La interpretació Manel Miró Alaix

del patrimoni a
Stoa
mmiro@stoa.est

l’època de les apps

Paraules clau:
Interpretació, aplicació, patrimoni, telèfon intel·ligent

I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 90 / 91


L’eclosió d’Internet a la dècada de 1990 va
aportar un instrument extraordinàriament útil per
a la comunicació dels museus, ja que els permetia
arribar a les llars de molts nous usuaris potencials.
En aquests últims anys, la popularització dels
dispositius mòbils amb accés a xarxes de dades,
GPS i recursos multimèdia ha permès un pas més
en la revolució que va suposar Internet. Aquest
canvi radical en l’àmbit de la comunicació social i
del consum de continguts audiovisuals està tenint
evidents repercussions en la gestió de museus,
llocs arqueològics o conjunts monumentals.
Constantment apareixen nous recursos, noves uti-
litats i nous dispositius amb usos potencials per
als centres patrimonials, però en aquest món de
contínues novetats cal destriar el gra de la palla
per tal d’evitar que els arbres amaguin el bosc. En
aquesta ponència es reivindica que la tecnologia
està fent possible una revolució en el món de la
interpretació del patrimoni, però que per tal que
aquesta revolució sigui positiva, hem d’anar més
enllà de la ingènua fascinació que ens provoca la
tecnologia i reflexionar sobre com podem posar-la
al servei de la modernització dels centres i les
organitzacions patrimonials.
La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix
1. La societat de consum i el naixement
de la interpretació del patrimoni
La interpretació del patrimoni va néixer arran del gran creixement que van experimen-
tar les visites als parcs nacionals americans després de la II Guerra Mundial, fet que està
íntimament relacionat amb el desenvolupament als Estats Units de la societat de consum.
A la dècada de 1950, els parcs nacionals americans van començar a ser visitats per
un allau de nous públics que no havien rebut una educació en els valors de la preservació
del patrimoni. Els responsables dels espais naturals americans van adonar-se que els
correspondria a ells dur a terme aquesta tasca. Havia nascut l’educació ambiental, que
acabaria donant pas a l’art de la interpretació del patrimoni.
El 1951, Tilden va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre sobre parcs nacionals, que li
oferí l’oportunitat de viatjar per tot el país i conèixer de primera mà el Sistema de Parcs
Nacionals. El llibre resultant, The National Parks: What They Mean to You and Me, va ser un
èxit editorial i va agradar tant al seu editor, Alfred Knopf, que el va qualificar de «millor llibre
mai escrit» sobre els parcs nacionals. Els nord-americans van estar-hi d’acord i, en massa,
es van llançar a bord de flamants Buick i Conestogas en direcció a les meravelles naturals
del país, guiats per les eloqüents descripcions i càlides anècdotes de Tilden.
Les visites que va fer per escriure el seu llibre van permetre a Tilden constatar la
manca que hi havia d’una oferta professional d’interpretació als parcs nacionals ameri-
cans. Per tal de posar remei a aquesta mancança, va ser contractat el 1952 per fer un
«replantejament dels principis bàsics subjacents en el programa d’interpretació històric
i natural en el Sistema de Parcs Nacionals». En aquell moment tenia 72 anys.
El resultat d’aquest encàrrec va ser el clàssic Interpreting Our Heritage, considerat
un dels evangelis de la interpretació del patrimoni. En aquest llibre, Tilden desenvolupa
els seus famosos principis de la interpretació del patrimoni, o, dit d’una altra manera, els
aspectes clau que ha de tenir en compte qualsevol proposta interpretativa per ser eficaç
per fomentar veritablement la sensibilització envers la preservació del patrimoni cultural
i natural. En paraules de Tilden: «mitjançant la interpretació, la comprensió; mitjançant la
comprensió, l’estima; mitjançant l’estima, la protecció».
Malgrat que Tilden entenia la interpretació com un «art» que podia incloure moltes
disciplines, com el disseny gràfic, la literatura, el teatre, la música o l’arquitectura, sempre
va pensar que l’instrument interpretatiu més eficaç era la visita guiada, conduïda per un
intèrpret expert:
I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 92 / 93
 «Mai hi haurà un dispositiu de telecomunicació tan satisfactori com el contac-
te directe amb una persona, no ja només amb la veu, sinó amb la mà, l’ull, la
improvisació ocasional i significativa, i amb aquesta sensació que flueix del físic
de la pròpia persona.»
