ACTE 1

ESCENA 1. Introducció
ESCENA 2. Encarnació
ESCENA 3. Infern I

PASTORETS ACTE 2
ESCENA 4. Visitació

ESCENA 1. Bosc Tenebrós I

PATRONAT ESCENA 2. A la Masia amb les Pastores

ESCENA 3. Bosc Tenebrós II
ESCENA 4. Infern II

2019 ACTE 3
ESCENA 5. Bosc Tenebrós III

ESCENA 1. Sopes amb els menuts de la casa

ESCENA 2. Derrota de Satanàs
ESCENA 3. Cova
PASTORETS PATRONAT 2019 – Llistat d’escenes i Personatges
ACTE 1 ACTE 2

ESCENA 1. Introducció ESCENA 1. Bosc Tenebrós I

 LOURDES  LLUQUET: Ramon Ortiz
 MARTA  ROVELLÓ: Ignasi Vila
 DOLORS  SATANÀS: Joan Busquets
 ANIOL  LLUCIFER: Martí Vila
 ÀNGELS (veu en Off)  SUPÈRBIA: Alba Vila
 ENVEJA: Gemma Vila
ESCENA 2. Encarnació  AVARÍCIA: Pere Vila
 MARE DE DÉU: Montse Vila  PERESA: Luis Diego
 SANT GABRIEL: Teresa Busquets  GOLOSIA: Isaac Extremera
 ANGELET: Alba Mateos  IRA: Anna Vila
ESCENA 3. Infern I  LUXÚRIA: Josep Crous
 LLUCIFER: Martí Vila  SANT MIQUEL: Montse Ortiz
 SUPÈRBIA: Alba Vila
ESCENA 2. A la Masia amb les Pastores
 ENVEJA: Gemma Vila  MUNDETA: Isabel Vila
 AVARÍCIA: Pere Vila  CINTA: Núria Rovirola
 PERESA: Luis Diego  ISABELÓ: Maria Vila
 GOLOSIA: Isaac Extremera  MARTA: Maria del Mar Ortiz
 IRA: Anna Vila  QUIMETA: Gloria de Miguel
 LUXÚRIA: Josep Crous  ANAM (Poeta): Joan Pau Vila
ESCENA 4. Visitació  JOANOI (Músic): Miquel Busquets
 MARE DE DÉU: Montse Vila  JEPÓ (Pintor): Carlos Batllori
 ELISABET: Carmen Vila  GETSÉ: Tomàs Busquets
 LLUQUET: Ramon Ortiz
 ROVELLÓ: Ignasi Vila
 SATANÀS: Joan Busquets
 LLUCIFER: Martí Vila
 MIQUEL: Montse Ortiz

2
ESCENA 3. Bosc Tenebrós II ESCENA 5. Bosc Tenebrós III
 GETSÉ: Tomàs Busquets
 ANAM (Poeta): Joan Pau Vila  BELCEBÚ: Anna Puig
 JOANOI (Músic): Miquel Busquets  QUIMETA: Gloria de Miguel
 JEPÓ (Pintor): Carlos Batllori  SANT GABRIEL: Teresa Busquets
 MARIA: Montse Vila  MUNDETA: Isabel Vila
 SANT JOSEP: Monitor
 GETSÉ: Tomàs Busquets
 SATANÀS: Joan Busquets ACTE 3
 LLUCIFER: Martí Vila
ESCENA 1. Sopes amb els menuts de la casa
 SUPÈRBIA: Alba Vila
 MATEU: Aleix Batllori
 ENVEJA: Gemma Vila
 PERIC: Jaume Batllori
 AVARÍCIA: Pere Vila
 ROSETA: Paquita Vila
 PERESA: Luis Diego
 LLUISETA: Núria Crous
 GOLOSIA: Isaac Extremera
 TERESINA: Maria Crous
 IRA: Anna Vila
 JUDITH: Paula de Miguel
 LLUQUET: Ramon Ortiz
 DIMONI (Luxúria): Josep Crous
 ROVELLÓ: Ignasi Vila
 ÀNGEL: Alba Mateos
ESCENA 4. Infern II  ÀNGEL ESTRELLA: Francesc Jové
 SATANÀS: Joan Busquets  ÀNGEL ESTRELLA: Miquel
 LLUCIFER: Martí Vila
ESCENA 2. Derrota de Satanàs
 BELCEBÚ: Anna Puig
 SATANÀS: Joan Busquets
 FÚRIES INFERN
 LLUCIFER: Martí Vila
 SANT MIQUEL: Montse Ortiz
 FÚRIES INFERN
 ANAM (Poeta): Joan Pau Vila
 SANT MIQUEL: Montse Ortiz
 JOANOI (Músic): Miquel Busquets
 JEPÓ (Pintor): Carlos Batllori ESCENA 3. Cova
 LLUQUET: Ramon Ortiz  TOTS ELS PERSONATGES
 ROVELLÓ: Ignasi Vila

3
 ACTE PRIMER MARTA: Mmm... bé... jo pensava, més aviat en la convivència de cada
dissabte, les pallassades d’en Pere, Lluís i companyia, les estones que ens
Acte 1. Escena 1. Introducció rèiem amb la Mariate, les bromes del mossèn... i tantes altres coses.
(S’obren cortines verdes i grogues. LOURDES entra pel costat dret tot mirant que
LOURDES: Les converses fins les tantes amb la Maria a convivències i
no hi hagi ningú i fa un gest parlant al mateix temps.)
campaments, l’exposició de flors, les obres de teatre...
LOURDES: Vine, Marta. Sembla que aquí podrem parlar tranquil·les.
MARTA: Oh, sí! El teatre! Recordes aquella en que tu i jo ens enfilàvem al
MARTA: (Entrant a escena) No recordava que fos tan difícil trobar un lloc de veure una rata?
pau entre les parets del Patronat.
LOURDES: Marta, et pensaràs que m’he tornat boja...
LOURDES: Sí, el Patronat... (Sospirant) quins records que em porta...
MARTA: Sempre ho has estat.
MARTA: (Tot anant cap al fons) Mira! Aquesta és la paret que la meva mare
LOURDES: Però... no hi ha ningú...
va pintar de negre. Abans era blanca, recordes?
MARTA: SÍ...?
LOURDES: Gris, voldràs dir. La tractàvem de meravella quan érem petites.
Els monitors hi van haver de posar una cortina al davant per dissimular. LOURDES: I tenim un escenari...
MARTA: És veritat! Era per aquí que hi havia la marca de la “bamba” d’en MARTA: Em comences a fer por...
Josep Maria, oi?
LOURDES: I si fem l’esceneta un momentet, esquifidet de res?
LOURDES: Sí. Encara recordo la bronca de la Mariate... a nosaltres ens va fer
MARTA: M’ho temia! (Amb ironia) Ja hi pots contar!
molta gràcia. No entenc perquè a ella no.
LOURDES: Sispli... Marta... només per aquesta vegada... (tot fent-li ullets)
MARTA: Seiem aquí.
MARTA: D’acord. Està bé. Només perquè sé que no em deixaràs en pau fins
LOURDES: M’agrada com penses.
que digui que sí.
MARTA: Lourdes, ara que no ens escolta ningú, tu trobes a faltar això de ser
LOURDES: Gràcies, Marta! Que bé em coneixes!
monitores?
(Fent com si es preparessin per entrar a escena. Dramatitzant tant com puguin.)
LOURDES: En quin sentit: en aguantar els nens cada dissabte, anar a dormir
a les mil per preparar les catequesis, les reunions inacabables o els “tocs MARTA: Què és això? Ah! Una rata!
d’atenció” (marcant amb un gest les cometes) que la Mariate ens feia de tant
LOURDES: Una rata! On?
en tant...?
MARTA: Ah!

4
LOURDES: Ah! DOLORS: Dius que les samarres dels pastors s’han tenyit de rosa? Imma!
(Donen un parell de voltes a l’escenari tot cridant i es pugen a la banqueta (Apareix l’ANIOL pel costat oposat pel que ha entrat la DOLORS)
agafant-se les dues de les mans. L’escena ha de quedar còmica. Quan porten uns
breus moments a dalt la banqueta passa la DOLORS d’un extrem a l’altre de
ANIOL: Dolors! Un desastre! Tot reparant la cortina que anava fluixa ha
l’escenari tot fent com si estigués estressada parlant pel mòbil. La LOURDES i la caigut al damunt d’en Xevi.
MARTA baixen d’un salt fent gest de dissimular davant de la DOLORS. Un cop ja ha DOLORS: I no t’ho perdis! Els pastors sortiran de color rosa!
baixat tornen a parlar.)
ANIOL: No em diguis això! Però com ha passat?
LOURDES: Espero que no ens hagi vist. Després parlaré amb ella.
DOLORS: No ho vulguis saber... anem a veure això de les cortines.
MARTA: No entenc com he accedit a fer això. Quina vergonya!
ÀNGELS: (cridant des de baix) Aniol! Fa mitja hora que hauria hagut de
LOURDES: I has vist com anava la Dolors? Pobre... Sempre ficada en mil
començar l’assaig general!
coses...
ANIOL: Corre!
MARTA: Ja... per cert, tornant a la conversa d’abans. Si poguessis,
demanaries que et tornessin a readmetre? DOLORS: Anem!

LOURDES: Readmetre de què? De monitora? (La MARTA i la LOURDES havien quedat en segon pla escoltant el panorama.)

MARTA: Exactament. Hi ha nits que al anar al llit m’entretinc pensant en si MARTA: Saps, Lourdes, crec que com estic ja em va bé.
no deu haver estat un error deixar-ho... LOURDES: Sí, Marta. Això de ser monitor està sobrevalorat.
LOURDES: T’entenc... a mi, a vegades, em passa igual... creus que si li MARTA: Comentaven coses de pastorets, oi?
comentéssim a la Dolors...
LOURDES: Sí. El pa nostre de cada any. Els assajos són un desastre, però el
MARTA: O potser a l’Aniol... dia de la funció sempre surt tot meravellosament bé.
LOURDES: Els hi podríem dir que, com a germanes grans d’ells que som... MARTA: Això és obra de l’Angelet de la Guarda.
MARTA: Això amb l’Aniol no funcionarà... LOURDES: I a les oracions del mossèn.
LOURDES: Ja amb la Dolors tampoc... MARTA: Recordes el que ens diu cada any?
MARTA: I si... LOURDES: Que els pastorets són una catequesi?
(Torna a passar la DOLORS amb el mòbil encara a l’orella. Es para al mig de
l’escenari.)

5
MARTA: Sí! (Dirigint-se als nens del davant de l’escenari) Ho heu sentit bé?
Estigueu molt atents perquè, a més de passar una bona estona, podreu
aprendre moltes coses si escolteu bé tot el que diuen.
LOURDES: (Als nens també) No us perdeu detall. El bon Jesuset estarà aquí a
dalt de l’escenari en una estoneta. (Cap a la MARTA) I ara anem a asseure
ràpid o ens els perdrem!
MARTA: Ai! Sí! Anem!
(MARTA i LOURDES baixen pel costat esquerra de l’escenari. Es tanquen cortines
grogues. MÚSICA.)

6
Acte 1. Escena 2. Història de la Salvació i Encarnació (Sona música. S’obra una llum blanca i entra GABRIEL).

(Davant de cortines grogues. L’Arcàngel SANT GABRIEL surt pel costat dret de GABRIEL: Déu te salvi, Maria. (Això ho diu fent una reverència).
l’escenari.)
MARIA: Qui sou vós que em parleu amb aquest accent tant dolç.
SANT GABRIEL: Al començament, Déu creà l’Univers, la magnificència del cel
GABRIEL: Sóc Gabriel, l’àngel del Senyor que ve a portar-vos una gran nova.
i la bellesa de la terra. I finalment creà l’home a semblança i imatge seva.
Però envejós el dimoni de la benaurança del primer home, sota la forma MARIA: (Agenollant-se) Parleu, que la vostra serventa escolta.
d’una serp temptà Eva a menjar la fruita que Déu els havia prohibit. (Pausa.)
GABRIEL: Gentil Maria, l’hora és arribada i vós sou l’escollida per donar llum
Llavors Déu envià a l’arcàngel Sant Miquel amb aquest missatge: “Adam, en al sant Fill de Déu. Vós sou la dolça criatura que Déu ha escollit per mare.
càstig del teu pecat, Déu te treu del Paradís”. (Pausa) “I tu, serpent, dia vindrà Florirà de tes entranyes el tan esperat Messies.
que una dona t’aixafarà el cap. Ella serà el camí d’Aquell que ha d’obrir les
MARIA: Més, com serà això, arcàngel sant, si jo no conec baró?
portes del Paradís a la humanitat d’avui, desterrada a causa del pecat
d’orgull i de desobediència”. (Pausa.) GABRIEL: L’Esperit Sant davallarà sobre vós y concebreu, oh, Verge Santa!,
per virtut del Creador.
I així va quedar l’home, abatut pel càstig de Déu, però amb l’esperança de
veure un dia complerta la promesa divina de tornar a obrir les portes del MARIA: Vostra esclava aquí veieu qui s’enjoia en obeir. Faci’s en mi segons
Paradís i restaurar la naturalesa caiguda de la humanitat, reparant els cors disposat haveu.
dels homes amb la Redempció. Des d’aleshores, totes les generacions del
(Sona música. S’encén una llum blanca que il·lumina a MARIA. Entra a l’escena un
poble de Déu, esperaven el Messies. Fins que va arribar la plenitud del
angelet petit portant una corona de flor i se la dona a GABRIEL. Aquest se la posa a
temps. (Pausa) Ara me’n vaig cap a Natzaret a anunciar la seva vinguda a MARIA. Ella s’aixeca i GABRIEL i l’ANGELET es posen de genolls. Es queda l’escena
Maria, la Verge escollida per a ser la Mare de Déu. congelada uns segons i es tanquen cortines grogues).
(SANT GABRIEL marxa pel costat oposat de l’escenari. Sona música i s’obren
cortines grogues. L’escena és l’interior d’una habitació on es veu a MARIA
asseguda llegint un llibre. Només hi ha encesa la llum groga).

