LECTURES TALLER DE

BIBLIOGRAFIA
2022-2023
TÍTOL:
Un referent poètic tan imprescindible com evocador. A.S. Makarenko (2006). Poema pedagògic. Vic: Eumo.
A.S. Makarenko (2017). Poema pedagógico. Madrid: Akal
Núria Obiols i Suari

És fosc i més de dues-cents noiets, i algunes noietes, fan el que poden per aconseguir que una estufa atrotinada
funcioni. Fa molt de fred a Poltava. Som a l’antiga URSS i és la dècada dels anys 20. A.S. Makarenko (1888-1939) té un
propòsit ferm. Aconseguir que tota aquella colla d’arreplegats, fills d’una revolta i a vegades polissons d’un tren fortuït,
esdevinguin personetes dignes. No és fàcil. Molts tenen un passat ben galdós, amb delictes com robatoris, prostitució i,
sobretot, una colpidora misèria a les esquenes.
Preguntar-nos què ens pot dir el Poema Pedagògic al segle XXI, quan fa cent anys de la fundació de la seva primera
colònia (Gorki), pot semblar agosarat. Una colònia regida per un sistema altament disciplinari, on els nois desfilen com a
militars, amb uns colls de camisa obsessivament blancs... sembla una proposta contra tot mantra educatiu actual. Un
jove Makarenko rep, per part del Departament d’Instrucció Pública, un encàrrec que esdevé tot un repte. Parlem de
molts nois i noies, com dèiem, amb un passat fosc i que, al llarg de la novel.la, veurem que la xifra augmenta de
manera astronòmica. Malgrat tot, se’n surt. Pensem que Makarenko encara té moltes coses a dir-nos i que, sens dubte,
a les set-centes i llargues pàgines d’aquesta obra (que ningú defalleixi d’entrada) hi son recollides fil per randa. Al
nostre parer, dues són molt valuoses: el renaixement i el divide et impera. En quant a la primera, és la norma de la
casa. Makarenko va aconseguir convèncer a tota la colònia que el millor era ignorar els pecats previs dels joves «i ens
sortia tan bé que acabaven per oblidar-se’n els interns mateixos». (Makarenko, 1996, p. 258). Un tornar a començar
que tot ésser humà hauria de merèixer. L’altra clau és el divide et impera, no pas esmentat amb aquests termes.
Makarenko aconsegueix assumir un colònia amb un nombre que supera, de llarg, el dels colons de la ben endreçada
gorkiana. Se’n surt amb una subdivisió de grups liderats, cadascun, per uns quants gorkians. Els esforços es divideixen i
tothom surt guanyant. Els nouvinguts, perquè s’incorporen i els originals perquè es responsabilitzen.
Fa una colla d’anys, qui escriu això, sortia d’un hospital després d’una visita familiar. Al pujar a l’autobús, va reconèixer
la senyora qui saludava cada matí i que feia la neteja de l’habitació. Va seure amb ella i van iniciar una conversa en la
que li va explicar que era ucraïnesa i mestra. Inevitable preguntar-li per Makarenko. Amb els ulls humits, com si hagués
sentit un mot màgic, la mestra va respondre que... era un heroi, per a ella i per a tots els mestres. L’anècdota ens
sembla prou colpidora com per ser recordada: l’emoció d’un mestre a l’evocar un referent. Benaurat Antón
Semiónovich, malgrat t’hagués entristit veure una mestra en aquestes circumstàncies (lluny de casa i del magisteri),
haguessis estat content.

«y lo hacíamos tan bien, que hasta los propios colonos no tardaban en olvidarlos». (Makarenko, 1996, p.
241).