BATALLA AL CIM/HEM FET EL CIM

Roland Topor

PERSONATGES
Robert
Miquel
Noia

Una ultima cornisa abans d'arribar al cim del Partenó. Miquel, molt elegant amb el seu
smòking, és instal·lat en una cadira plegable; a davant seu, una taula damunt la qual hi
ha una ampolla de xampany en una galledeta amb gel i dues copes. És un home d'uns
quaranta anys, tots els moviments del qual estan tocats d'una certa parsimònia. Potser
està borratxo, però no resulta evident. Una altra cadira plegable, davant seu, és buida.
Miquel destapa l'ampolla de xampany, mentre per darrera la seva esquena apareix
primer el cap i després tot el cos de Robert, el qual escala penosament la plataforma.
Va vestit d'alpinista, amb motxilla a l'esquena, piolet i una corda al voltant de la
cintura. Robert està massa esgotat per haver notat la presència de Miquel. Se
sobresalta amb el soroll del tap.

M: (omplint les copes) Begui una copa de xampany, el refarà.

R (desembarassant-se de la motxilla): No puc més, estic rebentat... (Respira
feixugament) Però hi arribaré (mira el cim de la muntanya). Només em queda un trosset
i hauré acabat.
M: L’últim trosset del Partenó. No és un camí de roses, oi?
R: I tant. Vostè puja o baixa?
M: Segui, brindarem.
R: No gràcies, no bec. (Furga a dins la motxilla i en treu un tub de pomada que es posa
per la cara) Em fa mal a tot arreu. Sobre tot, als llavis.
M: Sí, no són precisament esquerdes el que falta aquí, fins i tot als llavis. A mi, però, és
el coll el que em crema.
R (obrint la carmanyola): A la seva salut, Berg Heil !
M (aixecant la copa): Berg Heil!
Beuen. Robert torna a tapar la carmanyola, tanca la motxilla i se la torna a carregar.
R: Bé, som-hi. Salut! (Recull el piolet)
M: Va bé, aquest piolet? Està content?
R (estudiant el pendent que li queda per escalar): Fa una mica de mal al palmell.
Resulta estúpid que no siguin capaços de trobar un mànec amb un tacte agradable! Miri,
tinc la ratlla de la sort en carn viva i la de la vida plena de butllofes.
M: El piolet i l’anorac són de can Bavilleset1, oi?
R (girant-se per examinar Miquel, per primer cop, amb una mica d’interès): Vostè
també hi compra? No el conec, aquest model. Sembla un smòking. Que ve de la botiga
de Barcelona?
M (tornant a omplir la copa): Així que ha fet la cara nord?
R (desinteressant-se de Miquel per tornar a la paret): Sí, la més difícil. Una paret llisa
com un mirall, sense cantells, amb esquerdes, trossos de roca que es desenganxen sense
avisar, caramulls de gel que t'afaiten la coroneta i milers de mosquits infectes que et
piquen per tot arreu.
Clava un clau.
M: I tot i així, vostè ha arribat fins aquí! Devia tenir un magnífic equip de sherpes!
1
O un altre nom de botiga de muntanya coneguda. Per ex:
R: Oh, sí, gent meravellosa! S'han entregat a fons! En cos i esperit... Sense ells encara
seria a baix, al primer campament. Mai no oblidaré tot el que els dec.
M: Però on són, els sherpes?
R: Morts. He rebentat l’últim a deu metres d’aquí. S'ha aclofat sense dir ni un mot,
sense ni un crit. Terrible.
M: Per què no reposa una estoneta més. Segui, begui una copeta de xampany.
R (irritat): No, gràcies. Mai no bec xampany durant el curs d'una ascensió.
M (encenent una cigarreta) : I suposo que tampoc no fuma?
R: Exacte.
M: Està bé. Ni càncer ni cirrosi. Llàstima.
R: Llàstima? De què? Què és una llàstima?
M: Segui.
R: No, me'n vaig. Adéu.
