Vés al contingut

Mostra o oculta la barra lateral

Viquipèdial'Enciclopèdia Lliure
Cerca a Viquipèdia
Crea un compte

Eines personals

Contingut hide

Inici
Formació de les serralades. Orogènesi
Commuta la subsecció Formació de les serralades. Orogènesi
Serralada de plegament
Serralada ensiàlica
Geosinclinals-orògens
Grans serralades de la Terra
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Serralada

Pàgina
Discussió
Mostra
Modifica
Mostra l'historial

Més
(S'ha redirigit des de: Cadena muntanyosa)

Vista de satèl·lit de la serralada dels Alps

Serralada dels Andes
Vista aèria de la serralada dels Andes
L'Himàlaia enfocant l'altiplà tibetà. Fotografia realitzada des de l'Estació
Espacial Internacional.
L'Himàlaia i l'altiplà tibetà. Fotografia realitzada des de l'Estació Espacial
Internacional.
Una serralada (Geografia, Geologia, Geomorfologia estructural) és un sistema
muntanyós de gran vastitud, format per un conjunt de serres que manté una
determinada alineació estructural i morfològica, més llarg (centenars o milers de
km) que ample; Conjunt de muntanyes d’una gran extensió que forma, generalment, un
sistema i que té una formació comuna i característiques semblants, per exemple:
l'Himàlaia, els Andes, els Alps, els Pirineus, la serralada Prelitoral o el Sistema
Ibèric. El conjunt presenta unes característiques bastant similars i dona al
sistema una certa unitat. Cal distingir-ne una part principal, l'eix de la
serralada, i una altra de secundària, formada per ramals sorgits del tronc
principal. La seva part central (axial) s'anomena eix orogràfic. (en mountain
system (range); es cordillera; fr cordillère).[1][2][3]

Les serralades tenen dimensions que sobrepassen el centenar de quilòmetres. Sovint

integren altres conjunts que formen massissos, carenes, contraforts, serres,
serrals o serrats, de menor dimensió que es diferencien per l'agrupació de cims
d'una major alçada respecte a les muntanyes que els envolten (p. ex.: El Massís del
Montnegre a la Serralada Litoral) o bé perquè s'eleven de forma singular entre un
espai relativament pla (p. ex.: el Massís de Montserrat a la Serralada Prelitoral).

A Catalunya destaquen la serralada dels Pirineus i les serralades Litoral i

Prelitoral i al País Valencià el Sistema Ibèric amb el Massís del Penyagolosa.

La serralada amb els cims més alts és la de l'Himàlaia, amb alguns cims que superen
els 8.000 msnm, i la més llarga és la dels Andes, que recorre pràcticament tot Sud-
amèrica.

Formació de les serralades. Orogènesi

Serralada de plegament
Les serralades sovint són fruit de la tectònica de plaques (deriva continental)
quan dues o més plaques tectòniques es confronten. Així doncs, les grans serralades
acostumen a coincidir amb punts de xoc entre plaques tectòniques que presenten
moviments oposats, originant l'Himàlaia, els Andes, els Alps, l'Atles o els
Pirineus.

Les muntanyes o serralades de plegament, són relleus muntanyosos que tenen una
estructura de plegament i aixecament. Tectònica o diastrofisme, responen a l'influx
de les forces endògenes quan les plaques o blocs continentals són desplaçats i
sotmesos a grans esforços. Alguns d'aquests moviments es deuen a la posició dels
blocs al marge d'una placa litosfèrica, però n'hi ha d'altres completament
independents de la tectònica de plaques.[4]

Les muntanyes i serralades de plegament són unitats morfoestructurals definides

pels estrats ondulats, doblegats i fins i tot laminats o trencats. [...] Poden anar
des de modestes altituds fins a les més enlairades com l'Himàlaia. Els materials
són tan variats com l'edat dels paroxismes que les han elevat. Tanmateix el relleu
és controlat sempre per la seva estructura on també cal comptar-hi el rocam
diferenciat. Les podem distingir o agrupar en dos tipus:

estructures senzilles i intracontinentals: plecs de cobertora, plegaments d'estll

juràssic; plecs de fons, plecs de cobertora rígids; serres apalatxianes. També sota
el nom de serralades intracontinentals o intracratòniques. Són formades damunt un
crató o part molt dura de l'escorça terrestre. El vulcanisme i el metamorfisme hi
tenen poca importància, el flysch[5] (corriment) és gairebé inexistent. Poden ésser
serralades de cobertura o serralades de grans plecs de fons.

