1.

Locke: El Liberalisme Polític

1.1. Un Pacte Liberal.

La concepció política de Locke, es troba molt a prop a la de Hobbes. Locke defensa que l’origen
de l’Estat es fruit d’un pacte entre el individus que formen la societat. Ara be, al contrari de
Hobbes, Locke defensa que la legitimació d’aquest contracte, en cap cas suposa la renuncia als
drets individuals.

Per a Locke, el contracte social es concreta d’aquesta manera:

Plantejament Polític Locke

Locke defensa que les persones en l’estat de naturalesa, érem
tots iguals. No hem nascut predeterminats per a cap tasca.
L’estat de Natura Defensa que tothom tenim una sèrie de drets naturals pel simple
(Situació de l’ésser fet de ser humans (dret a la integritat, salut, subsistència,
humà abans de viure en propietat privada). No defensa aquesta visió tan negativa del
societat). nostre estat de naturalesa. Hi ha un cert ordre, tanmateix sovint
aquests drets natural no estan garantits, ja que no sempre es
respecten.
El motiu pel qual es produeix el pacte social es la voluntat de que
es compleixi la preservació i compliment dels drets naturals. En
aquest pacte, renunciem a certa llibertat per establir una
autoritat, però en cap cas renunciem als nostres drets naturals.
Pacte Social(Explicació Les persones esperen aconseguir protecció dels seus drets
de l’origen d’Estat ). naturals i obtenir seguretat. El govern està subordinat als
interessos dels ciutadans, es el representant de les demandes del
poble. Locke defensa la divisió de poders(legislatiu, executiu i
federatiu), ja que es considera perillós. Sempre hi ha el dret a la
insurrecció en el cas que el govern no assoleix el seu objectiu
bàsic de preservar els drets naturals.
Tipus d’Estat. Aquest model defensa una Monarquia liberal i parlamentària.

1.2. Divisió de poders.

Per evitar l’absolutisme reial segons Locke, la divisió de poders. El poder no es pot concentrar
en unes úniques mans, perquè aquest seria el camí més ràpid cap a l’abús i la corrupció. Locke
defensa que en qualsevol sistema polític es poden distingir tres poders: Legislatiu, executiu i
federatiu.

Poder legislatiu: El parlament elabora lleis.

Poder executiu: El monarca aplica les lleis i en sanciona l’incompliment.

Poder Federatiu: S’estableixen les aliances i ruptures amb altres Estats.

2. Descartes: Plantejament epistemològic.

2.1. El mètode.

A Descartes li inquietava la idea de saber com assolir coneixements segurs, això degut a que ell
era conscient als errors comesos durant la historia. Descartes va decidir desenvolupar un
mètode que li permet la seguretat del coneixement. Introdueix un mètode matemàtic en la
filosofia, per dotar la raó humana d’un criteri de debò definitiu i inapel·lable.

2.1.1. Les quatre regles del mètode cartesià.

Regla de l’evidència: No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment
que ho fos. Que ni hi hagi cap indici de dubte.

Regla de l’anàlisi: Consisteix en dividir cada dificultat en tantes parts com sigui possible per
resoldre-la millor.

Regla de la síntesis: Conduir per odre els meus pensaments, començant pels més fàcils i anant
ascendint de dificultat fins els més complexos.

Regla de la comprovació: Fer un recompte i revisió general de tot el procés de coneixement,

per tal de garantir de no ometre res.

2.2. El dubte i la primera veritat.

Ja hem vist que Descartes es qüestionava absolutament tot. Descartes fa una crítica radical a
tot el saber i considera no fiable tots els coneixement. Aquesta crítica es el seu famós dubte
universal i metòdic, que es fonamenta en les raons següents:

La incertesa de les dades sensorials: Descartes defensa que els sentits ens enganyen molt
sovint, dubta de totes les dades que s’originen dels sentits.

Els errors de raonament: Segons Descartes, l’ésser humà contínuament realitza errors
d’aquest tipus, per tant considera vàlid dubtar de tots els raonaments que s’han tingut per
demostratius.

La dificultat per a distingir el somni de la vigília: Segons Descartes hi ha la possibilitat que tots
els pensaments de l’estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeguem com a tal.

