Primer Parcial

1 Organització del cos i la Homeòstasis ................................................................................... 2

1.1 Fonaments de la fisiologia humana i de l’exercici ...................................................................... 2

1.1.1 Nivells d’organització del cos; Nivell químic/Biomolècules ........................................................................... 2
1.1.2 Nivell Químic .................................................................................................................................................. 2
1.1.3 Nivells d’organització del cos; Nivell Cel·lular ................................................................................................ 3
1.1.4 Nivells d’organització del cos, Nivell Tissular ................................................................................................. 6

1.2 Homeòstasis i sistemes d’autocontrol ....................................................................................... 8

2 Funcions neuromuscular en l’EF .......................................................................................... 10

2.1 Estructura i funcions del sistema nerviós ................................................................................ 10

2.1.1 Conceptes Bàsics ..........................................................................................................................................10
2.1.2 Cèl·lules de Glia ............................................................................................................................................12
2.1.3 Senyals elèctriques de les Neurones ............................................................................................................12
2.1.4 Canals Iònics en les Neurones ......................................................................................................................12
2.1.5 Definició i fases del Potencial d’Acció ..........................................................................................................13
2.1.6 Propagació del Potencial D’Acció .................................................................................................................14

2.2 Sistema Nerviós Central i Sistema Nerviós Perifèric................................................................. 15

2.2.1 Estructura i funcions .....................................................................................................................................15
2.2.2 Sistema Nerviós Central → Encèfal ..............................................................................................................16
2.2.3 Sistema Nerviós Central → Medul·la Espinal ...............................................................................................19
2.2.4 SN – Control del moviment corporal ............................................................................................................20
2.2.5 Sistema nerviós Autònom ............................................................................................................................22

2.3 Estructura i Funció del Sistema Muscular ................................................................................ 23

2.3.1 Generalitats del Teixit Muscular ..................................................................................................................23
2.3.2 Estructura del Teixit Muscular Esquelètic ....................................................................................................25
2.3.3 Contracció i Relaxació ..................................................................................................................................28
1 Organització del cos i la Homeòstasis
1.1 Fonaments de la fisiologia humana i de l’exercici
1.1.1 Nivells d’organització del cos; Nivell químic/Biomolècules
Nivells
Químic → Àtoms (C, H, O, N, Ca, K, Na) i molècules (proteïnes, carbohidrats, greixos i vitamines) essencials
per al manteniment de la vida.
Cel·lular →Unitat estructural i funcional bàsica
Tissular → Teixits, grups cel·lulars similars
Orgànic → Òrgans, estructures de morfologia definida formades per diferents teixits, amb funcions especifiques.
Sistèmic → Diferents òrgans units per al desenvolupament d’una funció.
Organisme → Conjunt de sistemes integrats estructural i funcional.
1.1.2 Nivell Químic
1.1.2.1 Hidrats de carboni (Carbohidrats)
Triglicèrids (3 àcids grassos + glicerol) / Fosfolípids (2 àcids grassos + glicerol + grup fosfat) / Colesterol
HC Simples → absorció rapida
HC Complexes/Polisacàrids → absorció lenta
Tipus de àcids grassos
Són àcids C de cadenes hidrocarbonades que contenen de 4 a 36 carbonis
Àcids grassos saturats → Cadena de C sense dobles enllaços
Àcids grassos insaturats → Cadena de C amb dobles enllaços
Els AGI essencials → Linoleic (omega 6) i Linolèic (omega 3)
La actuació de les cèl·lules s’optimitza amb els greixos insaturats (dieta baixa en carn vermella, ).

1.1.2.2 Proteïnes
Compostos C, H, O, N
Constituïdes per aminoàcids units per enllaços peptídics = polipeptídics
AA essencials → proteïnes d’alt valor biològic.
1.1.3 Nivells d’organització del cos; Nivell Cel·lular
La cèl·lula es la unitat més petita de la vida, formada per conjunts de molècules envoltades per una membrana.
Presenta un model bàsic d’estructura, però té una àmplia gamma d’especialitzacions que depenen de la seva
funció en l’organisme.

Membrana cel·lular o plasmàtica.

Es una capa de molècules que envolta la cèl·lula i la separa de l’exterior, actuant
de barrera selectiva.
També envolta la majoria d’orgànuls interns de la cèl·lula
El tipus de greix modifica les característiques de la bicapa lipídica
Greix saturat →Limita la capacitat d’absorció de les substancies, més rígid
Greix insaturat → Permet passar les substancies més fluidament, més flexible
Funció de la Membrana Plasmàtica (MP)
Comunicació amb l’exterior de la membrana → té oligosacàrids i d’altres
molècules que actuen com a receptors de de membrana.
Intercanvi de substancies a traves de la MP
La membrana fa de barrera entre l’interior i l’exterior de la cèl·lula, algunes
substancies poden difondre a traves d’ella, d’altres necessiten transportadors (permeabilitat selectiva manté
diferents concentracions de substancies a dintre i fora la cèl·lula creant un gradient químic).
Les molècules hidròfobes i petites poden passar per la bicapa lipídica (O2, CO2, àcids grassos, glicerol,...)
La bicapa lipídica és impermeable a molècules grans i amb càrrega, com la glucosa els aminoàcids i els ions
necessiten transportadors.

Això provoca un ambient intern/extern diferent (gradient).

La permeabilitat selectiva de la membrana crea un gradient (diferència) entre dintre i fora la cèl·lula.
Gradient electroquímic a treves de la cèl·lula.
Es creen unes diferencies de càrregues i de concentracions a l’interior i l’exterior de la cèl·lula → gradients
elèctric i químic.
a) Intracel·lular → K+ i compostos orgànics, CO2 predomina la càrrega negativa
b) Extracel·lular → Na+, Cl-, O2 predomina la càrrega positiva
La combinació dels dos gradients es diu gradient electroquímic.

Mecanisme de transport passiu (no hi ha consum energètic) → moviment de molècules i ions a través de la
membrana a favor de gradient i sense despesa d’energia
Mecanisme de transport actiu (hi ha consum energètic) → moviment a través de la membrana contra
gradient. Implica despesa energètica i utilització de proteïnes transportadores.
Les diferencies en les concentracions de solut, creen els gradients de concentració.
Les diferencies en les concentracions de càrregues, creen els gradients elèctrics.

Transport Passiu
Difusió →Transport a favor de gradient a través de la bicapa lipídica.
El gradient pot ser per una diferencia de concentració de soluts o de càrregues o combinat.
Moviment per gradient electroquímic → produït per la suma de les diferencies de concentració d’un solut
(quantitat de solut) i la càrrega elèctrica) a traves de la membrana.
Osmosi →Permet l’intercanvi d’aigua
Moviment de les molècules d’aigua de zones amb menys concentració de soluts (els soluts no poden travessar
la membrana però l’aigua si).
Tonicitat
Es la concentració relativa de solut entre dues solucions, responsable que una cèl·lula canviï el seu volum.
a) La solució isotònica → concentració soluts de la solució = concentració soluts de la cèl·lula
- Afectació de l’osmosi
o No es produeix cap canvi en les cèl·lules.
b) La solució hipotònica → concentració soluts de la solució menor que la concentració de soluts a la cèl·lula,
fa entrar aigua
- Afectació de l’osmosi
o Produeix que les cèl·lules s’expandeixin o fins i tot explotin
c) La solució hipertònica → concentració soluts de la solució major que la concentració de soluts a la cèl·lula,
fa sortir aigua
- Afectació de l’osmosi
o Produeix que les cèl·lules es contraguin
Les begudes hipertòniques (Coca-cola, suc de taronja, refrescos) s’han de prendre després de fer AF.

Transport Actiu →Transport substancies contra gradient, es requereix una despesa d’energia (ATP)
Transport actiu primari tipus bomba (bomba de Na + - K+)
Transport actiu secundari “acoblat” (Na + Glucosa)
Transport actiu primari tipus bomba → la bomba de sodi-potassi expulsa ions de sodi cap a fora la cèl·lula i
introdueix ions de potassi a l’interior de la cèl·lula.
Transport actiu secundari “acoplat” → dues molècules entren o surten de la cèl·lula i es pot combinar si una
o les dues passen a favor de gradient o contra el gradient.

