TEMA 1. LA GEOGAFIA COM A DISCIPLINA (GB pp.

2-17)

A CAP A UNA DEFINICIÓ

Es considera a Eratòstenes (III a.C.) i a Estrabó (I a.C.) com els pares de la Geografia a Occident.

La geografia és una ciència social, tot i que la cartografia — la determinació de la forma i de les dimensions
de la Terra — es basa enterament en principis matemàtics.

B TRETS DE L’ESPAI GEOGRÀFIC

L’espai geogràfic es constitueix a partir dels intercanvis que es donen entre el medi natural i els éssers
humans .

Regió confluència de diversos sabers en la interacció entre l’ésser humà i el medi ambient: Diagrama de
Fenneman (1919).

b.1 LOCALITZABLE coordenades (1919)

b.2 REPRESENTABLE mapes (pels tipus de mapa veure el disseny de la portada de la lliçó, pp. 3-4) i
gràfiques

b.3 ESTABLEIX CONJUNTS HOMOGENIS per comparació entre objectes individuals (diferents) que
posseeixen un conjunt de característiques que els fa comparables.

b.4 ESTABLEIX DELIMITACIONS fronteres i limits.

b.5 SUBJECTE A CANVIS: en constant evolució (palimpsest)

C LES TÈCNIQUES CARTOGRÀFIQUES

Un mapa és la representació gràfica convencional de fenòmens localitzats a la Terra o a qualsevol part de

l’Univers.

La cartografia una ciència però també un art, és una tecnociència que malda per representar la Terra de
manera plana, en dues dimensions.

Bàsicament són dos els factors que ens ajuden classificar un mapa: l’escala (numèrica o gràfica) i la
llegenda.

Pla de projecció correspondència biunívoca que resulta de representar l’esfera terrestre en un pla
bidimensional.

Depenent d’on situem el vèrtex de projecció tenim els següents tipus:

Projecció escenogràfica el vèrtex de projecció és un punt qualsevol de l’espai exterior a l’esfera (a distància
finita)

Projecció gnomònica el vèrtex de projecció se situa al centre de l’esfera i es projecta la part que interesa
sobre un pla tangencial a l’esfera.

Projecció estereogràfica el vèrtex de projecció és un punt de l’esfera

Projecció ortogràfica el vèrtex de projecció es troba en l’infinit

TEMA 2

1.1 Característiques del relleu peninsular

En l’estudi del medi físic de la península ibèrica, a l’extrem més oriental d’Europa (cosa que la converteix en
una mena de península d’Àsia), cal tenir en compte les característiques següents:

La forma massissa, amb un litoral gairebé rectilini a excepció del vessant gallec. D'aquí que Estrabó la
comparés amb una pell de brau. El fet de tancar el mar Mediterrani i la seva proximitat amb l’Àfrica en el su
extrem meridional ha estat sempre un incentiu comercial i d’intercanvi cultural.

Elevada altitud mitjana (660m), només superat a Europa per Suïssa, a causa de l’extensió de la Meseta (ja
de per si elevada) i del fet que es troba circumval·lada per cadenes muntanyoses, algunes d’origen alpí.
L’elevada altitud mitjana de la península es deu a la confluència de diverses plaques tectòniques (gràfic pàg.
29). Aquestes condicions dificulten la comunicació. Els ports naturals, tot i que no són nombrosos, sempre
han existit i han estat utilitzats des de temps immemorials.

Disposició perifèrica que dificulta l’accés a la Meseta i aguditza les condicions climàtiques perquè ñes
condicions marines tampoc es deixen notar. (Efecte Foehn)

Diversitat del relleu presenta unitats diferenciades que coadiuven a la conformació de regions i varietats
paisatgístiques particulars.

3.1 i 3.3 La Meseta i les serres interiors de la Meseta

Bona part d’allò que avui coneixem per Meseta correspon a les primeres terres emergides que van aparèixer
(Massís Hespèric) durant els periodes de formació geològica més primerencs (plegament hercinià durant el
carbonífer i el permià). La Meseta és la unitat principal del relleu de la península, i de fet en representa
gairebé la meitat de la seva superfície (45%).

La serralada anomenada Sistema Central divideix la Meseta en dues meitats, i conté serres menors
d’altitud considerable Somosierra, Guadarrama, Gredos. El cim més alt és l’Almanzor (2591m). Hi podem
distingir la Submeseta nord, la més elevada, que es troba atravessada per la xarxa del Duero, i la Submeseta
sud , que al seu torn es troba dividida en dos altiplans per les Muntanyes de Toledo (1400m). L’altiplà nord
de la Submeseta sud es troba atravessada pel Tajo i l’altiplà sud de la Submeseta sud pel riu Guadiana. Entre
aquests dos altiplans hi trobem la planura de la Manxa, la més extensa de la península.

4 Les vores muntanyoses de la Meseta

Les principals serralades que envolten la Meseta són:

Massís galaicolleonés:

Situat al nordoest de la Meseta, es un conjunt muntanyós de poca alçada (500m) — tot i que alguns cims
com el Teleno (2188m) superen els 2000m d’alçada. Orogenèticament correspon a una fase molt primerenca
de formació de roques, i es troba solcat per rius de curt recorregut però cabalosos de règim pluvial degut al
clima atlàntic.

La serralada cantàbrica:

Presenta formes molt enèrgiques Els Picos de Europa presenten la major altitud de la Serralada Cantàbrica.
La part oriental està conformada per la Muntanya Cantàbrica, amb cims de poca altitud; i la part més oriental
pel Massís asturià on es concentren els majors jaciments carbonífers de la península i s’hi dona un ampli
ventall d’altres minerals.
El sistema ibèric:

El Sector nord .

El sector sud

Sierra Morena:
El nom li ve del color dels materials que la conformen (pisares, licorella; des d’antic hi ha explotación
minera com a Almadén i Riotinto) i de la vegetació que hi creix, sobretot estepes. Sierra Morena actua com
una escala que separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. Són muntanyes de poca alçada (700m).
L’únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia a través de Sierra Morena és Despeñaperros.

5 Les serralades exteriors

5.1 Els Pirineus

Orogènesi alpina. S’estenen des del Golf de Biscaia fins al Cap de Creus i separa la península de la resta
resta del continent europeu. Hi podem distingir dues grans unitats: el Pirineu axial amb glaceres , alta
muntanya climàticament parlant (Aneto 3404m, Mont Perdut, Pica d’Estats) i el Prepirineu.

5.2 Les serralades litorals catalanes

5.3 Les serralades bètiques

D’origen alpí, compta amb una sèrie de depressions /badlands a causa de l’aridesa extrema (Granada,
Guadix, Antequera) que dividenden les dues grans unitats que hi podem distingir:

5.3.1 A la Serralada Penibètica, situada vora la costa, hi trobem el susbsitema de Sierra Nevada que
compta amb el Mulhacén (3482m) el cim més alt de la península ibèrica.

5.3.2 La Serralada Subbètica s’estén des del penyal de Gibraltar fins al Cap de la Nau, emergint en les
zones muntanyoses de les Balears (Serra de Tramuntana). Hi destaca la Serra de Cazorla.

6 Les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir

Correspon a formaciones recents, del Quaternari, erosió i sedimentació dels sistemes orogènics del
plegament alpí.

La depressió de l’Ebre queda encaixada entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades litorals; compta
amb una longitud d’una 150Km. El Riu Abre recorre tota aquesta depressió, als flancs del curs de liebre s’hi
alcen ciutats , s’hi articulen vies de comunicació i s’hi implementen zones de regadiu molt importants. En un
primer moment la depressió estava ocupada pel mar però paulatinament s’hi van incorporar materials i
sedimentació.

La depressió del Guadalquivir en canvi s’estén entre una gran plana (330x200 Km) triangular situada entre
Sierra Morena i les Serralades bètiques. El Guadalquivir desemboca a l’atlantic, al Golf de Cadis. Com en el
cas del delta de l’Ebre en principi era una zona inundada pel mar que fa anar formant aiguamolls i terres
pantanoses a mesura que s’hi dipositaven sediments, un tipus de sòl molt propici per al cultiu d’horta i
l’agricultura extensiva d’arròs per exemple.

7 El relleu del litoral peninsular (gràfic p. 32, mapa p. 33)

La longitud de les costes espanyoles és de 7900km, inclou litoral de tots els territoris d’Espanya.

7.1 Les costes atlàntiques

Es tracta en general de costes escarpades i amb penya-segats de traç abrupte en zig zag (per alguna cosa a
part del litoral gallec se’l coneix com a Costa da Morte).

7.1.1 La costa cantàbrica

Predomini de les costes altes i rectilínies, amb platges escasses perquè la serralada cantàbrica precipita
abruptament al mar.Les ries del cantàbric són curtes i estretes.

7.1.2 La costa gallega

S’estén des de la punta de la Estaca de Bares, punt més septentrional de la península, fins a la frontera
portuguesa. El seu tret diferenciador són les ries, és a dir, depressions i solcs deixats per corrents fluvials que
avui ha envaït el mar i que s’endinsen fins a 35Km terra endins.

7.1.3 La costa atlàntica andalusa

Bàsicament compren el Golf de (Huelva) Cadis, una zona molt ventosa situada entre la frontera portuguesa i
el penyal de Gibraltar. A diferència de les platges de la costa gallega, aquestes són sorrenques per l’acció
al·luvial del Guadalquivir i pels corrents marins i presenten dunes degut a l’acció del fort vent.

