Circuits i Sistemes Lineals

Treball final entregable

Tardor de 2021
Copyright © 2021 Jorge García Mateos.
El present document s’ofereix sota una llicència Creative Commons
Reconeixement - NoComercial - CompartirIgual 4.0 Internacional
Índex
1 Introducció 2

2 Objectius 3

3 Constants de temps 3
3.1 Constants de temps a valor zero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
3.2 Altres constants de temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4

4 Constants de transferència 6

5 Sistemes amb un únic element dinàmic 7

5.1 Amplificador nMOS font comuna, amb un efecte capacitiu . . . . . . . . . . . . 8
5.2 Efecte Miller . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

6 Sistemes amb dos elements dinàmics 13

6.1 Pols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
6.1.1 Constants de temps desacoblades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
6.2 Zeros . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
6.3 Circuits Sallen-Key . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

7 Sistemes amb tres elements dinàmics 17

8 Estimació de l’amplada de banda d’un amplificador 18

8.1 Amplificador BJT emissor comú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
8.2 Amplificador cascode . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

9 Obtenció dels coeficients de 𝐻 (𝑠) i constants de temps desacoblades 24

9.1 Sistemes amb un element dinàmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
9.2 Sistemes amb dos elements dinàmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
9.3 Sistemes amb N elements dinàmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
9.4 Constants de temps desacoblades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

10 Presentació del treball 29

1 Introducció
L’anàlisi per nodes ens permet obtenir la funció de transferència1 𝐻 (𝑠) de qualsevol circuit LTI,
a través de la resolució d’equacions algebraiques al domini transformat de Laplace. Es tracta
d’un mètode de resolució universal. No obstant, per poder trobar els coeficients de numerador i
denominador que ens interessin hem de fer la resolució completa de les equacions. D’altra banda,
si volem un anàlisi enfocat al disseny, amb l’anàlisi per nodes és habitualment difícil aconseguir
intuïcions que permetin trobar les causes dominants dels problemes i com solucionar-los.
En aquest treball aprendrem l’anàlisi mitjançant les constants de temps i transferència ( anà-
lisi CTT). Aquesta tècnica d’anàlisi ens permet:
• Trobar la funció de transferència de qualsevol circuit dinàmic a partir del càlcul d’unes
constants de temps i constants de transferència. No cal plantejar cap equació amb elements
dinàmics, tots els resultats necessaris els trobem treballant amb circuits purament resistius.
1
Quan parlem de funcions de transferència ens referim en general a funcions de xarxa, és a dir, amb el terme funció
de transferència incloem també impedàncies i admitàncies.

2
 • Calcular els coeficients del numerador i denominador de la funció de transferència que ens
interessin, amb total exactitud, sense necessitat de trobar tota la funció de transferència.
De vegades només cal trobar alguns coeficients per obtenir la informació d’interès.
• Trobar per inspecció el número de pols i zeros d’una funció de transferència.
• Si ens enfoquem en el disseny, obtenir informació de les causes dels problemes i les seves
possibles solucions.

2 Objectius
Aquest treball està centrat en l’explicació i utilització de l’anàlisi CTT. Els seus objectius són:
• Definir les constants de temps i constants de transferència de l’anàlisi CTT.
• Calcular funcions de transferència de circuits, amb qualsevol nombre d’elements dinàmics,
utilitzant l’anàlisi CTT.
• Obtenir per inspecció el nombre de pols i zeros d’una funció de transferència.
• Treballant amb circuits amb un element dinàmic, entendre l’efecte Miller i les seves con-
seqüències en la impedància d’entrada i l’amplada de banda d’un amplificador.
• Treballant amb circuits amb dos elements dinàmics, entendre l’origen de les estructures
Sallen-Key i aprendre a dissenyar-les.
• Estimar l’amplada de banda d’amplificadors. Conèixer les causes que limiten l’amplada de
banda i proposar solucions per augmentar-la. En aquest sentit, partirem d’un amplificador
BJT en emissor comú i mostrarem els avantatges de l’estructura cascode.

3 Constants de temps
En aquesta secció definirem les constants de temps de l’anàlisi CTT i les calcularem en un circuit
exemple.

3.1 Constants de temps a valor zero

Per a cada capacitor 𝐶𝑖 definirem la seva constant de temps a valor zero com:

𝜏𝑖0 = 𝑅𝑖0 ⋅ 𝐶𝑖

La resistència 𝑅𝑖0 , anomenada resistència a valor zero, és la resistència equivalent des dels
terminals de 𝐶𝑖 , sense incloure’l quan totes les altres capacitats i inductàncies del circuit tenen
valor zero, es a dir quan tots els altres capacitors funcionen com un circuit obert i tots
els inductors com un curtcircuit. Lògicament, per trobar 𝑅𝑖0 , al tractar-se d’una resistència
equivalent, anul.larem les fonts independents del circuit, és a dir les fonts de tensió seran un
curtcircuit i les de corrent un obert.
El superindex "0" a la constant de temps i a la resistència indica que s’han de calcular fent zero
tots els elements dinàmics.
Anàlogament, per a cada inductor 𝐿𝑖 definirem la seva constant de temps a valor zero com:
𝐿𝑖
𝜏𝑖0 =
𝑅𝑖0

3
La resistència 𝑅𝑖0 és la resistència equivalent des dels terminals de 𝐿𝑖 , sense incloure’l, quan
totes els altres inductors i capacitors del circuit tenen valor zero, és a dir quan tots els altres
inductors funcionen com un curtcircuit i tots els capacitors funcionen com un circuit
obert. Per trobar 𝑅𝑖0 anul.larem les fonts independents del circuit, és a dir les fonts de tensió
seran un curtcircuit i les de corrent un obert.
De nou, el superíndex "0" indica que s’han de calcular fent zero tots els elements dinàmics.
Com a exemple, calcularem les constants de temps a valor zero del circuit de la figura 1. En aquest

𝑅 𝑅

+
+
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝐶1 𝐿2 𝑣𝑜 (𝑡)
−

Figura 1: Circuit exemple.

cas tindrem 𝜏10 corresponent a 𝐶1 , i 𝜏20 per a 𝐿2 .

• Per calcular 𝜏10 hem de trobar 𝑅10 , que és la resistència equivalent que es veu des dels termi-
nals de 𝐶1 amb 𝐿1 de valor zero, és a dir com circuit tancat, tal i com es presenta en la figura
2a. La font de tensió queda apagada. Per inspecció, la resistència 𝑅10 és 𝑅/2, el paral.lel de
les dues 𝑅, i per tant 𝜏10 = 𝑅𝐶1 /2.

𝑅 𝑅 𝑅 𝑅

𝐿2 = 0 𝐶1 = 0
𝑅𝑒𝑞 = 𝑅10 𝑅𝑒𝑞 = 𝑅20

(a) Càlcul de 𝑅10 del circuit de la figura 1 (b) Càlcul de 𝑅20 del circuit de la figura 1

Figura 2: Circuits per al càlcul de (a) 𝜏10 = 𝑅10 𝐶1 i (b) 𝜏20 = 𝐿2 /𝑅20 .

• Per calcular 𝜏20 hem de trobar 𝑅20 , la resistència equivalent que es veu des dels terminals de
𝐿1 amb 𝐶1 de valor zero, és a dir, amb 𝐶1 com a obert, i font de tensió apagada, tal i com es
𝐿
presenta en la figura 2b. Per inspecció, la resistència 𝑅20 és 2𝑅 i per tant 𝜏20 = 2 .
2𝑅
Com observem, el càlcul de les constants de temps a valor zero és força simple i normalment el
podrem obtenir amb una simple inspecció del circuit.

3.2 Altres constants de temps

𝑗
A més a més de les constants de temps a valor zero, definim constants de temps 𝜏𝑖 per a capacitors
i inductors, com:
𝑗 𝑗
𝜏𝑖 = 𝑅𝑖 ⋅ 𝐶𝑖
𝑗 𝐿𝑖
𝜏𝑖 = 𝑗
𝑅𝑖

4
 𝑗
𝑅𝑖 és la resistència equivalent que es veu des de l’element dinàmic [𝑖], sense incloure’l,
quan l’element dinàmic [𝑗] es fa infinit, és a dir, si l’element [𝑗] és un capacitor serà un
curtcircuit, i si és un inductor serà un circuit obert, i la resta d’elements dinàmics són zero.
El subíndex el fem servir per referir-nos a l’element dinàmic des d’on trobem la resis-
tència equivalent (sense incloure’l) i la constant de temps, i el superíndex per mostrar
l’element dinàmic que es fa infinit, la resta són zero.
Com a exemple, calcularem 𝜏12 i 𝜏21 també del circuit de la figura 1:
• Per calcular 𝜏12 trobem la resistència 𝑅12 que es veu des de terminals del capacitor 𝐶1 quan
𝐿2 és infinit (obert), que és 𝑅12 = 𝑅, tal i com es mostra a la figura 3a. Per tant:

𝜏12 = 𝑅12 ⋅ 𝐶1 = 𝑅𝐶1

𝑅 𝑅 𝑅 𝑅

𝐿2 = ∞ 𝐶1 = ∞
𝑅𝑒𝑞 = 𝑅12 𝑅𝑒𝑞 = 𝑅21

(a) Circuit per calcular 𝜏12 (b) Circuit per calcular 𝜏21

Figura 3: Circuits per al càlcul de (a) 𝜏12 = 𝑅12 𝐶1 i (b) 𝜏21 = 𝐿2 /𝑅21 .

• Per calcular 𝜏21 trobem la resistència 𝑅21 que es veu des de terminals l’inductor 𝐿2 quan 𝐶1
és infinit (tancat), tal i com es mostra a la figura 3b. Resulta 𝑅21 = 𝑅 i per tant:
𝐿2 𝐿2
𝜏21 = =
𝑅21 𝑅

Per a circuits amb més de dos elements dinàmics definim constants de temps amb més d’un
superíndex, quan volem trobar la constant de temps amb més d’un element infinit. Recordem,
els superíndexs són els elements que es fan infinit, i el subíndex és sempre únic i correspon
a l’element dinàmic des d’on es calcula la resistència (sempre sense incloure’l) i la constant de
𝑗𝑘𝑙𝑚
temps. Així per exemple, 𝑅𝑖 és la resistència que es veu des dels terminals de l’element dinàmic
[𝑖] quan els elements [𝑗], [𝑘], [𝑙], [𝑚] son infinits. La constant de temps serà, si l’element [𝑖] és un
capacitor:
𝑗𝑘𝑙𝑚 𝑗𝑘𝑙𝑚
𝜏𝑖 = 𝑅𝑖 ⋅ 𝐶𝑖
i si l’element [𝑖] és un inductor:
𝑗𝑘𝑙𝑚 𝐿𝑖
𝜏𝑖 = 𝑖𝑗𝑘𝑙𝑚
𝑅𝑖

Definirem com a ordre de la constant de temps el nombre d’índexs diferents de zero que té.
Al circuit de la figura 1 no podem calcular constants de temps de tercer ordre ja que només tenim
dos elements dinàmics. Veurem exemples de circuits amb més de dos elements dinàmics més
endavant.
Les constants de temps que es calculen amb tots els elements dinàmics infinits, com és el cas
de 𝜏12 i 𝜏21 al circuit de la figura 1, les anomenem constants de temps a valor infinit.

