BIOQUÍMICA

1. Què és la biologia?
Podem definir biologia com la ciència que estudia la vida i les seves
manifestacions.

2. Ciència i mètode científic

La ciència, que significa conèixer o discernir, és el conjunt de coneixements
del món que ens envolta adquirits mitjançant raonaments.
Aquests coneixements s’obtenen a partir de l’observació, l’estudi i
l’experimentació.
És ciència tot estudi que obté les seves conclusions seguint el mètode
científic. Les conclusions han de tenir precisió i objectivitat, utilitzar un
llenguatge especialitzat i ser el resultat d’un anàlisi meticulós de l’experiència.

2.1 El mètode científic

El mètode científic és la manera de procedir per explicar raonadament els
fenòmens que ens envolten amb la finalitat d’establir una sèrie de principis
generals.

Hi ha dos tipus de raonaments :

Þ El raonament inductiu (inducció) : a partir d’experiments individuals

arribar a una conclusió genèrica. Individual-Genèric

Exemple: Casos particulars, individuals. Conclusió genèrica.

Aquell dofí dorm amb un ull obert. = Tots els dofins dormen
L’altre dofí dorm amb un ull obert. amb un ull obert

Þ El raonament deductiu (deducció): a partir d’una conclusió genèrica

arribar a ho particular. Genèric-Individual

Exemple: Conclusió genèrica. Casos particulars, individuals

Totes les aus són ovípars = La gavina és una au i per tant
és ovípar

IMPORTANTS CIENTÍFICS

Francis Bacon (1620) va inventar el mètode científic. Bacon establia que

davant un problema era necessari plantejar hipòtesis (possibles respostes),
realitzar els experiments corresponents i finalment obtenir conclusions.
RAONAMENT INDUCTIU
Galileu Galileià (1638) va ser anomenat pare de la ciència i de la física a causa
de les seves múltiples aportacions científiques com per exemple la seva teoria
de la relativitat del moviment i l’heliocentrisme pel qual afirmava que la Terra
girava al voltant del Sol i no al revés (com establia l’església).
Galileu defensava el “Mètode Hipotètic Deductiu” consistent en la realització
de models (aplicació d’una hipòtesi prèviament a un cas concret) i observar si
aquesta es confirma en casos particulars.

René Descartes va ser un filòsof que va escriure el llibre anomenat “El

discurso del método”. En ell, Descartes utilitzava el dubte com mètode per
arribar al coneixement i a la veritat (esperit crític: penso després existeixo).

EL PROCEDIMENT FONAMENTAL DEL MÈTODE CIENTÍFIC

1. Plantejament del problema: és el començament de tota investigació

científica. Pot ser causat per l’observació d’un fet o bé per una necessitat
de tipus tècnic.
2. Acumulació de dades al voltant del problema: recerca
3. Formulació d’hipòtesis : una hipòtesis és una suposició que ha de ser
verificada posteriorment mitjançant l’experimentació.
4. Disseny d’experiments controlats : els experiments poden demostrar o
que algunes de les hipòtesis són falses o bé que aquella hipòtesis és la més
útil trobada fins ara i que encara no s’ha trobar una prova que la invalidi.
5. Interpretació dels resultats i elaboració de lleis o teories : mitjançant les
observacions es confirmen les hipòtesis de treball. Les hipòtesis complexes
i que han rebut nombroses confirmacions reben el nom de teories.
6. Comunicació dels resultats : revistes, llibres...

EXPERIMENTACIÓ
Þ Disseny experiments
Þ Realització experiment
Característiques dels experiments Þ Extracció de conclusions a partir
o Ha de poder-se repetir (repetible) de l’anàlisi dels resultats.
o En cada experiment canviem el
valor de la variable
o Comparació amb l’experiment de
control
o Aplicació estadística

Fe. Mg. TN N. K.
EXPLICACIÓ EXEMPLE: ens trobem amb cinc plantes les quals s’han de
regar cada dia. L’experiment es repetible. Cada planta té assignada una
regadora i a quatre d’elles els hi falta un nutrient diferent (Fe, Mg, N i K)
Canviem el valor de la variable. La planta restant serà la planta de control,
la regadora de la qual conté tots els nutrients. Al final de l’experiment, per
obtenir els resultats i poder dur a terme un anàlisi minuciós, compararem
les quatre plantes amb la planta de control. Comparació amb l’experiment
de control. Aquest experiment tindrà a més una aplicació estadística.

2.2 Tecnologia i ciència

Les aplicacions tècniques i industrials de la ciència constitueixen la tecnologia.
La ciència es dedica primordialment al saber mentre que la tecnologia al fer
(aplicació pràctica).

3. Vida i éssers vius

La vida és una organització complexa temporal de la matèria que pot
intercanviar matèria i energia amb l’exterior, autorenovar-se, rebre
informació i donar respostes, autoperpetuar-se i evolucionar.

3.1 CARACTERÍSTIQUES DELS ÉSSERS VIUS

1. Complexitat molecular: els principis immediats (glúcids, lípids...) o

biomolècules són els pilars bàsics de la complexa estructura dels éssers
vius. Es classifiquen en :

1 Simples: estan formats per un sol element, per exemple: O2, N2, Fe (el
trobem a l’hemoglobina i al oxidar-se dona a la sang el seu característic color
vermell)...
2 Compostos: estan formats per diversos elements. Es divideixen en:
En inorgànics, com l’H20 i el C02, els quals podem trobar a l’exterior (tot i
que es troben fora dels éssers vius, són indispensables) i no posseeixen
carboni o el posseeixen en un percentatge molt baix
En orgànics, com els glúcids i proteïnes, els quals tenen funcions
estructurals, energètiques i reguladores, són sintetitzats solament pels
éssers vius i posseeixen un elevat percentatge de carboni.

2. Estan formats per cèl·lules: segons el nombre de cèl·lules que els formen,
els éssers vius es classifiquen en :
1 Unicel·lulars: formats per una sola cèl·lula la qual realitza totes les
funcions vitals. Aquesta cèl·lula pot ser procariota (no té embolcall nuclear
i, per tant, la informació genètica es troba dispersa al citoplasma,
condensada en una regió denominada nucleoide) o eucariota (té la
informació genètica envoltada per un embolcall nuclear que l'aïlla i
protegeix, i que constitueix el nucli). Ex: protozous i bactèries
 2 Pluricel·lulars: formats per un gran nombre de cèl·lules eucariotes i amb
una organització més complexa (diferenciació cel·lular). Ex: fongs i plantes

3. Nutrició: tots els éssers vius necessiten matèria i energia per formar i
desenvolupar estructures, créixer i fer les altres funcions vitals
(reproducció...) . La nutrició es realitza mitjançant el metabolisme, el
conjunt de processos mitjançant els éssers vius transformen i aprofiten la
matèria i energia, per realitzar les seves funcions. Aquestes reaccions
químiques són regulades per enzims.
Hi ha dos tipus de metabolisme:
Þ Catabolisme (destrucció): consisteix en la descomposició de grans
molècules en altres més simples. En les reaccions catabòliques s’obté
energia.
Þ Anabolisme (construcció): consisteix en sintetitzar (formar) molècules
complexes a partir de molècules simples. Les reaccions anabòliques
requereixen energia.

CATABOLISME

Per exemple el pas de proteïna a aminoàcids:

+ ENERGIA

PROTEÏNA AMINOÀCIDS
(gran molècula) (molècules més simples)

Un altre exemple de reacció catabòlica és la degradació de la glucosa:

C6H1206 + 602 6CO2 + 6H20 + Energia (38ATP)
Té lloc el cicle de Krebs: en cada reacció s’arranca un carboni de la molècula
(degradació de la molècula i obtenció d’energia).
ANABOLISME

Per exemple el pas d’aminoàcids a proteïna:

+ energia = (disminució d’energia)

AMINOÀCIDS PROTEÏNA
(molècules simples) (molècula complexa)

Un altre exemple de reacció anabòlica és la formació de la glucosa:

6CO2 + 6H20 + Energia C6H1206 + 602

La fotosíntesi és un procés anabòlic durant el qual les plantes utilitzen energia solar,
la qual obtenen mitjançant la clorofil·la, per convertir aigua i gas diòxid de carboni en
molècules de sucre (formació de la glucosa).
Té dues fases:
Þ Fase lluminosa: és aquella en la qual la clorofil·la captura l’energia solar, la qual es
convertida en energia química. La fase lluminosa té lloc durant el dia. A més, és
en aquesta fase que té lloc la fotòlisis (ruptura) de l’aigua.

H20 2H+ + ½ 02 Residu Es trenca la molècula d’aigua per mitjà de la llum.

Clorofil·la

Per incorporar-lo al
CO2 i formar la glucosa

Þ Fase fosca: no necessita de la presència de la llum i pot tenir lloc durant el dia o la
nit.
Té lloc el cicle de Calvin, en el qual els àtoms de carboni del CO2 (el qual entra a
l'interior de les fulles a través d'uns porus anomenats estomes i es difon cap al
cloroplast, el lloc en el qual es produeixen les reaccions del cicle, on es sintetitza
el sucre) es fixen (s'incorporen a molècules orgàniques) i s'utilitzen per formar
sucres de tres carbonis.
REACCIONS D’OXIDACIÓ I DE REACCIÓ

L’oxidació és una reacció en la que es perden electrons.