MARIA: (Fent veure que llegeix) “Naixerà d’una donzella un nin amb el cabell
ros i de rostre tant formós que amb ningú tindrà parella. Serà el vertader
Messies, ell serà aquell Verb Diví que assenyalarà el camí de totes les
alegries. De puresa virginal sa mare tindrà el consol com cristall que el raig
de sol passa sens deixar senyal”. (Pausa) Oh, Déu meu! Quina dolcesa trobo
en aquestes paraules! El goig que sento en llegir-les és més gran cada
vegada. Feliç aquella donzella que de l’infant serà mare!

7
Acte 1. Escena 3. Infern
(Sona MÚSICA tenebrosa. S’obren cortines grogues i es veuen SUPÈRBIA, GOLOSIA,
AVARICIA i PERESA netejant la sala del tro de l’Infern. El primer, supervisant, els
segon i tercer, escombrant i ordenant, i el quart, dormint assegut al tro.)
SUPÈRBIA: Peresa! T’he dit que treguis la pols del tro, no que seguis d’amunt
d’ella!
PERESA: (Badallant) És que el tro de Satanàs és tan còmode i s’hi està tan bé...
és una temptació massa gran no aprofitar quan ell no hi és...
SUPÉRBIA: Llamps i trons! Aixeca’t d’una vegada! I tu, Golosia, què fas que
encara hi ha un munt de brossa al terra?
GOLOSIA: Si la brossa es pogués menjar ja et dic jo que no hi seria... quina
gana! Falta gaire perquè arribi l’hora de dinar?
AVARICIA: Peresa, surt ja del tro. Que vull mirar si hi ha caigut alguna
moneda. Aquestes són per mi!
PERESA: Ja va... ja va... i què passa si la trobo jo? No hi ha una dita que diu:
«Qui s’ho troba, s’ho queda»? (Pausa) Mira! Un sesterci romà!
AVARIACIA: Dóna-me’l! Ja t’he dit que és meu!
PERESA: (En to burleta) «Qui s’ho troba, s’ho queda». «Qui s’ho troba, s’ho
queda».
AVARICIA: Peresa!
(AVARICIA es llança a sobre de PERESA tot intentant agafar-li la moneda.)
SUPÉRBIA: Pareu ja! Peresa! Dóna’m la moneda! Avarícia, acaba d’una
vegada de posar bé les teles d’aranya!
PERESA i AVARÍCIA: Sí, Superbiós.
(PERESA li dóna la moneda i SUPÉRBIA se la guarda. Entren a escena ENVEJA, IRA i
LUXÚRIA carregant la olla grossa.)
IRA: Mal llamp! Com re dimonis pesa aquesta olla!
ENVEJA: No sé perquè ens la fan portar amunt i avall si mai hi bullim a ningú.
LUXÚRIA: És veritat! Els pastors sempre se’ns acaben escapant.
SUPÈRBIA: Impertinents! Si s’escapen és per la vostra incompetència!
ENVEJA: (Amb sorna) Mira qui parla... el Superbiós que sempre ho fa tot bé...,
que no s’equivoca mai... i que porta centenars d’ànimes a l’Infern...
SUPÈRBIA: Justa la fusta! No podries haver fet un retrat més bo.
LUXÚRIA: Ai, ai, ai... aquí s’enrederà una de grossa...
IRA: Deixa’ls fer! M’ho passo molt bé quan s’irriten l’un a l’altre per aquestes
rucades.
ENVEJA: I que sempre has de ser el primer perquè el teu és l’únic nom que
Satanàs s’ha molestat a aprendre...
SUPÈRBIA: Exacte!
ENVEJA: (Canviant a un to més enfadat) I per què tu? No és just! Jo sóc tan bon
dimoni o millor que tu.
SUPÈRBIA: Millor que jo? Ha! No em faci’s riure!
(Els altres dimonis es van col·locant en semicercle quedant al darrere de SUPÈRBIA
i ENVEJA i aquests dos situant-se al centre.)
PERESA: No els hi fa mandra barallar-se per això cada dia? (Dit això es torna a
seure al tro de SATANÀS.)
GOLOSIA: Si tinguessin la mateixa gana que jo es deixarien estar de tants
romanços... (S’asseu recolzant-se al tro.)
AVARÍCIA: Vaig a buscar immediatament a Llucifer per explicar-li el que
passa. Potser així em guanyi una recompensa només per mi! (Surt corrents de
l’escenari.)
8
IRA: Enveja, dóna-li un ganxo de dreta, clava-li les dents, tortura-li el fetge,
castiga-li durament el pàncrees...
LUXÚRIA: (Dirigint-se a IRA) Em jugo la forca a que guanyarà Supèrbia.
IRA: Fet!
SUPÈRBIA: Sargantana repel·lent! Sigues dimoni valent i llençat al meu braç
ardent!
ENVEJA: Ui! Però si sap rimar i tot! Jo sí que tinc braç fort i ben encès.
SUPÈRBIA: Enveja... obeeix d’una vegada, disculpa’t i m’oblidaré de la teva
impertinència.
ENVEJA: Disculpar-me? Obeir? Això seria acte de virtut i nosaltres som
dimonis, recordes?
SEPÈRBIA: Vine aquí que et penjaré caps per avall!
ENVEJA: Abans m’hauràs d’agafar!
(Donen els dos una o dues voltes, segons convingui, pel teatre. Mentre s’empaiten
apareix LLUCIFER seguit d’AVARÍCIA.)
LLUCIFER: Què significa aquet escàndol?
(SUPÈRBIA i ENVEJA paren de cop, PERESA i GOLOSIA es posen drets d’un salt i tots
es posen en posició de “firmes”.)
AVARÍCIA: Veu, senyor, ja li havia dit jo que...
LLUCIFER: Calla! (Pausa. Ara es dirigeix a SUPÈRBIA.) Supèrbia, em pots dir
què passa aquí? No es suposa que estaves vigilant a aquests sapastres?
AVARÍCIA: Doncs miri...
LLUCIFER: No t’he dit que callis? Fuig de la meva vista! Ves ara mateix a
lubricar les cadenes dels calabossos.
AVARÍCIA: Un altre dia ho sé i... (Surt d’escena.)
LLUCIFER: Supèrbia!
SUPÈRBIA: Sí, senyor! (Dóna un pas endavant.) El que ha passat, senyor, és que
Enveja ha posat en dubte la meva autoritat i això no ho puc permetre.
LLUCIFER: Enveja! Pas al front!
(ENVEJA dóna un pas endavant amb caire marcial i es posa al costat de
SUPÈRBIA.)
LLUCIFER: No tinc perquè aguantar més els vostres jocs infantils. Suficients
maldecaps tinc per afegir-vos- hi a vosaltres. Una més com aquesta i us
enviaré a collir brases al subsòl. (Pausa) Però... què hi fa la caldera d’en Pere
Botero aquí?
SUPÈRBIA: Bé, com que Satanàs havia dit que la deixéssim com nova... havia
suposat que...
LLUCIFER: Pel trident de Tritó! Que en sou de rucs tots plegats! Enveja,
Peresa, Golosia: porteu-la immediatament a la sala de les calderes abans no
torni Satanàs!
ENVEJA: Una altra vegada? Ara sí que t’enganxaré de valent, Supèrbia...
GOLOSIA: No podríem fer un petit mos abans?
LLUCIFER: Ara mateix!
PERESA: Quina mandra! Treure la pols era més còmode...
(Surten d’escena ENVEJA, GOLOSIA i PERESA emportant-se l’olla.)
LLUCIFER: Supèrbia. Ves amb Ira i Luxúria a esmolar les forques. Les
necessitarem.
SUPÈRBIA: Ara mateix, senyor! (A IRA i LUXÚRIA) Vinga, veniu!
IRA: (Dirigint-se a LUXÚRIA) Em deus una forca.
9
LUXURIA: Ni parlar-ne! Els dos han marxat amb la cua entre cames. Per tant,
no te la penso donar.
IRA: Mal llamp!
(Surten els tres per l’escenari deixant sol a LLUCIFER.)

LLUCIFER: Quina colla de galifardeus, bons per res! Com si tingués temps per
a solucionar les seves ximpleries! (Es posa a passejar nerviosament per
l’escenari.) I amb les notícies que li he de donar a Satanàs... no li agradarà
gens... com representa que li diré que Déu s’ha encarnat de la Verge... Per
tot l’àcid sulfúric del món! Sóc dimoni mort! Més val que marxi ja, que si el
faig esperar encara serà pitjor...
(LLUCIFER surt de l’escenari. Es tanquen cortines grogues. Música.)

10
Acte 1. Escena 4. Visitació El seu nom és sant,
i l’amor que té
(S’obren Cortines grogues. ELISABET està desgranant espigues de blat asseguda
davant el seu portal. Entra MARIA. Llum de dia.)
als qui creuen en Ell
s’estén de generació en generació.
ELISABET: El meu cor exulta d’alegria. És com si l’infant que duc dins meu
m’anunciés l’arribada d’alguna cosa molt important. (Pausa. Pot ta rarejar una
cançoneta. Fent com si alguna cosa hagués captat la seva atenció i es posa a mirar ELISABET:
fixament a la llunyania.) Mira! Sembla que per allà ve algú. Qui és? (Pausa) Però Les obres del seu braç són potents:
si és la meva cosina Maria! (Cridant-la) Maria! dispersa els homes de cor altiu,
MARIA: Déu vos guard, Elisabet! derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
ELISABET: Maria! (S’abracen) Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el Omple de béns els pobres
fruit del teu ventre! Qui sóc jo perquè vingui a visitar-me la mare del meu i els rics se’n tornen sense res.
Senyor?
MARIA: Com és que saps el que Déu m’ha concedit? Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
ELISABET: Tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat s’ha recordat del seu amor a Abraham
d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el i a la seva descendència per sempre.
Senyor t’ha fet saber es complirà.
MARIA: Sóc tan feliç, Elisabet! MARIA: Deixa que em quedi amb tu unes setmanes, fins que hagi nascut el
La meva ànima magnifica el Senyor, nen, perquè aquest Infant també serà gran als ulls de Déu.
el meu esperit celebra ELISABET: No hi ha res que em pogués fer més feliç. Sigues benvinguda a la
Déu que em salva, nostra casa.
perquè ha mirat la petitesa
de la seva serventa. MARIA: Moltes gràcies, Elisabet.
ELISABET: No, Maria. Gràcies a tu. (Pausa) Entrem que deus estar cansada del
Des d’ara totes les generacions viatge.
em diran benaurada,
perquè el Totpoderós
obra en mi meravelles.

