El Shamisen

Presència i utilització en la cultura japonesa

Gabriel Lluís i Guillem Armengol - Grup 1C

Índex
1. Construcció i tipus
2. Interpretació i afinacions comunes
3. Estils interpretatius

3.1 Katari-mono: l’estil narrat

3.2 Uta-mono: l’estil cantat

4. El Minyô: la música folklòrica

5. L’enka
6. El Shamisen en l’actualitat
Parts del Shamisen
Tenjin

Bachi-gawa
Sao

Koma

Bachi
(Plectre)

Dou
Neo
Parts del Shamisen (explicació)
En primer lloc, és important destacar que el Shamisen prové, originalment, del
Sanxian, un instrument similar d'origen xinés, que probablement va arribar al japó gràcies
als mercaders.

Pel que fa a la construcció, la membrana pot ser de diferents tipus de pell, històricament, de
gat o de gos. Tot i això, a mesura que l’instrument s’ha anat modernitzant, s’han acabat
substituïnt aquests materials per d’altres de sintètics, que imiten molt bé el so.

El bachi, així com altres parts de l’instrument, també ha canviat, passant de ser de marfil o
closca de tortuga a ser, o bé de fusta, o bé d’algun tipus de plàstic que imiti el resultat sonor
esperat. Quant a les cordes, estan fetes de seda i van en ordre de més greu (i per tant més
gruixuda) a l’interior, a més aguda (més prima) a l’exterior.

En la construcció moderna d’aquest instrument, , aquest es pot desmuntar en tres parts: el

Sao, el Neo i el Koma.
Tipus de Shamisen
Hi ha diversos factors en la construcció d’aquests instruments que influeixen en l’estil de
l’intèrpret (de fet, cada tipus està pensat per fer-se servir en un estil concret) com ara el pes
del pont, el gruix de les cordes o el tipus de plectre, però la característica més important a
l’hora de definir els tipus de shamisen és, sens dubte, la mida de l’instrument, a partir de la
qual distingim tres grans tipus (amb els seus subtipus concrets):

● Futozao
○ Tsugaru Shamisen
○ Gidayu Shamisen
● Chuuzao
○ Jiuta Shamisen
○ Minyô Shamisen
● Hosozao
○ Nagauta Shamisen
Futozao

Els Shamisen que pertanyen a aquest grup són els

més petits de la família, i són els que s’han
identificat més al llarg del temps amb un estil més
virtuosístic.

En trobem dos tipus principals, que es fan servir

usualment en els gèneres musicals homònims:

● Tsugaru Shamisen
● Gidayu Shamisen

A l’esquerra, una foto d’un tsugaru shamisen, a la

dreta, foto d’un gidayu shamisen.
Chuuzao

Els Shamisen que pertanyen a aquest grup són els

d’un tamany intermedi, i són els que
tradicionalment s’usen en la música tradicional i
en el folk.

En trobem dos tipus principals, que es fan servir

usualment en els gèneres musicals homònims:

● Jiuta Shamisen
● Minyô Shamisen

Foto d'un jiuta shamisen, en comparació amb la

diapositiva anterior, es pot apreciar que el màstil
és més llarg.
Hosozao

Els Shamisen que pertanyen a aquest grup són els

d’un tamany gran, aquells que al llarg del temps
s’han utilitzat preferentment en un rol
d’acompanyament, ja sigui de la veu cantada o en
el teatre (ja sigui el kabuki o el bunraku).

En trobem un tipus principal, que es fa servir

usualment en el gènere musical homònim:

● Nagauta Shamisen

Foto d’un Nagauta Shamisen. La principal

diferència torna a ser un màstil encara més llarg.
El Shamiko

El Shamiko és una variant del Shamisen que es

va crear per tal d’apropar aquest instrument,
habitualment molt car, a un grup més ampli de
gent.

Com a diferències entre els dos instruments cal

destacar la riquesa sonora (essent el shamisen
més ressonant), el material de què està feta la
membrana, en el cas del shamiko, un tipus
especial de paper i, per últim, la diferència de
preu, precisament el principal motiu de la
creació de l’instrument.
Foto on hi podem observar tres shamikos,
anant des del més simple (al mig) fins a dos
de més complexos (als costats).
Interpretació i afinacions comunes
El Shamisen es toca pinçant i/o colpejant les cordes
amb el plectre de la mà dreta, i aturant les cordes amb
tres dits de la mà esquerra sobre el màstil, com faria,
per exemple, un guitarrista. El punt més característic és
que el plectre colpeja la pell al mateix temps que les
cordes, fet que otorga a l’instrument la seva sonoritat
característica.