5
En definitiva, el càlcul de les constants de temps que ens interessin es un simple càlcul de les resis-
tències equivalents en circuits resistius, ja que eliminem el comportament dinàmic dels capacitors
i inductors al fer-los infinit o zero.

4 Constants de transferència
Per l’anàlisi CTT a més de les anteriors constants de temps, necessitarem les constants de trans-
ferència. Com veurem més endavant, les constants de transferència ens permetran conèixer els
coeficients del numerador de la funció de transferència que ens interessi.
Les constants de transferència són funcions de transferència constants (sense dependència en la
variable 𝑠), ja que convertim el circuit en resistiu.
Si ens interessa una funció de transferència 𝐻 (𝑠) entre una senyal de sortida i d’excitació, defi-
nim 𝐻 0 com la constant de transferència a valor zero, és a dir la constant de transferèn-
cia quan tots els elements dinàmics del circuit són zero (capacitors com circuits obert,
inductors com curtcircuits). De nou, el superíndex indica els elements dinàmics que es fan
infinits. En aquest cas, al ser 0, cap es fa infinit i tots són zero. Aquesta 𝐻 0 és també la funció de
transferència a freqüència 0.
Mirem com exemple de nou el circuit de la figura 1. La funció de transferència que ens interessa és
𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠). Per calcular 𝐻 0 hem de trobar la relació entre la tensió de sortida i l’excitació
quan el capacitor 𝐶1 i l’inductor 𝐿2 són zero, és a dir quan el capacitor és un circuit obert i
l’inductor és un curtcircuit, tal i com es mostra figura 4a. Trivialment tenim 𝐻 0 = 0.

𝑅 𝑅 𝑅 𝑅

+ +
𝑣𝑖 𝐶1 = 0 𝐿2 = 0 𝑣𝑖 𝐶1 = ∞ 𝐿2 = 0
𝑣𝑜 = 0 𝑣𝑜 = 0
− −

(a) Circuit per calcular 𝐻 0 (b) Circuit per calcular 𝐻 1

𝑅 𝑅 𝑅 𝑅

+ +
𝑣𝑖 𝐶1 = 0 𝐿2 = ∞ 𝑣𝑜 = 𝑣 𝑖 𝑣𝑖 𝐶2 = ∞ 𝐿2 = ∞
𝑣𝑜 = 0
− −

(c) Circuit per calcular 𝐻 2 (d) Circuit per calcular 𝐻 12

Figura 4: Circuits pel càlcul de (a) 𝐻 0 , (b) 𝐻 1 , (c) 𝐻 2 , (d) 𝐻 12 per a 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠) del circuit
de la figura 1.

També podem definir 𝐻 𝑖 com la constant de transferència quan l’element dinàmic [𝑖] és in-

6
finit (capacitor curtcircuit, inductor obert) i la resta zero (capacitor obert, inductor curtcircuit).
En el cas del circuit de la figura 1 tenim:
• 𝐻 1 és la constant de transferència quan el capacitor 𝐶1 és infinit (curtcircuit) i l’inductor
𝐿2 és zero (curtcircuit), tal i com es mostra a la figura 4b. Trobem 𝐻 1 = 0.
• 𝐻 2 és la constant de transferència quan l’inductor 𝐿2 és infinit (obert) i el capacitor 𝐶1 és
zero (obert), tal i com es mostra a la figura 4c. Trobem en aquest cas 𝐻 2 = 1, ja que la
tensió a la sortida és igual a l’excitació.
Generalitzant, definirem 𝐻 𝑖𝑗𝑘𝑙𝑚 com la constant de transferència quan els elements dinàmics
[𝑖], [𝑗], [𝑘], [𝑙] són infinits (capacitor curtcircuit, inductor obert) i la resta zero (capacitor obert,
inductor curtcircuit).
Definirem com a ordre de la constant de transferència el seu nombre d’índexs no nuls.
Si tornem a l’exemple del circuit de la figura 1 nomes podrem tenir una constant de transferència
d’ordre dos (amb dos superíndexs), 𝐻 12 , ja que nomes tenim dos elements dinàmics en aquest
circuit. El circuit necessari pel càlcul de 𝐻 12 el tenim a la figura 4d. El capacitor 𝐶1 i l’inductor 𝐿2
són infinits i per tant el capacitor es un curtcircuit i l’inductor un circuit obert. Fàcilment trobem
𝐻 12 = 0.
Ja tenim les definicions de les constants de temps i transferència per començar a calcular funcions
de transferència. Els denominadors de les funcions de transferència els trobarem només
a partir de les constants de temps i pels numeradors necessitarem també les constants
de transferència.

5 Sistemes amb un únic element dinàmic

Tal i com mostrem en la secció 9, en els circuits amb un únic element dinàmic la funció de
transferència que ens interessi la podem escriure com:

𝐻 0 + 𝐻 1 𝜏10 𝑠
𝐻 (𝑠) = (1)
1 + 𝜏10 𝑠

Tenim un pol en 𝑝 = −1/𝜏10 si 𝜏10 no és nul.la.

Per tenir un zero caldrà que 𝐻 1 no sigui nul.la, és a dir, per tenir zero caldrà que la constant de
transferència obtinguda quan l’element dinàmic sigui infinit no s’anul.li. En aquest cas el zero
apareixerà en 𝑧 = (𝐻 0 /𝐻 1 ) 𝑝 . El pol i el zero tindran el mateix signe quan 𝐻 0 /𝐻 1 sigui positiu
i diferent signe quan 𝐻 0 /𝐻 1 sigui negatiu. Si 𝐻 0 /𝐻 1 = 0 el zero el tenim a l’origen.
El primer exemple que considerem és el circuit RC sèrie de la figura 5a. Volem calcular la funció
de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝐶 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠). Per simple inspecció trobem un pol al ser 𝜏10 = 𝑅𝐶1 no nul-
la. No tenim cap zero ja que al fer-se el capacitor infinit és un curtcircuit i la resposta és zero
(𝐻 1 = 0). Tots els elements de la funció de transferència són trivials de trobar:
𝜏10 = 𝑅𝐶1
𝐻0 = 1
𝐻1 = 0
i per tant a partir de l’equació (1):
1
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝑅𝐶1 𝑠

7
 𝐶1

+ 𝑣𝑅 − + 𝑣𝑅 −
𝑅 𝑅 + 𝑅𝑎 +
+ +𝑣 + + 𝑣𝑅𝑏
𝑣𝑖 (𝑡) 𝐶1 𝑣𝑖 (𝑡) 𝐿1 𝑣𝐿1 𝑣𝑖 (𝑡) 𝑅𝑏
− − 𝐶1 − −
− −

(a) 𝑅-𝐶 sèrie (b) 𝑅-𝐿 sèrie (c)

Figura 5: Circuits amb un element dinàmic.

EXERCICI 1.
Considerem el circuit de la figura 5b. Inicialment ens interessa la funció de transferència
𝐻 (𝑠) = 𝑉𝐿1 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠).
• Té pol aquesta funció de transferència? Té algun zero aquesta funció de transfe-
rència? Raoneu les respostes a partir de les constants de temps i transferència del
circuit.
• Calculeu 𝜏10 , 𝐻 0 i 𝐻 1 . Obtingueu la funció de transferència a partir de l’anàlisi CTT,
fent servir l’equació (1).

EXERCICI 2.
Ara volem trobar la funció de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑅 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠) del circuit de la figura 5b.
• Té pol aquesta funció de transferència? Té algun zero aquesta funció de transfe-
rència? Raoneu les respostes a partir de les constants de temps i transferència.
Comenteu les diferències amb l’exercici anterior.
• Calculeu 𝜏10 , 𝐻 0 i 𝐻 1 . Obtingueu la funció de transferència a partir de l’anàlisi CTT.

EXERCICI 3.
Considerem el circuit de la figura 5c. Volem trobar 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑅𝑏 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠).
• Té pol aquesta funció de transferència? Té algun zero aquesta funció de transferèn-
cia? Raoneu les respostes a partir de les constants de temps i transferència.
• Calculeu 𝜏10 , 𝐻 0 i 𝐻 1 .
• El zero i el pol tenen el mateix signe? Quin dels dos és més gran en valor absolut?
• Obtingueu la funció de transferència amb l’anàlisi CTT.

EXERCICI 4.
Considereu la funció de transferència de l’equació (1) amb un pol 𝑝 i un zero 𝑧, ompliu la
taula 1 indicant en cada casella si es compleix |𝑧| < |𝑝| o bé |𝑧| > |𝑝|. Indiqueu també si el
pol i el zero tenen el mateix signe o diferent.

5.1 Amplificador nMOS font comuna, amb un efecte capacitiu

El circuit que estudiarem ara és el la figura 6a. Es tracta d’un amplificador amb un transistor
nMOS 𝑀1 en configuració font comuna (entrada per la porta, sortida pel drenador) a alta fre-
qüència. La tensió 𝑣𝑖 (𝑡) correspon a les variacions respecte del punt de treball del nMOS en

8
 Taula 1

|| 𝐻 0 || > 1 || 𝐻 0 || < 1
|𝐻1 | |𝐻1 |
𝐻0
>0
𝐻1
𝐻0
<0
𝐻1

saturació2 . No considerem la topologia necessària per aconseguir aquest punt de treball ni tots
els detalls necessaris per a implementar l’amplificador real. Farem llavors un estudi conceptual
a alta freqüència incloent només un efecte capacitiu intern3 descrit per 𝐶𝜇 .
Treballarem amb el seu model en petit senyal, que és un circuit lineal tal i com es presenta a
la figura 6b. Primer calcularem la funció de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠) i després la seva
impedància d’entrada 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑉𝑖 (𝑠)/𝐼 (𝑠).

+𝑉𝐷𝐷

𝐶𝜇
𝑅2 𝑖(𝑡) 𝑅1

𝐶𝜇 + +
𝑅1 𝑣𝑜 (𝑡)
𝑣𝑖 (𝑡) + 𝑔𝑚 𝑣
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣(𝑡) 𝑅2 𝑣𝑜 (𝑡)
𝑀1 − −

(a) (b)

Figura 6: (a) Circuit amplificador amb un nMOSFET 𝑀1 en configuració font comuna. Inclo-
em l’efecte capacitiu intern 𝐶𝜇 pel seu estudi a alta freqüència. 𝑉𝐷𝐷 és una font de
polarització continua. (b) Model en petit senyal.

EXERCICI 5.
Volem calcular la funció de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠) del circuit de la figura 6b.
• Calculeu 𝜏𝜇0 . Advertència: la resistència 𝑅𝜇0 no és 𝑅1 + 𝑅2 . Per tal de calcular-la s’ha
de trobar la resistència equivalent 𝑣𝑥 /𝑖𝑥 del circuit de la figura 7a. Observeu que
𝑣 = 𝑅1 𝑖𝑥 i que 𝑣𝑜 = −𝑅2 (1 + 𝑔𝑚 𝑅1 )𝑖𝑥 .
• Calculeu 𝐻 0 i 𝐻 𝜇 . Per trobar 𝐻 𝜇 s’ha de fer servir el circuit de la figura 7b. Com
que el corrent de la font controlada és proporcional a la tensió en els seus terminals,
podeu substituir-la per una resistència 𝑟𝑚 = 1/𝑔𝑚 i ens queda un divisor. Expresseu
el resultat en funció de 𝑅2 i 𝑅𝜇0 .
• Obtingueu la funció de transferència a partir de l’anàlisi CTT.
• Determineu el pol del circuit i si és més major o menor, en valor absolut, que
1/(𝑅1 𝐶𝜇 ).

