Solaris

Kris
Kelvin acaba d'arribar a Solaris. La seva missió és esclarir els problemes

de conducta dels tres tripulants de l'única estació d'observació situada al
planeta. Solaris és un lloc peculiar: no existeix la terra ferma, únicament un
extens oceà dotat de vida i presumiblement, d'intel·ligència. Mentrestant, es
troba amb l'aparició de persones que no haurien d'estar-hi…
Lem presenta una novel·la claustrofòbica, amb un contingut netament
metafísic que corprèn i torba al lector, i fa un profund estudi de la psicologia
humana i les relacions afectives a través d'un planeta que enfronta els
habitants de l'estació a les seves pors més íntimes.
ebookelo.com - Página 2
Stanislaw Lem
Solaris
ePub r1.0
GossetInofensiu 16.05.16
Títol original: Solaris
Stanislaw Lem, 1961
Traducció: Agata Siewierska
Editor digital: GossetInofensiu

ePub base r1.2
L'arribada
A les dinou hores, temps de bord, vaig baixar pels esglaons metàl·lics a l'interior
de la càpsula. La gent que estava al voltant del pou s'apartà per deixar-me passar. En
el petit habitacle hi havia espai suficient per aixecar els colzes. Vaig connectar el tub
de la bomba a la vàlvula del meu escafandre, s'inflà immediatament. Des d'aquell
instant ja no podia fer el més mínim moviment. Jo estava dret, o millor dit, suspès,
enfundat en el meu vestit pneumàtic, totalment integrat en la carcassa metàl·lica.
Vaig aixecar la vista, a través de la finestra convexa vaig poder veure les parets
del pou i al capdamunt, el cap d'en Moddard. El cap desaparegué de seguida i es féu
fosc. Acabaven de baixar el pesat con protector.
Vaig sentir vuit cops el brunzit dels motors elèctrics que ajustaven les femelles.
Després el xiulet de l'aire comprimit en els esmorteïdors. Els ulls s'habituaven a la
foscor, vaig poder distingir el quadrant fosforescent de l'únic indicador.
Una veu ressonà en els auriculars:
—Preparat, Kelvin?
—Preparat, Moddard —vaig respondre.
—No et preocupis per res. L'Estació et recollirà en el vol —va dir—. Bon viatge!
Abans que pogués dir res se sentí un carrisqueig, i la càpsula oscil·là.
Involuntàriament se'm van posar tensos tots els músculs, no passà res més, però.
—Quan surto? —vaig preguntar i vaig sentir un xiuxiueig, com si els granets
d'una sorra molt fina piquessin contra la membrana dels auriculars.
—Ja estàs en camí, Kelvin. Que tot vagi bé! —respongué la veu d'en Moddard tan
propera com abans.
A l'alçada dels meus ulls s'obrí un ample espiell, a través del qual vaig veure les
estrelles. M'esforçava per poder orientar-me, volia trobar l'Alfa de l'Aquari, però tot
en va. El cel d'aquella regió de la galàxia m'era totalment desconegut, no vaig poder
identificar ni tan sols una constel·lació. Una pols centellejant omplia l'ull de bou. Jo
esperava que en qualsevol moment m'aparegués alguna estrella aïllada, no en vaig
veure cap, però. El guspireig es degradava; les estrelles fugien, confoses en una vaga
lluminositat purpúria. Vaig entendre que ja estava a les capes altes de l'atmosfera.
Estava rígid, oprimit en la meva funda pneumàtica, no podia ni girar el cap. Encara
no veia l'horitzó. Volava amb la impressió de trobar-me suspès enmig del buit; la
calor que envoltava el meu cos augmentava progressivament.
De sobte, vaig sentir un cruixit, un soroll aspre, com una làmina d'acer que es
desplaça sobre una placa de vidre mullada. Si no hagués vist les xifres que sortien a
l'indicador, no m'hauria adonat que queia amb tanta força. Ja no es veien les estrelles.
L'ull de bou s'omplia amb una pàl·lida claredat rogenca. El cor em colpejava el pit
pesadament. Les galtes em cremaven encara que al clatell notava la fresca bufada del
climatitzador. Em sabia greu no haver localitzat el Prometeu; s'havia perdut de vista
abans que els comandaments automàtics obrissin l'ull de bou.
Una violenta sacsejada escruixí el vehicle. La sacsejada es va repetir. La càpsula
començà a vibrar. Les vibracions travessaren el meu embolcall pneumàtic, arribaren
fins al meu cos i em corregueren, de cap a peus. La fosforescència del quadrant de
l'indicador s'esfumà. Observava tot això sense por. No havia vingut de tan lluny per
perdre'm estant tan a la vora del meu objectiu.
—Estació Solaris! —vaig cridar—. Estació Solaris! Estació Solaris! Feu alguna
cosa! Em sembla que perdo l'estabilitat i que m'estic desviant! Estació Solaris, aquí la
càpsula del Prometeu! Us escolto!
Un altre cop acabava de perdre un important instant, l'aparició del planeta. Solaris
s'estenia davant meu, immens, pla; per l'aspecte de la seva superfície podia deduir
que encara era lluny. O millor dit, que era a gran alçada, perquè ja havia passat
aquella frontera imperceptible on la distància que ens separa del cos celeste comença
a mesurar-se en termes d'altitud.
Queia, notava que queia fins i tot quan tancava els ulls. Els obria de seguida, però,
no volia perdre'm res. Vaig esperar uns quants segons i vaig tornar a intentar establir
la comunicació. Aquest cop tampoc vaig rebre cap resposta. Als auriculars, els
espetecs de les descàrregues atmosfèriques, arribaven en salves. Una remor baixa i
profunda, com si fos la veu del mateix planeta, formava el seu fons. Un vel cobrí el
cel ataronjat, l'ull de bou s'enfosquí. Instintivament, em vaig arraulir tant com em van
deixar les benes pneumàtiques, després d'uns segons vaig comprendre que travessava
una capa de núvols. Com si hagués estat aspirada, tota la massa de núvols
desaparegué al capdamunt. Jo continuava planant, una mica a la llum del sol, una
mica a l'ombra; la càpsula girava a l'entorn d'un eix vertical. Gegantesca, un mica
com inflada, l'esfera solar va aparèixer a la fi al davant del vidre, emergint per
l'esquerra i desapareixent per la dreta. De sobte, travessant el murmuri i els espetecs
m'arribà una veu molt llunyana:
—Atenció! Aquí l'Estació Solaris! Tot en ordre. Esteu sota el control de l'Estació.
Aquí l'Estació Solaris! Prepareu-vos per a l'aterratge en el temps zero. Atenció,
començo. Dos-cents cinquanta, dos-cents quaranta-nou, dos-cents quaranta-vuit…
Les paraules estaven entretallades per uns petits miols, senyal que no era la veu
d'un home; un dispositiu automàtic em donava la benvinguda. Era una mica
sorprenent. Normalment, en una estació espacial tothom corria com un llamp a
l'aeroport de l'estació per donar la benvinguda al nouvingut, sobretot quan arribava
directament de la terra. No vaig poder pensar-hi més, però, ja que l'òrbita del Sol que
em rodejava fins ara, s'havia desplaçat, la càpsula oscil·lava com el pes d'un pèndol
gegant. El cap em començava a rodar quan vaig veure el senyal d'orientació, un petit
escaquer ple de puntets blancs i verds que sorgia de la superfície del planeta, estriat
de regates violàcies i negroses. El planeta s'alçava davant meu com una paret.
Alguna cosa es desprengué amb un gran esclafit del con de la càpsula; el llarg
collar del paracaigudes desplegà els seus anells amb furor. Hi havia alguna cosa en
aquell soroll que m'evocava irresistiblement la Terra: per primera vegada després de
tants mesos, el bufec del vent. Des d'aleshores tot començà a passar molt de pressa.
Fins llavors sabia només que estava caient. Ara ho vaig veure amb els meus propis
ulls. L'escaquer blanc i verd creixia a passos de gegant. Ja era possible veure que
estava pintat damunt d'un cos oblong, platejat, en forma de balena. Dels seus costats
sortien les agulles dels sensors dels radars, el cos era travessat per les rengleres
d'ombrívols orificis de les finestres. Vaig observar que el colós metàl·lic no reposava
a la superfície del planeta, sinó que estava suspès en l'aire i projectava sobre un fons
de color de tinta la seva ombra, una taca el·líptica encara més fosca. Al mateix temps
vaig veure els solcs violetes que formaven les ones de l'oceà movent-se lentament. De
cop i volta els núvols s'aixecaren, envoltats per una enlluernadora refulgència
escarlata; el cel entre ells es féu llunyà i pla, el seu to era més aviat cendrós; i tot
s'esborrà; estava caient en espiral.
Abans que tingués temps per dir res, un petit cop va tornar a la càpsula la seva
posició vertical. Per l'ull de bou vaig tornar a veure l'oceà guspirejant fins a l'horitzó,
com si fos mercuri. Les cordes i les anelles del paracaigudes es soltaren i volaren,
portades pel vent, per sobre de les onades.
La càpsula balancejà lleugerament, era un moviment lent, molt característic dels
camps magnètics artificials, després va davallar.
L'última cosa que vaig poder veure eren les baranes de les plataformes on hi havia
els llançadors aeris i dos miralls dels telescopis de gran alçada. La càpsula es va
aturar amb un estrident terrabastall d'acer que rebotava sobre l'acer. Es va obrir
l'escotilla, i amb un llarg sospir ronc del capell metàl·lic que m'empresonava, va
acabar el viatge.
—Estació Solaris. Zero i zero. Aterratge finalitzat —vaig sentir la veu inanimada
de l'aparell controlador.
Amb les dues mans (sentia una imprecisa opressió al pit i les vísceres se'm van
convertir en un pes desagradable) vaig agafar les palanques que tenia davant i vaig
desactivar els contactes.
Un senyal verd s'il·luminà: Terra; la paret de la càpsula s'obrí. El llit pneumàtic
em va empènyer per l'esquena amb tanta força que vaig haver de fer un pas endavant
per no caure.
Amb un xiulet sord, resignat, l'aire va sortir de l'escafandre. Estava lliure.
Em trobava sota un embut platejat, alt com la nau d'una catedral. Per les parets
baixaven feixos de tubs de colors que desapareixien en uns orificis arrodonits. Em
vaig girar. Els pous de ventilació botzinaven, aspirant els gasos metzinosos de
l'atmosfera que s'havien infiltrat mentre el vehicle entrava a l'Estació.
Unida, com el capoll del cuc de seda, la càpsula en forma de cigar estava
col·locada sobre un sòcol d'acer. El seu revestiment exterior, calcinat durant el viatge,
era d'un color tirant a terrós. Vaig baixar per una petita rampa. Més avall, el terra
metàl·lic havia estat recobert amb una capa de plàstic rugós. El plàstic d'algunes parts
de les rodes que transportaven els coets s'havia gastat i descobria l'acer nu.
De cop i volta, les manxes dels ventiladors deixaren de funcionar i hi hagué un
silenci absolut. Vaig mirar indecís pel meu voltant; esperava que aparegués algú, però
no venia ningú. Només una fletxa de neó, flamejant, assenyalava una plataforma
mecànica que es desplaçava silenciosament. Vaig pujar a la seva superfície.
El sostre de la sala baixava formant una perfecta línia parabòlica fins a l'entrada
del tub del passadís. En els buits del passadís hi havia pilots de bombolles de gas
comprimit, capses, paracaigudes, caixes. Totes aquestes coses estaven molt
desordenades, deixades allà de qualsevol manera. Això em va fer pensar.
La plataforma mecànica em deixà al final del passadís, al llindar d'una rotonda. El
desordre que hi havia aquí era encara més gros. Sota d'un munt de llaunes abocades
s'estenia un bassal oliós. Una olor forta i desagradable omplia l'aire. Petjades de
passos, fetes amb un líquid llefiscós, s'allunyaven en diferents direccions. Entre les
llaunes, com escombrats de les cabines, s'amuntegaven embulls de cintes
magnetofòniques, de papers trencats, i tota mena d'escombraries.
Una fletxa verda s'encengué un altre cop indicant-me la porta central. Darrere de
la porta hi havia un passadís tan estret, que amb prou feines hi haurien passat dos
homes junts. La llum venia d'unes claraboies de vidre en forma de lents que
apuntaven cap al cel. Un altra porta amb un escaquer blanc i verd pintat a sobre.
Vaig entrar. La cabina de parets corbes tenia una gran finestra panoràmica, darrere
cremava el cel cobert per una broma. Sota la finestra, les negroses crestes de les ones
passaven en silenci. Les parets eren plenes d'armaris mig oberts, plens d'instruments,
llibres, gots bruts, termos coberts de pols. Sobre el terra brut s'atapeïen cinc o sis
tauletes mecàniques, entre elles unes quantes butaques desinflades perquè els havia
sortit l'aire. Només una encara era inflada, el respatller estava posat ben dret.
L'ocupava un home petit i prim amb la cara cremada pel sol; la pell del nas i dels
pòmuls se li desprenia a pelleringues.
El coneixia. Era l'Snaut, un especialista en cibernètica, el suplent d'en Gibarian.
En el seu temps, havia publicat articles molt interessants i originals a l'anuari
solarista. Jo no havia tingut l'oportunitat de veure'l. Duia una camisa de malla que
deixava passar de tant en tant els cabells grisos d'un pit descarnat, i pantalons de lona
amb moltes butxaques, com si fossin de mecànic, que havien estat blancs i ara
estaven tacats i foradats pels reactius. Tenia a la mà una d'aquelles peres de plàstic
que s'utilitzaven per beure en els vehicles de l'espai que mancaven de sistema de
gravitació intern. Em mirava com paralitzat amb una llum enlluernadora. La pera li
caigué dels dits i rebotà uns quants cops escampant una mica de líquid transparent. Es
tornava molt pàl·lid. Jo estava massa sorprès per dir res, i aquesta escena de silenci
durà tant de temps que a poc a poc se m'anava encomanant el terror de l'Snaut. Vaig
fer un pas endavant. L'Snaut s'arronsà en la butaca.
—Snaut… —vaig murmurar.
L'Snaut s'esgarrifà, com si li hagués donat un cop. Mirant-me amb una
repugnància indescriptible, articulà, amb una veu enronquida:
—No et conec… no et conec… Què vols?
El líquid abocat s'evaporava ràpidament. Vaig sentir olor d'alcohol. Bevia? Estava
borratxo? Per què tenia tanta por? Jo continuava dret enmig de la cabina. Tenia els
genolls fluixos i les orelles com tapades amb cotó fluix. El terra sota els meus peus no
em semblava una cosa real. Darrere del cristall guerxo de la finestra l'oceà es movia
amb un moviment molt regular. L'Snaut no deixava de mirar-me amb els ulls tot
vermells. La por se li retirava de la cara, l'expressió era encara d'una repugnància
invencible.
—Què et passa?… —vaig murmurar—. Estàs malalt?
—Et preocupes… —digué amb veu ronca—. Ah! O sigui que et preocupes per
mi, oi? Però per què per mi? No et conec.
—On és en Gibarian? —vaig preguntar.
Per un moment va perdre l'alè, els seus ulls tornaren a ser vidriosos, en el seu fons
una llum s'encengué i s'apagà de seguida.
—Gi…, Giba… —quequejà—. No! No!
Un riure sufocat, un riure d'idiota el sacsejà de dalt a baix; es tranquil·litzà
immediatament.
—Has vingut a veure en Gibarian? —digué quasi calmat—. En Gibarian? Per què
el vols?
Em mirava com si de cop hagués deixat de ser una amenaça per a ell; en les seves
paraules, o encara més, en el to de la veu, hi havia odi i provocació.
—Què dius? —vaig barbotejar eixelebrat—. On és?
Es va quedar de pedra.
—No ho saps?
Vaig pensar que estava begut, begut fins a perdre el coneixement. Jo estava furiós.
Hauria hagut de sortir amb calma, però vaig perdre la paciència.
—Desperta! —vaig cridar—. Com puc saber on és, si acabo d'arribar? Què et
passa, Snaut?
L'Snaut obrí la boca. Un altre cop estava sense alè, d'una altra manera, però. Els
seus ulls brillaven. Amb les mans tremoloses agafà els braçals de la butaca i s'aixecà
amb dificultat. Li tremolaven els genolls.
—Què? —digué ja quasi despert—. Acabes d'arribar? D'on has vingut?
—De la Terra —vaig replicar amb ràbia—. Per casualitat has sentit parlar-ne?
Sembla que no.
—De la Te… Déu meu!… Així que tu ets… Kelvin?
—Sí. Per què mires d'aquesta manera? Què hi ha d'estrany?
—Res —digué parpellejant—. Res.
S'eixugà el front.
—Kelvin, perdona'm, no és res, simplement m'he sorprès. No esperava veure't.
—Com que no m'esperaves? Però si vau rebre la notícia fa un mes, i en Moddard
ha telegrafiat avui mateix des del Prometeu.
—Sí, sí… segurament, només que, te n'adones? En aquests moments… hi ha una
mica de desordre.
—Efectivament —vaig respondre secament—. És difícil no adonar-se'n.
L'Snaut va fer una volta pel meu voltant, com si inspeccionés el meu escafandre,
un escafandre molt comú, amb els habituals arreus de filferros i cables sobre el pit.
Tossí uns quants cops i es tocà el seu nas ossut.
—Potser t'agradaria dutxar-te…? T'aniria bé… la porta blava, a l'altre cantó.
—Gràcies, conec l'Estació.
—Tens gana?
—No!… On és en Gibarian?
S'acostà a la finestra com si no hagués sentit la meva pregunta. Vist d'esquena
semblava molt més gran. Els seus cabells curts eren grisos. El seu clatell, cremat pel
sol, estava ple d'arrugues profundes, com si fossin talls.
Darrere de la finestra les enormes crestes de les ones brillaven, aixecant-se i
baixant molt a poc a poc.
Mirant l'oceà, tenia la impressió que l'Estació es desplaçava una mica quasi
imperceptiblement, com si s'esmunyís en un sòcol invisible; tot seguit, semblava
recuperar l'equilibri, abans d'inclinar-se cap a l'altre cantó, amb el mateix moviment
mandrós. Devia ser pura il·lusió. L'escuma espessa de color de la sang, s'acumulava
en les valls entre les ones. Per un moment vaig sentir la gola oprimida i vaig enyorar
el sever ordre, a bord del Prometeu; el viatge que hi vaig passar em semblava
benaurat i perdut per sempre.
—Escolta —digué inesperadament l'Snaut—, de moment només jo sóc aquí.
Es girà, fregant-se les mans nerviosament.
—T'hauràs d'acontentar amb la meva companyia. De moment. Em pots dir Rata.
Em coneixes només per la fotografia, tant se val però, tothom em diu així. No es pot
evitar. Imagina't que em coneixes ja fa temps. Suposo que és un nom predestinat, els
meus pares tenien unes grans aspiracions còsmiques i el nom Rata sona bastant bé.
—On és en Gibarian? —vaig tornar a preguntar obstinadament.
L'Snaut parpellejà.
—Sento molt que t'hagi donat la benvinguda d'aquesta manera. La culpa no és
només meva. Me n'havia oblidat totalment… Han passat moltes coses aquí, saps?…
—Està bé —vaig respondre—. Deixem-ho córrer. Què passa amb en Gibarian?
No és a l'Estació? Ha sortit en vol de reconeixement?
L'Snaut contemplà el munt de rotlles de cable que hi havia al racó.
—No, no ha sortit. I ja no sortirà. Per això… entre altres coses.
Jo continuava amb les orelles tapades i em semblava que cada vegada hi sentia
pitjor.
—Com… què vol dir això? On és?
—Ja ho saps, però —canvià la seva veu.
Em mirava fredament, em vaig esgarrifar. Podia ser que estigués borratxo, però
sabia el que deia.
—No hi deu haver hagut…?
—Sí.
—Un accident?
L'Snaut mogué el cap i amb aquest moviment no només deia que sí, sinó que
aprovava la meva reacció.
—Quan?
—Aquesta matinada.
Vaig notar una sensació molt estranya però gens violenta.
Aquest intercanvi de preguntes i respostes més aviat em tranquil·litzà per la seva
concisió. Començava a explicar-me l'estrany comportament de l'Snaut.
—Quina mena d'accident?
—Ves a canviar-te, ordena les teves coses i torna… d'aquí…, d'aquí mitja hora.
—D'acord —vaig dir vacil·lant.
En el moment que ja me n'anava cap a la porta, l'Snaut em cridà:
—Espera!
Em mirava d'una manera molt especial. Veia clarament que el que em volia dir no
li passava per la gola.
—Érem tres, i ara, amb tu, som un altre cop tres. Coneixes en Sartòrius?
—Igual com et coneixia a tu, d'una fotografia.
—És a dalt al laboratori i no crec que surti d'allà abans de la nit, però… en tot cas,
tu el reconeixeries. Si veiessis algú altre, entens, algú que no fos ni jo, ni en Sartòrius,
entens, llavors…
—Llavors, què?
Jo estava somniant, tot allò era un somni! Les ones negres, amb reflexos
sanguinolents sota el sol molt baix, i aquell homenet que s'assegué a la butaca un altre
capbaix cop, i que mirava a les piles dels cables.
—Llavors, no facis res.
Em vaig enfurismar:
—Què puc veure? Un fantasma?
—Clar, tu creus que estic boig. No. No estic boig. No sé dir-t'ho d'un altra
manera. Pot ser que no et passi res estrany. En tot cas, recorda't del meu advertiment.
—De què estàs parlant? Sobre què m'adverteixes?
—Domina't, comporta't com si… estiguessis preparat per a tot. Ja sé que és
impossible. Intenta-ho, però. És l'únic consell que et puc donar.
—Però, què puc veure? —quasi vaig cridar.
No em podia contenir les ganes que tenia d'agafar-lo per les espatlles i
sotraguejar-lo amb totes les meves forces, mentre el veia assegut, mirant un racó de
l'habitació, amb el cap cansat i cremat pel sol.
Amb un esforç visible s'arrancava les paraules d'una en una:
—No ho sé. En cert sentit això depèn de tu.
—Al·lucinacions?
—No, és… és real. No ataquis. Recorda-te'n.
—Però, què dius? —vaig exclamar sense reconèixer la meva veu.
—No som a la Terra.
—Una forma polítera? —vaig cridar—. No tenen res d'humà!
No sabia què fer per treure'l del tràngol en què havia caigut, i del qual treia totes
aquelles paraules absurdes, quan l'Snaut murmurà:
—Per això mateix és tan horrible. Recorda-te'n, de tot, i no et descuidis!
—Què ha passat amb en Gibarian?
No em respongué.
—Què fa en Sartòrius?
—Vine d'aquí una hora.
Vaig fer mitja volta i vaig sortir. En obrir la porta, el vaig mirar per última vegada.
Estava assegut amb la cara entre les mans, petit, arraulit, amb els pantalons tacats. En
aquell moment vaig veure una cosa que fins ara no havia vist, la sang coagulada al
revés de les seves mans.
Els solaristes
El passadís era desert. Em vaig parar un instant darrere de la porta tancada,
escoltant. Les parets devien ser bastant primes, se sentia el gemec del vent. Sobre el
pany de la porta, enganxat una mica tort, descuidadament, hi havia un tros
d'esparadrap amb una inscripció en llapis: «Home». Vaig mirar la paraula gargotejada
amb trets borrosos. Per un moment volia tornar a la cabina de l'Snaut, no ho vaig fer,
però.
Els advertiments dements de l'Snaut encara em ressonaven a les orelles. Em vaig
moure, a les espatlles notava el pes de l'escafandre. Silenciosament, escapant no del
tot conscient d'algun observador invisible, vaig tornar a la rotonda, hi havien cinc
portes. Vaig llegir els noms dels ocupants: Dr Gibarian, Dr Snaut, Dr Sartòrius. No hi
havia res a la quarta porta. Vaig vacil·lar un moment, i després vaig agafar
lleugerament el picaporta i vaig obrir lentament. En aquell instant vaig tenir el
pressentiment, quasi certesa, que hi havia algú a l'habitació. Vaig entrar.
No hi havia ningú. Una finestra panoràmica còncava, una mica més petita que el
mirador de la cabina on hi havia l'Snaut, dominava l'oceà. Aquí, a la llum del Sol,
l'aigua brillava amb una resplendor greixosa, semblava com si les ones segreguessin
un oli rogenc. Els reflexos escarlata omplien tota l'habitació, que recordava la cabina
d'un vaixell. Per un costat, estava rodejada pels prestatges plens de llibres, entremig
hi havia un llit retràctil; per l'altre, entre els nombrosos armaris, penjaven bastidors de
níquel, sèries de fotografies aèries, subjectes amb cintes adhesives, i una varietat de
provetes i retortes amb taps de cotó.
Al costat de la finestra, dues rengleres de caixes de metall esmaltat obstruïen el
pas. Algunes de les caixes estaven obertes, a dintre hi havia tota mena d'eines, tubs de
plàstic. A cada racó de la cabina hi havia una aixeta, un equip de refrigeració, un
microscopi que havia estat posat a terra ja que a la taula gran que hi havia a la finestra
no hi havia lloc. En girar-me, vaig veure al costat de la porta d'entrada un armari alt;
estava entreobert, ple de vestits de l'espai, bates protectores de laboratori; als
prestatges hi havia roba interior, botes d'exploració planetària, cilindres d'alumini que
contenien l'oxigen per als aparells portàtils. Dos d'aquests aparells amb les
respectives màscares penjaven de la barana d'un llit.
A tot arreu regnava el mateix caos que havien intentat de dissimular per sobre.
Vaig agafar una mica d'aire; vaig reconèixer una feble olor de reactius químics i
rastre d'una altra olor forta; era clor? Vaig buscar instintivament les reixetes de les
boques de ventilació sota el sostre; subjectes als barrots, les cintes de paper flotaven
suaument; era senyal que l'aire circulava normal.
Vaig moure de lloc els llibres, els aparells i les eines de dues de les cadires. Els
vaig apilotar de qualsevol manera a l'altra punta de l'habitació. Ja tenia una mica
d'espai relativament lliure al voltant del llit. Vaig agafar entre els dits la llengüeta de
la cremallera, però de seguida la vaig deixar. En costava decidir-me a treure'm
l'escafandre com si amb aquest fet em quedés indefens. Un altre cop vaig mirar tota
l'habitació, vaig comprovar si la porta estava ben tancada i com que no tenia tanca,
després d'una breu vacil·lació, vaig empènyer cap al llindar algunes de les caixes més
pesades. Havent-me atrinxerat provisionalment, amb tres ràpids moviments em vaig
lliurar d'aquella closca grinyolant. Un mirall estret, encastat a la porta d'un armari,
reflectia una part de l'habitació. Vaig notar un moviment, vaig aixecar el cap de cop,
però era només el reflex de mi mateix.
La samarreta, sota l'escafandre, estava xopa de la meva suor.
Me la vaig treure i vaig empènyer un armari corredís; s'esmunyí per la paret i va
deixar al descobert les brillants parets d'un petit lavabo.
A terra, sota la dutxa, hi havia una caixeta plana i allargada. Amb prou feines la
vaig treure a l'habitació.
Quan la posava a terra, la tapa saltà de cop i va descobrir diversos compartiments,
omplerts amb objectes estranys: rèpliques grotesques de les eines que havia vist als
armaris, dibuixades en un metall fosc. Cap dels objectes que hi havia a la caixa no es
podia fer servir: estaven escantellats, atrofiats, fosos, com si fossin trets d'algun
incendi. El més estrany de tot era que els mànecs de ceràmica, pràcticament
incombustibles, tenien les mateixes formes deformades. Cap forn de laboratori,
escalfat al màxim, hauria pogut fondre'ls, només podia ser una pila atòmica. De la
butxaca del meu escafandre vaig treure un comptador de radiacions, però la negra
punta va continuar muda, quan el vaig apropar a aquelles deixalles.
Jo portava posada només la roba interior, me la vaig treure i la vaig llançar a terra
com si fossin draps i em vaig posar sota la dutxa. L'impacte de l'aigua em va provar
molt bé. Girant sota el raig dur i calent, em feia massatges al cos, esquitxant les
parets, expulsant, extirpant de mi tota aquella inseguretat confusa que impregnava
l'Estació.
Vaig buscar a l'armari un xandall d'entrenament, que també es podia portar sota
l'escafandre; quan posava a la butxaca tot el que tenia, vaig palpar un objecte dur
entre els fulls de l'agenda; era una clau, la clau del meu pis terrestre; indecís, la feia
voltar entre els meus dits, sense saber què fer-ne. Finalment la vaig deixar a la taula.
Vaig pensar que podria necessitar una arma. Un ganivet plegable, de butxaca, no era
el més adient, no tenia cap altra cosa, però, i no estava prou inspirat per posar-me a
buscar una pistola radioactiva o alguna cosa per l'estil.
Vaig seure en un tamboret metàl·lic, al mig de l'habitació, lluny de totes les coses.
Volia estar sol. Em vaig alegrar mirant el rellotge, encara quedava més de mitja hora;
per naturalesa jo respectava escrupolosament els meus compromisos, fossin
importants o no. Les agulles del rellotge de paret, l'esfera estava dividida en vint-i-
quatre parts, assenyalaven les set.
El sol començava a pondre's. Les set aquí, les vint a bord del Prometeu. Solaris, a
les pantalles d'en Moddard, era com una espurna que no es podia diferenciar de les
estrelles. Què m'importava ara el Prometeu? Vaig tancar els ulls. No se sentia res
exceptuant el gemec dels tubs de l'aigua, i una aixeta que gotejava en el lavabo.
En Gibarian ja era mort. Si havia entès bé el que deia l'Snaut, feia només unes
quantes hores de la mort. Què havien fet amb el cos? L'havien enterrat? No. En
aquest planeta això era impossible. Ho vaig pensar fredament una llarga estona, com
si la sort del cadàver fos el més important; tot seguit em vaig adonar que aquells
pensaments eren absurds, em vaig aixecar i vaig començar a caminar, travessant
l'habitació en diagonal, donant cops de peu als llibres desordenats que eren per terra.
El meu peu ensopegà amb un sarró petit i buit; em vaig ajupir i el vaig recollir. No era
buit. Contenia un flascó de vidre fosc, tan lleuger com si fos de paper inflat.
Vaig mirar la finestra a través del flascó, es veia la claror purpúria d'un crepuscle
llòbrec envaït per unes boires brutes. Què em passava? Per què em deixava distreure
per qualsevol ximpleria, per la primera petitesa que em queia a les mans?
Vaig tremolar; els llums s'havien encès, activats per una cèl·lula fotoelèctrica; el
sol acabava de pondre's. Jo esperava. Estava tan tens que no podia suportar la
sensació d'un espai buit darrere la meva esquena.
Em vaig proposar lluitar contra això. Vaig apropar la cadira als prestatges i vaig
treure un volum que coneixia ja des de feia molt temps, era el segon volum de la vella
monografia de Hughes i Eugel, Història Solaris. Em vaig posar a fullejar-lo, reposant
el gruixut i ben enquadernat volum als genolls.
El descobriment de Solaris es va fer uns cent anys abans del meu naixement. El
planeta gravita al voltant de dos sols, un sol vermell… i un sol blau. Durant quaranta
anys cap nau no s'apropà a Solaris. En aquell temps, la teoria de Gamow-Shapley, que
la vida era impossible als planetes satèl·lits de dos cossos solars, no es discutia.
L'òrbita entorn dels dos sols es modificava constantment per les variacions de la
gravitació. A causa d'aquestes oscil·lacions de la gravetat, l'òrbita s'aplana o es distén,
i els organismes, si apareixen, són destruïts irremeiablement, sigui per una intensa
radiació de calor, sigui per una caiguda extrema de la temperatura. Aquest vaivé es
produeix en un temps de milions d'anys, o sigui, un període molt curt. Segons les lleis
d'astronomia o de biologia, l'evolució necessita centenars de milions, si no bilions
d'anys.
Solaris, segons els primers càlculs, s'aproparia en cinc-cents anys mitja unitat
astronòmica al sol vermell, i un milió d'anys més tard seria devorat per l'astre
incandescent.
Tanmateix, passades algunes dècades, es cregué descobrir que l'òrbita no estava
subjecta de cap manera a les modificacions previstes: era estable com l'òrbita dels
planetes del nostre sistema solar.
Es van repetir, amb una precisió extremada, les observacions i els càlculs, que
confirmaren el que ja se sabia: l'òrbita de Solaris era inestable.
D'entre els centenars de planetes descoberts cada any, que les grans estadístiques
reduïen a unes línies sobre les particularitats de les òrbites, Solaris s'elevava a poc a
poc a la jerarquia de cos celeste digne d'una major atenció. Quatre anys després
d'aquest descobriment volà per sobre del planeta l'expedició d'Ottenskjold, que va
començar els estudis des del Laakon i dues naus auxiliars. Aquesta experiència tenia
un caràcter provisional, era un reconeixement improvisat ja que els científics no
estaven equipats per aterrar al planeta. Van col·locar en òrbites equatorials i polars
una gran quantitat de satèl·lits-observatoris automàtics, dels quals la funció principal
era mesurar els potencials de gravitació. S'estudià també la superfície del planeta,
coberta per un oceà i alguns altiplans que s'elevaven de la seva superfície. La
superfície total d'aquests altiplans era inferior a la superfície d'Europa, encara que el
diàmetre de Solaris sobrepassava en una cinquena part el diàmetre de la Terra.
Aquests petits territoris rocallosos i desolats, distribuïts d'una forma irregular, estaven
agrupats principalment a l'hemisferi sud. S'analitzà també la composició de
l'atmosfera, desproveïda d'oxigen i es mesurà la densitat del planeta, també l'albedo i
altres elements astronòmics. Com s'esperava, no es descobrí cap rastre de vida, ni als
altiplans ni a l'oceà. Als deu anys següents, Solaris fou el centre d'atracció de tots els
observatoris que estudiaven aquesta regió de l'espai; el planeta mostrava una
sorprenent tendència a conservar la seva, sense cap dubte, òrbita inestable. Tot aquell
assumpte arribà a ser quasi un escàndol, ja que els resultats de les observacions eren
necessàriament erronis, s'inculpava unes certes persones i els ordinadors que feien
servir.
La falta de fons retardà en tres anys la partida d'una veritable expedició solarista
fins al moment que Shannahan, després de reunir la tripulació adequada, obtingué de
l'Institut tres unitats de tonatge C, les naus còsmiques més grans de l'època. Un any i
mig abans de l'arribada d'aquesta expedició, que partí d'Alfa d'Aquari, una segona
flota d'exploració, actuant en nom de l'Institut havia posat en òrbita solarista un
satèl·lit automàtic: Lluna 247. El satèl·lit, després de tres reconstruccions separades
per diverses desenes d'anys, funcionava fins avui. Les dades subministrades pel
satèl·lit confirmaren definitivament les observacions de l'expedició Ottenskjold quant
al caràcter actiu dels moviments de l'oceà.
Una de les naus d'en Shannahan es va mantenir en òrbita; dues, després d'unes
preparacions introductòries van aterrar sobre un territori rocós, d'unes sis-centes
milles quadrades, a l'hemisferi sud. Els treballs de l'expedició duraren divuit mesos i
es feren en condicions favorables, si s'exceptua un accident lamentable provocat pel
defectuós funcionament dels aparells.
L'equip científic es dividí en dos camps contraris. El motiu de la disputa era
l'oceà. Basant-se en les anàlisis, el consideraren una formació orgànica (ningú no
havia encara gosat, en aquell temps, anomenar-la vivent). Així com els biòlegs el
consideraven com a una formació primitiva —una espècie d'identitat gegantesca, una
cèl·lula líquida, única i monstruosa que anomenaven «formació prebiològica» i que
rodejava el globus amb la seva capa gelatinosa que arribava en alguns llocs fins a
diversos quilòmetres de gruix— els astrònoms i els físics afirmaven en canvi que
havia de ser una estructura organitzada, que havia evolucionat d'una manera
extraordinària; segon ells, l'oceà era una entitat molt més complexa que les
estructures orgàniques terrestres, ja que era capaç d'influir eficaçment en el traçat de
l'òrbita planetària. No s'havia trobat cap altra causa que pogués explicar el
comportament de Solaris; a més a més els astrofísics havien trobat alguna relació
entre certs processos de l'oceà plasmàtic i el potencial de gravitació mesurat
localment, aquest potencial es modificava segons el «metabolisme» de l'oceà.
Així, doncs, van ser els físics, i no els biòlegs, els que proposaren aquesta
denominació paradoxal, «màquina plasmàtica», o sigui, una formació potser privada
de vida en el nostre sentit, però capaç d'emprendre activitats intencionals, afegim de
seguida que a escala astronòmica.
Arran d'aquesta disputa, que en poques setmanes va fer participar totes les
autoritats més eminents, la doctrina de Gamow-Shapley trontollà per primera vegada
des de feia vuitanta anys.
Alguna vegada s'intentava defensar-la encara dient que l'oceà no té res en comú
amb la vida, que no era una formació «para» o «prebiològica», sinó una formació
geològica, poc comuna per cert, però capaç només d'estabilitzar les òrbites de Solaris
mitjançant les variacions de les forces d'atracció; es prenia com a base la llei de Le
Chatelier.
En oposició a aquesta actitud conservadora, sorgien altres hipòtesis —entre les
quals una de les més elaborades: la de Civito-Vitta— dient que l'oceà era el resultat
d'un desenvolupament dialèctic: a partir de la forma primitiva preoceànica, una
solució de cossos químics de reacció lenta, i per la força de les circumstàncies (els
amenaçadors canvis d'òrbita) havia arribat sense passar pels distints graus de
l'evolució terrestre, a l'estat de «l'oceà homoestàtic», deixant de banda les fases
unicel·lular i pluricel·lular, l'evolució vegetal i animal, el desenvolupament d'un
sistema nerviós i cerebral. Dit d'una altra manera, no s'havia adaptat, com els
organismes terrestres, al medi durant alguns centenars de milions d'anys, per donar a
la fi el naixement d'una raça dotada de raó, sinó que l'havia dominat immediatament.
Era força original; malgrat tot, encara s'ignorava de quina manera aquell
embolcall gelatinós podia estabilitzar l'òrbita del cos celeste. Des de feia quasi un
segle es coneixien aparells capaços de crear camps artificials d'atracció i gravitació:
els gravitadors; però ningú no s'imaginava com aquella uniforme massa llefiscosa
podia provocar un efecte similar, ja que en els gravitadors era un resultat de reaccions
nuclears complicades i temperatures extraordinàriament altes. Els periòdics d'aquell
temps, abrivant la curiositat del lector i la indignació dels científics, no paraven de
portar les faules més inversemblants sobre el tema del «misteri Solaris»; no van faltar
ni teories com aquesta que deia que l'oceà del planeta era… un entreparent de
l'anguila elèctrica.
Quan en certa manera s'aconseguí solucionar el problema, es comprovà que
l'explicació —com es repetí sovint més tard en el camp dels estudis solaristes—
reemplaçava un enigma per un altre, potser encara més sorprenent. Les anàlisis
demostraren que l'oceà no actuava d'acord amb els principis dels nostres gravitadors
(cosa que hauria estat impossible), sinó que era capaç de modelar directament la
periodicitat de l'òrbita; això provocava, entre altres coses, discrepàncies en el
mesurament del temps en algun meridià de Solaris. Així, doncs, l'oceà no només
coneixia, en un determinat sentit, la teoria d'Einsten-Boevi, sinó que també sabia
aprofitar les complicacions d'aquella teoria (cosa que no es podia dir de nosaltres).
Quan això fou enunciat, esclatà en el món de la ciència una de les tempestats més
violentes del segle. Teories més respectables, universalment admeses, s'ensorraren; a
la literatura científica aparegueren articles herètics; l'alternativa: «oceà genial» o
«gelatina gravitant» enardia tots els cervells.
Tot això tenia lloc bastants anys abans del meu naixement. Quan anava al
col·legi, Solaris —a base dels fets coneguts després— era considerat com a planeta
dotat de l'existència de vida, encara que limitat a un únic habitant…
El segon volum de Hughes i Eugel, que continuava fullejant maquinalment,
començava amb una sistematització tan originalment pensada com divertida. La taula
de classificacions incloïa tres definicions: Tipus: Politeria; Categoria: Metamorf.
Com si coneguéssim una infinitat d'exemplars de l'espècie, quan en realitat només
n'hi havia un, encara que pesava, és cert, disset bilions de tones.
Sota els meus dits voletejaven diagrames de colors, gràfiques pintoresques,
extractes d'anàlisis espectrals que mostraven el tipus i el ritme de les transformacions
bàsiques i les seves reaccions químiques. Quant més m'endinsava en el volum, més
matemàtiques passaven davant dels meus ulls; es podia suposar que teníem ara un
coneixement total d'aquell representant de la categoria dels metamorfs que s'estenia a
alguns centenars de metres sota la carena de l'Estació, tapat en aquest moment per les
ombres d'una nit que duraria quatre hores.
En realitat no tots estaven convençuts que l'oceà fos realment una «criatura viva»,
i encara menys, una criatura racional. Em vaig aixecar i vaig posar el volum al
prestatge, vaig agafar el següent. Estava dividit en dues parts. La primera, resumia
innombrables experiències, destinades totes a establir un contacte amb l'oceà. La
recerca d'aquest contacte donava motius per infinitat d'anècdotes, acudits, i ironies,
com puc recordar de l'època dels meus estudis.
Comparada amb l'abundància d'especulacions suscitades per aquest problema,
l'escolàstica medieval semblava un model d'evidències lluminoses. La segona part,
quasi mil tres-centes pàgines, comprenia únicament la bibliografia relativa al tema.
Els textos originals no haurien cabut a la cabina on era ara. Els primers intents de
comunicació es feien mitjançant aparells electrònics especials que transformaven els
estímuls emesos bilateralment.
L'oceà va participar d'una manera activa en aquestes operacions, ja que remodelà
els aparells. Tot això continuava sent bastant obscur. En què consistia, exactament,
aquella «participació» de l'oceà? L'oceà modificà certs elements dels instruments
submergits, alterant el ritme previst de les descàrregues; els aparells registraven
innombrables senyals, testimonis fragmentaris d'una activitat fantàstica que eludia en
realitat tota anàlisi possible. ¿Aquestes dades traduïen un estat momentani
d'estimulació, o impulsos regulars relacionats amb les estructures gegantesques que
l'oceà creava en algun lloc, als antípodes de la regió que estaven investigant? ¿Els
aparells electrònics havien registrat una manifestació dels venerables secrets de
l'oceà? ¿Potser les seves obres mestres? Com podíem saber-ho! L'estímul no havia
provocat dues reaccions idèntiques. Unes vegades els aparells quasi arribaven a
esclatar sota la violència dels impulsos; altres vegades, el silenci era total. No
aconseguíem repetir cap fenomen observat prèviament.
Semblava que estàvem a un pas de desxifrar aquest sempre creixent munt de
senyals registrats; amb aquest propòsit es construïen cervells electrònics d'una
capacitat d'informació pràcticament il·limitada, cosa que mai cap problema anterior
no havia exigit. Realment, es van obtenir alguns resultats. L'oceà —font de impulsos
elèctrics, magnètics i gravitatoris— s'expressava en una llengua com si fos
matemàtica; a més a més, apel·lant a una de les branques més abstractes de l'anàlisi,
la llei dels grans nombres, fou possible classificar certes freqüències en les
descàrregues de corrent; van aparèixer llavors homologies estructurals, conegudes ja
pels físics en aquest sector de la ciència que s'ocupa de les relacions recíproques entre
l'energia i la matèria, els components i els compostos, el finit i l'infinit. Aquesta
correspondència convencé els savis que tenien davant seu un monstre dotat de
pensament, d'un oceà-cervell protoplasmàtic que embolicava tot el planeta i perdia el
temps en consideracions teòriques extravagants sobre la realitat del univers; i tot allò
que havien interceptat els nostres aparells eren només fragments minúsculs d'un
monòleg prodigiós i inacabable que es desenvolupava en les profunditats d'un cervell
desmesurat i s'escapava forçosament de la nostra comprensió.
Això quant als matemàtics. Alguns consideraven aquestes hipòtesis com una
subestimació de les possibilitats humanes, com si els humans s'agenollessin davant
d'una cosa que encara no s'entén, però que es pot considerar com a proclamació de la
vella doctrina: ignoramus et ignorabimus. Altres pensaven que les hipòtesis dels
matemàtics no eren més que disbarats estèrils i perillosos, ja que contribuïen a crear
una mitologia contemporània, fundada en el cervell gegant (electrònic o plasmàtic,
importava molt poc) com a últim objectiu de l'existència i suma de la vida.
Altres encara… però hi havien legions de científics i cada un tenia la seva pròpia
teoria. Si es comparava l'escola del «contacte» amb les altres branques dels estudis
solaristes, on l'especialització s'havia desenvolupat ràpidament, sobretot durant
l'últim quart de segle, s'observava que un solarista especialitzat en cibernètica amb
prou feines s'entenia amb un solarista simetriòleg. «Com podeu comunicar-vos amb
l'oceà si no sou capaços d'entendre-us entre vosaltres?», havia preguntat un dia, de
broma Venbeke, que era llavors director de l'Institut en l'època dels meus estudis. La
broma contenia una bona part de veritat.
No per casualitat classificaren l'oceà en la categoria dels metamorfs. La seva
superfície ondulant era capaç de generar molt diverses formacions, que no
s'assemblaven en res a cap cosa coneguda a la Terra, i la funció —procés d'adaptació,
de reconeixement o qualsevol altra— d'aquelles de vegades brusques erupcions de
«creativitat» plasmàtica continuava sent un enigma.
Posant al prestatge el volum, tan pesat que l'havia d'agafar amb les dues mans,
vaig pensar que la nostra erudició, la informació acumulada a les biblioteques, no era
altra cosa que una barreja, barreja inútil, i que des del començament de les
investigacions, feia seixanta-vuit anys, no havíem avançat ni un sol pas; la situació
era ara molt pitjor perquè l'esforç de tots aquests anys havia resultat inútil.
El que sabíem amb certesa abastava només les negacions. L'oceà no feia servir les
màquines, ni les construïa, encara que en certes circumstàncies semblava capaç de fer
ho; durant el primer i el segon any dels treballs d'exploració, havia reproduït els
elements d'alguns aparells submergits; més tard ignorà les nostres proves que
continuàvem amb una paciència benedictina, com si ja no tingués interès en els
nostres instruments i les nostres activitats, com si ja no li importéssim nosaltres. No
tenia —continuant l'inventari dels nostres «coneixements negatius»— cap sistema
nerviós ni cèl·lules i la seva estructura no era proteïforme. No sempre reaccionava als
estímuls, fins i tot els més poderosos (així, per exemple, «ignorà» del tot l'accident
catastròfic de la segona expedició de Giese; un coet auxiliar que caigué des d'una
alçada de tres-cents mil metres i s'estavellà contra la superfície del planeta; l'explosió
radioactiva de les reserves nuclears destruí el plasma en un radi de dos mil cinc-cents
metres).
A poc a poc, en els cercles científics, «l'assumpte Solaris» s'arribà a considerar
com a un «assumpte perdut»; especialment entre els administradors de l'Institut, on
els últims anys algunes veus havien suggerit tallar els crèdits i suspendre les
investigacions. Ningú, fins llavors, s'havia atrevit a parlar d'una liquidació definitiva
de l'Estació; hauria significat una derrota massa transparent. De totes formes, alguns,
en privat, deien que tot el que es necessita és una estratègia de retrocediment
«honorable» de l'«assumpte Solaris».
Per a molts, especialment per als joves, «l'assumpte» es convertia lentament en
una espècie de pedra de toc dels valors de l'individu. Mirant-ho fredament —deien—,
el que aquí es discuteix no és només la investigació solarista; es tracta essencialment
de nosaltres, dels límits del coneixement humà.
Durant algun temps era popular l'opinió (difosa fervorosament per la premsa
quotidiana) que l'oceà pensant que envolta el planeta era un cervell gegantesc,
prodigiosament desenvolupat, que estava per damunt de la nostra civilització uns
quants segles; una espècie de «iogui còsmic», un savi, una manifestació
d'omnisciència, que feia ja molt temps que havia entès la vanitat de total activitat i
que per aquesta raó es tancava en un silenci infrangible. Això no era veritat perquè
l'oceà vivent actuava, però no d'acord amb les nocions dels homes; no edificava
ciutats ni ponts, no construïa màquines volants; no intentava vèncer les distàncies ni
es preocupava per la conquesta de l'espai (criteri decisiu, com deien els que
defensaven la superioritat indiscutible de l'home).
L'oceà s'entregava a les transformacions innombrables, a una «autometamorfosi
ontològica» (en els volums sobre Solaris no faltaven els termes especialitzats,
científics!). D'altra banda, tots els científics que es dedicaven a l'estudi de la
Solarística tenien la indeleble impressió de percebre els fragments d'una construcció
intel·ligent, potser genial, barrejats sense ordre amb unes produccions absurdes,
aparentment engendrades pel deliri, formada en oposició a la concepció «oceà-iogui»,
la idea de «l'oceà-foll».
Aquestes hipòtesis exhumaren un dels més antics problemes filosòfics: les
relacions entre la matèria i l'esperit, entre la matèria i la consciència. Es necessitava
força coratge per sostenir per primera vegada —com ho va fer Du Haart— que l'oceà
estava dotat de consciència. El problema, que els metodòlegs s'apressaren a declarar
metafísic, estava present en totes les discussions i polèmiques.
¿Era possible que el pensament estigués privat de consciència? ¿Als processos
observats a l'oceà, els podríem donar el nom de pensament? Una muntanya és potser
una pedra enorme? Un planeta és una muntanya gegantesca? Es podia fer servir
aquesta terminologia, però la nova escala de magnituds introduïa normes i fenòmens
nous.
La qüestió es plantejava com una transposició contemporània del problema de la
quadratura del cercle. Tots els pensadors individuals independents s'esforçaren per
introduir la seva aportació personal en el tresor dels estudis solaristes. Les noves
teories proliferaven: l'oceà estava passant per un estat de degeneració, de regressió,
que substituí la ja acabada fase de «plenitud intel·lectual»; era llavors un neoplasma
—divagant, nascut dels cossos dels habitants anteriors del planeta, un planeta que els
havia devorat, engolit a tots; els seus residus, els havia fos sota aquesta forma eterna
autoreproduïble, d'estructura supracel·lular.
A la llum blanca dels fluorescents, que s'assemblava a la claredat d'un dia
terrestre, vaig treure de la taula els aparells i llibres que hi havia per damunt; sobre la
superfície de plàstic vaig desplegar el mapa de Solaris i el vaig observar, amb els
braços separats, les mans arrepenjades en la vora metàl·lica de la taula. L'oceà vivent
tenia les àrees de més o menys profunditat, les illes cobertes d'un sediment mineral en
descomposició eren, feia molt de temps, al fons de l'oceà; era ell qui ordenava
l'erupció o l'enfonsament de les formacions rocoses, submergides a l'aigua? La
qüestió era totalment fosca. Mirava els dos hemisferis, pintats en diversos tons de
blau i violeta, un estupor vertiginós em dominà un altre cop, com en tantes altres
ocasions; un estupor que havia sentit per primera vegada a l'escola, quan em vaig
assabentar de l'existència de Solaris.
No sé com va ocórrer que tot el que m'envoltava juntament amb el misteri que
rodejava la mort d'en Gibarian, fins i tot la incertesa del propi esdevenidor, em
semblà molt poc important, estava absort en la contemplació del mapa que espantava
tothom.
Les diferents seccions de l'oceà portaven noms dels científics que les havien
explorat. Mirava fixament la regió aquosa de Thexal, que rodejava els arxipèlags
equatorials, quan de sobte vaig tenir la impressió que algú em mirava.
Continuava inclinat sobre el mapa, però ja no el veia, estava paralitzat. La porta
estava davant meu, unes capses i un armari petit la defensaven. —És un robot— vaig
pensar, malgrat que no n'havia trobat cap a l'habitació, i cap no hagués pogut entrar
sense que jo ho notés. La pell al clatell i a l'esquena em cremava; el pes d'aquella
mirada insistent, immòbil, era insuportable. No m'adonava que anava enfonsant el
cap entre les espatlles i cada cop m'arrepenjava més contra la taula, que començà a
esmunyir-se lentament; aquell moviment m'alliberà. Vaig fer mitja volta.
L'habitació era buida. No hi havia res més que l'ampla finestra convexa i darrere
la nit. La impressió persistia, però. La foscor em mirava, amorfa, cega, immensa,
sense fronteres. Cap estrella il·luminava l'obscuritat. Vaig córrer les cortines. No feia
ni una hora que em trobava a l'Estació i ja començava a entendre per què s'hi parlava
d'unes al·lucinacions persecutòries. Ho vaig relacionar amb la mort d'en Gibarian.
Fins ara havia pensat sempre que un home de debò mai perdia el cap. Ara ja no
n'estava tan segur.
Continuava dret al mig de l'habitació, al costat de la taula. Ja respirava més
tranquil·lament, sentia com la suor es refredava al front. En què pensava feia una
estona? Ah, sí, en els robots! Em sorprenia que no n'hagués trobat cap pels
passadissos ni a les habitacions. On podien ser? L'únic que s'havia comunicat amb mi
—des de lluny— pertanyia als serveis mecànics de l'aeroport; i els altres?
Vaig mirar el rellotge. Pràcticament ja era hora de reunir-me amb l'Snaut.
Vaig sortir. Uns filaments lluminosos que corrien sota el sostre il·luminaven
tènuement el passadís. Vaig passar al costat de dues portes, fins arribar a la porta on
hi havia el nom d'en Gibarian. Em vaig quedar immòbil una llarga estona. El silenci
era total. Vaig agafar el pany de la porta. En realitat no tenia intenció d'entrar, però el
pany cedí, la porta s'entreobrí fent una escletxa petita; de seguida s'encengueren els
llums. Vaig passar el llindar i sense soroll vaig tancar la porta. Llavors em vaig girar.
Quasi tocava la porta amb la meva esquena. L'habitació era més gran que la
meva; també tenia una finestra panoràmica, amb una cortina de floretes rosades i
blaves, portada sens dubte de la Terra amb els efectes personals i no prevista en
l'equipament de l'Estació. Al llarg de les parets s'afileraven els prestatges, separats
pels armaris. Els armaris i els prestatges, pintats amb un esmalt de color verd pàl·lid
amb reflexos de plata, estaven buits i hi havia munts de coses apilades entre les
butaques i els tamborets. Davant meu dues tauletes rodants tombades obstruïen el
pas, soterrades sota una pila de periòdics que escapaven d'uns boteruts portafolis, de
