Tema 17 (La península ibèrica: relleu, clima i vegetació Diversitat regional de

l’Espanya peninsular i insular)

1.Introducció.
2. Temari:
1. Aspectes físics
1.1 El relleu d’Espanya:
a. Génesis del relleu
i. Precàmbric (4.600-542 milions d’anys)
iii. Era Secundària: Mesozoic (225-65 milions d’anys)
iv. Era Terciària (65-2 milions d’anys)
El plegament dels sediments marins
La fractura dels massissos antics
v. Era Quaternària ( des de 2 milions d’anys)
b. Grans unitats de relleu
i. L’altiplà
ii. Serralades interiors i depressions castellanes
La serralada central
Muntanyes de Toledo
El camp de Calatrava i l’altiplà extremeny
Les depressions castellanes
iii. Els vorells de l’altiplà
El massís gallec
Serralada cantàbrica
Serralada ibèrica
Sierra Morena
iv. Unitats exteriors
Els Pirineus
Depressió de l’Ebre
Les serralades costaneres-catalanes
Les serralades bètiques
Depressió del Guadalquivir
v. L’arxipèlag canari
1.2 Els climes d’Espanya:
a. Factors i elements generals i regionals
b. La dinàmica atmosfèrica
i. Masses d’aire i centres d’acció atlàntics. Front polar:
ii. Masses d’aire i pertorbacions mediterrànies:
iii. Masses d’aire continentals
c. Tipus de clima
i. Clima temperat - Fred oceànic (Cfb):
ii. Clima temperat - Fred continental (Csb):
iii. Clima mediterrani (Csa):
Mediterrani oceànic
Mediterrani continental
 iv. Clima subdesèrtic:
v. Clima subtropical:
1.3 La vegetació a Espanya:
a. Flora i vegetació
b. Diversitat fitogeogràfica de la península
i. Península, encreuament de camins:
ii. Trets físics que contribueixen a mantenir la diversitat:
c. Els tres grans conjunts fitogeogràfics
i. L'ecosistema mediterrani:
El domini de l’alzinar
Suredes
El domini de les màquies i espinals
ii. Regió eurosiberiana: bosc caducifoli:
Províncies atlàntiques
Províncies submediterrània
iii. Vegetació de muntanya:
iv. La vegetació canària:
1.4 Síntesi dels grans medis biogeogràfics:
a. Espanya humida
b. Espanya mediterrània
c. La muntanya
d. Les Illes Canàries
2. Aspectes humans
2.1 Econòmico-social: desequilibris interterritorials:
a. Regions de creixement autosostingut
i. Madrid
ii. Eix de l’Ebre: La Rioja, Navarra i Aragó
Vall mig de l’Ebre
Eix de l’Ebre
iii. Eix Mediterrani: Catalunya, Balears
Catalunya
Balears
b. Regions en desenvolupament intermig
i. País Valencià
ii. Múrcia
iii. Canàries
c. Regions industrials en declivi: cornisa cantàbrica
i. País Basc
ii. Cantàbria
iii. Astúries
d. Regions endarrerides
i. Andalusia
ii. Extremadura
iii. Castella La Manxa
 iv. Castella i Lleó
v. Galícia
vi. Ceuta i Melilla
e. Situació actual
3. Com portar el tema a l’aula:
4. Conclusions:
5. Bibliografia:

1.Introducció.

El tema 17 (La península ibèrica: relleu, clima i vegetació- Diversitat regional de

l’Espanya peninsular i insular) l'estudi de la Geografia Física d'Espanya, incloent el clima,
la vegetació i el relleu, així com la Geografia Regional, que també tindrà en compte la
societat i l'economia. Paral·lelament, farem algunes breus referències als rius en el relleu.. A
més, promou habilitats de pensament crític, consciència global i ciutadania activa, preparant
els estudiants per enfrontar els desafiaments globals i participar en debats informats sobre
temes rellevants.

L'alumnat pot donar respostes coherents als temes de debat social com l'impacte del canvi
climàtic o la desigualtat econòmica, i reflexionar críticament, és important desenvolupar el
pensament crític i analític, fomentar l'empatia i respecte, i proporcionar oportunitats per
expressar opinions fonamentades i debatre de manera constructiva.. Cal tenir en compte
que els continguts claus són especialment rellevants en l'etapa de secundària i hem de tenir
en compte els canvis psicològics i socials de l'alumnat, aquests són els que els permetran
interioritzar coneixements relatius amb l'àmbit social i per tant serviran per al seu propi
desenvolupament.

Aquests aspectes es troben recollits en la normativa vigent, en la LOMLOE, LOE-LOMCE, la

LEC i en el Decret 175/2022, i en el Decret 117/2022 de Batxillerat. La normativa actual
atribueix a l'equip docent la responsabilitat de consolidar aquests objectius de
desenvolupament sostenible ODS, continguts/sabers i competències claus de l'etapa i
competències específiques de la matèria de ciències socials: geografia i història, treballant
amb metodologies actives i criteris d'avaluació variats donant sempre gran atenció a la
diversitat existent a l'aula. Això quedarà recollit en la programació d'aula que ens permetrà
seqüenciar i sistematitzar el procés d'ensenyament i aprenentatge de l'alumnat. Per a poder
transmetre coneixement, utilitzem diferents materials, processos i sabers del camp social
com la història, la geografia, l'art, l'economia, la religió, l'antropologia… Aquests
aprenentatges es recolzaran sempre de les noves tecnologies i les habilitats de l'alumnat
per a buscar informació. L'apuntat ajudarà a augmentar la capacitat d'actuació sobre l'entorn
real del grup-classe i ens permetrà que interioritzin les competències claus de l'àmbit social i
també les transversals.