Es disposa a escalar.
M: El clau no li aguantarà.
R: Què diu?
M: Està mal clavat. Estiri'l i ho comprovarà.
R (prova l'estabilitat del clau i se li queda a les mans) : Merda! Tenia raó!
M: Ho veu? Au, segui.
R: No, vaig a clavar-lo un altre cop. Gràcies pel consell.
M: Per què s'entesta tan aferrissadament a anar allà dalt?
R (desconcertat) : Com que per què? Bé, perquè vull! Sempre he somiat de vèncer el
Partenó. És una muntanya feta per a mi. A la meva mida. Conec paios que s'acontenten
amb el Montblanc, el Montnegre o el Montroig. Els planyo, a aquests. Hi ha gent que té
esperit de funcionari, pitjor per a ells. Jo sóc d'una altra pasta. Em cal el més difícil. Soc
així, jo. No hi puc fer res.
M: Si més no, podria donar un cop d'ull al paisatge. Des aquí la vista no és gens dolenta.
R: Serà millor des allà dalt. (Tanmateix llança un esguard circular al seu voltant) Sí, és
d'una solemnitat impressionant.
M: Oi que sí? Quin panorama, eh?
R: Sí, cal ser un porc malparit per romandre insensible davant de totes aquestes crestes,
de tots aquests pics.
M: No li recorda res, això?
R: El què?
M: Aquest paisatge.
R: Els Andes? L’Himàlaia?
M: No. Un electrocardiograma.
R (Alçant les espatlles) : Efectivament, tancant un ull, de lluny.
M: Au, tregui's la motxilla, desempallegui's de tota aquesta faramalla. Deu pesar força,
no?
R: Sí, però quan t'hi poses, t'hi poses.
M: Té tot el temps del món. Quina pressa té? Està cansat. Li fa mal tot. Faci una pausa,
xampany!
R: És veritat... No em trobo bé. Deu ser la gana... Tinc un buit a l’estómac. El cap em
dóna voltes (Descarrega la motxilla, en treu una llangonissa i s'asseu davant d'en
Miquel).
M: Ah, finalment es torna raonable.
R (tallant la llangonissa amb una navalla): Vostè és tossut, oi!
M: M'agrada la companyia i per aquí no hi passa gaire gent.
R: Vol un tallet de llangonissa?
M: No, gràcies, m'estimo més el xampany.
R: És curiós, tinc la impressió— d'haver-lo vist en algun altre lloc.
M: Éspossible. La seva cara no m'és desconeguda.
R: Potser ens hem trobat a casa d'algun amic comú... O en un cafè...
M: Segurament.
R: A què es dedica, a part de la muntanya...?
M: Planxo.
R: No veig el seu equip d'escalada.
M: Bah, jo sóc un amateur. No necessito material.
R (somrient) : Tinc una vista! L'ha amagat, oi!... Aleshores, té la intenció d'arribar-hi?
(Assenyala el cim).
M: No, ja he arribat al final.
R: Però és estúpid haver arribat fins aquí i no continuar!
M: Jo no ho veig així. En aquest bancal hi ha més lloc, és més còmode.
R: Còmode? No és pas per comoditat que escalem.
M: Ah, no? I per què, doncs?
R: No ho sé... Per superar-se a si mateix... Per fer alguna cosa gran.... per l'esclat...
M: Per la glòria?
R: Oh, la glòria... Sí, per què no... La glòria... Ser allà dalt, a la glòria!
M: I després què?
R: Després baixes, però saps que ho has aconseguit, que ja no ets el mateix. Com més
amunt puges, més baixes a l'interior de tu mateix.
M: Sovint n'hi ha que ensopeguen.
R: Vaig a pixar. (Va fins a una de les vores de la cornisa per orinar) Fa quatre hores
que m'aguanto i m'oblidava de descarregar! Des aquí dalt tot sembla tan senzill, tan pur.
És relaxant. Ha llegit El vell i la muntanya?
