1

EN BICI

Diuen que ningú no oblida mai el primer petó. Jo, segur que no. Perquè el meu, el
primer, gairebé va acabar amb la meva vida. I no per un esborronament brutal, no, va
ser una cosa més aparatosa, una cosa arriscada. El meu primer petó d'enamorada, el
vaig fer amb onze anys, i va ser a la galta, en un raconet que tenia el meu estimat entre
la punta dels llavis i una piga molt tendra. Ell, el meu estimat, també tenia onze anys i
suposo que aquell meu rampell, tan contundent i injustificat, va fer que no mesurés el
perill de la seva reacció. Allò va ser una bogeria absoluta. Un terrabastall.

Iñaki Goikoetxea -ara que hi penso m'adono de la meva tendència infantil pel mascle
basc- m'agradava amb bogeria. Era realment el primer home que m'havia fet saltar el
cor. Em feia anar com una ànima en pena per les escales del meu edifici pujant i
baixant del tercer al quart pis per mirar de trobar-me'l "per casualitat". Era el meu veí, de
portal i de lletra. Tots dos vivíem al A, ell en un pis a sota del meu. Tots dos teníem
pares "bronques" dels quals no parlàvem mai, però a qui sentíem barallar-se a través de
les finestres del pati. Tots dos érem grans esportistes. Tots dos, nens de fracàs escolar.

Abans d'enamorar-me de l'Iñaki Goikoetxea jo ja havia flirtejat amb altres nois sota la
influència de la meva germana Marta, tres anys més gran que jo, i entestada a lligar-me
amb tots els germans petits dels seus inefables nòvios. Però enamorar-me, perdre el
cap per un home, només em va passar per primer cop amb l'Iñaki, el veí del tercer. Un
xaval guapot i descarat que en lloc de dir-me Teresa, em deia bombonet, i que muntava
en bici millor que els ciclistes de la Volta a Catalunya que veia per la tele. Era un crac.

Iñaki era de la meva colla, berenava al carrer entrepans de Nocilla, i tenia una piga
fosca i completament rodona al costat de la punta esquerra dels llavis. Allà on li vaig fer
el petó el dia de l'incident.

Em va costar, em va costar molt que es fixés en mi. Al principi de la nostra relació, a ell
em sembla que encara no li agradaven les nenes, perquè per més que jo o qualsevol
altra de la colla provés d'amagar-se al seu costat quan jugàvem a polis i lladres, ell
sempre corria cap una altra banda, buscant la companyia del fati d'en Tomeu, un nen
amb qui era molt difícil de compartir espai a l'amagatall. Tampoc el veia divertir-se gaire
quan jugàvem al joc del misto. Aquell en què et vas passant el llumí de mà en mà i que,
al qui se li apaga, ha de contestar una pregunta de cada un dels de la rotllana.
Barrejàvem el joc del llumí amb el de la veritat. I de vegades posàvem penyores o fèiem
preguntes compromeses. A les noies, totes de deu a dotze anys, ens encantava aquest
joc, ens excitava una barbaritat. Però a ells, els en agradaven més d'altres com el de
Cavall fort, que era bèstia per morir-se i que a nosaltres ens trencava els ronyons i la
moral. Al final, sempre pactàvem i per una vegada de cavall fort, n'havíem de jugar
dues al misto, una vegada pagant penyora i l'altra contestant la veritat. Els nens ho
feien remugant, és veritat i, quan menys t'ho esperaves, treien una pilota i sortien pitant
a jugar a futbol a l'esplanada. La nostra, era una lluita titànica, la mateixa que tindríem
amb els nostres marits vint anys després. Però això, en aquell moment, encara no ho
sabíem.

Una tarda xafogosa d'estiu, després que l'Iñaki construís amb les mans un carril a la
sorra per jugar a xapes, i veient que no apareixia cap infant baronívol, va córrer fins on
era jo, em va mirar i em va dir, desplaçant el llavi cap a la piga de forma seductora: "Fas
una partida, rosseta? Et dono (a)vantatge". "Sense avantatge" -li vaig contestar amb
 2

una lleugera tremolor a la veu. Aquell va ser el dia de la nostra primera trobada. A mi, ja
m'agradava molt, però aquella tarda màgica, en què tots dos ajupits vam fer un
recorregut complet per la sorra, en què les meves xapes amb l'ajuda dels déus de
l'amor avançaven les seves mentre ell feia "Ohs" i "Ahs" d'admiració, en què les nostres
mans i els nostres cossos es van tocar, en què em vaig posar de quatre grapes amb
faldilles i em vaig esgarrapar els genolls... Aquell dia vaig perdre la partida, però vaig
guanyar al vencedor. Aquella tarda sufocant ell va començar a mirar-me amb ulls de
desig. Va començar a jugar al misto amb devoció.

Al cap de pocs dies, després que jo hagués pujat i baixat unes deu vegades del tercer al
quart, me'l vaig trobar "per casualitat" i, per primer cop, em va dir bombonet. Em va
pujar una escalfor tan forta, tan vermella i tan abassegadora a la cara que vaig haver de
córrer fins a la meva habitació i ja no vaig poder baixar. Allò era, definitivament, una
victòria.