El catabolisme són reaccions d’oxidació
La reducció és una reacció en la que es guanyen electrons (disminueix el nombre
d’oxidació).
L’anabolisme són reaccions de reducció

e- OXIDACIÓ (pèrdua electrons)

A A
e-

e-
REDUCCIÓ (adquisició d’electrons)
B B
e-

Les reaccions anabòliques i catabòliques estan regulades (en funció de la situació i

necessitats). En una persona gran predominen les reaccions catabòliques mentre que en
un nadó o en una dona embarassada predominen les reaccions anabòliques.
Estan regulades a nivell cel·lular per enzims i cada enzim controla una reacció en concret.
Estan regulades, en una persona, pel sistema nerviós i pel sistema hormonal. Per exemple,
l’adrenalina és una hormona que accelera el metabolisme i estimula les reaccions
catabòliques.

CLASSIFICACIÓ DELS ÉSSERS VIUS SEGONS EL SEU METABOLISME

Segons la font de matèria

INORGÀNICA ORGÀNICA
Fotoautòtrofs Fotoheteròtrofs
LLUM Plantes, algues, bacteris Bacteris porpra o vermells
blaus...
Quimioautòtrofs Quimioheteròtrofs
Bacteris nitrificants
ENERGIA QUÍMICA (converteixen l’amoníac Animals, fongs, protozous
en nítric)
Bacteris del ferro
Segons la font d’energia

Hi ha dos tipus de fotosíntesi en funció de si hi ha producció d’oxigen o no:

- Oxigènica: fan servir l’aigua per obtenir l’hidrogen i es produeix un residu d’oxigen.

H2 0 2H+ + ½ O2 – residu
- Anoxigènica: no fan servir l’aigua per obtenir l’hidrogen i per tant, no hi ha residu
d’oxigen. H2S 2H+ + S – residu

Segons la seva relació amb l’oxigen, els éssers vius es classifiquen en:
- Aerobis: necessiten oxigen per viure. Tenen un metabolisme oxidatiu (l’oxigen
s’utilitza per produir energia).
- Anaerobis: no solament no necessiten oxigen per viure, sinó que aquest els hi resulta
tòxic. Per exemple: el tètanus.
Tenen un metabolisme fermentatiu, per exemple, la fermentació làctica en la qual les
cèl·lules degraden la glucosa obtenint dues molècules d’àcid làctic (reacció catabòlica).

4. FUNCIÓ DE RELACIÓ

La relació és la capacitat de rebre estímuls de l’exterior i emetre

una resposta. La funció de relació és necessària per sobreviure
(fugir d’enemics, cercar aliments...).
Una possible resposta als estímuls exteriors poden ser els
moviments, i captem aquests canvis a partir dels sentits:
vista, tacte, oïda, olfacte i gust.

5. FUNCIÓ DE REPRODUCCIÓ

La reproducció és la capacitat d’originar nous individus que poden ser idèntics o

diferents als progenitors.
Þ Reproducció sexual: intervenen dos individus i els descendents hereten trets de cada
un dels progenitors; mescla genètica (afavoreix la biodiversitat el que estimula
l’evolució)
Þ Reproducció asexual: intervé solament un individu i els descendents són idèntics al
progenitor (menys biodiversitat el que dificulta l’evolució). La bipartició és un
exemple de reproducció asexual.
 ORIGEN DE LA VIDA
EVOLUCIÓ DELS ÉSSERS VIUS

Evolució Protobiològica
Transformació química dels polímers (agrupacions de moltes molècules orgàniques) del
medi primitiu fins a arribar als primers éssers vius.
Abans de l’aparició de la cèl·lula, solament existien macromolècules.
Trobem les hipòtesis dels científics A. Oparin i J.B.S Haldane, el 1920, les quals intenten
donar una explicació d’aquest origen de vida.

Þ La sopa prebiòtica (provada experimentalment)

La vida sorgeix a partir del “Caldo primitiu” ; una sopa prebiòtica que contenia molècules
orgàniques (trobem els compostos necessaris per originar vida però encara no s’han
format les estructures).
Una sèrie de reaccions, tant químiques com físiques, van donar pas a les primeres
substàncies orgàniques a partir de diferents compostos inorgànics. Aquests primers
compostos orgànics, tot i considerats inerts o no vius, es van anar acumulant en els
primers oceans i masses d'aigua, formant l'anomenada «sopa» o «caldo» prebiòtic.
A la sopa prebiòtica, les molècules orgàniques simples van reaccionar entre si, afavorides
per les elevades temperatures i les tempestes elèctriques, formant molècules cada vegada
més complexes (macromolècules), incloent àcids nucleics i proteïnes.

PRINCIPIS DE LA SOPA PREBIÒTICA

Þ L'atmosfera primigènia era reductora i al llarg de el temps es va veure sotmesa a
diferents formes d'energia, com enormes descàrregues elèctriques i temperatures molt
elevades. Va ser això el que va afavorir la formació de compostos orgànics simples.
Þ Els compostos orgànics simples es van acumular en les primeres masses d'aigua.
Þ Aquests compostos es van anar combinant entre si, donant lloc a polímers més
complexos, a partir dels quals va sorgir la vida – les macromolècules.

EXPERIMENT DE STANLEY MILLER

Van dissenyar un tub que contenia la majoria

dels gasos existents en l'atmosfera primerenca de
la Terra, i una piscina d'aigua que imitava a
l'oceà temprà. Els elèctrodes van descarregar un
corrent elèctric dins de la cambra plena de gas,
simulant a un llamp. Van deixar que l'experiment
es succeís durant una setmana sencera, i després
van analitzar els continguts a la piscina líquida.
Es van adonar que diversos aminoàcids orgànics
s'havien format de manera espontània a partir
d'aquests materials inorgànics simples.
*Severo Chao va repetir l’experiment i a l’afegir fòsfor va sintetitzar ADN
1.2 Hipòtesi d’Oparin : els Coacervats.

Els coacervats són petites gotes (les quals contenen un elevat nivell de biomolècules) amb
un embolcall de fosfolípids i un medi intern amb enzims capaços de desenvolupar
reaccions (es pensa que era ARN).
A més, els coacervats posseïen:
Þ Capacitat de síntesi orgànica: polímers
Þ Capacitat de creixement
Þ Capacitat de divisió quan assolien un tamany
crític.
Són els precursors dels éssers vius.

(macromolècules, sorgides a partir de reaccions

químiques entre molècules orgàniques simples en la sopa prebiòtica, es van embolicar
d’una capa protectora formada per fosfolípids).

2. Hipòtesi de Panspèrmia

Aquesta hipòtesi consisteix en la creença de que diminutes formes de vida es van

desplaçar, a la deriva per l’univers, dins de meteorits i cometes, donant origen a
organismes més complexos en diferents punts de la galàxia.
La paraula "Panspèrmia" prové de el grec i significa "semillas por todos lados”.
El 1969 es va observar que en un meteorit caigut a Austràlia hi havia aminoàcids i àcids
grassos i el 1996, en un meteorit de l’Antàrtida, es van trobar molècules complexes, aigua
i restes de microorganismes, tot i que no se sap si va ser a causa de la contaminació del
gel. Científics com Hoyle i Crick van donar suport a aquesta hipòtesi.

3. L’evolució dels primers éssers vius

Els precursors dels éssers vius van ser els coacervats, els quals posseïen una estructura
semblant a la cèl·lula però encara sense vida.

A partir d’aquestes petites gotes envoltades per un embolcall de fosfolípids, van aparèixer
els primers éssers vius els quals eren procariotes heteròtrofs i fermentatius a causa del
medi primitiu ric en molècules orgàniques i sense oxigen en el que es trobaven. Es
tractava de bacteris que s’alimentaven de matèria orgànica i obtenien l’energia a partir de
reaccions químiques. Aquests organismes eren anaerobis ja que no necessitaven oxigen
per viure (i fins i tot els podia arribar a ser tòxic).

No obstant, alguns van evolucionar, a causa de l’escassetat de molècules orgàniques, per

convertir-se en bacteris procariotes fotosintètics (fotosíntesi anoxigènica) i poder
obtenir energia a partir de la llum solar. Aquests bacteris duien a terme una fotosíntesi
anoxigènica, és a dir, no utilitzaven l’aigua per obtenir l’hidrogen, que posteriorment es
combinarà amb CO2 per sintetitzar glucosa, i per tant no hi havia residu d’oxigen.

Milions d’anys després, gràcies a l’evolució, van aparèixer els cianobacteris

fotosintètics (fotosíntesi oxigènica). Aquests bacteris obtenien l’energia de la llum solar,
però a diferència dels seus ancestres, la seva fotosíntesi era oxigènica, és a dir, utilitzaven
l’aigua per obtenir hidrogen, el qual es combinava amb CO2 per formar glucosa, i hi havia
un residu d’oxigen. Com a conseqüència, es va produir un enriquiment d’02 en l’aigua i
l’atmosfera i es va formar la capa d’ozó. Aquesta capa protegia els organismes dels raigs
UVA, per la qual cosa, la vida fora de l’aigua era possible (abans només l’aigua parava
aquests raigs). Però, l’aparició d’oxigen també va provocar que molts organismes
anaerobis, pels quals l’oxigen era tòxic, s’extingissin.

