Wuolah Free Historia Espana Selectivitat

Historia-Espana-selectivitat.
pdf
marinabonilla
Historia de España
1º Asignaturas comunes
PBAU Islas Baleares
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-5630136
HISTORIA D’ESPANYA
SELECTIVITAT 2022
MARINA BONILLA BORRÁS
1
MBB

si lees esto me debes un besito
peninsular”
UNITAT 1
“Antiga i Medieval
2
MBB

MBB
preguntes breus
1. Què foren les migracions indoeuropees i quins foren els pobles colonitzadors
procedents de la Mediterrània oriental que arribaren a la Península Ibèrica en el
primer mil·lenni a.C. Esmenta algun aspecte relacionat amb aquestes civilitzacions a
les Illes Balears.
Les migracions indoeuropees foren unes onades d’invasions procedents d'Europa central que
travessaren els Pirineus, i introduiran el ferro i les llengües indoeuropees a la Península Ibèrica
entre els segles XI i VIII aC.
Dins dels pobles colonitzadors procedents de la Mediterrània Oriental tenim als Fenicis, Grecs i
Cartaginessos. L'origen dels Fenicis se situa a Àsia Occidental en el II mil·lenni a.C. que per
controlar la ruta dels metalls establiren nombroses colònies pel Mediterrani, fundarien colònies per
la costa andalusa des de Huelva fins a Almeria, sent les seves factories: Gadir, Malaka, Abdera o
Sexi. La seva economia es va basar en l'activitat minera al sud-est, vam destacar les mines de
Riotinto (Huelva), i la pesca i el salaó a Eivissa.
Els Grecs que es van instal·lar en la P.I. eren foceus (de Jonia, a Anatolia), aquests van fundar
sobre el 650 a.C. Massalia, des d’on varen controlar la costa catalan amb colònies Rhode i

Emporion. Els grecs van introduir la vinya i l'olivera, la metalistería fina i la moneda; van destacar
les ceràmiques gregues i la numismàtica amb les monedes encunyades a Roses i Empúries.
Cartago, al nord d’Àfrica, era una antiga colònia fenícia fundada per Tir al s. IX a.C, que va asumir
el control de les antigues colònies fenícies a la P.I., creant la seua gran ciutat Cartago Nova, tot i
que, molt abans Cartago havia fundat una colònia a Ibusim (Eivissa 654 a.C.), on s'han trobat
bustos de la deessa cartaginessa Tanit. Després de la I Guerra Púnica contra Roma, Cartago perdria
Sicília i és quan la política dels Bárquides (generals cartaginessos) va intentar dominar la P.I.
A les Illes Balears trobem vestigis d’aquestes civilitzacions, en concret, a l’illa d’ Eivissa on els
fenicis van fundar la colònia de Sa Caleta, així com els cartaginesos crearen la colònia d’Ibusim com
ja he dit abans.
2. Quines grans zones culturals hi havia a la Península Ibèrica en produir-se la

conquesta romana i com era la seva organització política i econòmica?
En primer lloc, teniem la cultura tartesa (s. VIII-VI a.C.) foren una Ciutat-Estat rica amb metalls
situada a la desembocadura del riu Guadalquivir. La civilització tartèssia era una societat molt
jerarquitzada i la seua economia es basava en l'intercanvi de metalls amb els fenicis per
ceràmiques, teles i adorns d'Orient. El jaciments adnalusos de Huelva o el Carambolo (Sevilla)
demostren l’existència d’una cultura rica influïda pel món grec i fenici.
Seguidament, els pobles ibers es van formar al s. VI-V a.C. pel litoral mediterrani per influència
fenícia i hel·lenística, a més de l'herència dels pobles peninsulars del neolític. Eren diferents
ciutats-estat, situades en llocs elevats i emmurallats, governades per una aristocracia guerrera.
Vivien de l’agricultura i del calçat d’espart. Els pobles més importants van ser els Turdetans,
Bastetans, Contestans, Edetans, Ilercavons i Ilergetes.
L’evolució dels celtibers està marcada per la invasió dels pobles celtes al centre peninsular al s. IX
a.C. que van patir una hibridació cultural amb els pobles peninsulars, donant lloc als celtibers. La
seva organització política era en una assemblea popular i en un consell d'ancians. La seva

MBB
economia era més primitiva que la ibera. Els pobles celtibers més importants van ser: Lusitans,
Vacceus, Vetons i Carpetans.
Els pobles del nord peninsular eren societats primitives: Els Galaics ocupaven l'actual Galícia
i vivien en poblats molt petits, anomenats castros. Els Càntabres i Asturs ocupaven la façana
cantàbrica i el seu origen era cèltic, però eren pobles independents entre si. Finalment, els
Vascons ocupaven el territori navarrès i comarques frontereres amb Aragó, però no el solar del
País Basc, el seu origen és incert i la seva llengua no és indoeuropea, cosa que fa pensar que
podrien ser els veritables habitants de la P.I. que no havien patit influències estrangeres.
3. Defineix breument el concepte de romanització i indica algun exemple de com es
va dur a terme a la Península Ibèrica.
Durant i posteriorment a la conquesta romana va tenir lloc la romanització d'Hispània. La

romanització és el procés d’adquirir les formes de vida dels romans. A Espanya, els pobles ibèrics
conquerits es van adaptar a les formes de vida romanes, van adoptar la seva organització política,
territorial, social i econòmica, van assimilar la cultura romana des de la religió fins a la llengua, el
llatí (van desaparèixer totes les llengües vernacles, excepte la basca); a més es va difondre la
moneda i el sistema numèric romà. Juli César i August van ser els grans impulsors de la
romanització, i amb l’emperador Vespasià arribava la concessió de la ciutadania romana als
habitants de la P.I. Al segle IV d.C. es va produir la darrera divisió provincial en 6: Tarraconensis,
Carthaginensis, Baètica, Lusitania, Gallaecia i Balearica. Alguns exemples de monuments romans a

Espanya poden ser els teatres d’Emerita Augusta (Mèrida), Tarraco (Tarragona) i Sagunt o
aqüeductes com el de Segòvia.
4. Defineix breument la monarquia visigòtica i indica alguna característica de la

presència vandala i bizantina a les Illes Balears.
Al s. III d.C. l'Imperi Romà entra en crisi i es produeix la divisió d'aquest en: Imperi Romà
d'Orient, capital a Constantinopla (actual Turquia), i d'Occident, a Roma; és en aquest darrer quan
als segles IV i V es produeix les invasions dels pobles bàrbars a les províncies romanes fins la
caiguda de l'I.R. d'Occident al 476 d.C.
Mentrestant, al 410 d.C. la P.I. és invaïda per diferents pobles bàrbars: vàndals, sueus i alans;
però, poc després arriben els visigots, que era un poble germànic, els quals firmen un foedus
(pacte) amb els hispanoromans per pacificar el territori. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, aquest
poble germànic formarà el Regne Visigot de Tolosa (França), que ocupava el sud de les
Gal·lies i Hispania; però, al 507 a la batalla de Vouillé els visigots són derrotats pel francs i són
desplaçats al sud dels Prineus, on s'estableix el Regne Visigot de Toledo fins el 710.
L'època del Regne Visigot de Toledo és una època molt fosca de la qual tenim poca informació;
destacar el regnat de Recared que es va convertir al cristianisme. Però no tota la P.I. fou visgoda,
doncs al nord seguien pervivint els pobles cantabres i bascons, a la zona entre Galicia i Portugal
perviviren els sueus, i tant al sud peninsular com a les Balears (on havien estat els vàndals) foren
dominats pels bizantins.
5. Defineix breument Al·Àndalus, cita les etapes de la seva evolució política i

assenyala alguns exemples dels canvis econòmics, socials i culturals introduïts pels
musulmans a la Península Ibèrica.
Al- Andalus és el període musulmà de la Península Ibérica que s'estén des del 711 quan es
produeix la invasió musulmana fins al 1492 quan els Reis Catòlics varen expulsar als musulmans

MBB
de la P.I.
Trobem les següents etapes: EMIRAT DEPENDENT (711-756), EMIRAT INDEPENDENT
(756-929), CALIFAT DE CÒRDOVA (929-1031), Taifes, ALMORÀVITS (1090-1145),segones Taifes,
ALMOHADES (1172-1231), terceres Taifes, i el REGNE DE GRANADA (1238-1492).
El musulmans van introduir aliments exòtics com el arroç, les taronges... i també van introduir els
regadius, on instal·laren xarxes de sèquies. Per una altra banda, la umma era la comunitat
musulana i diferenciava una aristocràcia àrab , petita en nombre, que vivia dels càrrecs polítics
i de la possessió de terres i els musulmans no àrabs: berebers, eslaus i hispanogts convertits,
que tenien el mateix estatut jurídic al dels altres musulmans però vivien en situació social inferior.
Fora de la comunitat islàmica, trobem els no musulmans: jueus i cristians mossàrabs. En la
història d'Al-Andalus el moment de major esplendor fou el califat de Còrdova (s. X), període en
que la capital cordovesa fou una de les ciutats de major riquesa cultural a nivell mundial. I com no
destacar de l’art andalusí a belleses com: la Mesquita de Cordova, la Giralda i la Torre del Oro de

Sevilla…
6. Elabora un eix cronològic entre 711 i 1492, situant en una fila els principals
esdeveniments relatius a l’Al-Àndalus i en un altra els relatius als regnes cristians.
7. Com fou l’expansió territorial de la Corona d’Aragó en el s.XIII? Explica breument

el cas de les Illes Balears.
L’expansió de la corona catalanoaragonesa es va dur a terme amb el regnat de Jaume I el

Conqueridor (1213-1276) sobre ses Illes Balears i la costa valenciana. La primera fou la conquesta
de Mallorca (1229) davant el governador almohade, en la qual caigueren totes les demés illes
(Menorca en 1231, Eivissa i Formentera en 1235) formant el Regne de Mallorca; després es va
ocupar el País Valencià; la conquesta del Regne de València va començar a partir de la presa de
Morella, l’entrada en València (9 d’octubre de 1238) i finalitza amb la presa d’Alzir. Posteriorment
Jaume I va dividir els territoris de la corona entre els seus 2 fills: Pere rep Catalunya, Aragó i
València, mentre que Jaume va rebre Rosselló, Cerdanya i Mallorca (per això les Illes Balears
seran independents de la resta de la corona fins meitats del segle XIV). Pere III el Gran es va
casar amb Costança de Sicilia i aprofitant les Vespres Sicilianes es proclama rei de Sicília. Jaume
II va ocupar la illa de Sardenya a Pisa. Mentrestant, el seu fill Alfons IV el Benigne amb els
cavallers almogavers ocuparen els Ducats d’Atenes i Neopatria. Pere IV el Cerimoniós en
1343 annexionava el Regne Independent de Mallorca de Jaume III a la Corona d’Aragó. Amb
Martí l’Huma finalitza la dinastia i es celebra el Compromis de Casp al 1412 (amb delegats de
Catalunya, València, Mallorca i Aragó) que elegeixen Ferran I d’Antequera, de la dinastia
castellana dels Tràstamara, per això hi hagué un procés de castellanització. Alfons V el
Magnànim al 1442 conquereix el regne Nàpols, per lo que la Corona d’Aragó es converteix en un
imperi hegemònic al Mediterrani, són els anys daurats. Finalment, el seu nét Ferran el Catòlic
serà qui es casarà amb Isabel de Castella, que donarà lloc a la unió hispànica, tot i que ambdues
corones es governen a les seves maneres, costums i institucions.
8. Concepte de Repoblament. Explica breument els diversos tipus de repoblament

dels regnes cristians de la P.I
El repoblament és el procés de colonització de la població cristiana, paral·lelament a l'avanç

militar cap al sud, i va variar segons ritme de conquesta i el volum de població musulmana
preexistent, hi ha que sumar l’emigració dels mossàrabs al nord.
MBB
Els inicis de la Reconquesta amb la crisi del Califat de Còrdova (1009-1045) i l'establiment
dels sistema de Paries que milloraren els exèrcits cristians. En aquesta 1a fase es repobla la Vall
del Duero, que des del s. VIII era coneguda com “Tierra de Nadie” (frontera) i la repoblació es va
fer mitjançant petites parcel·les a camperols lliures i grans extensions a senyors.
La 2a fase de la Reconquesta és sobre les Primeres Taifes i els Almoràvits (1045-1145), la

frontera es va situar a la Vall del Tajo i es va conquerir Toledo, però l'arribada dels almoràvits
(1090) va fer retrocedir de nou als cristians, fins que són derrotats a Saragossa (1118) i comença
l'ocupació de la Vall de l'Ebre. Es repoblaren ambdues valls per cartes pobles (suposava més
llibertat per als pagesos).
La 3a fase fou sobre les Segones Taifes i els Almohades (1145-1212) als cursos alts dels rius
Guadiana, Xúquer i Tùria. La repoblació d'aquesta etapa duta per les ordres militars i sobre
Extremadura i Castella La Manxa, per lo que el poblament fou dèbil i ple de castells (suposava
més feudalisme i, per tant, menys llibertat)
La darrera fase sobre les Terceres Taifes i el Regne Nassarita de Granada (1212-1266);
Castella va conquerir la Vall del Guadalquivir (Sevilla, Cordova) i Múrcia, Portugal l'Algarve i
Juame I d'Aragó Balears i València; foren territoris on seguiren vivint molta població
musulmana.
9. Quines característiques presentà la crisi de la Baixa Edat mitjana a la Península

Ibèrica i a les Illes Balears?
La crisi demogràfica va ser causada pel fet de les rompudes (agafar nous terrenys per a
cultivar-), els cultius especulatius (com la vinya, l'olivera ...) enfront dels sustentadors (cereales. ..),
l'enduriment del clima i el baix rendiment de l'agricultura. Va tenir conseqüències de desequilibri
de la població. A més en aquest moment va aparèixer una epidèmia de pesta negra (1348),
provocant una enorme mortalitat. Més tard va haver una recuperació (1420-1480), que en el regne
de Castella va ser molt gran, donant el desenvolupament de les ciutats.
La crisi econòmica era bàsicament creada pel despoblament i l'escassetat de mà d'obra, cosa que
va fer que aparegués un desequilibri de preus i salaris. La recuperació es va donar al segle xv
gràcies a cultius especialitzats (arròs, canya de sucre ...) adaptats al mercat internacional i urbà, un
auge de la ramaderia ovina que ajuda a omplir el buit demogràfic i per últim el comerç de llana i
ferro amb noves rutes, nous espais de contractació com les fires i llotges, les societats mercantils i
els mitjans de pagament (les lletres) i la reactivació del comerç interior i exterior.
La crisi política i social era bàsicament l'augment de la pressió senyorial (creant les institucions
del mayorazgo i augmentant la gleva (servitud) a més d'apropiar de terres del patrimoni reial), els
múltiples conflictes socials entre nobles (guerres civils) i entre regnes, entre agricultors i ramaders,
per xenofòbia anti-jueva, i entre senyors i camperols (donant lloc a revoltes) Ideològicament,
aquesta situació és l'embrió de l'Estat modern, segueix havent discrepàncies (per autoritarisme i
pactisme), i apareix el germen del pensament laic i autònom. A poc a poc s'anirà imposant la
monarquia absoluta.

7
MBB

8
MBB

XVII)”
“Reis Catòlics i
UNITAT 2
Àustries (s. XV, XVI i
9
MBB

MBB
preguntes breus
10. Defineix el concepte d’“unió dinàstica” aplica a Castella i Aragó en temps dels
Reis Catòlics i descriu breument les característiques del nou Estat que es formà
durant aquest regnat.
A partir de la mort del rei d’Aragó, Joan II, en 1479, Ferran el Catòlic passava a ser rei de la
corona d’Aragó, i amb el matrimoni amb Isabel de Castella (1469) s'uneixen les dues corones
baix una mateixa Monarquia Hispànica, però que en la pràctica no és més que una unió
personal. Per tant, la unió dinàstica és una unió personal de les corones de Castella i Aragó degut
al matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, ja que ambdues corones mantindran les seves
pròpies institucions, lleis, costums i llengües (hi ha que afegir que els regnes d’Aragó es governen
de forma federalista al contrari que Castella que és centralista). A més a més, van crear el
Tribunal de la Inquisició per a controlar la pureça de la fe cristiana de la població i reprimir als
heretges.
Les corts de Toledo de 1480 són l’inici de l’organització política moderna dels Reis Catòlics,
que havien aconseguit dominar sobre la noblesa i el clero, i per refermar la seva autoritat reial
varen crear les següents institucions reials: un exèrcit permanent i modern (armes de foc, artilleria,
infanteria i cavalleria); un cos d'ambaixadors pels afers diplomàtics en política exterior; el Consell
Reial, ara amb gent preparada i no amb vells llinatges nobiliaris; l'Audiència com a alt tribunal de
justícia i las Hermandades com a organisme policial. Per altra part, a la Corona d’Aragó es van

mantenir les institucions tradicionals, apart va aparèixer la figura del Lloctinent (virrei) per a
cadascun dels territoris de la corona (Catalunya, Aragó, Mallorques i València). A més, els Reis
Catòlics per reforçar la seua autoritat es desplaçaven continuamnet per tots els territoris
hispànics, de fet no hi hagué cap capital fixa.
11. Quines foren les causes i conseqüències principals del “Descobriment

d’Amèrica”?
Moltes són les causes que possibilitaren el descobriment d'Amèrica com: la fabricació de millors
vaixells (naos i caravel·les) o instruments de navegació (brúixola), però la més important fou el
bloqueig turc en el comerç cap Orient, que va accentuar la necessitat de buscar una vía marítima
alternativa, cosa que va provocar les exploracions portugueses per la costa africana
(circumnavegació africana), a més es va signar el Tractat de Alcaçovas-Trujillo pel qual
Portugal reconeixia als Reis Catòlics a canvi que les terres descobertes navegant cap a l’Atlàntic
foren per als portuguesos, fet que també impossibilitava la ruta cap al sud per a Castella, amb la
qual cosa la proposta de Colom (navegant cap a l’oest) seria l'única possibilitat d'arribar al
continent asiàtic (Orient).
Les principals conseqüències són el començament de la conquesta del continent, que en un

primer moment era duta per la Corona de Castella, que va conquerir les Antilles, fins el 1510. A
partir d’aquest any les conquestes són confiades a particulars, a través de les Capitulacions de
Conquesta. Així doncs, trobem aquí a Hernan Cortés, que va conquerir Mèxic i es pasa a
anomenar el Virregnat de Nova Espanya. Després també tenim a Francisco Pizarro. que va
conquistar l’Antic imperi Inca, creant el Virregnat de Perú. Altra conseqüència va ser la colonització
d’Amèrica, i degut això es va crear un nou tipus de societat al continent. A més, es crea una nova
societat mesclada a América en la qual tenim indis, negres, blancs (espanyols que van
arribant i que amb el pas del temps passen a anomerar-se criollos), també trobem els mestisos
(mescla d’espanoyol blanc i indígena) i els mulats que eren de mescla espanyola blanca i esclaus
negres. També tenim a la unió d’ indígenes i esclaus negres anomenats zambos. Com a
institucions importants trobem el Consejo Real i Supremo de las indias com a màxima autoritat i la
10

MBB
Casa de Contratación, fundada en 1503 pels Reis Catòlics, amb seu al port de Sevilla per a
l’organització i inspecció del tràfic comercial amb el Nou Món.
12. Què va ser la monarquia hispànica? Com era la seva organització territorial?
La monarquia hispànica es refereix a un conglomerat de regnes amb les seues pròpies estructures
econòmiques, polítiques, legislació, llengües i costums. Estava formada per els Monarques
autoritaris: els Àustries Majors ( Carles I i Felip II) i els Àustries Menors (Felip III, Felip IV i Carles
II); també tenim els Consells, Virreis, les Audiències (alt tribunal de justícia) i l’exèrcit (terços).
Carles I d'Espanya i V d'Alemanya va heretar dels seus avis (1516-1556): els Països Baixos,
Flandes i el Franc Comtat de la seua iaia paterna (Maria de Borgonya) i del seu iaio patern
(l’emperador Maximilià I) Austria, Tirol i sur d’Alemanya amb els drets imperials. També
va heretar la Corona de Castella i els territoris americans de la iaia materna (Isabel) i del
iaio matern (Ferran) la Corona d’Aragó-Catalunya que incloïa Sardenya, Sicília, Rosselló,
Cerdanya i places al nord d’Àfrica. Felip II va heretar les possessions del seu pare excepte els
dominis imperials (passen al germà de Carles I, l’arxiduc Ferran) i va afegir Portugal (en 1580,
fent valer que era fill d’Isabel de Portugal) i més territoris d’Ultramar (americans: Virregnats de
Nova Espanya i del Perú, així com les Filipines); es va casar amb Maria Manuela de Portugal, Maria
Tudor d’Anglaterra, Isabel Valois de França i Ana d’Austria. A diferència del seu pare, es va dedicar
a les qüestions espanyoles amb l’ajuda dels seus secretaris, i no solia abandonar la Península,
de fet va establir la cort permanent i la capital a Madrid.

13. Quines foren les característiques polítiques bàsiques de la monarquia hispànica
en el s.XVI?
En aquesta etapa trobem els regnats de Carles I (1516-1556) i Felip II (1556-1598). La política
interior de Carles I va estar marcada per la Revolta de les Comunitats (Comuners) de
Castella (1520-1522) i per les Germanies de València (1519-1522) que enfrontaren a
menestrals contra la noblesa de la ciutat, estenent-se les germanies per tot el regne i també a
Mallorca (1520-1523), on la flota reial va acabar amb les germanies de menestrals i forans que
havien assaltat la ciutat de Palma. Per altra banda, la política exterior de Carles I es va basar en
unir tota la cristiandat (Universitat Cristiana) a partir de diferents guerres: 5 guerres contra la
França de Francis I pel control dels territoris de Borgonya i Navarra respectivament, però sobretot
fou important la conquesta hispànica de Milán (1525). Guerres contra l’Imperi Turc i contra el
seu vassall, el pirata Barbarroja, qui va lluitar per recuperar les places nord-africanes
conquerides pels Reis Catòlics. Guerres de Religió a Alemanya per evitar el luteranisme
(cristians protestants) defensats pels prínceps alemanys en la Lliga Smakalda. Finalment, cansat de
lluitar, Carles I va abdicar en 1556 i es va retirar al Monasteri de Yuste, on va morir en 1558.
La política interior de Felip II va estar agitada per la Revolta Aragonesa, després de la fugida
del seu ex-secretari Antonio Pérez que va intentar mobilitzar a tota la noblesa aragonesa contra el
rei, i per la Revolta de las Alpujarras dels moriscos de Granada al Nadal de 1568, la qual fou
pacificada per Joan d’Austria (fill bastard de Carles I). Mentre que, la seua política exterior va
estar basada en la defensa del Catolicisme, per aixó Felip II va combatre en les següents
guerres: La detenció cristiana de l’Avanç Turc en la Batalla de Lepant, la lluita dels terços
espanyols contra els independentistes i calvinistes dels Països Baixos i Flandes, conflictes
amb l’Anglaterra de l’anglicana Elisabeth l amb el Desastre de l’Armada Invencible, i
contra França intervenint en les seues guerres de religió (hugonots vs catòlics), a més cal
destacar la victòria espanyola a Saint-Quentin i l’Annexió de Portugal després de la mort del
rei Sebastiá, Felip II és nombrat rei de Portugal.
11

MBB
14. Quines foren les caracerístiques econòmiques i socials bàsiques de la monarquia
hispànica en el s.XVI?
Al s. XVI existien 3 centres econòmics: Sevilla que poseía el monopoli comercial d’Amèrica,
Aragó el del Mediterrani i el nord peninsular el de Flandes i europa septentrional (comerç de la
llana).
De mitjans s. XVI fins meitat del XVII, degut a l'arribada dels tresors americans, es produeix el
fenomen de la “revolució dels preus” (augmentaren molt els preus dels productes castellans)
provocant un greu problema en la Hisenda, on els gastos eren ja superiors als ingressos, també
degut a les intervencions en guerres.
L’estructura social als s. XVI era la de l’Antic Règim (basada en el feudalisme: propietat de la
terra en mans dels senyors i l'esglèsia). En la cúspide de la societat estaven el rei i les classes
privilegiades més altes (alt clero i noblesa de la cort), després el patriciat urbà; les classes
mitjanes configurades pels hidalgos (baixa noblesa) i la clase mercantil (encara poca per
ascendir); mentre que, les classes baixes era la resta de la societat, és a dir, artesans i pagesos
que vivien en condicions miserables.
A més, al s. XVI la població espanyola va augmentar (de 5,3 a 8 milions d’habitants) gràcies a les
possibilitats econòmiques per la conquesta d’Amèrica i l’expansió europea.
15. Quines foren les característiques polítiques bàsiques de la monarquia hispànica

en el s.XVII?