Però si bé una bona interpretació personal és una de les millors experiències
patrimonials que es poden viure, també és cert que en el món real això és sovint un ideal
inabastable i la tecnologia ha vingut a pal·liar aquest dèficit.
2. La tecnologia i la interpretació
in situ del patrimoni
Segurament des que els museòlegs es van assabentar de l’existència de dispositius
de reproducció d’àudio van sentir la temptació de fer-los servir com a guies de visita. A la
dècada de 1960 es van popularitzar les «guies parlants», que permetien fer explicacions en
diferents idiomes a un preu econòmic. A Empúries ho van intentar també amb una guia en
format de disc, en què un actor llegia un text de marcat caràcter poètic sobre la història de
la ciutat grega.
Aquests dispositius difícilment podien competir amb les visites guiades, ja que, per
començar, no tenien mobilitat. La primera audioguia com a tal, és a dir, que es duia a sobre
durant la visita, la va desenvolupar Philips a Holanda per a una exposició temporal de
l’Stedelijk Museum d’Amsterdam el 1952. La tecnologia utilitzada va ser un circuit tancat
de ràdio d’ona curta. La sortida d’àudio d’un reproductor de cinta analògica va servir com
a estació d’emissió i la transmissió es va realitzar a través d’una antena de quadre. L’àudio
arribava als visitants a través d’un receptor de ràdio portàtil amb auriculars quan entraven
dins del bucle de l’emissió de ràdio. És a dir, el visitant no podia escollir pistes, sinó que quan
entrava dins d’una habitació rebia el que explicava en aquell moment l’emissor de la sala.
L’audioguia de Philips no va tenir continuïtat, però als anys vuitanta un aparell va arribar
per revolucionar la manera d’escoltar música: el walkman de Sony permetia escoltar música pel
carrer tot passejant, fent fúting o viatjant en bus, metro o tren. Les possibilitats de l’aparell com
a eina d’interpretació van ser considerades pel Servei de Parcs Nacionals dels EUA, que l’any
1987 va encarregar a l’actor i director teatral Chris Hardman una visita per fer amb walkman
a la presó d’Alcatraz, que recentment s’havia convertit en un monument visitable.
Aquesta primera «walkinguia» es va fer en la seva totalitat a partir d’entrevistes a
guàrdies i presos que havien treballat o complert condemna a Alcatraz. No es van afegir
La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix
altres veus de locutors o actors, de manera que es va generar una experiència particular-
ment convincent a causa de les veus inquietants que explicaven les seves històries amb
les seves pròpies paraules. El que és interessant d’aquesta experiència és que l’audioguia
no es plantejava com a substitut econòmic dels guies, sinó com una experiència que tenia
sentit per ella mateixa i que cap guia podria ser capaç de reproduir. D’aquesta manera es
posava en qüestió la idea de Tilden que els dispositius de telecomunicació mai serien tan
eficaços com els guies. En realitat, obrien un món de noves possibilitats interpretatives que
una visita guiada mai podria satisfer.
L’aparició dels dispositius d’àudio digitals i dels sistemes de compressió d’arxius
de so va permetre una millora substancial dels dispositius portàtils de reproducció de so,
especialment pel que fa a la selecció de pistes d’àudio i la seva qualitat de so.
Pel que fa al món dels museus, aquesta millora tecnològica va permetre l’estan-
dardització d’un model d’audioguia en forma de telèfon amb un teclat numèric per a la
selecció dels àudios. Aquest model d’audioguia es va popularitzar als museus a la dècada
dels noranta del segle passat. Molts museus volien disposar d’un servei d’audioguia, però
la seva implantació comportava una forta inversió, ja que, a banda del cost de la creació
dels continguts (documentació, redacció de textos, locucions, postproducció d’àudio, etc.),
hi havia el cost de la compra dels aparells i el cost de la seva gestió.
Aquest fet, juntament amb l’existència d’una demanda d’explicacions de les col·lec-
cions per part dels visitants dels museus, va portar al desenvolupament d’un model de
negoci basat en la concessió del servei d’audioguia a empreses a canvi que aquestes fessin
la inversió inicial. D’aquesta manera, les audioguies es van convertir en el primer negoci
rendible vinculat directament als serveis bàsics d’un museu, més enllà de les botigues i les
cafeteries, que són serveis complementaris.