Exocitosis (Fora) → secreció de substancies per vesícules secretores

Endocitosis (Dins) → ingestió de partícules
Pinocitosis → entra líquid extracel·lular amb molècules en suspensió o dissolució
Fagocitosis → incorpora partícules de de gran tamany.
Els cilis i flagels → faciliten l’eliminació de substancies (tub respiratori)
o La pols, la tos (mecanismes d’eliminació)
Unions entre cèl·lules
Unió hermètica o estreta o impermeable → sense espai intercel·lular, no passen molècules al seu través (a
teixit epitelial).
Unions adherents o mecàniques o Desmosomes → Amb plaques, filaments de queratina i filaments d’actina
(fibres musculars)
Unions en fenedura o comunicats o gap → Passen petites molècules i ions de cèl·lula a cèl·lula (al cor).
Citosol (citoplasma sense els orgànuls ) → vies anaeròbiques

Reticle Endoplasmàtic
Lisosomes: orgànuls amb enzims de digestió per degradar i reaprofitar parts de la cèl·lula
Peroxisomes: orgànuls amb enzims per degradar molècules (de les restes que es produeixen en el metabolisme
dels àcids grassos, aminoàcids, etc).
Vacuoles: Acumulen substancies per a emmagatzemar-les o per expulsar-les.

Mitocondris
ATP → necessari per la contracció muscular, transport a través de les membranes i crear nous enllaços
energètics.
Esquelet cel·lular o citoesquelet
Entramat tridimensional de filaments proteics que dona suport intern a les cèl·lules i subjecta les estructures
internes de la cèl·lula.
Intervé en fenòmens de moviment cel·lular i en la seva divisió
Tipus de filaments:
Microfilaments → actina i miosina
Filaments intermedis→ queratina
Microtúbuls → cilis
1.1.4 Nivells d’organització del cos, Nivell Tissular
Els teixits són el conjunt de cèl·lules que treballen conjuntament amb una funció específica.
1.1.4.1 Teixit Epitelial
Es troba recobrint la superfície corporal i formant la paret dels òrgans buits, les cavitats i els conductes.
Funció:
Cobrir i protegir superfícies i cavitats corporals.
Transport de substàncies.
Activitat Glandular.
Es localitza en la capa externa de la pell, mucosa digestiva, respiratòria, glàndules.
Hi ha cel epitelials al estomac, vasos sanguinis...
En el capil·lar nomes hi ha una capa d’epiteli per facilitar el traspàs de les substancies (glucosa, CO2, O2,...).

1.1.4.2 Teixit Connectiu

Format per cèl·lules i una matriu extracel·lular on reposen les cèl·lules.
Funció:
Subjecció, suport del cos i les seves parts.
- Protecció.
- Connexió entre diferents parts del cos.

Es localitza en; t. Adipós, t. Ossi, cartílag, sang, tendons, lligaments

Les cel del os estan banyades dins d’una matriu que pot ser més rígides o flexibles
La matriu esta formada per col·lagen i altres substancies.
Moltes cel han de passar de vasos sanguinis a la matriu utilitzant l’espai extracel·lular, es mouen gracies al
plasma sanguini.
1.1.4.3 Teixit Muscular
Format per cèl·lules allargades anomenades fibres musculars que utilitzen energia (ATP) per generar força.
Tipus:
Llis → no esta en el teixit múscul-esquelètic, utilitza per protegir els òrgans.
Estriat → la seva funció tracta de contraure per generar una acció.

1.1.4.4 Teixit Nerviós

Format per cèl·lules que transmeten impulsos nerviosos (neurones) i cels que actuen de suport (neuròglia).
Poden tenir a traves d’axons un màxim de 1m
La seva membra te moltíssimes prolongacions que les permet detectar qualsevol cosa que passi tant dins com
fora el cos
Funció: Detecta canvis i respon generalment senyals elèctrics anomenats Potencial d’acció.
1.2 Homeòstasis i sistemes d’autocontrol
El conjunt de mecanismes reguladors que actuen mantenint el medi intern (espai extracel·lular) en condicions
estables malgrat els canvis en el medi extern.
Homois →Estat estacionari / stasis → manteniment

Medi intern i extern de la homeòstasi

El medi intern del cos equival al Líquid Extracel·lular (LEC) (líquid intersticial i plasma sanguini) perquè d’ell
depèn el correcte funcionament de les cèl·lules.
La comunicació amb l’exterior es fa a traves d’una sola capa de els, el teixit epitelial.
El múscul absorbeix més aigua
L’aigua es reparteix intercel·lularment i extracel·lular-ment
Es mourà per osmosis (de menys a més concentració.)
Aquest conjunt de compartiments aquosos estan envoltats de membranes i s’Intercomuniquen-
La vida de les cèl·lules dependrà de l’arribada de nutrients i el manteniment de les condicions de temperatura i
altres de l’espai extracel·lular.
Característiques de la Homeòstasi
La homeòstasi treballa a traves de retroalimentació negativa, quan el cos te calor usa la suor per refredar la
temperatura corporal i quan te fred posa en acció tremolar per aconseguir temperatura. Si el cos esta amb fred
extrem preserva la temperatura i la dirigeix cap al tronc, preservant així els òrgans.
- Importància del sistema nerviós i endocrí en la detecció, avaluació i resposta.
Nivell tònic d’activitat
Senyals químiques i nervioses que poden tenir diferents efectes en diferents teixits corporals.
El cos humà veu alterada la seva homeòstasi contínuament (hi ha molts paràmetres que estan fortament
regulats).
L’efectivitat dels mecanismes homeostàtics varia al llarg de la vida.
Tolerància o aclimatació (capacitat d’adaptar-se a noves condicions).
Una alteració de mecanismes homeostàtics → malaltia o mort.

Components del sistema de retro alimentació

Paràmetres sotmesos a control homeostàtics → qualsevol dada fora de paràmetres pot ser fatal per
l’organisme
- Tª Corporal (36’5 ºC i 37’5 ºC)
- Nivell de glucosa en sang (glucèmia)
- Quantitat d’aigua al cos → davallada aeròbica
 - Quantitat d’alguns minerals del cos → Na, K
- Gasos en sang (O2 i CO2)
- Pressió arterial
- pH del medi (7’35-7’45)
Sensors
- Central (hipotàlem, tª de la sang)
- Perifèric (principalment a la pell) termoreceptors
Efectors
- G. Sudorípares = sudoració = evaporació d’aigua
- M. Llisa arterioles al voltant de la pell
- Múscul esquelètic
- G. Endocrines (adrenal, tiroides)
- Ronyons i Aparell Respiratori

Regulació de la Glucèmia
Fonamental per l’obtenció d’energia
HC → augment de glucosa

Insulina → Augmenta el transport màxim per la DF de la glucosa cap a l’interior de les cèl·lules
Glucagó → Estimula els òrgans per que alliberin glucosa a la sang (Fetge) nivell de glucosa baix
L’hormona insulina promou la inserció de moltes copies transportadores de glucosa dins de les MP de certes
cèl·lules com a mode de receptor.
L’efecte generat per la insulina augmenta el transport màxim per la DF de la glucosa cap a l’interior de les
cèl·lules. Al incrementar-se les cel del organisme poden captar més glucosa de la circulació sanguínia a major
velocitat.
2 Funcions neuromuscular en l’EF
2.1 Estructura i funcions del sistema nerviós
2.1.1 Conceptes Bàsics
El Sistema Nerviós (SN) → Rep, Processa i Respon a la informació que rep tan del medi intern com del medi
extern.
Receptor sensible → tracta d’una estructura del SN que controla els canvis en el medi ambient intern i extern.
Te dues parts principals el SNC i SNP, el segon es compon fonamentalment entre les divisions Aferents
(Sensitiva) i Eferents (Motora).
Nervi → Feix de centenars de milers d’axons que es troben per fora l’encèfal i la ME.
Els nervis son feixos de fibres nervioses que es mantenen unides per teixit connectiu
- Epineure → envolta nervi
o Perineure → fascicles fibrosos
▪ Endoneure → envolta cada fibra (axó de la neurona)
Funcions del SN
a) Funció Sensitiva → Els receptors sensitius detecten estímuls interns, aquesta informació es transportada
cap al encèfal i la ME a traves dels nervis cranials i espinals.
b) Funció Integradora → el SN processa la informació sensitiva analitzant i prenent decisions per efectuar les
respostes adequades, activitat coneguda com integració
c) Funció Motora → una vegada que la informació sensorial ha sigut integrada, el SN pot generar una resposta
motora adequada mitjançant l’activació d’efectors (múscul i glàndules).

Neurones
Com cèl·lules musculars, les neurones tenen excitabilitat elèctrica, tenen la capacitat de respondre a un estímul
i convertir-lo en potencial d’acció. Un estímul es qualsevol canvi en el medi que sigui suficientment important per
iniciar un potencial d’acció.
Excitabilitat → Capacitat de respondre a certs estímuls (químics i físics) mitjançant la producció de senyals
elèctriques.
Conductivitat → Capacitat de transmetre la excitació d’un lloc a l’altre.