Podem veure’l normalment com un instrument

acompanyant, ja que per la seva sonoritat s'ha utilitzat
preferentment en el teatre japonès, acompanyant a un
cantant / narrador, depenent de l'estil teatral. Tot i
Hisao Suginaka tocant com a solista en un concert al
això, també el podem trobar com a solista instrumental
Espacio Ronda de Madrid l’any 2012.
com és el cas de la foto de la dreta.
Interpretació i afinacions comunes
Les tres cordes del shamisen es poden afinar de moltes maneres, tot i que el més habitual és
que l’afinació utilitzada per les cordes sigui la que més s’adapti a la persona o grup a qui està
acompanyant l’instrument.

Tot i això, generalment podem establir tres tipus d’afinació que són les més usades sigui en
l’estil que sigui. Les presentem en la següent imatge:

Tres tipus d’afinació

més usades pel
Shamisen. En cada una
tenim, d’esquerra a
dreta, les cordes de la
més greu a la més
aguda, amb la nota en
què estan afinades a
sobre de cada una.
Estils interpretatius

Com es pot observar en la imatge de la

dreta, hi ha una quantitat força
important d’estils de shamisen, ja que
en passar-se l’estil de mestre a
deixeble, cada vegada que algun
alumne establia un canvi rellevant en
l’estil li donava un nom nou com a
variant de l’estil original.

És per aquest motiu que en aquest

treball ens centrarem en algunes de les
variants dels dos grans estils: el Resum general de la major part dels gèneres del shamisen que han sigut
rellevants al llarg de la història.
katari-mono i l’uta-mono.
Katari-mono: l’estil narrat
Amb el seu origen al principi del període Edo, el katari-mono és un estil que es basa en
acompanyar la narració d’una història. Un temps després, apareixerà una variant d’aquest
estil anomenada gidayubushi, i que és el nom que donem a aquest estil quan s’interpreta en
el teatre de marionetes del Japó, el bunraku, que es segueix representant avui dia i fins i tot
n’hi ha un teatre dedicat a Osaka.

Tant si és dins com si és fora del teatre, aquest estil sempre compta amb la mateixa
formació: un cantant (sempre assegut darrere d’un faristol) i un instrumentista de shamisen.

En el següent enllaç hi trobem un fragment d’una obra de bunraku al Thailand Culture

Centre en motiu del Asian Puppet Theatre Exchange.

● https://www.youtube.com/watch?v=1qcBSAwQVpw
Uta-mono: l’estil cantat

L’uta-mono és un estil bàsicament d’acompanyament, un dels estils de shamisen més

populars en el passat i que, per aquest motiu, consta de moltes variants amb rellevància
històrica per a l’instrument.

Nosaltres ens centrarem en les tres que després de cercar informació hem considerat més
importants, per ordre cronològic d’aparició:

● Jiuta
● Nagauta
● Houta i Kouta
Jiuta, el shamisen acompanyant la veu
El Jiuta és, potser, la més antiga de les variants de l’uta-mono. Va sorgir a les corts del
període Edo com una forma de música de cambra instrumental i vocal. Tot i que en els seus
orígens la formació constava únicament de koto i veu, no va passar molt de temps fins que
s’hi van introduïr altres instruments, com ara el shamisen.

Històricament i actualment, un dels grups més populars amb què s’interpreta aquest estil és
el que es coneix com sankyoku, un trio format per shakuhachi, koto i shamisen. Usualment,
l’instrumentista de shamisen també canta.

En el següent enllaç hi trobem una gravació de la obra Onoe no Matsu, interpretada per un
grup sankyoku a Sydney en motiu del World Shakuhachi Festival l’any 2008. Els
instrumentistes són, de dreta a esquerra: Tokumaru Jumei, Fujii Akiko i Watanabe Akiko.

● https://www.youtube.com/watch?v=nwCuI3Xn7_E
Nagauta, la música del kabuki
El Nagauta o “cançó llarga” va néixer com a allargament d’alguns temes del Jiuta per tal de
poder acompanyar les danses del kabuki, cada vegada més llargues i complexes i que, per
aquest motiu, demandaven músiques també de les mateixes característiques. Però, aquesta
música no és exclusiva del kabuki, sinó que també s’usa en algunes cerimònies.

En aquest cas, la formació instrumental que s’empra no és tancada, sino que pot comptar
amb diversos tipus d’instrumentistes, com per exemple de shamisen, de taiko o cantants,
entre d’altres.

En el següent enllaç hi trobem una gravació de la cerimònia del te del Nagauta, Futari
Sobuhisa, de Hiromitsu Kuchiya, un mestre de Natori.

● https://www.youtube.com/watch?v=Uhyl6_9uVVo
Hauta i Kouta, el retorn a la música popular
Així com el Nagauta neix com a allargament del Jiuta, el Hauta o “cançó curta” neix com a
escurçament del Nagauta, per tal de poder fer-lo servir en ambients de música popular i,
per consegüent, com a retorn a la música popular japonesa del passat.

