Territori i emoció
Territori i emoció
Les construccions de paret seca a la Garriga d’Empordà
en el segle XIX
Ramon Ripoll Masferrer (arquitecte i professor de la UdG)
Sempre s’ha analitzat la relació dels pagesos
tradicionals amb les característiques físiques
del lloc (funció material) i poques vegades s’ha
defensat la relació cultural dels pagesos amb
l’entorn geogràfic (funció emotiva). Demostrar
aquesta dualitat implica trobar zones agrícoles
creades tant per motivacions de rendibilitat
material o subsistència familiar, com per
necessitat anímica o autorealització personal.
Per exemple la transformació dels paratges
desolats, pedregosos i d’escassa productivitat
de la Garriga d’Empordà (d’uns 8 km²) en
camps de conreu en el segle XIX, va suposar
per les famílies camperoles més humils no
solament un mitjà minúscul de progrés
material sinó, sobretot, un mitjà majúscul
d’esperança social i de dignitat humana.
Confirmar aquesta dualitat és corroborar que
molts territoris funcionals són alhora paisatges
emotius pels qui els conreen, fonamentalment
en el període de gran expansió agrícola
europea per l’augment demogràfic d’inici de
l’època contemporània.
Aquesta anàlisi de la Garriga d’Empordà
defineix una situació local que és alhora un
reflex de conceptes globals. Es vol demostrar:
la relació entre geografia natural i geografia
agrícola sobretot en unes situacions molt
desfavorables (pobresa territorial), la
singularitat legal d’accés a la terra d’origen
medieval (domini útil), el paral·lelisme entre
regeneració social i democratització de la
propietat privada (geometria variable), el
treball d’auto-construcció realitzat pels
treballadors del camp (pedra seca), l’obtenció
d’uns ingressos econòmics agrícoles
complementaris per part de les famílies rurals
més desateses i finalment subratllar la hipòtesis
de l’autorealització personal que és
desenvolupa paral·lelament.
Llavors l’objectiu d’aquest article és enriquir
conceptes generals a partir d’un exemple de
transformació agrícola (la Garriga d’Empordà).
L’interès del tema radica en aprofundir en les
raons geogràfiques, històriques i agrícoles que
justifiquen el seu sorgiment primer i el seu
abandonament després.

