Guió de lectura.

Extracte del Tractat de la Naturalesa Humana (David Hume)

Prefaci

On Hume explica que la seva obra “El tractat de la Naturalesa Humana” no ha tingut l’èxit que ell esperava,
ja que ha estat titllada d’obscura i de difícil comprensió.
A ell li sembla que això és degut no pas al caràcter abstracte de la seva argumentació sinó al fet que és una
obra molt llarga. I així pretén, amb aquest extracte, presentar-la de forma abreujada per fer-la més
comprensible.
La raó d’això és que la seva obra li sembla important per atrevida i innovadora . De tal manera que “–cas
que fos acceptada la seva filosofia (la de l’autor, és a dir, ell)– caldria alterar la major part de la ciència des
dels fonaments.”

Extracte

(4,A) La reflexió sobre la naturalesa humana, l’han basat els filòsofs de l’antiguitat més en el sentiment i el
sentit comú que en el raonament. Cal, segons Hume, convertir aquesta reflexió en una ciència. I
això esdevé possible si en examinar els diversos fenòmens (tant els nostres raonaments com els nostres
sentiments, gustos i passions) podem arribar a establir-ne lleis generals. Aquesta és la feina que
s’han proposat “els nostres filòsofs immediats” (es refereix als empiristes) i ell (Hume) entre ells.
De tal manera que ell es proposa de fer “l’anatomia de la naturalesa humana” partint, com a bon
empi- rista, d’allò que ens ve donat per l’experiència.

(4-5,B)Cal, doncs, fonamentar en l’experiència, l’estudi de la naturalesa humana. I és d’aquesta naturalesa

que depenen totes les ciències, de tal manera que, en estudiar-la, arribarem a poder determinar (lò-
gica) quines són les operacions que l’enteniment porta a terme no només per tal de construir les se-
ves demostracions (relacions d’idees), sinó també per establir els fonaments de la probabilitat (qües-
tions de fet).

(5,A) Com que el “Tractat” “conté un gran nombre d’especulacions”, en aquest resum anirà al gra i
exposarà en què es basen els nostres raonaments causals.(Per tant, la seva crítica al principi de
causalitat.)

(5) Les nostres percepcions es divideixen en idees i impressions. I totes les nostres idees
provenen de les nostres impressions.

(5,B) Després d’haver fet aquesta distinció, critica Locke perquè aquest no fa aquesta distinció entre im-
pressions i idees, sinó que anomena totes les percepcions “idees”.
Loche estableix que no hi ha idees innates (perquè totes les nostres percepcions provenen de l’ex-
periència) i Hume (que també és empirista) el critica dient que entre les nostres impressions hi ha
també totes les passions i que aquestes provenen de manera immediata de la nostra nautralesa (em-
pírica, en el sentit de constitució psicològica de la ment humana. Perquè són sentiments o instints
naturals), mentre que les idees no, perquè són còpies d’elles.

(5) Malebranche és un pensador racionalista. I Hume assegura que tindria problemes per
assenyalar un sol pensament de la ment (idea) que abans no hagués estat sen- tit per mitjà dels
sentits externs(el que anomenen sensacions i percepcions) o in- terns (el que anomenem
sentiments i passions).

(6) Principi de còpia com a criteri de veritat.

(6,A) El principi de causalitat és el fonament de les ciències que tracten qüestions de fet. I diu Hume que
”per entendre aquest raonament (causal) hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de cau-
sa.” que és la que analitzarà (i criticarà) a continuació.

(6) Amb l’anàlisi estrictament empirista (anàlisi del que és present als sentits o veiem) de la
relació causa-efecte, només hi troba tres aspectes o circumstàncies: la conti- güitat, la prioritat
i la conjunció constant.

(6,B) Un cop fet això, cal analitzar quin tiups de raonament fem quan inferim que a partir d’una causa es
donarà un efecte. Això és important perquè en aquest principi es basa tot el nostre coneixement a
excepció de la geometria i l’aritmètica (matemàtica).

(7,A) De la causa (o de la idea de la causa) no se’n pot deduir l’efecte (o la idea de l’efecte). Si això fos
pos- sible aquest raonament (decucció) equivaldria a una demostració, és a dir, a un coneixement (com el
de la matemàtica) basat en la relació entre idees. En aquest tipus de coneixement, la veritat no depèn
de res que passi a la realitat, sinó del fet que enunciar el seu contrari seria una contradicció. La rela-
ció causal, doncs, no té el seu fonament en la deducció.
(7,B) La relació causal l’extraiem de l’experiència i es fonamenta en la inducció i en el supòsit
que la naturalesa es comporta de manera uniforme.

(7,C) Aquesta uniformitat de la natura (que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat) és un principi que
extraiem de l’experiència i per tant, no demostrable (deducció) perquè pertany al món dels fets, és a
dir, al món d’allò possible.
Fins i tot hauríem de dir que aquesta uniformitat no es pot demostrar amb un argument probable
(in- ductiu) perquè aquests al seu torn es basen en la suposició d’aquesta uniformitat. (Cercle
viciós)

(7-8) Tenim la tendència a pensar que el que s’ha donat en el passat també es donarà en el futur
pel costum i l’hàbit, és a dir, per l’experiència d’haver vist molts efectes repetits. Però no hi ha
cap argument que recolzi aquesta suposició, perquè a més nosaltres només percebem qualitats
sensibles (fets) i no les forces (relacions) que s’estableixen entre ells.

(8) Del costum i l’hàbit en sorgeix la creença.

(8,A) En les qüestions de fet és possible concebre una cosa i la contrària (sense qui hi hagi contradicció),
però això no vol dir que puguem creure una cosa i la contrària. Això significa que tot i que puguem
concebre qualsevol cosa, la creença estableix la diferència entre allò que podem pensar i acceptar i
el que podem pensar però no acceptar. La causalitat és del primer tipus.

(9) Resum del que ha dit fins ara.

(9, A) Al llarg de tota la pàgina segueix argumentant el fet que la creença consisteix simplement en un senti-
ment peculiar. La qüestió de fons és que el principi de causalitat es fonamenta en aquest sentiment.

(9-10,B) Tot el que s’ha dit fins ara sobre el principi de causalitat val tant per a les relacions que
s’estableixen entre fets materials (“moviment i operacions de la matèria”) com per a les operacions que la
ment porta a terme.

(10) Crítica a la idea de causa partint del principi de còpia.

(10-11)L’empirisme radical ens aboca a l’escepticisme. No només pel que fa a la nostra capacitat
de raonar (induir) sinó també pel que fa l’existència del món extern. Les dues es fonamenten
només en una creença.

(11) La unió constant (però no la connexió necessària) entre causa i efecte és l’unic que
podem percebre. A partir d’aquí la ment, determinada per l’hàbit, infereix l’e- xistència de l’un
a partir de l’altre.

(11,A)Entre els motius i les accions també es dóna una conjunció constant i permet un tipus d’inferència
que és tan certa com la que fem respecte dels cossos. I és en ella que fonamentem la moralitat.
(11,B) Associació d’idees.

(11-12) Crítica a la idea de substància en general i a la substància pensant cartesiana en

particular.

(12) Crítica a la geometria euclidiana.

(12-13) Sobre les passions.

(13) Sobre la llibertat.

(13) Les lleis d’associació regeixen la ment humana i ens expliquem de quina manera manera
relacionem i unim allò que captem del món exterior.