1.

El procediment administratiu:
mecanisme i garantia d'una
correcta actuació administrativa

 Introducció
 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa
 1.2. Les administracions públiques de Catalunya
 1.3. Principis de l'actuació administrativa
 1.4. La competència
 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions
públiques de Catalunya
 1.6. La llengua de l'actuació administrativa
 1.7. Funcionament electrònic del sector públic
 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica
 Resum de la unitat 1
 Esquema de la unitat 1

Introducció
L’Estat social i democràtic de dret en què vivim s’estructura en tres poders, que emanen
de la sobirania popular: el poder legislatiu, la funció del qual és elaborar les lleis; el
poder executiu, que s’encarrega d’aplicar i fer complir aquestes lleis –cosa que inclou
 dictar reglaments-; i el poder judicial, que actua enjudiciant la ciutadania i les
institucions en cas d’incompliment de les normes.

D’aquests tres poders, el poder executiu el componen alhora el Govern i

l’Administració. Així ho estableix la Constitució Espanyola al seu títol IV. El Govern
dirigeix l’Administració Pública, que podem definir com l’organització que serveix al
Govern per dur a terme les funcions que la Constitució li encomana.

L’article 103 de la Constitució disposa que l’Administració Pública serveix amb

objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia,
descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret.
Aquests són els principis de funcionament de les administracions públiques, i són
d’aplicació a qualsevol nivell d’administració: estatal, autonòmic, local i institucional.

Cada dia, les administracions públiques duen a terme nombroses actuacions: reben
sol·licituds, tramiten procediments, dicten resolucions i les notifiquen o resolen
recursos, entre d'altres. Totes aquestes actuacions s'efectuen de manera ordenada i en el
marc d'una organització establerta.

En aquest curs estudiarem quins són els principis sobre els quals s'organitza i funciona
una administració pública, com també quins són els tràmits que ha de seguir per dur a
terme la seva actuació, que és el que coneixem com a procediment administratiu comú.
Aquesta primera unitat ens introdueix en els conceptes generals de l'actuació
administrativa i ens defineix què és el procediment administratiu comú, alhora que ens
permet conèixer amb detall quines són les normes que regulen aquest procediment.

↑ Índex de la unitat

1.1. El marc normatiu de l’actuació

administrativa
 1.1.1. La subjecció a la normativa
 1.1.2. El procediment administratiu comú
 1.1.3. La normativa reguladora del procediment administratiu comú

1.1.1. La subjecció a la normativa

Una administració pública pot fer el que vulgui, actuar sense subjecció a cap regla?

Aquesta és una pregunta que, només de llegir-la, segur que a tots ens provoca una
resposta contundent i negativa, i diem: no, de cap manera, una administració pública no
pot actuar sense més ni més i sense subjectar-se a cap normativa.

Efectivament això és així, i no ens genera cap dubte la certesa de l'afirmació següent:
tota administració pública està subjecta a una normativa que regula la seva actuació.
Però hem d'anar més enllà i preguntar-nos el perquè d'aquesta premissa que tots donem
per bona. Per què una administració pública ha d'actuar subjecta a unes determinades
regles d'actuació o, més ben dit, a unes normes?

La resposta rau en la naturalesa de les administracions públiques, ja que aquestes, com a

integrants d'un dels poders de l'estat de dret, en concret del poder executiu, estan
subjectes a un seguit de normes que regulen com han d'actuar, igual que succeeix amb
la resta de poders de l'estat.

Aquesta subjecció de les administracions públiques a la normativa és el que coneixem

com a vinculació positiva, que significa que una administració pública només pot fer
allò que la norma li permet fer i ho ha de fer només com la norma li diu que ho ha
de fer. Aquest principi de vinculació positiva és especialment rellevant perquè
comporta que si una administració pública actua més enllà dels límits que la normativa
estableix, ens trobarem davant d'una actuació que estarà mancada dels requisits
necessaris i pot esdevenir invàlida.

↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

1.1.2. El procediment administratiu comú

De totes les normes que regulen l'actuació de les administracions públiques, n'hi ha unes
d'específiques que estableixen com han d'actuar les administracions a l'hora de dictar un
acte administratiu, és a dir, quins passos s'han de seguir i quines formalitats s'han
d'observar per poder dictar un acte administratiu. Aquestes normes són les que
coneixem com a normativa reguladora del procediment administratiu.

Perquè una administració pública pugui dictar un acte administratiu, ha de seguir

sempre un procediment establert per la normativa: el procediment administratiu.
De normativa que reguli el procediment administratiu, n'hi ha molta i molt diversa: no
és el mateix el procediment per autoritzar l'obertura d'un gran establiment comercial que
el procediment per imposar una sanció al conductor d'un vehicle per infracció del límit
de velocitat o que el procediment per nomenar un funcionari de carrera. Cada un
d'aquests supòsits, en tant que es refereix a una matèria específica i diferent de les altres,
requereix un procediment administratiu adaptat a la seva naturalesa.

Ara bé, aquestes especificitats no impedeixen que hi hagi un seguit de tràmits que
s'hagin de dur a terme de la mateixa manera i amb les mateixes garanties en tots els
procediments administratius. Aquests tràmits comuns o unes mateixes pautes
d'actuació en qualsevol procediment són el que es coneix com a procediment
administratiu comú, han de ser observats per totes les administracions públiques quan
han de dictar un acte administratiu, i els trobem regulats a la normativa reguladora del
procediment administratiu comú.

↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

1.1.3. La normativa reguladora del procediment
administratiu comú
L'article 159 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) estableix la competència
exclusiva de la Generalitat de Catalunya en allò que no estigui afectat per l'article
149.1.18 de la Constitució Espanyola (CE), per establir les normes de procediment
administratiu de les administracions públiques catalanes que derivin de les
particularitats del dret substantiu de Catalunya o de les especialitats de l'organització de
la Generalitat.

L'article 149.1.18 de la CE disposa que l'Estat és competent per regular el procediment

administratiu comú, sens perjudici de les especialitats derivades de l'organització pròpia
de cada comunitat autònoma.

Això vol dir que trobarem la normativa sobre procediment administratiu comú tant en
regulació de caràcter estatal com en regulació pròpia, aquesta darrera referida als
aspectes del procediment que derivin de l'organització pròpia de les administracions
catalanes.

El procediment administratiu comú de les administracions públiques catalanes el trobem

regulat a la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les
administracions públiques (LPACAP) i a la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic
i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (LRJPACat).
La LPACAP regula el procediment administratiu comú de totes les administracions
públiques de l'Estat. Aquesta Llei ha substituït en aquesta matèria la Llei 30/1992, de 26
de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment
administratiu comú (LRJPAC). Però la LRJPAC no només contenia disposicions sobre
procediment administratiu comú, sinó que també regulava el règim jurídic de les
administracions públiques. Conjuntament amb la LPACAP es promulga la Llei
40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), que conté regulació
en matèria de règim jurídic i organització que, en part, resulta aplicable a totes les
administracions públiques.

Per tant, on abans teníem una sola llei estatal, la LRJPAC, ara en tenim dues; i tot allò
que necessitem saber en relació amb el procediment administratiu comú ho trobarem a
la LPACAP i, en menor mesura, a la LRJSP.

La LPACAP i la LRJSP van entrar en vigor a l'any de la seva publicació, el 2 d'octubre

de 2016. Però els efectes d’un seguit de determinacions de la LPACAP van quedar
demorats –inicialment per dos anys, i més tard i de manera successiva, per dos anys i
per sis mesos més– i no van adquirir vigència fins al 2 d'abril de 2021.
Aquest mateix dia també va entrar en vigor el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel
qual s'aprova el Reglament d'actuació i funcionament del sector públic per mitjans
electrònics (en endavant, RAFME), que desenvolupa la LPACAP i la LRJSP pel que
fa a l'actuació i al funcionament electrònic del sector públic.
Tot i que els preceptes del RAFME enumerats a l’apartat 3 de la seva disposició final
primera només són d’aplicació a l'àmbit estatal, la resta formen part del procediment
 administratiu comú o són bases del règim jurídic de les administracions públiques, i per
això són directament aplicables a tots els ens públics estatals, autonòmics i locals.

Per la seva part, la normativa catalana segueix l'esquema de l'anterior LRJPAC estatal,
de manera que la LRJPACat regula tant el procediment com el règim jurídic de les
administracions públiques de Catalunya. Hem d'anar amb compte a l'hora de llegir i
interpretar la LRJPACat, ja que en molts dels seus articles es reprodueix textualment
el redactat d'articles de la LRJPAC que tenien caràcter bàsic. Si llegiu la disposició final
primera de la LRJPCat veureu que es diu expressament que els articles que allà
s'enumeren constitueixen reproducció de legislació bàsica estatal.

Els articles de la LRJPACat que no siguin reproducció de legislació bàsica estatal –és a
dir, els que no surten a l'enumeració de la disposició final primera– són plenament
vigents amb el mateix redactat.
Per contra, el contingut dels articles de la LRJPACat que s'enumeren a la disposició
final primera hem d'entendre que s'ha vist superat per la LPACAP o la LRJSP i, en
conseqüència, la regulació aplicable en aquests supòsits és la que trobem als articles
d'aquestes dues lleis estatals.
De conformitat amb la LRJPACat, s’ha dictat el Decret 76/2020, de 4 d’agost,
d’Administració digital. Aquest Reglament, que va entrar en vigor el 5 de setembre
següent, té la finalitat d’ordenar el desplegament de l'Administració digital i establir, en
l’àmbit d’aquesta, les normes de procediment administratiu que deriven de les
particularitats de l'organització de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

↑ 1.1. El marc normatiu de l’actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

1.2. Les administracions públiques de

Catalunya
En l'apartat anterior hem emprat el concepte d'administració pública quan hem fet la
introducció sobre el procediment administratiu. Ara veurem què cal entendre quan
parlem d'administració pública, quines són les administracions públiques de Catalunya i
a quines entitats s'aplica la normativa sobre procediment administratiu.

