TEMA 2: MÚSICA MEDIEVAL

A partir del sV sorgeixen en els pobles diferents litúrgies ja que els pobles bàrbars
entren a l’Imperi Romà i assimilen la seva cultura, per tant diem que hi ha diferents
dialectes de cant.
A partir del s VIII la litúrgia romana es va imposant a les demés per tota Europa, ja
que la litúrgia romana tenia el favor del papa i de varius reis. Aquest procés dura
més o menys un segle.
La música d’aquesta litúrgia romana s’anomena cant gregorià, se li posa aquest
nom cap el s VIII - IX, en honor del papa Gregori el Gran, que va expandir el
cristianisme, va convertir a molts pobles bàrbars, consolida el poder papal i
organitza la litúrgia.
La propagació del cant gregorià prové d’una aliança entre els interessos francs i els
interessos papals, el papa acceptava als reis francs a canvi de protecció. Amb el rei
franc Pipí el Breu i el papa Esteve II es va consolidar la aliança que havien fet els
seus antecessors.
Al 752 el papa va anar visitar a Pipí, i amb ell van anar l’Schola Cantorum, que
posava la música a la litúrgia romana. A Pipí el breu li va agradar la música de
l’Schola Cantorum i van arribar a un acord per expansionar el cant gregorià.
El fill de Pipí el Breu, Carlemagne, segueix utilitzant la Schola Cantorum per difondre
aquest cant gregorià per tots el territoris que conquereix.
En paral·lel també hi ha els monestirs. Quan un grup de cristians arribaven a un
territori lo primer que feien era crear un monestir, el que va afavorir a l’expansió de
la litúrgia romana.
Encara que s’imposa la litúrgia romana alguns territoris segueixen amb la seva
pròpia litúrgia. EX: Litúrgia ambrosiana de Milà que perdura fins avui. Era una
litúrgia diferent a la del cant gregorià.

Litúrgia cristiana
• Missa --> celebra l’últim sopar, l’eucaristia. La paraula significa comiat i
prové de la frase ite misa est. En grec es diu Eukaristiem (donar gracies).
Es llegeixen diferents textos (i de músiques):
-Proprium missae: textos de determinades parts de la missa, poden ser
variables (segons les festivitats del calendari litúrgic): introit, gradual, al·leluia,
tractus, ofertori i comunió
-Ordinarium missae: textos invariables de la missa: kyrie, gloria, credo,
sanctus, benedictus, agnus dei.

 • Oficis --> Diferents pregàries que es realitzaven al llarg del dia: matines,
laudes, prima, tercia, sexta, nona, vespres i completes.
Van ser creats per Sant Manet per organitzar la vida monàstica en quant a
pregaries. Relaciona amb un tipus de text i un tipus de música una hora del
dia.

El cant gregorià (Cantus firmus)

És un cant monòdic, una melodia sola per una o varies persones. En un principi es
transmetia de forma oral, però sorgirà la necessitat de escriure els cants perquè van
aparèixer molts i no hi havia manera de memoritzar-los tots. Aquests textos estaven
en llatí.
Era un cant senzill, per que tots els fidels poguessin practicar-lo, ja que és una
oració musical.
Són cants sense salts, tenen un perfil ondulat.
Hi havia diferents tipus, que ens els dona la relació entre síl·laba i sons:
-Sil·làbic --> cada so va relacionat amb una síl·laba.
-Neumàtic --> Una síl·laba correspon a una o més notes.
-Melismàtic --> Moltes notes sobre una síl·laba.
Al s. XI la litúrgia romana assumeix el Credo, un cant d’origen àrab, i passa a ser
part del Cant gregorià. Tenia la finalitat de ser cantant als bateigs dels adults.
Les formes melòdiques, quan s’escrivien, s’identificaven pel canvi de color o del
tipus de lletra.

Teoria musical: notació musical

Al final del s. IX, principis del X, com he dit, és impossible memoritzar tots els cants
gregorians, així que algú va començar a escriure petites anotacions de com
pronunciar les notes.
A més també es posen indicacions que ens mostren quina forma ha de tenir la
melodia, si ascendent o descendent. Però no ens defineixen la nota exacta.
Aquest tipus d’escriptura musical s’anomena neumàtica, i es un gran avenç ja que
mai s’havia modificat el so. A més, a vegades, s’escriu una línia vermella que
significa l’altura de la neuma i una línia groga per indicar que tens que fer aquella
nota.
Guido d’Arezzo afegeix dos línies més i crea la pauta musical, que te major
aproximació i especificació de la música. Això significa el canvi de transmissió oral a
escrita.

 Mes tard, evoluciona cap a neumes de forma més quadrats, propis del sistema
sil·làbic per donar els diversos sons.
El sistema gregorià s’organitza a través d’uns modes (altura) amb influència grega. A
aquests modes se lis donava un ethos, un sentit expressiu. Per exemple, el primer
mode a allò greu.

Ars Antiqua
A partir del s. XI s’inicia una nova etapa de la música occidental. El cant gregorià
anirà donant lloc a la música polifònica, diverses veus, que no substitueix al cant
gregorià, sinó que comparteixen temps i espai.
Aquest nom prové de Philippe de Vitry, que va fer un tractat anomenat Ars Antiqua al
segle XIV.
L’ars antiqua sorgeix d’afegir una segona melodia (vox organalis) al cant gregorià
(cantus firmus), per tant sonen dos melodies simultàniament que es mouen de
forma paral·lela. En un principi s’anomena a aquesta música organum. (s X-XI)

A finals de s. XI/mitjans de XII, apareix l’organum florit o melismàtic. Una

altre forma de polifonia en base de l’organum. Dues veus on una fa melismes que fa
que es trenqui la distancia paral·lela.

A mitjans/finals del s XII apareix el discantus o conductus, on les dues veus ja

no es mouen de forma paral·lela, i busquen més llibertat el que provoca
dissonàncies i consonàncies. Ja no utilitzen el tenere (cantus firmus). Poden ser de
més de dos veus.
Perrotin Leonin crea el primer quadruplum al segle XIII.

Cap el segle XIII va aparèixer el Motet, basada del discantus. S’agafa la melodia
diversos discantus i s’afegeix una lletra on jo creo les paraules o s’afegeixen lletres
noves.
L’escriptura resultant és molt més complexa que la del cant gregorià.
Francó de Colonia escriu l’Ars cantus mensurabilis, on proposa un sistema
d’escriptura. (s XIII)

 Ars nou (s XIV)

Al finals del s.XIII, principis del XIV l’ars nova coincideix amb el creixement de la
ciutat. El poder deixava d’estar aïllat i començaven els palaus a les ciutats.
Aquest aïllament també es va acabar en la música, els monestirs es van començar a
obrir i es van començar a construir catedrals i esglésies a les ciutats. A més es van
crear ordres mendicants urbanes que comencen a tenir relacions amb el poble. Això
fa que les arts plàstiques seguessin més properes al poble, més expressives... Estil
gòtic.
Es comença a elaborar una música més complexa, amb estructures més verticals,
més d’una veu... Caldrà una planificació sonora. A més, precisen els sons més curs,
fan notes més breus i sons més ràpids.
El primer testimoni és el poema Gervais du Bus escrit per Roman de Fauvel.
El nom d’Ars nova prove del Ars nova, un tractat de Phillippe de Vitry que proposa
una nova forma de fer música. (1324).
Aquesta música de l’ars nova és una música complexa pel que fa a l’escriptura. A
més és difícil d’interpretar.
Deixen d’utilitzar els organums i els discants a favor de formes més complexes, com
el motet, que podien ser profans o religiosos.
Per poder cantar els motets hi ha que ser músic, ser professional.
[Hocquetus --> un singlot que marca ritmes molts breus]

• Destaquen com compositors:

− Phillipe de Vitry – Impudenter circunvi

o Textos monofònics per a que siguin entenedors, encara que hi ha

polifònics
o Criticats a l’església

− Guillaune de Machaut – Missa de la coronació de Carles V

o Música escrita per a 4 veus i compren els 6 moviments de l’ordinatum

(part invariable de la missa)
o Escrita en 2 estils:

▪ Gloria i Credo amb textos llargs, mesura simultanea, melodies

sil·labiques i frases breus
▪ Les altres: text breu i pautes de motet issorritmic (mateix patró
les 4 veus) seguin la veu tenor d’un organum

 Però encara que hi havien teòrics que volien canviar la música, hi havia gent que no
volia canviar-la:
− Jaques de Liege. Que critica la música dient que és un desordre.
− El papa Joan XII promulga una butlla contra la nova música, ja que deia que
era excessiva, per això recomana notes i ritmes més llargs i una distancia
paral·lela. Pretén continuar en l’Ars antiqua.