2
La regió de saturació del transistor MOS és l’equivalent de la zona activa directa del transistor BJT.
3
El capacitor 𝐶𝜇 correspon al capacitor intern 𝐶𝐺𝐷 del nMOS. L’anomenen 𝐶𝜇 per treballar només amb un índex i
per analogia amb el mateix tipus d’efecte capacitiu que trobem als transistors BJT.

9
 𝑣𝑥
𝑅1 𝑖𝑥 𝑣𝑜 𝑅1 𝐶𝜇 = ∞

+ + 𝑔𝑚 𝑣 +
𝑣 𝑔𝑚 𝑣 𝑅2 𝑣𝑖 𝑣 𝑅2 𝑣𝑜
− − −

(a) Càlcul de 𝑅𝜇0 = 𝑣𝑥 /𝑖𝑥 . (b) Càlcul de 𝐻 𝜇 = 𝑣𝑜 /𝑣𝑖 .

Figura 7: Circuits per calcular constants de temps i transferència del circuit de la figura 6b.

Procedirem ara al càlcul de la impedància d’entrada 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑉𝑖 (𝑠)/𝐼 (𝑠) del circuit de la figura 6b.
Com que el resistor 𝑅1 està en sèrie amb la resta del circuit, tindrem que 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑅1 + 𝑍 (𝑠), on
𝑍 (𝑠) és la impedància del circuit de la figura 8a.

𝐶𝜇
𝑖(𝑡) 𝑖(𝑡)

𝑔𝑚 𝑣(𝑡) + 𝐶𝑀 = (1 + 𝑔𝑚 𝑅2 ) 𝐶𝜇
+ 𝑣(𝑡)
𝑣(𝑡) − 𝑅2
− 𝑅2 ||𝑟𝑚

(a) Circuit pel càlcul de 𝑌 (𝑠) = 𝐼 (𝑠)/𝑉 (𝑠). (b) Model equivalent.

Figura 8: (a) Circuit utilitzat pel càlcul de l’admitància i (b) model d’impedància equivalent.

Al ser l’excitació del circuit una font de tensió, en comptes de 𝑍 (𝑠) calcularem 𝑌 (𝑠), i evidentment
𝑍 (𝑠) = 1/𝑌 (𝑠). No és gaire complicat trobar:

𝜏𝜇0 = 𝑅2 𝐶𝜇
𝑌0 = 0
𝑌 𝜇 = 𝑔𝑚 + 1/𝑅2

Llavors:
1
𝑌 𝜇 𝜏𝜇0 (𝑔𝑚 + ) 𝑅2 𝐶𝜇 𝑠 𝐶𝜇 (1 + 𝑔𝑚 𝑅2 ) 𝑠
𝑅2
𝑌 (𝑠) = = =
1 + 𝜏𝜇0 𝑠 1 + 𝑅2 𝐶𝜇 𝑠 1 + 𝑅2 𝐶𝜇 𝑠
D’aquí obtenim 𝑍 (𝑠) = 1/𝑌 (𝑠):
1 + 𝑅2 𝐶𝜇 𝑠
𝑍 (𝑠) =
𝐶𝜇 (1 + 𝑔𝑚 𝑅2 ) 𝑠
que podem reescriure com:
1 𝑅2 𝑟𝑚
𝑍 (𝑠) = +
(1 + 𝑅2 𝑔𝑚 ) 𝐶𝜇 𝑠 𝑅2 + 𝑟𝑚

Per tant, la impedància 𝑍 (𝑠) la podem modelitzar com un capacitor 𝐶𝑀 = (1 + 𝑔𝑚 𝑅2 ) 𝐶𝜇 en sèrie

amb un resistor 𝑅2 ||𝑟𝑚 tal i com es presenta a la figura 8b.

10
Com que 𝑔𝑚 𝑅2 és l’amplificació de l’amplificador a baixes freqüències, dissenyat per ser molt
més gran que 1, tindrem que 𝐶𝑀 és molt més gran que 𝐶𝜇 . A més amplificació, el capacitor que
es veu des dels terminals d’entrada té cada vegada més capacitat.
Els efectes capacitius a la impedància d’entrada deguts al capacitor 𝐶𝜇 queden multiplicats, ja que
corresponen als d’un capacitor de valor molt més gran: 𝐶𝑀 . Això es el denominat efecte Miller o
multiplicació Miller, descobert per John M. Miller als anys 20 del segle passat.
Aquest efecte té conseqüències en l’amplada de banda de l’amplificador, tal i com hem vist a
l’exercici 5, ja que el pol apareixia a freqüències baixes a causa de l’elevat valor de la 𝑅𝜇0 en aquell
cas.
Anem a aprofundir en l’efecte Miller i les seves conseqüències. Com veurem, l’elevat valor de
l’efecte capacitiu de 𝐶𝑀 es deu a que entre els terminals de 𝐶𝜇 apareix una tensió molt elevada,
al estar connectat entre l’entrada i la sortida de l’amplificador.

5.2 Efecte Miller

Considerem el circuit de la figura 9, on tenim un element pont amb impedància 𝑍 (𝑠) connectat
entre l’entrada i la sortida d’un amplificador. En interessa calcular la seva impedància d’entrada

𝑍 (𝑠)
𝑖(𝑡)

+ +
+ +
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣(𝑡) − 𝐴𝑣(𝑡) 𝑣𝑜 (𝑡)
− −

Figura 9: Circuit per mostrar l’efecte Miller.

𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑉𝑖 (𝑠) /𝐼 (𝑠). Podem trobar el corrent 𝐼 (𝑠) com:

𝑉𝑖 (𝑠) − 𝐴𝑉𝑖 (𝑠) 𝑉𝑖 (𝑠) (1 − 𝐴)

𝐼 (𝑠) = =
𝑍 (𝑠) 𝑍 (𝑠)
D’aquesta expressió trobem la impedància d’entrada com:

𝑉𝑖 (𝑠) 𝑍 (𝑠)
𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = = (2)
𝐼 (𝑠) 1−𝐴

És a dir, la impedància d’entrada 𝑍𝑖𝑛 és la impedància 𝑍 (𝑠) de l’element pont dividida per 1 − 𝐴.
Al forçar entre terminals de 𝑍 (𝑠) una tensió 𝑉𝑖 (𝑠) (1 − 𝐴) el corrent que passa per ella no és el
corrent que passaria si estigues connectada a massa, 𝑉𝑖 (𝑠)/𝑍 (𝑠), si no que és 𝑉𝑖 (𝑠)(1 − 𝐴)/𝑍 (𝑠) i per
tant des dels terminals d’entrada del circuit no veiem 𝑍 (𝑠) sinó 𝑍 (𝑠)/(1 − 𝐴). Podem considerar
tres situacions d’interès:
• 𝐴 < 0. En aquesta situació la impedància d’entrada és més petita que 𝑍 (𝑠) i veiem una
impedància reduïda. Per exemple, si l’element pont és un capacitor, disminuirà la seva
impedància i per tant la capacitat vista a la entrada serà més gran. És el tipus d’efecte que
hem trobat en l’apartat anterior, on la capacitat 𝐶𝜇 es veia augmentada quan trobàvem la
impedància d’entrada del circuit de la figura 6b.

11
 • 0 < 𝐴 ≤ 1. La impedància d’entrada és més gran que 𝑍 (𝑠). En particular, quan 𝐴 = 1, la
impedància 𝑍𝑖𝑛 és infinit, és a dir tenim un circuit obert. Si l’element pont era un capacitor,
el seu comportament capacitiu queda neutralitzat.
• 𝐴 > 1. La impedància 𝑍𝑖𝑛 té signe contrari a la impedància 𝑍. Això ens permet dissenyar
resistències negatives i capacitors negatius. En particular, quan 𝐴 = 2 tindrem 𝑍𝑖𝑛 = −𝑍 (𝑠).

EXERCICI 6.
A partir dels resultats anteriors, fent servir un amplificador no inversor com a font de
tensió controlada d’amplificació 𝐴 = 2, dissenyeu un resistor de resistència negativa −𝑅 i
un capacitor de capacitat negativa −𝐶.

𝑍
La impedància pont 𝑍 (𝑠) la podem descomposar com a suma de 𝑍𝑀 i 𝑍 − 𝑍𝑀 , amb 𝑍𝑀 = tal
1−𝐴
i com mostra el circuit de la figura 10a. Trobem la tensió al punt intermedi 𝑉𝑥 (𝑠). Com que el

𝑍𝑀 𝑍 − 𝑍𝑀
𝑣𝑥

𝑖(𝑡) 𝑖(𝑡) 𝑖(𝑡)

𝑍𝑀 𝑍 − 𝑍𝑀
+ + + −
+ + + +
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣(𝑡) 𝐴𝑣(𝑡) − 𝑣𝑜 (𝑡) 𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣(𝑡) − 𝑣𝑜 (𝑡)
− − − 𝐴𝑣(𝑡) +

(a) (b)

Figura 10: (a) Circuit de la figura 9 en el que separem la impedància pont 𝑍 en dues parts 𝑍𝑀 i 𝑍 −
𝑍𝑀 amb 𝑍𝑀 = 𝑍 /(1 − 𝐴). Trobem que la tensió 𝑣𝑥 (𝑡) és zero i podem dibuixar el circuit
amb les dues impedàncies connectades a massa. (b) Conversió de la impedància pont
en dues impedàncies a massa.

corrent 𝑖(𝑡) que circula per 𝑍𝑀 és el mateix que circula per 𝑍 − 𝑍𝑀 podem escriure:
𝑉 (𝑠) − 𝑉𝑥 (𝑠) 𝑉𝑥 (𝑠) − 𝐴𝑉 (𝑠)
=
𝑍𝑀 𝑍 − 𝑍𝑀
Desenvolupant aquesta expressió arribem fàcilment a 𝑉𝑥 (𝑠) = 0. Per tant, podem representar el
circuit de la figura 9 amb les impedàncies 𝑍𝑀 i 𝑍 − 𝑍𝑀 connectades a massa tal i com es presenta
a la figura 10b.
Si la impedància de sortida de la font controlada no és zero, la impedància d’entrada no ve donada
per l’equació (2) ni tampoc podrem convertir el circuit de la figura 9 en el de la figura 10b per a
qualsevol freqüència. No obstant això, en ocasions, a la literatura electrònica, es fa una genera-
lització inadequada dels resultats anteriors i s’arriba a parlar d’un ”teorema de Miller”, quan en
Miller no en va enunciar cap.