Megasutura:[6] S'anomena així el tipus serralada, limitada, per un costat, per una
subducció de tipus B i, per l’altre, per una subducció complementària de tipus A,
la qual és constituïda per grans desenganxaments i làmines encavalcants. És típica
de les muntanyes Rocalloses del Canadà i de les serralades d’Ouachita i dels
Apalatxes.

estructures compostes i complexes: d'estl tectònic o plecs de falla; mantells de

corriment; plegaments de sutura (rifting).[7][8] Anomenades també serralades
pericontinentals o pericratòniques. Es formen a la vora o a la perifèria d’un crató
Es divideixen en liminars, amb vulcanisme antic i escàs metamorfisme, i
geosinclinals, caracteritzades per forts plegaments, mantells de corriment, flysch
abundant i processos volcànics i metamòrfics.

El plegament que ha format una serralada pot ésser molt actiu o relativament
recent. Les serralades de plegament antic, han sofert els efectes de diversos
cicles d’erosió. En els temps actuals constitueixen una espècie de peneplà, amb un
relleu desgastat, arrodonit. Els contracops orogènics posteriors poden, però,
enlairar aquesta massa i fracturar-la. Les serralades de plegament relativament
recent, al contrari, tenen formes vives, agudes i poc desgastades.

Fase de plegament (Geologia) Període de formació de plegament, que es manifesta

normalment per mitjà d’una discordança i, en roques metamòrfiques, per superposició
d’estructures de deformació.(fase orogènica, fase tectònica)[9]
Serralada ensiàlica
Serralada (Geologia, estructura de al terra) produïda per la deformació en règim
compressiu d’una conca de tipus aulacogen, desenvolupada a partir d’una escorça
continental, encara que més o menys aprimada durant el període extensiu; té com a
característiques: 1) dimensions de moderades a petites amb absència de zonacions
marcades, algunes d’estratificades; 2) manca d’ofiolites i de metamorfisme (si n’hi
ha, reduït al de grau baix); 3) manca de metamorfisme d’alta pressió; 4) manca de
plutonisme; absència de vulcanisme andesític tardà; 5) presència d’una clara
diferenciació entre el sòcol i la cobertora com a conjunts mecànicament diferents,
cosa que la diferencia d’una serralada de plegament.

Geosinclinals-orògens
Durant l'era secundària i especialment durant el Terciari es formaren la major part
de les serralades al llarg de dos grans geosinclinals de tipus orògen: l'Alpí-
Himàlaia i el Cordillera.

El geosinclinal Alpí-Himàlaia ( simplement "Alpí" o "Euroasiàtic" per als geògrafs

europeus), on es distribueixen una sèrie de serralades que s’estenen des de l'oest
d'Àfrica fins a l'est l'Àsia i més enllà: Atles, Serralades Bètiques, Pirineus,
Alps, Carpats, Balcans, Caucas, Himàlaia, muntanyes de Malacca (Malàisia) i arcs
insulars a l'est del continent asiàtic.

El geosinclinal Cordillera ("China" o "Pacífic" per a alguns autors) en una línia

que segueixen les Rocalloses i els Andes, l'enorme conjunt muntanyós que s’estén al
llarg del Pacífic en el continent americà, en una barrera important de milers de
quilòmetres.

