7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 1

7. GRANS SOLISTES DELS ANYS 30

7.1. EL NOU LLENGUATGE DEL SAXÒFON

Es pot considerar Coleman Hawkins (1904-1969) el principal responsable de la creació

d’un nou llenguatge per al saxòfon, i d’una re-definició de les seves funcions com
instrument solista.
Va tocar amb l’orquestra de Fletcher Henderson entre 1922 i 1934, i la coincidència
durant uns anys amb Armstong li van ensenyar el camí, en pròpies paraules.
Entre 1934 i 1939 es va instal·lar a Europa, realitzant nombroses gires i gravacions.

Quan retornà als Estats Units, l’any1939, va realitzar el seu enregistrament més famós:
Una sorprenent versió de Body And Soul, en la que substituïa la melodia per una
improvisació des de el principi del tema, amb el tempo doblat, en el que desplegava un
fraseig basat en arpegis i en substitucions harmòniques. El solo va acabar adquirint
caràcter de llegenda, fins al punt que es va veure obligat a memoritzar-lo, doncs el
públic el demanava en totes les seves actuacions.
Durant els anys 40 va ser dels primers músics de swing en adaptar-se al bebop, i la seva
inquietud musical el va portar, en anys posteriors, a col·laborar amb músics de bebop
com Dizzy Gillespie, Max Roach, Thelonious Monk, Sonny Rollins, Stan Getz o Ron
Carter.

Va ser el primer gran improvisador del saxòfon, creant un so de referència, basat en un

potent vibrato, i amb un fraseig basat en l’harmonia vertical i en la substitució cromàtica
dels acords bàsics, anticipant en molts aspectes les novetats del bebop. Es va convertir
en model per a molts saxofonistes posteriors com Don Byas o Ben Webster, i va ser
respectat per tota la generació següent de joves músics de bebop.
Coleman Hawkins va mostrar la possibilitat de viure professionalment com un solista, i
va obrir-els-hi el camí amb la seva innovadora concepció harmònica. A més, va ser prou
obert per a incorporar molts joves boppers als seus grups dels anys 40.

Exemples:
Body And Soul (1939)
Smack (dedicat a Fletcher Henderson) (1939)

Lester Young (1909 – 1959) va ser un saxofonista amb una concepció totalment
diferent de la de Coleman Hawkins, amb una sonoritat molt més lleugera i flotant, amb
molt menys vibrato.
Després d’una dura infància a Nova Orleans (participava en un minstrel show amb el
seu pare, i en va fugir, cansat de pallisses i humiliacions), va passar uns primers anys
professionals erràtics, fracassant com a substitut de Coleman Hawkins a l’orquestra de
Fletcher Henderson, fins que, establert a Kansas, va ser contractat per Count Basie.
Va començar a excel·lir com solista, sobretot en el període dels Kansas City Seven,
en el que va enregistrar alguns dels seus primers solos memorables.
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 2

El seu fraseig partia d’una concepció lineal, relaxat, lleugerament darrere del beat (laid
back), més deslligat de l’harmonia, amb frases que buscaven “los notes boniques”, (6es
i 9es) a la manera de Frankie Trumbauer o Bix Beiderbecke. Amb una gran bagatge de
tocar blues, el seu llenguatge resultava cantable i fresc.
La seva construcció dels solos era molt melòdica, amb un swing que tendia a igualar
molt més les corxeres del que era habitual a l’època, amb gran varietat rítmica,
desenvolupant i desplaçant motius. Va descobrir alguns recursos instrumentals inèdits,
com per exemple els alternate fingerings (diferents posicions de claus per a un mateix
so amb diferent timbre) per a aconseguir ràpides repeticions d’una mateixa nota.

Exemples:
Shoe Shine Boy
enregistrat 1936 amb: Carl Smith – tp; Count Basie – pno; Walter Page – cb;
Jo Jones – bat

Lester Leaps In
enregistrat 1939 amb la Count Basie Kansas City Seven:
Buck Clayton – tp; Dickie Wells – tb; Count Basie – pno; Freddie Green – guit
Walter Page – bass; Jo Jones – bat

Gran amic de Billie Holiday [ell li deia a ella Lady Day, ella a ell Prez, de president],
Lester tenia un esperit individualista, i un comportament poc comú.
Utilitzava un llenguatge d’argot absolutament inintel·ligible per algú que no fos músic
de jazz, i va abusar de l’alcohol i les drogues, cosa que va influir en que la seva carrera
com a líder en sessions de gravació fos molt discontínua.