7.2 Les costes mediterrànies

Es tracta, en general, de costes baixes i sorrenques de traç més o menys rectilini i/o continu que s’extenen
entre els enclaus rocallosos del Cap de Creus, Cap de la Nau, Cap de Palos i Cap de Gata.

7.2.1 La costa andalusa i murciana o costa Bètica s’estén des de l’estret de Gibraltar fins al Cap de la Nau.
Hi destaca l’albufera del Mar Menor, a Múrcia.

7.2.2 El golf de València

Des del Cap de la Nau fins al Delta de l’Ebre s’estén una plana litoral de gairebé 400km de longitud. S’hi
trote platees, aiguamolls i albuferes i tómbols que uneixen petites illes a terra ferma.

7.2.3 El litoral català

Es caracteriza per ser força divers. El delta de l’Ebre és el més gran de la península ibèrica i un dels més
notables del Mediterrani. El Besòs , el Llobregat i el Tordera formen també deltes de menors proporcions.
L’extrem mediterrani , més oriental dels Pirineus (Albera) forma els penya-segats i les cales que conformen
el paisatge típic de la Costa Brava. Catalunya té 550 km de costa i una extensió limitada, 31.904 km2 cosa
que comporta una sèrie de contrastos notables, entre els que hi destaca el contacte entre mar i muntanya, un
diàleg si es vol entre aigua (rius curts i d’escàs cabal tret de l’Ebre) i roca. Catalunya orogràficament és una
mena de ventall entreobert, almneys així la va descriure Pau Vila a la seva obra La fesomia geogràfica de
Catalunya.1

1 Complementar amb Geografia, Barcanova, Tema 7 (2003), pp. 236 - 41

TEMA 4. RECURSOS NATURALS (GB pp. 68 - 91)

Qualsevol material o energia que l’ésser humà pot obtenir a partir del medí ambient físic per tal de cobrir les
seves necessitats biològiques o satisfer les seves necessitats socials.

Espanya és un país energèticament deficitari.

A) RECURSOS O FONTS D’ENERGIA NO RENOVABLES2 (GB pp. 78-80)

Es generen a la natura d’una manera tan lenta respecte a la seva explotació que, a la pràctica, cal considerar
que existeixen en quantitats finites.

Les més explotades s’obtenen de combustibles fòssils que es troben al subsòl terrestre en quantitats
limitades.

A.1 El carbó

Font d’energia principal que promou total la revolució industrial fins al s. XX, avui en dit continua essent
fonamental en els processos siderúrgics. Hi ha reserves molt importants, al ritme actual d’extractif es calcula
que hi hauria cabri per uns 1000 anys més. Les mines amb filons de gruixària superior a 80cm i amb
inclinacions inferiors a 450 permeten un grau alt de mecanització i rendeixen fins a 13t de carbó per jornada
de 8h.

Inconvenients al marge del seu caràcter limitat: alt risc/sinistralitat laboral

https://energia.gob.es/mineria/Seguridad/Guias/Siniestralidad/Informe-Siniestralidad-Minera-2018.pdf

A.2 L’urani i l’energia nuclear

Incentiu i raó principal de la seva extracció obeeix a criteris bèl·lics/militars, però amb el crack del petroli
del 1973 l’ús de l’urani com a font d’energia alternativa al petroli va suposar l’augment en la construcció de
centrals nuclears. L’urani que es produeix a Espanya ha de ser enriquit, procés que bàsicament es fa a França.
La fissió i la fusió nuclear alliberen grans quantitats d’energia que escalfa aigua, que al seu torn, genera
vapor que té una alta capacitat motriu.

Inconvenients al marge del seu caràcter limitat:

⦁ Alt risc en cas d’accident o sabotatge. Fuites radioactives.

⦁ Residus radioactius, que tenen una vida molt llarga i contaminen altament.

⦁ Dependència dels països: Kazakhstan, Canadà, Austràlia, Níger, Namíbia, Rússia, Uzbekistan, EEUUA,
Xina , Ucraïna.

⦁ Cost construcció centrals i la seva obsolescència (mapa superior p. 80)

Videos (escala 7 a I.N.E.S): https://ca.energia-nuclear.net/accidents-nuclears/txernobil/situacio-actual

https://www.elnacional.cat/ca/salut/radiacio-txernobil-catalunya_392143_102.html

2 http://www.larutadelaenergia.org/fuentes/v2_b1.asp?v=1&b=0
A.3 El petroli i el gas natural

El petroli té una importància econòmica i política excepcional; juntament amb el gas natural representa més
de la meitat de l’energia que es consumeix actualment al món. El nostre món funciona o hem fet que
depengui de derivats del petroli:

Carburants: gasolina, querosè

Fuel: indústrias i centrals tèrmiques
Gas: butà, metà i propà per a ús industrial i domèstic
Indústria peetroleoquímica: plástico, pvc, detergents, fibres sintètiques, adobe, pesticides, insecticides

Amb la crisi del 1973 repunta de nou, posa de manifest la situació de dependència energètica de la majoria
dels països industrialitzats respecte als països productors de petroli (OPEP: Aràbia Saudita, Iraq, Iran,
Veneçuela, Nigèria, Kuwait, Líbia, Algèria, Dubai, Qatar…)3. El consum d’energia és un índex molt
significatiu a l’hora de valorar el grau de desenvolupament dels països. Com més ric és un país més consum
energètic presenta i requereix. Els principals països importadors de petroli es troben a l’Europa Occidental,
compren gairebé la meitat del petroli que es ven arreu del món. Juntament amb aquests hi ha el Japó que en
compra gairebé el 15%, i els EEUUA tot i disposar de reserves n’han de comprar gairebé igual que el Japó
per abastir les seves necessitats.

El procés de prospecció i explotació de jaciments petrolífers, evacuació, emmagatzemament i refinació del

petroli requereixen inversions molt elevades i tècniques molt complexes que no totes les empreses es poden
permetre. Per aquesta raó l’explotació del petroli es troba monopolitzada per unes poques companyies
suficientment potents que disposen dels mitjans necessaris — Standard Oil (EEUUA), Shell Petroleum
Corporation, Anglo Iranian, British Petroleum — i que tracten directament amb els estats productors. En el
cas del transport del gas, per exemple, flueix bé pels conductes d’extracció però és extremament explosiu en
combinació amb l’aire. Transporta-lo per mar suplas un alt cost de iliquació perquè ha d’estar perfectamente
aïllat i a una pressió i temperatura constants, per això circula bàsicament a través de conductes.

Fins a la GMII el petroli va ser sobretot un producte americà. El 1929 els EEUUA proporcionaven un 70%
del total, però a partir de la dècada del 50 comencen a intervenir els països de l’Orient Mitjà que suposaran el
60% de l’exportació mundial. El 1973 es va donar el que es coneix com a crisi del petroli / crack del 1973.
Els països industrialitzats van començar a promoure campanyes d’estalvi energetik, a investigar en altres
formes d’energia (més o menys netes) que no depenguessin del petroli.

Unitats de mesura: TEP, KEP

Inconvenients al marge del seu caràcter limitat

Video Nunca mais: https://www.youtube.com/results?search_query=chapapote

Tendencia a la monopolització: El cas J. D. Rockefeller

Gràfic Consum energia 2014 p. 80

3 https://www.gencat.cat/icaen/recorregutenergia/unitat6/bloc2_unitat6_pag6.html
TRANSICIÓ ENERGÈTICA

« El próximo PNIEC 2021-2030 (Plan Integrado de Energía y Clima) establece como objetivo
para el año 2030 que las energías renovables representen un 42 % del consumo de energía final en
España. De forma congruente con dicho objetivo, el plan define una serie de objetivos intermedios
para la cuota de participación de las energías renovables, situándola en un 24 % para el año 2022 y
un 30 % para el año 2025. Esto supone que la generación renovable eléctrica deberá aumentar,
según los datos recogidos en el plan, en unas 2.200 ktep en el periodo 2020–2022 y en
aproximadamente en 3.300 ktep en el periodo 2022-2025, para lo que será necesario un rápido
aumento de la potencia del parque de generación a partir de fuentes de energía renovable. En el
periodo 2020-2022 el parque renovable deberá aumentar en aproximadamente 12.000 MW y para el
periodo 2020-2025 en el entorno de 29.000 MW, de los que aproximadamente 25.000 MW
corresponden a tecnología eólica y fotovoltaica. » 4

B) RECURSOS O FONTS D’ENERGIA RENOVABLES (GB pp. 80-81)

Es regeneren de manera natural a un ritme igual o superior manera igual o superior al que són explotats per
la societat .

Enllaç a la Casa/Fàbrica del sol: https://ajuntament.barcelona.cat/lafabricadelsol/ca/canal/la-

f%C3%A0brica-del-sol

B.1) El sol i l’energia solar

Representa l’energia renovable amb més alt potencial del país, si tenim en compte la diferència d’hores de
llim respecte a un país com Suècia, per exemple. Tot i aquest potencial a Espanya són escasses les
instal·lacions d’aquest tipus. Actualment els panells solars permeten abastir de llum llocs aïllats, i les
normatives més recents incentiven el cost car de l’instal·lació remunerant l’energia produïda que no sutiliza
i es retorna a la xarxa elèctrica.

B.2) El sòl i les centrals geotèrmiques

Es tracta d’aprofitar la calor de l’interior de la Terra per a escalfar aigua. S’explota en enclaus molt especials
on hi ha convergència de plaques tectòniques i/o d’activitat volcànica, per exemple a Islàndia i en el cas
d’Espanya a les illes Canàries.

B.3) El vent i les centrals eòliques

Després d’Alemanya , Espanya és el segon país del món que produeix aquest tipus d’energia. El major parc
eòlic d’Europa es troba a Tarifa, Cadis.