EXERCICI 7.
Calculeu la impedància d’entrada 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑉𝑖 (𝑠)/𝐼 (𝑠) del circuit de la figura 11. Observeu
1
si quan 𝑍 (𝑠) correspon a un capacitor, aquesta impedància és 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = tal i com
𝐶(1−𝐴)𝑠
podríem considerar al generalitzar erròniament a partir de l’equació (2).

12
 𝑍 (𝑠)
𝑖(𝑡)
𝑅
+ +
+ +
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣(𝑡) − 𝐴𝑣(𝑡) 𝑣𝑜 (𝑡)
− −

Figura 11: Circuit on la font controlada té impedància de sortida i no aplica l’equació (2) per la
impedància d’entrada 𝑍𝑖𝑛 (𝑠) = 𝑉𝑖 (𝑠)/𝐼 (𝑠).

6 Sistemes amb dos elements dinàmics

En la secció 9 mostrem que quan tenim dos elements dinàmics podem escriure la funció de trans-
ferència que ens interessi com:
𝑎0 + 𝑎1 𝑠 + 𝑎2 𝑠 2
𝐻 (𝑠) = (3)
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2
Els cinc coeficients expressats en funció de les constants de temps i transferència són:

𝑏1 = 𝜏10 + 𝜏20 (4)

𝑏2 = 𝜏10 𝜏21 = 𝜏20 𝜏12 (5)
𝑎0 = 𝐻0 (6)
𝑎1 = 𝜏10 𝐻 1 + 𝜏20 𝐻 2 (7)
𝑎2 = 𝜏10 𝜏21 𝐻 12 = 𝜏20 𝜏12 𝐻 12 (8)

Els productes 𝜏10 𝜏2 i 𝜏20 𝜏12 són iguals ja que podem assignar a un mateix element dinàmic bé l’ín-
dex 1 (l’altre tindrà l’índex 2) o l’índex 2 (l’altre llavors amb índex 1) i evidentment l’assignació
arbitrària d’índex no pot canviar el valor del coeficient de la funció de transferència.

EXERCICI 8.
Obtingueu la funció de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠) del circuit de la figura 1 a partir de
les seves constants de temps i transferència, que ja hem calculat.

6.1 Pols
Si observem els coeficients del numerador de la funció de transferència (3) donats per les equaci-
ons (4)-(5), el número de pols serà 2 quan el coeficient 𝑏2 no sigui nul i per tant quan la constant
de temps 𝜏21 o bé 𝜏12 no siguin nul.les. És a dir, caldrà que fent infinit algun dels dos elements
dinàmics tinguem alguna de les constants de temps de major ordre no nul.la.
En general, per a qualsevol nombre d’elements dinàmics que tingui el circuit, el coeficient del
denominador de major ordre diferent de zero vindrà donat per la constant de temps de major
ordre no nul.la, i per tant, l’ordre del circuit (nombre de pols) és el màxim ordre que puguin
tenir les constant de temps no nul.les. D’aquesta manera, per inspecció podrem trobar el
nombre de pols del circuit4 .
4
A més, el nombre de pols és sempre menor o igual que el nombre d’elements dinàmics

13
D’altra banda, tal i com també mostrem a la en la secció 9, en un circuit amb 𝑁 elements dinàmics,
el coeficient 𝑏1 el podem trobar a partir de les constants de temps a valor zero com:
𝑁
𝑏1 = ∑ 𝜏0𝑖 (9)
𝑖=1

Aquesta expressió del coeficient 𝑏1 ens serà molt útil per estimar l’amplada de banda d’un am-
plificador, com veurem a la secció 8. El més important d’aquest resultat és que podem trobar 𝑏1
sense haver de trobar tota la funció de transferència, nomes a partir de les constants de temps a
valor zero.
Si el circuit és de segon ordre, és a dir presenta dos pols, 𝑝1 i 𝑝2 , podem escriure el denominador
de la funció de transferència com:
𝑠 𝑠
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 = (1 − ) (1 − )
𝑝1 𝑝2
Igualant coeficients a l’equació anterior, trobem que 𝑏1 és la suma dels inversos del dos pols del
circuit canviada de signe, és a dir
1 1
𝑏1 = − ( + )
𝑝1 𝑝2
Aquest és un resultat generalitzable a qualsevol ordre, i per tant en un circuit d’ordre 𝑀 amb 𝑀
pols 𝑝1 , 𝑝2 ,...,𝑝𝑀 resulta que el coeficient 𝑏1 de la funció de transferència és:
𝑀 1
𝑏1 = − ∑ (10)
𝑖=1 𝑝𝑖
A partir de les equacions (9) i (10) podem escriure:
𝑀1 𝑁
𝑏1 = − ∑ = ∑ 𝜏0𝑖 (11)
𝑖=1 𝑝𝑖 𝑖=1

La suma de les constants de temps a valor zero és igual a la suma del inversos del pols canviada de
signe, tal i com indica l’equació (11). En general, no hi ha una relació un a un entre les constants
de temps a valor zero i els pols, ja que el número d’elements dinàmics no sempre és igual al
número de pols, i a més els pols poden ser complexos i les constants de temps són sempre reals.
No obstant, de vegades trobarem constants de temps a valor zero desacoblades que sí corresponen
a pols reals del circuit.

6.1.1 Constants de temps desacoblades

En un circuit amb dos elements dinàmics la constant de temps a valor zero associada a l’element
dinàmic [𝑖] estarà desacoblada quan no canvia si fem zero o infinit l’altre element dinàmic, és
a dir la resistència equivalent que es veu des de l’element dinàmic [𝑖] és la mateixa si obrim
o curtcircuitem l’altre element dinàmic. Si això passa amb l’element dinàmic [2] tindrem que
𝜏20 = 𝜏21 i ens referirem a elles simplement com 𝜏2 . Veiem què passa en el denominador de la
funció de transferència 𝐷(𝑠):
𝐷(𝑠) = 1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 (12)
= 1 + (𝜏10+ 𝜏2 )𝑠 + (𝜏10 𝜏2 )𝑠 2 (13)
= (1 + 𝑠𝜏2 ) + (1 + 𝑠𝜏2 )𝑠𝜏10 (14)
= (1 + 𝑠𝜏2 )(1 + 𝑠𝜏10 ) (15)

14
I així mostrem que la constant de temps desacoblada 𝜏2 està associada a un pol real 𝑝 = −1/𝜏2 . En
un circuit amb dos elements dinàmics, com que només tenim dues constants de temps a valor zero,
si una està desacoblada l’altra també ho està, i tal i com es mostra en el resultat de l’equació (15),
si les dues constants de temps no són zero, tindrem dos pols reals associats a les dues constants
de temps.
En general, amb qualsevol nombre d’elements dinàmics que tingui el circuit, tal i com mostrem
a la secció 9.4, per tal que una constant de temps a valor zero 𝜏𝑖0 , associada a l’element dinàmic
[𝑖], estigui desacoblada caldrà que per a qualsevol valor de 𝑗, 𝑘, 𝑙... diferent de 𝑖:
𝑗 𝑗𝑘 𝑗𝑘
𝜏𝑖0 = 𝜏𝑖 = 𝜏𝑖 = 𝜏𝑖 = ... ≡ 𝜏𝑖

És a dir, si la constant de temps associada a l’element dinàmic [i] no canvia quan fem
infinit o zero qualsevol dels altres elements dinàmics, aquesta constant de temps està
desacoblada i correspon a un pol real en 𝑝 = −1/𝜏𝑖 .

6.2 Zeros
Si observem els coeficients del numerador de la funció de transferència (3) donats per les equaci-
ons (6)-(8), per tenir un parell de zeros a la funció de transferència, caldrà que 𝐻 12 no sigui nul.la.
Si 𝐻 12 és nul.la, per tenir un zero caldrà que 𝐻 1 o bé 𝐻 2 no siguin nul.les. Si 𝐻 12 , 𝐻 1 i 𝐻 2 són
nul.les, no tindrem zeros.
El nombre de zeros ve determinat pel grau del polinomi del numerador. Aquest al seu torn
ve determinat per la constant de transferència de major ordre no nul.la. És a dir, el nombre
de zeros de la funció de transferència és el major ordre que pugui tenir una constant
de transferència no nul.la. Expressat d’una altra manera, el nombre de zeros correspon al
màxim nombre d’elements dinàmics que podem fer infinit i obtenir encara una constant
de transferència no nul.la. Aquest és un resultat vàlid, en general, per a qualsevol nombre
d’elements dinàmics.
A continuació treballarem circuits amb dos elements dinàmics.

6.3 Circuits Sallen-Key

Una manera enginyosa d’aconseguir circuits de segon ordre amb pols complexos conjugats a
partir de xarxes RC passives (amb pols reals) va ser proposada pels enginyers R.P.Sallen i E.L.Key
als anys 50. Veurem en què consisteix aquesta tècnica.

𝑅 𝑅 𝑅 𝑅
𝑣𝑜 (𝑡) 𝑣𝑜 (𝑡)
𝐶1 𝐶2 𝐶1 𝐶2

+ + + +
𝑣1 (𝑡) − − 𝑣2 (𝑡) 𝑣1 (𝑡) − − 𝐾 𝑣𝑜 (𝑡)

(a) (b)

Figura 12: Circuits per arribar a una estructura Sallen-Key. (a) Topologia RC amb dues fonts
independents. (b) Topologia RC amb retroalimentació.

15
 EXERCICI 9.
Considereu el circuit de la figura 12a amb 𝐶1 = 𝐶2 = 𝐶. Ens interessa, de moment, trobar
𝐻 (𝑠) = 𝑉 𝑜(𝑠)/𝑉1 (𝑠). Per tant anul.larem la font 𝑣2 (𝑡).
• Quants pols té el circuit? Justifiqueu la resposta a partir de les seves constants de
temps.
• Quants zeros té el circuit? Justifiqueu la resposta a partir de les seves constants de
transferència.
• Obtingueu, a partir de l’anàlisi CTT, la funció de transferència.
• Quin tipus de filtre és?
• Els pols són reals o complexos? Raoneu a partir del coeficient 𝜁 del polinomi del
denominador. Recordeu que el polinomi: 𝑠 2 + 2𝜁 𝜔0 𝑠 + 𝜔02 té pols reals quan |𝜁 | ≥ 1.

EXERCICI 10.
Ara ens interessa trobar 𝐻 (𝑠) = 𝑉 𝑜(𝑠)/𝑉2 (𝑠), també amb 𝐶1 = 𝐶2 = 𝐶. Per tant anul.larem
la font 𝑣1 (𝑡).
• Quants pols té el circuit? Justifiqueu la resposta a partir de les seves constants de
temps.
• Quants zeros té el circuit? Justifiqueu la resposta a partir de les seves constants de
transferència.
• Obtingueu, a partir de l’anàlisi CTT, la funció de transferència.
• Quin tipus de filtre és?
• Els pols són reals o complexos?

