TEMA 2 EL MEDI FÍSIC A ESPANYA I CATALUNYA

Espanya té 506.000 km, la major part la forma la península Ibèrica, les illes balears,
les illes canàries, Ceuta i Melilla. També té illots inhabitats. Catalunya es troba al
quadrant al nord-est d’Espanya. Espanya ha patit una dificultat de comunicació entre
territoris al llarg de la seva història, molts territoris van quedar aïllats. I a les zones
costanereres es comunicaven per rutes marítimes amb altres territoris.

2.1 Característiques del relleu i dels sòls

a) Relleu
El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. La
península Ibèrica delimita al nord amb els Pirineus. Al sud delimita amb
Gibraltar. A l’est amb el mar mediterrani. I a l’oest, sud i nord està banyat pel
mar atlàntic. Mar cantàbric al nord.
➢ Forma massissa. Gairebé 5.000 km de costes. La major part de la
costa és rectilínia excepte trams de costa gallega que són retallades.
➢ L’elevada altitud mitjana. La península presenta extensos altiplans i
serralades que travessen el territori. L’altitud mitjana és 660 metres a
la península. L’altitud i els pendents dificulten l’habitatge i els sòls
agrícoles.
➢ La disposició perifèrica. El relleu dificulta l’accés a l’interior de la
península (la Meseta). A més, condiciona els climes, ja que a l’interior
arriben masses d’aire més seques, i fa més fred a l’interior.
➢ La diversitat del relleu. A causa de l’origen, varietat climàtica i la
complexitat s’han creat unitats naturals molt diferents; dona llocs a
regions.
b) Tipus de sòls
Zonals: Depenen del clima i de la vegetació.
● Oceànic: Són àcids, rics en matèria orgànica i es troben en zones molt
plujoses. I destaquen:
○ Terra Bruna: L’espanya humida. Són òptimes pel conreu.
○ Rànker: Es troba en llocs de molta pendent i són molt
erosionats. No es conrea llavors hi trobem boscos.
○ Podzols: És el sol més rentat, i els podem trobar tant a la costa
com a la muntanya. Coníferes = Pins
 ● Mediterrani: Són complexos i diversos i es troba molt alterat per
l’home.
○ Sòl roig mediterrani: Són calcaris i silicis. Majoria són argiles.
Són excel·lents per l’agricultura. Ex: Andalusia, a les Castelles.
○ Terra Bruna mediterrània: Freqüent i extensa. Plena de
pissarres. Es troba a la devesa; ramaderia i agricultura.
● Àrides: Manca de precipitacions. No hi ha processos químics. Té una
tonalitat grisa desèrtica. Es troba al sud-est; Almeria i Múrcia. Si es
rega és molt fèrtil.
Azonals: Depenen del substrat litològic (de les roques que hi ha a l’interior)
● Vertisols: És argilós, i es troba a Andalusia. Són molt fèrtils.
● Rendziniformes: Són joves. Els trobem a les terrasses fluvials.
Contenen molts humus i és on planten la triada mediterrània; vinyes,
cereals i oliveres.
● Sòls bruns calcaris: 2 tipus; on creixen boscos (zona muntanyosa) i
l’altre són les planes dels rius (conreus llenyosos)

2.2 La formació geològica

La formació geològica o del relleu peninsular és el resultat de 2 processos; la
construcció dels relleus (forces geològiques) i la destrucció del relleu (efecte de
l’erosió).
a) Era primària
No existia la península, el seu espai era ocupat pel mar. Les primeres terres
emergides van formar un antic massís granític gallec. En l’aigua marina, en
el transcurs de milions d’anys es van dipositar argiles i altres elements que
van formar estrats. Fa 250 milions d’anys es va produir el moviment orogènic
hercinià que desemboca en la creació de sistemes muntanyosos formats per
roques metamòrfiques. Aquests relleus han estat altament erosionats i
actualment són muntanyes no molt elevades, arrodonides i trobem valls
amples i altiplans.
b) Era secundària
Els antics materials de l’era primària van anar erosionant i transportats pel
vent i l’aigua. Aquests materials es van dipositar en el fons marí (eren gres,
argila…). Aquests dipòsits estaven sotmesos a grans pressions i es
 transformen en roques calcàries. L’argila flota a l’aigua i els corrents marins el
transportaven a molta distància fins que absorbí aigua del mar i del pes
s’enfonsava, i es formaven estrats.
c) Era terciària
A causa de l’impacte d’un meteorit que va provocar una inestabilitat de les
plaques; terratrèmols, volcans, moviments sísmics, erupcions… Es van
originar moltes fractures que van canviar el relleu.
● Aquest moviment no van poder plegar els materials antics de manera
que es va fracturar, van provocar altiplans i depressions, l’antic terreny
que ocupava la península es va fracturar en dues parts.
● Les grans pressions provocades per les plaques es pleguen els
materials dipositats al voltant de les macetes. Apareixen serralades
com: la serralada Cantàbrica o el sistema Ibèric
● Aquest xoc del meteorit van plegar aquells dipòsits marins que
trobàvem en les fosses oceàniques i apareixen altres serralades com:
els Pirineus, la serralada litoral catalana
d) Era quaternària
Va de gairebé 2 milions d’anys fins ara.
● L’erosió del relleu al pi. A causa d’això (neu, aigua i vent) molts
materials arriben a les fosses. La depressió del Guadalquivir, de
l’Ebre…
● La sedimentació; l’erosió en les zones muntanyoses provoca una
major aportació de sediments en el litoral. I per tant transformen la línia
costanera.

2.3 El relleu d’Espanya

El resultat de milions d’anys de processos geològics va donar lloc a grans unitats
morfo estructurals.
● La Meseta: És la gran unitat del relleu peninsular (45% de la superfície) i es
fracturen dos: la nord i la sud.
○ Submeseta nord: Altitud mitjana 850 metres i es troba envoltada de
muntanyes i la creua d’est a oest el Duero.
 ○ Submeseta sud: Altitud mitjana 500-700 metres. Dividida en dos
altiplans de les muntanyes de Toledo. El travessa el riu Guadiana i és
on trobem l’altiplà més gran d’Espanya: La manxa.
○ Unitats relacionades amb la Meseta:
■ Antic sòcol: Només apareix un petit sòcol a la província de
Zamora, Salamanca i Extremadura. Trobem materials antics
com pissarres i granit.
■ Conques sediment: La trobem a la part oriental i són dipòsits de
materials aportats pels rius que circulen per la Meseta i es van
acumulant materials de tota mena; argiles, guix, roca calcària…
■ Serralades interiors: Muntanyes formades en el terciari gràcies
a la tectònica de fractura.
■ Vores muntanyoses: Es troben en el terciari i en pins. Els
materials sedimentaris dipositats se’n van a bombar i es van
crear aquestes serralades que envolten la Meseta.
○ Serres interiors: Són muntanyes que es troben a dintre de l’antic sòcol
(per tant, tenen pissarra, granit) i són arrodonides (per l’erosió).
■ Sistema central: És la serralada que divideix les Mesetes. Té
una altitud important, la muntanya més alta Almansor. Es
caracteritza per blocs enfonsats que formen valls que obren pas
entre muntanyes on facilita la comunicació.
■ Muntanyes de Toledo: Divideix la submeseta sud i també
divideix les conques hidrogràfiques del Tajo i de la Guaiana.
Són muntanyes modestes. Trobem diversos valls que faciliten la
comunicació
Unitats que envolten la Meseta:
● Massís Galaic: Relleu del nord-oest peninsular. Fa com un quadrat de 200 km
i engloba Galícia, muntanyes de lleó, serres d’Astúries. Són les muntanyes
més antigues de la península i llavors estan erosionades i això fa que siguin
arrodonides. No tenen una gran altitud. On destaca muntanyes com Penya
Trevinca. Presenten una xarxa fluvial curta on hi ha desnivell; destaca la seva
erosió i es formen grans dipòsits del material sedimentat. Tenen una gran
vegetació abundant afavorida per les constants pluges. Els principals rius que
passen són: el Miño i el Sil.
● Serralada cantàbrica: És una cadena lineal que es caracteritza per unes
muntanyes enèrgiques i amb gran desnivell. I la serralada cantàbrica
presenta una asimetria que es divideix en 2 parts:
○ Occidental: És on trobàvem les mines. L’accés entre la Meseta i
Astúries és molt complicada i dificulta la circulació.
○ Oriental: Són una mica menys elevades, també són energètics i el
material principal són sedimentaris. De l’erosió es creen crestes,
pics… Els rius també tenen un recorregut curt però amb una gran
pendent, i són molt erosionables. Pic més alt: Torre Cerredo.
● Sistema ibèric: És al nord-est cap al sud-est. Està format per materials de
l’era secundària i terciària; es pleguen en aquesta darrera època. Dividirem
en dos sectors del sistema.
○ Nord: Compost de serralades i falles que formen horst (zona elevada
limitada per falles). Trobem serralades de gran altitud; serra de la
demanda, pics d’Urbion, Moncayo. Aquests relleus separen la Meseta
nord amb la depressió de l’Ebre. En aquesta zona a causa dels
glacials i trobem llacunes que ocupen antics circs; la llacuna negra
(Sòria).
○ Sud: És un encadenat de serres i depressions i destaquen dos
conjunts muntanyosos: conjunt exterior i conjunt interior.
■ Conjunt interior: Hi trobem les serralades de les muntanyes
universals, Serrania de Conca i les serres d’Albarrasí. Aquí
neixen rius com el Tajo, el Túria, i el Jucar.
■ Conjunt exterior: Està format per les serralades de Javalambre i
Gúdar. Separen la Meseta de la costa.
● Serra morena: És la vora septentrional de la Meseta. La seva gran
característica és que separa la Meseta i de la depressió del Guadalquivir i
forma un esglaó. Per la Meseta és vista amb poca altitud, però si ho fem des
del punt de vista del Guadalquivir és un terreny escarpat i elevat. El seu nom
ve dels materials que són pissarres, i per la seva vegetació de caràcter
desèrtic. Per tant, trobem llassiments de carbó. La manca de valls
transversals va dificultar la comunicació. I el pas més important de la
sud-Meseta cap a la depressió del Guadalquivir és el desfilador de
Despeñaperros.
Serralades exteriors: Aquestes serralades es van formar en l’era terciària quan la
col·lisió i trencament de les plaques es van comprimir i pleguen els sediments.
Aquests sediments van formar els Pirineus, les serralades litorals catalanes, i les
serralades bètiques.
● Serralades litorals catalanes: Aquesta serralada separa els Pirineus per unes
falles i per terres volcàniques. Es configuren per dues serralades paral·leles;
la litoral (menor altitud i fa d’aïllant el clima marítim de l’interior català) i la
prelitoral (major altitud). Els geòlegs consideren que l’Illa de Menorca forma
part de la part Nord de la Serralada Nord Catalana a causa dels seus
materials i la seva formació.
● Pirineus: És una serralada contínua que té 440 km que va des de cap de
creus fins al golf de Vizcaya. Té una amplada de 100 km i té unes formacions
paral·leles que formen com uns esglaons colossals. Dues grans unitats
formen els Pirineus: Pirineu Axial i Prepirineu.
○ Pirineu axial: És on trobem les altituds més elevades; l’Aneto de 3.404
metres, la Maladeta, el mont perdut i pica d’estats. A causa de la seva
altitud els passos de muntanya sovint són difícils. Aquesta part està
formada per materials de l’era secundària. A causa de l’erosió hi ha
crestes. Desgraciadament, en aquesta zona trobem les darreres
glaceres de la Península.
○ Prepirineu: Són serralades no tan elevades, ni tan erosionades,
formades per material calcàric i ho dividim en dues parts:
■ Interior: Guara i Peña.
■ Exterior: Cadí, Montsec.
Entre les dues serres trobem la depressió mitjana pirinenca; allargada,
estreta i sovint es trenca per altres relleus.
● Bètiques: Es forma en l’era terciària a causa de les grans pressions i el
plegament dels materials, a causa del xoc de les plaques africanes i l’euro
asiàtica. El formen dues serralades, i separades per petites depressions que
s’anomenen foies, com per exemple Baza, Guadix...
○ Penibètica: Format per material de l’era secundària i és on trobem
serra nevada; Mulhacen i pico Veleta.
○ Subbètica: Està des de l’estret de Gibraltar fins al cap de la Nau, i es
submergeix en el mar mediterrani i torna a emergir a les illes Balears.
 Dintre d’aquesta serra trobem petites serralades com: Cazorla,
Segura…

Depressions: entre les muntanyes exteriors de la Meseta i els relleus que delimiten
la península trobem dues grans depressions de forma triangular:
● Guadalquivir: S’entén entre les serralades de Serra morena i sistema bètic.
Té una forma triangular de 330 x 200 km. La seva altitud és baixa. Era una
zona de mar obert que es va convertir en un llac que a poc a poc es van anar
formant sediments. A prop de les costes es van formar aiguamolls. Travessa
per les dues serralades i rep aigua de Serra Morena que són rius amb una
forta pendent i arrossega sediments. Rega en zones molt extenses i
desemboca en el golf de Cadis. En la desembocadura s’han format
aiguamolls que actualment són importants camps d’arròs; Parc de Doñana. Al
voltant dels aiguamolls s’han format una gran franja de dunes que tenen la
seva procedència del mar atlàntic.
● Ebre: Queda encaixada entre el Prepirineu, sistema ibèric, serralades litorals
catalanes. Té una longitud de 400 x 150 km. En un principi era mar obert,
però es va tancar i va formar un gran llac. Recorre tota la depressió i va
rebent aigua tant del marge dret i esquerra. És on hi ha grans xarxes de
comunicació i grans ciutats com; Saragossa, Logronyo… En la seva
desembocadura forma un delta on trobem grans plantacions d’arròs i ara es
troba en perill de regressió a causa de l’home i el canvi climàtic.
Aquestes depressions estaven ocupades pel mar i es van anar omplint de sediments
abocats pels rius, pel vent… Aquests sediments van formar uns relleus horitzontals
que gràcies als rius ha donat lloc a unes valls i unes terrasses fèrtils.

