LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

1936-1939

1936-
-16 DE FEBRER: triomf electoral del Front Popular.
-18 DE FEBRER: formació de govern per Manuel Azaña.
-26 DE FEBRER: restabliment de la Generalitat de Catalunya.
-10 DE MAIG: elecció de Manuel Azaña com a president de la República.
-13 DE JULIOL: assassinat de José Calvo Sotelo.
-17 DE JULIOL: insurrecció militar a Melilla contra el govern de la
República.
-19 DE JULIOL: insurrecció a Barcelona i inici de la Guerra Civil.
-4 DE SETEMBRE: constitució del govern republicà de Francisco Largo
Caballero.
-26 DE SETEMBRE: formació a Catalunya d´un govern d´unitat presidit
per Josep Tarradellas.
-1 D´OCTUBRE: proclamació a Burgos de Francisco Franco com a cap de
l´Estat i de govern.
-20 D´OCTUBRE: inici de l´ofensiva franquista contra Madrid.

ELS PREÀMBULS DE LA GUERRA.

LA SITUACIÓ POLÍTICA.
El 18 de febrer, el president de la república, Niceto Alcalá Zamora, va
nomenar cap de govern a Manuel Azaña després de la victòria electoral del
Front Popular.
El programa del Front Popular incidia en 4 aspectes:
- Reforma Agrària.
- Política educativa.
- Amnistia dels presos polítics.
- Resoldre el problema de les autonomies amb el restabliment de la
Generalitat de Catalunya i els estatuts d´autonomia del País Basc i
Galícia.

El 10 de maig, Manuel Azaña passa a ser president de la República i el

càrrec de cap de govern l´obté Santiago Casares Quiroga. El nou govern de
la República no pot fer front al creixent descontentament social, a més no
fa cas als creixents rumors de conspiracions militars.

LA SITUACIÓ SOCIAL
La situació social espanyola es troba molt deteriorada amb postures molt
radicals tant de la dreta com de l´esquerra:
- Violència al camp. Ocupació de terres davant de la promesa del nou
govern de dur a terme la reforma agrària que s´havia oblidat en el
període 1931-33. Molts terratinents abandonen les seves terres.
- Conflictes laborals a les ciutats. L´atur augmentava vertiginosament.
- Atemptats al patrimoni eclesiàstic.
- Atemptats polítics el més destacat dels quals fou l´assassinat en mans de
la guàrdia d´assalt del líder monàrquic conservador de la coalició de
dretes Bloque Nacional, el 13 de juliol de 1936.

En general es pot dir que no hi havia possibilitat de reconciliar els bàndols

extrems dels dos espectres polítics d´Espanya. Era una Espanya
radicalment polaritzada.

A la dreta de l´arc ideològic hi havia LA FALANGE ESPAÑOLA i LAS

JONS, el seu líder, JOSÉ ANTONIO PRIMO DE RIVERA fou detingut el
17 de març sota l´acusació d´instigar aldarulls i tinença il.lícita d´armes. La
Falange tenia un acusat caràcter feixista.
A l´esquerra hi havia el PSOE i la CNT. A més al PSOE s´havia produït una
divisió entre la facció radical encapçalada per Francisco Largo Caballero i
la més moderada i d´idees socialdemòcrates dirigida per Indalecio Prieto. A
Catalunya hi ha haver una fusió de partits d´esquerres: EL PARTIT
OBRER D´UNIFICACIÓ MARXISTA fundat l´any 1935 i dirigit per
Francesc Maurín i Andreu Nin. El 1936 es va crear el PARTIT
SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (PSUC) que estava vinculat a
la Tercera Internacional soviètica. Pel que fa a la CNT havia radicalitzat
encara més les posicions del seu programa: profund anticlericalisme,
confiscació de béns i redistribució pública dels mateixos i organització en
comunes.

La dreta espanyola no estava interessada en fer-se amb el poder de la

República per via democràtica, simplement volia destruir-la i és d´aquesta
manera com van començar les conspiracions militars.

LA INSURRECCIÓ MILITAR.
El 17 de juliol de 1936 es va produir una insurrecció militar a Melilla
contra el poder legítim de la República. El pretext era preservar Espanya
del perill del comunisme que irradiava des de l´URSS. De fet les classes
socials espanyoles mitjana i alta temien que les creixents onades de
violència esborressin d´Espanya l´església i s´instaurés el comunisme.
Aquestes idees es veien constantment alimentades per la premsa de dretes i
pel líder polític monàrquic de dretes JOSÉ CALVO SOTELO.
El director de la conspiració va ser el general MOLA. Va dirigir l´operació
des de Pamplona on hi havia els ultraconservadors carlistes. Mola va
emetre una primera instrucció el mes d´abril on es traçaven els objectius,
els mètodes i els itineraris. Deia:
“se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta, para
reducir lo antes posible al enemigo que es fuerte y bien organizado. Desde
luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos,
sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos
ejemplares a dichos individuos, para estrangular los movimientos de
rebeldía o huelgas”.
Comptava amb l´ajut del tinen coronel SEGUÍ de l´exèrcit africà. L´oficial
YAGÜE va preparar l´alçament al Marroc.
També comptava amb la brutalitat de GONZALO QUEIPO DE LLANO i
d’ ALFREDO KINDELÁN encarregat de movilitzar l´aviació.
FRANCO des de Canaries estava al corrent de tot aquest moviment
conspiratori. Al principi Franco no estava massa convençut de l´èxit de l
´operació. Ell pensava que no tenien el recolçament de tot l´exèrcit ni de
tota la Guàrdia Civil. Ell sabia que una vegada iniciat l´alçament no es
podia tornar enrera.

