Resum Dandisme:

La conferència tractava sobre el terme dandisme, un fenomen que continua estant vigent
als nostres dies. Aquest concepte és crea a Anglaterra el 1811-1820 es a dir al segle XIX, i
era un fenomen que ocupava tant aspectes socials com culturals el qual va ser molt
important pel món de l’art. El dandisme es relacionen diversos conceptes: l’art, l’estil,
gènere, identitat i la contracultura. En concret, el terme dandi prové d’una onomatopeia,
que té a veure amb el moviment de maluc provocatiu que fan els homes al caminar, a mode
de provocació o per cridar l’atenció. Els homes dandis, volen i busquen ser homes
moderns, diferents i originals. Pel que fa a el context, aquesta corrent neix en un període
de crisis en plena revolució industrial on el romantiscisme tindrà una forta influencia en la
formació del dandisme. En el romanticsime l’artista també té un rol social no és només
guanya reconeixement per les seves obres d’art, té una influència en la societat. Aquest fet
fa que el romanticsime li atorgui a l’art una dimensió social. El dandisme es troba com hem
vist en la modernitat, en plena societat urbana i artificial. Tindrà dos nuclis principals de
desenvolupament, Londres i París. No serà fins al 1830-1848 que el dandisme viurà una
època daurada a França.

El primer dandi reconegut per la història es George Brummell, aquest es preocuparà

exclusivament per la seva aparença i imatge exterior durant tota la seva vida. Tindrà un
culte a la bellesa extrem i li donarà molta importància a la imatge social que projectava.
Brummell reinventa la moda masculina, introdueix la higiene personal masculina fet que
abans no era molt present i introduirà el concepte de celebritat. Ha tingut molta influència
al llarg dels últims anys, com per exemple actualment hi ha una colònia amb el seu nom,
una estàtua dedicada a ell en un carrer de Londres i es va fer una pel·lícula sobre ell als
anys 50.

Els dandis provenien de les classes acomodades o burgeses, ells repudien pertànyer a les
classes socials que formen part per inscriure’s en una altra, és a dir el dandisme. Creen
com la seva pròpia classe social. Els dandis ho fan en mode de protesta contra la normativa
classe mitjana, el seu lema és escandalitzar a la burgesia. Són éssers que es creen a si
mateixos, defensen el seu propi estil i gustos per sobre de tot. Busquen aquesta l’elegància
sofisticada, la treballen i la mediten constantment. Per això se’ls associa a aquesta
artificialitat i modernitat. Aconsegueixen escandalitzar la burgesia amb la seva vestimenta
entre altres, busquen ser dissonants i extravagants. Llueixen joies, abrics de pell i
perruques que contrasta molt amb la sobrietat de la burgesia. Aquesta rebel·lió contra la
burgesia també es produeix contra l’Estat. Socialitzen en els carrers urbanitas per tal que el
públic interpreti les seves subtileses que expressen amb el seu comportament i vestimenta i
que posen en qüestionament. Un altre aspecte que volen posar en dubte és el concepte de
treball i d’utilitat. Ells estan en contra del treball remunerat, ser un dandi comporta sofrir
un avorriment existencial. Tenen la filosofia de viure el present en un constant oci perpetu.

El dandisme penetra a França, i ens trobem amb dos escriptors que teoritzen a través de la
literatura el que es ser dandi, que són: Emile Levy i Baudelaire. El concepte de dandi passa
ser social a adquirir aspectes més artístics gràcies a Baudelaire. Els dandis ara són
equiparables als artistes, ells apliquen l’art en la seva pròpia vida i persona esdevenint així
en art en si mateix. Podem veure un exemple de dandi com artista en el retrat de Singer a
Graham, que els dos són artistes. L’abric que porta Graham defineix la personalitat
artistica de Graham però també el defineix com a dandi. És l’abric el que transmet
conceptualment ser un dandi. Podem destacar que és el primer que veu que l’orientació
sexual del dandi és una de les característiques més notables. El dandi no vol ser catalogat
en cap sistema, surt d’aquests esquemes i no vol tenir aquesta relació binària entre
gèneres. Es defineix entre allò femení i allò masculí. Al llarg de la història ens podem
trobar amb molts casos de dones que es vestien d’homes i homes que es maquillaven, fet
que estava molt associat a les dones. Bàsicament, es definien com éssers andrògens al no
poder definir el seu gènere.

Baudelaire publica “El pintor de la vida moderna”, i exposa en el seu llibre la percepció del
dandisme com a símbol de l’artista de la modernitat. En aquest llibre exposa entre altres, la
idea que tot allò artificial és millor que la naturalesa. Ho relaciona amb el maquillatge, ell
pensa que és una sofisticació i, per tant, és un perfeccionament de la naturalesa. Els dandis
pensen com si treballessin en si mateixos una obra d’art, el jo com a art. Ja que pensen tots
els artificis per crear el jo de l’art. La moda també juga un paper molt important en el
dandisme, amb ella poden transmetre conceptes i sentiments.

Hem vist que el dandi és un ésser social i públic, però també podem trobar amb dandis
aïllats de la societat com és el cas de l’escriptor Huysmans. Huysmans li feia fàstic la
societat i va decidir aïllar-se. Una altra figura molt important, es el compte Robert
Montesquiou, era un aristòcrata de París. Va ser un poeta del moviment simbolista molt
conegut per la seva extravagància. Un pintor nord-Americà anomenat Whistler li va fer un
retrat, en el moment que Montesquiou ja era una celebritat i era conegut per les seves
festes. Destaquen les seves corbates excèntriques i els guants tan característics que per ell
era un símbol de l’elegància masculina. Celebrava les seves festes a la seva casa, que era
plena d’extravagàncies. Comptava amb 12 sales que cada una corresponia a diferents
canvis d’humor. En aquestes sales ell celebrava festes de disfresses, orgies, consum de
drogues… Aquestes actituds anaven en contra del sistema establert, era una manera de
provocar-lo.

Una de les figures més importants en el dandisme angles es Oscar Wilde. Ens trobem en el
context del 1870 quan el dandisme torna a Anglaterra. Ell dona una idea del dandi més
democratitzada, com un dandi híbrid que és intel·lectual, però també públic i social. Oscar
afirma que per ser plenament un dandi ja no val en aparentar ser-ho sinó que cal ser un. És
una nova visió i comportament de com han de ser els dandis. Ell utilitza el dandisme per

escandalitzar la gent del teatre, la premsa i la massa. Finalment, Aubrey Beardsley és un

exemple del dandi exentric i decadent. Va morir molt jove, però li va donar temps
d’escandalitzar i influir en altres artistes. Tractava temes com erotisme i la sexualitat en els
seus dibuixos.