ENTREVISTA A UNA DONA DE CREVILLENT

ORIGINAL:

Resulta que en la època de la guerra, aquí en el poble se passava molta fam perquè
la Guàrdia Civil no deixava passar a les persones que portaven la menjà. Entonces jo i les
meues amigues teníem que anar a Albatera a agarrar farina i ous pa poder menjar. El
problema era que si veïem la Guàrdia Civil venir, alguna de mosatros xillava, “xiques, la
Guàrdia Civil!”, i mos tocava amagar-mos per els bancals perquè si no, mos agarraven i
mos pegaven.

Un dia, anant a Albatera, mos va vore la Guàrdia Civil i se va posar a preguntar-mos que
d’aon érem i que a on anàvem. També mos va preguntar els noms i li vam dir que érem
la Jacinteta, la Calamara i la Tomata. La guàrdia civil se va posar a riu-se per els noms
que teníem, però después mos van furtar tota la menjà que llevàvem.

Un atre dia mo’n vam anar a València pa poder portar arròs. Mo’n vam anar a peu, perquè
no havia una atra manera d’anar. Per el camí, cada volta que una veïa que venia la Guàrdia
Civil mos tocava amagar-nos per els bancals i per els matorrals. Quan vam llegar a
València, un home que era de camp ens va deixar dormir en sa casa pa que descansàrem.
Al dia siguient vam comprar l’arròs i mos vam baixar al poble una atra volta.

Después de uns anys va començar la guerra i van manar als meus germans, uno a Madrid
i l’atre a Barcelona. Ja no els vaig tornar a vore i me van dir que els havien matat en la
guerra. Mon germà Francisco era un xiquet molt bo i volia amagar-se en el poble pa no
tenir que anar a la guerra, pero no va poder. A mon germà Manuel se’l van llevar a la
força; hasta fa dos anys no sabia on els havien matat als dos, pero va venir un xic de
Madrid que havia escrit un llibre sobre les persones del poble que havien anat a la guerra
i me va estar dient que al meu Francisco l’havien matat i estava enterrat en Madrid, pero
mon germà Manuel, quan van pedre la guerra, se’n va anar a Alemania i el van agarrar
els alemans i el van matar en un camp de concentració.

Ara ja sé a on estan els dos pero no saben exactament on estan enterrats perquè els van
tirar en fosses comuns a tots.
 CORRECCIÓ:

Resulta que en l’època de la guerra, ací en el poble, es passava molta fam, perquè
la Guàrdia Civil no deixava passar a les persones que portaven el menjar. Aleshores, jo i
les meues amigues havíem d’anar a Albatera per agafar farina i ous per poder menjar. El
problema era que si veiem venir la Guàrdia Civil, alguna de nosaltres cridava, “xiques, la
Guàrdia Civil!”i ens tocava amagar-nos pels bancals perquè, si no, ens agafaven i ens
pegaven.

Un dia anant cap a Albatera ens va vore la Guàrdia Civil i van posar-se a preguntar-nos
que d’on érem i on anàvem. També ens van preguntar els noms; els vam dir que érem la
Jacinteta, la Calamara i la Tomata: els guàrdies civils es van posar a riure pels noms que
teníem, però després ens van furtar tot el menjar que portàvem. Un altre dia ens en vam
anar a València per a poder portar arròs. Ens vam anar a peu, perquè no hi havia una altra
manera d’anar. Pel camí, cada vegada que una veia que venia la Guàrdia Civil ens tocava
amagar-nos pels bancals i per entre els matolls.

Quan vam arribar a València, un home que era de camp ens va deixar dormir en sa casa
perquè descansàrem. Al dia següent vam comprar l’arròs i vam baixar al poble una altra
vegada.

Després d’uns anys va començar la guerra i van enviar els meus germans, un a Madrid i
l’altre a Barcelona. Ja no els vaig tornar a vore i em van dir que els havien matat en la
guerra. Mon germà Francisco era un xiquet molt bo i volia amagar-se en el poble per tal
de no haver d’anar a la guerra, però no va poder. A mon germà Manuel se’l van endur per
la força; fins fa dos anys no sabia on els havien matat als dos, però va venir un xic de
Madrid que havia escrit un llibre sobre les persones del poble que havien anat a la guerra
i em va estar dient que al meu Francisco l’havien matat i estava enterrat a Madrid. En
canvi, mon germà Manuel, quan van perdre la guerra, se’n va anar a Alemanya, el van
agafar els alemanys i el van matar en un camp de concentració. Ara ja sé on es troben els
dos, però no saben exactament on estan enterrats, perquè els van tirar en fosses comuns a
tots.

Mar Blasco Clemente - Irene Hernández Tomás – Nerea Hurtado Asencio – Elisabeth
Mas Berná – Josep Belda Garro – Damián Magallón Ferrández