El 25 de maig, el general MOLA va emetre una segona instrucció on

desplegava una gran plan estratègic d´aixecaments regionals i atac a
Madrid. Franco s´havia d´ocupar de l´alçament al Marroc.
L´assassinat de Calvo Sotelo va precipitar els esdeveniments.
La insurrecció militar va començar a Melilla el 17 de juliol de 1936.
El 18 de juliol Franco es va traslladar des de Canàries al Marroc amb el
Dragon Rapide i allà es va fer càrrec de l´exèrcit africà. A més va reclutar
mercenaris marroquins per lluitar.
Al principi els generals revoltats no pensaven que estiguessin a les portes d
´una guerra civil. La idea era establir un directori militar. No van comptar
amb la forta oposició de la classe obrera.
El 18 de juliol Queipo de Llano es va alçar a Sevilla. El 19 MOLA es va
alçar a Navarra.
Al principi l´alçament no va agafar tota Espanya sino que va quedar
dividida. L´alçament va triomfar al nord, al nordoest i a punts aillats del
sud. Va triomfar a Galícia i a regions rurals i catòliques de Castella i Lleó.
Les ciutats conservadores i religioses com Salamanca, Zamora, Segovia,
Burgos, Ávila no van oposar resistència. Al camp andalús hi predominava l
´esquerra. Les ciutats andaluses van caure amb repressions salvatges. Per
exemple els barris obrers de Sevilla van patir una violència ferotge en mans
del sanguinari QUEIPO DE LLANO.
A la majoria de centres urbans i industrials com Barcelona, València,
Bilbao, Madrid, les forces populars van passar per sobre del govern
vacilant de la república i van derrotar als militars rebels.
A Barcelona l´alçament es va produir el 19 de juliol quan tropes rebels es
van dirigir cap al centre de la ciutat. El president Lluís Companys es va
negar a repartir armes entre la població però membres de la CNT es van fer
amb els arsenals. La Guàrdia Civil havia estat fidel a la república i amb l
´ajut del poble van plantar cara. Quan va arribar GODED des de les Balears
l´alçament ja havia estat sufocat. Va ser detingut i se´l va obligar a radiar un
missatge en el que instava als rebels a deposar les armes. Aquesta derrota
va ser important perquè va desmotivar als insurrectes d´altres ciutats
catalanes.
Tres dies després de l´aixecament els conspiradors dominaven: Galicia,
Castella la Vella, Lleó, Aragó i part d´Extremadura juntament amb punts
aïllats com Oviedo, Sevilla i Córdoba.
El govern central i el català cada vegada tenien menys poder per imposar la
legalitat. Per exemple, entre el 18 i el 20 de juliol van desfilar tres
presidents pel govern central. En el territori republicà es van formar
milícies populars que van atemptar contra les persones de dretes que hi
vivien.
Els insurrectes es van adonar que assolir el poder no seria tan fàcil com
havien pensat. Som a les portes de la Guerra Civil.

LES FASES MILITARS DE LA GUERRA.

ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA (JULIOL-DESEMBRE DE
1936)
Els fracassos dels insurrectes a Madrid, Barcelona, València, Màlaga o
Bilbao els va obligar a desenvolupar un pla d´atac per conquerir tota
Espanya. Els insurrectes consideraven Madrid com el centre de la
resistència republicana i van desenvolupar l´estratègia d´actuar-hi
mitjançant repetides campanyes que havien de ser dirigides per MOLA des
de Pamplona i FRANCO amb el seu exèrcit marroquí
Franco es trobava bloquejat a Àfrica perquè la marina no estava del seu
bàndol i va pensar en traslladar l´exèrcit per aire. Al principi era molt lent
però va tenir l´ajut de l´aviació de MUSSOLINI i més tard d´aparells
alemanys. D´aquesta manera va començar a establir-se una relació amb el
feixisme i el nazisme que van contribuir activament en la guerra civil amb
munició, armament, tècnics... El 5 d´agost amb l´ajut de l´aviació que
donava cobertura per aire Franco va aconseguir fer entrar a la península un
convoy amb 8000 soldats. Això va suposar un revés per a la causa
republicana. Entre juliol i octubre de 1936 van entrar 14000 homes, 44
peces d´artilleria y 500 tones d´equip militar.
Franco va establir la seva seu a Sevilla i es va estrendre cap a Extremadura.
El 10 d´agost va conquerir Mérida i poc després amb la conquesta de
Badajoz va prendre contacte amb les tropes del general MOLA unint d
´aquesta manera les dues meitats de l´Espanya rebel. El pas de l´exèrcit
africà cap a Madrid va deixar basses de sang, dones violades, milers de
morts... a Badajoz es van assassinar 2000 persones, es va fer un ús
desmesurat del terror. Les milícies republicanes no tenien experiència en la
guerra.
Després de la derrota de Badajoz les tropes van avançar en direcció nordest
cap a Madrid. El 3 de setembre van rendir l´ultima ciutat important abans d
´arribar a Madrid, TALAVERA DE LA REINA. Les repressions també
foren sagnants.
Mentrestant MOLA havia iniciat un atac a la província basca de Guipúzcoa
per tancar la frontera amb França. Les ciutats d´Irun i de Sant Sebastian
eren bombardejades diàriament. Irún va caure el 3 de setembre i Sant
Sebastian el 12. Van ser victòries importants. Viscaia, Santander i Astúries
que eren republicanes van quedar aillades.
Mentrestant Franco a Talavera, abans d´atacar Madrid, va decidir desviar-
se cap a Toledo per alliberar l´Alcàsser, ho van aconseguir el 27 de
setembre. Això va ser un error que va afavorir la reorganització dels
milicians de la República els quals amb l´ajut del soviètics van aconseguir
reorganitzar-se i posicionar-se a la ciutat de Madrid amb l’arribada de
columnes de brigadistes. Però l´èxit de l´operació va reportar importants
beneficis per a la imatge pública triomfal de Franco. Sobretot de cara a l
´ajut que rebia dels nazis.
Poc a poc la figura de Franco destacaba per sobre dels altres militars
insurrectes: primer com a comandant en cap o generalíssim i després com a
cap d´Estat. El 21 de setembre se li va confiar el comandament únic, es va
convertir en Generalíssim. El 28 de setembre a més se li va confiar el poder
de cap d´estat mentre durés la guerra. El decret que ratificava aquesta
decisió deia:
“En cumplimiento del acuerdo adoptado por la JUNTA DE DEFENSA
NACIONAL, se nombra jefe del gobierno del estado español al
excelentísimo señor general de división Francisco Franco Bahamonde,
quien asumirá todos los poderes del nuevo estado”.
Els generals monàrquics es van equivocar escollint a Franco com a líder
perquè una vegada es va veure amb plens poders governamentals no tenia
intenció, encara que ell deia que sí, de tornar a restaurar la monarquia a
Espanya una vegada finalitzés la guerra.
El 30 de setembre l´Església Catòlica es va posicionar públicament del
bàndol dels militars insurrectes. El papa Pius XI va dir que els nacionals
eren herois cristians mentre que els republicans eren salvatges. Poc a poc es
va anar construint la imatge d´una CROADA RELIGIOSA CONTRA EL
MAL. Això també li va aportar beneficis, per exemple els recolçament dels
polítics conservadors britànics.
Al discurs d´investidura celebrat l´1 d´octubre va dir:
“Mi General, señores generales y jefes de la junta: podéis estar orgullosos,
recibisteis una España rota y me entregáis una España unida en un ideal
unánime y grandioso. La victoria está de nuestro lado. Ponéis en mis
manos a España y yo os aseguro que mi pulso no temblará, que mi mano
estará siempre firme”.
Poc a poc va anar construint la seva imatge de Caudillo que estava per
sobre de la resta dels mortals. Les seves fotos penjaven de botigues i
escoles, quan se´l visitava s´havia d´anar vestit d’ etiqueta.
A partir del nomenament com a cap d´Estat es va formar un organisme
JUNTA TÈCNICA DE L´ESTAT formada per: UNA SECRETARIA
GENERAL DEL CAP D´ESTAT, UNA SECRETARIA GENERAL D
´AFERS ESTRANGERS I UN GOVERN GENERAL. A MÉS HI HAVIA
DEPARTAMENTS MINISTERIALS: HISENDA, JUSTÍCIA,
INDUSTRIA, COMERÇ, AGRICULTURA, TREBALL, CULTURA I
EDUCACIÓ, OBRES PÚBLIQUES I COMUNICACIONS. Representa
una primer intent d’organitzar un Estat feixista a Espanya.
L´ofensiva contra MADRID va començar el 7 d´octubre. Eren 10.000
homes organitzats en 5 columnes i amb abundants provisions italianes.
Però els resistents republicans havien rebut ajut militar soviètic, a més
havien arribat 1900 homes de les BRIGADES INTERNACIONALS i la
situació estava força igualada. Tot i això, el govern de la República va
creure que estaven davant del final i el 6 de novembre van traslladar el
govern de la República cap a València. La defensa de la ciutat es va deixar
a mans d´una JUNTA DE DEFENSA presidida pel general JOSÉ MIAJA i
estretament ajudat per VICENTE ROJO.
Seguint el pla del general MOLA el 7 de novembre els nacionals estaven
preparats per començar un atac frontal per l´oest de la ciutat travessant el
riu Manzanares pero no van conseguir penetrar i desfer la ciutat. Van haver-
hi moltes baixes en l´exèrcit africà quan intentava travessar el Manzanares.
Els nazis van començar a parlar de la ineficàcia de Franco per prendre la
ciutat i van enviar més reforços. La LEGIÓ CÓNDOR nazi va arribar a la
capital el 12 de novembre. Van bombardejar els barris obrers de la ciutat. El
22 de novembre Franco va ordenar el cessament dels atacs frontals
conscient de la inferioritat de l´estratègia dels nacionals.
Els republicans ben cansats no van començar una contraofensiva si ho
haguessin fet probablement la balança hauria canviat. Per fortuna per
Franco, els alemanys i italians van seguir ajudant-lo malgrat el despreci que
sentien per la manera com dirigia els atacs. Van acordar que a partir d´ara l
´atac seria coordinat per un conjunt italogermànic i espanyol. El 9 de
desembre van arribar nous resforços italians.
A finals del 1936 van idear una nova ofensiva que havia d´atacar Madrid
pel nord i pel sud però tampoc va tenir èxit. Es va abandonar amb molts
morts. El 15 de gener es van estabilitzar els fronts. Van morir prop de
15000 homes de cada bàndol. Afortunadament per l´exèrcit franquista les
milícies republicanes no van començar cap contraofensiva.
A l´any 1936 els republicans catalans van engegar una ofesiva cap a Aragó
però es van veure frenats a Osca, Saragossa i Terol.