Impacte ambiental és un llast que fa que s’hagi plantejat la possibilitat d’instal·lar-les al mar.

B.4) Biomassa

4 BOE 175 p. 43882 de 24. 6.2020

S’obté per combustió o fermentació de matèria orgànica, especialment abundant a les pluvisilves. Pot tenir
un origen natural o més antròpic. Els problemes principals associats a aquest tipus d’energia, en tant que
alternativa al petroli, en els països del sud-est asiàtic i de l’Àfrica subsahariana, que són els territoris pobres
o menys industrialitzats — i en conseqüència, on aquesta font d’energia és més habitual — són la
desertització i el desboscament ambdós processos directament o indirecta relacionats amb el canvi climàtic.
Tots dos processos són interdependents,

B.5) L’aigua i les centrals hidroelèctriques.

Representa una part molt minsa de l’energia elèctrica possible perquè les reserves més importants es troben
allunyades de les zones industrials desenvolupades. El principal problema associat a aquesta font d’energia
és la contaminació de les aigües continentals.

Els països del món es poden dividir en posseidors d’aigua (reben una quantitat d’aigua suficient per a què
l’agricultura s’hi desenvolupi) i no posseïdors d’aigua (major part dels països de l’Àfrica i de l’Orient
Mitjà, l’est dels EE.UU.A, parts de Xile i d’Argentina i gairebé tot Austràlia són deficitaris d’aquest recurs).
Del total d’aigua que es conumeix a tot el món només el 5% es destina directament al consum o a usos
domèstics, prop del 75% al regatge i el 20% restant a la indústria. Un dada notable a tenir en compte és que
en els països posseidors d’aigua el consum d’aquest recurs va destinat bàsicament al consum domèstic i
industrial mentre que en els països no posseïdors d’aigua gairebé tot el consum va destinat a l’agricultura.

Al ser un bé escàs i indispensable genera conflictes geopolítics,

Conca hidrogràfica: conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d’un mateix riu.

El discurs hidrogràfic es basa en dos grans eixos:

B. 5. 1 Règim d’alimentació:

Nival
Nivopluvial
Pluvionival (oceànic)
Pluvial llevantí

B. 5. 2 Vessant o conques hidrogràfiques (mapa GB p. 71)

Vessant cantàbric i gallec: Sil, Miño, Nalón, Nerbión, Narcea, Navia.

Vessant atlàntic: Tajo, Duero, Guadiana, Guadalquivir.

Vessant mediterrani: Ebre, Xúquer, Segura.

Inconvenients: Impacte ambiental de les centrals hidroelèctriques: Presa de les Tres Gorges (Xina)

Destrucció de les zones humides, marc de la biodiversitat: Conveni de Ramsar, Iran

(1971, Espanya s’hi adhereix el 1982). Delta de l’Ebre. Concepte de bioma: comunitat biogeogràfica,
territorialment molt àmplia, constituïda per un conjunt de comunitats animals i vegetals relativament
homogeni, amb una estructura, un funcionamiento i una evolució estretament relacionats amb el clima.

Contaminació : ICG (Índex de Qualitat General). Besòs, Llobregat són zones de gran
riquesa natural en els que s’han implantat indústries que han exercit una influencia nefasta sobre l’ecosistema
originari. Residus urbans, industrials i agrícoles de tota mena contaminen les aigües, els països Compton
amb estratègies de gestió integrada a fi de pal·liar l’efecte devastador dels agents tòxics de l’aigua, entre
les quals hi podem destacar el gravamen en forma de sancions econòmiques cap a aquells indústries que
no respecten les mesures de les aigües residuals que generen.
 Malbaratament: bona part de l’energia que es produeix no s’aprofita.

DEMOGRAFIA

TRANSICIÓ TEMES 1, 2, 3, 4 VERS LA DEMOGRAFIA: EL DECREIXEMENT COM A

CORRENT D’INTERPRETACIÓ

They say that a worldwide survey was conducted by the United Nations. The only
question asked was: ‘Would you please give your opinion about solutions to the food
shortage in the rest of the world?’ The survey was a massive failure, because:

1) in Africa, they didn't know what ‘food’ meant;

2) in Europe, they didn't know what ‘shortage’ meant;
3) in China, they didn't know what ‘opinion’ meant;
4) in the Middle East, they didn't know what ‘solution’ meant;
5) in South America, they didn't know what ‘please’ meant;
6) and in the United States, they didn't know what ‘the rest of the world’ meant.
En l’actualitat els 20 ciutadans més rics dels EE.UU.A tenen tant com la meitat de les
famílies més pobres. L’any 2015 les 62 persones més riques del planeta eren propietàries de tanta
riquesa personal neta com la meitat més pobra de la humanitat, és a dir, més de 3.500 milions de
persones. Cabrien en un autocar mitjà.
El 2014 eren 85 multimilionaris els que es necessitaven per a acomplir la xifra, cabrien en
un autobús una mica més gran. L’any 2010 eren 388 multimilionaris els que es necessitaven per
equiparar la xifra de 2015, per encabir-los a tots caldria un Boeing 777 o un Airbus A340.

La desigualtat ha augmentat a tot el món. Als EE.UU.A, el país més ric del món, hi ha uns
35 milions de pobres. Per ‘pobre’ es considera algú que no guanya més de 1,25$ al dia. El món ric,
és a dir, el 20% de la població mundial (UE, estats neoEuropeus i el Japó) disposa de més de 3/4
parts dels recursos del planeta, cosa que ha sumit a l’altre 80% en diferents llindars de pobresa.

Una de les eines matemàtiques que s’utilitza per a establir judicis sobre el nivell de
desigualtat és l’anomenat Coeficient de Gini. El coeficient de Gini calcula el grau en què la
distribució dels ingressos o dels actius materials es desvien de la igualtat perfecta en una escala de 0
a 1 — encara que també pot expressar-se percentualment. Així, essent 0 la situació ideal en què
cada membre d’una determinada població rebria la mateixa quantitat de recursos, el coeficient
s’aproparia a 1 si, per contra, un únic membre d’una població acumulés tota la riquesa i la resta no
tingués res; com més desigual sigui el repartiment més elevat és el valor de Gini.

A l’Assaig sobre el principi de la població (1798) Th. Malthus afirma que la població
creix desproporcionadament més de pressa (progressió geomètrica 2n: 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64,
128…) que els recursos disponibles (progressió aritmètica n+1: 1, 2, 3, 4, 5, 6…):
 « (sc. els obstacles positius) inclouen qualsevol causa […] que contribueixi en alguna mesura a
escurçar la durada natural de la vida humana […] totes les ocupacions insalubres, el treball dur i
l’exposició a les estacions, la pobresa extrema, la descura de la canalla, les grans ciutats, els
excessos de tota mena, totes les malalties habituals i les epidèmies, les guerres, les plagues, la pesta
i la fam […] Afirmo que la capacitat de creixement de la població és indefinidament més gran que
la capacitat de la terra de produir subsistència per a l’home. La població, quan no té traves,
augmenta en progressió geomètrica. La subsistència augmenta només en progressió aritmètica ».5

Les premisses de les que parteix Th. Malthus no només van incentivar els postulats de
Ch. Darwin sobre l’evolució de les espècies en base a llur interacció amb l’entorn i la
supervivència dels més aptes; els plantejaments malthussians es troben també a la base del
DECREIXEMENT,6 una “nova tendència” de natura eclèctica i transversal que aposta per la
defensa del valor de compartir, la gratuïtat dels béns públics, la consciència ecològica, el
consum responsable, i un repartiment equitatiu de la riquesa.

POBLACIÓ: CARACTERÍSTIQUES I DISTRIBUCIÓ

Per població básicament s’entén el conjunt de persones que — potser satisfent alguna mena de criteri —
habiten en un determinat territori en un moment donat.

A nivell quantitatiu, el nombre d’aquests individus es coneix com a volum i la manera com aquests individus
es reparteixen pel territori es coneix com a distribució. El volum d’habitants del planeta “es coneix” gràcies
als censos i a les publicacions del servei estadístic de l’ONU. Tal i com passa amb els recursos, la població
mundial també es troba distribuïda de manera desigual; la majoria dels habitants de la Terra es concentren en
àrees determinades i deixen pràcticament despoblats altres territoris. No hi ha una relació directa entre
l’extensió d’un país i la seva població: hi ha països (estats) molt grans amb molt poca població (compari’s,
per exemple, Suècia amb Espanya) i viceversa, hi ha països molt petits amb una alta densitat de població.7
Tampoc es pot establir cap correlació entre la densitat de població d’un país i el seu nivell de
desenvolupament.8

En tant que això, per a estudiar la població caldrà tenir en compte tres variables:

A. La distribució de la població en un territori

B. La dinàmica de la població (natalitat, mortalitat, fecunditat)

C. L’estructura de la població per edats i sexe, en tant que la divisió de la població segons aquestes dues
categories és un universal cultural. Pel que fa al balanç del volum de la població per gèneres, en general

5 Malthus, Th. , Un assaig sobre el principi de població (I, 1), Barcelona, Edicions 62 (1985), p. 33.
6 https://youtu.be/PXMzFQpylRg
7A l’Àsia, per exemple, el continent més poblat, Mongòlia té una superfície de 1.566.000 km² — gairebé
equivalent a 4 vegades la de França — i quasi no supera els 3 milions d’habitants; mentre que el Japó, amb
una extensió gairebé 4 vegades menor (377.972 km²), té una població d’uns 127 milions d’habitants.
8 Austràlia , amb una superfície de 7.692.024 km² té només uns 25 milions d’habitants i és un país ric.
Holanda és ínfim al costat d’Austràlia (41.543 km²) , però presenta una alta densitat de població (17 milions)
i també és un país (molt) ric.
neixen més nens que nenes, però ja des del moment del part la mortalitat masculina és superior. Aquest
desequilibri tendeix a igualar-se cap als 30 anys, i a partir dels 40 la població femenina és netament superior
a la masculina (casos d’avortament selectiu).