Parts de la neurona
a) Cos cel·lular → Nucli rodejat pel citoplasma, on es troben els típics orgànuls cel·lulars.
b) Dendrites → Conformen la part aferent de cada neurona, les Membrana Citoplasmàtiques (MC) contenen
nombrosos receptors per les fixacions de missatgers químics que provenen d’altres cèl·lules.
c) Axó → És una projecció cilíndrica llarga i fina, normalment s’uneix amb el cos cel·lular amb una elevació
cònica anomenada con axionic (CA), el sector del axó més proper al con axionionic rep el nom de segment
inicial (SI). En casi totes les neurones, els impulsos s’originen en la unió entre el CA i el SI, es denomina
zona gatell, lloc el qual els impulsos es dirigeixen al llarg del axó fins al destí final.
d) Sinapsis → Lloc de comunicació entre dues neurones o entre una neurona i una cèl·lula efectora.
e) Beina de mielina → Esta constituïda per múltiples capes de lípids i proteïnes. Aquesta beina actua com
aïllant elèctric del axó d’una neurona i augmenta la velocitat de conducció dels impulsos nerviosos .
f) Bulb terminal Sinàptic →Extrem distal eixamplat d’un axó terminal que conté les vesícules simpàtiques. Es
coneix també com botó simpàtic.

Els axons que careixen d’aquesta coberta s’anomenen amielínics.

Depèn de la seva funció tenen o no la beina
La neurona esta especialitzada per rebre informació:
- Zona d’entrada: dendrites i soma (cos neurona)
- Zona de sumació: en l’eminència (conus) axònica
- Zona de conducció: axó
- Zona de sortida: telodendria i botó sinàptics

Tipus de neurones:
Multipolar → Té moltes prolongacions
Bipolar → Consta amb dues prolongacions
Unipolar → només té una prolongació

Neurona Aferent → Una vegada que un estímul adequat activa un receptor sensitiu, la neurona produeix un
potencial d’acció al seu axó i aquest es transmet fins al SNC.
Interneurona → integren la informació sensitiva entrant provinent de les neurones aferents i desprès produeixen
una resposta motora a traves de l’activació de les neurones motores adequades
Neurona Eferent → Transmet els potencials d’acció lluny del SNC cap als efectors en el SNP.
Les neurones sensitives entren per la part posterior de la ME.
Connexió a traves de les interneurones.
Les neurones motores surten per la part anterior de la ME.
2.1.2 Cèl·lules de Glia

Astròcits (SNC) → Aquestes cèl·lules amb forma d’estrella, tenen moltes prolongacions cel·lulars sen les més
llargues i nombroses de totes les cèl·lules de Glia. Aquestes prolongacions fan contacte amb els vasos capil·lars,
neurones i la piràmide (fina membrana al voltant de l’encèfal i ME)
Oligodendròcits (SNC) → mantenen les fibres unides i formen la beina de mielina de les neurones del SNC.
La tipologia de greix influeix en la qualitat del la beina (greix insaturat millor; omega 3)
Micròglia (SNC) → Tenen una funció fagocitaria, eliminen residus cel·lulars formats pel correcte
desenvolupament i fagociten microorganismes i teixit nerviós danyat.
Cèl·lula Ependimària (SNC) → Aquestes cèl·lules entapissen els ventricles cerebrals i el conducte central de
la ME. En quant a la seva funció, els ependimitis produeixen, possiblement controlen i contribueixen en la
circulació del líquid cefaloraquidi. També prenen part en la barrera hematoencefàlica.
Les cèl·lules de Schwann (SNP) → Envolten els axons del SNP, mantenen les fibres unides i formen la beina
de mielina. Les cèl·lules de Schwann participen en la regeneració axonòmica, que s’aconsegueix amb més
facilitat en el SNP que en el SNC.
Barrera hematoencefàlica → Esta formada per unions estretes que tanquen l’espai entre cèl·lules endotelials
dels capil·lars encefàlics i per una membrana basal gruixuda.

2.1.3 Senyals elèctriques de les Neurones

Potencial de la membrana en repòs (PMR)→ Es la diferencia de voltatge que existeix a traves de la MC de la
cèl·lula excitable en condicions de repòs.
Es la conseqüència de de l’acumulació d’ions negatius en el citosol al llarg de la superfície interna de la
membrana, i l’acumulació d’ions positius en el líquid extracel·lular, al llarg de la superfície externa de la
membrana.
En aquesta separació de cargues elèctriques positives i negatives es una forma d’energia potencial, la qual es
mesura en V o mV (1mV = 0’001V) Oscil·len entre -40 i -90 mV

2.1.4 Canals Iònics en les Neurones

S’obren i tanquen per la presencia de “comportes”. Una comporta es una part de la proteïna del canal que pot
tancar el porus o fer-se a un lloc per obrir-lo. Les senyals elèctriques que produeixen les neurones i les fibres
musculars depenen de quatre tipus de canals. De fuga (passius), depenent del lligand, accionats mecànicament
i depenent del voltatge.
Canals Permeables (fuga/passius) → Alteren a l’atzar les posicions oberta/tancada. Habitualment, les MC
tenen molts més canals permeables per l’ió de potassi (K+) que per l’ió del sodi (Na+), els canals passius del
potassi són més permeables que els canals passius per el sodi.
Els canals de fuga es troben en quasi totes les cèl·lules, que inclouen dendrites, els cossos cel·lulars i els axons
de tot tipus de neurones.
- La permeabilitat de la membrana per el potassi (K+) es molt més alta que la del sodi (Na+).

Canals amb comporta de lligands →S’obren i tanquen en resposta a estímuls lligats (químics) específics. Una
amplia varietat de lligams químics (com neurotransmissors, hormones i alguns ions en particular) poden obrir-los
o tancar-los.
Els canals de comporta amb lligam és localitzen a les dendrites d’algunes neurones sensitives, com els receptors
del dolor; i en les dendrites dels cossos cel·lulars de interneurones i neurones motores.
- El neurotransmissor de l’acetilcolina, obre canals catiònics que permeten la difusió cap a l’interior de la
cèl·lula d’ions Na+ i Ca2+ i la difusió cap a fora d’ions K+.

Canals amb comporta mecànica → S’obren i tanquen en resposta una estimulació mecànica, que pot formar
part d’una vibració (ones sonores), el tacte, la pressió o l’estirament d’un teixit. La força exercida distorsiona la
posició de repòs del canal i obre la seva comporta.
Es troben en els receptors interns de l’oïda, els receptors que monitoritzen l’estirament d’òrgans interns i els
receptors del tacte i la pressió de la pell.

Canals amb comporta de voltatge → S’obren en resposta a un canvi de potencial en la membrana. Aquests
canals participen en la generació i conducció dels potencials d’acció en els axons de tots els tipus de neurones.

2.1.5 Definició i fases del Potencial d’Acció

Potencial d’acció (PA) → Tracta d’una senyal elèctrica que és propaga al llarg de la MC d’una neurona. S’inicia
i es desplaça pel moviment dels ions (Na i K) entre el líquid intersticial i l’interior de la neurona a traves de canals
iònics específics en la seva MC. Un cop a començat l’impuls nerviós es desplaça ràpidament i amb una intensitat
constant. Són una seqüencia de processos que succeeixen amb rapidesa i disminueixen o reverteixen el
potencial de la membrana, i que finalment el restableixen a l’estat de repòs.
Despolarització → A l’entrar Na+ a l’interior es redueix la diferència de potencial i es va fent més iònic. Si
l’estímul és prou gran provoca l’obertura de més canals de Na+ (dependents de voltatge ) i es desencadena el
PA. Fa arribar fins a (+30mV). El potencial de la membrana es torna menys negatiu, arriba al zero i desprès torna
a ser positiu.
Repolarització → s’obren els canals addicionals de K+, que surt a l’exterior de la cèl·lula. Al sortir K+ retorna la
diferència de potencial cap a la del potencial de membrana en repòs (- 70mV).
a) Període Refractari → Transcurs de temps en el qual la neurona no pot tornar a estar estimulada. (en ms)
- Absolut → Ni tan sols un estímul molt intens podrà iniciar un segon PA
- Relatiu → durant el transcurs de la repolarització, (canals K encara oberts), només pot ser estimulada
novament si l’estímul es molt gran.
El PA mai va enrere, dons la neurona esta en període refractari.

2.1.6 Propagació del Potencial D’Acció

Conducció Continua → Involucre la despolarització i la repolarització pas per pas en cada segment adjacent
de la MC, (la corrent d’ions passa a cada segment de l’axó).
- Els ions flueixen a traves dels seus canals depenent del seu voltatge en cada segment adjacent a la
membrana.
- El PA només es propaga per una distancia relativament curta durant uns pocs ms.
- La conducció continua es produeix en els axons amielínics i fibres musculars.