LA SEGONA FASE.
1937.
El front de Madrid estava aturat.
Franco a petició dels italians es va dirigir cap a Málaga. L´atac va ser
dirigit en coordinació entre els italians i QUEIPO DE LLANO. Hi van
arribar el 7 de febrer. La ciutat va caure rendida. Les repressions foren molt
cruels però no va tenir gaire ressó internacional perquè Franco no hi va
deixar entrar cap corresponsal de guerra. Franco estava recelós perque tots
els mèrits se´ls havia endut l´exèrcit italià. Tot seguit va caure part del
territori de Granada. Els italians i QUEIPO DE LLANO volien seguir cap
al nord: Almeria i escombrant cap al nord, Múrsia, Alacant. Franco s´hi va
negar, potser perquè l’objectiu final era fer una guerra llarga de destrucció
massiva de republicans.

A principis de febrer (el dia 6) Franco va llençar una nova ofensiva contra
Madrid pel JARAMA. Franco volia conquerir gradualment el territori i no
mitjançant una ofensiva a gran escala. Va dir:
“ En una guerra civil, es preferible una ocupación sistemática del
territorio, acompañada por una limpieza necesaria, a una rápida derrota
de los ejércitos enemigos, que deje el país infestado de adversarios”.
L´atac a través de la vall del Jarama va quedar estancat però la guerra en
aquest sector va ser molt dura. A l´exèrcit republicà van morir uns 10000
homes i d´entre els nacionals uns 7000.