A partir dels cianobacteris, van sorgir organismes procariotes heteròtrofs aerobis, els
quals obtenien l’energia a partir de l’oxidació dels nutrients ja que l’ús d’O2 per obtenir
energia fa que el metabolisme sigui molt més efectiu (per tant necessitaven l’oxigen per
viure).

Finalment, va aparèixer la cèl·lula eucariota, fa 2000 milions d’anys, en la qual la

informació genètica es troba envoltada per un embolcall nuclear que l’aïlla i protegeix i
constitueix el nucli.
D’una cèl·lula eucariota sorgeixen colònies de cèl·lules, les quals tenen el mateix
progenitors i donen lloc a éssers vius pluricel·lulars. Llavors les cèl·lules s’especialitzen
per dur a terme una funció determinada (procés de diferenciació cel·lular) i donen lloc a
teixits, òrgans, aparells i sistemes.

4. Origen de la cèl·lula eucariota

TEORIA AUTÒGENA
A partir d’una cèl·lula procariota molt gran va
començar un procés de compartimentació per
invaginació de la membrana. Trossos de membrana
es van despendre i van envoltar l’ADN formant el
nucli i la membrana nuclear. Altres trossos
despresos de membrana van donar lloc a orgànuls membranosos com l’Aparell de Golgi
i el reticle endoplasmàtic.
TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

Margulis defensava que alguns orgànuls propis de les cèl·lules eucariotes, especialment
mitocondris i cloroplasts, eren organismes procariotes que més tard van ser englobats
(ingerits) per un altre organisme. Segons la teoria endosimbiòtica:
Els cloroplasts, provenen de cianobacteris que una cèl·lula ancestral va ingerir, el que va
donar lloc a la cèl·lula eucariota vegetal amb cloroplasts.
Els mitocondris, provenen de bacteris aeròbics que una cèl·lula ancestral va ingerir, el
que va donar lloc a la cèl·lula animal amb mitocondris.
Els flagels, provenen de “bacteris espiroquetos” que una cèl·lula ancestral va ingerir, el
que va donar lloc a les cèl·lules amb flagels.

PROVES
-El tamany dels
mitocondris és similar a
la mida d’alguns bacteris.
-Els mitocondris i els
cloroplasts estan rodejats
per una doble membrana
-Són capaços de
sintetitzar proteïnes per si
sols.

- Presenten ADN propi, molt similar al dels bacteris.

- Els centres d’obtenció d’energia es situen en les membranes, a l’igual que els bacteris.

DIFERÈNCIES ENTRE LA CÈL·LULA

EUCARIOTA I PROCARIOTA

CÈL·LULA EUCARIOTA CÈL·LULA PROCARIOTA

Les cèl·lules eucariotes presenten una
membrana citoplasmàtica doble.
Les cèl·lules eucariotes vegetals també
presenten una paret cel·lular feta
d’hemicel·lulosa i lignina.
Les cèl·lules eucariotes presenten ADN
de doble hèlix lineal combinat amb unes
proteïnes anomenades histones per donar
lloc a múltiples cromosomes.
La informació genètica està envolta per
un embolcall nuclear que l’aïlla i la
protegeix i que constitueix el nucli.
Les cèl·lules procariotes presenten una
membrana plasmàtica i paret cel·lular
feta de peptidoglicà.
Depenent de la composició de la paret cel·lular
trobem bacteris Gram + (color blavós) i Gram
– (color vermellós)
Les cèl·lules procariotes presenten ADN
de doble hèlix circular tancat sense
histones. Tenen solament un cromosoma
circular.
Molts bacteris tenen ADN independent,
“plasmidi”, el qual es pot propagar d’un
organisme a un altre. Per aquest motiu,
poden desenvolupar resistència als
medicaments molt fàcilment.
 Les cèl·lules eucariotes presenten
múltiples orgànuls com mitocondris
(responsables de produir energia),
cloroplasts (vegetals), reticle
endoplasmàtic, aparell de Golgi,
ribosomes...
Els ribosomes de les cèl·lules eucariotes
són més grans (80S). A mes, els
mitocondris i cloroplasts presenten ADN
propi.
Les cèl·lules eucariotes presenten formes
molt variades en funció de la funció que
la cèl·lula ha de dur a terme
(especialització cel·lular)
Les cèl·lules eucariotes es poden
reproduir mitjançant la mitosi, meiosi o
bipartició.
Les cèl·lules eucariotes es troben en els
éssers vius procedents del:
-Regne animal
-Regne vegetal
-Regne dels fongs
-Regne protista
Les cèl·lules procariotes presenten també
ribosomes. No obstant, aquests són més
petits (70S).
A més, les cèl·lules procariotes tenen
mesosomes, els quals són replegaments
interns (invaginacions) de la membrana.
Les cèl·lules procariotes presenten
solament quatre formes (predominen
dos formes: no hi ha varietat.)
MÉS ABUNDANTS
-Esfèrica: cocs, diplococs, estreptococs,
estafilococs
-Bastó: bacil
Menys abundants
-Coma: vibri
-Espiral: espiril
Les cèl·lules procariotes es poden
reproduir mitjançant la bipartició simple
(ja que només hi ha un cromosoma).
Les cèl·lules eucariotes es troben en els
éssers vius procedents del:
-Regne de les moneres
 L’AIGUA
L’aigua és la substància més abundant en els éssers vius ja que constitueix al voltant del
70% de la seva massa (varia segons l’organisme) i és imprescindible per al
desenvolupament de la vida. Aquest 70% és resultat de la suma de l’aigua extracel·lular
(fora la cèl·lula) i de l’aigua intracel·lular (dins la cèl·lula).

Composició i estructura molecular

La molècula d’aigua està formada per l’enllaç covalent entre un àtom d’oxigen i dos
d’hidrogen.

1- L’oxigen comparteix cadascun dels dos electrons del seu últim

nivell d’energia amb un àtom d’hidrogen i cada àtom d’hidrogen
comparteix amb l’oxigen el seu únic electró.
La compartició d’electrons permet mantenir una configuració més
estable
2- L’oxigen és més electronegatiu que l’hidrogen, és a dir, el seu
nucli atrau amb més força els electrons. Això produeix un
repartiment desigual de les càrregues i la molècula es comporta
con un dipol (molècula bipolar) en el qual el pol negatiu és
l’oxigen i el pol positiu els hidrògens.
3- El caràcter bipolar de les molècules d’aigua fa que interaccionin
entre sí i amb altres molècules polars mitjançant un tipus d’enllaços
febles, els ponts d’hidrogen. Cada molècula d’aigua pot establir un
màxim de quatre ponts d’hidrogen. Segons la teoria
cineticomolecular, les molècules d’aigua tenen capacitat de
moviment però es mantenen unides.

Propietats fisicoquímiques

1- Gran capacitat dissolvent

Les molècules d’aigua tenen la capacitat d’interposar-se i separar diferents substàncies

per tal de dissoldre-les, a causa de la polaritat de les molècules. Això succeeix d’una
manera diferent segons les característiques de cada substància.

* Les substàncies no polars, és a dir, les hidròfobes són insolubles.

 Substàncies polars (hidròfiles)

- Sals iòniques (clorur de sodi)

Les molècules d’aigua debiliten les interaccions entre els ions. Aquests es separen
i les molècules d’aigua els envolten, orientant-se en la posició corresponent a la
càrrega de cada ió (pol positiu amb negatiu, i pol negatiu amb positiu).
- Compostos no iònics (glucosa, aminoàcids)
Hi ha una atracció entre les molècules i formen ponts d’hidrogen amb l’aigua.

Substàncies anfipàtiques

Les substàncies anfipàtiques contenen una part hidròfila i una part hidròfoba. Per
exemple, els fosfolípids.
L’aigua els dispersa formant micel·les o bicapes, en que la part polar de la molècula
està en contacte amb l’aigua mentre que l’apolar es troba a l’interior i no té cap
contacte amb l’aigua.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CAPACITAT DE DISSOLUCIÓ

Þ És el medi on tenen lloc les reaccions del metabolisme
Þ Actua com a sistema de transport de nutrients i productes de rebuig que es dissolen
prèviament (sang...).

2- Cohesió i adhesió entre les molècules

La cohesió és l’atracció existent entre les molècules d’aigua i dóna com a resultat la
formació de ponts d’hidrogen. L’adhesió és l’atracció i unió amb altres molècules
polars diferents, com ara aminoàcids.
Aquestes propietats donen lloc als fenòmens següents:

Tensió superficial Capil·laritat

Les molècules d’aigua es cohesionen
fortament i la superfície del líquid es
comporta com una fina capa elàstica, capaç
de sostenir el pes de petites partícules
Consisteix en la capacitat de l’aigua per
ascendir a través d’un tub capil·lar (les
molècules s’adhereixen a les parets).
Aquest fenomen es degut a la cohesió i a
l’adhesió de l’aigua.
 La tensió superficial és el motiu pel qual les La capil·laritat permet l’ascensió passiva
gotes són esfèriques i alguns insectes (sense despesa d’energia) de la saba des de
utilitzen aquesta propietat per moure’s sobre les arrels fins a les fulles.
l’aigua.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA COHESIÓ I L’ADHESIÓ

Þ L’aigua dóna volum a les cèl·lules i turgència a les plantes

Þ Al no poder comprimir-se, l’aigua pot funcionar en alguns animals com esquelet
hidrostàtic.
Þ L’aigua amortitza el fregament de les articulacions.
Þ L’aigua permet la distribució de substàncies des de les arrels fins a les fulles de
les plantes gràcies a la capil·laritat.