FIGURA 1: Vistes estat actual, situació i emplaçament
de la Garriga d’Empordà (Fotos i Dibuix R. Ripoll)
2021.1
Per això el contingut del treball comença amb
la introducció que relaciona creixement
demogràfic i ocupació agrícola, continuant,
amb els diferents apartats, relacionant els
sistemes legals d’accés a la propietat i
l’emancipació social, l’organització orgànica
del territori i la geometria variable, i finalment
la transformació territorial i la tecnologia
constructiva. La metodologia utilitzada s’ha
fonamentat en l’aixecament de plànols dels
elements més representatius, l’estudi del
territori a partir de la cartografia existent, la
recerca en els arxius notarials dels contractes
d’arrendaments i per últim la confrontació
teòrica dels conceptes plantejats. En aquest
darrer aspecte cal remarcar els conceptes
espacials d’humanització de l’espai com són la
forma orgànica, la geometria variable, etc.
(AALTO, 1977, 7); la pervivència de les
característiques d’una època sobre una altra a
traves de la ruptura, la transició, la cohabitació,
etc; i sobre la democratització de l’agricultura,
el conreu preindustrial, etc. (TERRADES, 1984,
55 i 57).
INTRODUCCIÓ (POBRESA TERRITORIAL)
D’entrada cal recordar el gran creixement
demogràfic del segle XIX que explica l’augment
de la superfície conreada i, per tant, l’ocupació
generalitzada del territori per raons agrícoles.
Les millores higièniques, alimentaries i
mediques, d’aquest període, fan que en pocs
anys es dupliqui la població. Concretament a la
comarca catalana de l’Alt Empordà, a on
s’emplaça la zona estudiada de la Garriga,
gairebé es doble la població en menys d’un
segle. És passa de 41.280 habitants en el 1787, a
73.867 habitants en el 1857 (hi ha un augment
del 79% en setanta anys).
Cal dir que en aquest càlcul no estan inclosos
els primers moviments migratoris del camp
empordanès a la ciutat. Això fa que la comarca
de l’Alt Empordà té un increment d’un 6%
inferior al creixement català en aquests 70 anys
Territori i emoció
(899.531 a 1.661.291 habitants). Un augment de
la població que te relació amb l’expansió de la
vinya i els olivars a les zones muntanyoses i
més pobres de l’interior. Tot fa pensar que a
mitjans del segle XIX s’assoleix la màxima
superfície de conreu de Catalunya (VV.AA,
2010, 13).
Aquesta expansió demogràfica permet un
creixement de tota la població i especialment
els treballadors del camp, els pagesos
assalariats o els jornalers rurals, que tenen com
a mitjà de subsistència els treballs temporals
(pedreres, boscos i conreus). Uns treballadors
que no són propietaris de res (sense terra) o bé
ho són de propietats molt reduïdes (petits
trossos de terra), i que es veuen obligats a
realitzar treballs temporals, precaris i irregulars.
Una situació socioeconòmica que justifica la
transformació agrícola de la zona de la Garriga
d’Empordà: formada per diversos municipis
(Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Llers...),
caracteritzada per ser relativament plana (entre
les cotes 125 i 218 m sobre el nivell del mar),
qualificada de secà i de baixa pluviometria
(entre 400 i 1.000 l/m2 any), ocupada
majoritàriament per pedra (de tipus calcari),
situada a prop del mar (20 km) i exposada al
vent del nord (la tramuntana que pot arribar a
una velocitat de 130 km/h).
S’ha de tenir en compte que aquesta
transformació agrícola (plantada massiva de
vinya i d’olivars) es realitza a través
d’intervencions en finques de petit format.
Cada una d’aquestes propietats li correspon un
treballador que la transforma i la conrea a
règim de propietat o bé a règim de lloguer. Una
organització agrícola que va durar fins a finals
del segle XIX, que és el moment que l’olivera
substitueix totalment la vinya per l’arribada de
la plaga de la fil·loxera (en el 1879).
El cultiu majoritari de l’olivera ha tingut
continuïtat fins a mitjans del segle XX que es
quan aquests micró cultius han anat quedant
abandonats, novament per raons
socioeconòmiques. Les conseqüències
d’aquesta intervenció agrícola de la Garriga
d’Empordà, del segle XIX i primera meitat del
segle XX, ha estat la creació d’un patrimoni
històric sorprenent fet de murs de contenció de
terres i parets de de pedra seca, així com
barraques de vinya i camins d’accés fets amb
aquesta tècnica constructiva.
Sens dubte que defensar la doble funció,
material i anímica, d’aquesta transformació
agrícola sorprenent (tant per l’extensió com per
la rapidesa de realització) passa sobretot per
respondre a les preguntes: Influencia entre
legislació i democratització de la propietat?
Transcendència de la geometrització variable
de l’espai? Possibilitats de la tècnica
constructiva de la pedra seca en la
revalorització del territori? Lligams anímics
entre la persona que transforma amb el
paisatge transformat?
1 DEMOCRATITZACIÓ DE LA PROPIETAT
(DOMINI ÚTIL I ARRENDAMENT)
És evident la perllongació del dret català
d’origen baix medieval fins al segle XIX. Això
es realitza en primer lloc mitjançant la
propietat emfiteuta (VV.AA, 2010, 13) o
compra d’una petita propietat rural i en segon
lloc mitjançant els contractes de lloguer d’un
tros de terra.
D’aquesta manera el primer mitjà legal que
disposa el treballador del camp o petit pagès
per accedir a la terra (des de l’època baix
medieval fins a l’alta contemporaneïtat) és,
sens dubte, la compra del domini útil d’una
petita finca agrícola. En aquest cas el senyor,
que és propietari d’una gran extensió de terres
(domini directe), cedeix de manera il·limitada,
perpètuament o a molt llarg termini, un tros de
terra al treballador o pagès comprador perquè
la treballi, conreï i utilitzi (domini útil) a canvi
d’un pagament anual o cens (segons la