Conducció Saltatòria → Es un tipus especial de propagació del PA que te lloc en els axons mielítics, es deu a
la distribució desigual de canals amb comporta de voltatge. Alguns pocs d’aquests canals es localitzen en la
regió axolema coberts per la beina de mielina. (les fibres de mielina aïllen i evita el moviment d’ions).
Els nodes de Ranvier (on no hi ha beina de mielina) → L’axolema te molts canals amb comporta de voltatge.
Per tant, la corrent produïda pel Sodi i el Potassi flueixen a traves de la membrana principalment des d’aquests
nodes.

Factors que intervenen en la velocitat de propagació

El grau de mielinització → Els PA es propaguen més ràpidament al llarg dels axons mielínics que dels amielínics.
Diàmetre de l’axó → Els axons amb major diàmetre propaguen PA amb més rapidesa que els més petits, degut
a les seves àrees de superfície majors.
Temperatura → Els axons propaguen els PA a menor velocitat quan es referenden.
Sinapsis →Regió en la que es produeix una comunicació entre dues neurones o entre una neurona i una cèl·lula
efectora.
- Pre-sinàptica → Referent a la cèl·lula nerviosa que transporta l’impuls nerviós cap a la sinapsis.
- Postsinàptica → Aquella que rep la informació, transmet un impuls nerviós lluny de la sinapsis (cèl·lula efectora)
que respon a l’impuls en la sinapsis.
Potencials postsinàptics excitadors (PPSE) → Si els efectes excitadors totals son majors que els efectes
inhibidors totals però sense arribar al llindar per l’estimulació, el resultat serà la generació de PPSE que no
arriben al llindar. Després d’un PPSE, els estímuls següents podran generar impulsos nerviosos amb major
facilitat per medi d’una suma, ja que la neurona es troba parcialment despolaritzada.
Potencials postsinàptics inhibidors (PPSI) → si els efectors inhibidors totals son majors que els efectors
excitats, es produirà la híper-polarització de la membrana (PPSI). El resultat serà la inhibició de la neurona
postsinàptica i la incapacitat conseqüent per generar un impuls nerviós.

Tipologies de sinapsis:
Química → A través de l’exocitosi de vesícules sinàptiques, una neurona pre-sinàptica allibera molècules NT.
Després de difondre’s a traves de la unió de fenedura, l’NT s’uneix als receptors de la MC de la neurona
postsinàptica i produeix un potencial postsinàptic.
Elèctrica → El PA es transmeten directament entre les MC de cèl·lules continues, a través d’estructures
anomenades unions per fenedura. Permet una transmissió més ràpida i sincronitzada.
Placa Motora → Es denomina a la sinapsi entre una neurona i una fibra muscular.

Neurotransmissors (NT)
Els NT són substancies químiques que utilitzen les neurones per comunicar-se amb altres neurones, fibres
musculars i glàndules.
Els NT es divideixen en dos categories principals sobre la base de la seva mida; els NT de molècula petita i els
Neuropèptids.

2.2 Sistema Nerviós Central i Sistema Nerviós Perifèric

2.2.1 Estructura i funcions
El Sistema Nerviós Central (SNC)→ Format per l’Encèfal i la Medul·la Espinal (ME).
Processa diversos tipus d’informació sensitiva aferent, també és la font dels pensaments, les emocions i els
records. La majoria d’impulsos nerviosos que estimulen als músculs a contraure’s i les glàndules per que
augmentin la secreció s’originen al SNC.

Substancia Blanca (SB)→ Composada principalment per axons amb mielina, rep el nom pel color blanquinós
de la mielina.
Substancia Gris (SG)→ Composada per cossos cel·lulars, dendrites, axons amielitics, terminals axònics i
neuròglia
Neurona Motora Inferior (NMI) → S’anomenen així perquè tenen els cossos cel·lulars en les parts inferiors del
SNC, els axons de les NMI transcorren per els nervis cranials per innervar els músculs esquelètics de la cara i e
cap. Només les NMI envien eferencies al SNC cap a les fibres de múscul esquelètic. Reben impulsos de les
NMS.
Neurona Motora Superior (NMS) → S’anomenen així degut a que tenen els cossos cel·lulars en centres de
processament en les parts superiors del SNC. Surten del tronc de l’encèfal i de la ME

2.2.2 Sistema Nerviós Central → Encèfal

L’encèfal i la ME deriven del tub neural ectodèrmic. La regió anterior del tub neural s’expandeix conjuntament
amb el teixit associat a la cresta neural. Tot seguit apareixen construccions en el tub expandint-se pe crear les
tres regions conegudes com vesícules encefàliques primàries; el prosencèfal (cervell ant), el mesencèfal (cervell
mig) i el romboencèfal (cervell post).
Tant el prosencèfal com el romboencèfal es subdivideixen i formen les vesícules encefàliques secundaries; el
prosencèfal es diferencia en el telencèfal i el diencèfal, en el romboencèfal ho fa en el metencèfal i el mielencèfal.

Meninges → Composades de tres capes protectores de teixit connectiu que revesteixen la ME i l’encèfal. Des
de la superfície fins la profunditat.
Les meninges raquídies rodejant la ME i tenen continuïtat amb les meninges cranials, que envolten l’encèfal.
Les tres meninges raquídies tapen els nervis espinals fins el punt on abandonen la columna vertebral.
I. Duramàter → És la més superficial de les tres meninges raquídies, es una capa dura i gruixuda
composta pel teixit connectiu dens irregular. Forma un sac des del nivell del foramen magno (forat
occipital) en l’os homònim (on continua la Duramàter cerebral) fins la segona vertebra sacra. La
Duramàter també es continua amb l’epineure, el revestiment extern dels nervis espinals i cranials.

II. Aracnoides → Aquesta capa, la intermèdia de les capes meninges, tracta d’un revestiment prim i
avascular format per cèl·lules, fines fibres col·làgenes de disposició laxa i fibres elàstiques. S’anomena
 aracnoides per la disposició (similar a la tela dels aràcnids) de les delicades fibres col·làgenes i les
elàstiques. Es troba per dins la Duramàter, és localitza en l’estret anomenat espai subdural, que conte
líquid intersticial.

III. Piamàter → És la més interna de les meninges; consta d’una capa prima i transparent de teixit connectiu
el qual s’adhereix en la superfície de la ME i l’encèfal. Esta composada per cèl·lules pavimentoses
cuboides, dins dels feixos entreteixits de fibres col·làgenes, algunes fibres primes elàstiques. Dins de la
Piamàter, hi ha una gran quantitat de vasos sanguinis que proveeixen d’oxigen i nutrients a la ME.

Estructures de l’encèfal en un adult:

El Telencèfal → Forma el cervell i els ventricles laterals.
El Diencèfal → Forma el Tàlem, l’hipotàlem, l’epitàlem i el tercer ventricle.
El Mesencèfal → Origina al mesencèfal i l’aqüeducte del mesencèfal (aqüeducte cerebral).
El Metencèfal → Es converteix en la protuberància (pont), el cerebel i la part superior del quart ventricle.
El Mielencèfal → Dona origen al bulb raquidi i la part inferior del quart ventricle.

2.2.2.1 Sistema Nerviós Central → Cervell

Forma part de la part anterior de l’encèfal, es la porció més gran. Esta envoltat pel crani i les meninges cranials
(membrana).
Es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre, cada un d’aquests hemisferis es subdivideix en lòbuls, els quals
prenen el nom del os que els recobreix.

Escorça Cerebral → Superfície dels hemisferis cerebrals de 2 a 4 mm d’espessor, formada per SG, en la
majoria de les àreas esta formada per sis capes de cossos de neurones // S’organitza en hemisferis i lòbuls.
Àreas Sensitives → Intervenen en la percepció de la informació sensitiva
Àreas Motores → Controlen l’execució de moviments voluntaris.
Àreas d’Associació → Modulen les funcions més complexes com la personalitat, la memòria i la intel·ligència.
Nuclis Basals → Ajuden a iniciar i a finalitzar moviments; suprimint els moviments no desitjats i regulen el to
muscular
Sistema Límbic → Estimula les emocions com; plaer, dolor, docilitat, afecte, por i empipament.
Cos Callós → Tracta d’una ample banda de SB que te axons els quals s’estenen d’un a l’altre hemisferi. (Part
de l’Escorça Cranial).