Instruments i iconografia musical de l’Ats antiqua i l’Ars

nova.
• Ars antiqua --> Els instruments s’utilitzen sobretot en la música profana
(juglars, trobadors) Utilitzaven tota mena d’instruments:
No era molt freqüent trobar instruments a la música eclesiàstica, i això prové
del pensament del sV. Queda la possibilitat que hi hagués un tipus d'òrgan
acompanyant a les veus.
• Ars Nova --> Es va normalitzen el us dels instruments a l'església ja que es
comencen a construir capelles musicals, on es ensenyava música.

Instruments
• Aire:

− Bombarda renaixentista -> dins o fora església

− Sacabutx --> dins o fora església
− Cornamusa --> pensat per exteriors.
− Corneta --> forma octogonal
− Cornetes --> forma serpentejant

• Corda:

− Llaüt --> inici en l’època sumèria i s’expandeix cap a la Xina, al Japó (biwa) i
aquí ens arriba a través d’Egipte i del nord d’Àfrica.
Representat a la iconografia amb els àngels cantors.
− Rabec --> derivat d’un instrument àrab i arriba a Europa a través de la
península ibèrica cap el s.X. Molt utilitzar per joglars, trobadors...
− Organistrium --> tocar-lo implica a dues persones. Es un instrument de
corda regada on una persona fa moure una maneta que frega les cordes i
manté el so i l’altre persona pressiona uns pivots que fa les diferents altures.

 − Viola de roda --> mani bela com l’organistrum però només fa falta una
persona, ja que hi ha un teclat petit que fa la funció dels pivots..
− Salteri --> esglésies i exteriors. Va ser molt utilitzat fins el s. XVIII
− Arpa portàtil

• Percussió

− Tamborí

• Òrgans --> funcionen amb aire. (manxador --> manxa l’òrgan per a que entri
l’aire)
− Orgue positiu --> òrgan gran que es pot transportar
− Orgue portàtil --> òrgan petit que es pot transportar.
− Orgue de tribuna --> situat als balcons de les esglésies, per tant es fixe.

Musica profana medieval

Inclou tota la música que es crea al marge, però en paral·lel, de la música religiosa.
Comença a aparèixer cap el s. X-XI, en el moment que desapareix el cant gregorià.
És monòdica, inclòs li direm que és monòdica quan va acompanyada d’un
instrument perquè no ens han quedat documentat com es tocava l'instrument. No
s’escriu en llatí.
Una de les formes més antigues de música profana en text són els Cantares de
Gestes, èpiques cavalleresques. Encara això, aquesta música no s’escriu, ja que
estava pensada per ser cantada per explicar histories, mentre s’acompanyava d’un
instrument amb una melodia improvisada. Es feien danses.
El joglar era qui cantava i tocava aquests cantares. També eren els principals
difusors d’aquests cantares.Al principi no tenien gran consideració social, ja que
provenien de classes molt baixes i no tenien una formació musical. Però, al llarg del
temps, com eren un element clau per la distracció dels pobles van pujar de prestigi i
els van començar a contractar per tocar a la cort..
Una altre figura es el trobador (del llatí tropare, “trobar la paraula exacte per dir allò
que es vol dir”), qui escrivia el poema en una llengua vulgar i contractava a un joglar
per a que toqués l'instrument i recités el seu poema. La seva figura neix a Occitània.
Provenien de les classes socials altes, per tant havien tingut una bona formació.
Escrivien els seus poemes en llengua vulgar per a que arribés a més llocs.
El tema més típic d’aquests textos era l’amor, que podia ser de molts tipus.

 Hi havia dues maneres de trobar:

• Clus --> poemes tancats molt difícils d’entendre
• Leu --> poemes fàcil d’entendre, els poemes són més clars, més directes.
Trobadors importants:
− Berenguer de Palou (s. XII-XIII).

− Giraut de Bornelh va ser un trobador molt important per tota Europa per les
seves melodies. Una obra seva va ser Reis glorios, on parla d’una relació
intima entre dues persones durant la nit que es tenen que separar al matí
perquè arribarà el gelós (parella de la dona).

− Arnaut Daniel un altre trobador important per les seves melodies, per
l'escriptura i per la forma que te d’estructurar. Va treballar en diferents corts
cantant el seus poemes. Dante el va considerar el millor trobador de tots els
temps.

− Jofre de Foixà, va treballar a la corona d’Aragó durant molt de temps, i va

escriure unes “Regles de Trobar”, unes normes per trobar, i això demostra la
importància de l’art de trobar.

• Monodia cortesana: Cantigues de Santa Maria

Música de la cort d’Alfons X el Savi. Aquet rei va fer una escola de traducció i va fer
de la seva cort un centre cultural en tots els aspectes. S’elaboraven moltíssimes
cançons trobadoresques encara que amb temàtica i títol religiós, però parlaven de la
vida quotidiana, d’amors... Per tant, aquesta música es fa des de un aspecte més
popular, i per això diem que era música religiosa no litúrgica.
Per tant les Cantigues de Santa Maria és un llibre de cançons trobadoresques amb
temàtica religiosa que parlaven de temes de la vida quotidiana. És molt important
per la música i per la iconografia (dibuixos d'instruments i de músics)

• Cançons dels goliards (s. XI-XII)

Cançons populars escrites en llatí.
Hi ha varies teories del seu nom: Goliards prové perquè eren músics protegits per el
papa Golies, i/o perquè era una manera d’anomenar al dimoni perquè se’ls
consideraven com adoradors del dimoni per la seva música.

 Eren monjos que van deixar de ser-ho, estudiants, clergues mendicants. Anaven de
ciutat en ciutat, com si fossin joglars, però no ho són perquè han estat formats en
l’educació, per això canten en llatí, i en la música.
Els temes són un reflex dels interessos dels seus músics. Tracten temes del vi, el
sexe, el pecat (elogis)... Per això els deien adoradors del dimoni.
Aquests temes es van aplegar en un còdex de l’any 1225 i es van oblidar
documentalment fins que en el 1803 en una església alemanya es van descobrir i es
van començar a estudiar i es va veure que no van estar oblidades sinó que algunes
la melodia d’algunes cançons religioses i profanes venien d’aquí.
Al 1803 tornen a tenir molt d'èxit i es publiquen amb el nom de Carmina Burana,
Carmen= cançó Burana= Bur, ciutat alemanya on es van trobar.
Carl Off va elaborar una cantata escènica basant-se en les melodies del Carmina
Burana.

• Llibre vermell de Montserrat

Montserrat va ser fundat al 1025 per Abat Oliva, que va aplegar un munt de
convents que hi havia per aquestes terres sota el culte a la verge.
Va ser un punt molt important per el pelegrinatge, el que va fer que guanyés
importància fins que al 1409 va aconseguir ser una Abadia, ja que va ser reconegut
pel papa de Roma i tenia més de 15 monjos vivint.
També es té documentat que en aquesta comunitat de monjos també hi vivien nens,
que eren format musicalment i formaven el cor.
Com era una abadia tenien que donar hospedatge als peregrins, i per tenir-los
entretenits creen el llibre vermell on hi ha textos musicals i no musicals, al
1390-1398.
En els textos no musicals ens podem trobar molta informació, com les normes del
monestir, la litúrgia que segueixen, tractats del univers, textos de Sant Agustí, llibres
d’ores, coses admirables que es poden trobar a Roma...
Els textos musicals són 10 i hi ha danses (ball per rudar aka ballar en rodana),
cançons col·lectives (monòdiques, populars, polifòniques).
Són textos religiosos, a la verge Maria, amb un regust popular molt fort.
Es diu llibre vermell perquè estava enquadernat amb capes vermelles, però al inici
no hi estava enquadernat, però com va esclatar la Guerra del Francès se’l van endur
perquè no es cremés i al retornar-lo ja venia enquadernat.

