redonet, resplendia e lluïa així com aur.

E com la selva dels seus cabells l’afeixugava,

ella los se trunyellava fort ordenadament, alguns pocs exceptats envers la sua cara
subtilment volants. E lo seu front era espaciós e blanc, la blancor del qual no podia
sobrepujar nengun vori ne nengun llir. E la línea de les sues celles era negra e encor-
bada com un vell arc. E los seus ulls eren molt bells e clars, la riba dels quals no es
mullava de llàgremes ne d’altra sutzor. E lo nas era fet per mesura, que no era massa
llong ne massa breu, no era aguilenc ne de bogia. No hi havia res que mal no hi esti-
gués. Lo naril no era massa ample ne degotant d’humor del cervell. E los mels de la
cara eren així vermells com la flor de magrana, e paria que aquí se barallassen roses
ab llirs, car la color blanca com a llet e vermella a rosa engenraven aquí una mixta
color, emperò lo blanc vencia la vermella color. En los quals mels de la cara, com la
donzella se prenia a riure se feien algunes fossetats que fort estaven bé en la sua
alegre cara, car llavors paria que degués atorgar tot ço que hom li demanàs. E les
sues orelles petites eren cobertes dels cabells. E la boca havia estreta e breu, sinó
com se reia, que tornava altament litjancera. Los llavis havia un poc grossets, sem-
blants de color cirera com són collides en temps de pluja e puix se segueix lo sol. Los
quals llavis, com si fossin un poc girats, paria que es volguessen oferir a rebre dolços
besars. E com la donzella reia, parlava o menjava, dedins la sua boca li aparia una
orde de cadeneta pus clara que argent, ço és, les sues dents ordenades, en ella orde,
allotjades, egualment aquí posades, a ésser menudes e gentils. E lo seu coll era pla,
e ple, e llis, e tornejat, que nengun nervi ne nenguna veneta aquí no paria, ne nengu-
na clapa, ans era pus blanc que la neu. Les sues mans eren blanes, e los seus dits
eren prims, plens, tornejats, eguals e llongs per mesura; e les palmes eren blanques
així com la llet, e les ungles havia fort lluents. Los altres membres, de les vestidures
coberts, más bé hom podia encevinar que ço que era cobert era assats bell e gentil
per ço que hom veia descobert. En los seus pits se llevaven dues coses redones, ço
és dues mamelles, que paria que desitjassen ésser bé premudes de dolços abraça-
ments. E los seus braços eren llongs, subtils, blans e plens. E lo seu cos era prou
llong, e envers la correja delgat. E les anques eren no massa grosses e molt amples.
E lo seu peu era breu envers lo mig, corb e dret davant. E creu que nengun ornament
e nengun aparellament no li estigueren millor que veure-la tota nua. ¡Oh, jo la pogués
veure tota nua; no diré que jo la pogués tenir tota nua! E encara hi havia molt més de
la sua bellesa que jo no us he dit ne parlat, car no serien paraules bastants a tan gran
bellesa com aquesta donzella havia, e nenguna descripció no podria declarar ab
quants delits aquesta volgués ésser amada, o ab quants solaços e jocs ella sabés si
mateixa ésser apta.
Bernat Metge, Lo somni (p. 110–111)

Text 2
Fins aquell moment, i mentre es despullava, es pot dir que mai no l’havia acabat de
mirar bé. Estava asseguda en un racó, sense gosar moure’m, i a l’últim va dir, si et fa
vergonya despullar-te davant meu, sortiré, i, si no, començaré jo perquè vegis que no
n’hi ha per tant. Tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet.
Lluents com xarol. Se’ls pentinava a cops de pinta i a cada cop de pinta se’ls allisava
amb l’altra mà. Quan no tenia pinta se’ls pentinava amb els dits de les mans ben
oberts, de pressa, de pressa, com si una mà empaités l’altra. Si no se’ls pentinava li
queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren
espesses, negres com els cabells, damunt d’uns ulls menuts i lluents de ratolí. Les
vores dels ulls sempre les tenia humides, com una mica untades i li feia molt bonic. El
nas no era ni massa ample, ni massa estret, ni tirant amunt que no m’hauria agradat.
Les galtes eren plenes, rosades a l’estiu, vermelles a l’hivern, amb una orella a banda
i banda una mica desenganxada de la part de dalt. I els llavis els tenia sempre
encesos i eren grossets; el de baix sortit enfora. Quan parlava o reia se li veia la

33
 cadeneta de les dents, ben posades a cada part de la geniva. Tenia el coll sense
nervis. I el nas, que com he dit no era ni massa ample ni massa estret, hi tenia, a
cada forat, un enreixadet de pèls per aturar el fred i les polsegueres. Només, darrere
de les cames, més aviat primes, les venes se li inflaven com serps. Tot el cos era llarg
i rodó on calia. La post del pit alta, les anques estretes. El peu era llarg i prim amb la
volta una mica aplanada i si caminava descalç picava de talons. Era bastant ben fet i li
ho vaig dir. I va voltar a poc a poc i em va preguntar, ¿Et sembla? (cap. VI)
a) Ompliu la taula a partir de la descripció que acabeu de llegir, transcrivint els
fragments corresponents

Part del Descripció de la donzella Descripció d’en Quimet

cos

Cabells la selva dels cabells seus resplendia e Com un bosc, lluents com el xarol, de
lluïa així com aur. color negre

Cap

Front
Celles
Ulls

Nas
Galtes

Orelles

Boca
Llavis

Dents
Coll

Mans

Pits
Braços

Cos
Cintura

Anques

Cames

Peu era breu envers lo mig, corb e dret llarg i prim amb la volta una mica
davant aplanada

b) Expliqueu, en català actual, com era la noia.

34