Les dues funcions de transferència que hem trobat en els exercicis anteriors comparteixen el
mateix denominador 𝐷(𝑠) ja que totes les seves constants de temps són idèntiques (al anul.lar
les fonts independents per trobar les resistències equivalents tenim en tots dos casos el mateix
circuit). Per tant podem escriure:

𝑉𝑜 (𝑠) 𝑁1 (𝑠) 𝑉𝑜 (𝑠) 𝑁2 (𝑠)

= =
𝑉1 (𝑠) 𝐷(𝑠) 𝑉2 (𝑠) 𝐷(𝑠)

ja que l’única diferència entre l’una i l’altra és el seu numerador, degut als diferents valors de les
constants de transferència en un i altre cas.
Aplicant superposició, podem calcular la tensió a la sortida deguda a les dues fonts 𝑣1 (𝑡) i 𝑣2 (𝑡)
com:
𝑉1 (𝑠)𝑁1 (𝑠) + 𝑉2 (𝑠)𝑁2 (𝑠)
𝑉𝑜 (𝑠) =
𝐷(𝑠)
Si ara la font de tensió 𝑣2 (𝑡) la substituïm per una font controlada tal i com es presenta en el
circuit de la figura 12b, com que 𝑉2 (𝑠) = 𝐾 𝑉𝑜 (𝑠) podem escriure:

𝑉1 (𝑠)𝑁1 (𝑠) + 𝐾 𝑉𝑜 (𝑠)𝑁2 (𝑠)

𝑉𝑜 (𝑠) =
𝐷(𝑠)

D’aquesta darrera expressió podem trobar que la funció de transferència 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉1 (𝑠) del
circuit amb retroalimentació de la figura 12b és:

𝑉𝑜 (𝑠) 𝑁1 (𝑠)
𝐻 (𝑠) = = (16)
𝑉1 (𝑠) 𝐷(𝑠) − 𝐾 𝑁2 (𝑠)

16
 EXERCICI 11.
A partir del resultat de l’equació (16).
• Calculeu la funció de transferència del circuit de la figura 12b, amb 𝐶1 = 𝐶2 = 𝐶.
• Quin tipus de filtre és?
• Determineu la condició que ha de complir l’amplificació 𝐾 per tal que els pols siguin
complexos conjugats i el circuit sigui estable.
• Dissenyeu una implementació del circuit de la figura 12b amb un amplificador no
inversor de guany 𝐾.

Observem, per tant, que introduint retroalimentació amb elements actius podem convertir un
filtre RC passiu passabaix (amb pols reals), en un filtre passabaix que pot tenir pols complexos
conjugats. Amb una elecció adequada del coeficient 𝜁 dels pols complexos5 , obtindrem per tant
una transició més abrupte a partir de la freqüència de tall.

7 Sistemes amb tres elements dinàmics

En sistemes amb tres elements dinàmics la funció de transferència que ens interessi la podem
escriure com:
𝑎0 + 𝑎1 𝑠 + 𝑎2 𝑠 2 + 𝑎3 𝑠 3
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝑏 1 𝑠 + 𝑏 2 𝑠 2 + 𝑏3 𝑠 3

A la secció 9 mostrarem que els coeficients del denominador els podem calcular amb la taula 2 i
els del numerador amb la taula 3.
Taula 2: Coeficients del denominador de la funció de transferència amb 3 elements dinàmics

𝑏1 𝑏2 𝑏3
𝜏10 + 𝜏20 + 𝜏30 𝜏10 𝜏21 + 𝜏10 𝜏31 + 𝜏20 𝜏32 𝜏10 𝜏21 𝜏312

Taula 3: Coeficients del numerador de la funció de transferència amb 3 elements dinàmics

𝑎0 𝑎1 𝑎2 𝑎3
𝐻0 𝜏10 𝐻 1 + 𝜏20 𝐻 2 + 𝜏30 𝐻 3 𝜏10 𝜏21 𝐻 12 + 𝜏10 𝜏31 𝐻 13 + 𝜏20 𝜏31 𝐻 23 𝜏10 𝜏21 𝜏312 𝐻 123

𝑅 𝐶1 𝐿3

+
+
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝐿2 𝑅 𝑣𝑜 (𝑡)
−

Figura 13: Circuit amb tres elements dinàmics.

5 1
De vegades en la literatura en comptes del coeficient 𝜁 utilitzen 𝑄 = .
2𝜁

17
 EXERCICI 12.
Considereu el circuit de la figura 13. Estem interessats en la funció de transferència 𝐻 (𝑠) =
𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠).
• Quants pols té? Justifiqueu la resposta a partir de les constants de temps.
• Quants zeros té? Justifiqueu la resposta a partir de les constants de transferència.
• Calculeu les constants de temps: 𝜏10 , 𝜏20 , 𝜏30 , 𝜏21 , 𝜏31 , 𝜏32 , 𝜏312 . Com la resistència 𝑅32 = ∞,
tindrem 𝜏32 = 0.
• Calculeu les constants de transferència: 𝐻 0 , 𝐻 1 , 𝐻 2 , 𝐻 3 , 𝐻 12 , 𝐻 13 , 𝐻 23 , 𝐻 123 .
• Obtingueu 𝐻 (𝑠) a partir de les anteriors constants de temps i transferència.

8 Estimació de l’amplada de banda d’un amplificador

El coeficient 𝑏1 es pot utilitzar per fer una primera estimació de la freqüència de tall d’un amplifi-
cador. Encara més important que això, és un eina que permet al dissenyador identificar les causes
principals de la limitació en l’amplada de banda i pot servir com a guia per fer canvis qualitatius
(topològics) o quantitatius (valors d’elements) per tal de millorar la qualitat de l’amplificador.
Anem a veure-ho amb un exemple. Considerem un amplificador passabaix6 que té una funció de
transferència sense zeros o aquests apareixen a freqüències elevadíssimes (direm que no tenim
zeros dominants), i també sense pols complexos o que si els té també apareixen a freqüències
molt elevades (no són dominants). La seva funció de transferència la podem escriure com:
𝑎0
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 + ... + 𝑏𝑛 𝑠 𝑛

Es tracta d’un sistema passabaix, amb una amplificació a baixa freqüència |𝑎0 |.
Una aproximació d’aquesta funció de transferència en un entorn de la seva freqüència de tall 𝜔𝑐
és:
𝑎0
𝐻 (𝑠) ≈
1 + 𝑏1 𝑠
i per tant la freqüència de tall de l’amplificador l’aproximem com:
1
𝜔𝑐 ≈
𝑏1

El coeficient 𝑏1 el podem calcular a partir de les constants de temps a valor zero, i també partir
de la suma dels inversos dels pols. És a dir:
1 1 1
𝜔𝑐 ≈ = 𝑁
=−𝑀 (17)
𝑏1 1
∑ 𝜏𝑖0 ∑
𝑖=1 𝑖=1 𝑝𝑖

on 𝑁 és el nombre d’elements dinàmics i 𝑀 és el nombre de pols.

Es pot demostrar7 que l’aproximació de la freqüència de tall, sense zeros ni pols complexos domi-
nants, donada per l’equació (17) és conservadora, és a dir la freqüència de tall és superior o igual
a 1/𝑏1 . Intuïtivament, observem que en l’equació (17) l’aproximació vindrà donada pel “paral.lel”
dels pols, sempre inferior al més petit d’ells en valor absolut.
6
Habitualment els amplificadors són sistemes passabanda amb la màxima amplificació a freqüències intermitges.
En el nostre estudi considerem la funció de transferència a partir de freqüències intermitges i per tant com a passabaix.
7
Aquesta demostració no la presentem ja que queda fora dels objectius del treball.

18
Per tant, calculant totes les constants de temps a valor zero del circuit, podrem fer una estimació
conservadora de la freqüència de tall de l’amplificador sense necessitat de calcular tota la funció
de transferència. A més, guanyarem coneixement de les causes que limiten 𝜔𝑐 i per tant l’amplada
de banda de l’amplificador. Ho veurem amb el següent exemple.

8.1 Amplificador BJT emissor comú

Considerem l’amplificador BJT, en configuració emissor comú (entrada per la base, sortida pel
col.lector) a alta freqüència de la figura 14a, i el seu corresponent model en petit senyal en la
figura 14b.

+𝑉𝑐𝑐

𝑅2

𝐶𝜇 𝑣𝑜 (𝑡) 𝐶𝜇
𝑅1 𝑅1
𝐶𝑠 𝑣𝑜 (𝑡)
𝑄1 + 𝑔𝑚 𝑣𝜋
𝐶𝜋
+ +
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝑣𝑖 (𝑡) −
𝑟𝜋 𝑣𝜋 𝐶𝜋 𝐶𝑠 𝑅2
−

(a) (b)

Figura 14: (a) Amplificador emissor comú amb un transistor BJT a altes freqüències. Es presenten
els tres efectes capacitius del BJT integrat: 𝐶𝜋 , 𝐶𝜇 i 𝐶𝑠 . (b) Model en petit senyal a altes
freqüències.

La tensió 𝑣𝑖 (𝑡) correspon a les variacions respecte del punt de treball del BJT en zona activa
directa. No considerem la topologia de polarització per aconseguir aquest punt de treball ni tots
els detalls necessaris per a implementar l’amplificador real. Farem llavors un estudi conceptual
a alta freqüència incloent tres efectes capacitius interns del BJT.
Per tant, centrarem el nostre treball en el circuit de la figura 14b i analitzarem la influència dels
capacitors interns del transistor (𝐶𝜇 , 𝐶𝜋 i 𝐶𝑠 ) en l’amplada de banda de l’amplificador. La funció
de transferència d’interès es 𝐻 (𝑠) = 𝑉𝑜 (𝑠)/𝑉𝑖 (𝑠).
𝑟𝜋
L’amplificació a baixa freqüència és el valor absolut de 𝑎0 = 𝐻 0 = −𝑔𝑚 𝑅2
𝑟𝜋 +𝑅1
Les constants de temps a valor zero són:
𝜏𝜋0 = 𝐶𝜋 (𝑅1 ||𝑟𝜋 ) (18)
𝜏𝜇0 = 𝐶𝜇 [𝑅1 ||𝑟𝜋 + 𝑅2 + 𝑔𝑚 (𝑅1 ||𝑟𝜋 )𝑅2 ] = 𝐶𝜇 [(1 + 𝑔𝑚 𝑅2 )(𝑅1 ||𝑟𝜋 ) + 𝑅2 ] (19)
𝜏𝑠0 = 𝐶𝑠 𝑅2 (20)
Observem que la 𝜏𝜇0 presenta efecte Miller, tal i com s’evidencia en l’equació (19) on trobem 𝐶𝜇
multiplicada per 1 + 𝑔𝑚 𝑅2 , que és l’amplificació entre els terminals de 𝐶𝜇 a baixa freqüència, més
gran encara que l’amplificació de l’amplificador |𝐻 0 |.
El coeficient 𝑏1 = 𝜏𝜋0 + 𝜏𝜇0 + 𝜏𝑠0 . L’aproximació de l’amplada de banda d’aquest amplificador passa-
1 1
baix és 𝜔𝑐 ≈ = .
𝑏1 𝜏𝜋0 +𝜏𝜇0 +𝜏𝑠0