La hipòtesi del geni maligne: Descartes, per tal de consolidar la seva crítica del dubte metòdic,
formula la hipòtesi del geni maligne, la qual suposa l’existència d’un geni maligne, astut i
enganyador, que porta a considerar coses com a evidents quan realment no ho són.

Així doncs res s’escapa del dubte metòdic de Descartes, però el seu dubte no es escèptic, es un
pas per tal de trobar una veritat indubtable i desmuntar la idea de l’escepticisme. Descartes
considera que quan dubta, pensa i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa.
Si jo estic pensant, llavors estic existint. “Penso, aleshores existeixo” (Cogito, ergo sum).
2.3. Les tres substàncies.

Descartes, a partir del seu mètode, va arribar a distingir quines són les tres substàncies que
componen la totalitat de allò que és real: el jo pensant, Déu i el món. Descartes sosté que
existeixen dos tipus de substàncies: La substància pensant (res cogitans) i la substància
extensa(res cogitans). La substància pensant es l’ésser humà, que te la capacitat de pensar,
raonar i tenir consciencia. La substància extensa és tot el que ocupa espai, es a dir, matèria.

El jo pensant

El dubte metòdic ens ha portat a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, o
sigui una substància que pensa, una res cogitans, una ànima. Descartes defensa que puc
dubtar de l’existència del meu cos i del món, perquè tinc informació a través dels sentits, però
no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva
subjectivitat.

El jo pensa idees diferents. Descartes estudia i classifica aquestes idees segons aquests tipus:

Adventícies o adquirides: Són idees que provenen de fora, de l’experiència sensible, de la

meva percepció del món o de l’ensenyament.

Factícies o artificials: Són les idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres
mateixos.

Innates o naturals: Són idees emergeixen de la pròpia facultat de pensar. Són unes idees que
la nostra ment capta i ha d’acceptar necessàriament sense poder-ne modificar res.

Déu, substància perfecta i infinita

Descartes argumenta l'existència d'una idea innata de Déu en la ment, que és la font de la
nostra creença en l'existència de Déu. Segons Descartes, aquesta idea de Déu és clara i
distintiva, el que significa que és una idea que no pot ser dubtada o negada sense fer una
contradicció de si mateixa. Així doncs, Descartes argumenta l'existència de Déu, ja que és tan
clara que ha d'haver-hi una causa que l'hagi generat, i aquesta causa només pot ser Déu.
Descartes també argumenta que Déu és un ésser perfecte i com a tal ha de ser la font de tota
la veritat i coneixement. A més és la garantia que el món extern és real i que els nostres sentits
no ens enganyen, ja que Déu no permetria que ens enganyéssim en aquest sentit.

El món, substància extensa

Segons Descartes, a més de la substància pensant, hi ha un altre tipus de substància finita i

creada, la substància dels cossos. La matèria o res extensa, és a dir, qualsevol realitat material,
inclòs el meu propi cos, constitueix la tercera substància de la metafísica cartesiana. D’aquesta
manera arriba a la conclusió que la substància extensa, el món material, existeix. Descartes
defensa l’existència de qualitats primàries i secundàries.

Primàries: Són quantificables, com el pes i l’altura. Són objectives.

Secundàries: No són quantificables, com les olors o els colors. Són subjectives.
3. David Hume.

3.1. L’origen de les nostres idees.

Hume defensa que tots els continguts mentals són percepcions. I totes les percepcions
provenen de l’experiència. Això doncs Hume repudia l’innatisme. Hume classifica les
percepcions segons el seu grau de vivacitat en dos tipus: Impressions i idees. Una cosa es tenir
un fred intens (impressió) i una altre molt diferents, recordar aquell fred que vaig passar un dia
(idea).

• Les impressions són sensacions immediates de l’experiència: imatges, passions i

emocions.
• Les idees, en canvi, són imatges o còpies difuses de les impressions. Són productes de
la imaginació i de la memòria.