FIGURA 2: Vista del mas Molar a mitjans segle XX
(AHG) i parcel·lació per llogar d’aquest mas a
mitjans del segle XIX (dibuix R. Ripoll)
Sentència de Guadalupe de 1486 que permet el
domini útil il·limitat). Llavors els dos tipus de
propietaris (directe i útil) no s’anul·len sinó que
es complementen. La complexitat d’aquest
sistema, la manca de control del senyor sobre
els pagesos, així com els canvis polítics, socials
i econòmics; afavoreixen amb el pas dels segles
als pagesos propietaris del domini útil i
desfavoreixen els senyor propietaris del domini
directe. I és precisament en aquesta decadència
general del domini directe a on es produeixen
majoritàriament les ventes massives (de terres
de dimensions mitjanes i petites) dels drets de
domini útil a treballadors i petits pagesos de
petites peces de terra de la Garriga d’Empordà.
2021.1
Concretament el cadastre de 1736 es declaren
7.350 m2 (3,5 vessanes) d’oliveres i 39.900 m2
(19 vessanes) de vinyes, i unes quantitats
semblants es declaren en el 1808. Mentre que
en el 1826 ja es declaren 12 vegades més
(567.000 m2 o 280 vessanes) entre vinya i
oliveres a la zona de la Garriga d’Empordà.
(FÈLIX, 2012, 216)
El segon mitjà legal d’accés és a través de
l’arrendament tradicional d’un tros de terra. En
aquest cas es lloga normalment al pagès del
domini útil que li sobrava terra de cultiu o bé
terres ermes i boscos. En el cas de la Garriga
d’Empordà es realitzen contractes
d’arrendament de terra de dimensions mitjanes
i petites. (VV.AA, 2010, 14) Entre les propietats
més importants d’aquesta zona cal fer esment
al mas Comella, de Vilanant, com exemple de
gestió i venda del domini útil de parcel·les de
la Garriga d’Empordà, en representació del
senyors de la Comanda propietari del domini
directe de múltiples propietats (ordre que
s’extingeix en el 1826). Per altra banda és també
molt significativa la gestió d’arrendament de
terres que realitza el mas Molar, de Llers, a
partir de mitjans del segle XIX, i que encara
actualment és perfectament visible.
En aquest cas es poden identificar, en el mas
Molar, 28 parcel·les rectangulars de proporció
entre l’amplada i la profunditat de 1/2,5 a 1/3,5
vegades (1/3 vegades de promig) i de
superfícies que oscil·len entre 5.634 m2 i 9.368
m2 (7.754 m2 de promig). Concretament tenim
coneixement documentat que la propietat del
Mas Molar (Antoni Molar) arrenda a mitjans
del segle XIX (26 10 1851) vuit parcel·les per un
temps curt (5 anys) a diferents veïns del poble
de Llers (Marià Pujolar, Josep Padilla, Joan
Rutllan, Joan Brunsó, Rafel Estelamenor, Martí
Sagué, Julián Justiano, Pere Martí i Julian
Batlle). La descripció del lloguer defineix que:
set d’elles tenen 3 vessanes de superfície i una
té 4 vessanes (sempre especificant “més o
menys”). (AHG, 1841-1862, 289)
Territori i emoció
FIGURA 3: Estudi topogràfic (dibuix R. Ripoll)
2 GEOMETRITZACIÓ VARIABLE (PAISATGE
TRADICIONAL)
Sens dubte les facilitats per comprar o llogar
parcel·les de conreu rural, en el segle XIX a la
Garriga d’Empordà, és el que genera
l’organització singular i única d’aquest
paisatge (geometria variable). Una geometria
que és conseqüència d’un nou tipus de paisatge
que es desenvolupa entre la tradició i la
contemporaneïtat, i que es caracteritza per ser:
dinàmic (Bolòs, 2004, 23) influenciat per
l’evolució organicista d’aspectes socials,
econòmics, polítics i legals que permeten una
contínua autogestió; complex (CHOUQUER,
2000, 9) definit per raons geogràfiques,
orientació i històriques que permeten una gran
riquesa morfològica; i especialment beneficiós
(ASTON I PHILPIN, 1988, 35) fonamentat en la
demanda de terra dels treballadors rurals que
beneficia a les rendes variables (propietaris de
domini útil) i perjudica les rendes fixes
(propietaris del domini directe). Una llibertat
geomètrica i espacial, pròpia del món
tradicional i contemporani alhora, al servei de
les necessitats de cada usuari de manera directa,
simple i mesurada (autenticitat) i no al contrari.
L’àrea d’estudi morfològic es concreta a la zona
central de les Garrigues d’Empordà (6.338.138
m2 o 633 hectàrees). En aquest espai s’han
comptabilitzat 316 propietats (segons el
cadastre actual de 2020). La superfície de cada
unitat de conreu es conseqüència de l’equilibri
entre oferta i demanda així com a la
productivitat i el cost econòmic de la compra o
lloguer. L’harmonització d’aquestes quatre
variants és la que defineix majoritàriament la
seva grandària.
D’aquesta manera les parcel·les més comunes
són les petites (56 parcel·les) de superfície entre
2.100 a 10.500 m2 (1 a 5 vessanes), seguides de
les mitjanes (20 parcel·les) de superfície entre
10.500 a 21.000 m2 (5 a 10 vessanes). En menor
quantitat trobem les petites (14 ut) de menys de
2.100 m2 (1 vessana) i les grans (11 parcel·les)
majors de 21.000 m2. Unes grandàries que
tenen per finalitat abastir l’autoconsum
familiar i la venda local dels excedents.
Majoritàriament els límits de la parcel.la estan
senyalitzats per murs de pedra seca entre 0,5 a
1 m d’alçada.
En quan a la topografia hi ha una relació
directe entre el relleu suau de les Garrigues
d’Empordà i l’organització morfològica del
parcel·lari. Les cotes de nivell d’aquestes
parcel·les oscil·len entre la cota 150 m sobre el
nivell del mar a la cota 218 m. La majoria de
parcel·les s’estableixen en terrenys de poca
pendent entre el 2 al 10 % (3/5 parts
aproximadament). La resta s’estableixen en
terrenys de pendents més pronunciades entre
el 10 al 20 % (1/5 part aproximadament) i la
resa en pendents superiors al 20%.
 2021.1