El tema que exposarem a continuació ens permetrà ajudar a l'alumnat al fet que adquireixi
els coneixements, destresa i actituds necessàries per a comprendre la realitat del món en el
qual viuen, les experiències i manifestacions col·lectives del passat i del present, així com
l'espai en què desenvolupen la vida en societat.

Desenvolupada la introducció passo a descriure el tema núm. 17: Espanya és un país de la

Península Ibèrica amb una extensió de 504.750 km², incloent les illes Balears i Canàries.
Està situada entre Europa i Àfrica, amb obstacles superables com els Pirineus i l'estret de
Gibraltar. Destaca per la seva situació perifèrica, costes rectilínies i diversitat geogràfica. Té
una geomorfologia alpina i un bioclima subtropical-mediterrani.

El desenvolupament d’aquest tema s’esquematitzarà en dos grans apartats; Els aspectes

físics (dividit en relleu, clima i vegetació) i els aspectes regionals

2. Temari:

1. Aspectes físics
1.1 El relleu d’Espanya:
a. Génesis del relleu
i. Precàmbric (4.600-542 milions d’anys)
Es van formar les primeres formes del relleu, especialment durant l'orogènesi charniana.
El vell massís precambrià, plegat i desgastat per l'erosió, va ser posteriorment cobert pels
mars paleozoics. D'aquella època en queden alguns vestigis dins del Massís Galaic, el
Sistema Central i altres llocs menors com Menorca.
ii. Era Primària: Paleozoic (542-225 milions d’anys)
Es va formar la Meseta Central amb materials metamòrfics i plutònics. La Península Ibèrica
era part del continent Eurasiàtic i va experimentar l'orogènesi herciniana a finals d'aquesta
era, formant una gran serralada. La península va emergir a la seva meitat nord-oest i estava
unida a la costa francesa.
iii. Era Secundària: Mesozoic (225-65 milions d’anys)
Es va produir una llarga etapa d'erosió dels relleus hercinians del massís Hespèric, creant
una gran penillanura, i de sedimentació a les conques del mar de Tethis, que es va anar
ampliant progressivament. Les regressions i transgressions del mar van omplir amb capes
de sediments mesozoics les depressions que envoltaven el Massís Hespèric. A les zones
del Pirineu i de la Serralada Bètica, es van acumular aquests sediments marins, mentre que
a la zona del sistema ibèric es van formar dipòsits d'origen marí.
iv. Era Terciària (65-2 milions d’anys)
Va ser configurada pel moviment tectònic alpí-himàlaia. Aquesta era es caracteritza per dos
efectes importants:
El plegament dels sediments marins
● Serralades com els Pirineus i les Bètiques
● Les conques sedimentàries de l'Ebre i el Guadalquivir
● El rejoveniment dels marges del massís messetari, → serralades Cantàbrica i Ibèrica, i la
Serra Morena.
La fractura dels massissos antics
● Depressions com les de l'Ebre i el Guadalquivir.
● Elevacions en forma d'horsts, com en el cas del Sistema Central i les Muntanyes de
Toledo.
● La Inclinació cap a l'Atlàntic de l'actual Messeta, definint l'actual hidrografia.
Al final del Terciari, durant el Neogen, es va donar una etapa d'erosió i sedimentació dels
relleus alpins anteriors, encara que amb menor intensitat que durant l'Era Secundària.
v. Era Quaternària ( des de 2 milions d’anys)
Es van produir fenòmens de glaciació que van afectar profundament la Península Ibèrica.
Glaceres, morrenes, llacs, la hidrografia i moltes de les formes del relleu actual són el
resultat de les successives glaciacions.
 b. Grans unitats de relleu
i. L’altiplà
Està format per dos elements estructurals: un sòcol antic rígid i una coberta moderna
plàstica. El sòcol hespèric és un bloc complex format per materials antics des del
Precambrià fins al Paleozoic. Durant el Secundari, el massís Hercinià va ser arrasat i es va
convertir en una península inclinada cap al Mediterrani. El Terciari va veure el dipòsit de
sediments sobre aquest sòcol, i a causa de l'Orogènesi alpina, la Meseta es va estructurar
en diferents unitats, com ara serralades interiors, depressions interiors i serraladess als
marges.
ii. Serralades interiors i depressions castellanes
La serralada central
La serralada divideix l’altiplà en dues subaltiplans: la Septentrional, amb el riu Duero, i la
Meridional, amb les conques del Tajo i del Guadiana. Les serress superen els 2.500 metres
i estan separades per corredors o depressions que faciliten el pas. Algunes serres
destacades són Ayllón, Guadarrama, Gredos i Béjar.
Muntanyes de Toledo
Les muntanyes de Toledo són relleus destacats del Subaltiplà Meridional. Es mantenen
entre els 1.200 i 1.400 metres d'altitud, amb la màxima elevació a la serra de Guadalupe
(1.603 metres). Cap a l'est, els relleus es fonen amb l'altiplà Extremeny. Destaquen els
crestes de quarsita i els valls excavats en pissarres, amb un modelatge típicament apalacià.
El camp de Calatrava i l’altiplà extremeny
