Salvador  Espriu  (Santa  Coloma  de  Farners,  1913  ‐  Barcelona,  1985).  És  un  dels 
escriptors  més  significatius  de  la  postguerra,  qui  va  ser  un  dels  quatre  primers  membres 
fundadors  de  l'Associació  d'Escriptors  en  Llengua  Catalana  i  qui  va  fer  ús  de  quasi  tots  els 
gèneres: la narrativa, “El doctor Rip” i “Laia”,  el teatre, utilitzat per reflectir la realitat política 
amb  els mites clàssics i la poesia, que ocupa un lloc primordial en la seua producció. 
 
ESTRUCTURA DEL POEMA 
Tenint en comte la situació de l'època, l’estil de lautor i el moviment al que pertany, el 
realisme de postguerra, podem dir que en aquest poema ens vol mostrar els dies d'amargor i 
de desànim, que només acaben de començar. El tema central d’aquest poema és, per tant, el 
pas inexorable del temps i la funció del poema és bàsicament la reflexió i l’oposició entre dos 
elements filosòfics: la lucidesa i la desolació de la vida i de la mort, així com l’esperança d’una 
vida posterior. 
Podem  dividir  el  poema  en  dues  parts.  La  primera  part  conté  les  dues  primeres 
estrofes.  S’anúncia  que  el  jo  poètic  ha  de  morir  mitjançant  multitud  de  metàfores  totes 
referides  a  la  mar.  Primer  apareix  una  metáfora:  el  sol  ha  anat  daurant  el  llarg  somni  de 
l’aigua. Sota la meua opinió, el poeta es referix a que la vida ha anat passant poc a poc, amb un 
procés  gradual,  lentament.  Després,  es  dóna  a  entendre  que  el  subjecte  líric  està  cansat  i  la 
seva mort està a prop. Al final de la primera estrofa hi apareix un element molt freqüent en la 
literatua  de  Salvador Espriu, una  enumeració que en aquest cas  és una gradació verbal “han 
mirat, han comprés, oblidaven”).  
A  la  segona  part,  el  tema  principal  continua  sent  la  mort,  però  aquesta  vegada  es 
tracta  des  d’una  altra  perspectiva.  L’escenari  d’aquesta  mort  se  situa  a  la  casa  dels  seus 
avantpassats a Arenys de Mar. En la última estrofa, es diu que el subjecte líric ja ha passat els 
anys millors de la seua vida i finalment conclou el poema amb la mort que arriba, simbolitzada 
com “les fosques estances”. 
Podem entendre que el poeta no té por a la mort (“sense por ni recança”) ja que en 
tota  la  seua  creació,  Salvador  Espriu  la  considera  com  una  circunstància  que  no  nega  la  vida 
sinó que li dóna un nou sentit, una nova oportunitat per a què el ser humà evolucione cap a la 
perfecció. 
Són  utilitzades  diverses  simbologies  per  fer  referència  a  la  seua  vida  mitjançant  “la  meua 
barca”, la mort a través de “les fosques estances”, l’esperança, la serenitat, la saviesa quan diu 
“rosa  blanca”.  A  més,  “el  camí”  (vers  onzé)  representa  la  vida  de  qualsevol  ésser  humà,  on 
podrem gaudir però també hi haurà moments on estarem solitaris, perduts. 
 
 
 
  ANÀLISI DEL POEMA 
El poema de Salvador Espriu és ric en recursos literaris, en ells hi trobem les personificacions, 
la  metàfora,  la  hipérbaton  (al  vers  huité,  “se’n  va  la  meva  barca”,  alteració  de  l’ordre  dels 
elements  de  la  oracions),  l'epítet  (al  vers  seté,  “lluny,  enllà  de  la  mar”,  s’utilitza  un  adjectiu 
SON  ADVERBIS    que  no  faria  falta  utilizar),  el  polisíndeton  (al  vers  vinté,  “i  besarà  l’or  nou”, 
s’utilitza una conjunció que no que necessària per tal de fer ènfasi al missatge). 
El poema és d'art menor, estructurat en quatre estrofes de sis versos de sis síl∙labes, 
menys el sisè de la primera estrofa que està format per quatre síl∙labes. Hi ha alternança de 
versos  masculins  (als  versos  imparells)  amb  femenins  (als  parells),  la  rima  és  assonant  i  es 
correspon entre els versos 1r amb el 3r, el 2n amb el 4, el 7 amb el 9, el 8 amb el 10 i el 12, 
(enmig del vers nou abans de la coma rima assonantment amb el final de l'11), el 14 amb el 16 
18 i 20, i per acabar el 22 amb el 24 i el 26; fent així una estructura lliure. 
 