 1.2.1. El concepte d'administració pública

 1.2.2. Quines són les administracions públiques de Catalunya?
 1.2.3. A qui s'aplica la LPACAP?

1.2.1. El concepte d'administració pública

Podem definir l'administració pública com una organització amb personalitat
jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat d'aconseguir la
satisfacció de l'interès general.

També podem dir que una administració pública és una persona jurídica de naturalesa
pública, és a dir, que es troba inserida dins dels poders públics. Ara bé, cal tenir en
compte que no tots els poders públics són una administració pública.
 L'Estat es divideix en tres poders: poder legislatiu (per exemple: el Congrés, el Senat, el
Parlament de Catalunya), poder executiu i poder judicial (els òrgans judicials), i tots són
poders públics. L'administració pública s'insereix dins del poder executiu, poder que és
format pel Govern i per l'Administració. Per tant, podem dir que l'Administració és
l'instrument mitjançant el qual el Govern duu a terme les seves actuacions, executa les
seves potestats.

Així, no són administració pública, a tall d'exemple, ni la Corona, ni una cambra

legislativa (Congrés, Parlament), ni els òrgans judicials, ni els òrgans de govern dels
jutges i tribunals, ni el Tribunal Constitucional, ni el Defensor del Poble o el Síndic de
Greuges.

Exemples d'administracions públiques: l'Administració de la Generalitat de Catalunya,

l'Administració general de l'Estat, un consell comarcal o un ajuntament.
Dins de les administracions públiques hem de distingir entre:

 Les administracions territorials: són les que tenen una base territorial, és a dir, que
la seva competència rau en relació amb un territori concret i, a més, desenvolupen la
seva activitat respecte a la totalitat de les persones que es troben en el seu territori.
Així, són administracions territorials totes les que acabem de posar com exemple
(l'Administració de la Generalitat de Catalunya, l'Administració general de l'Estat, un
consell comarcal o un ajuntament), ja que totes exerceixen les seves potestats sobre tot
un territori delimitat políticament i ho fan amb caràcter general envers totes les
persones d'aquell territori.
 Les administracions institucionals: són les que no tenen necessàriament una base
territorial —poden abastar tot un territori o bé una part—, estan vinculades a una
administració territorial i tenen una finalitat determinada amb relació a una o més
competències concretes i respecte a determinats col·lectius, més o menys nombrosos,
però no necessàriament respecte de totes les persones. És el cas dels organismes
administratius, les entitats públiques i les empreses públiques. Són administració
institucional, per exemple, l'Institut Català de la Salut, l'Agència Tributària de
Catalunya, l'Agència Estatal d'Administració Tributària o l'Institut General de la
Seguretat Social.
 Les administracions corporatives: són les persones jurídiques que, malgrat ser
associacions de base privada, exerceixen algunes funcions d'interès públic. És el cas
dels col·legis professionals o les cambres oficials. En aquest supòsit, la doctrina ha
discutit sovint si veritablement són administracions públiques o si són entitats privades
a les quals s'aplica el dret administratiu quan exerceixen potestats públiques. Sigui
com sigui, no representen un nombre significatiu de les entitats que integren el gruix
de les administracions públiques.
↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat

1.2.2. Quines són les administracions públiques

de Catalunya?
L'article 3 de la LRJPACat diu que aquesta Llei s'aplica a les administracions públiques
de Catalunya següents:

a) L'Administració de la Generalitat.

b) Les entitats que integren l'Administració local.

c) L'Administració pròpia d'Aran.

d) Els organismes autònoms i les entitats públiques dependents o vinculats a qualsevol

de les administracions públiques catalanes quan exerceixen potestats administratives.

e) Els consorcis en què participen majoritàriament les administracions, els organismes i

les entitats públiques inclosos en aquest article, i també les entitats públiques que
depenen dels consorcis o hi estan vinculades, quan exerceixen potestats administratives.

f) Les entitats creades per llei del Parlament no dependents ni vinculades a

l'Administració de la Generalitat quan exerceixen potestats administratives.

Podem determinar quines són les administracions públiques de Catalunya a partir

d'aquest article. Així, considerarem que totes les administracions que estan dins de
l'àmbit d'aplicació de la LRJPACat són administracions públiques de Catalunya i estan
subjectes a les disposicions d'aquella Llei i, en general, a les disposicions contingudes
en totes les normes de procediment administratiu.

Però, són només aquestes les administracions públiques de Catalunya o poden haver-
n'hi més?

L'article 2 de la LPACAP diu que tenen la consideració d’administracions públiques

l’Administració general de l’Estat, les administracions de les comunitats autònomes, les
entitats que integren l’Administració local, així com els organismes públics i entitats de
dret públic que disposa la lletra a de l’apartat 2 de l'article 2. I quins són aquests
organismes i entitats? Doncs ho són qualssevol organismes públics i entitats de dret
públic vinculats o dependents de les administracions públiques.

Per tant, pel que fa al que s'ha d'entendre per administració pública, la LPACAP no
afegeix cap tipus d'administració que no siguin les que estableix l'article 3 de la
LRJPACat.

↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat

1.2.3. A qui s'aplica la LPACAP?

 La LPACAP ens diu que les seves disposicions s'apliquen al sector públic, que
comprèn:

 L’Administració general de l’Estat.

 Les administracions de les comunitats autònomes.

 Les entitats que integren l’Administració local.

 El sector públic institucional, que comprèn:

o a) Qualssevol organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents
de les administracions públiques.
o b) Les entitats de dret privat vinculades o dependents de les administracions
públiques, que estan subjectes al que disposen les normes de la LPACAP que s’hi
refereixin específicament i, en tot cas, quan exerceixin potestats administratives.
o c) Les universitats públiques, que es regeixen per la seva normativa específica i,
supletòriament, per les previsions de la LPACAP.

Tenim aquí una de les grans novetats de la LPACAP respecte de l'anterior LRJPAC:

Les normes de la LPACAP s'apliquen també a les entitats de dret privat vinculades o
dependents de les administracions públiques, ja sigui quan expressament la LPACAP
així ho disposi o, en tot cas, quan aquestes entitats exerceixin potestats administratives.
L'anterior LRJPAC no ho disposava respecte de les entitats de dret privat, ho disposava
només respecte de les entitats de dret públic.

Ara, a les entitats de dret públic (per exemple l'Agència Catalana de l'Aigua, l'Agència
de Residus de Catalunya o el Centre d'Iniciatives per a la Reinserció) els resulta
aplicable la LPACAP com a qualsevol administració pública territorial, i a les entitats
de dret privat (per exemple Infraestructures de la Generalitat de Catalunya SAU,
Ferrocarrils de la Generalitat o Barcelona Serveis Municipals), se'ls aplicarà en la
mesura que hem explicat.

Cal tenir en compte, a més, que les corporacions de dret públic (col·legis professionals,
cambres) es regeixen per la seva normativa específica en l’exercici de les funcions
públiques que els hagin estat atribuïdes per llei o delegades per una administració
pública i, supletòriament, per la LPACAP.

↑ 1.2. Les administracions públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat

1.3. Principis de l'actuació administrativa

A l'apartat anterior, hem definit l'administració pública com una organització amb
personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat
d'aconseguir la satisfacció de l'interès general.
 Així, la finalitat darrera de tota actuació administrativa és la consecució de
l'interès general. A priori és difícil definir en què es concreta aquest interès general al
qual ha de servir l'Administració. Però els textos constitucional i estatutari i les lleis
aprovades pel Parlament, així com els òrgans de direcció política de l'Administració,
ajuden a precisar quines han de ser les finalitats de l'actuació administrativa, les quals es
poden resumir, cadascuna i en conjunt, en la idea d'interès general.

Veurem, seguidament, quins són els principis de l'actuació administrativa que es

recullen a la normativa aplicable, tant a l'àmbit estatal com català.

 1.3.1. Els principis que recull la LRJSP

 1.3.2. Els principis d'actuació de les administracions públiques de Catalunya
 1.3.3. Els principis d'actuació de les administracions públiques i els drets de les
persones

1.3.1. Els principis que recull la LRJSP

L'article 3 de la LRJSP comença recollint el que disposa l'article 103 de la CE, que
indica que les administracions públiques serveixen amb objectivitat els interessos
generals, i també que actuen d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia,
descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i
al dret.

Aquests principis generals es despleguen àmpliament al mateix article 3 de la LRSJP.

D'acord amb la LRJSP, els principis a què s'ha de subjectar tota administració

pública en la seva actuació són:

 Servei efectiu als ciutadans

 Simplicitat, claredat i proximitat als ciutadans

 Participació, objectivitat i transparència de l’actuació administrativa

 Racionalització i agilitat dels procediments administratius i de les activitats materials

de gestió

 Bona fe, confiança legítima i lleialtat institucional

 Responsabilitat per la gestió pública

 Planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de

les polítiques públiques

 Eficàcia en el compliment dels objectius fixats

 Economia, suficiència i adequació estricta dels mitjans als fins institucionals

 Eficiència en l’assignació i la utilització dels recursos públics

 Cooperació, col·laboració i coordinació entre les administracions públiques

Així mateix, i a causa del caràcter preeminent que, d'acord tant amb la LRJSP com amb
la LPACAP, han de tenir els mitjans electrònics en les actuacions administratives, tant
respecte dels ciutadans com entre les mateixes administracions, les administracions
públiques s’han de relacionar entre si i amb els seus òrgans, organismes públics i
entitats vinculats o dependents a través de mitjans electrònics que assegurin la
interoperabilitat i seguretat dels sistemes i de les solucions adoptades per cadascuna,
han de garantir la protecció de les dades de caràcter personal i han de facilitar
preferentment la prestació conjunta de serveis a les persones interessades.

