EL JOVE CRANC

Un jove cranc anomenat X va pensar: “Per què a la meva família tots caminen cap
arrere? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes!!
Va començar a entrenar-se entre les pedres del riu sense que ningú ho vera.
Els primers dies acabava esgotat per l’esforç, se topava amb totes les coses i es feia un
embolic amb les potes. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè cada dia
es donava compte que tot es pot aprendre, si es vol.

Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:
- Fixeu-vos bé.
I va fer una magnífica demostració.
- Fill meu! – va cridar plorant el pare-, en què estaves pensant ? Camina tal i com els
pares t’hem ensenyat, i fixat com caminen els teus germans. Als mateix temps aquests
es burlaven del pobre cranc.
La mare el va mirar fixament i li va dir ….
- Ja n’hi ha prou! Si vols estar amb nosaltres, camina com tots els crancs, però si vas a
fer el que tu vulgues et quedaràs castigat!

El bon cranc volia molt a la seua família, però estava massa segur de que el que ell
estava fent era el correcte i per no estar castigat va decidir anar-se’n de casa.
Seguidament els va abraçar, es va acomiadar de tots i se’n va anar a recórrer tot el
món.

Anava d’un lloc a un altre i un dia es va trobar amb la sorpresa d’un grup de granotes
parlanxines, que s’havien reunit al voltant d’una fulla per començar a parlar.
- El món va al revés – va dir una granota -. Mireu aquell cranc , camina endavant!
- Ja no hi ha respecte! – va dir una altra granota.
Però el cranc no va fer cas i va tirar endavant, tal com ell volia, pel seu camí.

Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven, era un vell cranc solitari.
- Bon dia – va dir el cranc X
El vell el va observar i li va preguntar:
- Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als
crancs a caminar endavant. I ara mira visc sol, i la gent no em parla. Mentre estigues a
temps, fes-me cas: Fes el mateix que els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.

El jove cranc no sabia què contestar i no va dir res, però al mateix temps pensava:
“Tinc raó jo”.
I saludant al vell cranc va continuar el seu camí.
Anirà molt lluny? Farà cas als consells del vell cranc? Tornarà amb els seus pares?
Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb la mateixa decisió
que el primer dia.
Només podem desitjar-li de tot cor:
- Bon viatge!