Els primers anys del segle xxi van veure l’aparició d’uns dispositius multimèdia
portàtils que incorporaven, a part de l’àudio, pantalles per a gràfics i vídeos, connectivi-
tat a Internet sense cables i guiatge amb GPS. Per primera vegada existia un dispositiu
capaç de fer totes les tasques que implica una visita guiada, ja que no només podia portar
incorporades les explicacions d’àudio de les audioguies convencionals, sinó que permetia
també connectar-se a Internet per buscar informació sobre qualsevol cosa i, a més a més,
proporcionava indicacions sobre l’itinerari a seguir.
El principal problema d’aquests dispositius, però, a banda de la seva precarietat tecno-
lògica, era la poca penetració que havien tingut en el mercat; és a dir, les poques persones que
els feien servir. Amb l’arribada el 2007 de l’iPhone d’Apple i el 2010 del Nexus One de Google
es va popularitzar l’ús dels telèfons intel·ligents i d’un producte íntimament associat, les apps.
Si Internet va permetre que des de casa o la feina es pogués accedir a tot el món, els
telèfons intel·ligents han permès accedir al món des de qualsevol lloc, sempre que aquest
lloc tingui cobertura i els costos de roaming no siguin excessivament cars.
I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 94 / 95
3. L’època de les apps
Avui és pràcticament impossible comprar un telèfon mòbil que només sigui telèfon.
La popularització dels telèfons intel·ligents i les tauletes ha revolucionat el consum de
premsa, ràdio i televisió i, a més a més, ha aportat un nou format de consum, les apps. En
l’àmbit del patrimoni, aquesta revolució també s’ha deixat sentir amb força.
El resultat més vistós de la popularització dels telèfons intel·ligents pel que fa al món
dels museus i el patrimoni és l’ús d’aquests aparells com a càmera fotogràfica, com a audio-
guia i com a dispositiu per compartir l’experiència de visita a través de les xarxes socials,
atès que la popularització de l’ús de les xarxes socials ha portat el món del patrimoni i es-
pecialment el dels museus a ser més permissius amb l’atàvica prohibició de fer fotografies
dins els recintes patrimonials.
Ara es consideren les xarxes socials un canal de comunicació i de promoció de la
imatge del museu i, per tant, fotografiar no tan sols no es prohibeix sinó que fins i tot
s’afavoreix, fins al punt que la moda del selfie ha fet que alguns museus es decidíssin, per Font: http://www.slideshare.net/LoicT/mm-survey-2013-report-v1
exemple, a regular l’ús dels braços selfie.
Entre els anys 2009 i 2013, un grup de recerca anomenat Museums&Mobile
(www.museums-mobile.org) va dur a terme una enquesta anual, en la qual participava En els sis anys que fa que existeixen les apps, en el món dels museus i el patrimoni
prop d’un centenar de museus americans i europeus, sobre l’ús de la tecnologia mòbil a la tendència ha estat passar de fer apps de caràcter genèric, que encara s’inspiren molt en
les seves institucions. Aquests resultats corresponen a la darrera enquesta realitzada, la el disseny de webs i d’audioguies, a fer apps de caràcter més específic, pensades amb una
de l’any 2013, on ja es consolidava la tendència de promoure projectes de tecnologia per funcionalitat concreta o adreçades a un públic determinat.
tres motius principals: oferir contingut interpretatiu addicional, promoure el diàleg entre L’aplicació mòbil del MoMA ha definit l’estàndard de les apps per als grans museus
institució i visitant, i experimentar vies de fidelització, és a dir, explorar els potencials de les d’art: una app que combina informació de caràcter pràctic amb continguts per preparar
xarxes socials. la visita i una audioguia per visitar les exposicions permanent i temporals. De fet, aquesta
Sorprèn el poc interès per la qüestió lingüística i ja s’apunta la potencialitat per a app reprodueix en bona part la informació que hi ha al web, però amb l’afegit que, a més a
persones amb necessitats especials. més, es poden fer arribar avisos als usuaris. En un principi les aplicacions dels grans mu-
seus d’art combinen tres funcions principals: informació pràctica (agenda) + continguts
complementaris de les exposicions (vídeos generalment) + funció de catàleg/audioguia.
En el cas del MoMA, l’especialització va anar orientada a la creació d’una app con-
cebuda amb una finalitat concreta (l’experimentació artística) i per a un públic específic
(la infància). L’App Art Lab està dissenyada per a tauletes i consisteix en un escriptori de
dibuix on es poden carregar una sèrie de dibuixos de la col·lecció del museu, reinterpretar-los
i després compartir-los a través de les xarxes socials.