 TEMA 3: MÚSICA RENAIXENTISTA (1400-1600)

Durant aquesta època la música es veurà afectada per el pensament, la manera
d’entendre el món, i per les transformacions tècniques.
A la segona meitat del s. XIV a Itàlia (Florència) sorgeix l’humanisme, inspirat en el
món clàssic, i això vol dir que els artistes prenen com a referent el món clàssic.
L'humanisme apareix primer a la literatura, Dante, Petrarca.. Aquests autors volen
veien el coneixement rebut com algo decadent que s’ha de renovar. Aquest aire de
renovació es en lo que es basa el humanisme. Però no volen innovar, sinó que volen
renéixer i renovar lo que ja existeix, el model de l’antiguitat grega.
Aquesta renovació es fa a partir de dos criteris; seguir el model de l’antiguitat i la
imitació a la naturalesa.
Des de mitjans del s. XIV es produeix en la literatura italiana una clara voluntat de
recuperar de forma conscient gèneres literaris de l’antiguitat.
A Itàlia comencen a aparèixer les acadèmies basades en les gregues.
Aquest humanisme es traslladarà a la pintura i a la escultura. La voluntat d’imitar allò
que perceb l’ull humà en una superfície plana portarà a Brunelleschi a sistematitzar
la realització de la perspectiva lineal mitjançant un mètode de càlcul matemàtic. Per
primera vegada s’aborda la qüestió de la perspectiva d’una manera científica.
Hi ha canvi en la forma de veure el món relacionats amb els descobriments de la
època. A més, aquests canvis fan que hi hagin canvis molt constants en els mapes
per els constants descobriments. A més els vaixells canvien i es milloren les
brúixoles i les eines.
Apareix un antropocentrisme, potenciat amb el home de vitrubi, i tot es mesura a
mesura de l’home.
També hi ha canvis a l'església. Els papes comencen a preocupar-se més per les
arts i les protegeixen, a més es fan reformes religioses, com la de Calvin + Luther.
Al 1450 s’introdueix l'impremta, que permet la difusió i la conservació de les idees.
El primer llibre imprès que conté música és el Saltiri de Mainz, (1457).La primera
partitura impresa es el Gradual de Constança (1473), pentagrames impresos i
notació a mà.
El s. XV és una època de contrastos a molts nivells, i tots aquests canvis són lents
però progressius.
En aquesta poca la música pretén cercar l’expressió dels sentiments com en l’època
grega (referents), no tant les difícils estructures verticals de l’Ars Nova.
Música expressiva, més humana i més lírica.
El bisbe Bernandino Cirilio expressa la seva opinió crítica vers la música polifònica,
coneixen els grecs clàssics i volen que la música sigui com la seva.

 Característiques de la música
El renaixement musical neix al nord, vinculat a la escola franco-flamenca, gràcies al
seu potent poder econòmic. Hi ha canvis en el client i en la concepció de la música.
Un client importantíssim va ser la església, encara que el poder civil creix molt i pren
molta importància.
Hi haurà un augment del consum, per tant la demanda d’instruments creixeran i
també la demanda de partitures. Cada vegada hi haurà més músics i tot això
generarà nova música, per tant el repertori musical s’amplia.
A més la figura del músic comença a tenir més prestigi.
El poder civil cada vegada tindrà més interès per la música perquè volen
immortalitzar-se en obres d’art. La música va veure que el poder civil podia ser
visible el seu poder, el que fa que la música tingui un auge.
Una altre mostra de a importància de la música era l’activitat cultural --> Baltasar de
Castigione inclou la música en l’activitat cultural per ser un bon cavaller i reclama
l’ensenyament musical.

• Característiques de la música renaixentista.

1) Polifonia renaixentista --> Complexitat en les veus, estructura horitzontal, les

faran moure amb més llibertat, el que implicarà definir bé cadascuna de les veus.
S’ha de precisar l’escriptura i apareixeran normes.
2) Mirada horitzontal, suavitzen les dissonàncies. Comencen a fer ús d’una
distància de tercera.
3) Homofonia (veus d’altura diferent que seguien una mateixa forma) o Contrapunt
4) Recurs de la imitació --> recurs musical que es va repetint. Les peces seran
més homogènies i d’un caràcter més unitari.
5) Els instruments agafen més força. S’afegeixen en un segon pla, com un segon
protagonista. Això és per tipus de client.
A més apareix la música instrumental, que pot aconseguir sonoritats més
expressives. Cada vegada hi ha més interès per la música instrumental, el que
provoca més instruments i treball.
6) Dos tipus d’agrupació:
• Música Alta --> Tons greus. Pensada per espais exteriors, per això hi ha
instruments de vent i de percussió.
• Música Baixa --> To més suau. Pensada per espais interiors, per això és
més intima.
Aquestes dos músiques permeten una adaptació depèn de la funció.

 8) Manera d’organitzar la música:

• Chanson --> forma homofònica o polifònica que combinava elements d’estils
tradicionals i populars.
• Cànon --> Tema que presenta una veu i que, de forma successiva, les altres
veus van cantant. Genera una textura contrapuntística.

Polifonia renaixentista del segle XV: escola francoflamenca

Manera de realitzar música polifònica d’entre el s. XV i XVI que s’expandeix per tota
Europa.
Els centres de producció més importants provenien d’Itàlia, encara que feien obres
per totes les corts d’Europa. Quasi tots els músics franco-flamencs viatjaven a Itàlia
perquè eren els principals clients. Tot això provoca que la música franco-flamenca
estigués influenciada per la música italiana.
La música canviava de generació en generació:
• Primera generació
Normes per poder fer el contrapunt (relació entre nota i nota); s'intentarà evitar
l’interval de cinquena i de vuitena.
Utilitzen formules isorítmiques pròpies de l’Ars Nova d’una manera molt vertical.
Tot utilitzant formules antigues i noves, la música serà més expressiva. Per això es
donaran conta de que encara que és música expressiva, les formes delimiten molt i
la voldran canviar.
Destaquen;
− John Dunstable, al servei del Duc de Bedford que acaba sent regent del tron
de França. Encric V crea a França una capella de primer ordre, una de les
més importants on aglutina els millors músics. La música de Dunstable
creada en aquesta capella s’expandeix per tota Europa.
Les seves obres més famoses són: Veni, Sacte Spiritus, Quam pulchra i
Puisque m’amour.

− Guillame Dufay té un gran recorregut professional.

Les seves obres més famoses són: Nuper rosarum flores (consagrar Santa
Maria del Fiore), Supremum est mortalibus (Tractat de pau), Mon bien,
m’amour et ma maistresse (cançó profana d’amor i fidelitat) i Ave regina
caelorum.

 • Segona generació (1450-1480)

L’ús del cànon es perfecciona i es comença a complicar la relació de veus del
contrapunt, el que provocarà que es generin normes.
Destaquen:
− Johannes Ockeghem (1410-1497) --> Essència de la música renaixentista.
Misa prolationum i Missa pro defunctis

• Tercera generació (1480-1520)

− Joaquin des Prez --> Un dels autors més rellevants que fa influir en altres
músics de les següents generació. Escriu molta música profana, encara que
també escriu religiosa.
Les seves obres es van imprimir, el que va permetre que s’extendessin per
tota Europa.
Mille regretz, Missa “L’homme armé” super voces musicales, Nymphes des
bois i Ave Maria

Teoria musical renaixentista

Johannes Tinctoris escriu dos llibres:
Complexus effectum musices, on reivindica el protagonisme de la percepció del so.
Considera que la música ha de complaure i delectar el sentit de l’oïda a través de
composar bé el contrapunt. Unió de l’aspecte més formal de la música amb la
correcta elaboració del contrapunt per crear sensacions i plaer.
La funció del a música ha de delectar a Déu, allunyar la tristesa, causar extasis,
sanar els malalts, inspirar l’amor...
En Liber de arte contrapunti crea normes que s’havien d’aplicar per que la música
acabés de delectar els sentits. Diu que al principi i al final e cada obra ha d’haver
una consonància perfecta. A més, cada veu ha de presentar una unitat melòdica
independent; les veus han de ser autònomes però alhora mira la relació amb les
altres veus per crear un conjunt. En totes les veus ha de regnar la diversitat tímbrica
i melòdica.

 El madrigal
Sorgeix a Itàlia a finals del s. XIV de les cançons profanes medievals, les
trobadoresques. Les cançons trobadoresques són monòdiques però s’influencia de
aquesta música franco-flamenca que té molta relació amb Itàlia, que li dona la
polifonia.
El madrigal té una influencia important en l’òpera.
Els compositors intenten extreure el significat del text i expressar-lo. La música
(textura, timbre, ritme) al servei del text, canvi de mentalitat.
Destaquen:
− Jacopo de Bologna - Fenice, fú.
− Adrian Willaer --> Compositor francoflamenc molt important.
− Ciriano de Rore - Ancor che col partire
− Claudio Monteverdi --Porta la música a un nivell molt alt d’expressivitat. Luci
serene a chiare.
− Orlando Gibbons - The silver swan, madrigal en anglès

La música de la reforma
En molts països desapareixerà l’església com a principal client de l’art i es
comencen a desenvolupar nous tipus d’art.
Al món catòlic hi ha una renovació del llenguatge artístic; desenvolupament
iconogràfic per exaltar els domes que exalten els protestants. A partir d’aquestes
reformes es redefineix la seva imatge.
Una de les figures més importants d’aquesta reforma és Matí Luter, frare agustí que
proposa un canvi de l'església per tornar a una essència i hostilitat. Vol que
l’església torni als seus valors més essencials. Roma no fa cas, i no li dona molta
importància.
Però poc a poc va reben suport de diferents personatges il·lustres fins que a l’any 17
pensa que no deu res a l’església de Roma i decideix trenar amb ella totalment. En
un primer moment parlava de reforma, però com no li van fer cas decideix trencar. El
luteranisme s’estén ràpidament i això fa que en molts territoris alemanys l’estructura
de l’església catòlica s'enfonsa. Triomfa el luteranisme.
Intenta simplificar la litúrgia, només accepten dos sagraments, acaba amb la celibitat
dels cures, trenca amb el poder dels papes...