Lateralització Hemisfèrica
Tret que els hemisferis dret i esquerra del cervell son casi simètrics, existeixen diferencies anatòmiques entre
ells. Encara que els dos hemisferis comparteixen moltes funcions, cada un d’ells s’especialitza en certes
funcions. Aquesta asimetria funcional es coneix com lateralització hemisfèrica.
A pesar d’algunes diferencies notables en la funció dels dos hemisferis, existeix una variació important entre una
persona i un altre. Cal destacar que la lateralització sembla menys pronunciada en les dones que en els homes,
tant pel llenguatge (hemisferi esquerra) com per les habilitats visuals i especials (hemisferi dret.)

2.2.2.2 Sistema Nerviós Central → Diencèfal

Forma un centre de teixit encefàlic immediatament per sobre del mesencèfal. Està rodejat gairebé en la seva
totalitat pels hemisferis cerebrals i conté molts dels nuclis que participen en una amplia varietat de processos
sensitius i motors entre els centres encefàlics superiors i inferiors. S’estén entre el tronc encefàlic i el cervell,
rodeja el tercer ventricle, comprèn el tàlem, l’hipotàlem i l’epitàlem.

Tàlem → Transmet quasi bé tota la aferencia sensitiva a la escorça cerebral. Ajuda a les funcions motores, al
transmetre informació des del cerebel i els nuclis basals fins l’àrea motora primària de l’escorça cerebral.
Desenvolupa una funció en el manteniment de la consciencia.
Hipotàlem → Controla i integra la activitat del SNA. Produeix les hormones, incloses les hormones alliberadores,
inhibidores, l’oxitocina i l’antidiürètica (ADH). Regula els patrons del comportament i de les emocionals
(conjuntament amb el sistema límbic). Conte centres de l’alimentació i la sacietat (regulen la ingesta d’aliments),
el centre de la set (regula la ingesta de líquid) i el nucli supraquismatic (regula el ritme circadiari). Controla la
temperatura corporal al actuar com a termòstat del cos. → Regula la homeòstasis, equilibri hidro-electrolític
Epitàlem → Format per la glàndula pineal, la qual segrega melatonina, i pels nuclis habeneurals, implicats en
l’olfacte.

2.2.2.3 Sistema Nerviós Central → Cerebel

La funció primària del cerebel es avaluar com es porta a terme un moviment iniciat per les àreas motores del
cervell. Quan pel contrari, no es produeix de manera correcta, detecta anomalies. Després, envia senyals per
mitjans de mecanisme de retroalimentació en les àreas motores de l’escorça, a través de les connexions amb el
Tàlem. Les senyals de retroalimentació ajuden a corregir errors, afinar el moviment i coordinar seqüencies
complexes de les contraccions musculars esquelètiques. A més de la coordinació dels moviments voluntaris, el
cerebel, es la principal regió de l’encèfal que regula la postura i l’equilibri.

2.2.2.4 Sistema Nerviós Central → Tronc de l’Encèfal

a) Sistema Nerviós Central → Bulb Raquidi
La SB conte tots el tractes sensitius (Ascendents) i motors (Descendents) que transcorren per la ME i altres
regions de l’encèfal. Part de la SB forma “bonys” en la superfície anterior del bulb que es coneixen com piràmides,
formades per els grans tractes corticoespinals, els quals van des del cervell fins la ME. Aquests tractes controlen
els moviments voluntaris de les extremitats i del tronc.
b) Sistema Nerviós Central → Protuberància
Connecta tant els tractes com els nuclis, els quals funcionen de pont, el connecta amb diferents parts del encèfal
entre sí. Aquestes connexions estan previstes per grups d’axons. Alguns d’aquests axons del pon es vinculen
en les porcions D i E del cervell. Altres formen part dels tractes ascendents i descendents.
c) Sistema Nerviós Central → Mesencèfal
La porció ant del mesencèfal conte un parell de tractes anomenats peduncles cerebrals. Per ells transcorren els
axons de les neurones motores feixos cortioespinals, corticobulbar i corticopontino, els quals condueixen els
impulsos nerviosos des de la escorça cerebral fins la ME, el bulb i la protuberància, respectivament.

2.2.3 Sistema Nerviós Central → Medul·la Espinal

Compleix dues funcions principals en el manteniment de la homeòstasis; la propagació d’impulsos nerviosos i la
integració de la informació.
Els tractes de SB de la ME constitueixen les vies per la propagació dels impulsos nerviosos. La informació
sensitiva es dirigeix a través d’aquests tractes cap a l’encèfal, mentre que els impulsos motors van per ells des
de l’encèfal fins els músculs esquelètics i altres teixits efectors.
La SG de la ME tracta d’una zona d’integració (sumatòria) de potencials postsinàptics excitadors (PPSE) i
potencials postsinàptics inhibidors (PPSI).
- Tractes Descendents (de cervell a ME, eferents) per davant.
- Tractes Ascendents (de ME a cervell, aferents) per darrere.

Els nervis Espinals, els nervis es ramifiquen a partir d’ells i connecten amb el SNC amb els receptors sensitius,
els músculs i les glàndules de totes les parts del cos.
Vies Motores
Tractes motors directes (Tracte Piramidal) → Condueixen els impulsos nerviosos que s’originen en l’escorça
cerebral, estan destinats a produir moviments voluntaris dels músculs esquelètics.
Traces motors indirectes (Tracte Extrapiramidal) → Transmeten impulsos nerviosos des del tronc encefàlic i
altres regions de l’encèfal que governen els moviments automàtics i col·laboren amb la coordinació dels
moviments del cos en conjunció amb els estímuls visuals.
També s’encarreguen del manteniment del to muscular esquelètic i de la contracció dels músculs posturals, a
més de complir una funció central en l’equilibri, mitjançant la regulació del to muscular en resposta als moviments
del cap.

Des del tronc de l’encèfal a la NMS va cap a la ME on fa sinapsi amb la NMI

Reflexes i arcs Reflexes
Mecanisme pel qual la ME promou la homeòstasi es produeix gràcies a la seva funció com centre integrador
d’alguns reflexos.
Reflex → Tracta d’una seqüencia d’accions rapides, automàtiques i no planificades que apareixen en resposta
a un estímul determinat. Alguns reflexos son innats i d’altres són apresos o adquirits.

Quan la integració d’informació es du a terme en la SG de la ME el reflex s’anomena reflex espinal.

Si la integració es produeix en el tronc encefàlic enlloc de la ME s’anomena reflex cerebral.

Es probable estar més atents als reflexes somàtics, que impliquen una contracció muscular.
Es d’igual importància son els reflexes autònoms (RA), que en general no es perceben de manera conscient.

Estan donats per las respostes del m. llis, m. cardíac i les glàndules. Les funcions corporals, com la freqüència
cardíaca, la digestió, la micció, son controlades pel SNA mitjançant els RA.
Els impulsos nerviosos que es propaguen fins el SNC, dins i des d’aquest segueixen determinades vies segons
la informació, l’origen i el destí.

2.2.4 SN – Control del moviment corporal

Els circuits nerviosos de l’encèfal i la ME organitzen tots el moviments voluntaris i involuntaris. Finalment, totes
les senyals excitadores i inhibidores convergeixen en les NM que s’estenen fora el tronc encefàlic i la ME per
innervar els músculs esquelètics del cos.
El SM es caracteritza per tenir una organització jerarquitzada però també en paral·lel, una rica interconnexió
entre diferents nivells i una estreta relació amb els sistemes sensorials.
Les NMI reben informació de l’escorça cerebral, dels nuclis basals, del tronc de l’encèfal i del cerebel i informació
sensorial necessària per executar i regular la contracció muscular. Aquesta informació que reben es necessària
perquè hi ha diferents tipus de moviment controlats per diferents nivells del SN.

La NMI obté la informació la informació sensitiva necessària per controlar els moviments del cos a traves de la
connexió amb neurones de vies aferents que porten informació de receptors de:
 a) El sistema Somatosensorial → mecanoreceptors, receptors del tacte, de dolor i de temperatura.
b) El Sistema vestibular
c) Sistema visual

Nivells d’Organització
1. Escorça Cerebral (Nivell de Control Superior)
2. Tronc de l’Encèfal (Nivell de Control Mig)
3. Medul·la Espinal (Nivell de Control Inferior)

Sensacions Propioceptives
Permeten reconèixer quines parts del nostre cos ens pertanyen. També ens permet conèixer la posició del cap i
les extremitats, així com els seus moviments, encara que no en siguem conscients de manera que ens permet
caminar, vestir-nos, teclejar sense necessitat d’utilitzar els ulls.
I. Fus Muscular → Consisteix en diferents terminacions nervioses d’adaptació lenta que envolten de 3 a
10 fibres musculars especialitzades. Intervenen en moviments més grans però els quals necessiten més
força. La principal funció dels fusos musculars es mesurar el grau d’estirament d’un múscul.
L’estirament sobtat o prolongat de les zones centrals de les fibres musculars estimula les terminacions
nervioses sensitives. Els impulsos nerviosos es propaguen pel SNC. La informació arriba amb rapidesa
en les àrees somatosensitives del còrtex cerebral, fet que possibilita la percepció conscient de les
posicions i moviments dels membres.