En aquest període trobem els regnats de Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i Carles II
(1665-1700). Felip III “el Piadós” fou un monarca “mandrós”, al arribar al tron, va delegar el
poder en un ministre principal, el privat, primer amb el Duc de Lerma, i després amb el Duc
d’Uceda. La política interior del Duc de Lerma es va caracteritzar per traslladar la capital a
Valladolid, per buscar solucions al gran endeutament que ja tenia l’Hisenda i sobretot, per la
polémica expulsió dels moriscos al 1609 que va provocar la despoblació de moltes terres. La
seua política exterior (Pax Hispànica), es va basar en posar fi als conflictes amb Anglaterra
amb la Pau de Londres i amb els Països Baixos per mitjà de la Treva dels Dotze Anys
(1609-1621).
Després tenim a Felip IV “el rei Planeta” que al accedir al tron va elegir com a privat al
Comte-Duc d’Olivares fins que aquest cau en 1643 i aleshores Felip IV prendrà les rendes del
govern. La política interior d’Olivares es va basar en la Unió d’Armes (1625) que exigia un
exèrcit de reservistes reclutats i sufragats pels diferents regnes, apart d’una centralització d’aquests,
per això el Comte-Duc tingué els següents problemes al 1640: el moviment secessionista a
Catalunya on trobem la Guerra dels Segadors (Catalunya trenca amb Espanya) i el
moviment secesionista de Portugal. La seua política exterior fou de moltes pèrdues: el
reconeixement de la independència de Portugal, la Pau de Westfàlia que va suposar el
reconeixement de la independència dels Països Baixos, així com la fi de l’hegemonia europea
dels Habsburgs i la Pau dels Pirineus (1659).
Finalment, Carles II “el Hechizado” estava malaltís, raquític i amb cert retràs mental, seria
l'últim monarca de la dinastia Habsburg. La política interior del seu regnat fou de crisis
política, econòmica i social. Carles II era estèril i el seu “confós” testament deixava la corona en
mans de Felip d'Anjou, que provenia de la monarquia borbònica francesa; amb tot, a la mort de
Carles II al 1700, s’iniciava Guerra de Successió (1702-1714) que va dividir al país entre els
partidaris de la dinastia austríaca i la borbònica. En quant a la política exterior, Carles II tingué
que soportar la política expansiva del Rei Sol, Lluis XIV de França, que adquiria el Franc Comtat.
16. Quines foren les caracerístiques econòmiques i socials bàsiques de la monarquia

hispànica en el s.XVII?
De mitjans s. XVI fins meitat del XVII, degut a l'arribada dels tresors americans, es produeix el
fenomen de la “revolució dels preus” (augmentaren molt els preus dels productes castellans)
12

MBB
provocant un greu problema en la Hisenda, on els gastos eren ja superiors als ingressos, també
degut a les intervencions en guerres. Amb tot, es va produïr un fort endeutament que provocà
que es declaren fins a 4 “bancarrotas” (fallides) i al s. XVII la nostra economia es troba en una
gran decadència que no serà solventada fins a finals del regnat de Carles II.
L’estructura social al s. XVII era la de l’Antic Règim (basada en el feudalisme: propietat de la
terra en mans dels senyors i l'esglèsia). En la cúspide de la societat estaven el rei i les classes
privilegiades més altes (alt clero i noblesa de la cort), després el patriciat urbà; les classes
mitjanes configurades pels hidalgos (baixa noblesa) i la clase mercantil (encara poca per
ascendir); mentre que, les classes baixes era la resta de la societat, és a dir, artesans i pagesos
que vivien en condicions miserables.
Al s. XVII descendeix la població (de 8 milions a 7,5 milions d’habitants) degut a: la Pesta
(Formentera va quedar despoblada), el desajustament climàtic (“petita edat de gel”) amb males
collites i fam, l’emigració a Amèrica, l’expulsió dels moriscos i les sobremortalitats per les
cruels i llargues guerres.
13
Espanya”
UNITAT 3
“El Segle XVIII a
14
MBB

MBB
preguntes breus
17. Explica breument els principals canvis polítics que es produïren a Espanya al
s.XVIII. Esmenta’n algun aspecte relacionat amb les Illes Balears.
El primer canvi polític va ser el Decret de Nova Planta sobre els antics regnes de la Corona
d’Aragó els quals varen quedar baix l’organitzció castellana. Amb l'arribada de la nova dinastia
borbó es van produïr dins la monarquia hispànica els següents canvis : En l'administració
central, les Secretaries, dirigides per ministres triats pel rei, van recollir les funcions dels
Consells, doncs van ser suprimits els Consells de Flandes, Itàlia i Aragó (en 1707), mentre el
Consell de Castella es va enrobustir (de fet acabaria esdevenint les Corts d’Espanya al s.XIX); En
l'administració territorial, els regnes d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya es van convertir
en Capitanies Generals (demarcacions regionals) dirigides per un Capità General; es van crear
les Intendències (institució d'origen francès), que tenien funcions en matèria militar, hisenda i
justícia, i van contribuir a la divisió administrativa d'Espanya en províncies (32), i en matèria de
justicia es van crear més Audièncie; En l'administració local, el sistema municipal de la
Corona d'Aragó, fonamentat en els Consells, es va adaptar al sistema castellà basat en els
Corregimientos, al capdavant d'ells el Corregidor o Alcalde acompanyat pels Regidors, que
substituïen al Justícia i als Consellers.
18. Explica breument els principals canvis econòmics i socials que es produïren a
Espanya al s.XVIII. Esmenta’n algun aspecte relacionat amb les Illes Balears.

19. Què foren la Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta? Assenyala algun
aspecte relacionat amb les Illes Balears .
L’any 1700 es produeix la mort sense descendència de Carles II (l’últim rei de la casa d’Àustria a la
monarquia hispànica), els candidats a succeir-lo pels vincles familiars foren: el francès Felip
d’Anjou de la casa Borbó i l’arxiduc Carles de la casa Habsburg; però el “confús” testament
de Carles II designava com a successor al candidat borbó amb el títol de Felip V d'Espanya.
Amb tot, l’elecció de Felip d'Anjou provocaria l’esclat de la Guerra de Successió en 1701, tant a
nivell nacional, ja que l'arxiduc reclamava el seu dret al tron, com internacional, doncs el poder dels
Borbó s'enfortiria a Europa, aleshores es formaren dues coalicions europees, per una part La Gran
Aliança a favor de l’arxiduc Carles formada per l’imperi d’Àustria, Països Baixos,
Anglaterra i Portugal, així com els regnes de la Corona d’Aragó (Principat de Catalunya,
Regnes d'Aragó, València i Mallorca), als quals l’arxiduc Carles havia promés respectar els seus furs
i institucions pròpies, els seus partidaris s'anomenaren maulets (austriacistes). Mentre que, els
partidaris de Felip d’Anjou foren França, els territoris de Castella i les Vascongades
(Navarra i País Basc), així com algunes persones dels territoris de la Corona d’Aragó que
donaren suport al borbó i que foren anomenats botiflers (traïdors).
La Guerra de Successió duraria fins 1714, però la batalla d’Almansa (poble de la província
d’Albacete fronterer amb el regne de València) el 25 d’abril de 1707 va donar la victoria
incontestable a les tropes de Felip V i va suposar la caiguda del regnes de València i d’Aragó, als
quals el borbó “por derecho de conquista” aplicaria els primers Decrets de Nova Planta al juny de
1707, per crear un Estat centralitzat i unit, estenent l'organització castellana a la resta dels regnes,
ja que aquests decrets abolien (eliminaven) els furs, privilegis, institucions i llibertats que fins
aleshores havien gaudit els antics regnes de la Corona d’Aragó. Tot i això Catalunya i Balears
seguirien resistint fins la caiguda de Barcelona l’11 de Setembre de 1714 (per això els catalans
celebren aquest dia la seva Diada) i del regne de Mallorca.
15

MBB
preguntes llargues
1. La Guerra de Successió (1701-1714) i els Decrets de Nova Planta.
L’any 1700 es produeix la mort sense descendència de Carles II , els candidats a succeir-lo pels
vincles familiars foren: el francès Felip d’Anjou de la casa Borbó i l’arxiduc Carles de la casa
Habsburg; però el “confús” testament de Carles II designava com a successor al candidat
borbó amb el títol de Felip V d'Espanya.
L’elecció de Felip d'Anjou provocaria l’esclat de la Guerra de Successió en 1701, tant a nivell
nacional, com internacional, aleshores es formaren dues coalicions europees:
1. La Gran Aliança a favor de l’arxiduc Carles formada per l’imperi d’Àustria, Països
Baixos, Anglaterra i Portugal, així com els regnes de la Corona d’Aragó, als quals l’arxiduc
Carles havia promés respectar els seus furs i institucions pròpies, els seus partidaris
s'anomenaren maulets (austriacistes).
2. Mentre que, els partidaris de Felip d’Anjou foren França, els territoris de Castella i les
Vascongades (Navarra i País Basc), així com algunes persones dels territoris de la Corona
d’Aragó que donaren suport al borbó i que foren anomenats botiflers (traïdors).
La Guerra de Successió duraria fins 1714, però la batalla d’Almansa (poble de la província
d’Albacete fronterer amb el regne de València) el 25 d’abril de 1707 va donar la victoria

incontestable a les tropes de Felip V i va suposar la caiguda del regnes de València i d’Aragó, als
quals el borbó “por derecho de conquista” aplicaría els primers Decrets de Nova Planta al
juny de 1707, tot i això Catalunya i Balears seguirien resistint fins la caiguda de Barcelona l’11
de Setembre de 1714 i del regne de Mallorca.
Cal afegir que, al 1711 un fet va canviar el curs dels esdeveniment, ja que va morir l’emperador
d'Àustria, Josep I, i el tron imperial passava a l’arxiduc Carles, per lo que aquest abandonava
als seus partidaris; i com que ara el perill europeu era que un Habsburg tingués el tron de l’imperi
i de la monaqruia hispànica aleshores els anglesos reconèixeran a Felip V.
La Guerra de Successió es donaria per finalitzada amb la signatura de la pau entre els països
enfrontats amb els tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714), pels quals es reconeixeria a
Felip V com a rei a canvi de: no ser un mateix borbó rei de França i Espanya; cedir Flandes, el
Milanesat, Sardenya i Nàpols a Àustria, Sicilia a Savoia, i Gibraltar (que mai més tornarà a ser
espanyol) i Menorca (que serà britànica durant quasi tot el s. XVIII) a Regne Unit, així com
privilegis comercials amb Amèrica hispànica.
ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Felipe V, després de vèncer en la Guerra de Successió als austriacistes i fent ús de "el justo
derecho de conquista", va imposar els Decrets de Nova Planta per crear un Estat
centralitzat i unit, estenent l'organització castellana a la resta dels regnes, ja que aquests decrets
abolien els furs, privilegis, institucions i llibertats que fins aleshores havien gaudit els antics
regnes de la Corona d’Aragó.
Després de la batalla d'Almansa es publicava el primer Decret de Nova Planta sobre Aragó i
València (el 29 de juny del 1707), i, després de la caiguda de Barcelona els decrets sobre
Catalunya (gener 1716) i Balears (novembre 1715), només Navarra i les Vascongades, a
l'haver donat suport al borbó en la Guerra de Successió, van conservar els seus furs tradicionals.
16

MBB
2. El reformisme borbònic: regnat de Carles III (1759-1788).
Amb l'arribada de la nova dinastia borbó es van produïr dins la monarquia hispànica els següents
canvis :
En l'administració central, les Secretaries, dirigides per ministres triats pel rei, van recollir
les funcions dels Consells, doncs van ser suprimits els Consells de Flandes, Itàlia i Aragó (en 1707),
mentre el Consell de Castella es va enrobustir (de fet acabaria esdevenint les Corts d’Espanya al
s.XIX).
En l'administració territorial, els regnes d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya es van

convertir en Capitanies Generals (demarcacions regionals) dirigides per un Capità General; es
van crear les Intendències, que tenien funcions en matèria militar, hisenda i justícia, i van
contribuir a la divisió administrativa d'Espanya en províncies (32), i en matèria de justicia es van
crear més Audiències.

En l'administració local, el sistema municipal de la Corona d'Aragó, fonamentat en els Consells,
es va adaptar al sistema castellà basat en els Corregimientos, al capdavant d'ells el Corregidor
o Alcalde acompanyat pels Regidors, que substituïen al Justícia i als Consellers.
En la Hisenda, Felip V pretenia contrarestar el desigual pagament amb que Castella i Aragó
contribuïen a l'erari públic i obtenir majors ingressos, per a això va establir els següents impostos:
el "cadastre" a Catalunya, l’"equivalent" a València, la "talla" a Mallorca i la
"contribución real" a Aragó.
En l'Exèrcit, es substituiren els Terços per Regiments amb un coronel.
ELS PACTES DE FAMILIA DELS BORBÒ (1759-1788)

Les vinculacions familiars i la necessitat d’enfortir-se davant Anglaterra i l’Imperi austríac van
portar a la signatura de Pactes de Familia entre els Borbons espanyols i francesos, que
acabaren orientant la política exterior espanyola durant el s.XVIII.
● El 1r pacte amb Felip V va suposar la recuperació de Nàpols en 1735.

● Amb Ferran VI es suspenen els pactes, ja que aquest monarca va optar pel pacifisme.
● Amb Carles III es recuperen els pactes familiars amb Lluis XVI de França per
enfrontar-se a Anglaterra.
CARLES III I EL DESPOTISME IL·LUSTRAT

El regnat de Carles III constitueix l’exemple espanyol de despotisme il·lustrat, que és en la
pràctica una monarquia absoluta amb búsqueda de reformes (es pot resumir en la frase “tot per al
poble però sense comptar amb ell”).
Carles III regnava a Nàpols i al morir el seu germà Ferran VI accedí al tron espanyol, on es va dur
als seus ministres italians per dur a terme reformes que modernitzaren l’Espanya del segle
XVIII, entre ells trobem a Squillace, el qual va patir un motí per prohibir l’ús de barrets d’ala
ampla i de capes llargues. Amb el temps, serien substituïts per ministres espanyols, com els
il·lustrats Campomanes, Floridablanca, Aranda o Jovellanos, amb un programa de reformes més
cautelós. Amb tot, Carles III, per mitjà de les seves reformes il·lustrades, milloraria la hisenda
pública i modernitzaria les ciutats (que comptarien amb clavegueram i enllumenat), també faria
ús del Regalisme, pel qual l’Estat controlaria a l'Església, i es produiria l’expulsió dels jesuïtes.
17
MBB
En política exterior cal destacar la recuperació de Menorca, que mai més deixaria de se ser
espanyola per l’ajuda donada a les Tretze Colònies nord-americanes en la Guerra
d'Independència dels Estats Units (1776-1783). També, amb Carles III s’obriria la llibertat
de comerç de molts ports espanyols amb Amèrica i això va suposar una gran prosperitat per
a Barcelona i Catalunya que va vendre molts dels seus productes a Amèrica, millorant així la
seva economia, i, finalment, en 1778, per mitjà dels Decrets de Llibertat de Comerç, era
suprimida la Casa de Contratación i països com Anglaterra o Països Baixos podrien d’ara
endavant comercialitzar amb Amèrica.
18

(1788-1833)”
UNITAT 4
“Crisi Antic Règim
19
MBB

MBB
preguntes breus
20. Explica les diferències entre liberalisme i absolutisme i assenyala com es va

establir el règim liberal a Espanya al s.XIX.
El liberalisme defensa un sistema representatiu on les decisions provenen d'un Parlament

elegit per la nació (els ciutadans) que elabora les lleis. També defensa la necessitat d'una
constitució que asseguri la divisió de poders perquè no hi hagi tirania. El dret de propietat és
formulat com una llibertat fonamental i l'economia es fonamenta al mercat; per això, l'Estat
no ha d'intervenir en assumptes econòmics.
En l'absolutisme, en canvi, el poder el tenia el rei: ningú no era més poderós que ell i només
obeïa Déu. Tots els altres l'havien d'obeir, a més poseïa el poder legislatiu, poder executiu i el
poder judicial. Finalment hi havia els súbdits.
La construcció de l'estat liberal a Espanya va començar a partir de la mort del monarca

absolutista. Aquest arribarà fins a la Revolució de 1868. Les condicions institucionals pròpies
d'una economia de mercat moderna van quedar finalment establertes, superant-se, doncs, la
societat d'Antic Règim.
21. Què va ser la Guerra del Francès. Explica’n algun aspecte relacionat amb les Illes Balears.
L’inici de la Guerra de la Independència té lloc el 2 de maig de 1808 amb l’alçament

espontani dels madrilenys contra la invasió napoleònica i a favor del rei Ferran, que va ser
seguit a tota Espanya, mentre el 3 de maig es produïxen els afusellaments de les tropes
franceses als revoltats espanyols.
La Guerra del Francés suposa la formació de diferents formacions polítiques:

1. Per una banda el bàndol dels Afrancessats: leials a Josep I Bonaparte i que es senten
vinculats al programa reformista de la nova monarquia.
2. I l’altre bàndol els Patriòtics: s'oposaven a la invasió i volien a Ferran VII coma rei,
però estaven dividits en: Privilegiats (demanaven la continuació de la monarquia
absoluta), Il·lustrats (buscaven una tímida reforma del sistema) i Liberals (lluitaven per
la transformació d’Espanya en un sistema Liberal-Constitucional).
La guerra que entre 1808 i 1814 mantenia l'estat espanyol contra França va tenir importants
repercussions a Mallorca. El maig de 1808 Mallorca va prendre partit per la revolta antifrancesa i
es constituí la Junta Suprema de Govern que declarà la guerra a França i procedí a preparar la
defensa de l'illa de possibles atacs de l'enemic. A les illes hi arribaren milers de refugiats,
sobretot procedents de Catalunya (entre 10.000 i 12.000 a Mallorca). Els queviures eren escassos
i el 1812 esclatà una forta crisi de subsistències. L'arribada de les tropes franceses derrotades a
Bailén (1808) resultà amb la seva col·locació a l'illa de Cabrera, on de 9.000 homes inicials sols en
sobrevisqueren 3.500. Mallorca contribuí amb tropes a la campanya militar a la península. La
Divisió Mallorquina va estar formada per 3.000 mallorquins i 6.000 britànics, a les ordres del
general Whittingham.
20

MBB
preguntes llargues
3. La Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814). Els aspectes polítics: les
Corts de Cadis i la Constitució de 1812.
Pel Tractat de San Ildefonso (1796) Espanya va lluitar amb França contra Anglaterra, però són
derrotats a la batalla de Trafalgar (1805). Tot i aixó, el Tractat de Fontainebleau (1807) ho
canviarà tot, doncs per aquest Espanya permet el pas de les tropes de Napoleó per envair Portugal
en un intent de repartirse-la entre França, Espanya i el propi Godoy, però açò acabarà suposant la
invasió d’Espanya per part de l’imperi napoleònic, i quan les tropes franceses arriben a Madrid el
poble espanyol es sentirà envaït i es produïra el Motí d’Aranjuez (març del 1808), pel qual
Godoy és arrestrat (havia permès el pas dels francesos per Espanya) i Carles IV ha d'abdicar en el
seu fill Ferran.
Tot i això, Carles IV solicitarà a Napoleó que parli amb el seu fill per a que li retorni el tron, és quan

es produeixen les Abdicacions de Baiona (maig 1808), ja que Napoleó (gran estratega) va
obligar a Carles i Ferran a anar a la ciutat francesa on serien “segrestats” i acabarien abdicant en el
propi Napoleó, qui acaba entregant Espanya al seu germà Josep I Bonaparte (1808-1813), més
conegut com “Pepe Botella” pels espanyols, açò acabarà suposant l’esclat definitiu de la Guerra
d'Independència o del Francés (1808-1814) al sentir el poble espanyol que Napoleó ha
segrestat als seus reis i ha posat a un rei estranger, no reconegut per la majoria dels espanyols.
L’inici de la Guerra de la Independència té lloc el 2 de maig de 1808 amb l’alçament

espontani dels madrilenys contra la invasió napoleònica i a favor del rei Ferran, que va ser
seguit a tota Espanya, mentre el 3 de maig es produïxen els afusellaments de les tropes
franceses als revoltats espanyols.
La Guerra del Francés suposa la formació de diferents formacions polítiques:

1- Per una banda el bàndol dels Afrancessats: leials a Josep I Bonaparte i que es senten
vinculats al programa reformista de la nova monarquia.
2- I l’altre bàndol els Patriòtics: s'oposaven a la invasió i volien a Ferran VII coma rei, però
estaven dividits en: Privilegiats (demanaven la continuació de la monarquia absoluta), Il·lustrats
(buscaven una tímida reforma del sistema) i Liberals (lluitaven per la transformació d’Espanya en
un sistema Liberal-Constitucional).
El bàndol patriòctic va formar per tota Espanya Juntes de Defensa locals i provincials
coordinades per una Junta Central a Aranjuez, tot i que per l’avanç francés va passar a Cadis.
La Junta Central va dirigir el conflicte mitjançant guerrilles i va asumir la sobirania perduda,
per lo que va convocar corts en les quals al 1810 els liberals aprovaren una sèrie de decrets i la
posterior promulgació de la Constitució de 1812, més coneguda com la Pepa (és proclamada el
19 de març, dia de Sant Josep), que és el primer text constitucional d’Espanya, això acabaria
suposant l’inici de la fi de l’absolutisme i l’arribada del liberalisme.
Amb tot, el conflicte avança, hi ha que destacar les batalles del Bruc i Bailén al 1808, que
varen ser les primeres victòries espanyoles, la de Arapiles al 1812 en la qual s’havia format la
coalició angloespanyola capitanejada pel general Wellington i que marca l’inici de la retirada
francesa; mentre que al març de 1813, davant les continues derrotes que Napoleó patia a
Rússia, el seu germà Josep es veu obligat a abandonar Madrid i, finalment, al desembre de 1813
Napoleó signa el Tractat de Valençay que establia la pau i el retorn de la corona espanyola a
Ferran VII.
21
MBB
4. La guerra del Francès o guerra de la Independència (1808-1814): concepte i etapes
(evolució militar).
5. El regnat de Ferran (1814-1833). Concepte i etapes: restauració de l’absolutisme

(1814-1820), Trienni Liberal (1820-1823) i Ominosa Dècada o Dècada Absolutista
(1823-1833).
A inicis de 1814, Ferran VII torna a una Espanya on les corts esperen que juri la Constitució
de Cadis i els decrets liberals, però aquest pel contrari i atenent la petició formulada pels
absolutistes al Manifest dels Perses (i amb el suport del general Elio a València) declarava nuls i
sense cap valor la Constitució i els decrets, a més de la persecució dels liberals (molts dels quals
foren empresonats, afusellats o fugiren a l’estranger).
La situació canvia totalment gràcies al Pronunciament de Diego Riego a Cabezas de San

Juan (Sevilla, gener 1820) i els successius alçaments que l’acompanyen per tota Espanya, per lo
que el rei es veu obligat a acceptar la tornada al règim constitucional i que els liberals puguin tornar
a Espanya i participar en la política del país, dividits ja en 2 tendències: moderats i exaltats,
els primers dos anys manaren els primers i l'últim any els exaltats, intentant accelerar més les
reformes liberals.
A finals de 1823 es produeix la intervenció de la Santa Aliança (moviment de diferents

monarquies europees absolutistes que pretenien restaurar l’Àntic Règim) que amb els Cent Mil
Fills de Sant Lluís va derrotar als liberals i va provocar el retorn dels poders absoluts a Ferran
VII, qui al desembre desembarcava al port de Santa Maria mencionant la célebre frase “donde
dije digo, digo diego” (fent referència a que el que va jurar fa 3 anys ara ja no tenia cap valor) de
manera que anul·lava de nou la Constitució de Cadis i implantava 10 anys de persecució
ferotge contra els liberals (la majoria dels quals varen optar per l’exili a Anglaterra). Amb tot, en
1830 naixia la seua única filla amb la seva esposa Maria Cristina, de nom Isabel, lo qual va
plantejar un nou problema successori a Espanya, aquesta no podia succeir-lo en el tron per la
Llei Sàlica, per lo que Ferran l’acaba suprimint (Pràgmatica Sanció) i deixa el tron en la seva filla,
lo que provocarà que a la seua mort (1833) esclati un greu conflicte successori, la I Guerra
Carlina, ja que molts espanyols volien que el nou rei fos el seu germà Carles Maria Isidre, amb
tot s’enfrontaran els partidaris de Carles (carlins) contra els de la regent Maria Cristina
(cristins-isabelins).
22

UNITAT 5
“Construcció Estat
Liberal (1833-1874)”
23
MBB

MBB
preguntes breus
22. Quines eren les diferències principals entre moderats i progressistes a l’època
d’Isabel II?
Els Moderats tenien la seva base social amb l’alta burgesia, restes de la noblesa, alt clergat i en
jerarquia militar i tenien una ideologia conservadora (defensa del dret de propietat, sufragi molt
censitari, subordinació de la llibertat individual a l'autoritat i ordre social, Guàrdia Civil, sobirania
compartida entre Corts bicamerals i Corona, amplis poders del monarca, drets individuals limitats,
confessionalitat catòlica de l'Estat i política econòmica proteccionista), mentre que els
Progressistes tenien la seva base social a les classes mitjanes (petita i mitjana burgesia, oficialitat
militar i van comptar amb el suport en un primer moment de les classes populars urbanes) i tenien
una ideologia progressista-reformista (sufragi menys censitari, Milícia Nacional, sobirania
nacional, predomini de les Corts unicamerals, limitació del poder de la Corona, amplis drets
individuals, autonomia municipal, limitació de la influència de l´Església Catòlica i política
econòmica lliurecanvista).
23. Què va ser el carlisme? (ideologia, suports socials i actuacions al s.XIX).
El Carlisme va triomfar essencialment en Navarra i País Basc a més de parts de l'interior de

Catalunya i el Maestrat (interior de Castellò). Els que donaven suport al candidat Carles
Maria Isidre solien ser part de la noblesa rural, del clergat i pagesos de les zones rurals del

País Basc i Navarra. La ideología carlina defensava la monarquia absoluta, el
tradicionalisme catòlic, la conservació del foralisme vasco-navarro (amenaçat per les
reformes centralistes dels liberals) i s’oposava al liberalisme (els carlins estaven en contra de la
igualtat jurídica). A més, els carlins es dividiren en Transaccionistes (partidaris d’arribar a
acords amb els liberals) i Intransigents (volien seguir en guerra). Els carlins estaven dirigits pels
generals Zumalacarregui, Cabrera i Maroto.
24. Explica com es va elaborar i descriu les característiques de la Constitució de 1869.