3- Calor específica elevada

La calor específica de l’aigua, és a dir, la quantitat de calor necessària per a augmentar

1ºC la temperatura d’un quilogram de substància, és molt elevada a causa dels nombrosos
ponts d’hidrogen que s’estableixen entre les seves molècules, els quals limiten el
moviment i l’increment de l’agitació tèrmica.
La temperatura durant el canvi d’estat de l’aigua es manté constant ja que el líquid utilitza
tota l’energia per trencar els ponts d’hidrogen i no l’estalvia (l’augment en la temperatura
d’una substància es causat per l’estalvi d’energia/calor).

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CALOR ESPECÍFICA ELEVADA

Þ L’aigua actua com a regulador tèrmic davant canvis bruscos de temperatura.

Þ L’aigua actua com a difusor de la calor que es desprèn en els processos metabòlics.

4- Calor de vaporització elevada

La calor de vaporització de l’aigua és elevada ja que s’han de trencar els nombrosos ponts
d’hidrogen que s’estableixen entre les seves molècules i proporcionar a les molècules la
suficient energia cinètica mitjana per passar de fase líquida a fase sòlida.
Els éssers vius s’aprofiten d’aquesta propietat per dissipar calor per sudoració i refrescar-
se, ja que quan s’evapora aigua disminueix la temperatura del cos.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CALOR DE VAPORITZACIÓ ELEVADA

Þ Regula la temperatura interna dels éssers vius.

5- Densitat del gel

En estat líquid, l’aigua té més densitat que en estat sòlid. Per aquest motiu el gel sura
sobre l’aigua. Això és degut a que els ponts d’hidrogen formats a temperatures sota zero
uneixen les molècules d’aigua ocupant un volum més gran.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA DENSITAT DEL GEL

Þ Aquesta propietat permet la vida sota la superfície glaçada de llacs, rius, mars i
oceans ja que el gel sura i és aïllant tèrmic.
 LES SALS MINERALS
Les sals minerals formen part dels éssers vius i, encara que s’hi troben en quantitats molt
petites en comparació de l’aigua o les biomolècules, tenen funcions molt importants en
les reaccions metabòliques, en la regulació d’aquestes reaccions o com a constituents
cel·lulars.

Es poden presentar de tres maneres:

- Precipitades: són sòlides, insolubles en aigua i tenen funció estructural, de protecció

o de sosteniment. Per exemple: el carbonat de calci, CaCO3 en petxines i ossos.
- Dissoltes: es troben en forma d’ions Cations: Na+, Ca+2, Mg+2
Anions: Cl-, Co3-2, HCO3-
Tenen funcions dinàmiques (participen en reaccions químiques): mantenir la pressió
osmòtica, (la distribució d’aigua entre l’interior cel·lular i el medi on viu la cèl·lula),
actuar com a amortidors de pH i realitzar funcions específiques varies.

- Associades a molècules orgàniques, per exemple en

fosfolípids i hemoglobina.

Funcions de les sals minerals:

Tenen funció esquelètica (estructural): les sals minerals constitueixen...

Þ les closques de CaO3 en petxines i mol·luscs, i de SiO2 en diatomees.

Þ l’esquelet intern en vertebrats (fosfat i carbonat de calci)
Þ la paret cel·lular en algunes cèl·lules vegetals (silici, Si en ortigues i tiges de blat).

Actuen en el manteniment del grau de salinitat del medi intern

DIFUSIÓ: és el moviment de partícules des de zones de més

concentració a zones de menys concentració. (un comportament
idèntic a les molècules de gas que ocupen tot l’espai disponible).

ÒSMOSI: consisteix en la difusió passiva de l’aigua. Quan dues

dissolucions de diferent concentració es troben separades per una membrana
semipermeable, una membrana que deixa passar les molècules del dissolvent (aigua) però
no les dels soluts (sals), les molècules del dissolvent es mouen a través de la membrana
de la dissolució més diluïda (medi hipotònic) cap a la més concentrada (medi
hipertònic) fins assolir totes dues la mateixa concentració (isotòniques).

La membrana plasmàtica és semipermeable i, per tant, les cèl·lules estan en equilibri

osmòtic amb el seu exterior.
Quan les concentracions del medi extracel·lulars i del medi intracel·lular són iguals, les
dues dissolucions són isotòniques.
Si en el medi extracel·lular augmenta la concentració de soluts, aquest es converteix en
hipertònic respecte de la cèl·lula. Llavors, aquesta perd aigua, ja que l’aigua es desplaça
fins al medi més concentrat, i es deshidrata. Aquest fenomen rep el nom de plasmòlisi.
Si en canvi el medi extracel·lular es dilueix, es converteix en hipotònic respecte de la
cèl·lula. Llavors, l’aigua entra en la cèl·lula, ja que es desplaça fins al medi més
concentrat, aquesta augmenta de volum i pot arribar a explotar. Aquest fenomen rep el
nom de turgència.

Transport passiu a través de la membrana

- Per difusió simple: aquest transport passiu consisteix en el pas de certes molècules,
a través de la membrana semipermeable, des del medi amb més concentració fins al
medi amb menys concentració, és a dir, a favor del gradient de concentració. Aquestes
molècules, per exemple l’O2, no estan carregades elèctricament i són molt petites; per
tant, es poden desplaçar directament per la bicapa lipídica de la membrana cel·lular
(passen aprofitant obertures proporcionades pel moviment dels fosfolípids). No hi ha
una despesa d’energia addicional i no és necessària una proteïna transportadora.

- Per difusió facilitada: aquest transport passiu consisteix en el pas de certes molècules
a través de la membrana semipermeable, des del medi amb més concentració al medi
amb menys concentració, és a dir, a favor del gradient de concentració, mitjançant
proteïnes transmembranoses (transportadora, canvis de conformació en la proteïna o
de canal, formen porus aquosos que permeten passar les molècules). Aquestes
molècules, ions, aminoàcids i glúcids, no es poden desplaçar directament per la bicapa
lipídica de la membrana cel·lular. Al tractar-se d’un transport a favor del gradient de
concentració no hi ha una despesa d’energia addicional.
Transport actiu a través de la membrana

La bomba de sodi-potassi (Na+/K+)

La bomba de sodi-potassi és un procés de transport a través la membrana,

semipermeable i composta per fosfolípids i proteïnes, que ajuda a regular las diferències
de concentració d’ions de Na+ i K+. És tracta d’una proteïna integrada a la membrana que
té la funció de bombejar constantment els ions de Na+ cap a l’exterior i els ions de K+ cap
a l’interior de la cèl·lula.

Per tant, parlem d’un transport actiu en contra del gradient de concentració, ja que al
haver-hi una major concentració d’ions de Na+ en el medi extracel·lular aquests tendeixen
a desplaçar-se cap a l’interior de la cèl·lula, mentre que al haver-hi una major
concentració d’ions de K+ en el medi intracel·lular aquests tendeixen a desplaçar-se cap
a l’exterior de la cèl·lula.

Per dur a terme aquest procés, la bomba utilitza l'energia obtinguda de la hidròlisi de
l'ATP. Utilitzant aquesta energia, s’introdueixen dos ions de K+ per cada tres de Na+ que
són expulsats.
D’aquesta manera s’evita que la cèl·lula introdueixi en el seu interior masses ions Na +,
el que aniria condicionat amb una major entrada d'aigua i, conseqüentment, un increment
del volum de la cèl·lula. Si seguís aquesta tendència, aquesta es convertiria en un medi
hipertònic respecte al medi exterior i el seu volum augmentaria fins arribar a explotar.
A més, aquest procés és també molt important en l’impuls nerviós el qual necessita que
la cèl·lula estigui en potencial de repòs, és a dir, que el seu medi extracel·lular sigui més
positiu que l’intracel·lular (com s’expulsen més càrregues positives, l’exterior és més
positiu que l’interior de la cèl·lula)
PROCÈS:

Þ 3 ions de sodi, Na+ intracel·lulars s’introdueixen en la proteïna transportadora.

Þ L'ATP aporta un grup fosfat que s'uneix a la proteïna alliberant energia.
Þ Aquesta acció provoca canvis en el canal proteic i produeix l'expulsió dels 3 Na fora
de la cèl·lula.
Þ Llavors, dos ions de potassi (2 K) extracel·lulars s'acoblen a la proteïna de transport.
Þ Finalment, el grup fosfat s'allibera de la proteïna alliberant els 2 K dins la cèl·lula.