A.1 Zones altament poblades

Els factors que afavoreixen a vida humana són: les planes (4/5 parts de la humanista viuen en zones
planeres, a menys de 500m per sobre el nivell del mar); la fertilitat del sòl (explica l’elevada densitat de
població de l’Àsia monsònica a les ribes dels grans rius); i la riquesa del subsòl ( l’ alta densitat de població
a la zona del Rin-Ruhr es deu al carbó)

A nivell mundial, al continent asiàtic hi viu més del 60% de la població mundial. Aquest gran volum de
població es concentra a les valls i depressions de grans rius com el Huang He o el Iang Tse a la Xina, del
Ganges a l’Índia, i a les illes del Japó i d’Indonèsia.

Europa és un continent petit en comparació amb l’Àsia, però també molt poblat: vora el 13% de la població
mundial habita a Europa. Les densitats de població més altes d’Europa corresponen al “Midi” (eix Gran
Bretanya, Bèlgica, Holanda, nord de França i nord d’Itàlia) o a l’Europa industrialitzada. (Mapa Unitat 6,
5.1)

A.2 Zones de buit demogràfic

Els factors que desafavoreixen la vida humana són: la latitud (a partir del paral·lel 65o de l’hemisferi nord hi
viu molt poca població , a l’hemisferi sud l’Antàrtida és un erm immens; les zones polars que representen un
20% de les terres emergides acullen el 0,02% de la població mundial); l’altitud (la densitat de població
disminueix a mesura que augmenta l’altitud, però també és cert que aquesta tònica es modera en les zones
properes a l’Equador); l’aridesa del terreny (els deserts càlids i freds estan despoblats).

S’anomenen zones de buit demogràfic així aquelles regions que presenten d ≤ 1h. / km2 una densitat
inferior a 1 habitant per Km quadrat. Són les regions polars, desèrtiques o zones de pluviselva equatorial:
Antàrtida, Groenlàndia, part de Sibèria, nord del Canadà, algunes regions del Brasil (Mato Grosso) i
d’Austràlia.

Una altra part molt extensa de la Terra presenta també una molt baixa densitat de població d ≤ 10h. / km2:
aquí hi estan incloses la zona nord-oest de Sibèria, el Sàhara, Aràbia, el centre d’Àfrica, vastes zones
d’Austràlia, nova Zelanda i Nova Guinea, una part del Canadà, el mig oest dels EE.UU.A i grans extensions
d’Amèrica del Sud.

A.3 Són diverses les raons que expliquen la distribució desigual de la població sobre la Terra. Entre els
factors a tenir en compte hi ha:

A.3.1 ⦁ La disminució de la taxa de mortalitat (infantil), extensió/allargament de l’esperança de vida (gràfic

aesperança de vida per països)

Esperança de vida: el número mitjà d’anys que esperaria seguir vivint una persona d’una
determinada edat en cas de mantenir-se el patró de mortalitat per edat (taxes de mortalitat a cada
edat) actualment observat. (Imatges mapes i gràfics d’anys d’esperança de vida en funció del
país de naixement.)
A.3.2 ⦁ L’augment de la natalitat, sobretot en els països en vies de desenvolupament.

A.3.3 ⦁ Els factors climàtics i ambientals, l’accés als recursos naturals i econòmics, urbanisme/urbanització9.

A.3.4 ⦁ Els fenòmens migratoris, crucials a l’hora d’entendre i d’explicar la demografia de Catalunya.

9 https://population.un.org/wup/Maps/Maps.
Per consultar alguns d’aquests paràmetres de variabilitat a nivell mundial: https://population.un.org/wpp/
Maps/ (els diferents mapes són descarregables en alta resolució). A la pestanya “Reports/Documents” hi ha
un glossari.

A.4 La distribució de la població espanyola

Per consultar alguns d’aquests paràmetres de variabilitat a nivell estatal (link Ine):

Espanya ocupa el 28è lloc entre els països del món pel que fa a la població. Espanya és un país poc poblat,
amb una densitat (relació — per divisió — entre els habitants d’un territori i els km2 d’aquest territori. L’any
2015 la densitat de població espanyola era de 92,1 h/km2 , xifra mitjana baixa en relació a la resta d’Europa;
tot i així la distribució de la població és molt desigual. Durant l’Edat Mitjana el gruix de la població es
concentrava a la meitat nord de la península, però amb la industrialització, a partir del s. XIX, i a excepció de
l’àrea metropolitana de la capital, de Saragossa i de Valladolid, la major part de la població es concentra a les
zones perifèriques, degut al desenvolupament industrial des de fa 150 anys, i a les illes. Barcelona i Madrid
representen gairebé 1/4 de la població total. Es constata doncs una tendència a la concentració que , a nivell
sòcio-econòmic, dona lloc a fenòmens com els de la urbanització (Vitòria i Saragossa reuneixen més del 70
% de la població de llurs respectives províncies ) i la gentrificació (que es deixa notar en el preu dels logers
en zones de demanda turística).

Distingim els següents nuclis/eixos d’alta densitat demogràfica:

A.4.1 Barcelona i àrea metropolitana

València
Alacant- Elx- Múrcia
Sevilla - Cadis - Màlaga - Granada
Guipúscoa - Biscaia - Cantàbria
Guijón - Oviedo
La Corunya - Vigo

Per contrast, a causa del desplaçament migratori de les dècades 60-70 del segle passat, s’ha donat el fenomen
que es coneix com “la España vacía” (mapes llibre text 5.1)

A.4.2 Castella i Lleó (Sòria)

Castella - La Manxa (Conca, Guadalajara)
Aragó (Terol)
Extremadura
Galícia

A.4.3 Dues formes de representació de les dinàmiques demogràfiques

Mapa anamòrfic10: mapes que no són proporcionals a la realitat (no es representen mitjançant escales) sinó
a la magnitud del fenomen que s’analitza.

Piràmide de població:

Una piràmide de població és una forma gràfica de representar dades estadístiques bàsiques (sexe i
edat) de la població d’un país. Les piràmides de població permeten comparacions a nivell
internacional així com fer-se una idea fàcil i ràpida de fenòmens demogràfics diversos com ara
l’equilibri o el desequilibri entre sexes, l’envelliment de la població o l’efecte que les guerres les
revolucions i les calamitats naturals poden exercir sobre la demografia.

10 Llibre de Text, Unitat 6 pp. Introducció.

 La població s’expressa normalment en segments de cinc anys (de vegades en quatre), que es
representen en forma de barres horizontals que surten d’un eix comú; vers l’esquerra s’indica la
població masculina i la femenina cap a la dreta. A priori es podria esperar que aquests segments
anessin minvant a mesura que pugem esglaons en la piràmide. Això passa en les piràmides dels
països més pobres (aquells que presenten típicament una piràmide en forma de pagoda, o
piramidal), però les dels pasïsos més rics i desenvolupats, debut a l’ús general de mètodes
anticonceptius i als avenços en la sanitat, fan que llurs piràmides prenguin una forma rectangular
(bulbàcea/contractiva), on gairebé totes les generacions presenten una dimensions similars, o fins i
tot formes de “piràmide invertida” perquè les noves generacions són cada vegada menys
nombroses.

Els gràfics adjunts mostren una piràmide de creixement ràpid, típica dels països en vies de
desenvolupament (Filipines), una de creixement lent, la d’Estats Units i una de creixement negatiu,
la d’Alemanya. Exemples (piràmides de població de Philipines, USA, Deutschland, Qatar)

A.5 La distribució de la població a Catalunya

Per consultar alguns d’aquests paràmetres de variabilitat a nivell autonòmic (link Idescat):

Catalunya és una comunitat autònoma molt poblada (uns 7,5 milions d’habitants)11 que representa el un
16,1% de la població de l’Estat: si la densitat mitjana de la població a Espanya és de 92 h/Km2 a Catalunya
assoleix 233, 8 h/Km2.

La població catalana també es distribueix de manera desigual per tot el territori, es concentra sobretot a la
ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana i al litoral, pel fet que hi ha més activitat econòmica
sobretot relacionada amb la indústria i els serveis (especialment el turisme). Catalunya presenta un dels PIB
per capita més alts de tot l’Estat. Hi ha fortes diferències a nivell comarcal (mapa densitat població 2015):

⦁ Concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona i uns eixos de poblament ben
marcats que ressegueixen el litoral , el corredor prelitoral i les valls fluvials.

⦁ A l’interior del país les densitats continuen essent baixes, assolint valors mínims a les comarques dels
Pirineus i Prepirineus occidentals i de l’interior com el Priorat o la Terra Alta. El cas de la Terra Alta,
distribució de la població a Catalunya (mapes)

B. EL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ: DINÀMIQUES POBLACIONALS

(veure fitxa principals paràmetres demogràfics)

LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA I LES SEVES FASES

En perspectiva global, la teoria del creixement de la població presenta un fenomen important que es coneix
com a transició demogràfica / revolució demogràfica: pas d’un periode anomenat antic règim
demogràfic, caracteritzat per una alta fecunditat, una alta mortalitat i un creixement nul de la població, a un
altre periode anomenat nou règim demogràfic, que es caracteritza per uns nivells baixos de fecunditat i
mortalitat i un creixement nul de la població. La teoria de la transició demogràfica va ser elaborada pel
demògraf nordamericà Warren Thompson a partir de les observacions dels canvis experimentats els darrers
200 anys per diversos països en les seves taxes de mortalitat i natalitat. A Espanya, la baixa fecunditat

11 https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/anna-cabre-els-infants-son-els-mes-afectats-per-la-crisi/
video/4896331/ (0:00 - 4:22’)
general (1, 2 fills per dona) es troba lluny d’assegurar el relleu generacional o d’assolir el valor que
garanteixi el reemplaçament poblacional.