Per què es considera democràtica?
El 1869, Serrano (general unionista), com a regent, i Prim (general progressista), com a cap
del govern, formaren un govern provisional en el qual s’hi posen ràpidamnet en marxa un
programa de reformes en les quals s’hi reconeix la llibertat de premsa, el dret de reunió i
associació i el sufragi universal masculí, a més d'una reforma de l’ensenyament i la
democratització d’ajuntaments.
Al mateix temps, el govern provisional va convocar eleccions a corts constituents al juny que
van donar la victòria a la coalició governamental (progressistes, unionistes i un sector
dels democràtes), després aprovaren la Constitució de 1869 (la més liberal de totes, amb
règim polític monàrquic, sobirania nacional, poder legislatiu en mans d’unes corts bicamerals
escollides per sufragi de tots els homes de més de 25 anys, aconfessionalitat i augment de les
llibertats), es dugué una nova política econòmica que defensava l’obertura del mercat espanyol per
mitjà de l’Aranzel Figuerola (ministre que va eliminar les taxes duaneres de les importacions) i
es va fixar la Pesseta per unificar el sistema monetari espanyol.
25. Què foren les desamortitzacions? Explica breument les de Mendizábal i Madoz.
Les desamortitzacions van constituir el fet econòmic més important del segle XIX a Espanya.
Aquest procés suposarà el transvasament de milers de propietats rústiques i urbanes, la pèrdua
24

MBB
d’una gran part del patrimoni de l’Església i dels municipis i l’aparició d’una burgesia compradora
dels béns desamortitzats. Durà des de finals del segle XVIII fins al començament del segle
XX i hi destaquen dos moments, la desamortització de Mendizabal (que s’inicia el 1836) i
la de Madoz (que s’inicia el 1855).
Al primer es venen les terres de l’Església, la majoria de les terres pertanyien al clergat
regular destacant els que pertanyien als carmelitans descalços, els dominicans i els
trinitaris calçats. A nivell municipal, les propietats rústiques de l’Església eren extenses
en els municipis del Perelló, Benifallet i la Sénia. Cal remarcar que moltes d’aquestes terres no
estaven conreades i només eren aprofitables per a l’extracció de fusta i per les pastures. El
valor de totes les propietats venudes va ser especialment important a Tortosa.
A la desamortització de Madoz, es van vendre béns eclesiàstics, de l’estat, dels

ajuntaments, de la beneficència, etc. Només es tenen calculades les vendes dels dos primers
anys i van ser molt més reduïdes que les del primer període, però malgrat tot vam seguir sent una

part important dins de la província. En aquesta segona etapa ja es van vendre propietats del
clergat regular femení. A més, van contribuir a afaiçonar la nova estructura social (la
burgesia local referma el seu poder) i la nova distribució de la propietat de la terra.
25
MBB
preguntes llargues
6. L’Estat Liberal d’Isabel II(1833-1868). Concepte i característiques: la inestabilitat política,

el sistema de partits i l’intervencionisme militar.
7. L’Estat liberal d’Isabel II: La Primera Guerra Carlina (1833-1839).
La Primera Guerra Carlina (1833-1840) és un nou conflicte successori al tron espanyol

que comença després de la mort de Ferran VII, el qual havia designat a la seua filla Isabel com a
successora, però molts espanyols volien que fos el seu germà Carles Maria Isidre el nou
monarca, és per aixó que aquests reberen el nom de carlins, mentre que els liberals donaren
suport a la regent Maria Cristina, ja que Isabel encara és una nena petita, i reberen el nom de
cristins-isabelins.
El Carlisme va triomfar essencialment en Navarra i País Basc a més de parts de l'interior de

Catalunya i el Maestrat (interior de Castellò). Els que donaven suport al candidat Carles
Maria Isidre solien ser part de la noblesa rural, del clergat i pagesos de les zones rurals del
País Basc i Navarra. La ideología carlina defensava la monarquia absoluta, el
tradicionalisme catòlic, la conservació del foralisme vasco-navarro (amenaçat per les
reformes centralistes dels liberals) i s’oposava al liberalisme (els carlins estaven en contra de la
igualtat jurídica). A més, els carlins es dividiren en Transaccionistes (partidaris d’arribar a

acords amb els liberals) i Intransigents (volien seguir en guerra). Els carlins estaven dirigits pels
generals Zumalacarregui, Cabrera i Maroto.
Els isabelins estaven formats pels Absolutistes fidels a Ferran VII i ara a Isabel II, i els
Liberals, als quals la regent Maria Cristina va haver de concedir la amnistía (per lo que
retornaren de l’estranger) ja que els necessitava front als carlins. Aquest fet marcarà l’evolució
d’Espanya cap al liberalisme ja que la victòria isabelina suposarà definitivament l’introducció de les
idees liberals. Els isabelins estaven dirigits pel general Espartero.
FASES DE LA I GUERRA CARLINA

La guerra es va lliurar esencialment al País Basc i Navarra (tot i que també s’estengué a parts de
Catalunya, Aragó i València) i la podem dividir en 3 fases:
1) 1833-1835 el coronel carlí Zumalacarregui aconseguí imposar-se en el nord fins la seua

mort en el setge de Bilbao;
2) 1835-1837 els carlins penetrraen en territori isabelí arribant inclus a Madrid i Cadis;
3) 1837-1840 els carlins estaven dividits (Transaccionistes i Intransigents) i foren derrotats
pel general Espartero; a més, en el Conveni de Bergara (1839) entre Maroto i Espartero es
va posar fi al conflicte, a més del manteniment dels furs bascos i la possible integració carlina a
l’exèrcit reial.
8. El regnat d’Isabel II (1833-1868): definició breu. Etapes: la primera guerra carlina i les
regències (1833-1843), la dècada moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la
desintegració de la monarquia (retorn del moderantisme i Unió Liberal) (1856-1868).
MINORIA D’EDAT D’ISABEL II

Règim de l’Estatut Reial (1834)
L’Estatut Reial, promulgat pel moderat Martinez de la Rosa va suposar la transició de la
monarquia absoluta a la constitucional, doncs es tracatva d’una carta otorgada que creaba
26

MBB
unes corts bicamerals amb una Càmera Alta composta pels Grans d’Espanya i altres
membres elegits per la reina (Estament dels Pròcers) i una Càmera Baixa elegida per sufragi
censatari masculí (Estament dels Procuaradors), però aquest Estatut no satisfaria als liberals
progressites.
Govern Progressista (1835-1837)

A l’estiu de 1835 es produeix la sublevació de la Granja de San Ildefonso promoguda pels
progressistes, per lo que Maria Crsitina es veu obligada a donar el govern als progressistes,
els quals van dur a terme dos tasques principals: l’establiment de la Constitució de 1837
que establia la separació de poders, el sufragi censatari per a unes corts ara bicamerals,
Congrés i Senat, també es reconeixien més llibertats com la d'impremta, i s'estableix que no
hi hagués cap religió oficial però que es mantingués el culte catòlic; i la Desamortització
Eclesiástica de Mendizabal de 1836 per la qual els béns del clergat foren nacionalitzats i posats
en venda.
Govern Moderat (1837-1840)

Les eleccions de 1837 donen la majoria als moderats, els quals varen desvirtuar totes les
reformes progressistes i eren respaldats per la regent Maria Cristina, per lo qual els
progressistes esclataren una nova insurrecció que va provocar la caiguda de la regent de Maria
Cristina.

REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840-1843)
El general progressista Espartero va assumir la regència, però el problema que va tindre fou
que a l’obrir en 1842 el mercat als teixidors de cotó als anglesos va perjudicar a la indústria
tèxtil catalana provocant un motí a Barcelona que va ser contestat per Espartero amb el
bombardejament de la ciutat, lo qual va liquidar el poc prestigi que li quedava i de seguida un
nou pronunciament, organitzat des de França pel moderat Narvaez, va provocar que els
moderats recuperaren el poder i que Espartero s’exili a Anglaterra. Poc després les corts
van proclamar a Isabel II major d’edat en només 13 anys, per la qual es convertia en reina
d’Espanya.
REGNAT EFECTIU D’ISABEL II (1844-1868)

DÈCADA MODERADA (1844-1854)
El monopoli moderat durant aquests 10 anys va ser fruit de l’elecció personal de la reina i d’unes
elecciones fraudulentes, lo que va provocar que els progressistes tingueren que fer ús del
pronunciament militar com a única manera d’arribar al poder.
Entre les actuacions del govern de Narvaez (1844-1854) hi ha que destacar: la Constitució de
1845 que establia la sobirania compartida entre corts i corona, sufragi censatari molt restringit,
retallava llibertats i establia l’estat confessional, la creació de la Guàrdia Civil i la Llei
d’Ajuntaments.
BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)

El Pronunciament del general O'Donnell en Vicalvaro amb el Manifest de Manzanares
(progressista), a l’estiu de 1854, va provocar que la reina cridara a Espartero per a ser president
del govern i O’Donnell com ministre de guerra. En aquest 2 anys, Espartero va acabar la
labor desamortitzadora per la Llei del ministre Madoz (1855) i va aprovar la Llei de la
construcció del Ferrocarril; però la preponderància d’Espartero va portar als
progressistes a la divisió i en 1856 O’Donnell disolvia les corts i restablia la constitució
27

MBB
moderada de 1845 amb algunes mesures liberalitzadores; però, la reina Isabel s’havia decidit
per Narvaez i O'Donnell va dimitir.
GOVERN UNIÓN LIBERAL (1858-1863)

No obstant, en 1858 O’Donell va fer-se càrrec del govern amb el seu nou partit, la Unión
Liberal, de caràcter centrista composat pels menys progressistes i els menys moderats, però va
dur una política exterior descabellada (intervencions en Indoxina i Mèxic) que van acabar
amb ell.
DESINTEGRACIÓ DE LA MONARQUIA (1863-1868)
Després de la caiguda d’O’Donnell, varen tornar els moderats al poder (1863); el que
passa és que durant aquests anys Nàrvaez va governar de forma autoritària i dictatorial; al morir
Nàrvaez el substituí Gonzalez Bravo, moment de crisis econòmica i en el qual s’estava formant
un front revolucionari amb el Pacte d’Ostende en 1867 en el qual s’havien unit progressistes i
democràtes per establir un nou tipus de monàrquia però que no triomfaria fins que els
unionistes s’uniren provocant, la caiguda de la monarquia d’Isabel II per mitjà de la
Revolució Gloriosa al 1868.
28

Borbónica
“Restauració
(1875-1930)”
UNITAT 6
29
MBB

MBB
preguntes breus
26. Quines característiques va presentar la industrialització espanyola al segle XIX?
En l’Espanya del segle XIX, les transformacions econòmiques no van ser tan intenses com a d’altres
països europeus com ara Gran Bretanya o Alemanya. Això va ser motivat per diversos factors com,
per exemple, l’escassetat de matèries primeres, les males comunicacions, la manca d’un mercat per
als productes (tant per la pobresa de la població com per la pèrdua de bona part de l’Imperi
colonial) i la falta d’inversions. Per això, moltes vegades van ser empreses estrangeres les que més
van invertir en la creació de fàbriques, bancs i infraestructures.
Les primeres indústries modernes van localitzar-se en zones molt concretes de l’Estat, i les més
destacades van ser la tèxtil catalana i les siderúrgiques del País Basc, Astúries i Andalusia.
Paral·lelament, es van fundar les primeres institucions financeres, com ara els bancs moderns i la
borsa de Madrid.
Però la indústria espanyola tenia dos problemes molt greus per al seu desenvolupament. En primer
lloc, era un sector econòmic poc competitiu, per això l’Estat gravava amb uns alts impostos els
productes estrangers com a únic recurs per aconseguir encarir-ne el preu i que la població comprés
els productes nacionals a un preu més barat. En segon lloc, tot i l’expansió de la industrialització,
els sectors moderns es concentraven en molt poques zones del territori (fonamentalment Catalunya
i les províncies basques), mentre que la resta de l’Estat continuava molt endarrerida i persistien

desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.
27. Quines característiques va presentar el ferrocarril a l’Espanya del segle XIX?
Els ferrocarrils van ser el major impulsor de la industrialització a gran part d'Europa, perquè van
escurçar les distàncies entre els llocs i perquè la seva construcció va costar molts diners i va
propiciar l'expansió de la indústria minera i siderúrgica.
A Espanya la primera línia (1848) és molt curta (Barcelona-Mataró). En els anys següents es van
construir altres similars. Aquest impuls per construir ferrocarrils es va produir amb la Llei de
Ferrocarrils Comuns (1855), que va brindar meravelloses instal·lacions i beneficis per a les
empreses privades que desitjaven construir noves línies.
El resultat va ser un boom dels ferrocarrils. Les empreses amb més capital i tecnologia per
construir línies eren estrangeres, sobretot franceses i angleses; i el problema és que els sortia més
barat importar el ferro i la maquinària que comprar-los a Espanya. Així que el ferrocarril va servir a
Espanya per integrar els mercats, però no va aconseguir estirar tant la indústria siderúrgica com
s’hauria volgut.
28. Elabora un esquema sobre les diverses classes socials presents a l’Espanya del
segle XIX.
29. Com eren les condicions de vida de la classe treballadora a l’Espanya del segle
XIX?
Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va
empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del
sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica.
Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de
vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.
Són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica,
endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que
treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i
vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on
30

MBB
els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més
pobres de les ciutats esmentades.
Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies
físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon
drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa
atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents
nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.
La pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els
morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. L’edat
mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys
30. Què era l’Associació Internacional de Treballadors, com es va introduir a

Espanya i quina presència hi va tenir fins 1874?
Durant el regnat d'Amadeu de Savoia i la I República (1870-1874), l'Associació Internacional de

Treballadors havia enviat a Espanya agents que van fer propaganda de les seves idees i van ajudar a
organitzar associacions obreres que seguissin les propostes del moviment obrer internacional. Les
primeres associacions obreres van formar la denominada Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola, els integrants de la qual eren majoritàriament seguidors de l'anarquisme.
Després de la caiguda de la I República i la tornada al tron de la dinastia Borbó es va tornar a
imposar un sufragi restringit, en què la classe obrera no podia participar. No obstant, a finals del
segle XIX el règim va permetre el sufragi universal masculí, i amb això la classe obrera va tornar a
recuperar el dret a la participació política.

31. Com era la situació de les dones a l’Espanya del segle XIX des dels punts de vista
social, polític i educatiu?
La dona seguia desenvolupant el paper tradicional: es va mantenir fora de l’escena pública i vivien
per la família. A més, tenien una dependència absoluta. No obstant, a finals del segle XIX moltes
dones a Europa van començar a demanar poder participar a les eleccions (moviment de les
sufragistes).
Els fills dels burgesos havien d'imitar els seus pares i esdevenir banquers o empresaris. Les filles
estudiaven per desenvolupar les feines familiars i pel matrimoni.
32. Explica breument les característiques dels corrents migratoris a l’Espanya del
segle XIX i primer terç del XX
Les causes de l’increment dels corrents migratoris varen ser la desaparició de determinades
epidèmies, la millora de la dieta, i l’expansió d’alguns conreus (blat de moro i patates).
No obstant això, el creixement demogràfic va ser dels més baixos d’Europa a causa de la mortalitat
i natalitat elevades. A Espanya es mantenia una mortalitat elevada, sobretot infantil, per les males
condicions sanitàries i per les nombroses epidèmies (Còlera, Tuberculosi i Febre groga),
relacionades amb la manca d’higiene i la pobresa de la majoria de la població per les males collites
que provocaven fam, desnutrició i un augment de morts. Això va comportar un creixement limitat
de la població espanyola.
33. Què va ser la Restauració Borbònica? Explica breument els elements essencials
del sistema polític impulsat per Cánovas.
Es coneix per Restauració borbònica a l'etapa política que es va estendre entre finals del 1874
(moment del pronunciament del general Martínez Campos que va donar fi al període de la
Primera República Espanyola) i el 14 d'abril de 1931 (data de proclamació de la Segona
República).
Aquest nou règim no era un sistema democràtic, ja que defensaven la propietat privada i que la
monarquia fos la garantia de l’estabilitat social; amb tot, el nou sistema es fonamentaria en la
31

MBB
Constitució moderada de 1876, que ja no reconeixia el sufragi universal, i en el sistema
bipartidista dels dos partits dinàstics o del torn, Conservador i Liberal, que s’alternaren
pacificament en els diferents governs, des de 1875 fins a 1923.
La nova Constitució del 1876, tenia un caràcter conservador, tot i que comptava amb una
certa flexibilitat, i els seues elements principals eren: la sobirania compartida entre el rei i les
Corts bicamerals, mentre que en el poder judicial si existia la independència; a més, era una
constitució de caràcter centralista, a lo que hi ha que sumar la supressió dels furs bascos en
1876 (després de la definitiva derrota carlina en la 3a guerra); en quant a la religió, s’establia la
confessionalitat, de manera que el catolicisme tornava a ser la religió oficial de l’Estat; i hi hagué
una restricció en quant als drets i llibertats individuals. Després el sistems, va patir una
progressiva decadència a partir de la crisi del 1917 i de la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930).
34. Quines foren les repercusions de la Primera Guerra Mundial per a Espanya?
Durant la I GM no hi va haver cap activitat militat al Rif El 1914 va esclatar la Primera Guerra
Mundial (on Espanya era neutral) que va provocar l’enriquiment d’uns pocs: propietaris de
fàbriques i terres que exportaven la seva producció als països en conflicte i l’empobriment de la
classe treballadora, a causa de l’augment dels preus, , i l’estimul dels nacionalismes basc i català
pels Tractats de Pau a la fi de la IGM (1918) que van comportar el desmembrament dels
grans imperis (rus, turc, austrohongarès) i la creació de nous estats. També, l’esclat de la

Revolució Russa (1917) va suposar ser el model per a la classe treballadora i atemoriment per a
les classes benestants a la revolució social. Amb tot, l’exèrcit es va convertir en l’única institució per
garantir la pàtria (“España se rompe”) i reprimir els proletaris.
35. Explica el concepte de dictadura de Primo de Rivera i descriu breument les dues
grans etapes.
El cop d’Estat militar del 13 de setembre de 1923 que iniciava la Dictadura de Miguel
Primo de Rivera (1923-1930) fou justificat per aquest en un Manifest adreçat a la nació on
culpava: el desgovern dels polítics i partits tradicionals, declarant que s’encarregaria de
regenerar la política espanyola; la conflictivitat obrera, on intentaria recuperar l’ordre públic
amb una major presència de l'exèrcit, i el creixement dels nacionalismes, doncs, sobretot,
pretenia garantir la unitat nacional. Amb tot, començava una dictadura de l’exèrcit que fou
acceptada per: l’alta burgesia, part de les classes mitjanes i d’Alfons XIII (qui de seguida
nomena a Primo de Rivera president), mentre que la majoria de la població va reaccionar amb
indiferència esperant que aquesta dictadura fos temporal i, sobretot, posés fi a un sistema que
havia demostrat ser incapaç de resoldre els problemes del país.
Es divideix en dues etapes:

Primerament, el Directori Militar (1923-1925), un govern format integrament per
militars i que dugué a terme la suspensió de la Constitució de 1876, la dissolució del Parlament, la
prohibició de partits polítics i la militarització de l’ordre públic, a més va destacar el seu
antinacionalisme català, doncs Primo de Rivera: va suprimir la Mancomunitat de Catalunya, va
prohibir l’ús del català i dels símbols catalanistes
Després el Directori Civil (1925-1930). En 1925 es va abandonar l’excepcionalitat política

iniciada amb el cop militar i es va cedir protagonisme als civils davant els militars. Es va dur a
terme una reorganització de les institucions de l’Estat, inspirant-se en la Itàlia feixista, i va
32

MBB
crear: el Partit del Règim i únic, la Unión Patriótica, i el Parlament del Règim, l’Assamblea
Nacional Consultiva. Ademés, per frenar el moviment obrer es va reprimir als
anarcosindicalistes i comunistes, i es va fundar un sindicat vertical sota el control del
govern, que pretenia regular els conflictes laborals. En quant a les qüestions econòmiques, el
règim va comptar amb la bona conjuntura econòmica internacional dels “Feliços Anys Vint” i
l’Estat va intervenir en l’economia amb la construcció d’obres públiques, la protecció de
la indústria nacional i creant empresses nacionals monopolístiques com Telefònica i
Campsa.
33
MBB
preguntes llargues
10. La Restauració Borbònica: concepte i característiques sistema polític de Canovas

del Castillo: el torn de partits i el caciqusme. La Constitució de 1876.
Es coneix per Restauració borbònica a l'etapa política que es va estendre entre finals del 1874
(moment del pronunciament del general Martínez Campos que va donar fi al període de la
Primera República Espanyola) i el 14 d'abril de 1931 (data de proclamació de la Segona
República).
El 29 de desembre del 1874, a la localitat de Sagunt, tingué lloc el pronunciament militar

protagonitzat pel general Martinez Campos que, mitjançant el Manisfest de Sandhurst,
restaurava la monarquia borbònica, de manera que aquest proclamava com a nou rei d’Espanya al
fill d’Isabel II, Alfons XII (1875-1885).
pacificament en els diferents governs, des de 1875 fins a 1923.

La nova Constitució del 1876, tenia un caràcter conservador, tot i que comptava amb una
certa flexibilitat, i els seues elements principals eren: la sobirania compartida entre el rei i les
Corts bicamerals amb el Senat i el Congrés amb diputats elegits per sufragi censatari restringit,
mentre que en el poder judicial si existia la independència; a més, era una constitució de caràcter
centralista, amb ajuntaments i diputacions provincials sota el control del govern central, a lo que
hi ha que sumar la supressió dels furs bascos en 1876 (després de la definitiva derrota carlina en
la 3a guerra); en quant a la religió, s’establia la confessionalitat, de manera que el catolicisme
tornava a ser la religió oficial de l’Estat; i hi hagué una restricció en quant als drets i llibertats
individuals
UN SISTEMA BIPARTIDISTA
Cánovas va idear el sistema bipartidista, pel qual s’alternaren 2 partits polítics en el govern
sense haver de recórrer al pronunciament militar, aquests partits dinàstics o del “torn” eren:
● El Partido Conservador, creat i liderat per Cánovas del Castillo, fins que fou
assassinat en 1897, després el succeïrien Silvela, Maura i Dato.
● El Partido Liberal, fundat per Sagasta, al qual el succeïria Canalejas ja en 1903, i
que tenia un programa una mica més progressista.
Tots dos partits coincidien en la defensa de: la monarquia, Constitució i propietat privada, així com
en la consolidació d’un Estat espanyol unitari i centralista.
El funcionament del torn dinàstic consistia en què, quan el govern d’un dels dos partits estava
esgotat, se li suggeria al rei el nomenament d’un nou govern dirigit per l’altre partit del torn, de
manera que el monarca dissolvia les corts i es convocaven eleccions, les quals estaven “amanyades”
per a que governissi el partit de l'oposició”, per lo que quan no manaren els conservadors ho farien
els liberals i viceversa, d’aquesta manera s’evitava que un dels dos partits monopolitzés el poder i
34

MBB
que per això l’altre partit poguera recorrer al cop d'estat, a més d’impedir que partits aliens al règim
(republicans o carlins) poguessin aconseguir el poder.
PACTE DEL PARDO (1885)

Davant la mort del rei Alfons XII, en 1885, es va tèmer que el sistema d’alternança de partits
poguera acabar-se (començava a patir les pressions de carlins i republicans), és per això que
conservadors i liberals establiren i firmaren el Pacte d’El Pardo per garantir l’estabilitat
del règim dinàstic durant la regència de la 2a Maria Cristina i fins que fora proclamat major d’edat
Alfons XIII, en 1902.
MECANISME ELECTORAL
El sistema electoral de la Restauració es caracteritzava pel caciquisme (el cacic era l’home més
influent d’una localitat, qui exercia el control sobre els electors de la seva zona), per la corrupció
electoral i per l’abstenció generalitzada ja que la participació electoral no arribava ni al 45%).
Aquest mecanisme electoral començava al despatx del Ministre de Governació, qui

elaborava l’encassellat, llistat dels candidats que havien de ser elegits, després els governadors
provincials acordaven amb els cacics els resultats i es duia a terme la Tupinada o “Pucherazo”,
és a dir, el frau electoral total, amb tota una sèrie de trampes com: la manipulació del cens
electoral la compra de vots, l’amenaça contra l’electortat i la falsificació de les actes
electorals; amb tot, s’aconseguia que els partits del torn obtingueren el 80% del total dels vots i el
que tinguesi que governar entre el 60-65% d’aquest, de manera que tenia la suficient majoria

parlamentària per a tindre un executiu estable.
11. La crisi de 1898: La Guerra de Cuba i les seves conseqüències.
Després de les pèrdues de les colònies espanyoles a Latinoamérica en les decades de 1810 i 1820,
Espanya sols disposava de les colònies illenques al Carib de Cuba i Puerto Rico, i al Pacífic de
Filipines i altres petites illes.
- Guerra dels Deu Anys: del Crit de Yara a la Pau de Zanjón (1868-1878)
Cuba era la possessió principal, doncs en ella es tenia interes en l'explotació de l’agricultura de
plantació, destacant la canya de sucre. El problema va vindre quan els criolls cubans van desitjar
el poder polític de la illa i es va produir la primera insurrecció cubana, que va durar deu anys
(1868-1878), començant amb el famós Grito de Yara i acabant amb el Conveni de Zanjón
(1878), amb el qual es va pactar: l’amnistia per als sublevats, l’abolició de l’esclavitud en l’illa, que
els criolls poguessin participar en el govern cubà i que tinguessin diputats cubans a les corts
espanyoles.
- Guerra Chiquita (1879-1880)
Però, les promeses fetes als criolls per la Pau de Zanjón o bé es van retardar o bé s’incompliren,
per això va esclatar una segona insurrecció cubana que de seguida fou reprimida.
- Darrera Guerra Cubana: del Crit de Baire a la pèrdua final (1895-1898)
A partir de 1891 el malestar de la població cubana va incrementar, apart de no voler-los concedir

l’autonomia, es varen establir noves tarifes aranzelaries que elevaven els impostos a les
importacions que no foren per a Espanya, lo que perjudicava al millor client de Cuba, els Estats
Units d’Amèrica (gran comprador de sucre i tabac cubà), que ara havia de pagar forts arançels i
el president nord-americà Mckinley va amenaçar de no comprar a Cuba i va enviar armes als
35

MBB
insurrectes cubans (de manera que EUA s'involucrava en la guerra colonial). Tanmateix, en
1893 s’havia fundat el independentista Partido Revolucionario Cubano dirigit per José
Martí.
Amb tot, en 1895 començava la darrera insurrecció cubana amb el Grito de Baire i l’extensió
d’aquesta des de Santiago de Cuba a l’Havanna i oest de la illa. La intervenció militar
espanyola, amb l’enviament de 200.000 soldats, va començar amb el diàleg per part del general
Martínez Campos, però fou substituït pel general Valeriano Weyler, qui va fer ús de la
repressió i fos substituït per Blanco, faria ús de l'estratègia de conciliació (manada pel govern
de Sagasta i vegent-ho ja tot perdut) decretant: l’autonomia de Cuba, la igualtat de drets entre
cubans-peninsulars i l'autonomia aranzelaria, però els insurrectes no ho acceptaren.
Amb tot, en 1898 s’iniciava la intervenció militar dels Estats Units, els qual per entrar en combat
van utilitzar com a pretext l'explosió i l'enfonsament del seu vaixell de guerra Maine a la badia de
l'Havana, per lo que els EUA van enviar un ultimatum a Espanya per abandonar Cuba, a lo que
aquesta es va negar i es va iniciar la guerra entre Espanya i els Estats Units que va acabar
ràpidament, ja que a Santiago la flota espanyola va quedar destruïda i, de seguida, els
nord-americans van ocupar Cuba; paral·lelament les tropes estatunidenques també havien
desembarcat en Puerto Rico, on en poc temps, també, dominaren l’illa.
A més es va perdre la illa de Filipines degut a la intervenció nord-americana (en 1898, els Estats
Units intervingueren en Filipines i en maig en la Batalla de Cavite fou definitivament derrotada

Espanya). Després de les derrotes a Filipines, Cuba i Puerto Rico (un vertader desastre), al
govern espanyol no li va quedar altra alternativa que demanar la pau, la qual es va signar al
desembre de 1898 en el Tractat de París, pel qual Espanya abandonava Cuba, Puerto Rico i
Filipines, que van quedar sota protecció dels Estats Units d’Amèrica, d’aquesta manera es perdien
les últimes restes de l’imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 98
Socials: La pèrdua de les últimes possessions colonials va crear un impacte psicològic en la

població espanyola, doncs fou destruït el mite de l’Imperi Espanyol “donde no se ponia el sol” i
Espanya quedava relegada a una potència secundària de fet es parlava d’Espanya com una
nació moribunda.
Econòmiques: La pèrdua de les colònies també havia provocat la pèrdua dels seus mercats i
ingressos procedents d’aquestes, a més s’havien de pagar les despeses de la guerra, lo qual va
augmenta la pressió fiscal.
Polítiques: El desastre del 98 va provocar la desconfiança en els partits del torn i va

estimular el creixement dels nacionalismes.
Militars: També va augmentar l’antimilitarisme, doncs l’exèrcit era acusat d’incompetent i

de responsable del desastre, mentre que els militars culpaven als polítics corruptes i retornaren,
poc a poc, a la seua ingerència en la vida política.
Culturals: El pessimisme i crítica del desastre fou plasmat en un grup de literats coneguts com
la Generación del 98 (Pio Baroja, Unamuno, Valle Inclán, etc); també, va aparèixer la corrent
del Regeneracionisme, amb Joaquín Costa que deia que calia abandonar el mite d’un passat
gloriós i dur a terme la regeneració d’Espanya seguint el seu programa “Escola i rebost” que
exigia: la fi del caciquisme, la millora del camp espanyol i l’alfabetització de la població espanyola.
36