Costes: El litoral peninsular es troba condicionat pel relleu de l’interior, ja que té

continuïtat sota el mar. Diferència de la resta d’Europa la costa és oberta i poc
retallada.
● Atlàntiques:
○ Costa Andalusia → Entre la frontera de Portugal fins a Gibraltar.
Costes baixes i sorrenques, i es formen dunes. A vegades, formen
cordons litorals a l’interior del mar.
 ○ Cantàbrica → Costes altes i rectilínies. Les platges són escasses, ja
que troben la serralada Cantàbrica. Els penya-segats es troben on les
muntanyes arriben a la costa. A causa de les onades i les marees
existeix una gran erosió. Pot provocar forats a les muntanyes.
○ Gallega → Des de la punta de l’estaca de bares fins al cabo Ortegal. El
tret més característic són les ries. Està dividit en ries altes al nord i ries
baixes al sud. És molt escarpada (corbes).
● Mediterrànies: Són costes baixes i rectilínies separades per arcs i caps; cabo
de gata, roses, de la nau. El podem distingir en:
○ Andalusia i Múrcia: Des de Gibraltar fins al cap de la NAU. Trobem
forces muntanyes.
○ El golf de València: Són 400 km de costa rectilínia. Amb l’acumulació
de sediments es van anar formant la plana actual; del terciari.
○ El litoral català: És un litoral no uniforme, ja que trobem; deltes, planes
litorals i costes abruptes. El delta de l’Ebre, el més gran de la
Península. Costa abrupta; Penya segat amb petites cales (costa
brava).

Per estudiar el relleu d’Espanya s’ha de tenir en compte el seu territori insular;
● Illes Balears: La formen Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera. Són
fragments de la serralada subbètica.
○ Característiques:
La serralada de Tramuntada és la principal. Puig Major és el punt més
elevat de Mallorca. I hi ha formada una depressió destinada a
l’agricultura. Menorca està relacionada amb la serralada litoral
catalana i es pot destacar la part plana i calcària de l’illa; migjorn.
Forma de taula.
● Illes Canàries: La formen les illes del Hierro, La Palma, La Gomera, Tenerife,
Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote i La Graciosa.
○ Característiques:
Es va formar en el terciari quan es trenquen les plaques tectòniques.
En aquell moment va pujar gran material volcànic que va formar una
gran dorsal atlàntica de la qual emergeixen illes volcàniques com
Madeira, Açores, i les illes canàries. El relleu volcànic de les canàries
 és mot complex, ja que presenta diverses formes i moments geològics.
És un procés continuï de formació; com el volcà de la Palma. És on
trobem el pic més alt d’Espanya; El Teide de 3.715 m. Les illes
Gomera i Gran Canària tenen forma circular que són grans volcans
que emergeixen del fons marí i per tant i trobem un gran desnivell
entre la costa i la muntanya. Les illes més properes a Àfrica són;
Fuerteventura, Lanzarote, La graciosa; les més antigues i planes. El
paisatge volcànic ens ofereix una multitud de formes; con volcànic,
calderes, colades, penya-segats, barrancs i platges de sorra negra.
Amb el pas del temps aquests sediments volcànics es poden conrear,
ja que serà terra fèrtil

PREPARACIÓ D’AVALUACIÓ
1. Observació del mapa
● Està representada la península Ibèrica i les illes balears.
● La informació que et dona aquest mapa són els rius, l’altitud del relleu
amb colors, pantans, pics, ports…
● L’element del mapa que ens permeten interpretar la formació del mapa
és la llegenda, títol, l’escala i la font.
2. Identificació de les formes de relleu representades
● Les unitats morfo estructurals que reconec són les serralades
d’Espanya, muntanyes, pics, depressions, rius, serres, cabs, massís, i
es distribueixen en zones. Les unitats de relleu que les configuren; la
Meseta, massís galaic, serralada litoral catalana, Pirineus, sistema
Beric, sistema subbètic...
● L’altura màxima que destaca al mapa és el Mülhausen.
● Els rius estan representats amb línies blaves, i es veuen representats
per exemple; el Duero, el Miño, el Guadalquivir, l’Ebre, el Tajo, el
Guadiana...
● Els accidents costaners que s’hi assenyalen són els cabs, golf,
platges, cales, ries i deltes.
● El relleu que predomina és el muntanyós. On hi destaquen els
altiplans.
3. Descripció del mapa
● La temàtica és el relleu, el tipus de mapa físic que representa la
península Ibèrica i les illes balears amb la font d’institut cartogràfic Llatí
(ICL)
● És 152 km. És numèrica i escala gràfica.
● Descriu l’altimetria, els rius, els pantans, els pics...