El relleu d’Espanya.

Font: Geografia. Batxillerat. Vicens Vives. Edició 2014.

Espanya té una superfície de 505.989 km2 i ocupa bona part de la Península Ibèrica,
una de les penínsules més grans del món. El seu relleu ve definit per un seguit de trets
fonamentals:

Forma massissa: caracteritzada per l’amplada i extensió de les seves costes

(4.000 – 5.000 km), de traçat rectilini, exceptuant el litoral gallec de costes
retallades.
Elevada altitud mitjana: caracteritzada per l’existència de l’altiplà central
(Meseta) que ocupa 3/4 de la Península Ibèrica i el conjunt de les serralades que
travessen tot el territori, amb molts cims que superen els 3.000 m d’alçada.
L’altitud mitjana sobre el nivell del mar és 660 m, el doble que la de França i
solament superada a Europa per Suïssa. Aquesta altitud i els pendents
pronunciats beneficien poc les activitats agrícoles i dificulten les comunicacions
alhora que endureix les condicions climàtiques.
La disposició perifèrica del relleu: que dificulta l’accés a la Meseta, amb forts
pendents per accedir a les planes centrals, que sumat a la seva amplitud provoca

un clima extremat a l’estiu i a l’hivern, conseqüència del factor muralla d’aquest

relleu sobre la influència marítima.
Gran diversitat d’espais naturals molt diferenciats: que ha condicionat la
diferenciació del territori i la varietat de paisatges.

Unitats morfoestructurals:
a) Meseta: principal unitat del relleu peninsular, ocupa pràcticament el 43% de la seva
superfície. Es tracta d’un altiplà format a l’era Terciària (mov. alpí), a partir del sòcol de
l’era primària, que es va fracturar en dos grans blocs (moviment alpí):

Submeseta Nord: altitud mitjana de 800-

850 m. envoltada de muntanyes i
travessada d’est a oest per la xarxa
fluvial del Duero. Predominen els
materials argilosos, combinats amb
materials silicis (molt menys importants).
Travessada per rius que han de superar
el desnivell entre la Meseta i el peneplà
Submeseta Nord. Tierra de Campos. Font: (superfície amb pendent suau i amb
http://www.naturcampos.com/ [Consulta: 14/06/2016] amples valls per les quals circulen els
rius), i que formen cingleres (tall
profund que un riu pot arribar a formar al terreny) i congosts (gorja o canyó, vall
estreta entre muntanyes abruptes, excavada per les aigües d’un curs d’aigua) fins
arribar al mar entre materials durs hercinians. El relleu homogeni afavoreix els
cultius, bàsicament de herbacis, cereals, llavors oleaginoses i lleguminoses.

Submeseta sud: altitud mitjana de 500 –

Submeseta Sud. La Mancha Font:
http://turismoactivo.us/ [Consulta: 14/06/2016]
700 m, formada per dos altiplans (el del
riu Tajo i el del Guadiana) separats per
les muntanyes de Toledo. Entre els dos
altiplans trobem la planura més extensa
d’Espanya, la Manxa. Predominen els
materials silicis (amb molta menys
quantitat trobem argiles). També hi
trobem el Campo de Calatrava, amb
restes de vulcanisme del terciari, i el
peneplà extremeny.

Les dues submesetes van formar part del massís ibèric, elevat durant el període
hercinià (era Primària) i erosionat durant el Mesozoic (era Secundària). Els materials
durs d’aquest massís es van fracturar durant l’orogènesi alpina (Període Terciari) i les

dues submesetes van quedar enfonsades, formant-se conques lacustres terciàries

que s’aniran dessecant i omplint de sediments i es tornaran a erosionar durant el
quaternari.

b) Unitats relacionades amb la Meseta:

Antic sòcol paleozoic (Massís

Hespèric): solament en queda una petita
part a la zona occidental (Zamora i
Salamanca), un peneplà suau i estret que
s’eixampla cap Extremadura fins arribar a
Portugal i al mar. Predominen les roques
Los Arribes del Duero. Castilla León Font:
http://destinocastillayleon.es/ [Consulta: 14/06/2016]
dures (granit, pissarres, quarsites). En
alguns indrets apareixen valls molt
profundes (Los Arribes del Duero) i en altres (peneplà extremeny) trobem
muntanyes illes o turons testimoni fruit de l’erosió diferencial.

Conques sedimentàries: costat oriental

de la Meseta (antic sòcol enfonsat i
sepultat sota grans dipòsits de materials
que formen les conques sedimentàries
del Duero i el Tajo) format al quaternari.
En aquests sediments hi predominen als
estrats inferiors sorres, argiles i
margues, i als estrats superiors roca
calcària amb restes orgàniques,
Erm. Relleu tabular. Font: dipositades quan l’interior de la Meseta
https://apuntesdegeografia.com estava ocupat per conques lacustres La
[Consulta: 14/06/2016]
seva fisonomia és d’erms (plataformes
elevades coronades per un estrat calcari), turons testimoni (en sòls
sedimentaris tous), relleus en costa i badlands.

c) Serralades interiors: formades durant el Terciari (moviment alpí), moment en que

es generen zones de fractura a l’antic sòcol i uns blocs s’aixequen i altres s’enfonsen
(tectònica de fractura). Predominen els granits, les pissarres, gneissos (marbre).
Orientades d’est a oest, de formes suaus i arrodonides.

