ELS TRES PLETS DE PASQUA GRANADA

Això que vaig a contar-vos diu que va passar fa molts anys. Era temps de la justícia seca i
casolana. Aquella que deien els batles reials. I n’hi havia un Alcoi que li deien don Ferran, era
la temor i l’admiració de tothom.

Pels mateixos anys, heus aquí que a la població de Castalla, habitava un ric burgès que li deien
Joan el de la Capa Gran. Joan era fi, de bones maneres i molt ric: i tenia un germà que era tot el
contrari, li deien Blai. Era més jove que en Joan, treballador com el qui més, no tenia ni cada i
vivia en una barraca.

L’any de la nostra història va arribar que es presentà un hivern molt cru i una nit es ca espolsar
una nevada de les grosses que ho colgà tot de mitja vara de neu.

BLAI: Vicenta, ha nevat.

VICENTA: Què dius?

BLAI: que ha fet una nevada fortíssima.

VICENTA: i ara. Què farem sense guanyar tu ni un trist jornal?

(Blai es posà capficat a pensar com donaria menjar a sis xiquets que tenia.)

BLAI: Què farem, Vicenta?

VICENTA: Mira, Blai; jo no crec que hi puguem fer res més que anar a casa el teu germà a
demanar-li diners emprats.

BLAI: al meu germà?

VICENTA: Sí, sí, al teu germà. A qui havia de ser?

(Blai comprengué que la darrera paraula quedava dita i se n’anà a casa d’en Joan.)

(Toc, toc!)

BLAI: Vull veure el meu germà: si pot ser.

JOAN: Hola, Blai!

BLAI: Estic sense jornal per moltes setmanes fins que se’n vagi tanta neu com ha caigut, la
dona i els xiquets se’m moriran de fam. T’agrairia que em deixessis cinc dobletes d’or per a
passar aquesta mala hora.

JOAN: Diners, diners! Dobletes! D’on me les haig de treure ? Estic pitjor que tu, pitjor!

BLAI: Mira, me’n vaig... quan anirem morint et prego que ens vinguis a enterrar! Això no costa
diners!

JOAN: Ets germà meu... Et deixo una vaca... Us la mengeu aquest hivern i després... me’n cries
una i... me la tornes.
(Treu la vaca i la hi dóna.)

JOAN: Me la tornaràs, eh?

BLAI: És clar. Quan dius que la vols?

JOAN: En passar l’hivern. Per sant Josep.

(Així van quedar. Blai se n’anà a la barraca amb la vaca. I tota la família, d’allí en avant
començaren a menjar vaca, vaca sola com qui diu. Va passar desembre, va passar gener, va
passar febrer, l’oratge s’havia asserenat i Blai tornava a tenir feina i bon jornal.)

BLAI: Vicenta, hem d’estalviar per a comprar una vaca jove, engreixar-la i tornar-la al meu
germà.

VICENTA: Jo ja voldria, però no puc. El teu jornal no m’arriba per a res.

(I arribà el dia de Sant Josep)

AGUTZIL: Pom, pom, pom!

BLAI: Qui és?

AGUTZIL: La justícia!

BLAI: Què vol de mi la justícia?

AGUTZIL: Sou vós en Blai?

BLAI: Jo sóc!

AGUTZIL: Doncs us vinc a veure en nom del senyor Joan el de la Capa Gran, a tornar en aquest
acte una vaca de set-centes lliures, jove de dos anys, o a pagar ara mateix allò que puja el seu
valor, o sigui, cinc dobletes d’or amb la cara del rei nostre senyor.

BLAI: Tant promte veniu?

AGUTZIL: Vós, Blai, quedàreu de tornar-la la vespre de Sant Josep.

BLAI: Així és

AGUTZIL: Doncs el termini és passat i el senyor Joan ha denunciat el cas a la justícia. Què hi
dieu?

BLAI: Que ara no puc tornar-ho

AGUTZIL (Pom! Pom! Pom!): Doncs quedeu ben avisat!!! El vostre germà vos demana davant
l’alta justícia del senyor Batle reial d’Alcoi.

BLAI: Quan?

AGUTZIL: D’aquí a dos mesos!

VICENTA: Ai, mare! Això són els juís de Pasqua Granada.

(De Castalla a Alcoi hi ha una jornada bona. Blai va eixir el dia abans de Pasqua Granada.
Anava pensant que perdria el plet, no podria pagar i els seus ossos i les seves molles anirien a
parar a la presó)

PORQUER: Socors! Ajudeu-me! Si us plau! (Porquer estirant un porc per una pota.) Si us plau
germà... que se m’ofega el porc i això seria la meva ruïna. Ai! Que m’ha caigut dins d’aquesta
bassa de fang i no el puc treure!

BLAI: Deixa’m, deixa’m a mi, que tinc més forces. Ja l’agafo per una pota!

PORQUER: Ai, que se m’anega!

BLAI: Calla, no m’atabalis! Calla, que ja el tinc d’una orella! Ah, aaah! Ah, que se’m dessolta!

PORQUER: Força, força, germà! (I en això PLAF! El porc es va enfonsar per sempre en la bassa.
Allí ca se la grossa!) Vostè, barsagues de la tavella, destrellatat de la guitza! Vostè! Com s’ho
ha apanyat per a esqueixar-me el porc? Manifasser, més que manifasser! I ara què farem?
Prepari’s home de no sé com, a pagar-me’l! Hala, tregui els diners de la taleca!

BLAI: No li puc donar res perquè no res tinc.

PORQUER: Doncs queda citat davant del senyor batle reial d’Alcoi. El dia de Pasqua Granada
l’espero en el palau de don Ferran. Ara... ja se’n pot anar al dimoni i a pastar fang.