L'article 140 de la LRJSP també recull els principis que han de regir les relacions entre
les diferents administracions públiques, els quals són reiteració dels principis generals
recollits a l'article 3: lleialtat institucional, cooperació, col·laboració, coordinació o
eficiència. Altres principis que figuren en aquesta llista, com ara el principi de
solidaritat interterritorial, van segurament més enllà d’allò que hauria de recollir una llei
de règim jurídic reguladora del sector públic.

↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

1.3.2. Els principis d'actuació de les

administracions públiques de Catalunya
En l'àmbit de les administracions públiques de Catalunya, la LRJPACat estableix, en el
mateix sentit que la normativa estatal, que les administracions públiques de Catalunya
serveixen amb objectivitat els interessos generals i actuen, sota la direcció dels òrgans
de govern respectius, amb submissió plena a la llei i al dret, compleixen les funcions
que tenen atribuïdes i actuen d'acord amb uns principis generals.

Els principis generals d'actuació de les administracions públiques de Catalunya que

estableix la LRJPACat són els següents:

 Eficàcia i eficiència

 Bona fe i confiança legítima

 Proximitat

 Imparcialitat

 Proporcionalitat
 Simplificació i racionalitat administrativa

 Transparència i accessibilitat

 Participació ciutadana

 Lleialtat institucional

 Col·laboració i cooperació interadministratives

Tots aquests principis són inclosos dins de la relació de principis d'actuació que
estableix la LRJSP, la qual, en aquest aspecte, té caràcter bàsic.

D'altra banda, i amb relació a l'actuació amb mitjans electrònics, la LRJPACat estableix
els principis següents:

 Igualtat en l'accés dels ciutadans a la prestació dels serveis públics i a qualsevol

actuació o procediment administratiu

 Accessibilitat a la informació i als serveis públics per mitjans electrònics, d'una

manera segura i comprensible

 Neutralitat tecnològica en l'ús dels mitjans electrònics i adaptabilitat al progrés de les

tècniques i dels sistemes de comunicacions electròniques, amb independència de les
alternatives tecnològiques escollides pels ciutadans

 Seguretat amb relació a la identitat, la integritat, la conservació i, si escau, la

confidencialitat de la informació i de les transaccions

 Interoperabilitat entre els mitjans electrònics de les diverses administracions

públiques.

D’acord amb l’article 4 del Decret 76/2020, de 4 d’agost, d'Administració digital,

l’actuació de l’Administració de la Generalitat, en l'àmbit de l'administració digital,
s'ha d'inspirar en els principis de l'article 4 de la Llei 29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels
mitjans electrònics al sector públic de Catalunya i en els principis següents:

a) Compromís per exercir el lideratge.

b) Coordinació la resta d'administracions públiques catalanes.

c) Proactivitat i personalització en la prestació de serveis públics digitals.

d) Eficàcia i eficiència en la gestió dels recursos públics necessaris.

e) Inclusivitat per tal que totes les persones, individualment o col·lectivament, puguin
ser partícips del benestar generat per la societat digital.

f) Participació i proximitat, per facilitar l'accés i la trobada amb les persones i

fomentar la participació individual i col·lectiva en la presa de decisions i en la gestió.

g) Transparència.

h) Innovació i adaptació contínua dels serveis públics tenint en compte l'aprofitament

del potencial de la tecnologia en cada moment.

i) Qualitat en la prestació dels serveis digitals.

j) Confiança en l'Administració digital mitjançant el desenvolupament d'un model

de ciberseguretat, especialment en relació amb la protecció de dades de caràcter
personal.

k) Continuïtat digital com a capacitat de l'Administració de dissenyar, crear i preservar

la informació durant tot el temps que sigui necessària per a les finalitats per a les quals
va ser creada i fer-la accessible a les persones interessades en el decurs del temps.

l) Legalitat, que suposa el manteniment de la integritat de les garanties jurídiques de la

ciutadania davant les administracions públiques, d'acord amb la normativa que regula el
règim jurídic i el procediment de les administracions públiques.

↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

1.3.3. Els principis d'actuació de les

administracions públiques i els drets de les
persones
L'establiment d'uns principis als quals s'han de sotmetre totes les administracions
públiques en la seva actuació, comporta, alhora, que totes les administracions han
d'actuar en les relacions amb la ciutadania d'una manera determinada i respectant els
principis esmentats i, d'altra banda, i des de la vessant de la ciutadania, aquests principis
d'actuació administrativa es corresponen amb un seguit de drets tant de les persones en
general com de les persones interessades en un procediment administratiu en particular
enfront de l'Administració pública.

Ara bé, no hi pot haver drets sense deures, i això també és així respecte de la ciutadania
i de les persones interessades: igual que la legislació els atribueix drets, també els
imposa deures o obligacions.

Dels drets i deures de la ciutadania i de les persones interessades en parlarem amb detall
en la tercera unitat d'aquest curs.

↑ 1.3. Principis de l'actuació administrativa | ↑ Índex de la unitat

 1.4. La competència
Quan parlem d'administracions públiques, una de les qüestions que ens cal conèixer és
tot el que fa referència a la competència.

La competència es defineix com el conjunt de funcions públiques respecte d'unes

matèries, serveis o finalitats públiques determinades, que té atribuïdes una administració
pública o un òrgan administratiu. Dit d'una manera més senzilla, la competència és el
que poden fer les administracions i, dins de cada una d'elles, quin òrgan ho ha de fer.

 1.4.1. Les administracions públiques i els seus òrgans

 1.4.2. La competència de les administracions públiques i dels seus òrgans
 1.4.3. La distribució de la competència dins d'una administració pública
 1.4.4. Alteració i afectació de l'exercici de les competències

1.4.1. Les administracions públiques i els seus

òrgans
L'Administració pública, com a organització al servei d'unes finalitats determinades,
disposa d'un conjunt d'elements personals i materials que s'ordenen en un seguit
d'unitats en virtut del principi de divisió del treball. Aquests elements es reparteixen
entre les diferents unitats administratives que conformen una administració.

La unitat administrativa es podria definir com una pluralitat de llocs de treball que
depenen d'un mateix cap. Per tant, el concepte d'unitat administrativa té un caràcter
organitzatiu a l'interior de cada administració.

La unitat administrativa no ha de tenir, necessàriament i per si mateixa, transcendència

externa. És a dir, una unitat administrativa pot actuar envers l'exterior o no, i ho farà o
no depenent de quina sigui la seva funció. Imaginem, per exemple, una unitat d'estudi
(gabinet tècnic), d'assessorament intern (assessoria jurídica) o d'arxiu, que no actuen de
cara a la ciutadania sinó que la seva activitat és interna.

La unitat administrativa a la qual s'atribueixen funcions que tenen efectes jurídics

davant de tercers o que actua amb caràcter preceptiu s'anomena òrgan administratiu.
En el cas de la Generalitat de Catalunya,

Són òrgans administratius: els departaments, les secretaries generals, les secretaries
sectorials, les direccions generals, les subdireccions generals, els serveis, les seccions i
els negociats.
Tots aquests són òrgans administratius que es troben dins l'organització d'una
administració pública, en aquest cas la Generalitat de Catalunya, que és la que ostenta la
personalitat jurídica única, mentre que els òrgans no tenen atribuïda personalitat
jurídica pròpia ni diferenciada de la de l'administració a la qual pertanyen.
Cada administració pública, de la mateixa manera que tota persona jurídica, actua cap a
l'exterior mitjançant els seus òrgans, i cada òrgan actua per mitjà de les persones
físiques que en són titulars o que en formen part.

↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat

1.4.2. La competència de les administracions

públiques i dels seus òrgans
És potestat de cada administració establir quins òrgans l'han de formar. És el que es
coneix com a potestat d'autoorganització.

Una vegada tenim els òrgans que formen una administració pública, hem de veure què
pot fer cada un d'aquests òrgans.

El que pot fer una administració pública és el que es coneix com a competència
atribuïda a aquella administració. Dins de cada administració, el total de competències
que li són atribuïdes es reparteixen entre els seus òrgans administratius. Així, la
normativa de cada administració determina quines són les competències de cada
un dels seus òrgans.

La competència es pot definir com la potestat irrenunciable d'emanar actes jurídics amb
relació a unes determinades matèries, atribuïda per una norma jurídica a l'Estat, a les
comunitats autònomes, a una administració pública o a un òrgan administratiu.

La distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes deriva

directament de la CE i dels estatuts d'autonomia, si bé l'exercici de les competències
autonòmiques acostuma a estar condicionada a l'aprovació dels reials decrets de
traspassos, que transfereixen els mitjans materials i personals necessaris per al seu
exercici.

L'Administració de l'Estat i les administracions de les comunitats autònomes són titulars

de les funcions de caràcter administratiu dins del conjunt de les competències que,
respectivament, corresponen a l'Estat i a les comunitats autònomes.

Per exemple: si l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atorga a la Generalitat la

competència exclusiva en matèria de cultura (art. 127.1), correspon a l'Administració de
la Generalitat prestar a la comunitat els serveis que en matèria cultural exigeix l'interès
general, amb subjecció a les lleis que el Parlament de Catalunya aprovi en aquesta
matèria.
Els ens locals exerceixen les competències que els atribueix la llei. Per la seva banda,
els ens de l'Administració institucional exerceixen les competències que els assigna la
seva norma de creació.

La competència dels òrgans administratius és una qüestió de tipus organitzatiu i intern

de cada administració. Per això, la seva regulació general no la trobem dins de la
LPACAP, sinó dins de la LRJSP.
↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat

1.4.3. La distribució de la competència dins d'una

administració pública
A un determinat òrgan, la competència se li pot atribuir per raó de la matèria (per
exemple, a un ministeri o departament), per raó de jerarquia (a un òrgan que tingui un
rang jeràrquic determinat) i per raó del territori (a un òrgan perifèric com ara un servei
territorial). És possible que una norma d'atribució de competència utilitzi únicament un
d'aquests criteris, o que en combini més d'un. Així, per determinar l'òrgan competent per
conèixer un afer concret, pot ser que haguem de consultar diverses normes d'atribució
de competència.