La bomba de Calci (Ca+2)

La bomba de Calci és un procés de transport a través la membrana, semipermeable i

composta per fosfolípids i proteïnes, que ajuda a regular la concentració de Ca2+. És tracta
d’una proteïna integrada a la membrana que té la funció de bombejar ions de Ca2+ cap a
l’exterior, en contra del seu gradient de concentració (hi ha una major concentració de
calci en el medi extracel·lular que en l’intracel·lular, per tant aquests tendeixen a
desplaçar-se cap a l’interior de la cèl·lula). Per tant, parlem d’un transport actiu que
requereix una despesa addicional d’energia.
La bomba de calci participa en la contracció muscular i en la coagulació de la sang. De
fet, és molt important el balanç del seu flux ja que un excés o una manca de calci podria
donar lloc a malalties com la taquicàrdia.

Quan un vas sanguini es danya, els factors de

coagulació a la sang s'activen. Les plaquetes
alliberen una substància anomenada
tromboplastina. La presència de tromboplastina
i d’ions de calci fa que la protrombina, present
en la sang, es converteixi en trombina. Aquesta
substància catalitza la producció de fibrina, que
viatja cap a la zona danyada i forma una xarxa,
el coàgul de sang, evitant una baixa important de
sang.
Solucions amortidores

Les dissolucions de sals que s'encarreguen de mantenir constant el pH del medi intern es
denominen tampons o dissolucions amortidores
La majoria de les funcions vitals dels éssers vius necessiten valors de pH propers a la
neutralitat.
En el cas de la sang, el pH s’ha de mantenir constant entre 7.0 i 7.8 idealment a 7.4.
De fet, manteniment del pH és essencial per al correcte funcionament de l'activitat
cel·lular, ja que una alteració d'ell mateix modificaria l'estructura de les proteïnes i dels
àcids nucleics i afectaria a la capacitat d'acció dels enzims.
 ELS GLÚCIDS

CONCEPTES

Els glúcids són biomolècules orgàniques formades per carboni C, hidrogen H i oxigen
O.
També són coneguts com hidrats de carboni o sucres, són les biomolècules més
abundants en la natura.
La seva fórmula empírica és (CH2O)n en la qual, la (n) significa el nombre de molècules
enllaçades.
Els glúcids estan formats per una o més cadenes de carbonis C. En cada una, un dels
carbonis s’uneix a un grup carbonil i la resta s’uneixen a grups -OH (hidroxil) i a àtoms
d’hidrogen (H). Cada carboni estableix sempre quatre enllaços.
El grup carbonil pot ser un aldehid o una cetona i químicament es defineixen com
polihidroxialdehids o polihidroxicetones.

CLASSIFICACIÓ DELS GLÚCIDS

1. Monosacàrids: glúcids formats per una sola cadena de carbonis (monòmers) Per
exemple la glucosa i galactosa.

2. Òsids: glúcids formats per la unió de dos o més monosacàrids a partir d’enllaços O-
glicosídics (polímers).
2.1. Holòsids: glúcids formats solament per la unió de monosacàrids
o Oligosacàrids: glúcids formats per la unió de dos a deu cadenes. Per exemple
la sacarosa.
o Polisacàrids: glúcids formats per la unió de més de deu cadenes. Per
exemple, el midó i la cel·lulosa.
2.2. Heteròsids: compostos formats per la unió de glúcids amb altres substàncies.
Per exemple les glucoproteïnes i els peptidoglicans.
 EXEMPLES:

Monosacàrid Òsids: holòsids-oligosacàrids Òsids: holòsids-polisacàrids

Glucoproteïna

Òsids: heteròsids

MONOSACÀRIDS

Els monosacàrids són glúcids senzills formats per una sola cadena de carbonis amb un
grup carbonil en un d’ells, i grups hidroxil (OH) i hidrogen (H) a la resta.

Segons el seu grup funcional es classifiquen en:

Segons el nombre de carbonis que formen la cadena es classifiquen en:

§ Trioses: la seva cadena està formada per 3 carbonis (C)

§ Tetroses: la seva cadena està formada per 4 carbonis (C)
§ Pentoses: la seva cadena està formada per 5 carbonis (C)
§ Hexoses: la seva cadena està formada per 6 carbonis (C)

Propietats dels monosacàrids

Físiques Químiques

Són sòlids cristal·lins Tenen poder reductor: els monosacàrids

No són hidrolitzables, és a dir, no es són capaços d’oxidar-se, és a dir, de
poden descompondre en altres molècules perdre electrons, davant d’altres
més petites) substàncies que es redueixen (guanyen
Són blancs i de gust dolç aquests electrons).
 Aquesta propietat els converteix en la
Són hidrosolubles ja que l’-OH, i H tenen font principal d’energia de la cèl·lula.
una elevada polaritat i estableixen forces
d’atracció amb les molècules d’aigua,
que també són polars.
Tenen activitat òptica, és a dir, desvien la
llum polaritzada.

ISOMETRIA

Els isòmers són compostos que tenen la mateixa fórmula molecular, però diferent
estructura i per tant diferents propietats.
Per exemple la glucosa, fructosa i maltosa en que la forma molecular és C6H12O6

ISOMETRIA ESPACIAL

Quan en una molècula existeixen carbonis asimètrics, és a dir, carbonis units a quatre
grups diferents (C* = carboni asimètric), es produeix la isometria espacial. Aquesta
dóna lloc a estereoisòmers o isòmers espacials. N’hi ha dos tipus:

Enantiòmers són dues molècules iguals però inverses, és a dir, una molècula és la
imatge especular de l’altre. Tenen les mateixes propietats però diferent activitat
òptica.
Si el grup -OH va a la dreta del carboni asimètric, el compost és un isòmer D.
Si el grup -OH va a l’esquerra del carboni asimètric, és un isòmer L.
Per determinar els enantiòmers de monosacàrids amb més d’un carboni asimètric, ens fixem
en la posició del grup -OH del carboni asimètric més llunyà al grup carbonil. En la
naturalesa la majoria d’aminoàcids són de la forma D.

Epímers: són molècules que només es diferencien en la posició del grup -OH d’un
carboni asimètric. Són substàncies diferents amb propietats i noms diferents.

E
La presència de carbonis asimètrics dóna als monosacàrids la propietat d’activitat òptica.

La llum natural no està polaritzada i vibra en totes les direccions de l’espai. Si aquesta llum
passa per un polaritzador, es genera llum polaritzada la qual vibra en una única direcció.

Quan es fa incidir un raig de llum polaritzada sobre una dissolució de monosacàrids que
posseeixen carbonis asimètrics es produeix una desviació d’aquesta llum. Si la desviació es
produeix cap a la dreta l’isòmer s’anomena dextrogir i es representa amb el signe (+). Si la
desviació és cap a l'esquerra l’isòmer es diu levogir i es representa amb el signe (-).

No hi ha relació entre tenir estructura D i ser dextrogir o levogir, és a dir, una molècula pot tenir
estructura D i ser levògira.

CICLACIÓ

En dissolució aquosa, els monosacàrids de cinc i sis àtoms de

carboni es ciclen, és a dir, es tanquen formant anells
pentagonals o furanòsics, o hexagonals o piranòsics. Per
exemple una fructosa ciclada serà una fructofuranosa i una
glucosa ciclada serà una glucopiranosa.
En la ciclació apareix un nou carboni
asimètric, anomenat carboni anomèric, que
origina dos nous isòmers α i β, anomenats
anòmers. Si el grup -OH d'aquest nou
carboni asimètric queda cap avall parlem
d’un anòmer α, mentre que si queda cap
amunt és tracta d’un anòmer β.

Ciclació cetosa

La ciclació de les cetoses té lloc en reaccionar el grup cetona del C2 amb el grup hidroxil
– OH del C5. Es forma un enllaç intramolecular anomenat enllaç hemicetal, el qual
solament es forma a partir de 6 àtoms de carboni.

Ciclació aldosa

La ciclació de les aldoses té lloc en reaccionar el grup aldehid del C1 amb el grup hidroxil
–OH del C4 si és una aldopentosa o el del C5 si és una aldohexosa. Com a conseqüència,
es forma un enllaç intramolecular anomenat enllaç hemiacetal.
Aquest enllaç solament es forma a partir de 5 àtoms de carboni (pentoses).

Nom complet per exemple de la glucosa

1- Tipus d’anòmer
2- Enantiòmer, isometria espacial, (D- o L-)
3- Isometria òptica (+) o (-)
4- Tipus de carbonil (aldo o ceto)
5- Nombre de carbonis (pentafuran o hexapiran)
6- Terminació de monosacàrid (osa)

Ciclació aldosa Ciclació cetosa

Trioses

Þ Estan formades per 3 carbonis

Þ La seva fórmula molecular és C3H6O3
Þ Són els glúcids més senzills
Þ Intervenen en el metabolisme intermediari dels glúcids

Trobem dues trioses:

D-Gliceraldehid Dihidroxicetona

Aldosa Cetosa
El gliceraldehid té el segon
de carboni asimètric ja que La dihidroxicetona no té cap carboni asimètric
estableix quatre enllaços diferents
L'asimetria del carboni 2 permet
representar en l'espai dues formes
isòmeres d'aquest compost:

D-gliceraldehid (amb el – OH a la dreta)

L-gliceraldehid (amb el – OH a l'esquerra)
Pentoses

Þ Estan formades per 5 carbonis

Þ La seva fórmula molecular és C5H10O5

Les aldopentoses més importants son:

RIBOSA

Þ D-Ribosa, la qual forma part dels nucleòtids que

constitueixen l’ARN. També la trobem en l’ATP.