costures rebentades. Els llibres, de fulls desplegats en ventall, estaven tacats amb
líquids de colors que havien vessat de retortes i ampolles trencades, de taps corroïts;
recipients de vidre tan gruixut que una simple caiguda, fins i tot d'una alçada
considerable, no hauria pogut destrossar d'aquesta manera. Sota la finestra hi havia un
escriptori abocat amb un llum articulat trencat; davant hi havia un tamboret amb les
dues potes enfonsades en els calaixos entreoberts. Una inundació de papers de totes
les mides cobria el terra. Vaig reconèixer la lletra d'en Gibarian. Mentre m'inclinava a
recollir els fulls solts, em vaig adonar que la meva mà projectava una ombra doble.
Em vaig girar. La cortina rosa flamejava, com si fos encesa per damunt per una
línia de color de foc blavós, cada cop més ample. Vaig descórrer les cortines. Una
resplendor insuportable avançava per l'horitzó, perseguint un exèrcit d'ombres
espectrals que s'aixecaven entre les ones i s'allargaven cap a l'Estació. Era la sortida
del sol. A la zona on es trobava l'Estació, després d'una hora de nit pujava al cel el
segon sol del planeta, un sol blau. Quan vaig tornar a la pila dels papers, l'interruptor
automàtic apagà els llums del sostre. Vaig ensopegar, abans de tot, amb una
minuciosa descripció d'un experiment, planejat tres setmanes abans: en Gibarian tenia
la intenció d'exposar el plasma a una radiació extremament intensa de rajos X. Pel
text vaig comprendre que estava destinat a Sartòrius, el qual organitzaria les
operacions, el que tenia a les meves mans era una còpia del projecte.
La blancor de les pàgines em molestava els ulls. El nou dia era diferent de
l'anterior. Sota el cel ataronjat, unes boires vermelloses havien planat per sobre de
l'oceà negre, de reflexos sanguinolents, i una cortina purpúria havia velat quasi
constantment les ones, els núvols, el cel. Ara el cel blau travessava amb una llum de
quars la cortina florejada. Les meves mans bronzejades semblaven grises.
L.'habitació havia canviat: tots els objectes que tenien algun to vermellós es feren
marronosos, d'un color de fetge; mentre que els objectes blancs, verds i grocs tenien
un color més intens, com si irradiessin una llum pròpia. Mig aclucant els ulls, vaig
mirar per l'escletxa de la cortina: una superfície de metall fluid vibrava i bategava
sota un cel de flames blanques. Vaig tancar els ulls. Sobre el faldar de la pica (la seva
vora era trencada) vaig trobar unes ulleres fosques, me les vaig posar, em tapaven
quasi mitja cara. La cortina irradiava ara una llum de sodi. Continuava llegint,
recollint els fulls del terra i col·locant-los sobre l'única taula utilitzable. Faltava una
part del text.
Vaig trobar un informe dels experiments ja realitzats. Em vaig assabentar que
durant quatre dies consecutius en Gibarian i en Sartòrius havien sotmès l 'oceà a una
radiació intensa en una certa zona, a dos mil quilòmetres de la posició actual de
l'Estació. Tot això em va sorprendre: molt, perquè l'ús dels rajos X era prohibit per
una convenció de l'ONU (els efectes eren massa nocius) i jo tenia l'absoluta certesa
que ningú havia demanat a la Terra que autoritzessin aquests experiments. Aixecant
el cap, vaig veure la meva imatge al mirall de la porta entreoberta d'un armari: una
cara blanca com d'un mort disfressada amb unes ulleres negres. També l'habitació,
plena de reflexos blancs i blaus, tenia un aspecte curiós. De sobte vaig sentir un
carrisqueig prolongat i les gelosies exteriors, hermètiques, s'esmunyiren per davant de
la finestra; es féu fosc per un instant, i de seguida s'encengueren els llums, molt
dèbils. Feia cada cop més calor; la monòtona cadència dels aparells de climatització
semblava ara un xiscle exasperat. Els aparells de refrigeració treballaven amb tota la
potència.
Malgrat això, la calor sufocant no deixava d'augmentar.
Vaig sentir passos. Algú caminava pel passadís. Amb dos salts silenciosos vaig
ser al costat de la porta. Els passos es feien més lents; el desconegut estava darrere de
la porta. El mànec del pany baixà; sense pensar-hi, maquinalment, el vaig subjectar;
la pressió no augmentà ni es debilità. El de l'altra banda de la porta es comportava
igual de silenciós, com si estigués sorprès. Vam aguantar el pany una bona estona. Tot
d'un plegat la maneta s'aixecà i se m'escapà de les mans. Els passos s'allunyaren. No
em vaig moure, escoltava, però no vaig sentir res més.
Els visitants
Amb pressa plegava i guardava a les butxaques les notes d'en Gibarian. Em vaig
apropar a l'armari i vaig mirar dins: vestits de treball i altra roba havien estat
enretirats a un costat com si algú hagués buscat refugi en el fons de l'armari. De la
pila dels papers a terra, sortia un sobre. El vaig agafar. Estava dirigit a mi. Amb la
gola seca d'aprensió, el vaig obrir. Dins hi havia un full; havia de fer un esforç per
decidir-me a desdoblegar-lo.
Amb la seva lletra regular, molt petita però molt clara, en Gibarian havia escrit:
«Suplement Ann. Solar. Vol. I: Vot. Separat. Messenger ds aff. F.; Ravintzer: Petit
Apòcrif».
Això era tot. Ni una paraula més. Per la lletra deduïa que ho havia escrit amb
presses. Era una notícia important? Quan ho havia escrit? Vaig pensar que hauria de
consultar com més aviat millor els fitxers de la biblioteca. Coneixia el suplement del
primer volum de l'anuari d'estudis solaristes; és a dir, no l'havia llegit però sabia la
seva existència. Representava només un valor purament històric. Quant al Ravintzer i
el seu “Petit Apòcrif”, mai els havia sentit anomenar.
Què havia de fer?
Portava ja quasi un quart d'hora de retard. Una altra mirada a l'habitació, ja des de
la porta. Llavors vaig veure el llit, posat verticalment contra la paret, el tapava un
gran mapa de Solaris. Alguna cosa penjava darrere del mapa; era un magnetòfon de
butxaca. El vaig treure de la funda, i me'l vaig posar a la butxaca. Vaig mirar el
comptador: quasi tota la cinta estava gravada.
Un altre cop vaig tornar a la porta, i amb els ulls tancats vaig escoltar atentament.
Res. Vaig obrir la porta, el passadís em va semblar un abisme negre. Em vaig treure
les ulleres; els filaments lluminosos, sota el sostre, feien una llum molt dèbil al
passadís. Vaig tancar la porta darrere meu i em vaig dirigir a l'esquerra, cap a
l'emissora de l'Estació.
Repartits entre les quatre portes dels dormitoris i el passadís de la cabina de
l'emissora, s'obrien en estrella molts corredors. De sobte, sortint d'un corredor que
conduïa al bany comú, va aparèixer una enorme silueta, amb prou feines visible en
aquella penombra.
Em vaig quedar paralitzat, no em podia moure. Una dona negra, gegantesca,
s'apropava en silenci remenant. Vaig veure la brillantor del blanc dels seus ulls i vaig
sentir els dèbils cops dels seus peus descalços. La dona portava només una faldilla
groga, com si fos de palla; tenia uns pits enormes i els braços negres eren com cuixes.
Passà pel meu costat —a una distància d'un metre— i ni tan sols em mirà. Movent
rítmicament la faldilla de palla, va seguir el seu camí, semblava aquelles estàtues
esteatopígies de l'Edat de Pedra que es poden veure als museus d'antropologia. Va
obrir la porta d'en Gibarian. La silueta es perfilà nítidament en la llum més viva de
l'interior de l'habitació. Va tancar la porta i em vaig quedar sol. Amb la mà dreta vaig
agafar la meva mà esquerra i la vaig estrènyer una bona estona, fins que em cruixiren
els ossos. Vaig mirar al meu voltant. Què havia passat? Què era allò? De sobte em
vaig recordar de les advertències de l'Snaut. Què significava allò? Qui era aquella
monstruosa Afrodita? Vaig fer un pas, només un, cap a la cabina d'en Gibarian, em
vaig parar. Sabia molt bé que no entraria. Respirava de pressa. Alguna cosa no anava
bé. Què era? Ah, sí. Instintivament, havia esperat percebre alguna olor, olor de la
seva suor, però no havia notat res, ni quan passava pel meu costat.
No sé quant temps em vaig quedar allà, arrepenjat contra la fresca paret
metàl·lica. A l'Estació regnava el silenci, l'únic soroll que se sentia era la remor
llunyana dels climatitzadors. A la fi em vaig despertar donant-me uns dèbils cops a la
cara. Vaig anar a la cabina de l'emissora. Quan agafava el pany vaig sentir una veu
aspre:
—Qui es?
—Soc jo, en Kelvin.
L'Snaut estava assegut al costat d'una taula, entre una pila de capses d'alumini i
l'aparell transmissor; menjava concentrat de carn directament de la llauna. No sabia
per què havia triat la cabina de l'emissora com al seu amagatall. Em vaig quedar una
estona mirant com movia les mandíbules; de cop em vaig adonar que jo també tenia
gana. Em vaig apropar als prestatges, vaig triar el plat amb menys pols i vaig seure
davant de l'Snaut. Menjàrem en silenci. Després d'una estona l'Snaut s'aixecà, va
treure un termos de l'armari i omplí dos gots amb brou calent. Posà llavors l'ampolla a
terra —no hi havia lloc sobre la taula— i em preguntà:
—Has vist en Sartòrius?
—No… on és?
—A dalt.
A dalt hi havia el laboratori. Vam continuar menjant, sense dir res més. L'Snaut
raspà pacientment el fons de la llauna. A la cabina de l'emissora era de nit. La gelosia
exterior tancava la finestra, sota el sostre hi havia quatre focus que il·luminaven la
sala. Els seus reflexos vibraven sobre la tapa plastificada del transmissor.
L'Snaut portava un jersei negre i ample, una mica esfilagarsat. Tenia la pell dels
pòmuls tensa, tallada per unes venetes vermelles.
—Et passa alguna cosa? —em preguntà.
—No. Què m'ha de passar?
—Estàs suant.
Em vaig tocar el front amb la mà. Era veritat, estava molt suat; era la reacció a
aquella trobada inesperada, sens dubte. L'Snaut m'observava atentament. Li ho havia
d'explicar. Preferia que ell em mostrés més confiança. Qui jugava contra qui i com
era aquest joc incomprensible?
—Fa calor. Jo esperava que els climatitzadors funcionessin millor aquí.
—La regulació és automàtica, amb intervals d'una hora —la mirada de l'Snaut era
ara insistent—. És només calor? N'estàs segur?
No vaig respondre. L'Snaut llançà els recipients i les llaunes buides a la pica i
tornà a la seva butaca.
—Què penses fer?
—Això depèn de vosaltres —vaig respondre fredament—. Suposo que teniu
algun pla d'investigacions, oi? Un altre estímul, potser rajos X, o alguna cosa
semblant…
Arrugà el front.
—Rajos X? On ho has sentit?
—No me'n recordo. Algú me'n va parlar. Potser al Prometeu. Així que ja heu
començat?
—No conec els detalls. Era una idea d'en Gibarian. Ell i en Sartòrius ho
prepararen tot. Però, com pots saber-ho?
Vaig arronsar les espatlles.
—No coneixes els detalls? Els hauries de conèixer, això entra dins del teu camp…
No vaig acabar la frase. L'Snaut no deia res. El murmuri dels climatitzadors havia
parat, la temperatura es mantenia en un nivell suportable, però se sentia un soroll
agut, com l'agònic brunzit d'una mosca. L'Snaut s'aixecà, s'inclinà sobre el taulell del
transmissor. Es posà a moure els contactes sense solta ni volta, ja que l'interruptor
central estava en el punt mort. Així s'entretingué una estona fins que digué d'esquena:
—Caldrà complir les formalitats…
—Sí?
L'Snaut es girà i em mirà amb hostilitat. Jo no volia molestar-lo, però ignorant la
partida que es jugava, estava obligat a mantenir-me en una actitud d'espera reticent.
La nou del coll se li movia a l'escot del jersei.
—Has estat a l'habitació d'en Gibarian. —No era una pregunta.
Vaig arrugar el front i el vaig mirar tranquil·lament als ulls.
—Has estat a la seva habitació —repetí.
Vaig moure el cap, com si digués: «potser», «no dic que no». Volia que continués
parlant.
—Qui hi havia? —preguntà.
Així que sabia que ella existia.
—Ningú. Qui podria haver-hi?
—Llavors, per què no m'has deixat entrar?
Vaig somriure.
—Perquè tenia por. Després de les teves advertències, quan el pany s'ha mogut,
l'he retingut maquinalment. Per què no has dit que eres tu? T'hauria deixat entrar.
—Pensava que era en Sartòrius —respongué l'Snaut, amb veu insegura.
—I què?
Em va respondre amb una pregunta:
—Què en penses? Què devia passar?
Vaig vacil·lar.
—Tu hauries de saber-ho millor que jo… On és?
—A la cambra freda. L'hem transportat de seguida aquest matí.
—On l'has trobat?
—A l'armari.
—A l'armari? Ja era mort?
—No, el cor encara li bategava, però ja no respirava.
—Has intentat reanimar-lo?
—No.
—Per què?
Vacil·là un segon.
—No he tingut temps. S'havia mort abans que l'estirés.
—Era dret a l'armari? Entre els vestits?
—Sí.
L'Snaut agafà un full de paper de l'escriptori i me'l va allargar.
—He redactat un acta provisional… —digué—, al cap i a la fi me n'alegro, que
hagis vist la seva habitació. Causa de la defunció… injecció d'una dosi mortal de
pernostal. Aquí ho tens tot escrit.
Vaig reconèixer amb els ulls el text.
—Un suïcidi —repetí en veu baixa—. I la causa?
—Pertorbacions nervioses, depressió, o com es digui. Tu entens d'això més que
jo.
—Només entenc el que jo mateix veig —vaig respondre mirant lo als ulls; l'Snaut
estava dret, davant meu.
—Què vols dir? —preguntà amb calma.
—S'injectà el pernostal i s'amagà a l'armari, oi? Si hagués estat així, no es tracta
de pertorbacions nervioses ni d'una crisi de depressió, sinó d'un estat molt greu, d'una
psicosi paranoica… Segurament li semblava que veia alguna cosa —parlava cada cop
més lentament i sense treure-li els ulls de sobre.
L'Snaut tornà a jugar amb els contactes del transmissor.
Al cap d'una estona vaig continuar:
—Aquí hi ha la teva firma. I la d'en Sartòrius?
—És al laboratori. Ja t'ho he dit. No apareix per aquí. Suposo que…
—Què?
—Que s'ha tancat.
—Que s'ha tancat? Ah, s'ha tancat… Potser també s'ha atrinxerat?
—És possible.
—Snaut… hi ha algú a l'Estació, algú més.
—L'has vist!
—Tu m'havies advertit. De qui? Contra què? Una al·lucinació?
—Què has vist?
—És un ésser humà, oi?
No deia res. Es girà cap a la paret, com per amagar-me la cara. Colpejava amb les
puntes dels dits la planta metàl·lica. Vaig mirar les seves mans. Ja no hi havia rastres
de sang entre els dits. Per un moment em va semblar que havia entès alguna cosa.
En veu baixa, casi en una bufada, com si li confiés un secret molt important, li
vaig dir:
—Es tracta d'una persona real, que es pot… tocar, que es pot… ferir, i que tu has
vist avui mateix.
—Com ho saps?
No es girà cap a mi. Estava al costat de la paret; les meves paraules li arribaven
per l'esquena.
—Abans de la meva arribada… molt poc abans, oi que sí?
Arronsà el cos i em mirà aterrit.
—I tu! —li tremolava la veu—. Qui ets tu?
Semblava com si volgués tirar-se a sobre meu. Això no m'ho esperava. La
situació es tornava grotesca. No creia que fos el qui pretenia ser? Què significava
això?
Em mirava cada cop més espantat. Estava delirant? Alguna intoxicació? Tot
semblava possible. Jo l'he vista, la dona, aquella criatura… Així que, jo també?
—Qui és? —vaig preguntar.
Aquestes paraules el calmaren. Em mirà amb atenció durant una estona, com si
encara no em cregués. Va seure lentament a la butaca i es va agafar el cap entre les
mans; abans que obrís la boca, jo ja sabia que no respondria a la meva pregunta.
—Què passa aquí?
—Qui era? —vaig repetir la pregunta.
—Si tu no ho saps…
—Llavors, què?
—Res.
—Snaut —vaig dir— som prou lluny de casa. Posem les cartes sobre la taula. Les
coses ja estan prou embolicades.
—Què vols?
—Què em diguis què has vist.
—I tu? —replicà amb desconfiança.
—Bé, jo t'ho diré i tu m'ho diràs. Pots estar tranquil que no pensaré que estàs
boig.
—Boig? Déu meu! —va intentar somriure—. Però home, tu no has entès res, res
de res… això seria la salvació. Si ell hagués cregut, per una estona, que estava boig,
encara estaria viu.
—O sigui, que el que has escrit a l'acta, aquella història de pertorbacions
nervioses, és una mentida?
—És clar.
—Per què no escrius la veritat?
—Per què? —va repetir.
Hi va haver un llarg silenci. De nou estava en la foscor, no entenia res. Per una
estona vaig creure que l'havia convençut de la meva sinceritat i que tots dos junts
resoldríem l'enigma. Per què no volia parlar?
—On són, els robots?
—Als dipòsits. Els vam tancar tots excepte el personal de l'aeroport.
—Per què?
No em va respondre.
—No m'ho diràs?
—No puc.
Hi havia alguna cosa que no acabava de captar. Potser convenia que pugés a veure
en Sartòrius. Em vaig recordar de la carta i això em va semblar en aquell moment el
més important.
—T'imagines continuar la feina en aquestes condicions? —vaig preguntar.
L'Snaut arronsà les espatlles.
—Quin sentit té això ara?
—Llavors, què penses fer?
L'Snaut callà un altre cop. En el silenci se sentí un dèbil soroll de passos: uns
peus descalços que colpejaven el terra. El ressò sord d'aquell caminar ressonava
estranyament entre els instruments de níquel i plàstic, entre els alts armaris amb
aparells electrònics d'alta precisió, tubs de vidre, etc. El soroll s'apropava. Em vaig
aixecar, observant atentament l'Snaut que mig aclucava els ulls. No semblava
espantat, però. És a dir, que no li tenia por?
—D'on ve? —vaig preguntar—. No m'ho vols dir?
—No ho sé.
—Bé.
Els passos s'allunyaren.
—No em creus? —va dir—. T'ho juro, que no ho sé.
En silenci vaig obrir l'armari amb els escafandres i vaig apartar els vestits pesats.
Al fons, com esperava, penjaven les pistoles de gas per maniobrar en el buit. Vaig
agafar-ne una, vaig comprovar la càrrega i em vaig posar la corretja per sobre de
l'espatlla. No era gran cosa, però no hi havia res millor. L'Snaut m'observava
fixament. Quan ajustava la corretja, em va ensenyar les seves dents grogues amb un
somriure garneu.
—Bona cacera! —em va dir.
—Gràcies per tot —vaig respondre, encaminant-me cap a la porta.
L'Snaut va saltar de la seva butaca.
—Kelvin!
El vaig mirar. Ja no somreia. No sé si algun cop havia vist un rostre que mostrés
tant cansament.
—Kelvin —va balbotejar—, això no és… jo… de debò que no puc.
Esperava que digués alguna cosa més, però només movia els llavis, com si
volgués dir alguna cosa.
Vaig fer mitja volta i vaig sortir sense dir res.
Sartòrius
El passadís era desert. Anava recte, després girava cap a la dreta. No hi havia
estat mai a l'Estació, però durant sis setmanes havia estat vivint, com a entrenament, a
la seva còpia exacta, l'Institut, a la Terra. Sabia cap a on conduïa l'escala amb els
esglaons d'alumini. A la biblioteca el llum no era encès. Vaig buscar l'interruptor
després de consultar l'índex, vaig marcar a l'ordinador les coordenades del primer
volum de l'anuari dels estudis solaristes i el suplement. Es va encendre un llum
vermell. Vaig tornar al registre: els llibres, els tenia en Gibarian, igual com el «Petit
Apòcrif». Vaig apagar el llum i vaig baixar al pis inferior.
Malgrat que havia sentit que els passos s'allunyaven, tenia por de tornar a la seva
habitació. Era possible que ella hi tornés. Em vaig quedar una estona davant de la
porta. Finalment vaig fer un esforç i hi vaig entrar. No hi havia ningú, a l'habitació.
Em vaig posar a mirar els llibres que hi havia a terra sota la finestra, després d'un
moment em vaig aixecar i vaig tancar l'armari. No podia mirar aquell lloc buit entre
els vestits de l'espai. El suplement no era sota la finestra, jo continuava apartant els
llibres d'un en un, fins arribar a l'última pila que era entre el llit i l'armari, allà vaig
trobar el llibre que buscava.
Esperava trobar alguna pista, i, en efecte, hi havia un punt entre les pàgines de
l'índex; un nom, desconegut per a mi, havia estat subratllat amb llapis vermell: André
Berton. Hi havia dues referències. Vaig mirar la primera i em vaig assabentar que
Berton era pilot de reserva a la nau Shannahan. L'altra referència apareixia unes cent
pàgines més endavant. Just després d'arribar a Solaris, l'expedició havia actuat amb
extrema prudència; més tard, després de setze dies es va veure que l'oceà plasmàtic
no només no mostrava senyals d'agressivitat, sinó que defugia tot el contacte directe
amb els aparells i els homes retrocedint cada vegada que un cos qualsevol
s'aproximava a la seva superfície; Shannahan i el seu suplent, Timolis, van deixar de
banda algunes precaucions que dificultaven i retardaven els treballs.
L'expedició es va dividir llavors en petits grups, de dues o tres persones, que
sobrevolaven l'oceà, de vegades a unes distàncies de cents de quilòmetres; les tanques
irradiants, utilitzades fins llavors per delimitar i protegir els treballs, van ser
transportades a la base. Van passar quatre dies i no hi va haver cap accident, amb
l'excepció d'algunes avaries en l'equip d'oxigen dels escafandres: els efectes de la
corrosió eren insòlits i s'havien de reemplaçar les vàlvules quasi diàriament.
El cinquè dia, que de fet era el vint-i-u, comptant des del moment de l'aterratge a
Solaris, dos científics, Carucci i Fechner (el primer era radiobiòleg i el segon físic)
van sortir a explorar l'oceà en un aeromòbil. El vehicle no volava sinó que s'esmunyia
sobre un coixí d'atmosfera comprimida.
Quan després de sis hores no havien tornat, Timolis, que administrava la base en
absència de Shannahan, va donar l'alarma i va organitzar la recerca enviant tots els
homes a investigar.
Per una fatal conjunció de circumstàncies, el contacte per la ràdio s'havia
interromput aquell dia una hora després de la partida dels grups d'exploració; la causa
era una gran taca del sol vermell, les seves partícules energètiques bombardejaven
pesadament les capes superiors de l'atmosfera. Només els transmissors d'ona
ultracurta continuaven funcionant, i els contactes estaven limitats a un radi de trenta
quilòmetres i escaig. A més a més, abans de la posta del sol, la boira es va espessir i
s'havia d'interrompre la recerca.
Quan les patrulles de rescat ja tornaven a la base, un helicòpter va descobrir
l'aeromòbil a uns cent quilòmetres de la costa.
El motor funcionava, i l'aparell, a primera vista indemne, flotava per sobre de les
ones. A la cabina transparent tan sols es podia veure en Carucci, semblava
inconscient.
L'aeromòbil va ser remolcat a la base. Van atendre en Carucci, que encara el
mateix vespre va recuperar el coneixement. Però no podia dir res sobre la desaparició
d'en Fechner. En el moment en què havien decidit tornar, la vàlvula de l'aparell
d'oxigen havia fallat i una petita quantitat de gasos tòxics havia entrat a l'escafandre.
En Fechner, volent arreglar l'equip d'en Carucci, es va desprendre del cinturó de
seguretat i es va aixecar. Això era l'última cosa que en Carucci recordava. D'acord
amb l'opinió dels tècnics, que havien reconstruït l'episodi, Fechner havia obert el
sostre de la cabina, ja que la baixa cúpula li entorpia els moviments; el procediment
era admissible, perquè en aquests vehicles no hi havia cabines hermètiques, i la
cúpula de vidre era en realitat una pantalla contra les infiltracions atmosfèriques i el
vent. Mentre Fechner treballava amb l'equip d'en Carucci, també es va quedar sense
oxigen i, sense saber el que feia, havia pujat al sostre de l'aparell i d'allà havia caigut
a l'oceà. És la història de la primera víctima de l'oceà. No es va trobar el cos d'en
Fechner, malgrat que l'escafandre hauria hagut de flotar a l'aigua. De fet, era possible
que estigués flotant en alguna altra part; l'expedició no estava equipada per examinar
detalladament aquest immens desert ondulant, envoltat en capes de boira.
A l'hora del crepuscle tots els vehicles havien tornat a la base, excepte un
helicòpter mare pilotat per l'André Berton.
L'helicòpter del Berton va reaparèixer a primera hora de la nit, quan estaven a
punt de donar l'alarma. En Berton estava en estat de commoció nerviosa: va sortir de
l'aparell tot sol i de seguida va arrencar a córrer com un boig. Quan l'agafaren cridava
i plorava. Era una conducta bastant sorprenent, sobretot en un home que havia
navegat disset anys i estava acostumat als perills dels viatges còsmics.
Els metges suposaven que també en Berton havia absorbit gasos tòxics. Després
de dos dies el Berton, ja bastant recobrat, es va negar a abandonar l'interior de la
base, ni tan sols es volia apropar a la finestra que donava a l'oceà. Va demanar permís
per dictar un informe sobre el vol, insistint en la importància del que anava a revelar.
L'informe, després de ser estudiat pel consell de l'expedició, va ser considerat com a
creació mòrbida d'un cervell intoxicat per gasos atmosfèrics nocius; les suposades
revelacions no interessaven a la història de l'expedició, sinó al desenvolupament de la
malaltia d'en Berton, així que no les van donar a conèixer mai.
Això deia el suplement. Vaig suposar que la clau del misteri era a l'informe d'en
Berton. Quin fenomen havia pogut fer sortir de polleguera aquell pilot veterà? Un
altre cop vaig remenar els llibres, però el «Petit Apòcrif» no apareixia. Cada cop
estava més cansat, vaig posposar la recerca per al dia següent i vaig abandonar
l'habitació. Quan passava al costat d'una escala d'alumini, vaig veure unes ratlles de
llum reflectides als esglaons. En Sartòrius encara estava a dalt treballant! Vaig pensar
que l'havia de veure.
A dalt feia més calor. Malgrat això, a les boques de ventilació les cintes de paper
es movien frenèticament. El passadís era baix i ample. Una placa de vidre mat
emmarcada en crom tancava el laboratori principal. A l'interior, el vidre estava tapat
amb alguna cosa fosca; la llum entrava per unes finestres estretes que estaven sota el
sostre. Vaig girar el pany; la porta, com jo esperava, no va cedir. A dins no se sentia
res, de tant en tant m'arribava un xiulet molt feble, com si fos del cremador de gas.
Vaig trucar a la porta, cap resposta.
—Sartòrius! Doctor Sartòrius! —vaig cridar—. Sóc jo, en Kelvin, el nou! Haig de
veure'l, si us plau, obri la porta!
Vaig sentir un soroll de papers arrugats. I un altre cop silenci.
—Sóc jo, en Kelvin! Vostè ha sentit parlar de mi! He arribat del Prometeu fa unes
hores —ara ja cridava, amb els llavis enganxats a l'angle de la porta i al marc
metàl·lic—. Doctor Sartòrius! Estic sol! No hi ha ningú més amb mi. Obri la porta.
Ni una paraula. Després, un murmuri molt dèbil. Tot seguit, el dring d'uns
instruments d'acer sobre una safata. I a continuació… no m'ho podia creure… uns
passos petits, com si fossin d'un nen, els copets precipitats d'uns peus minúsculs, o
d'uns dits notablement hàbils que imitaven aquell caminar tamborinejant sobre la tapa
d'una capsa vella.
—Doctor Sartòrius! —vaig vociferar—. Obre vostè, sí o no?
Cap resposta, només un altre cop el soroll dels passos d'un nen i simultàniament
els passos d'un home que caminava de puntetes. Però si l'home caminava, no podia
imitar al mateix temps els passos d'un nen. No vaig poder contenir la meva fúria.
—Doctor Sartòrius! —vaig esclatar—. No he fet un viatge de setze mesos per
posar-me a jugar amb vostè! Compto fins a deu. Si no obre, esbotzo la porta!
Dubtava que pogués esbotzar la porta, la descàrrega d'una pistola de gas no era
gaire poderosa. Malgrat això, estava decidit a realitzar la meva amenaça d'alguna
manera, encara que hagués de recórrer als explosius que abundaven al magatzem de
municions. No podia permetre'm una concessió, és a dir, no podia continuar jugant un
joc de bojos amb aquestes cartes trucades que la situació em posava a les mans.
Vaig sentir soroll de lluita. O era d'uns objectes empentats amb presses? La
cortina es va obrir als costats i una ombra allargada es va projectar sobre el vidre mat,
que guspirejava a la llum. Una veu ronca va dir:
—Obriré, però prometi'm que no entrarà.
—En aquest cas, per què vol obrir?
—Sortiré jo.
—D'acord. Ho prometo.
La silueta va retrocedir i la cortina tornà a tancar se. De l'interior em van arribar
uns sorolls confusos. Vaig sentir un carrisqueig com si arrosseguessin una taula. A la
fi el pany va grinyolar, el vidre es va obrir i en Sartòrius aparegué al passadís. Es
quedà allà, arrepenjat d'esquena contra la porta.
Era molt alt, prim, tot era ossos sota el jersei blanc. S'havia posat al coll un
mocador negre. Sota el braç portava una bata del laboratori, cremada pels reactius. El
cap, extraordinàriament estret, s'inclinava a un costat. No veia els seus ulls, unes
ulleres negres li tapaven mitja cara. La mandíbula inferior era allargada; tenia els
llavis blaus i les enormes orelles blavoses. No s'havia afaitat. Uns guants antiradiació
de color vermell li penjaven dels canells, subjectats pels cordills. Ens vam mirar una
estona amb una aversió no dissimulada. Els seus cabells (es veia bastant clar que ell
mateix se'ls havia tallat amb la maquineta d'afaitar) eren de color de plom; la barba
era blanca. Com l'Snaut, tenia el front cremat, però només la part inferior, més amunt
era blanc. Sens dubte, es posava alguna mena de gorra quan s'exposava al sol.
—Bé, estic escoltant —digué.
Em semblava que no li importava el que li volia dir; tens i enganxat a la placa de
vidre, estava atent sobretot al que passava a la seva esquena. Desconcertat, no sabia
com començar la conversació, per no dir cap ximpleria.
—Em dic Kelvin… Segurament ha sentit parlar de mi. Sóc… és a dir… era
col·lega d'en Gibarian.
La seva cara resseca, així m'imaginava jo Don Quixot, era inexpressiva; i això no
m'ajudava a trobar les paraules.
—He sabut que en Gibarian… és mort.
—Sí. L'escolto —digué impacient.
—Es va suïcidar? Qui va trobar el cadàver: vostè o l'Snaut?
—Per què m'ho pregunta a mi? El doctor Snaut no li ho ha dit?
—Voldria saber què opina vostè sobre aquest assumpte.
—És vostè psicòleg, doctor Kelvin?
—Sí. Per què?
—Científic?
—Sí, què hi té a veure…?
—Pensava que era comissari o empleat de justícia. En aquests moments són les
dues quaranta, i vostè, en lloc d'ocupar-se de la feina que li assignaren, no només ha
amenaçat forçar la porta del laboratori, sinó que a més a més m'interroga com a un
sospitós.
Em va costar guardar la calma, vaig notar que tenia el front tot suat.
Vaig dir amb veu baixa:
—Vostè ÉS sospitós, doctor Sartòrius!
Volia ferir-lo, per això vaig afegir:
—A més a més ho sap perfectament!
—Si no es retracta i em demana disculpes, enviaré una denúncia contra vostè,
Kelvin.
—Per què li haig de demanar disculpes? Per que es tanca i s'atrinxera en aquest
laboratori, en lloc de sortir a saludar-me, en lloc de dir-me la veritat sobre el que està
passant aquí? Ha perdut del tot el cap? Qui és vostè? Un científic o un miserable
covard? Respongui!
No sabia què era el que cridava. En Sartòrius ni tan sols es va immutar. Unes
gotes grosses li baixaven per les galtes de porus dilatats. De cop, ho vaig entendre: no
m'escoltava! Amb les mans creuades a l'esquena aguantava amb totes les seves forces
la porta que es movia, com si algú, a l'altre costat la volgués obrir. Amb una veu
estranya, aguda, en Sartòrius va gemegar:
—Vagi-se'n! Li ho suplico… Per l'amor de Déu! Vagi-se'n! Baixi, jo ja vindré,
faré el que vulgui, però ara li suplico que se'n vagi.
La seva veu revelava tant esgotament que maquinalment vaig fer un moviment
amb la meva mà, volent ajudar-lo a subjectar la porta. Però llavors en Sartòrius va fer
un crit d'horror, com si jo l'hagués apuntat amb un ganivet. Vaig començar a
retrocedir, mentre ell cridava amb veu de falset: «Vagi-se'n! Vagi-se'n! Vagi-se'n! Ja
vinc, ja vinc, ja vinc. No! No!»
Va obrir la porta i va entrar ràpidament. Em va semblar que un objecte groc, un
disc relluent li havia brillat un instant sobre el pit. Una remor sorda arribava del
laboratori; la cortina volà de costat; una gran ombra es projectà sobre la pantalla de
vidre; després la cortina tornà a caure i ja no vaig veure res més. Què passava a
l'habitació? Vaig sentir uns passos precipitats, com si tingués lloc una persecució
boja, més tard un estrèpit de vidre trencat i el riure d'un nen…
Les cames em tremolaven; mirava la porta amb ulls extraviats. Tot es va calmar.
Vaig seure al rebaix plastificat d'una finestra i allà em vaig quedar un quart d'hora
potser. No ho sé, esperant que passés alguna cosa, em sentia tan anorreat que ja no
tenia ganes d'aixecar-me. El cap m'esclatava. Vaig sentir un carrisqueig i una llum
creixent il·luminà el replà.
Des del meu lloc, podia veure només una part del passadís que rodejava el
laboratori. El laboratori era a la cúspide de l'Estació, just sota el mateix casc de la
superestructura; les parets eren còncaves i inclinades, amb finestres oblongues a
intervals d'uns pocs metres de distància. Els porticons exteriors s'aixecaren, el dia
blau s'estava acabant. Una claror incandescent travessà les finestres. Les motllures de
níquel, els baldons, les frontisses: tot guspirejà. La porta del laboratori —el plafó de
vidre— brillà com si estigués encès. Em vaig mirar les mans, arrepenjades sobre els
genolls, eren grises a la llum espectral. A la mà dreta tenia la pistola de gas, no me
n'havia adonat quan l'havia tret de la funda. La vaig tornar a enfundar. Ara sabia que
ni tan sols una pistola radioactiva m'hauria ajudat. De què m'hauria servit? No podia
esbotzar la porta ni prendre per assalt el laboratori.
Em vaig aixecar. El disc solar es va enfonsar a l'oceà, com una explosió
d'hidrogen; quan baixava per l'escala m'atrapà amb un ventall de rajos horitzontals,
que vaig notar com una cremada.
A mitja escala vaig reflexionar i vaig decidir de pujar de nou. Vaig passar pel
costat del laboratori, després de recórrer un centenar de passos em vaig trobar davant
d'una altra porta de vidre, idèntica a l'anterior. No vaig intentar obrir-la, sabia que
estava tancada.
Buscava alguna finestreta, alguna escletxa, a la paret de plàstic; la idea d'espiar en
Sartòrius no em semblava estranya. No em sentia avergonyit. Volia acabar amb les
conjectures i conèixer la veritat, encara que no m'imaginava que fos comprensible.
Em vaig recordar que les sales del laboratori estaven il·luminades per claraboies,
que es trobaven a la cúpula exterior de l'Estació; des de fora podria espiar en
Sartòrius. Per a això havia de baixar i aconseguir un escafandre i un equip d'oxigen.
Em preguntava si valia la pena. Era molt probable que les lluernes fossin de vidre
transparent; però jo volia veure el laboratori i no se m'acudia cap altra solució…
Vaig tornar al replà inferior. La porta de la cabina de la ràdio estava oberta.
L'Snaut dormia enfonsat en la butaca. Quan vaig entrar, es va despertar de cop.
—Hola, Kelvin! —va dir amb veu ronca. No vaig respondre.
—Has esbrinat alguna cosa? —preguntà.
—Sí… no està sol.
L'Snaut torçà la boca.
—Ah, de debò? Alguna cosa has esbrinat en efecte. Té visites?
—No ho entenc, per què no em voleu dir què és, de què es tracta? Ja que penso
quedar-me aquí, més d'hora o més tard sabré la veritat. Per què aquests misteris?
—Ho entendràs quan tu també rebis visites.
Em va semblar que esperava alguna cosa i que no desitjava continuar la conversa.
Vaig sortir.
—On vas?
No vaig dir res.
La plataforma estava com jo l'havia deixat. La meva càpsula calcinada es trobava
encara allà, oberta de bat a bat. Em vaig apropar al lloc on hi havia els escafandres.
De cop i volta, aquella excursió al casc exterior deixà d'interessar-me. Vaig fer mitja
volta i vaig baixar per una escala de cargol als magatzems. A baix, les ampolles i les
capses s'apilotaven al passadís estret. Unes planxes de metall nu, de reflexos
blavosos, revestien les parets. Una mica més endavant, sota el sostre, vaig veure els
tubs gebrats del sistema de refrigeració. Els vaig seguir fins al fons del passadís i allà
desaparegueren. Vaig obrir la pesada porta de dues polzades de gruix, revestida
d'escuma aïlladora; un fred glacial em va envair el cos. Vaig tremolar. Semblava una
gruta, de les grans bobines penjaven estalactites. També aquí, sota una capa de neu,
s'apilaven els calaixos i cilindres i als prestatges laterals hi havia capses i bosses
transparents que contenien una matèria groga i oliosa. El sostre corb baixava de mica
en mica, una cortina gebrada amagava el fons de la gruta. La vaig apartar. Un cos
allargat, cobert amb una lona, jeia sobre una taula d'alumini. Vaig aixecar la vora de
la lona i vaig veure el rostre petrificat d'en Gibarian. Els cabells negres, flàccids,
creuats per un floc gris, semblaven enganxats al crani. Els cartílags del coll li sortien.
Els ulls sense brillantor miraven fixament al sostre; a la comissura de les parpelles hi
havia una llàgrima de gel opac. El fred era tan intens que vaig haver d'estrènyer les
dents. Aguantant amb una mà la mortalla, amb l'altra vaig tocar la galta d'en
Gibarian. Era com si hagués tocat el tronc d'un arbre gelat. La pell estava eriçada de
cabells negres i punxeguts. Els llavis semblaven expressar una paciència infinita,
desdenyosa. Deixant caure la lona vaig observar que entre els plecs que cobrien els
peus d'en Gibarian sortien cinc perles negres, ordenades de major a menor. Em vaig
quedar paralitzat.
Eren els dits dels peus vistos des del costat de la planta del peu. Sota l'arrugada
mortalla aixafada, hi havia estirada la dona negra. Estava de bocaterrosa. Lentament
vaig retirar la lona. El cap, coronat de cabells cresps, enroscats en petits flocs,
descansava en el buit d'un braç negre i massís. La pell de l'esquena brillava, tensa en
les arestes de les vèrtebres. Cap moviment animava aquest cos colossal. Un altre cop
vaig mirar les plantes dels peus; no estaven aixafades ni deformades pel pes del cos;
no tenia la pell endurida, estava intacta i polida com a les mans o a les espatlles.
Vaig haver d'esforçar-me per atrevir-me a tocar aquell peu nu. Aleshores va
ocórrer una cosa inversemblant: aquell cos, abandonat en una cambra de congelar,
aquest fals cadàver vivia i es movia. La dona havia retirat el peu, com un gos dormint
quan algú intenta agafar-li la pota.
«Es congelarà aquí…», vaig pensar. Però el cos estava tebi i podia notar als
palpissos dels dits el batec regular del seu pols. Vaig retrocedir deixant caure la lona i
vaig tornar al passadís.
Fora de la gruta, la calor em va semblar sufocant. Vaig pujar per l'escala cap a la
plataforma exterior.
Vaig seure sobre les argolles d'un paracaigudes plegat i em vaig agafar el cap
entre les mans. Em trobava aclaparat. Les idees se m'escapaven, queien relliscant per
un abrupte pendent. La idea d'una extinció immediata va despertar en mi una
esperança inexpressable, irrealitzable.
No valia la pena anar a veure l'Snaut o en Sartòrius, ningú podia comprendre el
que jo acabava de viure, el que havia vist, el que havia tocat amb les meves mans.
L'única explicació, l'única sortida: la bogeria. Sí, m'havia tornat boig immediatament
després d'arribar aquí. L'oceà havia influït el meu cervell; les al·lucinacions se
succeïen, i per tant no servia de res que tractés de resoldre enigmes il·lusoris. Havia
de buscar ajuda mèdica, trucar per la ràdio al Prometeu o una altra nau, enviar un
SOS.
Un canvi inesperat es va fer en mi: el fet de pensar que m'havia tornat boig em va
tornar la calma.
Vaig entendre molt bé les paraules de l'Snaut… si era que l'Snaut existia, i si jo
havia parlat algun cop amb ell. Era possible que les al·lucinacions haguessin
començat molt més abans. Qui ho sap? Potser encara era a bord del Prometeu i una
malaltia mental m'havia atacat de cop i volta, i jo enfrontava ara les creacions d'un
cervell delirant. Malgrat tot, si estava malalt, podia tenir esperança que em curaria,
podia tenir una esperança d'alliberament, a tot això havia de renunciar si atribuïa
alguna realitat a aquells embolicats malsons.
El primer que havia de fer era alguna prova lògica que revelés si de debò estava
boig i era víctima dels miratges de la meva imaginació, i que les meves experiències
havien estat reals, encara que semblessin absurdes i inversemblants. Mentre pensava
tot això, mirava el monorail que elevava la rampa de llançament: una biga d'acer de
color verd pàl·lid que corria a un metre per damunt del terra. En alguns llocs el vernís
s'esclofollava, desgastat pel fregament dels transportadors de coets. Vaig tocar l'acer,
vaig notar com s'escalfava sota els meus dits i el vaig colpejar amb els nusos dels
dits. Era possible que el deliri arribés a un nivell de realitat semblant? Sí, em vaig
respondre a mi mateix. Al cap i a la fi, aquest era el meu domini, jo coneixia el tema.
Però, era possible idear un experiment clau? No, em vaig dir, és impossible, ja
que el meu cervell malalt (si està malalt) crearà les il·lusions que jo demani. Encara
en somnis, i gaudint de bona salut, parlem amb desconeguts, els fem preguntes, i
escoltem les respostes. A més a més, encara que els nostres interlocutors siguin en
realitat creacions de la nostra pròpia activitat psíquica, desenvolupades mitjançant un
procés pseudo-independent, fins que aquells interlocutors no ens hagin parlat,
ignorem les frases que ens diran. Tanmateix, aquelles frases han estat formulades per
una part distinta de la nostra ment; hauríem de conèixer-les a l'instant mateix en què
les pensem per posar-les als llavis de les criatures fictícies. No importava, doncs,
l'experiment, ni la manera de dur-lo a terme. Jo sempre em podia comportar com si
estigués somniant. Si l'Snaut o en Sartòrius no existien realment, no servia de res fer-
los preguntes. Vaig pensar de prendre alguna droga poderosa, pejotl, per exemple, o
una altra preparació que provoqués al·lucinacions en color. Si tot seguit tenia visions,
això provaria que havia viscut de debò els esdeveniments recents, i que aquests eren
part de la realitat material circumdant. De seguida vaig pensar que aquesta no seria
una experiència clau, ja que coneixia els efectes de la droga (que elegiria jo mateix), i
la meva imaginació podia suggerir una doble il·lusió: la d'haver ingerit la droga i la
d'experimentar els seus efectes.
Em semblava que no hi havia manera d'escapar del cercle sempre tancat. No es
pot pensar de cap altre mode sinó amb el propi cervell, ningú no es pot veure des de
l'exterior i verificar l'adequat funcionament dels processos interns… De cop, se'm va
ocórrer una idea, tan simple com eficaç.
Em vaig aixecar d'un salt i vaig córrer fins a la cabina de la ràdio. La sala era
deserta. Vaig mirar el rellotge elèctric de paret. Faltava poc per les quatre de la nit, la
nit artificial de l'Estació, a fora brillava el sol vermell. Vaig connectar el transmissor
de llarg abast i mentre l'aparell s'escalfava, vaig recapitular mentalment les principals
etapes de l'experiment.
No recordava el senyal per trucar a l'estació automàtica del satèl·lit, però la vaig
trobar en una cartolina que penjava damunt del taulell central. Vaig enviar el missatge
en codi Morse i després de vuit segons em va arribar la resposta. El satèl·lit, és a dir,
el cervell electrònic del satèl·lit, es va anunciar amb un senyal polsàtil.
Vaig demanar al satèl·lit que em donés la posició dels meridians galàctics que
travessava cada vint-i-dos segons mentre girava a l'entorn de Solaris, vaig demanar
les fraccions de cinc decimals.
Després vaig seure esperant la resposta. Em va arribar al cap de deu minuts. Vaig
arrencar la cinta de paper recentment impresa, evitant mirar-la, la vaig amagar en un
calaix. Vaig agafar de la biblioteca algunes cartes celestes, taules de logaritmes, un
calendari que incloïa la trajectòria diària del satèl·lit, alguns llibres auxiliars i em vaig
posar a buscar jo mateix la resposta. Durant una hora o més vaig ordenar les
equacions. Feia molt temps, des dels meus dies d'estudiant, que no treballava en
càlculs semblants. L'últim cop havia estat a l'examen d'astronomia.
Feia les operacions amb l'ajuda de l'enorme ordinador de l'Estació. El meu
raonament era el següent: guiant-me pels mapes galàctics, obtindria un resultat
aproximat, que podia comparar amb la informació del satèl·lit. Aproximat, ja que la
trajectòria del satèl·lit era subjecta a variacions molt complicades, degudes a les
forces de gravitació de Solaris i els dos sols, i a les variacions locals provocades per
l'oceà. Quan tingués les dues sèries de xifres, la proporcionada pel satèl·lit i la
calculada teòricament a partir de la carta celeste, llavors introduiria les rectificacions
necessàries; d'aquesta manera, els dos grups coincidirien fins al quart decimal; les
divergències, provocades per la influència imprevisible de l'oceà, es veurien al cinquè
decimal.
Si les xifres obtingudes pel satèl·lit no eren reals, sinó el producte de la meva
ment extraviada, mai coincidirien amb la segona sèrie. El meu cervell estava malalt,
potser, però no hauria pogut de cap manera rivalitzar amb l'ordinador de l'Estació i
resoldre ràpidament a soles problemes matemàtics que requerien mesos de feina.
Així, doncs, si les xifres concordaven, l'ordinador de l'Estació existia, jo l'havia
utilitzat realment, i no era víctima de cap deliri.
Les mans em tremolaven quan vaig treure del calaix la cinta telegràfica i la vaig
desplegar al costat de la cinta de paper de l'ordinador. Com ho havia previst, les dues
sèries coincidien fins al quart decimal. Les diferències apareixien tan sols al cinquè.
Vaig guardar tots els papers al calaix. O sigui, que l'ordinador existia, i no depenia
de mi, i els habitants de l'Estació també existien i eren reals.
Ja anava a tancar el calaix quan vaig veure que estava ple de fulls de paper,
coberts de càlculs impacientment escrits. Una simple ullada em va revelar que algú ja
havia intentat un experiment semblant al meu, demanant al satèl·lit les mesures de
l'albedo de Solaris a intervals de quaranta segons.
Jo no estava boig. L'últim raig d'esperança s'havia apagat. Vaig desconnectar
l'emissora, em vaig beure el brou que quedava al termos i vaig anar a dormir.
L'Harey
Mentre feia els càlculs una espècie de ràbia muda m'havia mantingut dret. Ara
estava tan cansat que no era capaç de desplegar el llit a la cabina, en lloc de deixar
anar els ganxos de dalt, vaig tibar la maneta amb totes les meves forces i el llit em va
caure per sobre. Quan, finalment, ja el tenia fet, em vaig treure la roba ràpidament i
em vaig deixar caure sobre el coixí, sense haver-lo inflat adequadament. Em vaig
adormir amb els llums encesos sense adonar-me'n.
Vaig obrir els ulls amb la sensació d'haver dormit només uns quants minuts. Una
penombra vermella omplia l'habitació. No tenia calor, estava bé. Les mantes les tenia
als peus, jo estava nu. Les cortines estaven enretirades a mitges i al costat de la
finestra hi havia algú assegut a la cadira. Era l'Harey, portava un vestit de platja
cenyit als pits; tenia les cames creuades i els peus nus, el cabell el duia recollit. Els
seus braços estaven torrats pel sol fins als colzes. Em mirava per sota de les pestanyes
negres. Jo l'observava tranquil·lament. El meu primer pensament era que estava
somniant i sabia que somniava. Malgrat això, hagués preferit que ella desaparegués.
Vaig tancar els ulls, desitjant que se n'anés. Quan els vaig obrir de nou, l'Harey seguia
al mateix lloc. Tenia els llavis arrufats, com sempre ho feia, com si anés a xiular, però
als seus ulls no hi havia gens de somriure. Em vaig recordar de tot el que vaig pensar
sobre els somnis el vespre anterior, abans d'anar-me'n a dormir. L'Harey no havia
canviat des del dia que la vaig veure viva per últim cop, llavors tenia dinou anys. Ara
havia de tenir-ne vint-i-nou; però es veia molt clar que els morts no canviaven i es
mantenien sempre joves.
L'Harey em mirava amb els seus ulls, sempre plens de sorpresa. «Li llançaré
alguna cosa», vaig pensar, però encara que era només un somni no em vaig atrevir a
fer mal a una morta.
—Pobreta —vaig dir—. Has vingut a visitar-me?
El so de la meva veu em va espantar, va sonar tan real; tota l'habitació i l'Harey,
tot això semblava massa real.
Un somni en relleu, en color. A terra hi havia algunes coses que ahir quan me
n'anava a dormir no vaig veure. «Quan em desperti —em vaig dir—, comprovaré si
són realment allà, o si només les he vist en somnis, com l'Harey…»
—Penses quedar-te així molt temps? —li vaig preguntar.
Em vaig adonar que parlava en veu molt baixa, com si tingués por que algú em
pogués sentir, com si algú pogués sentir el que passa en un somni!
El sol s'elevava per sobre de l'horitzó. Bon senyal. Jo me n'havia anat al llit en un
dia vermell, després vindria un dia blau, seguit per un altre dia vermell.
No podia haver dormit quinze hores d'una tirada,… O sigui, que això és un
somni!
Tranquil·litzat, vaig mirar l'Harey amb atenció. El sol l'il·luminava a contrallum;
els rajos li dauraven la pell vellutada de la galta esquerra, i l'allargada ombra de les
pestanyes li queia a la cara. Era molt bonica! Jo, terriblement precís, encara en
somnis, vigilant els moviments del sol, esperant veure aparèixer el foradet en aquell
lloc insòlit, una mica per sota de la comissura dels llavis. Així i tot, hauria preferit
despertar-me. La feina m'esperava. Vaig tancar amb força les parpelles. Vaig sentir un
cruixit metàl·lic i vaig mirar de nou. L'Harey s'havia assegut al meu costat, al llit. Em
mirava seriosament. Li vaig somriure, ella també va somriure, llavors es va inclinar.
El primer petó era tímid, un petó de nens. Després més petons. Em preguntava si era
un somni. No estava traint el record de l'Harey, somniava en ella. Mai m'havia passat
res semblant. No ens dèiem res. Em repetia que tot era un somni, però tenia el cor
oprimit.
Em vaig preparar per saltar del llit; estava quasi segur que no ho podria fer; en un
somni molt sovint no es domina el propi cos. Esperava que aquest intent em faria
despertar. No em vaig despertar, però; em vaig asseure, amb les cames penjant fora
del llit. Tot era inútil, havia de suportar fins a la fi del somni. El meu bon humor
havia defallit. Tenia por.
—Què…? —vaig preguntar amb veu ronca— …què vols?
Vaig buscar amb els peus les sabatilles, i abans que em recordés que aquí no tenia
cap sabatilles em vaig donar un cop al dit del peu. Vaig cridar. Això em despertarà,
vaig pensar amb satisfacció.
Però tot continuava… l'Harey havia retrocedit i s'arrepenjava ara a la barra del
llit, observant-me amb interès.
Vaig pensar que el millor que podia fer ara era dutxar-me, però després vaig
entendre que una dutxa, en somnis, no em despertaria.
—D'on véns?
M'agafà la ma i amb un moviment que m'era molt familiar, la llançà en l'aire, la
va agafar un altre cop i es posà a jugar amb els dits.
—No ho sé —digué—. Estàs enfadat?
Era la veu de l'Harey, una veu de to baix, una mica absent, com si no li importés
massa el que deia, ja interessada per una altra cosa. De vegades feia la sensació de ser
irreflexiva, insolent, ja que mai perdia aquella expressió de vaga estranyesa.
—T'ha vist algú?
—No ho sé. He vingut sense dificultats. És important, Kris?
Continuava jugant amb els meus dits, però ara semblava una mica preocupada.
—Harey…
—Què, estimat?
—Com sabies, on era?
Reflexionà. Un somriure, tenia els llavis de color de cirera, li va descobrir les
dents.
—No en tinc ni idea. Rar, oi? Quan he entrat, tu dormies. No t'he despertat,
t'enfades amb tanta facilitat… Tens mal caràcter.
—Has anat a baix?
—Sí, està tot gelat. M'he escapat.
Em deixà la ma i s'estirà al llit. Tenia tots els cabells a un costat, em mirà amb
aquell somriure que m'havia irritat tant abans que m'enamorés d'ella.
—Però… Harey —vaig balbucejar.
Em vaig inclinar sobre ella i li vaig aixecar la curta màniga del vestit. Just a sobre
de la cicatriu de la vacuna, hi havia un punt vermell, la marca d'una agulla. No em va
sorprendre. Instintivament m'obligava a buscar alguna lògica en aquesta història tant
inversemblant, em vaig marejar. Vaig tocar amb el dit el punt vermell, en el qual
havia somniat després de tants anys, en el qual havia somniat tantes vegades; em
despertava amb un sanglot i sempre en la mateixa postura, plegat en dos entre els
llençols arrugats, igual com l'havia trobada a ella, ja quasi freda, com si hagués
intentat reviure dormint el que ella havia viscut, com si hagués esperat que ella em
perdonés o que hagués pogut acompanyar-la en els últims minuts quan començà a
notar els efectes de la injecció i el terror la dominà de cop.
Ella, que tenia por d'una simple rascada, que no suportava el mal, ni la vista de la
sang, ella havia comès deliberadament aquell fet horrorós, sense deixar-me res més
que algunes paraules. Jo havia conservat la nota entre els meus papers importants,
s'havia descolorit i gastat però mai m'havia atrevit a destruir-la. Tants cops havia
pensat en el moment quan l'escrivia, el que devia sentir llavors… Em deia a mi
mateix que ella no ho havia volgut fer de debò, que només em volia espantar, i que
havia pres una dosi excessiva per algun error; tots em deien que era així, sense cap
dubte, o que havia estat una decisió cega, resultat d'una depressió sobtada.
Però ningú sabia el que jo li havia dit cinc dies abans; no sabien que per ferir-la
encara més jo m'havia emportat les meves coses i que ella, mentre jo tancava les