11
 ACTE SEGON
Acte 2. Escena 1. Bosc Tenebrós I
(LLUQUET i ROVELLÓ. Després SATANÀS, els set dimonis dels pecats capitals, i
LLUCIFER. LLUQUET i ROVELLÓ s'han perdut en el bosc.)
ROVELLÓ: Ai, quina por que tinc! Jo vull tornar a casa!
LLUQUET: No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem el
camí, si Déu ho vol.
ROVELLÓ: Jo tinc por. (Mirant amb esglai cap al fons.) Ai, veus? El llop, el
llop!
LLUQUET: On el veus el llop?
ROVELLÓ: Allà al fons. Veus allò que es belluga?
LLUQUET: No veig res que es bellugui, com no siguis tu mateix que estàs
tremolant com una fulla.
ROVELLÓ: Vols dir que allò no és un llop?
LLUQUET: No, home, no. Potser una sargantana.
ROVELLÓ: Sí, fes-hi broma. Jo estic que d'aquí no en sortirem mai més.
LLUQUET: No siguis babau, home! Al primer pagès que passi, li
demanarem el camí i llestos.
ROVELLÓ: Sí, sí, pots ben riure. I, no sents quina pudor de sofre?
LLUQUET: Això mateix estava pensant.
(Surt SATANÀS. Va tapat amb un mantell que li cobreix el vestit vermell.)
ROVELLÓ: Ai, ai, un fantasma!
LLUQUET: No, home; si és un senyor. Calla, que li demanarem si ens vol
guiar.
SATANÀS: Qui és que destorba la quietud del meu bosc?
LLUQUET: (A part) Ah, vaja; és l'amo del tros... (Alt) És aquest, (per en
ROVELLÓ) que està més esverat que un dimoni.
12
SATANÀS: Qui sou i on aneu?
LLUQUET: (Rumiant-se la resposta.) Ja veurà...
SATANÀS- Respon de pressa.
ROVELLÓ: Tinc por.
LLUQUET: Ui, quin geni! No s'enfadi, home, per tan poca cosa.
SATANÀS: La ràbia se m'emporta! Respon d'una vegada. Qui sou?
LLUQUET: Som els vailets del Patronat.
SATANÀS: On és això?
LLUQUET: (Amb molta naturalitat) Miri, no es pot pas equivocar. Sap a la
parròquia de Sant Josep? Doncs, giri a mà dreta i tiri amunt; després
travessa la riu Onyar, segueix endavant i...
SATANÀS: Miserable! És que et burles de mi?
ROVELLÓ: No el facis enfadar, Lluquet.
LLUQUET: Burlar-me de vós? Déu me'n guard ...
SATANÀS: Maledicció! Guarda't de pronunciar aquest nom en la meva
presència!
LLUQUET: (Recalcant el mot "Déu") Perquè he dit Déu me'n guard?
SATANÀS: (Avançant amenaçador) Calla!
(LLUQUET i ROVELLÓ reculen. En ROVELLÓ sempre agafat darrera en LLUQUET
i mirant de tant en tant el dimoni des de darrera d'ell. Aquest joc es repetirà
cada cop que avanci el dimoni.)
SATANÀS: Ja prou mofes! Digues: on aneu?
LLUQUET: Anàvem a Natzaret de Judea per a veure els pastors i llogar-nos
de rabadans.
SATANÀS: I amb quina intenció ho feu, tot això?
ROVELLÓ: No el facis enfadar, eh!
LLUQUET: Amb la intenció de veure la meravella més gran que mai hi hagi LLUCIFER: Maria.
hagut a la terra. SATANÀS: I d'on és?
SATANÀS: També sabeu això, vosaltres? (A part) La nostra desgràcia és LLUCIFER: De Natzaret.
segura!
SATANÀS: Tot això m'exalta per proclamar a mort la guerra!
ROVELLÓ: (A part) Veus! Ja l'has fet enfadar!
LLUCIFER: De tu, menys no esperava que tot bull a la terra. Vencerem.
LLUQUET: (A part) No l'entenc aquest home. Per mi ha begut un xiquet Però, que veig? Qui són aquests dos minyons?
massa.
ROVELLÓ: Ai, ara sí que estem bons!
SATANÀS: (Sense fer cas d'ells i amb grans gesticulacions) Maledicció! ¿Serà
veritat que el Cel encara vol avergonyir-nos més? LLUQUET: Ui, Rovelló, quin mareig!
ROVELLÓ: Què fa ara? SATANÀS: Mal viatge! I tens raó! Ja me n'havia oblidat.
LLUQUET: Em sembla que compta les mosques que passen. LLUCIFER: I tot ho hauran escoltat.
SATANÀS: I en Llucifer encara no ha tornat! La ràbia se m'emporta, però ROVELLÓ: Ai, Lluquet!
si les notícies que em durà confirmen tot això, tots coneixeran la fúria de LLUQUET: Ai Rovelló!
la meva venjança.
SATANÀS: Vosaltres heu de pagar la ràbia que tinc al cos.
ROVELLÓ: No sents més fortor de sofre?
LLUCIFER: Au, atanseu-vos tots dos.
LLUQUET: Deu gastar cerilles barates.
LLUQUET- No es molesti... pot parlar.
(LLUCIFER entra en escena.)
SATANÀS- Acosteu-vos tot seguit si no voleu que us aixafi i us rebenti i us
ROVELLÓ: Ai, quina por! esclafi com si fóssiu un mosquit.
LLUQUET: Aquest per la cara sembla de Llagostera. ROVELLÓ: Ai, jo em moriré de por.
ROVELLÓ: Ara sí que hem begut oli. Espera't; vejam què li diu. LLUQUET: Fes com jo; fes el valent. (Atansant-se resolt a SATANÀS.) Que em
LLUCIFER: Salut, rei de l'Infern. crida a mi?
SATANÀS: Digues: què hi ha? Què es diu pel món? LLUCIFER: L'insolent!
LLUCIFER: No sé pas com començar; estic que tot em tremola, pensar que LLUQUET: Deia alguna cosa?
una dona sola ens pugui així humiliar. Ja veuràs com el Messies a venir no ROVELLÓ: Ai, jo!
trigarà. Ja la donzella s'ha triat, que és tan santa i tan bella que mai una
altra donzella amb ella s'haurà igualat. SATANÀS: Vostre càstig serà etern, ja que mentre anàvem parlant us heu
estat escoltant els propòsits de l'Infern.
SATANÀS: Tot l'Infern s'enrabia en un instant com aquest. Com es diu
ella? LLUQUET: Dispensi, això no és veritat.
13
ROVELLÓ: Ai, Lluquet, jo ja em veig mort.
SATANÀS: Com s’entén?
LLUQUET: És que sóc sord, i, es clar, de res m'he "enterat".
SATANÀS: Així, doncs, de la parella (Per ROVELLÓ) aquest sofrirà el
turment.
LLUQUET: No, senyor; tampoc no hi sent, que té un cuc a cada orella.
SATANÀS: Prou ja de parlar!
LLUQUET: Vull dir...
SATANÀS: Dic que callis de seguida!
LLUQUET: Veu, no el sento, i tant com crida.
SATANÀS: Sóc jo que no et vull sentir. (A LLUCIFER) Llucifer, fes emplenar
d'oli bullent la caldera.
ROVELLÓ: Ai, quina fi ens reserva! Fregits com el bacallà.
(LLUCIFER surt un moment de l'escena i torna a entrar poc després)
SATANÀS: Que comenci, doncs, la guerra contra el poder etern. Veniu,
fúries de l'Infern! I que s'esquerdi la Terra!
(Es produeix un terratrèmol. Tot seguit apareixen una munió de diables, amb
un gran perol i llenya. SATANÀS torna a prendre la paraula.)
SATANÀS- (Als dimonis.) Del cel, les ordres fatals aviat hem de capgirar...
Ara poden ja parlar els Set Pecats Capitals.
SUPÈRBIA: Aquí som, oh Satanàs! I em penso que no cal dir que estem
disposats a obeir tot allò que ens manaràs. Jo sóc el superbiós que a
l'home poso l'escull de la supèrbia i l'orgull, que li perd ànima i cos.
IRA: Jo sóc la Ira. El meu poder sobre l'home no té igual; la ira l'arma del
punyal, i a matar hi troba plaer.
GOLOSIA: Jo sóc el diable golut; i amb la meva temptació no es poden
comptar, oh, no, els homes que jo he perdut.
14
ENVEJA: Jo amb l'enveja faig tornar l'home vil i menyspreable; el ric torno
miserable i el bo, faig bo per cremar.
LUXÚRIA: Jo encenc en la carn mortal els desitjos a pilons, i desvetllo les
passions i sóc el qui fa més mal.
PERESA: Sense ser aparatós, ni mostrar molta feresa, jo vaig filtrant la
peresa, que et torna mandrós.
AVARÍCIA: Jo fent lluir amb malícia sols una moneda d'or, de l'home faig
néixer al cor el turment de l'avarícia.
SATANÀS: Vostres armes poderoses triomfaran, n'estic segur, que fins ara
mai ningú hi ha posat gaires noses. I si és cert, com van dient pel món
durant aquests dies, que aquest esperat Messies salvarà tota la gent, no
he de fer més que entaular la batalla, ben de seguida, que amb aquesta
tropa decidida estic segur de al Cel guanyar. I vosaltres, fogainers sigueu
actius i feiners. EI foc heu de revifar d'aquesta grossa caldera i encendre
bé la llenya per poder el món incendiar.
DIMONIS: Vostres ordres complirem!
ROVELLÓ: Ai, jo estic ja mig rostit!
LLUQUET: Amb oli bullent, fregits, quina fila que farem!
(LLUCIFER i altres dimonis enxampen en LLUQUET i en ROVELLÓ per dur-los a la
caldera. En aquest instant apareix Sant MIQUEL i tots fugen esverats, menys
SATANÀS, a terra i cap cot, i en LLUQUET i en ROVELLÓ, que resten embadalits
davant l'Àngel.)
MIQUEL: Atura't, rei de maldat!
ROVELLÓ: Noi, quin àngel tan bonic!
SATANÀS: Oh, ràbia! Veure'm petit aquí davant la bondat.
MIQUEL: Les teves arts infernals, les podràs posar en joc, però no arribarà
el teu foc a socarrimar el Nadal. De Déu Pare prové el gust que es vagi
atansant el dia en què, en un món més just, hi vingui el seu Fill Jesús que
ha de néixer de Maria.
SATANÀS: Que m'hagi d'aguantar això, humiliat d'aquesta manera!
 (Se'n va Sant MIQUEL seguit dels rabadans. Abans, però, ROVELLÓ i LLUQUET
parlen a SATANÀS...)
ROVELLÓ: I si us cou massa, fiqueu-hi paper d’estrassa que diuen que hi
va molt bé!
LLUQUET: Amb l'oli de la caldera, hi podeu fregir pebrots.
(Acaba de sortir d'escena. Sona música i es tanquen cortines grogues.)

15
Acte 2. Escena 2. A la Masia amb les Pastores
(Davant de cortines grogues. Apareixen LLUQUET i ROVELLÓ.)
ROVELLÓ: Ai, quina por que he passat! Jo encara no sé ben bé si sóc viu o
mort.
LLUQUET: No? Ja t'ho diré. (El pessiga)
ROVELLÓ: Ui, ui, ui! Quin pessic!
LLUQUET: Te n'has sentit? Doncs, això vol dir que ets viu.
ROVELLÓ: Vaja, no em facis mal. Ja ens hi ha anat de ben prim, ja.
LLUQUET: Sort n’hem tingut, d'aquell bon àngel.
ROVELLÓ: Tota la vida que li n'estarà agraït. El que m'ha quedat és una
gana! (De sobte, esverat i amb grans crits.) Ai, que veig! Ai, ara sí que ho és!
LLUQUET: Que és el que veus?
ROVELLÓ: Ai, Lluquet, amaga'm!
LLUQUET: Però, què veus?
ROVELLÓ: Sí que ho es, sí. El llop, el llop, mes pelut i gros que un bisont!
Jo me’n, vaig!
LLUQUET: Espera't, home, que veurem el què és.
(LLUQUET agafa pel braç a en ROVELLÓ, i ambdós s'acosten cap on sembla que
s'apropa un terrible llop.)
ROVELLÓ- Me'n vaig, me'n vaig. Jo no hi vull morir mastegat. (Fa una
estrebada volent fugir, però no ho aconsegueix.)
LLUQUET- Vine, home!
ROVELLÓ- Ai que se'ns tira al damunt! No ho vull veure! (Es tapa els ulls
com pot.)
LLUQUET- Mira't el teu llop, Rovelló.
(Entren ANAM, JOANOI i JEPÓ. El primer amb un pergamí i una ploma a les
mans, el segon amb una bandúrria i, l’últim, amb una caixa de pintures.
L’ANAM va primer i duu posada una samarra molt peluda.)
16
ELS TRES ARTISTES: Bon dia!
ROVELLÓ: (Mirant avergonyit) Ah! Si només sou tres pastors! Quina por que
he passat. Bon dia tingueu.
LLUQUET: No em soneu de res. Qui sou vosaltres?
ANAM: Som uns artistes incompresos que vaguen pel món tot oferint el
nostre talent i el nostre art.
ROVELLÓ: Lluquet... vols dir que aquests hi toquen gaire?
LLUQUET: Noi! No en tinc ni idea. (Cap als altres) I quin talents teniu?
JOANOI: Jo sóc en Joanoi i em dedico a la música.
JEPO: Jo Jepó i sóc pintor.
ANAM: I jo em dic Anam i pel món vaig versant.
LLUQUET: Ah! (Allargant la “a”. Dirigint-se cap a ROVELLÓ) N’has entès
alguna cosa tu?
ROVELLÓ: Ni mitja paraula! Avui en fan ofici de qualsevol cosa.
LLUQUET: Més val que marxem o no arribarem mai a Natzaret.
ROVELLÓ: Oh, sí! (Dirigint-se als músics) Adéu-siau, bona gent. Nosaltres
anem passant.
ANAM: Abans que marxeu. Sabeu d’alguna masia de per aquí a prop?
JOANOI: Fa dos dies que no mengem i...
JEPÓ: La vida de l’artista és molt dura... sabeu?
ROVELLÓ: Pobres... Lluquet, els acompanyem fins a can Calderó?
LLUQUET: D’acord, Rovelló! A can Calderó s’ha dit! Vinga marxem!
JEPÓ: Moltes gràcies, companys!
LLUQUET: A Déu siguin donades.
ROVELLÓ: I de camí us explicarem de quina ens n’hem sortit. Quina por
que he passat.
JOANOI: A veure, conteu, conteu.
LLUQUET: Doncs bé! Resulta que....
(Surten pel costat oposat pel que han entrat LLUQUET i ROVELLÓ. Sona música.
S’obren cortines grogues i es veu l’entrada d’una Masia amb les pastores
CINTA, MARTA i ISABELÓ assegudes al banc tallant mongetes.)
CINTA: Mireu, es fa així: tallo la cua, tallo el cap i al sac! Veieu?
MARTA i ISABELÓ: (Imitant-la) Tallo la cua, tallo el cap i al sac.
CINTA: Perfecte!
MARTA: Que fàcil! Tallo la cua, tallo el cap i al sac. Tallo la cua, tallo el cap
i al sac. Tallo la cua...
ISABELÓ: Sí, Marta. No cal que ho repeteixis cada vegada.
MARTA: Perdona, Isabeló. Ho faig per no oblidar-me’n.
ISABELÓ: (En to burleta) A veure si t’hauré de regalar cues de pansa...
CINTA: Veig que porteu bon ritme. Aniré un moment a dins a veure si la
Mestressa mana alguna cosa més.
(Surt d’escena tot entrant a la casa.)
ISABELÓ: Marta, has vist quin dia tan bonic que fa? Ara mateix aniria al
prat a collir flors.
MARTA: Sí! A la meva mare li agraden molt els rams que fas. Diu que hi
tens mà d’or.
ISABELÓ: Ai! No diguis aquetes coses, que em posaré vermella.
MARTA: Doncs és la veritat. Tens molt bon gust combinant els colors.
ISABELÓ: És difícil fer-ho malament. Són tan boniques les flors! Sempre
em quedo meravellada quan les veig. Allà al camp, tan senzilles, dolces i
fràgils.
MARTA: I amb unes olors! Les últimes que vam collir van deixar la cuina
de la Mestressa perfumada durant cinc dies. Amb aquella fragància sí que
donava gust cuinar.
17
ISABELÓ: Sí, és veritat! La llàstima és que s’assequin tan ràpid... em sap
un greu quan les tirem...
MARTA: Anima’t, Isabeló. Es marceixen, però ben aviat tornen a sortir. I
més boniques que abans!
ISABELÓ: Tens tota la raó. (Pausa) Ui! Més val que no ens entretinguem
massa o la Mestressa es molestarà.
MARTA: Sí! Vinga! Tallo la cua, tallo el cap...
(Es posen a treballar les dues. La CINTA entra a escena amb una bossa plena de
patates i un ganivet a l’altre mà.)
CINTA: (Mirant cap a dins) Sí, Mestressa. Quan les tingui les portaré de
seguida. (Seient al costat de MARTA i ISABELÓ.) A palar patates s’ha dit! Com
aneu amb les mongetes?
ISABELÓ: Encara ens en queden algunes.
CINTA: Que lentes que aneu i això que sou dos!
MARTA: És que és la primera vegada que ho fem...
CINTA: Ja, però si no ens afanyem soparem que ja serà negre nit.
ISABELÓ: Ara ens posem les piles!
CINTA: Pela que pelaràs i al cistell que te’n vas! Una menys.
(Mentre van fent feina entra la MESTRESSA MUNDETA amb una faldilla, fil i
agulla. S’asseu en una cadira al costat de la CINTA i es posa a cosir.)
MUNDETA: Com aneu noietes? (Dirigint-se a MARTA i ISABELÓ.) Us ho
passeu bé tallant la mongeta? Quan tenia la vostra edat m’encantava
ajudar a la meva mare a fer cosetes com aquesta.
ISABELÓ: És entretingut.
MARTA: Ara que ja m’ho sé de memòria és molt fàcil.
MUNDETA: I tu, Cinta, com van aquestes patates?
CINTA: Cada vegada falta menys.
MUNDETA: (Rient) Malament, sinó!
CINTA: Mestressa, aquesta no és la meva faldilla dels diumenges?
MUNDETA: Sí, Cinta. Quan he recollit la roba estesa he vist que tenia un
petit descosit. He pensat que, ara que tinc una estona, el cosiré. No pots
ser que vagis al temple així.
CINTA: Moltes gràcies, Mestressa. Però no cal que es molesti. Ja ho faré
jo més tard.
MUNDETA: No pateixis per això. A mi no em costa res. I ja està bé que faci
alguna coseta per a vosaltres de tant en tant. M’ajudeu sempre tan bé i
amb tanta diligència. No podria estar més contenta de vosaltres!
MARTA: Tallo la cua, tallo al cap...
ISABELÒ: I s’ha acabat!
MUNDETA: Ja esteu?
MARTA: Sí! Ja no queden més mongetes per tallar.
MUNDETA: Molt bé. Ara entreu-les a dins i poseu-les en remull. Després
torneu de pressa amb el paquet que he deixat damunt la taula.
ISABELÓ: Sí, Mestressa!
MARTA: Ara mateix, Mestressa!
(Surten de l’escena emportant-se les mongetes.)
MUNDETA: Creus que s’ho esperen?
CINTA: No sospiten res. Són tan innocents... mai s’adonen del que passa
a dos pams d’elles.
MUNDETA: Això és el que les fa tan encantadores. Déu el hi conservi
aquesta virtut per molts anys més.
(Tornen a entrar MARTA i ISABELÓ.)
ISABELÓ: Aquí té el paquet que ens havia demanat, Mestressa.
MARTA: I les mongetes ja estan a l’aigua.
MUNDETA: Molt bé. Ara veniu aquí un momentet.
(MARTA i ISABELÒ s’apropen a la MUNDETA mentre aquesta obre el paquet.
Treu dos davantals decorats amb una flor i n’hi dóna un a cada.)
MUNDETA: Això és un regalet que us hem preparat la Cinta i jo com a
agraïment pel vostre esforç i entrega durant aquest últim any.
MARTA: Moltíssimes gràcies, Mestressa! I a tu també, Cinta.
ISABELÓ: És preciós! M’encanta!
(MARTA i ISABELÒ s’emocionen moltíssim i es posen els respectius davantals.)
MARTA: Tot i que no era necessari. Nosaltres l’ajudem encantades.
MUNDETA: M’heu sigut de gran ajuda i us volia compensar.
ISABELÓ: Moltes gràcies a les dues. Vaig corrents casa a ensenyar-li a la
meva mare. Estic segura de que li agradarà tant com a mi!
MARTA: Sí! Jo també hi vaig!
MUNDETA: Aneu i doneu-li records a cada una de part meva.
CINTA: I meva! I no tardeu en tornar després o es refredarà el sopar.
MARTA: No tardarem!
ISABELÓ: Adéu-siau! Fins després!
(Marxen les dues corrents pel costat esquerra de l’escenari.)
CINTA: Crec que els hi ha agradat.
MUNDETA: Sí. Sembla que els davantals han triomfat.
LLUQUET: (Des de baix de l’escenari.) Aquí està la Masia.
ROVELLÓ: (Des de baix de l’escenari, també.) Bon vent companys! I que
tingueu sort!
(Apareixen a escena ANAM, JOANOI i JEPÓ allargant la mà tot dient adéu a
LLUQUET i ROVELLÓ.)
ANAM: Bon vespre, gentils pastores. Permeteu que ens presentem: som
en Joanoi, músic, en Jepó, pintor, i, jo mateix, Anam, poeta.