A l'oest de la Manxa, hi ha una regió de muntanyes mitjanes que es continua a
Extremadura. Aquestes muntanyes són el resultat d'un aixecament i fractures tectòniques.
Destaca la regió volcànica del Camp de Calatrava, amb formacions basàltiques i alguns
cons volcànics.
Les depressions castellanes
El Subaltiplà Septentrional i el Subaltiplà Meridional són dues planes semblants en origen i
relleu. El Subaltiplà Septentrional té una altitud més alta i pertany a la conca del riu Duero,
mentre que el Subaltiplà Meridional està dividit per les Muntanyess de Toledo en dues
conques, les del riu Tajo i el riu Guadiana.
 iii. Els vorells de l’altiplà
El massís gallec
Són el resultat d'un abombament de l'angle nord-oest de la Meseta, amb elevacions i
conques esglaonades. Hi ha dues superfícies d'erosió: una antiga que es relaciona amb
l’altiplà i una posterior del període terciari.
Serralada cantàbrica
Astúries presenta muntanyes amb crestes de quarsita i pissarres resistents, que formen
promontoris costaners, i valls erosionades amb petites rieres. Hi ha formacions càrstiques a
les calcàries del Carbó inferior. A l'est, la coberta mesozoica es conserva millor pel progrés
de l'enfonsament del sòcol paleozoic.
Serralada ibèrica
No és tan compacta com les cantàbriques o els Pirineus. Està dividida per depressions i
conques locals, perdent el seu caràcter de serralada contínua. Al llarg del seu recorregut hi
ha diversos sectors, destacant la part nord-oest amb alineacions robustes com la Demanda.
El tram central, des de Sòria fins a Terol, és més feble i està trencat per una depressió.
Aquesta depressió divideix la serralada en dues branques: la interior o castellana i la
contigua a la Depressió de l'Ebre o aragonesa, amb massissos com el Moncayo i
Javalambre.
Sierra Morena
Sierra Morena és una serralada amb contrastos paisatgístics notables. Des del Subaltiplà
sud, sembla una península plana, però des d'Andalusia, s'eleva com una serralada alta.
Aquest contrast es deu als desnivells i a un accident geològic que la separa de l’altiplà. Els
rius que desemboquen al Guadalquivir hi han creat gorges profundes, donant-li un aspecte
muntanyós i trencat.
iv. Unitats exteriors
Els Pirineus
El Pirineu és una serralada contínua de 435 quilòmetres que s'estén des del golf de Biscaia
fins al cap de Creus. L'Aneto és el cim més alt amb 3.404 metres. El Pirineu té una simetria
desigual, amb una part sud més ampla que la part nord. Està format per dues unitats
geològiques diferents: la Zona Axial al centre, amb terrenys primaris com pissarres i granit,
i el Prepirineu al nord i al sud, amb terrenys més moderns i predominància de roques
calcàries.
Depressió de l’Ebre
És una àmplia zona deprimida en forma de triangle que s'estén entre la serralada Ibèrica i el
Pirineu. Durant el Terciari, aquesta depressió estava ocupada per un braç marí que
separava el límit septentrional de l’altiplà del Pirineu emergent. Amb el temps, les seves
connexions amb el mar a través de Catalunya i Navarra es van tancar, convertint-se en un
gran llac durant gairebé tot el Terciari. Els sediments, primer marins i després continentals,
dipositats en aquesta conca tenen un gruix de fins a 2.000 metres.
Les serralades costaneres-catalanes
Formen una barrera muntanyosa que aïlla la Depressió de l'Ebre del mar Mediterrani.
Aquestes serralades es divideixen en tres unitats principals: la serralada litoral, la Depressió
Prelitoral i la serralada Prelitoral. Destaquen el massís del Montseny i Montserrat.
Les serralades bètiques
Els sediments alpítics de la serralada van causar plegaments i desplaçaments, formant les
Serralades Bètiques i la Depressió Intrabètica. La Serralada Penibètica bordeja la costa
amb cims com Ronda, Almijara, Tejeda, Nevada, Baza, Gádor, Filabres, Estancias. La
Serralada Subbètica s'estén de Grazalema a Cazorla, amb la Depressió Intrabètica i les
conques d'Antequera, Granada, Guadix i Baza.
Depressió del Guadalquivir
És una àmplia plana entre la Meseta i les serralades bètiques, oberta cap a l'Atlàntic. Té un
perfil triangular i està omplerta de sediments marins. El seu marge nord és abrupte a causa
de la Sierra Morena, mentre que el marge sud és més sinuós. El paisatge està format per
turons i serres suaus modelades pels sediments marins.
v. L’arxipèlag canari
Les Canàries són set illes grans amb relleus volcànics, que les diferencia geològicament de
la península. Van sorgir durant el Miocè a causa de l'arrencament del fons marí durant
l'orogènesi alpina. L'erosió costanera i del sòl és intensa. Lanzarote i Fuerteventura són illes
planes, mentre que les altres són muntanyoses. Destaquen el volcà del Teide (3.715 m) a
Tenerife, la màxima altura d'Espanya, i el Pico de las Nieves a Gran Canària. La Palma, El
Hierro i La Gomera tenen alçades més baixes.