Exemple:
These Foolish Things
enregistrada 1945 amb: Dodo Marmarosa – piano; Red Callender – contrabaix;
Henry Tucker Green - bateria

Va ser absolutament influent en tota la generació de saxofonistes cool, com Stan Getz,
Gerry Mulligan o Paul Desmond, i també va constituir un model per a Charlie Parker,
que s’inicià en el llenguatge del jazz estudiant els seus solos i admirant la seva figura.
Va morir pocs mesos abans que la seva amiga Billie Holiday, l’any 1959, i molts músics
li van retre homenatge musical.
[Charles Mingus va composar Goodbye Pork Pie Hat, fent referència al tipus de barret
que solia dur i Wayne Shorter va composar Lester Left Town]

A més de Hawkins i Young, altres saxofonistes van desenvolupar el seu llenguatge

durant aquella època:
Ben Webster (1909 – 1973), deixeble de Hawkins, es va fer famós per el seu so i per el
seu fraseig insinuant. És destacable el període que va passar a l’orquestra de Duke
Ellington (principis dels 40s) on solos com el de Cotton Tail o Chelsea Bridge han
passat a la posteritat. Amb els anys es va convertir en un gran baladista.

Exemple:
All Too Soon
enregistrat per Ben Webster amb la Duke Ellington Orchestra l’any1940
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 3

Chu Berry (1910 – 1941) era conegut per la seva potència i velocitat, com es
pot apreciar en les seves gravacions amb Fletcher Henderson o Count Basie.
Benny Carter (1907 – 2003) fou, juntament amb Johnny Hodges, el creador del
llenguatge de la improvisació amb l’alto, destacant el seu sentit líric i la coherència dels
seus solos, així com la seva característica manera d’articular les corxeres.
També fou un excel·lent arranjador, líder d’orquestra, i també tocava el saxo tenor, el
clarinet i la trompeta (!)

7.2. L’EVOLUCIÓ DELS INSTRUMENTS DE METALL

Roy Eldridge (1911-1989) anomenat també Little Jazz, va ser el trompetista que va
avançar més en el desenvolupament tècnic i del llenguatge de la improvisació durant
l’era del swing. El seu estil va ser, en alguns punts, antecessor del bebop, i es notòria la
seva influència en Dizzy Gillespie.
Sorgit de l’orquestra de Fletcher Henderson, entre 1937 i 1941 va liderar les seves
pròpies formacions, incorporant-se després a l’orquestra d’Artie Shaw.
Destaca la seva capacitat tècnica, la seva amplitud de registre i el control dels aguts, i la
seva força i velocitat. El seu fraseig, com el de Coleman Hawkins, era molt vertical i
basat en l’harmonia.
Eldridge sempre tocava al límit, una actitud que després es retroba en els grans
improvisadors del bebop.

Exemples:
After You’ve Gone
Heckler’s Hop
enregistrades per Roy Eldridge l’any1937 amb, entre d’altres:
Chu Berry (tenor), Benny Carter (alto), Zutty Singleton (bateria), Clyde Hart (piano)

Altres trompetistes destacables a l’època eren, per una banda els que tocaven amb
Ellington (Cootie Williams, Cat Anderson, Rex Stewart) o amb Basie (Buck Clayton,
Sweets Edison), i per altra banda alguns que van alternar períodes free-lance amb
períodes en orquestra. D’aquests es pot destacar a:
Henry “Red” Allen (1906 – 1967), originari de Nova Orleans, cantant ocasional, que
destacà per el seu bonic so a registres mitjos i greus, que li permeté convertir-se en un
destacat baladista. Allen va desenvolupar conceptes harmònics molt avançats sense
perdre mai el seu estil i fraseig hot, molt clàssic.
També havia sorgit de l’orquestra de Fletcher Henderson, i es va significar durant els
anys 50 com un dels capdavanters dels moviments de revival.