A Europa, aquesta transició demogràfica es caracteritza pel fet d’haver sorgit primer als països del vessant
atlàntic i d’haver-se extès més tard, i paulatinament, als països de la riba mediterrània.

A) Antic règim demogràfic: fins al s. XVIII predominantment, la societat vivía en el medi rural, amb taxes
altes de natalitat i de mortalitat, on les variables demogràfiques es trobaven en funció de la productivitat
de les collites i els efectes de les guerres, les revolucions i les epidèmies en conjunció amb la manca de
condicions mínimes de salubritat i amb una medicina poc efectiva. Factors que influeixen en la natalitat:

a.1 Desenvolupament econòmic: els països més desenvolupats tenen una natalitat baixa, mentre que els
subdesenvolupats la tenen més alta.

a.2 Cultura: hi ha cultures en què l’edat del matrimoni / institució social que garanteix la reproducció
s’endarrereix molt, I altres en què s’avança; en determinades cultures un nombre elevat de fills és símbol de
prestigi social mentre que en altres es percep contràriament.

a.3 Religió: en general totes les religions afavoreixen la natalitat.

a.4 Factors biològics: l’edat mitjana de les poblacions i els desequilibris entre sexes fan variar les taxes de
natalitat.

a.5 Factors polítics: hi ha estats que practiquen polítiques de control estricte de la natalitat, mentre que
d’altres la promouen mitjançant incentius socials i econòmics; comparint-se, per exemple, el cas de la Xina i
les mesures que adopten alguns pobles de l’interior de la península: el 1970 la taxa de fecunditat de les
xineses era de gairebé 6 nens per dona. Mao Ze Dong i les creences populars alentaren la fecunditat. El 1981
la Xina començà a promoure una nova política de control de la natalitat sota el lemma “Una parella, un fill”
establint així penes severes per a aquells que transgredissin la mesura i afavorint l’avortament i
l’anticoncepció. Les parelles amb un fill disposen d’avantatges socials: atenció hospitalària durant el part,
atenció mèdica i educació gratuïta pel fill, tracte preferent a l’escola, prioritat en la concedió d’habitatge,
paga mensual extra a l’any, tracte preferent en l’obtenció de treball. En canvi, per un segon fill van começar a
imposar amonestacions oficials, reduccions del sou per tercers fills, inducció a l’avortament, multes de 100
vegades el sou mig, etc.

B) Inici de la transició: el motor que posa en marxa la transició demogràfica és el descens generalitzat de la
taxa de mortalitat, bàsicament a causa de tres motius: a) la millora en les tècniques agrícoles (amb un
augment dels rendiments), b) les millores tecnològiques i c) els avenços en medicina i alfabetització. A més,
dins de la mortalitat, trobem una reducció significativa de la mortalitat infantil. En conseqüència,
s’experimenta un moderat augment en l’esperança de vida. Per la seva banda, la taxa de natalitat es manté
molt elevada, de manera que el creixement vegetatiu resultant és desmesurat.

C) Finals de la transició: descens dels nivells de fecunditat i de natalitat. Bàsicament són tres els motius que
expliquen aquest descens: a) en primer lloc, com a resposta a l’anterior descens de la mortalitat (la
supervivència de la descendència és molt més elevada); b) en segon lloc, la difusió i la generalització d’accés
als mètodes anticonceptius; c) la incorporació de la dona a l’educació i al mercat de treball, que fan
endarrerir-ne el calendari de la fecunditat i, per tant, tendeixen a reduir-la. Per la seva banda, la mortalitat
tendeix a estabilitzar-se en nivells força baixos, de manera que, a causa del descens de la natalitat, la taxa de
creixement de la població també disminueix força.

D) Nou règim demogràfic: cap a meitats del s. XIX, els criteris d’higiene social, d’organització i benestar
familiar, i els avenços tecno-científics en l’àmbit mèdic van coadiuvar a fer minvar la mortalitat dels països
europeus, però també en va alentir la natalitat a causa dels nous comportaments socials (canvi de la família
com a unitat econòmica, increment de la mobilitat, canvis en l’estructura de l’hàbitat). Es caracteritza per
presentar uns nivells molt baixos de les taxes de natalitat i de mortalitat (si bé aquesta pot créixer fins i tot no
per l’augment de la seva intensitat sinó com a conseqüència de l’envelliment). De la combinació de tots dos
fets se’n deriva un creixement natural nul o, fins i tot, negatiu — per tant, com al principi de la transició —
que pot ser compensat (o no) pels moviments migratoris.
 Pel que fa a l’estat espanyol, la transició demogràfica es produeix tardanament, serà al s. XX quan
aquesta transformació començarà a sentir-se i a tenir efecte. La mortalitat va baixar gràcies a la introducció
de la vacuna antivariolosa (contra la verola). La “grip espanyola” del 1918 i la guerra civil van tenir efectes
sobre la mortalitat que es van notar fins pràcticament els anys 50 del segle passat.

ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ

Actualment es dona un envelliment gradual de la població, fenomen coextensiu a altres països de l’entorn
europeu.

La noció d’ "envelliment de la societat" pot semblar malsonant perquè segons com transmet una
idea de decadència de la civilització humana, quan realment representa el triomf de la nostra
espècie, una mostra de l’èxit a l’hora de controlar les malalties i la natalitat. Per això alguns autors i
crítics han pensat que poster val més la pena anomenar-ho "democratització de la vellesa" o
"envelliment de les masses".

En termes estadístics, la taxa d’envelliment es defineix com el percentatge que representen els
majors de 65 anys sobre la població total. Un indicador semblant és el de la taxa de dependència,
que mostra el percentatge de vells sobre la població activa. Aquestes taxes estan creixent en tots els
països desenvolupats ateses les raons següents:

1. El recent Descens de la natalitat : es produeix envelliment de la societat a conseqüència de la

disminució de naixements.

2. Augment de la natalitat: quan els individus nascuts en un moment de boom assoleixen la

vellesa. Els nascuts durant el baby-boom que es produí després de la WWII als EEUUA i a Europa,
es jubilaren o es jubilaran entre els anys 2010 - 2025, cosa que comportarà i tindrà una greu
incidència a nivell demogràfic. (Veure apartat Dinàmica de la població)

3. Major supervivència / esperança de vida: els avenços científico-tècnics en l’àmbit de la

medicina redueixen la mortalitat infantil, juvenil i incrementen l’esperança de vida.

4. Major longevitat: els avenços científico-tècnics en l’àmbit de la medicina també permeten

perllongar la vida i curar "malalties de senectut/d’edat provecta”, per la qual cosa la gent gran stos
viu més temps.

5. Migracions: la gent que emigra acostuma a ser jove i això provoca l’envelliment de les societats
que els emeten (països en vies de desenvolupament) i moderen l’envelliment dels països receptors.
Aquest aspecte s’explica més profusament a la secció C d’aquests apunts.

Per dinàmiques demogràfiques entenem les relacions que s’estableixen entre els naixements, les defuncions
i els fenòmens migratoris.

El creixement natural o vegetatiu és la diferència entre els naixements i les defuncions,

històricament ha estat el factor principal pel qual ha variat el nombre d’habitants d’un
territori. Quan el nombre de defuncions i de naixements és el mateix, hom anomena aquest
fenomen creixement zero o estancament demogràfic.
Fórmula base: (N - M) + (I - E) =

Factors que influeixen en la natalitat:

Desenvolupament econòmic: els països més desenvolupats tenen una natalitat baixa, mentre que els
subdesenvolupats la tenen més alta.

Cultura: hi ha cultures en què l’edat del matrimoni / institució social que garante la reproducción
s’endarrereix molt, altres en què s’avança; en determinades cultures un nombre elevat de fills és símbol de
prestigi social mentre que en altres és al revés.

Religió: en general totes les religions afavoreixen la natalitat.

Factors biològics: l’edat mitjana de les poblacions i els desequilibris entre sexes fan variar les taxes de
natalitat.

Factors polítics: hi ha estats que practiquen polítiques de control estricte de la natalitat i d’altres que la
promouen mitjançant incendies socials i económics. (La Xina i els pobles de l’interior de la península). El
1970 la taxa de fecunditat de les xineses era de gairebé 6 nens per dona. Mao i les creences populars
alentaren la fecunditat. El 1981 la Xina promou una nova política de control de la natalitat sota el lemma
“Una parella, un fill” establint penes severes per a aquells que transgredissin la mesura i afavorint
l’avortament i l’anticoncepció. Les parelles amb un fill disposen d’avantatges socials: atenció hospitalària
durant el part, atenció mèdica i educació gratuïta pel fill, tracte preferent a l’escola, prioritat en la concedió
d’habitatge, paga mensual extra a l’any, tracte preferent en l’obtenció de treball. En canvi per un segon fill hi
ha amonestacions oficials, reduccions del sou per tercers fills, inducción a l’avortament, multes de 100
vegades el sou mig, etc.