maletes, m'havia preguntat amb molta calma: «Saps què significa això?». I jo vaig fer
veure com si no l'hagués entès, malgrat que l'entenia molt bé, però em deia a mi
mateix que ella era una covarda, fins i tot li vaig dir això també…
I ara, era allà, estirada al llit, mirant-me tranquil·lament, com si no sabés que jo la
vaig matar.
—No saps dir res més? —em preguntà.
Tota l'habitació era vermella dels reflexos del sol, els seus cabells brillaven. Es
mirà el seu braç amb interès, ja que jo l'havia estat examinant tant temps. Quan em
vaig retirar, va arrepenjar la galta fresca sobre la meva ma.
—Harey —vaig quequejar—, és impossible…
—Calla!
Tenia els ulls tancats, podia veure com es movien sota les parpelles.
—On som, Harey?
—A casa.
—On és això?
Un ull se li va obrir per un instant però es va tancar de seguida. Les llargues
pestanyes em van fer pessigolles a la palma de la ma.
—Kris!
—Què?
—Estic bé.
Jo continuava sense moure'm. Vaig aixecar el cap i vaig veure reflectits al mirall
els cabells de l'Harey i els meus genolls nus. Amb la punta del peu vaig arrossegar
cap a mi un d'aquells objectes que havia tret de la capsa i el vaig recollir amb la mà
lliure. Era una barnilla amb un extrem punxegut com una agulla. La vaig posar sobre
la meva pell al costat d'una cicatriu rosada i vaig prémer. El dolor era intens. Mirava
la sang que em corria per l'interior de la cuixa i gotejava sense soroll al terra.
Tot era en va. Uns pensaments terrorífics es feien cada cop més clars, més
definits. Havia deixat de dir-me: «És un somni». No ho creia. Ara pensava:
«Necessito defensar-me».
Li vaig examinar les espatlles, els malucs cenyits pel vestit blanc, els peus
descalços que penjaven… Em vaig inclinar, li vaig agafar el turmell i li vaig passar
els dits per la planta del peu.
La pell era suau, com la d'un nadó. Llavors em vaig adonar que no era l'Harey, i
estava quasi segur que ella, en canvi, no ho sabia.
El peu descalç es mogué, un riure silenciós va obrir els llavis de l'Harey.
—Deixa… —murmurà.
Vaig retirar amb cautela la mà de sota de la galta de l'Harey i em vaig aixecar. Em
vaig vestir de pressa. Ella va seure al llit mirant-me fixament.
—On tens les teves coses? —vaig preguntar i de seguida em vaig penedir de la
meva pregunta.
—Les meves coses?
—Però, que només tens aquest vestit?
Ara ja era només un joc. Intentava comportar-me amablement, despreocupat,
indiferent, com si ens haguéssim separat el dia anterior… no, com si mai ens
haguéssim separat. S'aixecà, amb un gest familiar, ràpid i segur, es va estiregassar la
faldilla desarrugant-la.
Les meves paraules l'havien intrigada, però no va dir res. Per primera vegada va
fer una ullada a l'habitació, amb uns ulls curiosos, inquisitius; llavors va dir,
visiblement sorpresa:
—No ho sé.
Va obrir la porta de l'armari.
—Aquí dins, potser.
—No, aquí dins només hi ha roba de feina.
Al costat del lavabo vaig trobar una maquineta d'afaitar i vaig començar a afaitar-
me, sense deixar de mirar a l'Harey.
Ella feia voltes per la cabina, mirant per tots els cantons, va mirar per la finestra i
se'm va apropar.
—Kris, tinc la impressió que ha passat alguna cosa…
Callà; jo esperava amb la maquineta desconnectada.
—Com si m'hagués oblidat d'alguna cosa… de moltes coses. Només em recordo
de tu… i… i de res més.
Jo escoltava, intentant semblar impassible.
—He estat… malalta?
—Oh… sí, es pot dir que sí. Has estat una mica malalta.
—Ah, això explica que no em recordi de tot.
S'havia animat un altre cop. No sé expressar el que sentia llavors, mentre mirava
com se n'anava i venia, un cop seriosa, un cop somrient, seient i aixecant-se de
seguida. El meu esglai s'afluixava davant de la convicció de tenir-la davant meu,
mentre al mateix temps la raó em deia que ella semblava, d'alguna manera,
estilitzada, reduïda a algunes expressions, a alguns gestos, a certs moviments
característics. De cop i volta se'm va apropar, estrenyent els punys contra el meu pit.
—Què ens passa, Kris? Està tot bé o alguna cosa va malament?
—Millor impossible.
L'Harey somrigué dèbilment.
—Quan respons així, sé que tot va bastant malament.
—Què dius, Harey estimada? Ara haig de sortir, espera'm, d'acord? —I vaig
afegir, ja que començava a tenir molta gana—: Vols menjar alguna cosa?
—Menjar? No. —Mogué el cap—. T'haig d'esperar?… Molta estona?
—Només una hora.
—Vinc amb tu.
—No pots venir amb mi, haig de treballar.
—Vinc amb tu.
Havia canviat; no era l'Harey: l'Harey mai imposava la seva presència, mai
s'imposava.
—És impossible, estimada.
Em va mirar de dalt a baix, de sobte va agafar la meva mà. La meva mà va pujar
lentament al llarg d'un braç tebi i ple. Malgrat tot l'estava acariciant. El meu cos
reconeixia el seu cos, el meu cos la desitjava, el meu cos em portava cap a ella, més
enllà de la raó, més enllà de tota reflexió, més enllà de la por.
Procurant conservar la calma, vaig dir:
—Harey, és impossible, t'has de quedar.
—No —va ressonar a l'habitació.
—Per què?
—No… no ho sé. —L'Harey mirà pel voltant i llavors aixecà un altre cop els ulls
—. No puc —digué molt baix.
—Però, per què?
—No ho sé. No puc. Em sembla… em sembla… —buscava la resposta, i quan la
va descobrir, va ser tot una revelació per a ella.
—Em sembla que t'haig de veure sempre!
L'entonació peremptòria no corresponia a una declaració d'afecte; es tractava
d'una altra cosa. Aquesta comprovació modificà, encara que no d'una manera visible,
la naturalesa de la meva abraçada.
La tenia als meus braços; la mirava als ulls. Insensiblement, amb un moviment
instintiu, vaig començar a torçar-li els braços endarrere, i quan ja estigueren junts, la
meva mirada recorregué ansiosament l'habitació, necessitava una corda per lligar-li
les mans.
De sobte va ajuntar els colzes i va haver-hi un breu forcejament. No vaig resistir
més d'un segon. Abatut d'esquena, amb les puntes dels peus que quasi no tocaven el
terra, ni un atleta hauria aconseguit deslliurar-se. Però ella s'aixecà i deixà caure els
braços als costats; el seu rostre, dèbilment il·luminat per un somriure incert, no havia
participat a la lluita.
M'observava amb un interès plàcid, com al principi, quan jo m'havia despertat.
Com si el meu desesperat intent no l'hagués commogut; com si no s'adonés de res;
com si hagués ignorat la meva crisi de pànic. Dreta davant meu, esperava: greu,
passiva, i una mica sorpresa.
Abandonant l'Harey al mig de l'habitació, vaig anar cap a un prestatge al costat
del lavabo. M'adonava que havia caigut en una trampa insensata i en volia sortir a tot
preu. Si algú m'hagués preguntat què notava exactament, i què significava tot allò, jo
hauria estat incapaç de balbucejar ni tan sols tres paraules. Però ara entenia que la
meva situació era idèntica a la dels altres habitants de l'Estació, que tot el que havia
viscut, après o entrevist formava part d'una mateixa cosa, d'un tot terrorífic i
incomprensible. Malgrat tot, en aquell precís moment tractava simplement de trobar
un truc, una manera de fugir. Sense girar-me, notava clavada en mi la mirada de
l'Harey.
Sobre el prestatge del lavabo, hi havia, encastada a la paret, una petita farmaciola.
La vaig examinar apressadament. Vaig trobar els medicaments, un flascó de
comprimits somnífers; el vaig destapar i vaig posar quatre comprimits —la dosi
màxima— dins d'un got.
Actuava obertament, sense esforçar-me massa per dissimular els meus actes i els
meus gestos. Per què? No m'ho vaig preguntar. Vaig omplir el got amb aigua calenta.
Quan els comprimits es van dissoldre, em vaig acostar a l'Harey, que havia romàs
dreta.
—Estàs enfadat? —em preguntà.
—No. Beu-te això.
No sé per què, però havia previst inconscientment que m'obeiria. En efecte, agafà
el got sense cap paraula i el va beure d'un glop. Vaig deixar el got sobre la tauleta i
vaig seure al racó de l'habitació, entre l'armari i la biblioteca.
L'Harey se m'acostà, va seure al terra amb un moviment molt familiar, recollint
les cames i apartant-se els cabells de la cara. Jo ja no m'enganyava, no era ella;
tanmateix, reconeixia els seus més mínims gestos. L'horror m'oprimia el coll. I el
pitjor de tot era que jo havia d'actuar amb certa astúcia, havia de fingir que la prenia
per l'Harey, ja que ella mateixa creia sincerament que era l'Harey. D'això n'estava
segur, si encara podia estar segur de res.
S'havia arrepenjat contra els meus genolls; els seus cabells em fregaven la mà.
Així ens vam quedar una estona. De tant en tant jo mirava el rellotge. Va passar mitja
hora; el somnífer havia de començar a actuar. L'Harey va barbotejar algunes paraules.
—Què dius?
No em respongué. Vaig atribuir aquest silenci a la pesadesa del somni; encara que
dubtava secretament de l'eficàcia de les pastilles. Per què? No ho sabia. Potser perquè
el meu subterfugi em semblava massa fàcil.
Lentament el cap de l'Harey es va esmunyir al llarg dels meus genolls, els cabells
foscos li van tapar la cara; respirava regularment; estava dormint.
Em vaig inclinar per portar-la al llit, però de sobte, sense obrir els ulls, em va
posar la ma al coll i esclatà en una riallada aguda.
Em vaig quedar paralitzat, ella continuava rient. M'observava entornant les
parpelles, amb una expressió ingènua i maliciosa a la vegada.
Vaig tornar a seure encarcarat, perplex, desconcertat. Un últim accés de riure
sacsejà l'Harey; llavors va posar el seu cap sobre la meva mà i va callar.
—Per què rius?
Vaig preguntar amb veu inexpressiva. Un altre cop la cara de l'Harey expressà
sorpresa i inquietud. Sens dubte volia donar-me una explicació honesta. Es fregà el
nas i sospirà.
—No ho sé —va dir, sincerament sorpresa—. M'estic comportant com una idiota,
oi?… Però tu també, tens tot l'aspecte d'un idiota, encarcarat i solemne com… com en
Pelvis.
—Com qui? —em semblava que ho havia sentit malament.
—Com en Pelvis, ja saps qui, el gras…
L'Harey no podia de cap manera conèixer en Pelvis, ni haver-me sentit parlar-ne,
per la senzilla raó que en Pelvis havia tornat d'una expedició tres anys després que
ella morís. Jo no l'havia conegut abans, així que ignorava que tingués una tendència
inveterada, quan presidia les reunions de l'Institut, a prolongar indefinidament les
sessions. A part d'això, es deia Pelle Villes, i fins a la seva tornada no vaig saber que
l'havien motejat Pelvis.
L'Harey va arrepenjar els seus colzes sobre els meus genolls i em va mirar els
ulls. Jo li vaig tocar els braços, les meves mans van pujar fins a les espatlles i el
naixement del coll nu, que bategava sota els meus dits. Es podia suposar que
l'acariciava; de la seva mirada es podia deduir que no interpretava de cap altre manera
el contacte de les meves mans. En realitat, jo estava comprovant una altra vegada que
el seu cos era tebi al tacte, un simple cos humà, amb músculs, ossos, articulacions.
Mentre la mirava als ulls amb dolçor, vaig sentir unes ganes boges de tancar
bruscament les mans.
Quasi, quasi ja les tancava quan, de cop i volta, em vaig recordar de les mans
ensagnades de l'Snaut, la vaig deixar anar.
—Com em mires —digué serenament.
El cor em bategava amb tanta força que no podia parlar. Vaig tancar els ulls. En
aquell moment se'm va ocórrer un pla, complet i minuciós. Sense perdre ni un instant
em vaig aixecar.
—Me n'haig d'anar, Harey —vaig dir— si de debò vols venir amb mi, vine.
L'Harey s'aixecà d'un salt.
—Bé.
Vaig obrir l'armari i mentre escollia un vestit per a cada un de nosaltres, li vaig
preguntar:
—Per què vas descalça?
Em va respondre amb veu vacil·lant:
—No ho sé… He hagut de deixar les sabates en algun lloc.
No vaig insistir.
—Per posar-te això t'hauràs de treure el vestit.
—Un escafandre d'espai… per què?
Va intentar treure's el vestit, però llavors va resultar una cosa molt curiosa: era
impossible descordar un vestit que no tenia botons! Els botons vermells de la brusa
eren simplement adorns. No hi havia tanques, ni de cremallera ni cap altre. L'Harey
somreia, una mica confusa.
Com si fos una cosa normal, vaig agafar una mena de bisturí i vaig fer un tall a
l'esquena des del coll fins a la cintura. L'Harey es va treure el vestit per sobre del cap.
Es posà l'escafandre de vol, una mica massa gran per a ella.
Quan sortíem preguntà:
—Anem a volar? Tu també?
Vaig dir «sí» amb el cap. Tenia por que trobaríem l'Snaut. Però no hi havia ningú
a la rotonda; la porta de la cabina de la ràdio estava tancada.
Un silenci de mort flotava sobre la coberta de l'Estació. L'Harey seguia
atentament els meus moviments. Vaig obrir un hangar i vaig examinar l'embarcació;
vaig verificar successivament l'estat del microreactor, el funcionament dels
comandaments i els difusors. Després de retirar la càpsula buida del sòcol, sota
l'embut de la cúpula, vaig orientar cap a la pista inclinada la vagoneta elèctrica que
transportava el projectil.
Havia escollit un vehicle petit que s'utilitzava per intercanviar forniments entre
l'Estació i el satèl·lit, i que només transportava homes en ocasions excepcionals, ja
que no s'obria des de dins. L'elecció tenia en compte el meu pla. No havia pensat a
llançar el coet; només simulava els preparatius d'una partida de debò. L'Harey, que de
vegades m'acompanyava en els meus viatges, coneixia fins a un cert punt les
maniobres preliminars.
Així que vaig verificar, dins de l'habitacle, el bon funcionament de la
climatització i l'entrada de l'oxigen; vaig connectar el circuit central i els indicadors
del tauler s'il·luminaren. Vaig sortir i vaig dir a l'Harey, que esperava al peu de
l'escala:
—Entra!
—I tu?
—Jo entraré després. Haig de tancar l'escotilla darrere nostre.
No em va semblar que sospités res. Quan va desaparèixer a l'interior, vaig posar el
cap a l'obertura i li vaig preguntar:
—Estàs còmoda?
Vaig sentir un «sí» apagat, ofegat per l'exigüitat de la cabina. Vaig retrocedir i
vaig tancar de cop l'escotilla. Vaig tancar bé els dos panys; vaig ajustar les cinc
femelles de seguretat amb la clau especial que havia portat.
El cigar afilat estava en posició vertical, com si realment hagués de partir cap a
l'espai. Cap perill amenaçava la captiva; els recipients d'oxigen estaven plens, i a
l'habitacle hi havia queviures; a més a més, no em proposava tenir-la presonera allà
indefinidament. Necessitava amb desesperació dues hores de llibertat, per concentrar-
me, prendre alguna decisió i elaborar amb l'Snaut una tècnica comuna.
En el moment que ajustava la penúltima femella vaig notar que el coet es posava
a vibrar; vaig pensar que era jo qui ho provocava manejant impetuosament l'enorme
clau. Tanmateix, quan vaig aixecar el cap, vaig veure una cosa que espero no tornar a
veure mai més.
Tot el coet tremolava, sacsejat violentament des de l'interior. Ni un robot d'acer
hauria pogut escruixir d'aquesta manera una massa de vuit tones, i malgrat tot, qui hi
havia a la cabina era només una noia primeta, una noia jove de cabells foscos.
Els reflexos dels llums tremolaven sobre la polida càpsula del coet. No sentia els
cops; a l'interior del projectil tot estava en silenci. Però els pedestals del sòcol
vibraven com cordes. Les sacsejades eren tan brusques que tenia por de veure
ensorrar-se tota la tarima.
Vaig ajustar amb la mà l'última femella, vaig llençar la clau i esperava al peu de
l'escala. Mentre retrocedia uns passos, vaig veure que els amortidors, preparats per
resistir una pressió contínua, escruixien frenèticament. Em va semblar que l'embolcall
del coet es contreia d'alguna manera.
Vaig córrer al tauler de control i vaig empènyer amb les dues mans la palanca
d'arrencada. En aquell moment l'altaveu connectat a l'interior del coet va emetre un so
penetrant… no un crit, un so que no s'assemblava a la veu humana, però malgrat això
vaig distingir confusament el meu nom, repetit diverses vegades.
—Kris! Kris! Kris!
No ho vaig sentir clarament, la sang em sortia de les ferides als dits. Amb fúria
volia posar el coet en marxa. Una pàl·lida aurora il·luminà les parets. Remolins de
pols s'aixecaren al voltant de la plataforma, la pols es transformà en una columna
d'espurnes violentes, i els ressons d'un bramul poderós van cobrir tots els altres
sorolls. Tres flames, confoses a l'instant en una pira de foc, aixecaren el coet, que
pujà per l'obertura de la cúpula. El rastre incandescent que deixà el coet onejà i
s'apagà. Els finestrons tornaren a tancar-se sobre l'orifici del clot; els ventiladors
automàtics començaren a aspirar el fum sufocant que es movia en ones pel recinte.
En realitat, tot això ho vaig reconstruir més tard; no sé amb seguretat el que vaig
veure en aquells moments. Arrapat al tauler dels comandaments, notant que la calor
em cremava la cara i em socarrimava els cabells; aspirava a glopades l'aire acre, una
barreja de gasos de combustió interna i l'ozó després de la ionització. En el moment
del llançament, jo havia tancat instintivament els ulls, però la claror havia travessat
les meves parpelles. Durant una estona, vaig veure només espirals vermelles, negres,
daurades que es dispersaven a poc a poc. Els ventiladors continuaven gemegant; el
fum, la boira, la pols es dissiparen.
El llum verdós de la pantalla del radar va atraure la meva mirada. Manipulant de
pressa les claus, vaig intentar de localitzar el coet. Quan el vaig trobar, volava ja més
enllà de l'atmosfera.
Mai havia llançat un projectil d'una manera tan aberrant i cega, sense preocupar-
me d'ajustar la velocitat i la direcció. No coneixia la potència del vehicle ni estava
segur si no hi hauria una catàstrofe de conseqüències incalculables. Vaig decidir que
el més senzill era posar el coet en l'òrbita circular, a una distància d'aproximadament
mil quilòmetres de Solaris, i apagar llavors els propulsors. Vaig verificar a les taules
que una òrbita de mil quilòmetres era estacionària. Això no arreglava res, però no
se'm va ocórrer cap altra solució.
No vaig tenir el coratge de connectar l'altaveu, que havia callat després del
llançament. No, no em volia exposar a sentir un altre cop aquella veu terrible, que no
tenia res d'humà. Em creia autoritzat a pensar que havia vençut tots aquells
simulacres, i que més enllà de les al·lucinacions i contra tota expectativa, tornava a
trobar-me amb l'Harey de veritat, a qui la hipòtesi de la bogeria hauria destrossat del
tot.
A la una vaig abandonar les pistes de llançament.
El «Petit apòcrif»
Tenia la cara i les mans cremades. Em vaig recordar que quan buscava un
somnífer per a l'Harey (riuria ara de la meva innocència), havia vist un pot amb
pomada per a les cremades. Vaig tornar a la cabina. Obrint la porta vaig veure que
algú estava assegut a la butaca, al costat del lloc on s'havia agenollat abans l'Harey.
La por em paralitzà, però això va durar només uns segons. La persona asseguda
aixecà el cap. Era l'Snaut. Amb les cames creuades (portava sempre els mateixos
pantalons de lona, tacats pels reactius), consultava papers; un gran feix de papers que
hi havia a la tauleta al seu costat. Quan em va veure deixà els papers, abaixà les
ulleres fins a la punta del nas i se'm va quedar mirant amb aire emmurriat.
Sense cap paraula, em vaig acostar al lavabo, vaig treure de la farmaciola el pot
amb la pomada i me'n vaig posar una mica al front i a les galtes. Per sort, la cara no
estava massa inflada i els ulls, que havia tancat instintivament, s'havien salvat. Al
pols i als pòmuls em vaig punxar algunes butllofes grosses amb una agulla
esterilitzada; el cotó fluix asèptic va recollir un líquid serós. Després em vaig aplicar
a la cara dos trossos de gasa humida. L'Snaut m'observava atentament tota l'estona. El
vaig ignorar. Quan vaig acabar (les cremades em feien més mal cada cop), vaig seure
a l'altra butaca, d'on vaig haver de retirar abans el vestit de l'Harey, un vestit normal i
corrent, però desproveït de botons.
L'Snaut, amb les mans unides al voltant d'un genoll punxegut, observava
escèpticament els meus moviments.
—Bé, parlem una mica? —va dir quan jo m'havia assegut.
No li vaig contestar; estava ocupat a posar bé un tros de gasa que relliscava al
llarg de la meva galta.
—Has tingut una visita, oi?
—Sí —vaig respondre secament.
L'Snaut havia començat la conversa en un to que em resultava desagradable.
—I te l'has treta de sobre? Bé, bé, t'ho has pres seriosament.
Es va tocar el front, que encara se li estava pelant i descobria superfícies rosades
d'epidermis nova. Jo estava perplex. Com és, que fins en aquest moment no havia
entès les implicacions de les «cremades de sol» de l'Snaut i d'en Sartòrius? Cremades
de sol! Aquí ningú s'exposava al sol!
L'Snaut va prosseguir sense notar cap canvi en mi:
—Suposo que has començat per recursos simples. Què has intentat? Narcosi,
metzina, lluita lliure?
—Què vols? Tens la intenció de parlar seriosament d'assumptes que ens
interessen, o no? Si tens ganes de fer-te el ximple, ja pots marxar.
Va mig aclucar els ulls.
—Sovint es fa el ximple sense voler-ho… No has provat la corda o el martell? I
un llançament de tinter precís, com amb en Luther? No? —va fer una ganyota—. Ets
un exemple magnífic! El lavabo és intacte, no t'has destrossat el cap contra les parets,
ni tan sols has destrossat l'habitació. Només l'has embarcat al coet, l'has posat en
marxa i ja està, tot arreglat! —va mirar el rellotge—. Disposem de dues o tres hores.
Et molesta que parli així? —acabà amb un somriure desagradable.
—Sí —vaig dir secament.
—Ah… I si t'ho contés tot, em creuries? Creuries alguna paraula?
No vaig dir res. L'Snaut va prosseguir, amb aquell horrible somriure.
—Va començar amb en Gibarian. Tancat a la seva cabina, només ens parlava a
través de la porta. I què creus que pensàvem nosaltres?
Ho sabia però preferia callar.
—Està clar, vam pensar que s'havia tornat boig. A través de la porta, va dir alguna
cosa… no tot. Et preguntes potser per què no ens va dir que hi havia algú amb ell.
Oh, suum cuique! Però era un científic de debò. Ens va demanar que li donéssim una
oportunitat.
—Quina oportunitat?
—Intentava, sense cap dubte, resoldre el problema, posar-lo en clar, classificar-lo.
Treballava de nit. Saps què feia? Segur que ho saps!
—Aquells càlculs, al calaix de la cabina de radio… són seus?
—Sí.
—I quan va durar?
—La visita? Una setmana, més o menys… Nosaltres pensàvem que tenia
al·lucinacions, trastorns motors. Li vaig donar escopolamina.
—Com… a ell?
—Sí. La va acceptar, però no per a ell. La va provar amb l'altre.
—I vosaltres?
—Nosaltres? El tercer dia, havíem decidit esbotzar la porta, i si no hi havia cap
altre remei, passar del seu càrrec de cap d'Estació i guarir-lo.
—Ah…
—Sí.
—O sigui, que a l'armari…
—Sí, fill meu, sí. Però mentrestant també nosaltres havíem tingut visites. Ja no
ens podíem ocupar d'ell, i explicar-li el que passava. Ara… s'ha convertit en una
rutina.
Parlava tan baix que quasi no vaig sentir les últimes paraules.
—Encara no ho entenc! —vaig dir—. Si escoltaves al costat de la porta havies de
sentir dues veus.
—No, només sentíem la veu d'en Gibarian. Hi havien sorolls rars… pensàvem
que també era ell, però.
—Només la veu d'en Gibarian? Com pot ser que no sentíssiu l'altra?
—No ho sé. Tinc una certa teoria… però l'he deixada de moment. No serveix per
explicar algunes coses. Però tu vas veure alguna cosa ahir, si no, ens hauries pres per
bojos.
—Pensava que era jo qui s'havia tornat boig.
—Ah… i no vas veure ningú?
—Vaig veure algú.
—Qui?
El vaig mirar llargament (la ganyota de l'Snaut ja no simulava un somriure) i vaig
respondre.
—Aquella… aquella dona negra —l'Snaut estava inclinat cap al davant; mentre jo
parlava, el seu cos s'anava relaxant imperceptiblement—. Haguessis pogut prevenir-
me.
—Et vaig prevenir.
—De quina manera!
—De l'única possible. Jo no sabia qui veuries. Ningú podia saber-ho, ningú no ho
sap mai…
—Escolta, Snaut, voldria preguntar-te… Tu… tu coneixies… aquest fenomen des
de fa temps. Ella… la persona que ha vingut a visitar-me avui…
—Et preguntes si tornarà?
Vaig dir que sí amb el cap.
—Sí i no —va dir.
—Què vol dir això?
—Ella… aquella persona tornarà, ignorant-ho tot, com al principi de la primera
visita. Més exactament, no tindrà en compte que vas voler desfer-te d'ella. Si tu
respectes les condicions, no es mostrarà agressiva.
—Quines condicions?
—Això depèn de les circumstàncies.
—Snaut!
—Què?
—Prou de subterfugis, si et plau!
—Subterfugis? Kelvin, tinc la impressió que encara no ho has entès —li brillaven
els ulls—. Bé! Em pots dir qui ha vingut a visitar-te? —preguntà brutalment.
Em vaig empassar la saliva i vaig girar el cap. No el volia mirar. Hauria preferit
parlar amb algú altre i no amb ell. Però no podia elegir. Un tros de gasa es va
desenganxar i em va caure sobre la ma. Em vaig espantar.
—Una dona que… —vaig parar—. Es va matar. Una injecció…
—Suïcidi?
—Sí.
—Això és tot?
L'Snaut esperava. Veient que no responia, va botzinar:
—No, no és tot.
Vaig aixecar el cap de cop. L'Snaut no m'estava mirant.
—Com ho saps?
No va respondre.
—En efecte, això no és tot —em vaig mullar els llavis—, havíem renyit. O millor
dit, no. Vaig ser jo, jo em vaig posar molt nerviós, tu saps les coses que es diuen en
aquells moments. Vaig recollir els meus trastos i me'n vaig anar. Ella m'havia donat a
entendre… no ho havia dit amb totes les paraules, quan has viscut anys amb algú, no
és necessari… Jo estava segur que no parlava seriosament… que no gosaria, que
tindria por, i això també li ho vaig dir. Al dia següent, vaig recordar que havia deixat
aquelles… aquelles ampolles al calaix. Ella les coneixia; jo les havia portat del
laboratori, les necessitava; li havia explicat que en dosis altes l'acció era fulminant…
Em vaig espantar i vaig voler anar a buscar-les; de seguida em vaig dir que això
donaria la impressió que jo m'ho prenia seriosament. Al tercer dia vaig decidir d'anar-
hi, estava preocupat. Quan hi vaig arribar, ja era morta.
—Ah, pobre innocent.
Em vaig sobresaltar. Però ell no es burlava de mi. Em va semblar que el veia per
primera vegada. Tenia la cara grisa; les arrugues profundes de les galtes revelaven un
cansament indicible. L'Snaut semblava un home molt malalt.
Estranyament intimidat, vaig preguntar:
—Per què ho has dit?
—Perquè és una història tràgica —veient que jo m'inquietava, afegí
precipitadament—: No, encara no ho entens. En efecte, és una càrrega terrible, i tu et
consideres un assassí, però… hi ha coses pitjors.
—Què dius?
—Estic content que no em creguis, de veritat. El que ha passat és horrible. Però el
més horrible és… el que no ha passat, el que mai ha existit.
—No ho entenc —vaig dir en veu baixa. L'Snaut movia el cap.
—Un home normal —va dir—. Què és un home normal? El que mai ha comès res
abominable? Bé, però mai ha tingut pensaments desordenats? Potser ni tan sols
això… Alguna cosa, un fantasma, va poder haver sorgit en ell alguna vegada, fa deu
o trenta anys, alguna cosa que ell va rebutjar, i que ha oblidat; alguna cosa de què no
tenia por, ja que sabia que mai permetria que cobrés forces, que es manifestés
d'alguna manera. Imagina't ara que de cop i volta, a ple dia, torna a trobar aquell
pensament, encarnat, clavat en ell, indestructible. Es pregunta on és… Tu saps on és?
—On?
—Aquí —va xiuxiuejar l'Snaut— a Solaris.
Vaig vacil·lar.
—De què es tracta? Malgrat tot, no sou criminals, ni tu ni en Sartòrius…
Em va interrompre amb impaciència.
—I tu, Kelvin, dius que ets psicòleg! Qui no ha tingut algun cop un somni
despert, qui no ha fantasiat una bogeria? Pensa en… en un maníac que s'enamora, jo
què sé, d'una peça de roba bruta i que a força de precs, d'amenaces, desdenyant tots
els perills, aconsegueix aquell miserable drap idolatrat. Cosa rara, oi? Un home
simultàniament s'avergonyeix de l'objecte de la seva cobdícia i l'adora més que a tot
al món, un home disposat a sacrificar la vida per aquell amor, ja que experimenta
potser sentiments tan vius com els de Romeu i Julieta… Hi ha casos així, no és cert?
Tu entens llavors que han d'existir coses… situacions que ningú s'ha atrevit a
materialitzar i que el pensament ha engendrat per accident, en un instant de desvari,
de demència, li pots dir com vulguis. En l'etapa següent, la idea es materialitza. Això
és tot.
Estupefacte, amb la gola seca, vaig repetir:
—Això és tot? —El cap m'esclatava—. I l'Estació? Què fa aquí l'Estació?
—Sembla que et neguis a entendre-ho —rondinà l'Snaut, observant-me—. He
estat parlant de Solaris, només de Solaris, i de cap altra cosa. Si la realitat et fa mal,
jo no en tinc la culpa. Per altra banda, després del que has passat, em pots escoltar
fins al final!
»Sortim cap al cosmos, preparats per a tot, és a dir, per a la soledat, la lluita, la
fatiga, i la mort. Evitem dir-ho, per pudor, però em alguns moments pensem molt bé
en nosaltres mateixos. I malgrat això, ben mirat, el nostre fervor és una pura
simulació. No volem conquistar el cosmos, només volem estendre la Terra fins els
límits del cosmos. Per a nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara, l'altre tropical
com l'Amazònia. Som humanitaris i cavallerosos; no volem sotmetre altres races,
volem simplement transmetre'ls els nostres valors i apoderar-nos en canvi d'un
patrimoni aliè. Ens considerem els cavallers del Sant-Contacte. És una altra mentida.
No busquem cap altra cosa sinó humans, no necessitem altres mons, necessitem
miralls. No sabem què fer amb els altres mons. Amb un sol món, el nostre món, en
tenim prou. Però no ens agrada tal com és. Busquem una imatge ideal del nostre propi
món. Partim en cerca d'un planeta, d'una civilització superior a la nostra; però
desenvolupada d'acord amb un prototipus: el nostre passat primitiu. Per l'altre cantó,
hi ha en nosaltres alguna cosa que rebutgem; ens defensem contra allò, i malgrat tot
subsisteix; no deixem la Terra en un estat d'innocència primitiva, no és només una
estàtua d'Home-Heroi la que parteix en vol. Hem vingut aquí tal com som en realitat,
i quan l'altra cara ens ensenya la realitat, aquella part de la realitat que preferim
passaren silenci, ja no hi estem d'acord.
Jo escoltava pacientment.
—Però, de què estàs parlant?
—Del que tots volíem: el contacte amb l'altra civilització. S'ha establert el
contacte! El microscopi ja pot mostrar-nos la nostra horrible lletgesa, la nostra
bogeria, la nostra vergonya.
La veu li tremolava de ràbia.
—Així que tu creus que és… l'oceà? Que l'oceà provoca… això? Però per què?
Encara no pregunto com, pregunto per què? Creus seriosament que tracta de jugar
amb nosaltres o castigar-nos? Demonologia primitiva! El planeta governat per un
dimoni, que satisfà les exigències d'un humor satànic enviant súcubes als membres
d'una expedició científica… Snaut, no és possible que creguis semblants bestieses!
L'Snaut murmurà entre dents:
—Aquest dimoni no és tan estúpid…
El vaig mirar perplex. Potser els esdeveniments, admetent que els haguéssim
viscut amb una ment sana, havien acabat desequilibrant-la. Psicosi de reacció?
L'Snaut començà a riure en silenci.
—Estàs formulant un diagnòstic? No tinguis massa pressa. Has pensat
relativament molt poc i en condicions bastant benignes.
—Ah, el dimoni ha tingut pietat de mi!
La conversació començava a cansar-me.
—Què és el que vols exactament? Que et digui quins plans té contra nosaltres
aquesta massa enorme de plasma metamòrfic? Potser cap.
—Com que cap?
L'Snaut seguia rient.
—Tu havies de saber que la ciència s'ocupa només dels fenòmens i no de les
causes. Els fenòmens? Van començar a manifestar-se vuit o nou dies després
d'aquella experiència amb els rajos X. Potser l'oceà hagi reaccionat a la irradiació
amb una altra irradiació, potser hagi sondejat els nostres cervells i hi ha trobat certs
quists psíquics.
La cosa em començava a interessar.
—Quists?
—Sí, processos psíquics aïllats, tancats, enfonsats, enquistats; focus latents sota
les cendres de la memòria! Els ha desxifrat i els ha utilitzat, com utilitzem una
fórmula o un pla de construcció. Tu saps quant s'assemblen les estructures
cristal·lines asimètriques de la molècula de l'àcid desoxiribonucleic que entra en la
composició dels cerebròsids i és el substrat dels processos de la memòria …Aquesta
matèria genètica és un plasma «que recorda». L'oceà ha llegit en nosaltres, ha
registrat els més mínims detalls i llavors… ja saps què segueix. Però, per quina raó?
Bah! En tot cas no per destruir-nos. Hauria pogut anihilar-nos fàcilment. Tenint en
compte els seus recursos tecnològics, hauria pogut fer qualsevol cosa, per exemple,
crear els nostres dobles.
—Ah! —vaig exclamar—. Ara veig per què vas tenir por quan vaig arribar la
primera nit!
—Sí. A més a més —va afegir—, què et diu que no ho hagi fet? Com saps si sóc
aquell bon home, aquell «Rata», que va desembarcar aquí fa dos anys?
Va tornar a riure en silenci, gaudint del meu destarotament; després va murmurar:
—No, no, ja n'hi ha prou! Som, tu i jo, mortals…; potser hi han més diferències,
però jo només en conec una: a nosaltres se'ns pot matar…
—I al altres, no se'ls pot matar?
—No t'aconsello intentar-ho: horrible espectacle!
—Res no els pot matar?
—No ho sé. En tot cas, cap metzina, cap ganivet, cap injecció…
—I la pistola radioactiva?
—T'atreviries?
—Si saps que no són humans…
—En un cert sentit subjectiu són humans. Ignoren del tot d'on vénen. Ho has
comprovat, oi?
—Sí. Així, doncs, què passa?
—Ells… tot es regenera amb una rapidesa inconcebible, amb una velocitat
inversemblant, davant dels teus ulls. I tornen a comportar-se com…
—Com?
—Com nosaltres els recordem, com estan gravats a la nostra memòria, i llavors…
Sense preocupar-me per la pomada que em relliscava per les galtes i gotejava
sobre les meves mans, vaig preguntar bruscament:
—En Gibarian ho sabia?
—Vols dir… sabia el que sabem nosaltres?
—Sí.
—Molt probablement.
—Et va dir alguna cosa?
—No. Vaig trobar un llibre al seu…
Em vaig aixecar d'un salt.
—El «Petit Apòcrif»!
—Sí, com pots saber-ho? —em va mirar de fit a fit, amb desconfiança. Vaig
sacsejar el cap.
—No, tranquil·litza't, ja veus que tinc la pell cremada i no s'està regenerant. En
Gibarian va deixar una carta per a mi a la seva cabina.
—Una carta? Què deia?
—No gaire cosa. És més aviat una nota que una carta, referències bibliogràfiques;
al·lusions al suplement de l'anuari i a l'«Apòcrif». Què és aquest «Apòcrif»?
—Una cosa antiga, que potser té alguna cosa a veure amb la vostra situació. Té!
Va treure de la butxaca un llibret enquadernat en cuiro, de cantoneres gastades.
Vaig agafar el volum.
—I què passa amb en Sartòrius?
—En Sartòrius? Cada un es comporta en aquestes situacions com …sap. Ell
intenta ser normal, és a dir, intenta preservar la seva respectabilitat d'enviat en missió
oficial.
—Te n'estas fument?
—No, no me n'estic fument. Ja em vaig trobar una vegada amb ell. No t'avorriré
amb els detalls, però érem vuit i només teníem cinc-cents quilos d'oxigen. Un darrere
de l'altre deixàvem les nostres ocupacions i al capdavall érem un equip de barbuts,
exceptuant en Sartòrius. En Sartòrius era l'únic que s'afaitava i que s'enllustrava les
sabates. Ell és així. Ara, naturalment, no pot fer cap altra cosa que simular,
representar una comèdia i cometre un crim.
—Un crim?
—Tens raó, no és la paraula adequada. «Divorci per ejecció»! Sona millor?
—Molt graciós.
—Si no t'agrada, pots suggerir alguna cosa millor.
—Oh, deixa'm en pau.
—No, parlem seriosament. Ara saps quasi tant com jo. Tens algun pla?
—Cap. No tinc ni idea de què faré quan… quan ella torni. Ja que tornarà, si ho he
entès bé.
—Has entès.
—Per on entren? El casc de l'Estació és hermètic. Potser el blindatge…
L'Snaut sacsejà el cap.
—El blindatge està en perfectes condicions. No sé per on entren. Normalment
t'esperen quan et despertes, però hem de dormir de tant en tant!
—Podríem aixecar una barricada dins de les cabines.
—Les barricades no resisteixen molt temps. Només hi ha una escapatòria… tu
saps quina.
Em vaig aixecar.
—Escolta'm, Snaut!… Em suggereixes la liquidació de l'Estació i esperes que jo
prengui la iniciativa?
—No és tan simple. Podríem fugir, és clar, fins al satèl·lit com a mínim i enviar
des d'allà un SOS. Ens tractaran com a bojos, i ens reclouran en un sanatori, allà a la
Terra, fins que ens hàgim retractat cortesament: un planeta llunyà, aïllament, crisi de
bogeria col·lectiva; el nostre cas els semblarà excepcional. Al cap i a la fi, en un
sanatori estaríem millor que aquí: un jardí, tranquil·litat, petites habitacions blanques,
infermers, passejades en companyia…
Amb les mans a les butxaques, mirant fixament un racó de l'habitació, l'Snaut
parlava amb absoluta serenitat.
El sol vermell havia desaparegut a l'horitzó i l'oceà era un desert ombrívol,
clapejat per llampades moribundes, últims reflexos extraviats entre les llargues
crestes de les ones. El cel resplendia. Els núvols amb voreres violàcies flotaven sobre
aquest món vermell i negre, indiciblement llòbrec.
—Així, doncs, vols fugir, sí o no? Encara no?
L'Snaut somrigué:
—Lluitador incommovible… entenguessis les implicacions d'aquesta pregunta,
no insistiries tant. No es tracta del que jo vull, es tracta del que és possible.
—Què?
—Justament no ho sé.
—Així que ens quedem? Penses que trobarem un mitjà?
Em va mirar, prim, amb la cara espellada i plena d'arrugues.
—Potser val la pena quedar-se. Sense cap dubte no aprendrem res sobre «ell»,
però sí sobre nosaltres…
Va fer mitja volta, va recollir els seus papers i va sortir. Vaig obrir la boca per
retenir-lo; però no vaig dir res.
No podia fer altra cosa que esperar. Em vaig acostar a la finestra; els meus ulls
recorregueren distretament les reverberacions rogenques de l'oceà fosc. Se'm va
ocórrer la idea d'anar a tancar-me en un dels coets de l'Estació, una idea escabellada
que no vaig aprofundir, més tard o més d'hora hauria de sortir de la nau.
Vaig seure al costat de la finestra i em vaig posar a fullejar el llibre que l'Snaut
m'havia donat. Els focs del crepuscle envermellien l'habitació i tenyien les pàgines
del petit volum. Era una selecció d'articles i treballs —compilats per un tal Othon
Ravintzer, llicenciat en filosofia— d'un nivell bastant obvi. Tota ciència engendra
alguna pseudo-ciència, inspirant a esperits extravagants elucubracions digressives;
l'astronomia troba els seus excèntrics a l'astrologia; igual com la química els va tenir
abans en l'alquímia. No era estrany, doncs, que als seus principis la solarística hagués
provocat una explosió de rareses de pensaments. El llibre de Ravintzer l'omplia
precisament aquesta classe d'especulacions, precedides —haig d'afegir honestament
— per una introducció on l'autor expressava la seva reserva respecte d'alguns dels
textos. Considerava, no sense raó, que aquesta antologia podia arribar a ser un valuós
document d'època, tant per als històrics com per als psicòlegs de la ciència.
L'informe d'en Berton ocupava al llibre el lloc d'honor. Estava dividit en diverses
parts. La primera era un resum del seu diari de bord, bastant lacònic.
Des de les catorze hores fins a les setze quaranta, temps local convingut per
l'expedició, les anotacions eren lacòniques i negatives.
«Alçada 1000 1200 800 metres; res a la vista; oceà desert». Les mateixes paraules
reapareixien diverses vegades.
Llavors a les 16 hores 40: «S'aixeca una boirassa vermella. Visibilitat: 700
metres. Oceà desert».
17 hores: «boirassa densa; silenci; visibilitat: 400 metres, amb algunes clarianes.
Descens a 200 metres».
17 hores 20: «a la boira. Alçada: 200. Visibilitat: 20440 metres. Ascens a 400».
17 hores 45: «Alçada: 500. La boira cobreix l'horitzó. Obertures-embuts que
descobreixen la superfície de l'oceà. Descens en un embut de remolí; llança una
escuma groga. Una paret de boira pel voltant. Alçada: 100. Baixo a 20».
Aquí s'acabava l'extracte del llibre de bord d'en Berton. Seguia la història clínica,
o més exactament l'informe dictat per en Berton i interromput per les preguntes dels
membres de la comissió.
«Berton: Quan vaig baixar a trenta metres, em va ser molt difícil mantenir
l'alçada; els vents violents bufaven en aquell pou. M'havia d'ocupar dels
comandaments, i durant un temps —deu o quinze minuts— no vaig mirar enfora. Em
vaig adonar massa tard que un poderós remolí se m'emportava cap a la boira
vermella. No era una boira ordinària, sinó una matèria espessa, col·loïdal, que
s'enganxava als vidres. Em va donar molta feina netejar-los. Aquella boira, aquella
cola, era tenaç. Per altra banda, i a causa de la resistència que la boira oposava a
l'hèlix, la velocitat de rotació s'havia reduït en més o menys un trenta per cent i jo
començava a perdre alçada. Tenia por de capotar sobre les ones, vaig pitjar
l'accelerador. L'aparell no es va moure. Em quedaven encara quatre cartutxos-coets.
No els vaig fer servir; em vaig dir que la situació no era encara desesperada. Unes
vibracions cada cop més fortes sacsejaven l'aparell; vaig suposar que una capa de
cola s'havia adherit a l'hèlix; però el mesurador de sobrecàrrega indicava sempre zero.
No ho entenia. Des que havia entrat a la boira no veia el sol; només una claror
rogenca. Continuava volant, amb l'esperança de desembocar al capdavall en un
d'aquells embuts, i és el que va passar al cap de mitja hora. Em vaig trobar, doncs, en
un altre “pou”, un cilindre quasi perfecte, de diversos centenars de metres de
diàmetre. La paret del cilindre era un gegantesc remolí de boira que s'aixecava en
espiral. Em vaig esforçar per mantenir-me al centre del “pou”, on el vent era menys
brusc. Llavors em vaig adonar d'un canvi a la superfície del mar. Les ones havien
desaparegut quasi del tot i la capa superior d'aquell fluid, el que forma l'oceà, ara era
transparent, amb alguns rastres confosos aquí i allà, que es dissipaven; al cap de poc
temps va tornar a fer-se la llum. Podia veure clarament fins a una profunditat de
diversos metres. Veia una espècie de llaçada, grogosa, que projectava filaments
verticals. Quan aquells filaments florejaven a la superfície, tenien una claror vidriosa,
i començaven a desprendre escuma i després, aquella escuma es quallava;
s'assemblava llavors amb un almívar molt espès. Aquells filaments llefiscosos es
barrejaven, s'entrellaçaven; protuberàncies turgents creuaven per sobre de l'oceà i
adquirien lentament formes distintes. De sobte vaig veure que el meu aparell es
desviava cap a la paret de la boira; vaig haver de maniobrar a contravent, i quan vaig
poder mirar un altre cop cap avall, vaig veure alguna cosa que em va recordar un
jardí. Sí, un jardí. Arbres, bardisses formant tanques, camins; però no era un jardí de
debò; tot estava fet d'aquella mateixa substància que ara s'havia solidificat del tot i
semblava guix groc. Sota el jardí brillava l'oceà. Vaig baixar tot el que vaig poder.
Volia mirar el jardí de prop.
»Pregunta: Els arbres i les plantes, tenien fulles?
»Berton: No, eren formes aproximades, com en una maqueta d'un jardí. Sí, una
maqueta, però de mida natural. Al cap d'una estona, la maqueta començà a esclatar, a
esquarterar-se, a esquerdar-se, es formaren unes escletxes negres per on s'escapava un
líquid espès, llefiscós que corria o s'acumulava en el lloc. Les sacsejades
augmentaren, hi va haver un bombolleig prodigiós i tot quedà sepultat sota l'escuma.
Al mateix temps, les parets de boira s'anaven tancant; vaig agafar alçada ràpidament i
vaig sortir de l'embut als 300 metres.
»Pregunta: Estàs segur d'haver vist res que recordava un jardí? No hi ha cap altra
explicació possible?
»Berton: Sí, em vaig fixar en alguns detalls. Recordo, per exemple, que en un lloc
hi havia una filera de calaixos. Més tard vaig comprendre que es tractava d'un abellar.
»Pregunta: Ho vas comprendre més tard? Però no en el moment quan els vas
veure?
»Berton: No, perquè semblava com si fos de guix. També vaig veure altres coses.
»Pregunta: Quines?
»Berton: Vaig veure objectes que no puc descriure amb precisió; no vaig tenir
temps per observar-los bé. Em va semblar que sota d'uns matolls veia eines, objectes
allargats. Potser eren rèpliques en guix d'eines de jardí. Però no n'estic segur. Del que
estic segur és que vaig veure un rusc.
»Pregunta: No vas pensar que era un al·lucinació?
»Berton: No. Vaig pensar que era un miratge. La idea d'una al·lucinació no se'm
va ocórrer; ja que em trobava totalment bé, i mai a la meva vida havia vist cosa
semblant. Quan vaig tornar a pujar a 300 metres i vaig mirar un altre cop la boira, els
forats eren més nombrosos, irregulars, com uns forats de formatge. Alguns dels forats
eren completament buits i podia veure les ones del mar; als altres hi bullia alguna
cosa. Vaig tornar a baixar a un dels pous, l'altímetre indicava quaranta, vaig veure una
paret que descansava en la superfície de l'oceà; però no a gran profunditat. Era una
paret d'un edifici immens; la veia clarament a través de les ones; estava travessada
per diverses fileres d'obertures rectangulars, finestres; em va semblar fins i tot que
alguna cosa, no sé què, es movia darrere d'algunes d'aquelles finestres. Però no n'estic
segur del tot. La paret s'aixecà a poc a poc i va emergir de l'oceà. Un líquid mucós,
vinçat d'engruiximents compactes, rajava a dojo i corria al llarg de la paret. De sobte,
la paret es va dividir en dues i es va enfonsar en les profunditats de l'oceà i va
desaparèixer.
»Vaig tornar a pujar i vaig continuar volant per sobre de la boira, que quasi
fregava el meu aparell. Vaig descobrir un altre pou, molt més ampli que l'anterior.
»Ja des de lluny havia vist una forma clara, quasi blanca, que flotava en les ones;
de seguida vaig pensar que era l'escafandre d'en Flechner, ja que semblava tenir una
forma humana. Vaig girar l'aparell bruscament, tenia por que no trobaria el lloc.
Aquella forma, aquell cos es movia; de vegades semblava que nedés, de vegades
s'incorporava en les crestes d'una ona. Em vaig donar pressa, vaig baixar tan avall que
l'aparell va rebotre suaument; suposava que havia topat amb la cresta de la ona. El
cos, sí, era un cos humà, sense escafandre, el cos es movia.
»Pregunta: Li vas veure la cara?
»Berton: Sí.
»Pregunta: Qui era?
»Berton: Un nen.
»Pregunta: Quin nen? L'havies vist abans alguna vegada?
»Berton: No. Mai. Com a mínim no me'n recordo. A més a més, quan estava a
quaranta metres o potser menys em vaig adonar que no era un nen ordinari.
»Pregunta: Què vols dir?
»Berton: Ho explicaré. No me'n vaig adonar de seguida; ho vaig entendre després
d'una estona: el nen era molt gros. Enorme és dir poc. Tombat horitzontalment sobre
l'aigua, el cos s'elevava a uns quatre metres per sobre de l'oceà, ho juro. Recordo que
en el moment en què vaig tocar l'ona, la seva cara estava una mica més per damunt de
l'aparell, i, tanmateix, a la meva cabina, jo havia d'estar a una alçada de com a mínim
tres metres.
»Pregunta: Si era tan gros, per què dius que es tractava d'un nen?
»Berton: Perquè era un nen petit.
»Pregunta: No creus, Berton, que la teva resposta és una mica il·lògica?
»Berton: No, en absolut. Podia veure-li la cara, era un bebè. A més a més les
proporcions del cos corresponien exactament a les d'un bebè. Era quasi… un nadó.
No, exagero. Un nen de dos o tres anys. Tenia els cabells negres i els ulls blaus,
enormes. Estava nu, completament nu, com un nadó. La pell que semblava mullada, o
llustrosa, brillava. Jo em trobava com trasbalsat. Ja no creia en un miratge. Veia
aquell nen amb tanta claredat! Pujava i baixava, juntament amb les ones; però a part
d'aquell moviment general del cos, el nen mateix es movia; era horrible.
»Pregunta: Per què? Què feia?
»Berton: Semblava un nino de museu, un nino viu, però. Obria i tancava els
llavis, feia distints gestos, gestos horribles. No eren els seus propis gestos…
»Pregunta: Què vols dir?
»Berton: Jo l'estava mirant des d'uns vint metres; no crec que m'hagués acostat
més. Però ja ho he dit, era enorme. El vaig veure clarament. Els ulls li brillaven i
hauries pogut creure que era un nen de debò, però en aquells moviments, aquells
moviments que algú semblava assajar… com si algú, algú altre, estigués exercitant…
»Pregunta: Intenta ser més precís.
»Berton: És difícil. Estic parlant d'una impressió, d'una intuïció. No els
analitzava, però sabia que aquells gestos no eren naturals.
»Pregunta: Vols dir, per exemple, que les mans no es movien com les mans
humanes, que les articulacions no eren prou flexibles?
»Berton: No, en absolut… Però… aquells moviments no tenien sentit. Els nostres
moviments sempre tenen algun significat…
»Pregunta: Vols dir? Els moviments d'un nadó no tenen cap significat.
»Berton: Ja ho sé. Però els moviments d'un nadó són desordenats, confosos,
caòtics. Els moviments que jo observava… sí, ja ho sé, eren metòdics. Es complien
successivament, agrupats en sèries. Com si algú volgués estudiar el que el nen era
capaç de fer amb les mans, el tors, la boca. La cara era més terrible que la resta,
perquè una cara té expressió, i aquella cara… no sé com dir-ho. Estava viva, sí, però
no era humana. O millor dit, el conjunt dels trets, els ulls i la pell, sí, però l'expressió,
els moviments de la cara, no.
»Pregunta: Eren ganyotes? Saps què li passa al rostre d'un home en un atac
epilèptic?
»Berton: Sí, he presenciat un atac epilèptic. Ho entenc. No, es tractava d'una altra
cosa. L'epilèpsia provoca espasmes, convulsions. Els moviments de què parlo eren
fluids, continus, melòdics, tenien gràcia, si es pot dir tot això d'un moviment. És la
definició més aproximada. Però el rostre… Un rostre normal no pot dividir-se en dos,
una meitat alegre, l'altra trista, una meitat amenaçadora i l'altra amable, una meitat
atemorida i l'altra triomfant. En aquell nen, era així. A més a més, tots els moviments
i canvis d'expressió es succeïren amb una rapidesa inconcebible. No em vaig quedar
molt temps a baix. Potser uns deu segons, potser menys.
»Pregunta: I pretens haver vist tot això en tant poc temps? A més a més, com saps
quant temps hi vas estar? Ho vas comprovar al rellotge?
»Berton: No, no vaig consultar el rellotge, però fa setze anys que volo. Al meu
ofici, arribes a poder mesurar instintivament la precisió d'un segon. És una facultat
que s'adquireix i que és indispensable per navegar. Un pilot que no sap si un fenomen
dura cinc o deu minuts, en qualsevol circumstància, mai serà gran cosa. El mateix dic
de l'observació. Aprenem, amb els anys, a veure-ho tot d'una ullada.
»Pregunta: I això és tot el que vas veure?
»Berton: No, però la resta no la recordo amb tanta precisió. Suposo que ja havia
vist massa: tenia el cervell com tapat. La boira va començar a tancar-se i vaig haver
de pujar; i per primera vegada a la meva vida vaig estar a punt de capotar. Em
tremolaven tant les mans que m'era difícil manejar els controls. Crec que vaig cridar
alguna cosa, que vaig cridar a la base; encara que sabia que no estàvem en contacte.
»Pregunta: Llavors vas intentar tornar?
»Berton: No, ja que quan vaig arribar a dalt, vaig pensar que en Fechner es
trobava potser en el fons d'un d'aquells forats. Sé que pot semblar insensat. Però va
ser això el que vaig pensar. Em vaig dir que tot era possible i que també era possible
trobar en Fechner. Vaig decidir baixar a tots els pous que trobés al meu camí. A la
tercera temptativa vaig renunciar. Després d'haver vist el que vaig veure en aquesta
tercera ocasió, ja no podia continuar. Haig d'afegir, el fet ja és conegut, que tenia
nàusees i havia vomitat a la cabina. No comprenia res en absolut. Mai m'havia
marejat abans.
»Comentari: Era un clar símptoma d'intoxicació, Berton.
»Berton: Pot ser. No ho sé. Tanmateix, el que vaig veure aquella tercera vegada,
no m'ho vaig imaginar, no és l'efecte de cap intoxicació.
»Pregunta: Com ho pots saber?
»Berton: No era una al·lucinació. Una al·lucinació és alguna cosa que crea el meu
propi cervell, oi?
»Comentari: Sí.
»Berton: Bé, doncs. El meu cervell no va poder haver creat el que vaig veure. Mai
ho creuré. El meu cervell hauria estat incapaç.
»Comentari: Descriu l'escena.
»Berton: Abans, voldria saber com interpreten les meves declaracions de fa una
estona.
»Pregunta: Te importància?
»Berton: Per a mi, una importància cabdal. Ja he dit que vaig veure coses que mai
oblidaré. Si la comissió reconeix, fins i tot amb reserves, que el meu testimoni és
versemblant, i que convé estudiar l'oceà, vull dir, orientant les recerques d'acord amb
les meves declaracions, llavors ho diré tot. Però si la comissió creu que es tracta d'un
deliri, no diré res més.
»Pregunta: Per què?
»Berton: Per què el contingut de les meves al·lucinacions és cosa meva, i no estic
obligat a divulgar-les. En canvi, diré el que he observat a Solaris.
»Pregunta: Això significa que et negues a respondre a altres preguntes mentre no
s'anunciï el veredicte? Comprens, no cal dir, que la comissió no està habilitada per
prendre ara mateix una decisió.
»Berton: Sí.»
Aquí acabava al primer testimoni. Seguia un fragment del segon testimoni,