MBB
12. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Concepte, característiques i etapes:
el directori militar (1923-1925), el directori civil (1925-1930) i el final de la dictadura
(1930-1931).
El cop d’Estat militar del 13 de setembre de 1923 que iniciava la Dictadura de Miguel
Primo de Rivera (1923-1930) fou justificat per aquest en un Manifest dirigit a la nació on
culpava: el desgovern dels polítics i partits tradicionals, declarant que s’encarregaria de
regenerar la política espanyola; la conflictivitat obrera, on intentaria recuperar l’ordre públic
amb una major presència de l'exèrcit, i el creixement dels nacionalismes, sobretot, pretenia
garantir la unitat nacional.
Amb tot, començava una dictadura de l’exèrcit que fou acceptada per: l’alta burgesia, part de les
classes mitjanes i d’Alfons XIII (qui de seguida nomena a Primo de Rivera president), mentre
que la majoria de la població va reaccionar amb indiferència esperant que aquesta dictadura

fos temporal i, sobretot, posés fi a un sistema que havia demostrat ser incapaç de resoldre els
problemes del país.
1. Directori Militar (1923-1925)
Es tractava d’un govern format integrament per militars i que dugué a terme les següents
mesures polítiques dictatorials: suspensió de la Constitució de 1876, dissolució del Parlament,
prohibició de partits polítics i militarització de l’ordre públic, a més va destacar el seu
antinacionalisme català, doncs Primo de Rivera: va suprimir la Mancomunitat de Catalunya,
va prohibir l’ús del català i dels símbols catalanistes i va tancar el camp del Barça.
2. Directori Civil (1925-1930)

En 1925 es va abandonar l’excepcionalitat política iniciada amb el cop militar i es va cedir
protagonisme als civils davant els militars. El Directori Civil va dur a terme una
reorganització de les institucions de l’Estat, inspirant-se en la Itàlia feixista, i va crear: el
Partit del Règim i únic, la Unión Patriótica, el Parlament del Règim i l’Assamblea
Nacional Consultiva. A més, per frenar el moviment obrer es va reprimir als
anarcosindicalistes (CNT i FAI) i comunistes, i es va fundar un sindicat vertical (compost
per obrers i empresaris) sota el control del govern, que pretenia regular els conflictes laborals. En
quant a les qüestions econòmiques, el règim va comptar amb la bona conjuntura econòmica
internacional dels “Feliços Anys Vint” i l’Estat va intervenir en l’economia amb la
construcció d’obres públiques, la protecció de la indústria nacional i creant empreses
nacionals monopolístiques com Telefònica.
La Dictadura de Primo de Rivera amb el pas del temps va patir un creixent oposició:
Militar, destacant la conspiració de la sanjuanada (1926).
Intel·lectual: per part de personatges com Unamuno (desterrat a Fuerteventura), Ortega y

Gasset o Blasco Ibañez (exiliat) que denunciaren la censura de la premsa i la manca de llibertat
d’expressió, i pels estudiants universitaris que van promoure vagues i manifestacions.
Política: per part dels partits Republicans que es reuniren baix l’Aliança Republicana i
dugueren a terme una campanya de propaganda contra el règim; pel Catalanisme d’Esquerra
37
MBB
amb Estat Català (fundat per Francesc Macià); i per l’Obrerisme, tant pels anarquistes amb
CNT i FAI com pels comunistes amb el PCE, i també socialista, ja que el PSOE, finalment, es va
pronunciar en 1929 a favor de la República.
CAIGUDA DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

A partir de 1929 el règim es va deteriorar a causa de l'augment de l’atur (per la crisi internacional
de 1929), el progressiu descontentament social i la pèrdua gradual de suports polítics; amb tot, a
inicis de 1930, Alfons XIII destituïa a Primo de Rivera (30-01-30) i nomenava cap del
govern al general Berenguer, qui inagurava la seva Dictatova; però, l’oposició republicana
junt amb el PSOE i els catalanistes d’esquerra ja havien signat el Pacte de Sant Sebastià
(agost de 1930) per tal de posar fi a la monarquia d’Alfons XIII; A més, en febrer de 1931 la
dictatova era substituïda pel govern de l’Almirall Aznar, qui va convocar eleccions
municipals per al 12 d’abril de 1931, les quals es presentaren com un referèndum a favor o
en contra de la monarquia; amb tot, les candidatures republicanes varen triomfar i dos
dies després, el 14 d’abril, es proclamava la II República i el rei sortia d’Espanya camí de
l’exili.
38

Guerra Civil
(1931-1939)”
“II República i
UNITAT 7
39
MBB

MBB
preguntes breus
36. Explica el concepte de Segona República i indica els principals problemes que va
haver d’afrontar. Esmenta’n algun fet o personatge relacionat amb les Illes Balears.
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre
el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia
d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de la Guerra Civil
espanyola i que va donar pas a la dictadura colpista del general Franco), i que es va dividir en
quatre etapes: Govern Provisional (1931), Bienni Reformista (1931-1933), Bienni
Conservador (1933-1936) i el govern del Front Popular (febrer-juliol 1936) .
Els diversos problemes que trobem són:

En el Bienni Reformista
- La Constitució de 1931 era de caràcter anticlerical, tot i aixó, l'Església junt amb la dreta
espanyola aceptaren en un principi el nou règim, però, després de la crema de diversos convents,
mobilitzaren les classes mitjanes de sentiments catòlics en contra de la República.
- Es va intentar millorar el sistema educatiu, la qual cosa va xocar amb la falta de mitjans
econòmics per dur-ho a terme,incrementant-se el pressupost en educació en un 50%.
- La reforma militar pretenia crear un exèrcit professional i democràtic, però no va assolir els seus
objectius, tot i que va aconseguir disminuir les despeses de l’exèrcit.
- En la Reforma Agrària, es va crear el IRA que va fer un inventari del total de les terres i dels

beneficiaris d’aquestes, però sols es van expropiar menys hectàrees de les desitjades; així mateix els
llauradors s’enfrotaren amb les forces de l’ordre.
En el Bienni Conservador
En octubre de 1934 tenim una Revolució promoguda pel PSOE; metnre que, a Barcelona es va
conjugar la revolució amb la insurrecció de la Generalitat de Catalunya, producte de l’enfrontament
entre el govern de dretes CEDA i el d’esquerres del català Lluís Companys.
Com a exemple de fet relacionat amb les illes Balears, Menorca seguirà baix el règim republicà,
mentre que Mallorca, Eivissa i Formentera van donar suport al cop d’estat que volia tombar el
règim republicà, a la zona sublevada.
37. Explica alguna mesura en matèria d’igualtat entre dones i homes que s’adoptàs
durant la Segona República.
38. Què va ser la Guerra Civil espanyola, quins bändols s'hi enfrontaren i quines
foren les causes de la victória franquista? Esmenta'n algun fet o personatge
relacionat amb les Illes Balears.
La Guerra fou una lluita civil entre espanyols amb punts de vista antagònics (molt diferents)
sobre el seu futur. Tenim el bàndol rebel i nacionalista contra la del règim legal republicà.
L’opinió democràtica mundial estava a favor de la República, però al juliol de 1936 es reuniren
el president de França, León Blum, i el primer ministre britànic, Chamberlain, plantejant el
perill que podria suposar per a la precària pau europea la possible cooperació amb la
República espanyola, acordaren la no-intervenció en la guerra, quan la participació d'alemanys i
italians era ja evident.
El motiu de la victòria franquista es deuen a les ajudes que varen rebre: l’Alemanya Nazi va
proporcionar suministres bèl·lics al llarg de tot el conflicte, a més es va crear la Legión
40

MBB
Cóndor (força aèrea que va bombardejar moltes ciutats espanyoles com Guernica), l’ajuda de la
Itàlia Feixista fou més àmplia em armes, però de menor qualitat; també, participaren tropes
mercenàries de Marroc; i Portugal va servir de camí per enviament d’armes de sud a nord,
doncs contaven amb el suport del dictador portugués Salazar. Mentres que les ajudes al
Bàndol Republicà, foren menors, limitant-se a: l’ajuda soviètica, per a la qual la República va
haver d’enviar or (el famós “Oro de Moscú”) a la URSS per a comprar armes; i a la de les Brigades
Internacionals, que eren voluntaris amtifeixistes europeus i americans, que foren integrades en
l’Exèrcit Republicà.
En quant a les Illes Balears, Mallorca i Eivissa perteneixen al bàndol nacional, a diferència de
Menorca que és republicana.
39. Sintetitza en un esquema les grans fases de la Guerra Civil espanyola des del punt
de vista militar, tot incorporant-ne algun aspecte relatiu a les Illes Balears.
1. Aixecament militar (juliol 1936)

- 17 juliol sublevació militar al Protectorat Marroc (Melilla): fracassa.
- 18 juliol escampada pels militars ( Franco, Mola, Queipo de Llano…).
- Finals juliol Espanya dividida en 2 bàndols

● Rebels (bàndol nacional) dominant: Navarra, Galicia, Castella Vella, major part Aragó,
Cadis, Canàries, Mallorca i Pitiüses
● Govern legítim republicà controlant resta país: Astúries, major part País Basc,
Catalunya, País Valencià, Menorca, Castella Nova, Madrid i quasi tota Andalusia)
2. Guerra de Columnes (agost-setembre 1936)

- A l’agost 1936: exèrcit espanyol Marroc creua estret Gribaltar i Franco contacta amb
Queipo de Llano (Sevilla) i Yagüe (Badajoz)-iniciant marxa cap a Madrid;
- Setembre prenen Toledo.
3. Batalla de Madrid (novembre 36 - març 1937)

- A novembre: govern republicà abandona Madrid i passa la capital a València
- Poble madrileny resistirà baix el lema “no pasarán” fins març de 1937.
4. Guerra al Nord (març-octubre 1937)

- Març cau Guipúscua → abril tot País Basc → agost Cantàbria → octubre Astúres.
5. Guerra a l’Est (febrer-novembre 1938)

- Febrer cau Terol → abril Lleida → juny Castelló → juliol-novembre decisiva batalla de
l’Ebre -> exèrcit republicà molt esgotat.
6. Final de la guerra (gener-abril 1939)

- Gener cau Catalunya (tropes franquistes entren a Barcelona 26 de gener).
- Març republicans intenten negociar condicions final guerra → Franco vol rendició
incondicional i ordena ofensiva final
- 1 abril 1939 anuncia (ràdio) victòria tropes nacionals → Fi Guerra Civil, comença
llarga dictadura: Dictadura Franquista (1939-75).
41
MBB
En quant a les Illes Balears, Mallorca i Eivissa perteneixen al bàndol nacional, a diferència de
Menorca que és republicana.
40. Quines característiques va tenir la violència política desenvolupada a Espanya

durant la Guerra Civil? Assenyala'n algun aspecte relatiu a les Illes Balears.
Parlant de les seves característiques trobem que es varen produir una sèrie de conseqüències: a
nivell social trobem que durant 3 anys, conciutadans i familiars lluitaren entre si, amb 430.000
persones que tingueren que refugiar-se a l'estranger per haver defensat el govern legal republicà
provocant quasi mig milió de morts en la guerra i una xifra inexacta de desapareguts en combat,
que segueixen enterrats en centenars de cunetes i fosses comuns. Així doncs, van haver 437.000
víctimes republicanes, per la repressió en ambdós bàndols en la Guerra Civil, donant lloc a una
disminució de la població espanyola.
A nivell cultural: el bàndol nacional va executar i destituir al 60% dels mestres i professors;
exiliant-se i morint molts de científics, artistes i intel·lectuals espanyols com Federico García
Lorca, Antonio Machado o Pablo Picasso; de manera que la cultura espanyola va retrocedir
als temps de l’obscurantisme clerical.
A nivell econòmic es van perdre totes les reserves de la hisenda; milers de vivendes, fàbriques,
carreteres i camins van quedar destruïdes pels bombardejos dels atacs; va cauré l’ocupació i el
nivell renta, i Espanya va viure entre 1940-1950 l'època del racionament.

I, per últim a nivell polític: es va posar fi a l’experiència modernitzadora i democratitzadora de la
II República, i es va iniciar una dictadura de quasi 40 anys; a més, internacionalment Espanya va
iniciar l’aïllament i va quedar fora del progrés europeu que es va viure després de la II Guerra
Mundial (1945).
En quant a les Illes Balears, Menorca era republicana i per tant perseguien als que eren del bàndol
nacional, a Mallorca i Eivissa al bàndol republicà.
42

MBB
preguntes llargues
13. La Segona República (1931-36): definició breu. El Bienni Reformista (1931-1933).
Conservador (1933-1936) i el govern del Front Popular (febrer-juliol 1936)
Establiment d’un vertader règim democràtic
El nou govern Republicano-Socialista estava presidit per Manuel Azaña i en desembre
votaren a favor d’una Constitució, la de 1931, que era laica ja que no hi havia cap religió oficial de
l’estat, i aparex el matrimoni civil, el divorci i els cementeris municipals. A més, admitia les
Autonomies de Catalunya, Euskadi i Galicia, per tal de solucionar el problema del regionalisme, i
proclamaba la sobirania popular i el sufragi universal igual i directe masculí i, per fi, femení
(aprovat per les Corts l'1 d'octubre de 1931 després del discurs de la feminista Clara
Campoamor), a més era elegit com a president de la República Parlamentària Niceto
Alcalá Zamora.

Actuacions del Govern d’Esquerres.
En quant a la qüestió social:
La Constitució de 1931 era de caràcter anticlerical, tot i aixó, l'Església junt amb la dreta
espanyola aceptaren en un principi el nou règim, però, després de la crema de diversos convents a
Madrid i Màlaga, la seua actitud va cambiar i mobilitzaren les classes mitjanes de sentiments
catòlics en contra de la República, de fet aquestes poc a poc retirarien el seu suport al nou règim
republicà.
La nova legislació laboral, obra del socialista Largo Caballero, va tenir com objectiu solucionar
els conflictes laborals, de manera que la setmana laboral va a passar a ser de 40h (cada dia 8 hores)
i augmentaren els salaris, la qual cosa va irritar als patrons.
Es va intentar millorar el sistema educatiu, la qual cosa va xocar amb la falta de mitjans
econòmics per dur-ho a terme, encara que es crearen 10.000 noves escoles i 7.000 noves places per
a mestres i professors, incrementant-se el pressupost en educació en un 50% i es va adoptar el
model d’escola mixta, laica, obligatoria i gratuïta; també es crearen les Misions
Pedagògiques que aconseguiren difundir la cultura en les zones rurals (biblioteques, cines, teatres,
conferències, etc…).
La reforma militar pretenia crear un exèrcit professional i democràtic, però no va assolir els seus
objectius, tot i que va aconseguir disminuir les despeses de l’exèrcit.
En quant a la qüestió autonòmica, es va aprovar un Estatut d’Autonomia per a Catalunya,

l’Estat de Núria de 1932, impulsat pel President de la Generalitat Francesc Macià d’ERC, aquest
estatut permetia als catalans tenir govern i parlament propis; i s’iniciaren les negociacions amb els
bascos per al seu futur Estatut d’Autonomia per a Euskadi, l’Estaut d’Estella, que s'aprovaria
en 1936, ja en plena Guerra Civil; mentre que no s’aprovaria definitivament l’estatut propí per a
Galicia.
43

MBB
En la Reforma Agrària, les esquerres republicanes buscaven formar una classe mitjà agraria
adicta al règim, el PSOE la socialització de la terra i els anarcosindicalistes la seua col·lectivització,
esta disparitat explica la Llei de Bases Agrària que es va aprovar en setembre de 1932, obra
d’Azaña. Es va crear el IRA (Institut de Reforma Agrària) que va fer un inventari del total de les
terres i dels beneficiaris d’aquestes, per a expropiar les terres als grans terratinents i repartir-les
entre els pagesos pobres, però sols es va aconseguir expropiar 120.000 hectàrees i asentar en elles a
12.000 pagesos; així mateix es va obligar als propietaris a posar en cultiu les terres aptes; amb tot,
els propietaris agrícoles s’aliaren amb els enemics de la República i els llauradors s’enfrotaren amb
les forces de l’ordre.
14. La Segona República (1931-36): definició breu. El bienni conservador o
radicalcedista (novembre 1933- febrer 1936).
Conservador (1933-1936) i el govern del Front Popular (febrer-juliol 1936)
Bienni Conservador
El desprestigi del govern d’esquerres ocasionat per l’increment de vagues, ocupacions de terres
i insurreccions militars (com la de Casas Viejas) va portar a la caiguda d’Azaña i la convocatòria

d’eleccions generals al novembre de 1933 (en les quals pogueren votar per primera vegada en
Espanya les dones), les quals donaren la victòria a: la CEDA (Confederación Española de
Derechas Autónomas, una coalició de partits de dretes i catòlics) de Jose María Gil Robles i al
Partit Radical (republicà centrista) d’Alejandro Lerroux, que es convertí en el nou president
d’aquest govern de centre-dreta (també conegut com a Bienni Conservador), el qual de seguida va
orientar la seua acció política a desmantellar tota l’obra reformista del govern anterior, doncs
es va frenar la Reforma Agrària i es va contrarestar la Reforma Religiosa, a més aprovaren una
amnistia o perdó per als qui colaboraren en la Dictadura de Primo de Rivera.
Revolució d’octubre de 1934

En octubre de 1934 tenim una Revolució promoguda pel PSOE degut al perill feixista en el
que Gil Robles es perfilaba; metre que, a Barcelona es va conjugar la revolució amb la
insurrecció de la Generalitat de Catalunya, producte de l’enfrontament entre el govern de
dretes CEDA i el d’esquerres del president català Lluís Companys, d’ERC, qui va proclamar
“l’Estat de Catalunya” dins “la República Federal Espanyola”; per altra part, al País Basc
es va unir el PNB (nacionalistes bascos) amb les Aliances Obreres (sindicalistess), doncs el
CEDA, contrari a l’autonomia basca, amenaçava als nacionalistes, per això va començar aquesta
curiosa unió entre catòlics bascos i socialistes anticlericals; per últim, a Astúries es on es
produïria una autèntica revolució obrera, amb una vaga general liderada per l’Aliança
Obrera, però l’exèrcit, al comandament de Franco, va acudir i van hi haver 4.000 morts i enormes
destruccions, a més de la dura repressió posterior contra els sublevats.
Amb tot, aquesta revolució de 1934 provocaria que succeïren governs radicals-cedistes cada
vegada més dèbils i estèrils, amb Chapaprieta i Valladeras com a presidents d’aquests
governs; però la crisis del govern centre-dreta era ja un fet, amb tot, es disolgueren les corts i es
convocaren noves eleccions generals per al febrer del 1936.
44

MBB
15. La Segona República (1931-36): definició breu. El govern del Front Popular (febrer-juliol
1936).
Conservador (1933-1936) i el govern del Front Popular (febrer-juliol 1936) .
Antecedents a la II República
El 30 de gener de 1930, el rei Alfons XIII temerós del desprestigi de la Dictadura de Primo
de Rivera (1923-1930) la substitueix per la Dictatova del general Berenguer, que no va satisfer a
ningú, i el 18 de febrer de 1931 es formava el Govern de l’almirall Aznar, que va anunciar
eleccions municipals per al 12 d’abril, les quals es presentaren com a un referèndum a favor o

en contra de la monarquia, i otorgaren la victòria als republicans en la majòria de les capitals de
provincia; davant el triomf republicà, el monarca Alfons XIII no va pensar resistir amb ajuda de
la força sinó que va suspendre transitoriament la potestat reial i va partir a l’exili, de manera que
el 14 d’abril de 1931 la República fou proclamada, i en molts balcons d’ajuntaments de
moltes ciutats espanyols va sortir la població, molta d’ella amb la bandera tricolor republicana
(vermella, groga i morada), amb el crit de “Viva la República”, començava així un nou règim
republicà a Espanya.
Govern Provisional (1931)

Amb la proclamació de la II República, es va formar un govern provisional (1931), on
restaren fora la dreta monàrquica, els nacionalistes bascos, els comunistes i els anarquistes; aquest
govern va començar els projectes republicans i va convocar eleccions generals per a juny, que
donaren la majoria a la coalició d’esquerres (republicans i PSOE).
Eleccions de febrer del 36

En les eleccions generals de febrer de 1936, la dreta es va presentar dividida i l’esquerra
unida en la coalició del Front Popular (amb republicans, socialistes, comunistes i ERC, sols
excloïa als anarquistes), per això les Esquerres van obtindre el triomf electoral amb el 48% dels
vots, obtenint la majoria en les grans ciutats i el litoral, mentre que les Dretes amb el 46,5%
dels vots foren les més votades en l’interior peninsular, exactament en les Dues Castelles, Lleó,
Navarra i part d’Aragó.
Govern d’Esquerres del Front Popular

Manuel Azaña ara es convertia en el President de la República (cap de l’estat) i Casares
Quiroga en president del nou govern d’esquerres del Front Popular, el qual de seguida va
reprendre el procés reformista interromput entre 1933 i 1936.
No osbtant aixó, el 17 de juliol de 1936, a Mellilla, alguns generals de l’exèrcit al Marroc,

com Mola, Sanjurjo o Francisco Franco, amb el suport de les forces polítiques de dretes,
monàrquics i catòlics (els quals no havien acceptat els resultats electorals i democràtics)
iniciaren un cop d’estat i, al dia següent, aquest es va estendre per tota la Península; però el cop
militar va fracassar i va desencadenar la Guerra Civil, dividint Espanya en dues: la del bàndol
rebel i nacionalista contra la del règim legal republicà.
45
MBB
16. La Guerra Civil espanyola: concepte. Evolució política a la zona republicana i a la zona
“nacional” o franquista. Les actituds socials i la violència política.
La Guerra (1936-1939) fou una lluita civil entre espanyols amb punts de vista antagònics (molt
diferents) sobre el seu futur. Tenim el bàndol rebel nacionalista contra el règim legal republicà.
L’opinió democràtica mundial estava a favor de la República, però al juliol de 1936 es reuniren
el president de França, León Blum, i el primer ministre britànic, Chamberlain, plantejant el
perill que podria suposar per a la precària pau europea la possible cooperació amb la
República espanyola, acordaren la no-intervenció en la guerra, quan la participació d'alemanys i
italians era ja evident.
La Zona Republicana durant la Guerra Civil (1936-1939)
La sublevació militar va provocar la dimissió dels governs de Casares Quiroga i de Martinez

Barrio.
De finals de juliol a setembre del 36 va hi haver una dualitat de poders entre: el govern de
José Giral, constituït sols per republicans i amb una minima autoritat, i els comités dels
sindicats, que foren realment els qui detentaren el poder, realitzant canvis com la confiscació
d'indústries i col·lectivitzacions de terres.

Al setembre del 36, Largo Caballero va formar un govern “estable” amb el suport d’UGT,
CNT i PCE, que de seguida va legalitzar les col·lectivitzacions en el camp, va traslladar la capital
de la República a València i es va començar a organitzar l'Exèrcit Popular republicà, però es va
topar amb l’enfrontament entre comunistes i anarquistes, ja que aquests segons no volien formar
part de l’exèrcit, i en maig del 37 va caure el govern de Largo Caballero.
Seguidament, Juan Negrín governaria fins març del 39, però en 1938 la vida començava a
fer-se difícil en el territori republicà i, encara que Negrín insistia en la resistencia militar la
República tenia els seus dies contats.
La Zona Sublevada durant la Guerra Civil (1936-1939)
En juliol del 36 es va formar a Burgos una Junta Técnica, baix el domini de l’exèrcit
franquista, encarregada del govern en la zona sublevada. A l’octubre del 36, es produïa la
pujada de Francisco Franco a la Jefatura de l’Estat (cap de l’estat). En abril del 37, Franco
creava el partit únic, la FET (Falange Española y TradicIonalista) de las JONS (Juntas de
Ofensiva Nacional-Sindicalista). Al gener del 38 comença el primer govern de Franco, que va
passar a anomenar-se “caudillo de España”.
Les lleis publicades en aquest període foren: la Llei de Premsa, que va imposar la censura
prèvia; la Llei de Responsabilitats PolítIques per inculpar i processar a qualsevol persona que
hagués col·laborat amb la causa republicana; ademés, es van abolir els governs basc i català i
el castellà es va convertir en l’única llengua legal; i, també, es va eliminar el matrimoni
civil i el divorci.
Actituds socials i la violència política

Durant 3 anys, conciutadans i familiars lluitaren entre si, els que van vèncer exclogueren i
perseguiren als que eren del bàndol contrari. Va haver les següents víctimes: 430.000 persones
exiliades que tingueren que refugiar-se a l'estranger per haver defensat públicament el
46

MBB
govern legal republicà ; quasi mig milió de morts en la guerra, tant en combat (160.000),
persecució i repressió (130.000) com per fam i enfermetats (170.000); 250.000 presoners de
guerra; i una xifra inexacta de desapareguts en combat, que segueixen enterrats en centenars
de cunetes i fosses comuns.
Les víctimes republicanes foren superiors (437.000, aproximadament, front a les 221.000
del bàndol sublevat), sobretot per la repressió posterior del franquisme durant la
Posguerra, però en la Guerra Civil hi hagué repressió en ambdós bàndols. Amb tot, la població
espanyola va disminuir moltíssim a causa de la sobremortalitat durant la guerra i per la baixa
natalitat en els anys de la posguerra.
En quant a la política es va posar fi a l’experiència modernitzadora i democratitzadora de
la II República (la seu política de la qual es va exiliar a Mèxic), i es va iniciar una llarguíssima
dictadura de quasi 40 anys; ademés, en l’àmbit internacional, Espanya va iniciar l’aïllament i
va quedar fora del progrés europeu que es va viure després de la II Guerra Mundial (1945).
47

Franquista
“Dictadura
(1939-1975)”
UNITAT 8
48
MBB

MBB
preguntes breus
41. Elabora un esquema amb les grans etapes dins l’evolució econòmica d’Espanya
durant la dictadura franquista, tot esmentant-ne algun aspecte relatiu a les Illes
Balears.
42. Quins foren els principals canvis socials que es produïren a Espanya durant el
decenni dels seixanta del segle XX?
La situació econòmica va millorar bastant: la indústria va créixer enormement, gràcies a

les demandes d'automòbils (SEAT 600) i altres productes com televiors i electrodomèstics, i al
comerç les exportacions es multiplicaren per 10.