M: Ha sortit en col·lecció de butxaca?
R (Torna a taula tot cordant-se) : Sí. Un braç de ferro contra els elements, tota la
voluntat d'un ésser llançada cap a un únic objectiu: realitzar una gesta que doni sentit a
la seva vida. Que la projecti a les altures.
M: Sit down, baby. A força de voler anar més enllà de sí mateix, ha acabat per retrobar-
se...
R: Què li agafa, ara? Per què se'n fot, de mi?
M: Cool, baby. Sit down and have a drink.
R: Està borratxo?
M: És un bon bar, aquest, oi? El millor de l'indret.
R: Em dol veure'l així! Un alpinista de la seva categoria, venir a emborratxar-se al
Partenó...! Li sembla que això és un bon exemple per als altres?
M: Per als altres, no, però per a vostè, sí.
R: Bé, ja n'hi ha prou, me'n vaig.
M: Berg Heil!
R: Berg Heil! (Es prepara per tornar-se a carregar la motxilla, però no pot aixecar-la)
M: Pesa, oi?
R: Oh, no puc... (La deixa caure) Estic baldat...
M: És normal... Deixi de bellugar-se. Vingui a seure.
R: (Obeint) No sé què em passa, sembla com si no tingués força.
M: Tingui, begui. (Li allarga la copa, que Robert beu sense protestar) Agradable, oi?
És d'una cava imperial!
R: Sí, és bo.
M (Tornant-li a omplir la copa buida) : Torni-hi. Li sabria greu no arribar fins al final?
No conquerir el cim?
R: (amb força) I tant! Però hi arribaré!
M: No.
R (sobresaltant-se) : Com que no???
M: Vostè encara creu en els Reis?
R: M'ho impedirà vostè?
M: No.
R: Bé, més m'ho estimo així. Perquè quan jo he decidit fer una cosa, no s'hi posi al mig,
li ho adverteixo.
M: És massa bufó!
R: Se me'n fot si em troba bufó o no.
M: I les dones, el troben bufó?
R: Això és assumpte meu. Deixi'm en pau amb les seves preguntes imbècils.
M: No hi ha cap dona en la seva vida?
R: És assumpte meu.
M: No hi pensa mai?
R: Hi penso quan em dóna la gana.
M: Hi hauria de pensar ara. De seguida.
R: No, si... Però què m'empatollo?
M: No s'enfadi... Em pensava que això podria reconfortar-lo. Per què no vol pensar-hi?
Sóc jo qui el molesta?
R: Hi pensaré quan en tindré ganes, i prou. Vol parar d'emprenyar-me!
M: I la seva família?
R: La meva família? Què passa, ara, amb la meva família?
M: No sent la necessitat de pensar-hi?
R: Quan?
M: Ara, precisament ara... Té fills? Encara són vius els pares? Té germans, germanes,
oncles, tietes?
R: Vagi a prendre pel cul amb la meva família! Bé, adéu. (Vol aixecar-se, però torna a
caure a la cadira) Estic cruixit...
M: Quedi's amb mi... A més, què faria allà dalt?
R: Signaria al llibre d'or del cim. Hi faria una foto.
M: Oh, una foto! Vol dir que no s'ha descuidat la màquina?
R (feblement) : No.
M: Passi-me-la, n'hi faré una de ben maca. (Robert treu una Polaroid de la motxilla, la
dóna a Miquel que s'aixeca i busca el millor angle) Aquí, és perfecte. (Gira al voltant
de Robert que, assegut, intenta mantenir-se natural) No, així, no... Miri'm...
R: No seria millor que m’aixequés...? (Fa un esforç inútil per aixecar-se.)
M: No, no, assegut està molt bé... (Fa la foto)
R: Gràcies.
M (Col·loca el clixé a sota l'aixella per accelerar el procés) Estarà de seguida...
(Alternativament, mira el clixé i se'l col·loca a sota l'aixella) Té, és estrany.
R (intentant mirar) : Què hi ha d'estrany?