redactat onze dies més tard.
«El president: … després de considerar atentament l'assumpte, la comissió,

composta per tres metges, tres biòlegs, un físic, un enginyer mecànic i el suplent del
cap de l'expedició, ha arribat a la conclusió que l'informe de Berton descriu una
síndrome al·lucinatòria d'intoxicació per l'atmosfera del planeta, i una síndrome
mòrbida cerebral caracteritzada, consecutiva a una irritació de la zona associativa de
l'escorça; es conclou que el relat de Berton no te relació amb la realitat, com a mínim
cap relació apreciable.
»Berton: Disculpi'm, què significa “cap relació apreciable”? En quines
proporcions la realitat és apreciable, o no?
»El president: No he acabat. A part d'aquestes conclusions, la comissió ha
registrat degudament el votum separatum del doctor en física Archibald Messenger,
el qual jutja objectivament possibles els fenòmens descrits per en Berton i es declara
a favor d'una verificació escrupolosa. Això és tot.
»Berton: Repeteixo la meva pregunta.
»El president: La resposta és simple. «Cap relació apreciable» significa que
aquelles al·lucinacions poden haver nascut de fenòmens realment observats. Durant
un passeig nocturn, un home perfectament assenyat creu haver vist una criatura viva
en un matoll mogut pel vent. Amb més raó, quines no seran les il·lusions d'un
explorador, extraviat en un planeta estrany, exposat a respirar una atmosfera tòxica.
El veredicte, Berton, no et perjudica. Quina és ara la teva decisió?
»Berton: Abans voldria conèixer les conseqüències d'aquell votum separatum.
»El president: Pràcticament nul·les. Prosseguirem els treballs d'acord amb els
projectes originals.
»Berton: La nostra conversació s'està gravant?
»El president: Sí.
»Berton: Llavors voldria dir que el veredicte pot no perjudicar-me personalment,
però perjudica l'esperit mateix de l'expedició. Així que, i com he declarat, no
contestaré més preguntes.
»El president: Això és tot?
»Berton: Sí. Però desitjo trobar-me amb el doctor Messenger. És possible?
»El president: Naturalment.»
Aquí acabava el segon testimoni. Al peu de la pàgina hi havia una nota en lletra
molt petita: al dia següent el doctor Messenger havia dialogat durant quasi tres hores
amb en Berton. Arran d'aquesta conversació, en Messenger havia demanat de nou al
Consell de l'Expedició que investigués les declaracions del pilot. En Berton havia
revelat nous fets, extremadament convincents, que en Messenger no podia divulgar
mentre el Consell no prengués una decisió positiva. El Consell —Shannahan, Timolis
i Traier— rebutjà la moció i l'assumpte fou arxivat.
El llibre reproduïa també l'últim full d'una carta, l'esborrany d'una carta, trobada
pel marmessor després de la mort d'en Messenger. Ravintzer, malgrat les seves
indagacions, no sabia si la carta havia estat enviada.
«… ments obtuses, piràmides d'estupidesa.» Així començava el text.

«Preocupat per preservar la seva autoritat, el Consell —amb més precisió en
Shannahan i en Timolis (el vot d'en Traier no compta)— ha rebutjat les meves
recomanacions. Ara he elevat la qüestió a l'Institut; però ja t'ho pots imaginar, les
meves protestes no convenceran ningú. Lligat per un jurament, no puc, per desgràcia,
revelar-te el que en Berton em va dir. El Consell ha desdenyat el testimoni d'en
Berton només perquè en Berton no té cap formació científica, encara que qualsevol
científic podria envejar la presència d'ànim i el do d'observació d'aquest pilot.
Envia'm, t'ho demano, la següent informació per correu:
»1) Biografia d'en Fechner, especialment detalls relatius a la seva infància.
»2) Tot el que sàpigues sobre la seva família: fets i dates; potser va perdre els
pares quan encara era nen.
»3) Topografia del lloc on fou educat.
»Voldria dir-te també el que penso de tot això. Com saps, una mica després de la
partida d'en Fechner i en Carucci, va aparèixer una taca al sol vermell. Aquesta
erupció cromosfèrica va provocar una tempesta magnètica, segons els informes del
satèl·lit, sobre l'hemisferi austral, on hi havia la nostra base, i el contacte per la ràdio
va quedar interromput. Mentre els altres equips exploraven la superfície del planeta
en un radi relativament restringit, en Fechner i en Carucci s'allunyaren de la base.
»Mai, des de la nostra arribada al planeta i fins aquell dia de desgràcia, havíem
observat una boira tan constant, ni tant silenci.
»Suposo que en Berton presencià algunes fases de l'“Operació Home” empresa
per aquell monstre llefiscós. A l'origen de totes les formes vistes per en Berton hi ha
en Fechner, o millor dit, el cervell d'en Fechner sotmès a una inconcebible “dissecció
psíquica”. Propòsit: una recreació, una reconstrucció experimental, basada en
impressions (les més durables, sense cap dubte) de la memòria d'en Fechner.
»Sé que tot això sembla fantàstic, sé que em puc equivocar. Ajuda'm, t'ho
demano! Estic actualment a bord de l'Alàric, on esperaré la teva resposta.
»El teu amic,
»A.»
Es va fer tan fosc que quasi no podia veure les lletres. Els caràcters impresos es
desdibuixaven al capdamunt de la pàgina grisa; l'última pàgina sobre l'aventura d'en
Berton. La meva pròpia experiència m'inclinava a pensar que en Berton era un
testimoni fidedigne.
Em vaig girar cap a la finestra. La meva mirada es va enfonsar en un abisme
violaci; algunes nuvolades resplendien encara amb fulgència de brases sobre
l'horitzó. No veia l'oceà, embolicat en ombres.
Les cintes de paper onejaven mandrosament sota la reixeta dels ventiladors; l'aire
silenciós feia una suau olor d'ozó. La decisió de quedar-nos a l'Estació no tenia res
d'heroic. El temps de l'heroisme s'havia quedat endarrere; el temps de les grans
victòries interplanetàries, el temps de les expedicions agosarades i els sacrificis. En
Fechner, la primera víctima de l'oceà, pertanyia a un passat remot. Ja quasi no em
preocupava per saber qui era el «visitant» de l'Snaut o d'en Sartòrius. Aviat, em deia,
deixarem de tenir vergonya, de aïllar-nos. Si no podem desfer-nos dels nostres
«visitants», ens habituarem a aquella companyia, viurem amb ells. Si el Creador
modifica les regles del joc, ens adaptarem a les noves regles, encara que ens resistim
al principi, encara que algú de nosaltres cedís a la desesperació i es matés. Més aviat
o més tard es restabliria un cert equilibri.
Havia arribat la nit, s'assemblava a tantes nits de la Terra. Només distingia els
contorns blancs del lavabo i la superfície polida del mirall.
Em vaig aixecar. A les palpentes vaig trobar el paquet de cotó fluix, em vaig
rentar la cara amb un tros humit i em vaig estirar al llit…
Sobre meu sentia al soroll del ventilador, semblant al soroll de les ales d'una
mosca de nit. El soroll baixava i tornava a apujar-se contínuament. Jo ja no veia ni
tan sols la finestra, tot es confonia en la foscor. Un raig lluminós, caient no sé d'on, va
travessar l'espai i penjava davant meu. No sabia si era sobre la paret o al cel negre.
Em vaig recordar de com m'havia espantat la nit passada la buida mirada de la nit
solarista, la por em va fer riure. Ja no tenia por d'aquella mirada. Ja no tenia por de
res. Vaig aixecar el canell i vaig mirar les xifres fosforescents del rellotge. Faltava
una hora per a l'arribada de l'aurora del sol blau.
Vaig respirar profundament; saborejava la foscor. Estava buit, alliberat de tot
pensament.
Al cap d'una estona, quan em vaig moure, vaig notar contra el meu maluc la
forma plana de la cassette. En Gibarian… una veu immortalitzada en les bobines de
cinta magnètica. Me n'havia oblidat, de ressuscitar-lo, d'escoltar-lo, l'única cosa que
ara podia fer per ell. Vaig posar la mà a la butxaca i vaig treure la cassette. La volia
amagar sota el llit.
Vaig sentir un cruixit i la porta es va obrir.
—Kris…? —Una veu inquieta xiuxiuejà el meu nom—. Kris, ets aquí? És tan
fosc.
—Sí —vaig respondre—, sóc aquí. No tinguis por. Vine.
La conferència
Estava estirat al llit, d'esquena, el cap de l'Harey s'arrepenjava a la meva espatlla;
no passava res. La foscor que omplia l'habitació es poblava. Sentia passos. Les parets
desapareixien, alguna cosa s'apilava sobre meu, cada cop més amunt, cap al infinit.
La nit em traspassava, s'apropiava de mi, m'embolicava i em penetrava, impalpable,
inconscient. Petrificat vaig deixar de respirar, no hi havia aire per respirar. Molt lluny
de mi sentia bategar el cor, vaig ajuntar totes les forces que em quedaven, tota la
meva atenció i esperava l'agonia. No venia. Em feia petit, i el cel invisible, sense
horitzó, l'espai sense formes, sense núvols, sense estrelles, retrocedia, s'estenia i
creixia al meu voltant. Jo intentava enfilar-me al meu llit, però no hi havia llit, la
foscor ja no amagava res més. Vaig tapar-me la cara amb les mans, fort. Ja no tenia
cara, ni dits. Hauria volgut cridar…
L'habitació era plena d'una penombra blavosa que envoltava els mobles, els
prestatges i esborrava el color de les parets i dels objectes. Una blancor nacrada
inundava la finestra.
Estava tot xop de suor. Vaig mirar a un costat. L'Harey m'observava.
—Se t'ha adormit el braç?
—Què?
Aixecà el cap. Els seus ulls eren del color de l'habitació, eren grossos i
lluminosos, darrere de les llargues pestanyes.
Vaig notar l'escalfor del seu murmuri abans d'entendre les paraules.
—No. Ah, sí.
Vaig posar la ma al seu clatell, tenia un formigueig als dits. La vaig agafar amb
l'altra mà.
—Has tingut un mal somni? —va preguntar.
—Un somni. Sí, somiava. I tu, no has dormit?
—No ho sé. Potser no. No tinc son. Però tu dorm. Per què mires d'aquesta
manera?
Vaig tancar els ulls. El cor de l'Harey bategava contra el meu cor. El cor de
l'Harey? Un simple accessori, vaig pensar. Però ja res m'estranyava, ni tan sols la
meva pròpia indiferència. Havia traspassat les fronteres de la por: la desesperació.
Havia arribat molt lluny. Ningú, mai, havia arribat tan lluny.
Em vaig arrepenjar sobre el colze. L'aurora, la dolçor de l'alba? Una tempesta
silenciosa abraçava l'horitzó sense núvols. Un llampec, el primer raig del sol blau,
travessà l'habitació i es trencà en reflexos acerats; va haver-hi un foc creuat
d'espumes, brotades del mirall, dels poms de les portes, dels tubs niquelats; la llum
s'escampava, s'abocava sobre totes les superfícies polides i semblava voler conquistar
un espai més extens, fer esclatar l'habitació. Vaig mirar l'Harey; les pupil·les dels seus
ulls grisos s'havien contret. Em va preguntar amb una veu inexpressiva:
—Ja s'ha acabat la nit?
—Aquí la nit no dura gaire.
—I nosaltres?
—I nosaltres què?
—Ens quedarem aquí molt temps?
Tenia ganes de riure, però quan vaig parlar, a la meva veu no hi havia cap alegria.
—Penso que bastant temps. No ho vols?
L'Harey ni va pestanyejar. Em mirava atentament. Pestanyejava? No n'estava
segur. Estirà la manta i li vaig veure al braç una petita cicatriu rosada.
—Per què em mires així?
—Per que ets molt bonica.
Em va somriure sense malícia, agraint discretament el compliment.
—De debò? Per què em mires com si tu… com si jo…
—Què?
—Com si dubtessis d'alguna cosa.
—De quines coses?
—Com si desconfiessis de mi, com si jo t'hagués ocultat alguna…
—Quin absurd!
—Per la manera que ho negues, veig que no m'equivoco.
La llum era bastant forta. Protegint-me els ulls amb la mà, vaig buscar les meves
ulleres. Estaven sobre la taula. Em vaig agenollar, me les vaig posar i vaig veure el
seu reflex al mirall. Esperava alguna cosa. Quan em vaig estirar al seu costat, va
somriure.
—I jo?
Vaig trigar una estona a entendre-la.
—Ulleres?
Em vaig aixecar per buscar algunes ulleres, vaig mirar els calaixos, a la tauleta,
sota la finestra. Vaig trobar-ne dos parells, tots dos massa grans. Malgrat això les vaig
donar a l'Harey, se les va emprovar; els dos parells li queien fins a la meitat del nas.
Els finestrons s'esmunyiren grinyolant pel davant de la finestra. Un altre cop es va
fer de nit. A les palpentes vaig ajudar l'Harey a treure's les ulleres i vaig posar els dos
parells sota el llit.
—Què fem? —em va preguntar.
—El que es pot fer a la nit: dormir!
—Kris…
—Què?
—Vols que et faci una nova cataplasma al front?
—No, no cal. Gràcies… estimada.
Quan ho vaig dir, jo mateix no sabia si estava dissimulant. De cop, en la foscor, la
vaig agafar per les espatlles, vaig notar que tremolava, en aquell moment tenia la
certesa que era l'Harey. O millor dit, vaig entendre que ella no intentava enganyar-
me; era jo qui l'enganyava, ja que ella creia sincerament que era l'Harey.
Em vaig adormir diverses vegades i cada vegada un sobresalt angoixós
m'arrencava del somni.
Esbufegant, exhaust, m'estrenyia contra ella; el cor se'm calmava a poc a poc.
Amb les mans em tocava el front, les galtes per veure si tenia febre. Era l'Harey, no
podia haver-n'hi cap altra.
Alguna cosa va canviar en mi; vaig deixar de lluitar i quasi de seguida em vaig
quedar adormit.
Em va despertar una sensació d'agradable frescor. Tenia la cara coberta per un
drap humit; el drap s'aixecà i vaig veure l'Harey inclinada sobre mi. Amb les dues
mans espremia un altre drap que gotejava en una palangana; al costat de la palangana,
hi havia un flascó de loció cicatritzant. Em va somriure.
—Com has dormit? —va dir, aplicant-me la cataplasma al pols—. Et fa mal?
—No.
Vaig arrugar el front; la pell era realment flexible, les cremades no em feien tan
mal. L'Harey estava asseguda a l'espona del llit, portava un batí d'home, blanc amb
ratlles de color taronja, tenia els seus cabells deixats per sobre del coll del batí. Va
cargolar les mànigues fins al colze perquè no li fessin nosa.
Jo tenia una gana ferotge; havien passat com a mínim unes vint hores des que
havia menjat per últim cop. Quan l'Harey acabà la seva feina d'infermera, em vaig
aixecar. La meva mirada va caure sobre els dos vestits que penjaven del respatller
d'una cadira: dos vestits blancs, absolutament idèntics, amb botons vermells. El
primer, que li vaig ajudar a treure tallant amb unes tisores l'escot, i el segon, que
portava ahir; aquest cop ella mateixa va desfer la costura amb les tisores dient que la
tanca se li havia travat.
Aquells dos vestits era el pitjor de tot el que havia passat fins llavors. L'Harey
estava ocupada ordenant la petita farmaciola. Amagant-me em vaig girar i em vaig
mossegar els nusos dels dits. Sense deixar de mirar els dos vestits, o millor dit aquell
vestit únic desdoblat, em vaig allunyar cap a la porta. L'aigua de l'aixeta queia fent
molt soroll. Vaig sortir de l'habitació tancant bé la porta. Sentia el murmuri de l'aigua
i els flascons dringaven; de sobte, tots els sorolls pararen. Esperava amb les
mandíbules premudes; el plafó de la porta reflectia els focus del sostre de la rotonda.
Aguantava el pany, però no m'esperava que pogués resistir. Una sacsejada forta va
estar a punt d'arrancar-me'l de la mà; però la porta no es va obrir; va sacsejar un altre
cop i va vibrar de dalt a baix. Estupefacte, vaig deixar el pany i vaig retrocedir. Amb
la porta passaven coses rares. El plafó de plàstic s'estufava, com si algú invisible al
meu cantó intentés esbotzar-la per ficar-se a l'habitació. El marc d'acer del plafó
s'arquejava encara més i el vernís esmaltat s'estava esquerdant. De sobte, ho vaig
entendre: en lloc d'empènyer la porta, que s'obria cap a l'exterior, l'Harey intentava
obrir-la estirant cap a dins. El reflex dels focus es corbà al mirall deformat del plafó
blanc; se sentí un espetec i el plafó va cedir. Simultàniament, el pany va desaparèixer,
arrencat del marc. Unes mans ensangonades van sortir de darrere de la porta i,
deixant rastres vermells sobre la pintura blanca, continuaven tibant. La porta es va
obrir en dues, les dues meitats penjaven tortes de les frontisses. Va aparèixer un rostre
lívid; una criatura espantada, embolicada en un batí blanc i taronja d'home i es va
tirar als meus braços sanglotant.
Jo volia fugir, però era massa tard. Estava paralitzat. L'Harey respirava
convulsivament; el cap escabellat sacsejava contra el meu pit. Quan l'anava a agafar,
l'Harey va caure desmaiada.
Evitant els caires afilats del plafó, la vaig portar a l'habitació i la vaig posar al llit.
Tenia les puntes dels dits escorxades i les ungles trencades. Quan girà la mà, vaig
veure els ossos i la carn viva de la palma de la mà. Li vaig mirar la cara; els ulls,
inexpressius, no em veien.
—Harey.
Un grunyit inarticulat.
Vaig anar cap a la farmaciola. El llit va cruixir; em vaig girar: l'Harey s'havia
assegut i es mirava amb astorament les mans ensangonades.
—Kris —gemegà—, jo… jo… què m'ha passat?
—T'has fet mal esbotzant la porta —vaig respondre secament.
La boca em tremolava convulsivament, em vaig mossegar el llavi interior.
L'Harey va contemplar un instant els trossos del plafó que penjaven del marc
d'acer i es girà cap a mi intentant dissimular el terror que la dominava, però vaig
poder veure que li tremolava el barbó.
Vaig tallar uns quadrats de gasa, vaig agafar un pot antisèptic i vaig tornar al
costat de l'Harey. El pot de vidre se'm va escapar de les mans i es va fer miques; però
no el necessitava.
Vaig aixecar la mà de l'Harey. Les ungles tenien encara sang coagulada pel seu
voltant, però havien tornat a créixer. Hi havia una cicatriu rosada a la palma de la mà
que cada cop es feia més petita, s'esborrava davant dels meus ulls.
Vaig seure, li vaig acariciar la cara intentant somriure, sense massa èxit.
—Per què ho has fet?
Assenyalà la porta amb els ulls.
—He estat… jo?
—Sí… No te'n recordes?
—No… vull dir, he vist que no hi eres, he tingut por i…
—I què?
—T'he buscat, he pensat que devies ser al lavabo… En aquell moment he vist que
l'armari corredís que dissimulava l'entrada al lavabo l'havien mogut a un costat.
—I després?
—He corregut cap a la porta.
—I llavors?
—No me'n recordo, potser ha passat alguna cosa.
—Què?
—No ho sé.
—Després no te'n recordes?
—Estava asseguda aquí, al llit.
L'Harey va treure les cames fora del llit, s'aixecà i va anar cap a la porta trencada.
—Kris!
Vaig anar darrere d'ella, la vaig agafar per les espatlles; tremolava. De sobte es
girà i murmurà:
—Kris, Kris…
—Calma't.
—Kris, i si jo sóc… sóc epilèptica?
—Què dius, estimada. Simplement les portes aquí, saps, són rares…
Vam deixar l'habitació en el moment que el finestró s'aixecava un altre cop
carrisquejant; el sol blau s'enfonsava a l'oceà.
Ens encaminarem cap a la petita cuina, a l'altre costat de la rotonda. Junts
saquejàrem els armaris i els frigorífics. Aviat vaig comprovar que l'Harey no estava
millor dotada que jo per cuinar i per obrir les llaunes de conserva. Vaig devorar el
contingut de dues llaunes i vaig beure innombrables tasses de cafè. L'Harey també
menjava, però com aquells nens que no tenen gana i no volen empipar els pares; o
millor dit, no, no s'obligava a menjar; absorbia el menjar d'una manera automàtica,
amb indiferència.
Després vam anar a la infermeria, que era al costat de la cabina de la ràdio. Jo
tenia un pla. Li vaig dir que li volia fer un examen mèdic, la vaig instal·lar en una
butaca mecànica; de l'esterilitzador vaig treure una xeringa i agulles. Sabia on hi
havia totes les coses. Durant el curs d'ensinistrament a l'Estació model, els instructors
no s'havien descuidat de res, l'Harey em va allargar els dits; li vaig extreure una gota
de sang. Vaig posar la sang sobre una plaqueta de vidre que vaig ficar a l'extractor; la
vaig posar al buit d'una cubeta i vaig fer caure un raig d'ions de plata.
Em trobava millor; fer una feina tant familiar tenia un efecte sedant. L'Harey,
estesa sobre els coixins de la butaca mecànica, observava els aparells de la
infermeria.
El timbre del telèfon va trencar el silenci; vaig agafar l'auricular.
—Kelvin.
No deixava d'observar l'Harey. Ella continuava impassible, esgotada per les
recents aventures.
Vaig sentir un sospir d'alleujament.
—Ets a la infermeria? Per fi!
Era l'Snaut. Jo esperava amb l'auricular premut contra la meva orella.
—Tens una visita, oi?
—Sí.
—Estàs ocupat?
—Sí.
—Unes petites anàlisis?
—Se t'acut alguna cosa millor? Una partida d'escacs?
—Tranquil, Kelvin. En Sartòrius et vol veure. Vull dir, ens vol veure.
—Molt amable —vaig respondre, tot sorprès—. Però… —vaig fer una pausa,
després vaig continuar—. Està sol?
—No. No m'he explicat bé. Vol parlar amb nosaltres. Connectarem els tres
videòfons; però taparem les pantalles.
—Ah sí? Per què no m'ha trucat ell? Té vergonya?
—Molt probable —va grunyir—. Així què?
—Es tracta que quedem d'acord, oi? Diguem d'aquí una hora, estarà bé?
—Molt bé.
El veia a la pantalla, o sigui, només la cara, no era més gran que un puny. Per un
instant em va mirar atentament; sentia les crepitacions del corrent elèctric. Llavors va
dir, amb certa vacil·lació:
—Com et va?
—Bastant bé. I a tu?
—Penso que no tan bé… digues… podria…?
—Voldries venir a veure'm?
Per sobre del braç vaig mirar l'Harey. Estava estirada, amb les cames creuades, el
cap inclinat endavant; amb un aire taciturn, jugava maquinalment amb la boleta
cromada a l'extrem d'una cadeneta del braç de la butaca.
La veu de l'Snaut esclatà:
—Deixà això, em sents? Deixa-ho!
Encara veia el perfil de l'Snaut a la pantalla; però ja no sentia res; havia tapat el
micròfon amb la mà, els llavis encara es movien.
—No, no puc venir —va dir ràpidament—. Potser més tard. Et trucaré d'aquí una
hora.
La pantalla s'apagà; vaig penjar l'auricular.
—Qui era? —preguntà l'Harey, sense curiositat.
—L'Snaut, un cibernètic… tu no el coneixes.
—Això durarà molt encara?
—Per què? T'avorreixes?
Vaig posar la primera plaqueta de la sèrie al microscopi i vaig pitjar un darrere
l'altre els interruptors de diferents colors; els camps magnètics botzinaven sordament.
—No hi ha gaires atraccions aquí i si no en tens prou amb la meva modesta
companyia, ho tens clar —jo parlava distretament, allargant els intervals de silenci.
Em vaig apropar la caputxa negra que s'obria pel voltant de la lent del microscopi
i vaig arrepenjar el front sobre l'escuma de goma del visor. Vaig sentir la veu de
l'Harey, però no comprenia el que deia. La meva mirada estava abastant en escala
reduïda un enorme desert inundat de llum platejada, esquitxat de penyals ovalats, els
glòbuls vermells, que tremolaven i s'agitaven darrere del vel de boira. Vaig enfocar la
lent i vaig penetrar més al fons del paisatge platejat. Sense desprendre els meus ulls
del visor vaig girar la maneta d'orientació; quan un penyal, un glòbul aïllat, es va
trobar a la cruïlla dels fils negres, vaig augmentar la imatge; semblava que havia
enfocat un eritròcit deformat, enfonsat al centre; les vores accidentades projectaven
unes ombres nítides a les profunditats d'un cràter circular. El cràter, eriçat de
sediments de ions de plata, es va estendre més enllà del camp visual del microscopi.
Els contorns boirosos dels fils d'albúmina, atrofiats i distorsionats, van aparèixer en
un líquid opac. Una serpentina d'albúmina es va recargolar i es replegà sota els fils
negres de la lent; vaig moure una mica la palanca d'augment. D'un moment a l'altre,
aquella exploració dels abismes s'acabaria: l'ombra d'una molècula va ocupar tot
l'espai; llavors la imatge es va esborrar…
No es veia res. Havia d'aparèixer llavors la vibració d'una nebulosa d'àtoms; no
veia res. La pantalla deserta brillava. Vaig prémer la palanca fins al fons. El
carrisqueig irritat augmentà, però la pantalla continuava en blanc. Un senyal d'alarma
va sonar repetidament; sobrecàrrega del circuit. Vaig mirar per l'última vegada el
desert de plata i vaig tallar el corrent.
Vaig mirar l'Harey; amagava un badall que hàbilment es transformà en un
somriure.
—Estic bé de salut? —preguntà.
—Molt bé, penso que no pots estar millor.
Continuava mirant i una altra vegada sentia aquell formigueig al llavi inferior.
Què passava? Aquell cos fràgil en aparença, indestructible en realitat, estava al cap i
a la fi compost de res? Vaig donar un cop de puny al cilindre del microscopi. Ha fallat
l'aparell? No, jo sabia que l'aparell funcionava perfectament. Havia seguit un per un
tots els passos: les cèl·lules, l'albúmina, les molècules i tot era semblant al que
observava abans en mils de preparacions. Però el pas final no portava enlloc.
Havia punxat el braç de l'Harey, li havia extret sang d'una vena mitjana i l'havia
posat en un recipient de vidre graduat. Llavors l'havia repartit entre diverses provetes
i havia començat l'anàlisi. Aquella feina em va ocupar més temps del que havia
previst; em faltava una mica de pràctica. Les reaccions eren normals, totes les
reaccions.
Vaig deixar caure una gota d'àcid concentrat sobre una perla vermella. Fum. La
sang es posà gris i es va cobrir d'una capa d'escuma bruta. Disgregació,
descomposició, cada vegada més ràpida. Em vaig girar per agafar una altra proveta;
quan vaig observar l'experiment un altre cop, poc va faltar perquè el fràgil tub de
vidre no em caigués de les mans.
Sota la capa de l'escuma bruta, creixia una cosa vermella. La sang destruïda per
l'àcid es recreava per si mateixa.
Era absurd. Impossible!
—Kris! —vaig sentir el meu nom a una distància immensa—. Kris, el telèfon!
—Què dius? Ah, sí, gràcies.
El telèfon, llavors me'n vaig adonar, sonava ja una bona estona. Vaig agafar
l'auricular.
—Kelvin.
—Snaut. He connectat les línies, ens podem sentir tots tres.
La veu atiplada d'en Sartòrius va ressonar a l'auricular.
—Benvingut, doctor Kelvin!
Una veu prudent, falsament segura, del conferenciant que s'aventurava a pujar a
una estrada trontollant.
—Bon dia, doctor Sartòrius!
Tenia ganes de riure; però no sabia si em podia permetre una alegria de la qual les
raons em semblaven bastant fosques. Al cap i a la fi, qui de nosaltres podia ser tema
de riure? Jo tenia a la ma una proveta amb sang. La vaig sacsejar. La sang s'havia
coagulat. Potser el que havia vist feia un moment havia estat només una il·lusió?
Potser m'havia equivocat?
—Bé, col·legues, us voldria exposar abans de tot certes qüestions relatives als…
als fantasmes.
Jo escoltava en Sartòrius i malgrat això la meva ment es resistia; contemplant la
sang coagulada al fons de la proveta, em defensava d'aquella veu que m'intentava
distreure.
—Anomenem-los creacions F —va dir ràpidament l'Snaut.
—Ah, sí. Molt bé.
Una línia vertical quasi imperceptible al centre de la pantalla indicava que jo
estava connectat amb dos canals; separades per aquella línia, jo hauria hagut de veure
dues imatges: la de l'Snaut i la d'en Sartòrius. Però la pantalla de marc lluminós era a
les fosques. Els meus dos interlocutors havien cobert les lents dels aparells.
—Cada un de nosaltres ha fet diversos experiments —sempre aquella mateixa
prudència a la veu nasal.
Una pausa.
—Proposo en primer terme que intercanviem el que sabem fins ara —va
continuar en Sartòrius—. Després m'arriscaré a comunicar les conclusions a què he
arribat personalment. Si vol tenir l'amabilitat de començar, doctor Kelvin…
—Jo?
Vaig notar que l'Harey m'estava mirant. Vaig arrepenjar la mà a la taula i vaig fer
rodar la proveta sota el prestatge dels instruments. Després vaig seure en un tamboret
alt, que havia estirat amb el peu.
Anava a escapar-me de la invitació, quan vaig sentir que responia davant del meu
propi esbalaïment:
—Bé, una petita conversa? No és molt el que he fet, però alguna cosa puc dir.
Una preparació histològica i certes reaccions. Microreaccions. Tinc la impressió
que… —No sabia com continuar. De sobte se'm va soltar la llengua:
—Tot sembla normal, però és un camuflatge. Una màscara. En un cert sentit és
una supercòpia, una reproducció superior a l'original. M'explico: a l'home hi ha un
límit bàsic, un terme a la divisibilitat estructural; en canvi aquí les fronteres són molt
més àmplies. Estem en presència d'una estructura subatòmica.
—Un moment, un moment! Podria ser més precís? —va interrompre en Sartòrius.
L'Snaut no deia res. Era un eco de la seva respiració precipitada el que jo sentia?
L'Harey em mirava un altre cop. Em vaig adonar que en la meva excitació quasi
havia arribat a cridar les últimes paraules. Em vaig tranquil·litzar, em vaig posar bé al
tamboret i vaig tancar els ulls. Com expressar-ho?
—L'àtom és l'últim element constitutiu en el cos humà. Jo diria que les creacions
F estan constituïdes per unitats més petites que els àtoms ordinaris, molt més petites.
—Mesons? —insinuà en Sartòrius.
No semblava sorprès.
—No, no mesons… Els hauria vist. La potència del meu aparell és d'un dècim a
un vintè d'àngstroms, oi? Però no es veu res, res en absolut. Així que no són mesons.
Potser neutrins.
—Com s'ho imagina vostè? Els conglomerats de neutrins no són estables…
—No ho sé. No sóc físic. Potser un camp magnètic els pot estabilitzar. No conec
el problema. En tot cas, si les meves observacions són correctes, les partícules
estructurals són aquí deu mil vegades més petites que els àtoms. Esperi, encara no he
acabat! Si l'element bàsic a les molècules d'albúmina i les cèl·lules fos aquest
microàtom, haurien de ser proporcionalment més petites. I també els corpuscles i els
microorganismes, tot. Ara bé, les dimensions són les comunes en una estructura
d'àtoms. D'això podem deduir que l'albúmina, la cèl·lula, el nucli, tot és una màscara.
L'estructura real, la que determina el funcionament del visitant, és oculta.
—Kelvin!
L'Snaut quasi va cridar. Vaig parar, espantat. Havia dit «visitant». Sí, però l'Harey
no ho havia sentit. A més a més no m'hauria entès. Amb el cap arrepenjat a la mà,
mirava per la finestra, l'aurora purpúria li envoltava el delicat perfil.
Els meus interlocutors llunyans estaven callats; els sentia respirar.
—Hi ha una cosa que val la pena considerar en tot això —barbotejà l'Snaut.
—Sí —va dir en Sartòrius—, però les partícules hipotètiques d'en Kelvin no
constitueixen l'estructura de l'oceà. L'oceà és una estructura d'àtoms.
—Potser és capaç de produir neutrins —vaig replicar.
De sobte em vaig trobar incòmode. La conversació no portava enlloc i tampoc era
divertida. La considerava innecessària.
—La hipòtesi d'en Kelvin explicaria aquesta resistència extraordinària i la
velocitat de regeneració —va grunyir l'Snaut—. A més a més potser porten amb ells
una font d'energia; no tenen necessitat de menjar…
—Demano la paraula —va interrompre en Sartòrius. Odiava el to de la seva veu,
si com a mínim no s'afirmés en el paper que ell mateix s'havia assignat—. Voldria
plantejar el problema del motiu en l'aparició de les creacions F. Jo ho diria així: què
són les creacions F? No són individus autònoms, ni còpies de persones reals. No són
més que projeccions cerebrals materialitzades, que es refereixen a un cert individu.
La solidesa d'aquesta definició em va sorprendre; en Sartòrius no era simpàtic,
però tampoc era estúpid.
Em vaig reincorporar a la conversa.
—Crec que té raó. Aquesta definició explicaria per què apareix aquella per…
aquella creació i no cap altra. La materialització s'alimenta dels rastres més durables
de la memòria, rastres particularment diferenciats. Malgrat això, cap rastre està aïllat
del tot; i la «reproducció» ha absorbit fragments de rastres contigus. Per això el que
acaba d'arribar revela tenir de vegades coneixements més amplis que els de l'individu
autèntic, del qual és una còpia…
—Kelvin! —exclamà l'Snaut altra vegada.
Només l'Snaut reaccionava a les meves relliscades de vocabulari. A en Sartòrius
no semblava que el commoguessin. Això volia dir que el «visitant» d'en Sartòrius era
per naturalesa menys perspicaç que el «visitant» de l'Snaut? Per un instant, em vaig
imaginar al savi doctor Sartòrius assetjat per un cretí esmerlit.
—En efecte, això lliga amb les nostres observacions —va dir en Sartòrius—. Bé,
considerem ara el motiu de l'aparició. És bastant lògic suposar, en un primer lloc, que
som objectes d'un experiment. De l'examen d'aquesta proposició, concloc que
l'experiment està mal encaminat. Quan nosaltres portem un experiment, traiem profit
dels resultats, i, sobretot, prenem detallada nota de les falles del mètode, i
modifiquem els procediments futurs. Bé doncs, en el cas que ens ocupa, no s'observa
cap modificació. Les creacions F reapareixen idèntiques com eren, sense la més
mínima correcció… tan vulnerables com abans, cada vegada que nosaltres
intentem… desfer-nos d'elles…
—Bé —vaig interrompre—, tret de retorn sense dispositiu de correcció, com diria
el doctor Snaut. Conclusions?
—Senzillament que la hipòtesi de l'experiment no concorda amb aquesta…
aquesta potineria inversemblant. L'oceà és… precís. L'estructura de doble nivell de
les creacions F testifica aquesta precisió. Dins d'uns certs límits, les creacions F es
comporten com… els veritables… els…
En Sartòrius no aconseguia sortir-se'n.
—Els originals —el va ajudar l'Snaut.
—Sí, els originals. Però quan la situació no s'adequa ja a les facultats normals
del… de l'original, la creació F pateix d'alguna manera una «desconnexió de la
consciència», seguida immediatament per manifestacions insòlites, inhumanes…
—És cert —vaig dir—, i ens podem divertir confeccionant un catàleg del
comportament de… d'aquestes creacions; una feina del tot estèril.
—No n'estic segur —protestà en Sartòrius. Vaig entendre de cop per què
m'irritava tant; no parlava, donava una conferència, com si estigués en una sessió a
l'Institut. Semblava incapaç d'expressar-se de cap altra manera.
—Aquí hem de tenir en compte la noció d'individualitat —va prosseguir— que
l'oceà, n'estic convençut, ignora del tot. Crec que l'aspecte… delicat, l'aspecte xocant
de la nostra condició actual escapa del tot a la seva comprensió.
—Vostè pensa que aquestes activitats no són premeditades?
El punt de vista d'en Sartòrius m'havia sorprès bastant; però vaig reconèixer de
seguida que era difícil rebutjar-lo.
—No, contràriament al nostre col·lega Snaut, no crec en cap malícia, cap
crueltat…
—No li atribueixo sentiments humans, tan sols intento explicar-me aquelles
reaparicions constants.
Era la primera vegada que l'Snaut participava.
Volent punxar en Sartòrius, vaig dir de cop:
—Potser estan connectades a un dispositiu que gira i es repeteix,
interminablement, com un disc.
—Senyors, us ho demano, no ens dispersem. No he conclòs encara. En
circumstàncies normals, hauria jutjat prematur presentar un informe, encara
provisional, sobre l'estat dels meus treballs, però a causa d'aquesta situació tan
especial, crec que em puc permetre parlar. Tinc la impressió, només una impressió,
aclareixo, que la hipòtesi del doctor Kelvin és ben ensopegada. Em refereixo a la
hipòtesi d'una estructura de neutrins… Els nostres coneixements en aquest camp són
purament teòrics, ignoràvem que fos possible estabilitzar tals estructures. La solució
que se'ns presenta com a possible és ben definida; una manera de neutralitzar el camp
magnètic que assegura l'estabilitat de l'estructura…
Des de ja feia una estona, jo veia a la pantalla uns rajos lluminosos; una ampla
esquerda va il·luminar de dalt a baix la meitat esquerra del receptor i vaig veure un
objecte rosat que es desplaçava lentament. L'obturador de la lent es mogué un altre
cop i desaparegué.
En Sartòrius cridà angoixat:
—Vés-te'n! Vés-te'n!
Vaig veure les mans d'en Sartòrius movent-se, lluitant; després els avantbraços,
embolicats en les mànigues amples d'un davantal. De cop un disc daurat brillà i de
seguida tot s'extingí. En aquell moment em vaig adonar que aquell disc groc era un
barret de palla…
Vaig respirar profundament.
—Snaut?
—Sí, Kelvin —em va contestar la veu fatigada del cibernètic. Vaig entendre en
aquell instant que li tenia simpatia i que preferia no saber qui l'acompanyava.
—N'hi ha prou per ara, hi estàs d'acord?
—Sí, hi estic d'acord —vaig respondre i abans que em pengés vaig afegir
precipitadament:
—Escolta, si pots, passa a veure'm a la infermeria o a la meva cabina.
—Bé, però no sé quan.
La conferència s'havia acabat.
Els monstres
La llum em va despertar a mitjanit. Em vaig aixecar arrepenjant-me sobre el meu
colze i tapant-me amb l'altra mà els ulls. L'Harey, embolicada en un llençol, amb els
cabells caiguts cap al davant, s'havia arraulit als peus del llit. Li tremolaven les
espatlles; plorava en silenci.
—Harey!
Es va arraulir encara més.
—Què et passa… Harey…
Vaig seure al llit, no del tot despert encara, atordit pel malson que m'havia
turmentat uns segons abans. L'Harey tremolava; la vaig abraçar. Em va rebutjar
amagant la cara.
—Estimada.
—No ho diguis.
—Però, Harey, què et passa?
Aixecà la cara mullada i tremolosa. Llàgrimes grosses, com de nen, li relliscaven
per les galtes, relluïen en el clot del mentó i gotejaven sobre el llençol.
—No, no em vols.
—Què estàs dient?
—Ho he sentit.
Vaig notar que se'm contreia la mandíbula.
—Què has sentit? No has entès res…
—Sí que ho he entès, ho he entès molt bé, tu deies que no era jo. Volies que me
n'anés. I jo me n'aniria, de debò me n'aniria, però no puc. No sé per què. He intentat
anar-me'n i no he pogut. Sóc així, així de dolenta.
—Criatura!
La vaig agafar entre els meus braços i la vaig estrènyer. Només ella m'importava,
res més existia. Li feia petons a les mans, als dits mullats per les llàgrimes; li parlava,
li prometia coses, li deia que ella havia tingut un somni estúpid, un somni horrible. A
poc a poc es calmava, al final deixà de plorar. Tenia els ulls molt oberts i fixos, uns
ulls de somnàmbula, ja secs. Girà el cap.
—No —va dir—, no ho diguis, no cal. No ets el mateix per a mi.
—Com que no sóc el mateix?
—Sí, no em vols. Ho vaig notar ja fa temps. Vaig fingir que no me n'adonava.
Vaig pensar que tot eren imaginacions meves, però no, has canviat. No em prens
seriosament. Era un somni? Sí, és veritat, però eres tu qui somiava i somiaves en mi.
Has dit el meu nom amb repulsió. Per què? Per què?
Em vaig agenollar davant d'ella, li vaig abraçar les cames.
—Criatura…
—No vull que parlis així, no ho vull, entens? No sóc cap criatura. Sóc…
Va esclatar plorant enfonsant la cara en el coixí. Em vaig aixecar. Els ventiladors
brunzien monòtonament. Tenia fred. Em vaig posar el batí i vaig seure al costat de
l'Harey. Li vaig tocar el braç:
—Escolta, Harey. Et diré alguna cosa. Et diré la veritat…
Va seure, arrepenjant-se als braços. Li vaig veure les venes que li bategaven sota
la pell fina del coll. Un altre cop vaig notar la meva mandíbula paralitzada. Tenia més
fred i el meu cap estava totalment buit.
—La veritat? —preguntà l'Harey—. Paraula d'honor?
No vaig respondre de seguida, havia de vèncer el nus que tenia a la gola. Paraula
d'honor, la nostra fórmula sagrada, la promesa incondicional. Així segellat jurament,
cap de nosaltres gosava dir mentides ni amagar res. Vaig recordar l'època en què una
excessiva ànsia de sinceritat ens turmentava dia i nit, convençuts que aquella recerca
ingènua de la veritat preservaria la nostra unió.
—Paraula d'honor. Harey… —ella esperava—. Tu també, Harey, tu també has
canviat. Tots canviem. Però no és això el que et volia dir. Per una raó que cap dels
dos coneix exactament, sembla que… no pots deixar-me. I això em va bé, perquè jo
tampoc et puc deixar a tu.
—Kris!
La vaig agafar i la vaig aixecar, embolicada en el llençol. Caminava per
l'habitació amb ella als meus braços, la gronxava.
—No, Kris, tu no has canviat. Sóc jo, sóc jo —em murmurà a l'orella—. Alguna
cosa em passa. Potser té relació amb l'accident amb la porta.
Va mirar el rectangle negre i buit de la porta. La nit anterior jo havia portat les
restes al dipòsit, havia d'instal·lar una porta nova.
Inclinant-me sobre ella, vaig preguntar:
—Dorms alguna vegada?
—No ho sé.
—Com que no ho saps? Pensa.
—Tinc somnis… no sé si són de debò. Potser estic malalta. Estic al llit, estirada, i
penso, i…
Tremolà.
—Què —vaig preguntar en veu molt baixa.
—Tinc pensaments estranys. No sé d'on vénen.
—Quins pensaments?
Intentava estar tranquil, esperava la resposta de l'Harey com si estigués esperant
un cop. Desemparada, sacsejà el cap.
—Són pensaments —va fer una pausa, sacsejant el cap—, són al meu voltant.
—No ho entenc.
—Tinc la impressió que no són en mi, sinó més lluny. No t'ho puc explicar, no
trobo paraules…
La vaig interrompre, les seves paraules em tranquil·litzaren.
—Han de ser somnis. Ara, apagarem el llum, i fins demà s'han acabat els
problemes. Demà, al matí, si vols, n'inventarem uns de nous, d'acord?
Allargà la mà cap a l'endoll; la foscor va caure entre nosaltres. Em vaig estirar al
llit; un alè càlid se m'apropava.
La vaig estrènyer als meus braços, va gemegar.
—Més fort! —Al cap d'una estona—: Kris!
—Què?
—T'estimo.
Tenia ganes de cridar.
El matí era vermell. L'enorme disc del sol s'enfilava per l'horitzó. Sota la porta hi
havia una carta, vaig estripar el sobre. L'Harey era al lavabo, la sentia taral·lejar. De
tant en tant treia el cap, cobert a mitges pels cabells mullats. Vaig anar cap a la
finestra i vaig llegir:
«Kelvin, la cosa es posa en marxa. És en Sartòrius qui ha pensat que si