Sistema central: d’uns 400 m de llargada (sud-oest a nord-est) divideix la

Meseta en dos parts. Es tracta d’una zona elevada dins de l’antic sòcol
paleozoic, aixecat durant el moviment alpí i format per un conjunt de blocs
aixecats o horst (estructura tectònica formada per un o més blocs aixecats
respecte dels blocs adjacents) que formen serralades d’important altitud

(Somossierra, Guadarrama, Gredos,

i Gata). El pic més alt és l’Almanzor
(2.592 m) a la serra de Gredos. La
comunicació entre els dos altiplans
es fa a través del port de
Somosierra. Hi predominen els
materials silicis (granit, quasites i
pissarres), que proporcionen unes
Circ de Gredos formes suaus i arrodonides. A les
Font: http://www.geocities.ws/ grans alçades hi podem trobar
[Consulta: 14/06/2016]
restes de modelat glacial
(llacunes, circs i morrenes).
Muntanyes de Toledo: divideixen en dues meitats la Submeseta Sud, alhora que
les aigües del Tajo i el Guadiana. La seva altitud mitjana és al voltant dels 1.400
m, destacant les pròpies muntanyes de Toledo i la serralada de Guadalupe,
Montánchez i San Pedro. El seu origen el trobem en l’evolució del massís ibèric
hercinià trencat pel moviment alpí.
d) Voreres muntanyoses de la Meseta: formades durant l’orogènesi alpina, moment
en el que el xoc de diferents plaques de l’escorça de la terra van pressionar l’antic
sòcol i el van fracturar en blocs. Els materials més tous, dipositats a les vores es van
plegar formant les serralades que envolten la Meseta.

Massís Galaicolleonès: format per blocs tallats, elevats i enfonsats (massís

esglaonat), amb materials granítics i paleozoics. Comprèn Galícia, serres a l’oest
d’Astúries, Muntanyes de Lleó i les serres de la Cabrera i la Segundera.

Massís Gallec: el més antic de la península (antic sòcol paleozoic), erosionat

durant l’era Secundària, i afectat pel moviment alpí que el va fracturar en
blocs fallats i enfonsats, per això la seva forma de massís esglaonat. Les seves
formes són suaus, com a conseqüència de l’erosió que en va suavitzar les
pendents. Els rius hi circulen en valls profundes. Les seves fractures contínues
arriben fins el mar i permeten la formació de les ries en una costa molt retallada.

Muntanyes de Lleó: formades a partir

de l’antic massís ibèric hercinià
fracturat durant el moviment
alpí. Enllacen la Submeseta Nord, el
massís Gallec i la serralada
Cantàbrica. Altitud mitjana uns 500 m,
Llac de Sanabria (Castilla León)
Font: http://www.eldiario.es/ amb cims que desataquen amb més de
[Consulta: 14/06/2016] 2.000 m com Teleno. Envolten la fossa
tectònica del Bierzo, omplerta pelr
materials erosionats pel riu Sil. A la foto podeu observar un dels llacs glacials més
grans de tota la península.
Serralada Cantàbrica: aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima
(paral·lela a la costa entre el Massís Gallec, les Muntanyes Basques i al nord de la
Depressió del Duero). Cadena lineal de formes enèrgiques i grans desnivells a la
façana cantàbrica i més suaus a la vessant interior.
Part occidental: Massís Asturià, prolongació del Massís Gallec en forma
de blocs paleozoics dislocats (restes de la gran serralada paleozoica de
l’Era Primària que es va renovar amb l’orogènesi alpina). Predomini de les
roques silícies, hi trobem els jaciments de carbó més importants de tota
Espanya i una gran varietat de metalls (ferro, antimoni i mercuri). Difícil
comunicació amb la Meseta (altitud del relleu i cims nevats).
Part oriental: Muntanya Cantàbrica, relleu alpí (període terciari) amb
cims que perden altitud, i amb domini de relleus plegats de materials
sedimentaris, amb predomini de gresos, conglomerats i especialment
roques calcàries, molt dures, element que explica el relleu amb crestes i
pics.

Altres serres importants: Peña Ubina

(Astúries), Peña Labra i Peña Prieta
(Cantàbria), Aralar (País Basc).

Naranjo de Bulnes. Picos de Europa (Cantabria)
Font: http://www.picoseuropa.net/
[Consulta: 14/06/2016]
Entre els dos sectors els Pics
d’Europa (Covadonga a l’oest, Bulnes al
centre i Andara a l’est) amb els cims més
alts de tota la serralada (Torre de
Cerredo 2.648 m; Naranjo de Bulnes
2.519 m)).

Sistema Ibèric: limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Format per materials

del sòcol hercinià (gresos, quarsites i pissarres) i materials secundaris
d’origen marí (antic fons marí mesozoic). Tots els materials es van plegar
durant el moviment alpí (Terciari), plegant-se les roques sedimentàries i fallant-
se els materials més durs (sòcol base).
Sector Nord: format per un sistema de falles amb horsts elevats que
formen elevacions de més de 2.000 m (serra de la Demanda, Picos de
Urbión i serra del Moncayo). Totes elles separen la Meseta de la depressió
de l’Ebre.
Sector Sud: format per dos conjunts: interior (Montes Universales, serra de
Cuenca, sierra de Albarrassí), i exterior (serres de Jalambre, Gúdari el Maestrat)
que aïllen la Meseta de la Costa. Format majoritàriament per roques

sedimentàries. En algunes serres

afloren roques calcàries amb
fenomens càrstics com a la Ciutat
Encantada de Conca.
Entre les dues la depressió de
Calataiud (rius Jalón i Jiloca),
formada per materials terciaris i
quaternaris.