19
Per obtenir valors numèrics, considerem pel transistor un corrent de polarització 𝐼𝑐 = 1 mA i
tensió tèrmica 𝑉𝑇 = 25 mV a temperatura ambient. Els valors de 𝛽, 𝛼, transconductància 𝑔𝑚 ,
resistència 𝑟𝜋 , els capacitors interns del BJT, així com les resistències externes 𝑅1 i 𝑅2 es presenten
a la taula 4.
Taula 4: Dades del transistor integrat BJT i resistències externes
𝛽 1 𝐼𝑐 𝛽
𝛽 𝛼= 𝑔𝑚 = = 𝑟𝜋 = = 𝛽𝑟𝑚 𝐶𝜋 𝐶𝜇 𝐶𝑠 𝑅1 𝑅2
𝛽+1 𝑟𝑚 𝑉𝑇 𝑔𝑚
100 0, 99 40 mS 2,5 kΩ 100 fF 20 fF 50 fF 1 kΩ 2 kΩ

Amb aquests valors tenim 𝐻 0 = −57 i l’amplificador a baixa freqüència té una amplificació 57.
Les constants de temps a valor zero són:

𝜏𝜋0 = 71 ps 𝜏𝜇0 = 1197 ps 𝜏𝑠0 = 100 ps

El coeficient 𝑏1 és per tant:

𝑏1 = 𝜏𝜋0 + 𝜏𝜇0 + 𝜏𝑠0 = 1368 ps

1
Amb aquest 𝑏1 la freqüència de tall és 𝜔𝑐 ≈ = 2𝜋 ⋅ 116 MHz. Resulta evident que és la
1368 ps
constant de temps associada al capacitor 𝐶𝜇 la que està limitant l’amplada de banda. És un resultat
remarcable ja que és precisament 𝐶𝜇 el capacitor amb capacitat més petita, però rep multiplicació
Miller al estar connectat entre terminals amb molta amplificació.
EXERCICI 13.
Considereu el circuit de la figura 15b.
• Amb els valors numèrics de la taula 4, simuleu el circuit de la figura 14b per obtenir
el seu diagrama de Bode de guany fins a 1 THz.
• Representeu en el mateix diagrama de Bode el guany del circuit simulat i el corres-
ponent a l’aproximació 𝐻 (𝑠) = 𝐻 0 /(1 + 𝑏1 𝑠) amb els valors trobats.
• A partir dels diagrames de Bode anteriors, calculeu la freqüència de tall 𝜔𝑐 = 2𝜋𝑓𝑐 .
Valoreu si 1/𝑏1 és una bona aproximació de la freqüència de tall i si aproximar la
funció de transferència del circuit per 𝐻 (𝑠) = 𝐻 0 /(1 + 𝑏1 𝑠) és raonable en un entorn
de 𝜔𝑐 .

Ara trobarem la 𝐻 (𝑠) completa del circuit de la figura 14b. Primer determinarem l’ordre del circuit.
Per inspecció observem un bucle capacitiu format pels tres capacitors. Això fa que 𝜏𝜇𝜋𝑠 = 0 i per
tant 𝑏3 = 0. L’ordre major de constants de temps no nul.les és 2 (per exemple 𝜏𝜇𝜋 = 𝐶𝜇 𝑅2 ) i per
tant l’ordre del circuit és 2.
La forma clàssica d’entendre per què l’ordre d’aquest circuit és 2 és pensant en les condicions
inicials dels capacitors. Al formar els tres capacitors un bucle capacitiu només podem fixar dues
condicions inicials de forma independent, ja que la condició inicial del tercer capacitor ve forçada
per aplicació de KVL en el bucle capacitiu i no pot ser arbitrària. Això fa que només puguem
tenir dues condicions inicials independents i la teoria matemàtica de resolucions d’equacions
diferencials ens diu que llavors l’ordre del circuit és 2. La manera de trobar l’ordre del circuit a
partir de les constants de temps de major ordre no nul.les resulta força més intuïtiva.
De la mateixa manera, quan tenim nodes inductius, és a dir, nodes connectats nomes a inductors8 ,
8
En la teoria clàssica de circuits es denominen conjunts de tall inductius.

20
la constant de temps associada a qualssevol dels inductors quan els altres és fan infinit (oberts)
serà zero (no passarà corrent) i es reduirà l’ordre del circuit.
Calcularem ara les constants de temps de segon ordre per trobar 𝑏2 d’acord a la taula 2. Podem
triar les constants de temps que ens resultin més senzilles de calcular: 𝜏𝜋𝑠 , 𝜏𝜇𝜋 i 𝜏𝜇𝑠 . Així obtenim 𝑏2
com:
𝑏2 = 𝜏𝑠0 𝜏𝜋𝑠 + 𝜏𝜋0 𝜏𝜇𝜋 + 𝜏𝑠0 𝜏𝜇𝑠
Les constants de temps de segon ordre necessàries són fàcils de trobar:

𝜏𝜇𝜋 = 𝐶𝜇 𝑅2 𝜏𝜇𝑠 = 𝐶𝜇 (𝑟𝜋 ||𝑅1 ) 𝜏𝜋 = 𝐶𝜋 (𝑟𝜋 ||𝑅1 )

Finalment 𝑏2 és:
𝑏2 = (𝑟𝜋 ||𝑅1 ) 𝑅2 ⋅ (𝐶𝜋 𝐶𝜇 + 𝐶𝜋 𝐶𝑠 + 𝐶𝜇 𝐶𝑠 )
Pel que fa al numerador de la funció de transferència, observem per inspecció que l’únic capacitor
que al fer-se infinit (tancat) encara tenim constant de transferència no nul.la és 𝐶𝜇 . És a dir la
constant de transferència de major ordre no nul.la és 𝐻 𝜇 i per tant tenim un zero.
Per trobar 𝐻 𝜇 , primer calculem la resistència paral.lela entre 𝑟𝑚 ≡ 1/𝑔𝑚 i 𝑟𝜋 que és 𝛼𝑟𝑚 ja que
𝑟𝜋 = 𝛽𝑟𝑚 . Podem fàcilment trobar 𝐻 𝜇 amb un divisor de tensió:
(𝛼𝑟𝑚 )||𝑅2
𝐻𝜇 =
𝑅1 + (𝛼𝑟𝑚 )||𝑅2
que reescrivim com:
𝑟𝜋 𝑅2
𝐻𝜇 =
𝑟𝜋 + 𝑅1 𝑅𝜇0
La funció de transferència queda finalment:
𝐶𝜇
1− 𝑠
𝑔𝑚
𝐻 (𝑠) = 𝐻 0 ⋅
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2
Trobem el zero a 𝑧 = 𝑔𝑚 /𝐶𝜇 . Amb els valors numèrics de la taula 4 aquest zero apareix a 318 GHz
i no té cap rellevància en el càlcul de la freqüència de tall. Les arrels del denominador ens donen
dos pols reals a 2𝜋 ⋅ 117 MHz i 2𝜋 ⋅ 19 GHz.

8.2 Amplificador cascode

Si volem millorar el resultat d’amplada de banda del circuit de la figura 14a, hem de començar
per resoldre el valor tan elevat de 𝜏𝜇0 degut a la multiplicació Miller. Una de les maneres més
habituals de solucionar aquest problema és reduir la variació de tensió en els terminals de 𝐶𝜇 fent
que el col.lector del transistor 𝑄1 en configuració emissor comú (entrada base, sortida col.lector),
exciti l’emissor d’un segon transistor 𝑄2 en configuració base comuna (entrada emissor, sortida
col.lector) tal i com es mostra en el circuit9 de la figura 15a. És l’anomenada estructura cascode 10 .
La raó d’aquesta solució és que la impedància vista des de l’emissor de 𝑄2 , connectat al col.lector
de 𝑄1 , és petita, de l’ordre de 𝑟𝑚2 i així el guany entre base i col.lector de 𝑄1 és més petit (de l’ordre
de −𝑔𝑚1 𝑟𝑚2 , típicament −1). Això redueix el factor de multiplicació Miller de 𝐶𝜇 a aproximadament
9
Com en el cas de l’amplificador emissor comú que hem estudiat abans, la tensió 𝑣𝑖 (𝑡) correspon a les variacions
de tensió a l’entrada respecte del punt de treball dels transistors en zona activa directa. De nou, no considerem
la topologia necessària per aconseguir aquest punt de treball. Tornem a fer un estudi conceptual a alta freqüència
incloent tres efectes capacitius per cada transistor BJT.
10
El terme cascode prové de “cascada pel càtode”, una configuració que es va començar a utilitzar amb vàlvules de
buit abans que amb dispositius semiconductors.

21
2, com veurem. Per la seva banda, 𝑄2 està connectat en configuració base comuna, sense cap
capacitor entre la seva entrada (emissor) i sortida (col.lector) i per tant no tindrem efecte Miller
significatiu en cap dels capacitors interns de 𝑄2 .

+𝑉𝑐𝑐

𝑅2

𝐶 𝜇2
𝑣𝑜 (𝑡)
𝑉𝑏𝑖𝑎𝑠 𝐶𝑠2 𝑄2
𝐶𝜋2

𝐶 𝜇1
𝑅1
𝐶𝑠1 𝑄1
𝐶𝜋1
+
𝑣𝑖 (𝑡) −

(a) Estructura cascode: el col.lector de 𝑄1 està connectat a l’emissor de 𝑄2 . Es presenten els tres efectes
capacitius interns, 𝐶𝜋 , 𝐶𝜇 i 𝐶𝑠 , als dos transistors. Les tensions +𝑉𝑐𝑐 i 𝑉𝑏𝑖𝑎𝑠 són tensions contínues de
polarització.

𝑅1 𝐶𝜇
𝑖𝑠
𝑣𝑜 (𝑡)
+
+ 𝑟𝜋 𝑣𝜋 𝑔 𝑚 𝑣𝜋 𝛼𝑟𝑚
𝑣𝑖 (𝑡) − 𝐶𝜋 𝐶𝑒 𝛼𝑖𝑠 𝐶𝑑 𝑅2
−

(b) Model en petit senyal del cascode a altes freqüències. 𝐶𝑒 = 𝐶𝑠1 + 𝐶𝜋2 , 𝐶𝑑 = 𝐶𝑠2 + 𝐶𝜇2 , 𝐶𝜋 ≡ 𝐶𝜋1 i 𝐶𝜇 ≡ 𝐶𝜇1 .
Per modelar el transistor 𝑄2 fem servir el seu model en T.

Figura 15: Amplificador cascode.

Estudiarem en particular el model en petit senyal que es presenta en la figura 15b. El valor de
𝛼 = 𝛽/(𝛽 + 1) és pràcticament 1 (en particular 𝛼 = 0.99 per a 𝛽 = 100). Per simplificar, considerem
la mateixa transconductància 𝑔𝑚 pels dos transistors és igual, és a dir 𝑔𝑚 ≡ 𝑔𝑚1 = 𝑔𝑚2 i per tant
𝑟𝑚 ≡ 𝑟𝑚1 = 𝑟𝑚2 . Els capacitors 𝐶𝑒 i 𝐶𝑑 són agrupaments de capacitors en paral.lel:

𝐶𝑒 = 𝐶𝑠1 + 𝐶𝜋2 𝐶𝑑 = 𝐶𝑠2 + 𝐶𝜇2

i tenim a més que:

𝐶 𝜇 ≡ 𝐶 𝜇1 𝐶𝜋 ≡ 𝐶𝜋1
𝜋𝜇𝑒
Observem que la constant de temps 𝜏𝑑 està desacoblada i per tant tot i que 𝜏𝑑 no és zero, el
circuit és d’ordre 3 ja que totes les constants de tercer ordre amb índexs 𝜇, 𝜋 i 𝑒 són nul.les.