recorreguéssim a certes formes d'energia aconseguiríem desestabilitzar les estructures
de neutrins. Voldria examinar certa quantitat de plasma F en òrbita. Proposa que facis
un vol de reconeixement i que portis plasma a la càpsula. La decisió és cosa teva,
però voldria que me la comuniquessis. Jo no tinc opinió. Em sembla que ja no tinc
res. Si prefereixo que ho facis és perquè així tindríem la impressió d'estar fent un pas
endavant. Si no, no ens queda cap altra cosa que envejar en G.
»Rata Vella
»P.D. No entris a la cabina de ràdio; és tot el que et demano. Pots trucar.»
Se m'encongia el cor llegint aquesta carta. La vaig repassar atentament un altre

cop, després la vaig estripar i vaig tirar els trossets de paper a l'aigüera.
Vaig buscar un escafandre de vol per a l'Harey, repetint els moviments de la
horrible comèdia de l'altre dia. Però ella no es recordava de res. Quan li vaig dir que
aniríem de viatge de reconeixement i li vaig proposar acompanyar-me, es va alegrar
moltíssim.
Vam esmorzar a la cuina, l'Harey quasi no va menjar, i després vam anar a la
biblioteca.
Abans de complir la missió que en Sartòrius havia suggerit, jo volia veure la
literatura que tractava dels camps magnètics i les estructures de neutrins. Sense saber
encara com, havia decidit examinar pas a pas les activitats de l'eminent físic.
Evidentment, em deia, quan el desestabilitzador de neutrins estigués a punt, jo
impediria que l'Snaut i en Sartòrius «s'alliberessin»; podria portar l'Harey amb mi i
esperaríem la fi de l'operació en algun lloc exterior: a la cabina d'un vehicle volant. Jo
estava treballant amb la bibliotecària automàtica, que responia a les meves operacions
tirant una fitxa on es podia llegir la lacònica inscripció: «Falta en el catàleg», o
amenaçava asfixiar-me sota una cascada d'obres de física especialitzada. Tanmateix,
jo no tenia ganes de deixar la vasta sala circular; m'hi trobava bé entre aquelles fileres
de calaixos plens de microfilms i de cintes gravades. Situada en el centre mateix de
l'Estació, la biblioteca no tenia finestres; era el lloc més aïllat a l'enorme carcassa
d'acer, i jo m'hi trobava relaxat, malgrat el clar fracàs de les meves recerques.
Ambulant per l'immens saló, de sobte em vaig parar davant d'uns prestatges que
arribaven fins al sostre i que suportaven el pes d'uns sis-cents volums, tots els clàssics
referits a Solaris, començant pels nou volums de la monografia monumental i ja
relativament antiquada de Giese. No es tractava, per cert, d'un desplegament ostentós,
molt improbable aquí, sinó d'un homenatge respectuós en memòria dels precursors.
Vaig treure els pesats volums de Giese, i seient al braç d'una butaca em vaig posar a
fullejar-los. També l'Harey havia trobat material de lectura: per sobre de la seva
espatlla vaig desxifrar algunes línies. Havia elegit un dels nombrosos llibres portats
per la primera expedició, El cuiner interplanetari, volum que potser havia pertangut a
en Giese. L'Harey estudiava amb atenció les receptes de cuina adaptades a les
condicions severes de la cosmonàutica; no vaig dir res i vaig tornar a l'estimable obra
que tenia als genolls: Solaris. Deu anys d'exploració. Havia aparegut a la col·lecció
«Solariana», els toms del 4 al 13; la numeració dels últims volums tenia ja quatre
xifres.
En Giese mancava de lirisme; però, en l'estudi de Solaris, un punt de vista líric és
inconvenient. La imaginació i les hipòtesis prematures són particularment nefastes
quan es tracta d'un planeta on tot a la fi resulta possible. És cert que la descripció
inversemblant de les metamorfosis «plasmàtiques» de l'oceà potser tradueixi
fidelment els fenòmens observats, encara que aquella descripció sigui inverificable, ja
que l'oceà poques vegades es repeteix. El caràcter estrany, el gran volum d'aquests
fenòmens deixà estupefacte a qui els observa per primera vegada; fenòmens anàlegs
serien considerats un simple «capritx de la naturalesa», una manifestació accidental
de les forces cegues, si s'observessin a escala reduïda, en un indret ple de llot.
Resumint, el geni i l'esperit mediocre queden perplexos igualment davant la diversitat
inexhaurible de les formacions solaristes: cap home s'ha familiaritzat realment amb
els fenòmens de l'oceà viu. En Giese no era un esperit mediocre, ni tampoc un geni.
Era un classificador pedant, un d'aquells homes a qui una compulsiva dedicació al
treball preserva de les pressions de la vida quotidiana. La seva terminologia era
relativament comuna, completada amb termes inventats per ell, insuficients i fins i tot
poc adequats. Però s'ha d'admetre que cap sistema semàntic dels coneguts fins ara
podria descriure la conducta de l'oceà. Els «arbres-muntanya», els «longus», els
«fungoides», els «mimoides», les «simetriades» i les «asimetriades», les
«vertèbrides» i els «angilus» són termes lingüísticament artificials, però
aconsegueixen una idea de Solaris a qui hagi vist el planeta només en fotografies
borroses i pel·lícules incompletes. En realitat, el nostre escrupolós classificador ha
pecat més d'una vegada per imprudència, traient conclusions prematures. Els homes
estan sempre emetent hipòtesis, encara que en desconfiïn. En Giese, que es creia fora
de perill de la temptació, considerava que els «longus» entraven en la categoria de
formes bàsiques; els comparava a acumulacions d'ones gegantesques, similars a les
marees dels oceans terrestres. En la primera edició de la seva obra es pot descobrir
que en un principi els va anomenar «marees», inspirat per un geocentrisme que
podríem considerar divertit, si no traís explícitament el dilema d'en Giese. S'ha de
precisar que les dimensions dels «longus» superen les del Gran Canó del Colorado, i
que aquests fenòmens tenen lloc en una matèria que en la superfície sembla un
col·loide escumós (durant aquesta fantàstica «fermentació» l'escuma es solidifica en
fistons d'encaix emmidonat de malles enormes; alguns experts parlen de «tumors
ossificats»), mentre que a sota, la substància es torna cada vegada més ferma, com un
múscul tens, un múscul que a uns quinze metres de profunditat és dur com una roca, i
malgrat això, és flexible. El «longus» pròpiament dit sembla ser una creació
independent, s'estén al llarg de diversos quilòmetres entre parets membranoses
disteses, d'on surten «excrescències ossificades». En Giese comparà el «longus» amb
un pitó colossal que després d'haver devorat una muntanya, la digereix en silenci,
imprimint de tant en tant al seu cos un lent moviment de vibració. El «longus»
presenta aquella aparença de rèptil letàrgic només quan s'observa des de molt amunt.
Quan s'és a prop seu, i les dues «parets de canó» s'aixequen en diversos centenars de
metres per sobre de l'aparell volant, es pot veure que aquell cilindre inflat, que va
d'horitzó a horitzó, està animat d'un moviment vertiginós. S'observa, en primer terme,
la rotació contínua d'una matèria oliosa de color verd grisós, que reflecteix
l'encegadora llum del sol; però si l'aparell continua baixant fins quasi tocar l'«esquena
del rèptil» (les arestes del canó que allotgen el «longus» llavors s'assemblen a les
crestes d'una falla geològica), es pot comprovar que el moviment és molt més
complicat: remolins concèntrics, on s'entrecreuen corrents més foscos.
De vegades, aquell «mantell» es converteix en una closca llustrosa que reflecteix
el cel i els núvols, i és crivellada després per les erupcions detonants dels gasos i
fluids interns. L'observador adverteix a poc a poc que està mirant un centre de forces
d'on surten cap al cel dos vessants gelatinosos, que es cristal·litzen lentament més
tard. La ciència, malgrat això, no accepta les evidències sense proves i unes
discussions virulentes es van succeir durant anys. El tema principal: la successió dels
fenòmens en els «longus» que solquen per milions les immensitats de l'oceà viu.
Es va atribuir a aquests «longus» distintes funcions orgàniques; segons uns
transformaven la matèria; altres descobrien processos respiratoris; altres arribaven a
suggerir que per allà passaven les matèries alimentàries. La pols de les biblioteques
ha enterrat el repertori infinit de les suposicions. Experiments enutjosos, de vegades
perillosos, van eliminar totes les hipòtesis. Avui només es parla dels «longus» com a
formacions relativament simples i que es mantenen estables diverses setmanes,
particularitat excepcional entre els fenòmens observats al planeta.
Els «mimoides» són formacions notablement més complexes i estranyes,
provoquen en l'observador una reacció més vehement, instintiva. No és exagerat dir
que en Giese s'havia enamorat dels «mimoides» i s'hi dedicà totalment. Els estudià
fins als seus últims dies, els descriví i treballà intentant definir-los. El nom que donà a
aquests fenòmens indica la característica més esbalaïdora; la imitació dels objectes,
pròxims o llunyans, exteriors a l'oceà.
Amagat, al principi, sota la superfície de l'oceà, apareix un dia un gran disc
aplanat, ample i com si estigués impregnat en quitrà. Després d'unes hores, el disc
comença a descompondre's en fulles, que s'eleven lentament. L'observador creu
llavors presenciar una lluita mortal: ones poderoses acudeixen de totes parts en files
atapeïdes, semblants a boques convulsives que s'obren i es tanquen amb avidesa al
voltant d'aquella pasta de full esmicolada i vacil·lant, i s'enfonsen després als
abismes. Cada cop que un anell d'ones es trenca i s'enfonsa, la caiguda d'aquesta
massa de centenars de milers de tones va acompanyada un instant d'un gruny
llefiscós, d'un tro ensordidor.
La pasta de full bituminós és empesa cap a avall, sacsejada, desmembrada; a cada
nou atac, uns fragments circulars es dispersen i planen com ales ondulants i lànguides
sota la superfície de l'oceà; es transformen en raïms allargats, en collarets, es fusionen
entre ells mateixos i tornen a pujar, arrossegant fragments grumollosos de la base del
disc primitiu, mentre al voltant les ones continuen llepant els flancs d'un cràter que es
dilata. El fenomen pot durar un dia, pot arrossegar-se un mes, i alguns cops no té
conseqüències. El conscienciós Giese havia donat a aquesta primera variant el nom
de «mimoide avortat», ja que tenia la convicció que aquests cataclismes estaven
encaminats a un fi últim, el «mimoide major», colònia de pòlips (que excedia en
magnitud la superfície d'una ciutat), pàl·lides excrescències afectades a la imitació de
formes exteriors. Un altre solarista, Uyvens, al contrari, opinava que aquesta última
fase era una degeneració i, segons ell, l'aparició de les «còpies» corresponia a una
pèrdua localitzada de les forces pròpies de l'oceà, que ja no dominava les creacions
originals.
En Giese, tanmateix, insistí en veure les diferents fases del procés com a un
continu avanç cap a la perfecció. Aquesta obstinació era rara i exhibia una estranya
seguretat. Quan insinuava alguna mínima hipòtesi respecte a les altres creacions de
l'oceà, era tan ardit com una formiga que s'arrossega per una glacera.
Vist de d'amunt, el mimoide sembla una ciutat; una il·lusió provocada per la
nostra necessitat d'establir analogies amb el que ja coneixem. Quan el cel és clar, una
massa d'aire reescalfat i vibrant recobreix les estructures flexibles del raïm de pòlips
coronats per estacades membranoses. El primer núvol que travessa el cel purpuri, o
d'una blancor sinistra, desperta el mimoide. En totes les excrescències surten de sobte
nous brots; després, la massa de pòlips emet un gruixut tegument, que es dilata,
s'empetiteix, canvia de color, i passats uns quants minuts imita a la perfecció les
volutes d'un núvol. L'enorme «objecte» projecta una ombra rogenca sobre el
mimoide, del qual els pics es dobleguen aproximant-se, sempre en el sentit contrari al
moviment del núvol real. Estic segur que en Giese hauria donat la mà dreta a canvi
d'entendre la conducta dels mimoides. Però aquelles produccions «aïllades» no són
gens comparables amb la frenètica activitat que exhibeix el mimoide quan és
«estimulat» per objectes d'origen humà. El procés de reproducció abasta tots els
objectes que es trobin dins d'un radi de dotze a quinze quilòmetres. Normalment el
model és una ampliació de l'original i de vegades les formes amb prou feines són
aproximades. En la reproducció de les màquines, sobretot, les simplificacions són
sovint grotesques, veritables caricatures. La matèria de la còpia és sempre aquell
tegument incolor, unit a la base per uns tènues cordills umbilicals, que s'esmuny i
s'arrossega, que es replega, s'estira i s'infla i adopta a la fi les formes més
complicades. Un aparell volant, un reixat o un pal de nau són reproduïts amb idèntica
rapidesa. L'home, tanmateix, no estimula el mimoide, que no reacciona davant de cap
matèria viva, i mai ha copiat, per exemple, les plantes portades amb fins
experimentals. En canvi, el mimoide reprodueix immediatament un maniquí, una
nina, una figureta d'un gos o d'un arbre esculpida en qualsevol material.
Aquí és necessari assenyalar que l'«obediència» del mimoide no s'ha d'entendre
com un testimoni de «bona voluntat». El mimoide més evolucionat té dies de mandra,
lents o de pulsacions dèbils. Aquesta «pulsació» no és evident a simple vista i va ser
descoberta mentre es projectava una pel·lícula sobre els mimoides en càmera ràpida,
ja que cada moviment de flux i reflux es perllonga al llarg de dues hores.
Durant aquells «dies de mandra», es pot explorar fàcilment el mimoide, sobretot
si és vell, ja que la base ancorada a l'oceà, i les protuberàncies d'aquella base, són
relativament sòlides i proporcionen a l'home un suport segur.
En realitat, també és possible estar-se dins del mimoide en els «dies d'activitat»,
però llavors una pols col·loïdal blanquinosa que brota contínuament per les fissures
del tegument superior fa impossible tota observació. A més a més, les formes que
adopta el tegument són sempre de mida gegantesca, i no és possible reconèixer-les de
prop: la «còpia» més petita té les dimensions d'una muntanya. Per altra banda, una
espessa capa de neu col·loïdal cobreix ràpidament la base del mimoide; aquest tapís
esponjós només s'endureix després d'unes hores (l'escorça «congelada», encara que
d'un material molt més lleuger que la pedra tosca, suportarà amb facilitat el pes d'un
home). O sigui que sense un equip apropiat hi ha el risc d'extraviar-se en el laberint
d'estructures esquerdades i nuoses, que de sobte recorden unes columnates atapeïdes,
de sobte uns guèisers fossilitzats. Encara a ple dia és fàcil perdre el rumb, ja que els
rajos del sol no travessen el sostre blanc projectat a l'atmosfera per «explosions
imitatives».
En els bons dies (parlant més exactament dels bons dies del científic que està
sobre del mimoide) l'espectacle és inoblidable. En aquells dies d'hiperproducció, es
manifesten en el mimoide extraordinaris «impulsos creatius». Sobre el tema d'un
objecte determinat desenvolupa durant hores variants complicades, «prorrogacions
formals», per a alegria de l'artista no figuratiu i desesperació del científic, que no
arriba a distingir el significat del procés. El mimoide cau de vegades en
simplificacions infantils, però també té «desviacions barroques» que signifiquen
extravagància. Els mimoides ja vells, en particular, produeixen formes molt
còmiques. Tanmateix, mirant les fotografies, mai he tingut ganes de riure; l'enigma és
massa pertorbador.
Durant els primers anys d'exploració, es pot dir que els investigadors
s'abalançaren sobre els mimoides que van ser anomenats centres de l'oceà solarístic,
ja que van pensar que facilitarien l'ansiós contacte de dues civilitzacions. Aviat es va
reconèixer que no hi havia cap contacte, que tot es limitava a una reproducció de
formes; l'estudi dels mimoides no portava enlloc.
Cedint a la temptació d'un antropomorfisme o un zoomorfisme latent, molts
científics, Maartens i Ekkonai entre ells, els van definir com a «òrgans sensorials» i
fins i tot com a «membres»; les «vertèbrides» i els «angilus» d'en Giese. Però si les
protuberàncies oceàniques que s'eleven fins a una alçada de cinc quilòmetres són
«membres», es podria sostenir amb raons semblants que els terratrèmols són la
«gimnàstica» de l'escorça terrestre.
El repertori de les formacions que es produeixen regularment a la superfície de
l'oceà viu, i que és possible observar per desenes i fins i tot per centenes, en el curs de
vint-i-quatre hores, ocupa tres-cents capítols de l'obra d'en Giese. Les simetriades,
segons la terminologia de l'escola d'en Giese, són les formacions menys «humanes», i
no tenen cap semblança amb les coses terrestres. En l'època que es va emprendre
l'estudi de les simetriades, ja se sabia que l'oceà no era agressiu i que aquells remolins
plasmàtics no devorarien ningú que no fos imprudent i irreflexiu a l'extrem (excloent,
està clar, els accidents mecànics).
Efectivament, es pot volar de costat a costat, sense cap perill pel cos cilíndric dels
longus o la columna de vertèbrides que es gronxen entre els núvols, ja que en
l'atmosfera solarista el plasma es mou a la velocitat del so per donar pas al cos
estrany; túnels profunds s'obren fins i tot sota la superfície de l'oceà (amb un
prodigiós consum d'energia: Skriabine comptava que en situacions extremes pot
arribar fins a 10E19 ergs).
Tanmateix, l'exploració de les simetriades es va iniciar amb molta prudència,
evitant incursions temeràries i multiplicant les precaucions, sovint molt útils. Tots els
nens de la Terra han sentit parlar d'aquells pioners que s'aventuraren en els abismes
d'una simetriada.
L'aparença d'aquelles formacions enormes pot inspirar malsons, però el perill de
debò és un altre: no hi ha res en una simetriada que pugui considerar-se estable o
segur; fins i tot les lleis físiques no tenen allà cap validesa. Convé assenyalar que són
els exploradors de les simetriades qui han sostingut amb major convicció la tesi que
l'oceà viu està dotat d'intel·ligència.
Les simetriades apareixen sobtadament, com una erupció volcànica. Una hora
abans de l'erupció, l'oceà vitrificat en una extensió de desenes de quilòmetres
quadrats comença a brillar. Tanmateix, es manté fluid i el ritme de les ones no varia.
De vegades, aquest fenomen de vitrificació es produeix al voltant de l'embut deixat
per un «angilus». Després d'una hora, l'embolcall brillant de l'oceà s'eleva com una
bombolla monstruosa, i reflecteix el firmament, el sol, els núvols i tot l'horitzó, en un
ventall d'imatges variades i canviants. La llum refractada és com una calidoscòpica
font de color.
Els efectes de la llum sobre una simetriada són especialment notables en el dia
blau i a la posta del sol vermell. Sembla llavors com si el planeta donés naixement a
un doble, que d'un moment a l'altre augmenta de volum. I de sobte, el pol superior del
que és ara un immens globus incandescent esclata i s'obre, i a la simetriada apareix
una escletxa vertical; no es tracta, però, d'una desintegració. Aquesta segona fase,
anomenada «fase del calze floral», dura pocs segons. Els arcs membranosos de la
volta que pujaven al cel es repleguen cap a l'interior i es fusionen en un tronc gruixut,
que inclou una activitat multitudinària. Al centre d'aquest tronc, explorat per primera
vegada pels setanta membres de l'expedició Hamalei, un procés gegantesc de
policristal·lització eleva un eix, anomenat comunament «columna vertebral», terme
que no sembla ser adequat.
L'arquitectura vertiginosa d'aquest pilar central és sostinguda in statu nascendi
per uns pals verticals d'una consistència gelatinosa, quasi líquida, que broten
contínuament de les escletxes desmesurades. Mentrestant, un cinturó d'escuma nivosa
i bombollant escorta el colós, i tot el procés és acompanyat per un bramul sord i
constant. Des del centre cap a la perifèria els poderosos pilars giren recobrint-se d'un
material dúctil que ve de les profunditats del mar. Simultàniament, els guèisers
gelatinosos es transformen en columnes mòbils proveïdes de tentacles que s'eleven en
raïms cap als punts rigorosament determinats per la dinàmica general de l'estructura.
Aquestes prolongacions recorden les brànquies d'un embrió, però giren a una
astoradora velocitat i traspuen fils de «sang» rosada i una secreció d'un verd negrós.
Des d'aquest moment, la simetriada comença a exhibir la seva característica més
extraordinària, la facultat d'il·lustrar, i de vegades negar certes lleis físiques. (Hem de
recordar que no hi ha dues simetriades idèntiques i que la geometria de cada una és
sempre una «invenció» única. L'interior de la simetriada es dedica a fabricar el que
alguns anomenen «màquines monumentals», encara que no s'assemblen en res a les
màquines construïdes per l'home; però com que es tracta d'una activitat amb fins
limitats, és en certa manera una activitat «mecànica».
Quan els guèisers s'han solidificat en columnes, o en galeries i passadissos que
corren en totes les direccions, quan les «membranes» cristal·lines s'ordenen en una
figura inextricable de graons, plafons i voltes, la simetriada justifica el seu nom,
perquè la totalitat de l'estructura es divideix en dues parts absolutament iguals.
Després de vint o trenta minuts l'eix s'ha inclinat en un angle de vuit a dotze
graus, i el gegant comença a baixar. (Les simetriades són de distintes mides; les més
petites, amb la base ja submergida, arriben a una alçada d'uns vuit-cents metres, i són
visibles a diversos quilòmetres de distància). Més tard, el cos massís s'estabilitza a
poc a poc, l'eix es dreça, i la simetriada, parcialment submergida, s'immobilitza a la
fi. Llavors és possible explorar-la sense perill, introduint-se per un dels nombrosos
forats que travessen la volta, a la vora del pic. La simetriada completa sembla ser el
model tridimensional d'una equació transcendent.
És ben sabut que el llenguatge figurat de la geometria superior pot representar
qualsevol equació. La simetriada, des d'aquest punt de vista, està emparentada amb
els cons de Lobatchevski i les corbes negatives de Riemanni encara que la relació és
bastant imprecisa, donada la complexitat inimaginable del fenomen. Sota la forma
d'un volum de diversos quilòmetres cúbics, la simetriada pot entendre's com el
desenvolupament de tot un sistema matemàtic; en realitat, un desenvolupament
tetradimensional, ja que els termes fonamentals de les equacions s'expressen també
en el temps, en modificacions temporals.
Sembla obvi suposar que la simetriada seria l'ordinador de l'oceà viu, una
representació en l'espai, i en l'escala de l'oceà, d'operacions matemàtiques
inintel·ligibles, però avui ningú admet aquesta idea de Fermont.
La hipòtesi era bastant temptadora; tanmateix, el concepte d'un oceà aferrissat a
examinar els problemes de la matèria, del cosmos i de l'existència, va resultar
insostenible. Mitjançant erupcions titàniques, la substància oceànica seria l'expressió
infinitament complexa d'una anàlisi superior. Fenòmens múltiples contradiuen
aquesta concepció massa simple (d'una ingenuïtat infantil, segons alguns).
No van faltar intents de descriure la simetriada, mitjançant alguna transposició o
«il·lustració». La demostració d'Awerian va conèixer un èxit no desdenyable.
Imaginem-nos, deia, un edifici babilònic, però construït amb una substància viva,
sensible i capaç d'evolucionar; l'arquitectura d'aquest edifici passa per una sèrie de
fases i veurem com adopta les formes d'un edifici grec i més tard romà; les columnes
broten com tiges, s'aprimen; la volta s'alleugera, s'eleva, es corba; els arcs descriuen
de sobte una paràbola i es trenquen convertint-se en fletxes. Ha nascut el gòtic, el
temps fuig i apareixen altres formes; l'austeritat es descompon en línies i formes
explosives: l'exuberància del barroc; si la progressió continua, entenent sempre que
les mutacions successives són com etapes en la vida d'un organisme, arribem a la Fi a
l'arquitectura de l'època còsmica i potser a entendre d'alguna manera què és una
simetriada.
Tanmateix, encara que aquesta analogia fora aplicada i millorada (es va intentar
visualitzar-la amb l'ajuda de maquetes i pel·lícules), continua sent feble i superficial;
en realitat és evasiva, il·lusòria, i eludeix el més important: la simetriada no
s'assembla a res que s'hagi vist alguna vegada a la Terra…
La ment humana pot absorbir poques coses a la vegada; veiem només el que
passa davant de nosaltres, aquí i ara; no podem concebre simultàniament una
successió de processos, ni tan sols processos concurrents o complementaris. Les
nostres facultats de percepció són també limitades, fins davant de fenòmens
relativament simples. El destí d'un home pot estar ple de significat; el d'alguns
centenars no tant; però la història de molts i milions d'homes no significa res, en el
sentit literal del terme. La simetriada és un milió, no, mil milions, elevats a l'enèsima:
l'incomprensible. Explorem uns recintes força extensos, cada un amb una capacitat de
deu unitats de Kronecker, ens arrosseguem com formigues, arrapats a les escletxes de
les voltes, observant l'immens desplegament; opalescències grises a la llum dels
nostres projectors, cúpules lleus que s'entrecreuen i equilibren infal·liblement,
perfecció d'un instant, ja que tot aquí passa i s'extingeix. L'essència d'aquesta
arquitectura és un moviment sincronitzat i orientat cap a una meta precisa. Nosaltres
observem només un fragment del procés, la vibració d'una sola corda en una
orquestra simfònica de supergegants; sabem i ens sembla inconcebible, que a sobre i
a sota, als abismes vertiginosos, més enllà dels límits de la percepció i la imaginació,
milers i milions de transformacions operen simultàniament, lligades entre si com en
un contrapunt matemàtic. Algú ha parlat de simfonia geomètrica; però no tenim oïdes
per a aquest concert.
Només des de molt lluny es podia veure alguna cosa; però en realitat tot passa a
l'interior de la simetriada; matriu colossal i prolifera que mai deixa de crear, on la
creació es transforma de seguida en creador i «bessons» perfectament idèntics neixen
als antípodes, separats per torres que pugen al cel i quilòmetres de distància.
La simfonia es crea a si mateixa i escriu el seu propi final, que ens sembla
terrible. Els observadors tenen la impressió d'assistir a una tragèdia o a un assassinat.
Després de dues o tres hores, mai més, l'oceà viu inicia l'atac. La superfície llisa de
l'oceà es plega i s'anima, l'escuma dessecada torna a fluir, comença a bombollejar. De
tots els horitzons vénen ones, en legions concèntriques, mandíbules entreobertes molt
més grosses que els llavis del mimoide embriònic, i totes juntes comprimeixen la
base submergida de la simetriada. El colós s'aixeca, com si volgués escapar a
l'atracció del planeta; les capes superiors de l'oceà s'arramben encara més, les ones
pugen, llepen els flancs de la simetriada, l'emboliquen, s'endureixen, obstrueixen els
orificis.
Tanmateix, el major espectacle es presenta a l'interior de la simetriada. En un
principi, el procés de creació, l'arquitectura evolutiva, es paralitza un instant; de
seguida sobrevé el «pànic». La flexible interpenetració de les formes mòbils, el
desplaçament harmoniós de plans i línies s'accelera encara més, i es té la impressió
ineludible que la simetriada ha advertit un perill i s'apressa a emprendre alguna feina.
L'horror causat per les metamorfosis i la dinàmica de la simetriada creix veient com
les esplèndides voltes s'enderroquen, els arcs es desplomen i pengen fluixament, i
apareixen «notes falses»: formes incompletes, confuses, grotesques. Des dels abismes
invisibles puja un poderós bramul, un ronc agònic reverbera en canals estrets i trona
en les cúpules ensorrades. De les goles monstruoses, eriçades d'estalactites de flegma,
de cordes vocals inertes, broten unes profundes raneres. L'espectador, malgrat la
creixent violència destructiva d'aquestes convulsions, no gosa moure's. Només
l'huracà que bufa dels abismes i udola en milers de galeries sosté encara l'elevada
estructura. Aviat el vent amaina i la construcció comença a enfonsar-se. S'observen
els últims tremolors: contorsions, espasmes cecs i desordenats. El gegant s'enfonsa
lentament i a la superfície queda un remolí d'escuma.
Què vol dir tot això?
Vaig recordar un incident, de l'època en què jo era assistent d'en Gibarian. Un
grup d'escolars que visitava l'Institut Solarista d'Aden havia arribat a la sala principal
de la biblioteca i observava les caixes de microfilms que s'amuntegaven en tota la
meitat esquerra del recinte. Se'ls va explicar que entre altres fenòmens immortalitzats
per una imatge hi havia fragments de simetriades desaparegudes feia molt temps; no
fotografies aïllades sinó bobines senceres. Més de noranta mil! Una nena rodanxona
d'uns quinze anys, va mirar intel·ligentment per sobre de les ulleres i va preguntar:
—I per què tot això?
Hi va haver un silenci comprometedor. La professora la va mirar severament i
entre els solaristes que actuaven com a guies (jo era un d'ells) ningú podia respondre.
Cada simetriada és única i els fenòmens que sobrevenen al seu interior semblen en
general imprevisibles. Algunes vegades no hi ha cap soroll. De vegades l'índex de
refracció augmenta o disminueix. Altres vegades, un canvi local a la gravitació
acompanya les pulsacions, com si el cor de la simetriada bategués gravitant. De
vegades, les brúixoles dels observadors es posen a girar, unes capes ionitzades
apareixen i desapareixen… El catàleg podria continuar indefinidament. D'altra banda,
si un dia arribem a resoldre el misteri de les simetriades, encara quedarien les
asimetriades!
Les asimetriades neixen com les simetriades, però acaben d'una manera distinta.
Exteriorment només s'observen estremiments, vibracions i guspirejos; tanmateix,
sabem que a l'interior d'una asimetriada els processos es desenvolupen a una velocitat
que desafia les lleis físiques; són els anomenats «fenòmens quàntics gegants».
L'analogia matemàtica amb certs models tridimensionals de l'àtom és tan inestable i
fugaç que alguns observadors la rebutgen considerant-la d'interès secundari, o
merament accidental. Les asimetriades són de vida curta, quinze o vint minuts, i la fi
és encara més desconcertant que en una simetriada. Juntament amb el vent udolant
que bufa en la simetriada, un fluid espès brota fent gloc-gloc i cobrint-ho tot amb una
ebullició d'escuma; de seguida una explosió, acompanyada d'una erupció fangosa,
projecta a l'aire una columna d'enderrocs que cauen en una pluja tèrbola sobre l'oceà
agitat. Aquests enderrocs apareixen de vegades a desenes de quilòmetres del focus de
l'explosió; semblen flocs consumits, groguencs, aixafats, cartilaginosos.
Altres creacions més rares, difícils d'observar i de variable duració es
desenvolupen completament fora de l'oceà. Els primers vestigis d'aquests
«independents» van ser identificats (erròniament, com es va provar més tard) com a
restes d'unes criatures que habitaven en les profunditats. Aquestes formes autònomes
recorden en general els ocells de moltes ales, que fugen de les trompes mòbils dels
«angilus»; però les preconcepcions terrestres no ajuden a escatir els misteris de
Solaris. Alguna vegada, molt rarament, però, s'observen a la riba rocosa d'una illa,
cosos estranys, semblants a foques, que es rebolquen al sol o s'arrosseguen
mandrosament cap a l'oceà. No se sortia del cercle de l'experiència humana. Quant a
un primer contacte…
Els exploradors recorrien centenars de quilòmetres en les profunditats de les
simetriades, instal·lant aparells gravadors i càmeres automàtiques. Els satèl·lits
artificials captaven fidelment imatges de creixement i destrucció. Les biblioteques
desbordaven, els arxius s'acreixien, i el preu pagat per tota aquesta documentació va
ser sovint onerós.
Una catàstrofe tristament cèlebre va costar la vida de cent sis persones, entre elles
el mateix Giese, que tenia ja seixanta anys; l'expedició estudiava una simetriada
perfectament caracteritzada, que va ser destruïda d'improvís en un procés propi de les
asimetriades. En dos segons, una erupció de fang gelatinós es va empassar setanta-
nou homes amb les màquines i els aparells; uns altres vint-i-set homes que
observaven la zona des dels avions i helicòpters, també van ser arrossegats a l'abisme.
El lloc de la catàstrofe, a la intersecció del paral·lel 42 i el meridià 89, porta des de
llavors el nom d'Erupció dels Cent sis. Però només els mapes conserven el record
d'aquell cataclisme, del qual no queda a l'oceà cap rastre.
Arran de l'Erupció dels Cent sis, i per primera vegada a la història dels estudis
solaristes, va haver-hi diversos petitoris que exigien un atac termonuclear contra
l'oceà. Aquesta resposta hauria estat més cruel que una venjança: es pretenia destruir
una cosa que no enteníem. Malgrat que mai es va reconèixer oficialment, és probable
que l'ultimàtum d'en Tsaken influís sobre el resultat negatiu del vot. En Tsaken estava
al comandament de l'equip de reserva d'en Giese, i un error de transmissió li havia
salvat la vida; havia volat sense rumb per sobre de l'oceà i va arribar als voltants de la
catàstrofe, quan encara es veia el núvol negre en forma de bolet, pocs minuts després
de l'explosió.
Quan es va assabentar del projecte d'atac nuclear, va amenaçar de volar l'Estació,
juntament amb els dinou sobrevivents.
Avui som només tres a l'Estació. Supervisada pels satèl·lits, l'edificació de
l'Estació ha estat una lluita tècnica que pot enorgullir els homes; però l'oceà, en pocs
segons, aixeca estructures infinitament més notables. L'Estació és un disc de cent
metres de radi; hi ha quatre nivells al centre i dos nivells al contorn; gravitadors
encarregats de compensar les forces d'atracció la mantenen a una alçada d'entre cinc-
cents i mil metres per sobre de l'oceà. A més a més de tots els aparells de què
disposen les estacions ordinàries i els grans satèl·lits dels altres planetes, l'Estació
Solaris està equipada amb radars especials, sensibles al més mínim canvi a la
superfície de l'oceà, i connectats a un circuit energètic auxiliar capaç de portar el disc
d'acer a l'estratosfera, just quan apareixen signes precursors d'una nova construcció
plasmàtica.
Però avui, malgrat la presència dels nostres fidels «visitants», l'Estació estava
singularment despoblada. Des que els robots van ser tancats als dipòsits del nivell
inferior, per una raó que jo encara desconeixia, es podia anar d'un cantó a l'altre per
les cobertes d'aquesta nau fantasma, sense trobar ni un ànima; la tripulació havia
desaparegut i les màquines continuaven funcionant.
Quan vaig tornar a posar al prestatge el novè volum de la monografia d'en Giese,
em va semblar que el terra d'acer, revestit de plàstic, havia vibrat sota els meus peus.
Em vaig parar un moment, però la vibració no es va repetir. Com que la biblioteca
estava completament aïllada de les altres sales, aquesta vibració només podia tenir un
origen: la partida d'un coet. Aquest pensament em va tornar a la realitat. Encara no
m'havia decidit a deixar l'Estació, tal com ho desitjava en Sartòrius. Simulant aprovar
el pla, jo estava postergant l'inici de les hostilitats, ja que havia decidit salvar l'Harey.
Però, tenia en Sartòrius alguna possibilitat d'èxit? De totes maneres, era físic i
coneixia bé el problema, mentre que jo, paradoxalment, només podia comptar amb la
superioritat de l'oceà. Durant la hora següent em vaig posar a estudiar els microfilms,
intentant comprendre la física dels neutrins a través del llenguatge matemàtic que no
m'era familiar. Al principi, la feina em va semblar sense cap esperança; hi havia cinc
difícils teories sobre els camps de neutrins, això posava en evidència el fet que cap
era definitiva. Tanmateix, vaig poder aconseguir alguna cosa. Estava copiant les
fórmules quan vaig sentir que trucaven a la porta.
Em vaig aixecar ràpidament i vaig entreobrir la porta. A l'escletxa vaig veure el
rostre de l'Snaut relluent de suor. Darrere d'ell, el passadís estava desert.
—Ah, ets tu… Entra.
—Sí, sóc jo.
L'Snaut parlava amb veu ronca. Tenia les parpelles inflades, i els ulls injectats en
sang. Portava un davantal antiradioactiu de cautxú relluent i uns elàstics li sostenien
els vells pantalons plens de taques de greix.
Va mirar per la sala circular, uniformement il·luminada; quan va veure l'Harey, va
quedar paralitzat, ella estava dreta, al fons, al costat d'una butaca. L'Snaut es va girar
cap a mi; jo vaig baixar imperceptiblement les parpelles, llavors ell la saludà abaixant
el cap i jo vaig dir amb un to de veu deseixit:
—Harey, el doctor Snaut. Snaut, et presento la meva dona.
—Jo… sóc només un membre menor de l'equip; no em faig veure amb molta
freqüència, per això… —La seva vacil·lació es prolongà perillosament, però a la fi va
aconseguir dir—: Per això no he tingut el plaer de conèixer-la abans…
L'Harey va somriure i li va donar la mà. L'Snaut la va estrènyer amb certa
estupefacció, parpellejà unes quantes vegades i es quedà mirant l'Harey, sense dir res.
El vaig agafar pel braç.
—Disculpi'm —va dir a l'Harey—. Voldria parlar-te, Kelvin…
—És clar —la comèdia em semblava sinistra, però quina altra cosa podia fer?—.
Harey, estimada, no et molestis! Hem de discutir assumptes de treball bastant
enutjosos…
El vaig agafar pel colze i el vaig portar a les butaques de l'altre costat de la sala.
L'Harey va seure a la butaca que jo havia ocupat abans i la va girar; ara ens podia
veure per sobre del llibre.
—Què hi ha de nou? —vaig preguntar en veu baixa.
—M'he divorciat —xiuxiuejà l'Snaut. Si pocs dies abans algú hagués iniciat així
una conversació, jo me n'hauria rigut amb ganes, però l'Estació havia esmussat el
meu sentit de l'humor—. Des de la nit passada he viscut hores que valen per anys —
afegí—. Anys que no s'obliden. I tu?
Al cap d'una estona li vaig respondre:
—Res.
No sabia què dir. Li tenia molt d'afecte a l'Snaut; tanmateix, desconfiava d'ell, o
millor dit, desconfiava del motiu de la visita.
—Res? —va repetir l'Snaut—. Tu havies de…
Vaig fingir que no l'entenia.
—Què?
Amb els ulls mig aclucats, s'inclinà tan a prop meu que vaig notar l'escalfor del
seu alè a la cara.
—Ens vam embolicar en aquest assumpte, Kelvin. No aconsegueixo comunicar-
me amb en Sartòrius. Només sé que el que et vaig escriure, el que ell em va contar
després de la nostra petita conferència…
—Ha desconnectat el telèfon?
—No, un curtcircuit al laboratori. Potser l'ha provocat ell mateix, si no és que…
—Tancà el puny amb força i amagà el gest d'aixafar un objecte. Un somriure
desagradable li aixecà les comissures dels llavis. Jo el, mirava sense dir res—.
Kelvin, he vingut per… què penses fer?
—Véns a buscar la meva resposta a la teva carta? Sortiré a passeig, no tinc motius
per rebutjar-ho. Justament preparava el meu viatge…
L'Snaut em va interrompre.
—No! No es tracta d'això.
—No? De què, llavors? T'escolto.
—En Sartòrius… creu estar sobre la pista —l'Snaut no em treia els ulls de sobre.
Jo no em movia; intentava conservar un aire indiferent—. Tot va començar amb
aquell experiment de rajos X que ell i en Gibarian van fer, te'n recordes? Allò pot
haver provocat una certa alteració…
—Quina alteració?
—Van apuntar els rajos directament a l'oceà, modulant la intensitat d'acord amb
un programa.
—Ja ho sé. Niline ja ho va fer, i molts altres.
—Sí, però les radiacions eren dèbils. Aquesta vegada va ser una radiació potent.
Van recórrer a tota l'energia disponible.
—Això pot tenir conseqüències… violació de la Convenció dels Quatre, i les
Nacions Unides…
—Va, Kelvin, no dissimulis. Ho saps molt bé que això ja no té cap importància.
En Gibarian és mort.
—Ah, i en Sartòrius li vol carregar tota la culpa?
—No ho sé. No hem parlat d'això. A en Sartòrius li crida l'atenció l'horari dels
«visitants», arriben sempre quan ens despertem. Semblà que l'oceà s'interessés
principalment per les nostres hores de son i llavors extragués de nosaltres models i
fórmules. Ara en Sartòrius voldria enviar-li el nostre «estat de vigília». Els nostres
pensaments conscients, entens?
—Per correu?
—Estalvia't les bromes. La idea és modular els rajos mitjançant un
electroencefalograma pres d'un de nosaltres…
—Ah —començava a entendre—. Un de nosaltres sóc jo.
—Sí, en Sartòrius ha pensat en tu.
—Que generós!
—Llavors?
Jo no deia res. L'Snaut va mirar l'Harey que llegia molt absorta; de seguida va
tornar a mirar-me. Jo notava que m'estava posant pàl·lid.
—Llavors —va repetir l'Snaut.
Vaig arronsar les espatlles.
—La idea d'utilitzar rajos X per transmetre algun sermó sobre la grandesa de
l'home em sembla ridícula.
—De debò?
—Sí.
—Molt bé —va dir somrient com si jo hagués coincidit amb ell—. Llavors, estàs
en contra del projecte d'en Sartòrius?
No sabia com havia ocorregut, però ara veia que l'Snaut em portava on ell volia
que arribés.
—Molt bé —va seguir—. Hi ha un segon projecte: construir un aparell Roche.
—Un desintegrador?
—Sí. En Sartòrius ja ha fet els primers càlculs. És possible, i no requereix gaire
despesa d'energia. L'aparell generarà un camp magnètic negatiu les vint-i-quatre
hores del dia, durant un temps il·limitat.
—I els efectes?
—Cap problema. Camps negatius de neutrins. La matèria comuna no canviarà
gens ni mica. La desintegració afectarà només les estructures de neutrins, entens?
L'Snaut somreia, satisfet. Jo el mirava, amb la boca oberta, ell deixà de somriure.
Arrufà el front, m'observà amb atenció i esperà un moment abans de parlar.
—Bé, deixem de costat l'operació «Pensament». En Sartòrius està treballant ja en
el segon pla. L'anomenarem «Alliberament».
Vaig tancar els ulls un instant. De sobte, em vaig decidir, l'Snaut no era físic. En
Sartòrius havia desconnectat o destruït el videòfon. Perfecte.
—Jo l'anomenaria «Operació Massacre», aquest segon projecte —li vaig dir.
—Tu sabràs per què. No em neguis que has practicat bastant últimament. Però
aquesta vegada hi ha una diferència radical. S'han acabat els «visitants», s'han acabat
les creacions F… Es desintegraran tan ràpidament com apareguin.
Vaig girar el cap somrient, esperant que el somriure semblés natural.
—Hi ha un malentès. No et parlo d'escrúpols morals, sinó de supervivència. Jo no
em vull morir, Snaut.
—Com?
L'Snaut em mirava amb desconfiança. Vaig treure de la butxaca un full cobert de
fórmules.
—Jo també he considerat la possibilitat d'aquest «experiment». T'estranya?
Tanmateix, vaig ser jo qui formulà la hipòtesi dels neutrins, oi? Mira. Sí, és possible
generar camps negatius, que serien inofensius per a la matèria ordinària. Però en el
moment de la desintegració, quan l'estructura de neutrins es desfaci, alliberarem un
considerable excedent d'energia. Si admetem per quilogram de substància en repòs
10(8) ergs, per a una creació F s'haurà de multiplicar 5(7) per 10(8). Saps el que
significa això?… Una petita bomba d'urani esclatant dins de l'Estació.
—Però tu penses que en Sartòrius no ho ha tingut en compte?
Vaig somriure maliciosament.
—No necessàriament. Saps que en Sartòrius pertany a l'escola d'en Frazer i en
Cajolla. Segons ells, en el moment de la desintegració, tota l'energia latent és
alliberada com a radiació lluminosa, intensa, però no destructiva. Tanmateix, hi ha
altres hipòtesis, altres teories pel que fa als camps de neutrins. Segons Cayatte,
segons Awalow, segons Sion, l'abast de l'emissió és molt més gran; en arribar al
màxim, l'energia es transforma en una poderosa emissió de rajos gamma. En
Sartòrius confia en els seus mestres i en les seves teories, magnífic; però hi ha altres
mestres i altres teories. Tu saps, Snaut —vaig continuar, veient que les meves
paraules l'havien impressionat—, que també cal tenir en compte l'Oceà. Per fer
aquestes creacions, ha aplicat, sense cap dubte, un mètode òptim. Dient-ho d'una altra
manera, els procediments de l'oceà donen la raó a aquestes teories, i no a en Sartòrius.
—Dóna'm aquest paper, Kelvin…
Li vaig passar el full. L'Snaut inclinà el cap i intentà desxifrar els meus gargots.
Va assenyalar una línia d'equacions.
—Què és això?
Vaig agafar el full.
—Això? El tensor de transmutació del camp magnètic.
—M'emportaré el paper.
—Per què?
Sabia el que m'anava a contestar.
—Haig de ensenyar-li aquests càlculs a en Sartòrius.
—Com vulguis —vaig arronsar les espatlles—. Pots emportar-te el full, és clar,
però no t'oblidis que ningú ha verificat encara aquestes teories. No coneixíem encara
estructures semblants. En Sartòrius confia en Frazer i jo he seguit la teoria d'en Sion.
En Sartòrius et dirà que jo no sóc físic, que tampoc ho és en Sion. Com a mínim, amb
el meu raonament discutirà. No em ficaré en una discussió que em portaria a
retractar-me, per a major glòria d'en Sartòrius. A tu, et pot convèncer. No em sento
amb forces per convèncer en Sartòrius i tampoc ho vull intentar.
—Llavors, què vols fer? Ell ja s'ha posat a treballar.
L'Snaut parlava amb una veu monòtona. L'animació inicial havia desaparegut. Jo
no sabia si confiava en mi, tampoc m'importava massa.
—Què vull fer? —vaig respondre en veu baixa—. El que fa un home quan la seva
vida està en perill.
—Intentaré parlar amb ell. Potser podrà desenvolupar un dispositiu de seguretat
—va grunyir l'Snaut i va aixecar el cap—. Escolta. I l'altre projecte? Acceptaries? En
Sartòrius hi estaria d'acord. De totes maneres, val la pena provar… podria ser una
possibilitat…
—Vols dir?
—No —va dir de seguida— però què podem perdre?
Jo no ho volia acceptar massa ràpid. Necessitava guanyar temps i l'Snaut podia
ajudar-me a prolongar el termini.
—M'ho pensaré.
—Bé, me'n vaig —es va aixecar. Li van cruixir tots els ossos—. Així que et
deixaries fer l'encefalograma? —va preguntar, fregant-se el davantal amb els dits,
com si volgués esborrar alguna taca.
—D'acord —vaig dir.
Sense acomiadar-se de l'Harey anà cap a la porta. L'Harey ens mirava en silenci
amb al llibre arrepenjat als genolls. Quan la porta es tancà em vaig aixecar. Vaig
desarrugar el full de paper que encara tenia a la mà. Jo no havia falsificat les
fórmules. Però hauria aprovat en Sion les meves conclusions? Probablement no.
Vaig sobresaltar-me; l'Harey se m'havia acostat pel darrere i m'havia tocat
l'espatlla.
—Kris!
—Què, estimada?
—Qui era?
—Ja t'ho he dit, el doctor Snaut.
—Quina mena d'home és?
—El conec poc… Per què ho preguntes?
—Em mirava d'una manera tan rara…
—Segurament li agradaves.
—No —sacsejà el cap—, no era aquest tipus de mirada. Em mirava com si… com
si…
S'esgarrifà, aixecà els ulls per mirar-me un instant i els abaixà de seguida.
—Anem-se'n d'aquí.
L'oxigen líquid
No sé quant temps vaig estar estirat a l'habitació fosca amb els ulls clavats a
l'esfera lluminosa del rellotge de polsera. Escoltava el meu respirar, sentia una certa
sorpresa, però també una indiferència profunda. El cercle de xifres fosforescents i la
meva pròpia estranyesa no tenien cap significat. Vaig atribuir tot això al cansament.
Em vaig posar de costat. El llit em va semblar massa ample. Vaig contenir la
respiració. Cap soroll torbava el silenci de l'habitació.
I l'Harey? Per què no la sentia respirar? Vaig allargar el braç. Estava sol.
Anava a cridar l'Harey, quan vaig sentir uns passos pesats que s'acostaven. No em
vaig moure.
—Gibarian?
—Sí, sóc jo. No encenguis el llum.
—No?
—No cal. Així és millor per a tots dos.
—Però, tu ets mort?
—No et preocupis. Reconeixes la meva veu, oi?
—Sí, per què t'has matat?
—Havia de fer-ho. Tu vas arribar quatre dies tard. Si no haguessis vingut tan tard
potser no m'hauria matat. Però no tinguis remordiments de consciència. No estic
malament.
—De debò que ets aquí? No estic dormint?
—Ah, creus que estàs somiant en mi, com creies somiar en l'Harey.
—On és ella?
—Com saps que ho sé?
—Ho suposo.
—Guarda les teves impressions. Diguem que ara jo la reemplaço.
—Voldria que ella també estigués aquí.
—Impossible.
—Per què? Saps perfectament que no ets tu realment… sinó jo que t'he…
—No, sóc el Gibarian de debò que ha renascut. Però no perdem el temps parlant
de coses inútils.
—Te n'aniràs un altre cop?
—Sí.
—I llavors ella tornarà?
—T'importa? Què és ella per a tu?
—No t'ha d'importar.
—Li tens por?
—No.
—Et fa cosa…?
—Què vols de mi?