Grans serralades de la Terra

Serralada continent/subcontinent orientació general llargària (Km) cim
més alt altitud snm (m)
Andes Amèrica del Sud N-S 7.000 Aconcagua 6.962
Rocalloses (Rocky Mountain range)¹ Amèrica del Nord NO-SE 4.830 Mont Elbert 4.401
Gran Serralada Divisòria (Alps Australians) Oceania SO-NE 3.500 Mont
Kosciuszko 2.228
Antàrtica (muntanyes transantàrtiques) Antàrtida NO-SE 3.500 Mont Kirkpatrick
4.528
Urals Europa, Àsia NNE-SSE 2.500 Naródnaia 1.894
Atles Àfrica SEE-NOO 2.500 Toubkal 4.157
Apalatxes Amèrica del Nord SO-NE 2.414 Mont Katahdin 1.606
Himàlaia ² Àsia O-E 2.400 Everest 8.848
Altai Àsia SO-NO 2.000 Belukha 4.506
Ghats Occidentals (Sayhadri) Àsia NNO-SSE 1.600 Anamudi 2.695
Alps Europa O-E 1.200 Mont Blanc 4.807
Drakensberg Àfrica NO-SE 1.125 Thabana Ntlenyana 3.482
1. La Serralada Americana es considera un sistema conjunt que comprèn els Andes
(Serralada Sud) i la Serralada Nord-americana que, al seu torn, integra les
Rocalloses, Brooks i Alaska, i les paral·leles de Columbia, Sierra Nevada, Cascades
i diverses petites serralades costaneres del Pacífic i la Sierra Madre Occidental i
Oriental.[10]

La principal subdivisió dels Andes són la Serralada septentrional i la meridional.

Al llarg d’ambdues corren tres vasts sistemes de serralades gairebé paral·leles: la
Cordillera Occidental, la Cordillera Central i la Cordillera Oriental.

2. L’Himàlaia integra diverses serralades paral·leles: els Turons de Sivalik al

sud; la serralada inferior de l’Himàlaia; el Gran Himàlaia (central) i l'Himàlaia
tibetà al nord. El Karakoram es considera generalment separat de l'Himàlaia.

Referències
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons Modifica el valor a Wikidata
Viccionari
Viccionari
«serralada». Institut d'Estudis Catalans, Diec2, 2021. [Consulta: 8 juny 2021].
«serralada». CIT Diccionari General. Terminologia de Ciències i Tecnologia, IEC,
2021. [Consulta: 8 juny 2021].
«serralada». enciclopèdia.cat, GEC, 2021. [Consulta: 8 juny 2021].
Josep M. Panareda; Vicenç M. Rosselló i Verger; Alejandro Pérez Cueva. manual de
geografia física. 8. 2a edició. Universitat de València, 1998, p. 211-217. ISBN
8437034663, 9788437034669.
«flysh». IEC, Diccionari de Geologia, 2021. [Consulta: 8 juny 2921].
«megasutura de tipus serralada». IEC, Diccionari de Geologia, 2021. [Consulta: 8
juny 2021].
«rifting». Diccionari de Geologia, IEC, 2021. [Consulta: 8 juny 2021].
Rosselló, V.M.. «12. Plegaments i serralades». A: Manual de geografia física. 8.
2a edició. Universitat de València, 1998, p. 211-226. ISBN 8437034663,
9788437034669.
«fase de plegament». Diccionari de Geologia, IEC, 2021. [Consulta: 8 juny 2021].
Norman J. Silberling, D.L. Jones, J.W.H. Monger, and P.J. Coney «Lithotectonic
terrane map of the North American Cordillera». USGS Numbered Series, 1992. DOI:
10.3133/i2176.
Bibliografia
Cliff Ollier; Clifford David Ollier; C. F. Pain. The Origin of Mountains (en
anglès). 1a edició. Psychology Press, 2000, p. 345. ISBN 0415198895, 9780415198899.

Jean-Paul Schaer, John Rodgers. The Anatomy of Mountain Ranges (en anglès). 1a
edició. Princeton University Press, 2014, p. 308. ISBN 140085864X, 9781400858644.

Enllaços externs
Principals serralades del món, cims de muntanya més alts (en anglès)

Registres d'autoritat
NKC (1)
Bases d'informació
GEC (1)
Categoria: Serralades
La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 3 oct 2022 a les 22:27.
El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i
Compartir-Igual; es poden aplicar termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús.
Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia Foundation, Inc.
Política de privadesaQuant al projecte ViquipèdiaDescàrrec de responsabilitatVersió
per a mòbilsDesenvolupadorsEstadístiquesDeclaració de cookiesWikimedia
FoundationPowered by MediaWiki