Índex de masculinitat: índex que relaciona el nombre d’homes amb el nombre de dones d’una població (per
cada 100 dones); l’índex de feminitat determina el nombre de dones per cada 100 homes. La proporció
entre aquests dos índexs es veu afectada per la immigració i per les guerres. L’index de masculinitat es mou
entre 101-107, quan hi ha alguna alteració d’aquest valor normalment acostuma a significar que es dona
alguna mena d’intereferència com ara avortament selectiu femení o infanticidi femení. També es coneix
com a sex ratio. La relació de masculinitat normalment es calcula al moment del naixement, però es pot
calcular també en qualsevol grup d’edat o per al conjunt de la població. En general neixen més nens que
nenes (uns 5 nens més per cada 100 nenes), però se sol equilibrar i fins i tot subvertir a mesura que avança
l’edat, sobretot dels 30 en amunt. La proporció de sexes o sex ratio s’expressa en percentatge sobre el total
de la població o sobre la població d’un sexe determinat.

Índex d’envelliment: relació entre el nombre de persones de 65 anys o més i el nombre de persones entre 0 i
15 anys. S’expressa en tant per cent de vells sobre el total de joves. Quocient entre el nombre de persones
de 65 anys i més i el nombre de joves menors de 15 anys, expressat en tant per cent. A Espanya el 1900
aquest índex era de 16 majors per cada 100 joves. Quan l’índex supera 100 significa que el nombre de
persones majors supera al dels joves. Des del 1991 a Catalunya l’índex d’envelliment supera el 100.

B.1 Europa12: les conseqüències demogràfiques de la caiguda del “mur de Berlín” el 9 de Novembre de
1989

La guerra mundial va tenir terribles conseqüències demogràfiques: 56 milions de víctimes, de les quals més
de 26 milions van ser entre la població civil. Pèrdues que van afectar de manera brutal a la URSS, Polònia i

12 https://population.un.org/wup/DataQuery/
Alemanya. Cal destacar el genocidi del que van ser objecte jueus, gitanos, així com aquells que amb
ideologia liberal es van oposar al nazisme. (Mapa dels dos blocs en que quedà dividida Europa després de la
2a Guerra Mundial).

La reunificació de les dues Alemanyes va anar seguida de la paulatina obertura de les fronteres per part dels
governs de l’esfera soviètica, així com d’una progressiva permissivitat per deixar emigrar llurs habitants.

B.1 (1) La UE13

La superfície de la UE supera els 4 milions de km2, essent França el país més extens i Malta el més petit.
Amb una densitat de 120 h/Km2, els 510 milions d’habitants de la UE és un espai molt poblat (el tercer a
nivell mundial després de la Xina i de l’Índia), però certament aquestes dades no donen raó de la desigualtat
en la distribució de la població europea: els Països Baixos tenen una densitat de 400 h/Km2 mentre que
Finlàndia la densitat és de 17h/Km2. En base a aquesta disparitat, algunes zones experimenten un creixement
demogràfic i un desenvolupament econòmic constant, mentre que altres territoris es troben tan despoblats
que difícilment poden mantenir l’activitat econòmica.

(Mapes i gràfiques del TEMA 7 pp. 322-3)14

L’esperança de vida dels habitants de la comunitat europea és cada vegada més alta: l’any 1960 se situava en
67 anys pels homes i 73 per les dones, mentre que el 2016 va incrementar en 80 a 86 respectivament.

B.2 Espanya

Després de França i abans de Suècia, Espanya — amb una superfície de 505.940 km2 — és el segon país més
extens de la UE, i amb una població l’1 de Gener de l’any 2020 de 47.329.981 habitants15 és el cinquè més
poblat. La densitat de població d’Espanya és de 92 h/Km2 però amb notables diferències en la distribució: la
Comunitat de Madrid presenta una densitat de població altíssima, de 805h/Km2, mentre que a Castella - La
Manxa amb prou feines arriba als 26 h/Km2. Aquests desequilibris expliquen els diferents projectes
d’extensió i distribució equitativa del benestar i de la qualitat de vida a Espanya des del 1986.

Dins de la UE Espanya compta amb l’esperança de vida més alta 82,5 anys posant-se per davant de Suècia ,
els Països Baixos , Grècia o Itàlia.

Les dades vegetatives d’Espanya (TN-TM) presenten dèficits importants, indicant l’envelliment del
país i accentuant la distància demogràfica entre dues Espanyes, l’interior que s’ha anat despoblant
progressivament i la del litoral que ha resistit millor l’estancament poblacional. Gràfic de l’evolució
dels naixements i de les defuncions a Espanya des de 1941 (ja baixat, comentar-lo)

Les dades de l’INE confirmen aquest retrocés, continua la tendència decreixent en el nombre
de naixements des del 2008, solament aturada per l’increment experimentat l’any 2014. La taxa de
natalitat el 2015 va ser del 9,02‰, el 2016 un 8,8‰, el 2018 un 7,9‰, el que representa una
caiguda del 29% des del 2008 (màxim històric dels darrers anys). Aquestes dades acompanyen les
d’aquells països amb taxes de natalitat inferiors a 10‰: Itàlia, Japó , Alemanya o Grècia. Com a
resultat d’aquesta caiguda de la natalitat, les defuncions superen els naixements, el 2015 van néixer
419.109 nens (8.486 menys que l’any 2014), mentre que els morts van créixer en 26.446, situant-se

13 Llibre de text Unitat 14 pp. 322 - 3.

14 https://es.statista.com/estadisticas/539263/superficie-de-los-paises-de-la-union-europea/
15 Cf. p. 2 de l’informe de l’INE de 8.6.2020. https://www.ine.es/prensa/cp_e2020_p.pdf.
en els 422.276, deixant un saldo vegetatiu negatiu de 2.753 persones. El mateix podem dir del 2018,
on es van produir el major nombre de morts desde 1941, 427.000, amb un saldo vegetatiu negatiu
de 56.262.

Les diferències espacials pel que fa a la taxa de natalitat són importants. Les zones situades
al nord del Sistema Central i en l’espai del Sistema Ibèric són les menys natalistes: Lugo, a Galícia,
encapçala la taxa més baixa , seguida d’Astúries, Castella i Lleó, Cantàbria, La Rioja i l’Aragó. Les
taxes de natalitat més altes es produeixen a Andalusia, Múrcia, les Balears i les Canàries.

La situació que reflecteixen les dades, es veu agreujada per nous moviments interns de població
(migracions) que responen al fenomen de la globalització i són fruit de l’avenç tecnològic i
l’obertura d’Espanya a l’exterior. Aquesta nova mobilitat territorial, està substituint progressivament
la clàssica urbanització de la segona meitat del segle passat. Si en aquell moment l’èxode rural
havia contribuït al creixement de ciutats mitjanes, principalment capitals de província, el fenomen
actual densifica les dues grans metròpolis del territori, Barcelona i Madrid i deixa a moltes capitals
de província despoblades, especialment les del quadrant nord est (de Sòria a A Cruna).

El procés es va iniciar a la dècada del 1980, moment en que la industrialització va començar

a deixar pas a la globalització. L’avenç tecnològic i l’obertura de l’economia espanyola a l’exterior
van condicionar la mobilitat del territori, passant d’unes 300.000 migracions interprovincials a l’any
més de les 600.000 cada any del s. XXI.

B.3 Catalunya16

És la segona comunitat autònoma més poblada d’Espanya, més de 7,5 milions d’habitants i amb una densitat
de població molt superior a la resta de comunitats autònomes: 233,8 h/Km 2

Una part molt important de la població catalana és immigrant, aproximadament un 35%. El pes de
les diferents onades migratòries que ha experimentat Catalunya en els últims 140 anys és un factor clau a
l’hora d’explicar el creixement i la dinàmica de la seva població. La revolució industrial de les darreres
dècades del s. XIX van suposar un primer moviment poblacional des de l’entorn agrícola a les ciutats,
fenomen que quedà estancat amb la Guerra Civil i la postguerra. A partir del 1950 es va iniciar un augment
accelerat de la població a causa de l’arribada d’immigrants del món rural i d’altres indrets d’Espanya, atrets
per les oportunitats de feina a la indústria i de l’augment de la natalitat afavorit per l’auge econòmic. Des
dels anys 1950 fins a meitats dels anys 1970, la població va triplicar el volum que tenia a l’inici de segle
(baby boom / generació X): durant el període 1958 - 1977 van néixer més del doble de persones que als 20
anys anteriors i més de quatre vegades més que durant els 20 anys posteriors, els anys de la generació dels
mil·lenials / generació Y (període de baixa natalitat demogràfica).

A causa de l’augment demogràfic (baby boom) les escoles de finals dels 50’s i inicis dels 60’s es van veure
amb l’obligació de reclutar un gran nombre de mestres molt joves. A UK al 1958 hi havia 30,000 estudiants
de magisteri mentre que al 1970 ja n’hi havia 107,000. 17 1967 s’admet el dret a la contracepció, es legalitza
la píndola (amb l’oposició de l’Església encíclica humani vitae), i amb això es propicia un boom cultural
sense precendents. Dona a entendre que el MLF neixen en aquest moment…bé això és discutible. Sota el
lema trencar, el primer pas vers l’alliberament ha de produir-se en el nivell de la sexualitat. Mary Quant i la
minifalda, fenomen estètic i del vestit com una forma d’expressió del pensament (Agamben i l’hàbit)

16 http://www.idescat.cat/pub/?id=ep
17 SIMON, B. , Education and the Social Order 1940-1990, London, Lawrence & Wishart (1991), p. 374.
 A finals del s. XX el creixement econòmic va provocar una nova onada d’immigració massiva de
fora de la península; i de fet en un període molt breu de temps (1998-2006) la població a Catalunya passà de
6 a 7 milions. Amb la crisi econòmica del 2008-2016, el creixement demogràfic es va estancar debut a les
dificultats econòmiques i a la infecunditat creixent, bàsicament provocada pel retard en l’edat de les dones a
l’hora de tenir el primer fill.