 
 
 
 
 
ESTRUCTURA DEL POEMA 
 
Aquest  poema  pertany  a  l'obra  “La  pell  de  brau”  considerada  històricament  com  la 
més popular de tota la seua creació i en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, 
moral  i  social  d'Espanya.  Concretament,  es  tracta  d'un  llibre  de  poemes  que  es  basa  en  la 
situació de Catalunya sota el sistema dictatorial franquista i que tingué una acollida molt bona 
entre els joves intel∙lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la 
resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep 
qui vessa sang". 
El tema que es fa explícit dins d'aquest poema és el sentiment de desig de tornar a la 
felicitat i llibertat amb la mort de Franco ja que podem entendre que l'autor el va escriure en el 
període  d'agonia  del  dictador.  Aquesta  preocupació  per  la  situació  social  i  política  del  poble 
espanyol  i,  concretament,  català  i  la  reflexió  sobre  la  desgràcia  de  la  guerra  i  postguerra  a 
Espanya s'expressa clarament en aquesta creació literària, on el protagonista és Sepharad, la 
Península Ibèrica denominada així per Espriu. 
Cal  dir  que  aquest  poeta  és  molt  hermètic  com  a  conseqüència  del  seu  elevat  nivell 
cultural  i  la  seua  coneixença  del  món.  Per  això  hi  dominen  les  simbologies  complicades,  les 
metàfores i les referències culturals. 
El poema es pot dividir clarament en dues parts ben diferenciades amb un marcador 
adversatiu a la línia 11. A la primera part es presenta la situació d'agonia prèvia a la mort del 
general Franco, mai directament sinó  que utilitza la simbologia “la nit s'acaba”, (vers 4), que 
vol simbolitzar la fort opressió i obscuritat de la dictadura s'acaba amb la mort del dictador(és 
un desig). També trobem la simbología al vers 2, on el nombre “set” té una fort connotació de 
situació especial, màgica, un nombre que és considerat positiu i que, per tant, ens indica que la 
mort d'aquest dictador suposa un alleujament per a la població espanyola, que té l'esperança 
d'una nova etapa de democràcia, llibertat i drets, simbolitzat per Espriu amb la “llum“ (vers 2). 
 S'expressa així la intensa necessitat del poble espanyol i, en concret, català, de tornar a 
ser  feliç  sense  cap  barrera  dins  de  Sepharad  (la  Península  Ibèrica)  (vers  10).  Es  fa  també  en 
aquesta part del poema una ironia de la sensació de superioritat que té el ser humà, que es 
pensa poderòs i invencible, però que realment és totalment susceptible a la mort. Amb el vers 
“la  boca  de  la  darrera  rialla  de  la  mort”  es  vol  fer  referència  a  l'última  declaració  tant  de 
conflictiva que va fer el general Franco abans de morir. 
A la segona part es desenvolupa la imatge d'un conjunt de dones que vetlen  (laura no 
estan vetllant al general, el poeta desitja la seua mort però aquí no vol dir que tot el que passe 
sigua referent al general, diem que simbòlicament vol la seua mort )el general en aquesta la 
seua  agonia  i  que  reflexionen  sobre  la  injustícia  de  la  llei  religiosa,  els  manaments.  Les 
doctrines i reglament als quals fa referència “No mentiràs, no robaràs, no mataràs” (vers 15) 
s'aplicaven  o  no  depenent  del  tipus  de  persona  que  anava  a  rebre‐les:  si  es  tractava  d'una 
persona poderosa, d'un elevat nivell social i econòmics, els manaments no s'hi aplicaven però 
si  el  pecador  era  una  persona  normal,  del  poble,  s'aplicaven  amb  totes  les  seues 
conseqüències.  D'aquesta  manera,  podem  veure  com  Salvador  Espriu  reivindica  el  rigor  i 
universalitat  de  les  lleis,  les  quals  han  de  ser  aplicades  a  tothom,  siga  qual  siga  el  seu  nivell 
econòmic i de poder. 
Salvador Espriu conclou el poema d'una manera optimista en el sentit de l'esperança 
d'aconseguir aquesta justicia religiosa i social una vegada el general haja mort millor finalitze la 
dictadura , els dictadors i opresors, “el dia del judici final” (vers 20). 
 
 
ANÀLISI DEL POEMA 
El poema és d'art menor, estructurat en quatre estrofes de síl∙labes i rima lliure, és a 
dir, té una estructura lliure, una llibertat  formal que pren l'autor. 
El poema de Salvador Espriu és ric en recursos literaris, en ells hi trobem per exemple 
la  personificació  (“els  ulls  cedien  al  dolor  de  l'espera”,  com  si  un  òrgan  tinguera  el  poder  de 
cedir o no cedir a qualsevol acció externa), una intertextualitat “No mentiràs, no robaràs, no 
mataràs” que s'utilitza per donar‐li més força al seu missatge de denúncia i molta adjectivació i 
lèxic  valoratiu  (“grandesa”,  “lliure”,  “feliç”,  “solitàries”,  “llum”,  “nit”),  que  expressen,  en 
contraposició, la situació d'opressió de la dictadura i una possible democràcia que suposarà el 
començament d'una nove etapa de llum, sabiesa i esplendor. 
 
Mb laura 

LAURA VELA
 Nombre de archivo:  PoemaSalvadorEspriu.docx 
Directorio:  C:\Documents and Settings\Compaq_Propietario\Mis 
documentos\ANTONIA\CURS 2009_2010\ALUMNES 2009_2010\SEGON DE BAT\VELA 
SAMPEDRO LAURA\SEGONA AVALUACIÓ 
Plantilla:  C:\Documents and Settings\Compaq_Propietario\Datos de 
programa\Microsoft\Plantillas\Normal.dotm 
Título:   
Asunto:   
Autor:    
Palabras clave:   
Comentarios:   
Fecha de creación:  1/20/2010 9:13:00 PM 
Cambio número:  14 
Guardado el:  1/27/2010 9:19:00 PM 
Guardado por:    
Tiempo de edición:  230 minutos 
Impreso el:  2/2/2010 7:26:00 PM 
Última impresión completa 
  Número de páginas:  3 
  Número de palabras:  1.243 (aprox.) 
  Número de caracteres:  7.090 (aprox.)