22
 EXERCICI 14.
Considereu el circuit de la figura 15b.
• Quants zeros té? Justifiqueu la resposta a partir de les constants de transferència.
• Calculeu 𝐻 0 i obtingueu l’amplificació a baixes freqüències.
• Calculeu les constants de temps 𝜏𝜋0 , 𝜏𝑒0 i 𝜏𝑑0 .
• La constant de temps 𝜏𝜇0 és:

𝜏𝜇0 = 𝐶𝜇 [𝑅1 ||𝑟𝜋 + 𝛼𝑟𝑚 + 𝑔𝑚 (𝑅1 ||𝑟𝜋 ) 𝛼𝑟𝑚 ] ≈ 𝐶𝜇 [2 (𝑅1 ||𝑟𝜋 ) + 𝑟𝑚 ]

Compareu aquesta constant de temps amb la 𝜏𝜇0 de l’amplificador en emissor comú

donada per l’equació (19).
• Amb els valors numèrics de la taula 4 pels dos transistors, calculeu la nova predicció
1 1
per 𝜔𝑐 ≈ = 0 0 0 0 en el cascode i raoneu si millora l’amplada de banda de
𝑏1 𝜏𝜇 +𝜏𝜋 +𝜏𝑒 +𝜏𝑑
l’amplificador comparat amb l’emissor comú.

EXERCICI 15.
Simuleu el circuit de la figura 15b amb els valors numèrics de la taula 4 pels dos transistors,
per obtenir el seu diagrama de Bode de guany fins a 1 THz.
• Representeu en el mateix diagrama de Bode el guany del circuit simulat i el corres-
ponent a l’aproximació 𝐻 (𝑠) = 𝐻 0 /(1 + 𝑏1 𝑠) amb els valors trobats per al cascode en
l’exercici anterior.
• A partir dels diagrames de Bode anteriors, calculeu la freqüència de tall 𝜔𝑐 = 2𝜋𝑓𝑐 .
Valoreu si 1/𝑏1 és una bona aproximació a la freqüència de tall i si aproximar la
funció de transferència del circuit per 𝐻 (𝑠) = 𝐻 0 /(1 + 𝑏1 𝑠) és raonable en un entorn
de 𝜔𝑐 .
• Finalment, per comparar les simulacions de l’etapa emissor comú i el cascode, re-
presenteu en el mateix diagrama de Bode els guanys simulats del circuit de la figura
14b i el de la figura 15b.

Determinarem ara la funció de transferència completa. Com la constant de temps 𝜏𝑑 està desaco-
blada ja que la resistència equivalent que veiem des de 𝐶𝑑 és la mateixa si obrim o curtcircuitem
els altres capacitors, tenim un pol en 𝑝 = −1/𝜏𝑑 a freqüència 2𝜋 ⋅1,14 GHz. A més, podem escriure
el denominador de la funció de transferència del circuit de la figura 15b com:
′ ′
𝐷(𝑠) = (1 + 𝜏𝑑 ) (1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 )
amb:
′
𝑏1 = 𝜏𝜇0 + 𝜏𝜋0 + 𝜏𝑒0
′
𝑏2 = 𝜏𝑒0 𝜏𝜋𝑒 + 𝜏𝜋0 𝜏𝜇𝜋 + 𝜏𝑒0 𝜏𝜇𝑒
I arribem a:
′
𝑏2 = (𝑟𝜋 ||𝑅1 ) 𝛼𝑟𝑚 (𝐶𝜋 𝐶𝜇 + 𝐶𝜋 𝐶𝑒 + 𝐶𝜇 𝐶𝑒 )

Pel que fa al numerador, com que:

𝐻 𝜇 𝜏𝜇0 𝐶𝜇
=−
𝐻0𝑔𝑚
tenim un únic zero a 𝑧 = 𝑔𝑚 /𝐶𝜇 . Com ja hem vist pel cas de l’amplificador emissor comú, amb els
valors numèrics de la taula 4 aquest zero apareix a 2𝜋 ⋅ 318 GHz i no té cap rellevància en el càlcul
de la freqüència de tall. Els altres dos pols són reals i apareixen a 2𝜋 ⋅ 1,58 GHz i 2𝜋 ⋅ 45,3 GHz.

23
9 Obtenció dels coeficients de 𝐻 (𝑠) i constants de temps desaco-
blades
En aquesta secció mostrarem com es troben les expressions dels coeficients de la funció de trans-
ferència a partir de les constants de temps i transferència.
Les demostracions estan basades en tres elements claus:
• Els responsables de l’aparició de dependència en la variable 𝑠 al numerador i denominador
de la funció de transferència són els capacitors i els inductors, amb blocs del tipus 𝐶𝑠 i 𝐿𝑠
respectivament.
• Si calculem una funció de transferència, el resultat és vàlid per a qualsevol valor de capa-
citat i inductància que tingui el circuit, i en particular pels valors 0 i ∞.
• Anul.lant i fent infinit els elements dinàmics, de forma que nomes en quedi un diferent de
zero o infinit, reduïm el circuit al cas amb un únic element dinàmic.
Amb aquests conceptes demostrarem explícitament els resultats per a circuits amb un i dos ele-
ments dinàmics. Els casos amb 3 o més elements dinàmics són generalitzacions de les estratègies
utilitzades en els anteriors.
Al final de la secció definirem les constants de temps desacoblades per a qualsevol nombre d’e-
lements dinàmics en el circuit i la seva identificació amb pols reals.

9.1 Sistemes amb un element dinàmic

Quan tenim un element dinàmic la funció de transferència la podem escriure com:
𝑎0 + 𝑎1 𝑠
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝑏1 𝑠
Per trobar-la necessitem només tres coeficients. De moment suposem que l’element dinàmic és
un capacitor. Per tant la funció de transferència la podem reescriure com:
𝑎0 + 𝛼1 𝐶1 𝑠
𝐻 (𝑠) = (21)
1 + 𝛽 1 𝐶1 𝑠
ja que els coeficients que multipliquen a 𝑠 han de provenir de 𝐶1 𝑠 multiplicat per alguna constant
(𝛼1 , 𝛽1 ).
Si fem zero el capacitor 𝐶1 (el convertim en un circuit obert), tenim que la funció de transferència
𝐻 0 es 𝑎0 i per tant queda demostrat que:
𝑎0 = 𝐻 0
És a dir, 𝑎0 és la constant de transferència quan l’element dinàmic és zero.
D’altra banda, en aquest circuit de primer ordre, tenim un pol en −1/(𝑅10 𝐶1 ) i trobem:
𝛽1 = 𝑅10
Finalment per trobar 𝑎1 fem infinit el valor del capacitor. La funció de transferència resultant,
𝐻 1 és 𝛼1 /𝛽1 i per tant:
𝛼1 = 𝛽1 𝐻 1 = 𝑅10 𝐻 1
En conclusió, la funció de transferència de l’equació 21 la podem escriure com:
𝐻 0 + 𝑅10 𝐶1 𝐻 1 𝑠 𝐻 0 + 𝜏10 𝐻 1 𝑠
𝐻 (𝑠) = =
1 + 𝑅10 𝐶1 𝑠 1 + 𝜏10 𝑠

24
Si l’element dinàmic és un inductor en comptes de l’equació 21 escriurem la funció de transfe-
rència com:
𝑎0 + 𝛼1 𝐿1 𝑠
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝛽1 𝐿1 𝑠
En aquest cas tenim el pol en −𝑅10 /𝐿1 . D’altra banda, si fem infinit l’inductor, també tenim 𝐻 1 =
𝛼1 /𝛽1 . Per tant els coeficients són:

𝑎0 = 𝐻 0
1
𝛽1 = 0
𝑅1
𝐻1
𝛼1 = 𝛽 1 𝐻1 =
𝑅10

La funció de transferència serà:

𝐿1 1
𝐻0 + 𝐻 𝑠 𝐻 0 + 𝜏10 𝐻 1 𝑠
𝑅10
𝐻 (𝑠) = =
𝐿
1 + 10 𝑠 1 + 𝜏10 𝑠
𝑅1

i queda per tant demostrat que la funció de transferència amb un element dinàmic es pot expressar
com:
𝐻 0 + 𝜏10 𝐻 1 𝑠
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝜏10 𝑠

9.2 Sistemes amb dos elements dinàmics

Quan tenim dos elements dinàmics la funció de transferència la podem escriure com:

𝑎0 + 𝑎1 𝑠 + 𝑎2 𝑠 2
𝐻 (𝑠) = (22)
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2

Suposem inicialment que els dos elements dinàmics son dos capacitors: 𝐶1 i 𝐶2 . Primer demos-
trarem que la funció de transferència la podem escriure com:

𝑎0 + (𝛼11 𝐶1 + 𝛼12 𝐶2 ) 𝑠 + 𝛼212 𝐶1 𝐶2 𝑠 2

𝐻 (𝑠) = (23)
1 + (𝛽11 𝐶1 + 𝛽12 𝐶2 ) 𝑠 + 𝛽212 𝐶1 𝐶2 𝑠 2

Els coeficients de primer ordre 𝑎1 i 𝑏1 a l’equació (22), no poden tenir termes del tipus 𝐶12 ni 𝐶22
ja que aquestes combinacions donen termes de segon grau.
A més, els coeficients de segon ordre 𝑎2 i 𝑏2 , de (22), tampoc poden tenir aquests termes 𝐶12 ni
𝐶22 . Veiem-ho. Si considerem 𝐶2 = 0 (𝐶2 obert) ens queda un circuit amb un sol capacitor 𝐶1 . Si
aparegués un terme del tipus 𝐶12 tindríem que la seva funció de transferència podria ser de segon
ordre cosa que és impossible només amb un capacitor. Podem també fer 𝐶1 = 0 i amb el mateix
argument demostrem que no poden haver-hi termes del tipus 𝐶22 .
Per tant, l’expressió de la funció de transferència a l’equació (23) és general per un sistema amb
dos capacitors.
Com en el cas del sistema amb un element dinàmic tenim que 𝑎0 = 𝐻 0 , és a dir, 𝑎0 és la constant
de transferència quan anul.lem els dos capacitors (oberts).