M: No es veu res.
R: Ensenyi-me-la. (Agafa la foto) Però si no m'ha fotografiat!
M: Sí, li ho asseguro!
R: Es deu haver mogut. En qualsevol cas, jo no hi sóc aquí.
M: Ho tornaré a provar.
R: Acosti's més: així no s’equivocarà.
M: Si vol... (Es col·loca en posició.)
R: Em veu bé pel visor?
M: Al mig del quadre. (Pitja el disparador. Fa el mateix joc d'abans amb el clixé) Serà
un bon record. Espero que no surti malament.
R: No hi ha cap raó. He comprat la màquina més bona que hi ha.
M (al final d'un moment de suspens) : Hi ha alguna cosa que no funciona.
R: Com? Ha tornat a fallar?
M: Vostè no surt a la foto, amic meu.
R (gairebé arrencant-li el clixé) : No ho entenc.
M: Una mica de xampany?
R: (donant-li la copa sense protestar) Això és massa. Ho fa expressament.
M (tornant a seure) : Al capdavall, quina importància té? Què és una foto si no surt en
un diari? Carn d’escombriaires...
R: Ningú no s'ho creurà, que he pujat fins aquí. Per sort, a dalt hi ha el llibre d'or, el
llibre del cim.
M: Té intenció de signar-hi?
R: Sí, perquè se sàpiga... perquè els qui vinguin després de mi puguin saber... que jo...
M: Que vostè hi ha estat?
R: Això mateix.
M: Tanmateix, vostè no hi ha anat.
R: Però hi aniré.
M: No.
R: Sí.
M: No.
R: Per què?
M: Perquè no pot.
R: Per què no puc?
M: Perquè està mort. (Robert es queda amb la boca oberta. Miquel li omple la copa de
xampany i se serveix ell mateix. Beu) Berg Heil!
R: Estic mort? Jo?
M: Mort. Liquidat. Rematat.
R: Està boig o què?
M: (alçant les espatlles) Up to you, baby.
R: Ho sento, però detesto aquesta mena de bromes de mal gust.
M (aprovant) : Mai no resulta agradable. S'hauria estimat més que li ho hagués amagat?
R: Sí.
M: Però jo sóc dels que pensen que val més dir-ho. Què fa?
R: Intento aixecar-me.
M: Per veure si està realment mort?
R: Sí. (Torna a caure) Ha drogat el xampany. Ja sabia jo que no n'havia de veure. Hi
havia verí a dintre!
M (beu de les dues copes) : Hi ha més verí en la més petita escalopa de vedella! És un
xampany excel·lent, ben bo, amb bombolles perfectament honestes.
R: De què he mort?
M: Atac de cor. Sempre es mor d'atac de cor. Alguna cosa peta en un algun lloc o altre i,
tot seguit, el cor es declara en vaga.
R (palpant-se el cor) : És veritat, no me'l sento, no batega. Des de quan?
M (olorant Robert) : Deu ser força recent, encara no fa pudor. Probablement alhora que
el seu darrer sherpa.
R: I vostè qui és?
M: Miquel. Em dic Miquel.
R: I deu conèixer el meu nom, oi? I També tot el meu currículum...
M: No, no en sé res.
R: Em dic Robert.
M: Encantat, Robert.
R: Així no és un àngel de la mort, vostè? O alguna cosa d'aquesta mena? Si té algun
poder, li ho suplico: porti el meu cadàver al cim del Partenó! Faci'm aquest favor!
M: Sap, jo tampoc no hauria sortit a la foto.
R: Vol dir que... Vostè també està mort? Com jo?
M: De moment, formem part de la mateixa cordada...
R: No ho entenc... Estem obligats a romandre junts, és això?
M: Sent dos sempre és més fàcil, però no és obligatori.
R: I vostè com s'ho fa per poder caminar?
M: M'economitzo. No he arribat fins al final de les meves forces, com vostè. Una
cigarreta?