A diferència de la del MoMA, l’app del Rijksmuseum es va orientar clarament a la fun-
cionalitat de guia multimèdia. Coincidint amb la gran reforma del museu, es va decidir que
tota la interpretació de les col·leccions es faria a través de dispositius mòbils, alliberant
l’espai del museu de res més que no fossin les obres d’art i la senyalització bàsica.

La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 96 / 97
 L’app del Rijksmuseum es va llançar l’any 2013 amb dos itineraris, cadascun amb dues
versions temporals i la modalitat de visita lliure amb teclat numèric. Actualment disposa
de dotze itineraris diferents i d’un joc de descoberta pensat per a grups familiars. El més
interessant és l’esforç interpretatiu que ha fet el museu per generar uns continguts que fan
servir un llenguatge planer acompanyat de referències populars i sentit de l’humor, com quan
es compara Guillem de Nassau amb Cruyff a l’hora de parlar de l’himne nacional holandès.
Inspirada en l’app del Rijksmuseum, l’app del Museu de Cultures del Món de Barce-
lona també se centra en el caràcter de guia multimèdia. A diferència del museu holandès,
però, el barceloní es va plantejar l’app com una eina complementària, ja que l’exposició per-
manent del museu incorpora dispositius d’interpretació multimèdia. En aquest sentit, l’app
ofereix una proposta d’itineraris amb una interpretació de les peces que els configuren, es-
tructurada a partir de tres preguntes: què és? (identificació i funcionalitat de la peça) + què
representa? (lectura iconogràfica) + què significa? (lectura simbòlica, cultural, religiosa).
L’app inclou material de context, com ara vídeos o fotografies, i també incorpora un
itinerari específic per a persones amb dificultats visuals, amb continguts pensats específi-
cament per a aquest col·lectiu que inclouen la descripció de les peces.
Itineraris adaptats a l’app del Museu de Cultures del Món de Barcelona.
La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix
L’app Streetmuseum del Museu de Londres va marcar una fita dins la curta histò-
ria de les apps de patrimoni, atès que va crear un producte radicalment nou que només
era possible oferir a partir de l’existència i la popularització de l’ús de la tecnologia dels
telèfons intel·ligents. Sense un dispositiu multimèdia amb GPS i càmera era impensable
gaudir d’una imatge en el lloc en què s’havia captat i poder comparar l’abans amb l’ara. La
idea de georeferenciar les fotografies antigues de l’arxiu i oferir-les empaquetades en una
app representa un exemple més del fet que la tecnologia està ajudant a millorar la interpre-
tació. Òbviament, aquest producte, acompanyat d’un guia expert, esdevé una experiència
interpretativa «top».
Inspirada en l’app del Museu de Londres, Barcelona visual aprofita també els
nous dispositius mòbils per proposar una experiència de descoberta de la ciutat a
partir d’una selecció de fotografies del fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. La idea
en aquesta app és trobar el punt de vista des d’on es van fer les fotografies antigues
amb l’objectiu de fer una fotografia des del mateix punt i comparar l’abans amb l’ara.
Incorpora també un sistema de venda en línia de les imatges. En aquest cas, la interpre-
tació no té un caràcter didàctic o narratiu, sinó que té més a veure amb un exercici de
descoberta de la ciutat, de trobar punts de vista i d’interactuar amb la realitat a partir
del passat.
Veient l’èxit de l’app Streetmuseum, el Museu de Londres es va decidir a desenvolu-
par una app sobre el Londres d’època romana, Londinium. En aquest cas, les fotografies
antigues han estat substituïdes per imatges de les excavacions dutes a terme en dife-
rents indrets de Londres i de les restes trobades en cada excavació. Una sèrie de punts
són objecte d’un joc de realitat augmentada que permet veure vídeos amb la recreació
d’escenes que devien passar en aquell indret. Per exemple, al lloc on se suposa que hi havia
l’amfiteatre romà de Londres. Una aportació innovadora d’aquesta app és la incorporació
d’un mapa amb una barra de temps que et permet superposar el plànol del Londres romà
al plànol actual de Londres.
Des que a Stoa vàrem començar a fer apps, ens vam plantejar el repte de fer-ne una
per al Park Güell. En el moment en què hi vàrem començar a treballar, el parc era un espai
que rebia una mitjana de 9 milions de visites anuals, que encara no tenia un sistema de
regulació d’entrada i que no disposava de cap estratègia interpretativa malgrat l’existència
d’un centre d’interpretació.