A principis març es va pensar en un nou atac a Madrid pel nord a través de

la província de Guadalajara. Els que duien el pes de l´ofensiva eren els
italians amb les seves FLAMES NEGRES. Els va sorprendre una tempesta
i van quedar immovilitzats. Els avions republicans els van atacar. No van
rebre ajut de l´exèrcit nacional que estava paralitzat i exhaust al front del
Jarama. Més tard es va saber que Franco no havia donat permís perque hi
intervinguessin. A mitjans març la conquesta a Madrid va quedar de nou
paralitzada. Va representar un triomf moral dels republicans a més van
aconseguir molt d´armament. La derrota a Guadalajara va provocar que
Franco canviés la idea de guanyar la guerra a Madrid i mirés cap a altres
punts d´Espanya que eren més fàcils de conquerir.
En aquest moment es comença a reclutar part de la població civil espanyola
(1.000.000 d´efectius) per a l´exèrcit i va començar l´atac massiu al País
Basc. L´ofensiva consistia en continuats atacs terrestres combinats amb
bombardejos de l´aviació alemanya sense tenir en compte els danys a la
població civil. Els atacs van començar el 31 de març. Van ser brutals i
especialment angoixants pel bombardeig constant. El poble basc va seguir
plantant cara. L´interés de Franco pel País Basc era fer- se amb les
indústries per fabricar armes i en aconseguir minerals. Primer va caure
DURANGO, després OCHANDIANO però l´avenç era lent. El 24 d´abril
després d´un dur atac molts bascos van fugir, el 26 d´abril l´exèrcit
nacional va decidir tallar-los la fugida i l´aviació alemana va bombardejar
ponts, carreteres i els suburbis de GUERNIKA. Des de les 4:40 a les 7:45
del 26 d´abril que era un dia de mercat no va parar de caure bombes.
GUERNIKA va quedar totalment destruida. Van morir unes 1650 persones
encara que mai se sabrà amb exactitud el nombre perquè les forces
nacionals van entrar abans que ningú. GUERNIKA era l´antiga capital del
País Basc i això tenia una gran significació simbòlica pel poble basc. Era la
primera vegada a la història que una ciutat oberta era completament
destruida per un bombardeig i gràcies a que hi van accedir corresponsals
de diaris europeus i americans que en van relatar cròniques es va promoure
una enorme campanya internacional contra Franco com a criminal. Els
nacionals sempre van negar qualsevol implicació en la destrucció de
Guernica, fins i tot van arribar a dir que havien estat els mateixos bascos
els que havien dinamitat la ciutat.
Entre Guernica i Bilbao hi ha uns 80 km. Els resistents bascos s´havien
atrinxerat en el territori. Els nacionals no van aconseguir arribar fins a
Bilbao a finals de maig. Bilbao va caure el 19 de juny.
El 9 de juliol va començar la campanya sobre VISCAIA I SANTANDER.
El 26 d´agost els bascos es van rendir a l´exèrcit italià sota la promesa que
els principals dirigents de la resistència serien custodiats pels italians i trets
fora del país per evitar les execucions però van ser interceptats pels
nacionals i van ser executats passant per alt les condicions de la seva
rendició.
El 21 d´octubre va caure GIJÓN. Es va apoderar de les mines de carbó
asturianes que es complementaven amb el ferro basc. En aquest moment la
guerra es decanta del costat dels nacionals. A Franco ja només li quedava
per resoldre els fronts del centre i de l´est.
Davant la situació de perill, el 31 d´octubre el govern de la república es
trasllada de València a Barcelona.
El 15 de desembre de 1937, VICENTE ROJO de l´exèrcit republicà, va
llençar des del front de l´est una ofensiva a TEROL. Van entrar a la ciutat el
21 de desembre. El 8 de gener la ciutat va caure en mans dels republicans.
1938.
El 30 de gener el mandat de la JUNTA TÈCNICA D´ESTAT DE BURGOS
va acabar i es va desfer LA SECRETARIA GENERAL DE L´ESTAT.
Franco va constituir un primer govern. El seu cunyat SERRANO SÚÑER
va ocupar l´important càrrec de MINISTRE DE LA GOVERNACIÓ. La
resta de càrrecs van ser distribuïts estratègicament entre militars,
monàrquics, carlistes i falangistes per tal de deixar satisfeta tota la dreta
espanyola sempre que no li fessin ombra.
Franco va declarar que faria una política totalitària: eliminació de la lluita
de classes, eliminació de partits polítics i pràctiques electorals
democràtiques pròpies del liberalisme. En matèria econòmica va optar
per la autarquia la qual cosa va dur al país al desastre econòmic
perquè es van rebutjar els ajuts exteriors.
Un dels primer treballs del govern va ser elaborar un FUR DEL TREBALL
que era una pseudoconstitució que es va aprovar el 9 de març de 1938.
Com que el CONSELL NACIONAL era una mena de farsa que no servia
per a res, paral.lelament es va formar a una JUNTA POLÍTICA presidida
per 12 membres. Franco la va disoldre a la primavera de 1938. Internament
i des d´un punt de vista política les baralles estaven entre el bàndol
monàrquic i el falangista.
A Terol el fred era insuportable, la batalla fou duríssima. Finalment el 22 de
febrer la ciutat va ser reconquerida pels nacionals. A partir d´aquest
moment tenen el front de l´est obert perquè l´exèrcit republicà està molt
desfet pel que fa a homes i material bèl.lic. La superioritat militar dels
nacionals és aplastant.
El 24 de febrer es va detallar l´estratègia al front est: 200.000 homes havien
d´avançar per la vall de l´Ebre amb bifurcacions cap al nord –Pirineus- i
cap al sud –València-. L´ofensiva va començar el març. Franco pretenia
disgregar l´exèrcit republicà en diferents fronts i debilitar-lo encara més. Va
ser una mena de BLITZKRIEG. L´objectiu dels exèrcits que avançaven pel
nord era assolir el punt del Segre tocant a Lleida. Pel sud un avenç cap a la
zona valenciana. D´aquesta manera es trencava la unitat republicana a la
costa mediterrània. Mentre els avions italians amb base a Mallorca
bombardejaven Barcelona. La ciutat de Lleida va caure el 4 d´abril. En
aquest punt, Franco enlloc d´atacar Catalunya va retirar les tropes cap al
sud en un gran atac a València. El 15 d´abril va arribar a la costa i va rendir
VINAROZ. L´avenç era lent. El 15 de juny va caure Castelló. Franco era
conscient que tenia el sector republicà dividit i que l´única manera que
estiguessin en contacte era per mar així que va ordenar a l´aviació italiana i
alemanya que bombardegessin els vaixells i les ciutats costaneres.
Des de Catalunya es va intentar reconstituir la zona republicana. El
general VICENTE ROJO va intentar un atac a la línia de l´Ebre. Va ser
comandat pel general comunista JUAN MODESTO. Hi van participar uns
80.000 homes. La nit del 24 al 25 de juliol les primeres unitats van creuar
el riu en barca. Els nacionals els van bombardejar. Unes poques unitats van
arribar prop de GANDESA el dia 1 d´agost però allà hi havia concentrat un
gruix important d´exèrcit nacional i l´atac fou contingut en una guerra
especialment cruenta. LA BATALLA DE L´EBRE VA DURAR QUASI 4
MESOS. Gandesa es va convertir en el cementiri de l´exèrcit republicà.
L’anomenada “quinta del biberó” perquè cada vegada hi anaven
combatents més joves.
La contraofensiva nacional definitiva de LA BATALLA DE L´EBRE la van
llençar el 30 d´octubre de 1938. El 15 de novembre els nacionals
aconseguien expulsar als republicans del territori conquerit al juliol. Es
calcula que a l´exèrcit nacional van morir 6500 homes, al republicà 15000.
Franco va trigar 4 mesos en conquerir el territori que la república havia
aconseguit en una setmana. Probablement la guerra hauria acabat abans si
Franco hagués atacat Barcelona des de Lleida però com ja hem comentat
anteriorment Franco volia UNA GUERRA DE DESGAST que destruís
físicament al seu enemic. Rebutjava completament una pau negociada.
Deia que “los delincuentes y sus víctimas no pueden vivir juntos”.
Rebutjava també una amnistia general. A les zones republicanes que queien
sota l´exèrcit de Franco els nacionals confiscaven tota la informació
referent a individus simpatitzants amb la causa republicana i la portaven a l
´arxiu de Salamanca. Durant la posguerra, aquestes llistes van servir de
base per a la repressió institucionalitzada de totes aquelles persones no
simpatitzants amb la causa nacional.
L´atac definitiu a Catalunya va començar el 23 de desembre.

LA DESFETA FINAL. EL TRIOMF DELS NACIONALS.