C Els fenòmens migratoris

C.1 Les migracions com a fenomen demogràfc

Per a conèixer amb més detall el volum d’una població, al marge del creixement/saldo vegetatiu cal que hi
considerem el creixement o saldo migratori, que hem vist que s’estipula com la diferència entre els
immigrants i els emigrants d’un lloc concret durant un temps determinat. Les causes i conseqüències dels
moviments migratoris poden resumir-se com segueix18:

Causes demogràfiques i econòmiques: la pressió demogràfica en combinació amb la manca d’oportunitats de

treball o de condicions de vida raonables són dos factors que propicien la migració.

Causes per catàstrofes naturals: els terratrèmols, la desertització, les plagues i les sequeres originen
inseguretat entre la població, cosa que impulsa a molt gent a desplaçar-se del seu lloc d’origen.

Causes polítiques: les guerres, les revolucions, les persecucions i els exilis són factors que també fan que les
persones emigrin.

Causes socioculturals: també poden incitar a l’emigració l’anhel de viure en països que garanteixin règims
de llibertat o buscar el benestar en zones de clima moderat que ofereixin millors serveis.

Conseqüències dels moviments migratoris

Per al país d’origen la migració disminuir la pressió social que pot haver-hi en un moment donat però per
contrapart el país també perd efectius i força de treball: fugida de talents, despoblació de certes zones,
envelliment de la població. (Cas de les Beques de Retorn dirigides a ciutadans de països subdesenvolupats)

Per al país de destinació creació de ghettos (extraradi de Barcelona durant els 60’s, banlieu de París),
pauperització de les condicions de treball, problemes de convivència i conflicte social.

Per a la persona emigrant problemes identitaris, psicològics, de relació i d’autorrealització.

C.2 Les migracions en el context europeu

Les migracions com a fenomen . Els països de la UE són grans receptors de la immigració de les excolònies.
D’acord amb el Tractat de la Unió, la concessió de la nacionalitat d’un país comporta la nacionalitat europea.

18 Llibre de text Tema 7 p. 140.

La pressió dels països del sud i de l’est de la Unió és molt alta i no se soluciona, o té difícil solució, amb
barreres.

Els centres urbans són els focus d’atracció de la immigració. La integració es du a terme sobretot a les
escoles i als centres de formació d’adults. Els problemes vinculats amb la integració són precisament una de
les conseqüències més evidents de la inmigració: la segregació per barris, la creació de ghettos. Les
diferències religioses, culturals i ètniques augmenten les problemàtiques en aquest sentit.

C.3 El fenomen migratori a Espanya

C.3.1 Les migracions exteriors (ss. XIX- 50’s s. XX)

Durant aquest periode l’emigració espanyola va tenir fonamentalment com a objectiu els territoris d’ultramar
de la l’Amèrica Llatina, i va transcórrer en paral·lel a altres onades migratòries cap al continent americà des
de diferents països d’Europa. A Espanya són principalment dues les raons que van propiciar aquest
moviment de gent “a fer les Amèriques”:

a) greu endarreriment econòmic.

b) forta pressió demogràfica com a conseqüència de les altes taxes de natalitat d’una economia d’antic règim
demogràfic.

Les principals destinacions dels emigrants espanyols foren: l’Argentina (2 milions entre 1857-1935), el
Brasil, Cuba (el famós cas dels indianos, les restes d’arquitectura colonial a molts ciutats costaneras
catalanes), Veneçuela, Mèxic. Al marge d’aquests països, un reclam pels emigrants espanyols durant la 1a
meitat de s.XX va ser França. L’origen d’aquests emigrants era majoritàriament Galícia, la cornisa cantábrica
i les Canàries; mentre que l’emigració a França o al nord de l’Àfrica procedia de les províncies del litoral
mediterrani.

Acabada la WWII i el periode dur d’autarquia franquista, la destinació principal dels emigrants espanyols va
passar a ser Europa occidental (especialment Alemanya, Suïssa i França), fenomen que es donà de forma
massiva a partir del 1960. El perfil d’emigrant era el d’un home jove sense qualificació (peó agrari o de la
construcció) disposat a fer una estada temporal amb incentiu clarament econòmic. Es produí en aquest sentit
una necessitat bijectiva: a Espanya no hi havia oportunitats i a Europa sí (Pla Marshall, reconstrucción
europea); i a Europa la població rebutjava fer les feines més perilloses o menys qualificades , tasques que els
emigrants espanyols estaven disposats a fer. Durant aquest periode va haver-hi també un gran volum de
població emigrant des d’Itàlia cap a Bèlgica, i va donar-se igualment en altres països de l’àmbit mediterrani
(Portugal a Luxemburg, Grècia al Règne Unit, antiga Iugoslàvua i Turquia vers Alemanya, països del nord de
l’Àfrica cap a França)

C.3.2 Les migracions interiors

Repartiment de la població en els diferents espais de l’Estat. Des del s.XVI fins al s.XVIII, els moviments de
la població de l’Estat espanyol han estat constants des de l’interior de la península cap a la perifèria, procés
que va anar-se intensificant fins a finals del s.XIX, en paral·lel a la industrialització de Barcelona i Biscaia i
a la consolidació de Madrid com a capital administrativa i financera. Els orígens d’aquest volum de població
migrada van ser zones rurals d’Andalusia, Galícia i les dues Castelles cap a nuclis de població més grans i
zones urbanes de la perifèria.

S’hi poden distingir quatre grans etapes:

1941-1960: correspon al periode d’aïllament/autarquia més estricte de la dictadura; 40 províncies presenten

un saldo negatiu i la immigració es focalitzà a Barcelona, Madrid i Biscaia.

1961-1970: periode més representatiu de la immigració interior, és conegut fins i tot com a èxode rural. Hi
ha una major diversificació dels nuclis d’atracció, per exemple les capitals de província. Extremadura i la
part oriental d’Andalusia van ser els principals focus d’emissió de població emigrant, on els saldos
migratoris van ser més elevats.

1971-1980: coincideix amb la crisi global del model econòmic i energètic, cosa que suposa que al 1975 es
donés un punt d’inflexió en la migració interior. Les capitals de província i els principals nuclis d’atracció
de població immigrant es van saturar ja que havien exhaurit llurs possibilitats d’ofertar llocs de treball.

1981-2000: el procés de migració interna va minvant paulatinament, primer perquè els focus emissors de
població han perdut el seu potencial d’emigració i les regions de rebuda d’immigrants també han esgotat la
seva capacitat per acollir població de manera efectiva. Les xifres denoten una certa inversió del fenomen
migratori que fins aleshores s’havia donat, ja que algunes comunitats autònomes com el País Basc i
Catalunya presenten saldos migratoris negatius degut a què la població immigrada que arribà durant les
dècades precedents decideix retornar al seu lloc d’origen després de jubilar-se. La població jove de centres
urbans com Madrid o Barcelona comença a desplaçar-se a l’exterior de les anelles metropolitanes d’aquestes
ciutats.

https://www.elconfidencial.com/economia/2019-09-27/exodo-urbano-espana-migraciones-
provincias_2240119/

https://www.elconfidencial.com/economia/2019-12-15/tercera-despoblacion-noroeste-espana-
condena-definitiva-774_2377340/

C. 3. 3 La mobilitat actual

Com a fet destacat, i més o menys paral·lel a la instauració de la democràcia. des dels anys 80 del s.XX
l’Estat espanyol va passar de ser un país d’emigrants a un país que rep immigració. Certament hi ha
persones que emigren, però les condicions en què ho fan i els factors motivacionals són molt diferents als
que s’han esmentat (ara són professionals qualificats cap a països en vies de desenvolupament). Els nous
fluxos d’immigrants a Espanya poden dividir-se en dos grans grups:

C. 3.3.1 immigrants europeus procedents de països amb rendes més altes que exerceixen càrrecs de dirección
o vénen a jubilar-se a Espanya.

C. 3.3.2 treballadors poc qualificats originaris del Magrib, de Portugal, de l’Europa de l’Est o de països de
l’Amèrica llatina que desenvolupen tasques en els sectors de la construcció, dels serveis o de l’agricultura.
Gairebé la meitat d'aquestes persones (40%) són dones, una gra part de les quals es dediquen a les tasques
domèstiques.

C.3.4 Moviments migratoris: problemes i reptes

C.4 La demografia a Catalunya: la importància de la immigració

La dinàmica de la població catalana és bàsicament la mateixa que la del conjunto d’Espanya, però presenta
algunes característiques pròpies, entre les que hi destaca el gran pes de les successives onades migratòries
procedents de la resta de l’Estat o de l’estranger. A partir de la década de 1950 es va iniciar un augment
accelerat de la població a causa de l’arribada d’immigrants del món rural d’altres indrets d’Espanya, atrets
per les oportunitats que oferia la indústria, i per l’augment de la natalitat que va comportar un període de
certa bonança econòmica (polítiques pronatalistes durant el règim franquista). Amb tot això la població
catalana va triplicar el volum que tenia a principis de s. XX. A finals de s.XX la recuperació econòmica
va propiciar una nova onada d’immigració estrangera, que suposà el canvi de milió (de 6 a 7 milions) en un
periode molt breu de 1998-2006, el 2012 es va asolar el seu cènit 7.570.908 habitants.