Sierra Morena: separa la Meseta

Ciudad Encantada. (Cuenca). Relleu càrstic de roques
calcàries. de la depressió del Guadalquivir.
Font: http://www.rutadelascaras.com/ Des de la Meseta presenta
[Consulta: 14/06/2016]
elevacions de 700 m, des de la
depressió del Guadalquivir de 1.200 m.
Les pissarres (vell sòcol hercinià) i la
vegetació estepària li confereixen un
color característic origen del seu nom,
també hi trobem quarsites i
calcàries. Des d’antic es van explotar
Despeñaperros (Jaen) jaciments miners (mercuri a Almadén,
Font: http://www.efeverde.com/ coure a Riotinto, carbó a Peñarroya) avui
[Consulta: 14/06/2016]
tancats. L’únic pas que comunica la
Submeseta Sud amb Andalusia és Despeñaperros.

e) Serralades exteriors a la Meseta: formades durant el moviment alpí,

conseqüència del xoc i trencament de les plaques de l’escorça terrestre que van
comprimir i plegar els materials sedimentaris de les fosses marines.

Pirineus: muntanyes joves d’uns 440 km que van des del Golf de Biscaia al cap
 de Creus, amb una amplària de més de 100 km, amb alineacions paral·leles des
de la part central o axial que davallen de forma esglaonada. La seva formació es
produeix durant el moviment alpí, a partir d’un procés de sedimentació de l’antic
fons marí de l’era secundària, dividit en dues parts, separades per la zona axial
formada a l’era primària. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc
erosionades i per tant presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant
francès, i poc pronunciat al vessant peninsular.

Unitats estructurals dels Pirineus.

Font: http://blocs.xtec.cat/ [Consulta: 14/06/2016]

1. Pirineus axials o centrals: és l’eix

central de la serralada. Hi trobem les
majors altituds (Aneto 3.404 m., Mont
Perdut 3.355 m., Pic d’Estats 3.143 m.
L’alçada dificulta els passos destacant el
de Somport. La part central formada per
materials hercinians amb roques
antigues, dures i fracturades (quarsites,
pissarres i algun granit) ,que donen lloc
Glacera del Mont Perdut (Huesca) a massissos elevats i crestes, on es
Font: http://www.climaynievepirineos.com/Consulta: mantenen les restes de glaceres.
15/06/2016]
2. Prepirineus: de menys altitud i formes
més suaus, els formen dues serralades paral·leles a la zona axial, de materials
calcaris i margues d’origen sedimentari (era Secundària).

3. Serres interiors: alçades de més de

2.500 m. com Guara i Peña.
 4. Serres exteriors: Cadí, Montsec,
d’altituds menors.

5. Al mig de les dues serralades trobem

la Depressió Mitjana pirinenca,
allargada, estreta i interrompuda per
altres relleus.

Vall d’Ordesa (Osca)

6. Els rius presenten força desnivell i
Font: http://geomorfologiateresarom.blogspot.com.es/
Consulta: 15/06/2016] pertanyen a la conca hidrogràfica de
l’Ebre (Aragón, Gallego, Cinca, Segre …) i
en aquelles zones amb roca calcària troberm formacions càrstiques (canyons, gorges,
coves …)

7. Als pics més elevats hi trobem les darreres glaceres actives de tota la P.I. (Mont
Perdut, Aneto …)

Serralades Litorals Catalanes: tanca la depressió de l’Ebre per l’est i separa els
Pirineus i el Sistema Ibèric amb un seguit falles i terrenys volcànics. Al nord
presenten materials antics paleozoics (restes d’un antic massís enfonsat
Catalanobalear, que emergeix al nord de Menorca i a les cares nord de totes les
serralades del sistema).Però la major part dels materials al sud són secundaris
(roques sedimentàries), on predominen les calcàries.

Esquema del sistema mediterrani català.

Font: http://blocs.xtec.cat/geografia
[Consulta: 15/06/2016]

Distingim dos serralades paral·leles i una depressió:

1. La Serralada Prelitoral: amb el Montseny (Turó de l’Home, 1706 m) i Montserrat i

el Montsant amb materials conglomerats.
 2. La depressió Prelitoral, va des de Girona al Camp de Tarragona es tracta d’una

fossa que es va omplir de sediments durant el terciari i quaternari i avui en dia

acull les comarques amb més valor agrícola de Catalunya (la Selva, el Vallès, el
Penedès)
3. La serralada litoral té un desenvolupament escàs i no més de 600 m.

Serralades Bètiques: formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels

materials sedimentaris del fons oceànic (mar de Thetys) de la microplaca Ibèrica i
la placa Africana.

Serralades Bètiques.
Font: http://www.entrecumbres.com/
[Consulta: 15/06/2016]

1. Serralada Penibètica: es situa prop de la costa i està formada per materials de

l’antic massís hercinià (Beticorifeny), elevat durant el moviment alpí. Hi trobem
Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m., Mulhacén amb 3.482 m, el més alt de la
Península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias.
2. Serralada Subbètica: s’estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix
sota el mar i torna a sortir a les illes Balears. Hi trobem calcàries dures i
margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les
serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.
3. Entre les dues serralades apareixen un seguit de depressions (foies: terreny pla i
extens, omplert d’al·luvions i envoltat de muntanyes) com la de Baza, Guadix,

Granada i Antequera, omplertes

amb sediments terciaris i
quaternaris que proporcionen un
 sedimentari sense cobertura
vegetal) a causa de l’aridesa del
clima.
Badlands de Baza (Granada)
Font: http://www.granadanatural.com/ f) Depressions de l’Ebre i del
[Consulta: 15/06/2016]
Guadalquivir: ocupades pel mar i
posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de grans llacs),
que formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un relleu
tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen
millor l’erosió, i en aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses.