18
JOANOI: Venim de molt lluny i no tenim ni un ral. Els hi podríem demanar (Dit això, surt de l’escenari pel mateix costat que SATANÀS. Tornen a entrar
un bocí de pa i un vas de llet o aigua? MUNDETA, CINTA, ANAM, JOANOI i JEPÓ. Aquests últims amb cara satisfeta i
fregant-se la panxa.)
JEPÓ: No tenim res per pagar que el fruit de la feina de les nostres mans:
un esbós, un poema i una cançó. MUNDETA: Mai havia vist ningú menjar amb tanta ànsia i tan de pressa
com vosaltres. Realment teníeu molta gana.
MUNDETA: Seieu aquí i sigueu benvinguts. No patiu pels diners. Els meus
pares no van negar mai un plat de menjar a ningú i jo no estic disposada CINTA: Doncs sí. No han deixat ni una engruna al plat.
a començar. Acompanyeu-nos a dins que us ensenyarem on està la cuina. ANAM: Noi! Que n’era de bo!
CINTA: Avui hem preparat un bon guisat amb verdures de l’hort. JOANOI: Quin bon tip que m’he fet!
ANAM: Déu us ho pagui. JEPÓ: Cuineu com els àngels! Quines delícies!
(Entren tots cap a dins deixant l’escenari buit. Apareix SATANÀS acompanyat ANAM: Ara per agrair-vos les vostres atencions, un poema escrit de la
de LLUCIFER.) meva pròpia mà. Aquí va:
SATANÀS: (Amb to enfadat.) Petxines! Si enganxo a aquells pastors... Re- Ens els mengem fent tabola
dimonis! Com més hi penso més em bull la sang. Com gosen riure’s de mi
d’aquesta manera... Ja veuran com les gasta Satanàs! els fideus a la cassola.

LLUCIFER: I tot per culpa de Miquel... Llargs o curts són divertits

SATANÀS: Oh... Sí! Aquest Miquel... Tan inoportú com sempre. (Pausa.) i bons per llepar-s’hi els dits.
sembla que ens segueixi per esgarriar-nos els plans. No em sorprendria Quan el suc ens regalima
que estigués amagat darrere aquell arbre d’allà.
la mare, de por, s’aprima.
LLUCIFER: Vol que ho comprovi?
Però si ens els acabem,
SATANÀS: No perdis el temps! Era un dir. (Pausa.) No ens entretinguem
fins perdona que ens taquem. ( Poema de Miquel Martí i Pol)
més i anem per feina. M’ha semblat veure que els tres perdularis que
seguíem han entrat a aquesta masia. No els perdis de vista. Jo m’avanço (JOANOI i JEPÓ aplaudeixen sorollosament, mentre que MUNDETA i CINTA es
i els hi parem una trampa allà al bosc. miren estranyades volent exagerar que no n’hi ha per tant.)

LLUCIFER: Sí, rei de l’Avern! JEPÓ: Doncs de la meva mà, us faig present d’un esbós que vaig fer fa
temps d’un bell paisatge i una gentil pastora traient aigua d’un pou. És un
(SATANÀS surt de l’escenari pel costat oposat pel que han entrat i LLUCIFER pel
dibuix senzill, monocromat i amb molt d’encant. M’ompliria d’orgull que
mateix però una mica més endarrere. Quan l’escenari queda buit, surt MIQUEL
de darrere l’arbre.) el tinguéssiu penjat al vostre menjador o allà on més us agradi de deixar.
(Els hi entrega el dibuix. MUNDETA i CINTA se’l miren i a la CINTA se li escapa el
MIQUEL: Us serà difícil fer caure a aquests vailets. Déu m’ha enviat
riure. La MUNDETA li dóna un cop de colze perquè dissimuli i ensenya el dibuix
perquè vetlli per a aquests fillets seus tan estimats. Res podràs contra el al públic. El Quadre és un Miró, Oiseau.)
Cel, Satanàs. Res podràs.
19
MUNDETA: (Intentant dissimular) Sí, ja ho veig. Aquesta és la pastora, bé sortiria i quan em vaig trobar amb l’Anam em vaig decidir a fer camí
m’imagino. Realment, al mateix nivell del poema. amb ell.
CINTA: Quan el vas fer? Quan tenies cinc anys? JOANOI: Doncs jo un dia que m’avorria, em vaig trobar aquest instrument
de cordes i quan les vaig fregar el seu so em va emocionar. Em va envair
MUNDETA: Cinta!
un desig de poder transmetre el mateix a altra gent i així em trobeu de
JOANOI: I ara la peça musical. Fa temps he anat voltant i he recollit camí.
melodies d’arreu unint-les en aquesta peça sense igual. Espero de tot cor
MUNDETA: I no creieu que abans de llençar-vos d’aquesta manera el món
que sigui del vostre grat. Amb tot el meu esme i per a tots vosaltres: “El
us hauríeu de centrar en el que realment és important?
Rossinyol trota món”.
(JOANOI toca l’instrument amb molta energia i sense cap sentit. Fent més ANAM: Centrar? En què?
fressa que música. En acabat, JEPÓ i ANAM aplaudeixen i les cares de MUNDETA: Esteu segurs que aquestes arts que practiqueu les dirigiu cap
MUNDETA i CINTA són un quadre i tenen les mans tapant les orelles.) on haurien d’anar? Vull dir, està molt bé complaure’s en elles i voler
MUNDETA: Mai havia sentit res igual. emocionar... però no creieu que per fer més content a Déu s’han de
practicar sobre aquells principis que Ell ha establert? (A part dirigint-se al
CINTA: No m’estranya que no tinguin ni cinc.
públic.) Si és que d’això que fan se’n pot dir art.
MUNDETA: Cinta! Ves a dins a posar llenya a la llar de foc.
JEPÓ: Ah! No passi ànsia!
CINTA: Per cremar el dibuix?
JOANOI: Cada dia practiquem una mica!
MUNDETA: Ara! (Dirigint-se als PASTORS.) Teniu un art ben curiós. On l’heu
ANAM: I poc a poc anem millorant.
après?
MUNDETA: Però... no teniu algun mestre o algú que us pugui guiar una
ANAM: Oh! Enlloc bona Mestressa.
miqueta?
JOANOI: És de cultiu propi.
ANAM: Mestre?
JEPÓ: Li ha agradat?
JOANOI: No ho havia pensat mai...
MUNDETA: Agradat, agradat... potser no és la paraula que utilitzaria...
MUNDETA: Per aprendre bé és bo tenir a algú de qui emmirallar-se.
(Canviant de tema intentant dissimular.) I què us va moure a dedicar-vos a
això? JEPÓ: (Tot pensatiu) Ens ho rumiarem! Moltes gràcies pels consells.
ANAM: Jo un dia, sense casi ni adonar-me’n, vaig començar a fer rimes ANAM: Li quedem molt agraïts per tot.
mentre estava amb les ovelles. Van sorgir frases simpàtiques com: “oh (Es senten veus a sota l’escenari. QUIMETA entra a escena.)
matí resplendent fent una becaina al vent. Amb formatge a una mà i bon
QUIMETA: Bona tarda tingueu tots. Mundeta, la venia a veure a vostè.
vi per acompanyar”. Les vaig començar a anotar i així fins avui.
MUNDETA: Digues, Quimeta. En què et puc ajudar?
JEPÓ: A mi la meva àvia em va regalar una caixa de pintures. Els meus
germans es reien de mi, però ella em deia que amb esforç un dia tot molt
20
QUIMETA: És el meu pare. Torna a estar desanimat i no aconsegueixo GETSÉ: Si us ho digués, us apartaríeu de mi com d'un leprós o un
engrescar-lo. Sempre que venim aquí de visita marxa molt content. Que empestat.
el puc apropar?
JEPÓ: A vegades un es capfica i agafa manies...
MUNDETA: Això és casa vostra. No cal que em demanis permís per això.
GETSÉ: No són pas manies, no. Massa cert és. Oh! Si ho arribéssiu a
QUIMETA: Gràcies, Mundeta! De seguida estem aquí!
saber...
(QUIMETA baixa de l’escenari.)
JOANOI: Doncs per què no ho contes?
ANAM: Quina noia tan eixerida!
JEPÓ: Puc preguntar qui és el seu pare? MUNDETA: Sovint va bé d'explicar les coses.