El carboni es torna anomèric

DESOXIRIBOSA

Þ La D-2-Desoxiribosa, la qual forma part dels nucleòtids que constitueixen l’ADN.

La cetopentosa més important:

RIBULOSA

La D-ribulosa, molècula que reacciona amb el CO2 per sintetitzar glucosa en la última
fase de la fotosíntesi.

No es forma un enllaç hemicetal ja que al tractar-se d’una cetosa aquest enllaç solament
es produeix a partir de 6 àtoms de carboni i la ribulosa solament presenta 5 àtoms.
Hexoses

Þ Estan formades per 6 carbonis C6H12O6

Les aldohexoses més importants:

GLUCOSA

o La glucosa és la principal font d’energia de la cèl·lula (en les neurones i glòbuls

vermells és la única font d’energia).
o Es troba lliure en fruits madurs com el raïm, en el citoplasma i en el medi intern dels
animals.
o El nivell general de glucosa a la sang és de1g/L (nivell de glucèmia). Si el nivell de
glucèmia en una persona és bastant inferior al general rep el nom d’hipoglucèmia i si
és més elevat s’anomena hiperglucèmia, el que pot desembocar en diabetis.
o S’uneix per formar polímers:
Funció de reserva energètica (plantes: midó, animals: glicogen)
Funció estructural (plantes: cel·lulosa, quitina: animals)

La ciclació de la glucosa (aldosa) té lloc en reaccionar el grup aldehid del C1 amb el grup
hidroxil del C5 i s’estableix un enllaç hemiacetal.

Enllaç hemiacetal
 GALACTOSA

o La galactosa és una aldohexosa que es troba en la llet i forma juntament amb la

glucosa el disacàrid lactosa de la llet.

La galactosa és un epímer de la glucosa, és a dir, només es diferencien en la posició del

grup -OH del C4. No obstant, són substàncies diferents, amb propietats i noms diferents.

La cetohexosa més important:

FRUCTOSA

o La fructosa és una cetohexosa

o Es troba lliure en la fruita
o Al fetge es transforma en glucosa, així que té el mateix poder nutritiu
o Associada a la glucosa, forma la sacarosa

En la ciclació el grup cetona reacciona amb el grup hidroxil del carboni 5, formant un
enllaç hemicetal (reacció entre un grup cetona i un grup hidroxil).
DISACÀRIDS

Els disacàrids estan formats per unió de 2 monosacàrids els quals s’uneixen mitjançant
un enllaç covalent denominat O-glicosídic.

Per formar-se l’enllaç, les molècules han d’estar ciclades i sempre intervé com a mínim
un carboni anomèric.
Aquest enllaç es forma entre el grup hidroxil -OH del carboni anomèric del primer
monosacàrid i un grup hidroxil -OH del segon monosacàrid, amb despreniment d’una
molècula d’H2O.

Si només intervé un carboni anomèric, es parla d’enllaç O-glicosídic monocarbonílic.

Els disacàrids amb aquest enllaç conserven el poder reductor.

Si intervenen els dos carbonis anomèrics, es parla d’enllaç O-glicosídic dicarbonílic. Els
disacàrids que tenen aquest enllaç no conserven el poder reductor – la sacarosa.

Per indicar els tipus d’enllaç que es forma, es posa la configuració del carboni anomèric
del primer monosacàrid (α o β), després un parèntesi a l’interior del qual es posen dos
nombres, separats per una fletxeta, que indiquen els carbonis que intervenen en l’enllaç
del primer i segon monosacàrid, respectivament. Exemple: α (1 4)

Propietats dels disacàrids

o Dolços
o Solubles en aigua
o Cristal·litzables
o Hidrolitzables
o Reductors si l’enllaç O-glicosídic és monocarbonílic i per tant intervé un sol
carboni anomèric.
o Funció energètica
Disacàrids més importants

MALTOSA

És el sucre de malta, gra germinat d'ordi que s'utilitza en l’elaboració de la cervesa. S'obté
per hidròlisi de midó i glicogen. Està formada per dues molècules de glucosa unides
mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de tipus α (1 4).

a-D-Glucopiranosil (1 4) a-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic

LACTOSA

És el sucre de la llet dels mamífers. Així, per exemple, la llet de vaca conté del 4 al 5%
de lactosa. Està formada per una molècula de galactosa i una molècula de glucosa
unides mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de tipus β(1 4).

b-D-Galactopiranosil (1 4) a-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic
 SACAROSA

És el sucre de taula, s'obté de la canya de sucre i la remolatxa. Està formada per una
molècula de glucosa i una molècula de fructosa unides mitjançant un enllaç O-glicosídic
dicarbonílic de tipus α (1 2) És l’únic disacàrid no reductor.

a-D-glucopiranosil (1 2) b-D-fructopiranosa
Enllaç O-glicosídic dicarbonílic

CEL·LOBIOSA

No es troba lliure en la naturalesa. S'obté per hidròlisi de la cel·lulosa i està formada per
dues molècules de glucosa unides mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de
tipus β(1 4).

b-D-Glucopiranosil (1 4) b-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic
POLISACÀRIDS

Els polisacàrids estan formats per la unió de molts monosacàrids per mitjà de l’enllaç
O-glicosídic. Trobem dos tipus: els homopolisacàrids i els heteropolisacàrids.

Propietats dels polisacàrids

Þ Tenen pesos moleculars molt elevats.

Þ No tenen gust dolç.
Þ Poden ser insolubles, com la cel·lulosa, o formar dispersions col·loïdals, com el
midó.
Þ No tenen poder reductor.
Þ Tenen funció estructural o de reserva energètica.

MIDÓ

El midó és un homopolisacàrid amb funció de reserva energètica en les cèl·lules vegetals.

Les principals fonts de midó són:

o Les llavors dels cereals (blat, blat de moro i arròs)
o Els llegums i els tubercles (patates i moniato)

Quan, en un moment donat, les plantes tenen més molècules de glucosa de les que
necessiten, les emmagatzemen unint-les entre si, formant d'aquesta manera el midó.
Quan cal energia i no hi ha glucosa disponible, les molècules de midó s'hidrolitzen (es
descomponen en glucosa) per proporcionar l'energia requerida. Per tant, a partir del midó
les plantes poden obtenir energia sense necessitat de rebre llum i això els permet dur a
terme processos com la germinació de les llavors.

El midó està format per dos polímers de glucosa: amilosa (30%) i amilopectina (70%).

Amilosa

L’amilosa està formada per polímers de maltoses unides per enllaços α (1→4) i posseeix
una estructura helicoïdal amb 6 molècules de glucosa (3 maltoses) per volta. La hèlix es
manté gràcies a la presència de ponts d'hidrogen que permeten el plegament.
Amilopectina

L’amilopectina està formada per polímers de maltoses unides per enllaços α(1→4), amb
ramificacions α(1→6) cada 30 unitats, les quals tenen al voltant de 12 glucoses unides.

GLICOGEN

El glicogen, igual que l’amilopectina, està format per polímers de maltoses unides per
enllaços α(1à4) amb ramificacions α(1à6), però molt més abundants,
aproximadament, cada deu glucoses.
És el polisacàrid de reserva energètica dels animals i dels fongs i es localitza en el citosol
de les cèl·lules en forma de grànuls. Es troba emmagatzemat al fetge (50g), com a reserva
energètica de tot l’organisme i als músculs (400g), com a reserva energètica exclusiva
dels músculs. A més, és la font energètica primària del cervell (120g/dia).
El glicogen emmagatzemat en les fibres musculars s’utilitza de combustible durant la
contracció muscular. És una reserva energètica immediata ja que és la primera en
consumir-se quan no hi ha glucosa (circulant) disponible.
El fetge, per la seva part, s’encarrega de mantenir estable el nivells de glucèmia
(concentració de glucosa a la sang) i va desfent el glicogen perquè hi hagi sempre 1g/L
de glucosa a la sang.
El glicogen, a l’estar molt hidratat (4x H20), ocupa molt volum i el seu pes és elevat, el
que fa que es trobi en quantitats petites; en el cos humà, per exemple, no arriba a 500
grams. Per aquest motiu, l’evolució ha afavorit la reserva de greixos (lípids) ja que ocupen
menys espai.

Quan, en un moment donat, els animals o fongs

tenen més molècules de glucosa de les que
necessiten les emmagatzemen unint-les entre sí
formant d’aquesta manera el glicogen, mitjançant
la:
Glicogènesi: és la síntesi de glicogen a partir de
glucosa gràcies a la insulina (cèl·lula beta)
Quan cal energia i no hi ha glucosa circulant
disponible, les molècules de glicogen es degraden

per tal de proporcionar l’energia requerida mitjançant la:

Glicogenòlisis: és la degradació del glicogen fins convertir-lo en glucosa gràcies al

glucagó, hormona que fa el procés contrari a la insulina (cèl·lula alfa)
Tant la insulina com el glucagó són cèl·lules del pàncrees.
En el pàncrees el 95% de les cèl·lules tenen funció exocrina (“lipasa”), i la resta, funció
endocrina, és a dir, fabricar hormones (Illots de Langerhans: cèl·lules que s’encarreguen
de fabricar hormones com la insulina i el glucagó)

*Funcions de la insulina:
1- Sintetitzar glicogen a partir de glucosa (sobrant)
2- Permetre que la glucosa en sang entri a les cèl·lules per ser oxidada (consumida). És
tracta d’una hormona missatgera que transmet a la proteïna receptora que obri el canal
de glucosa.