La idea de l’app era proposar al visitant culturalment inquiet una eina per a la seva
visita al parc, començant per quina era la millor hora i la millor època de l’any per fer-la. Pel
que fa al discurs interpretatiu, es va basar en la idea del parc com una Nova Arcàdia, metà-
fora compartida per Güell i Gaudí. Els continguts consisteixen en unes píndoles narratives
que s’acompanyen d’una subtil postproducció d’àudio que recrea el so que es pot sentir al
parc a primera hora d’un matí de primavera. El discurs s’inicia i es tanca amb un vídeo.
I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 98 / 99

Pantalles de l’app Interpretar el Park Güell.
La idea de recrear l’ambient d’una ciutat romana que presenta Londinium és també
la idea de la qual vam partir en el moment de conceptualitzar l’app del parc arqueològic
de Guissona, Iesso. Bàsicament, l’app havia de servir per resoldre dos problemes inter-
pretatius greus que tenia el jaciment: la superposició d’èpoques, que fa incomprensible la
lectura del conjunt arqueològic, i l’escassa visibilitat de les restes, que dificulta la compren-
sió de les estructures arqueològiques. D’altra banda, l’app havia de ser un complement de
la visita al Museu de Guissona, on hi ha explicacions sobre l’evolució històrica de la ciutat.
Les limitacions de pressupost feien impossible la realització de vídeos o de reconstrucci-
ons arqueològiques i es va fer de la necessitat virtut. La solució que es va proposar va ser la
d’incloure una barra de temps on es mostraven les cinc etapes claus del jaciment i els pols
associats a cadascuna. Els continguts consisteixen en una narració femenina acompanya-
da d’escenografies sonores amb gran capacitat evocadora que recreen amb efectes sonors
els diferents indrets de la ciutat.
L’app Ceretània està dedicada a explicar el jaciment ibèric, romà i medieval que hi ha
al Castellot de Bolvir, a la Cerdanya. Aquesta app la vam pensar com un complement del
centre d’interpretació del jaciment i havia de servir per acompanyar la visita a les restes
museïtzades. Es tractava de fer un producte de baix pressupost i efectiu. Calia, doncs,
pensar una app senzilla, que només tingués l’essencial per a la seva funció: la visita al ja-
ciment. Vam partir de la idea de Tilden que no hi havia instrument interpretatiu més eficaç
que un bon intèrpret i vam pensar que l’app reproduiria aquesta idea. Vam preparar una
sèrie de preguntes que són les que la gent fa amb més freqüència quan visita el jaciment
i vam enregistrar les respostes que ens va proporcionar Jordi Morera, un dels arqueòlegs
responsables de la recerca en aquest jaciment.
La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix
Pantalles de l’app Ceretània.
Dins del camp de l’experimentació interpretativa amb apps, el MET (Metropolitan
Museum of Art) ha generat els darrers anys una sèrie de productes interessants vinculats
a exposicions temporals. Un d’aquests productes és l’app Faking It, que tracta el tema del
retoc fotogràfic abans de l’arribada de Photoshop. L’app serveix tant per promocionar l’ex-
posició com per preparar la visita o com a exercici després d’haver vist l’exposició. Basada
en la idea del joc del Trivial (és a dir, triar entre tres respostes possibles a una pregunta),
resulta molt eficaç com a eina d’exploració i reflexió. La interacció fa que sigui atractiva per
als usuaris. Es tracta d’una eina de baix cost que aprofita tota la recerca i la documentació
feta per preparar l’exposició.
Life and Death at Pompeii és una app del British Museum produïda en el marc d’una
exposició temporal i pensada per a tauletes, un dispositiu que cada cop esdevé més
popular. Aquesta aplicació és en realitat un nou tipus de producte educatiu multimèdia que
incorpora mapes interactius, menús temàtics, gràfics i vídeo. En aquest cas, els especialis-
tes no ens presenten textos escrits, sinó que ens parlen directament a través dels vídeos
que incorpora l’app.
En la línia de productes específics per a tauletes, l’Ajuntament de Barcelona va
desenvolupar l’app Bàrcino 3D. Com l’app del British Museum que esmentàvem ante-
riorment, és un producte pensat per ser consumit a casa o a l’estudi, com a element per
descobrir la Barcelona romana o preparar una visita. És a dir, no es tracta tant d’una guia
per moure’s per Barcelona sinó per descobrir-la còmodament assegut.
