1er Batxillerat Segon Trimestre

TEXTOS SOBRE LA LLIBERTAT

TEXT 1
Si realitzem un sondeig entre els alumnes per tal d'investigar què entén cadascun d'ells per llibertat, probablement
obtindrem respostes del tipus: ser lliure vol dir poder fer el que un vol, o bé, la llibertat es la independència
individual, etc... Es tracta, efectivament, de respostes teòricament molt correctes però el que serà interessant és fer
notar a l' alumne que , en realitat, mai no podem fer del tot, del tot -com un absolut-, el que volem ni tampoc podem
ser del tot, del tot independents. Haurem d' assumir que existeix una definició de llibertat que és impracticable, però
que si en serveix, matitzada, per orientar-nos.
Si acceptem aquest estat de coses, ja no caldrà que en parlem més de la llibertat com a absoluta independència ni
com a possibilitat de realització total dels nostres desigs. Els humans vivim en societat, i en una societat ja no té
sentit parlar de total independència ni de voluntat plenament satisfeta. I tot i així, bé té sentit parlar de llibertat.
És el que li passa al colom quan es planteja la seva relació amb l'aire. Per poder volar més ràpidament (per a ser més
lliure) li agradaria abolir l'aire que li oposa resintència (la gent) però si ho prova es trobarà a terra. No podrà volar
perquè el vol i el buit són senzillament incompatibles. Per volar bé li cal l'aire que -aparentment- el destorba.
Igualment, la llibertat humana en el buit (al marge de la societat) és impensable i, per això, no cal ni parlar-ne. Per
formular-ho d'una manera un xic més precisa, allò que condiciona la nostra llibertat —l'aire per al colom; la gent per
a nosaltres— és justament la condició que la fa possible. [Josep-Maria Terricabres]
- Què creus què vol dir l'afirmació "allò que condiciona la nostra llibertat és justament la condició que la fa possible".

TEXT 2
I ser responsable és saber-se autènticament lliure, per bé i per mal: empassar-se les conseqüències del que hem fet,
esmenar les coses dolentes que es puguin esmenar i aprofitar al màxim les coses bones. A diferència del nen malcriat
i covard, el responsable sempre està disposat a respondre dels seus actes: "Sí, he estat jo!". El món que ens envolta,
si t'hi fixes, està ple d'oferiments per a descarregar al subjecte el pes de la seva responsabilitat. La culpa del que hi ha
de dolent en tot el que passa sembla que és de les circumstàncies, de la societat en què vivim, del sistema capitalista,
del caràcter que tinc (" és que jo sóc així"), del fet que no em van educar bé (o em van malacostumar), dels anuncis
de la tele, de les temptacions que s'ofereixen en els aparadors, dels exemples irresistibles i perniciosos... Acabo
d'usar la paraula clau: irresistible. Tots els que volen dimitir de la responsabilitat creuen en l'irresistible. Savater, Etica
per al meu fill.
-Quines excuses denuncia l'autor que es fan servir per escapar de la responsabilitat?
TEXT 3
“T’explicaré un cas dramàtic. Ja coneixes els tèrmits, aquestes formigues blanques que a l’Àfrica aixequen
impressionants formiguers d’uns quants metres d’alçària i durs com la pedra. Com que el cos dels tèrmits és
tou, perquè no té la cuirassa quitinosa que protegeix altres insectes, el formiguer els serveix de closca
col•lectiva contra certes formigues enemigues, més ben armades que elles. Però de vegades un d’aquests
formiguers s’esfondra, per culpa d’una riuada o d’un elefant (als elefants els agrada gratar-se els flancs amb
els termiters, què hi farem). De seguida, els tèrmits-obrer es posen a treballar per a reconstruir la seva
fortalesa malmesa, ràpidament, i les grans formigues enemigues es llancen a l’assalt. Els tèrmits-soldat
surten a defensar la seva tribu i tracten de detenir les enemigues. Com que ni per mida ni per armament
poden competir contra elles, es pengen dels assaltants intentant frenar en la mesura que els és possible la
seva marxa, mentre que les feroces mandíbules dels seus assaltants els van esbocinant. Les obreres
treballen amb tota celeritat (s’ocupen de tancar una altra vegada el termiter derruït..., però el tanquen
deixant fora els pobres i heroics tèrmits-soldat, que sacrifiquen les seves vides per la seguretat dels altres.
És que no mereixen una medalla, almenys? No és just dir que són valents?

Canvi d’escenari, però no de tema. En la “Ilíada”, Homer explica la història d’Hèctor, el millor guerrer de
Troia, que espera a peu ferm fora de les muralles de la seva ciutat Aquil•les, l’enfurismat campió dels
aqueus, tot i sabent que és més fort que ell i que probablement el matarà. Ho fa per a complir el seu deure,
que consisteix a defensar la seva família i els seus conciutadans del terrible assaltant. Ningú no dubta que
Hèctor és un heroi, un autèntic valent. Però, és Hèctor heroic i valent de la mateixa manera que els tèrmits-
soldat, la gesta dels quals, milions de vegades repetida, cap Homer no s’ha molestat a explicar? No fa
Hèctor, al cap i a la fi, el mateix que qualsevol dels tèrmits anònims? Per què ens sembla el seu valor més
autèntic i més difícil que el dels insectes? Quina és la diferència entre un cas i l’altre? [Savater, F. Ètica per
al meu fill]
És Hèctor heroic i valent de la mateixa manera que els tèrmits-soldat ?

Els dos ho fan per sobreviure. Els tèrmits no ho han triat però en canvi l’Hèctor sí.