Entre 1960 i 1975 va augmentar la població a Espanya (30 milions a quasi 36) per la baixada
de la mortalitat i una natalitat que es mantenia elevada (“baby boom” dels 60). A més es va viure
l’èxode rural, amb migracions de l’interior peninsular a les ciutats, moltes eren famílies
empobrides que emigraren en busca d’una millor vida, però sense cap formació i vivint en pisos
petits a barris suburbials.
I en aquests anys es produïria la modernització de la societat espanyola, per: la

industrialització i urbanització del país, l’augment del consum, el sorgiment de classes
mitjanes, l’incorporació de la dona al mercat laboral i als estudis, la secularització i el ja
mencionat turisme.
43. Explica breument les diferents fases dins l’oposició política al franquisme.
Republicana: a l’acabar la guerra, el govern de la República es va exiliar a Mèxic i en 1946 a París.
Monàrquica: part dels monàrquics volien el restabliment de la monarquia en Don Joan de Borbó
(fill d’Alfons XIII), qui va presentar una transició a una Constitució amb drets humans i llibertats
regionals, però Franco va trencar relacions amb ell i seria el seu fill, Joan Carles de Borbó (enviat a
estudiar a Espanya) qui sera nomenat successor en 1969.
Socialista: al PSOE va triomfar la tendencia renovadora baix la direcció de Felipe González, que
feia ús del pseudónim Isidoro per a que no es sabera qui era (els partits polítics estaven prohibits).
Comunista: el PCE fou dirigit per Dolores Ibarruri (la Pasionaria), però a finals del règim
Santiago Carrillo es va convertir en el nou líder i es va independitzar de la URSS.
Sindicalista: UGT i CNT foren durament reprimides.
Resistència Interior: la guerrilla dels maquis (format per comunistes i, sobretot, anarquistes) va
néixer de forma espontània a les muntanyes de les zones de tradició esquerrana i foren molt
importants a finals dels anys 40 (arribaren a envair la Vall d’Aran).
A l’exterior: en 1962 va tindre lloc el Congrés (o mal anomenat Conturbeni) de Munich en el que
es demanava la desaparició del franquisme i el pas a una Espanya democràtica, a ell acudiren
centenars d’espanyols de tots els grups polítics; la resposta de Franco fou la suspensió del Fuero de
49
MBB
les Españoles i la premsa va desatar una campanya contra els assistents, que degueren optar pel
confinament a Canàries o l’exili.
Nacionalista: per part del PNB (País Basc) i Catalunya.

preguntes llargues
17. El règim franquista: concepte i característiques. Suports i actituds socials. Les

«famílies» del règim.
A Espanya hi va haver una dictadura entre 1939 i 1975. Es va instaurar després que les tropes
liderades pel general Francisco Franco vencessin a la Guerra Civil (1936-1939). La dictadura
passaria a denominar-se com a “franquisme” en referència al nom del dictador. Aquest règim va
passar per diverses etapes al llarg dels anys i es prolongaria fins al dia de la seva mort, el 20
de novembre del 1975.
Francisco Franco Bahamonde (Ferrol 1892- Madrid 1975) era un militar general que
gràcies experiència que va tenir en l’exèrcit del Marroc colonial, va derivar en el seu peculiar
caràcter fort, impassible i disciplinari. Ell estava convençut del “perill” comunista (los
rojos y ateos), pensaba que había sigut enviat per Déu per salvar la pàtria espanyola i la seva
concepció política es basava en el manteniment en el poder i que no eren necessari cap
organisme debileratiu.

Es va establir com un Totalitarisme (inspirat en el feixisme italià i nazisme alemany), sense
Constitució ni llibertats democràtiques, amb concentració dels poders en la persona de
Franco, que era: cap de l’Estat, president del govern durant molts anys, líder del partit
únic (Falange Española y Tradicionalista de las JONS), dotat amb el títol de “Caudillo”, i
generalíssim dels tres exèrcits (cap suprem de les Forces Armades).
Tenia una ideologia política autoritària, nacional-catolicista (estat confessional catòlic),

populista (congregava masses humanes), alien al pluralisme polític-sindical i a la lliure expressió,
a més d’unitari i centralista, va abolir les autonomies i va suprimir la llengua i cultura catalana,
euskera i galega.
Era una dictadura personal, on Franco dirigia les diferents forces de dreta (falangistes,
catòlics, carlins i monàrquics), repartint els ministeris entre aquestes. Les classes superiors (la
minoria) eren les famílies guanyadores que havien donat i donarien suport a Franco, mentre en les
classes populars (la majoria) es van manifestar una despolitització.
Els seus pilars foren: la Falange, va participar en els primers governs militars franquistes, però
amb el temps es va burocratitzar; el Catolicisme, l’Església tenia el domini sobre l’educació, fins
als anys 60 seria fidel al règim De fet, apareixia la formació de l’Opus Dei que participaria als
governs franquistes i l’Exèrcit, va tenir un paper molt important en la política nacional i, sobretot,
en la defensa de l’ordre públic.
Altres aspectes:
Franco i el seu Consell de Ministres formaven el poder executiu, i eren els que plantejaven
totes les qüestions de l’Estat, i no les Corts Espanyoles, que sols tenien caràcter merament
consultiu i assessor.
Existència d’un sindicat únic: el Sindicato Vertical (integrava patrons i treballadors), controlat
pel partit únic.
50

MBB
La repressió que es va practicar durant tot el règim, amb milers de presos polítics i una policia
franquista (“los grises”) que torturaba als detinguts; es tractava de difondre la por entre la
població i així apaivagar qualsevol intent de dissidència.
Censura a la premsa els diaris i les cadenes estaven controlades per l’Estat, i el era castellà
única llengua permesa.
El sotmetiment de la dona, ja que perderen tots els drets i la seva tasca era cuidar de la llar, dels
fills i que no li faltarà “res” al marit i una educació per adoctrinar en el catolicisme i els
principis bàsics de la doctrina falangista.
18. El règim franquista: definició breu. Evolució econòmica i política en la postguerra

i el decenni del cinquanta (1939-59).
EVOLUCIÓ POLÍTICA

El règim franquista va començar al 1939 amb governs falangistes, on Serrano Suñer era
l’home més fort i, després de l’entrevista a Hendaia entre Franco i Hitler, es va passar a la
No-Beligerancia en la Segona Guerra Mundial (Espanya no participaria en el conflicte però
donaria suport a les potències de l’Eix) i es va enviar la División Azul que eren voluntaris
espanyols per ajudar a les tropes alemanyes a lluitar contra els russos.
En 1942, les lluites internes pel poder van portar a que Franco sustituirá a Suñer per
Jordana, qui va donar sortida a la Ley de Cortes Españolas i va canviar la postura de
no-beligència a estat neutral en la II GM en octubre de 1943.
CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM

Al 1945, davant la derrota de l’Eix (Alemanya, Japó, Itàlia) es va tractar de canviar la imatge del
règim amb governs catòlics ja que a Europa triomfava la Democracia Cristiana, tot i que en 1951
tornarien els falangistes al poder ministerial fins els anys 60; de totes maneres, amb els catòlics
s’aprovaren Las Leyes Fundamentales:
- Ley de Enseñanza Primaria, controlada per l'Església Catòlica, es varen establir els
crucifixos i la segregació per sexes a les aules.
- Ley de Régimen Local: els alcaldes eren elegits pel govern central.
- Fuero de los Españoles: establia una sèrie de drets (mínims) i deures dels espanyols.
- Ley de Referéndum, però que es votaba amb coacció i sortia el que volia Franco.
- Ley de Sucesión: establia que Espanya era un estat catòlic constituït com a regne on el
càrrec del cap de l’Estat és vitalici i el qui determina el seu successor.
L’AILLAMENT DEL RÈGIM (1945-1955)

Entre 1945-1955 es va dur a terme l’Aïllaent Internacional del Franquisme, per la qual cosa
Espanya no va participar en la signatura de la Carta de les Nacions Unides (1945), ja que no
s'admetien règims establerts amb ajudes feixistes, i fou expulsada de tots els organismes
internacionals, ademés el règim no es va poder beneficiar del Plan Marshall. Tot i això, Franco va
aconseguir “superar” l’aïllament d’aquells anys pel suport al règim de l’Argentina peronista i per
51

MBB
l’inici de la Guerra Freda, que indirectament fou la “salvadora” del franquisme, ja que els
països del bloc occidental temien l’arribada del comunisme.
En 1950 l’ONU va autoritzar reanudar les relacions diplomàtiques i es va produir l’entrada

d’Espanya en la FAO, OMS, UNESCO i en 1955 en l’ONUgràcies a la signatura del Concordat
amb la Santa Seu i pels acords amb els Estats Units del president Eisenhower per tal d’establir
bases militars a Espanya a canvi d’ajuda econòmica.
EVOLUCIÓ ECONÒMICA
L’opinió econòmica de Franco i dels seus ministres era que Espanya devia autoabastir-se i ser
autosuficient econòmicament respecte a l’exterior, per lo que es va substituir el lliure mercat per
la intervenció de l’Estat en l’economia.
La política autàrquica es va basar en els següents àmbits d’actuació:
1. En materia agrícola es retornaren les terres expropiades per la República i es va posar en

marxa el programa de colonització amb la construcció de molts pantans.
2. En indústria es va crear l’INI (Inistituto Nacional de Industria) que va donar llum a grans
empreses nacionals, com Iberia, Endesa, RENFE, Telefònica, …
1. En comerç exterior els nivells d’exportacions i importacions foren molt baixos.
2. En comerç interior existia un doble comerç:

- El del mercat oficial amb el control dels preus i la producció per part del règim, que
obligava als agricultors a vendre els productes a un preu estipulat i després l’administració
els venia a un preu regulat.
- I el de l’estraperlo o “mercat negre”, on la gent se les ingeniava en aquest “mercat

il·legal” per poder intercanviar productes, amb enseny que les autoritats no els pillesin.
3. Ademés es va mantenir, fins a 1952, les cartilles de racionament en aliments de

primera necessitat com pa, ous o llegums, la carn i el peix eren de lux, no hi havia menjar
per a tots, d’ahi que la societat espanyola de la postguerra visquera en la fam i la misèria.
19. El règim franquista definició breu. Evolució econòmica i política a l'època del
«desenvolupisme»>(1959-73).
EVOLUCIÓ ECONÒMICA
Amb la fi de l’aïllament i l’entrada dels Tecnocrates en el govern de 1957, la política
econòmica fou cada vegada més favorable a l’economia de mercat (capitalisme) i en 1958
Espanya es vinculaba a l’OECE i al FMI (Fons Monetari Internacional), de manera que
s’abandonava la fase d’autarquia i racionament.
En 1959 s’aprovava el Plan de Estabilización, que pretenia l’obertura econòmica

internacional i el desenvolupament econòmic; pero al 1961, tot i haver-se superat els
obstacles del pla, va augmentar l’atur i molta gent es va veure forçada a l’emigració.
52

MBB
El creixement econòmic als anys 60 i 70 es va asentar sobre 3 motors:
1.Les inversions de capital estranger.
2. L’emigració moderna, on el destí era França, Alemanya o Suïssa, el perfil de l’emigrant

era varó adult (25-45 anys) solter i sense qualificar, tot i que, també, hi hagueren pares de
família que anaren primer a l’estranger i després portaren a la dona i fills. Aquesta emigració va
equilibrar la balança de pagaments, gràcies a les remeses de divises enviades va, reduir
l’atur, va augmentar els salaris en el medi rural i millorar la formació professional.
Però, la crisi del petroli de 1973 va afectar a les indústries dels països europeus de destinació i
molts emigrants espanyols varen retornar.
3. El turisme de “sol i platja”, que va aconseguir la terciarització de la societat espanyola i la

modernització de les formes de vida pel contacte amb els estrangers. A més, el turisme va
provocar l’augment de l’activitat hotelera i l’inici del boom immobiliari a les costes

espanyoles (als anys 60 i 70 es quan s’inicia la construcció d’edificis a Benidorm o Gandia, el
canvi en les costes del Sol andalusa, valenciana i alacantina, Brava i Daurada catalanes, a les Illes
Balears, Canàries, etc...).
CANVIS SOCIALS ALS ANYS 60 I 70

La situació econòmica va millorar bastant: la indústria va créixer enormement, gràcies a
les demandes d'automòbils (SEAT 600) i altres productes com televiors i electrodomèstics, i al
comerç les exportacions es multiplicaren per 10.
Entre 1960 i 1975 va augmentar la població a Espanya (30 milions a quasi 36) per la baixada
de la mortalitat i una natalitat que es mantenia elevada (“baby boom” dels 60). A més es va viure
l’èxode rural, amb migracions de l’interior peninsular a les ciutats, moltes eren famílies
empobrides que emigraren en busca d’una millor vida, però sense cap formació i vivint en pisos
petits a barris suburbials.
I en aquests anys es produïria la modernització de la societat espanyola, per: la

industrialització i urbanització del país, l’augment del consum, el sorgiment de classes
mitjanes, l’incorporació de la dona al mercat laboral i als estudis, la secularització i el ja
mencionat turisme.
EVOLUCIÓ POLÍTICA
L’obertura del règim fou obra del sector tecnòcrata del govern de 1965, al qual identificaren
amb l’Opus Dei; aquest govern va dur a terme:
● La creació del TOP (Tribunal d’Ordre Públic), pel qual els “delictes” ja no passaran
per jurats militars, sinó per civils.
● La Llei de Bases de la Seguretat Social, començant així un incipient Estat del
benestar a Espanya.
● La nova Llei de Premsa i Impremta que suprimia la censura prèvia.
● La Llei Orgànica de l’Estat, concebuda per fer aparentar que el règim era una
“democràcia” orgànica.
● I es va nomenar a Joan Carles (net d’Alfons XIII) com a successor de Franco per la
nova Ley de Sucesión (1969).
53
MBB
Però, existien 2 línies polítiques enfrontades en el Consell de Ministres: Inmoblistes i
Oberturistes , lo que va augmentar les tensions en el govern de 1969 i, finalment, va sortir
vencedor Carrero Blanco ( mà dreta de Franco).
20. El règim franquista: definició breu. La crisi final del règim (el tardofranquisme)
(1973-75).
TARDOFRANQUISME (1973-1975)
Carrero Blanco començava a dominar tota l’esfera política, de fet es va convertir en el primer
president del govern amb Franco, però l’atemptat terrorista d’ETA contra ell (on va volar pels
aires amb el seu cotxe) va acabar amb la seva vida en 1973.
El va succeir Arias Navarro, però un any després el seu govern era incoherent, sotmés a
pressions oberturistes i a sectors involucionistes, en setembre de 1975 va decidir
l’execució de 5 etarres, la qual cosa va portar a una enorme protesta arreu d’Europa contra el

règim.
MORT DE FRANCO (20-11-1975)

El franquisme en els seus darrers anys era cada vegada menys franquista i Franco dedicava el
seu darrer any de vida a aprendre a parlar i caminar. La seva mort arribava el 20 de
novembre del 1975 a causa d’una agonia i va suposar la fi del règim, ja que ningú creia en el
franquisme sense Franco. La societat espanyola ja estava preparada per a la democràcia i
esperava “amb ànsia” la mort del dictador per iniciar la transició, de manera que la pretensió
expressada per Arias Navarro que el dictador deixava el futur d’Espanya “atado y bien
atado” era tan sols una il·lusió sense fonament; seria qüestió de devora 2 anys el que tardaria a
aplegar la democràcia.
DESCOLONITZACIÓ DE L’ÀFRICA ESPANYOLA
1. En 1968 se li otorgava la independència a Guinea Equatorial (colònia espanyola

des de 1926).
2. En 1969 el territori d’Ifni, situat al protectorat espanyol, va ser cedit al Marroc.
3. Pel que fa al Sahara Occidental, el govern franquista va decidir, a proposta de l’ONU i
del Front Polisari, celebrar un referèndum d'autodeterminació d’aquest territori.
Però, realment el que va passar fou que, al novembre de 1975, el rei Hassan II de
Marroc, aprofitant la greu malaltia de Franco, va organitzar la Marxa Verda per
envair pacíficament el Sàhara. Davant del perill bêl·lic amb el Marroc i amb Franco
agonitzant, el govern d’Arias Navarro va claudicar i el 14 de novembre de 1975 va
signar l’acord de Madrid, pel qual es donava el territori sahrauí al Marroc i
Mauritània.
54

“Transició i
Democràcia
(1976-2020)”
UNITAT 9
55
MBB

MBB
preguntes breus
44. Què va ser la Transició Democràtica, i quins foren els principals problemes que
va haver d'afrontar?
45. Quines caracteristiques presentà l'Estat de les autonomies establert per la

Constitució de 1978? Explica breument el cas de l'estatut de les Illes Balears.
46. Quines foren les principals característiques de l'evolució política espanyola entre
1982 i 2016? Esmenta els noms dels presidents del govern espanyol que hi va haver
en aquest període i indica entre paréntesis a quin partit pertanyia cada un d'ells i
durant quins anys ocupà el càrrec.
Entre les característiques principals de l’evolució política trobem que les eleccions del 1982 foren
guanyades pel PSOE i Felipe González fou escollit president del govern i en les eleccions de

1986 i 1989 va haver de pactar amb nacionalistes bascos i catalans per governar. A més, amb
ell Espanya va entrar a la CEE i es va crear la LOGSE per la qual es va crear la ESO. A que partir
dels anys 90, el PSOE va entrar en una lleugera crisi i les eleccions del 1996 van ser guanyades
pel Partit Popular i José María Aznar, fou escollit president del govern. Aquest primer
govern va coincidir amb un gran creixement econòmic, però també va patir el terrorisme
d’ETA. En les eleccions de març del 2000 el PP d’Aznar obtingué la majoria absoluta i
també, es produí: al 2002 un desastre ecològic i, després de l’atac terrorista a Nova York (11-S), en
2003 l'alienació als Estats Units amb el suport en la invasió d’Iraq.
D’altra banda, Aznar va proposar Mariano Rajoy com a líder del PP per a les eleccions de
març del 2004, però l’11 de març, un atemptat terrorista de l’organització terrorista Al-Qaeda,
a l’estació de trens d’Atocha de Madrid, va alterar dramàticament la campanya electoral. Al
2004 el PSOE va aconseguir la victòria i Zapatero va ser elegit president del govern.
El govern Zapatero va dur a terme una sèrie de lleis que vna regularitzar la situació dels
immigrants i el matrimoni homosexual, entre altres coses. Però, el govern va haver de fer
front a la crisi financera internacional iniciada al 2008 i va haver d’imposar una política
d’austeritat, que va provocar el descontentament de la població. Amb tot, Zapatero va
avançar les eleccions per al novembre del 2011, on es va produir la victoria del PP i Mariano
Rajoy fou elegit president del govern i va haver de fer front a l’esclat dels casos de corrupció i
l’augment de l’independentisme català, que va començar amb l’enfrontament d’Artur Mas,
però de seguida el govern de Rajoy va imposar l’article 155 que suprimia el govern català.
Amb tot, arribem a la fi del bipartidisme: al juny del 2014 el rei Joan Carles I va abdicar i el
seu fill Felip VI va accedir al tron.
Al 2015 es van celebrar unes noves eleccions generals que varen ser guanyades pel PP, però,
aquestes eleccions no van poder constituir un govern amb prou suport parlamentari, per lo que
56

MBB
es van convocar noves eleccions per al 2016, les quals van donar un resultat similar; tot i això, a la
tardor del 2016 el PSOE va decidir abstindre's i Rajoy fou investit de nou president.
47. Quines foren les característiques principals de l'evolució política balear entre
1983 i 2015? Esmenta els noms dels presidents del govern de les Illes Balears que hi
va haver en aquest període i indica entre parèntesis a quin partit pertanyia cada un
d'ells i durant quins anys ocupà el càrrec.
preguntes llargues
21. La transició democràtica (1975-82): concepte i característiques. La Constitució de

1978, l'Estat de les autonomies i l'Estatut d’ Autonomia de les Illes Balears.
La transició democràtica és el període de la història contemporània d'Espanya en què el país

va deixar enrere el règim dictatorial del general Francisco Franco (1975) i va passar a regir-se
per una Constitució que restaurava la democràcia.
Després de la mort de Franco, Joan Carles I de Borbó fou designat cap de l’Estat i Arias
Navarro president del govern, continuant amb l’immobilisme fent ús de la repressió
policial contra les mobilitzacions populars. Però, els reformistes van acabar forçant la
dimissió d’Arias Navarro en 1976, i va ser substituït per Adolfo Suárez. Aquest va proposar
la Llei de Reforma Política (LRP), la qual va ser aprovada per les pròpies Corts Franquistes,
establint un sistema bicameral, elegit per sufragi universal i anunciant les futures eleccions
democràtiques (1977) configurant un nou escenari polític amb: la UCD (Unión Centro
Democrático); els partits d’esquerra, amb Felipe González i Alfonso Guerra; el PCE
(Partido Comunista de España), amb dirigents històrics com Santiago Carrillo; la nova AP
(Alianza Popular) liderada per Fraga Iribarne i altres exministres franquistes; i les formacions
nacionalistes catalanes (PDC, Plataforma Democràtica per Catalunya amb Jordi Pujol) i
basques (PNV, Partit Nacionalista Basc).
A més, l’actual Constitució espanyola fou redactada per 7 diputats i sotmesa a referèndum
pels ciutadans, que votaren majoritàriament a favor d’aquesta i segueix vigent fins l’actualitat.
Aquesta constitució de 1978 defineix Espanya com un “Estat social i democràtic” organitzat
com una monarquia parlamentària i amb divisió de poders: el legislatiu format per Congrés
i Senat elegits per sufragi universal dels i les majors de 18 anys, l’executiu que és el govern central
i el judicial amb tribunals i jutges independents, i que té el Tribunal Constitucional com a
instància suprema. A més otorga una amplia declaració de drets i llibertats polítiques, socials i
culturals entre altres. Finalment, reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden
constituir en Comunitats Autònomes.
També es va construir l’Estat de les Autonomies, la qual va tenir dues etapes: una
preautonòmica, on es va concedir l’autonomia a les nacionalitats històriques: es restableix
la Generalitat de Catalunya i després es formava el Consell General del País Basc i es
constituïa la Xunta de Galicia. Amb la Constitució ja aprovada, es van elaborar els estatuts
d’autonomia de totes les CCAA, seguint l’article 143 , excepte Navarra i Andalusia, per
l’article 151.
Les Illes Balears manifesten la seva voluntat de constituir-se en comunitat autònoma, que es
regularà i s'ordenarà segons aquest Estatut. L'Estatut d'Autonomia es fonamenta en el principi
57
MBB
de cooperació entre els pobles que formen la comunitat insular, per vies de solidaritat,
aproximació i respecte mutu, que fan possible una vida col·lectiva en harmonia i progrés. El
poble de les Illes Balears, a través del seu Estatut, proclama com a valors suprems del seu
autogovern el sistema democràtic que s'inspira en la llibertat, la justícia, la igualtat i la defensa
dels drets humans, així com la solidaritat entre tots els pobles d'Espanya.
Amb tot, arribem a l’etapa del consens polític on la Transició va coincidir amb la crisi
econòmica internacional, iniciada en 1974, per la pujada del preu del petroli; i la crisi
energètica va provocar que moltes empreses feren fallida i augmentarà l’atur. Per abordar la crisi,
es va cercar el consens en els Pactes de la Moncloa (1977), pels quals es va permetre a l’Estat
recaptar més i de manera més justa, amb: l’impost extraordinari sobre el patrimoni i
l’impost sobre la renda de les persones físiques o IRPF.
Al 1979, trobem les eleccions de nou guanyades per la UCD; però per les divisions internes
dins la propia UCD, van generar el 1981 la dimissió d’Adolfo Suárez.
Durant la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, el colpisme militar va aprofitar l’ocasió i el 23

de febrer de 1981 un grup de guàrdies civils, encapçalats per Antonio Tejero, van envair el
Congrés i van retenir als diputats, mentre el capità general Milans del Bosch treia els tancs
per València per imposar el cop d’estat; però la compareixença del rei Joan Carles a la televisió,
la mateixa nit del 23-F, provocaria el fracàs de l’intent del cop d’estat. Així doncs, el govern de
Calvo Sotelo no va aconseguir frenar l’autodestrucció de la UCD; es van dissoldre les Corts

(1982) i es van convocar eleccions generals, que donaren la victòria al PSOE, marcant així el
final de la transició.
58

DE TEXT
COMENTARIS
59
MBB

MBB
TRACTAT D’UTRECHT

Tenim al davant un mapa històric polític d’Europa, a l’any 1713 que tracta sobre els canvis
territorials derivats del tractat d’utrecht, que va marcar la fi de la guerra de successió espanyola
1701-714.
Si analitzem el mapa podem observar els següents canvis territorials a Europa: el color taronja
trobem Espanya en la qual degut a la victòria de les tropes de Felip V en la guerra de successió s'ha
imposat l’administració castellana sobre els antics regnes de la corona d'Aragó, els quals ara si
troben dins un mateix estat unit i centralitzat, que es la Espanya borbonica. A continuació, a canvi
de ser reconegut Felip V com a rei de la monarquia hispànica trobem els territoris cedits per
Espanya als següents països, en color verd trobem Flandes (Bèlgica) i els territoris italians del
Milanesat o Milà, Sardenya i Nàpols que foren entregats a l’imperi Austríac; en color marró veiem
Sicilia que ha sigut entregat a Savoia. I en color vermell trobem els territoris de Gibraltar i Menorca
que van ser cedits al Regne Unit.
Abans de detallar la configuració política del mapa, hem d’explicar que ha succeït al territori
hispanic abans de la firma del tractat d'utrecht: L’any 1700 es produeix la mort sense descendència
de Carles II (l’últim rei de la casa d’Àustria a la monarquia hispànica), els candidats a succeir-lo
pels vincles familiars foren: el francès Felip d’Anjou de la casa Borbó i l’arxiduc Carles de la casa
Habsburg ; però el “confús” testament de Carles II designa com a successor al candidat borbó amb
el títol de Felip V d'Espanya. Amb tot, l’elecció de Felip d'Anjou provocaria l’esclat de la Guerra de
60