Exemple:
Queer Notions
enregistrada per Red Allen l’any1933 amb l’orquestra de Fletcher Henderson.

El trombó també va tenir una etapa de notable desenvolupament durant l’era del swing,
no es pot oblidar que s’hi va desenvolupar una secció específica en la formació clàssica
de big band, generalment de tres trombons.
Entre els directors d’orquestra que tocaven l’instrument, s’han de destacar:
Jack Teagarden, el primer en impulsar el trombó com instrument solista
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 4

Tommy Dorsey, especialitzat en la interpretació de balades amb un so dolç i vellutat.

També es pot fer esment a Dicky Wells, de l’orquestra de Count Basie, especialista en
glissandos, i a Trummy Young, que va enregistrar excel·lents solos a l’orquestra de
Jimmy Lunceford, a passar un temps amb i que a partir dels anys 50 va treballar amb els
All-Stars de Louis Armstrong, viatjant per tot el món, fins que es va retirar.

I a l’orquestra de Duke Ellington va destacar Tricky Sam Nanton, especialista en la

utilització de la sordina plunger, amb la que, en combinació amb un efecte growl,
aconseguia una variada gamma sonora, evocadora de sons misteriosos, selvàtics i
nocturns.

7.3. EL DESENVOLUPAMENT SOLÍSTIC DE LA GUITARRA

Durant els anys 30 la guitarra va substituir definitivament el banjo en les seccions

rítmiques de les orquestres de jazz, però el discurs solístic de l’instrument va tenir un
desenvolupament més lent, lligat als intents tècnics d’amplificar-lo.
L’any 1937 la casa Gibson va comercialitzar el primer model electrificat, la ES – 150.
Charlie Christian va ser el primer guitarrista en explotar a fons els recursos que
oferia aquell nou instrument. Mentrestant, a França havia sorgit la figura d’un virtuós de
la guitarra acústica, que a més havia desenvolupat un llenguatge molt propi i un estil
personal: Django Reinhardt.

Jean Baptiste “Django” Reinhardt (1910 – 1953) va néixer a Bèlgica, però es va criar en
un campament gitano (manouche) a les afores de Paris.
Interessat des de molt petit per la música, va començar a tocar el banjo i el violí, i
ràpidament va començar a a actuar a locals de ball parisins. Als 18, un incendi a la seva
caravana li va causar greus ferides al cos i especialment a la mà esquerra, on li van
quedar dos dits inutilitzats. Obligat a una recuperació de 18 mesos, va canviar el
banjo per la guitarra i va desenvolupar una tècnica basada només en el punteig amb dos
dits. Durant aquest període va entrar en contacte amb el jazz, concretament amb
enregistraments de Louis Armstrong, i va començar a tocar i composar en aquest estil.
La seva música representava una curiosa fusió d’elements de la seva cultura manouche,
com la preponderància dels instruments de corda, la capacitat per a l’ornamentació i la
variació melòdica, i un component líric i melancòlic, amb la tradició jazzística, sobretot
palesa en el seu repertori (tocava temes com Tiger Rag, Honeysuckle Rose, It Don’t
Mean A Thing) i en elements estilístics al seu fraseig, com la utilització de blue notes i
en la concepció harmònica de les seves improvisacions.

Ràpidament va cridar l’atenció del director del Hot Club de Paris, Pierre Nourry, que
l’any 1934 li va proposar de muntar un quintet de cordes juntament amb el violinista
Stephane Grappelli. Així es va formar el seu famós Quintet del Hot Club de France:
Un violí, una guitarra solista, dues guitarres rítmiques d’acompanyament i contrabaix.

Exemples:
Honeysuckle Rose (composició de Fats Waller)
Nuages (composició de Django)
enregistrades 1940 amb el Quintet del Hot Club de France
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 5

Montmartre (composició de Rex Stewart)

enregistrada 1939 a Paris per Rex Stewart And His Feetwarmers:
Rex Stewart – trompeta; Barney Bigard – clarinet; Billy Taylor – contrabaix
Django Reinhardt - guitarra

L’estil de Django es caracteritzà per un so metàl·lic molt percussiu, amb utilització de

bendings, tremolos i glissandos, i nombrosos passatges d’octaves i de successions
d’acords, com a elements alternatius a la improvisació melòdica.