R (se l’encén amb l'encenedor de Miquel) : Si més no, és estúpid morir tan a prop de
l'objectiu!
M: As they use to say in New York.
R: No ho entenc.
M: És la falta d’oxigen.
R: Diria que no li fa ni fred ni calor, haver passat a l'altre barri... Admiro la seva calma...
M (buidant les darreres gotes de l'ampolla) : Una altra for the road? Si encara ens
volguessin servir...
R: Li sembla prudent?
M: Sí, no hi ha res a témer.
R: Res a témer, jo encara estic cagat de por.
(Miquel fa petar els dit per cridar un criat. Una noieta bastant sexy surt de darrera una
roca i va cap a ells.)
M (ensenyant l'ampolla) : La mateixa marca, més fresca, si es possible.
NOIA: No li sembla que ja ha begut prou?
M: Té cigarretes?
NOIA: Ros o negre?
M: És igual, però que siguin amb filtre. Presto, ragazza!
NOIA (a Robert) : Vostè no vol res d'especial? Perquè acabo el meu torn de seguida,
així que val més que ho demani ara.
R: Puc menjar alguna cosa?
NOIA: No hi ha res calent. Acabem de tancar la cuina.
R: Què els queda?
NOIA: Una mica de carn freda.
R: Si us plau, sense mantega, però amb escalivada... Força...
NOIA: Li puc posar una fulla d'enciam, si vol...
R: Li semblarà idiota, però no menjo enciam.
NOIA: Ho entenc molt bé, senyor... A mi em passa el mateix amb els raves. Vaig a
veure què puc fer.
R: Vostè també és morta? Com ha arribat fins aquí’?
NOIA: Oh, per casualitat...
R: Ha fet la cara nord o la sud?
NOIA: Oh, no, jo era amb un paio que em feia volar. Mai no n'havia trobat cap com ell
per enlairar-me. Érem com bèsties. Però devem haver exagerat... El meu cor es va
cansar. I després he aterrat en aquest racó podrit. Però, al capdavall, no ho lamento,
hauria pogut caure més avall...
M (interrompent) : Presto ragazza, per favore!
NOIA: Un dia em negaré a servir-lo.
Torna al darrera de la seva roca.
R: M'agraden, aquesta classe de noies...
M: Li recorda dones que ha estimat molt?
R: Quines dones?
M: S'assembla a alguna de la seva família?
R: Quina família?
M: En el fons, ho pressentia, vostè és un cor solitari.
R: Jo? Fa broma... Jo tinc... tinc... (Busca comptant amb els dits però no troba res)
M: Benvingut al club, Robert!
R: Mai no m'hauria imaginat que passaria d'aquesta manera!
M: Què esperava?
R: No ho sé ben bé... L'hospital, canonades, pudor d’èter, d'orina, patiments...
M: Però no deia que li feia mal tot?
R: És veritat. Però ara em trobo més bé.
M: El xampany. És molt eficaç.
R (rient) : Aleshores això, al capdavall, no és més que un bar!
M: Sí.
R: Un bar damunt del Partenó!
M: Sí... Tenim por d'anar a parar a dins d'un forat i resulta que ens trobem en una
muntanya!
R: En el fons, no s'hi està malament.
M: Ha fet bé de no pujar fins al cim: hauria pogut caure en una cosa pitjor, una taverna
miserable, amb una cambrera lletja...
R: Però li sembla que això continuarà indefinidament o s’aturarà de cop i volta?
M: I a vostè què li sembla més probable?
R: Aquí tancaran! Ens faran girar cua. Apilaran les cadires a sobre les taules. Veurem
desfilar les deixalles...
M: (rient) Tancaran la mort!
R: Encara hi ha llum, no serà de seguida.
M: Esperem-ho.
R: Mentre s'afanyi amb el xampany... (Després d'un silenci) I amb el meu plat
combinat.
Silenci.
M: M'hi jugo el que vulguis que es deixa les cigarretes.

Fi.