Cristina Homet 09/01/2017

3r ESO D

La realitat no sempre és la veritat

- Per què va escollir aquells estudis?

Perquè els meus pares em van obligar. Volia que fos advocada, com el meu
pare. Jo el que volia estudiar era cinematografia, des de ben petita. “No
trobaràs feina, és una carrera sense futur”, no parava de repetir-me el meu
pare.

- Dret em sembla una carrera molt interessant. Molts dels meus familiars són
advocats, ho dec portar a la sang!

I vaig riure. El riure més fals de la meva vida.

- Durant el període d’atur, què ha fet?

Gastar-me els diners en un compte de Netflix per poder veure totes les
temporades de Joc de Trons. Això i quedar-me al llit tot el dia maleint la meva
vida.

- Invertir el meu temps i diners en nous projectes i noves sortides. Crec que la
innovació és molt important per a les nostres vides i que per això cal pensar en
nous projectes.

Com una altra temporada de Friends, per exemple. O potser una pel·lícula on
actuessin Ryan Gosling i Jude Law.

- Quins són els seus objectius futurs?

Trobar parella, anar-me’n de casa dels meus pares i intentar que l’ansietat i
l’estrès de la meva vida privada no afectin la meva vida professional... Això i
que em toqui la loteria.

- Formar-me com a advocada – per alguna cosa sóc aquí demanant feina, vaig
pensar - i assolir reptes que em facin créixer com a persona.

- Quins són els seus punts forts?

Se’m donen bé els Sudokus. A més a més, puc veure pel·lícules i sèries sense
parar. També em sé tota la biografia de Johnny Depp, fan número 1.

- Sóc molt bona memoritzant. També sóc una persona molt flexible, m’adapto
ràpidament.

Cosa que no és del tot mentida. No vaig tenir una adolescència gaire normal.
Els meus pares es van divorciar i vaig haver d’adaptar-me a allò.

- Quins són els seus punts negatius?

Crec que si els dic tots no acabarem mai. Sóc un punt enorme de negativitat.
Tot i així, acabo dibuixant un somriure i dic:

- A vegades m’enfado fàcilment, però se’m passa ràpid.

- I per acabar... Quina opinió tenen les altres persones de vostè?

Com es nota que ja té ganes d’acabar. Només deuen haver passat uns deu
minuts, però crec que a les dues se’ns ha fet interminable.

Bé, m’he de rumiar molt aquesta pregunta. El meu pare pensa que sóc una
fracassada, cosa que és veritat. La meva mare sempre em diu que m’assemblo
al meu pare, comentari que sempre m’enfada, perquè no hi ha persona que
més odiï en aquest món que ell. La meva millor amiga diu que sóc una egoista i
que només parlo de mi mateixa, i no hi discrepo perquè sé que té raó. La meva
ex parella sempre em deia que era molt freda i manipuladora, però el que
passa es que sóc molt insegura i no m’agrada que la gent em conegui de
veritat.
- Bé, suposo que hi ha diverses opinions... Però la gent sol dir que sóc molt
treballadora i que sempre toco de peus a terra. Sóc una persona molt realista i
lògica.

- D’acord, doncs aquí acaba la seva entrevista! Ha sigut un plaer.

M’aixeco i li dono la mà. El seu somriure no sembla fals, cosa que m’alegra
bastant. Jo també somric.

- El plaer ha estat meu.

Em giro per anar-me’n quan, de sobte, la dona em diu:

- Crec que tens molts números per fer-te amb la feina. Si per mi fos, te la
donava ara mateix!

Somric. Quina dona més simpàtica!

Quan ja estic al metro començo a pensar. Aquella dona només sap una part
molt petita de mi. No em coneix. I si en realitat fos una persona dolenta? Ella no
ho sabria.

Ningú coneix realment als altres. Estem envoltats de gent a qui considerem
amics o coneguts, però dels quals no coneixem més que una petita part d’ells.

Aquesta reflexió m’entristeix. Vivim envoltats de desconeguts i secrets.

I de sobte ric. Què estic pensant? Només sóc una noia amb els estudis de Dret,
sense feina i amb un amor incondicional cap al cinema, asseguda al metro al
costat d’uns turistes... No tinc temps fer filosofar, ni vocació per fer-ho.

Només sóc una noia perduda, a qui no li agrada que la gent sàpiga com és en
realitat. Aquesta sóc jo, futura advocada, futura esclava del sistema. Aquesta
sóc jo... Com m’agradaria no ser-ho.