1. Depressió de l’Ebre (380 km, 600 m3/s): encaixada entre els Pirineus, el Sist.
Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. El seu origen està vinculat a la formació
dels Pirineus. El massís inicial es va enfonsar sota el mar, tancant-se
posteriorment i formant un gran llac, on s’hi van sedimentar (període terciari)
materials procedents dels rius com conglomerats, gresos i margues, i sediments
lacustres (guixos, calcàries i sals). Els materials més durs de la superfície formen
malls – roca alta i escarpada – i moles – turons escarpats al capdamunt i amb
cim pla. La seva desembocadura en forma de delta és una de les més importants
de tota la costa (320 km2).

La sedimentació que hem comentat ha permès que la Depressió de l’Ebre sigui una
zona molt apta per l’agricultura. Tanmateix, l’erosió provocada per la xarxa hidrogràfica
de l’Ebre va provocar al llarg del Quaternari l’aparició de relleus tabulars, terrasses
fluvials i badlans.

2. Depressió del
Guadalquivir: originalment associada a
les Serralades Bètiques es va consolidar
al període terciari. S’estén entre Sierra
Morena i les Serralades Bètiques. Amb
una altitud mitjana de 150 a 250 m, forma
una plana triangular de 330 km de
longitud per 200 km d’amplada.
Inicialment estava oberta a la costa, per
convertir-se en un llac que va ser omplert
Aiguamolls de Doñana (Huelva) per materials argilosos, que avui són
Font: http://www.parquesnaturalesandalucia.com/
camps fèrtils on sobresurten algunes
[Consulta: 15/06/2016]
taules (terreny elevat i pla, de gran
extensió, envoltat de valls i barrancs) de
calcària . Destaquen els aiguamolls i les zones pantanoses que envolten tota la
depressió travessada pel Guadalquivir, amb àmplies zones d’horta, zones de conreu
d’arròs, franges de dunes, algunes amb més de 90 m d’alçada, sent el més important
el parc nacional de Doñana.

Enllaç recomanat: El relleu espanyol: característiques i formació

El sòl.

El sòl és la part de la superfície terrestre on entren en contacte els materials inerts de

la litosfera i la matèria orgànica. En aquesta zona, aquests dos elements es barregen i
es superposen i interactuen mútuament. La ciència que estudia aquestes interaccions
és l‘edafologia.

Per altra banda, l’estudi del sòl, com a capa externa de l’escorça de la Terra, també
s’estudia en una altra branca de la geografia i es relaciona amb la noció de superfície
o espai disponible.

Els sòls es troben en contínua evolució, i són el resultat de la superposició de:

minerals, matèria orgànica, aigua, aire i organismes vius. Aquesta capa sosté la
vegetació i permet el desenvolupament de la vida.

Segons la seva composició i les seves

característiques fisioquímiques, els sòls
s’estructuren en diferents capes, que anomenem
horitzons (cadascuna de les capes o estrats que
formen el perfil del sòl), i en funció d’aquests
horitzons poden ser aptes pel desenvolupament de
les funcions ecològiques i/o socials.

Perfils i horitzons del sòl.

Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Edebé.

Font: http://ccsocials.blogspot.com.es/
Funcions del sòl. Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Barcanova. 2008.

Igual que els éssers vius els sòls passen per una sèrie de fases (naixement,
desenvolupament, maduresa i deteriorament). Aquesta evolució ve determinada per
l’actuació de diferents factors:

El substrat o matèria original: responsable de la formació dels sòls, exceptuant

els format per sedimentació, i per tant responsable de les seves característiques
fisioquímiques. Parlem, en general, de substrats silicis o calcaris, que determinen
el seu grau d’acidesa.
El clima: les precipitacions i la temperatura en poden alterar l’estructura, la
composició i les característiques fisioquímiques. Per exemple una excessiva
precipitació provoca lixiviació, empobrint els horitzons superficials.
La vegetació: la vegetació necessita un sòl per a poder créixer, però també
modifica la seva composició. Per exemple els arbres de fulla caduca aporten
matèria orgànica, les lleguminoses nitrogen; mentre que les coníferes (pins) i
sobretot els eucaliptus l’acidifiquen, a banda d’impedir la seva regeneració i el
desenvolupament del sotabosc, per la qual cosa acceleren la seva erosió.
L’edat del sòl: igual que qualsevol ésser viu, el temps de formació és fonamental
per a determinar la seva qualitat.
El modelat del relleu: un terreny pla afavoreix l’entollament, mentre que un
terreny en pendent facilita la lixiviació. Si aquest pendent és excessiu incrementa
el risc d’erosió.
La influència humana: parlem d’acció antròpica, que pot destruir per una
excessiva i irracional explotació del medi aquest recurs.
Classificació dels tipus de sòl segons el grau de diferenciació del perfil. Font:
Geografia. Batxillerat. Ed. Edebé

Tipus de sol:

Incipients: sense horitzons diferenciats per manca de temps o condicions pel

seus desenvolupament (molt de fred o excessiva aridesa), o per una aportació
continuada de sediments. En tenim de diferents tipus:
Fluvisòls: formats per continuades aportacions de sediments dels rius.
Litosòls: molt rocallosos, formats per la meteorització de roques
homogènies.
Regosòls: sòls minerals formats sobre sediments no consolidats o roques
sedimentàries.
De perfil poc diferenciat: amb desenvolupament escàs:
Formats sobre pendents de vessants: anomenats leptosòls (horitzó molt
superficial sobre la roca mare):
Rànkers: sobre material silici (gresos, granit …). Zones humides,
 costaneres o de muntanya.
Rendzines: sobre material calcari. Zones seques.
Formats en climes semiàrids: xerosòls o sòls grisos. Pobres en matèria
orgànica, sense aportació d’aigua presenten poca o escassa vegetació.
També podem trobar sòls salins (l’extrema aridesa fa aparèixer crostes
blanques de sal a la superfície).
Formats amb materials que en dificulten la diferenciació:
Vertisòls: amb alt contingut d’argila i mescla de minerals i matèria
orgànica.
Arenosòls: sòls àrids formats per materials arenosos o de
roques volcàniques (andosòls).
Totalment formats: amb horitzons ben diferenciats: matèria orgànica i
compostos de ferro. Els més importants són els bruns, el més abundant a la
Península Ibèrica. També trobem sòls roigs mediterranis (argiles riques amb òxid
de ferro).
En procés de deterioració: característics del podzols o terres pàl·lides,
conseqüència de l’excés d’aigua que els destrueix.

Conseqüència de tots aquest determinants solament el 22% de la superfície terrestre

és apta per l’agricultura.

Estudi de cas: Espanya.

Espanya i Catalunya, presenten molts tipus de sòls distribuïts de manera poc

homogènia. Com a conseqüència de l’enorme diversitat de clima, relleus, litologies etc.

Per tant, resulta difícil establir una relació directa entre tipus de sòl i clima. Aquí teniu
una pauta aproximada:
Classificació dels sòls segons la seva humitatl. Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Edebé

Els sòls a Espanya. Font: Geografia. Ed. Vicens Vives. 2016.

Àrees de clima oceànic: evolucionats i rics en matèria orgànica. Àcids (Ibèria

Silícia).
 Sòls bruns humits Espanya humida: Galícia, Astúries, Sist. Central, S.
Morena, Muntanyes de Toledo). Sòls silicis (formats al Paleozoic en
l’orogènesi herciniana). Molt apte pel conreu.
Rànker (de tipus leptosòls) a les muntanyes amb forta pendent i sobre
materials silicis. Poc apte per l’agricultura.
Podzol, en procés de deterioració (molt rentat). Acostuma a estar associat
a boscos de coníferes.
Àrees de clima mediterrani o interior d’influència mediterrània:
Sòls bruns meridionals, característic de l’Ibèria Silícia (pissarres), ocupat
per boscos d’alzines, pastures i cereals (Extremadura, la Mancha …).
Sòls roigs mediterranis, tant a l’Ibèria Calcària (formada a l’època
secundària a partir de processos d’erosiò i sedimentació) com a la silícia.
Aspecte vermell (argiles). Andalusia, Castella la Mancha i León. Molt apte

per tot tipus de conreus.

Àrees de clima semiàrid: xerosòls. Característic d’Almeria donada la poca
aportació d’aigua.
Àrees de litologia calcària:
Sòls bruns calcaris, en trobem a la conca del Duero, la Mancha i Llevant,
molt pobre en humus, perfecta per conrear vinya i olivera; però al
Prepirineu, el Sist, Ibèric i les Bètiques, conseqüència de les precipitacions
abundants (>700 mm/any). Aprofitament forestal.
Leptosòls de tipus rendzina. Molt joves, els trobem a les terrasses fluvials
i planes on circulen rius. Molt fèrtils (pH elevat – àcids – tonalitats fosques –
molt d’humus). Horta de València (olivera, vinya, taronger).
Àrees de les lleres fluvials: fluvisòls, amb aportacions constants de materials
sedimentaris.
Àrees de litologia argilosa: vertisòls, a Andalusia es caracteritzen per la seva
fertilitat (més gran com més humitat).
Distribució dels tipus de sòl a Espanya. Font: Geografia. Batxillerat. Ed. Edebé
Formació geològica del relleu de la Península Ibèrica.

La formació de la Península Ibèrica és el resultat de dos processos geològics:

1. la formació de relleus (orogènesi) resultat de forces internes de la Terra i

2. l’erosió posterior d’aquests relleus.

a) Era Precàmbrica: sòcol antic,

actualment representat pel massís gallec,
que es va anar submergint sota el mar i
on s’hi dipositaren gresos i argiles
formant diferents estrats que
sobresortiran en períodes posteriors.

b) Era Primària (Paleozoic): inicialment

la superfície actual de la P.I. era un mar.
Les primeres terres emergides van ser el
massís granític gallec, la resta va
Era Primària. Font: continuar coberta per l’aigua marina. Al
http://carmegreografia.blogspot.com.es/ (Comentari)
[08/10/2014]
llarg de milions d’anys en aquest mar s’hi
van

dipositar argiles i gresos

formant estrats. Fa uns 250 milions
d’anys aquest estrats es van plegar
(moviment hercinià), al mateix temps
els estrats van donar lloc a roques
metamòrfiques (pissarres, granits) és a
dir roques silícies. Durant l’era Primària
els relleus resultants d’aquesta orogènesi
es van erosionar formant els sòcols. Es
forma el Massís Ibèric i el nucli de la