*Gliconeogènesis: síntesis de glucosa, que té lloc en el fetge, a partir de substàncies que

no són glúcids com ara triglicèrids, glicerol, aminoàcids..., per tal de mantenir el nivell
de glucèmia (1g/L de glucosa a la sang)

QUITINA

És un polímer no ramificat de N-acetil-glucosamina amb enllaços β(1à4) i forma ponts

d’hidrogen entre una cadena i l’altre. És indigerible i més compacte i resistent que les
cèl·lules ja que conté mols enllaços b els quals són difícils de trencar.

Per aquest motiu, la quitina, un polisacàrid que trobem en

alguns animals i fongs, té funció estructural i de protecció.
Forma l’exosquelet dels artròpodes i les parets cel·lulars
dels fongs.
Aquest exosquelet de quitina, de fet, és un dels factors de
l’èxit biològic dels insectes ja que els hi proporciona una
gran capacitat d’adaptació (gran diversitat d’espècies). És
impermeable, molt dur i gairebé no pesa. No obstant, no
creix amb el cos i per tant els artròpodes es veuen obligats
a “mudar”, estant certs moments sense protecció.

CEL·LULOSA

La cel·lulosa és un polímer de cel·lobiosa (de 150 a 5000

cel·lobioses), per tant glucoses unides per enllaços
β(1à4). Entre diverses cadenes lineals s’estableixen
ponts d’hidrogen els quals aporten a la cel·lulosa
estabilitat i resistència.
És un polisacàrid amb funció esquelètica propi dels
vegetals. És l’element més important de la paret cel·lular en les cèl·lules vegetals.
Els animals no poden degradar directament la cel·lulosa per obtenir glucosa, ja que no
tenen els enzims adients per trencar l’enllaç β.
No obstant, alguns bacteris intestinals, que viuen en simbiosi en els herbívors, permeten
la degradació de la cel·lulosa. Alguns insectes com les termites o els peixets d’argent
també son capaços de digerir la cel·lulosa.
 Prova de Fehling

L’objectiu d’aquesta prova és identificar glúcids amb poder reductor, el qual prové del
grup carbonil aldehid.

El poder reductor consisteix en la capacitat d’alguns glúcids d’oxidar-se, és a dir, de

perdre electrons davant d’altres substàncies que es redueixen, és a dir, guanyen aquests
electrons (característica que converteix els glúcids amb aquest poder en la principal font
d’energia de la cèl·lula).
Per això, gràcies a aquesta propietat, alguns glúcids tenen la capacitat de reduir el reactiu
de Fehling que es tracta d’una solució de color blau de sulfat de coure (CuSO4 ). Quan un
glúcid amb poder reductor entra en contacte amb el reactiu de Fehling, el coure del CuSO4
es redueix (guanya els electrons que ha perdut el glúcid en oxidar-se), formant òxid de
coure, que és insoluble i forma un precipitat de color vermellòs.

La prova de Fehling s’utilitza per detectar glucosa en l’orina (detecció d’hiperglucèmia).

+ à (Cu2O)

Grup carbonil Blau, oxidat Vermell reduït

aldehid en medi alcalí precipitat

Glúcid Observació Resultat

Glucosa Vermell precipitat +
Maltosa Vermell precipitat + à
Cel·lobiosa Vermell precipitat +
Lactosa Vermell precipitat +
Sacarosa Blau - Aldehid ---Oxidació--- Carboxil
Midó Blau -
Glicogen Blau -

Prova Lugol

L’objectiu de la prova Lugol (I2+IK) és identificar midó i glicogen. No és una reacció

química, sinó que el I2 ocupa espais entre les espirals de les hèlixs del midó i glicogen,
alterant les propietats físiques (absorció lumínica) i donant al midó un color blau i al
glicogen un color vermellós.

L’I2 s’adhereix a les espirals de la hèlix del

midó donant-li un color blavós i a les del
Midó Glicogen glicogen donant-li un color vermellós

S’utilitza per detectar fraus alimentaris com la presència de pasta o la patata en el pernil
York.
 ELS LÍPIDS

A vegades formen micel·les

1-Característiques generals

És un grup de biomolècules molt heterogeni

que tenen dues característiques en comú:

1- Lipòfiles: són solubles en dissolvents

orgànics: cloroform, benzè, acetona...

2- Hidròfobes: són insolubles en aigua.

Algunes formen micel·les (amfipàtics).

2-Classificació

à Són els lípids més simples (base)formats per una cadena

Àcids grassos
llarga hidrocarbonada de tipus lineal (alifàtica) amb un
CH3-(CH2)n -COOH grup carboxil (-COOH) a l’extrem de la cadena.
à Fan les reaccions de saponificació i d’esterificació

Lípids saponificables à Tenen àcids grassos (fan la reacció de saponificació)

à Es classifiquen en:
1-Simples: contenen carboni, hidrogen i oxigen
-Acilglicèrids: tenen funció de reserva energètica, de protecció i d’aïllant
tèrmic.
-Ceres: tenen funció impermeable
2-Complexos: a més de carboni, hidrogen i oxigen, contenen també nitrogen,
fòsfor, sofre i/o glúcids.
- Fosfoglicèrids: un dels principals components de la membrana plasmàtica
- Fosfoesfingolípids: formen les beines de mielina que envolten els axons
de les neurones.
- Glucoesfingolípids: són molt abundants en el teixit nerviós. A més, es
troben en la part externa de la membrana i fan de receptors de membrana.

Lípids insaponificables à És tracta d’un grup molt heterogeni. No tenen àcids

grassos, per tant no fan la reacció de saponificació.
-Terpens: tenen funcions molt variades (essències vegetals, vitamines, pigments, síntesi
de colesterol i aïllants)
- Esteroides (trobem els esterols, les sals biliars i les hormones esteroidees)
- Prostaglandines: actuen com a hormones locals (produeixen inflamació, febre i dolor)

3-Funcions

A) Funció de reserva energètica: són la principal reserva energètica de l'organisme. Un

gram de greix produeix 9 kcal mentre que proteïnes i glúcids només produeixen 4 kcal
kcal/g. Al contrari que els glúcids, els quals estan molt hidratats (4x H2O), els lípids estan
completament deshidratats i per aquest motiu acumulen molta energia en poc pes.

B) Funció estructural: formen la bicapa lipídica de la membrana.

C) Aïllants tèrmics: alguns animals de zones fredes presenten una gran capa de teixit
adipós, el pannicle adipós (tèrmic) i les ceres impermeabilitzen la superfície de la pell,
fruits, fulles, pèls i plomes (impermeable).

D) Funció de protecció: els òrgans estan recoberts per una capa de grassa protectora
(teixit adipós) la qual actua com a amortidora, els protegeix dels cops i evita que es
moguin.

E) Funció reguladora: intervenen en nombrosos processos fisiològics de l’organisme.

- Hormonal (esteroides)
- Digestiva (sals biliars)
- Coenzimàtica (vitamines liposolubles)
Teixit adipòs

La cera impermeabiliza les plomes

 ELS ÀCIDS GRASSOS

Els àcids grassos són àcids carboxílics, a l’extrem de la cadena presenten un grup carboxil
(-COOH), formats per una llarga cadena hidrocarbonada de tipus lineal (alifàtica).
Els àcids grassos són amfipàtics, és a dir, tenen una part hidròfila (grup carboxil) i una
part hidròfoba (cadena hidrocarbonada). En medi aquós formen micel·les:

Monocapa Bicapa

La bicapa lipídica és la base de la membrana plasmàtica

L'àcid gras és la base estructural dels lípids saponificables i la seva fórmula general és:
CH3-(CH2)n-COOH. Es poden classificar en dos grups

1- Saturats: no presenten enllaços dobles (estan formats només

per enllaços simples) entre els carbonis de la cadena
hidrocarbonada. Per aquest motiu, es poden fàcilment
compactar mitjançant uns enllaços intramoleculars anomenats
Van der Wals. Per això, a temperatura ambient, els àcids grassos
saturats solen trobar-se en estat sòlid (greixos i seus animals)
Exemple: àcid esteàric, àcid palmític, àcid acètic...

2- Insaturats: tenen un o diversos enllaços dobles en la seva

cadena. Els àcids grassos insaturats presenten colzes, amb canvis de direcció en els llocs
on apareix un doble enllaç. A temperatura ambient, els àcids grassos insaturats solen
trobar-se en estat líquid (olis vegetals) ja que, a causa de la seva forma corba, tenen més
dificultat per compactar-se i formar una estructura fixa.
Exemples: àcid oleic, àcid linoleic (Ω-6, Ω-3)...

Àcid gras saturat

Àcid gras insaturat

Per indicar on es troba l’enllaç doble en els àcids grassos insaturats escrivim
CNdecarbonis : Conestrobal’enllaç2x començant a comptar des del
començament de la cadena.
O també Ω - Conestrobal’enllaç2x començant a comptar des del
final de la cadena.
Ω-9: té doble enllaç en el carboni 9
Ω-6: té doble enllaç en els carbonis 6 i 9
Ω-3: té doble enllaç en els carbonis 3,6 i 9 (més nutritius – oli oliva, fruits secs,
peix blau...)

Les grasses Trans són àcids grassos insaturats que es converteixen, a

partir d’un procés d’hidrogenació, en àcids grassos saturats. Es
manipulen industrialment per tal de que no es floreixin ràpid i siguin
sòlids (comprem per la vista i no ens sentiríem temptats a comprar el
producte si fos oliós o estigués ranci). Per exemple: la margarina.

Esterificació

Un àcid gras s'uneix a un alcohol formant un éster i alliberant una molècula d'aigua.
Àcid gras + Alcohol à Èster + aigua H2O

Saponificació

És una reacció típica dels àcids grassos, en la qual reaccionen amb bases (substància no àcida-
NaOH) i donen lloc a una sal d'àcid gras, que s’anomena sabó, alliberant una molècula d’aigua.
Les molècules de sabó presenten un comportament amfipàtic és a dir, tenen una zona hidròfoba i
una zona hidròfila o polar.
Per això, en medi aquós les molècules de sabó formen micel·les, en les quals la part hidròfila de
cada molècula queda a l’exterior, en contacte amb l’aigua, i la part hidròfoba queda a l’interior,
la qual interacciona amb les molècules de greix. Aquestes, es queden atrapades dintre de la
micel·la i s’eliminen arrossegades per l’aigua.

ELS LÍPIDS SAPONIFICABLES

Els lípids saponificables presenten àcids grassos en la seva estructura i per tant tenen la capacitat
de fer la reacció de saponificació.
SIMPLES
Contenen C,H,O i es classifiquen en:
1- Acilglicèrids: són lípids simples formats per l’esterificació d’un, dos o tres àcids grassos amb
una molècula de glicerina també anomenada glicerol (en la reacció s'allibera una molècula d'aigua
per cada enllaç éster).
Segons el nombre d'àcids grassos que intervenen, distingim:
Þ Els monoglicèrids, que contenen només una molècula
d'àcid gras. CP (certa polaritat)
Þ Els diglicèrids, amb dues molècules d'àcids grassos. CP
Þ Els triglicèrids, amb tres molècules d’àcids grassos. AP
Si l’àcid gras és un àcid oleic s’anomena trioleïna; si és un àcid palmític s’anomena tripalmitina...
Són el que “vulgarment” anomenem greixos – olis en vegetals
– greix animal
Tenen funció de reserva energètica, d’aïllant tèrmic i de protecció.

1- Ceres: són lípids simples formats per l’esterificació d’un àcid gras
amb un alcohol de cadena llarga. En general, les ceres, són sòlides i
insolubles en aigua.
Totes les funcions que realitzen estan relacionades amb la seva
impermeabilitat a l'aigua i amb la seva consistència ferma. Així les
plomes, el pèl, la pell, les fulles i les fruites, estan recoberts d'una capa
de cera protectora.
Per exemple: l’alcohol miricil C30 (cera que segreguen les abelles)

COMPLEXOS

Els lípids saponificables complexos contenen a més de C,H i O, sofre, fòsfor, nitrogen i/o glúcids.
Són els principals components de la bicapa lipídica de la membrana cel·lular, per la qual cosa
també s’anomenen lípids de membrana.

Fosfolípids: Es caracteritzen per tenir un grup fosfat en la seva zona polar

Fosfoglicèrids: l’alcohol és la glicerina à àcid fosfatídic

Els fosfolípids estan formats per glicerina, dues cues d’àcids grassos, un saturat i un insaturat, un
cap amb un grup fosfat i un aminoalcohol (NH2 i OH).

Aminoalcohol Fosfolípid Funcions

Abundant en el rovell d’ou, en la soja i en la
Colina Fosfatidilcolina (lectina)
membrana.
Abundant en el sistema nerviós, en la
Etanolamina Fosfatidiletanolamina (cefalina)
coagulació de la sang i en la membrana.
Serina
(és un dels 20 Fosfatidilserina Abundant en la membrana.
aminoàcids)
Fosfoesfingolípids: Els fosfoesfingolípids no tenen glicerina, sinó que presenten un aminoalcohol
anomenat esfingosina (C18 insaturat), el qual s’uneix amb un àcid gras. Aquesta unió rep el nom
de ceramida.
Els més importants són les esfingomielines que formen les beines de mielina que envolten els
axons de les neurones. Fa d’aïllant elèctric que permet transmetre l’impuls nerviós a distància.

Si aquesta mielina falta es produeix la malaltia de l’esclerosis múltiple.

Glucoesfingolípids: són lípids complexos que es caracteritzen per tenir un glúcid enlloc de fòsfor.
Si aquest glúcid és un monosacàrid (galactosa o glucosa) el glucoesfingolípid rep el nom de
cerebròsid i si el glúcid és un oligosacàrid rep el nom de gangliòsid.
Són molt abundants en el teixit nerviós i es troben en la part externa de la membrana plasmàtica,
fent de receptors de membrana.

*Els nervis es classifiquen en:

Raquidis (medul·la espinal) o
cranials (cervell)
Sensitius (recullen ordres) o
motors (donen ordres)

ELS LÍPIDS INSAPONIFICABLES

És un grup molt heterogeni que no conté àcids grassos, per la qual cosa no té la capacitat de dur
a terme la reacció de saponificació.
Terpens: també s’anomenen isoprenoides i són derivats de l’Isoprè.
Les seves funcions són molt variades, com per exemple:
Þ Essències vegetals: com el mentol, el limonè i l’eucaliptol.
Þ Vitamines: com la vitamina A (pell i vista), la vitamina E (antioxidant i fertilitat) i la
vitamina K (coagulació de la sang).
Þ Pigments vegetals: com la carotina i la xantofil·la. Els enllaços dels terpens poden ser
excitats per la llum o la temperatura. En canviar la seva posició emeten un senyal. Per
això, aquestes molècules estan relacionades amb la recepció d'estímuls lumínics o
químics.
Þ Intermediaris en la síntesi de colesterol.
Þ Aïllants: com el cautxú i el làtex (protecció)
Esteroides: són derivats de l’Esterà.

Esterols
Els esterols més importants són:
Þ Vitamina D: regula el metabolisme del calci i la seva absorció en l’intestí.
Þ Colesterol: (C27H46O) és el precursor de les hormones sexuals, dels corticosteroides i de la
vitamina D. A més, té funció estructural: dóna estabilitat a la membrana plasmàtica i regula
la seva fluïdesa, evitant que aquesta es trenqui a causa del moviment dels fosfolípids.

Contenen una petita part hidrosoluble i es poden unir a un àcid.

Es classifica en:
o Endogen: el sintetitzat pel fetge
o Exogen: el que obtenim a partir de la nostra alimentació.

Necessitem colesterol en la sang fins a un màxim de 200mg/dl (tot i el colesterol és

imprescindible, més seria perjudicial).
Es transportat per lipoproteïnes (transportadores de lípids per la sang)
o LDL: (lipoproteïnes de baixa densitat) s’encarreguen de transportar el colesterol des
del fetge fins als teixits que el necessiten. Per elles mateixes, aquestes lipoproteïnes no
són perjudicials. No obstant, si es troben en excés poden acumular-se en l’interior de
parets de venes i artèries, formant plaques d’ateroma les quals van bloquejant la arteria
i impossibilitant la circulació de la sang. Aquest procés crònic és conegut amb el nom
d’aterosclerosi. Si aquestes plaques d’ateroma es trenquen, es pot formar un coàgul de
sang (trombosi) que bloquegi per complet la circulació de la sang, provocant un infart
(el més típic un infart miocardiovascular) o un ictus.
o HDL: (lipoproteïnes d’alta densitat) s’encarreguen de transportar el colesterol des dels
teixits fins al fetge i eliminant d’aquesta manera substàncies de rebuig.

Sals biliars

Se sintetitzen en el fetge i faciliten l'absorció dels triglicèrids i d’hormones liposolubles.

Representen l'única via per la qual es pot excretar el colesterol.
Hormones esteroidees
Þ Hormones suprarenals (escorça adrenal)
o Cortisona: antiinflamatòria i immunosupressora (la cortisona s’utilitza després de
transplants per tal de frenar el sistema immunològic i evitar que aquest ataqui el nou
òrgan).
o Cortisol
o Aldosterona: equilibri hídric i mineral
o Adrenalina (o epinefrina)
o Noradrenalina (o norepinefrina)
L’adrenalina i la noradrenalina són a la vegada neurotransmissors i hormones, presenten
una doble personalitat

Þ Hormones sexuals (tant homes com dones tenen estradiol i testosterona)

o Estradiol i progesterona (femenines)
o Testosterona (masculina)

Prostaglandines: actuen com a hormones locals.

Les seves funcions són:
o Inflamació
o Dolor
o L’aparició de la febre com defensa contra les infeccions.
o La reducció de la secreció de sucs gàstrics.