ELS GUANTS DE LA FELICITAT

Narrador: Fa molts anys, en un regne vivien un rei i la seua filla, la princesa

Brunilda. La mare de Brunilda va morir en el part i el rei es va tornar protector
amb la seua filla. Així, el pare no li deixava eixir fora del castell.
Brunilda: Pare, vull dir-te una cosa.
Rei: Digues, filla.
Brunilda: Vull sortir del castell i veure el món. Estic sempre tancada i avorrida.
Rei: No, princesa. El món és perillós i fa por. Aquí estaràs segura.

Narrador: Un dia, va arribar l'aniversari de la princesa Brunilda i el rei va

decidir fer-li un regal especial.
Rei: Filla meua, avui és el teu aniversari, i deixaré que ixques del castell i
passejarem pel poble.
Princesa: De veritat, pare? Moltes gràcies!
Narrador: El rei i la seva filla van passejar pel poble mentre un príncep del
regne veí, que anava disfressat de camperol, els observava amb molta
curiositat. El príncep s'havia enamorat de la bellesa de Brunilda i no podia
apartar-li els ulls de damunt. El rei i la princesa van entrar en una botiga.
Venedor: Bona nit, senyor i senyoreta. Benvinguts a la meva botiga. Tinc
objectes misteriosos del món.
Brunilda: Pare, m'encanten aquests guants.
Venedor: Aquests són els guants de la felicitat. I tenen el poder de portar la
felicitat a aquell que els porte posats.
Rei: (Parlant amb el públic) Amb aquests guants, la meva filla serà feliç i no em
tornarà a demanar que la deixe eixi sortir del castell! (Al venedor) Molt bé, ens
els emportem.
Venedor: Dàcord son 1000 euros.
Rei: No és problema. Ací tens els diners.

Narrador: El rei i la princesa van tornar al castell i, mentre dormien per la nit, el
príncep que havia estat observant a Brunilda es va colar en la seva habitació p i
va robar el guant dret per tindre'l com a record. Brumilda es va posar trista i es
va escapar del castell... Finalment, va aconseguir treball al castell d’una
senyora rica anomenada Marieta.
Brunilda: Estic esgotada... Però soc molt bona treballant. Hui, m’he d’anar a un
altre castell a treballar. M’han dit que he d’anar vestida d’home perquè el
senyor està molt trist per amor.

Brunilda: Bon dia , príncep. Tens una carta...

Príncep: Gracies. Estic trist i cansat, no molestar-me.
Brunilda: Oh... És el meu guant.
Príncep: No, es el de la meua bella dama.
Brunilda: Soc jo, és meu. El meu pare el va comprar.
Príncep: OH... Eres tu, amor meu. Què feliç em sent!
Narrador: Brunilda i el príncep es van enamorar i van ser molt feliços.