Massís ibèric o Hespèric

Meseta.
Font: http://blocs.xtec.cat/geografia
[Consulta: 15/06/2016] c) Era Secundària (Mesozoic). Fa 90
milions d’anys la part occidental del
massís ibèric es cobreix d’aigua (mar de Tetis). Els relleus de l’època anterior
(hercinians) s’erosionen i són transportats i sedimentats formant conglomerats
(cimentats per conglomerats o gresos) i altres materials més fins o fangosos (argiles,
margues o gresos. Aquests sediments juntament amb els dipòsits de restes d’animals
marins acabaran formant roques calcàries. Les terres emergides patiran importants
processos erosius.
d) Era Cenozoica: parlem del Terciari
(moment en que un meteorit provoca la
desaparició dels dinosaures i un fort
canvi climàtic) i el Quaternari (Plistocè,
època de les glaciacions i l’Holocè,
 climàticament). Els moviments orogènics
transformaran el relleu fins el seu
aspecte actual. Aquesta orogènesi rep
el nom d’alpina. Durant aquest període
es produirà el plegament dels sediments
marins anteriors (Mesozoic) i el
Era Terciària. Extret:
trencament dels materials hercinians
http://iessonferrerdgh1e07.blogspot.com.es/ molts més durs.
[27/10/2014]

1. Elements estructurals del Terciari:

Trencament de l’antic sòcol hercinià que queda dividit en dos blocs o altiplans,
quedant la Meseta Nord més elevada que la Meseta Sud.
Els material més durs formaren falles, depressions i horts (elevacions o
altiplans), el seu resultat són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo.
També apareixen el Massís Galaicolleonés, la part occidental de la Serralada
Cantàbrica i Sierra Morena.
La col·lisió de les plaques tectòniques plegaran els materials sedimentaris, més
nous i menys rígids, de la vora del sòcol hercinià formant el Sistema Ibèric i la
part oriental de la Serralada Cantàbrica.
La mateixa col·lisió de plaques plega també els materials dipositats a les fosses
oceàniques, fracturant, dislocant i aixecant part del sòcol. Es formen les
serralades exteriors de la Meseta: Pirineus, Serralades Bètiques i Serralades
Litorals Catalanes.

2. Elements estructurals del Quaternari:

Els rius i les glaceres aporten tot un seguit de materials d’al·luvió que omplen les
fosses del voltant de la Meseta i els seus relleus exterior. Es formen la depressió
de l’Ebre i la depressió del Guadalquivir.
A mesura que els relleus alpins es van erosionant es produeix una aportació de
materials sedimentaris que formen planes litorals a les zones d’aigües poc
profundes, que juntament amb els materials marins donen lloc al Delta de l’Ebre
i les zones costaneres de la depressió del Guadalquivir.
Orogènesi de la P.I.
Font: http://blocs.xtec.cat/geografia/
[Consulta: 15/06/2016]

Enllaços recomanats:

Vocabulari Bloc 2.

Ibèria argilosa.

Ibèria calcària.

Ibèria silícia

Erosió diferencial

Power Point explicatiu:

Vídeo: La formació de la Península Ibèrica.

Formación del Relieve peninsular

El relleu de les costes espanyoles.

Font: Geografia batxillerat. Vicens Vives

Costes atlàntiques:

Costa cantàbrica: predomini de les formes altes i rectilínies. Poques platges i

planes litorals, donat que la Serralada Cantàbrica s’enfonsa ràpidament al mar.

Trobem penya-segats on els pendents de la muntanya arriben a la costa, quan les

onades i les marees erosionen les zones de roca dura i homogènia, el penya-segat
recula i dona lloc a parets verticals. Si el rocam és de duresa desigual, les ondes
desgasten les zones menys resistents formant entrants i coves. De vegades es formen
rases a les costes (superfície plana limitada per penya-segats marins esglaonats).

Les ries d’aquesta costa són curtes i estretes, resultat de valls excavades per l’erosió
fluvial en els estrats de les roques toves envaïdes pel mar.

Costa gallega: des de la Punta de La Estaca de Bares i el cap Ortegal, els punts
més septentrionals de la Península, fins la frontera amb Portugal. El tret
característic en són les seves profundes ries.

Les ries són valls de rius antics, inundades i envaïdes pel mar a causa de
l’enfonsament de les costes o bé la pujada del nivell del mar. Arriben a penetrar fins a

35 km terra endins, i segons la seva

forma i situació distingim entre ries
baixes (Muros, Arosa, Pontevedra i Vigo,
profundes, amples i amb relleus suaus) i
altes (A Coruña, Ribadeo, Navia, poc
 Costa atlàntica andalusa: entre la
Ria de Vigo.Font: El Correo Gallego. [Consulta frontera portuguesa i Gibraltar (Golf de
09/11/2015] Cadis). Es forma a partir d’al·luvions dels
rius que han construït planes costaneres
més o menys amples que formen costes baixes amb molta sorra, poc onatge i
on el vent forma tot un sistema de dunes (costa Huelva-Cadis). Per acció dels
corrents marins trobem acumulacions de sorra a certs llocs (fletxes litorals, si es
situen paral·leles a la costa formen cordons litorals).