A l’any 1526 publica la Deutsche Messe, una manera diferent de la litúrgia. És

molt important perquè ens diu que fer en cada moment de la missa. La litúrgia és

 sempre cantada, amb un cant en alemany molt senzill, monòdic, que es basarà en el
cant gregorià, perquè vol fer més comprensible el text i perquè el poble participés en
la litúrgia.

Aquest cnt s’anomena coral luterà o Kircheliend. Intenció que s’entengui allò
que es canta.

Posteriorment comencen a aparèixer noves propostes musicals una mica més

complexes amb acompanyament instrumental.
Destaquen:
− Johannes Eccard --> música polifònica més expressiva. És més complex, ja
que hi ha moltes melodies cantades, de manera que la gent ja no hi pot
participar.

Aquesta forma més complexa va evolucionant cada vegada a formes més

complexes i s’acabarà formant el motet coral. Forma polifònica molt més lliure
acompanyada d’instruments, molt més elaborades. Eren cantats per profesionals.
Destaquen:
− Hans Leo Hassler - Cantate Domino
− Michael Praetorus

Luter era músic i creia en la expressivitat de la música. Luter entenia la música com
un Donum Dei, pensava que era un do de déu, no una invenció humana. Per això
buscava la expressivitat i comunicar-nos amb Déu.
Calvin també proposa una reforma en el s. XVI, aquet prohibeix la música en tota la
litúrgia excepte en els salms. En el calvinisme no hi ha música.

La música de la contrareforma
Món catòlic que intenta frenar aquesta reforma protestant proposant una sèrie de
renovacions que l’església catòlica.
Una d’aquestes reformes és fundar nous ordres religiosos, com els Jesuïtes.
Aquests han de ser més disciplinaries ideològicament.
S’instaurarà la Inquisició i es fa una llista dels llibres prohibits, en que es prohibeix
tot allò protestant.
Aquest moment culminarà amb el Concili de Trento que consisteix en un gran
nombre de reunions realitzades entre 1545-1563. Es reuneixen per anar redefinint

 els nous dogmes perquè calia fer front a la Reforma. A nivell de dogmes podem
destacar:
• Reivindicació de la fe i de les bones obres per salvar-se del mal.
• S’imposa una única versió de la Biblia en llatí.
A Trento també es parla de la música i del art:
• S’exigeix que s’elimini qualsevol element profà com els instruments.
• La polifonia havia de ser clara doncs el text s’havia d'entendre.
• Es demanava que la música potenciï la funció religiosa, que ens porti a una
manera continguda a la interiorització de la pregaria i evitar el trasbalsament
de les passions --> Música per resar.
Destaquen:
− Giovanni Pierlugi Palestina --> Model i exemple per altres músics per
aplicar aquesta música acceptada pel Concili de Trento. Elimina referències a
la dansa, evita formes de composició que dificulti la compressió del text en
llatí.
Missa del Papa Marcelo (coronació d’aquest papa però que es va estrenar
amb el Papa Pius IV), Amor, Fortuna et la mia mente, schiva
− Orlando di Lassus --> prototip de músic de la Contrareforma, però té una
dualitat entre la música que li encarregan i la que no segueix les normes.
Il magnanimo Pietro --> destinat per a un àmbit reduït. Configurada per 21
madrigals amb text d’un poeta conegut de l’època. Té una estructura
simbòlica, pensat per 7 veus. Cantats en llengua vernacle excepte l’últim que
está en llatí. El tema escollit és la penitència.

La música instrumental al renaixement. Els

instruments musicals.
L’orquestra com a formació tímbrica estable encara no existeix. L’únic criteri per
agrupar els instruments era la seva potència. Aixi, doncs, hi havia dos tipus de
conjunts:
• Conjunts de música alta --> formats per instruments de so potent i brillant,
com els de vent i percussió. S’utilitzaven per tocar a l’aire lliure, a les festes i
a les processons.

• Conjunts de música baixa --> formats per instruments de so suau, com els
de corda i els de vent de so més delicat. S’utilitzaven en interiors i per tocar
música en la intimitat.

 Vent
− Trompetes
− Flautes de bec
− Xirimies
− Sacabutxos --> avantpassats dels trombons actuals, neix a finals del segle
XV a partir de les trompetes que relliscaven, tenia 4 posicions i el seu so és
més suau que l’equivalent actual

Corda
− Llaüt
− Violes --> Viola de mà, viola de gamba (s’aguantava entre les cames), violó.

Teclat
− Orgue
− Clavicordi
− Clave/clavecí
− Clavicèmbal
− Virginal

TEMA 4: MÚSICA AL BARROC (1600-1750)

El barroc es coneix com un moviment amb tendències exuberants, amb molt
moviment i expressivitat.
Les idees de l’art religiós estan lligades al Concili de Trento.
La paraula barroc es va utilitzar per primera vegada a 1735, quan el període quasi
havia acabat, ja que van mirar enrere i van veure el que havien fet; un crític anònim
parlant de la música de Rameau la va definir com barroca.

 Característiques generals del barroc

1) Art retòric, ja que pretén moure l’estat d’ànim de qui l’escolta. És un art
d’expressió d’emocions extremes.
2) Art escenogràfic, teatral.
3) Art unitari --> Clara voluntat integradora de les arts per augmentar l’expressió.
4) Coincidència dels oposats --> Contrastos (llum/ombra) (instruments ràpids/
lents)
5) Descart --> En el seu llibre Compendium Musical (1618) explica que la part més
important de la música i la que s’havia que potenciar eren les emocions o
sentiments que podien arribar al espectador.

Prima prattica o stile antico i la Seconda prattica o stile

moderna
L’stile antico és una música que segueix els models de la música renaixentista.
En aquest estil, la música dominava el text. En el text s’entenia lo just i la música no
explicava en absolut el que posava en el text, igual que en el renaixement.

Mentre que l’stile moderna vol trencar amb la música renaixentista i vol
emprendre un nou camí.
És una visió més moderna de la música perquè intenta plasmar els sentiments. El
seu nom es un concepte ideat per Monteverdi per diferenciar-se dels altres
compositors. En ell, veiem una voluntat de fer moure a l’oient a través de moure la
música.
Monteverdi creia que el text es el que marcava a la música, que tenia que explicar
bé el text. A la fi, el que pretén és realçar el contingut gramàtic del text.
Comença primer la veu acompanyada d’un instrument (baix continu) --> veus que es
van entrellaçant i aquest acompanyament dona un coixí harmònic i sonor.

Innovacions estilístiques del barroc

Són canvis progressius a finals del s. XVIII i que transformen l’escriptura i el so
musical.
1) Contrastos/coincidència dels oposats de tipus tímbric --> Els podem veure
en diferents àmbits de la música; variació en el timbre (instruments diferents),
variació en el ritme, variació en el compàs, en la variació del tempo,

 2) Tonalitat relacionada amb el baix continu --> Comencen a establir-se lleis en la

manera de relacionar les veus i viem que les diferents melodies de l’obra havien
d’encaixar a través d’una nota principal anomenada tonalitat.
En aquesta tonalitat no totes les notes tenen la mateixa funció, hi ha una
organització jeràrquica. EX: Escala de Re Major -> la nota principal es el RE, la
segona el LA (dominant), i la tercera el SOL (subdominant).
Els compositors saben que poden crear tensions allunyant-se de la nota principal
però seguidament ha d’anar cap el repòs tornant a la nota o tonalitat principal de la
peça.
Es busca que la peça es mogui a partir d’una sola nota.

Baix continu --> instrument que crea una base harmònica, sonora i tonal. Permet
fer diferents notes alhora. Ajunta en un mateix acord a totes les notes. Estabilitza i
posa d'acord a la resta d'instruments, per això aquest baix continu és un element
molt important.
El més important és el clavicèmbal, encara que també hi ha d’altres.
3) Melodia acompanyada --> El contrapunt del renaixement es dilueix, i agafa
protagonisme la música principal amb un acompanyament. Aquest acompanyament
també té contrastos.

La policoralitat o cori spezzati.

Ens hem de situar al s. XVI a Venècia a la catedral de Sant Marc, on A. Willaent serà
mestre de la capella de la catedral.
Willaent comença a experimentar amb el contrast. Aquests experiments que fa amb
els contrastos s’anomenen policoralitat o cori spezzati, i es basen en distribuir el
cor en dos o tres tribunes, però s’adona que té un problema; que els cors no aniran
simultàniament, ja que com estan en diferents tribunes no s’escolten. Llavors la
solució que troba és l’alternança, que li porta a plantejar-se que si poden cantar
alternativament, també poden cantar amb diferents tons, timbres, sons...
(Contrastos)
Però a finals del s. XVI un descendent de Willaent, Giovanni Gabrieli va
experimentar els contrastos sonors i tímbrics i va voler-ho plasmar en les seves
partitures. Per això va posar indicacions de piano o forte en les partitures.

 El naixement de l’espectacle operístic

La primera representació d’una opera data del 1597, però la seva creació es va
gestant durant el final del segle XVI a partir de dos elements:
1) Representació de comèdies i tragèdies en les corts --> En mig d’aquestes
comèdies s’intercalaven petits intermedis musicals.
2) Els madrigals de les corts italianes --> Es comença a experimentar amb els
madrigals. Hi ha compositors que uneixen més d’un madrigal en un mateix tema per
poder teatralizar la historia que hi havia darrera d’aquests madrigals.
Aquestes peces evolucionen a quelcom més complexa en tots els seus aspectes, i
reben el nom de Comèdies harmòniques o Comèdies madrigalesques. Aquestes
comèdies tenen temes superficials, ja que la seva finalitat era entretenir. Tots els
personatges canten, per tant, moltes veus representen 1 personatge. Estem en
plena polifonia.
A finals del s. XVI aquestes comèdies començaren a mimbar perquè s’adonen que
la polifonia era incompatible amb la representació teatral, ja que hi havia un
problema de moviment escènic; poca gent per a molts personatges.

Tot comença a canviar, i en paral·lel, La Camerata Fiorentina, un grup

d’intel·lectuals que es reunia al Palau Bardi, a partir de 1581, a discutir temes
intel·lectuals de l’època clàssica baix l’esperit humanista renaixentista.
Formaven part d’aquest grup músics com Guilo Caccini, Vicenzo Galilei i Ottavio
Rinuccini.
Un dels temes que parlaven, era com feien els grecs les seves obres teatrals, com
eren i si eren aclamades. Arriben a tres conclusions molt acertades i que faran
prendre la música un rumb molt diferent:
• El teatre de l’antiga Grècia era tot cantat.
• Música monòdica
• El cant era individual; una melodia per personatge.
Per tant, les dues novetats que van aportar van ser la monodia i el cant individual.
Davant d’aquestes dues novetats es proposen recuperar el teatre grec, però a partir
d’obres creades i musicades per la Camerata Fiorentina. Per tant, el que fan es una
obra amb música; opera in musica.
La primera opera és Dafne (1597), amb música de Jacopo Peri i text de Ottavio
Rinuccini. No s’han conservat els fragments musicals, el llibret sí. Sabem que es va
estrenar gràcies al Mèdici, i que no va ser un fracàs, ja que els Mèdici van demanar
a la Camerata Fiorentina que posés música a un altre text de Rinuccini, anomenat
Euridice per estrenar-la en la boda de Maria de Mèdici amb Enric IV. D’aquesta obra
sí que s’ha conservat l’obra sencera.

 Aquesta segona obra està basada en el llibre d’Ovidi, encara que Euridice i Orfeu
acaben junts, possiblement per demanda del Mèdici ja relacionaven a Euridice amb
Maria.
El que volia la Camerata Florentina era posar en relleu les qualitats sentimentals
que diu el text a través de la música, per aquest motiu els monòlegs són recitats,
que permet que els personatges es moguin amb més llibertat, ja que volien imitar a
algú que cantés parlant.
Les parts col·lectives d’aquesta opera també són monòdiques.
Giulio Caccini també estrena la seva primera òpera Il rapimento de Cefalo.
Moments molt sil·làbics per a que s’entengui bé el text.

Claudio Monteverdi (1567-1643)

Estava al servei dels Gonzaga, una família que governava la ciutat de Màntua. Els
Gonzaga assisteixen a la boda de Maria de Medicci, i van veure que l’òpera era una
manifestació de poder, i comencen a demanar a Monteverdi que fes òpera.
Va fer canvis en l’òpera de la Camerata Florentina, ja que no li agradava, sobretot
en la manera d’encaixar text i música. Seguint la mateixa lògica que en els
madrigals donarà a la música un paper protagonista, que la música parli del text,
funció secundaria. Això ho fa diferenciant clarament els passatges cantats, que
seran ben expressius, i els recitats.
Un altre element de canvi en Monteverdi es que sovint explica el caràcter dels
personatges musicalment, això vol dir que segons el caràcter que tingui el
personatge utilitzarà uns instruments o uns altres.
Li dona un paper molt important a l'orquestra, que caracteritza o ambienta les
diferents escenes i té que fer un ambient adequat amb el que s’està explicant.
Instrumentalment, amplia l’orquestra. Posa quasi 40 instrumentistes.
Veurem monodies acompanyades, però també hi hauran cors polifònics (semblen
madrigals), balls... És un espectacle complet.
La seva primera òpera, junt al llibretista Alessandro Stniggio, és La fabula de Orfeo,
estrenada a 1607.
Aquest Orfeu sí que acaba malament. Tot i això, veiem que Apol·lo intervé al final
emportant-se a Orfeu a l’Olimp. Aquesta òpera no va tenir molt d’èxit.
Al 1608 va estrenar Arianna, que va tenir molt d’èxit. Però es va perdre la partitura a
mitjan del segle XVII i només queda un fragment.

 L’Òpera a Roma
Aquesta òpera comença a expandir-se per tota Itàlia abans de sortir a Itàlia.
La seu papal adaptarà l’òpera, sobretot el que ajuda a que triomfi l’òpera a Roma és
gràcies a la família Barberini, que tenia molt poder polític i religiós (molts cardenals
eren d’aquesta família) i patrocinaran aquestes obres. Aquesta familia buscava el
prestigi social.
Un dels compositors més conegut d’aquesta època inicial de la opera romana és
Luigi Rossi (1597-1653).

L’Òpera a Venècia
Venècia era una ciutat molt teatral, i era habitual pagar per anar a veure una obra
teatral. Però fins al 1637 els espectacles d’òpera eren privats, una família
patrocinava una obra i invitava a qui podia anar a veure-la, això fins que va
aparèixer Franceso Manelli, que transforma els espectacles a públics, com un
negoci.
Al 1637 es trasllada de Roma a Venècia on viurà amb la família Trom que l’ajudarà a
consagri un teatre, el teatre San Cassiano, on acceptarà que la gent pagui una
entrada per veure l’òpera.
També canvia l’espectacle:
• Converteix el llibret en un vehicle pel desenvolupament de l’estructura
musical. Música important, text secundari.
• Redueix el volum de l’orquestra.
• Desapareix el cor.
• Les parts solistes cada cop són més atrevides, elaborades i virtuoses.
Pensades pel lluïment.
• Escenografia grandiosa amb estètica pròpia de l’època barroca. Molt realista.
Canvis d’escenografia (transformacions)
• Temàtica mitològica però comencen a introduir personatges còmics que
alleugeren el dramatisme de l’obra.
• Separació de la part narrativa i expressiva.
La seva obra més famosa és Andromeda.
Una conseqüència d’aquest canvi de veure l’òpera va fer que aparegui la critica, i
amb la seva primera obra Andromeda, es va fixar en el que volia el públic per fer les
seves obres millor i que al públic li agradi.

 A Venècia torna a sortir la figura de Monteverdi, que va marxar de Màntua i va anar

a Venècia on va ser mestre de capella de la catedral de San Marc, de Venècia. Allà
escriu dos obres més, la més coneguda és Il retorno di Ulises in Patria (1641).
Però aquestes obres de Monteverdi són diferents a les anteriors, ja que en
Monteverdi influeixen elements de Manelli.
Un altre compositor important que va fer les seves obres seguint les idees de
Manelli, i que era alumne de Monteverdi és Pier Francesco Cavalli. La seva obra
més important és La nozze di Teti e di Peleo.

L’Òpera a Nàpols
Nàpols al s. XVII és part de la corona espanyola. Allà mana un virrei espanyol.
Al virrei espanyol d’aquest moment li agrada molt l’òpera, i quan hi ha un auge de
l’òpera ell encarrega òperes i les financia.
Arribats a 1650, el virrei de Nàpols decideix deixar de pagar aquests espectacles i
obre un teatre d'òperes comú, perquè aquesta es pot sufragar amb els sol fet d’obrir
un teatre. Aquest teatre públic és el Teatre de San Bartomeu.
A més, canvia l’òpera de Cort a òpera pública. S’obren les portes d’un teatre públic
que ajudaran a pagar les pròpies ibres.
Les primeres operes que s’estrenen en aquest teatre són les operes venecianes, ja
que veuen que a Venècia funcionen. Però el gust napolità és diferent al venecià i es
faran canvis en l’òpera:
• Els passatges lírics són més melòdics i elegants. Predomina la veu però
sense moltes floritures.
• La part orquestral es redueix encara més.
• S’organitzen les introduccions i es converteixen en obertures, amb una
estructura molt determinada i seran simplement orquestrals que introduiran
l’obra a l’espectador.
Les obertures s’organitzaran en tres parts: ràpid - lent - ràpid. Trobem un gran
contrast i la música apel·larà als sentiments.
Destaquen:
− Alessandro Scarlatti, que introdueix tots aquests canvis i, a més, introdueix
un nou canvi: l’ària da capo.
Encara que l’ària de capo no és invenció seva, però ell la sistematitza en la seva
obra. A cadascuna de les àreas utilitza la mateixa estructura.

 Les seves òperes tenen una estructura senzilla amb uns elements fixes;
Obertura + + àries + recitatius + passatges amb duos o trios --> Alternança entre
àrea de capo i recitatiu, contrast.
L’àrea de capo té una estructura dividida en tres seccions:
• Tempo ràpid A
• Tempo lento B
• Torna a l’inici, al capo II

Presenten un tema més viu seguit d’un més lent i tornen a l’inici, al capo.
Estructura senzilla que facilitava la feina de qui escrivia la música, només havia
d’escriure dos temes.
Pels cantants també era més fàcil, ja que només tenien que aprendre dos temes.
Scarlatti va escriure tantes òperes perquè havia d’escriure una obertura,
recitatius que eren molts fàcils i diferents àries amb una estructura fixa que
s’inspirava en àries anteriors. A vegades no li donava temps d’escriure òperes i
escrivia obertures, recitatius i algunes àries inspirades en altres músiques que
van tenir èxit.
Trobem dos recitatius: un recitatiu secco, amb un acompanyament mínim, i un
recitatiu arioso o acompanyat, acompanyament més gruixut que dona un fort
coixí a la veu. Aquest últim recitatiu podria estar entre el recitat i l’ària.
Una obra famosa de Scarlatti és Griselda (1721). On un rei, Gualtiero s’enamora
d’una pastora, Griselda. Però la cort no ho veu bé i el rei l’acaba abandonant.
Després d’una revolta de palau es sap que aquest rebuig a Griselda és perquè
no volen al rei, i el rei va a les muntanyes a recuperar a Griselda.

Òpera a França
Lluís XIV crea un nou tipus d’espectacle molt diferent al italià, anomenat Tragèdia
lírica. Aquest gènere s’inagura al 1673 amb l’òpera Cadmus et Hermione, de Jean
Baptiste Lully.
Per a Lully la música ha d’estar al servei del text. A més, intenta aplicar a la tragèdia
francesa les normes del teatre de J. Racime.
La Tragèdia lírica es caracteritza per:
o No diferenciar entre recitatiu i àrea
o Obertura --> lenta - ràpida - lenta
o Introdueix el ballet, que es mantindrà fins el s. XIX

 o Augmenta el nombre de l'orquestra i el cor

o Escenografia molt elaborada
Una altre òpera famosa de Lully és Amadis (1684).

Òpera a Alemanya
La primera òpera que s’estrena a Alemanya és una òpera de Heinrich Schútz,
Dafne (1627). Ara perduda.
Schútz va estar a Itàlia copiant òperes, el que va fer que les seves obres tinguessin
una impremta molt forta de la música italiana. Segueix els paràmetres dels
madrigals de Monteverdi.
Després de Schútz va haver-hi un paro de la òpera alemanya d’uns 50 anys fins que
es va introduir la òpera italiana gràcies a dues circumstancies:
• Inauguració del teatre públic d'Hamburg al 1678 amb la representació de
l’òpera Adam i Eva de Johann Thelie.
• Cort vienesa dels Habsburg --> Leopol I (1658-1705) emperador del Sacre
Imperi, fou un gran aficionat a la música italiana.
En paral·lel d’aquesta implantació de l’òpera italiana a Alemanya, en aquest país es
van instaurant òperes de caràcter més popular de format més petit i senzill en
llengua alemanya, anomenades Singsipel, compta amb personatges senzills,
àries de caràcter senzill i un vigor orquestral molt fort. Els recitatius es parlen. A
més, eren espectacles molt més econòmics a l’abast de la població.
Un dels compositors més importants del Singsipel és Reinhard Keiser.

Espectacle teatral al barroc

Els teatres estaven pensats per cada tipus d'espectacle; En les obres teatrals hi
havia butaques i diferents balcons i zones que depenien de les classes socials; les
superiors per les classes benestants i les inferiors per las classes baixes.
Però la disposició dels teatres d’òpera al començament va ser diferent dels de les
obres teatrals; el públic estava de peu, sense butaques. Ja que el públic comentava,
reia, caminava... El públic mai callava, només quan cantava la prima dona, els
castrati, o quan es canviava sobtadament l’escenari.

 Formes vocals religioses: oratori, cantata i passió

• Oratori --> Manera d’expressar la música de manera sacra per a veus solistes.
També participa un cor, que emfatitza el contingut dramàtic, i l’orquestra.
− Similar a l’òpera però de temàtica religiosa.
− Les histories s’extreuen de la bíblia.
− Habitualment està cantat per la llengua vernacle, és a dir, la de l’autor.
− L’oratori està dotat d’un narrador, que comenta l’acció a través d’un recitatiu.
− No està escenificat.
− Comparteix amb l’òpera que té introduccions instrumentals amb recitatius,
àries, duets i la part del cor.
Destaquen:
− Giacomo Carissimi - Jepthe (1656), on veiem un narrador anomenat
Historicus, cantants solistes + cor i una vinculació entre el text i la música.
− Heinrich Scütz - Les set últimes paraules de Crist des de la Creu. És un
drama sacre.

• Cantata --> Tenen una estructura semblant a la de l’oratori però amb una
extensió més reduïda ja que estava pensada per ser representada en un moment
litúrgic determinat, després de la lectura de l’evangeli i abans del sermó.
Té els mateixos elements que l’oratori.
Destaquen:
− Dietrich Buxtehude - Cantata de Nadal: In dulci jubilo
− Johann Kuhnau
− Johann Matheson
− Teleman --> Tema religiós de nova creació. En concret d’un poeta anomenat
Neumeister.
− Johann Sebastian Bach --> Cantates de caràcter profà, encara així
pensades per ser cantades en un moment de la litúrgia (text i música reflexió
del dia de la litúrgia). - Ach Gott, wie manches Herxeleid (reflexió sobre el
cristià i el que suposa l’enfrontament per aconseguir una vida virtuosa)

 • Passió --> Forma musical destinada a la litúrgia. Era cantada per tres
sacerdots: un Crist, un narrador i l’altre representava a la resta de
personatges.
Existeix des del s. XIII, però evoluciona fins a arribar a la passió barroca que
es veu molt influïda per l’essència barroca.
L’estructura formal és l’estructura de l’òpera amb text religiós.
Destaquen;
− Johann Sebastian Bach - Passió segons Sant Mateu.

o És una obra amb 68 parts

o 2 orquestres + 2 cors de veu blanques
o Estrenada el 15/04/1729 a l’església de Sant Tomà
de Leipzig
o Els cors estaven disposats en diferents parts de
l’església per poder dialogar entre ells i fer
contrastos musicals.
o Encarregada per un enterrament
o Recitatiu de la contrait de les flautes i el baix
continu li donen expressivitat.

Formes i gèneres instrumentals del Barroc

Al llarg del s. XVII es va gestant una escriptura i unes formes específicament
instrumentals, sense veu, amb la voluntat d’extreure el màxim de recursos tímbrics i
expressius d’aquests instruments, per tant, escriuen música especifica per a cada
instrument. Es crea un llenguatge nou musical.
Els instruments es van adaptant a quest llenguatge nou instrumental.
• Sonata --> Música per a que soni un o més instruments sense acompanyament.
Posen al límit a l’instrument per tant són virtuoses i expressives.
En funció on havia de sonar tenia dues formes d’anomenar-se:
o Sonata da Cheisa --> Església.

▪ Estructura en 4 parts: Ràpid - Lent - Ràpid - Lent.

▪ Són peces contrastants en timbre, ritme...

Destaca:
− Angelo Crelli – Sonata da chiesa en Fa major (2 violins, celio, tiorba, orgue)

 Sonata da Camera --> Salons, petites sales privades de nobles...Cambres.

▪ Es tocaven entre 3 i 5 danses --> recopilació de danses.

− Angelo Crelli – Sonata da camera per a tres instruments

• Suite --> Seguit de danses, sonaven 4 principals danses que són:

▪ Allemonde --> Tempo lent.

▪ Courante --> Tempo ràpid. Compàs binari

▪ Sarabanda --> Tempo lent. Compàs ternari

▪ Giga --> Tempo ràpid. Origen dansa anglesa de caràcter

popular.
Aquestes 4 danses són obligatòries i se’ls pot afegir un moviment
introductori així com algunes danses opcionals entre la sarabanda i
la giga, com per exemple el Minuet, la Bourée o la Gavotta.

• Concerto --> Composició construïda a través de tres parts o moviments; lento –

allegro – lento.
Dos tipus:
o Concerto grosso --> dialèctica entre un petit grup d’instrument i la resta
de l’orquestra
o Concerto solista --> dialèctica entre el solista i la resta de l’orquestra.

És una melodia acompanyada, on els solistes dialoguen amb la base

orquestral. La melodia que predomina es la vocal, però s’acompanya de la
música de la orquestra.
Els antecedents són els experiments de la Catedral de Sant Marc, on
dialoguen el solista i el tutti.

Autors del Barroc

• Arcangelo Corelli
o Impulsor de la música instrumental --> Experimenta amb el violí.

Organitza la música a través dels concerts, les sonates, les suits...

o Fill de rics, el que significa que pot estudiar.

 o Es trasllada a Roma, on la família Ottoboni era el seu mecenes.

o Aconsegueix tenir un sou fix --> seguretat econòmica i seguretat per

fer música. Agafa encàrrecs de lo que li interessava, per això la seva
música no és deficient.
o S’encarregava de la música dels concerts diaris que feia la família
Ottoboni al seu palau de Roma.
o Ingressa en l'acadèmia Arcadia, on només entren els intel·lectuals
selectes. Allà coneix a Scarlatti i a Hendel.
o Va ser molt conegut. Un indicador és que la seva música va ser
editada a la seva època.
o Enterrat al Panteó.

• Giuseppe Torelli --> Millor trompetista del moment.

• Antonio Vivaldi
o Obres molt interessants, que ens ajuden a entendre l’època barroca i la
figura del músic.
o Li dona molta importància als moviments leints i li dona consistència
als ràpids. Estabilitza la forma.
o Treballava en un hospedatge que pretenia formar a noies joves que
havien estat abandonades o eren orfes. Els donava una formació
general i música.
o Estructura de concert i sonata.

o Obres majoritàriament per corda ja que ell era violinista. La base

musical és el violí.
o L’estro armonico--> col·lecció de 12 concerts per un, dos, tres o quatre
violins publicats a Amsterdam.
o Il cimento dell’armonia a dell’invenzione --> col·lecció de 12 concerts
per a violí. Flauta i oboè solistes i cordes escrits entre 1723 i 1725,
publicats a 1725.
Formen part les 4 estacions.
o Molt d’èxit, va escriure 30 obres organitzades de la mateixa manera
que Scarlatti.
o Al 1904 un músic comença a tocar a Vivaldi, i retorna la fama que
s’havia “apagat” després de la seva mort.

 • Hernry Purcell
o Família musical

o Organista de Westmister i el cantor d’una església d’Anglaterra. No

sabemos cual.
o Apart de música instrumental, també fa òpera. Una de les seves
òperes és Dido y Eneas, encarregada per un amic seu per ser
estrenada en una escola de noies amb finalitat moralitzant, per això és
molt curta.
Obertura a la francesa --> lent – ràpid - lent
Àries a la italiana.

• François Couperin
o Estil barroc però amb una manera de pensant de la música galant.

o Família musical

o 24 anys --> organista de la capella reial.

o Compositor principal de la cort francesa

o Elabora un mètode per tocar el clavecí. És un mètode tècnic i hi ha

indicacions de com interpretar la música --> expressivitat, tota la
tècnica ha d’estar al servei de l’expressivitat.
o Música amb notes ornamentals, que embelleixen la melodia.

o Es un músic de finals del barroc, principis de la música galant i música

sensible. Comença a canviar la manera de veure el món.
Convergència de diferents estils que donen a un estil clàssic.

 CLASSICISME
La mort de Bach al 1750 dona inici al classicisme. És una època de canvis i
revolucions.
Context
Política i socialment :

• Revolució industrial: nous materials, evolució instrumental, exhibicions

• Absolutisme:
• Burgesia
• Tercer estat
• Revolució francesa (1789)
• Il·lustració (França): busca fer de la raó el principal instrument, música
racional

Artísticament:

• Neoclassicisme – ideals de Grècia i Roma: equilibri, proporció, gràcia,

elegància, importància de la forma

• Classicisme musical: es centra en la forma

Característiques musicals
1750-1815: culminació – Viena
Períodes:

- Preclàssic o galant (1730-60): música melodiosa, fàcil d’entendre i

d’interpretar, lleugera i agradable. Generació dels fills de Bach, Sammartini...
Destaca Johann Stamitz (compositor i director d’orquestra).

- Primer classicisme o estil sensible (1760-80): música més expressiva i

sentimental per tal de commoure a la gent. Frases breus, dinàmiques
canviants, canvis de ritme... K. Ph. E. Bach: sonates prussianes i fantasies
per a tecla.

- Sturm und Drang o classicisme ple (1780-1815): exageració de les

característiques, estil expressiu i profund. Adopció de l’esquema de la forma
sonata: Mozart i Haydn.



























 • Ritme: senzill i regular al llarg de la secció, no varia

• Melodia: claredat i simplicitat

• Harmonia: acords senzills, s’utilitza el Baix Alberti (acords que s’acompanyen
amb l’arpejat)
• Textura: melodia acompanyada sense baix continu, poca utilització de les
formes contrapuntística
• Dinàmica: música mesurada i tranquil·la, sense contrastos bruscos
• Orquestració: la música instrumental adquireix més importància que la vocal,
s’amplia l’orquestra i les seves funcions
• Formes: perfecció de les grans formes, desapareixen: suit, coral, concerto
grosso, cantata, oratoris. Es manté la variació i apareix la sonata i la simfonia
• Música vocal: l’òpera còmica i buffa rivalitzen amb la seria. S’imposa Gluck,
un reformista operístic que busca simplificar l’òpera.

La forma Sonata
Té tres parts:

1. Exposició: parteix de un tema (A/masculí) en tònica (I), un pont, un segon tema

(B/femení) en dominant (V grau) i una coda (cua, cadència). Es fa dues vegades.

2. Desenvolupament: es juga i es modula amb els temes, els ponts i les cues

3. Recapitulació: apareix el tema A, un pont, el tema B en tònica, la coda i es

repeteix des del desenvolupament.

La sonata clàssica
Té quatre temps:

- 1r temps – allegro de sonata (parts de la forma sonata)

- 2n temps – lent, tipus Lied (cançó) ABA o tema amb variacions

- 3r temps – Minué o Schezo, més ràpid que el minué, ampli, lliure

- 4t temps – Rondó: ABACAD (tornada i tres coples) / Rondó sonata: ABA

(exposició) C (desenvolupament) ABA (reexposició)



















 El concert domèstic
Petites agrupacions instrumentals que tocaven composicions lleugeres com:

- Serenata, casació i divertimento

- Sonata per a teclat
- Sonates per a violí
- Quartet de cordes

El concert públic
Orquestra: 1750 es constitueix amb l’orquestra actual, però més reduïda. Era
integrada per:

- Corda: violins primers i segons, violes violoncels i contrabaixos

- Vent-fusta: flauta, dos oboès i fagots (+ tard clarinets, flautí i contrafagot)
- Vent-metall: dues trompes, dues trompetes (més tard trombons)
- Percussió: dos timbals
• Director: la figura del director es comença a formar; violinista, arquet=batuta
Al 1725 surgeixen, sobretot a França, els concerts spirituels (espirituals), i a
partir d’aquests apareix l’estil empfindsammer Stil, una manera sensible
d’interpretar les peces. També apareixen les primeres simfonies, grans
sonates per a orquestra.

Una orquestra important és la de Mannheim perquè Johann Stamitz (el director)

introdueix un últim moviment a la simfonia, minué i trio en el 3r moviment, clarinets,
viola més melòdic i més virtuosisme. Altes coses que va aportar van ser:

- Crescendo Mannheim (crescendo repentí en tota l’orquestra)

- Cohet Mannheim (crescendo I baix ostinatto) Simf. 40 Mozart / Sonata per a
piano n.1 op. 2 Beethoven
- Sospir Mannheim (tractament manierista posant pes en la 1a nota de dues)
- Ocells Mannheim (imitació d’ocells)
- Gran Pausa (silenci, per tornar a començar de cop)






















 L’òpera

- Democratització de l’òpera (burgesia)

- Situacions i personatges propers (deixant els estereotipats com els barrocs)
- Arguments entretinguts
- Naturalitat musical i escènica
- Sentit de l’humor
• Òpera seria (tragédie líriques, França)
• Òpera Buffa (Itàlia, commedia dell’arte)
• Òpera Còmica
• Òpera de rescat (protagonista heroic)

Òpera Buffa
Neix al 1720 de la mà de Benedetto Marcello: El teatro a la moda, Pietro
Metastasio
1752, Querelle des Bouffons: enfrontament entre França i Italià – òpera seria
(França, el cantó del rei) i òpera buffa (Itàlia, el cantó de la reina).

1775, Querelle Gluckistes (òpera francesa) i piccinistes (Niccolò Piccini, italiana).

Gluck reforma l’òpera i dicta les característiques de l’òpera clàssica.
Dos focus importants: Nàpols (centre de l’òpera italiana) i París (òpera francesa)

L’òpera francesa segueix essent artificiosa, refinada i ornamentada. Predomina lo

racional i lo solemne. En canvi, l’òpera italiana era senzilla i popular, on
predominava l’espontaneïtat, fresca i rítmica. És una òpera expressiva. Això
provoca que al 1753 es creï la primera òpera còmica a França: Les Troqueurs.

















 Òpera clàssica
Gluck composa l’òpera Alceste, i a les primeres pàgines dicta la reforma operística
1. Poques àries da capo
2. No a les improvisacions vocals o de virtuosisme vocal
3. No es permeten els llargs melismes (típics del barroc)
4. Les paraules, en cantar, han de ser intel·ligibles
5. No és necessari repetir texos dins d’una ària
6. Menys recitatius i menys clara la distinció entre àries i recitatius 7. Recitatius
acompanyats, no secs
8. Línies melòdiques simples i fluïdes
9. Unió de l’obertura a l’acció posterior (pel seu tema o caràcter) 10. Preeminència
del cor ja que comentarà el que passi a l’escena)

Franz Joseph Haydn (1732-1809)

Pare de la simfonia i del quartet de corda (molt apreciats en els concerts domèstics).
Va treballar amb la família Esterházy d’Hongria, uns importants mecenes que tenien
la seu a Viena i l’altre a Budapest.

Als sis anys abandona la família per anar a estudiar, i al 1740 entra al cor de la
catedral de Sant Esteve on, a més d’ensenyar música, t’educaven. Al 1749 comença
la seva carrera com a músic independent i composa els seus primers quartets de
corda i la primera òpera.

Característiques de la seva obra: 104 simfonies, 87 quartets

• Estructures grans
• Exposició monotemàtica
• Ampli desenvolupament temàtic
• Integració de la fuga i ampliació del rondó
• Importància de les variacions
• 1760 – comença la seva etapa de contacte amb el Sturm und Drang:
tonalitats menors i



















 mes expressivitat, frases irregulars, silencis dramàtics, fots contrastos

dinàmics
• 1790 – introdueix la música popular
• Sempre vol un oient actiu

Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791)

Nen prodigi (en teclat i violí) que tenia molta memòria imolta capacitat de
imaginació. Amb 5 anys va fer les seves primeres composicions: Andante per a
teclat en Do major KV 1a i Allegro per a teclat en Do major KV 1b.

Fill de Leopold Mozart, mestre de la capella de Salzburg (exigent pare i professor)

El pare portava els fills per lluir-los per tota la cort europea perquè volia un
reconeixement. Als 6 anys Mozart comença la seva gira per Europa, a les
principals corts (Influènces de Bach, Escola de Manheim) a Múnic, Manheim,
Paris, Londres... A Londres compon la seva primera Simfonia en Mi bemoll major
KV 16 i als països baixos compon el seu primer oratori. Superproducció de
composicions: Més de 600 obres en tots els gèneres musicals.

El 1766 tornen a Salzburg i un any després viatgen cap a Itàlia. Per a ell era molt
important Itàlia, perquè ell reconeix que allà s’hi ha gestat el millor de la música
fins a les hores, i Itàlia es el bressol de la òpera i s’hi programaven òperes
contínuament. El 1770 visiten Roma (escolta el Miserere de Gregorio Allegri a la
capella Sixtina i la escriu exactament igual (tot i que estava totalment prohibida de
reproduir o comprar la melodia), i el Papa Climent IV el nomena Caballer de la
orden de la Espuela de Oro per la seva sorpresa).

Mozart es posa contínuament reptes. Volia tocar-ho absolutament tot, des de

simfonies fins a òperes. A milà escriu Mitridate, re di Ponto KV 87, (primera òpera
important que escriu) després Ascanio in Alba KV 111, Lucio Silla KV 135 i el
motet Exsultate, jubilate KV 165. Si bé italià va ser una gran influencia en les
seves composicions operístiques, Mozart volia fer la seva òpera nacional. El seu
entorn era l’entorn germànic. Els primers anys eell utilitza el italià per fer les






 operes, però desprès escriurà en les seva pròpia llengua, es a dir, en alemany.
Així naixerà el Singspiel.

- EL 1775 COMPON ELS 5 CONCERTS PER VIOLÍ, EL 3 ÚLTIMS dels cuals

son obligatoris per a virtuosos del vioí.. El 1778, viatja a París i mort la seva
mare (i trobem un gran canvi radical en el seu estil), el 1779 Sonata per a iano
no8, en la menor KV 310 i la simfonia 31 en re major o Paris KV 297.
- El 1871 s’estrena idomeneo, re di Creta KV 366 i s’instala a Viena al 1872, El
rapte en el serral inicia el singspiel, es casa amb Constanze i compon la Gran
Missa en do menor KV 427 (Inacabada) i estudia els oratoris de Handel i el
Clave ben temperat de Bach. Quartetes de corda dedicats a Haydn (resposta
als quartets de corda russos op. 33 de Haydn)
- 1784 es converteix en francmassó. 1875: comença la seva col·laboració amb el
llibretista Lorenzo da ponte. 1786: noces de Fígaro KV 492. 1787 Don Giovanni
KV 527; mor el seu pare (Altre cop la seva música es torna fosca com quan mor
la seva mare). El designen compositor de cambra per a l’Emperador Josep II.
- 1791: últim any de vida. Composicions que més importància han tingut: La
flauta màgica KV 614, Concert per a piano i orquestra 27 KV 595, Concert per a
clarinet en do major KV 622, Quintet de corda KV 614, el motet Ave Verum KV
618, i el Rèquiem en re menor KV 626. Es diu que ell intuïa que li arribava la
seva mort, i es va composar la música del seu propi enterrament, tot i que se’l
va enterrar en una fosa comú. Es diu que el rèquiem es aquella gran obra que
havia de fer per poder descansar definitivament, com el gran i últim sospir.

Caràcter important de la dramatúrgia i l’escenografia – producció d’una òpera =

producció monumental.
Entén l’òpera com un tot: les obertures ja no son merament un divertiment musical
sinó que ens antecedeixen què passarà. És un autor clàssic però s’acosta al
romanticisme

 L. van Beethoven
Beethoven representa el músic de la humanitat. Necessita posar veu a la seva
societat i que a traves de la seva música la societat es transformi. Primer music amb
una clara consciencia de música, composarà la música que li ve de gust,
independentment del mecenatge. El classicisme cristal·litza en el romanticisme i la
subjectivitat passarà a ser la protagonista. Beethoven fa de pont entre el classicisme
i el romanticisme.

Va néixer a Bonn a una família humil d’origen flamenc al 1770 i va morir a Viena al
1827. El seu pare estava molt impressionat per Mozart, el nen prodigi, així va voler
que el seu fill fos així. Li ensenyà piano, orga i clarinet.

Als 7 anys va fer la seva primera actuació pública a Colònia, i als 11 va publicar la
seva primera composició, titulada 9 Variacions sobre una Marxa d’Erns Christoph
Dressler. Amb 17 viatja a Viena per conèixer a Mozart. Va ser deixeble de Haydn a
Viena.

La seva carrera com a compositor te tres períodes:

Inicial (1802) – període clàssic. Es veu la petjada de Haydn i Mozart, però comença
a introduir alguns canvis. Primera i Segona simfonia, Opus 18 (sis quartets de
corda), Concerts no1 i no2 (piano), dotze sonates per a piano, i la Sonata Patètica
(Op. 13)
Mitjà (1803) – romanticisme
Tardà (1815)