TAULA 1: Característiques superfícies de les

parcel·les

En aquest últim cas a les zones de major Majoritàriament aquestes vies de comunicació
pendent, o zones de torrenteres, el pendent pot estan senyalitzades per murs de pedra seca de
oscil·lar entre 45 al 65 %, característica que 0,5 a 1 m d’alçada. Un tercer tipus de vials
impossibilita la construcció de terrasses. A terciaris (menors de 1,5 m d’amplada) resolen
alguns punts i hi ha una major relació entre la l’accés a les parcel·les més arraconades i
topografia (corba de nivell) i el parcel·lari sorgeixen de convenis privats de pas entre
(forma de la propietat). En aquest sentit cal propietaris, o bé aprofiten zones de desguassos
remarcar la relació entre la cota més alta de la d’aigua com a zona de circulació.
zona (118,2 m) i les 11 parcel·les que l’ocupen
(al voltant de les parcel·les LL-63 i LL-64). Finalment és evident la relació entre la línia de
Generalment les pendents són suavitzades per límit municipal i la morfologia de les parcel·les
murs de contenció de terres de pedra seca de que s’alineen a ella. En aquest sentit podem
0,5 a 1 m d’alçada. comptabilitzar un total de 85 parcel·les. Llavors
gairebé una tercera part de finques (27%) té
L’accés viari a les diferents propietats és un una de les seves alineacions identificada amb la
tercer aspecte important en la definició de la línia del límit municipal.
morfologia variable. Podem definir una via
principal (major de 3 m d’amplada) que
comunica els nuclis de Llers i Avinyonet de
Puigventós (de 6 km). En aquesta via
longitudinal (de nord a sud) s’organitzen i
tenen accés 37 parcel·les (el 12%), creant una
evident dependència morfològica entre la
forma de la parcel.la i aquest vial. Les vies
secundaris (entre 1,5 a 3 m d’amplada) són els
que comuniquen a la majoria de parcel·les i són
públics.
Territori i emoció
TAULA 2: Característiques constructives de les
parcel·les
FIGURA 4: Estudi parcel·lari (dibuix R. Ripoll)
3 TÈCNICA CONSTRUCTIVA (PEDRA SECA)
La relació entre tècnica constructiva i
organització de l’espai de cada parcel.la també
són evidents. En aquest cas és el propietari o
llogater de cada pacel.la el que analitza,
decideix i realitza aquesta organització.
Una auto-construcció que sintetitza
directament la funció agrícola i la tècnica
constructiva. Una tecnologia constructiva que
permet crear parets de contenció que faciliten
l’acumulació de la terra, parets de límit que
faciliten l’acumulació de la pedra sobrera,
falses voltes que faciliten crear cúpules amb
anelles de pedres horitzontals que es van
tancant successivament, i finalment voltes
formades per arc de pedra en sec formant
dovelles, etc. Aquestes voltes són les que
permeten construir barraques per l’aixopluc
puntual davant el mal temps, sobretot pels
treballadors que són de pobles veïns. Les eines
més usuals de treball de la pedra seca són la
maceta i el perpal. La mà d’obra que realitza
aquestes construccions són els mateixos
propietaris i arrendadors del tros de terra. En
aquest cas l’auto-construcció era el sistema més
usual i, fins i tot, els jornalers més
experimentats ajuda a construir parets i
barraques pels altres propietaris.

FIGURA 5: Exemples constructius de les parcel·les d
(LL-1(8)), s (V-11), f (V-58) i g (V-68) (Fotos: R. Ripoll)
2021.1
Les parets s’inicien directament sobre el terra,
traguen prèviament la capa superficial del
terreny. S’alcen amb un lleuger pendent a una
cara (en els murs de contenció de terres) o bé a
dues cares i pedruscall interior (en els murs
aeris). En cada cas es seleccionen les pedres i es
col·loquen per aconseguir geomètricament,
cada una d’elles, la superfície de màxim
contacte d’unes amb les altres, ajudades per
falques de pedres més petites.
A la Garriga d’Empordà els murs no són
excessivament alts tant per els pendents
lleugers com per les característiques de la
geometria de la pedra difícil de col·locar. Tant
la forma arrodonida com la seva alta resistència
mitjana a compressió (66 Mpa) dificulten el seu
treball i el seu us constructiu directe.
També cal afirmar que no hi han complements
especials en els murs com són: escales, enllosats,
portes de pas, guals, etc. El protagonisme de la
paret seca en cada parcel.la és evident (entre 2
als 7 m lineals de paret per m2 de parcel.la)
creant solucions i composicions diferents i
úniques a cada parcel.la.
Majoritàriament les barraques estan
construïdes en falsa volta. Això és degut a la
senzillesa tècnica, simplificació de mitjans
complementaris i rapidesa d’execució. Per altra
banda les barraques de volta amb dovelles es
situen al voltant de les zones de pedreres, per
haver-hi mà d’obra més especialitzada. La
majoria de barraques tenen planta de forma
circular interior (entre 2 i 3 m de diàmetre) i
quadrada o també circular a l’exterior amb
murs gruixuts (entre 1 a 1,5 m). Per millorar
l’estabilitat de les barraques és construeixen:
parets contraforts al seu voltant (entre 80 i 1,5
m d’amplada), corones que redueixen el pes de
la cúpula formant anelles, etc.
Territori i emoció