I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 100 / 101
 L’app Explorar el arte rupestre es va pensar per fomentar el coneixement de la cova de
Chufín (una de les grutes declarades Patrimoni Mundial de l’entorn de la cova d’Altamira)
entre els escolars i les seves famílies. L’app també havia de servir per preparar i fomentar la
visita a la cova, que només es pot visitar en un període molt curt de temps que, a més a més,
coincideix amb les vacances escolars. La vam pensar ja en format de tauleta, atès que havia
de tenir principalment un ús domèstic i a les aules. L’app suggereix un viatge a l’entorn de
la cova de Chufín fa 17.000 anys i proposa explorar quatre escenaris: el santuari on hi ha les
pintures, el campament a l’entrada de la cova, el riu de salmons i l’àrea de cacera.
Pantalla d’inici de l’app Explorar el arte rupestre.
A banda de la seva utilitat per entendre com era la vida dels artistes del període solutrià i
magdalenià, l’app és una eina d’interpretació que ajuda a descobrir l’instrumental lític i la seva
utilitat. L’app també serveix per experimentar amb les tècniques de calc de les pintures i els gra-
vats rupestres. Finalment, incorpora una eina per compartir els dibuixos via correu electrònic.
4. Conclusions
És cert que els guies sempre han vist les audioguies amb recel, com uns competidors
deslleials que no tenen horari, ni drets laborals ni necessitat de descansar, i que sempre
diuen exactament el mateix. Durant molt de temps he defensat que guies i audioguies
La interpretació del patrimoni a l’època de les apps — Manel Miró Alaix
ofereixen dues experiències de visita radicalment diferents i que, per tant, no són compe-
tència, però també sóc conscient que, com en tants altres àmbits de la vida, la tecnologia
que havia de servir per fer-nos la vida més fàcil a l’hora de la veritat ha servit sobretot per
fer més precari el mercat de treball en un sector ja de per si especialment dèbil.
Deia Tilden que el principal fi de la interpretació era la provocació i no l’educació,
però tal com explica David Uzzell:
«Els intèrprets solen abordar la dimensió cognitiva de la interpretació posant l’accent
en la millora dels coneixements i la comprensió dels problemes de la gent. Les dimensions
afectives i de comportament, però, han rebut relativament poca atenció en la planificació
i el disseny interpretatiu. Si les consideracions emocionals i de conducta són essencials
per a la formació de les actituds i per al canvi, aleshores qualsevol interpretació que exclou
aquestes dimensions és menys probable que sigui eficaç. Quines són, llavors, les implica-
cions d’aquesta manera d’enfocar la construcció de significats per a la interpretació, i en
particular per a les institucions responsables de la interpretació? Quina hauria de ser la
resposta institucional a aquest canvi en la manera de pensar?»1
El concepte d’interpretació ha tingut poca penetració al nostre país, especialment
perquè no hi ha una formació específica en aquest àmbit. Per contra, els darrers vint anys
hem vist créixer com bolets nombrosos centres d’interpretació per tot arreu. En molts
d’aquests centres, la interpretació només es troba en el nom, perquè generalment són es-
pais —en el millor dels casos— amb una vocació didàctica. Hem acabat confonent interpre-
tació amb narració de caràcter didàctic i això ha comportat que els «espais interpretatius»
esdevinguin espais didàctics, com si es tractés d’una extensió de les aules de les escoles,
i això crec que va en detriment de la principal funció que han de tenir els espais patrimoni-
als, que és ensenyar o ajudar els visitants a gaudir del patrimoni.
Hem començat dient que, segons Tilden, mai hi haurà un dispositiu de telecomu-
nicació tan satisfactori com el contacte directe amb una persona, però estic quasi con-
vençut que Tilden hauria canviat d’opinió si hagués pogut gaudir a Sant Climent de Taüll
de l’experiència Taüll 1123, una projecció de mapatge de vídeo sobre l’absis de l’església
que s’inspira en el procés de creació de les pintures. És clar que l’evolució de la tecnologia
al segle xxi ens permet proposar experiències que eren inimaginables a la dècada dels
cinquanta del segle passat, però també és cert que perquè la tecnologia sigui eficaç per
al patrimoni és necessari que hi hagi gent capaç d’imaginar i donar un sentit a aquestes
experiències, i això només serà possible amb una millora i un creixement de la formació en
interpretació i també, és clar, si hi ha institucions amb voluntat de pagar aquesta interpre-
tació. Tecnologia sí o no? Tecnologia sí, amb cap i amb cor.
1 D. L. UZZELL, «Interpreting our heritage: A theoretical interpretation», D. L. UZZELL i R. BALLANTYNE (ed.), Contemporary issues
in heritage and environmental interpretation: Problems and prospects. Londres, 1998.
I Simposi Internacional d’Arqueologia d’El Born CCM. 2015 102 / 103