En el cas dels òrgans unipersonals, el titular dels quals és una única persona física (per
exemple, el conseller d'un departament, o el subdirector general d'una subdirecció
general), si la competència s'atribueix per raó de la matèria, normalment l'òrgan
s'identifica mitjançant la referència al seu conjunt (ministeri, departament); si la
competència s'atribueix per raó de jerarquia, l'òrgan s'acostuma a identificar mitjançant
la referència al càrrec de la persona que n'és titular (ministre, conseller).

Cal tenir en compte, finalment, que si una disposició atribueix competències a una
administració, sense especificar l'òrgan que l'ha d'exercir, s'entén que la facultat
d'instruir i resoldre els expedients correspon als òrgans inferiors competents per raó de
la matèria i del territori i, si n'hi ha diversos, al superior jeràrquic comú.

↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat

1.4.4. Alteració i afectació de l'exercici de les

competències
En el si d'una mateixa administració, la competència ha de ser exercida pels òrgans que
la tenen atribuïda segons la normativa que la mateixa administració dicta amb aquesta
finalitat.

No obstant això, la LRJSP estableix que, en alguns supòsits, la competència pugui ser
exercida amb més o menys intensitat per un òrgan diferent d’aquell que la té atribuïda.
És el que coneixem com a supòsits d'alteració i d'afectació de la competència, segons
aquest exercici de la competència sigui més ple (alteració) o més limitat (afectació).

En cas que la competència passi a ser exercida per un òrgan diferent del que la té
atribuïda, la titularitat de la competència correspon igualment a l'òrgan que la té
atribuïda normativament.

L'alteració de la competència: la delegació i l'avocació

Parlem d'alteració de la competència quan aquesta és exercida en tot l'abast per un
òrgan diferent d’aquell que la té atribuïda.
Pot presentar dues variants: la delegació de competències i l'avocació de competències.

a) La delegació de competències

La delegació de competències consisteix en la transferència de l'exercici de

determinades competències administratives que l'òrgan que en té atribuïda la titularitat
du a terme en favor d'altres òrgans, i que pot revocar en qualsevol moment. Per delegar
la competència no cal que hi hagi relació de jerarquia entre l'òrgan delegant i
l'òrgan delegat. Normalment es delega un bloc o sector de competències de l'òrgan
delegant, però és possible també acordar la delegació per a un assumpte concret. En
determinats supòsits que la Llei determina (art. 9.2 i 9.5 de la LRJSP), s'exclou la
possibilitat de delegació.

A més, cal tenir en compte que les normes aplicables a l'Administració de la Generalitat
(art. 8 de la LRJPACat) i a les entitats locals (Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les
bases del règim local i Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya)
estableixen prohibicions de delegació específiques per a cada administració.

Com a requisit formal per efectuar la delegació, la Llei estableix que cal la publicació
de la delegació i de la seva revocació al diari oficial que correspongui.

Les resolucions administratives que s'adoptin per delegació han d'indicar expressament
aquesta circumstància i es consideren dictades per l'òrgan delegant.
La delegació de competències es pot donar tant entre òrgans d'una mateixa
administració territorial, dependents jeràrquicament o no, com també entre un òrgan
d'una administració territorial cap a un òrgan d'un organisme públic o entitat de dret
públic vinculats a aquella.

Exemple: un conseller delega l'exercici de competències al director d'un organisme

autònom.
b) L'avocació

L'avocació consisteix en l'assumpció per part d'un òrgan superior jeràrquic de l'exercici
de la competència atribuïda o delegada a un òrgan inferior, quan circumstàncies d'índole
tècnica, econòmica, social, jurídica o territorial ho facin convenient. Com a excepció a
la regla general, en cas que es tracti d'una competència delegada per un òrgan
jeràrquicament no dependent, només pot avocar el coneixement d'un expedient l'òrgan
delegant.

Com a requisits de forma, l'acord d'avocació ha de ser motivat i s'ha de notificar a les
persones interessades en el procediment, si n'hi ha, abans de la resolució.

L'avocació s'efectua sempre per a un assumpte concret.

Els supòsits d'afectació de la competència

A banda de la delegació i l'avocació, la Llei disposa altres figures que afecten en menor
mesura l'exercici de la competència, i per això parlem de supòsits que afecten la
competència però que no arriben a alterar-la. Aquests supòsits són:
 l'encàrrec de gestió
 la delegació de signatura, anomenada autorització de signatura a la LRJPACat
 la suplència

a) Mitjançant l'encàrrec de gestió un òrgan encomana a un altre de la mateixa

administració o d'una altra la realització d'una determinada activitat material en no
disposar dels mitjans tècnics necessaris per fer-ho. L'encàrrec fa referència
exclusivament a activitats de caràcter material (p. ex., l'elaboració d'un estudi), no a
actes que produeixen efectes jurídics, els quals han de ser dictats pel titular de la
competència, que en manté l'exercici.

b) Quant a la delegació o autorització de signatura, que no necessita ser publicada, el

titular de la competència transfereix la materialitat de la signatura, però adopta en
persona la resolució de forma verbal.

En les resolucions que se signin per delegació o autorització, s'ha de fer constar
l'autoritat de procedència. La delegació o autorització de signatura no és possible en les
resolucions de caràcter sancionador ni en les matèries excloses per l'article 8.3 de la
LRJPACat.

c) Finalment, la suplència comporta l'exercici temporal de les funcions del titular d'un

òrgan administratiu per una altra persona física, per raons de vacant, absència o
malaltia. Es tracta d'una suplència d'una persona física per una altra, no d'un òrgan per
un altre.

↑ 1.4. La competència | ↑ Índex de la unitat

1.5. La imparcialitat de les autoritats i del

personal al servei de les administracions
públiques de Catalunya
La consecució de l'interès públic requereix, com hem vist quan hem tractat els principis
d'actuació administrativa, que les administracions actuïn amb objectivitat i imparcialitat.

Per garantir aquesta objectivitat i imparcialitat en l'exercici de les funcions públiques, la

Llei estableix un seguit de causes en què es considera que hi pot haver un xoc entre els
interessos particulars del funcionari o de l'autoritat que ha de tramitar o resoldre un
procediment, i l'interès general en què ha de consistir la finalitat de la seva actuació.

Si en un procediment concret es produeix alguna d'aquestes causes, el funcionari o

l'autoritat s'ha d'abstenir d'actuar, és a dir, s'ha d'apartar voluntàriament del procediment.

Si el funcionari o autoritat en què concorri causa d'abstenció, no s'absté, hi ha dues

possibilitats: o bé els òrgans superiors poden ordenar-li que s'abstingui de qualsevol
intervenció en l'expedient o bé les persones interessades poden promoure la recusació
en qualsevol moment de la tramitació de l'expedient.
 L'abstenció i la recusació garanteixen l'objectivitat i la imparcialitat de l'actuació dels
funcionaris i autoritats en el procediment administratiu.
En qualsevol cas, l'actuació en el procediment de persones en les quals concorren
motius d'abstenció no ha d'implicar, necessàriament, la invalidesa dels actes en què
hagin intervingut, per bé que la manca d'abstenció en els casos en què fos procedent
dona lloc a responsabilitat. No obstant això, en l'àmbit de l'Administració local, hi ha
una excepció com a norma específica en matèria d'abstenció: l'actuació dels membres de
les corporacions locals en els quals concorrin causes d'abstenció implica, quan hagi estat
determinant, la invalidesa dels actes en què hagin intervingut.

 1.5.1. L'abstenció
 1.5.2. La recusació

1.5.1. L'abstenció
Són causes d'abstenció (art. 23 de la LRJSP):

 Tenir interès personal en l’afer de què es tracti o en un altre la resolució del qual pugui
influir la d’aquell; ser administrador de societat o entitat interessada, o tenir qüestió
litigiosa pendent amb alguna persona interessada.

 Tenir un vincle matrimonial o una situació de fet assimilable, i el parentesc de

consanguinitat dins del quart grau o d’afinitat dins del segon, amb qualsevol de les
persones interessades, amb els administradors d’entitats o les societats interessades i
també amb els assessors, representants legals o mandataris que intervinguin en el
procediment, així com compartir despatx professional o estar associat amb aquests per
a l’assessorament, la representació o el mandat.

 Tenir amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna de les persones esmentades a
l’apartat anterior.

 Haver intervingut com a pèrit o com a testimoni en el procediment de què es tracti.

 Tenir relació de servei amb una persona natural o jurídica interessada directament en
l’afer, o haver-li prestat en els dos últims anys serveis professionals de qualsevol tipus
i en qualsevol circumstància o lloc.

Si concorre una causa d'abstenció, el funcionari o autoritat que considera que incorre en
aquesta causa ho ha de comunicar al seu superior immediat, el qual ha de resoldre el que
sigui procedent.

↑ 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions

públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat
1.5.2. La recusació
En cas que concorri alguna de les causes d'abstenció en un funcionari o autoritat i aquest
no s'abstingui d'actuar, les persones interessades en poden promoure la recusació en
qualsevol moment del procediment, és a dir, poden sol·licitar que aquesta persona sigui
apartada del procediment.

Aquesta recusació s'ha de plantejar per escrit, fent constar la causa o causes en què es
fonamenti. Mitjançant un procediment amb terminis molt breus, en què la persona
recusada manifesta si està d'acord o no amb la causa de recusació, el superior jeràrquic
resol i, en cas d'estimar la recusació, acorda la substitució de la persona recusada. La
decisió sobre la recusació no és recurrible de manera separada, sens perjudici que pugui
ser invocada com a motiu de recurs quan s'impugni la resolució final que es dicti en el
procediment.

↑ 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions

públiques de Catalunya | ↑ Índex de la unitat

1.6. La llengua de l'actuació administrativa

L'article 13.c de la LPACAP reconeix el dret dels ciutadans d'utilitzar, en les seves
relacions amb les administracions públiques, les llengües oficials en el territori de la
seva comunitat autònoma, d'acord amb el que estableix la mateixa Llei i la resta de
l'ordenament jurídic.

D'acord amb l'article 15.2 de la LPACAP, en els procediments tramitats per les
administracions públiques de les comunitats autònomes i per les entitats locals, l'ús de la
llengua s'ha d'ajustar al que estableix la legislació autonòmica corresponent.

A Catalunya, l'article 5 de la LRJPACat estableix que el règim lingüístic de les

administracions públiques de Catalunya es regeix pel que disposen l’Estatut
d’Autonomia i la normativa lingüística de la Generalitat i de les entitats locals.
En aquest sentit, l'article 10 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política
lingüística estableix que en els procediments administratius tramitats per
l'Administració de la Generalitat i per les administracions locals s'ha d'emprar el català,
sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a presentar documents, a fer
manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà. L'Administració ha
de lliurar a les persones interessades que ho sol·licitin, en la llengua oficial demanada,
una testimoniança traduïda d'allò que els afecta, la qual cosa no pot comportar cap
perjudici o despesa a la persona sol·licitant ni retards en el procediment ni suspendre'n
la tramitació i els terminis establerts.

El Decret 107/1987, de 13 de març, regula l'ús de les llengües oficials per

l'Administració de la Generalitat de Catalunya. Aquest Decret ha estat modificat
pel Decret 254/1987, de 4 d'agost i pel Decret 162/2002, de 28 de maig.

Finalment, l'article 15.3 de la LPACAP prescriu la traducció al castellà dels documents,

o de les seves parts, en dos supòsits: quan hagin de tenir efectes fora del territori de la
 comunitat autònoma (tret que la llengua pròpia sigui coincident en les dues comunitats)
i quan ho sol·licitin les persones destinatàries.

↑ Índex de la unitat

1.7. Funcionament electrònic del sector

públic
 1.7.1. El pas d'una administració presencial a una administració electrònica
 1.7.2. Les principals novetats del procediment administratiu pel que fa a la tramitació
electrònica

1.7.1. El pas d'una administració presencial a una

administració electrònica
Les administracions públiques han estat organitzacions on, ja sigui per tradició ("És que
això sempre ho hem fet així!"), ja sigui emparant-se en un excés de zel ("Segur que ho
podem fer així? És que si no ho fem així, no sé si garantirem la seguretat jurídica"), ja
sigui per manca de disponibilitat pressupostària ("És que no hi ha pressupost per a
noves aplicacions informàtiques!"), ha estat especialment dificultós fer el pas cap a l'ús
generalitzat de les noves tecnologies; no tant en el dia a dia intern, però sí pel que fa a
incorporar la tecnologia de manera plena dins del procediment administratiu.

La normativa d'organització administrativa i de procediment administratiu ha anat fent

petits passos en aquest sentit i, des de la promulgació de la LRJPAC l'any 1992, s'han
anat succeint reformes modestes que han procurat anar implementant l'ús de mitjans
electrònics, tant pel que fa a les actuacions internes de cada administració, com a les
relacions entre diferents administracions, com a les relaciones entre les administracions
i els ciutadans.

L'ús cada vegada més generalitzat de les noves tecnologies, que ha fet un salt
exponencial amb la irrupció dels dispositius mòbils intel·ligents (telèfons i tauletes), ha
adobat el terreny per a una implantació generalitzada d'aquestes noves tecnologies allà
on, fins ara, havia resultat més dificultós: la relació entre les administracions i els
ciutadans.
L'any 2007, amb la promulgació de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic
dels ciutadans als serveis públics (posteriorment derogada per la LPACAP), es va
produir la primera gran revolució legislativa en aquest camp. A Catalunya, la Llei
29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya,
conté una regulació anàloga a la de la Llei estatal 11/2007 però el seu desplegament,
com el d'aquesta, s'ha vist subjecte també a la disponibilitat pressupostària. La Llei
29/2010 vol consolidar l’anomenat model català d’administració electrònica, que té
com a finalitat millorar la transparència, l'eficàcia i la qualitat del sector públic a
Catalunya per mitjà de l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les entitats del
sector públic i les persones, basada en la coresponsabilitat entre les administracions
públiques catalanes i tots els actors implicats en l'ús dels mitjans electrònics per definir
les estratègies que permetin avançar en aquest camp.

Tanmateix, la situació de crisi financera viscuda des d'aleshores, amb un impacte mai
vist abans sobre els pressupostos públics, ha dificultat una veritable transformació de les
administracions dins d'un món global cada vegada més digital i menys presencial.

Les noves regulacions sobre transparència administrativa aprovades els anys 2013

(àmbit estatal) i 2014 (àmbit català), han forçat les administracions públiques a dotar-se
de mitjans electrònics per complir el deure d'informació i transparència davant la
ciutadania sense haver de remenar piles d'expedients administratius en suport paper.

Tot això ha portat a un canvi legislatiu que comporta un canvi total de paradigma:

La LPACAP i la LRJSP aposten decididament per una administració pública digital,

sense paper, i estableixen una regulació del procediment administratiu, així com de les
relacions entre administracions públiques, que es basen completament en mitjans
electrònics.
Així, el procediment tramitat presencialment i en suport paper desapareix, i només
hi ha la possibilitat que determinades persones interessades puguin intervenir
presencialment en el procediment, tot i que les seves aportacions en paper han de
ser digitalitzades.

Ja no parlem de tràmits electrònics aïllats dins d'un procediment administratiu sinó de

procediment administratiu que es tramita íntegrament en suport electrònic.
La transformació tecnològica que aquesta nova legislació imposa a les administracions
públiques té una gran dimensió i requereix el seu temps. Per això, com hem vist més
amunt, algunes de les determinacions de la LPACAP relatives a la gestió electrònica del
procediment –registre electrònic d'apoderaments, registre electrònic, registre d'empleats
públics habilitats, punt d'accés general electrònic de l'Administració i arxiu únic
electrònic– han estat les últimes a entrar en vigor.

Mentrestant, el Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital, ha configurat

l'Administració digital de la Generalitat de Catalunya: se n'estableix la governança i els
serveis digitals, se'n defineix el model de ciberseguretat, i es presta una atenció especial
a l'assistència a la ciutadania mitjançant l'habilitació i capacitació contínua dels
empleats públics en les tecnologies.

Posteriorment, alhora que entraven en vigor aquelles previsions més tardanes de la

LPACAP, ho ha fet també el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s’aprova el
RAFME. S'unifica així en un sol Reglament el desplegament de tots els aspectes
relacionats amb l'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics
previstos en la LPACAP i la LRJSP. Aquesta regulació global i unitària, tant en l'àmbit
intern de les Administracions com en les relacions interadministratives i amb la
ciutadania i les empreses, suposa una fita important de sistematització i ordenació, i
encara de simplificació de conceptes tècnicament complexos.

↑ 1.7. Funcionament electrònic del sector públic | ↑ Índex de la unitat

 1.7.2. Les principals novetats del procediment
administratiu pel que fa a la tramitació
electrònica
Durant aquest curs anirem veient el que, en cada moment i fase del procediment
administratiu, estableix la LPACAP quant a la tramitació electrònica del procediment.
Així mateix, la LRJSP conté un seguit de disposicions que, tot i no referir-se
directament al procediment administratiu, tenen una gran rellevància quan parlem de
l'actuació electrònica de les administracions i tenen, per tant, relació directa amb el
procediment.

Tant la LPACAP com la LRJSP contenen nombroses novetats en relació amb la

tramitació electrònica del procediment administratiu.
Passem a veure ara, de manera molt resumida, ja que seran tractats degudament en cada
part del curs que correspongui, algunes de les novetats de la nova legislació en matèria
de procediment administratiu electrònic:

 els sistemes d'identificació electrònica només exigeixen la signatura electrònica en

supòsits taxats
 l'establiment d'un sistema d'assistència a les persones interessades per part de
funcionaris habilitats per garantir que es puguin relacionar electrònicament amb
l'Administració i la desaparició del registre presencial tradicional
 la possibilitat que s'incrementi el nombre de persones obligades a relacionar-se
electrònicament amb l'Administració
 la previsió general d'un registre electrònic d'apoderaments
 l'establiment d'un punt d'accés general electrònic
 l'obligatorietat d'ús de models normalitzats quan els estableixi l'Administració
 la fixació de la data d'esmena de la sol·licitud com a data real d'entrada de la
sol·licitud en el registre quan es tracti de persones obligades a utilitzar mitjans
electrònics
 l'establiment d'un arxiu electrònic únic per part de cada administració
 amb caràcter general, l'expedició de documents i còpies per part de les administracions
serà en format electrònic; també han de ser en format electrònic, amb caràcter general,
els documents que es presentin a requeriment de l'Administració
 l'establiment d'un registre de funcionaris habilitats per expedir còpies autèntiques
electròniques
 l'inici del còmput de terminis per tramitar un procediment el fixa la data i hora de
presentació en el registre electrònic de cada administració o organisme
 la notificació s'ha d'efectuar, preferentment, per mitjans electrònics, i en tot cas quan la
persona interessada estigui obligada a la tramitació electrònica
 En la pràctica, la demora en l'entrada en vigor d'aquells aspectes essencials de la
LPACAP que hem esmentat més amunt ha dificultat que es pogués parlar d'una
implantació completa i, sobretot, efectiva de l’administració electrònica.

Però ara, amb la seva entrada en vigor i la del RAFME alhora, es consolida la

normativa relativa a serveis electrònics a la ciutadania i empreses, i s’impulsen l'ús i els
beneficis de la digitalització en l'Administració. Entre els aspectes regulats pel
Reglament que incideixen en la tramitació del procediment administratiu es poden
destacar, per exemple, l'acreditació de la representació de les persones interessades, la
gestió dels documents presentats en paper, els documents administratius electrònics,
etcètera. El RAFME aspira a tenir, a més, un impacte ambiental positiu: amb
l’eliminació del paper –emprat massivament en la tramitació administrativa
tradicional–, així com amb la impressió làser i la logística consegüent, s’espera reduir la
petjada de carboni i l’impacte ambiental que suposa.

En l’àmbit català, el Decret 76/2020, de 4 d’agost, ha suposat una fita cabdal en la

consolidació de l’anomenat model català d’administració electrònica. A més d’establir
el règim jurídic d'administració digital de l'Administració de la Generalitat i definir
l'estructura organitzativa corresponent inclou, en un annex, un glossari de terminologia
tècnica que defineix diversos conceptes que s’hi fan servir.

Aquesta evolució normativa vol ser l’embrió d’un nou concepte d’administració,
l’anomenada administració digital. El que fins ara s’ha entès com administració
electrònica es referia a l’automatització o electronificació dels processos, és a dir, a
donar servei electrònic a allò que fins ara es feia en paper. L’administració digital
significa, a més, generar valor públic mitjançant l’ús de les TIC: així, les noves
tecnologies mòbils, les dades obertes i la col·laboració entre administracions públiques
s'afegeixen als instruments propis de l’administració electrònica per construir
administracions públiques obertes i eficients que presten serveis proactius,
personalitzats i accessibles a les persones.

↑ 1.7. Funcionament electrònic del sector públic | ↑ Índex de la unitat

1.8. Els sistemes d'identificació i de

signatura electrònica
 1.8.1. Identificació electrònica i signatura electrònica
 1.8.2. Quan es requereix l'ús de signatura electrònica?
 1.8.3. L'assistència en l'ús dels mitjans electrònics
 1.8.4. Sistemes de signatura electrònica i de segell electrònic
 1.8.5. Els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment
 1.8.6. Els sistemes de signatura de les persones interessades en el procediment

1.8.1. Identificació electrònica i signatura

electrònica
El procediment administratiu ha passat de tramitar-se en suport paper a tramitar-se, amb
caràcter general, de manera electrònica, fet que dona una gran rellevància a la
identificació i la signatura electròniques. Si la tramitació del procediment ha de ser
electrònica, tant els sistemes d'identificació de les persones que hi intervenen com la
seva signatura, quan aquesta hi calgui, han de ser també, per força, sistemes electrònics.

El Reglament (UE) 910/2014, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol,

relatiu a la identificació electrònica i als serveis de confiança per a les transaccions
electròniques en el mercat interior (en endavant, Reglament eIDAS), ja va
desenvolupar el concepte d'identitat electrònica com a element alternatiu a la
certificació o signatura electrònica per a l'accés als serveis electrònics de les
administracions públiques.

En la línia del que estableix el Reglament UE, la LPACAP distingeix, d'una banda,
els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment, que
permeten conèixer qui fa un tràmit, i, de l'altra, els sistemes de signatura electrònica
admesos per les administracions públiques, que cal emprar només en determinats
supòsits i tràmits. Per tant, una cosa és identificar-se davant d'una administració, per
exemple per acreditar la legitimació per tenir vista d'un expedient, i una altra cosa és
signar electrònicament un determinat document que ha de tenir efectes davant d'una
administració.

La LPCAP regula per primer cop la identificació i la signatura dels interessats en les
seves actuacions exclusivament en format electrònic, bé mitjançant la digitalització de
les signatures manuscrites realitzades en format analògic o en paper, bé per la disposició
dels mecanismes d’identificació i signatura electrònica habilitats per a les actuacions
dels interessats en el procediment. Per tant, fins i tot en cas que el ciutadà hagi realitzat
les seves actuacions i tràmits presencialment fent-hi servir el format paper, en virtut del
procediment de digitalització la signatura manuscrita queda digitalitzada en el procés de
conversió del document en paper al format electrònic.

D'acord amb la LPACAP, en la majoria de tràmits n'hi ha prou amb la identificació

electrònica a través d'un sistema que compti amb un registre previ com a usuari que en
permeti garantir la identitat, i només en determinats supòsits s'exigeix la signatura
electrònica.
Ara bé, com veurem més endavant, els sistemes admesos per a la identificació tenen
força coincidència amb els sistemes admesos de signatura electrònica, fins al punt que,
si la normativa reguladora del procediment ho estableix, les administracions poden
admetre com a sistema de signatura electrònica els sistemes d'identificació que reconeix
la LPACAP.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

1.8.2. Quan es requereix l'ús de signatura

electrònica?
L'article 11 de la LPACAP estableix que, amb caràcter general, per dur a terme
qualsevol actuació en el procediment administratiu n'hi ha prou que les persones
 interessades acreditin la seva identitat per qualsevol dels mitjans d'identificació
establerts a la Llei, llevat dels supòsits en què expressament es requereix l'ús de
signatura electrònica.

Els tràmits o les actuacions en què es requereix l'ús de la signatura electrònica són:

 Formular sol·licituds
 Presentar declaracions responsables o comunicacions
 Interposar recursos
 Desistir d'accions
 Renunciar a drets

Pel que fa a l'eficàcia jurídica de la signatura electrònica cal tenir present la Llei 6/2020
d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de
confiança, que ha derogat la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica.
S'hi estableix que els documents electrònics públics, administratius i privats, tenen el
valor i l’eficàcia jurídica que correspongui d’acord amb l'article 326.3 de la Llei 1/2000,
de 7 de gener, d’enjudiciament civil. D'una altra banda, en el Reglament
eIDAS esmentat més amunt s'hi precisa al respecte que:

1. No es denegaran efectes jurídics ni admissibilitat com a prova en procediments

judicials a una signatura electrònica, pel simple fet de ser una signatura electrònica, o
perquè no compleixi els requisits de una signatura electrònica qualificada.
2. La signatura electrònica qualificada tindrà l’efecte jurídic equivalent a una signatura
manuscrita
3. Una signatura electrònica qualificada basada en un certificat qualificat emès per un
Estat membre, serà reconeguda com a signatura electrònica qualificada en la resta dels
Estats membres.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

1.8.3. L'assistència en l'ús dels mitjans

electrònics
L'article 12 de la LPACAP estableix que:

Les administracions públiques han d'assistir les persones interessades no obligades a

relacionar-s'hi electrònicament perquè puguin dur a terme les seves actuacions davant
d'aquestes emprant mitjans electrònics.
Amb caràcter general, les administracions han de posar canals d'accés a disposició
de les persones interessades perquè s'hi puguin relacionar per mitjans electrònics.
A més, les administracions han d'assistir sempre que ho demanin les persones
interessades que no estan obligades a la relació electrònica però vulguin fer-la servir, en
 especial pel que fa a la identificació i la signatura electrònica, la presentació de
sol·licituds mitjançant el registre electrònic general i l'obtenció de còpies autèntiques.

En el supòsit que alguna d'aquestes persones interessades no obligades no disposi de

mitjans electrònics necessaris per a la identificació o signatura electròniques, aquesta
identificació o signatura la podrà dur a terme, previ consentiment exprés de la persona
interessada, un funcionari habilitat a aquest efecte i amb la seva signatura. El RAFME
precisa que, un cop efectuada l'actuació administrativa, el funcionari habilitat ha de
lliurar a la persona interessada tota la documentació acreditativa del tràmit realitzat,
així com una còpia del document de consentiment exprés emplenat i signat (article
30.1). El formulari per a prestar aquest consentiment ha d'estar disponible en el punt
d'accés general electrònic de l'administració respectiva, que en el cas de l’Administració
de la Generalitat és la Seu electrònica.

En l'àmbit de l'Administració de la Generalitat, el Decret 76/2020, de 4 d’agost,

configura les oficines d'atenció presencial com una peça cabdal de la xarxa de suport a
l'Administració digital, per tal d'assistir les persones en l'accés electrònic als
procediments i tràmits administratius. Aquestes oficines tenen l’obligació de comprovar
la identitat de les persones que intervenen en un procediment administratiu, mitjançant
les dades que consten en el document nacional d'identitat o el document identificatiu
que correspongui. Les seves funcions són les següents (article 40):

1. Facilitar informació sobre els serveis i tràmits de l'Administració de la Generalitat i

d'altres administracions públiques.
2. Rebre la presentació de sol·licituds, escrits i comunicacions que les persones
interessades adrecin als òrgans de qualsevol l'Administració, i lliurar el rebut
corresponent que acrediti la data i hora d'aquesta presentació.
3. Facilitar a les persones interessades el codi d'identificació de l'òrgan, centre o unitat
administrativa al qual adrecin les seves sol·licituds, comunicacions i escrits.
4. Digitalitzar i expedir còpies autèntiques dels documents presentats presencialment per
les persones interessades per incorporar-les a l'expedient administratiu electrònic.
5. Trametre les sol·licituds, els escrits i les comunicacions als òrgans competents de
l'Administració de la Generalitat i d'altres administracions públiques.
6. Atorgar apoderaments apud acta a qui tingui la condició de persona interessada en un
procediment administratiu i hi comparegui personalment.
7. Inscriure la representació de les persones que ho sol·licitin en el Registre electrònic de
representació de l'Administració de la Generalitat.
8. Realitzar notificacions per compareixença espontània de la persona interessada o del
seu representant quan s'hi personi i sol·liciti la comunicació i/o la notificació personal
en aquest moment.
9. Assistir, en l'ús de mitjans electrònics a les persones interessades no obligades a
relacionar-se electrònicament que ho sol·licitin, especialment pel que fa a la
identificació i signatura electrònica en nom seu i la presentació de sol·licituds a través
del Registre electrònic general.
10. Posar a disposició de les persones interessades els models de presentació de
sol·licituds individuals i els formularis de presentació massiva de sol·licituds.
11. Registrar i emetre'n el rebut que acrediti la data i hora de presentació de qualsevol
sol·licitud, escrit de queixa i suggeriment de les persones relatius als serveis i tràmits
de l'Administració de la Generalitat i trametre'ls a l'òrgan competent de la seva gestió.
12. Qualsevol altra funció que se'ls atribueixi legalment o reglamentàriament.

En funció de les seves capacitats i del tipus de serveis que presten, les oficines d'atenció
presencial poden ser: a) Oficines d'atenció ciutadana que assumeixen les funcions de les
oficines d'assistència en matèria de registre; o b) Punts de registre i digitalització, amb
les funcions específiques relatives al registre i digitalització de documents relacionades
més amunt als números 2 a 5.

Cada administració ha de mantenir actualitzat un registre o sistema equivalent on hi

constin tots els funcionaris habilitats per identificar o signar per compte de la persona
interessada. Aquest registre ha de ser interoperable i interconnectat amb els de les
altres administracions a fi que es pugui comprovar en tot moment la validesa de
l'habilitació.

El Decret 76/2020, de 4 d’agost, crea el Registre de funcionaris habilitats per a la

identificació i autenticació de les persones i expedició de còpies autèntiques en
l'àmbit de l'Administració de la Generalitat. S’hi incorporen els funcionaris que
realitzen funcions relacionades amb l'atenció ciutadana en les oficines d'assistència en
matèria de registre, habilitats per a la identificació i autenticació de persones i per a la
presentació de sol·licituds, la recollida de documentació i incorporació al sistema de
registre de tramitació, i la realització de tràmits electrònics que requereixin la
identificació i signatura electrònica de la persona interessada.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

1.8.4. Sistemes de signatura electrònica i de

segell electrònic
Què és una signatura electrònica?
La Llei 6/2020, d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis
electrònics de confiança i el Reglament eIDAS, que estableix un marc legal comú per a
les signatures electròniques a la Unió Europea, defineixen en termes anàlegs la
signatura electrònica com el conjunt de dades en forma electrònica, consignades al
costat d'altres associades amb elles, que poden ser utilitzades com a mitjà
d'identificació del signant.

La signatura electrònica és vàlida per si mateixa, sense necessitat de la seva verificació

completa per part del destinatari. Es configura com una eina que proporciona seguretat
jurídica en el trànsit de les comunicacions telemàtiques, mitjançant la identificació
fidedigna de l'autor/a de la comunicació com a signant d'aquesta, en tant que garanteix
la integritat i l’autenticitat del document, així com la seva irrefutabilitat. 
 D'aquesta manera, la signatura electrònica hi substitueix la firma manuscrita, i es
configura com l'eina que facilita la substitució del document en paper pel document en
suport magnètic, ja que sense signatura electrònica no es pot acreditar qui ha emès el
document. La signatura electrònica serveix per acreditar l’autenticitat de la voluntat
de la persona que presenta un document electrònic, mentre que l’autenticació és el
procés que permet demostrar que un usuari o aplicació és realment qui diu ser, una
distinció que té a veure amb els diversos factors que intervenen en ambdós processos.

La signatura electrònica es fonamenta en un certificat digital, que és un document

electrònic identificatiu signat per un prestador de serveis de certificació que garanteix, a
les terceres persones que el reben o l'utilitzen, la identitat i altres circumstàncies
personals de la persona titular i la fiabilitat dels serveis de certificació. Un certificat
digital és un certificat qualificat quan està expedit per un prestador de serveis de
certificació que compleixi els requisits establerts a la Llei  quant a la comprovació de
la identitat i d'altres circumstàncies de les persones sol·licitants i a la fiabilitat i les
garanties dels serveis de certificació que presten.

El certificat digital garanteix la seguretat dels tràmits electrònics des dels vessants
següents:

 Identitat: la persona interlocutora amb qui s’està mantenint la relació és realment qui
afirma ser.
 Integritat: el document electrònic al qual està associat no ha estat modificat ni
manipulat durant la seva transmissió entre la persona emissora i la persona
destinatària.
 Autenticitat: la signatura correspon a qui signa, i així queda assegurada la identitat de
la persona signant.
 No-repudiació: qui ha enviat i signat un document o qui l'ha rebut no pot negar haver-
lo enviat o rebut.
 Irretractabilitat: el document electrònic rebut és l’original i procedeix de manera
indubtable de la persona emissora.
 Confidencialitat: només poden accedir a la informació enviada per mitjans telemàtics
la persona emissora i la receptora del document.

Tipus de signatura electrònica

D’acord amb el Reglament eIDAS, s’han de distingir tres tipologies de signatura
electrònica:

 Signatura electrònica simple: consisteix en dades electròniques annexes a unes altres

dades electròniques, o associades de forma lògica amb elles, que utilitza l'usuari per
signar.
 Signatura electrònica avançada: és la signatura electrònica que permet identificar la
persona signant i detectar qualsevol canvi ulterior de les dades signades, que està
 vinculada a la persona signant de manera única i a les dades a les quals es refereix, i
que ha estat creada per mitjans que la persona signant pot mantenir sota el seu control
exclusiu. Tot i que no aporta les garanties de la signatura electrònica qualificada, conté
elements que fan més senzill acreditar-ne l'autenticitat que no pas amb una signatura
electrònica simple.
 Signatura electrònica qualificada: és la signatura electrònica avançada que es crea
mitjançant un dispositiu qualificat de creació de signatures electròniques, i que es basa
en un certificat qualificat de signatura electrònica. D'acord amb l'article 25.2 del
Reglament, té un efecte jurídic equivalent al d'una signatura manuscrita.

Què és un segell electrònic?

El segell electrònic és un sistema de signatura electrònica basat en un certificat
electrònic, que permet autenticar una actuació administrativa automatitzada, així com
incorporar a les comunicacions per via telemàtica el segellat de temps, això és, el dia i
l'hora exactes en què es du a terme l'actuació.

Aquest tipus de certificats s'emeten per a la creació de segells electrònics

d'Administració pública, organisme o entitat de dret públic, de conformitat amb els
articles 40 i següents de la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector
públic, per a la identificació i autenticació de l'exercici de la competència i en l'actuació
administrativa de la unitat organitzativa pertanyent a una Administració, organisme o
entitat pública, complint els requisits establerts en el Reglament eIDAS.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

1.8.5. Els sistemes d'identificació de les

persones interessades en el procediment
Totes les administracions públiques estan obligades a verificar la identitat de les
persones interessades en el procediment administratiu per tenir la certesa que, quan
aquestes persones interessades actuïn en el procediment, siguin elles i no altres persones
no autoritzades les que ho fan. Aquesta identificació s'ha de dur a terme mitjançant la
comprovació del nom i cognoms, si la persona interessada és persona física, o bé de la
denominació o raó social, si és persona jurídica, i que constin en el document
d'identificació corresponent (com ara el DNI o el NIF).

Amb l'entrada en vigor de la LPACAP, la intervenció de les persones interessades passa

a ser una intervenció efectuada per mitjans digitals. Aquest fet obliga a configurar un
sistema d'identificació de les persones interessades per mitjans electrònics, fixant quins
dels sistemes d'identificació electrònica existents són els que es consideren aptes per a la
identificació en el procediment administratiu.
L'article 9.2 de la LPACAP estableix els sistemes d'identificació electrònica que poden
emprar les persones interessades per identificar-se davant de les administracions
públiques:
 a) Sistemes basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de signatura
electrònica expedits per prestadors inclosos a la «Llista de confiança de prestadors de
serveis de certificació». A aquest efecte, s’entenen compresos entre els esmentats
certificats electrònics reconeguts o qualificats els de persona jurídica i d’entitat sense
personalitat jurídica.

 b) Sistemes basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de segell

electrònic expedits per prestadors inclosos a la llista de confiança de prestadors de
serveis de certificació.

 c) Sistemes de clau concertada i qualsevol altre sistema que les administracions

públiques considerin vàlid, en els termes i les condicions que s’estableixin.

D'aquests sistemes d'identificació electrònica, cada administració pública pot determinar

si només n'admet algun per efectuar determinats tràmits o procediments. Ara bé, si una
administració admet algun dels sistemes d’identificació establerts a l'apartat c, que són
els de menor nivell de seguretat, necessàriament ha d'admetre tots els sistemes
d'identificació que estableixen els apartats a i b per a aquest tràmit o procediment.

Per exemple, si l'Administració de la Generalitat estableix per a un procediment que la

identificació es fa amb un sistema d'usuari i contrasenya, que és un sistema de clau
concertada, també ha d'admetre la identificació que s'efectuï mitjançant signatura
electrònica o segell electrònic.
L'article 20 del Reglament eIDAS exigeix que els prestadors de serveis de
certificació siguin auditats almenys cada 24 mesos, amb les despeses que això suposi a
càrrec seu, per tal de comprovar que compleixen els requisits establerts al Reglament el
compliment de propi Reglament. Tot seguit han d'enviar el corresponent informe
d’avaluació a l’organisme de supervisió designat pel seu Estat membre, el qual ha
d'establir, mantenir i publicar la llista de confiança relativa als prestadors de serveis de
confiança qualificats dels quals sigui responsable, de conformitat amb allò previst a
l'article 22 del Reglament.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

1.8.6. Els sistemes de signatura de les persones

interessades en el procediment
Els sistemes de signatura electrònica vàlids per signar un document que calgui signar
electrònicament en un procediment administratiu, són:

 a) Sistemes de signatura electrònica reconeguda o qualificada i avançada basats en

certificats electrònics reconeguts o qualificats de signatura electrònica expedits per
prestadors inclosos a la «Llista de confiança de prestadors de serveis de certificació».
 A aquests efectes, s’entenen compresos entre els esmentats certificats electrònics
reconeguts o qualificats els de persona jurídica i d’entitat sense personalitat jurídica.

 b) Sistemes de segell electrònic reconegut o qualificat i de segell electrònic avançat

basats en certificats electrònics reconeguts o qualificats de segell electrònic inclosos a
la «Llista de confiança de prestadors de serveis de certificació».

 c) Qualsevol altre sistema que les administracions públiques considerin vàlid, en els
termes i les condicions que s’estableixin.