Costes mediterrànies: costes baixes i rectilílines, formant amplis arcs separats

per turons de roca (caps de Creus, la Nau, Palos i Gata). Hi trobem platges, cales,
albuferes (llac salat separat pel mar per un cordó litoral, que pot tenir contacte
temporal o permanent amb el mar) i tómbols ( barra formada per sorra que uneix
illots rocallosos amb el litoral):
Litoral català: poc uniforme amb relleus molt contrastats (deltes, petites
planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes). Amb deltes, com el
de l’Ebre (el més important de tota la Península) i altres de menors
(Llobregat, Besòs, i Tordera). Al nord del Tordera la Serralada Litoral arriba
fins el mar i forma els penya-segats de la Costa Brava.
Golf de València: des del cap de la Nau fins el delta de l’Ebre, forma una
plana litoral de 400 km. Formada desprès del darrers moviment orogènics.
El golf de València forma un arc pronunciat format per sediments marins i
terrestres. Hi podem observar platges, aiguamolls, albuferes (València) i
tòmbols (Ifac a Calp, Alacant).
Costa mediterrània d’Andalusia i Múrcia: també s’anomena Bètica,
s’estén de Gibraltar a la Nau. Costa tallada pels relleus muntanyosos de les
Serralades Bètiques. Podem observar camps de dunes i albuferes com la
del Mar Menor a Múrcia.
Relleus insulars: Balears i Canàries

Font: https://siselopez.files.wordpress.com/ [Consulta 09/11/2015]

Balears:

Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serralada Subbètica,

per tant els materials predominants són els calcaris.

Mallorca:

Serra de Tramuntana (altituds

considerables: Puig Major de 1.445 m)
amb penya-segats importants a la costa
de Formentor.

Serres de Llevant: amb altituds més

modestes (Son Morell, 562 m), que
Cap Formentor. Mallorca. Font: s’enfonsen al mar per emergir a l’illot de
https://es.wikipedia.org [Consulta: 09/11/2015]
Cabrera.

Depressió central: entre la Serra de Tramuntana i la Serra del Morell, amb relleu
ondulat, formada per al·luvions (argiles) on es desenvolupa una important agricultura.
Als seus extrems s’obren la badia de Palma i les badies d’Alcúdia i Pollenca.

Eivissa i Formentera: unides fins al Quaternari. Relleu muntanyós i una plana

que ocupa el sud d’Eivissa i gran part de Formentera.
Menorca:
 Al nord de l’illa la banda de Tramuntana, està relacionada amb la Serralada
Litoral Catalana, i es creu que va formar part de l’antic massís
catalanobalear. Aquesta zona es va formar al Paleozoic i per tant forma
relleus molt erosionats, suaus, i d’altitud escassa.
Al sud (Migjorn): és plana i de materials calcaris d’origen marí.

Font: http://encar-alkaken.blogspot.com.es/ [Consulta 09/11/2015]

Canàries: formades durant el Terciari, amb el trencament de les primeres plaques

tectòniques del fons de l’oceà Atlàntic (moviment alpí). Al llarg del procés i com a
conseqüència de les fractures que es van produir, van pujar grans masses de materials
volcànics, que es van acumular al fons de l’oceà i van formar la Gran Dorsal Atlàntica.
És d’aquesta dorsal d’on emergiren illes volcàniques com Islàndia, les Açores o les
Canàries.

El seu relleu volcànic és molt complex, amb gran varietat de formes i disposicions. El
fenomen volcànic encara és actiu (Teide 3.718 m. el pic més alt d’Espanya.

Lanzarote i Fuerteventura, més properes al continent africà, són força planes i

Tenerife, La Palma, Gomera i Hierro, més occidentals i Gran Canària són molt
muntanyoses.

Peculiaritat volcànica: cons volcànics (elevació en forma de con i oberta al cim.

Forma part de l’estructura elemental d’un volcà). Calderes, conseqüència de
l’enfonsament dels cons volcànics. Banyons volcànics (discs durs de basalt).
Barrancs profunds, oberts en temps de pluges torrencials. Colades o mantells de
lava. Penya-segats, on les muntanyes s’enfonsen al mar. Platges, a les costes baixes,
on el vent acumula sorra i forma dunes. I finalment espais de conreu (Orotava a
Tenerife), amb dipòsits sedimentaris de roques volcàniques descompostes.
El relleu de Catalunya

Extret: http://blocs.xtec.cat/racodenatus [08/10/2014]

Catalunya té una superfície de 31.904 km2 i un territori molt accident i amb molts
contrasts i varietat de paisatges.
Font: Geografia. Batxillerat. Vicens Vives

Distingim dos grans unitats de relleu:

1. Sistema pirinenc: la serralada dels Pirineus ocupa una tercera part del territori
en direcció oest-est. Aproximadament 250 km dels 435 km del total de la
serralada es troben en territori català. El seu orígen el trobem en el moviment
alpí (Cenozòic – Era Terciària), aproximadament fa uns 37 milions d’anys.
Font: Geografia. Batxillerat. Barcanova (2008)

‹ Es divideix en dues unitats diferenciades:

♦ Pirineu axial: format per un seguit de blocs fallats i aixecats de roques antigues
(materials: llicorelles, granits, calcàries dures i antigues). Destaquen com a principals
cims la Pica d’Estats (3.143 m), la Pica del Carlit (2.921 m) i els ports de la Bonaigua
(2.072 m) i el de Viella (2.424 m)

Presenta una fisonomia de paisatge alpí, amb alternança de formes suaus, planes
elevades, crestes de parets verticals antics circs glacials (ara convertits en estanys,
com per exemple Aigüestortes), valls glacials amb forma de V (com per exemple les
valls de les dues Nogueres, la de Cardós, la de Valira i la del Segre)

♦ Prepirineu: el formen materials sedimentaris plegats i fallats de l’era Secundària

aixecats al terciari, amb predomini de les roques calcàries.