MBB
Successió en 1701, tant a nivell nacional, ja que l'arxiduc reclamava el seu dret al tron, com
internacional, doncs el poder dels Borbó s'enfortiria a Europa, aleshores es formen dues coalicions
europees: La Gran Aliança a favor de l’arxiduc Carles formada per l’imperi d’Àustria, Països Baixos,
Anglaterra i Portugal, així com els regnes de la Corona d’Aragó (Principat de Catalunya, Regnes
d'Aragó, València i Mallorca). Mentre que, els partidaris de Felip d’Anjou foren França, els
territoris de Castella i les Vascongades (Navarra i País Basc).
Amb tot, ens trobem al moment històric que representa el mapa, que es el any 1713 en el qual la
guerra de successió es donaria pràcticament per finalitzada amb la signatura de la pau entre els
països enfrontats amb els tractat d'utrecht que es el que hem analitzat al mapa, pel qual es va
reconèixer a Felip V com a rei d’Espanya a canvi de no ser un mateix borbó rei de França i Espanya,
cedir els territoris comentats al mapa i entregar privilegis comercials al Regne Unit amb America
Hispanica.
En conclusió en aquest mapa hem analitzat els territoris que van haver d’entregar Espanya als
països Europeus amb els quals estaven en conflicte en la Guerra de Successió per a que Felip V fora

rei del nostre país. Això va comportar la perdua del territoris Europeus que l’imperi espanyol havia
tingut als segles XVI i XVII i a més perdre definitivament Gibraltar que mai mes tornara a ser
espanyol i la nostra illa de Menorca que si es recuperara a final del segle XVIII.
61
MBB
DECRETS DE NOVA PLANTA ALS REGNES DE VALÈNCIA I ARAGÓ
Tenim al davant un text de caràcter jurídic, ja que és tracta del primer Decret de Nova Planta
imposat per Felip V d’Espanya el 29 de juny del 1707, des del seu palau del Buen Retiro (Madrid),
concretament és el decret-llei d’abolició dels furs dels regnes de València i Aragó, després de la seva
derrota en la Batalla d’Almansa, en plena Guerra de Successió espanyola (1701-1714).
Si analitzem el text, podem observar que aquest està dividit en dues parts:
A la primera part, Felip V considera que els regnes d’Aragó i València han faltat al jurament de

fidelitat com a nou monarca espanyol, ja que aquests territoris han donat suport a l’arxiduc Carles
d’Àustria en la Guerra de Successió. Però, hem d’afegir que aquests regnes van donar suport a
l’arxiduc perquè aquest havia promès als regnes de l’antiga Corona d’Aragó (València, Aragó,
Mallorca i Principat de Catalunya) que respectaria els seus furs propis i institucions històriques tal
com havien fet els anteriors reis de la monarquia hispànica als segles XVI i XVII que, també, eren
de la casa d’Àustria (Carles I, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II).
Així doncs, a la segona part del text, Felip V, que no perdona la seua traïció i, també, volent
aconseguir la unificació i centralisme del país, decreta que aquests territoris (Aragó i València)
perdran tots els seus furs propis, les llibertats i privilegis tradicionals. A més, Felip V afirma que
s’até al dret de conquesta per fer efectiva la seva sobirania i amb aquest decret-llei fa ús del seu
poder absolut. Amb tot, Felip V acaba dient que és convenient uniformitzar i centralitzar tots els
seus regnes, de manera que redueix els antics regnes d’Aragó i València a les mateixes lleis,
costums, institucions… que les de Castella; a més d’obligar-los a parlar la llengua castellana.
Perdent així (aquests antics regnes) els furs i institucions que havien gaudit fins ara.
Abans de comentar el context històric deuriem analitzar els antecedents: L’any 1700 es produeix la
mort sense descendència de Carles II, els candidats a succeir-lo pels vincles familiars foren: el
francès Felip d’Anjou de la casa Borbó i l’arxiduc Carles de la casa Habsburg; però el
“confús” testament de Carles II designava com a successor al candidat borbó amb el títol de Felip V
d'Espanya. Amb tot, l’elecció de Felip d'Anjou provocaria l’esclat de la Guerra de Successió en
1701, nivell internacional perquè el poder de la dinastia borbònica s’enfortiria (al fer-se amb els
regnes de França i Espanya) i a nivell nacional perquè l’arxiduc Carles reclamava el seu dret al tron
(però sols anem a parlar del que afecta a la part nacional que és del que tracta el text): L’arxiduc
Carles va rebre el suport dels regnes de la Corona d’Aragó (Principat de Catalunya i els regnes de
València, Aragó i Mallorca), degut a que aquest candidat havia promès respectar els seus furs i
institucions hidotòrics; els seus partidaris foren anomenats maulets. Mentre que, els partidaris de
Felip d’Anjou eren els territoris de la Corona de Castella, incloent les Vascongades (Navarra i País
Basc), i algunes persones de la Corona d’Aragó que havien donat suport al Borbó, els anomenats
botiflers (traïdors).
62

MBB
Amb tot, arribem al moment històric del text, el qual s’ha produit després de la batalla
d’Almansa el 25 d’abril de 1707 que va donar la victoria incontestable a les tropes de Felip V i
va suposar la caiguda del regnes de València i d’Aragó, als quals el borbó, com diu al text “por
derecho de conquista” aplicaría els primer Decrets de Nova Planta ja analitzats.
En conclusió, el Decret de Nova Planta sobre Aragó i València el 29 de juny del 1707 suposa la
desaparició dels furs i institucions tradicionals d’aquests antics regnes de la Corona d’Aragó, als
que s’unirien Mallorca i Catalunya amb la fi de la Guerra de Successió, establint-se així als territoris
hispànics peninsulars un Estat centralitzat i unit baix les regles de Castella, suposant així el
naixement de l’estat espanyol (que acabaria formant-se entre finals del segle XVIII i inicis del XIX).
DECRET DE LLIBERTAT DE COMERÇ AMB AMÈRICA
Tenim al davant un text de caràcter jurídic, ja que es tracta del Decret de Llibertat de Comerç amb
Amèrica que va ser signat l’any 1778 pel rei espanyol Carles III (1759-1788) dins del seu regnat
caracteritzar pel Despotisme Il·lustrat.
Si analitzem el text, observem que aquest està constituït per un sol paràgraf escrit per Carles III: al
principi del text Carles III explica que el seu objectiu principal és garantir la felicitat dels seus
súbdits, tant dels seus regnes, fent referència als de la península ibèrica; com amb les indies on fa
referència als territoris hispànics. Cal afegir que Carles III busca la felicitat del seu poble perquè és

un monarca del Despotisme Il·lustrat (tot per al poble, però sense comptar amb ell) que és aquella
monarquia que, a partir de refores il·lustrades (però dins l’absolutisme), busca millorar el seu país.
Per això al final del text, Carles III considera que el millor per al poble espanyol serà l’establiment
d’un comerç lliure i protegit amb els territoris hispànics a Amèrica, ja que així ell considera que
podrà millorar l’economia “agricultura i industria” dels seus dominis que són tant la Península
Ibèrica (Europa) com els territoris d’Amèrica del Sud i Central, d’aquesta manera el seu criteri
beneficiaria als espanyols dels dos hemisferis.
Abans de comentar el context històric deuriem analitzar els antecedents: Carles III de Borbó era el
tercer fill de Felip V (el qual va introduir la dinastia borbònica a la monarquia hispànica) accedí al
tron l’any 1759, després de la mort del seu germà Ferran VI i va dur a Espanya als seus ministres
italians reformistes (ja que havia regnat a Nàpols entre 1735-1759) amb els quals va iniciar el
Despostisme Il·lustrat i va tur a terme reformes que modernitzaren l’Espanya del segle XVIII. Tot i
que després d’un motí contra el seu ministre Squillace (per haver prohibir l'ús de barrets d’ala
ampla i capes llargues),els seus ministres italians foren substituïts per ministres espanyols
il·lustrats com Floridablanca, Campomares, Jovellano o Aranada, amb els quals es va millorar
l’Hisenda pública i es modernitzaren les ciutats.
Seguint el text que hem comentat ens hem de detindre en la política exterior del seu regnat, on a
part del Decret analitzat, Carles III havia recuperat Menorca (que mai més deixara de ser
espanyola) i va suprimir la Casa de Contratación (institució que controlova el tràfic comercial amb
Amèrica existent des del segle XVI a Sevilla i traslladada a Cadis al segle XVIII), per la qual cosa
desapareixia l’exclusiu monopoli comercial americà que aquesta tenia provocant així que altres
ports espanyols com Barcelona pogueren vendre els seus productes a Amèrica i així progressar la
seva economia. Però també, endinsanos en el Decret ja analitzat, països com Anglaterra o Països
Baixos podran, a partir d’ara, comercialitzar amb els territoris espanyols d’Amèrica.
En conclusió, en aquest tex hem pogut veure com es va desenvolupar part de la politica exterior del
regnat de carles III, amb la liberalització del comerç amb América que va provocar que a partir
63

MBB
d’aquell moment la millora econòmica de territoris com Barcelona i una obertura al comerç
exterior, ja que Castella ja no controla el monopoli comercial amb Amèrica. No obstant això,
aquests territoris americans deixaran de ser espanyols durant el regnat de Ferran VII (1814-1833).
ABDICACIONS DE BAIONA
Tenim al davant un text de caràcter polític-jurídic que forma part del document de les
abdicacions de Baiona que van tenir lloc el 5 de maig de l’any 1808 en la ciutat francesa de
Baiona. En aquest cas, l’autor no és individual ja que va ser redactat per Ferran VII i el seu
pare Carles IV. La intenció d’aquests era abdicar la corona d'Espanya a favor de
l’emperador francès Napoleó Bonaparte, qui establiria al seu germà Josep I Bonaparte com
monarca a Espanya.

Si analitzem el text, consta de dos grans parts: la primera (1a a 5a línia) recull l'abdicació
de Ferran VII al seu pare Carles IV i el segon (6a línia al final) la renúncia d'aquest darrer a
favor de Napoleó Bonaparte.
Pel que fa la primera part, cal destacar el to forçat amb què Ferran cedeix el poder a Carles.
Mesos abans Ferran havia obligat a abdicar al seu pare després de la celebració del motí
d'Aranjuez. Portava només dos mesos en la corona espanyola quan Napoleó l'obliga a
renunciar al tron. Per tant, no resulten creïbles els bons desitjos amb què suposadament
Ferran es dirigeix al seu pare, ja que darrere d’aquestes paraules trobem l’ombra de
Napoleó.
Pel que fa la segona part, Carles IV cedeix el tron a Napoleó Bonaparte per garantir la
felicitat dels ciutadans espanyols. Afirma que Napoleó és l'únic capacitat per a establir un
ordre a Espanya. Finalment, aporta una sèrie de preceptes que han de ser respectats per
damunt de tot: mantenir la unitat territorial d'Espanya i respectar la religió catòlica com a
única permesa.
Abans de comentar el moment històric, hauríem d’analitzar els antecedents d’aquest fet
històric: pel Tractat de Fontainebleau (1807) Espanya permet el pas de les tropes de
Napoleó per envair Portugal en un intent de repartirse-la entre França, Espanya i el propi
Godoy, però açò acabarà suposant la invasió d’Espanya per part de l’imperi napoleònic, i
quan les tropes franceses arriben a Madrid, el poble espanyol es sentirà envaït i es produirà
el Motí d’Aranjuez (març del 1808), pel qual Godoy és arrestrat ja que havia permès
el pas dels francesos per Espanya i Carles IV ha d'abdicar en el seu fill Ferran.
Amb tot, arribem al moment històric del text, Carles IV solicitarà a Napoleó que parli
amb el seu fill per a que li retorni el tron, és quan es produeixen les Abdicacions de
64

MBB
Baiona (maig 1808), ja que Napoleó va obligar a Carles i Ferran a anar a la ciutat
francesa on serien “segrestats” i acabarien abdicant en el propi Napoleó, qui acaba
entregant Espanya al seu germà Josep I Bonaparte (1808-1813).
En conclusió, la majoria de la població espanyola no reconeix a Josep I Bonaparte com a

rei i quan els espanyols s'adonen que Ferran VII està pres a Baiona esclata la guerra del 2
de maig (Guerra del Francès o Guerra de la Independència, la qual acabarà amb el Tractat
de Valençay (desembre 1813), pel qual Napoleó renuncia a Espanya i Ferran VII es
converteix en el nou monarca espanyol de 1814 al 1833.
CONSTITUCIÓ DE 1812

Tenim al davant un text de caràcter jurídic, que tracta de la Constitució de Cadis (llei fonamental
que fixa l'organització política d'un estat i estableix els drets i les obligacions bàsiques dels
ciutadans), coneguda com “La Pepa”, que va ser promulgada el 19 març de 1812 (dia de Sant Josep)
a Cadis per les Corts Generals espanyoles.
Si analitzem el text podem observar que es divideix en diferents articles, destacant en concret els
números 3, 4, 15, 16 i 17, en els quals s’expressa el següent: en el tercer, es manifesta la possessió
del poder en mans del poble, és a dir, els espanyols; per tant, la sobirania ja no resideix en el rei, de
manera que aquest ja no gaudeix del control total, i la monarquia absoluta passa a ser
constitucional. Seguidament, en el quart article, es parla sobre la creació dels drets individuals, i es
menciona que la nació ha de ser l’encarregada de protegir tant la llibertat civil, com la propietat, i la
resta de drets legítims, com per exemple la llibertat individual. En últim terme, els articles 15, 16, i
17 fan referència als diferents poders de l’Estat. Per un costat, en el número 15, menciona el poder
legislatiu, el qual resideix en les Corts espanyoles, formades pels diferents representants triats pel
poble espanyol (en aquell moment el vot era per sufragi masculi). D’altra banda, en el número 16,
es parla sobre el poder executiu, que continua estant en mans del rei. Per últim, en el número 17, es
refereix al poder judicial, que resideix en els tribunals de justícia.
Abans de comentar el context històric, hauríem d’analitzar els antecedents immediats: la

Constitució de Cadis, que és el primer text constitucional de la història d’Espanya, això significaba
la participació del poble, així com, en certa mesura, la possessió de poder en mans d’aquest.
Amb tot, arribem al moment històric del text el qual apareix durant la Guerra del Francès, que
s’inicia el 2 de maig de 1808 amb l’alçament espontani dels madrilenys contra la invasió
napoleònica a favor del rei Ferran, que va ser seguit a tota Espanya. Aquesta va suposar la formació
de diferents formacions polítiques. Per una banda, el bàndol dels Afrancessats, lleials a Josep I
Bonaparte i que es senten vinculats al programa reformista de la nova monarquia; i l’altre bàndol
dels Patriòtics, que s'oposaven a la invasió i volien a Ferran VII com a rei, però estaven dividits en:
Privilegiats (demanaven la continuació de la monarquia absoluta), Il·lustrats (buscaven una tímida
reforma del sistema) i Liberals (lluitaven per la transformació d’Espanya en un sistema
Liberal-Constitucional).
L’any 1810 els liberals aprovaren una sèrie de decrets a Càdis i la posterior promulgació de la
Constitució de 1812, ja analitzada.
65
MBB
En conclusió, la Constitució de 1812 va ser el primer text constitucional de la història d’Espanya; i
en aquesta s’establia, entre altres, la divisió de poders (com va mencionar l’il·lustrat Montesquieu),
així com la tenència de la sobirania en el poble. No obstant, quan va arribar al tron Ferran VII, el
monarca no jurà la constitució. Tot i això, anys després, en 1820 la reestableix, i en 1823 tornà a
abolir-la.
MANIFEST DELS PERSES
Tenim al davant un fragment de text, concretament un manifest: el Manifest dels Perses. Així
doncs, es tracta d’un text històric-literari, una font primària que data del 12 d’abril de 1814 , que fou
redactat i signat per 69 diputats absolutistes a Espanya i dirigit al rei Ferran VII, amb una finalitat
privada.
Si analitzem el text podem observar que trobem tres paràgrafs, els primers dos formats per cinc

línies i el tercer per set. El text comença amb la frase “La noblesa sempre aspira a distincions: el
poble sempre intenta igualtats…”, referint-se a que el poble vol que tots siguin iguals davant la
gent, mentres que els privilegiats expressen que el poble té cels de la noblesa i la noblesa es troba
preocupada per si el poble arribés a dominarla. A més, la intenció del text de justificar la
monarquia absoluta la trobem al segon paràgraf, on es diu que: “és una obra de la raó i de la
inteligència”, “subordinada a la llei divina, a la justícia i a les regles fonamentals de l’Estat” i
“obliga a l'obediència als qui s’hi neguen”. Per acabar, el desig de restablir l’Antic Règim culmina
en la demanda d’eliminar: “que se suspenguen els efectes de la Constitució i decrets dictats a
Cadis” i que les noves Corts deixessin d’exercir el seu poder.
Abans de comentar el context històric, haurem d’analitzar els antecedents immediats al Manifest
dels Perses: la Guerra del francès, la qual s’inicia el 2 de maig de 1808 amb l’alçament
espontani dels madrilenys contra la invasió napoleònica a favor del rei Ferran, que va ser seguit a
tota Espanya. Aquesta guerra va suposar la formació de diferents formacions polítiques: per una
banda, el bàndol dels Afrancessats, lleials a Josep I Bonaparte i que es senten vinculats al
programa reformista de la nova monarquia; i l’altre bàndol dels Patriòtics, que s'oposaven a la
invasió i volien a Ferran VII com a rei, però estaven dividits en: Privilegiats (demanaven la
continuació de la monarquia absoluta), Il·lustrats (buscaven una tímida reforma del sistema) i
Liberals (lluitaven per la transformació d’Espanya en un sistema Liberal-Constitucional). A més,
l’avanç francés va passar la Junta Central a Cadis on va convocar corts i al 1810 els liberals
aprovaren una sèrie de decrets i la posterior promulgació de la Constitució de 1812.
Amb tot, arribem al moment històric del text: el Manifest dels perses, redactat per 69 diputats
absolutistes amb Bernardo Mozo de Rosales al capdavant. A inicis del 1814, Ferran VII torna a una
Espanya on les corts esperen que juri la Constitució de Cadis i els decrets liberals, però aquest ,pel
contrari i atenent la petició formulada pels absolutistes al Manifest dels Perses, declarava nuls i
sense cap valor la Constitució i els decrets, a més de la persecució dels liberals.
66

MBB
Com a conclusió, el Manifest dels perses va suposar el restabliment de la monarquia absoluta i
l’Antic Règim i el fet de que Ferran VII aplicàs una política de retorn al passat va dur a terme una
dura repressió que significà la presó, l’exili o la pena de mort per als líders de la revolució liberal.
No obstant, després del pronunciament de Diego Riego en 1820, Ferran VII recuperà el liberalisme
però en 1823, després de la intervenció de la Santa Aliança, es retorna a l’absolutisme.
CONVENI DE VERGARA
Tenim al davant un text de caràcter polític-jurídic ja que es tracta del Conveni de Vergara, signat
pel general Espartero i el general Maroto al Cuartel general de Vergara el 31 d’agost de 1839 i que
posa fi a la Primera Guerra Carlina (1833-1840). A més d’això, va suposar el manteniment dels furs
bascos i la possible integració carlina a l’exèrcit reial. El seu caràcter és públic i el destinatari és la
nació espanyola.

Si analitzem el text, podem observar que trobem quatre articles; primer de tot. cal mencionar que
al primer pàrraf es presenten als dirigents que han acordat el conveni: Espartero (general isabelí i
liberal) i Maroto (general carlí transaccionista). Al primer article es narra el compromís
d’Espartero de respectar els furs bascos i navarros “recomendar … a proponer a las Cortes la
concesión o modificación de los fueros “. L'article 2n i 3r suposava el reconeixement per part dels
isabelins als oficials i comandaments que defendien al bàndol carlí, donant-los l'opció de retirar-se
i deixar les armes o de servir a l'exèrcit Nacional en defensa de la Constitució de 1837, el tron
d'Isabel II i la Regència. Finalment, l'article 4t facilitava la retirada dels generals, brigadiers, caps i
oficials que haguessin servit en els exèrcits del senyor Carles Maria Isidre.
Abans de comentar el moment històric, hauríem d’analitzar els antecedents d’aquest fet històric: en
1830 naixia la única filla de Ferran VII amb la seva esposa Maria Cristina, de nom Isabel, lo
qual va plantejar un nou problema successori a Espanya, doncs aquesta no podia succeir-lo
en el tron per la Llei Sàlica, per lo que Ferran l’acaba suprimint (Pragmàtica Sanció) i deixa el
tron en la seva filla, lo que provocarà que a la seua mort (1833) esclati un greu conflicte successori,
la I Guerra Carlina, ja que molts espanyols volien que el nou rei fos el seu germà Carles Maria
Isidre, amb tot s’enfrontaran els partidaris de Carles (carlins) contra els de la regent Maria
Cristina (cristins-isabelins). La guerra es va lliurar esencialment al País Basc i Navarra (tot
i que també s’estengué a parts de Catalunya, Aragó i València) i la podem dividir en 3 fases: de
1833-1835, el coronel carlí Zumalacarregui aconseguí imposar-se en el nord fins la seua mort
en el setge de Bilbao; en 1835-1837, els carlins penetrraen en territori isabelí arribant
inclus a Madrid i Cadis.
Amb tot arribem a la tercera fase de la guerra, la qual sera el moment històric del text, de
1837-1840 els carlins estaven dividits (Transaccionistes i Intransigents) i foren derrotats pel
general Espartero; a més, en el Conveni de Vergara (1839) entre Maroto i Espartero es va
67

MBB
posar fi al conflicte, a més del manteniment dels furs bascos i la possible integració carlina a
l’exèrcit reial.
En conclusió, amb el Conveni de Vergara es posa fi a la Guerra Carlista, i es pretén amb el

document una conciliació entre els dos bàndols. A més es fan acords com el respecte dels furs del
País Basc i Navarra. Tot i així, el Conveni de Vergara no va aconseguir acabar definitivament amb el
moviment carlista, que es reprendrà amb els descendents de Carles Maria Isidre i que donarà lloc a
una Segona Guerra Carlista (1846-1849) i fins i tot una Tercera Guerra Carlista (1872-1875) per
oposició a la monarquia estrangera d'Amadeu I de Savoia (1871-1873).
CONSTITUCIÓ MODERADA DE 1845
Tenim al davant un text de caràcter històric-jurídic que tracta sobre la Constitució moderada de
1845 durant el govern de Narváez a la Década Moderada (1844 - 1854). Doncs es tracta d’un text
públic a través d’una font primària, dirigit a tota la societat espanyola i redactat per la comissió del

govern encarregada d’elaborar el projecte de Constitució i signat per Isabel II.
Si analitzem el text, podem observar que la Constitució de 1845 substituïa a la de 1837 i, en canvi
d’aquesta que posseïa un caràcter liberal, la del 1845 era de caràcter moderat amb característiques
pròpies del moderantisme. Així, destaca el primer apartat que fa referència a la sobirania que ja no
serà nacional sinó “compartida del rei i les Corts”. El segon punt ens explica el “reforçament del
poder reial” de la reina com a cap d’Estat mitjançant la destitució i nomenament dels ministres, la
dissolució de les Corts i establint el dret a “vet” de la reina a les seves decisions. El tercer apartat
ens exposa el nou funcionament del poder legislatiu, el qual funcionarà amb un “sistema
bicameral” on el Senat serà una “designació reial” entre la noblesa i el Congrés dels Diputats serà
elegit per un “sufragi censatari” molt restringit. Al quart apartat es presenta un règim local
centralista, amb una “centralització administrativa i uniformitat de tot el territori”. Al cinquè punt
es proclama la “confessionalitat catòlica de l’Estat i obligació a mantenir el culte i el clero”, per tant,
Espanya tornarà a ser un estat confessional. Al sisè apartat és imposada una administració local i
provincial controlada pel “poder executiu”, és a dir, la reina i els ministres. Doncs els diputats i
governadors seran elegits per designació reial, la reina va nomenar als alcaldes de grans municipis i
capitals de província (Llei d’Ajuntaments). El setè apartat proclama la “supressió” de la Milícia
Nacional i es crearà la Guardia Civil. El vuitè punt declara la “fragmentació dels drets i llibertats”,
d’aquesta manera, hi haurà notables restriccions.
Abans de comentar el context històric, hauriem d’analitzar els antecedents immediats a la

Constitució de 1845: prèviament les eleccions de 1837 donen la majoria als moderats, per la qual
cosa els progressistes esclataren una nova insurrecció que va provocar la caiguda de la regent de
Maria Cristina. Així, el general progressista Espartero va assumir la regència, però el motí a
Barcelona que va ser contestat per Espartero amb el bombardejament de la ciutat, va liquidar el
poc prestigi que li quedava. De seguida, el moderat Narvaez va organitzar un nou pronunciament
des de França, la qual cosa va provocar que els moderats recuperaren el poder i Espartero dimitirà i
s’exiliarà a Anglaterra. Poc després les corts van proclamar la majoria d’edat d’Isabel II amb només
13 anys, convertint-se en reina d’Espanya.
68

MBB
Amb tot, arribem al moment històric comentat: la Dècada Moderada (1844-1854), on el monopoli
moderat ,durant aquests 10 anys, va ser fruit de l’elecció personal de la reina i d’unes eleccions
fraudulentes, que va provocar que els progressistes tingueren que fer ús del pronunciament militar
com a única manera d’arribar al poder. En aquest moment, cal destacar el govern de Narváez
(1844-1854) on va realitzar una sèrie d’actuacions, les quals hem destacar: la Constitució de 1845,
la creació de la Guàrdia Civil i la Llei d’Ajuntaments.
Com a conclusió, la Constitució de 1845 va suposar l’establiment de la sobirania compartida entre

corts i corona, un sufragi censatari molt restringit, un retallament de llibertats i l’establiment de
l’estat confessional, iniciant una década on Espanya serà governada moderadament.