1.2 Els climes d’Espanya:

a. Factors i elements generals i regionals
Espanya es troba en una zona on predomina la circulació d'oest i està influenciada per les
pressions subtropicals i l'Atlàntic. Això provoca variacions estacionals i regionals en el clima,
afavorides pel relleu divers i la influència del Mediterrani i les corrents marines. El resultat és
una gran diversitat de tipus de clima a Espanya.
b. La dinàmica atmosfèrica
i. Masses d’aire i centres d’acció atlàntics. Front polar:
Sobre l'oceà Atlàntic es produeix el contacte entre l'aire fred septentrional i l'aire càlid
meridional, generant el front polar i situacions de mal temps i precipitacions. Les principals
masses d'aire que afecten Espanya són l'aire tropical, polar i àrtic. Les masses d'aire fred
provoquen temps molt fred a l’hivern, mentre que les masses d'aire càlid generen temps
estable i sec. El Front Polar Atlàntic té un gran impacte en el temps a Espanya, portant
precipitacions abundants. Les borrasques dinàmiques són les més comunes i tenen un
efecte més fort a la part occidental de la Península Ibèrica.
ii. Masses d’aire i pertorbacions mediterrànies:
Els fronts propis del Mediterrani són discutits i considerats pseudo-fronts per alguns experts.
A la tardor i a l'inici de l'hivern, es poden formar "gotes fredes" a les capes altes de l'aire,
que produeixen fortes precipitacions en poc temps a causa de la interacció entre l'aire fred
continental i l'aire càlid del Mediterrani.
iii. Masses d’aire continentals
Els Anticiclons d'Aire Polar Continental a l'hivern porten cel despejat i fred. A l’estiu,
l'anticicló de les Açores impedeix pluges generalitzades. La massa continental ibèrica
reforça l'efecte a l'interior de la península. El gran anticicló rus arriba rarament directe. La
Baixa Tèrmica Sahariana causa tempestes locals a l'estiu.
c. Tipus de clima
Es troba en les zones de clima temperat, sense cap mes amb una temperatura mitjana
inferior a -3 graus. Al nord és plujós, mentre que a la resta té un estiu sec, és a dir,
mediterrani. A part de la singularitat climatològica de les nostres muntanyes, podem
classificar els climes d'Espanya de la següent manera:
i. Clima temperat - Fred oceànic (Cfb):
Costa cantàbrica i gran part de Galícia. Es caracteritza per temperatures suaus, més aviat
fredes a l'hivern i fresques a l'estiu (a l'agost >20ºC de mitjana), amb oscil·lacions tèrmiques
baixes. Les precipitacions són constants durant tot l'any, superant els 1.000 litres anuals,
sense mes sec (< 30 litres mensuals).
ii. Clima temperat - Fred continental (Csb):
Clima de la submeseta nord: temperatures mitjanes baixes, amplituds tèrmiques altes
(<20ºC) a causa de la continentalització. Les precipitacions són més reduïdes (de 350-550
litres), més importants en els equinoccis ja que a l’estiu i a l’hivern la influència dels
anticiclons redueix lleugerament les precipitacions.
iii. Clima mediterrani (Csa):
Múltiples variants. Ll'única cosa que uneix els diferents climes mediterranis és la seva
sequera estival.
Mediterrani oceànic
Tota la zona costanera mediterrània espanyola, amb lleugeres variacions, sobretot en
termes pluviomètrics, en alguns casos importants. Es caracteritza, a més de la sequera
estival, per una escassa amplitud tèrmica, amb temperatures càlides a l'estiu i suaus a
l'hivern. Les precipitacions oscil·len entre els 400-800 litres anuals, sobretot a la part
catalana. Les precipitacions disminueixen cap al sud i tornen a augmentar a mesura que
ens acostem a l'estret de Gibraltar, amb les borrasques atlàntiques.
Mediterrani continental
L'interior d'Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa principalment. Es caracteritza, a més
de la corresponent sequera estival, per unes oscil·lacions tèrmiques relativament importants
(<15ºC), estius molt calorosos i hiverns bastant freds. Les precipitacions oscil·len entre 500 i
700 litres.
iv. Clima subdesèrtic:
Hi ha dos climes subdesèrtics. Un d'ells està provocat pels efectes de la continentalització i
es troba en tres punts: a la part nord-oest de Castella i Lleó, al desert dels Monegros i a la
zona d'Albacete. Es caracteritza per precipitacions que gairebé no superen els 300 litres
anuals, amb grans oscil·lacions tèrmiques. L'altre es troba al sud-est peninsular, al desert
de Tabernas, i és provocat per l'efecte Foehn a causa de la serralada de Sierra Nevada. Les
precipitacions també són escasses, però la temperatura mitjana anual és més elevada i les
oscil·lacions tèrmiques són més baixes.
v. Clima subtropical:
A les illes Canàries, predomina un clima anticiclònic temperat-sec. Les temperatures són
suaus i homogènies, amb una mitjana de 20-23 graus a les costes i 17-19 graus a les zones
interiors. Les precipitacions varien segons l'orografia, < 600 litres anuals en les vessants
més altes i >300 litres en les més baixes. La núvolositat és desigual, amb zones cobertes a
la vessant nord i més clars a la sud i oest de les illes.