L’ocupació alemanya de Paris durant la Segona Guerra Mundial va separar els dos
líders del quintet, doncs Grapelli es refugià a Londres, i Django es va quedar al París
ocupat. Miraculosament no va ser deportat, i va refer el quintet amb la inclusió d’un
clarinet i d’una bateria enlloc d’una de les guitarres d’acompanyament.

L’any 1946 es traslladà als Estats Units per a tocar amb Duke Ellington, i va realitzar
unes gravacions amb guitarra elèctrica, però ni es va trobar còmode amb l’instrument
elèctric, ni amb el professionalisme i l’estil de vida americans.
Va tornar a Paris, on es va anar allunyant del món de l’espectacle, visquent els seus
darrers anys pràcticament retirat.

Charlie Christian (1916-1942) va tenir una carrera musical molt breu, però decisiva
per que va sentar les bases del llenguatge de jazz de la guitarra elèctrica. Va construïr un
nou discurs musical que superava les limitacions de la versió acústica de l’instrument.
Originari de Dallas, Texas, i criat a Oklahoma, cap a 1937 va començar a cridar
l’atenció de molts músics per el seu estil solístic i melòdic amb la guitarra elèctrica
amplificada. Frasejava com un instrument de vent, empastant-s’hi perfectament, amb un
so rodó. Les seves idees melòdiques i harmòniques resultaven molt innovadores, i
precursores d’un nou estil que s’anomenaria bebop.
L’any 1939 es va desplaçar a New York, on la pianista Mary Lou Williams el va
presentar a John Hammond, i aquest el va recomanar a Benny Goodman, amb qui va
tocar durant dos anys (1939 a 1941) en format de sextet, i també en algunes gravacions
amb la big band.
Va combinar la feina amb Goodman amb la seva freqüent assistència a jam sessions al
Minton’s, on estava sorgint el nou jazz “modern”.
La seva prematura mort de tuberculosi, l’any 1942, no va impedir que, en només 2 anys
d’activitat a l’escena de New York, i sense haver liderat mai cap gravació, revolucionés
totalment el paper de la guitarra en el jazz, treient-la del seu ancestral paper
d’instrument de la base rítmica per dotar-la d’un paper solístic.

Exemples:
Good Enough To Keep (Air Mail Special)
enregistrada 1940 amb el Benny Goodman Sextet:
Benny Goodman – clarinet; Charlie Christian – guitarra; Lionel Hampton – vibràfon;
Dudley Brooks – piano; Artie Bernstein – contrabaix; Nick Fatool – bateria

I’ve Found A New Baby

enregistrada 1941 amb el Benny Goodman Sextet
Benny Goodman – cl; Cootie Williams – tp; Georgie Auld – tsx; Count Basie – pno;
Charlie Christian – guit; Artie Bernstein – cb; Jo Jones – bat
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 6

Topsy (fragment)
enregistrada 1941 en una Jam Session al Minton’s Playhouse
Charlie Christian – guit; Kenny Kersey – pno; Nick Fenton – cb; Kenny Clarke – bat

7.4. L’APOTEOSI DEL STRIDE PIANO: ART TATUM

Art Tatum (1909-1956) originari de Toledo, Ohio, va nèixer afectat per una ceguesa
quasi total. La seva primera referència pianística fou el mestre del stride Fats Waller.
Als 18 anys ja treballava tocant en una emissora de ràdio local, i degut al seu gran èxit,
es va decidir re-emetre els programes a escala nacional a través de la NBC.
Quan l’any 1932 es va traslladar a New York per a fer els primers enregistraments (amb
Adelaida Hall, cantant que Ellington havia llançat a la fama al Cotton Club), Tatum ja
era una celebritat.
La seva tècnica derivava de l’estil stride, i la seva manera de tocar resultava inimitable:
ningú podia tocar tan ràpid a la mà dreta, amb vertiginoses sèries d’arpegis ascendents i
descendents, ningú tenía la capacitat d’explorar les harmonies com ho feia ell amb la mà
esquerra, i tothom que el sentia per primera vegada tenia la sensació d’estar escoltant
dos pianistes alhora.
Posseidor d’un pensament harmònic molt avançat, era capaç de versionar temes
populars amb múltiples re-harmonitzacions i modulacions, era capaç de subvertir les
convencions sobre la funció de cada una de les mans, intercanviant melodia i harmonia,
i dotant la mà esquerra d’una rica funció contrapuntística.