Tenim al davant un text de caràcter jurídic ja que es tracta de la constitució espanyola signada al
1869. Aquesta constitució es situa al Sexenni Democràtic (1868-1874) durant el Govern
Provisional.
Al text proposat per a comentar hi ha 10 articles d’aquesta constitució. Si els analitzem, veiem que
l’article 2 explica que cap persona, ni espanyola ni estrangera, sirà detinguda ni empresonada,
llevat de que hi hagi comès un delicte i es pugui demostrar, és a dir, apareix la presumpció
d’inociencia actual. Segons l’article 3, el detingut passarà a disposició judicial a les vint-i-quatre
hores després d’haver sigut detingut. L’article 5 parla del dret a la propietat privada ja que cap
persona no podrà entrar al domicili privat de cap espanyol o estranger sense el seu consentiment.
L’article 16 ens parla sobre el sufragi universal masculí, i l’article 17 del dret de manifestar
lliurament les seves idees del dret a la reunió pacífica, del dret d’associar-se per a tots els fins de la
vida humana, entre altres. L’article 21, parla de l’aconfessionalitat, la nació està obligada a
mantenir el culte i els ministres de la religió catòlica, però es podrà practicar qualsevol religió.
L’article 32 ens parla sobre la sobirania, i és que aquesta resideix, essencialment, en la nació, de la
qual emanen tots els poders de l’estat, mentres que segons l’article 33, s’especifica la monarquia
com a sistema polític. Els últims dels dos articles que ens proposen per a comentar parlen sobre la
distribució dels poders, i és que, segons l’article 34, el poder legislatiu residirà a les corts, mentres
que el poder executiu pertanyerà al rei, i segons l’article 36, el poder judicial sirà exercit pels
tribunals.
La redacció i l’aprovació d’aquesta constitució va sorgir segons unes circunstàncies que

comentarem abans de parlar sobre el context històric. Tot aixó va sorgir degut a que l’any 1868 té
lloc el pronunciament militar de Topete, un brigadista dirigit per Prim. Aquests estaven en contra
de Isabel II i del govern moderat. Aquestos aconseguiren llevar de la corona a la reina Isabel,
començant així la Revolució Gloriosa i el Sexenni Democràtic. L’any següent, amb Prim com a
president del govern, i Serrano, un general unionista, com a regent, es forma un govern provisional.
A aquest govern es formen uns programes de reformes on s’accepta i es reconeix el dret de reunió i
associació, la llibertat de premsa, una reforma de l’ensenyament, una democratització
d’ajuntaments, el sufragi universal masculí i altres projectes. A aquest govern va convocar es va
mantenir la monarquia com a forma de govern, i era al rei qui tindrà el poder executiu, a més de
69
MBB
tenir la possibilitat de dissoldre les corts, que eren l’organisme públic al que pertenyia el poder
legislatiu. El poder judicial, era independent, i es creà un sistema d’oposicions per a ser jutges.
Degut a que, segons aquesta constitució, Espanya siría una monarquia, la tasca del president Prim
sirà la de trobar un nou reu per Espanya. L’afortunat que rebrà aquest títol seria Amadeu de
Savoia, procedent de Italia. Amadeu I només regnarà durant dos anys, ja que una gran part del país
(carlins, l’esglèsia, moderats, els republicans i els ciutadans que es trobaven a les elits) estaven en
contra seva.
Com a conclusió, el text a comentar contenia deu articles de la constitució de 1869, que indiquen
com seria el sistema polític espanyol d’aquell temps. Aquesta constitució va marcar unes pautes
diferents a abans, amb una llibertat més gran i uns principis democràtics una mica més ètics i
propers a l’actualitat, encara que no del tot, tot això impulsat per la Revolució Gloriosa de 1868 que
va destronar a Isabel II. A més, cal afegir que aquesta constitució fou modificada després de
l’abdicació d’Amadeu de Savoia, per canviar l’article de sistema polític monàrquic a republicà i així
poder proclamar-se la I República l’11 de febrer de 1873.
ABDICACIÓ D’AMADEU DE SAVOIA
Tenim al davant un text jurídic que tracta sobre l’abdicació d’Amadeu de Savoia, escrit al Palau de
Madrid el dia 11 de febrer de 1873 pel rei Amadeu I, un home jove, de 26 anys, procliu a una
concepció democràtica del paper de la monarquia, que va governar Espanya durant els anys

1871-1873.
Si analitzem el text podem observar que trobem dos paràgrafs en els que podem destacar el
següent: el text comença amb Amadeu de Savoia dient que des del inici del seu regnat, el país es
troba en una “lluita constant”. Aquest va patir l’oposició dels Moderats (que organitzaren el partit
alfonsí a favor de la restauració borbònica en el fill d’Isabel, Alfons), Carlins (seguien defensant una
monarquia tradicional), Republicans (volien ja la proclamació de la República), de l’Esglèsia (que
no volia jurar la nova constitució aconfessional), i l’elit dels diners (ja que el nou monarca
atemptava contra els seus interessos perquè volia regular el treball infantil i els salaris); a més va
tindre que viure 4 problemes greus: la 3a Guerra Carlina (1872-1875), la Guerra dels Deu Anys a
Cuba (1868-1878), les insurrecions dels republicans federalistes i la desintegració de la coalició
governamental (hi hagueren 6 governs diferents i es conovocaren 3 eleccions). Després, en l’últim
paràgraf manifesta que la seva intenció no és governar de manera dictatorial amb l’ús de les armes,
i 2 anys i 2 mesos després d’arribar al tron, el 10 de febrer de 1873 Amadeu I acabava presentant
l'abdicació al tron d’Espanya, doncs mai s’havia sentit respaldat pels espanyols.
Abans de comentar el context històric deuriem analitzar els antecedents immediats de l’abdicació
d’Amadeu de Savoia. El 18 de setembre de 1868 a Cadis es va produir el pronunciament militar
encapçalat per Topete i dirigit per Prim, que el va escampar per tota Espanya, contra el govern
moderat i la pròpia Isabel II, donant pas així a la Revolució Gloriosa i al Sexenni Democràtic, i uns
dies després es produiria la Batalla d’Alcolea que significà la derrota d’Isabel II i el seu posterior
exili. El 1869, Serrano com a regent, i Prim, com a cap del govern, formaren un govern provisional
en el qual s’hi posen ràpidamnet en marxa un programa de reformes. Al mateix temps, el govern
provisional va convocar eleccions a corts constituents al juny que van donar la victòria a la coalició
governamental (progressistes, unionistes i un sector dels democràtes), després aprovaren la
Constitució de 1869 (la més liberal de totes, amb règim polític monàrquic, sobirania nacional,
poder legislatiu en mans d’unes corts bicamerals escollides per sufragi de tots els homes de més de
25 anys, aconfessionalitat i augment de les llibertats). Després, Prim es va encarregar de trobar un
70

MBB
nou monarca, que fou l’italià Amadeu de Savoia, qui seria elegit rei per les corts al novembre del
1870. El problema vindria quan el dia 30 de desembre de 1870 es produí un fet que marcara el
regnat, ja que el general Prim, havia sigut assassinat en el famós atemptat al carrer del Turco de
Madrid contra el seu carruatge a tirs de pistola, per lo que el dia 2 de gener de 1871 Amadeu de
Savoia era proclamat rei sense el seu conseller més fidel, lo que feia temer la pròpia vida del nou
monarca.
Amb tot, arribem al moment històric del text. Com a conseqüència, la monarquia d’Amadeu de
Savoia fracassa, i es proclama la Primera República el dia 11 de febrer de 1873.
En conclusió, el text parla sobre l’abdicació d’Amadeu de Savoia, un home italià que va ser rei
d’Espanya durant els anys 1871-1873, i el seu regnat va estar marcat pel temor degut al assassinat
contra el general Prim, així com les moltíssimes guerres que hi havia en aquell moment.
Adonant-se de la impossibilitat de millorar la situació d’Espanya sense l’ús de la força, decideix
renunciar al tro.
SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ SEGONS VALENTÍ ALMIRALL
Tenim al davant un fragment de caràcter historiogràfic polític, extret d’un llibre de Valentí Almirall

titulat “Espanya tal cual es”, escrit l’any 1886. En aquest text es describeixen alguns traços de la
situació espanyola a finals del segle XIX en quant al sistema electoral durant el període de la
Restauració borbònica (1875-1923)
Si analitzem el text, la idea fonamental del text és el frau electoral, no hi havia sufragi universal, era
censatari restringit. A més en un to irònic, ens parla de com els difunts poden arribar a votar a les
eleccions, de funcionaris locals manats per cacics que a l’hora estan en connexió amb els polítics
que des de Madrid tenen el poder de decidir els resultats electorals, doncs qui decideix els
candidats elegits és el Ministre de Governació. Com veiem al text, l'autor dóna molta importància i
tracta amb molta ironia la introducció a les llistes electorals de noms falsos o de difunts; però
existien altres trampes electorals. Aquestes trampes electorals ajudaven a aconseguir l'objectiu
electoral que interessava en el moment: és el que es coneix com a “pucherazo”,és a dir, la
sistemàtica adulteració dels resultats electorals. No es dubtava falsejar el cens (incloent-hi persones
mortes o impedint votar les vives ), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i
amenaçar l'electorat amb coaccions de tota mena ( impedir la propaganda de l'oposició, no deixar
actuar els interventors, etc.).
Abans de comentar el moment històric, hauríem d’analitzar els antecedents d’aquest fet històric: El
29 de desembre del 1874, a la localitat de Sagunt, tingué lloc el pronunciament militar
protagonitzat pel general Martinez Campos que, mitjançant el Manisfest de Sandhurst,
restaurava la monarquia borbònica, de manera que aquest proclamava com a nou rei d’Espanya al
fill d’Isabel II, Alfons XII (1875-1885).
pacificament en els diferents governs, des de 1875 fins a 1923. Cánovas va idear el sistema
bipartidista, pel qual s’alternaren 2 partits polítics en el govern sense haver de recórrer al
pronunciament militar, aquests partits dinàstics o del “torn” eren: El Partido Conservador,
71

MBB
creat i liderat per Cánovas del Castillo, fins que fou assassinat en 1897, després el succeïrien
Silvela, Maura i Dato. El Partido Liberal, fundat per Sagasta, al qual el succeïria Canalejas
ja en 1903, i que tenia un programa una mica més progressista.
Tots dos partits coincidien en la defensa de: la monarquia, Constitució i propietat privada, així com
en la consolidació d’un Estat espanyol unitari i centralista. El funcionament del torn dinàstic
consistia en què, quan el govern d’un dels dos partits estava esgotat, se li suggeria al rei el
nomenament d’un nou govern dirigit per l’altre partit del torn, de manera que el monarca dissolvia
les corts i es convocaven eleccions, les quals estaven “amanyades” per a que governissi el partit de
l'oposició”, per lo que quan no manaren els conservadors ho farien els liberals i viceversa, d’aquesta
manera s’evitava que un dels dos partits monopolitzés el poder i que per això l’altre partit poguera
recorrer al cop d'estat, a més d’impedir que partits aliens al règim (republicans o carlins) poguessin
aconseguir el poder. Davant la mort del rei Alfons XII, en 1885, es va tèmer que el sistema
d’alternança de partits poguera acabar-se (començava a patir les pressions de carlins i republicans),
és per això que conservadors i liberals establiren i firmaren el Pacte d’El Pardo per garantir
l’estabilitat del règim dinàstic durant la regència de la 2a Maria Cristina i fins que fora proclamat
major d’edat Alfons XIII, en 1902.
Amb tot, arribem al moment històric del text, en el qual el sistema electoral de la Restauració es
caracteritzava pel caciquisme (el cacic era l’home més influent d’una localitat, qui exercia el
control sobre els electors de la seva zona), per la corrupció electoral i per l’abstenció
generalitzada ja que la participació electoral no arribava ni al 45%). Aquest mecanisme

electoral començava al despatx del Ministre de Governació, qui elaborava l’encassellat,
llistat dels candidats que havien de ser elegits, després els governadors provincials acordaven
amb els cacics els resultats i es duia a terme la Tupinada o “Pucherazo”, és a dir, el frau electoral
total, amb tota una sèrie de trampes com: la manipulació del cens electoral la compra de
vots, l’amenaça contra l’electortat i la falsificació de les actes electorals; amb tot,
s’aconseguia que els partits del torn obtingueren el 80% del total dels vots i el que tinguesi que
governar entre el 60-65% d’aquest, de manera que tenia la suficient majoria parlamentària per
a tindre un executiu estable.
En conclusió, A partir del desastre del 98 comença a debilitar-se el sistema de la Restauració, les
idees regeneracionistes busquen canviar la política espanyola i els cacics ja no poden assegurar els
resultats electorals com ho han fet en el passat. Les conseqüències d'aquest estat injust no es van
fer esperar, així Cánovas autor del sistema, serà finalment assassinat per l'anarquisme el 1897.
Finalment, creix l'oposició al sistema de la Restauració: republicans, PSOE, catalistes d’esquerra,
que acabaran pactant la fi de la Monarquia al Pacte de Sant Sebastià el 1930 i s’inicia la II
República, que ja sis serà un sistema democràtic; però també dir que en 1923 el cop d’estat de
Primo de Rivera va implantar una dictadura militar.
72

MBB
ULTIMÀTUM NORD-AMERICÀ A ESPANYA (1898)
Tenim al davant un text de caràcter jurídic-militar que tracta sobre l’Ultimàtum dels Estats
Units a Espanya, signat als Estats Units el dia 19 d’abril de 1898 pel Senat i la Cambra de
Representants dels Estats Units d’Amèrica a Espanya durant la darrera guerra cubana
(1895-1898), dins el període de la Restauració Borbònica (1875-1930).
Si analitzem el text podem observar que es divideix en dos paràgrafs. En el primer, es parla
sobre la situació de l’illa de Cuba els últims anys com a colònia espanyola, de manera que
els nord-americans manifesten la seva insatisfacció davant les pèssimes condicions del
poble cubà. En 1898 s’iniciava la intervenció militar dels Estats Units, els qual per entrar
en combat van utilitzar com a pretext l'explosió i l'enfonsament del seu vaixell de guerra
Maine a la badia de l'Havana. Tot seguit, es comuniquen les condicions i els termes
requerits per part del Senat i la Cambra de representants dels Estats Units cap al govern
espanyol, obligant la “completa i satisfactòria resposta a la resolució, en uns termes tals
que la pau de Cuba quedi assegurada”, així doncs, demanaven que els espanyols
renunciessin a Cuba, establint un ultimàtum amb un termini de quatre dies, fins al 23
d’abril al migdia per a renunciar al poder de l’illa de Cuba.
Abans de parlar sobre el context històric, hauríem de fer referència als antecedents
immediats d’aquest text: Després de les pèrdues de les colònies espanyoles a
Latinoamérica en les decades de 1810 i 1820, Espanya sols disposava de les colònies
illenques al Carib de Cuba i Puerto Rico, i al Pacífic de Filipines i altres petites illes. Cuba
era la possessió principal, doncs en ella es tenia interes en l'explotació de l’agricultura de
plantació, destacant la canya de sucre. El problema va vindre quan els criolls cubans van
desitjar el poder polític de la illa i es va produir la primera insurrecció cubana (1868-1878),
començant amb el famós Grito de Yara i acabant amb el Conveni de Zanjón (1878), amb el
qual es va pactar una serie de promeses per a la millora de les condicions dels cubans, que
o bé es van retardar o bé s’incompliren, per això va esclatar una segona insurrecció cubana
73
MBB
que de seguida fou reprimida. A partir de 1891 el malestar de la població cubana va
incrementar, doncs, apart de no voler-los concedir l’autonomia, es varen establir noves
tarifes aranzelaries que elevaven els impostos a les importacions que no foren per a
Espanya, lo que perjudicava als Estats Units d’Amèrica (gran comprador de sucre i tabac
cubà), que ara havia de pagar forts arançels i el president nord-americà Mckinley va
amenaçar de no comprar a Cuba i va enviar armes als insurrectes cubans (de manera que
EUA s'involucrava en la guerra colonial). Tanmateix, en 1893 s’havia fundat el
independentista Partido Revolucionario Cubano dirigit per José Martí. Amb tot, en 1895
començava la darrera insurrecció cubana amb el Grito de Baire i l’extensió d’aquesta des de
Santiago de Cuba a l’Havanna i oest de la illa. La intervenció militar espanyola, amb
l’enviament de 200.000 soldats, va començar amb el diàleg per part del general Martinez
Campos, però fou substituït pel general Valeriano Weyler, qui va fer ús de la repressió i fos
substituït per Blanco, faria ús de l'estratègia de conciliació, decretant: l’autonomia de
Cuba, la igualtat de drets entre cubans-peninsulars i l'autonomia aranzelaria, però els
insurrectes no ho acceptaren.
Amb tot arribem al moment històric del text, en 1898 s’iniciava la intervenció militar dels
Estats Units, els qual per entrar en combat van utilitzar com a pretext l'explosió i
l'enfonsament del seu vaixell de guerra Maine a la badia de l'Havana, per lo que els EUA
van enviar un ultimatum a Espanya per abandonar Cuba, a lo que aquesta es va negar i es

va iniciar la guerra entre Espanya i els Estats Units que va acabar ràpidament, ja que a
Santiago la flota espanyola va quedar destruïda i, de seguida, els nord-americans van
ocupar Cuba; paral·lelament les tropes estatunidenques també havien desembarcat en
Puerto Rico, on en poc temps, també, dominaren l’illa.
Com a conclusió podem dir que el Ultimàtum dels Estats Units a Espanya va significar la
pèrdua de la colònia espanyola de Cuba, iniciant-se el període conegut com el Desastre del
98, que va tenir unes posteriors conseqüències socials, econòmiques, polítiques, militars i
culturals, doncs amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines es posava fi al mite del
“Imperio español donde nunca se ponía el sol”
74

MBB
MANIFEST DE PRIMO DE RIVERA

Tenim al davant un text de caràcter polític que tracta sobre el Manifest de Primo de Rivera, signat
el 14 de setembre de 1923 a Espanya, per Miguel Primo de Rivera, i pel qual es justificava el cop
d’estat militar produït el dia anterior i amb el qual si’iniciava la seva Dictadura.
Si analitzem el text, podem observar que es divideix en dos paràgrafs. Primerament, dirigint-se al
poble espanyol, explica que ell no volia fer el cop d’estat i que li agradaria viure “sempre en la
legalitat”, no obstant, això no és possible i culpa als professionals de la política, opinant que
governen malament, i declara els seus desitjos de rescatar la pàtria, la qual es troba en unes
condicions miserables després del conegut Desastre del 98, en el qual Espanya va perdre les seves
últimes colònies d’ultramar, Puerto Rico, Cuba i Filipines, i que va tenir com a conseqüència que
Espanya es submergís en una greu crisi. En el segon paràgraf, fa referència als governants
assassinats, i parla de l’època anterior, en la qual Espanya es trobava en crisi total, prenent com a
pretext el desastre de Annual a Marroc; l’indisciplina social diguent que la classe treballadora
només es dedicava a les vagues i manifestacions, cal destacar aquí el Trienni Bolxevic, que va
arribar a Andalusia, de manera que es va produir un fort procés de politització dels jornalers, que
es van afiliar massivament als sindicats. A més, també fa referència a la propaganda comunista, ja
que era anticomunista i no volia que es produís una revolució social com la de Rússia, així com
culpa al nacionalisme català i basc.
Abans de comentar el context històric, hauríem d’analitzar els antecedents immediats al text: En el
període 1918-1923 trobem: una forta conflictivitat obrera que seria contestada pels empresaris amb
el Pistolerisme, que fou contestat amb atemptats (per part de la CNT) de: patrons, forces de l’ordre
públic i del president Dato tanmateix, a Andalusia trobem el Trienni Bolxevic (1918-1921), amb
ocupacions de terres i presa ajuntaments per part de pagesos i grups anarquistes. També, entre
1918 i 1923 trobem una crisi política total pel desprestigi cada vegada més gran del sistema pel frau
electoral i inestabilitat dels governs, alhora que l’exèrcit començava a intervindre cada vegada més
en la vida política, i més quan, després de l’intent de democratització del sistema per part del
govern liberal de Garcia Prieto, va aparèixer l’Expedient Picasso que pretenia culpar a l’exèrcit i a
75

MBB
Alfons XIII del Desastre d’Annual, quan tindria lloc, al setembre de 1923, el cop militar de Primo
de Rivera i l’inici de la seva dictadura militar.
Amb tot, arribem al context històric del text. El cop d’estat militar de Primo de Rivera va significar
l’inici d’una dictadura de l’exèrcit que fou acceptada per: l’alta burgesia, part de les classes mitjanes
i d’Alfons XIII (qui de seguida nomena a Primo de Rivera president), mentre que la majoria de la
població va reaccionar amb indiferència esperant que aquesta dictadura fos temporal i, sobretot,
posés fi a un sistema que havia demostrat ser incapaç de resoldre els problemes del país. La seva
dictadura es va dividir en dues etapes: Directori Militar (1923-1925), un govern format integrament
per militars i que dugué a terme diverses mesures polítiques dictatorials: suspensió de la
Constitució de 1876, dissolució del Parlament, prohibició de partits polítics i militarització de
l’ordre públic, a més va destacar el seu antinacionalisme català. I el Directori Civil (1925-1930). En
1925 es va abandonar l’excepcionalitat política iniciada amb el cop militar i es va cedir
protagonisme als civils davant els militars. Es a dur a terme una reorganització de les institucions
de l’Estat, inspirant-se en la Itàlia feixista, i va crear: la Unión Patriótica, i l’Assamblea Nacional
Consultiva. Ademés, es va reprimir als anarcosindicalistes i comunistes, i es va fundar un sindicat
vertical i sota el control del govern, que pretenia regular els conflictes laborals. En l’economia,
comptà amb la bona conjuntura econòmica internacional dels “Feliços Anys Vint” i l’Estat va
intervenir en l’economia amb la construcció d’obres públiques, la protecció de la indústria nacional
i creant empresses nacionals monopolístiques.

En conclusió, a través d’aquest manifest, Primo de Rivera tracta de justificar el cop d’estat produït,
declarant que atesa la impossibilitat de regnar de manera legal i correcta, i la situació en què es
trobava Espanya, no li va quedar més remei. Després de produir-se, inicia una dictadura a l'any
1923 que durarà set anys, i que es desintegrarà finalment a l'any 1930, donant pas a la Dictatova del
general Beranguer i després el govern de l’almirall Aznar, que convocaba les eleccions municipals
del 1931 que acabaren portant a la proclamació de la II República i l’exili d’Alfons XIII.
76

MBB
RENÚNCIA D’ALFONS XIII (1931)
Tenim al davant un text de carácter politic jurídic ja que correspon a la Renúncia d’Alfons XIII i al
seu posterior exili d'Espanya com a resposta als resultats electorals del 12 d'abril del 1931 que van
donar la victòria a republicans i socialistes i la proclamació de la II República (1931-1939)
Si analitzem el text, veim que esta dividit en 5 paràgrafs en els quals trobem el següent: al primer
paràgraf, parla del resultat de les eleccions dutes a terme el 12 d'abril, que li han servit per saber
que el poble no l'aprecia. Després, al·ludeix a la idea que aquest canvi produït en els comicis no serà
decisiu. A segon paràgraf, reconeix els seus possibles errors durant el regnat i admet-la generositat
de la nació davant seu. Al tercer paràgraf, Alfons XIII, no renuncia a cap dels seus drets com a
monarca espanyol, afirma que són drets acumulats per la història. D'altra banda, admet que podria
començar una guerra civil, amb la intenció de protegir els seus drets legítims, però acaba
renunciant a un conflicte que enfronti els espanyols. Al quart paràgraf, Alfons XIII anuncia la seva
renúncia al tron i el seu exili voluntari fins que es celebrin les eleccions generals, ja que les
anteriors foren municipals i actuar en conseqüència amb els designis del poble. A l'últim paràgraf
s'acomiada, afirmant que la seva decisió l'ha pres amb la intenció de beneficiar Espanya alhora que
compleix amb el seu deure com a Rei.
Abans d’analitzar el context històric, hem d’analitzar els antecedents inmediats: En trobem en la
descomposició del sistema de la Restauració. Tres grans crisis s'han succeït al llarg del regnat
d'Alfons XIII: la Setmana Tràgica del 1909, la crisi del 1917 i el desastre d'Annual. Per fi Primo de
Rivera dóna un cop d'Estat el 1923 i instaura una Dictadura, que el rei va acceptar durant 7 anys, el
seu descrèdit va arrossegar la Monarquia.
77
MBB
Amb tot arribem al moment històric del text, el final de la Dictadura de Primo de Rivera: a inicis
de 1930, veient que el desprestigi de la dictadura podia comportar el final de la monarquia, Alfons
XIII destituïa a Primo de Rivera (30-01-30) i es va donar pas a l'anomenada Dictablanda de
Berenguer, però, l’oposició republicana junt amb el PSOE i els catalanistes d’esquerra ja
havien signat el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930) per tal de posar fi a la monarquia
d’Alfons XIII; ademés, en febrer de 1931 la dictablanda era substituïda pel govern de
l’Almirall Aznar, qui va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931, les quals es
presentare com un referèndum a favor o en contra de la monarquia; amb tot, les
candidatures republicanes varen triomfar i dos dies després, el 14 d’abril, es proclamava la
II República i el rei sortia d’Espanya camí de l’exili.
En conclusió, Al text advertim que Alfons XIII pensava que la seva sortida seria de caràcter
temporal i que aviat tornaria la institució monàrquica a Espanya. No obstant això,
va ser molt diferent, Espanya durant un període de gairebé 45 anys no va tenir rei, al llarg de
diferents etapes com van ser la II República, Guerra Civil i Franquisme. Fins fa poc la Corona
Espanyola, era una de les institucions més valorades de l'Estat Espanyol, sens dubte, és degut a la
participació del rei Joan Carles I en el procés de transició democràtica i a la seva intervenció durant
l'intent de cop d'estat el 1981.

DECRET D’UNIFICACIÓ DE FALANGE I LA COMUNIÓ TRADICIONALISTA (1937)
Tenim al davant un fragment de text de caràcter jurídic-polític que forma part del Decret
d’unificació de Francisco Franco. Això va ser una norma jurídica promulgada durant la Guerra
Civil, el 19 d'abril de 1937, pel general Francisco Franco a Salamanca i mitjançant el qual es van
fusionar els partits polítics Falange Espanyola de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista i la
Comunió Tradicionalista, creant-se un nou partit únic amb el nom de Falange Espanyola
Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista, que de vegades es va simplificar
anomenant-ho “el Moviment Nacional” o “el Moviment”. La resta de partits polítics de la zona
revoltada van ser suprimits.
Si analitzem el text podem observar que la llei s'emet per unificar les diferents forces polítiques que
han participat en la revolta contra la República Espanyola. En aquest text, s'estableix la fusió
d'aquestes forces en una sola organització amb comandament únic. La idea és clara, seguint el
pensament feixista i militarista: cal agrupar totes les forces polítiques sota una única jerarquia. És
la idea del partit únic que ja havia establert Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya. El Partit Únic
estava format per la Falange, fundada per Jose Antonio Primo de Rivera i per la JONS que era un
sindicat feixista. Aquests eren de caràcter totalitari i contrari a qualsevol sistema democràtic.
Abans de parlar sobre el context històric, hauríem de fer referència als antecedents immediats
d’aquest text: El 18 de juliol de 1936 es va iniciar la Guerra Civil (1936-1939) després de la
sublevació militar del 17 de juliol al Protectorat espanyol del Marroc que va fracassar i en
dies successius la rebel·lió es va estendre a varies guarnicions militars de la Península
(escampada pels generals: Franco des de Canàries, Mola des de Pamplona, Queipo de Llano a
Sevilla, Goded a Mallorca i Cabanellas a Saragossa), de manera que a finals de juliol Espanya
78

MBB
quedava dividida en 2 zones: els rebels (bàndol nacional) dominaven Navarra, Galicia, Castella
la Vella, la major part d’Aragó, Cadis, Illes Canàries, Mallorca i les Pitiüses; i el govern legítim
republicà controlava la resta del país (Astúries, la major part del País Basc, Catalunya, País
Valencià, Menorca, Castella la Nova, Madrid i quasi tota Andalusia); de manera que aquest divisió
del país, pràcticament, coincidia amb els resultats de les eleccions de febrer del 1936. Podem
parlar per damunt de la Zona Republicana: la sublevació militar va provocar la dimissió dels
governs de Casares Quiroga i de Martinez Barrio. De finals de juliol a setembre del 36 hi
va haver una dualitat de poders entre: el govern de José Giral, i els comités dels sindicats.
Al setembre del 36, Largo Caballero va formar un govern “estable” i en maig del 37 va
caure el govern de Largo Caballero. Seguidament, Juan Negrín governaria fins març del 39,
però en 1938 la vida començava a fer-se difícil en el territori republicà. Mentre que (context
històric) la Zona Sublevada durant la Guerra Civil (1936-1939): En juliol del 36 es va
formar a Burgos una Junta Técnica, baix la supremacia de l’exèrcit franquista, encarregada del
govern en la zona sublevada; A l’octubre del 36, es produïa la pujada de Francisco Franco a
la Jefatura de l’Estat (cap de l’estat); En abril del 37, Franco creava el Partit Únic, la FET
(Falange Española y TradicIonalista) de las JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista); Al
gener del 38 comença el primer govern de Franco, que va passar a anomenar-se “caudillo
de España”.
En conclusió, aquest Decret va suposar la unió dels partits polítics Falange Espanyola de les Juntes
d'Ofensiva Nacional Sindicalista i la Comunió Tradicionalista, creant-se un nou partit únic amb el

nom de Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista. També
l'exili forçat dels partidaris de la república, que van haver de fugir d'Espanya per por de ser
assassinats pels franquistes. I finalment va suposar la instauració d'una dictadura encapçalada per
Franco, que es va estendre fins a la seva mort, el 1975.
INSTRUCCIONS GENERALS D’EMILIO MORA
Tenim al davant un text de caràcter jurídic que exposa les instruccions a seguir per a realitzar el cop
militar que va suposar l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), redactat el 25 d’abril de
1936 pel general militar Emilio Mola (director de les operacions del bàndol nacional al nord
peninsular, entre Pamplona i País Basc, durant la Guerra Civil).
Si analitzem el text, veiem que està incomplet, però que s’estructura en dos paràgrafs, en els quals
veiem perfectament la postura ideològica del general Mola contra el Front Popular (sorgit dels
resultats de les eleccions de febrer de 1936), i que les seues instruccions són per acabar amb ell per
mitjà d’un cop d’estat.
- Al primer paràgraf, que és la base 1a de les instruccions del general Mola per efectuar el cop, ens
diu que es té que fer “aprovechando el primer momento favorable” amb la contribució “de las
Fuerzas Armadas”, és a dir, l’exèrcit, i que hauran d'ajudar tots aquells espanyols que no pertanyin
a l’esquerra, deixant clar hi ha que acabar amb els socialistes, comunistes, masons (organització
internacional humanista que busca la llibertat, igualtat, tolerància, ...) i anarquistes, encara que
aquests 2 últims no estaven dins la coalició del Front Popular.
- Al segon paràgraf, que és la base 5a de les instruccions, Mola demana que el cop que s’està
planificant ha de ser extremadament violent, ja que considera que és l’única manera d’acabar amb
l’enemic, és a dir, amb el govern legítim republicà. A més, amb to amenaçador exposa que totes
aquelles persones que no donin suport al moviment colpista seran fortament reprimides, apart
d’empresonar o imposar càstigs exemplars sobre els dirigents dels partits polítics no seguidors del
79