1.3 La vegetació a Espanya:

a. Flora i vegetació
La Península Ibèrica té una flora rica i diversa, influenciada per diferents regions
biogeogràfiques i climes. Es distingeixen regnes, regions i dominis amb endemismes de
famílies i gèneres, formant una estructura floral complexa.
b. Diversitat fitogeogràfica de la península
i. Península, encreuament de camins:
La Península Ibèrica és un lloc de confluència de diverses influències geogràfiques i
culturals. La seva posició estratègica ha donat lloc a una gran diversitat humana i
biogeogràfica, influïda pel clima, el relleu, els sòls i la seva ubicació. Les migracions
europees han deixat empremta en la vegetació, especialment en les zones amb arbres
caducifolis. A més, les influències africanes són evidents en les àrees més àrides i càlides,
mentre que les migracions mediterrànies han tingut un paper destacat en l'aportació ètnica i
cultural a la Península.
ii. Trets físics que contribueixen a mantenir la diversitat:
Les diferents influències en el clima de la Península Ibèrica contribueixen a una gran
variació climàtica i espacial. Les influències atlàntiques aporten humitat i temperatures
moderades, mentre que les ones de calor i fred del sud i del nord lluiten pel domini al llarg
de l'any. Aquest contrast climàtic es deu també a la configuració del relleu peninsular, amb
l’altiplà central i les muntanyes que l'envolten. El relleu divers i extremadament contrastat
permet la formació de diferents hàbitats i ecosistemes. A més, els diferents tipus de sòls i
roques contribueixen a enriquir el paisatge vegetal.
c. Els tres grans conjunts fitogeogràfics
La Península Ibèrica es divideix en tres grans àrees florals: mediterrània, eurosiberiana i de
muntanya alta. L'àrea mediterrània té un clima càlid i sec a l'estiu, mentre que l'àrea
eurosiberiana té temperatures suaus i molta pluja durant tot l'any. La vegetació mediterrània
és de fulla persistent i fràgil, mentre que l'eurosiberià és exuberant i inclou molts caducifolis.
 i. L'ecosistema mediterrani:
Gran diversitat, amb diferents dominis, sectors i districtes florals, més que un gran
ecosistema o bioma caracteritzat per la seva gran varietat.
El domini de l’alzinar
És l'espècie arbòria més dominant a tota la Península Ibèrica, però la seva presència s'ha
reduït a causa de l'acció humana. Aquest arbre és característic de la vegetació mediterrània
i sol estar acompanyat d'un sotabosc de garrigues i estepes. Té una grandària mitjana amb
un tronc robust i fulles petites i coriàcies de color verd fosc amb la part inferior grisenc. Té
una gran adaptabilitat ecològica i es troba a tot el territori peninsular, excepte en algunes
zones costaneres atlàntiques, en zones interiors continentals, en zones costaneres amb
clima mediterrani àrid i en muntanyes a partir d'una certa altitud. Podem identificar dos
sectors d'alzinars:
● L’alzinar provençal: La garriga és present a la zona costanera catalana al nord del
Llobregat. Acompanyada d'un ric sotabosc, destaquen espècies com el modrony, el
lentisc i la coscolla.
● Carrascar: s'estén per la Depressió de l'Ebre, l’altiplà central (excepte el sud-oest) i
la Depressió del Guadalquivir.Adaptat als hiverns freds i als estius extremadament
calorosos propis dels sectors amb clima continental, amb una sequedat més
acusada que a l'àrea provençal. El paisatge en conjunt és més xeròfil, és a dir, sec, i
la vegetació viu de manera més precària i en equilibri més inestable amb el medi
ambient. El sotabosc també és més pobre, a causa de l'aridesa estival molt acusada
i de les temperatures hivernals molt baixes, on difícilment podria sobreviure un bosc
dens. Apareixen, per tant, matolls de farigola, argelagues i estepes.
Suredes
És similar a la carrasca, però té una capa gruixuda de suro a l'escorça. Té un fullatge menys
dens i de color clar, i prefereix sòls pobres en carbonats. L'àrea on es troba és més al sud i
requereix certa humitat. El sotabosc està format per brucs, alelles i argelagues.
L'aprofitament econòmic del suro limita el creixement de la vegetació. L'alzina surera
prospera en àrees silícies com Extremadura i la Serra Morena.
El domini de les màquies i espinals
Es troba al llarg de la costa mediterrània des del sud de la desembocadura del Llobregat
fins a l'estret de Gibraltar, i també al llarg de la costa atlàntica des d'aquest estret fins al sud
de l'Algarve, així com en alguns sectors de clima continental de l’altiplà i sobretot de la
Depressió de l'Ebre. La vegetació d'aquesta àrea es caracteritza per la seva gran xerofília,
la seva mida reduïda i un equilibri molt precari amb el medi ambient.
● Màquia oriental: des del Llobregat fins a Alacant, es desenvolupa sobre materials
calcàries i sòls carbonatats. La vegetació clímax és una màquia o matollar baix, on
predominen espècies com l'ullastre, el garrofer i el margalló. A més, apareixen altres
plantes típiques de la màquia, com el llentiscle i la coscolla, al sotabosc de l'alzinar.
● Espinal murcià-almarienc: pròpies de la transició al desert. Es tracta d'una vegetació
de caràcter xeròfil extrem, amb plantes característiques com el margalló, arç í i els
espàrrecs. En zones amb poca pluja, clara afinitat africana.
● Màquia continental: qridesa extrema i temperatures d'estiu molt altes, qmb hiverns
molt rigorosos. Conca mitjana de l'Ebre, algunes planures d'Albacete i la Manxa, on
trobem plantes com la coscolla, l'espígol negre i la savina. Aquesta última és molt
resistents al fred persistent i la trobem principalment al desert de Monegros.
 ii. Regió eurosiberiana: bosc caducifoli:
Presenta característiques encara més contrastades que la regió mediterrània. Hi ha
clarament dues províncies: l'atlàntica i la submediterrània.
Províncies atlàntiques
Regió del nord i nord-est de la península amb vegetació diversa, com bruguerola, toxos i
líquens, en sòls lixiviats coneguts com a landa. El roure predomina en sòls silicis, mentre
que el faig creix en sòls calcaris. Aquests arbres requereixen alta humitat ambiental. El
castanyer també és present com a part de la vegetació autòctona.
Províncies submediterrània
Eextrem sud-oriental de la regió eurosiberiana i es caracteritza per la presència tant
d'espècies i associacions vegetals de caràcter eurosiberià com mediterrani, tot i que
predomina el primer. Es troba principalment a la regió meridional dels Pirineus i Prepirineus,
amb algunes àrees a la Serralada Ibèrica i fins i tot a les muntanyes andaluses. En conjunt,
el paisatge és més sec i àrid que les associacions atlàntiques. Dins d'aquesta província es
poden distingir dos sectors ben diferenciats: un sector més humit i proper a l'ambient
atlàntic, amb un paisatge de roure i pi que s'estén per la meitat meridional dels Pirineus; i un
altre sector ocupat per paisatges de roure quejugals.
iii. Vegetació de muntanya:
Les muntanyes hispàniques tenen diversos pisos climàtics amb vegetació característica. En
resum, de menor a major altitud i de menor a major latitud, trobem els següents pisos:
Austral-mediterrani (màquia), Boro-mediterrani (alzina i carrasca), Submediterrani (pi blanc),
Atlàntic (roure pirinenc, pi blanc, faig i carball), Subalpí (pi negre) i Alpí (prats d'alta
muntanya).
iv. La vegetació canària:
És una regió biogeogràfica amb condicions climàtiques diverses que permeten el
desenvolupament de diferents formacions vegetals. Destaquen la vegetació xeromòrfica a
causa del clima i la laurisilva en ambients humits. Les illes presenten diversos pisos
vegetals segons l'altitud, des del piso basal fins a la laurisilva i el pi. A més, hi ha formacions
en altes altituds amb vegetació enana com la retama del Teide. La biodiversitat vegetal de
Canàries és rica i variada.
1.4 Síntesi dels grans medis biogeogràfics:
a. Espanya humida
El nord de la Península, la cornisa cantàbrica i Galícia tenen un clima oceànic amb
precipitacions abundants, temperatures suaus i vegetació clímax de bosc caducifoli
(fagedes i roures) amb landes i prats. Els rius són cabalosos i curts, i els sòls poden ser
evolucionats o poc evolucionats.
b. Espanya mediterrània
El sud de la Península Ibèrica, les Illes Balears, Ceuta i Melilla tenen un clima sec amb
temperatures suaus a la costa i amplituds tèrmiques més grans a l'interior. La vegetació
principal és el bosc perennifoli, i hi ha zones de màquia, garriga i estepa. Els rius són llargs i
tenen estiueig a l'estiu si desemboquen a l'Atlàntic, mentre que si desemboquen a la conca
mediterrània són curts i irregulars. Els sòls varien des de fèrtils per al cultiu fins a sòls poc
evolucionats sobre roca calcària.
c. La muntanya
La vegetació varia segons els pisos bioclimàtics: subalpí, alpí i nival als Pirineus, i matolls i
prats a les altres muntanyes. Els rius de muntanya tenen màxim cabal a la primavera i
mínim a l'hivern. Els sòls són poc evolucionats: rànquers i terra parda en roques silícies, i
rendzines i marró calcari a les roques calcàries.
 d. Les Illes Canàries
Són un arxipèlag situat a l'Atlàntic davant de les costes de Marroc. El seu clima és d'estepa,
amb poques precipitacions i temperatures càlides durant tot l'any. La vegetació és única i
conté endemismes com el pi canari i el drago. Les aigües són escasses i irregulars, i els
sòls són volcànics i poc evolucionats.
2. Aspectes humans
2.1 Econòmico-social: desequilibris interterritorials:
Algunes de les comunitats autònomes més riques d'Espanya són Balears, La Rioja,
Catalunya, Madrid, Navarra i Aragó. Hi ha dues categories de regions en termes d'evolució:
les que estan en progrés, com les dels eixos Mediterrani i de l'Ebre, i les que estan
estancades, com les regions interiors i la cornisa cantàbrica, a més d'Andalusia, Ceuta i
Melilla. L'entrada a la UE està afectant la situació de les regions i cal actualitzar
constantment la classificació.

a. Regions de creixement autosostingut

Consolidades com a eixos o nuclis dinàmics de desenvolupament.
i. Madrid
És el centre del país amb capitalitat i bon sistema de transport. L'economia es basa en
sectors com la tecnologia, la construcció i els serveis financers. Les infraestructures encara
necessiten millorar la seva connexió amb Europa.
ii. Eix de l’Ebre: La Rioja, Navarra i Aragó
Ben comunicada, com a punt de connexió entre l'eix mediterrani, Madrid i el País Basc. Es
distingeixen dues zones:
Vall mig de l’Ebre
Zona àmplia amb població escassa i concentrada, amb benestar econòmic elevat.
Agricultura especialitzada i modernització en indústria i serveis.
Eix de l’Ebre
Zaragoza és un actiu centre industrial amb una vertebració geogràfica i urbana al voltant del
riu, infraestructures adequades i una especialització productiva amb gran potencial de
creixement, especialment amb la presència de General Motors.

iii. Eix Mediterrani: Catalunya, Balears

Catalunya
La regió té una economia equilibrada amb agricultura potent, indústria exportadora i bons
serveis. Infraestructures al nivell europeu i empresariat sòlid.
 Balears
Regió més rica d'Espanya gràcies al turisme. Baix atur estacional.
b. Regions en desenvolupament intermig
i. País Valencià
Posició privilegiada al Mediterrani amb bones infraestructures. Creixent riquesa en
agricultura, indústria (Ford) i serveis (turisme). La costa prospera mentre l'interior
s'endarrereix.
ii. Múrcia
Aprofita la mateixa ubicació que el País Valencià. Té un sector de serveis en expansió, amb
una activitat agrícola de regadiu notable. Disminueix la construcció i creix el turisme.
iii. Canàries
L'economia és majoritàriament basada en serveis, especialment el comerç marítim i el
turisme. Hi ha una dependència externa important per a la producció agrícola i pesquera.
Malgrat l'avanç en turisme, la regió encara pateix diferències socials significatives.
c. Regions industrials en declivi: cornisa cantàbrica
En aquesta zona hi ha problemes com la manca d'infraestructures, sectors industrials
obsolets, retard tecnològic, escassetat de terrenys industrials, estructura comercial i de
serveis feble, infraestructures de transport deficient, manca d'esperit cooperatiu i impacte
ambiental negatiu.
i. País Basc
Sortida de la crisi industrial gràcies a la reconversió, amb petites empreses competitives,
però amb alta taxa d'atur juvenil.
ii. Cantàbria
Enfronta una greu crisi, especialment en agricultura i ramaderia làctica, amb una indústria
obsoleta. S'està desenvolupant un sector turístic incipient.
iii. Astúries
Greu crisi en agricultura, ramaderia, mineria i indústria pesada. Alt nivell d'atur i
dependència de transferències per a empreses públiques deficitàries.
d. Regions endarrerides
i. Andalusia
Grans desequilibris geogràfics i sectorials. Potencial de creixement en infraestructures,
agricultura, turisme i centres industrials. Desigualtat espacial: costa i nuclis industrials més
desenvolupats, interior agrícola més endarrerit.
ii. Extremadura
Regió deprimida amb disminució de l'agricultura, indústria estancada i lleuger augment en
construcció i serveis. Forta presència en el sector energètic.
iii. Castella La Manxa
Amb problemes estructurals a causa del baix nivell de partida, però s'han millorat les
infraestructures i estabilitzat el sector primari.
iv. Castella i Lleó
Extensa regió en reestructuració agrària i amb una recessió industrial notable, excepte a
Valladolid.
v. Galícia
Indústries destacades: tèxtil, alimentària, automobilística. Crisi en la pesca. Sector energètic
en auge. Millora de les infraestructures, però aïllament d'Espanya i Europa. Turisme en
expansió.
vi. Ceuta i Melilla
Espais pobres de la UE amb deficiències estructurals, dependents del comerç amb Marroc
als seus ports francs, de l'ajuda espanyola i de les guarnicions militars.
 e. Situació actual
L'any 1997, el PIB espanyol va créixer un 3,86%. Andalusia va destacar amb un creixement
del 4,79%, mentre que Astúries va tenir el menor creixement amb un 2,68%. Les regions es
poden dividir en diferents grups:
1) Regions amb un alt creixement: Andalusia, Balears, Extremadura, País Basc i Canàries.
2) Regions en la mitjana: Múrcia, Catalunya, Navarra, Aragó, Comunitat Valenciana i
Madrid.
3) Regions amb estancament per sota de la mitjana: Castella-la Manxa, La Rioja, Cantàbria
i Galícia.
4) Regions amb un fort retard: Ceuta, Melilla, Castella i Lleó, i Astúries.
El sector primari va tenir un impacte irregular en el creixement, afavorint Andalusia i
Extremadura el 1997. El sector industrial va ser determinant en el creixement de regions
com el País Basc, Catalunya, Madrid, Navarra i Aragó. El sector terciari va ser el que més
va créixer en PIB i ocupació, especialment a les illes i regions mediterrànies.
Pel que fa a la població, es va observar una concentració a les illes i a les comunitats
mediterrànies, llevat de Catalunya, que va experimentar una disminució demogràfica. En
relació a la taxa d'activitat i l'atur, es van observar diferències regionals significatives, amb
algunes regions per sobre o per sota de la mitjana nacional.

3. Com portar el tema a l’aula:

Després de treballar els aspectes referents al tema i sent aquests exposats tant a l'aula com
fora d'ella, hem de centrar-nos en analitzar el pensament crític de l'alumnat.

El projecte plantejat per a aquest tema és el següent:

El projecte seguirà el següent patró: l’alumnat s’agruparà en grups de 4 persones un total de

6 grups. Com a guia del projecte, en primer lloc, hauré proposat la comparació de quatre
zones de la Península Ibèrica i les illes espanyoles (ciutat, muntanya, costa, desert), per fer
una primera presa de contacte amb els continguts de la unitat. D’altra banda hauré penjat
tots els recursos, materials, objectius i criteris d’avaluació per treballar el contingut de la
unitat i desenvolupar el projecte al Google Sites.

Una vegada feta la proposta treballarem a l’aula diverses activitats per conèixer els
esdeveniments més significatius dels tres segles i ens centrarem en la importància de les de
de les fonts secundàries (mapes, climogrames, gràfics,...) per conèixer els possibles modus
vivendi de la població

Cada grup tindrà un ordinador a disposició per realitzar les activitats d’investigació
(preguntes investigables, debats, webquests...). Cada membre del grup tindrà un càrrec a
l’hora de desenvolupar el projecte (portaveu, secretari/a, coordinador(a encarregat del
material) i tots hauran de dur a terme la seva tasca individualment per poder després
aportar els resultats al conjunt del projecte. D’això se’n diu treball cooperatiu. Ens basem en
el decret 150/2017 d’inclusió , on aquesta eina metodològica és un recurs efectiu per
treballar la diversitat a l’aula.

Els grups s’autoavaluaran amb rúbriques d’avaluació així els farem partícips del seu procés
d’aprenentatge. On tenim en compte el capítol 4 del decret 175/2022 on parla de l’avaluació.

El projecte serà de caràcter interdisciplinar en col·laboració amb l’assignatura de llengua i

es basarà en que l’alumnat desenvolupi el seu criteri en base a les conseqüències d’uns fets
a través de diferents tipus de fonts i desenvolupar una relació entre les fonts il·lustrades i els
esdeveniments que hi tenen lloc.
Aquesta activitat promourà la participació activa de tots els membres del grup, la seva
reflexió i fomentarem la presa de decisions i diferents punts de vista dins del grup classe
sobre quins elements propagandístics feia la reialesa. Fomentant sempre les capacitats
d’analitzar les fonts i la història i transmetre-la a les generacions futures.

- La competència que treballarem i avaluarem, serà la següent:

Competència específica 5 Analitzar de forma crítica els mecanismes que han regulat la vida
de les societats al llarg de la història fins a l’actualitat i la construcció dels sistemes
democràtics per participar de manera respectuosa i compromesa en activitats comunitàries
que promoguin la convivència, la cohesió social i l’equitat.

4. Conclusions:

Per a finalitzar i donar tancament ha aquesta exposició repassaré de manera concreta i

profunda les idees principals del tema nº17.En resum, Amèrica del Nord és una regió amb
una gran diversitat geogràfica, cultural i econòmica, destacant per la seva importància
econòmica i la seva interconnexió comercial.

En resum, l’adquisició de competències específiques de la matèria de Ciències Socials:

Geografia i Història fomenta treballar uns continguts que potenciïn el seu desenvolupament i
les competències que ha d’adquirir l’alumnat i que queden recollides en les línies anteriors.
Està dins de les nostres funcions com a docents aconseguir que l’alumnat treballi en
harmonia, vegi els esdevenirs històrics i culturals permetent incorporar aprenentatges
posteriors de manera autònoma i plural per així observar i treballar sempre des de les
diferències existents. Hem de fomentar curiositat i proposar reptes i donar suficient temps
per a investigar i reflexionar, vetllant sempre perquè l'alumnat construeixi els seus
aprenentatges, ajudant-lo a prendre consciència del seu progrés. Per a això serà
imprescindible que l'ambient de l'aula sigui de respecte entre tots els actors. Això ha
d’afavorir l'intercanvi d'idees i animar a la reflexió. L’alumnat haurà de sentir-se còmode i
sense por d'arriscar-se a fer propostes i exposar la seva manera de pensar. Hem d'intentar
que el nostre grup desenvolupi actituds positives i entenguin perquè aquesta disciplina és
tan útil en el seu dia a dia.

Per poder desenvolupar uns aprenentatges basats en la igualtat de gènere, podem

promoure a través de la coeducació i la realització d’activitats en grups heterogenis basats
en la igualtat d’oportunitats, cosa que comportarà que en un futur no gaire llunyà puguem
modificar els enfocaments que tenim actualment en qüestions de gènere, així com posant
exemples d’investigares i intel·lectuals femenins quan es fa l’estudi relatiu als diferents
temaris inclosos al currículum amb la finalitat de donar visibilitat a la dona i tenir tant homes
com dones referents.

5. Bibliografia:

- Espacios y Sociedades. Introducción a la Geografía Regional del Mundo, Méndez y

Molinero
- Geografía Descriptiva, Casas Torres