BLAI: Un altre plet, per si no n’hi havia prou!

(Es posa en camí altre cop.)

LLENYETAIRE: Arri, ase del diantre! (Estirant un ase enmig d’un pont.) Arri, ase, que et mataràs!
Arrenca d’un cop! (En veure en Blai, li diu) Germà, germà, bon home, amic, sigueu que sigueu!
Socorreu-me! (Blai no diu res perquè està escalivat.) Ajudeu-me a espentar-lo del darrere i el
farem anar avant.

BLAI: On voleu que el menem?

LLENYETAIRE: A l’altra banda del riu. (el llenyater, de davant, estira de la ramalera; Blai de
darrera espenta l’animal. Però el dimoni de l’ase pega un bot, se n’ix del pont i es queda
penjant sobre l’abisme, perquè Blai no li amolla la cua.) Aguanteu fort, home, aguanteu fort!
Què m’heu fet? M’haveu espantat el burro! (Blai fa força per a aguantar l’ase enlaire. Les
galtes se li fan vermelles com un titot... I CRAC! La cua de l’ase cedeix i l’animal cau daltabaix
del pont.) Adéu al meu ase! Vós m’heu mort l’ase

BLAI: No és cert, home de la veta: el que jo he fet és intentar salvar-lo.

LLENYETAIRE: Vós me l’heu mort, vós! Poca vergonya! Pagui-me’l!

BLAI: No li puc pagar, que no tinc diner!

LLENYETAIRE: Vós, foraster, fareu el que voldreu. Però jo vaig a denunciar el cas a la justícia...
Demà, dia de Pasqua Granada, L’espero a cada de don Ferran el Batle reial d’Alcoi. (Se’n va.)

(Blai arribant a Alcoi, mirava la gent i les places per darrera vegada, pensant que aniria a parar
a la presó. Anà a casa don Ferran, va comparèixer davant d’ell i l’agutzil va cridar.)

AGUTZIL: Reclamacions de Joan de la Capa Gran, propietari; Rufet el Curt, porquer; i Serafí el
Ruc, llenyater... contra Blai, jornaler quan té faena.

(Compareixen tots.)

DON FERRAN: Tu, Joan de la Capa Gran, dius que el teu germà et deu una vaca.

JOAN:I és de veres, senyor Batle reial

DON FERRAN: Reconeixes el teu deute, Blai?

BLAI: Sí senyor, ja ho crec

DON FERRAN: Blai té sis fills i tu cap

JOAN: Sí, missenyor

DON FERRAN: Tu tens mil caps de bestiar, heretats, criats, criades, cotxe i dos cavalls... El teu
germà no té més que la creu del front.

JOAN: Sí, missenyor

DON FERRAN: Jo penso que mai en la vida podrà tornar-te res perquè no guanya prou. Tu què
dius a això?

JOAN: Perdoneu, però jo crec que el meu germà no torna la vaca perquè no té l’hàbit de
l’estalvi

DON FERRAN: Tu creus que es pot estalviar en les seves condicions?

JOAN: Certament, Missenyor.

DON FERRAN: Doncs bé, a provar-ho, tot seguit. Demà tornareu tots dos a Castalla.Blai i la
dona passaran a viure al vostre casalici. Tu i la teva muller passareu a viure a la barraca. D’allí a
dos mesos, suposo que hauràs estalviat, com dius, prou per tornar la vaca. Però, alerta! Si no
ho pots fer així, seràs condemnat a deu anys de treballs forçats per voler enredar la justícia!

JOAN: Missenyor, ¿i si...?

DON FERRAN: Fora! Aquesta és la meva sentència!

JOAN: Missenyor...!

DON FERRAN: Què més vols?

JOAN: Una súplica.

DON FERRAN: Fes-la prompte i no ens entretinguis més!

JOAN: Que he comprès la vostra alta justícia. Perdonat queda el deute del meu germà... sense
der la prova.

DON FERRAN: Blai, dóna-li les gràcies. Aquest plet s’ha acabat!

JOAN: Fosca! De quina me n’he lliurat! (marxa)

AGUTZIL: Que passi, Rufet el Curt, porquer.

DON FERRAN: Contan’ns en quatre mots el teu cas.

(El porcater va explicar la cosa al seu gust i manera)

DON FERRAN: Però anem! Tot això de l’orella està bé; però per què vas demanar auxili?

PORQUER: Perquè... no podia treure el porc jo sol.

DON FERRAN: Doncs, se t’hauria perdut l’animal de totes maneres, no és cert? Contesta!!!

PORQUER: Sí, missenyor, ben cert és.

DON FERRAN: en aquest cas, heus aquí la sentència: pagaràs mitja dobleta a Blai per la seva
feina d’haver-te ajudat.

PORQUER: Però...

DON FERRAN: Fora! El de l’ase!

(Va comparèixer el llenyater. El cor li feia trac, li xiulaven les orelles... Penedit d’haver posat un
plet i ja es veia a presidi per embolicar. I allò transcorregué com el cas del porquerol. Don
Ferran volia que el llenyataire agafés un altre ruc i el penges del pont a veure si el podia
aguantar per la cua. Total, que el llenyater, va fer.)

LLENYATAIRE: Preneu, preneu, Blai. No mitja, una dobleta us dono... i perdoneu! (Marxa
corrents.)

DON FERRAN: El judici és acabat.

AGUTZIL: Missenyor, què en fem d’en Blai?

DON FERRAN: En Blai? Ah, sí! Mira, Blaiet, quedes condemnat a no eixir del terme de Castalla
en tot el que et queda de vida... perquè quan vas pel món no fas més que barbaritats.