MBB
moviment així com als líders sindicals (de manera que així no ens doni cap moviment de rebel·lia o
vaga contra el nou règim que es pretén establir).
d’aquest text: Durant la II República, proclamada el 14 d’abril de 1931 (després de que Alfons XIII
suspenguera la potestat reial per la victòria de candidatures republicanes a les municipals del 12
d’abril), es va formar un govern provisional que convocava eleccions generals que foren guanyades
per la coalició republicano-socialista i es formava el primer govern d’esquerres, el del Bienni
Reformista (1931-1933), però aquest va entrar en crisi i unes noves eleccions generals (en
novembre de 1933) donaven la victòria a les forces de centre-dreta, formant-se el govern del Bienni
Cedista (1933-1936), que també, degut a la Revolució de 1934, va anar de cap a caiguda i es
convocaren noves eleccions. En les eleccions generals de febrer de 1936, la dreta es va
presentar dividida i l’esquerra unida en la coalició del Front Popular (amb republicans,
socialistes, comunistes i ERC, sols excloïa als anarquistes), per això les Esquerres van obtindre el
triomf electoral amb el 48% dels vots, obtenint la majoria en les grans ciutats i el litoral (zones
perifèriques), mentre que les Dretes amb el 46,5% dels vots foren les més votades en l’interior
peninsular, exactament en les Dues Castelles, Lleó, Navarra i part d’Aragó (les quals eren l’Espanya
més tradicional i atrassada en comparació a la resta del país).
Ambt tot, arribem al moment històric del text, Manuel Azaña es convertia en el President de la
República (cap de l’estat) i Casares Quiroga en president del nou govern d’esquerres del
Front Popular, el qual de seguida va reprendre el procés reformista interromput entre 1933 i

1936. No osbtant aixó, el 17 de juliol de 1936, a Mellilla, alguns generals de l’exèrcit al
Marroc, com Mola, Sanjurjo o Francisco Franco, amb el suport de les forces polítiques de
dretes, monàrquics i catòlics (els quals no havien acceptat els resultats electorals i
democràtics) iniciaren un cop d’estat i, al dia següent, aquest es va estendre per tota la Península;
però el cop militar va fracassar i va desencadenar la Guerra Civil, dividint Espanya en dues:
la del bàndol rebel i nacionalista contra la del règim legal republicà.
En conclusió, hem analitzat un text escrit pel general militar Mola on s’expliquen les instruccions
per a realitzar el cop d’Estat, amb l’objectiu d’acabar amb el govern esquerrà del Front Popular. En
aquest, com hem vist, s’exposava la forta violència que s’havia d’utilitzar per acabar amb el govern
legítim republicà; no obstant, el cop d’Estat no triomfaria i començava una dura Guerra Civil entre
espanyols amb concepcions diferents sobre el seu futur (nacionals contra republicans), que seria
guanyada pels seguidors del cop que, amb Franco com a líder únic (i no Mola, que va morir de
manera accidental durant el conflicte), establiran una llarga Dictadura, des del final de la guerra (1
d’abril de 1931) fins la mort del dictador (20 de novembre de 1975).
80

MBB
TRIOMF COP D’ESTAT 1936 I ZONES REPUBLICANES
Tenim al davant un mapa de caràcter històric-polític d'Espanya, que data de juliol de l’any 1936,
que mostra les zones espanyoles on va triomfar el cop d’Estat per part dels militars africanistes, el
17 de juliol de 1936, i amb el qual es va iniciar la Guerra Civil; així com presenta també les zones
que romangueren al costat de la República.
Si analitzem el mapa observem el territori espanyol de la Península Ibèrica, així com les Illes
Canàries, les Illes Balears, i el Protectorar del Marroc. En color verd trobem aquelles zones que
81
MBB
varen donar suport al bàndol nacional, és a dir, la zona nacional, composta per diverses regions
com Navarra, Galicia, Castella la Vella, la major part d’Aragó, Cadis, Melilla, Illes Canàries,
Mallorca i les Pitiüses. Per altra part, en color taronja, trobem la zona republicana: Astúries, la
major part del País Basc, Catalunya, País Valencià, Menorca, Castella la Nova, Madrid i quasi tota
Andalusia.
espanyol abans de l’inici de la Guerra Civil: Les causes de la Guerra Civil es poden dividir en
llunyanes i pròximes. En quant a les causes remotes o llunyanes (anteriors a la dècada de 1930)
trobem: la manera de portar la revolució liberal a Espanya, a través de pronunciaments militars i
guerres carlistes; l'actitud autoritària i mentalitat de l’Exèrcit, amb la seva pràctica colpista;
l'escassa modernització del país en relació a l’occident europeu; i la influència creixent del
comunisme i del feixisme. Mentre que, les causes pròximes (a la dècada de 1930) eren: la crisi
econòmica-social internacional dels “Tristos Anys 30” (degut al crack del 29 i la Gran Depressió)
que va coincidir amb el període republicà a Espanya; els errors del reformisme republicà; la
imitació de la dreta espanyola al model feixista italià; l’oposició de l’esquerra radical als governs
republicans; i la violència directa per voluntat dels generals (amb insurreccions militars) sense
atendre a pactes. Tot i que, la causa essencial del conflicte fou l’Espanya “més atrassada i rància”
(tradicional, ubicada al centre peninsular) que es va sentir amenaçada per l’altra Espanya “més
desenvolupada i moderna” (on va fracassar l’alçament, ubicada a les zones perifèriques).
Amb tot, ens trobem al moment històric que representa el mapa, El 18 de juliol de 1936 es va iniciar

la Guerra Civil (1936-1939) després de la sublevació militar del 17 de juliol (cop d’estat per part dels
militars africanistes) al Protectorat espanyol del Marroc que va fracassar i en dies successius la
rebel·lió es va estendre a varies guarnicions militars de la Península (escampada pels generals:
Franco des de Canàries, que va agafar el comandament de l’exèrcit espanyol del Marroc, Mola des
de Pamplona, Queipo de Llano a Sevilla, Goded a Mallorca i Cabanellas a Saragossa), de manera
que a finals de juliol Espanya quedava dividida en 2 zones: els rebels (bàndol nacional) dominaven
Navarra, Galicia, Castella la Vella, la major part d’Aragó, Cadis, Illes Canàries, Mallorca i les
Pitiüses; i el govern legítim republicà controlava la resta del país (Astúries, la major part del País
Basc, Catalunya, País Valencià, Menorca, Castella la Nova, Madrid i quasi tota Andalusia); de
manera que aquest divisió del país, pràcticament, coincidia amb els resultats de les eleccions de
febrer del 1936.
En conclusió, en aquest mapa hem analitzat el territori espanyol després del cop d’Estat produït el
17 de juliol de 1936, amb el qual s’inicia la Guerra Civil, i que mostra les zones del bàndol nacional i
les zones republicanes.
82

MBB
Tenim al davant un text jurídic-legislatiu, ja que és la Constitució de 1931 i es tracta d’un fragment
de la constitució espanyola escrita per la Comissió i aprovada després de les eleccions de 1931 per
majoria en el Congrés dels diputats el 9 de desembre de 1931 durant la segona república espanyola
(1931-1939).
Si analitzem el text, podem trobar que aquest està dividit en parts on es presenten els diferents
termes com que la sobirania és popular (poble), de manera que Espanya és un estat integral i
reconeix l’autonomia de les seves regions. A més, a la part dreta superior es presenten els colors de
la bandera republicana de manera que s’entén la Declaració d’Espanya com a República
democràtica amb la seva bandera vermella, groga i lila. Es produeix una separació de l'església de
manera que Espanya no té una religió oficial i es declarava laica; una vinculació orgànica amb la
SDN (organisme predecesor de l’ONU), doncs a pesar de definir-se com un Estat integral,
acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions i reconeix l’autonomia,
a més de permetre l’organització en diferents diputacions i autonomies mancomunats (units).
També el poder legislatiu residia únicament en les Corts, d’una sola càmera i les atribucions
estaven per sobre de les altres institucions; el poder executiu estava constituït pel Consell de
Ministres i pel cap d’estat. A més, el President era triat conjuntament per les Corts i un nombre de
compromissaris igual al de Diputats, elegits per sufragi universal, igual, directe i secret; s’establia la
possibilitat d’expropiació forçosa de qualsevol tipus de propietats, per utilitat pública i mitjançant
indemnització; a més de la possibilitat de nacionalitzar serveis públics. Finalment, també es
83

MBB
presentava una àmplia declaració de drets i llibertats com el sufragi universal (inclòs el femení) a
partir dels 23 anys; el matrimoni civil i divorci; i la igualtat de tots els ciutadans davant l’educació i
el treball.
Abans de comentar el context històric, hauríem d’analitzar els antecedents immediats a la

Constitució de 1931: A inicis del 1930, veient que el desprestigi de la dictadura podia portar el final
de la monarquia, Alfons XIII destituïa a Primo de Rivera (30-01-30) i nomenava cap del govern al
general Berenguer, qui inaugurava la seva Dictatova; però, l’oposició republicana junt amb el PSOE
i els catalanistes d’esquerra ja havien signat el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930) per tal de
posar fi a la monarquia d’Alfons XIII; ademés, en febrer de 1931 la dictablanda era substituïda pel
govern de l’Almirall Aznar, qui va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931, les quals
es presentare com un referèndum a favor o en contra de la monarquia; amb tot, les candidatures
republicanes varen triomfar i dos dies després, el 14 d’abril, es proclamava la II República i el rei
sortia d’Espanya camí de l’exili.
Amb tot, arribem al moment històric: Amb la proclamació de la II República, es va formar un

govern provisional (1931) que va començar els projectes republicans i va convocar eleccions
generals per a juny, donant la majoria a la coalició d’esquerres (republicans i PSOE). Així, el nou
govern Republicano-Socialista estava presidit per Manuel Azaña i en desembre votaren a favor
d’una Constitució, la de 1931, que era laica i que admitia les Autonomies de Catalunya, Euskadi i
Galicia, per tal de solucionar el problema del regionalisme; a més de proclamarla sobirania popular

i el sufragi universal igual i directe masculí i femení; i era elegit com a president de la República
Parlamentària Niceto Alcalá Zamora.
En conclusió, la Constitució de 1931, que arribava amb l’inici de la II República, va provocar una
tranformació en el funcionament de l’Estat ja que es van establir una sèrie de termes com el
matrimoni civil, el divorci i els cementeris municipals, amb la pronunciació d’Espanya com un
Estat laci i el sufragi universal tant masculí com femení, entre altres coses. Així, direm que aquesta
constitució, a més de solucionar el problema del regionalisme, va suposar les principals actuacions
del Govern Republicano-Socialista d’Azaña (1931-1933), que foren: la questió social (tant religiosa
com laboral i educativa), la reforma militar, la reforma agraria i la qüestió dels nacionalismes.
84

MBB
RESOLUCIÓ DE L’ONU CONTRA EL RÈGIM DE FRANCO (1946)
Ens trobem davant d'un text de caràcter jurídic, ja que es tracta d'una resolució aprovada per
l'Assemblea General de l'ONU a Nova York el 12 de desembre de 1946 en la qual es condemna el
règim polític imposat a Espanya per Franco en acabar la Guerra Civil espanyola.
Si analitzem el text, es divideix en dues parts importants, dos apartats assenyalats per l'ONU, a
l'apartat A), es descriu el caràcter ideològic del règim de Franco, Franco també explica que guanta
la GC gràcies a l’ajuda donada per l’Alemanya Nazi i la Itàlia feixista. A més, Espanya dona suport a
Alemanya en la II GM fins al 1942 en la División Azul. mentre que a l'apartat B), l'Assemblea
General està convençuda que el Govern feixista de Franco no representa el poble espanyol, sinó
només el bàndol nacionalista. Per aquest motiu, recomana que es prohibeixi al Govern de Franco
pertànyer als organismes internacionals creats per l'ONU com l'UNICEF o l'OIT. A més, l'ONU
bàsicament amenaça el règim franquista que si no s'estableix a Espanya un govern democràtic,
potser intervindrà militarment. El Consell de Seguretat que és el màxim poder de l'ONU, format
85
MBB
per les nacions vencedores de la II Guerra Mundial (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i la Xina)
és el responsable d'aquesta amenaça.
d’aquest text: el bàndol franquista va rebre ajudes de: l’Alemanya Nazi que va proporcionar
suministres bèl·lics al llarg de tot el conflicte, a més es va crear la Legión Cóndor (força aèrea
que va bombardejar moltes ciutats espanyoles com Guernica) i l’ajuda de la Itàlia Feixista.
Amb tot, el règim franquista va començar al 1939 amb governs falangistes, on Serrano Suñer
era l’home més fort i, després de l’entrevista a Hendaia entre Franco i Hitler, es va passar a la
No-Beligerancia en la Segona Guerra Mundial (Espanya no participaria en el conflicte però
donaria suport a les potències de l’Eix) i es va enviar la División Azul que eren voluntaris
espanyols per ajudar a les tropes alemanyes a lluitar contra els russos. En 1942, les lluites
internes pel poder van portar a que Franco sustituirá a Suñer per Jordana, qui va donar
sortida a la Ley de Cortes Españolas i va canviar la postura de no-beligència a estat neutral en
la II GM en octubre de 1943.
Amb tot, arribem al moment històric del text, entre 1945-1955 es va dur a terme l’Aïllaent
Internacional del Franquisme, per la qual cosa Espanya no va participar en la signatura de la
Carta de les Nacions Unides (1945), ja que no s'admetien règims establerts amb ajudes
feixistes, i fou expulsada de tots els organismes internacionals, ademés el règim no es va poder
beneficiar del Plan Marshall. Tot i això, Franco va aconseguir “superar” l’aïllament d’aquells anys

pel suport al règim de l’Argentina peronista i per l’inici de la Guerra Freda, que indirectament
fou la “salvadora” del franquisme, ja que els països del bloc occidental temien l’arribada del
comunisme.
En conclusió, aquest text ens permet obsevar els motius que el 1945 van portar l'ONU a rebutjar
l'entrada d'Espanya a aquesta organització. Finalment, en 1950 l’ONU va autoritzar reanudar les
relacions diplomàtiques i es va produir l’entrada d’Espanya en la FAO, OMS, UNESCO i en
1955 en l’ONUgràcies a la signatura del Concordat amb la Santa Seu i pels acords amb els
Estats Units del president Eisenhower per tal d’establir bases militars a Espanya a canvi
d’ajuda econòmica.
CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978
Tenim al davant un text d’articles de caràcter jurídic, ja que es tracta de la Constitució de 1978,
aprovada en referèndum el 6 de desembre i promulgada el 29 de desembre de 1978, dins el període
de la Transició a la Democràcia (1976-1978), que va suposar per a Espanya el pas de la dictadura
franquista a un règim monàrquic, democràtic i parlamentari.
Si analitzem el text, podem observar que aquest està constituït per dos dels molts articles que
presenta aquesta constitució. Principalment, trobem que a l’article 137 s’exposa com s’organitza
territorialment Espanya: en municipis, províncies i en les comunitats autònomes. Mentres que
l’article 143 explica com es podran formar les diferents comunitats autònomes. Així doncs trobem:
tres nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi o País Basc i Galícia); altres sis comunitats
pluriprovincials limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes
(Andalusia, Comunitat Valenciana, que ja havia sigut un regne; també la Comunitat d’Aragó,
Castella i Lleó, Castella la Manxa i Extremadura). A més, trobem també dos províncies històriques
86

MBB
(Principat d’Astúries i Comunitat Foral de Navarra); tres províncies regionals (cabtàbria, La Rioja i
la Regió de Múrcia); els dos arxipelags (Illes Canàries e Illes Balears); el cos especial de la
Comunitat de Madrid (capital) i les dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).
Abans de parlar del context històric hauríem de comentar els antecedents immediats a la
Constitució espanyola de 1978: Després de la mort de Franco, Joan Carles I de Borbó fou designat
cap de l’Estat i Arias Navarro president del govern, continuant amb l’immobilisme fent ús de la
repressió policial contra les mobilitzacions populars. Però, els reformistes van acabar forçant la
dimissió d’Arias Navarro, el 30 de juny de 1976, qui va ser substituït per Adolfo Suárez. Aquest va
proposar la Llei de Reforma Política (LRP), la qual va ser aprovada per les pròpies Corts
Franquistes, establint un sistema bicameral, elegit per sufragi universal i anunciant les futures
eleccions democràtiques les quals es celebraren el 15 de juny de 1977, configurant un nou escenari
polític amb: la UCD (Unión Centro Democrático amb Adolfo Suárez al govern); els partits
d’esquerra i el PSOE amb Felipe González; el PCE (Partido Comunista de España), amb dirigents
històrics com Santiago Carrillo; la nova AP (Alianza Popular) liderada per Fraga Iribarne i altres
exministres franquistes; i les formacions nacionalistes catalanes (PDC, Plataforma Democràtica per
Catalunya amb Jordi Pujol) i basques (PNV, Partit Nacionalista Basc).
Amb tot, arribem al moment històric: l’actual Constitució espanyola fou redactada per 7 diputats: 3
d'UCD, un del PSOE, un del PCE, un d’AP i un altre de Minoria Catalana; i sotmesa a referèndum
als ciutadans, que votaren majoritàriament a favor d’aquesta i segueix vigent fins l’actualitat.

Aquesta constitució de 1978 defineix Espanya com un “Estat social i democràtic” organitzat com
una monarquia parlamentària i amb divisió de poders: el legislatiu format per Congrés i Senat
elegits per sufragi universal dels i les majors de 18 anys, l’executiu que és el govern central i el
judicial amb tribunals i jutges independents, i que té al Tribunal Constitucional com a instància
suprema. Ademés, otorga una amplia declaració de drets i llibertats polítiques, socials i culturals; i,
com hem vist al text, instaura una organització territorial descentralitzada en municipis, províncies
i comunitats autònomes, regulada amb estatuts d’autonomia que inclouen els seus òrgans
legislatius i executius.
En conclusió, amb la mort de Franco, una de les tasques principals que s'imposa el nou Govern,
presidit per Adolfo Suárez, és la reconstrucció de la vida democràtica d'Espanya, la qual ,amb altres
successos, va fer possible la convocatòria de les eleccions de 1977 que es dedicaran a l'elaboració
d’aquesta constitució, amb la qual va aparèixer l’actual Estat de les Autonomies.
MAPA AUTONÒMIC ESPANYOL
Tenim al davant un mapa de caràcter polític d'Espanya, que data de l’any 1978 i que mostra la
construcció de l’Estat d’Autonomies decretada per la Constitució de 1978, i aquesta construcció es
87

MBB
va dividir en dues etapes, de manera que s’observen les diferents Comunitats Autònomes i vies
d’accés a l’autonomia establertes per diferents articles.
Si analitzem el mapa observem el territori espanyol de la Península Ibèrica, així com les Illes
Canàries, les Illes Balears, observem: En color vermell, aquells territoris de l’etapa preautonòmica,
en la qual es va concedir l’autonomia a les nacionalitats històriques: al setembre del 1977 es
restablia la Generalitat de Catalunya (amb el retorn des de l’exili del president republicà Josep
Tarradellas), al gener de 1978 es formava el Consell General del País Basc i al març es
constituïa la Xunta de Galicia, a més d’Andalucia formada l’any 1981. En color verd trobem
aquelles zones de l’etapa autonòmica, amb la Constitució ja aprovada, quan es van elaborar els
estatuts d’autonomia de totes les CCAA, les quals van seguir l’article 143 (més lent). Per últim, en
color groc, Navarra, la qual va seguir un estatut, aprobat en 1982 i es va establir com una comunitat
foral, a diferència dels altres.
espanyol abans de la Constitució de 1978: Després de la mort de Franco, el 20 de novembre de
1975, els esdeveniments es van succeir d’una manera molt diferent respecte del que van imaginar
els que volien la continuació del franquisme sense Franco. Dos dies després de la mort del dictador,
el 22 de novembre de 1975, Joan Carles I de Borbó fou designat com a cap de l’Estat, a títol
de rei d’Espanya, mentre que Arias Navarro fou confirmat com a president del govern,
continuant amb l’immobilisme fent ús de la repressió policial contra les mobilitzacions

populars. Però, un sector del franquisme, els reformistes, amb el vistiplau de la monarquia, van
acabar forçant la dimissió d’Arias Navarro, el 30 de juny de 1976, qui va ser substituït per
Adolfo Suárez. El nou govern d’Adolfo Suárez va proposar la Llei de Reforma Política
(LRP), que va ser aprovada per les Corts Franquistes, malgrat que suposava el desmantellament
de les mateixes; amb tot, la LRP establia un sistema bicameral, amb Congrés dels Diputats i Senat,
elegit per sufragi universal i anunciava unes futures eleccions democràtiques, ademés es va
concedir: l’indult a presos polítics, llibertat sindical i legalització de partits polítics. Les primeres
eleccions generals lliures es celebraren el 15 de juny de 1977, en elles es va configurar un nou
escenari polític: UCD, procedent del reformisme franquista i democristià, sota la direcció de
Suárez, que conseguí 165 diputats, i, tot i no obtenir la majoria, formaria el 1r govern
democràtic després de la Guerra Civil. Els partits d’esquerra: el PSOE amb Felipe González i
Alfonso Guerra, que va aconseguir 118 diputats; i el PCE, baluard de la lluita antifranquista amb
dirigents històrics com Santiago Carrillo, que obtingué 20 escons. La nova organització política
de dreta: AP liderada per Fraga Iribarne i altres exministres franquistes, que va quedar amb
sols 16 escons. Les formacions nacionalistes catalanes (PDC, Plataforma Democràtica per
Catalunya amb Jordi Pujol) i basques (PNV, Partit Nacionalista Basc), que van aconseguir 11 i 8
diputats respectivament.
A més, l’actual Constitució espanyola fou redactada per 7 diputats i sotmesa a referèndum
pels ciutadans, que votaren majoritàriament a favor d’aquesta i segueix vigent fins l’actualitat.
Aquesta constitució de 1978 defineix Espanya com un “Estat social i democràtic” organitzat
com una monarquia parlamentària i amb divisió de poders: el legislatiu format per Congrés
i Senat elegits per sufragi universal dels i les majors de 18 anys, l’executiu que és el govern central
i el judicial amb tribunals i jutges independents, i que té el Tribunal Constitucional com a
instància suprema. A més otorga una amplia declaració de drets i llibertats polítiques, socials i
culturals entre altres. Finalment, reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden
constituir en Comunitats Autònomes.
88

MBB
Com a conclusió, la Constitució de 1978 va instaurar una organització territorial en comunitats
autònomes, i va fixar la construcció de l’Estat de les Autonomies, que va tenir dues etapes segons
els diferents territoris i els articles que varen seguir, i que són la preautonòmica i l’autonòmica.
89

Wuolah Free Historia Espana Selectivitat

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Historia Espana Selectivitat

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Historia-Espana-selectivitat.

PBAU Islas Baleares

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

2. Quines grans zones culturals hi havia a la Península Ibèrica en produir-se la

si lees esto me debes un besito

Durant i posteriorment a la conquesta romana va tenir lloc la romanització d'Hispània. La

Reservados todos los derechos.

4. Defineix breument la monarquia visigòtica i indica alguna característica de la

5. Defineix breument Al·Àndalus, cita les etapes de la seva evolució política i

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

7. Com fou l’expansió territorial de la Corona d’Aragó en el s.XIII? Explica breument

L’expansió de la corona catalanoaragonesa es va dur a terme amb el regnat de Jaume I el

8. Concepte de Repoblament. Explica breument els diversos tipus de repoblament

El repoblament és el procés de colonització de la població cristiana, paral·lelament a l'avanç

La 2a fase de la Reconquesta és sobre les Primeres Taifes i els Almoràvits (1045-1145), la

9. Quines característiques presentà la crisi de la Baixa Edat mitjana a la Península

Reservados todos los derechos.

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

11. Quines foren les causes i conseqüències principals del “Descobriment

Les principals conseqüències són el començament de la conquesta del continent, que en un

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

si lees esto me debes un besito

15. Quines foren les característiques polítiques bàsiques de la monarquia hispànica

Reservados todos los derechos.

16. Quines foren les caracerístiques econòmiques i socials bàsiques de la monarquia

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

si lees esto me debes un besito

1. La Guerra de Successió (1701-1714) i els Decrets de Nova Planta.

Reservados todos los derechos.

ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

si lees esto me debes un besito

En l'administració territorial, els regnes d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya es van

Reservados todos los derechos.

En l'Exèrcit, es substituiren els Terços per Regiments amb un coronel.

ELS PACTES DE FAMILIA DELS BORBÒ (1759-1788)

● El 1r pacte amb Felip V va suposar la recuperació de Nàpols en 1735.

CARLES III I EL DESPOTISME IL·LUSTRAT

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

20. Explica les diferències entre liberalisme i absolutisme i assenyala com es va

El liberalisme defensa un sistema representatiu on les decisions provenen d'un Parlament

La construcció de l'estat liberal a Espanya va començar a partir de la mort del monarca

L’inici de la Guerra de la Independència té lloc el 2 de maig de 1808 amb l’alçament

Reservados todos los derechos.

La Guerra del Francés suposa la formació de diferents formacions polítiques:

si lees esto me debes un besito

Reservados todos los derechos.

L’inici de la Guerra de la Independència té lloc el 2 de maig de 1808 amb l’alçament

La Guerra del Francés suposa la formació de diferents formacions polítiques:

5. El regnat de Ferran (1814-1833). Concepte i etapes: restauració de l’absolutisme

La situació canvia totalment gràcies al Pronunciament de Diego Riego a Cabezas de San

A finals de 1823 es produeix la intervenció de la Santa Aliança (moviment de diferents