II. Òrgan Tendinós de Golgi → Es localitza dins el tendó, proper a la unió amb el múscul. A diferencia del
fus, sensible a els canvis en la longitud muscular, ells detecten els canvis de la tensió muscular provocats
per l’estirament passiu o per la contracció del múscul i responen ells. Són fibres de col·lagen

I. A mesura que la tensió aplicada al tendó augmenta, l’òrgan tendinós es estimulat (Despolaritzat
fins l’ombrall)).
II. Els impulsos nerviosos originats es propaguen a traves de la neurona sensitiva cap a la ME.
III. La ME, NMS fa sinapsis amb la NMI
IV. El NT inhibeix la NM, aleshores genera menor quantitat d’impulsos nerviosos
V. El múscul es relaxa i s’allibera de l’accés de tensió.

III. Receptor Articular → Localitzats al voltant de les capsules articulars sinovials. Les terminacions
nervioses lliures i els MR cutanis de les capsules articulars responen a la pressió. Els petits corpuscles
 laminars del teixit connectiu per fora d’elles, responen a l’acceleració i la desacceleració de les
articulacions en el període del moviment. Els lligaments articulars contenen receptors similars a

Localització dels receptors i l’origen dels estímuls que activen

a) Exoreceptors → Localitzats en la superfície corporal o propera a ella, són sensibles a estímuls que
s’originen fora del organisme i aporten informació sobre el medi ambient extern. Les sensacions; Auditives,
Visuals, Olfactives, Tàctils, de Pressió, Tèrmiques i Doloroses son transmeses per exoreceptors.

b) Interoceptors → Estan localitzats en els vasos sanguinis, músculs i el SN, controlen les condicions del medi
ambient intern. La majoria del impulsos nerviosos generats per interoceptors no es perceben de mode
conscient; tret què, la activació dels interoceptors per mitja de estímuls intensos ocasionalment es pot notar-
se com dolor o pressió.

c) Propioceptors → es localitzen als músculs, tendons, articulacions i en l’oïda interna. Aporten informació
sobre la posició del cos, la longitud i la tensió dels músculs, la posició i el moviment de les articulacions.

Tipologia d’estímul detectat

a) Mecanoreceptors → Són sensibles a estímuls mecànics, com la deformació, estirament o flexió de les
cèl·lules. Proporcionen les sensacions de; Tacte, Pressió, Vibració, Propiocepció, Audició i Equilibri. També
controlen la distensió de vasos sanguinis i òrgans interns.
b) Termoreceptors → Detecten els canvis de temperatura.
c) Nociceptors → Responen a estímuls dolorosos causats pel dany físic o químic dels teixits.
d) Fotoreceptors → Detecten la llum que incideix en la ratina.
e) Quimioreceptors →Detecten substancies químiques en la boca, nas i líquids orgànics.
f) Osmoreceptors → detecten la pressió osmòtica dels líquids corporals.

2.2.5 Sistema nerviós Autònom

El Sistema Nerviós Perifèric (SNP) → Format per tot el teixit nerviós fora del SNC. Els seus components
inclouen; nervis, ganglis, plexes entèrics i receptors sensitius.
Divisió Sensitiva/Aferent (SNP)
Condueix senyals aferents fins el SNC des dels receptors sensitius de l’organisme, aquesta divisió proveeix la
informació sensitiva acosta dels sentits somàtics i especials.
Divisió Motora/ Eferent (SNP)
Condueix senyals eferents des del SNC cap els efectors (músculs i glàndules)
 a) Sistema Nerviós Somàtic (SNS)
Condueix senyals eferents només als músculs esquelètics. Com les seves respostes motores poden ser
controlades de forma conscient, l’acció d’aquesta part del SNP es voluntària.
b) Sistema Nerviós Autònom (SNA)
Condueix senyals eferents al múscul llis, cardíac i a les glàndules. Com les seves respostes motores no estan
normalment sota el control conscient, l’acció es involuntària.
I. Sistema Nerviós Simpàtic (SNS) →Execució d’activitat i emergència.
II. Sistema Nerviós Parasimpàtic (SNPS) → Activitats de repòs i digestió.
Amb escasses excepcions, els efectors per trams de les dues divisions, i habitualment aquests exerceixen
accions oposades. (Les NS augmenten la freqüència cardíaca i les PSP la redueixen).
III. Sistema Nerviós Entèric (SNE)
Ajuda a regular l’activitat del múscul llis i les glàndules del tub digestiu. Encara que el SNE pot treballar de mode
independent, es comunica amb les altres branques del SNA i és regulat per aquestes.
2.2.5.1 Integració i control de les funcions autònomes
Reflexos autònoms (viscerals)
Son respostes que es produeixen quan els impulsos nerviosos travessen un arc reflex autònom. Aquest reflexos

2.3 Estructura i Funció del Sistema Muscular

2.3.1 Generalitats del Teixit Muscular
a) Teixit muscular Llis: En el microscopi aquest teixit manca de les estriacions del múscul esquelètic i cardíac.
L’acció d’aquest múscul es involuntària. Tan el múscul cardíac com el llis són regulats per neurones que
formen part de la divisió autònoma del SN i per hormones alliberades per glàndules endocrines.
b) Teixit muscular Esquelètic: Es denomina per que la majoria dels músculs esquelètics mouen els ossos del
esquelet. El teixit muscular esquelètic està estriat; si s’observa amb el microscopi podem veure bandes
proteiques fosques i clares, alternades. El teixit esquelètic treballa, sobretot, voluntàriament. La seva activitat
 pot ser controlada de mode conscient per les neurones que formen part de la divisió somàtica del SN. Tenint
amb compte que la majoria de músculs esquelètics es controlen de mode inconscient.
c) Teixit muscular Cardíac: També es un múscul estriat, però la seva acció es involuntària. La contracció i
relaxació estan sota un control conscient.

2.3.1.1 Tipologies de fibres Musculars

Les fibres del múscul esquelètic també es contrauen i relaxen a diferents velocitats, varien les seves reaccions
metabòliques que utilitzen per generar ATP i la rapidesa en presentar fatiga.
a) Fibres I (Fibres oxidatives lentes) → De color vermell fosc per les grans concentracions de mioglobina i
molts capil·lars sanguinis. Les Fibres I generen ATP sobre tot per respiració aeròbica, motiu pel qual
s’anomenen fibres oxidatives. Es diuen “lentes” a causa de que l’ATPasa dels caps de la miosina hidrolitza
l’ATP amb relativa lentitud. Tenen una baixa velocitat de concentració. Són molt resistents a la fatiga i poden
tenir contraccions sostingudes, prolongades durant hores. Estan adaptades per mantenir la postura i per
activitats aeròbiques de resistència.
b) Fibres IIa (Fibres oxidatives – glucolítiques rapides) → Les més grans, poden generar una quantitat
considerable d’ATP per respiració aeròbica, el que els concedeix una certa resistència moderadament alta
a la fatiga. També generen ATP per glucòlisis anaeròbica. Son “rapides” degut a que l’ATPasa dels caps de
la miosina hidrolitza l’ATP de 3 a 5 vegades més ràpid que les Fibres I, fet que accelera la velocitat de
contracció, tenen una durada més breu (menys de 100 ms) . Les Fibres IIa permeten el desenvolupament
d’activitats com ara caminar y córrer a velocitat.
c) Fibres IIx (Fibres gulcolítiques rapides)→ Tenen un baix contingut en mioglobina, capil·lars relativament
escassos i poques mitocòndries, s’observen de color blanc. Contenen grans quantitats de de glicogen i
generen ATP, en gran mesura mitjançant glucòlisis, degut a la seva capacitat d’hidrolitzar ràpidament l’APT.
Es contreuen amb força i rapidesa. Aquestes fibres de contracció rapida estan adaptades per moviments
anaeròbics intensos de durada breu, es fatiguen amb rapidesa.
Funcions i Propietats del Teixit Muscular
Mitjançant la contracció sostinguda o la contracció i relaxació alternada, el teixit muscular compleix quatre
funcions fonamentals.
I. Producció de moviments Corporals → Els moviments de tot el cos, com caminar i córrer, i els
moviments localitzats, com subjectar el llapis, teclejar o bé assentir amb el cap com a resultat de les
contraccions musculars, depenen del funcionament integrat de músculs esquelètics, ossos i
articulacions.
II. Estabilització de posicions Corporals → Les contraccions dels músculs esquelètics estabilitzen les
articulacions i ajuden a mantenir posicions corporals, com la bipedestació o la posició sedent. Els
 músculs posturals es contrauen contínuament durant la vigília. (les contraccions sostingudes de la nuca
mantenen el cap en posició vertical).
III. Emmagatzemar i transportar substancies dins el cos → L’emmagatzemament es realitza per
contraccions sostingudes de bandes anulars de músculs llis (esfínters), impedeixen la sortida del
contingut d’un òrgan vuit. La contracció i relaxació del múscul llis de les parets dels vasos sanguinis
ajuda a ajustar el diàmetre del vas i per conseqüent la velocitat del flux sanguini. Així mateix, les
contraccions del múscul llis mobilitzen aliments i substancies a través del tub digestiu, empenyen els
gàmetes i impulsen l’orina per l’aparell urinari. Les contraccions promouen el flux de limfa i col·laboren
al retorn de la sang venosa al cor.
IV. Generació de Calor → Quan un teixit muscular es contrau, genera calor, un procés conegut com
termogènesis. Gran part del calor generat pel múscul s’utilitza per mantenir la temperatura corporal
normal. Les contraccions involuntàries dels músculs esquelètics, denominats tremolors, poden
augmentar la velocitat de producció de calor.

Mitjançant quatre propietats especials el teixit muscular permet funcionar i contribuir en la homeòstasis.
I. Excitabilitat elèctrica → Capacitat per la qual es responen a certs estímuls generant senyals
elèctriques denominades PA.
II. Contractilitat → Es la capacitat del teixit muscular de contraure’s de forma enèrgica quan el PA
l’estimula. Quant un múscul esquelètic es contrau, genera tensió mentre traccionar dels seus punts
d’inserció. Si la tensió generada es suficientment potent per vèncer la carga del objecte en moviment, el
múscul s’escurça i és dona el moviment.
III. Extensibilitat → Capacitat del teixit muscular d’estirar-se dins de certs límits, sense acabar danyat. El
teixit connectiu intramuscular limita el rang d’extensibilitat i el manté dins del rang contràctil de les
cèl·lules musculars. En condicions normals, el múscul llis esta sotmès al màxim grau d’estirament.
IV. Elasticitat → Capacitat del teixit muscular en recuperar la seva longitud i forma originals després de la
contracció o l’extensió.
2.3.2 Estructura del Teixit Muscular Esquelètic
Cada un dels músculs esquelètics és un òrgan independent composat per cents o milers de cèl·lules que es
denomines fibres musculars per la seva forma allargada. Per consegüent també conte teixit connectiu al voltant
de les fibres musculars i de tot el múscul, a més de vasos sanguinis i nervis.

Components del Teixit Connectiu

La hipodèrmis (capa subcutània) → Separa el múscul de la pell.
Està composada per teixit connectiu areolar i teixit adipós. Proporciona una via per que els nervis, els vasos i els
limfàtics entrin als músculs i surtin d’ells. El teixit adipós de la capa subcutània emmagatzema la majora de
triacilglicèrids del cos; serveix com a capa aïllant que redueix la pèrdua de calor i protegeix als músculs de
traumatismes físics.

La Fàscia (bena)→ Es una lamina densa o banda ample de teixit connectiu irregular que revesteix les parets
corporals i els membres. Tanmateix sosté i rodeja els músculs que compleixen funcions similars.
Aquesta Fàscia permet el lliure moviment dels músculs; transporta nervis, vasos sanguinis i limfàtics; i emplena
els espais entre els músculs.

Capes de la Fàscia
a) L’epimisi (epi-, sobre) → Es la capa més externa del teixit connectiu dens, irregular, rodeja tot el múscul.

b) El Perimisi (peri-, voltant) → També es una capa de de teixit connectiu dens, rodeja grups de 10 – 100 o
més fibres musculars, els separa en feixos anomenats fascicles. Molts fascicles son suficientment grans per
ser observats a simple vista.

c) L’endomisis (endo-, dins) → Penetra en l’interior de cada fascicle i separa fibres individuals entre si. En
major part consisteixen de fibres reticulars.
Les capes anomenades anteriorment es continuen amb el teixit connectiu que uneix el múscul esquelètic a altres
estructures, com os o altres músculs. Poden estendre’s més enllà de les fibres musculars per formar un tendó.
Similar a la corda que uneix un múscul al periosti del os.
Estan formades també per aquestes dues proteïnes:

Anatomia d’una fibra muscular esquelètica

El Sarcolemma → la membrana citoplasmàtica d’una cèl·lula muscular.
El Sarcoplasma → el citoplasma d’una cèl·lula muscular. Inclou una gran quantitat de glicogen (cadena de
glucosa), s’utilitza per sintetitzar ATP.
La Mioglobina → Aquesta proteïna nomes es troba en el múscul. Allibera oxigen quan les mitocòndries ho
necessiten per produir ATP, es disposen per files en tota la superfície de la fibra muscular, estratègicament prop
de les proteïnes contràctils del múscul que utilitzen ATP durant la contracció, de manera que puguin produir-lo
tan ràpid com sigui possible.
El Reticle Sarcoplasmàtic (RS)→ Envolten amb un sistema de sacs membranosos plens de líquid cada una
de les miofibril·les. Aquest sistema s’assimila al reticle endoplasmàtic de les cèl·lules no musculars.
Els Túbuls Transversos (T) → Són milers d’invaginacions diminutes del sarcolemma. Formen túnels des de la
superfície fins al centre de cada fibra muscular. Transporten el senyal elèctric del Sarcolemma al interior de la
cèl·lula.
Cisternes Terminals → Tracta dels sacs dilatats del reticle sarcoplasmàtic. Broten del Túbul T de ambdós
costats. Un Túbul T i les dues cisternes terminals, una a cada costat d’aquest, formant la triada.
Triada → Consta d’un Túbul T i dues cisternes terminals oposades del RS. En la fibra muscular relaxada, el
reticle sarcoplasmàtic (RS) emmagatzema ions de calci (Ca 2+). La alliberació de Ca2+ de les cisternes terminals
d’aquest reticle desencadena la contracció muscular.

Sarcòmer → Unitat funcional de la fibra muscular i te capacitat contràctil. Format per diferents tipus de
miofilaments (proteïnes musculars) amb diferents funcions.
Les Miofibril·les → Orgànuls contràctils del múscul esquelètic. Contenen dos tipologies de filaments, gruixudes
(Miosina) i primes (Actines).

Components del Sarcòmer

R. MNEMOTÈCNICA → LLETRA I PRIMA (FINES “A”), LLETRA H

GRUIXUDA (GRUIXUDES “M”).

Discos Z → Regions angostes de material dens, en fora de

plaques, que separen un sarcòmer del següent.
Banda A → Zona mitja més fosca del sarcòmer, s’estén per tota la longitud dels filaments gruixuts i inclou les
parts dels filaments prims que es superposen amb els filaments gruixuts.
Banda I → Regió més clara i menys densa dels sarcòmer, conte la resta dels filaments prims, però no els
gruixuts. Un disc Z travessa el centre de cada banda I
Zona H → Regió angosta en el centre de cada banda A, conte els filaments gruixuts, però no els filaments prims.
Línia M → Anomenada així per estar al mig del Sarcòmer .Regió en el centre de la zona H que conte les
proteïnes que mantenen units els filaments gruixuts en el centre del sarcòmer.

Proteïnes Musculars
Contràctils →Generen força durant la contracció.
I. Actina → Proteïna la qual es el component principal del filament prim; cada molècula d’actina te un lloc
d’unió a la miosina, al que s’uneix al cap de miosina del filament gruixut durant la contracció muscular.
II. Miosina → Proteïna que forma el filament gruixut; la molècula consisteix en una cua i dos caps de la
miosina, les quals s’uneixen als llocs d’unió a miosina de les molècules d’actina del filament prim durant
la contracció muscular.

Reguladores → Ajuden a iniciar i aturar el procés de contracció.

I. Troponina → Proteïna component del filament prim, quan els ions de calci (Ca2+) s’ajunten amb la
troponina, aquesta modifica la seva forma; aquest canvi conformacional desplaça la tropomiosina de les
zones d’unió a miosina de les molècules d’actina, el que possibilita el començament de la contracció
quan la miosina s’uneix a l’actina.
II. Tropomiosina→ Proteïna component del filament prim, quan la fibra de múscul esquelètic està relaxat,
la tropomiosina bloqueja les zones d’unió a miosina de les molècules de actina, el que impedeix la unió
de la actina i miosina.