—T'hauries d'apiadar de tu mateix i no d'ella. Ella sempre tindrà vint anys. I no
em diguis que no ho saps.
De sobte, absolutament no sé per què, em vaig tranquil·litzar. L'escoltava ja
calmat del tot. Em va semblar que en Gibarian s'havia acostat una mica i que ara
estava als peus del llit. Continuava sense poder veure res en la foscor, però.
—Què vols? —vaig murmurar.
—En Sartòrius ha convençut a l'Snaut que l'has estat enganyant. Ara són ells els
que et volen enganyar. Aquell pretès emissor de rajos X és en realitat un
desintegrador de camps magnètics.
—On és l'Harey?
—No em sents? He vingut a prevenir-te.
—On és?
—No ho sé. Vigila. Necessitaràs una arma. No pots confiar en ningú.
—Puc confiar en l'Harey.
Un riure apagat.
—És clar, pots confiar en ella fins a cert punt. I com a últim recurs, pots seguir el
meu exemple.
—Tu no ets en Gibarian.
—No? Llavors qui sóc? Un somni?
—No. Només una marioneta. Però no ho saps.
—I tu com saps qui ets?
Vaig voler aixecar-me, però no em podia moure. En Gibarian continuava parlant.
Jo no entenia les seves paraules; només sentia una veu de molt lluny. Vaig intentar de
vèncer aquella inèrcia que em dominava el cos. Una sacsejada i… em vaig despertar,
respirant entretalladament, panxa enlaire. Era de nit. Havia somiat, havia tingut un
malson. I llavors vaig sentir una veu llunyana, monòtona: «…un dilema irresoluble.
Ens perseguim a nosaltres mateixos. Els políters es comporten com a amplificadors
selectius dels nostres propis pensaments. Si intentem entendre els motius d'aquests
fenòmens, de seguida caiem en l'antropomorfisme. On no hi ha homes, no hi ha
motius humans. Si desitgem continuar investigant, hem de destruir els nostres propis
pensaments. Quant a destruir les formes materialitzades, seria com cometre un
assassinat».
Vaig reconèixer la veu d'en Gibarian. Vaig allargar el braç; encara estava sol.
M'havia tornat a adormir, somniava un altre cop…
—Gibarian —vaig cridar.
La veu es va interrompre a mitja paraula. Vaig sentir un dèbil esbufec i una ràfega
d'aire em tocà la cara.
—Bé, Gibarian —vaig dir badallant—, sembla com si m'estiguessis perseguint
d'un somni a un altre…
Vaig sentir un soroll molt a prop de mi, vaig aixecar la veu:
—Gibarian!

Les molles del llit es van moure. Una veu em murmurà a l'orella:
—Kris… sóc jo.
—Ets tu, Harey? I en Gibarian?
—Kris… em vas dir que en Gibarian havia mort.
—Pot viure en un somni —li vaig dir tranquil·lament. No estava segur que
hagués estat un somni—. M'ha parlat, era aquí…
Vaig fregar amb els llavis el braç tebi de l'Harey i vaig deixar caure el cap al
coixí. Ella encara va dir alguna cosa però jo ja no sentia res.
Al matí, a la llum vermella que omplia l'habitació, em vaig recordar del que havia
passat a la nit. Havia somniat que parlava amb en Gibarian. Però després… hauria
jurat que havia sentit la seva veu. No recordava bé el que havia dit. No havia estat
una conversació; semblava, més aviat, un discurs. Un discurs?
L'Harey s'estava dutxant. L'aigua corria a raig fet al lavabo. Vaig mirar sota el llit,
on uns dies abans jo havia amagat la cassette. No hi era.
—Harey! —L'Harey va treure el cap, rajant aigua.
—No has vist una cassette sota el llit, una de petita, de butxaca?
—Hi havia moltes coses sota el llit. Les vaig posar allà dalt.
Em va assenyalar un prestatge, al costat de la farmaciola i va desaparèixer al
lavabo. Vaig saltar del llit.
No vaig trobar la cassette. Quan l'Harey va sortir del lavabo, li vaig dir que
intentés recordar.
L'Harey estava asseguda pentinant-se i no em va contestar. En aquell moment
vaig notar que estava pàl·lida i que m'observava amb atenció al mirall. Vaig insistir.
—Harey, falta la cassette.
—No tens res més per dir-me?
—Ho sento. Sí, ja sé que és estúpid posar-se així per una cassette.
Sobretot, res de discussions, vaig pensar.
Vam esmorzar. L'Harey no es comportava com els altres dies; però jo no sabia dir
quina era la diferència. Mirava al voltant, de vegades semblava abstreta i no escoltava
el que jo li deia. En una ocasió aixecà el cap i vaig veure que tenia els ulls humits.
—Què et passa, estàs plorant?
—Oh, deixa'm tranquil·la —va esclatar—. No són llàgrimes de debò.
Potser jo no hauria hagut d'acontentar-me amb aquesta resposta, però a res no
tenia tanta por com a les «conversacions sinceres». A més a més, em preocupaven
altres problemes; havia somniat que l'Snaut i en Sartòrius conspiraven contra mi, i
encara que estava segur que només havia estat un somni, em preguntava si trobaria a
l'estació alguna arma defensiva. Tanmateix, no vaig arribar a imaginar què faria amb
aquella arma, si l'aconseguia alguna vegada. Vaig dir a l'Harey que aniria a
inspeccionar els magatzems. Ella em va seguir en silenci.
Vaig remenar els calaixos, vaig buscar en les càpsules i quan vaig arribar a baix
no vaig poder resistir la temptació de fer una ullada a la cambra refrigeradora. No

vaig voler deixar entrar l'Harey; vaig entreobrir la porta i vaig mirar endins. La
mortalla fosca cobria una forma allargada; des de la porta no vaig aconseguir veure si
la dona negra dormia encara al costat del cadàver d'en Gibarian. Em va semblar que
ja no era allà.
Vaig anar de dipòsit en dipòsit, no vaig trobar res que em convingués, però. Cada
cop estava més deprimit. De sobte, vaig notar que l'Harey no m'acompanyava. De
seguida va aparèixer; s'havia retardat al passadís. Malgrat que li feia tan mal el fet de
no veure'm, havia intentat allunyar-se. Això hauria hagut de sorprendre'm. En canvi
em vaig fer l'ofès. Però qui m'havia ofès?, remugava entre les dents.
Em feia mal el cap, vaig buidar la farmaciola; ni tan sols hi havia una aspirina. No
tenia ganes de tornar a la infermeria. No tenia ganes de res. Mai havia estat pitjor
d'ànims. L'Harey es movia com una ombra per l'habitació; de tant en tant es retirava a
algun lloc, no sé on, jo ni li feia cas, i després tornava.
A la tarda, a la cuina (acabàvem de dinar, però l'Harey, en realitat, no havia provat
res, i jo, sense gana i amb el cap esclatat, no vaig insistir), ella deixà la seva cadira i
vingué a seure al meu costat. Em tocà el braç.
—Què et passa? —vaig grunyir. Jo tenia la intenció de pujar a la coberta superior,
perquè la canonada feia arribar uns espetecs d'un aparell d'alt voltatge. Però hauria
hagut de portar l'Harey amb mi. Ja havia estat difícil justificar la presència de l'Harey
a la biblioteca; si la veien en alguna altra part, als voltants de les màquines, podia
provocar algun comentari inoportú de part de l'Snaut.
—Kris —murmurà—. Què ens passa?
Vaig sospirar involuntàriament; no puc dir que aquell dia fos un dia feliç per a mi.
—Tot va molt bé. Per què?
—Voldria parlar amb tu.
—Bé, t'escolto.
—Però no així.
—Com? T'he dit que em feia mal el cap, tinc molts problemes…
—Una mica de bona voluntat, Kris.
Em vaig obligar a somriure, sense cap dubte va ser un somriure molt pobre.
—Sí, estimada. Parla.
—Em diràs la veritat?
Vaig arrufar el front; aquest començament no m'agradava.
—Per què haig de dir mentides?
—Potser tens les teves raons, raons greus. Però si vols que… Escolta, et diré una
cosa, i tu em contestaràs, però no em diguis mentides, d'acord? M'has de prometre
que em diràs la veritat, sense cap subterfugi.
Jo evitava mirar-la; ella continuava:
—Ja t'ho he dit: no sé com he arribat fins aquí. Potser tu ho saps. Espera! Potser
no ho saps. Però si ho saps i no m'ho pots dir ara, m'ho diràs algun dia, més
endavant? No em trobaré pitjor i en tot cas m'hauràs donat una oportunitat.

Una sang gelada em corria per les venes; vaig balbucejar:
—De què estàs parlant, criatura?… Quina oportunitat?
—Kris, sigui qui vulgui, no sóc sense cap dubte una criatura. M'has promès
contestar me.
«Sigui qui vulgui que jo sigui!» Vaig notar un nus a la gola i vaig mirar l'Harey
sacsejant estúpidament el cap, com si em negués a seguir escoltant.
—No et demano explicacions. En tinc prou amb que em diguis que no estàs
autoritzat per parlar.
Vaig dir amb veu ronca:
—No t'amago res…
S'aixecà.
—Molt bé.
Hauria volgut dir-li alguna. No ho podíem deixar així. No trobava paraules, però.
L'Harey mirava ara per la finestra, d'esquena a mi. L'oceà blau negre s'estenia sota
un cel nu.
—Harey, si creus que… Harey, bé ho saps que t'estimo…
—A mi?
Em vaig acostar. Volia agafar-la entre els meus braços, però ella s'apartà.
—Ets massa bo —va dir—. M'estimes? Preferiria que em peguessis!
—Harey, estimada!
—No, no, no diguis res més.
Tornà cap a la taula i recollí els plats. Jo continuava contemplant l'oceà. El sol
declinava; l'ombra de l'Estació s'allargava movent-se amb les ones. L'Harey deixà
caure un plat; l'aigua corria a la pica. Un halo d'or opac cobria el firmament rogenc.
Jo intentava pensar; no sabia què fer… De sobte es va fer el silenci… L'Harey estava
darrere meu.
—No, no et giris —va dir en veu baixa—. Tu no ets culpable de res, Kris. Ho sé.
No et turmentis.
Vaig allargar el braç per agafar la. Va fugir al fons de la cuina i va aixecar un
munt de plats.
—Quina llàstima que siguin irrompibles, amb moltes ganes els trencaria, els
trencaria tots.
Per un instant, vaig pensar que de debò anava a deixar caure els plats, però em va
mirar i va somriure.
—No tinguis por, no faré cap escena.
Em vaig despertar a mitja nit, tot tens. Vaig seure al llit. L'habitació estava a les
fosques; per la porta entreoberta arribava la dèbil claredat de la rotonda. De sobte
vaig sentir un soroll agut i penetrant, acompanyat de cops pesats, esmorteïts, com si
un cos massís copegés contra una paret. Un meteor havia travessat el casc de
l'Estació! No, no era un meteor, ni cap nau, ja que sentia una ranera horrible,

arrossegada…
Vaig tremolar. No era cap coet, ni cap meteor. Algú agonitzava al fons del
passadís!
Vaig córrer cap a la llum: un rectangle encès, la porta del petit taller. Hi vaig
entrar.
Un vapor gelat m'envoltà la cara, el meu alè queia com neu; uns flocs blancs
giraven sobre un cos caigut, embolicat en una bata; el cos es movia dèbilment i
copejava el terra. El núvol de gebrada m'impedia veure-hi amb claredat. Em vaig
inclinar sobre l'Harey, la vaig agafar en braços; la bata em cremava la pell. Les
raneres continuaven. Vaig córrer pel passadís, ja no notava el fred. Només notava l'alè
de l'Harey al coll; cremava com foc.
La vaig posar sobre la taula d'operacions i vaig obrir la bata. Tenia la cara
contorsionada pel mal, una capa espessa i negra de sang coagulada li cobria els llavis;
la llengua guspirejava, erissada de cristalls de gel.
Oxigen líquid… Les garrafes Dewar apilonades al taller contenien oxigen líquid.
Trossets de vidre trencat cruixien sota els meus passos, quan portava l'Harey. Quant
oxigen havia begut? Què importava! La tràquea, el coll, els pulmons, tot estava
cremat; l'oxigen líquid rosega les carns amb més eficàcia que els àcids forts. L'Harey
respirava cada vegada amb major dificultat, amb un soroll sec de paper estripat. Tenia
els ulls tancats. Agonitzava.
Vaig remenar els armaris, plens d'instruments i drogues. Una traqueotomia? Però
si ja no tenia pulmons. Medicaments? Tants medicaments! Fileres de capses, de
flascons de colors s'arrengleraven als prestatges. L'Harey encara gemegava; un fil de
broma li flotava sobre els llavis entreoberts.
Els termòfors…
Em vaig posar a buscar-los; després vaig canviar de idea. Vaig córrer a l'altre
armari, vaig buidar unes capses d'ampolles. I ara, una agulla hipodèrmica, on eren les
agulles? Vaig trobar-ne una a la fi. L'havia d'esterilitzar. Vaig lluitar en va amb la tapa
de l'esterilitzador, no podia doblegar els dits, insensibles, encarcarats.
La ranera augmentà. Quan vaig arribar al costat de l'Harey, ella havia obert els
ulls.
Volia cridar-la, però havia perdut la veu. La meva cara ja no em pertanyia, els
llavis no m'obeïen; portava una màscara de guix.
Sota la pell blanca, les costelles de l'Harey es movien lentament; la neu s'havia
fos i els cabells humits se li escampaven per tots costats. M'estava mirant.
—Harey!
No vaig poder dir cap altra cosa. Em vaig quedar encarcarat com un tronc; les
mans penjant als dos costats. Una sensació de cremor em pujà per les cames i em
mossegà els llavis i les parpelles.
Una gota de sang es va fondre i va relliscar obliquament pel la galta de l'Harey.
Les raneres de l'agonia continuaven.

Li vaig agafar al canell; no sentia el pols. Vaig arrepenjar l'orella sobre el pit
gelat. Vaig sentir com l'estrèpit d'una tempesta i lluny un galop, els batecs del cor, tan
accelerats que m'era impossible comptar-los. Em vaig quedar així, amb les parpelles
abaixades; alguna cosa em va tocar el cap; eren els dits de l'Harey entre els meus
cabells. Li vaig mirar els ulls.
Un esbufec ronc.
—Kris!
Li vaig agafar la mà; va respondre amb una pressió que quasi m'aixafa la mà. Va
torçar la cara en una espantosa ganyota de dolor i va tornar a perdre la consciència.
Va posar els ulls en blanc; un gemec estrident li esquinçà el coll i el cos s'esgarrifà en
violentes convulsions. M'era difícil subjectar-la sobre la taula; se m'escapà i xocà de
cap contra la vora d'una cubeta de porcellana. La vaig aixecar, vaig intentar de
subjectar-la, però a cada instant un espasme violent l'alliberava del meu braç. Jo
suava a raig viu, em tremolaven les cames. Quan les convulsions es debilitaren, vaig
intentar de posar-la al llit. Respirava amb molta dificultat. De sobte els ulls de l'Harey
il·luminaren aquella horrible cara ensangonada.
—Kris… des de quan… des de quan?
S'ofegava; una escuma rosada li pujà als llavis. Les convulsions la sacsejaren un
altre cop. Amb les poques forces que em quedaven, l'aguantava per les espatlles. Va
caure d'esquena; esbufegava.
—No, no, no —sospirava precipitadament i jo creia que s'acostava ja la fi.
Però les convulsions tornaren un altre cop i vaig haver d'immobilitzar-la una altra
vegada. De tant en tant boquejava sense aire. De sobte les parpelles se li tancaren a
mitges sobre els ulls cecs i el cos se li va endurir. Era la fi de debò. Ni tan sols vaig
intentar treure-li l'escuma dels llavis. Un campaneig llunyà em ressonava al cap.
Esperava l'últim sospir de l'Harey, abans que les forces m'abandonessin del tot i em
desplomés.
L'Harey continuava respirant; ara la ranera era només un lleuger xiulet. El pit va
començar a moure's al ritme ràpid dels batecs del cor. Les galtes se li colorejaren.
L'observava sense entendre res. Em suaven les mans i em semblava que una
substància suau i tova em tapava les orelles; tanmateix, continuava sentint aquell
campaneig persistent.
L'Harey va obrir els ulls i les nostres mirades es van trobar.
Volia cridar-la, però no podia parlar. La meva cara era encara una màscara. No
podia fer altra cosa que mirar-la.
Ella va moure el cap, va examinar l'habitació. En algun lloc, darrere meu, en un
altre món, una aixeta gotejava. L'Harey s'arrepenjà sobre el colze; va seure. Jo vaig
retrocedir. Ella m'observava.
—Què? —va dir—. Què?… no… no ha sortit bé? Per què? Per què em mires
així?
Va cridar bruscament:

—Per què em mires així?
Silenci. L'Harey s'examinava les mans, plegava els dits.
—Sóc jo?
Vaig moure els llavis anomenant-la en silenci i ella va repetir com una pregunta:
—Harey?
Lentament, s'esmunyí a terra i es posà dreta. Trontollà, recuperà l'equilibri i va fer
uns quants passos. Es movia com en un estat s'estupor; em mirava sense veure'm.
—Harey? —va repetir—. Però… jo… no sóc Harey. Qui sóc llavors? Harey? I tu,
tu?
Els ulls se li engrandiren, guspirejaren i un somriure d'esbalaïment li il·luminà la
cara.
—I tu, Kris? Potser tu també…?
Jo no deia res, estava arrepenjat contra la porta d'un armari, allà on em va
empènyer la por.
—No —va dir—, tu estàs espantat. No puc suportar-ho més. Impossible. Jo no
sabia res. I ara continuo sense entendre res. Això és impossible. Jo… —Els punys
pàl·lids i tancats copejaven el pit—. Jo no sabia res. Excepte que era l'Harey! Ara
penses que estic fingint? No, paraula d'honor, no estic fingint!
Les últimes paraules passaren en un gemec, després es deixà caure al terra
sanglotant. Alguna cosa es va trencar dintre meu. D'un salt estava al seu costat i la
vaig abraçar. Ella lluitava, em rebutjava sanglotant sense llàgrimes; cridava:
—No em toquis. Et faig cosa, ja ho sé! Deixa'm! No vull! Ja ho veus, ja ho veus
que no sóc jo, no sóc jo, no sóc jo…
—Calla! —vaig cridar sacsejant-la.
Tots dos cridàvem quasi inconscientment, agenollats un davant de l'altre. El cap
de l'Harey es desplomà al final sobre la meva espatlla. La vaig estrènyer contra mi
amb totes les meves forces. Esbufegàvem, ja no ens movíem. L'aixeta continuava
gotejant lentament.
—Kris… digues, què haig de fer per no existir? Kris…
—Para —vaig cridar.
Va aixecar el cap i em va mirar.
—Com, tu tampoc ho saps? No es pot fer res?
—Si et plau, Harey.
—Ho he intentat… No, no. Deixa'm. No vull que em toquis. Et faig fàstic.
—No és veritat.
—M'estàs dient una mentida. T'haig de fer fàstic. Si només sabés com…
—Et mataries.
—Sí.
—Però, jo no vull, entens? No vull que et matis. Vull que estiguis aquí amb mi. I
no necessito res més!
Els grossos ulls grisos em miraven de prop.

—És mentida —va dir en veu baixa.
La vaig deixar i em vaig aixecar.
—Digues, què haig de fer perquè creguis que dic el que penso? Que això és la
veritat i no n'hi ha cap altra.
—No pots dir la veritat. Jo no sóc l'Harey…
—Llavors, qui ets?
Va haver-hi un llarg silenci. Després inclinà el cap i murmurà:
—L'Harey… però… sé que no és veritat. No sóc la dona que vas estimar un
cop…
—Sí. Però allò va ser fa molt temps. Aquell passat ja no existeix, va morir. Aquí,
avui, és a tu a qui estimo. Entens?
Sacsejà el cap.
—Ets molt bo. No creguis que no aprecio tot el que has fet. El primer matí quan
em vaig descobrir al costat del teu llit esperant que et despertessis, jo no sabia res.
Quasi no puc creure que allò va ser només fa tres dies. Em vaig comportar com una
llunàtica. Tot era com una boira. No em recordava de res, res em sorprenia; em
trobava com despertant dels afectes d'un narcòtic, o després d'una llarga malaltia.
Fins i tot vaig pensar que havia estat malalta i que tu no m'ho volies dir. Després van
ocórrer algunes coses que em van fer pensar. Tu saps a què em refereixo. Després vas
tenir aquella conversació a la biblioteca, amb aquell home… com es diu? Snaut, sí. Et
vas negar a explicar-me res i llavors em vaig aixecar de nit i vaig escoltar aquella
cinta. Aquella va ser l'única vegada que et vaig dir una mentida, Kris, quan tu
buscaves la cassette, jo sabia on era, jo l'havia amagat. L'home que va gravar aquella
cinta… com es diu?
—Gibarian.
—Sí, Gibarian. Allà és tot explicat. Encara que jo continuo sense entendre.
Només que no sabia que no puc… que no hi ha final. Ell no ho va esmentar. O potser
sí, però tu et vas despertar i jo vaig apagar la cassette. Havia sentit prou per saber que
no sóc un ésser humà, sinó un instrument.
—De què estàs parlant?
—Sí. Per estudiar les teves reaccions, o alguna cosa així. Tots aquí tenen un… un
instrument semblant. Hem nascut dels vostres records, o de la vostra imaginació. No
ho sé molt bé. En Gibarian parla de coses terribles, inversemblants… Si no lligués
amb tota la resta m'hauria negat a creure-ho.
—Tota la resta?
—Oh, que jo no tingui necessitat de dormir, i que hagi de seguir-te a tots els llocs.
Encara ahir creia que em detestaves i això em feia infeliç! Que estúpida que era!
Però, com m'hauria pogut imaginar la veritat? Ell, en Gibarian, no odiava aquella
dona que l'acompanyava, però parlava d'ella d'una manera tan esglaiadora. Llavors,
només llavors, vaig saber que res depenia de mi, que si podia fer això o allò,
importava molt poc, sempre seria per a tu una tortura. Encara pitjor, ja que els

instruments de tortura són passius i innocents, tan innocents com una pedra que cau i
ens mata. Que un instrument de tortura t'estimi i desitgi el teu bé, això va més enllà
del meu enteniment. Hauria volgut explicar-te tot això, comunicar-te el poc que havia
entès. Em deia que potser podia ser útil. Fins i tot he intentat prendre notes…
Amb dificultat vaig poder dominar el meu coll.
—I per això havies encès un llum?
—Sí, però no he pogut escriure res. Buscava en mi aquell… tu saps, aquella
«influència»… Estava com boja. Em semblava que no tenia cos, que hi havia alguna
cosa en mi… alguna cosa distinta, que només era una aparença, destinada a enganyar-
te. M'entens?
—Sí, t'entenc.
—Quan no dorms a la nit i el cap et dóna voltes durant hores, pots arribar molt
lluny i prendre camins estranys…
—Sí, ja ho sé…
—Però jo sentia com em bategava el cor. I recordava que tu m'havies analitzat la
sang. Com és la meva sang? Ara pots dir-me la veritat.
—La teva sang és igual que la meva.
—De debò?
—T'ho juro.
—Què significa això? Després pensava que aquell poder desconegut potser
s'amagava en mi en alguna part, ocupant molt poc lloc. Però sabia on s'amagava. Ara,
penso que buscava un subterfugi, perquè no m'atrevia a prendre una decisió i tenia
por, buscava una altra sortida. Però, Kris, si tinc la mateixa sang que tu… Si
realment… No, és impossible. Ja estaria morta, no és cert? Això significa que hi ha
una diferència, malgrat tot. On és la diferència? Al cap? Em sembla, tanmateix, que
penso com qualsevol ésser humà… i no sé res! Si aquella cosa desconeguda estigués
pensant al meu cap, jo ho sabria tot. I no t'estimaria. Representaria una comèdia,
d'una manera deliberada. Kris, t'ho suplico, digues tot el que saps. Potser
aconseguirem trobar alguna solució.
—Quina solució? Vols morir?
—Crec que sí.
Un altre cop va regnar el silenci. L'Harey continuava asseguda, arraulida. Vaig
mirar al voltant: els mobles esmaltats de color blanc, els instruments guspirejant,
potser buscant desesperadament una clau que es materialitzaria sobtadament.
—Harey, jo puc també dir alguna cosa?
Esperava en silenci.
—És cert que no ets exactament com jo. Però això no vol dir que siguis res de
pitjor. Tot el contrari. Tu pots pensar el que vulguis, però gràcies a aquestes
diferències… tu no t'has mort.
Un somriure dolorós, infantil li va sortir a la cara.
—Això vol dir que sóc… immortal?

—No ho sé. En tot cas ets molt menys mortal que jo.
—És horrible —va murmurar.
—Potser no tant com et sembla.
—Però tu no m'enveges…
—Harey, és una qüestió del teu… destí, així ho anomenaria. Saps?, aquí a
l'Estació el teu destí és tan fosc com el meu i el de tots nosaltres. L'experiment
continua i pot passar qualsevol cosa.
—O res.
—O res. I jo prefereixo que no passi res. No per què tinc por (encara que la por té
el seu paper en aquest assumpte), sinó perquè no arribarem a cap resultat. D'això
n'estic segur.
—Resultat? Parles d'aquest… oceà? —es va esgarrifar.
—Sí, del contacte amb l'oceà. Jo crec que el problema en realitat és molt simple.
El contacte significa un intercanvi de coneixements específics, idees, o com a mínim
comprovacions, fets definits… Però, i si no hi ha intercanvi possible? Si l'elefant no
és un microbi gegant, l'oceà no és un cervell gegant. Hi haurà intents d'aproximació,
és clar. I la conseqüència d'un d'aquests intents és que tu estiguis aquí, ara, amb mi. I
jo m'esforço per explicar-te que t'estimo. La teva presència esborra els dotze anys que
he consagrat a l'estudi de Solaris, i desitjo conservar-te al meu costat. Potser t'han
enviat per torturar-me o per fer-me feliç o potser això és només un examen
microscòpic. Potser estàs aquí per mostrar-me amistat, o algun càstig, o potser és una
burla. Potser ho ets tot a la vegada, o, el que és més probable, ets alguna cosa molt
diferent. Pots dir que el nostre futur depèn de les intencions de l'oceà i no t'ho penso
negar. Jo tampoc conec el futur. Ni tan sols puc assegurar-te que t'estimaré sempre.
Tenint en compte el que ha passat, podem esperar qualsevol cosa. I si demà em
transformo en una medusa verda? Això no depèn de nosaltres. Però en les coses que
depenen de nosaltres, estarem junts. Tot això et sembla poc?
—Escolta'm —va dir—, hi ha una altra cosa. M'assemblo… m'assemblo molt a
ella?
—T'hi assemblaves molt al principi. Ara ja no ho sé.
—No t'entenc.
S'havia aixecat de terra i em mirava amb els seus ulls immensos.
—Ara tu ets aquí.
—I estàs segur que no a ella, sinó a mi? A mi?
—Sí, a tu. No ho sé. Tinc por, que si de debò fossis ella no podria estimar-te.
—Per què?
—Perquè vaig fer una cosa horrible.
—A ella?
—Sí, quan estàvem…
—No em diguis res!
—Per què?

—Perquè vull que sàpigues que no sóc ella.

La conversació
L'endemà, després de dinar, vaig trobar sobre la meva taula una nota de l'Snaut:
en Sartòrius havia diferit la construcció del desintegrador i es disposava a projectar
per última vegada el poderós feix de rajos X.
—Harey, estimada, haig d'anar a veure l'Snaut.
L'aurora vermella il·luminava la finestra i dividia l'habitació en dues. L'Harey i jo
estàvem en una àrea d'ombra blava. Més enllà d'aquella zona de l'ombra, tot era
courenc; si un llibre hagués caigut d'un prestatge jo hauria esperat un cop metàl·lic.
—Es tracta d'aquell experiment. Però no sé què fer. Comprens, preferiria…
—No necessites justificar-te, Kris. Si com a mínim no durés massa…
—Una mica ha de durar. Escolta, i si vinguessis amb mi i esperessis al passadís?
—D'acord. I si no aguanto?
—Què és el que sents? No és pura curiositat, entén-me. Se m'ha ocorregut que si
ho discutíem una estona potser trobaríem alguna sortida.
L'Harey es posava cada cop més pàl·lida.
—Tinc por —va dir—. No d'algú o d'alguna cosa. Tinc la impressió d'anar d'un
costat a l'altre sense rumb, estic avergonyida. Llavors arribes tu i tot és un altre cop
com abans. Per això vaig pensar que havia estat malalta…
—Potser et sentiràs diferent fora d'aquesta maleïda Estació. Faré tot el possible
per a anar-nos-en al més aviat possible.
L'Harey va obrir els ulls desmesuradament.
—Creus que és possible?
—I per què no? No sóc aquí un presoner. Hauré de parlar amb l'Snaut. Quant
temps et podràs quedar sola?
—Depèn… Si pogués sentir la teva veu, crec que això em podria tranquil·litzar.
—Preferiria que no escoltessis. No tinc res per amagar-te, però no puc saber el
que dirà l'Snaut.
—No continuïs, ho he entès. Em mantindré a una bona distància; en tindré prou
reconeixent la teva veu.
—Et trucaré des del taller. No tancaré la porta.
Va dir sí amb el cap.
Vaig travessar la zona vermella; per contrast, i malgrat els llums, el passadís em
va semblar fosc. La porta del taller era oberta. Últims rastres dels esdeveniments de la
nit passada, les esquerdes de la garrafa Dewar brillaven sota una filera de tancs
d'oxigen líquid. Vaig aixecar el micròfon-auricular, la petita pantalla s'encengué, vaig
marcar el número de la cabina de la ràdio.
Darrere del vidre una llum blavosa va créixer i va ocupar la pantalla: l'Snaut em
mirava de costat arrepenjat al braç de la butaca.
—Hola —va dir.
—He trobat la teva nota. Voldria parlar amb tu. Puc venir?

—Sí, ara?
—Sí.
—Disculpa'm, véns sol o acompanyat?
—Sol.
L'Snaut s'inclinà per mirar-me a través del vidre convex; el front arrugat i les
galtes eixutes i torrades pel sol omplien la pantalla: un peix estrany dins d'un aquari
estrany. De sobte semblà haver arribat a una decisió.
—Bé, bé, t'espero.
Quan vaig tornar a la meva habitació, vaig distingir vagament la silueta de l'Harey
més enllà de la cortina de rajos vermells. Estava amb les mans arrepenjades als
braços de la butaca. Havia sentit les meves passes massa tard? Durant un segon, la
vaig veure lluitar contra aquella compulsió inexplicable, contraient tots els músculs,
fins que de sobte em va veure i s'afluixà immediatament. Vaig reprimir un sentiment
de fúria cega i pietat.
Vam anar pel llarg passadís de parets policromes (la diversitat dels colors, havien
dit els arquitectes, faria la vida més tolerable dins del casc blindat). Vaig veure de
lluny que la porta de la cabina de ràdio estava entreoberta i deixava passar una franja
de llum vermella. Vaig mirar l'Harey que ni tan sols intentà somriure'm: s'havia estat
preparant per lliurar un combat amb ella mateixa, i ara que la prova s'aproximava,
tenia la cara pàl·lida, consumida. Es va parar a uns quinze passos de la porta. Vaig fer
mitja volta, ella em va empènyer amb les puntes dels dits. En aquell instant, l'Snaut,
els meus projectes, l'experiència, l'Estació, tot em va semblar irrisori comparat amb el
suplici que ella es preparava a patir; i jo acompanyant-la com a auxiliar del rebrot.
Vaig voler tornar sobre els meus passos. De sobte una ombra tallà el reflex del sol
sobre la paret i em vaig afanyar per entrar a la cabina.
L'Snaut m'esperava al costat de la porta. El disc solar li aureolava els cabells
grisos amb una llum purpúria. Ens observàrem una estona sense parlar. Encara que ell
em podia estudiar tranquil·lament, jo no el veia, enlluernat per la claror de la finestra.
Vaig passar pel costat de l'Snaut i em vaig arrepenjar en un elevat pupitre, d'on
emergien els braços flexibles dels micròfons. L'Snaut va fer lentament mitja volta i
continuà observant-me amb aquell somriure habitual, una ganyota que no expressava
alegria, només una fatiga aclaparadora. Sense treure'm els ulls de sobre, es va obrir
pas entre munts d'objectes desordenats: cèl·lules tèrmiques, instruments, peces de
recanvi de l'equip de ràdio. Aixecà un tamboret i segué d'esquena contra les portes
d'un armari d'acer.
Vaig escoltar amb atenció. Del passadís no arribava cap soroll. Per què no deia
res? El nostre silenci ja m'estava semblant compromès.
—Quan estareu preparats, tu i en Sartòrius? —vaig preguntar.
—Podríem començar avui, però el registre porta un temps.
—El registre? L'encefalograma vols dir?
—Sí, vas estar-hi d'acord… Què et passa?

—No, res.
Un altre cop un llarg silenci. Al final es va decidir a parlar.
—Em volies dir alguna cosa?
—Ella ja ho sap… —vaig murmurar.
—Ah, sí? —L'Snaut arrugà el front, però em va semblar que estava realment
sorprès. Llavors, per què tota aquesta comèdia? Vaig perdre tot el desig de confiar en
ell. Tanmateix, em sentia obligat a parlar.
—Va començar a sospitar després de la nostra conversa a la biblioteca. Em va
espiar, va lligar els caps i després va trobar la cassette d'en Gibarian i va escoltar la
cinta.
D'esquena contra l'armari, l'Snaut no es movia. Jo estava dret al costat del pupitre
i la porta entreoberta no em deixava veure el passadís.
Vaig abaixar la veu encara més.
—Ahir a la nit va intentar de matar-se, quan jo estava dormint. Va beure oxigen
líquid…
Es va sentir un xiuxiueig, com de papers moguts pel vent. Vaig parar i vaig
escoltar; però el soroll no venia del passadís. Un ratolí? No hi havia ratolins a
l'Estació, però! Vaig observar a l'Snaut.
—Continua —va dir tranquil·lament.
—És clar que no ho va aconseguir. En tot cas, sap qui és ella.
—Per què m'ho expliques?
Durant un instant no sabia què contestar. Més tard vaig barbotejar:
—Per informar-te; posar-te a to.
—Jo t'havia advertit.
Involuntàriament vaig aixecar la veu.
—Vols dir que tu sabies…?
—El que m'acabes d'explicar? És clar que no. Però ja et vaig explicar la situació.
Quan arriba, el visitant està quasi en blanc, és només un fantasma nodrit de records i
imatges confoses, extretes d'un… Adam. Quan més temps passa amb tu, més
s'humanitza. I es torna independent, fins un cert punt. I quant més dura la situació,
més difícil és… —l'Snaut va fer una pausa, em va mirar de dalt a baix i afegí de mala
gana:
—Ho sap tot?
—Sí, ja t'ho he dit.
—Tot? Sap que ja havia vingut abans i que tu…
—No!
—Escolta, Kelvin —va dir amb un somriure—, què vols fer, abandonar l'Estació?
—Sí.
—Amb ella?
—Sí.
Es quedà callat, com meditant el que m'anava a dir, però fixant-se a la vegada en

una altra cosa. Vaig tornar a sentir un xiuxiueig dèbil i pròxim, com si fos de darrere
de la paret prima.
L'Snaut es va moure al tamboret.
—Molt bé —va dir—. Per què em mires així? Pensaves que et posaria traves?
Estimat Kelvin, pots fer el que et doni la gana. No agreujarem els nostres problemes
lluitant uns contra els altres. No espero que et convenci, però intentes comportar-te
d'una manera humana en una situació inhumana. Molt noble, potser, però no et
portarà enlloc. A més a més no n'estic segur que sigui noble. Com es pot ser noble i
idiota al mateix temps? Però tornem a l'assumpte. Renuncies a continuar amb
l'experiment, vols partir i emportar-te-la amb tu, oi? Has pensat que això seria també
un experiment?
—Què vols dir? Et preguntes si ella podrà…? Estarà sempre amb mi, així que…
Parlava cada cop més a poc a poc.
—Aquí tots imitem l'estruç, estimat Kelvin —va dir l'Snaut sospirant—, i tots ho
sabem. No és moment de passar per un cavaller errant.
—No passo per ningú.
—D'acord, no volia ofendre't. Però continuo pensant que actues com l'estruç d'una
manera particularment perillosa. Et menteixes a tu mateix, li menteixes a ella, i
intentes mossegar-te la cua. Saps com s'estabilitza una estructura de neutrins?
—No, i tu tampoc. Ningú ho sap.
—Efectivament. Només sabem que aquesta estructura és bàsicament inestable,
que només pot subsistir mitjançant un constant aportament d'energia. En Sartòrius
m'ho va dir. Aquesta energia crea un camp d'estabilització rotatori. Bé, aquest camp
magnètic, és exterior al «visitant» o és generat per ell mateix? Entens la diferència?
—Sí. Si és exterior, ella…
L'Snaut va acabar:
—Allunyada de Solaris, l'estructura es desintegra. És una pura hipòtesi, és clar,
però que tu podries verificar, com ja saps. Aquell coet que vas posar en òrbita encara
hi continua. Vaig calcular les trajectòries en el meu temps lliure. Tu podries pujar,
interceptar el coet, i veure què ha passat amb la passatgera…
—Estàs boig! —vaig dir.
—Et sembla?… i si féssim tornar el coet. No hi ha cap dificultat: els
comandaments teledirigits… El desviarem de l'òrbita i…
—Para!
—Això tampoc? Hi ha un altre mètode, molt senzill. No és necessari fer-la tornar;
n'hi ha prou cridant-la per la ràdio. Si viu, respondrà i…
—L'oxigen se li va acabar fa temps.
—Potser no en necessita. Ho provem?
—Snaut… Snaut…
Va repetir, enfadat:
—Kelvin… Kelvin… Reflexiona un instant! Ets un home, sí o no? A qui intentes

complaure? A qui vols salvar? A tu? A ella? I quina de les dues versions? Aquesta o
aquella? Et falta empenta per enfrontar-te a totes dues? Ja veus que no hi has pensat
profundament. T'ho repeteixo per últim cop: ens trobem en una situació on no hi ha
lloc per a la moral.
Vaig tornar a sentir aquell xiuxiueig i aquest cop em va semblar que unes ungles
rascaven la paret. De sobte vaig entendre que ja res m'importava. Em veia, ens veia,
tots dos des de molt lluny, com en el fons d'un remot escenari i tot em va semblar
insignificant, trivial, una mica ridícul.
—Bé, i tu què suggereixes? —vaig preguntar—. Enviar-la a l'espai? Demà
tornarà, oi? I demà passat i tots els dies. Durant quan temps? Per què hem de
desembarassar-nos-en, llavors? Quin avantatge obtindria jo, o tu, o en Sartòrius, o
l'Estació mateixa?
—No et suggereixo res, vés-te'n amb ella. Assistiràs a la transformació. Després
de pocs minuts veuràs…
—Què? Un monstre, un dimoni?
—No, veuràs que es mor, simplement. Creus que de debò és immortal?
T'asseguro que es moren. Què faràs, llavors? Tornaràs aquí a buscar una altra còpia?
—Para!!! —vaig cridar, estrenyent els punys.
L'Snaut mig aclucà els ulls i m'observà amb una ironia condescendent.
—Ah, sóc jo qui ha de parar? Tanmateix, no he sigut jo qui ha iniciat aquesta
conversa, i crec que ja ha durat prou! T'aconsello altres diversions. Podries venjar-te
apallissant l'oceà amb una vara, per exemple. Què et sembla? Que ets un canalla si la
fas fora —amb la ma va fer un gest d'adéu i mirà cap a dalt com seguint el vol d'una
nau que s'allunya—. I que ets un bon home si la guardes amb tu? Somriure quan tens
ganes de plorar i mostrar-te animat i feliç quan voldries trencar-te el cap contra la
paret? És això ser un canalla? I si aquí fos impossible no ser-ho? Què faries? Enfurir-
te contra l'Snaut, que és el responsable de tot? En aquest cas, estimat Kelvin, a més a
més, ets de debò un idiota!
—Parles des del teu punt de vista —vaig dir abaixant el cap—. Jo l'estimo.
—A qui? Els records que ella té?
—No, a ella mateixa. Ja t'he dit el que ha volgut fer. Quants éssers humans
«autèntics» haurien tingut aquell coratge?
—Reconeixes llavors…
—No eludeixis el problema.
—Està bé. Així que, ella t'estima. I tu vols estimar-la. No és el mateix.
—T'equivoques.
—Ho sento, Kelvin, però has sigut tu qui ha tret a la llum tot això. No l'estimes.
L'estimes. Ella està disposada a sacrificar-se. Tu també. Molt commovedor, magnífic,
sublim, el que tu vulguis, però completament fora de lloc. No té sentit. Entens? No.
Et negues a entendre. Forces desconegudes, alienes a nosaltres, l'arrosseguen en un
cercle viciós; ella és un aspecte, una manifestació periòdica d'aquell poder. Si ella

fos… si et veiessis perseguit per una vella estarrufada, l'enviaries de seguida a
passeig, no és veritat?
—Crec que sí.
—Bé, doncs, per aquella mateixa raó ella no és una vella estarrufada! Tens les
mans lligades? D'això es tracta: que tinguis les mans lligades!
—Només proposes una nova hipòtesi que es pot sumar a milions d'hipòtesis
recopilades a la biblioteca. Deixa'm tranquil, Snaut, ella… No, no vull parlar més.
—Com tu vulguis. Recorda només que ella és un mirall, i que reflecteix una part
de la teva ment. Si és meravellosa, és perquè tens records meravellosos. Tu mateix
vas proporcionar la recepta. Estàs enxampat en un cercle viciós, no te n'oblidis.
—Què esperes de mi? Que m'allunyi! T'he preguntat per què i no m'has contestat.
—Et contestaré ara. No he sigut jo qui ha proposat aquesta conversació. No m'he
ficat en els teus assumptes. No t'ordeno res, no et prohibeixo res. Encara que tingués
algun dret tampoc ho faria. Has vingut aquí voluntàriament i t'has posat a parlar. Saps
per què? Per treure't un pes de sobre. Ah, estimat Kelvin, conec aquesta càrrega, i no
m'interrompis. Et deixo en llibertat de decidir, quan tu voldries que jo m'oposés. Si jo
m'interposés en el teu camí, podries lluitar amb mi, una cosa tangible, un home com
tu, fet del mateix fang. Lluitaries i tu també et sentiries un home. Com que no et dono
cap oportunitat de lluitar, discuteixes amb mi; o millor dit, amb tu mateix. Només
falta que em diguis que moriries de pena, si ella desaparegués… No, si et plau, ja he
sentit prou!
Vaig reaccionar pesadament.
—He pensat d'emportar-me-la fora de l'Estació i que era el meu deure informar-
te.
—Potser has de defensar el teu punt de vista —l'Snaut va arronsar les espatlles—.
T'he dit el que pensava perquè et veig una mica als núvols. I com més amunt pugis,
més dura serà la caiguda. Vine demà cap a les nou, i veurem en Sartòrius.
—En Sartòrius? Creia que no deixava entrar a ningú. Em vas dir que ni tan sols li
podíem trucar.
—Sembla ser que ha canviat d'alguna manera. Mai parlem dels nostres problemes
domèstics. Amb tu és diferent. Vindràs demà al matí?
—D'acord —vaig grunyir.
Jo el mirava. Havia ficat la mà esquerra a l'armari. Des de quan la porta estava
ajustada? Des de feia molt, probablement, però en la calor de la conversa jo no me
n'havia adonat, que la posició d'aquella mà no era natural. S'hauria pogut dir que hi
amagava alguna cosa, o que sostenia la ma d'algú.
Em vaig mullar els llavis.
—Snaut, que et…
—Surt —va dir en veu baixa— millor que surtis.
Vaig sortir i vaig tancar la porta sobre l'última claror del crepuscle vermell.
L'Harey esperava a deu passos de la porta, asseguda al terra, enganxada a la paret.