CONCLUSIONS

Es evident la relació dels pagesos tradicionals

amb les característiques físiques del lloc (funció
material). S’evidencia novament, en aquesta
investigació, l’acció constructiva que porta a
terme el pagès en cada un d’elles. La relació
entre entorn geogràfic, necessitats agrícoles,
materials de proximitat i mitjans tècnics són
directes. Això explica una morfologia coherent,
cohesionada, lliure i autentica. Una manera
d’actuar espacial semblant a molts indrets
mediterranis que s’han desenvolupat de
manera paral·lela i semblant.

La primera conclusió és la importància de

conèixer, interpretar i utilitzar la pedra del lloc
que permet reduir costos de transport (material
de proximitat) costos d’elaboració (s’utilitza en
la seva forma natural), temps de gestió i
d’execució (auto-construcció). També es pot
deduir que al darrere dels materials de
proximitat, les formes naturals i l’auto-
construcció, no hi ha una motivació funcional
simplement material (funció física) sinó també
d’autorealització personal (funció emotiva).
Estem d’acord amb els autors que ressalten
l’autogestió i l’autoconfiança dels pagesos
tradicionals en si mateixos (PLA, 1975, 156-7)
però estem en desacord quan això es limita a
l’àmbit merament mecanicista i econòmic del
paisatge agrícola tradicional (PLA, 1968, 427).

Podem concloure, com a segona conclusió, que

la transformació paisatgística harmoniosa i
lliure de la Garriga d’Empordà hagués estat
impossible de realitzar sense la identificació
profunda (fisica i anímica) amb la terra. Llavors
podem començar a afirmar que l’estètica del
fruir del paisatge actual te els seus antecedents
ja en el món tradicional pre-industrial.

FIGURA 6: Exemples constructius de les parcel·les d

(LL-1(8)), f (V-58) (Dibuix: R. Ripoll)
 2021.1

Dos aspectes que reafirmen que, la

transformació territorial, de la Garriga
d’Empordà del segle XIX, va suposar per les
famílies camperoles més humils no solament
un mitjà minúscul de progrés material sinó
també un mitjà majúscul d’esperança social, de
dignitat humana i de fruir personal.
----

BIBLIOGRAFIA:

AHG, Comptadoria d’Hipoteques de Figueres (1841-1862).

Girona: Arxiu històric de Girona.

AALTO, Alvar. (1977). La humanización de la arquitectura.

Barcelona: Tusquets editores.

ASTON T.H y PHILPIN, C.H.E. (1988). El debate Brenner.

Estructura de classe agraria y desarrollo economico de la
Europa preindustrial. Barcelona: Novagráfik.

BOLÓS, Jordi: Els orígens medievals del paisatge català.

L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la
història de Catalunya. Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. Barcelona, 2004.

CHOUQUER, Gérard (2000). L’étude des Paysages. Essais

sur leurs formes et leur histoire. Paris: Edicions Errance.

FÈLIX, Jenar. (2012). Les barraques de pedra seca de la

Garriga d’Empordà. Figueres: Brau edicions.

PLA, Josep. (1968). Viatge a la Catalunya Vella. Barcelona:

Edicions Destino.

PLA, Josep. (1975). Els pagesos. Barcelona: Edicions Destino.

TERRADAS, Ignasi. (1984). El món històric de les masies.

Barcelona: Curial.

VVAA. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i

restauració. Figueres: Brau edicions.

(Aquesta investigació s’ha presentat a la revista

FIGURA 7: Exemples constructius de les parcel·les : e d’investigació: Geographia Technica)
(V-11), g (V-68) (Dibuix: R. Ripoll)
2021.1