Estructurals → Mantenen l’alineació correcta dels filaments prims i gruixuts, confereixen elasticitat i
extensibilitat a les miofibril·les i les connecten amb el sarcolemma i la matriu extracel·lular.
I. Titina → Proteïna que connecta el disc Z amb la línia M del sarcòmer, cosa que facilita estabilitzar la
posició del filament gruixut; pot estirar-se i recuperar la longitud original sense patir danys, per tant es
responsable de gran part de la extensibilitat i elasticitat de les miofibril·les.
II. Nebulina → Proteïna que envolta cada filament prim en tota la seva longitud, participa en fixar els
filaments als discs Z i regula la longitud dels filaments prims en el transcurs dels desenvolupament.
2.3.3 Contracció i Relaxació
Quan el múscul esquelètic s’escurça durant la contracció a causa de que els filaments prims i gruixuts es
desplacen uns sobre els altres. Aquest procés s’anomena mecanisme de lliscament dels filaments. En el
transcurs de les contraccions, els filaments prims es desplacen cap a la línia M de cada sarcòmer.

Mecanisme de lliscament
La contracció muscular es produeix degut a que els caps de la miosina s’uneixen i “caminen” al llarg dels filaments
prims en ambdós costats del sarcòmer, el que provocarà una tracció progressiva dels filaments prims cap a la
línia M.
En conseqüència dits filaments lliscaran cap a l’interior fins trobar-se al centre del sarcòmer, aquest moviment
pot provocar uns superposició dels seus extrems.
La banda I i la zona H s’escurçaran, desapareixen conjuntament quant el múscul esta en contracció màxima.
L’amplada de la banda A i les longituds individuals dels filaments gruixuts i prims és mantenen sense canvis. Fet
que els filaments prims de cada costat estan adherits als discos Z, quan els filaments llisquen a l’interior, els
discos Z s’aproximen i el sarcòmer s’escurça. L’escurçament dels sarcòmers causa un escurçament a tota la
fibra la qual indueix a l’escurçament de tot el múscul.

2.3.3.1 Cicle de Contracció

SEQÜENCIA REPETITIVA QUE ESDEVÉ LA QUE CAUSA DELS LLISCAMENTS DELS FILAMENTS.

I. Hidròlisis de l’ATP → El cap de la miosina inclou un lloc d’unió d’ATP i un enzim ATPasa que hidrolitza
l’ATP en ADP i un grup fosfat. La energia generada per aquesta reacció d’hidròlisis s’emmagatzema en
el cap de la miosina per utilitzar-la més tard.
II. Unió de la Actina i la Miosina → el cap de la miosina energitzada s’adhereix a la zona d’unió a miosina
de l’actina i allibera el grup fosfat prèviament hidrolitzat. Quan el cap de la miosina s’uneix a l’actina
durant el cicle de contracció, es denomina ponts creuats.
III. Fase de lliscament → Un cop format el pont creuat, a mesura que el cap de la miosina rota i canvia a
una nova posició, traccióna del filament fi separant-lo del gruixut per desplaçar cap al centre del
sarcòmer, genera una tensió en el procés. Aquest efecte es coneix com a cop de força.
IV. Separació de l’Actina i la Miosina → al final del lliscament, el pont creuat segueix fermament adherit
a la actina fins que s’uneix a una altre molècula d’ATP. La fixació del ATP al seu lloc d’unió en el cap de
la miosina fa que es separi de l’Actina.

Acoblament Excitació – Contracció

L’augment de la concentració de Ca2+ en el sarcoplasma inicia la contracció muscular, una disminució la deté.
En moments on la fibra muscular esta relaxada, la concentració de Ca 2+ en el sarcoplasma es molt baixa. Tret
que hi ha una gran reserva al reticle sarcoplasmàtic. A mesura que el PA es propaga al llarg del sarcolemma i
cap als Túbuls T, determina la alliberació de Ca2+ des de la membrana del RS en el sarcoplasma fet que activa
la contracció muscular.
La seqüencia d’esdeveniments que vincula la excitació (un PA muscular) amb la contracció (lliscament dels
filaments) s’anomena Acoblament Excitació – Contracció.
L’acoblament excitació – contracció es produeix en les triades de la fibra del múscul esquelètic. En una certa
triada. Els túbuls T i les cisternes terminals estan unides mecànicament entre si per dos grups de proteïnes de
membrana integrals:
I. Els canals de Ca2+ dependents del voltatge → Estan localitzats en la membrana dels Túbuls T. La funció
principal d’aquests canals de calci es actuar com sensors del voltatge que activen l’apertura dels canals
d’alliberació de calci.
II. Els canals de alliberació de Ca2+ → Estan localitzats en la membrana de la cisterna terminal del RS.
Quan una fibra muscular esquelètica esta en repòs, la part del canal d’alliberació de Ca 2+ que s’estén
cap al que s’estén al sarcoplasma el qual és bloquejat per un grup de Ca 2+ amb comportes de voltatge,
el qual impedeix que el Ca2+ surti del RS.
III. Bombes de Ca2+ ATPasa → La membrana de la cisterna terminal del RS utilitza ATP per transportar
constantment Ca2+ des del sarcoplasma fins el RS.

To Muscular
Es un lleuger grau de tensió del múscul degut a contraccions dèbils i involuntàries de les seves unitats motores.
Depèn de neurones de l’encèfal i la ME que exciten les NM del múscul. Quan les neurones motores que innerven
un múscul esquelètic estan danyades o seccionades, aquest es torna flàccid, un estat de debilitat en el que perd
el to muscular.
Per mantenir el to muscular, petits grups d’unitats motores estan alternativament actives i inactives amb un patró
constant. Manté ferms els músculs esquelètics, no genera suficient força per provocar el moviment.

Tipologies de Contracció Muscular

a) Isomètrica → La tensió generada no es suficient per superar la resistència d’un objecte a moure, el múscul
no modifica la longitud. Aquestes contraccions son importants per mantenir la postura i aguantar objectes en
una posició fixe. Son importants degut a que estabilitzen algunes articulacions mentre altres es mouen. //
Força Muscular = Força Externa

b) Concèntrica → Si la tensió generada es suficientment gran per superar la resistència del objecte a moure,
el múscul s’escurça i traccions d’un altre estructura, per exemple un tendó. Per produir moviment i reduir
l’angle en una articulació. // Força Muscular > Força Externa

c) Excèntrica → Quan la longitud d’un múscul augmenta durant una contracció. La tenso exercida pels ponts
creuats de miosina aguanta el moviment d’una carrega i frena el procés d’allargament. Les contraccions
excèntriques repetides poden causar més dany i dolor muscular a posterior.// Força Muscular < Força
Externa

2.3.3.2 Unió Neuromuscular

En la majoria de les sinapsis, les dues cèl·lules estan separades per un petit espai, anomenat unió de fenedura
simpàtica. Com les cèl·lules no estan amb contacte físic, el PA no pot desplaçar-se, fet que provoca que la
primera cèl·lula es comuniqui amb la segona i alliberi una substancia química coneguda com a NT.
I. Alliberació de l’Acetilcolina → L’arribada del IN als bulbs sinàptics estimula l’apertura dels canals
dependents del voltatge. Com els ions de Calci estan més concentrats en el líquid extracel·lular, el calci
ingressa a través dels canals oberts. Al mateix temps, l’ingrés de calci estimula l’exocitosi de les
vesícules sinàptiques. Durant l’exocitosi, les vesícules sinàptiques es fusionen amb la membrana CP de
la NMI i alliberen acetilcolina en la fenedura sinàptica.

II. Activació dels receptors de l’Acetilcolina → La unió de dues molècules d’acetilcolina al receptor de
la PM obre un canal iònic del receptor colinèrgic. Un cop obert, cations petits, poden travessar la
membrana.

III. Producció del PA Muscular → L’entrada de Sodi augmenta la carrega positiva interior de la fibra
muscular. Aquest canvi de PM desencadena un PA muscular. Normalment, cada impuls nerviós indueix
a un PA muscular. Llavors, aquest PA es propaga al llarg del sarcolemma fins els Túbuls T, acció que
provoca que el RS alliberi el sarcoplasma el calci emmagatzemat en aquest, amb posterioritat la fibra
muscular es contregui.

IV. Finalització de l’activitat de l’Acetilcolina → l’efecte d’unió de l’acetilcolina dura només un període
breu, degut a que l’acetilcolina es degrada amb rapidesa per una enzima anomenada
acetilcolinesterasa. Aquest enzim està unida ales fibres de col·lagen de la matriu extracel·lular de la
fenedura sinàptica. L’acetilcolinesterasa descomposa l’acetilcolina en colina i acetil-CoA, productes que
no poden activar el receptor colinèrgic.