Com es pot veure, la LPACAP estableix que la signatura electrònica a utilitzar ha de

ser, com a mínim, una signatura avançada, llevat que s'estableixi qualsevol altre sistema
que cada administració pública pugui considerar vàlid, com per exemple, un sistema
amb clau d'accés (usuari i contrasenya). En qualsevol cas, és potestat de cada
administració pública, organisme o entitat, determinar si només admet alguns
d’aquests sistemes per efectuar determinats tràmits o procediments del seu àmbit
de competència.

La LPACAP estableix també que si la normativa reguladora aplicable així ho disposa

expressament, les administracions públiques poden admetre els sistemes d’identificació
que hem vist en l'apartat anterior com a sistema de signatura electrònica sempre que
permetin acreditar l’autenticitat de l’expressió de la voluntat i el consentiment de les
persones interessades.

A més, l'ús d'un sistema de signatura electrònica ja comporta l'acreditació de la identitat

de qui signa, de manera que no cal que la persona interessada que signa electrònicament
alhora s'hagi d'identificar electrònicament.

1.8.7. Identificació i signatura electrònica en

l’àmbit de l’Administració de la Generalitat
El Decret 76/2020, de 4 d’agost, estableix, pel que fa a la identificació i signatura
dels empleats públics, que les eines de tramitació electrònica del procediment
administratiu comú han d'incloure mecanismes de signatura electrònica basats, amb
caràcter general, en sistemes no criptogràfics incorporant l'ús d'un segell electrònic i, si
escau, amb un codi segur de verificació.

Per a la signatura de les actuacions administratives automatitzades –que s’han

d’establir i definir mitjançant una resolució dictada abans de posar en funcionament el
servei, i publicada a la Seu electrònica– es pot emprar un segell electrònic basat en un
certificat electrònic qualificat que compleixi els requisits exigits per la normativa de
signatura electrònica, o bé un codi segur de verificació que permet comprovar la
integritat del document mitjançant l'accés a la Seu electrònica de l'Administració de la
Generalitat.

Les persones que es relacionen amb l'Administració de la Generalitat han de fer

servir els sistemes d’identificació i signatura que aquesta determini mitjançant la seva
publicació a la Seu electrònica, entre els quals se’n preveuen també de basats en
 elements biomètrics. La identificació de les persones físiques es pot realitzar mitjançant
els sistemes establerts a les oficines d'assistència en matèria de registre i altres sistemes
basats en un registre distribuït d'identitats.

Les persones interessades no obligades a la comunicació electrònica que no disposin

dels mitjans d'identificació o signatura electrònica en el procediment administratiu
poden identificar-se i signar mitjançant el sistema de signatura electrònica dels
funcionaris habilitats de les oficines d'atenció presencial amb aquestes funcions. Per a
fer-ho, després d’identificar-se davant el funcionari, hi han de prestar el seu
consentiment exprés, i n’ha de quedar constància per als supòsits de discrepància o
litigi. En relació amb això, es preveu l’existència de registres per a la identificació
electrònica de les persones interessades, basats en un registre previ com a usuari.

Els representants de les persones interessades en un procediment administratiu,

finalment, poden emprar sistemes de signatura electrònica basats en certificats
qualificats de representació i també altres sistemes d'identificació de les persones
físiques sempre que acreditin la representació mitjançant qualsevol mitjà vàlid en dret.

↑ 1.8. Els sistemes d'identificació i de signatura electrònica | ↑ Índex de la unitat

Resum de la unitat 1
El procediment administratiu

 Una administració pública només pot fer allò que la normativa li permet fer i, per fer-
ho, ha de seguir el procediment que estableix la norma, que és el que anomenem
procediment administratiu. El procediment administratiu el constitueix el seguit de
tràmits que ha de dur a terme una administració pública per dictar un acte
administratiu.

 La normativa estatal regula el procediment administratiu comú aplicable a totes les

administracions públiques. Després, la normativa sectorial pot establir especialitats en
cada procediment de la seva competència. També cada administració pública pot
establir especialitats del procediment en relació a les especificitats de la seva
organització.
 La normativa catalana en vigor és d’aplicació en tots els aspectes del procediment
administratiu en tant que no contradiguin el que diu la normativa bàsica estatal.
Igualment pel que fa a les disposicions organitzatives i a la normativa que afecta la
competència dels òrgans administratius.

L'Administració pública

 L’Administració pública, que és qui tramita el procediment administratiu, és una

organització amb personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la
finalitat d'aconseguir la satisfacció de l'interès general. Aquesta organització s'insereix
dins d'un dels tres poders de l'Estat: el poder executiu.
 Les administracions les podem classificar en tres tipus: territorials, institucionals i
corporatives. Depenent del tipus d'administració que sigui, la normativa sobre
procediment administratiu i règim jurídic del sector públic se li aplicarà en major o
menor mesura.

Els principis de l'actuació administrativa

 Els principis de l’actuació administrativa són aquells principis que tota administració
ha de respectar en la seva activitat.
 Les administracions han de servir amb objectivitat els interessos generals i han
d'actuar d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització,
desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i al dret. A més,
la normativa detalla un seguit de principis d'actuació a què s'han de subjectar les
administracions, com ara la participació, objectivitat i transparència de l’actuació
administrativa, la racionalització i agilitat dels procediments administratius, la bona fe,
confiança legítima i lleialtat institucional, la responsabilitat per la gestió pública o la
planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de
les polítiques públiques.
 Pren gran rellevància en els principis d'actuació administrativa tot allò que afavoreixi
la relació electrònica entre administracions i ciutadania, atesa l'aposta clara que la nova
regulació del procediment administratiu i del sector públic ha efectuat en favor d'una
administració plenament electrònica.

La competència

 La competència és el conjunt de funcions públiques que tenen atribuïdes les

administracions. Així, cada administració té unes competències determinades i, dins de
cadascuna, cada òrgan té assignades unes competències específiques.
 Aquestes competències es poden alterar en determinats supòsits, en especial amb les
figures de la delegació i l’avocació, i també amb d'altres supòsits d'alteració
competencial d’abast menor, com ara la suplència o l'autorització de signatura.
 La competència l’exerceix un òrgan administratiu però, com que l’òrgan està format
per persones, es fa necessari garantir que cap de les persones que intervenen en un
procediment administratiu vegi condicionada la seva actuació per factors aliens al
procediment. Amb aquest objectiu la normativa preveu mecanismes que assegurin la
imparcialitat en l’actuació administrativa, com ara l’abstenció o la recusació.

La llengua

 Com que som en una comunitat amb dues llengües cooficials, el règim lingüístic de les
administracions públiques s’ha de tenir sempre present, amb els drets i deures que se’n
deriven per a totes les parts en el procediment.

Administració electrònica

 El gran canvi que comporten les noves normes de procediment administratiu i de

règim jurídic del sector públic està vinculat amb el funcionament electrònic del sector
públic i el pas d’una Administració en suport paper a una Administració que funcioni
íntegrament per mitjans electrònics. En aquest context prenen gran rellevància
conceptes com la identificació electrònica i la signatura electrònica.
 Hem de distingir entre identificar-se electrònicament davant de l'Administració, que
exigeix requeriments menys intensos, i signar electrònicament un document dirigit a
l'Administració, signatura que ha de complir més requisits que la simple identificació.
En tot cas, els supòsits en què es requereix signatura electrònica són taxats i, amb
caràcter general, per a moltes actuacions és suficient amb la identificació electrònica.

↑ Índex de la unitat

Esquema de la unitat 1

Amplia el zoomRedueix el zoom

 Mostra-ho tot Desplaça
L'Administració pública
Qui la forma?
Com actua?

Administracions públiques de Catalunya


o Administració de la Generalitat de Catalunya
 o Administracions locals

o Administració pròpia de l'Aran

o Organismes autònoms

o Entitats vinculades

o Consorcis majoritaris

o Entitats creades per llei del Parlament

Administració general de l'Estat


Resta d'administracions locals

Resta d'administracions institucionals


Com funciona?
Electrònicament
Presencialment

implantat plenament el 2/10/2020


parcialment des del 2/10/2016


de manera residual

màxim fins al 2/10/2020


Subjecta a una normativa: LPACAP, LRJPACat, LRJSP


Seguint un procediment: procediment administratiu comú

Subjecta a uns principis: art. 3 LRJSP, art. 3.1 LRJPACat

Amb imparcialitat: es garanteix amb l'abstenció i la recusació

En la llengua que determina la normativa de política lingüística

D'acord amb la competència atribuïda als seus òrgans


- delegació
- avocació
- encàrrec de gestió
- autorització de signatura
- suplència

 Administració plenament electrònica

 Registre electrònic

 Punt d'accés general electrònic

 Identificació i signatura electròniques

 Arxiu electrònic

 Documents en format electrònic

 Notificació electrònica

 identificació en els casos en què no cal signatura

 signatura basada en certificat digital i necessària per:

o formular sol·licituds
 o fer declaracions responsables o comunicacions

o interposar recursos

o desistir d'accions

o renunciar a drets

Es pot alterar per:

Amplia l'esquema de la Unitat 1

↑ Índex de la unitat

← Inici | Unitat 2 →

Autoria i llicència
Data d'actualització: 11.08.2022