MUNDETA: És Getsé, el ramadà que viu un tros més amunt. GETSÉ: Escolteu, doncs. (Mirant esverat per totes bandes. Amb veu
misteriosa). Veniu. (Tots s'hi acosten fent rotllo) Us en recordeu de l'any
JOANOI: Ah! El vell Getsé!
passat, a les primeres nevades, que va aparèixer el llop a les nostres
MUNDETA: El coneixeu? muntanyes?
JEPÓ: Sí. Abans d’engrescar-nos a la vida d’artistes li havíem fet de
JEPÓ: Massa que me'n recordo.
pastors. És així com ens vam conèixer els tres.
(Entren QUIMETA i GETSÉ.) JOANOI: Va ser curiós, però. Tan aviat va venir com ja no se'n va cantar
mai més ni gall ni gallina.
GETSÉ: Bona tarda tingui, Mestressa! (Veient de cop els tres vailets. Amb
sorpresa.) Ui! Què hi feu vosaltres aquí? Ja us heu cansat de voltar món? ANAM: Sí, es va ben esfumar.
JOANOI: No, Getsé. De tant en tant parem a carregar piles. GETSÉ: Jo sé el que va passar. (Tothom obre una boca de pam i para les
orelles).
JEPÓ: Quina alegria veure’l. I tan bé de salut!
En arribar el capvespre
GETSÉ: Per mi també és una alegria veure-us, malgrat els pillastres que
éreu. Tot i que, això de bona salut... no sé què dir-te. quan tancava el ramat,

QUIMETA: Pare, anima’t. em faltava una ovella:

GETSÉ: Tot ha acabat per a mi... Però anem, Quimeta, filla meva, que no avui, demà i el passat.
vull pas entristir-los amb les meves penes.
Em veia a la ruïna,
MUNDETA: Al contrari, home, digui’ns que és el que li passa.
sabeu?, desesperat.
ANAM: És clar que sí, Getsé.
Aquell llop se'm polia

21
el meu pobre bestiar.
I dir-vos no sabria d'on,
sortí el pensament,
que cap allà al migdia
comptant xais, els meus béns,
un de menys hi havia.
I jo, boig i dement,
vaig dir, dut per la ira:
"L'ànima donaré
per la pell d'aquest llop
al qui, ara mateix,
aquí, el porti mort".
No acabava de dir-ho
que es fa una explosió:
Buuummm!!!... Miro,
tot tremolant de por,
i una ombra en forma d'home
em diu, donant-me el llop:
“De la bèstia que et roba
pren-ne la pell, pastor.
Però l'ànima em pertoca,
ja que l'he matat jo.
22
Aviat vindré a buscar-te,
just d'avui en un any,
en aquests pasturatges
a l'hora i puntual".
Llavors va evaporar-se
aquella ombra infernal... (Silenci)
Aquesta és la desgràcia,
aquest és el meu mal.
(Durant el relat, hi haurà hagut els lògics moviments d’expectació i d'horror.
QUIMETA plora.)
JEPÓ: Pobre Getsé!
GETSÉ: Des de llavors ja no he sabut més que era el repòs... (Sanglota) Oh,
trista sort la meva!
QUIMETA: Pare! No ploris així!
JOANOI: Escolteu, Getsé. Quin dia cau el terme?
GETSÉ: Era el desembre. El dia vint-i-quatre arran de migdia.
MUNDETA: Mireu, doncs, de tenir esperança, Getsé. Bon home com sou
i amb una filla tan rebonica, no pot pas ser que acabeu a la caldera.
GETSÉ: Ho dius per animar-me.
JEPÓ: Amb la Mestressa, hi pots ben creure, Getsé. És una dona com cal.
GETSÉ: Jo ho agraeixo, pastor, encara que sàpiga que no hi ha remei per
a mi.
QUIMETA: Qui sap, pare... Deixeu-lo fer i no perdeu l'esperança.
JOANOI: Bé, la tarda avança hi haurem d'anar per marxar.
ANAM: Tens raó. Se'ns faria tard.
JEPÓ: Anem, doncs. (S'aixeca junt amb els demés pastors). Mestressa, li
quedem molt agraïts per tot allò que ha fet per nosaltres.
MUNDETA: No es mereixen, jovenets. I recordeu el que hem parlat.
JOANOI: Ho tindrem en compte. Moltes gràcies per tot.
ANAM: Apa, doncs, a reveure.
(Surten de l’escenari pel costat contrari d’on havien sortit.)

GETSÉ: Nosaltres també anem marxant. Moltes gràcies per aqueta estona
tan agradable.
QUIMETA: Li quedem molt agraïts.
MUNDETA: Torneu quan vulgueu i molts ànims amb tot.
GETSÉ: Déu t’ho pagui, Mundeta.
(Surten de l’escenari, també. La MUNDETA entra dins de la casa. Sona música i
es tanquen cortines grogues.)

23
Acte 2. Escena 3. Bosc Tenebrós II
(S’obren cortines grogues. Apareixen a escena JEPÓ, JOANOI I ANAM.)
JEPÓ: Què us sembla si parem una estona per descansar.
ANAM: Sí. Els meus peus ja no em responen de tant que hem caminat.
JOANOI: Gràcies a Déu. Aquest instrument quan fa estona que el portes
pesa que dona gust.
JEPÓ: Doncs mira que aquesta caixa de pintures...
ANAM: Decidit. Seiem.
JOANOI: Noi, quin gust!
JEPÓ: Anam, queda vi a la bota?
ANAM: Ni una gota. Ens l’hem acabat la última vegada que hem parat.
JEPÓ: Amb la set que tinc em veuria un riu.
JOANOI: Sabeu, he estat pensant en allò que ens ha dit la Mestressa de
Can Calderó. Creieu que hauríem de buscar un mestre que ens ensenyi?
JEPÓ: Doncs... no ho sé... a mi m’agraden els meus dibuixos...
ANAM: I jo no crec que rimar se’m doni tan malament com per haver de
necessitar que algú me n’ensenyi...
JOANOI: Ja... però... hi si ho podem fer millor i no ho sabem?
JEPÓ: Què vols dir?
JOANOI: Mireu, és que fa temps que tinc una melodia al cap que
m’imagino és interpretada per una orquestra.
ANAM: Una orquestra? Què és això?
JOANOI: És un grup d’instruments. Hi ha violins, violes, trompetes i un
piano.
JEPÓ: Ah! (Pausa.) Ja, Joanoi. El que passa és que això encara no s’ha
inventat. No pots ser tan futurista.
24
ANAM: És com el dia que vas dir que volies ser trobador. Això és una
invenció de l’Edat Mitjana i encara no hi hem arribat.
JOANOI: Però no m’ho puc treure del cap. (Comença a sonar «Forbidden
Friendship - How to train your dragon». Posant-se més endavant i dirigint-se cap al
públic, també. Comença a parlar fent les pauses pertinents al ritme de la música.)
Imagineu-vos: comença suau, com despertant... ara ens deixa sentir la
melodia principal. Ara la flauta. (Pausa.) Ara hi ha un canvi. S’apropa el
moment. Es repeteix. S’hi sumen instruments... ho sentiu? Ara les veus.
(Pausa.) Ens prepara per alguna cosa molt gran. No sabem el què i llavors...
(JOANOI para en sec i cau de genolls. Just en el moment en que la música fa un
canvi entra a escena MARIA acompanyada de JOSEP. Els tres pastors es queden
callats amb la mirada fixada en els dos. La música es va baixant poc a poc.)
MARIA: Déu vós guard, bons pastors.
JEPÓ: Déu us guardi a vós, també.
ANAM: Els podem servir en res?
JOSEP: Seríeu tan amables de mostrar-nos el camí que condueix cap a
Betlem? Hi hem d’anar a empadronar-nos.
JOANOI: (Traient-se la barretina.) Miri, no té pèrdua: veu aquell camí d’allà
baix? Seguint-lo uns cinc o sis quilòmetres arribarà a Betlem.
JOSEP: Moltes gràcies. Déu us ho pagui.
JEPÓ: Però ja podrà caminar en l’estat en què es troba?
MARIA: No pateixis, fillet. Amb tranquil·litat i bon ritme hi arribarem. A
més a més, tinc al nostre Jesuset aquí i a Josep i l’angelet de la guarda al
costat, què em pot faltar?
ANAM: El meu company té raó. (Pausa.) Mirin: a prop d’aquí, passat aquell
revolt, hi viu Jeremies, un home amb un gran cor i una mula gran amb la
que no sap què fer. L’altre dia li vaig sentir dir que se la regalaria al primer
que passés i la pogués necessitar. Provin a veure si compleix el que va dir.
JOSEP: Però no tenim res amb què pagar-li.
JEPÓ: Si us posa moltes pegues, digueu-li que nosaltres ja ho arreglarem.
JOSEP: No sé què dir... una de les branques de l’arbre. Per acabar es col·loca al centre de l’escenari i
comença a parlar.)
JOANOI: Gràcies és molt més que suficient.
SATANÀS: A l'últim ha arribat l'hora en què sense fer remor els podré
MARIA: Moltes gràcies, gentils pastors. Déu us ho pagui. (Pausa.) Abans
corrompre l'ànima amb les meves temptacions. Vull que gota a gota se’ls
que marxem, ens podríeu dir com us dieu?
filtri a dins del cor l'esperit del mal que et torna més dolent que un
ANAM: Som en Joanoi, músic, en Jepó, pintor, i, jo mateix, Anam, poeta. escurçó.
MARIA: (Somrient.) Que bonic. Confio en que donareu molta glòria a Déu (SATANÀS fa un gest amb la mà per tal que entrin les FÚRIES DE L’INFERN.
amb el vostre talent. A reveure, fillets. Totes excepte LUXÚRIA. Donen voltes silenciosament per l'escena fins que
queden col·locats a l'entorn dels dos rabadans.)
JOSEP: A Déu siau, pastors.
SATANÀS: Vostra ajuda necessito per fer meus aquests vailets. És precís
(JOSEP i MARIA surten de l’escenari pel costat oposat pel que han entrat.)
que aprofitant-vos, d'aquest encertat moment els inspireu males obres i
JEPÓ: Quina noia tan bonica! Semblava un àngel! malèfics pensaments.
ANAM: I el seu marit, tot un baró! (Sense que els diables se n'adonin, apareix Sant MIQUEL, que acabat de parlar
es retira silenciosament altra vegada.)
JOANOI: Quan han entrat, s’ha omplert l’aire d’una pau especial.
MIQUEL: Mal final per aquests propòsits perquè els somnis vetllaré.
JEPÓ: Confio en que arribin sense problemes.
SATANÀS: Que comenci la vostra obra. Sigues, Supèrbia, el primer.
ANAM: Ara espero que en Jeremies es comporti.
SUPÈRBIA: (Ajupint-se sobre els vailets)
JOANOI: Segur que ho farà. Amb el cor que té...
Tres artistes de per vida?
ANAM: Nois, què us sembla si descansem una mica aquí mateix? Amb la
tonteria se’ns ha fet la hora de la migdiada. (Amb to de burla.) I ja sabem Uns homes com no he vist mai
què passa si en Jepó la dorm... plens de força i valentia...
JEPÓ: Un dia que em puja la mosca al nas i ja m’ho recordes cada dia! Altres metes lluny us criden
JOANOI: A mi em sembla un bon lloc. A més a més, aquest arbre ens farà més que a simples tonants.
recés.
GOLOSIA:
ANAM: Doncs a descansar s’ha dit! Tenim alguna cosa per berenar?
Si voleu menjar, fixeu-vos
JEPÓ: El mateix de dins de la bota.
que no us ha de costar res.
ANAM: Vaja... quina migdiada que ens espera...
Allí hi ha un sarró, preneu-lo
(Es recolzen els tres esquena contra esquena i fan com si es quedessin
adormits. SATANÀS entra a escena, s’apropa als pastors i comprova que que d'un bon pernil és ple.
dormen. Fa un gest al públic indicant que no faci’n soroll i penja un sarró en