Exemples:
Tiger Rag (1940)
Tea For Two (1939)
Art Tatum – piano

També resultava notable la seva capacitat per a la revisió melòdica, essent capaç
d’exposar-la varies vegades de diferent manera, utilitzant canvis de tempo i de registre
estilístic.

Exemple:
Beautiful Love (1934)
Gairebé sempre actuava sol, excepte un període als anys 40 en el que va formar un
celebrat trio juntament amb el guitarrista Tiny Grimes i el baixista Slam Stewart.
La seva carrera es va desenvolupar fonamentalment en petits clubs, i només als darrers
anys de la seva vida va fer enregistraments amb figures de l’època com Ben Webster,
Roy Eldridge o Benny Carter.

Art Tatum ha quedat per a la història com el pianista de jazz més impressionant de tots
els temps, i ha influït molts músics posteriors, tant pianistes com altres instrumentistes:
Bud Powell, Oscar Peterson, Herbie Hancock, Charlie Parker o John Coltrane són
músics que han manifestat en diverses ocasions la seva admiració per Tatum.
Inclús un mestre del piano com Vladimir Horowitz repetia una i altra vegada que quan
sentia Tatum li saltaven les llàgrimes, considerant-lo un dels més grans pianistes de la
història de la música.
 7-GRANS SOLISTES DELS ANYS 30 7

7.5. L’ESTIL WALKING BASS I EL CONTRABAIX SOLISTA

El contrabaix és un instrument que experimenta importants canvis durant la dècada dels

30. S’abandona progressivament la tècnica del slap, usual als anys 20, i es substitueix
per un pizzicato més regular.
L’acompanyament s’estableix a negres (4 notes per compàs) i s’abandona el two-beat,
(tocar només en els temps 1 i 3, o al 2 i al 4 amb slap)
Sense oblidar pioners en la innovació del llenguatge de l’instrument, com John Kirby
(Fletcher Henderson Orch.) o Milt Hinton (Cab Calloway Orch.) s’han de destacar dos
noms:
Walter Page (Count Basie), va tenir un paper fonamental en la creació del walking bass.
Amb el pas d’un baix a dos a la fórmula del baix a negres, i amb la progressiva
complexitat de les seves línies, en les que no utilitzava només notes de l’acord o de
l’escala, sino també notes de pas cromàtiques, amb el que aconseguia més continuïtat.

Jimmy Blanton, (1918 –1942) durant els tres anys que va estar amb Ellington (abans
de morir prematurament l’any 1942), va ser el principal inventor del llenguatge solista
de l’instrument. Durant els tres anys que va estar amb Ellington va mostrar un estil
virtuosístic excel·lent, usant línies molt complexes i creatives, amb variacions rítmiques
que incloïen corxeres i a vegades inclús semicorxeres, i en tot el registre de l’instrument.
A més de la força i solidesa com acompanyant, va demostrar les possibilitats
melòdiques del contrabaix, com a element conductor en l’arranjament, com a element
contrapuntístic, com a solista, i també amb l’arc.
Va ser fonamental per a la concepció d’intèrprets posteriors com Oscar Pettiford o Ray
Brown.

Exemples:
Jack The Bear (Duke Ellington Orchestra, 1940)
Duke Ellington – piano; Jimmy Blanton – cb; Jones, Stewart, Williams – tp;
Nanton, Brown, Tizol – tb; Bigard, Hodges, Hardwick, Webster, Carney – saxos;
Guy – guit; Greer – bat

Sophisticated Lady (1941)

Duke Ellington – piano; Jimmy Blanton - contrabaix