Els dies van començar a passar d'una altra manera. L'Iñaki ja no corria a amagar-se
amb el fati d'en Tomeu quan jugàvem a polis i lladres. El nen més guapo i més fatxenda
del barri esperava a la rosseta, és a dir, a mi, encara que quedés com un traïdor davant
la mirada dels col·legues. Al capdavall, jo havia entrat, malgrat que fos de puntetes, al
paradís. Res no estava conquerit encara, però el carrer ara era un gustós entrepà de
nocilla, el cole un lloc amb una campana que a les cinc tocava a glòria, i casa meva, un
manicomi situat una planta per sobre del cel. I jo, una dona d'onze anys que estava
experimentant el millor de la vida, aquells moments que arriben just abans de la
realització del més gran dels desitjos: Iñaki.

La trajectòria ens va durar dos mesos. Una matí, després d'uns misteriosos conflictes
familiars, la mare ens va dir als tres germans que aviat ens canviaríem de casa, que
anéssim dient adéu als nostres amiguets del barri, perquè marxàvem molt lluny d'allà.
No podia ser veritat. Una mà horrible se’m va ficar a dins el pit i em va estrènyer fins a
deixar-me blanca i muda. La mare, quan em va veure tan pàl·lida, em va dir amb
llàstima: "No passa res, filla, al barri on anem faràs nous amics. Al cap d'un temps, ja no
te'n recordaràs de res".

Allò era el final. El nou barri on anàvem a viure era, per als meus onze anys, més lluny
del que és Nova Zelanda als quaranta. Mai no el tornaria a veure. Mai, pensava. Vaig
esbrinar quants dies faltaven per fer el canvi i els vaig anar ratllant de la meva agenda
un darrera l'altre. Em vaig jurar a mi mateixa que, en el joc de la veritat, li confessaria, a
l'Iñaki, que m'agradava, que m'agradava fins a l'infinit. Vaig plorar, vaig plorar per
primera vegada unes amargues llàgrimes de femella enamorada.

Un capvespre, quan només em faltaven tres dies per marxar, Iñaki em va oferir fer una
volta amb la seva bici. "Et porto a la barra", em va dir. Anirem lluny, al Parc de la
Rotonda". "Esclar -li vaig dir-, marxem molt lluny d'aquí".

El Parc de la Rotonda estava a uns cent metres, però vam decidir fer una volta i agafar
el camí solitari del descampat; una zona escarpada, plena de turonets i petits
abocadors. A nosaltres, allò ens semblava el jardí del paradís, una cosa que estava
prohibida, el pecat.

Juro que no pensava, ni per casualitat, fer-li un petó. Però allà, a sobre de la barra de la
seva bici, veient l'esforç sobrehumà que feia per arribar al final d'aquella pujada tan
 3

forta, fascinada per la seva mirada innocent i canalla, boja pel seu cor, em vaig recordar
de cop i volta que me n'anava i, impulsada per un instint d'animalet llest i enlluernat,
vaig posar els meus llavis a la seva galta, entre la piga rodona i el queix dels seus llavis.
Iñaki, atabalat i escruixit, va deixar anar les mans del manillar i em va abraçar amb força
mentre rodàvem enllaçats per aquell pendent costerut del dimoni. Cap dels dos no va
fer ni un crit. Mentre quèiem, amb la bici enredada amb les nostres cames, només ens
buscàvem la boca, la silenciosa boca de l'altre.

Desprès ja no recordo res fins que em vaig despertar a l'hospital. Tenia un braç
enguixat i una ferida enorme al cap. M'havien posat onze punts de sutura: la meva edat
i la de l'Iñaki. "I ell?" -vaig preguntar amb veu feble quan vaig poder parlar. La meva
mare, contenta perquè m'havia despertat, va somriure. "Ell està bé. Només s'ha trencat
una costella de cada costat". Jo també vaig somriure. Perquè, en la meva desesperació,
havia vist l'Iñaki amb les portes del tòrax obert, amb un forat enorme per on m'oferia per
sempre... el seu cor.

Ens vam canviar de barri i vaig estar dos anys, dos anys, ho juro, morint-me per ell. Un
dia, fins i tot em vaig escapar, vaig caminar la mitja hora que em costava el trajecte fins
a la meva antiga casa i vaig baixar del tercer al quart pis, entre esporuguida i ridícula,
una pila de vegades per veure si me'l trobava "per casualitat". No va ser així.

Ni l'Iñaki ni jo encara no teníem edat per enfrontar-nos a una trobada buscada, ni per
parlar de compromís, ni per quedar, ni tan sols per escriure'ns una carta durant el temps
que necessitéssim perquè el desig es dissolgués. A l'Iñaki i a mi, ens van fer fora del
paradís quan ni tan sols havíem tingut temps de fer el pecat.

Vint-i-cinc anys desprès, un dia em vaig apropar al meu antic barri i vaig preguntar per
ell al vell porter de l'edifici. L'home em va explicar que l'Iñaki s'havia divorciat i que
tornava a viure allà, amb la seva mare, i que en aquell moment era al bar del passeig,
que hi anés de seguida que segur que l'hi trobaria. Així ho vaig fer. Hi vaig arribar, el
vaig buscar i el vaig reconèixer de seguida entre tots els homes. Només el vaig mirar de
lluny. Però el vaig reconèixer.

L Iñaki, des de l'altra punta de la barra, i com guiat per un misteri, també em va mirar.
Els nostres ulls es van trobar un segon en els ulls de l'altre. Aleshores, Iñaki
Goikoetxea, es va dur la mà al mig del pit, lentament. Jo, sense pensar-ho, vaig posar la
meva a la ferida del cap, en aquella cicatriu que encara es podia descobrir al meu front.

Desprès, em vaig recolzar a la barra per veure'l venir.