25
AVARÍCIA:
Si vols ser ric, com a Roma,
no hi ha res com els diners.
Per què no assaltes i robes
i en tindràs cada cop més?
ENVEJA:
Que no heu vist a Josep
aquest promès de Maria?
Poca fortuna no té
per simple elecció divina!
PERESA:
EI jeure és la millor feina,
no vulguis treballar més,
que et fa matinejar massa
i en el llit s'hi està molt bé.
IRA:
Rebel·la’t d'una vegada
perquè els que criden sempre guanyen
i cridant tothom la balla
que els cridaires són qui manen.
SATANÀS: Crec que la victòria és nostra.
SUPÈRBIA: Sóc jo qui me'ls enduré.
GOLOSIA: Ja podeu dir que els perdré.
ENVEJA: Cauran vençuts per l'enveja.
AVARÍCIA: No hi ha res com els diners.
26
IRA: S'aixecaran irats com homes.
PERESA: Ja veureu com seran meus.
SATANÀS: Sigui de l'un o de l'altre la victòria nostra és.
(Els dimonis es retiren de l'escena. Apareix Sant MIQUEL.)
SANT MIQUEL:
Sant Miquel és qui us parla,
que els dimonis ja han marxat.
Del que han dit, tingueu confiança,
perquè Déu està amb vosaltres.
Però useu bé la llibertat;
feu honor a qui us l'ha dat.
(Sant MIQUEL es retira de l'escena. Poc desprès, es comença a desvetllar
ANAM, amb molta mandra a sobre.)
ANAM: Ai, quina son més pesada! M'he fet un tip de somniar! Mireu que
n'he somniat de coses! Vosaltres, Jepó, Joanoi; a que no endevineu què
he somniat? Encara dormen...! Quina gana que tinc! (Badalla) Amb el tall
de pernil que he arribat a somniar! (Adonant-se del sarró.) Calla! De qui deu
ser aquest sarró? (S'aixeca, s'hi acosta i l'olora) Quina flaire de pa amb
pernil! Si en mengés una miqueta... allò una mica així que no s'hi
conegués... (Mirant al seu voltant) Ningú no em veu. (Obre el sarró) Noi, que
és tendre! (Clava mossegada). I que bo! I quin pa més ben torrat! Vejam,
una mica més tampoc no s'hi coneixerà... Quin gust!
JOANOI: (Estirant-se) Uuuaaiii...! Anam! Què fas?
ANAM: Jo... res, res. (Amagant-se el sarró al darrere.) Què vols que faci?
JOANOI: Què amagues? (S’esmuny darrere de l’ANAM i li pren el sarró.)
Guaita! Pa amb pernil! D’on l’has tret?
ANAM: Estava aquí, penjat de l’arbre. L’he vist, olorat i no m’he pogut
resistir...
JOANOI: (Obrint el sarró i olorant a dins.) Noi! Quina bona olor que fa!
ANAM: I no saps quin gust que té!
JOANOI: Creus que el propietari notarà que hi fem queixalada?
ANAM: Suposo que una més no es notarà.
(En JOANOI li fa una mossegada a l’entrepà. Llavors li dóna a l’ANAM i aquest
en fa una altra.)
JOANOI: Carai! Sí que està bo! Mai havia provat un pa com aquest!
ANAM: Cloïsses, ara es desperta en Jepó!
(Cada un fa una queixalada ràpida al entrepà i se l’acaben. SATANÀS, traient el
cap, esclafeix en una rialla de triomf.)
JEPÓ: Nois? On sou? Per què rieu així?
ANAM i JOANOI: (Amb la boca plena) Mmmm.
JEPÓ: He somniat més coses! Fins la pintura se’m feia avorrida. N'hi havia
per perdre el cap! (Alçant-se.) I vosaltres, com heu dormit?
ANAM i JOANOI: (Fent molts gestos amb els braços i el cap) Mmmmmm.
JEPÓ: Què us passa? Que no podeu parlar? (ANAM i JOANOI amb el cap fan
que no repetidament) Que teniu mal de queixal? (ANAM i JOANOI fan que sí
amb el cap. JEPÓ mirant-se'ls ben a prop) Sí que sembla que se us ha inflat la
galta. I això era el que us feia riure?
(ANAM i JOANOI mira tot esverat vers el lloc d'on venia la riallada; fa
que no amb el cap. En el mateix moment apareix en SATANÀS disfressat
de pastor i se'n va de dret cap al sarró que és seu.)
SATANÀS: Ara esmorzarem!
(Pren el sarró i s'asseu sota de l'arbre disposant-se a esmorzar. ANAM i JOANOI
es queden guaitant-lo ben esverats).
JEPÓ: De què us esvereu, ara? Que el coneixeu?
SATANÀS: M'han robat l'esmorzar!
JEPÓ: Doncs, nosaltres estàvem dormint.
27
SATANÀS: (Atansant-se desolat) No heu vist ningú?
JEPÓ: Jo, no.
SATANÀS: (A ANAM i JOANOI) I... vosaltres? (Estupefacció d'en SATANÀS en
veure la fila que fan en ANAM i JOANOI amb la boca plena) Caram! Quina boca
tan plena que teniu!
JEPÓ: Tenen mal de queixal.
SATANÀS: Mal de queixal? (Amb to de burla a ANAM i JOANOI) Vols dir que
és mal de queixal el que teniu? (ANAM i JOANOI fan que sí amb el cap.) A
veure, ensenyeu-me el queixal. (ANAM i JOANOI fan que no pot ser) Que
teniu por que caigui a terra el queixal? (ANAM i JOANOI fan que sí) Voleu dir
que no teniu por que caigui una clatellada?
JEPÓ: I per què els hi ha de caure una clatellada?
SATANÀS: Com que el que tenen a la boca és el meu esmorzar!
ANAM: (Fa que no amb el cap, i finalment se'n va darrera un arbre i figura que
ho escup) Jo no he fet res... Miri! (Obre la boca)
JOANOI: (L’imita fent el mateix per un altre costat.) Jo tampoc! Miri!
JEPÓ: (Amb sorna) Ja us ha passat el mal de queixal?
ANAM: Sí... no ha estat res... Era aquest d'aquí baix que el tinc corcat,
sap? Però ja m'ha passat... Si, vaja, gràcies per l’interès.
JOANOI: El meu era una falsa alarma... A vegades em fa el ximple... Què
Jepó, anem marxant?
SATANÀS: Espera't, espera't! Vosaltres i jo hem de passar comptes
encara.
ANAM: Comptes?
SATANÀS: Us heu menjat el meu esmorzar. Recordeu? Heu pres una cosa
que no era vostra i a la meva terra això se’n diu robar.
ANAM: És que em pensava que era el nostre. Com que també era de
pernil i pa, com el teu...
SATANÀS: (Amb to de burla.) Així dóna’m el teu i en paus.
ANAM: El nostre què?
SATANÀS: (Amb to de burla, també.) Aquest esmorzar que dius que tens
igual al meu.
JOANOI: Ah! Però ell parlava del nostre esmorzar de quan érem petits; un
dia les nostres mares també ens van donar pa i pernil...
SATANÀS: (Amb to de burla, també.) Així que al cim mentiders. De bona
pasta esteu fets. (Fent com que s’enfada.) I quin dels dos em tornarà el meu
esmorzar!
JEPÓ: (Intervenint) No els hi faci res, senyor. En Joanoi i l’Anam són bons
xicots, si no fos que són una mica golafres. Perdoni'ls, home, no hi
tornaran més. (A JOANOI i ANAM) Eh que us en penediu, nois?
ANAM: Sí... (Somicant) Jo no ho volia fer, però quan he sentit aquella olor...
JOANOI: I al sentir aquella textura cruixent...
SATANÀS: Que els perdoni? I un be negre amb potes roses!
JEPÓ: Existeix això?
SATANÀS: Ja estic cansat d’aquesta farsa! (Es treu la disfressa de pastor.)
ELS TRES: El dimoni!
SATANÀS: Sí, morts de gana! El dimoni! Jo mateix! Sou tan ridículs! Un
trosset de pernil és més que suficient per fer-vos caure! Sou la vergonya
de la vostra generació!
JEPÓ: Sense criticar, eh!
SATANÀS: (S'atansa a JEPÓ, com admirant-lo) La teva valentia és admirable.
JEPÓ: (Apartant-se) No m’alabis que no m'agrada el sabó.
SATANÀS: Doncs ets un desagraït, perquè avui venia amb molt bones
intencions.
JEPÓ: Tu, bones intencions?
28
SATANÀS: Sí. El teu coratge m'encanta i m'admira. Tu ets un home, un
veritable home.
JEPÓ: Oh! Ja ho sé que no sóc dona!
SATANÀS: No pot ser que et resignis a ser un senzill pintor. Si
m'escoltessis, gràcies a les teves condicions i qualitats, series el més
poderós de tots els homes.
JEPÓ: (Amb to dubitatiu) El, el més poderós?
SATANÀS: No saps el que et vull dir. El món estaria sota els teus peus,
tothom t’adularia i les teves obres serien una mina d’or. Mai més
tornaries a passar gana.
JEPÓ: És possible això?
ANAM: No l’escoltis, Jepó.
JOANOI: Nosaltres estem perduts, però tu et pots escapar.
SATANÀS: Calleu! Ara estaré per vosaltres. (Fa senyes i comencen a entrar
les FÚRIES, una a una i poc a poc, i els van encerclant amenaçant-los amb les
forques.) T’ofereixo fama i fortuna, el teu nom serà conegut arreu. No
t’atrau? No ho vols?
JEPÓ: I què hauria de fer per aconseguir-ho?
SATANÀS: És ben senzill. Aquest matí he enredat a un pastor perquè
amagués en aquest arbre un saquet ple de monedes d’or. Pren-lo i fes
amb elles fortuna.
JEPÓ: Però això... és robar...
SATANÀS: Et garanteixo que a ell li s’obren. Ves i agafa-les. Tu en trauràs
més profit. Jo t’hi ajudaré.
JEPÓ: D’acord. (Dirigint-se cap a l’arbre.) És aquest, oi?
SATANÀS: Justa la fusta.
JEPÓ: No hi ha ningú més per aquí, oi? Doncs vinga. A la una, a les dues,
a les tres!
 (Posa la mà dins l’escorça de l’arbre i comença a fer força com si no la pogués
treure.)
SATANÀS: Clavada et quedi!
JEPÓ: Què passa? No puc treure la mà!
SATANÀS: Mira que n’arribes a ser de ruc! (Riu fortament) Tots cap a
l’infern!
(LLUQUET i ROVELLÓ apareixen de cop a escena.)
ROVELLÓ: Veus, Lluquet? Ja t’he dit jo que si seguíem aquell camí ens
tornaríem a perdre!
LLUQUET: I què vols que hi faci si aquests enginyers de ponts i camins no
saben posar bé quatre cartells?
(Adonant-se de cop del que passa al darrere.)
ROVELLÓ: Què és el que passa aquí? (Pausa.) Vaja, a aquest el coneixem...
més val que fugim.
LLUQUET: Ui, sí! (Als de darrere.) No patiu per nosaltres que ja marxem...
(Fan com caminant cap endarrere. LLUCIFER apareix per darrere seu i els para
punxant-los amb la forca. )
SATANÀS: Ah! Sou el parell de sapastres! Ara sí que us tinc! Cap a l’Infern
vosaltres també!
LLUQUET: Ja m'ho pensava, ja, que no passaria l'any sense que ens la
juguéssiu. Bèsties!
ROVELLÓ: Tenia raó o què! Hauríem hagut d’agafar l’altre camí.
(Surten tots pel darrere. Es tanquen cortines grogues i sona música tenebrosa.)

29
Acte 2. Escena 4. Infern II
(Tot és vermell i terrible. A davant de tot hi ha una gran caldera, sota la qual,
els dimonis hi estan atiant un foc arborador, i a dins s'hi ha ficat ja Sant
MIQUEL, amagat, perquè en surti en el moment indicat. En alçar-se el teló, tots
els dimonis feinegen, excepte els qui estan custodiant ANAM, JOANOI, JEPÓ,
LLUQUET i ROVELLÓ que des d'un racó de l'escenari contemplen esgarrifats
l’escena.)
SATANÀS: No bull encara, aquest oli maleït?
LLUCIFER: Aviat estarà.
SATANÀS: Ja ho tens entès, eh? Tan bon punt bulli, a la caldera tot seguit.
ROVELLÓ: Que no el sents, Lluquet? Ara sí que tinc por...
LLUQUET: Prou que el sento, però no els anirà tan bé com es pensen.
ANAM: Tant de temps voltant i quan per fi comprenem el que realment
és important a l’hora de fer art...
JOANOI: Acabem a les calderes d’en Pere Botero per rucs i goluts.
JEPÓ: Si necessiten material per a fer foc, jo tinc uns quants esbossos que
no valen ni la tinta amb què estan fets. No sé què tenia al cap quan els
vaig dibuixar.
ANAM: És ben senzill: pardals.
JOANOI: No parlis molt fort que nosaltres estàvem igual.
ANAM: Ja... però en Jepó té raó... què hi podem fer ara? D’aquí no ens
podem escapar...
LLUQUET: Qui ho diu que no?
ROVELLÓ: No n’estaràs pensant una de les teves? Amb mi no hi contis!
LLUQUET: Vols provar a sortir d’aquí o no? Res perdem en intentar-ho,
no? Pitjor no acabarem.
JOANOI: Compta amb mi! Què cal fer?
30
LLUQUET: Mireu, necessito que em distraieu aquests dimonis que hi ha
aquí mentre que en Rovelló i jo busquem una sortida.
ANAM: I un cop l’hagueu trobat, marxareu i aquí ens deixareu. Que bonic!
LLUQUET: Com anava dient... quan l’haguem trobat en Rovelló us farà una
senyal i jo deixaré anar la corda que aguanta aquella làmpada plena de
teranyines.
(TOTS miren cap a munt.)
ROVELLÓ: (Mirant cap al sostre de l’escenari i posant-se la mà a sobre les celles.)
Vols dir aquella tan grossa que hi ha allà dalt? Llagostera! Com en deu de
pesar!
JEPÓ: Ja ho entenc! I aprofitant la confusió...
JOANOI: Us seguim corrents i...
LLUQUET: I de ben segur que ens en sortirem!
ROVELLÓ: Jo segueixo pensant...
LLUQUET: No pensis! Pensar fa burro.
(LLUQUET els hi fa senyes a ANAM, JEPÓ i JOANOI perquè faci’n alguna cosa.
Després li agafa el braç a ROVELLÓ i l’estira perquè el segueixi.)
SATANÀS: Com pot ser que tardi tant en bullir una simple caldera!
(JEPÓ i ANAM li donen una espenta a JOANOI perquè comenci a parlar ell i
aquest xoca amb SATANÀS.)
SATANÀS: I què vols tu ara? Tanta pressa tens per què et tirem aquí dins?
JOANOI: No, senyor. En realitat.. li volíem demanar un favor, senyor... ja
que... avui és la nostra fi i totes aquestes coses tan lletges i llefiscoses...
ens agradaria recitar una última poesia per acomiadar la vida d’artistes.
JEPÓ: I si em permeteu fer-vos un retrat... el podíeu utilitzar per a decorar
aquest lloc.
SATANÀS: No veig perquè no? Comenceu.
(Dit això, SATANÀS seu al tron. Llavors, JOANOI li dóna un cop de colze a ANAM
i aquest comença a recitar. Mentre JEPÓ es treu un paper i un llapis del sarró i
comença a dibuixar. LLUQUET i ROVELLÓ comencen a dissimular donant voltes
per l’escenari pujant i baixant tot fent que s’amaguen. )
ANAM:
Nou dimonis han caçat
cinc pastors de cap pesat.
(Agafa aire amb gest exagerat i just que va a començar a entonar una melodia
LLUQUET i ROVELLÓ apareixen per darrere, o per un costat, caient al terra al
centre de l’escenari. Darrere seu apareix BELCEBÚ.)
BELCEBÚ: Sa excel·lència, he trobat a aquests dos rondant pels
passadissos del fons. Què faig amb ells?
SATANÀS: Mira, mira. Així que em volíeu enredar tots plegats? Doncs ara
sabreu com les gasta Satanàs! Molt ben fet Belcebú. Sort en tinc de tu.

Amb arts malèfiques enredats BELCEBÚ: Sempre al vostre servei, oh, Satanàs.

A l’Infern són llançats. SATANÀS: Llucifer! Com va aquest oli?

Qui els escoltarà? LLUCIFER: Ja casi està a punt!

Algú els vindrà a salvar? SATANÀS: Apa, enllestiu, que tinc ganes de sentir-los gemegar.

