“Estimat pare, quan rebi aquesta carta

espero que estigui bo, que jo també ho estic.

He vingut a la guerra de l' Aragó i no m'han volgut de
soldat perquè sóc mut i em falta el nas, però almenys
m'hi han deixat quedar de mosso. De fet, els soldats que
hi ha per aquí tampoc no són gaire militars, deu ser per
això que m'han deixat estar amb ells. Es diuen milicians i
milicianes. Perquè també hi ha dones fent la guerra,
encara que no s'ho cregui, pare. De nit vaig amb els
camions que porten els subministraments a les posicions
de la muntanya. Sovint veiem cap al lluny els llums dels
camions de subministrament de l'enemic, que vénen de
Saragossa per la mateixa carretera però en sentit contrari.
Ajudo els soldats i les milicianes a carregar i descarregar,
a fer els dinars o els sopars, a untar les metralladores...És
una guerra una mica estranya, disparem molt poc i està
ple de gent estrangera que no parlen ni el castellà. Com
que sóc mut, sovint m' agafen per portar missatges d'una
trinxera a l' altra, els escriuen, me'ls donen i jo els
transporto. Diuen que així estan segurs que no parlaré
més del compte. I es posen a riure... Són molt simpàtics...
Els que em veuen per primer cop sempre em parlen
cridant. Es pensen que perquè sóc mut haig de ser sord,
també. Ara estem en una carena rocosa i tenim una mena
de refugis que es fiquen dins de
la muntanya com els caus dels conills. Són tan baixos que
dret no s'hi cap, però s'hi està molt fresc. I si els altres
disparen va molt bé per amagar-s'hi. Ara li explicaré una
cosa que m'ha passat, i no s'enfadi amb mi, perquè ja sóc
gran i estic a la guerra. Una mica més amunt de nosaltres,
cap a l' esquerra, en una posició avançada, hi ha tres
milicianes encarregades de la cuina. Amb els milicians són
sempre bastant esquerpes, però amb mi, com que les
ajudo sovint, són molt simpàtiques. I un dia a la nit que
havíem begut una mica -no gaire, perquè hi ha la guerra i
mai no se sap-, una de les noies va començar a
amanyagar-me i a dir-me coses boniques perquè es
pensava que havia perdut el nas i la veu en dues accions
de guerra. O sigui, que ja sóc un home, pare. Vet-ho aquí.
Bé, ja li explicaré més coses un altre dia. Aquesta carta és
perquè no passi ànsia per culpa meva. Ja veu que estic bé.
L' abraça i el besa el seu fill”

Lluís-Anton Baulenas Sus Scrofa(porcs) Ed Eumo (1988)