1939.
L´atac a Catalunya es va formar amb 5 cossos de l´exèrcit espanyol, 4
divisions de l´exèrcit italià. L´artilleria va precedir a l´atac. Els italians
avançaven més ràpid pel territori que no pas els nacionals. França va
permetre l´obertura de la frontera per entrar suministrament al bàndol
republicà. Els italians van declarar que si França ajudava a Catalunya, el
seu exèrcit atacaria als francesos en territori català. Això va provocar que
França es tirés enrera. Franco estava entusiasmat perquè veia com les
potències democràtiques europees no feien res per aturar l´avenç dels
totalitarismes. Franco veia renèixer el somni d´una ESPANYA IMPERIAL.
TARRAGONA va caure el 15 de gener de 1939.
El 25 de gener, davant la ràpida progressió dels nacionals per territori
català, el govern de la República es va dirigir cap a Girona.
El 26 de gener els nacionals entren a Barcelona executant milers de
persones.
El 4 de febrer va caure Girona.
El 10 de febrer havia caigut tota Catalunya. Els govern republicà havia
travessat la frontera i amb ell milers de persones van fugir.
El 13 de febrer es va publicar la LLEI DE RESPONSABILITATS
POLÍTIQUES per la qual els partidaris de la República eren declarats
culpables del crim de recolçar la República. La llei tenia caràcter retroactiu
fins el 1934. Era el primer pas per a donar fonament jurídic a la brutal
repressió de posguera.
La darrera reunió de les Corts Republicanes es va celebrar a Figueres el 6
de febrer. Manuel Azaña, president de la República, es va exilar. El van
seguir Negrín, cap de govern, i el general Rojo. Miaja es va quedar al
capdavant de l´exèrcit republicà que quedava. El 28 de febrer Azaña va
dimitir com a president de la República. França i Gran Bretanya van
anunciar el seu reconeixement del govern de Franco i això va dur a la
República a una situació de caos institucional. Tanmateix a Espanya encara
quedava un 30 % del territori en mans de la República. MIAJA i altres
republicans pensaven que havien de resistir fins que esclatés la Guerra
Mundial i les democràcies es tornessin a aixecar amb autoritat.
El 4 de març, SEGISMUNDO CASADO, comandant de l´exèrcit republicà
en el centre, va formar una JUNTA DE DEFENSA NACIONAL per tal de
posar fi a la carniceria mitjançant una rendició pactada amb Franco. Es va
revoltar contra els dirigents de la República i la facció comunista als quals
acusava d´instigar una resitència fins al final mentre ells aconseguien fugir
a l´exili. D´alguna manera va iniciar una segona guerra civil dintre de les
files antifranquistes. Els plans pactistes de CASADO van fracassar. Molts
dels resistents del centre van abandonar els fronts. Els nacionals van poder
avançar molt pel territori. El 27 de març els nacionals van entrar a Madrid
trobant una ciutat fantasmal, silenciosa, deserta.
Després de Madrid van caure sense resistència: ALACANT, JAÉN,
CARTAGENA, CUENCA, GUADALAJARA, CIUDAD REAL... el 31 de
març tota Espanya estava en mans dels nacionals.
L´1 d´abril Franco va emetre el darrer comunicat de guerra.
“en el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las
tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado”.
El Papa el va felicitar passant per alt els milers de morts de guerra i els que
encara havien de venir.

LA TRAJECTÒRIA POLÍTICA A LA REREGUARDA

REPUBLICANA.
L’alçament dels nacionals fa que el govern de la República presidit per José
Giral i la Generalitat presidida per Lluís Companys quedin desbordats.
Després dels primers moments de desconcert es va prendre consciencia que
calia que al govern central hi convergissin els diferents interessos de les
faccions d’esquerres i que se suprimissin les milícies populars
descontrolades. A la pràctica el carrer estava dominat per la CNT, FAI,
UGT I POUM que era un partit revolucionari i antiestalinista.
Pel que fa als comunistes lleials a Moscou, és a dir a la Internacional, no
tenien un partit estructurat de forma sòlida i al juliol del 36 es va constituir
el PSUC –Partit Socialista Unificat de Catalunya-.
Giral va dimitir al setembre de 1936 i va entrar com a cap de govern
Francisco Largo Caballero. Ell va ser l’encarregat de formar el govern
d’unitat on hi convergien socialistes, comunistes, republicans i
nacionalistes catalans i bascos. L’objectiu era posar ordre a la situación
caòtica.
Però les tensions no van desaparèixer. Des de l’inici de l’alçament fins a
finals del 36 el debat polític i social al bàndol republicà girava al voltant de
la pregunta: cal guanyar la guerra o cal avançar en la revolució social?
Els que pensaven que s’havia de guanyar primer la guerra eren els
republicans d’esquerres, comunistes i socialistes; els que pensaven que
s’havia d’avançar en la revolució eren el POUM i els anarquistes.
Aquest conflicte derivarà en els FETS DE MAIG DEL 37 (veure més
endavant). Aquests fets van provocar la caiguda del govern de Largo
Caballero, Juan Negrín el va substituir.
La política de Negrín es podria resumir amb el lema “primer la guerra,
després la revolució”. Negrín era socialista però compartia molts punts amb
el comunisme. Les principals accions polítiques que va prendre van ser les
següents:
- Va tirar enrere les col.lectivitzacions anarquistes.
- Va centralitzar l’Estat i va treure competències a la Generalitat.
- Va substituir les milícies populars al front d’Aragó per un exèrcit de la
república amb l’objectiu de formar un únic bloc de resistència
coordinat.
- Va publicar el programa dels TRETZE PUNTS on proposava a Franco
un acord de pau i la pervivencia de la República. Òbviament Franco no
ho va aceptar.
- Negrín volia que la República resistís fins l’inici de la Guerra Mundial
però la no intervenció de França i Anglaterra que van signar el Pacte de
Múnic segons el qual reconeixien l’ocupació dels Sudets per Hitler, fan
que la República ho tingui molt difícil.

LES TRANSFORMACIONS A LA ZONA REPUBLICANA

CATALANA.
Els primers dies de l’alçament i quan esclata a Guerra Civil es dóna un buit
de poder central per manca de reacció i apareixen les MILÍCIES
ANTIFEIXISTES.
Dit d’altra manera, hi ha un govern legítim de la República molt afeblit i de
forma paral.lela manifestacions populars antifeixistes.
Es produeix una transformació revolucionària de la societat immersa en un
context de guerra. Aquesta situació compartida arreu de l’Espanya
republicana va dura fins el govern de Negrín quan es recupera una certa
normalitat institucional.

- Els primers dies de l’alçament el carrer es trova dominat pels

anarquiestes i es produeix una reacció popular espontània i molt
violenta (assassinats, crema de convents…) contra les classes
tradicionalment vinculades a l’alçament (alta burgesia, clergat,
propietaris industrials). Moltes d’aquestes persones decideixen marxar
de Catalunya i molts d’ells entren a formar part del bàndol dels
nacionals. Moltes fabriques queden abandonades i se suspèn la
producció. Els primers mesos de guerra van ser molt violents: 70.000
víctimes en territori republicà i 175.000 en territori ocupat.

- Vençuda la insurrecció de GODED, Lluís Companys, president de la

Generalitat, davant la situació de desconcert decideix aplegar totes les
forces d´esquerres per formar un govern combatent a les forces
nacionals. El 21 de juliol del 1936 es crea el COMITÈ CENTRAL DE
MILÍCIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA (CCMA) impulsat per
la CNT i FAI. En moltes ocasions substitueixen els ajuntaments i actuen
al marge del govern de la Generalitat (encara que el govern de la
Generalitat també s’hi troba representat). El Comitè sovint ha de donar
resposta a problemes imminents provocats per la situació de guerra i,
degut a que el poder central de la República no respon a la situació, crea
conflictes entre el govern central i el govern de la Generalitat perquè el
govern central interpreta moltes mesures com a separatistes. En aquests
primers moments, el Comitè actua de poder central a Catalunya fins que
es dissol el 26 de setembre del 1936. S’hi trobaven representats tots els
partits antifeixistes i la Generalitat. Les funcions del Comitè eren les
següents: coordinar l’organització social, política i económica de la
resistència a Catalunya i preparar les milícies populars per enviar-les
principalment al front d’Aragó.

- APARICIÓ DEL GOVERN D´UNITAT PRESIDIT PER JOSEP

TARRADELLAS (26 DE SETEMBRE): el Comitè Antifeixista no
funcionava perquè hi havia descoordinació i proliferació espontània de
 comitès. Companys decideix delegar les funcions executives del govern
republicà en Tarradellas. Els partits d´esquerres implicats en aquest
govern d´unitat s´hi van avenir però no van deixar de tenir visions
oposades sobre com s´havia de resoldre el conflicte. Es confrontaven
dues visions diferents de com s’havia de resoldre la situació: els partits
i sindicats més moderats (ERC, PSUC, UGT, PSOE, PCE) volien
ordenar la República, reconstruir l’Estat i marcar directrius
polítiques clares; els sindicats i partits més anarquistes o
antistalinistes (CNT, FAI, POUM) volien aprofundir en les
transformacions revolucionàries i avançar en el camí de
l’autoorganització popular com a mesura per frenar el feixisme.

- COL.LECTIVITZACIONS: la desfeta de la insurrecció nacional a

Catalunya va dur a que molts empresaris abandonessin les seves
fàbriques. Quan els treballadors van anar als seus llocs de treball es van
trobar sense amos i van dur a terme una col.lectivització de les empreses
en les quals ells mateixos eren gestors. L´extensió d´aquesta situació va
dur a que l´11 d´agost de 1936 es constituís el CONSELL D
´ECONOMIA DE CATALUNYA que mitjançant el DECRET DE
COL.LECTIVITZACIONS va legalitzar la situació. També es van
col.lectivitzar transports públics, cinemes…

- CREACIÓ DE LA INDÚSTRIA DE GUERRA: la Generalitat va

assumir les competències del Banc d’Espanya a Catalunya i va finançar
el material de guerra pel front d’Aragó. Es van reconvertir en indústria
de guerra més de 500 fàbriques.

- LA MUNICIPALITZACIÓ DE LLOGUERS: el municipi es quedava

amb les cases i els llogaters pagaven als ajuntaments.

- IMPULS A L´ENSENYAMENT.

- LEGALITZACIÓ DE L´AVORT.

- IGUALTAT EN LA XARXA SANITÀRIA.

ELS FETS DE MAIG DEL 37.