Déu escolti el seu clam ROVELLÓ: Home, si només és per això, ja li gemegaré tant com vulgui, ara
mateix!
i els tregui d’aquest lloc infernal.
SATANÀS: Més aviat del que tu et penses, gemegaràs.
SATANÀS: Calla! No tornis a pronunciar aquest nom a la meva presència!
ROVELLÓ: Ara sí que estem fregits!
JOANOI: (A ANAM.) El pla era distreure, no fer enfadar.
LLUQUET: Això va de debò.
ANAM: Perdona, és que quan estic nerviós no penso en el que rimo.
LLUCIFER: (A SATANÀS) L'oli ja bull!
SATANÀS: Què xiuxiuegeu vosaltres dos?
SATANÀS: Molt bé. Vejam, que tot estigui a punt.
JEPÓ: Ja està! Acabat! Aquí teniu. No és dels meus millors dibuixos, però
(Va a examinar la caldera.)
no està del tot malament.
(Allarga el braç i li dóna el dibuix a SATANÀS. Els altres dimonis es posen JOANOI: I quin fum! Com pica en el nas, eh?
darrere seu per a veure el dibuix i es posen a riure. SATANÀS ensenya el dibuix JEPÓ: Més ens picarà l'oli bullent.
al públic.)
SATANÀS: (Que ja ha acabat d'examinar l'oli.) Començarem pel poeta.
SATANÀS: Que et rius de mi? Això ho podria haver dibuixat un nen de tres Agafa’l Llucifer.
anys! El món no hi perdrà res quan et llancem dins la caldera!
(LLUCIFER agafa ANAM, a estiregassades.)
JOANOI: Esperi... que encara quedo jo!
LLUCIFER: (A ANAM) Cap a la caldera de seguida!
SATANÀS: I tu ho sabràs fer millor que aquest parell de sapastres?
ANAM: No m'estireu tant, que m'arrugueu la roba!
JOANOI: Ho intentaré.
LLUCIFER: Prou contemplacions.
31
JOANOI: Obriu la finestra, que aquest fum se'm fica al nas! LLUQUET, ROVELLÓ, JEPÓ i ANAM: Jesús!
JEPÓ: Et sembla que ara és el moment, Joanoi? (Es produeix una forta explosió. De dins la caldera surt Sant MIQUEL.
Augmenta la claror de l'escena. Els dimonis queden tots ajupits. SATANÀS
(Prenen a ANAM i estan a punt de ficar-lo a la caldera.)
queda vençut cap a terra. Els pastors s'agenollen davant l'àngel.)
SATANÀS: Tot esta a punt per aquest primer? Doncs a la una...
MIQUEL:
JOANOI: Espereu-vos. (Comença a fer ganyotes, com aquell que sent venir un
Altre cop el Cel triomfa
esternut) Maleït fum! (Continua fent ganyotes fins que esclata sorollosament)
Atxem! del teu engany, Satanàs;
ANAM: (Amb claredat) Jesús! i, fins entre les tenebres
(En el moment que en LLUQUET diu "Jesús", els dimonis cauen tots al terra. has de veure't derrotat,
SATANÀS resta a terra, furiós.)
proclamant amb la desfeta
SATANÀS: Maledicció! que cap poder pot lluitar
ROVELLÓ: I ara què els agafa? contra la força invencible
LLUQUET: Per un esternut s'espanten així? del Poder Celestial!
SATANÀS: (De cara a terra.) Miserable! Com goses profanar el foc de SATANÀS: Quina ràbia!
l'Infern amb aquest nom tan avorrit!
MIQUEL: Bons pastors, Déu us ha mirat amb el cor joiós i ha respost al
LLUQUET: Ara ho entenc! És el nom de Jesús que els constipa! vostre clam. Per això he vingut a donar-vos la seva mà plena d’amor pels
JOANOI: No, home: el que em constipa és el fum que se'm va al nas: ho seus petitons estimats. Anam, Jepó i Joanoi, el de les arts és un camí
veus... (Unes quantes ganyotes i esclata altre cop) Atxem! pensat per exalçar i donar glòria a Déu creador. Mereixen de l’estudi i
contemplació i, sobretot, aprendre d’aquells que les han practicat abans.
LLUQUET: Jesús!
Emmirallant-vos d’ells primer, podreu emprendre bon camí, créixer i
(Altre cop cauen tots els dimonis al terra.) composar obres que cantin la bellesa de Déu Nostre Senyor. (Pausa.) Aneu
SATANÀS: Quina ràbia! (A LLUCIFER) Si crida aquest nom per tercera cap a Betlem. Allà hi trobareu tres mestres honrats que en això us
vegada aquí dins, estem perduts! Abans, però, el meu poder ha de ajudaran encantats. I estigueu atents. En breu allí hi naixerà el Messies
triomfar! (Cridant) Que rebenti la caldera i caigui tot l'oli bullent al damunt esperat.
d'aquests vailets maleïts! ANAM, JEPÓ i JOANOI: Així ho farem senyor àngel.
JOANOI: Ai, ai, que me'n ve un altre... LLUQUET i ROVELLÓ: I nosaltres senyor àngel?
SATANÀS: Poders infernals, ajudeu-me! Que rebenti la caldera en mil MIQUEL: Vosaltres seguiu sent bons minyons i procureu no tornar-vos a
bocins! A la una, a les dues, a les... ficar en problemes.
JOANOI: Atxem! LLUQUET i ROVELLÓ: Sí, senyor àngel.
32
 (Sona música. L’escena es queda clavada uns moments.)
MIQUEL: Seguiu-me bons pastors. Els meus passos us guiaran fins la
sortida i d’ara endavant, procureu no fer més maldats.
(Els dimonis es queden al terra. SANT MIQUEL surt i els pastors van darrere
seu saltant per sobre els dimonis. Es tanquen cortines grogues.)

33
Acte 2. Escena 5. Bosc Tenebrós III
(GETSÉ, ISABELÓ. Més tard, GABRIEL, MUNDETA i BELCEBÚ.)
GETSÉ: El dia ja ha arribat i en breu tot haurà acabat. Per mi és inútil tota
esperança!
QUIMETA: Pare, no perdeu mai la esperança. Tingueu fe i coratge.
GETSÉ: Marxa d’aquí Quimeta. No voldria pas que haguessis de veure al
dimoni infernal.
QUIMETA: Pare, recordeu el que ha dit la Mestressa: vostè és un bon
home i Déu no permetrà que acabeu a les calderes. No perdeu
l’esperança.
(La QUIMETA marxa. Es queda GETSÉ sol. Dóna un parell de voltes a l’escenari.)
GETSÉ: Tenen raó. (Es posa de genolls.) Déu del Cel, escolta el clam d’aquest
servent vostre i socorreu-lo en la seva necessitat.
(GETSÉ es tapa la cara amb les mans fent com si plorés. En aquest moment
entra GABRIEL de manera suau i sense fer escàndol. S’apropa fins a GETSÉ i li
posa la mà a sobre l’espatlla. En aquell moment ell s’adona de la seva
presència.)
GABRIEL: Estigueu tranquil, Getsé. Déu ha escoltat la vostra pregària i
m’envia per ajudar-vos. No patiu més.
GETSÉ: El meu cor s’omple d’alegria! No sé com agrair els favors que Déu
em fa.
GABRIEL: He fet venir a una persona que ens ajudarà a escarmentar a
aquest dimoni que t’ha torturat durant tant de temps.
GETSÉ: A sí? A qui heu fet cridar?
(En aquest moment apareix la MUNDETA.)
MUNDETA: Com hi he vingut a parar aquí?
GETSÉ: Mundeta, com és que heu vingut a aquest bosc? Casa vostra
queda bastant més avall.
34
MUNDETA: Sincerament, no ho sé. Fa un moment estava en el camí que
duia al poble i no sé com he acabat a aquí. No entenc res.
GABRIEL: La providència us ha dut aquí perquè ajudeu a aquest bon
pastor a lliurar-se del maligne.
MUNDETA: En què us puc ajudar?
GETSÉ: Avui és el terme i l'hora s'acosta. Què cal fer?
GABRIEL: Mundeta, abrigueu-vos amb la samarra de Getsé i queda’t dreta
a aquest costat. Getsé, amagueu-vos al darrere d’aquell arbre.
(Els dos fan cas al que els hi diu GABRIEL.)
MUNDETA: Voleu dir que això l’enganyarà?
GABRIEL: No, només el volem despistar. (Pausa.) Mundeta, em deixaries
el teu mocador?
MUNDETA: Tot seu.
GABRIEL: Ara enreda’l tant com puguis fins que pensi que jo sóc ell. I tu,
Getsé, o surtis en cap moment d’aquí.
MUNDETA i GETSÉ: Sí, senyor àngel.
(GABRIEL seu d’esquenes al públic mentre que Getsé s’amaga. Un cop estan
tots al seu lloc apareix BELCEBÚ pel costat oposat on es troba MUNDETA.
Aquesta també està d’esquenes a BELCEBÚ quan aquest entra.)
BELCEBÚ: Getsé, ha passat el termini i vinc a buscar el que vam acordar
fa un any. Suposo que em reconeixes.
MUNDETA: És difícil poder-ho fer. No es pot reconèixer allò que no es veu.
BELCEBÚ: (Molest.) Doncs donat la volta. (S’apropa a MUNDETA, l’agafa de
l’ombro i la gira.) Tu no ets Getsé!
MUNDETA: I és clar que no! No us n’havíeu adonat? Mira que n’arribeu a
ser de ximple! Confondre’m per un pastor... que necessiteu ulleres
potser?
BELCEBÚ: Però si he seguit la seva olor fins aquí i tu en fas ferum!
MUNDETA: Ah! Ara entenc les pintes que porteu. Sou un gos!
BELCEBÚ: (Enfadat.) Insolent! Un gos?
MUNDETA: He dit gos? Volia dir llop. Perquè amb aquestes males puces
que gasteu...
BELCEBÚ: Llamps i trons i explosions nuclears! Acabem ja! Que l'hora del
terme avança i se'm podria escapar. On és Getsé?
MUNDETA: El terme? De què parleu?
BELCEBÚ: Sí, dona, el terme d'aquell deute de fa un any Getsé va adquirir
amb mi.
MUNDETA: Un deute...? Doncs m’estranya perquè el Getsé que jo conec
paga al comptat i mai deixa res a deure. Potser busca un altre Getsé. Em
sona que hi ha un altre Getsé a uns 2000 quilòmetres anant pel nord.
BELCEBÚ: Al nord?
MUNDETA: O potser era al sud? Ara em balla el cap...
BELCEBÚ: Deixa d’enredar, pastora de pa sucat amb oli!
MUNDETA: A veure si t’hauré de rentar la boca amb aigua i sabó. Que ara
que oloro jo... (Fa com si olorés.) Un bany no t’aniria malament. Quan fa
que no et dutxes?
BELCEBÚ: Prou de romanços! Vinc a buscar l’ànima de Getsé que el foc ja
està esperant.
MUNDETA: És foc de carbó d'alzina, de gas o electricitat?
BELCEBÚ: És del que em dóna la gana!, que la mosca em puja al nas! On
és Getsé?
MUNDETA: Ah! Haver començat per aquí! (Pausa.) Doncs no ho sé! Fa uns
moments estava aquí i ara ja no.
BELCEBÚ: Prou pamplines! O m’ho dius o et porto a tu enlloc seu!
MUNDETA: Està bé! Abans m’ha deixat la seva samarra i se n’ha anat...
(senya-la el banc on GABRIEL està assegut deixant la frase sense acabar.)
35
BELCEBÚ: Ah! Getsé! Ara ho entenc! Et pensaves que un mocador em
podria enganyar? (Pausa.) Que n’arribeu a ser de ximples els humans!
(S’apropa a GABRIEL i l’agafa de l’ombro.) Vine amb mi. Tens un deute i l’has
de pagar.
MUNDETA: (Amb to teatral i exagerat.) Oh, no! Ens ha descobert...! Què
serà ara de Getsé...!
(GABRIEL es posa dret, va al centre de l’escenari sense ensenyar-li la cara a
BELCEBÚ.)
GABRIEL: Un deute?
BELCEBÚ: Ho saps prou bé! Ara fa un any et vaig donar la pell d’aquell llop
que es menjava els teus ramats i em vas prometre la teva ànima a canvi.
Vinc a cobrar. (Pausa.) Sigues home i dóna’t la volta.
(En aquest moment, GABRIEL es treu el mocador i es dóna la volta.)
GABRIEL: Amb la autoritat que Déu m’ha concedit, a terra!
(S’encén el llum blanc i sona música.)
BELCEBÚ: Quina ràbia! (Pausa.) Gabriel, perquè has vingut?
GABRIEL: Déu escolta el clam dels seus fills i envia el seu auxili perquè no
caiguin en mans dels enemics de males arts.
BELCEBÚ: La ràbia se m’emporta! Gabriel! No és just! Aquest pastor era
meu de ple dret!
GABRIEL: Calla! Marxa d’aquí i deixa tranquil·la a aquesta gent de pau.
(Aixecant el braç.) Fora!
(BELCEBÚ marxa de l’escenari. GETSÉ surt de darrere l’arbre i MUNDETA li
torna la samarra.)
MUNDETA: Té Getsé. Ja no la necessito més.
GETSÉ: Mundeta, moltíssimes gràcies. (Girant-se a GABRIEL.) Senyor àngel,
gràcies. Sense vosaltres estaria perdut.
GABRIEL: A Déu siguin donades. D’ara endavant vigila el que dius. S’ha de
ser prudent amb les paraules. (Pausa.) I ara, correu cap a Betlem. A dins
d’una establia ha nascut el Rei del Cel. Glòria a Déu ara i per sempre.
Amén.
(Dit això, surt GABRIEL de l’escenari.)
GETSÉ: Quimeta, vine corrents!
QUIMETA: Què ha passat? Pare, esteu bé?
GETSÉ: Tot ha anat bé, per la gràcia de Déu.
QUIMETA: I el dimoni?
MUNDETA: Ha marxat traient foc pels queixals!
QUIMETA: Quina alegria tan gran! I com l’heu vençut? Heu passat molta
por?
MUNDETA: Gens ni mica. (Pausa.) Però no passis ànsia. El teu pare t’ho
explicarà tot. Comença a fer camí amb el teu pare mentre vaig a buscar a
les altres. En res us atraparem.
QUIMETA: A on anem?
GETSÉ: A Betlem! No preguntis més que t’ho explico pel camí. Vinga.
Anem i no tardem!
MUNDETA: Fins ara família. No tardarem!
GETSÉ: Fins ara! I moltes gràcies per tot!
QUIMETA: Segueixo sense entendre res de res.
(Sona música. MUNDETA surt de l’escenari pel costat oposat a QUIMETA i
GETSÉ. Es tanquen cortines grogues i verdes. Fi d’acte.)

36
 ACTE TERCER LUXÚRIA: Vinc a Betlem a empadronar-me, però com que soc tan pobre,
no he pogut emportar-me ni un bocí de pa pel camí. Sols porto un
Acte 3. Escena 1. Sopes amb els menuts de la casa paquetet de sal. (Allargant-lo a en PERIC) Si voleu el podeu tirar a la sopa.
(S’obren les cortines verdes i grogues. Bosc nevat de nit. Els PASTORS es troben TERESINA: Ben bé que vindrà, perquè no en tenia ni una engruna.
a l’entorn d’una olla que va bullint al foc.)
PERIC: (Després d’ensumar el paquetet.) Atxim! Noi, com pica això!
MATEU: Vols la meva samarra, Roseta?
LUXÚRIA: És que és sal de molt bona mena.
ROSETA: Per què, Mateu?
TERESINA: (Prenent el paquetet a en PERIC i tirant la sal a la sopa.) Ai, mare,
MATEU: Perquè tens tant de fred que sembles un glaçó! quina sal més menuda! Sembla pols!
ROSETA: No, que et refredaries tu. LLUCIFER: És que és de classe fina.
PERIC: Si que triguen les sopes a estar a punt! PERIC: Quina son que em ve... tanta gana que tenia, i ara tinc més son que
TERESINA: Ara comencen a bullir. Llàstima que les haurem de menjar res...
sense sal, perquè me l’he deixat a casa. (S’adorm)
LLUISETA: Que n’hi ha, de neu! TERESINA: Au, nois, pareu els plats!
JUDITH: Si això dura, les vaques no podran sortir en molts dies. (Tots allarguen els plats. La TERESINA els serveix sopa i tots en mengen, menys
LLUISETA: Ni les cabres! en MATEU.)

PERIC: Escolta Mateu. Que em llogaràs per cabrer? TERESINA: (A en PERIC) I tu, tanta gana que tenies!

MATEU: No, que tens massa gana. Et menjaries tots els formatges PERIC: Tinc son!

PERIC: Et prometo que m’aguantaré, si em vols. LUXÚRIA: Bona sopa!

MATEU: Així sí, però no rondinis, eh! ROSETA: Vós la trobeu bona? Jo diria que té un gust estrany... Oi que sí,
Judith, que té mal gust?
PERIC: No tinguis por, faré bondat.
JUDITH: Calla, que la Teresina s’enfadarà.
(Apareix LUXÚRIA vestit de pobre)
TERESINA: Sí que té mal gust...
LUXÚRIA: Pastorets, bons germanets! Em voldríeu afavorir amb un plat
de sopa, que fa dos dies que no tasto res de calent? LLUISETA: Ecs! (escopint la sopa) Quin mal gust que té!
JUDITH: Seieu aquí, i espereu que bullin. PERIC: Jo no en vull més.
MATEU: D’on sou? TERESINA: (A ROSETA) Què fas que t’adorms, noia?
LUXÚRIA: De molt enllà, de darrere d’aquestes muntanyes. ROSETA: No sé... Tinc son...
LLUISETA: I on aneu? LUXÚRIA: (Apart) Ja comença a fer l’efecte.
37
JUDITH: Jo també em sento endormiscada. Ja em cridareu, eh, perquè em (Es van despertant tots.)
vénen ganes de fer una becaina. LUXÚRIA: Això és obra del Cel! Oh, i es desperten com si les pols de
MATEU: (Mirant LUXÚRIA amb desconfiança.) I si fos la sal que ens ha donat Moltadormir no servissin per a res. Condemnació! Tot el meu treball per
aquest perdulari? D’on l’heu treta, aquesta sal? terra! Confusió! Que la terra se m’engoleixi!
LUXÚRIA: És de collita pròpia... És molt bona. (LLUCIFER se’n va. Entra l’ÀNGEL portant l’Estrella, i els PASTORS s’agenollen
per escoltar la bona nova.)
MATEU: Sí, però de tan bona, que no n’he pogut tastar ni una cullerada.
ÀNGEL:
LUXÚRIA: Doncs mal fet, al cap d’unes quantes cullerades ja l’hauries
trobat bona. Glòria a Déu a les Altures!

MATEU: Jo no m’adormo pas. I això deu ser perquè jo no he menjat sopa. Bons pastorets, escolteu,
Per mi que aquí hi ha art del dimoni... i d’alegria enjoieu les vostres ànimes pures.
LLUISETA: Jo tampoc. Has vist com la he escopida tota? Que en aquesta nit memorable
(Tots s’han adormit menys en MATEU i LLUISETA.) ha nascut el Diví Infant,
LUXÚRIA: (Apart) Amb aquests dos m’ha fallat. i essent Ell el Rei més gran,
(A poc a poc es va obrant un canvi en el cel i en la llum i tot esdevé més clar.) son bressol és un estable.
MATEU: Guaita, Lluiseta; o jo somio o diria que ve l’albada... Això sí que La naixença celebrem
és una cosa mai vista. Tot just comença la nit, i ja sembla que vol
despuntar el dia. del Jesuset benvingut,

LLUISETA: Sí que és cosa rara! i amb nostre cor commogut

(Canten els ocells) l’adorarem a Betlem.
MATEU: Oh! I no sents els ocells? Per la nostra Redempció
LLUISETA: Sí que els sento! ha nascut a l’establia.
MATEU: I no fa gens de fred. Sembla una nit de primavera! Glòria a l’Infant de Maria
LLUISETA: Que és estrany! que ens porta a la Salvació!
LUXÚRIA: (Apart.) Què passa ara? De veritat que és una cosa ben estranya. TERESINA: Ho heu sentit? Encara tremolo tota jo.
MATEU: Va, cridem els companys perquè vegin aquesta meravella. JUDITH: El cor em salta d’alegria, i a tu, Roseta?
LUXÚRIA: Als companys deixeu-los estar, que no crec que es despertin ROSETA: Jo, de tan contenta que estic, fins em vénen ganes de plorar.
fins demà.

38
TOTS (excepte PERIC): A Betlem me’n vull anar. (A en PERIC) Vols venir tu
rabadà?
PERIC: Vull esmorzar!
TOTS: (cantant) A Betlem esmorzarem i a Jesús adorarem.
ÀNGEL: Seguiu-me, pastorets, que amb l’estrella us guiaré.
(L’ÀNGEL comença a marxar. Surten tots de l’escena cantant el Rabadà. Es
tanquen cortines grogues.)

39
Acte 3. Escena 2. Derrota de Satanàs
(Davant cortines grogues. SATANÀS, LLUCIFER i les FÚRIES)
SATANÀS: Us he reunit amb pressa per tal de fer-vos saber que és certa
nostra derrota i el triomf del Cel és cert.
LLUCIFER: Bé massa que m’ho temia.
SATANÀS: Bé, tu sempre tot t’ho tems. Si haguessis complert les ordres
amb traça, segurament el que acaba d’ocórrer en el portal de Betlem no
hauria passat. Remusclos!
LLUCIFER: Satanàs, tots hem complert! Però tenim tanta pega que res no
ha servit de res!
SATANÀS: Becs de pioc! I encara goses parlar?
LLUCIFER: Doncs què haig de fer? Aguantar sens badar boca? No sé pas
per qui m’has pres. Jo he fet tot el que podia i això diré a tot arreu.
Vergonya fa confessar-ho, però contra el Cel res no podem.
SATANÀS: Cucs de soca recorcada! Qui ho gosa dir davant meu?
LLUCIFER: Massa que en veiem les proves.
SATANÀS: Proves que no valen res.
LLUCIFER: Doncs què vols fer? Apa, mana.
SATANÀS: Ja sé jo què vull fer.
LLUCIFER: Jo crec que tot el que facis et sortirà malament.
SATANÀS: Llucifer, sembles un diable que t’hagis passat al cel!
LLUCIFER: Això mai!
SATANÀS: Doncs per què repliques si fem o no fem? Heu de pensar que
ara és l’hora de lluitar amb més deler, perquè l’enemic es mostra més
decidit, justament. No sou tots d’aquest criteri?
FÚRIES: Sí, Satanàs!
SATANÀS: I voleu combatre amb totes les forces?
40
FÚRIES: Amb totes batallarem!
SATANÀS: Així m’agrada sentir-vos. Ara veig que sou dels meus!
FÚRIES: Què hem de fer?
SATANÀS: Coques recuites! Quines preguntes que feu! El que heu de fer
és escampar-vos del món per tots els indrets, i fer força propaganda
contra l’Infant de Betlem. Dieu que és una mentida que sigui Ell el Fill de
Déu. Recorreu per tots els pobles, d’Orient fins a Occident, predicant
respecte als ídols i guerra al Fill de Josep!
FÚRIES: Ho farem tal com ho manes!
SATANÀS: Doncs aneu i lluiteu ferm.
(Les FÚRIES se’n van.)
LLUCIFER: I jo, què faré?
SATANÀS: Tu escolta: te’n vas, sense perdre temps, a la Cort del rei
Herodes; i allí, amb constància..., m’entens? procura inspirar-li malèfics
pensaments, fent-li entendre que perilla el seu tron i tot el que és seu.
LLUCIFER: Compliré tot el que em manes.
(LLUCIFER se’n va.)
SATANÀS: I jo, em reservo la feina més arriscada. Vaig al portal de Betlem
i calo foc a l’estable per totes quatre parets, perquè dels que hi ha a dintre
ja no se’n parli mai més.
(Va per anar-se’n, però entra SANT MIQUEL i SATANÀS cau a terra)
MIQUEL: No intentis tal sacrilegi perquè seràs derrotat. Les flames que
atiar vulguis contra el sagrat portal no faran més que augmentar-ne sa
fulgència celestial.
SATANÀS: Això encara ho hem de veure i per això ho vull provar.
MIQUEL: Insensat! La ira et cega i seràs més humiliat. Acota el cap, serp
odiosa! Que per confusió més gran, ton orgull ha d’abaixar-se davant
Jesús Infant.
(S’obren les cortines grogues i mostren MARIA, JOSEP i el NEN JESÚS.)
SATANÀS: Se’m fa un nus aquí a la gola que no em deixa respirar.
MIQUEL: Enfonsa’t en els abismes per sempre més, Satanàs!
(SATANÀS surt arrossegant-se per un costat. SANT MIQUEL s’uneix a la Sagrada
Família tot fent una reverència i posant-se al darrere.)

41
Acte 3. Escena 3. Cova JEPÓ: Jo us volia fer present d’aquest retrat. La vostra imatge amb va
(SANT MIQUEL s’ha posat al darrere de la Sagrada Família juntament al costat quedar gravada amb pinzell des del dia que ens vam trobar. Us estimo i
de GABRIEL. Entra l’ÀNGEL ESTRELLA seguit dels pastors petits.) admiro com un fill a la seva mare. Accepteu-lo de bon grat.

MATEU: Mireu! L’estrella s’ha aturat! ANAM: Jo us porto una poesia que desitjo us sigui plaent. (Desplega un
pergamí i llegeix.)
TERESINA: És cert! I què hi ha dins el portal?
Un nou dia clareja amb llum nova,
JUDITH: Sembla un nen! és el dia en què ha obrat el Senyor;
ROSETA: Anem a adorar-lo! és la llum que il·lumina tot home
en la fe, l’esperança i l’amor.
(Van entrant tots els pastors petits un a un i li fan un petó al NEN JESÚS.
Després es van col·locant al seu costat. Un cop s’han assegut tots, entren Terra i cel s’engalanen de festa,
GETSÉ, QUIMETA, MUNDETA, CINTA, ISABELÓ i MARTA) tot el món en el goig s’estremeix
GETSÉ: Déu de cels i terra! Us heu penedit d’aquest vell humil i li heu quan la terra de vida es clivella
permès de veure el més gran miracle! Accepteu aquest present que i la vida de Déu resplendeix.
confio us farà servei. Gràcies Josep i Maria perquè de mans vostres hem Salvador poderós que s’aixeca,
rebut al Messies. sol ixent d’un nou jorn sense fi
MUNDETA: Gentil Maria, tingueu per a bé d’acceptar aquesta cistelleta és Jesús que corona la gesta
amb algunes de les confitures que han preparat aquestes petites anunciada a Israel des d’antic.
pastoretes. Feu, Senyor, que la mort i la vida
MARIA: Déu us pagui la vostra amabilitat. Sigueu benvinguts i no deixeu de tot home vivent i mortal
d’oferir els fruits del vostre treball que tant content fan a Déu. Seieu i siguin gesta que en vós ressuscita
quedeu-vos amb nosaltres per adorar al Diví Infant. a la joia del viure eternal.
(QUIMETA i CINTA deixen els regals davant de JOSEP i MARIA, fan una Lloem sempre el Poder de Déu Pare,
genuflexió i s’asseuen amb els petits. ISABELÓ, MARTA, MUNDETA i GETSÉ fan, lloem tots el misteri del Fill,
també, una genuflexió i es posen amb els altres pastors. Un cop col·locats, l’Esperit Poderós ens abrandi
entren ANAM, JOANOI i JEPÓ.)
en el foc d’un amor tan sublim.
JOANOI: Companys, ja hem arribat. (Dirigint-se a MARIA i JOSEP.) Fa un JOSEP: Gràcies per aquestes obres d’art que tant de goig donen al
temps la providència ens va fer trobar pel camí i, gràcies a això, ara som Salvador i Rei del món.
aquí. Permeteu-me que us obsequiï amb una peça que fa un temps que
practico. (JOANOI, JEPÓ I ANAM fan una genuflexió al bon Jesús i es posen al costat de
GETSÉ. Entren LLUQUET i ROVELLÓ.)
(Es posa a tocar una nadala.- La pot tocar un monitor entre cortines.- S’ha de
veure que hi ha hagut una progressió.) LLUQUET: Ja hem arribat!
ROVELLÓ: Sí. I aquest cop no ens hem perdut!
42
LLUQUET: (Traient-se la barretina i posant-se de genolls.) Bon Jesús, gràcies
per enviar-nos el vostre àngel i salvar-nos del foc etern. Tota aquesta vida
no seria suficient per pagar-vos tants dons com ens heu donat.
ROVELLÓ: (Imitant a LLUQUET.) I els que ens teniu reservats. Només us
demanem que accepteu la oració d’aquests fillets vostres que no saben
què han de fer per resar com cal.
MARIA: Obriu els ulls i veureu; les orelles i sentireu; el cor i aprehendreu.
(LLUQUET i ROVELLÓ s’aixequen, fan una genuflexió i es posen amb els altres
pastors. Entra ELISABETH.)
ELISABETH: El moment ha arribat de veure el gran miracle d’un Déu fet
home per alliberar-nos del pecat. Estimada cosineta, el meu cor està
encès. Tu, i només tu, podies ser la mare de Jesús Infant.
(Dit això fa una genuflexió i es posa amb la resta de pastorets. Els dimonis
entren i es col·loquen per darrere. Finalment, es canta la tradicional nadala.)

TELÓ

43