25
Anem ara a calcular les altres sis constants de l’equació (23). Primer obtindrem 𝛽11 i 𝛼11 . Si consi-
derem el capacitor 𝐶2 = 0, ens queda un circuit amb un únic element dinàmic. La seva funció de
transferència en aquesta situació serà, a partir de l’expressió de l’equació (23):

𝐻 0 + 𝛼11 𝐶1 𝑠
𝐻 (𝑠)||𝐶 =
2 =0 1 + 𝛽11 𝐶1 𝑠

Com que es tracta d’un circuit amb un únic element dinàmic, podem aplicar el que ja sabem dels
sistemes amb un únic element dinàmic. Per tant tindrem:

𝛽11 = 𝑅10
𝛼11 = 𝛽11 𝐻 1 = 𝑅10 𝐻 1

Per trobar ara 𝛽12 i 𝛼12 anul.larem el capacitor 𝐶1 = 0 (obert). Ens queda de nou un circuit amb un
element dinàmic i la seva funció de transferència serà:
𝐻 0 + 𝛼12 𝐶2 𝑠
𝐻 (𝑠)||𝐶 =
1 =0 1 + 𝛽12 𝐶2 𝑠

Com que torna a ser un circuit amb un element dinàmic:

𝛽12 = 𝑅20
𝛼12 = 𝛽12 𝐻 2 = 𝑅20 𝐻 2

Resumint fins ara, els coeficients 𝑏1 i 𝑎1 a l’equació (22) són:

𝑏1 = 𝛽11 𝐶1 + 𝛽12 𝐶2 = 𝑅10 𝐶1 + 𝑅20 𝐶2

𝑎1 = 𝛼11 𝐶1 + 𝛼12 𝐶2 = 𝑅10 𝐶1 𝐻 1 + 𝑅20 𝐶2 𝐻 2

que podem expressar com:

𝑏1 = 𝜏10 + 𝜏20
𝑎1 = 𝜏10 𝐻 1 + 𝜏20 𝐻 2

Ja només queda per calcular 𝛽212 i 𝛼212 . Si ara considerem 𝐶1 , infinit (circuit tancat), tornem a tenir
un circuit de primer ordre amb funció de transferència. D’acord amb (23) és fàcil trobar que la
seva funció de transferència és:
𝛼11 + 𝛼212 𝐶2 𝑠
𝐻 (𝑠)||𝐶 = =
1 =∞ 𝛽11 + 𝛽212 𝐶2 𝑠

Es tracta d’un nou circuit amb un sol element dinàmic 𝐶2 en el que el pol és −1/(𝑅21 𝐶2 ) = −𝛽11 /𝛽212 .
Si fem també 𝐶2 infinit, la constant de transferència és: 𝐻 12 = 𝛼212 /𝛽212 . Per tant:

𝛽212 = 𝑅10 𝑅21

𝛼212 = 𝑅10 𝑅21 𝐻 12

Finalment ens queda:

𝑏2 = 𝜏10 𝜏21 (24)

𝑎2 = 𝜏10 𝜏21 𝐻 12 (25)

26
Si en comptes de fer 𝐶2 infinit, fem 𝐶1 infinit (tancat) arribem a partir de (23) a:
𝛼12 + 𝛼212 𝐶1 𝑠
𝐻 (𝑠)||𝐶 =∞ =
2 𝛽12 + 𝛽212 𝐶1 𝑠
que ens permet obtenir els coeficients 𝑏2 i 𝑎2 amb una altra expressió:
𝑏2 = 𝜏20 𝜏12 (26)
𝑎2 = 𝜏20 𝜏12 𝐻 12 (27)

Evidentment, l’obtenció dels coeficients 𝑏2 i 𝑎2 és independent de quin capacitor etiquetem com

a 𝐶1 i de quin etiquetem com a 𝐶2 i efectivament, trobem que els nostres resultats són coherents
amb això, i per tant podem trobar 𝑏2 i 𝑎2 bé a partir de les equacions (24)-(25) o bé a partir de les
equacions (26)-(27). D’altra banda, això també ens obre la possibilitat de poder triar les constants
de temps més senzilles de calcular a l’hora d’obtenir 𝑏2 i 𝑎2 .
En resum, tenim que els cinc coeficients de la funció de transferència donada per l’equació (22)
els podem escriure en una forma compacta i generalitzable com:
2
𝑏1 = ∑ 𝜏𝑖0 (28)
𝑖=1
1≤𝑖<𝑗≤2
𝑏2 = ∑ ∑𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 (29)
𝑖=1 𝑗=1

𝑎0 = 𝐻 0 (30)
2
𝑎1 = ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝐻 𝑖 (31)
𝑖=1
1≤𝑖<𝑗≤2
𝑎2 = ∑ ∑𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ⋅ 𝐻 𝑖𝑗 (32)
𝑖=1 𝑗=1

Si en comptes de tenir dos capacitors tenim un capacitor 𝐶1 i un inductor 𝐿2 , la funció de trans-

ferència (22) la podrem escriure com:
𝑎0 + (𝛼11 𝐶1 + 𝛼12 𝐿2 ) 𝑠 + 𝛼212 𝐶1 𝐿2 𝑠 2
𝐻 (𝑠) =
1 + (𝛽11 𝐶1 + 𝛽12 𝐿2 ) 𝑠 + 𝛽212 𝐶1 𝐿2 𝑠 2
i treballant de la mateixa manera a com hem fet amb dos capacitors obtindrem els mateixos
resultats expressats a les equacions (28)-(32). Igualment, amb dos inductors 𝐿1 i 𝐿2 tindrem que
la funció de transferència serà de la forma:
𝑎0 + (𝛼11 𝐿1 + 𝛼12 𝐿2 ) 𝑠 + 𝛼212 𝐿1 𝐿2 𝑠 2
𝐻 (𝑠) =
1 + (𝛽11 𝐿1 + 𝛽12 𝐿2 ) 𝑠 + 𝛽212 𝐿1 𝐿2 𝑠 2
i podrem arribar als mateixos resultats.

9.3 Sistemes amb N elements dinàmics

Si el circuit presenta 𝑁 elements dinàmics, el procediment per trobar els coeficients de la seva
funció de transferència és una generalització del cas anterior. La funció de transferència que ens
interessi serà:
𝑎0 + 𝑎1 𝑠 + 𝑎2 𝑠 2 + 𝑎3 𝑠 3 + .... + 𝑎𝑁 𝑠 𝑁
𝐻 (𝑠) =
1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 + 𝑏3 𝑠 3 + .... + 𝑏𝑁 𝑠 𝑁

27
A partir de les constants de temps i de transferència podem calcular amb exactitud tots i cadas-
cun dels coeficients. Els valors dels coeficients del denominador els presentem a la taula 5 i els
coeficients del numerador a la taula 6.
Taula 5: Coeficients del denominador de la funció de transferència amb 𝑁 elements dinàmics

𝑏1 𝑏2 𝑏3 ...
𝑁 1≤𝑖<𝑗≤𝑁 1≤𝑖<𝑗<𝑘≤𝑁
𝑖𝑗
∑ 𝜏𝑖0 ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ∑ ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ⋅ 𝜏𝑘 ...
𝑖=1 𝑖=1 𝑗=1 𝑖=1 𝑗=1 𝑘=1

Taula 6: Coeficients del numerador de la funció de transferència amb 𝑁 elements dinàmics

𝑎0 𝑎1 𝑎2 𝑎3 ...
𝑁 1≤𝑖<𝑗≤𝑁 1≤𝑖<𝑗<𝑘≤𝑁
𝑖𝑗
𝐻0 ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝐻 𝑖 ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ⋅ 𝐻 𝑖𝑗 ∑ ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ⋅ 𝜏𝑘 ⋅ 𝐻 𝑖𝑗𝑘 ...
𝑖=1 𝑖=1 𝑗=1 𝑖=1 𝑗=1 𝑘=1

9.4 Constants de temps desacoblades

Direm que la constant de temps 𝜏𝑁 associada a un element dinàmic [𝑁 ] està desacoblada quan:
𝑖𝑗 𝑖𝑗𝑘
𝜏𝑁0 = 𝜏𝑁𝑖 = 𝜏𝑁 = 𝜏𝑁 = ... ≡ 𝜏𝑁

per a qualsevol [𝑖], [𝑗], [𝑘]... És a dir, si la constant de temps no canvia al fer zero o infinit qualsevol
element dinàmic, està desacoblada i la podem associar amb un pol real en 𝑝 = −1/𝜏𝑁 .
Anem a mostrar ara com la constant desacoblada està associada a un pol real 𝑝 = −1/𝜏𝑁 . El
denominador de la funció de transferència és:

𝐷(𝑠) = 1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏 2 𝑠 2 + ...
𝑁 1≤𝑖<𝑗≤𝑁
= 1 + 𝑠 ∑ 𝜏𝑖0 + 𝑠 ∑ ∑ 𝜏𝑖0
2 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 + ...
𝑖=0 𝑖=1 𝑗=1

Si separem la contribució de la constant de temps desacoblada 𝜏𝑁 :

𝑁 −1 𝑁 −1 1≤𝑖<𝑗≤𝑁 −1
𝐷(𝑠) = 1 + 𝑠 (𝜏𝑁 + ∑ 𝜏𝑖0 ) + 𝑠 2 ( ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑁 + ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 ) + ...
𝑖=0 𝑖=1 𝑖=1 𝑗=1

Reagrupant arribem a:
𝑁 −1 1≤𝑖<𝑗≤𝑁 −1
𝐷(𝑠) = (1 + 𝑠 𝜏𝑁 ) + (1 + 𝑠 𝜏𝑁 ) 𝑠 ∑ 𝜏𝑖0 + (1 + 𝑠 𝜏𝑁 ) 𝑠2 ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 + ...
𝑖=0 𝑖=1 𝑗=1
𝑁 −1 1≤𝑖<𝑗≤𝑁 −1
= (1 + 𝑠 𝜏𝑁 ) [1 + 𝑠 ∑ 𝜏𝑖0 + 𝑠 2 ∑ ∑ 𝜏𝑖0 ⋅ 𝜏𝑗𝑖 + ...]
𝑖=0 𝑖=1 𝑗=1

Per tant, podrem escriure el denominador de la funció de transferència com:

′ ′
𝐷(𝑠) = (1 + 𝑠 𝜏𝑁 ) (1 + 𝑏1 𝑠 + 𝑏2 𝑠 2 + ...)

Ens queda un pol real en 𝑝 = −1/𝜏𝑁 i un polinomi un grau inferior al de 𝐷(𝑠).

28
10 Presentació del treball
El treball el realitzareu atenent-vos a les següents directrius:
• Realitzareu el treball en processador de textos. Si la incorporació de fórmules us resul-
ta molt complicada, s’admetrà la inclusió d’imatges de material escrit a mà i escanejat o
fotografiat, a condició que el resultat sigui net i entenedor.
• En els fitxers que pugeu NO hi fareu constar el nom, sinó només el vostre NIF/NIE.
• Entregareu UN fitxer amb la resolució del treball, en format PDF. No s’acceptaran altres
formats.
• En el mateix fitxer s’han d’incloure els codis (Gnucap) necessaris per fer les simulacions
dels circuits i també els codis (Octave) per obtenir les dades per les gràfiques de les funcions
de transferència aproximades.
• Les gràfiques que heu d’incloure al document hauran d’estar convenientment etiquetades,
amb les llegendes corresponents si és el cas i tenir prou qualitat per poder llegir els valors
amb precisió suficient.

Bibliografia
John M. Miller, Dependance of the input impedance of a three-electrode vacuum tube upon the load
in the plate circuit, Scientific Papers of the Bureau of Standards, vol. 15, no. 351, pàgs. 367-385
(1920).
R.P. Sallen & E.L. Key, Practical method of designing RC active filters, IRE Transactions on Circuit
Theory, vol. 2, no. 1, pàgs. 74-85, Març 1955.

29