La guilla i la cigonya

Una guilla tenia, no se sap per què, certa mania a una cigonya.
I un dia, per divertir-se, va decidir gastar-li una broma: la va
convidar a dinar. La cigonya no va sospitar res i va acceptar la
invitació. Arribat el moment, la guilla va servir dos plats de
sopa. La cigonya no va poder menjar-ne.

Amb el seu llarg bec no podia treure la sopa del plat, mentre
que la guilla en un moment va acabar-se-la i llepà encara el
plat. Acabat de dinar, va acomiadar, tot rient, la cigonya.

-És llàstima que no hagis tastat les sopes: eren boníssimes.

La cigonya va pensar moltes coses a fi de tornar la burla a la

poca-solta guilla. I ho va trobar. Va convidar-la a dinar a casa
seva. I la guilla, que es tenia per molt llesta, va acceptar la
invitació mentre pensava:

-Que n'és de ruca, aquesta cigonya! Després del que li vaig

fer, encara em convida!

La cigonya va servir una sopa boníssima dins d'uns vasos alts

i de coll estret. Ella va ficar el seu llarg bec a dins i en un
moment va acabar-se-la, mentre que la guineu no hi podia
ficar el morro.

En acabar, la cigonya va dir a la guilla:

-Amiga meva, espero que aquest dinar t'hagi fet el mateix

profit que em va fer a mi el teu convit.
 Les dues granotes
Hi havia una vegada dues granotes que vivien en una bassa.
Aquell estiu va ser molt calorós i sec. A penes quedava una
mica d'aigua en aquella bassa on vivien els dos animals. N'hi
havia tan poca que van decidir buscar-se un nou lloc on viure
millor, i juntes van marxar.

No gaire lluny van trobar un pou ben fondo i ple d'aigua.

- Aquí estarem bé- va dir una.

- Tens raó- va respondre l'altra però aleshores aquesta

granota va tenir un pensament ben prudent:- I si el pou
s'asseca, com en sortirem? És molt profund!!

I aleshores les dues granotes van tornar a la seva bassa.

 El lleó i el ratolí
A l'ombra d'un arbre un lleó dormia una migdiada. Un ratolí
que jugava per les branques no se'n va adonar i jugant, jugant,
va caure damunt l'esquena del lleó i el va despertar. Molt
enfadat, el lleó, d'una grapada, el va atrapar.

El ratolí, en veure's pres del rei dels animals, li va demanar

perdó i, tot plorant, li va dir que ell, en cas de
necessitat,l'ajudaria. El lleó va riure de valent, com el podia
ajudar una bestiola tan petita si ell era tan gros i tan valent?
Tanta gràcia li va fer, que el va deixar lliure.

Molt temps després, el lleó va caure a les xarxes d'uns

caçadors i, com que no podia sortir-ne tota i la seva gran força
i el seu poder, es va posar a rugir tan fort com podia. I vet aquí
que, per casualitat, aquell ratolinet no era gaire lluny i, en
sentir el lleó, va córrer a ajudar-lo:
va rosegar amb les seves dentetes les malles de la xarxa fins
que va fer un forat prou gran i el lleó va poder sortir i s'escapà,
gràcies al ratolí, d'una mort certa. I des d'aquell dia el ratolí i el
lleó van ser amics inseparables!

La perdiu i els seus fills

Una família de perdius vivia en un camp de blat. Cada dia, la

mare, abans de sortir a buscar menjar per als seus fills, els feia
aquesta recomanació:

- Fills meus, no sortiu mai d'entre les espigues; us podrien

veure; a més, heu d'escoltar tot el que sentiu dir.

Els fills de la perdiu obeïen; no es movien d'entre el blat i

escoltaven tot el que es deia. Un dia van sentir un home que
es mirava el camp i deia al seu fill.

- Demà segarem; el blat ja és madur, les espigues ja rossegen.

Avisa els nostres veïns que vinguin a donar-nos un cop de mà.
Els fills de la perdiu van tenir molta por i van explicar a la seva
mare tot el que havien sentit. Ella, però, ells va tranquil·litzar i
els va dir:

- No tingueu por, demà no segaran.

I va tenir raó, perquè el dia següent només es van

presentar el pare i el fill. El pare va dir:

- Els veïns no ens volen ajudar i el blat s'ha de segar. Avisa els
nostres parents que vinguin a ajudar-nos.

Els fills de la perdiu es van espantar. Però, quan la mare va

tornar amb el menjar, va tranquil·litzar-los altra vegada:

- No tingueu por; demà tampoc no segaran.

També aquest cop va tenir raó. Al dia següent només van

sentir els dos homes, pare i fill, que deien:

- Ningú no ens ajuda, fill. Ni amics ni parents, i ja és temps de

segar. Ho farem tu i jo sols encara que ens rebentem de
cansament.

Els fills de la perdiu explicaren aquesta conversa a la seva

mare, la qual els va dir:

- Fills meus, prenem les nostres coses i anem-nos-en en un

altre lloc. Mentre els pagesos s'han refiat dels altres, jo ja
sabia que no segarien; però ara que han decidit fer-s'ho ells,
ho faran de debò.
El ratolí de camp i el ratolí de ciutat
Un ratolí de ciutat va anar a veure un altre ratolí amic seu que
vivia al camp.

Per sopar, el ratolí de camp li va servir un plat de blat i civada.

El ratolí de ciutat, sorprès per l'austeritat d'aquelles menges,
va dir:

- Has de reconèixer, amic, que menges com les formigues.

Mira'm a mi... Estic gros i refet gràcies a l’exquisidesa dels
meus àpats. Si véns a casa meva menjaràs de tot i viuràs com
un rei.

El ratolí de camp va acceptar la invitació del seu amic i van

marxar tots dos cap a la ciutat.

El ratolí de ciutat va presentar una taula plena de llegums,

blat, dàtils, mel, formatge i tota mena de fruites al seu amic .
 El ratolí de camp no se'n sabia venir i va començar a envejar
la vida regalada del seu amic. Quan estaven preparats per fer
un gran tiberi va aparèixer un home que els va descobrir i es
va enfurismar com un diable. Els dos ratolins es van haver
d'amagar i estaven tanatemorits que no deixaven de tremolar
com dues fulles.

Aleshores el ratolí de camp, aguantant-se la gana, va dir al

seu amic:

- Disfruta tu, amic, de tot aquest menjar tan saborós que jo

me'n torno al camp; continuaré menjant blat i civada però
tindré la seguretat d'una vida tranquil·la.