Les percepcions també es poden organitzar seguint altres criteris. Així doncs, la seva
procedència, les percepcions es representen a la taula següent:

Criteri de Tipus Explicació Exemple

Classificació
Segons la Impressions Sensacions intenses i Sensació de fred
intensitat nítides
Idees Percepcions menys nítides Record de fred que
que les impressions es va passar
Segons l’origen De Sensació Procedents dels sentits Olor d’un pastís
De Reflexió Estats exclusivament Por de la foscor
mentals
Segons la Simples No admeten separació ni Gust de la taronja
composició distinció
Complexes Es poden descompondre Percepció d’una
en percepcions més taronja
simples

Criteri de Veritat: David Hume sosté que totes les idees i afirmacions han de ser sotmeses a la
prova de l’experiència per ser considerades veritables. Segons Hume, la veritat no es pot
establir mitjançant la raó o la intuïció, sinó que només pot ser coneguda a través de
l’experiència. Argumenta que totes les idees i creences provenen una impressió, si aquesta
afirmació no prové d’una impressió, serà considerada falsa.

3.2. L’associació d’idees.

Lleis d’associació d’idees: Lleis de condicionen l’acció de la ment per generar idees.

• Llei de Semblança: La nostra ment associa idees amb algun grau de similitud. Per
exemple, una fotografia fàcilment ens fa pensar en el seu model.
• Llei de Contigüitat en l’espai o en el temps: Una idea condueix naturalment a una
altre entre elles hi ha una relació de proximitat, ja sigui d’espai o de temporal.
• Relació causa-efecte: Davant de fenòmens a succeir temporalment, el nostre
enteniment crea una expectativa de futur: espera que certs fets tal com ho han fet en
el passat. Per exemple, fum-foc o pluja-núvols.
3.3. Relacions d’idees i qüestions de fet.

Hume distingeix dos tipus de coneixement: qüestions de fet i relacions d’idees.

Relacions d’idees Qüestions de fet.

Aquestes afirmacions estableixen relacions
d’idees i conceptes, per tant no descriuen
com és el món, i no sorgeixen de
l’experiència, sinó del raonament. Són
afirmacions universals i necessàries, és a dir,
vàlides en qualsevol circumstància. La seva
negació implica un contradicció i un absurd.
Són afirmacions que s’estableixen relacions
entre fets que hem de comprovar mitjançant
l’observació i l’experiència. Són contingents i
probables. La seva negació és perfectament
possible, no implica cap absurd.

3.4. El problema de causalitat.

Hume defensa que l’idea de causalitat es resultat de l’observació repetida d’esdeveniments

que succeeixen en el temps. Per exemple, si veiem que cada vegada que es crema una vela, es
produeix cera fosa, associem aquests dos esdeveniments com si un provocarà l’altre. Tot i així,
Hume sosté que aquesta associació no es una veritat necessària i que no podem demostrar
que una cosa causa l’altre. A més Hume argumenta que no podem tenir una idea clara i
distintiva de la relació de causalitat per si mateixa, sinó que només podem observar dos
esdeveniments estan sempre junts i que un segueix a l’altre. Aquesta idea de connexió
necessària impulsat per la causa-efecte, és fruit de la imaginació.

3.5. Crítica a la idea de substància.

Crítica a la idea de substància extensa: Hume argumenta que no hi ha cap impressió la qual
provingui de la idea de substància, per tant, no pot ser considerada vàlida i es una il·lusió
creada per la nostra imaginació. A més, senyal de que totes les nostres impressions són
puntuals i discontinues, mentre que la substància s’identifica com continua i estable en el
temps, per tant la seva existència és una creença o invenció que no és extremadament útil.

Crítica a la idea de substància infinita: La idea de de que tenim un Déu, es la d’una substancia
infinita. Si apliquem el criteri de validesa de Hume, ens hem de preguntar de quina impressió
pot derivar la idea de Déu. Pràcticament no hi ha cap impressió corresponent a la idea de
l’existència de Déu, per tant, cal concloure que no existeix cap tipus de coneixement de Déu.
Tot i així Hume reconeix la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries
entre els éssers humans.

Crítica a la idea de substància pensant: Hume argumenta que no hi ha cap impressió de la

qual pugui provenir la idea del “jo” com a nucli de la nostra persona, ja que aquesta idea es
com qualsevol altre idea de substància, una creença creada per la nostra imaginació i memòria
que dona continuïtat i permanència a alguna cosa que no la té. En resum Hume, qüestiona la
validesa del “jo” i la considera com una creença fruit de la nostra imaginació.