S'aixecà d'un salt.
—Veus? —va dir mirant-me amb els ulls brillants—. Ho he aconseguit, Kris,…
Estic contenta! Potser em sigui cada vegada més fàcil…
Vaig respondre distretament:
—Oh, sí, segur…
Vam tornar a l'habitació. Jo no deixava de pensar en aquell armari. Era allà,
doncs, on l'amagava?… I tota la nostra conversació?… Em cremaven tant les galtes
que me les vaig tocar amb el dors de la mà. Quina conversació més estúpida! I per
arribar a què? A res. Ah sí, demà al matí…
De sobte vaig sentir por, una por semblant a la de la nit anterior. El meu
encefalograma? Un registre complet dels meus processos mentals seria projectat a
l'oceà, com a radiació. Què ha dit l'Snaut? Que si ella desaparegués, jo patiria d'una
manera terrible? Un encefalograma és un registre de tots els processos, conscients i
inconscients. Si jo desitjava que ella desaparegués, potser era així, però això no em
deslliurava de l'angoixa. Jo era responsable del meu inconscient? Qui en seria
responsable? Quina estupidesa! Per què havia accedit a entregar el meu
encefalograma? Podria… Podria, naturalment, estudiar el registre abans que ells el
fessin servir, però no el sabria desxifrar. Ningú el sabria desxifrar. Els especialistes
dirien, per exemple, que el subjecte buscava la solució d'un problema matemàtic,
però no podrien identificar el problema mateix. Estan obligats a atendre's a
generalitzacions, afirmen, doncs, que l'encefalograma discrimina entre els diferents
processos simultanis, que no sempre tenen una «contrapart» psíquica. Quant a
l'inconscient, com podria jo desxifrar un record reprimit? Però, per què tenia tanta
por? Aquell mateix matí vaig dir a l'Harey que l'experiment no conduiria a res. Si els
nostres neurofísics no eren capaços de desxifrar un encefalograma, com ho podria fer
aquella estranya, negra, líquida, gegantesca criatura?
Tanmateix, havia entrat en mi, sense que jo me n'adonés, havia sondejat la meva
memòria i havia descobert el meu punt més sensible. Sense cap auxili, sense cap
«ona» travessà el casc hermètic de l'Estació, em trobà i s'emportà el botí…
—Kris…?
Dret, davant la finestra, la mirada fixa, jo no havia notat l'arribada de la nit. Un
prim sostre de núvols platejats reflectia dèbilment el sol esvaït i velava les estrelles.
Si ella desapareixia després de l'experiment, això significava que jo desitjava que
desaparegués. Que jo l'havia matat. No, no pujaria a veure en Sartòrius. No estava
obligat a obeir. Què els diria? La veritat? No, hauria de fingir, mentir, ara i sempre…
Potser hi havia en mi pensaments, intencions, esperances cruels de les quals jo no
sabia res, era un assassí que s'ignorava a si mateix. L'home s'havia llançat al
descobriment d'altres mons i altres civilitzacions, sense haver explorat íntegrament
els seus propis abismes, aquell laberint de passadissos foscos i cambres secretes,
sense haver penetrat al misteri de les portes que ell mateix ha segellat. Abandonar
l'Harey per falsa vergonya, o només perquè em faltava coratge?

—Kris? —va dir l'Harey en veu encara més baixa que abans.
Se m'havia acostat. Vaig simular no haver-la sentit. En aquell instant jo volia estar
sol. Encara no havia decidit res. Immòbil, contemplava el cel negre, les estrelles
fredes, pàl·lids fantasmes de les estrelles que brillaven al cel terrestre. De sobte em
vaig notar el cap buit. Només em quedava la llòbrega certesa d'haver iniciat un viatge
sense tornada. Em negava a admetre que avançava cap a una fita inabastable, i no em
quedaven forces ni per menysprear-me a mi mateix.

Els pensadors
—Kris, és per aquell experiment?
El so de la veu de l'Harey em va sobresaltar. Estava estirat al llit en la foscor des
de feia hores, amb els ulls oberts, incapaç de dormir. No sentia més la respiració de
l'Harey, l'havia oblidat, i em deixava portar per un corrent de pensaments foscos que
em feien perdre de vista la mesura i el significat de la realitat.
—Com saps que no dormo? —a la meva veu hi havia por.
—Quan dorms respires d'una altra manera —va dir en veu baixa, com si s'estigués
excusant—. No et vull molestar… Si no pots, no parlis…
—Per què no podria parlar? Sí, ho has endevinat, és aquell experiment.
—Què esperen ells de l'experiment?
—Ni ells mateixos ho saben. Alguna cosa. Qualsevol cosa. No és l'«Operació
Pensament» és l'«Operació Desesperació». Ara és necessària només una cosa, que un
de nosaltres tingui el coratge d'anul·lar l'experiment i d'assumir la responsabilitat de
la decisió. Però la majoria pensa que aquest coratge seria un senyal de covardia, el
primer pas enrere, una retirada indigna de l'home. Com si fos digne de l'home ficar-se
de cap en una cosa que no entén ni entendrà mai —vaig fer una pausa, però de sobte
vaig tenir un altre accés de còlera—. Naturalment, no els falten arguments. Pretenen
que encara que no establim cap contacte no haurem perdut el temps estudiant aquell
plasma, aquelles ciutats vivents que apareixen i desapareixen al llarg del dia, i que a
la fi descobrirem el secret de la matèria. Saben molt bé que s'enganyen a ells
mateixos, és com si es passegessin per una biblioteca on tots els llibres estan escrits
en una llengua incomprensible. L'únic familiar és el color de les enquadernacions!
—No hi ha altres planetes com aquest?
—Potser. No n'hem trobat cap altre. En tot cas, és d'una classe extremadament
rara. No com la Terra. La Terra és d'un tipus comú: l'herba del univers! Ens gloriegem
d'aquesta universalitat. No imaginem que pugui haver-hi res gaire distint i amb
aquesta idea partim cap als altres mons. I què farem amb aquests altres mons?
Dominar-los o que ells ens dominin: no hi ha altra idea als nostres patètics cervells!
Ah, quant esforç inútil!
Em vaig aixecar. A les palpentes vaig remenar la farmaciola. Els meus dits
reconegueren el flascó ample i pla de les pastilles per dormir.
—Ara dormiré, estimada —en la foscor de l'habitació només se sentia el brunzit
del ventilador—. Haig de dormir.
L'Harey em tocà la mà. La vaig abraçar fort i així ens vam quedar, immòbils. Em
vaig adormir.
Al matí em vaig despertar descansat i fresc. L'experiment em semblava un
assumpte insignificant; no entenia com havia pogut donar tanta importància al meu
encefalograma. Tampoc em preocupava ja haver de portar l'Harey al laboratori. Ella
intentava dominar-se, però no podia passar més de cinc minuts sense veure'm i sentir-

me, encara que fos de lluny, i jo havia renunciat a insistir amb les proves. Ella, fins i
tot, estava disposada a deixar-se tancar en algun lloc. Li vaig demanar que
m'acompanyés i li vaig aconsellar que s'emportés algun llibre.
M'interessava sobretot saber què trobaríem en aquell laboratori. L'aspecte de la
sala gran, pintada de blau i blanc, no tenia res de particular, però els prestatges i els
armaris destinats als instruments de vidre semblaven buits. El vidre d'un armari
estava esquerdat i algunes portes no tenien plafons. Semblava com si poc abans hi
hagués hagut alguna lluita i algú hagués intentat esborrar-ne els rastres.
L'Snaut, enfeinat al costat d'un aparell, es va comportar bastant correctament; no
es va mostrar estranyat quan va veure entrar l'Harey i la va saludar amb un lleu
inclinació del cap.
Jo ja m'havia estirat i l'Snaut m'humitejava els polsos i el front amb sèrum
fisiològic, quan es va obrir una porta estreta i en Sartòrius va sortir d'una habitació
fosca. Portava una túnica blanca, i un davantal negre que li arribava fins als turmells.
Em va saludar amb autoritat, amb un aire molt professional, com si estiguéssim en un
gran institut de la Terra, dos investigadors entre centenars d'altres científics, i com si
continuéssim la feina de la vigília. No tenia posades les ulleres negres, però vaig
notar que portava lentilles; vaig pensar que això explicava aquella mirada
inexpressiva.
Amb els braços creuats, en Sartòrius observava l'Snaut, que havia connectat els
elèctrodes i ara em posava una bena blanca al voltant del cap. De tant en tant mirava
al seu voltant, ignorant a l'Harey. Enfilada en un tamboret, d'esquena contra la paret,
l'Harey fingia llegir un llibre. L'Snaut va fer un pas enrere; vaig moure el cap carregat
de discos metàl·lics i fils elèctrics. Vaig esperar que l'Snaut encengués l'aparell, però
en Sartòrius aixecà la mà i inicià un solemne discurs:
—Doctor Kelvin, un instant d'atenció i de concentració, si us plau. No és la meva
intenció manar-li res, a vostè. Però li aconsello que deixi de pensar en si mateix, en
mi, en el nostre col·lega Snaut. Intenti eliminar qualsevol referència a algun individu,
i concentri's en l'assumpte que ens ha portat aquí. La Terra i Solaris; el cos dels
científics considerat com un tot únic, encara quan les generacions s'hagin succeït i
l'home, qualsevol individu, tingui una existència limitada; les nostres aspiracions i els
nostres repetits intents d'establir algun contacte intel·lectual; el llarg trajecte històric
dels homes; la certesa que som els continuadors d'aquest progrés; la nostra
determinació de renunciar a tot sentiment personal i portar endavant la missió que ens
va ser encomanada; els sacrificis que no eludirem; les dificultats que intentarem
superar… Aquests són els temes que li convindria tenir a la seva ment. L'associació
d'idees no depèn del tot de la voluntat de vostè. Tanmateix, el fet que es trobi aquí,
garanteix l'autenticitat de la sèrie que acabo de presentar-li. Si no està segur d'haver
dut a terme la tasca en les millors condicions possibles, li demano que ho digui, i el
nostre col·lega Snaut començarà un altre cop el registre. Ens sobra temps…
Juntament amb aquestes últimes paraules, en Sartòrius havia esbossat un somriure

sec, però conservava aquella mirada inexpressiva. Jo intentava desembolicar la
fraseologia pomposa que ell havia deixat anar amb la major serietat.
L'Snaut va interrompre el silenci.
—Preparat, Kris?
L'Snaut arrepenjava el colze al tauler dels comandaments de l'electroencefalògraf
com en el respatller d'una cadira i em semblava molt tranquil. Em vaig trobar millor i
li vaig agrair que m'hagués dit pel meu nom de pila.
Vaig tancar els ulls.
—Preparat.
Quan després de fixar els elèctrodes, l'Snaut s'havia aproximat al tauler dels
comandaments, m'havia emprès una angoixa sobtada; ara aquella angoixa es
dissipava també amb rapidesa. Mig aclucant els ulls vaig poder veure els llums
vermells que titil·laven al tauler negre. Ja no sentia el contacte humit i desagradable
dels elèctrodes metàl·lics, aquella corona de fredes medalles que m'envoltava el cap.
La meva ment era una sorra grisa i unida, vorejada per una gentada d'espectadors
invisibles, apilotats, atents, silenciosos; i d'aquell silenci emanava un menyspreu
irònic per en Sartòrius i la Missió. Què improvisaria jo per a aquells espectadors
interiors? «Harey…», vaig pronunciar el nom amb inquietud, preparat per retirar-lo
de seguida. Però no hi van haver protestes. Vaig insistir, embriagat en tendresa i
dolor, disposat a suportar llargs sacrificis… L'Harey em va omplir totalment i ella no
tenia cos, no tenia cara; respirava en mi, real i imperceptible. De sobte, a la llum
grisa, inscrita en aquella presència desesperada, vaig veure la cara docta i professoral
d'en Giese, el pare de la solarística i dels solaristes. No veia l'erupció de fang, el
xuclador nauseabund que havia empassat unes ulleres d'or i un bigoti pulcrament
raspallat; jo veia el gravat de la portada de la monografia, els concisos traços de llapis
amb què el dibuixant li havia aureolat el cap, un cap que s'assemblava tant a la del
meu pare, no en les faccions sinó en l'expressió de la prudència i honestedat
antiquades), que a la fi jo no sabia qui dels dos m'estava mirant: el meu pare o en
Giese. Tots dos havien mort, i cap havia rebut sepultura; però en la nostra època els
morts sense sepultura no són rars.
La imatge d'en Giese va desaparèixer i durant una estona em vaig oblidar de
l'Estació, de l'experiment, de l'Harey, de l'oceà negre; els records immediats es van
esvair davant la certesa aclaparadora que aquests dos homes: el meu pare i en Giese,
convertits en pols, havien enfrontat en un altre temps tots els atzars de l'existència i
aquesta certesa em va provocar una pau profunda que va desplaçar la gentada
apinyada al voltant de la sorra grisa a l'espera de la meva derrota.
Vaig sentir l'esclafit dels interruptors; la llum artificial em travessà les parpelles.
Vaig pestanyejar. En Sartòrius no s'havia mogut; m'observava. L'Snaut, d'esquena,
s'ocupava de l'aparell; em va semblar que es complaïa fent esclafir les sandàlies, que
se li escapaven dels peus.
—Pensa que la primera etapa ha tingut èxit, doctor Kelvin? —va preguntar en

Sartòrius amb aquella veu nasal que jo detestava tant.
—Sí.
—N'està segur? —va insistir bastant sorprès i potser amb una certa desconfiança.
—Sí.
La meva seguretat i el to tallant de la meva resposta van triomfar breument sobre
l'encarcarament d'en Sartòrius.
—Ah, bé —va barbotejar.
L'Snaut se m'acostà i començà a desembolicar l'embenat que m'envoltava el cap.
En Sartòrius va retrocedir, va vacil·lar i va desaparèixer a l'habitació fosca. Em
desentumia les cames quan en Sartòrius tornà a sortir portant a la ma la pel·lícula ja
revelada i seca. Al llarg d'uns quinze metres de cinta negra i brillant, unes línies
tremoloses dibuixaven un encaix blanc.
Ja no em necessitaven, però em vaig quedar. L'Snaut ficà la pel·lícula al cap del
modulador. En Sartòrius, amb la mirada ombrívola i desconfiada, examinà una
vegada més l'extrem de la cinta, com si intentés desxifrar aquelles línies ondulants.
L'experiment va continuar sense sobresalts. L'Snaut i en Sartòrius s'havia
instal·lat als taulers de control i premien les tecles. A través del terra blindat vaig
sentir el brunzit sord del corrent de les bobines; els feixos lluminosos es van moure
en els indicadors, juntament amb el projector de rajos X que va baixar al fons de la
casamata. Els feixos lluminosos es van aturar al nivell mínim.
L'Snaut va elevar la tensió i l'agulla blanca del voltímetre va descriure un
semicercle d'esquerra a dreta. El brunzit del corrent quasi no se sentia ara. La
pel·lícula es descargolava, invisible sota les dues càpsules esfèriques; les xifres
saltaren amb un lleu dringueig al quadrant del mesurador.
Em vaig acostar a l'Harey, que ens observava per sobre del llibre. Em va fer una
mirada inquisitiva. L'experiment s'havia acabat. En Sartòrius es va aproximar al pesat
cap cònic de l'aparell.
Els llavis de l'Harey van dibuixar una pregunta muda: «Ens n'anem?»
Vaig assentir amb un moviment de cap. L'Harey s'aixecà i deixàrem la sala sense
acomiadar-nos.
Un crepuscle admirable il·luminava les finestres del passadís del pis alt. L'horitzó
no era rogenc i llòbrec, com de costum a aquella hora, sinó d'un rosa tornassolat,
recamat de plata. Les ondulacions ombrívoles de l'oceà reflectien una llum violàcia.
El cel era vermell només al zenit. Quan vam arribar al peu de l'escala, em vaig parar
de sobte. No podia suportar la idea que ens tanquéssim un altre cop a la meva cabina,
com a la cel·la d'una presó.
—Harey… voldria veure una cosa a la biblioteca… no t'importa, oi?
—Oh, no! —exclamà l'Harey amb una animació una mica forçada—. Trobaré
alguna cosa per llegir…
Des de la vigília, me n'adonava, s'havia obert un clot entre nosaltres. Hauria hagut
de mostrar-me més cordial, vèncer aquella apatia. Però, d'on podia treure les forces?

Vam baixar per la rampa que portava a la biblioteca; al petit vestíbul hi havia tres
portes, uns globus de cristall que contenien flors s'afileraven al llarg de les parets.
Vaig obrir la porta del mig, recoberta amb cuir sintètic per les dues cares. Quan
entrava a la biblioteca jo sempre evitava tocar aquest entapissat. Ens va rebre una
agradable ventada d'aire fresc. Malgrat el sol estilitzat pintat al sostre, la vasta sala
circular no s'havia reescalfat.
Vaig passar la mà al llarg dels lloms dels llibres; estava a punt d'elegir, entre tots
els clàssics de Solaris, el primer volum d'en Giese, desitjant mirar una vegada més el
retrat que adornava la portada quan vaig descobrir a l'atzar l'obra d'en Gravinsky, un
llibre de tapes esquerdades, que no havia vist abans.
Em vaig instal·lar en una butaca. L'Harey, asseguda al meu costat, fullejava un
llibre; jo sentia com passava els fulls. El Compendi de Gravinsky, que els estudiants
consultaven com ajuda-memòria, era una classificació alfabètica de les hipòtesis
solaristes. El compilador, que mai havia posat el peu a Solaris, havia examinat totes
les monografies, totes les cròniques fragmentàries i les hipòtesis de treball; incloent
encara els comentaris ocasionals que es podien llegir a les obres dels planetòlegs
dedicades a altres globus celestes. Havia redactat un inventari on abundaven les
formulacions simplistes, que desvirtuaven les subtileses del pensament original.
L'obra, concebuda com un projecte enciclopèdic, avui només era una simple
curiositat sense importància. El compendi de Gravinsky havia aparegut vint anys
abans, però des de llavors s'havien acumulat tantes hipòtesis noves que amb un sol
llibre no n'hi hauria hagut prou per contenir-les.
Vaig recórrer l'índex, quasi una llista necrològica, ja que només uns pocs dels
autors citats vivien encara. Entre els sobrevivents, cap participava d'una manera
activa en els estudis solaristes. Llegint tots aquells noms, sumant tants esforços
intel·lectuals, en tots els camps, no es podia deixar de pensar que entre aquests milers
d'hipòtesis, una com a mínim havia de ser justa, i que en totes elles hi havia sense cap
dubte un gra de veritat; la realitat no podia ser totalment distinta.
En la introducció, Gravinsky dividia en períodes els seixanta anys d'estudis
solaristes. Durant el primer període, que s'havia iniciat amb una nau de
reconeixement en l'òrbita, ningú havia formulat una hipòtesi veritable. El «sentit
comú» acceptava que l'oceà era un conglomerat químic sense vida pròpia, una massa
gelatinosa que mitjançant una activitat «quasi volcànica» produïa meravelloses
creacions i estabilitzava una òrbita excèntrica mitjançant un procés mecànic autogen,
igual com un pèndol es manté en un cert pla una vegada posat en moviment. En
realitat, tres anys després de la primera expedició, Magenon havia insinuat que la
«màquina col·loïdal» estava dotada de vida; per a en Gravinsky, tanmateix, el període
de les hipòtesis biològiques començava només nou anys més tard, quan l'opinió de
Magenon, anteriorment descartada, havia conquistat ja nombrosos adeptes. Els anys
següents abundaren les descripcions teòriques de l'oceà viu, descripcions
extremadament complexes, basades en anàlisis biomatemàtiques. Durant el tercer

període, l'opinió dels científics, fins llavors bastant unànime, començà a dividir-se.
El que va seguir va ser un combat furiós entre una multitud d'escoles rivals. Va
ser l'època de Panmaller, Strobel, Freyhouss, Le Greunille, Osipowicz; tot el llegat
d'en Giese va ser sotmès a una crítica implacable. Aparegueren els primers aties i els
primers inventaris; les noves tècniques de control remot van permetre que els aparells
transmetessin estereofotografies des de l'interior de les asimetriades, que fins feia poc
no semblava possible explorar. En el vaivé de les discussions, es rebutjaren amb
desdeny les hipòtesis «mínimes»: encara que no s'aconseguís el tan ansiosament
desitjat «contacte» amb el «monstre racional», sostenien alguns, valia la pena estudiar
les ciutats cartilaginoses dels mimoides i les muntanyes que s'aixecaven en la
superfície de l'oceà, i obtenir així valuosa informació química i físico-química, i
conèixer millor l'estructura de les molècules gegants. Ningú es molestà a refutar els
partidaris d'aquestes tesis derrotistes. Els científics es dedicaren a catalogar les
metamorfosis típiques, en obres encara clàssiques. Frank desenvolupà, mentrestant, la
teoria bioplasmàtica dels mimoides, que, encara que inexacta, com es va demostrar
més tard, continua sent un exemple admirable d'audàcia intel·lectual i de construcció
lògica.
Aquests tres primers «períodes de Gravinsky», trenta anys i escaig de seguretat
càndida, de romanticisme irresistiblement optimista, van ser la joventut de la
solarística. Un escepticisme creixent anunciava ja l'edat madura. Cap al final del
primer quart de segle de les velles hipòtesis col·loïdo-mecàniques, va aparèixer un
descendent llunyà: la teoria de l'oceà apsíquic, una nova i quasi unànime ortodòxia
que va negar les idees de tota una generació d'observadors que havien cregut observar
en l'oceà les manifestacions d'una voluntat conscient, processos teològics, una
activitat motivada per alguna necessitat interior. Aquest punt de vista era ara rebutjat
d'una manera aclaparadora, deixant com a amos d'aquest camp l'equip Holden,
Eonides i Stoliva; les seves especulacions, analíticament fonamentades, es basaven en
un examen minuciós de les dades que continuaven acumulant-se. Fou l'edat d'or dels
arxivistes; les microfilmoteques sobreeixien de documents; les expedicions, que
comptaven, de vegades, amb més de mil membres, van ser equipades amb els aparells
més perfectes que la Terra podia proveir: registradors automàtics, sondes, detectors.
Tanmateix, l'esperit mateix de la investigació estava flaquejant, i en el transcurs
d'aquell període encara optimista es notava ja una declinació. Homes agosarats com
en Giese, Strobel, Sevada, que no vacil·laven mai quan es tractava de defensar o
atacar una concepció teòrica, havien donat forma a aquesta primera fase solarística.
Sevada, l'últim dels grans solaristes, desaparegué d'una manera inexplicable als
voltants del pol sud del planeta. Aparentment, havia estat víctima d'una imprudència,
que ni tan sols un novici hauria pogut cometre. Planant a poca alçada per sobre de
l'oceà, a la vista d'un centenar d'observadors, havia precipitat l'aparell a l'interior d'un
angilus, que no li tancava el pas. S'havia parlat d'una debilitat sobtada, d'un
esvaniment, d'una falla mecànica; però jo sempre havia cregut que aquest era el

primer suïcidi, una primera i sobtada crisi de desesperació.
Van haver-hi altres «crisis», que l'obra de Gravinsky no esmentava i que jo anava
recordant mentre passava les pàgines groguenques, amb lletra molt petita.
Va passar el temps i les reaccions de desesperació es van fer menys violentes, i les
personalitats excel·lides van ser també més rares entre els científics. El problema del
reclutament de científics especialitzats mai ha estat investigat al fons. Tota generació
compta amb un nombre aproximadament constant d'homes intel·ligents i decidits i
que es distingeixen només perquè van per camins diferents. La presència o l'absència
d'aquests homes en un determinat camp d'estudi s'explica sense cap dubte per les
perspectives que ofereix l'esmentat sector. Els investigadors de l'època clàssica de la
solarística poden ser valorats d'una manera diferent, però ningú nega la grandesa i
encara el geni de quasi tots ells. Durant desenes d'anys, el misteriós oceà havia atret
els millors matemàtics i físics, especialistes eminents en biofísica, teoria de la
informació i l'electrofísiologia. I de sobte, a l'exèrcit dels investigadors, li
començaren a prendre a poc a poc els comandaments. Només quedava una multitud
grisa i anònima de «coleccionistes» pacients, de compiladors, capaços de vegades
d'idear un experiment original; però les vastes expedicions concebudes a escala
planetària es feien més escasses i ja no va haver-hi hipòtesis audaces i estimulants
que commoguessin el món científic.
El monument de la solarística dequeia, corroït per hipòtesis que es diferenciaven
només en qüestions menors i coincidien en el tema de la degeneració, la regressió, la
involució de l'oceà. De tant en tant sortia una concepció més audaç i més interessant,
però sempre es tractava d'alguna manera d'una condemna de l'oceà, producte terminal
d'un desenvolupament que molt temps enrere, milers d'anys abans, havia passat per
una fase d'organització superior, i que ara era una mera unitat física. Les múltiples
creacions, inútils, absurdes, eren sobresalts d'agonia fantàstica, que es perpetuava des
de feia segles. Així que els tensors i els mimoides eren tumors: tots els processos
observats a la superfície de l'enorme cos fluid expressaven el caos i l'anarquia…
Aquesta forma d'enfocar el problema es va convertir en una obsessió. Durant set o
vuit anys la literatura científica va abocar, en termes cortesos, asseveracions que no
eren més que una col·lecció d'insults: la venjança d'una multitud de solaristes
desorientats davant la indiferència d'aquell objecte que s'obstinava a ignorar els més
assidus afanys.
Un equip de psicòlegs europeus havia estudiat les variacions de l'opinió pública
durant un període de diversos anys. L'informe, indirectament vinculat a la solarística,
no figurava a la biblioteca de l'Estació, però jo l'havia llegit i el recordava
perfectament.
Els investigadors havien arribat a demostrar que els canvis en l'opinió general
corresponien de prop a les fluctuacions de les hipòtesis científiques.
També dins del grup coordinador de l'Institut Planetològic el canvi es manifestava
en una reducció progressiva del pressupost dels instituts i dels llocs consagrats a la

solarística, i també en restriccions que afectaven els equips d'exploració.
Alguns homes de ciència havien adoptat, tanmateix, l'actitud oposada, i
demanaven mitjans d'acció més enèrgics. El director administratiu de l'Institut
Cosmològic Universal es va aferrar a afirmar que l'oceà viu no desdenyava de cap
manera els homes, però que no havia notat que eren allà, igual com un elefant no veu
ni sent les formigues que se li passegen pel llom. Per atraure i retenir l'atenció de
l'oceà calia posar en activitat estímuls poderosos i màquines gegantesques,
concebudes d'acord amb les dimensions de Solaris. La premsa no deixà de subratllar
maliciosament que el director de l'Institut Cosmològic buscava recursos fora de la
seva butxaca, ja que el finançament d'aquestes costoses expedicions hauria correspost
a l'Institut Planetològic.
El diluvi d'hipòtesis continuava, velles hipòtesis reflexionades, superficialment
modificades, simplificades o complicades al màxim, i la solarística, disciplina
relativament clara malgrat la vastitud dels temes, eren un laberint cada vegada més
intricat en el qual tota possible solució acabava indefectiblement en un cul-de-sac. En
un clima d'indiferència general, d'estancament, i desmoralització, l'oceà de Solaris
desapareix sota un oceà de paper imprès.
Dos anys abans d'ingressar al laboratori d'en Gibarian on vaig obtenir el diploma
de l'Institut, la fundació Mett-Irving va prometre una elevada recompensa a qui trobés
la manera d'aprofitar l'energia de l'oceà. La idea no era nova; les naus còsmiques ja
havien portat a la Terra carregaments de gelea plasmàtica. Pacientment, s'havien
assajat distints mètodes de conservació: altes i baixes temperatures, microatmosfera i
microclimes artificials que reproduïen les condicions atmosfèriques i climàtiques de
Solaris, irradiació prolongada… S'havia recorregut a tot un arsenal de procediments
físics i químics per observar un procés de descomposició més o menys lent que
passava per estadis ben definits: consumpció, maceració, liqüefacció en primer grau
(primària) i liqüefacció tardana (secundària). Les mostres extretes de les
eflorescències i creacions plasmàtiques corrien sempre la mateixa sort, amb algunes
variants en el procés de descomposició. El producte final era invariablement una
tènue cendra metàl·lica.
Un cop que els homes de ciència reconegueren la impossibilitat de conservar la
vida, encara en estat vegetatiu, de qualsevol fragment extret de l'oceà, petit o gran,
s'arribà a la convicció (sota la influència de l'escola de Meunier i Proroch) que aquest
problema era la clau del misteri. Es tractava només de trobar la interpretació correcta.
La recerca d'aquella clau, la pedra filosofal dels estudis solaristes, havia absorbit
el temps i les energies de tot un exèrcit d'investigadors que mancaven en general de la
preparació adequada. Durant el quart decenni de la solarística, es desenvolupà una
veritable epidèmia que arribà a desconcertar els psicòlegs: un nombre incalculable de
maníacs i de fanàtics ignorants es van consagrar a una recerca cega, més obstinats
encara que els antics profetes del moviment constant o de la quadratura del cercle.
Tanmateix, aquesta passió es va extingir després de pocs anys. En l'època que jo em

preparava per viatjar a Solaris feia temps que la famosa epidèmia havia deixat de ser
tema obligat als diaris i les conversacions, i l'oceà mateix ja havia estat pràcticament
oblidat.
Vaig tornar a posar el compendi de Gravinsky al prestatge, respectant l'ordre
alfabètic; de sobte vaig veure el prim opuscle de Grattenstrom, un dels autors més
excèntrics de la literatura solarística. Jo coneixia l'opuscle; era un assaig dictat per la
necessitat de comprendre allò que supera l'home, i específicament dirigit contra
l'individu, l'home, i l'espècie humana; l'obra abstracta i àcida d'un autodidacte, que
havia publicat abans una sèrie d'insòlites observacions sobre alguns temes marginals i
rarificats de la física quàntica, Aquest opuscle d'unes quinze pàgines, l'obra capital de
l'autor!, intentava demostrar que els resultats més abstractes de la ciència, les teories
més altives, les més altes conquistes matemàtiques, no eren més que un progrés
irrisori, un o dos passos endavant, respecte a la nostra comprensió prehistòrica,
grollera, antropomòrfica del món del voltant. Assenyalant certes correspondències
entre el cos humà, les projeccions dels nostres sentits, l'estructura orgànica, les
limitacions fisiològiques de l'home i les equacions de la teoria de la relativitat, el
teorema dels camps magnètics i les hipòtesis del camp unificat, Grattenstrom arribava
a la conclusió que mai seria possible cap classe de «contacte» entre l'home i alguna
civilització extrahumana. En aquella diatriba contra la humanitat, no es mencionava
l'oceà viu; tanmateix, la presència constant, el silenci triomfant i desdenyós del mar
apareixia sempre entre línies. Aquesta fou com a mínim la meva impressió després de
llegir Grattenstrom. Havia estat en Gibarian qui m'havia assenyalat l'existència de
l'opuscle, i segurament ell mateix l'havia incorporat a la col·lecció d'obres clàssiques
de l'Estació, ja que l'opuscle de Grattenstrom era considerat una mera curiositat, i no
un autèntic solarianum.
Amb un sentiment estrany, quasi de respecte, vaig ficar curosament el prim
opuscle al prestatge, a l'estreta filera de llibres. Vaig passar la ma per l'enquadernació
de color verd-bronze de l'Anuari de Solaris. Ara era evident que en uns pocs dies
havíem obtingut informació certa sobre qüestions fonamentals que en altre temps
havien fet córrer rius de tinta i havien alimentat massa disputes estèrils per falta
d'arguments. Avui, encara que el misteri ens assetjava per tots els costats, ens
sobraven arguments de pes.
Era l'oceà una criatura vivent? Només un tossut o un enamorat de les paradoxes
s'atreviria ara a posar-la en dubte. Era impossible negar les «funcions psíquiques» de
l'oceà; poc importava el que el terme significava exactament. Era massa obvi, en tot
cas, que l'oceà ens havia «vist». Aquesta sola comprovació invalidava les teories
solaristes que definien l'oceà com un «món introvertit», una «entitat reclusa», privada
per un procés degeneratiu dels òrgans de pensament que havia posseït un cop, que
ignorava l'existència dels objectes i fenòmens exteriors, immers en un remolí
gegantesc de corrents mentals creats i confiats als abismes d'aquest planeta monstruós
que girava entre dos sols.

Més encara, havíem descobert que l'oceà podia reproduir el que cap síntesi
artificial havia aconseguit mai: un cos humà perfeccionat, on l'estructura subatòmica
havia estat modificada perquè servís a propòsits que desconeixíem.
L'oceà vivia, pensava, actuava. El «problema Solaris» no es podia rebutjar com a
absurd. Ens trobàvem a la fi amb una Criatura. La partida «perduda» ja no estava
perduda… Ja ningú podia dubtar-ne. De grat o per força els homes haurien de fer cas
a aquell veí a anys llum de distància, situat, tanmateix, dins de la nostra esfera
d'expansió, i més inquietant que tota la resta de l'univers.
Potser havíem arribat a una fita històrica. Què decidirien els governants? Ens
ordenarien de renunciar i tornar a la Terra, immediatament o en un futur proper? Era
possible que volguessin anul·lar l'Estació? No era inversemblant com a mínim.
Tanmateix, jo no creia en la retirada com a solució. L'existència del colós pensant no
deixaria de turmentar els homes. Encara que l'home hagués explorat tots els racons
del cosmos, encara que hagués trobat altres civilitzacions, fundades per criatures
semblants a nosaltres, Solaris continuaria sent un desafiament etern.
Vaig descobrir perdut entre els gruixuts volums de l'Anuari, un llibret petit
enquadernat en pell. Vaig mirar un instant la gastada coberta; era un llibre vell, la
Introducció a la Solarística de Muntius. L'havia llegit en una nit; en Gibarian, amb
un somriure, m'havia deixat l'exemplar i quan vaig girar l'última pàgina, l'aurora d'un
nou dia terrestre entrava a la meva habitació. La solarística, escrivia Muntius, és la
religió de l'era còsmica; una fe disfressada de ciència. El Contacte, la meta de la
solarística, no és més vague i fosc que la comunió dels sants o la tornada del Messies.
L'exploració d'una litúrgia que se serveix d'un llenguatge metodològic; els científics
treballen humilment esperant una consumació, una Anunciació. No hi ha ni pot
haver-hi cap pont entre Solaris i la Terra. La comparació és subratllada amb
paral·lelismes obvis: els solaristes rebutgen certs arguments, no hi han experiències
comunes, no hi han nocions transmissibles, igual com els creients rebutjaven els
arguments contra la fe. Altrament, què podem esperar els homes d'una «via
d'informació» amb l'oceà viu? ¿Un catàleg de vicissituds que s'estenen
indefinidament en el temps associat a una existència tan antiga que ja no recorda el
que va ser en un principi? ¿Una descripció de les aspiracions, passions, esperances i
sofriments que l'oceà expressa creant muntanyes vivents? ¿La promoció de la
matemàtica a existència encarnada, la revelació de la plenitud en la soledat i la
renúncia? Però tot això seria incomunicable: traduïts a un llenguatge humà qualsevol,
els valors i els significats complicats perden tota la substància; no poden creuar la
frontera. Els «adeptes» no esperen tais revelacions, més de l'ordre de la poesia que de
la ciència, ja que el que ells busquen és la Revelació mateixa, una revelació que els
expliqui el sentit del destí de l'home. La solarística ressuscita mites desapareguts fa
temps; expressa una nostàlgia mística que els homes ja no s'atreveixen a confessar
obertament; la pedra angular, profundament enterrada en els fonaments de l'edifici, és
l'esperança de la Redempció.

Incapaços de reconèixer aquesta veritat, els solaristes evitaven prudentment tota
descripció del Contacte, presentat sempre com a resultat últim, encara que als primers
temps el consideraven un començament, una obertura, una nova via, entre moltes
altres possibles. Passaren anys i el Contacte fou santificat, i es va convertir en el cel
de l'eternitat.
Muntius analitzava molt senzillament i amb amargor aquesta «heretgia» de la
planetologia, desmantellant el mite solarista o, millor dit, el mite de la Missió de
l'Home.
Primera veu discordant, l'obra de Muntius havia ensopegat amb el silenci
desdenyós dels homes de ciència, que confiaven encara en el desenvolupament de la
solarística. ¿Com, en efecte, hauríem pogut aprovar una tesi que soscavava les bases
mateixes de tota possible investigació?
La solarística continuà a l'espera de l'home capaç d'aixecar-la sobre sòlids
fonaments i de traçar amb rigor les noves fronteres. Cinc anys més tard de la mort de
Muntius, quan el seu llibre era el merlot blanc dels bibliòfils, quasi impossible de
trobar, tant en les col·leccions de solarística com a les biblioteques d'obres
filosòfiques, un grup d'investigadors noruecs fundà una escola que portava el seu
nom; en contacte amb la personalitat de diversos hereus espirituals, el pensament serè
del monstre es transformà de moltes maneres: derivà en la ironia corrosiva d'Erle
Ennesson, i, en un pla menys elevat, en la «solarística utilitària» o «pragmàtica» de
Phaeleng, que recomanava aprofitar els avantatges immediats obtinguts en les
exploracions, sense preocupar-se per una possible comunió intel·lectual dels dos
mons, algun contacte utòpic. Comparades amb l'anàlisi implacable i límpid de
Muntius, les obres d'aquests deixebles són simples compilacions, obres de
vulgarització, amb l'excepció dels tractats d'Ennesson i potser els estudis de Takata.
Muntius havia exposat ja el desenvolupament complet de les concepcions solaristes;
anomenava la primera fase de la solarística com l'era dels «profetes»: Giese, Holden i
Sevada; la segona fase era el «gran cisma»: fragmentació de l'església única en una
multitud de camarilles antagòniques. Muntius preveia una tercera fase, que
sobrevindria quan tot hagués, estat explorat, i que es manifestaria per una dogmàtica
escolàstica. Tanmateix, aquesta predicció demostrà ser inexacta. Segons penso jo, en
Gibarian tenia raó quan qualificava l'atac encapçalat per Muntius com a
«simplificació monumental» Muntius deixava de costat allò que en la solarística no
tenia cap relació amb un credo; la continuada investigació només tenia en compte la
realitat material d'un globus que girava al voltant de dos sols.
Al llibre de Muntius vaig trobar una còpia de la revista trimestral «Parerga
Solariana», un plec de fulls groguencs, un dels primers articles escrits per en Gibarian
abans que l'anomenessin director de l'Institut. L'article, titulat Per què sóc Solarista,
començava enumerant successivament tots els fenòmens materials que justificaven
les possibilitats d'un contacte. En Gibarian pertanyia a aquella generació
d'investigadors que es va atrevir a reviure l'optimisme de l'època d'or, sense renegar

d'una fe que transcendia sens dubte les fronteres imposades per la ciència, però que es
mantenia d'alguna manera en el domini del correcte, ja que implicava la necessitat
d'esforços perseverants.
En Gibarian estava sota la influència de les obres clàssiques de la bioelectrònica
eurasiàtica: Txo En-Min, Ngyalla, Kawakadze. En aquests famosos estudis s'establia
una analogia entre el diagrama de l'activitat elèctrica del cervell i certes descàrregues
que es produïen dins del plasma abans de l'aparició, per exemple, de polimorfs
elementals o de solàrids bessons. En Gibarian rebutjava les interpretacions massa
antropomòrfiques, les mistificacions de les escoles psicoanalítiques, psiquiàtriques i
neurofisiològiques que s'esforçaven per descobrir en l'oceà símptomes de malalties
humanes, entre altres l'epilèpsia (a la qual atribuïen les erupcions espasmòdiques de
les asimetriades). Entre els defensors del Contacte, en Gibarian era un dels més
prudents i lúcids, i condemnava les declaracions extravagants, veritablement cada
vegada més rares. La meva pròpia tesi de doctorat havia despertat un cert interès i
moltes resistències. Basant-me en els descobriments de Bergmann i Reynolds, que
havien aconseguit aïllar i filtrar els components de les emocions més poderoses:
desesperació, mal, voluptuositat, comparant sistemàticament aquests registres amb les
descàrregues elèctriques de l'oceà, jo havia observat certes oscil·lacions en les parts
de les simetriades i en la base dels mimoides en formació que semblaven curiosament
anàlogues. Amb això n'hi va haver prou perquè el meu nom aparegués als diaris i les
revistes, sota títols, de vegades, grotescos: La gelatina desesperada, o L'orgasme del
planeta. Aquesta dubtosa fama va tenir una afortunada conseqüència (així ho creia
fins fa pocs dies): va atreure l'atenció d'en Gibarian (que com era lògic, no podia
llegir totes les obres que es referien a Solaris) i em va enviar una carta. Aquesta carta
va tancar un capítol de la meva vida i va obrir-ne un altre…

Els somnis
Després de sis dies, sense haver-se produït cap reacció, vam decidir repetir
l'experiment. Immobilitzada fins llavors en la intersecció del paral·lel 42 i el meridià
116, l'Estació es desplaçà cap al sud, planant a una alçada constant de quatre-cents
metres sobre el nivell de l'oceà. Efectivament, els nostres radars confirmaven les
observacions automàtiques del satèl·lit: hi havia un augment en l'activitat plasmàtica
a l'hemisferi austral.
Durant quaranta-i-vuit hores, un invisible feix de rajos X modulats pel meu propi
encefalograma bombardejà a intervals regulars la superfície quasi llisa de l'oceà.
Després d'aquelles quaranta-vuit hores de viatge havíem arribat a les immediacions
de la regió polar. El disc del sol blau baixava per un costat de l'horitzó i per l'altre les
aurèoles purpúries dels núvols ja anunciaven la sortida del sol vermell. Al cel, unes
flames enlluernadores i una pluja d'espurnes verdes lluitaven amb atenuades
resplendors rogenques; l'oceà mateix participava en aquell combat de dos astres,
abrusant-se aquí de reflexos mercurials i allà de reflexos escarlates; el més petit núvol
que solcava el firmament embellia amb resplendors irisades l'escuma de les ones. El
sol acabava de desaparèixer quan als límits del cel i l'oceà sortí de sobte, quasi
invisible, enfonsada entre bromes de color sang (però instantàniament assenyalada
pels detectors) una gegantesca flor de vidre, una simetriada. L'Estació no canvià de
rumb; després d'un quart d'hora, el colossal robí palpitant de resplendors somortes
s'amagà un altre cop darrere de l'horitzó. Uns minuts més tard, una esvelta columna,
la curvatura del planeta tapava la base, s'aixecà a molts de metres en l'atmosfera.
Aquest arbre fantàstic que creixia abocant sang i mercuri era el final de la simetriada;
el brancatge profús, el capitell de la columna, es va fondre en un bolet gegant,
il·luminat simultàniament pels dos sols volà amb el vent; la part inferior, es
fragmentà en raïms pesats i s'enfonsà lentament. L'agonia de la simetriada durà tota
una hora.
Passaren altres quaranta-vuit hores. Els nostres rajos havien escombrat una vasta
extensió de l'oceà; un últim cop, vam repetir l'experiment. Des del nostre lloc
d'observació vèiem amb relativa nitidesa, a tres-cents quilòmetres al sud, una cadena
d'illots, tres pics rocosos, coberts d'una substància semblant a la neu i que era en
realitat un sediment d'origen orgànic que demostrava que aquella formació
muntanyosa havia estat en una altra època el fons de l'oceà. Vam anar llavors cap al
sud-oest. Costejàrem una mica una serralada, coronada de núvols que s'acumulaven
durant el dia vermell i més tard desapareixien. A l'Estació no passava res. En
Sartòrius havia programat els experiments, que es repetien automàticament a intervals
regulars. Jo ignorava fins i tot si verificaven el bon funcionament de les
instal·lacions. En realitat, la calma no era tan completa com semblava, però no a
causa d'activitats humanes.
Jo tenia por que en Sartòrius no pensés seriosament de deixar la construcció del

disruptor. ¿I com reaccionaria l'Snaut quan sabés que jo l'havia enganyat d'alguna
manera, que havia exagerat els perills a què ens exposàvem si intentàvem anihilar la
matèria neutrínica?
Cap dels dos, però, havia tornat a parlar-me de l'assumpte, i jo m'interrogava
sobre les raons d'aquell silenci. Sospitava vagament que m'amagaven alguna cosa, i
que treballaven en secret.
Tots els dies jo anava a fer una ullada a l'habitació del disruptor, un recinte sense
finestres, situat exactament sota el laboratori principal. Mai hi vaig trobar ningú, una
capa de pols cobria la closca i els cables de l'aparell, com si ningú l'hagués tocat en
les últimes setmanes.
No trobava ningú enlloc, no aconseguia localitzar l'Snaut; el trucava a la cabina
de la ràdio, cap resposta. Algú, segurament, vigilava els moviments de l'Estació, però
qui? Jo no ho sabia, i encara que sembli estrany, opinava que la qüestió no em
concernia. Que l'oceà no reaccionés, també em deixava indiferent; fins a tal punt que
després de dos o tres dies ja no esperava res, ni tenia por; havia oblidat del tot
l'experiment i les possibles reaccions. Em passava el dia assegut, a la biblioteca o a la
cabina. L'Harey, una ombra discreta, m'acompanyava sempre. Jo notava amb claredat
que hi havia un cert malestar entre nosaltres, i que la meva apatia, aquella treva del
pensament, no podia durar gaire més. Estava clar que de mi depenia que hi hagués un
canvi en les nostres relacions, però jo rebutjava la idea mateixa del canvi; era incapaç
de prendre cap decisió. Tot el que hi havia a l'Estació, i en particular les meves
relacions amb l'Harey, em semblava fràgil i insubstancial: la més mínima modificació
podia trencar aquell perillós equilibri i precipitar un desastre. D'on venien aquelles
impressions? Jo no ho sabia. I el més estrany era que l'Harey estava passant també
per una experiència semblant.
Quan avui evoco aquells dies, penso que aquella impressió d'incertesa, de
pròrroga, aquell pressentiment d'un cataclisme imminent eren provocats per una
presència invisible que s'havia aposentat a l'Estació, i que es manifestava també en els
somnis. Sense haver tingut mai, ni abans ni després, visions semblants, vaig decidir
anotar-les, transcriure-les aproximadament, dins dels límits del meu vocabulari,
advertint que només es tractava d'idees generals i amb prou feines fragmentàries,
quasi completament desposseïdes d'un horror inexpressable.
En una regió indistinta, al cor de la immensitat, lluny del cel i de la Terra, sense
terra sota els meus peus, sense cap sostre per sobre del meu cap, sense parets, sense
res i tancat en una matèria desconeguda; el meu cos s'ha impregnat d'una substància
morta, informe; o millor dit, no tinc cos, sóc aquella matèria estranya a mi mateix.
Taques nebuloses, d'un color rosa molt pàl·lid, m'envolten, suspeses en un medi més
opac que l'aire, només arribo a distingir els objectes al moment que ja són molt a prop
de mi; però llavors, quan els objectes s'aproximen, tenen una nitidesa extraordinària,
Se m'imposen amb una precisió sobrenatural; la realitat de tot el que m'envolta té a
partir d'aquell instant un incomparable poder d'evidència física. (Quan em desperto

penso que acabo d'abandonar el món de la vigília, i tot el que veig em sembla llavors
difús i irreal).
Així, doncs, comença el somni. Al meu voltant, alguna cosa espera el meu
consentiment, la meva conformitat, una aquiescència interior i sé, o més aviat alguna
cosa sap en mi, que no em convé cedir a aquella temptació desconeguda, ja que quant
més prometi, més terrible serà la fi. O més exactament, no sé res de tot això, perquè si
ho sabés hauria d'estar espantat, i jo mai estava espantat. Espero. De la broma rosada
que m'envolta, emergeix un objecte invisible, i em toca. Inert, presoner d'una matèria
estranya, no puc retrocedir ni fer la volta, i aquell objecte invisible em continua
tocant, auscultant la meva presó, com si fos una mà; i aquella mà em recrea. Fins ara
jo creia veure-ho, però no tenia ulls i de sobte hi veia. Sota els dits que m'acaricien
amb un moviment vacil·lant, els meus llavis, les meves galtes emergeixen del no-res;
la carícia s'estén i tinc una cara; l'aire em dilata el pit, existeixo. I recreat, jo mateix
creo, i davant meu apareix una cara que mai havia vist abans, a la vegada ignota i
coneguda. M'esforço per trobar els ulls davant meu, però m'és impossible, ja que no
puc dirigir la meva mirada enlloc, i ens descobrim mútuament, més enllà de tota
voluntat, en un silenci absort. Estic viu un altre cop, sento en mi una força il·limitada,
i aquella criatura —una dona?— continua al meu costat, i no ens movem. Els nostres
cors bateguen, confosos, i de sobte el buit que ens rodeja, en no-res existeix ni pot
existir, s'insinua una presència d'indefinible, inconcebible crueltat. La carícia que ens
ha creat, que ens ha envoltat en una manta d'or, és ara el formigueig de molts dits. Els
nostres cossos, blancs i nus, es dissolen, es transformen en una bellugadissa de larves
negres, no sóc —som tots dos— una massa confusa de cucs llefiscosos, una massa
infinita, i en aquell infinit (no, jo sóc l'infinit) crido en silenci, imploro la mort,
imploro un final. Però simultàniament m'aboco en totes les direccions, i el mal puja
en mi, en sofriment concentrat, una espasa que traspassa les llunyàries negres i
vermelles, un sofriment dur com la roca, i que creix, muntanya de mal visible a la
llum resplendent de l'altre món.
Un somni entre els més simples; no puc narrar els altres, em falten les paraules
per expressar aquell horror. En aquells somnis, jo ignorava l'existència de l'Harey i no
trobava cap rastre d'altres esdeveniments recents o antics.
També hi havien somnis sense «imatges». En una foscor immòbil, una ombra
«coagulada»; noto que m'escolten, lentament, minuciosament, però sense cap
instrument; cap ma em toca. Tanmateix, em sento penetrat de dalt a baix, m'esmicolo,
en disgrego, ja només queda el buit, i al no-res total succeeix el terror; aquest record
precipita encara avui els batecs del meu cor.
I els dies passaven, opacs, sempre semblants; jo era indiferent a tot; només tenia
por de la nit, i no sabia com escapar dels somnis. L'Harey no dormia; estirat al seu
costat, jo fugia del somni; l'estrenyia als meus braços, la besava. La tendresa no era
més que un pretext, una manera de postergar el moment d'adormir-me… No li havia
parlat d'aquells horribles malsons; tanmateix, ella mateixa endevinà alguna cosa, ja