El Kouta, per la seva banda, és una variant del Hauta que es va fer popular en el període
Edo, prenent aquest nom posteriorment, en el període Meishi. El Kouta és per definició una
cançó popular acompanyada amb shamisen, així com el Hauta és una balada acompanyada
per shamisen.

En no constar d’una escenografia concreta, és difícil trobar gravacions audiovisuals d’aquest

estil. Per això, en aquest cas només en mostrem un exemple sonor (en el següent enllaç), en
concret, el tema Ume Wa Saitaka, de l’àlbum “Shamisen II - Japanese traditional music”.

● https://www.youtube.com/watch?v=fCQtZ-HzDBI
El Minyô: la música folklòrica
Minyô és el nom que es dona en japonès a la
música folklòrica. Es tracta d’un grup que
engloba una quantitat innumerable de
gèneres musicals, en un dels quals hi podem
trobar una presència molt important del
shamisen.

El Tsugaru Shamisen neix com un estil

instrumental practicat per persones cegues
per tal de guanyar-se la vida al carrer. Es
tracta d’un estil purament instrumental i que
https://www.youtube.com/watch?v=iJhlX6Lkq_Y
amb el pas del temps s’ha tornat un estil cada
Gravació audiovisual de l’obra Tsugaru Jongara-bushi
vegada més virtuosístic. Kyokubiki, interpretada per Masamitsu Takasaki.
L’enka
El terme Enka fa referència a dos estils de
música japonesa. El primer consisteix en la
utilització que es va fer de la cançó popular
com a mitjà de protesta durant la era Meiji,
però el que a nosaltres ens ocupa és el segon,
un gènere de cançons populars (kayōkyoku)
que mesclen elements tradicionals (com l’ús
d’instruments tradicionals, per exemple, el
shamisen) amb elements occidentals, una
barreja fruit de la globalització i la https://www.youtube.com/watch?v=EK4Q6VwPVuQ
occidentalització del Japó que va començar
Gravació en audio del tema 浪花節だよ人生は de Keiko Fuji.
després de la Segona Guerra Mundial.
El Shamisen en l’actualitat
En l’actualitat, la variant més extesa del shamisen i pràcticament la única que s’utilitza és el
Tsugaru Shamisen. Tant és així que a partir del segle XX i també en el segle XXI trobem un
auge en la seva popularitat, així com un augment en el nivell dels seus intèrprets que el
converteix en un estil summament virtuosístic, i veient com progressivament s’introdueix el
seu ús en altres estils com poden ser el rock o l’ska.

Tot i això, cal esmentar que l’ús del shamisen en la cultura tradicional japonesa no s’ha
perdut, i encara hi és present en una gran part de les cerimònies que tenen lloc al Japó, així
com en les obres de kabuki i bunraku i en concerts, ja sigui com a instrument solista o en
conjunts, com el ja esmentat sankyoku (koto, shakuhachi, shamisen i veu).
El Shamisen en l’actualitat: exemples
● https://www.youtube.com/watch?v=UabCh1o-5vM

Gravació audiovisual (videoclip) d’un tema de la Tokyo Ska Paradise Orchestra, amb
participació al shamisen de Ken Shimura i Hiromitsu Agatsuma.

● https://www.youtube.com/watch?v=mGawSbGzMWA

Gravació audiovisual en directe del grup Wagakki Band, on hi podem veure un grup força
nombrós de shamisen fent la veu principal al principi del tema.

● https://www.youtube.com/watch?v=mqlsO6iP5ow

Gravació audiovisual (videoclip) del tema Rising (2006), dels Yoshida Brothers, una barreja
del shamisen amb el rock.
Referències
- De Ferranti, H., 2000. Japanese musical instruments. Oxford: Oxford University Press.
- Hughes, D., 2008. Traditional folk song in modern Japan. Folkestone: Global Oriental.
- Kishibe, S., n.d. The traditional music of Japan.
- Malm, W., 2009. Traditional Japanese music and musical instruments. Tokyo: Kodansha
International.
- Mitsui, T., 2015. Made in Japan. London: Routledge.
- Piggott, F. and Southgate, T., n.d. The music and musical instruments of Japan.
- Bachido.com. 2021. Styles of Shamisen — Bachido Store. [online] Available at:
<https://bachido.com/store/shamisen-styles> [Accessed 8 November 2021].
- Tamba, A. and Gutiérrez, C., 2009. Músicas tradicionales de Japón de los orígenes al siglo XVI.
Torrejón de Ardoz, Madrid: Akal.
- Tokita, A., Tokita, A. and Hughes, D., 2007. The Ashgate companion to Japanese music. Aldershot,
Hants, England: Ashgate.
- Yu, A., 2021. Kouta - Japanese Wiki Corpus. [online] Japanese-wiki-corpus.org. Available at:
<https://www.japanese-wiki-corpus.org/culture/Kouta.html> [Accessed 11 November 2021].