→ Distingim dos sistemes separats per conques mitjanes com la de Trem, amb
sediments més moderns, que presenten una fisonomia més mediterrània:

Serralades interiors: Cadí 2.6412 m., Pedraforca 2.90 m, (Parc Cadí-Moixeró), Sant
Gervàs 1.881 m., puig de Bassegoda 1376 m, …

Serralades exteriors: Montsec i Mont-Roig (situada al sud del Montsec) i separades

per la conca de Tremp.

Els rius, amb fortes pendents hi formen gorges i congosts, com per exemple el de
Mont-Rebei a la Noguera Ribagorçana, el de Camarasa al Segre, i els de Terradets i
Collegats a la Noguera Pallaresa.

Serralada Transversal:

Una part formada a partir de blocs tabulars o basculats, alguns d’ells

formant muntanyes força elevades com el Puigsacalm (1.515 m), la
serralada de les Finestres i la de les Cabreres.
Una altra part enfonsada, formant la Plana d’Olot (amb un paisatge de
volcans inactius del Quaternari), el Pla del Bages, el Pla de l’Empordà.

Depressió Central: és la part més oriental de la depressió de l’Ebre, drenada pel

Llobregat, Francolí, Ter i altres rius que no desguassen a l’Ebre.

S’estén entre els Pirineus i les serralades de la costa, ocupada originàriament pel mar
va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d’origen fluvial i marí. Els
materials més pesants (fluvials) es van dipositar als peus de les muntanyes del voltant,
on formaren conglomerats; els més fins (gresos i argiles) es van sedimentar al centre
de la conca, on predominaven els sediments d’origen marí com margues grises o
blavenques, (planes de Vic i Manresa i la conca del riu Òdena).

Al tancar-se el mar, es formà un llac amb dipòsits de sal gemma i sals potàssiques
(mines de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent), dipòsits calcaris (Calaf, Almatret i
Mequinensa) i guixos (Ponts).

Amb forma de gran amfiteatre, amb una pendent suau que baixa cap a Lleida, Tàrrega i
Calaf, amb estrats fins i més recents que encara fa pocs anys dibuixava un paisatge
d’aiguamolls. L’alternança de materials tous (margues, i argiles) i durs (calcàries,
gresos i conglomerats) ha dibuixat un relleu, excavat pels rius, d’altiplans, terrasses o
tossals (altiplà de la Segarra, conques de Barberà, Òdena i plana de Vic).

Hi trobem amplies zones d’agricultura al centre de la depressió (Segrià, Urgell i la

Noguera).

2. Sistema mediterrani, forma una doble serralada que corre paral·lela a la costa des
de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l’Ebre. Des de Collserola fins a les
Gavarres trobem muntanyes antigues, semblant a les de l’eix dels Pirineus, però més
baixes, es tracta de formes suaus, molt desgastades per l’erosió. Al sud de Barcelona,
trobem muntanyes d’origen sedimentari i de plegament, semblants a les del Prepirineu
amb predomini de roques calcàries.

Els rius que desemboquen al Mediterrani (Ebre, Llobregat i Francolí) recorren aquest
territori amb dificultat. La resta (Gaià, Besòs, Congost-Mogent i Tordera) són de tram
curt (proximitat al mar) amb cabal irregular i regim torrencial a causa del clima.

Serralada Interior (Prelitoral): amb cims importants com les Guilleries i el Montseny
(Paleozoic) de granit, pissarres i quarsites i Prades i els Ports de Beseit (Secundària)
amb materials calcaris. Montserrat i el Montsant no formen part d’aquesta estructura,

però hi són incloses per proximitat, formats per materials acumulats d’antics rius, han
format conglomerats que mostren la seva resistència a l’erosió respecte a les terres del
seu voltant.

Serralada Litoral (Marina): amb altituds modestes Montnegre (759 m), Collserola (512
m) i Montsià (762 m), amb extrems que s’acosten a la costa com el Garraf. Tota la
carena va desapareixen vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar. Es tracta
de massissos antics formats per esquits, granits i calcàries.

Depressió prelitoral: es tracta d’una fossa allargada d’aspecte ondulat, que ocupa les
comarques de la Selva, els Vallès i Penedès. Formada per falles de blocs enfonsats de
materials continentals aportats pels rius i el mar. Molt erosionada pel pas del temps, hi
trobem turons i relleus suaus, que conformen un espai obert idoni per establir les
principals comunicacions del territori i les poblacions.

Plana litoral: formada per al·luvions dels rius mediterranis i d’aportacions marítimes,
estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes, i interrompuda en
algun punt com és el cas de la mola del Garraf. Els rius formen petits deltes (Tordera,
Besòs, Llobregat -l’únic amb cabal continu i amb origen als Pirineus), exceptuant el
gran delta de l’Ebre (320 km2). Es tracta d’una zona molt poblada (Barcelona,
Tarragona, Mataró, Vilanova).

Esquema formació geològica de Catalunya: