ABANS D’ARA

Adéu a l’estiu!
De l’article de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) a Clarisme (1-X-1933).
Reflecteix la percepció del pas de les estacions en una periodista que excel·liria com a
novel·lista. És un escrit representatiu d’un jovent que experimentava modes -com la del
bronzejat- i que apreciava la joia de viure esperonada pel clima de llibertat de la República
novella.
MERCÈ RODOREDA 1933 Peces històriques triades per Josep Maria Casasús ARA 21/09/2016

L’estiu se’n va. Com sempre, com cada any, ens deixa; però la seva partença no ens
commou, puix que no dubtem de la seva tornada, i per bé que el seu abandonament ens
fa sentir un xic la melangia de l’hivern que s’apropa, xaruc, però constant, ens duu
també la fruïció de l’època més bella de tot l’any: la tardor. Els qui creuen que la tardor
és lletja són uns pobres infeliços que no saben copsar la boniquesa autumnal. Que no
saben comprendre els encisos només que en els grans espectacles o bé en els crims
truculents, i es queixen per no res de tot, creient-se superiors en sentir-se rondinosos. I
rondinen perquè a l’estiu fa calor, i perquè a l’hivern fa fred, i perquè el sol pica molt, i
perquè ara plou, i no saben veure en res ni un bri de felicitat; d’aquesta gran felicitat,
que radica justament en les petites coses. A mi m’agrada la tardor. No sóc poetessa. Jo
no us cantaré l’enyorança de les platges desertes, de la mar terrosa i enfollida, de les
il·lusions enganxades damunt la sorra i que les onades hauran esborrat enduent-se-les
qui sap on. Dels amors teixits en tot un estiu i que la tardor inconscientment haurà
desteixit. Dels arbres esquelètics dels quals el vent ha arrencat l’abrigall. De les noies
embrunides, orgulloses de la seva brunesa difícilment aconseguida, i que ara s’aniran
esblanqueint. I dels idil·lis, més o menys lícits, que algun marit mai no coneixerà, i
queixós tornarà a ciutat, quan hauria d’alegrar-se’n. La tardor té tota la serenitat i la
maduresa d’una dona de trenta anys. Així com la tan lloada primavera té la inconstància
i l’esbojarrament d’una xicota jove en la qual, encara que t’agradi, no pots confiar
massa, ja que és dolça i aspra alhora, la tardor és com una fruita assaonada a punt
d’ésser collida i menjada a dentellades, duent-nos aqueixos dies assolellats, després de
les pluges en què tot lluu, i l’aire té una frescor enamoradora, fent-te sentir amarat de
ganes de viure. [...] Adéu estiu! No deixis de tornar, quan serà hora, ben amarat de sol
roent i mars abaltides sota la besada del teu sol. Adéu, amors teixides en hores dolces i
plenes de serenor! I que l’estiu vinent us converteixi en amors ferms i constants: que la
tardor benefactora, i amb perfum de flor tardana, sàpiga obrir camins planers a l’esperit.
[...]