A Stalin no li agradaven segons quins competidors per l’esquerra. El
POUM que era antiestalinista i la CNT eren forces obreres fora del control
de la Internacional comunista. De forma interessada es va començar a fer
una campanya contre el POUM i contra el seu secretari general Andreu Nin
que era un comunista rebel que havia estat expulsat de l’URSS l’any 1930
per simpaties amb Trotski, un dels pares de la revolució russa, però enemic
de la dictadura d’Stalin.
El cas és que a la Barcelona de finals del 36 es plantejava si primer s’havia
de guanyar la guerra, tesi que defensava el PSUC, o si s’havia de fer la
revolució per guanyar la guerra, postura que defensaven la CNT i el
POUM. El PSUC i el PCE van dir que el POUM era trotskista i, per tant,
contrarevolucionari. Tot seguit es va acusar públicament el POUM
d’espionatge a favor de Franco, acusació totalment infundada. El maig del
37, la Guàrdia d’Assalt amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra, sota les ordres
del conseller de seguretat Artemi Aiguader, envia uns blindats cap a
l’edifici de la Telefònica de Plaça Catalunya que estava sota control de
milicians de la CNT i la UGT. El balanç dels enfrontaments va ser de 500
morts i més de 1000 ferits en una semana de lluites al centre de Barcelona.
Com a resultat d’aquests enfrontaments, el govern central de coalició
dirigit per Largo Caballero va caure i entra el govern de Negrín que era
filocomunista i centralista. Això va implicar que la Generalitat va perdre
competències en seguretat a favor del govern de la República. A més va
disoldre el POUM i molts afiliats i simpatitzants van ser segrestats i
assassinats. Andreu Nin va ser detingut per policies governatius, traslladat a
Madrid, torturat, assassinat i el cadáver fet desaparèixer. La resta de
membres de la directiva del POUM van ser condemnats a 30 anys de presó.
Uns mesos més tard, quan el govern central i la Generalitat dugen de
Catalunya van deixar a les presons els membres del POUM. A molts d’ells
no se’ls va donar la oportunitat de fugir i van caure en mans de Franco.
Amb tants entreteniments sanguinaris en nom del proletariat, la República
va perdre la guerra.
LA REREGUARDA NACIONAL I L’ORGANITZACIÓ DE
L’ESPANYA OCUPADA.

- 24 de juliol de 1936: es forma la Junta de Defensa Nacional a Burgos,

integrada per militars. President: Miguel Cabanellas. Membres
integrants: Mola, Franco, Queipo de Llano. Funció: governar la zona
ocupada. No tenia la funció de dirigir la guerra. Principals accions:
prohibició dels partits polítics, suspensió de la Constitució, paralitza la
reforma agrària i retorna terres.
- 1 d’octubre de 1936: Franco és investit Generalíssim –comandament
únic de l’exèrcit i de la guerra- i Cap d’Estat mentre duri la guerra.
La figura de Franco com a Generalíssim i cap de govern del bàndol
nacional es va forjar pel control d´ell sobre les diferents faccions
polítiques de la dreta espanyola. Eren les següents:
LA FALANGE ESPAÑOLA Y DE LAS JONS: feixista,
antimonàrquica. Franco la va poder controlar bé perquè el seu líder
Primo de Rivera estava a la presó.
COMUNIÓ TRADICIONALISTA: monàrquica carlina amb pretendent
XAVIER DE BORBÓ- PARMA.
LA CEDA: monàrquics alfonsins que volien el retorn d´Alfons XIII que
estava exilat. Franco ho va controlar tenint bones relacions amb Alfons
però no deixant-lo tornar a Espanya per por de que li fes ombra.
També es disol la Junta de Defensa Nacional i es forma la JUNTA
TÈCNICA DE L’ESTAT amb seu a Valladolid i a Burgos. Franco esdevé
el líder indiscutible de l’alçament. Raons: protagonitza episodis
heroics com l’alliberament de l’Alcàsser de Toledo, dilata la guerra
fins que s’assegura el control de la situació i l’extermini de l’enemic,
esdevé l’únic interlocutor amb els màxims dirigents del nazisme i
del feixisme, conspira contra aquells militars que li poden fer
ombra, promet que quan acabi la guerra instaurarà la monarquia
la qual cosa li proporciona la simpatía dels militars monàrquics,
Primo de Rivera, un clar competidor, és afusellat a Alacant el
noviembre del 1936 després de ser condemnat per un tribunal
republicà.

- El moment clau per a la unificació de la dreta fou el DECRET D

´UNIFICACIÓ DE PARTITS l’abril del 1937 on es reconeixia la fusió
de falangistes i tradicionalistes en un partit únic: LA FALANGE
ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS JUNTAS DE
OFENSIVA NACIONAL SINDICALISTA (FET I DE LES JONS).

Les bases de la ideologia franquista que perviuran en el llarg període de

dictadura van ser: TOTALITARISME, TRADICIONALISME O
 CONSERVADURISME I CATOLICISME. Va comptar amb el
recolçament de l´església (no tota) principalment del cardenal ISIDRE
GOMÀ i del PAPA DE ROMA.

- 30 de gener del 1938 acaba la Junta Tècnica i es forma el primer govern

pròpiament dit, el CONSEJO NACIONAL. La principal obra d’aquest
govern és la redacció del FUR DEL TREBALL (9 de març del 1938).
És una pseudoconstitució que defineix el model del nou Estat i que
s’assenta en els següents punts: Estat corporatiu, sindicalisme
vertical, prohibició de la vagues.
-
- 8 d’abril del 38: es deroga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

EL MÓN DAVANT LA GUERRA CIVIL (desenvolupar).

- EL PAPER D´ITÀLIA I D´ALEMANYA.

- EL PAPER DE FRANÇA I ANGLATERRA.
- LES BRIGADES INTERNACIONALS.
- EL PAPER DELS EUA I EL SALVATGISME CAPITALISTA
(TEXACO).