que jo creia veure en ella un sentiment involuntari de profunda humiliació. Com he
dit, feia temps que no veia l'Snaut ni en Sartòrius. Tanmateix, l'Snaut donava de
vegades senyals de vida: deixava una nota al costat de la meva porta o em trucava pel
telèfon. Em preguntava llavors si no havia observat cap fenomen nou, cap canvi,
qualsevol que fos, que pogués interpretar-se com a una reacció a l'experiment tants
cops repetit. Jo li deia que no i li tornava la pregunta; en el fons de la petita pantalla,
l'Snaut es limitava a sacsejar el cap.
Quinze dies després d'haver suspès els experiments, em vaig despertar més d'hora
que normalment; el malson de la nit m'havia esgotat i sentia un entumiment de tots
els membres, com si m'hagués passat llargues hores sota els efectes d'una poderosa
droga. Els primers rajos de sol vermell il·luminaven la finestra; un riu de flames
purpúries banyava la superfície de l'oceà, i vaig observar que aquella immensa
extensió, que cap moviment havia pertorbat els dies anteriors, començava a agitar-se.
I de sobte un tènue vel de broma va cobrir l'oceà negre; però aquella broma pàl·lida
semblava tenir una consistència tangible. Aquí i allà, un tremolor agitava la broma;
després, a poc a poc, la vibració es va estendre en totes les direccions fins a l'horitzó.
L'oceà negre va desaparèixer del tot sota les espesses membranes ondulants, amb
excrescències de color rosa i depressions nacrades. Aquelles ones estranyes, suspeses
per sobre de l'oceà, es van confondre bruscament i no hi va haver res més que una
massa d'escuma bombollejant i glauca, que aixecava una furiosa tempesta fins a
l'alçada de l'Estació, i tot al voltant unes immenses ales membranoses es precipitaren
cap al cel rogenc. Algunes d'aquelles ales d'escuma que velaven completament el sol,
eren negres com el carbó; altres esbiaixadament exposades a la llum tenien tonalitats
cirera o amarant. El fenomen continuava, com si l'oceà estigués mutant o desposseint-
se d'una vella pell escamada; per moments la superfície negra del carbó de l'oceà
brillava fugaçment en una escletxa, a l'instant recoberta d'escuma. Ales d'escuma
planaven molt a prop meu, a pocs metres de la finestra; una d'elles fregà el cristall
com una bufanda de seda. I mentre l'oceà continuava engendrant aquells ocells
estranys, els primers eixams es dissipaven al cel alt i es descomponien al zenit en
filaments transparents.
L'Estació no es va moure mentre durà l'espectacle, al voltant de tres hores, fins a
la caiguda de la nit. I quan el sol desaparegué i l'ombra tornà a les aigües, miríades de
pelleringues d'ales envermellien encara aixecant-se al cel, planant en estretes fileres,
pujant sense esforç cap a la llum.
El fenomen havia terroritzat l'Harey, però no era per a mi menys desconcertant.
Tanmateix, la novetat no hauria hagut de torbar-me, ja que els solaristes observaven
dues o tres vegades a l'any —fins i tot més sovint quan els afavoria la sort— formes i
creacions que cap repertori havia descrit fins llavors.
A la nit següent, una hora abans de la sortida del sol blau, vam assistir a altres
fenòmens: l'oceà brillava amb una llum fosforescent. Unes taques de color gris
ballaven acompanyant les ones invisibles. Les taques, aïllades al principi,

s'escamparen ràpidament, s'uniren entre si i un tapís de llum espectral es desplegà fins
a perdre's de vista. La intensitat de la llum va anar augmentant durant uns quinze
minuts; llavors el fenomen va concloure en forma sorprenent. De l'oest arribà una
capa d'ombra, avançant sobre una superfície de diversos centenars de quilòmetres
d'amplada; quan aquella ombra mòbil deixà enrere l'Estació, la zona fosforescent de
l'oceà retrocedí cap a l'est, com si fugis d'un gegantesc extintor; va haver-hi una
aurora fugitiva, perseguida fins a l'horitzó, il·luminada per un halo postrem, i després
triomfà la nit. Una mica més tard, el sol s'elevà sobre l'oceà desert, arrissat per
algunes ones coagulades de reflexos mercurials que colpejaven la meva finestra.
La fosforescència de l'oceà era un fenomen ja registrat, que s'observava de
vegades abans de l'erupció d'una asimetriada, i que de totes maneres indicava una
amplificació local en l'activitat del plasma oceànic. Tanmateix, no va passar res en les
dues setmanes següents, ni a dins ni a fora de l'Estació. Una vegada, però, a mitja nit,
vaig sentir un crit penetrant, un crit sobrehumà, agut i prolongat. Despertant d'un
malson, vaig creure al principi que havia entrat en un nou somni. Abans d'adormir-me
havia sentit uns sorolls sords que venien del laboratori situat en part sobre la meva
cabina; m'havia semblat que desplaçaven objectes pesats, grans aparells. I quan vaig
saber que no somiava, vaig suposar que aquell crit venia de dalt. Però, com podia
haver travessat aquella cambra, un crit estrident? L'udol atroç durà quasi mitja hora.
Suant a raig viu, amb el nervis destrossats, estava a punt de pujar al laboratori quan el
crit parà, i altra vegada vaig sentir el soroll distant, apagat, d'uns objectes pesats que
arrossegaven pel terra.
Dos dies més tard, estava sopant amb l'Harey quan l'Snaut entrà a la petita cuina.
Estava vestit com es vesteix a la Terra després d'una jornada de feina, i aquest nou
abillament el transformava. Semblava més alt i també més gran. Sense mirar-nos
s'aproximà a la taula, no va seure, obrí una llauna de carn i es posà a menjar
empassant una mossegada de pa entre dues mossegades de carn freda. La màniga de
l'americana fregà la vora de la llauna i es tacà de greix.
—La teva màniga, vigila —li vaig dir.
L'Snaut remuguejà engolint com si no hagués menjat res des de feia dies. Omplí
un got de vi, el buidà d'un glop, sospirà i es passà la ma per la boca.
Em mirà amb uns ulls injectats en sang i barbotejà:
—T'has deixat barba? Hm…
L'Harey fent molt soroll posava els plats a la pica. L'Snaut es gronxava sobre els
seus talons i feia ganyotes netejant-se les seves dents amb soroll. Vaig tenir la
impressió que feia el soroll a propòsit.
Em mirà amb insistència.
—No tens ganes d'afaitar-te, oi? —No li vaig contestar—. Vés amb compte! Ell
també va començar per no afaitar-se.
—Vés-te'n a dormir.
—Per què? Tinc ganes de xerrar una estona. Escolta, Kelvin, potser ell vol el

nostre bé… Potser vol complaure'ns, però no sap com fer-ho. Desxifra desitjós als
nostres cervells i només el dos per cent dels processos nerviosos són conscients.
Nosaltres mateixos no ens coneixem. Ell ens coneix millor. Haurem d'entendre'ns
amb ell. M'escoltes? No vols? Per què? —llagrimejà—. Per què no t'afaites?
—Calla, estàs borratxo.
—Jo borratxo? Només perquè porto els meus ossos a coll-i-bé per tots els racons
de l'espai i fico el nas al cosmos no tinc dret a emborratxar-me? Per què? Tu creus en
la missió de l'home, oi Kelvin? En Gibarian em parlava de tu abans de deixar-se
créixer la barba… Et va descriure molt bé… I sobretot no vagis al laboratori, perdries
la teva fe. El laboratori és el territori d'en Sartòrius, el nostre Faust au rebours…
Busca un remei contra la immortalitat! És l'últim cavaller del Sant Contacte, l'home
que ens feia falta… Recentment ha descobert l'agonia prolongada. No està malament,
oi? Agonia perpètua… de la palla… dels barrets de palla… I tu no beus, Kelvin?
Aixecà les parpelles inflades i mirà l'Harey, que s'arrepenjava immòbil contra la
paret.
Es posà a declamar:
—«Oh blanca Afrodita, nascuda de l'Oceà, el teu gest diví…» —Va esclafir el
riure—. Quasi és així, oi Kel… vin?
Un accés de tos li va impedir seguir.
Jo estava tranquil, però aquella tranquil·litat a poc a poc es transformava en fúria
freda.
—Calla! —vaig cridar—. Calla i vés-te'n!
—Em fas fora? Tu també? No t'afaites i em fas fora. Ja no t'interessen les meves
advertències, no vols els meus consells. Els companys interestel·lars t'han d'ajudar.
Escolta'm, Kelvin, podem baixar, obrir els ulls de bou i cridar-lo! Potser ens senti.
Però, com es crida? Els vam posar nom a totes les estrelles, a tots els planetes, quan
probablement ja tenien nom… Quina insolència! Vine, baixem. Li explicarem cridant
que ens ha jugat una mala passada i aconseguirem commoure'l… Construirà per a
nosaltres simetriades de plata, ens resarà unes pregàries aritmètiques, ens enviarà
àngels tenyits de sang. Compartirà les nostres penes i terrors, ens demanarà que li
ajudem a morir. Ja ens demana ara, ens suplica… que li ajudem a morir, cada vegada
que es manifesta. No somrius? Però saps que estic bromejant. Si l'home tingués més
sentit de l'humor, potser les coses haguessin pres un altre aspecte. Saps què pretén en
Sartòrius? Un càstig, que totes les muntanyes de l'oceà cridin a la vegada… Penses
que no s'atrevirà a sotmetre aquest pla a la aeronau escleròtica que ens ha enviat aquí,
com a redemptors dels seus pecats? Tens raó… Té por. Però només li té por al barret.
No li mostrarà a ningú el barret, no tindrà el coratge, el nostre Faust…
Jo callava. L'Snaut es balancejava cada vegada amb més violència. Les llàgrimes
li relliscaven per les galtes i li queien a la roba.
—Qui és responsable? —va continuar—. Qui és responsable d'aquesta situació?
Gibarian? Giese? Einstein? Plató? Tots criminals… Pensa una mica, en un coet

l'home pot esclatar com una bombolla, o petrificar-se, o consumir-se, o perdre de cop
tota la sang, sense haver tingut temps per cridar, i ser només una muntanyeta d'ossos
que gira entre les parets blindades, segons les lleis de Newton corregides per Einstein,
fites del progrés. Alts els caps, emprenem el viatge sublim i ja hem arribat. Mira el
nostre triomf, Kelvin, mira les nostres cel·les, aquests plats irrompibles, aquestes
piques immortals, aquesta cort d'armaris fidels. Si no estigués borratxo, no parlaria
així, però un dia o altre algú ho faria, Kelvin. Tu et quedes aquí assegut, com un nen
en un escorxador i et deixes créixer la barba… Qui en té la culpa? Busca tu mateix la
resposta.
L'Snaut es girà lentament i sortí arrepenjant-se al marc de la porta per no caure. El
ressò dels passos es va perdre després d'una estona al passadís.
Jo evitava mirar l'Harey; però de sobte, i contra la meva voluntat, les nostres
mirades es creuaren. Hauria volgut aixecar-me, agafar-la entre els meus braços,
acariciar-li els cabells. Però no em vaig moure. No podia.

La victòria
Van passar tres setmanes. Els finestrons baixaven i es tancaven puntualment. Els
malsons em continuaven encalçant, i cada matí recomençava la comèdia. Però, era
una comèdia? Jo em mostrava tranquil, i l'Harey m'imitava. Ens enganyàvem
mútuament, amb coneixement de causa, i aquell acord tàcit facilitava l'última evasió:
parlàvem del futur, la nostra vida a la Terra, a les rodalies d'una gran ciutat i que mai
deixaríem aquell cel blau i els arbres verds. Imaginàvem junts la disposició de la
casa, del jardí; discutíem els detalls: la situació del jardí o d'un banc… Vaig creure en
tot això en algun moment? No. Els nostres projectes eren impossibles, i jo ho sabia.
Perquè encara que l'Harey pogués deixar l'Estació i sobreviure el viatge, com
travessaria jo les barreres immigratòries amb el meu passatger clandestí? La Terra
només rep els éssers humans, i només quan tenen els papers en ordre. La detindrien
per saber qui era, ens separarien i l'Harey es delataria de seguida. L'Estació era l'únic
lloc on podíem viure junts. Potser l'Harey ja ho sabia, o podia assabentar-se'n.
Una nit vaig sentir que l'Harey s'aixecava silenciosament, com si no volgués
despertar-me. Vaig voler retenir-la; alliberar-nos una estona de la desesperació,
refugiar-nos en l'oblit. L'Harey no havia notat que jo estava despert. Quan vaig
allargar el braç, ella ja estava dreta i es dirigia descalça cap a la porta. La vaig cridar,
sense atrevir-me a aixecar la veu, i vaig seure al llit. Però l'Harey ja estava fora, la
porta estava entreoberta i un raig de llum tallava l'habitació. Em va semblar que
sentia veus. Estava parlant amb algú? Amb qui? Volia posar-me dret, però les cames
no em van obeir. Vaig escoltar, ja no se sentia res.
Em vaig estirar un altre cop. La sang em bategava als polsos. Vaig començar a
comptar. Arribava a mil quan la porta es mogué i l'Harey entrà a l'habitació. Es va
quedar allà un instant, immòbil. Jo intentava respirar amb regularitat.
—Kris? —murmurà l'Harey.
No vaig respondre.
Ella s'estirà de seguida al llit, al meu costat, intentant no tocar-me. Jo no em
movia. Les preguntes em bullien al cap, però no podia parlar. Em vaig adormir
després d'una hora.
El matí va ser semblant als altres; jo observava l'Harey de reüll; no vaig notar cap
canvi en ella. Després d'esmorzar, vam seure davant de la finestra panoràmica.
L'Estació vogava entre els núvols purpuris. L'Harey llegia un llibre, i mentre jo
mirava fora, vaig veure de sobte que inclinant el cap podia veure les nostre imatges
reflectides al vidre. Vaig treure la mà de la barana. L'Harey no va notar que
l'observava. Em va mirar fugaçment, va deduir òbviament que jo estava mirant l'oceà,
i s'inclinà per fer un petó a la barana, al lloc on havia estat la meva mà. De seguida va
tornar al seu llibre.
—Harey —li vaig preguntar—, on vas anar anit?
—Anit?

—Sí.
—Has hagut de somiar-ho, Kris, no vaig anar enlloc.
—No has sortit?
—No… has hagut de somiar-ho.
Aquella mateixa nit, vaig començar a parlar del nostre viatge, de la tornada a la
Terra. L'Harey em va interrompre:
—No em parlis d'aquell viatge, Kris. No vull sentir-ne més d'això, ja ho saps…
—Què dius?
—No, res.
Quan ja érem al llit em va dir que tenia set.
—Hi ha un got de suc de fruites allà, a la taula. Me'l pots passar, si et plau?
Va beure la meitat del got i després me'l va allargar.
—No tinc set —li vaig dir.
—Beu llavors a la meva salut —va somriure.
El suc em va semblar una mica salat, però jo tenia els pensaments en un altre lloc.
L'Harey apagà el llum.
—Harey… si no vols parlar del viatge, parlem d'alguna altra cosa.
—Si jo no existís, et casaries?
—No.
—Mai?
—Mai.
—Per què?
—No ho sé. He estat sol deu anys i no m'he tornat a casar. No parlem d'això.
El cap em feia voltes com si hagués begut massa vi.
—No, parlem-ne. I si jo t'ho demanés?
—Que em casés? Quina ximpleria, Harey. No necessito cap més persona.
El seu alè em tocà la cara.
—Digues el mateix d'una altra manera.
—T'estimo.
L'Harey arrepenjà el cap a la meva espatlla, estava plorant.
—Harey, què et passa?
—Res… res… res —repetia cada cop més baixet. Jo intentava obrir els ulls, però
ells mateixos es tancaven. No sé quan em vaig adormir.
Em va despertar l'alba vermella. Em pesava el cap, i no podia moure el coll, com
si m'haguessin soldat les vèrtebres; notava la llengua pastosa i un gust amarg a la
boca. Què podia haver-me emmetzinat? Vaig allargar el braç buscant l'Harey, i la
meva mà va tocar el llençol fred.
Em vaig aixecar d'un salt. Estava sol, sol al llit i a la cabina. El finestral guerxo
reflectia una filera de sols vermells. Trontollant com un borratxo, agafant-me als
mobles, vaig arribar a l'armari amb la porta corredissa; el bany estava buit.
—Harey!

Vaig córrer pel passadís, cridant-la.
—Harey! —vaig cridar l'últim cop, i se m'apagà la veu. Ja coneixia la veritat.
No recordo amb precisió el que va passar llavors. Vaig córrer d'un extrem a l'altre
de l'Estació. Crec recordar que fins i tot vaig entrar a la central de refrigeració, que
vaig explorar els dipòsits, colpejant amb els punys les portes engrillonades i que me'n
vaig anar i més tard hi vaig tornar uns quants cops. Corria per l'escala, queia,
m'aixecava, corria cap a un altre lloc, endavant, sense saber a on… Una paret de vidre
corredissa: havia arribat a la doble porta blindada que s'obria a l'oceà. Jo encara la
cridava, encara esperava que tot fos un somni. Uns moments més tard, algú estava al
meu costat: unes mans m'agafaren, m'arrossegaren.
Em vaig despertar estirat sobre una taula metàl·lica, en el petit taller. Em faltava
l'alè. Un vapor alcohòlic em cremava el nas i el coll. Tenia la camisa xopa d'aigua
gelada, el capell enganxat al crani.
L'Snaut estava davant de la farmaciola remenant enèrgicament les medicines, els
pots de vidre i els instruments feien molt soroll.
De sobte, el vaig veure al meu costat; em mirava fixament els ulls.
—On és ella?
—No és aquí.
—Però… Harey…
L'Snaut s'inclinà i em mirà de prop, després va dir lentament:
—L'Harey ha mort.
Vaig tancar els ulls.
—Tornarà —vaig murmurar.
No tenia por que tornés, ho desitjava. No entenia per què jo havia intentat fer-la
fora un dia, per què havia tingut llavors tanta por que ella tornés.
L'Snaut m'allargà un got.
—Té, beu.
Li vaig llançar el líquid a la cara. Ell va retrocedir, fregant-se els ulls. Quan tornà
a obrir-los, jo estava dret i el mirava des de dalt. Que petit era…
—Eres tu!
—De què estàs parlant?
—No et facis el graciós, saps perfectament de què estic parlant. Eres tu amb qui
es va trobar ella, l'altra nit… I tu li vas dir que em donés un somnífer… Què li ha
passat a ella? Parla!
L'Snaut posà la mà a la butxaca de la camisa i tragué un sobre. El vaig agafar;
estava tancat i no portava cap inscripció, el vaig trencar; a dins hi havia un full de
paper plegat en quatre, vaig reconèixer la lletra: gran, irregular, una mica infantil:
«Estimat meu: jo li vaig demanar això. Ell és un bon home. Sento haver hagut de
mentir-te, no podia ser de cap altra manera. Et demano que facis una cosa per mi:
escolta'l i no et facis res. Vas ser meravellós.»
Hi havia una última paraula, esborrada, però vaig poder veure que havia firmat:

Harey. Vaig llegir i rellegir la carta. Estava massa despert per poder cridar. A més a
més no tenia veu; no tenia forces ni tan sols per sanglotar.
—Com… com? —vaig murmurar al final.
—Més tard, Kelvin. Tranquil·litzat.
—Estic tranquil, digues com.
—Desintegració.
—Però… i l'aparell?
—L'aparell de Roche no era adequat. En Sartòrius va construir-ne un altre, un nou
desestabilitzador. Un aparell en miniatura, d'un abast de pocs metres.
—I ella…
—Ella va desaparèixer. Una resplendor i una bufada. Res més.
—Un aparell d'abast limitat…
—Sí, els nostres recursos no donaven per a més.
Les parets s'inclinaven cap a mi; vaig tancar els ulls.
—Ella tornarà.
—No.
—I tu què saps?
—No, Kelvin, no tornarà. Recordes les ales d'escuma? No han tornat des d'aquell
dia.
—Tu la vas matar? —vaig murmurar.
—Sí… Què hauries fet al meu lloc?
Li vaig girar l'esquena i em vaig posar a caminar per l'habitació.
Nou passos ràpids des de l'angle a l'altra paret. Volta. Nou passos més cada cop
més ràpids, i un altre cop estava davant de l'Snaut.
—Escolta, redactarem un informe. Demanarem comunicació immediata amb el
Consell. No és impossible. Acceptaran. Han d'acceptar. El Tractat dels Quatre no serà
aplicat a Solaris. Tots els mitjans seran lícits. Farem portar generadors d'antimatèria.
Res resisteix a l'antimatèria, res…
Jo estava cridant, les llàgrimes m'encegaven.
—El vols destruir? Per què?
—Vés-te'n, deixa'm en pau!
—No, no me n'aniré.
—Snaut! —el vaig mirar als ulls; ell sacsejà el cap—. Què vols? Què vols de mi?
Va retrocedir cap a la porta.
—Està bé, redactarem un informe.
Em vaig girar i em vaig posar a caminar un altre cop.
—Seu —va dir.
—Deixa'm en pau!
—Hi ha dues coses, ben distintes. Primera, els fets; segona, les nostres
inclinacions.
—Hem de parlar-ne ara?

—Sí, ara.
—No vull sentir res, entens? Les teves especulacions no m'interessen.
—Vam enviar l'últim missatge fa dos mesos, abans de la mort d'en Gibarian.
Haurien d'establir exactament tot el procés de l'aparició…
El vaig agafar pel braç.
—Callaràs o no?
—Pega'm, si vols, no callaré.
—Oh, parla del que et doni la gana…
—Bé, escolta. En Sartòrius intentarà amagar certs fets… n'estic quasi segur.
—I tu, tu no amagaràs res?
—No, ja no. La nostra responsabilitat no arriba en aquest cas gaire lluny. Ho saps
tan bé com jo… Ens ha donat una mostra d'activitat reflexiva. És capaç d'operar una
síntesi orgànica en el nivell més alt, una síntesi que nosaltres mateixos mai hem
obtingut. Coneix l'estructura, la microestructura, el metabolisme dels nostres
cossos…
—És cert… Per què t'interromps? Ha fet amb nosaltres una sèrie… d'experiments.
Vivisecció psíquica. Ha fet servir coneixements que ens ha sostret, sense demanar-
nos permís.
—Això no són fets, Kelvin, ni tan sols són proposicions. Són pures hipòtesis. En
cert sentit, ha tingut en compte desitjós amagats en algun racó secret de les nostres
ments. Potser ens estava enviant… regals.
—Regals! Déu meu!
Una riallada forta em sacsejà. Em cargolava de riure.
—Calmat!
L'Snaut m'agafà la mà, i jo vaig estrènyer fins a sentir un cruixit d'ossos.
Impassible, mig aclucant els ulls, l'Snaut desafiava la meva mirada. Vaig deixar la
seva mà i me'n vaig anar a un racó del taller.
—Intentarà dominar-me —vaig dir.
—Sí, clar… ho entenc. Què els demanem?
—Decideix tu mateix… Jo no puc concentrar-me ara… Abans has dit alguna cosa
de…
—No, res. Si vols conèixer la meva opinió, ara tenim una possibilitat.
—Una possibilitat? Quina possibilitat? —el vaig mirar una estona i de sobte ho
vaig entendre—. El Contacte? O sigui que no estàs fart d'aquest manicomi? Què més
et fa falta? No, de cap manera, no comptis amb mi.
—Per què no? —va dir l'Snaut amb calma—. Tu mateix, instintivament, el tractes
com un ésser humà, i ara més que mai. L'odies.
—I tu no?
—No, Kelvin. És cec…
—Cec? —vaig repetir; no estava segur d'haver ho sentit bé.
—O millor dit, no hi «veu» com nosaltres. Jo no existeixo per a ell com per a tu.

Nosaltres ens reconeixem per l'aspecte de la cara i el cos. Per a l'oceà, aquesta
aparença és un cristall transparent. És fica directament dins del cervell.
—Bé, i llavors, a on vols arribar? Si ha aconseguit recrear un ésser humà que
només existeix als meus records, i de tal manera que els ulls, els gestos, la veu…
—Continua. Parla.
—Estic parlant… La veu… Bé, és capaç de llegir en nosaltres com en un llibre…
Comprens el que vull dir?
—Sí, que podria entendre's amb nosaltres.
—No és evident?
—No. No és evident. Potser faig servir alguna fórmula que no pot expressar-se en
paraules. Potser la prenc d'un rastre registrat a la memòria, però al cervell no hi ha
paraules, no hi ha sentiments; la memòria de l'home és un repertori d'àcids nucleics
gravat en cristalls asíncrons macromoleculars. L'oceà va prendre el rastre més
profund, el més aïllat, el més «assimilat», i no pot saber el que significa per a
nosaltres. Hem d'admetre que podem reproduir l'arquitectura d'una simetriada, que
coneixem els materials que la componen i disposem dels recursos tecnològics
necessaris. Podem crear una simetriada i la podem llançar a l'oceà. Però no sabem per
què ho fem, no sabem per què serveix, no sabem què significa aquella forma per a
l'oceà…
—Sí —vaig dir—. Potser tens raó. En aquest cas, no volia fer-nos mal, no
intentava destruir-nos… Sí, és possible. I sense cap intenció…
Vaig notar que em tremolaven els llavis.
—Kelvin!
—Sí, sí, no et preocupis. Tu ets bo, l'oceà és bo. Tot el món és bo. Però, per què?
… Explica'm! Per què, per què ho ha fet? Què li vas dir… a ella?
—La veritat.
—La veritat? Quina veritat?
—Tu ja ho saps. Vine a la meva cabina, escriurem l'informe.
—Espera. Què busques exactament? No voldràs quedar-te a l'Estació, oi?
—Sí, m'hi vull quedar.

El vell mimoide
Assegut a la finestra, jo mirava l'oceà. No tenia res per fer. L'informe, escrit en
cinc dies, era ara un feix d'ones que travessaven el buit, més enllà de la constel·lació
d'Orió. Quan s'apropi a la boira fosca que absorbeix tots els senyals i rajos lluminosos
en una massa de cinc trilions de quilòmetres cúbics, la primera antena recolliria
l'informe. Més tard, descrivint un arc gegantesc, passant d'una ràdio-balisa a l'altra en
salts de milers de milions de quilòmetres, arribaria a la fi a la terminal, bloc metàl·lic
atapeït d'instruments de precisió; i el pic allargat de l'antena de retransmissió captaria
el feix d'ones i el concentraria per llançar-lo un altre cop a l'espai, cap a la Terra.
Passarien mesos abans que un altre feix d'energia partís de la Terra, pertorbés el camp
de gravitació de la galàxia i eludís el núvol còsmic, en camí cap als dos sols de
Solaris.
Sota el sol vermell, l'oceà estava més negre que mai. Una broma escarlata velava
l'horitzó. L'aire, excepcionalment pesat, semblava anunciar un d'aquells terribles
huracans que es desencadenaven dues o tres vegades a l'any al planeta, on l'únic
habitant —com se suposava— governava el clima i ordenava les tempestes.
Encara passarien mesos abans que me'n pogués anar. Des del meu observatori
contemplava el naixement dels dies: un disc d'or blanc o púrpura apagada.
De tant en tant veia la llum de l'alba que es movia entre les formes fluïdes d'algun
edifici sorgit de l'oceà, descobria el reflex del sol en una bombolla platejada d'una
simetriada, seguia amb els ulls les oscil·lacions dels graciosos angilus que es
corbaven al vent, m'entretenia observant uns vells i polsegosos mimoides.
I un dia, a les pantalles dels videòfons apareixeria un parpelleig; l'equip de
comunicacions tornaria a viure, reanimat per un impuls que havia recorregut molts de
milions de quilòmetres i anunciaria l'arribada d'un colós metàl·lic. L'Ulisses, o potser
el Prometeu baixaria acompanyat pel xiscle ensordidor dels gravitadors. Jo pujaria a
la plataforma, i veuria batallons d'autòmats massissos, de carcassa blanca, criatures
innocents que no vacil·laven a destruir-se elles mateixes o a destruir l'obstacle
imprevist, complint les ordres registrades als cristalls de la memòria. Llavors, més
veloç que el so, la nau s'aixecaria silenciosa i deixaria endarrere, en la llunyania, una
salva de detonacions; i la idea de la tornada il·luminaria les cares de tots els
passatgers.
La tornada… Quin significat tenia per a mi? La Terra? Em vaig recordar de les
enormes ciutats bullicioses, on aniria d'un costat a l'altre, i em perdria, i vaig pensar
en aquelles ciutats com havia pensat en l'oceà la segona o la tercera nit, quan vaig
voler precipitar-me en les ones tenebroses. M'ofegaré entre els homes, em vaig dir.
Seré taciturn i atent, un company apreciat. Tindré molts amics, homes i dones, i
potser fins i tot una dona. Durant un temps hauré d'esforçar-me en somriure, saludar
amb una petita inclinació, adreçar-me, executar els mils de petits gestos que
componen la vida a la Terra, fins al dia que aquests gestos tornin a convertir-se en

hàbits. Trobaré nous interessos i ocupacions, als quals no m'entregaré del tot. No, mai
més m'entregaré a res ni a ningú. I potser de nit miraré allà amunt la nebulosa fosca,
cortina negra que vetlla el resplendor de dos sols. I ho recordaré tot, fins i tot el que
penso en aquest moment; amb un somriure condescendent, una mica pesarós,
rememoraré les meves bogeries i les meves esperances. I aquell Kelvin de
l'esdevenidor no valdrà menys que l'altre Kelvin, aquell que estava disposat a tot en
nom d'un projecte ambiciós anomenat Contacte. I ningú s'atrevirà a jutjar-me.
L'Snaut va entrar a la cabina. Va mirar pel voltant i després es girà cap a mi. Jo
em vaig aixecar i em vaig acostar a la taula.
—Em necessites?
—No tens res per fer? —va preguntar—. Podria donar-te feina… càlculs. Oh, no
una feina molt urgent…
Vaig somriure.
—Gràcies, però no val la pena.
L'Snaut mirava per la finestra.
—N'estàs segur?
—Sí… Pensava en algunes coses i…
—Preferiria que no pensessis tant.
—Però no saps en què estava pensant! Digues, tu creus en Déu?
Em va mirar inquietament.
—Què?… Qui hi creu encara?…
Vaig adoptar un to deseixit.
—No és tan senzill. No es tracta del Déu tradicional de les religions de la Terra.
No sóc especialista en història de les religions i potser no hagi inventat res. Saps, per
casualitat, si algun cop ha existit una fe en un déu… imperfecte?
L'Snaut arrufà les celles.
—Imperfecte? Què vols dir? En cert sentit, tots els déus eren imperfectes, una
suma d'atributs humans magnificats. El Déu de l'Antic Testament, per exemple,
exigia submissió i sacrificis, i era gelós dels altres déus… Els déus grecs, d'humor
bel·licós, embolicats en disputes familiars, eren tan imperfectes com els homes.
El vaig interrompre.
—No, no penso en déus nascuts del candor dels éssers humans, sinó en déus d'una
imperfecció fonamental, immanent. Un déu limitat, fal·lible, incapaç de preveure les
conseqüències d'un acte, creador de fenòmens que provoquen horror. És un déu…
malalt, d'una ambició superior a les seves pròpies forces, i ell no ho sap. Un déu que
ha creat sistemes o mecanismes, amb finalitats específiques, que han sigut traïdes. Ha
creat l'eternitat, que seria la mesura d'un poder infinit, i que mesura només una
infinita derrota.
L'Snaut vacil·là, però ja no em mostrava aquella desconfiada reserva dels últims
temps.
—El maniqueisme, antigament…

El vaig interrompre.
—Cap relació amb el principi del Bé i del Mal. Aquest Déu no existeix fora de la
matèria, voldria alliberar-se de la matèria, però no pot…
L'Snaut reflexionà un instant.
—No conec cap religió d'aquesta mena. Aquesta espècie de religió mai va ser…
necessària. Si t'entenc, i tinc por que t'hagi entès bé, penses en un déu evolutiu, que es
desenvolupa en el temps, creix, i cada cop és més poderós, encara que sap molt bé
que no té suficient poder. Per al teu déu, la condició divina no té sortida; i havent
entès aquesta situació, es desespera. Sí, però el déu desesperat, no és l'home, estimat
Kelvin? És de l'home de qui em parles… El teu déu no és només una fal·làcia
filosòfica, sinó també una fal·làcia mística.
—No, no es tracta de l'home —vaig insistir—. És possible que en certs aspectes
l'home s'acomodi a aquesta definició provisional, i també deficient. L'home, malgrat
les aparences, no inventa metes. El temps, l'època, les hi imposen. L'home pot
sotmetre's a una època o revoltar-se; però l'objecte acceptat o rebutjat sempre li ve de
l'exterior. Si només hi hagués un home, potser podria intentar d'inventar-se una meta;
tanmateix, l'home que no ha sigut educat entre altres éssers humans no arriba a
convertir-se en home. I l'ésser que jo… que jo concebo… no pot existir en plural,
m'entens?
L'Snaut assenyalà la finestra.
—Ah —va dir—, llavors…
—No, ell tampoc. En el procés de desenvolupament, haurà tocat sens dubte l'estat
diví, però es va tancar en si mateix massa de pressa. És més aviat un anacoreta, un
eremita del cosmos, no un déu… L'oceà es repeteix, Snaut, i el meu déu hipotètic mai
es repetiria. Potser ja sigui en alguna part, en alguna giragonsa de la Galàxia, i molt
aviat, en un arravatament juvenil, apagarà algunes estrelles i n'encendrà altres… Ens
n'adonarem després d'algun temps.
—Ja ens n'hem adonat —va dir l'Snaut amb acritud—. Les Noves i les
Supernoves serien llavors els ciris d'un altar?
—Si prens el que dic al peu de la lletra…
—I Solaris és potser el bressol del teu diví infant —continuà l'Snaut, amb un
somriure que li multiplicà les arrugues pel voltant dels ulls—. Solaris és potser la
primera fase d'aquell déu desesperat… Potser aquesta intel·ligència pugui
desenvolupar-se immensament… Totes les nostres biblioteques de solarística poden
no ser altra cosa que un repertori de vagits infantils…
—I durant un temps —vaig continuar— haurem sigut les joguines d'aquest nadó.
És possible. Tu saps el que acabes de fer? Has creat una hipòtesi totalment nova sobre
el tema de Solaris. Enhorabona. De sobte, tot s'explica, la impossibilitat d'establir un
contacte, l'absència de respostes, el comportament extravagant; tot correspon a la
conducta d'un nen petit…
Des de la finestra estant, l'Snaut rondinà:

—Renuncio a la paternitat de la hipòtesi…
Vam contemplar una estona les ones tenebroses; una taca pàl·lida, oblonga, es
dibuixava a l'est, en la broma que tapava l'horitzó.
Sense apartar els ulls del desert guspirejant, l'Snaut preguntà inesperadament:
—D'on has tret aquesta idea d'un déu imperfecte?
—No ho sé. Em sembla molt versemblant. És l'únic déu en què jo podria creure,
un déu que la seva passió no és una redempció, un déu que no salva res, que no
serveix per res: un déu que simplement és.
—Un mimoide —apuntà l'Snaut.
—Què dius? Ah, sí, l'havia vist abans. Un mimoide molt vell.
Tots dos contemplàvem l'horitzó boirós.
—Sortiré —vaig dir de sobte—. Mai he estat fora de l'Estació i aquesta és una
bona oportunitat. Torno d'aquí mitja hora.
L'Snaut aixecà les celles.
—Com? Surts? On vas?
Li vaig assenyalar la taca de color de carn amagada entremig de la boira.
—Allà. Algun impediment? Agafaré un helicòpter petit. No voldria haver de
presentar-me un dia com un solarista que mai havia posat els peus a Solaris.
Vaig obrir l'armari i vaig començar a buscar entre els vestits de l'espai. L'Snaut
m'observava en silenci. A la fi va dir:
—Això no m'agrada.
Jo havia elegit un escafandre; vaig fer mitja volta.
—Què passa? —Feia temps que no em sentia tan excitat—. Què et preocupa?
Mostra les teves cartes! Tens por que jo… Quina idea! T'ho juro que no tinc ni la
menor intenció. Ni tan sols ho he pensat.
—Aniré amb tu.
—T'ho agraeixo, però prefereixo anar sol —em vaig posar l'escafandre—. Te
n'adones?… El meu primer vol sobre l'oceà…
L'Snaut mastegà algunes paraules, però no vaig entendre el que em deia; em vaig
posar de pressa la resta de l'equip.
L'Snaut m'acompanyà a la plataforma, i m'ajudà a treure l'aparell i a posar-lo al
disc de llançament. En el moment que jo anava a ajustar l'escafandre, em va
preguntar bruscament:
—Puc confiar en la teva paraula?
—Déu meu, Snaut! Sí, pots confiar en la meva paraula. On són els tancs
d'oxigen?
L'Snaut no va dir res més. Vaig tancar la cúpula transparent, i li vaig fer un senyal
amb la ma. L'Snaut va posar en marxa l'ascensor i vaig emergir sobre el sostre de
l'Estació. El motor es despertà, brunzí; l'hèlix de tres pales començà a girar.
Estranyament lleuger, l'aparell s'aixecà i l'Estació quedà de seguida endarrere.
Sol, volant a poca alçada —entre quaranta i setanta metres— veia l'oceà amb ulls

molt diferents. Per primera vegada aquesta impressió, tantes vegades descrita pels
exploradors, i que jo mai havia sentit allà sobre. Aquest moviment alternat de les
ones brillants no evocava les ondulacions del mar ni el desplaçament dels núvols;
semblava la pell d'un animal: les contraccions incessants i molt lentes d'una carn
musculosa que segregava una escuma carmesí.
Quan vaig començar a girar, amb el propòsit d'aproximar-me al mimoide que
flotava a l'oceà, el sol m'enlluernà i uns llampecs de color sang colpejaren la cúpula
transparent; l'oceà negre, eriçat de flames ombrívoles, em va tenyir de color blau.
Vaig fer una volta massa ampla i el vent desvià l'aparell i em va allunyar del
mimoide: una llarga silueta irregular que sortia de l'oceà. Fora de la boira, el mimoide
ja no tenia una tonalitat rosada, sinó un color gris grogós; per un instant el vaig perdre
de vista, i vaig entreveure l'Estació, que semblava posada a l'horitzó i tenia una forma
que recordava un antic zepelí. Vaig canviar de direcció: l'escarpada mola del
mimoide, escultura barroca, va créixer davant dels meus ulls. Tenia por d'estavellar-
me contra les protuberàncies bulboses i vaig enlairar bruscament l'helicòpter, que va
perdre velocitat i va començar a cabotejar. Les meves precaucions havien estat
inútils, ja que els cims arrodonits d'aquelles torres fantàstiques eren més baixes ara.
Vaig sobrevolar l'illa i, lentament, vaig baixar un altre cop fins a fregar els cims
erosionats. El mimoide no era gros; feia, d'un extrem a l'altre, una mica més d'un
quilòmetre, i de dos-cents a tres-cents metres d'amplada: uns replecs superficials
anunciaven de tant en tant una ruptura imminent. El mimoide, òbviament, era només
un fragment després d'una forma més gran; amb prou feines un segment ínfim en
l'escala solarista, una vella deixalla de qui sap quantes setmanes o mesos d'edat.
Entre les roques vinçades que dominaven l'oceà, vaig descobrir una espècie de
platja, una superfície inclinada relativament plana, només unes poques desenes de
metres quadrats. Hi vaig aterrar sense dificultats; l'hèlix havia estat a punt de xocar
amb un penya-segat que havia sorgit bruscament davant meu. Vaig aturar el motor i
vaig aixecar la cúpula. Posant-me dret sobre l'aleró vaig comprovar si l'aparell no
corria perill de relliscar cap a l'oceà. A quinze metres, les ones llepaven la vorada
dentada, però l'helicòpter descansava fermament sobre les crosses circumflexes. El
penya-segat que jo quasi m'havia emportat per davant era una enorme membrana
òssia travessada de forats i revestida d'engrossiments nuosos. Una bretxa de diversos
metres esquerdava al biaix aquella paret i permetia examinar l'interior de l'illa, ja
entrevist a través dels orificis del penya-segat. Em vaig enfilar prudentment al sortint
més proper, trepitjant fermament, notant que l'escafandre no impedia els meus
moviments. Vaig continuar enfilant-me fins a arribar a una alçada d'uns quatre pisos
per sobre de l'oceà, i des d'allà vaig poder contemplar una ampla franja del paisatge
que es perdia en els abismes del mimoide.
Em va semblar veure les ruïnes d'una ciutat arcaica, una ciutat marroquina,
desballestada per un terratrèmol i algun altre cataclisme. Vaig veure una intricada
xarxa de carrerons sinuosos, obstruïts per runes, carrers que baixaven bruscament cap

a la vora banyada d'escumes llefiscoses; més lluny, es perfilaven merlets intactes,
bastions de contraforts descrostats; a les parets guerxes, enderrocades, hi havia
orificis negres com si fossin finestres o troneres. Tota aquesta ciutat flotant,
perillosament inclinada cap a un costat, com una nau a punt de sotsobrar, relliscava a
la deriva, girant lentament sobre si mateixa. Les ombres es movien mandroses entre
els carrers de la ciutat en ruïnes, i de tant en tant una superfície polida em tornava la
resplendor d'un raig lluminós. Em vaig atrevir a enfilar-me una mica més amunt,
llavors vaig parar: fils de sorra fina es desprenien de les roques per sobre del meu
cap, i les cascades de sorra queien en barrancs i carrerons, rebotant en remolins de
pols. El mimoide, és clar, no està fet de pedres, i n'hi ha prou aixecant una estella
«rocosa» per destruir tota possible il·lusió; la matèria del mimoide és porosa, més
lleugera que una tosca.
Estava a una alçada considerable i arribava a sentir el moviment del mimoide. No
només avançava, impulsat pels músculs negres de l'oceà cap a un destí ignot;
s'inclinava també, cap a un costat i seguidament cap a l'altre i els xiuxiuejos de
l'escuma verda i gris que banyava la vora acompanyaven aquell vaivé lànguid.
L'oscil·lació pendular del mimoide s'havia iniciat molt temps abans, potser al moment
de néixer, i l'illa flotant havia crescut i s'havia fragmentat conservant aquell
moviment. I llavors, només llavors, cosa estranya, vaig comprovar que el mimoide no
m'interessava gens ni mica, que havia volat fins aquí no per explorar el mimoide sinó
per conèixer l'oceà.
Amb l'helicòpter a alguns passos darrere meu, vaig seure sobre la platja rugosa i
clivellada. Una pesada ona negra va cobrir la part inferior de la vora i es desplegà, no
ja negra, sinó d'un color verd brut; refluint, l'ona deixà uns rierols llefiscosos i
trèmuls que fugien cap a l'oceà. Em vaig acostar més a la vora de l'oceà, i quan arribà
la següent ona, vaig estendre el braç. Un fenomen experimentat ja per l'home el segle
passat es va repetir llavors fidelment: l'ona vacil·là, retrocedí, m'envoltà la mà, encara
que sense tocar-la, de manera que una fina capa d'«aire» separava el meu guant
d'aquella cavitat, fluïda un instant abans, i ara d'una consistència carnosa. Lentament
vaig aixecar la mà, i l'ona, o millor dit aquella excrescència de l'ona, s'aixecà al
mateix temps, envoltant sempre la meva mà en un quist translúcid de reflexos
verdosos. Em vaig aixecar enlairant la mà; la substància gelatinosa pujà juntament
amb la meva mà i es desplegà com una corda, però no es trencà. La mateixa massa de
l'ona, ara estesa, s'adheria a la vora i m'envoltava els peus (sense tocar-los), com un
animal estrany que esperés pacientment el final dels experiments. De l'oceà havia
sorgit una flor, i el calze em cenyia els dits. Vaig retrocedir. El brot vibrà, vacil·là
indecís i tornà a caure; l'ona el recollí i es retirà. Vaig repetir diverses vegades el joc; i
llavors —com ho havia comprovat cent anys abans el primer experimentador— arribà
una altra ona i m'evità, indiferent, com cansada d'una impressió massa coneguda. Jo
sabia que per reanimar la «curiositat» de l'oceà hauria d'esperar diverses hores. Vaig
tornar a seure; atabalat per aquell fenomen que jo havia provocat, i del qual havia

llegit moltes descripcions, jo ja no era el mateix; cap descripció podia transmetre
aquella experiència.
Tots aquells moviments, considerats en conjunt o aïlladament, tot allò semblava
revelar una espècie de candor prudent, però de cap manera esquerp; les formes
inesperades i noves desperten en ell una àvida curiositat, i la llàstima d'haver de
retirar-se, de no poder depassar uns límits imposats per una llei misteriosa. Quin
contrast més rar entre aquella curiositat alerta i la immensitat guspirejant de l'oceà
que es desplegava fins a perdre's de vista! Mai fins llavors havia sentit jo aquella
gegantesca presència, aquell silenci poderós i intransigent, aquella força secreta que
animava regularment les ones. Immòbil, amb la mirada fixa, em perdia en un univers
d'inèrcia fins llavors desconegut, m'esmunyia per un pendent irresistible,
m'identificava amb aquell colós fluid i mut, com si li ho hagués perdonat tot, sense el
menor esforç, sense cap paraula, sense cap pensament.
Durant l'última setmana la meva conducta havia tranquil·litzat l'Snaut, que ja no
em perseguia amb aquella mirada recelosa. En aparença jo estava tranquil; en secret, i
sense admetre-ho clarament, esperava alguna cosa. Què? La tornada de l'Harey? Com
podia esperar aquell retorn? Tots sabem que som éssers materials, subjectes a les lleis
de la fisiologia i de la física, i tota la força dels nostres sentiments no pot contra
aquelles lleis; no podem fer res més que detestar-les. La fe immemorial dels amants i
els poetes en el poder de l'amor, més fort que la mort, el secular finis vitae sed non
amoris és una mentida. Una mentida inútil i fins i tot ximple. ¿Resignar-se llavors a
la idea de ser un rellotge que mesura el transcurs del temps, ara espatllat, ara reparat, i
que el seu mecanisme, després que el seu constructor el posa en marxa, engendra
desesperació i amor? ¿Resignar-se a la idea que en tots els homes reviuen antics
turments, que com més es repeteixen més profunds són i cada vegada es tornen més
còmics? ¿Que l'existència humana es repeteixi, bé, però que es repeteixi com una
cançó batuda, com el disc que un borratxo toca una i altra vegada posant monedes en
una ranura? Aquest colós fluid havia causat la mort de centenars d'homes. Tota
l'espècie humana havia intentat en va durant anys tenir com a mínim l'ombra d'una
relació amb aquest oceà, que ara em sostenia com si jo fos una simple partícula de
pols. No, no creia que la tragèdia de dos éssers humans pogués commoure'l.
Tanmateix, totes aquelles activitats tenien un cert propòsit… Per dir la veritat, jo no
n'estava gens segur; però anar-se'n era renunciar a una possibilitat, potser ínfima,
potser només imaginària… ¿Llavors, havia de continuar vivint aquí, entre els mobles,
les coses que tots dos havíem tocat, en l'aire que ella havia respirat una vegada? En el
nom de què? Esperant que ella tornés? Jo no tenia cap esperança i tanmateix vivia
d'esperances; des que ella havia desaparegut, no em quedava cap altra cosa. No sabia
quins descobriments, quines burles, quines tortures m'esperaven encara. No sabia res,
i insistia a creure que el temps dels miracles cruels encara no havia acabat.

STANISLAW LEM (Lviv, 12 de setembre de 1921 - 27 de març de 2006).
Escriptor polonès. Va fer la carrera de medicina i s'interessà profundament en temes
lingüístics, matemàtics i tecnològics, sobre els quals va escriure nombrosos assaigs.
Fou un dels crítics més ben documentats i rigorosos de la ciència-ficció i, juntament
amb Arthur C. Clarke, l'autor més apreciat fora dels cercles del gènere, encara que, a
diferència d'aquest, Lem no es limités literàriament a la ciència-ficció ni a un sol estil
narratiu.
Lem sorprèn sovint per la seva ironia fina i un humor burlesc a través del qual traspua
una mentalitat clarament crítica i filosòfica. L'interès de la seva obra és avalat per les
més de trenta llengües a les quals ha estat traduït.
Els seus títols més apreciats són Solaris (1961), La invencible (1964), Ciberíada
(1967) i Diari de les estrelles (1976).

Solaris

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Solaris

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Kris

Kelvin acaba d'arribar a Solaris. La seva missió és esclarir els problemes

Editor digital: GossetInofensiu

Aquí acabava al primer testimoni. Seguia un fragment del segon testimoni,

«El president: … després de considerar atentament l'assumpte, la comissió,

«… ments obtuses, piràmides d'estupidesa.» Així començava el text.

«Kelvin, la cosa es posa en marxa. És en Sartòrius qui ha pensat que si

Se m'encongia el cor llegint aquesta carta. La vaig repassar atentament un altre

ebookelo.com - Página 100

ebookelo.com - Página 101

ebookelo.com - Página 102

ebookelo.com - Página 103

ebookelo.com - Página 104

ebookelo.com - Página 105

ebookelo.com - Página 106

ebookelo.com - Página 107

ebookelo.com - Página 108

ebookelo.com - Página 109

ebookelo.com - Página 110

ebookelo.com - Página 111

ebookelo.com - Página 112

ebookelo.com - Página 113

ebookelo.com - Página 114

ebookelo.com - Página 115

ebookelo.com - Página 116

ebookelo.com - Página 117

ebookelo.com - Página 118

ebookelo.com - Página 119

ebookelo.com - Página 120

ebookelo.com - Página 121

ebookelo.com - Página 122

ebookelo.com - Página 123

ebookelo.com - Página 124

ebookelo.com - Página 125

ebookelo.com - Página 126

ebookelo.com - Página 127

ebookelo.com - Página 128

ebookelo.com - Página 129

ebookelo.com - Página 130

ebookelo.com - Página 131

ebookelo.com - Página 132

ebookelo.com - Página 133

ebookelo.com - Página 134

ebookelo.com - Página 135

ebookelo.com - Página 136

ebookelo.com - Página 137

ebookelo.com - Página 138

ebookelo.com - Página 139

ebookelo.com - Página 140

ebookelo.com - Página 141

ebookelo.com - Página 142

ebookelo.com - Página 143

ebookelo.com - Página 144

ebookelo.com - Página 145

ebookelo.com - Página 146

ebookelo.com - Página 147

ebookelo.com - Página 148

ebookelo.com - Página 149

ebookelo.com - Página 150

ebookelo.com - Página 151

ebookelo.com - Página 152

You might also like