Dinàmica de la població a Catalunya

Adopta aquells trets demogràfics característics dels països rics del nostre entorn:

⦁ Taxa de natalitat i de mortalitat baixa. A Catalunya, la taxa de mortalitat és baixa (8,2 ‰ el 2014). No
obstant això, i gràcies a la combinació de dos fenòmens — la recuperació de la fecunditat i l’aportació per
part de les dones nouvingudes — durant els primers anys del s.XXI, el nombre de naixements va
incrementar: dels prop de 60000 el 1999 als 89000 del 2008. Del 2009 nou ençà la natalitat ha anat
disminuint, el 2014 la taxa de natalitat va ser del 9,6 ‰ i el nombre de fills per dona de 1,39.

⦁ Estancament del creixement vegetatiu, sobretot per la caiguda de la taxa de natalitat (del 19,5 ‰ el 1975 al
8,8 ‰ el 1995), molt per sota de la taxa de reposició (gràfica). Des de finals dels anys 70 el creixement
vegetatiu ha estat molt reduït, situació que sobretot va propiciar la caiguda de la natalitat, que va passar del
19,5 ‰ (1975) al 8,8 ‰ (1995), és a dir, de 2,2 fills per dona el 1975 a 1,14 el 1995, molt per sota de la taxa
de reposició. Un altre aspecte a tenir en compte en aquest sentit és la creixent infecunditat que, entre altres
aspectes, ve provocada per l’endarreriment de l’edat en què es té el primer fill (32 anys per a les dones
nascudes a Catalunya i 29 per a les nouvingudes).

⦁ Allargament de l’esperança de vida: el 1900 era de 35,5 anys i al 1930 de 53,8 anys. L’any 2014 estava en
83,2 anys. Les dones tenen una esperança de vida superior als homes, en gairebé 6 anys (80,3 a 85,9). El
2014 la mitjana d’edat era de 42,1 anys.19 L’esperança de vida augmenta (83,2 anys el 2014). En les dones
l’esperança de vida ha passat dels 78,5 anys (1980) als 85,9 (2014) i en els homes dels 72,6 als 80,3 anys,
respectivament.

⦁ Envelliment de la població: la reducció de la fecunditat i l’increment de l’esperança de vida ha conduït a

l’envelliment relatiu de la població. La mitjana d’edat de la població catalana va ser de 42,1 anys el 2014,
els menors de 15 han passat de representar el 25,6 % dels habitants el 1975 al 16% el 2014. Inversamente, els
majors de 65 anys han passat de representar el 10,2% el 1975 al 18,3% el 2014. Aquest envelliment
generalitzat no és uniforme a tot el territori: a les comarques metropolitanes, litorals i prelitorals entre Girona
i Tarragona l’envelliment és moderat a causa de què el seu dinamisme socioeconòmic ha atret onades
migratòries que alleugereixen l’efecte de l’envelliment, però a les comarques pirinenques i de l’interior —
econòmicament més deprimides, on el saldo migratori és negatiu — el procés d’envelliment s’ha accelerat;
“especialment preocupant” és el cas de la Terra Alta, la comarca amb menys població jove i amb més
població de més de 64 anys. (2007, mapa verd per comarques, veure dades Idescat 2014).

⦁ Pel que fa a la densitat de població és alta 233,8 h./km2, o molt alta si tenim en compte que a la resta de
l’Estat és de 92,1h./km2. (Mapa densitat de població de Catalunya 2015). Quant a la distribució de la
població, s’observen força diferències entre les comarques:

Concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona i uns eixos de població ben
definits que ressegueixen el litoral, el corredor prelitoral i les valls fluvials des de Girona fins al Camp de
Tarragona. La província de Barcelona continua concentrant la majoria de la població catalana així com els
increments demogràfics més alts dels darrers temps.

19 https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/savis/demografia-evolutiva/video/5466233/
Densitats de població baixes a l’interior del país, molt baixes a les comarques pirinenques o interiors com el
Priorat o la Terra Alta.

Estructura de la població a Catalunya (mapa piràmide poblacional 2017)

La piràmide de població catalana mostra de manera general una natalitat baixa, una esperança de vida
elevada i una població molt envellida. A conseqüència d’aquests trets, la forma que adoptarà la piràmide
poblacional tindrà:

Una base estreta, degut a la manca de natalitat i de població jove.

Un tronc o cos molt ample, fruit del baby boom dels 60-70 i del volum de població immigrant.

Augment de l’amplada del cim de la piràmide (població de 65 anys o més) pel continu increment de
l’esperança de vida.

Aquests tres valors van a l’alça, es calcula que a l’any 2051 la població de més de 80 anys es duplicarà
respecte a les xifres actuals i, en conseqüència, caldrà implementar tota una sèrie de polítiques
sòciosanitàries que s’adequi a aquesta realitat.

Els moviments migratoris (fragment entrevista Anna Cabré)20

L’anàlisi de dades sobre la població catalana segons el lloc de naixement mostra la importància de les onades
migratòries que ha rebut Catalunya, onades que fan que la població no nascuda a Catalunya representi avui
vora un 35% del total. Catalunya és la comunitat autònoma que al largo del s. XXI ha rebut el nombre més
alt d’immigrants estrangers

D’aquest 35%, aquella nascuda a la resta d’Espanya equival al 18% del total (emigrants arribats entre el
1950-1970 des d’Andalusia, Aragó, Extremadura, Castella - La Manxa i Galícia).

D’aquest 35%, aquella nascuda fora de l’Estat espanyol representa gairebé un 14%. El 2015 la població
estrangera a Catalunya superava el milió de persones: 1.028.069. Aquest volum de població ha comportat
reptes evidents en els serveis i les infraestructures. A Catalunya hi ha representades unes 170 nacionalitats
diferents, entre les africanes hi destaquen la marroquina, i entre les europees la romanesa. La pobació
llatino americana la boliviana és, de bon tros, la comunitat més nombrosa, seguida de l’equatoriana i la
colombiana. Pel que fa a la presència de població asiàtica, hi destaquen els immigrants xinesos i
pakistanesos.

Llistat del volum de població estrangera a Catalunya per pobles: https://www.idescat.cat/

poblacioestrangera/?b=6

Població estrangera a Catalunya per països (comparar dades 2000-2019): https://www.idescat.cat/

poblacioestrangera/?b=12

L’any 2000 l’ordre d’origen d’immigrants era: Marroc, Alemanya, França, Perú, Gàmbia, Itàlia, Regne Unit,
República Dominicana, Argentina, Xina. (Romania estava al lloc 32-33, amb 579 censats )

El 2019 el rànking era Marroc, Romania, Xina, Itàlia, Pakistan, Hondures, Colòmbia, França, Bolívia, Índia,
Equador, Rússia, Perú (Gairebé 20 anys més tard Romania està al tercer lloc, amb 90.179 censats)

https://www.idescat.cat/estad/ncp: noms i cognoms de la població

http://www.idescat.cat/cognoms/: noms i cognoms de la població, freqüència, àrees, etc.

Base de dades per municipis: https://www.idescat.cat/emex/?lang=es

20 https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/savis/anna-cabre/video/5365151/ (13:10’ - 21:10’)

Les persones arribades a Catalunya amb un permís de treball desenvolupen tota mena de feines, algunes molt
dures. La crisi del 2008-16 ha afectat especialment a la població estrangera, sobretot al sector de la
construcció i dels serveis. Ben poques persones que demanen asil aconsegueixen aquest estatus.

L’emigració a Catalunya s’ha produït per dues causes:

1. Retorn i reemigració d’estrangers, el major gruix d’emigració

2. Joves amb un alt nivell de formació i qualificació que viuen la mobilitat com un element característic de
la societat de la informació.

El 2009 el nombre total de catalans que residien a l’estranger era de 144.002 mentre que el 2015 havia
ascendit a 242.070 persones, de les quals 60.848 eren joves entre 15-34 anys. Els països amb major presència
de catalans són França (31093), Argentina (26498), Alemanya (16228), Mèxic, Andorra, EEUUA, Suïssa,
Regne Unit, Veneçuela, Brasil, Xile, Bèlgica.

Composició de la població estrangera

Heterogènea pel que fa a l’edad i el sexe. Mitjana de 28,5 anys, de manera que té un paper rejovenidor per
al conjunt de la població catalana, aporten ingressos a la SS i poques despeses en sanitat i pensions. Pel que
fa a la sex ratio, està bastant equilibrada homes 52,1 % i dones 47,9 %, tot i això aquests percentatges varien
una mica en funció del país d’origen. Els marroquins són majoritariamente homes mentre que els migrants
d’Equador i Bolívia són majoritàriament dones.

Distribució territorial dels residents estrangers (mapa Llibre text p. )

Àrea metropolitana

Litoral

Zones de muntanya

Capitals de comarca de l’interior

TEMA Catalunya en els marcs espanyol i europeu

En general, en el context espanyol Catalunya ha gaudit d’una notable prosperitat econòmica. Entre les causes
s’hi poden destacar:

Situació geogràfica “privilegiada”:

Dos corredors econòmics importants (Ebre, Mediterrani)

Infraestructura transports Aeroport del Prat21, Ports de Barcelona i Tarragona.

Els transports tenen assignades tres funcions importants (TEMA 10 Punt 6, pp. 212-9)

21 http://www.aena.es/csee/ccurl/174/519/00.Definitivo_2019.pdf
a) Presenten un servei que correspon a la necessitat o al desig de desplaçament. Una d’aquestes necessitats és
la distància , cada vegada més palpable i creixent, entre el lloc de residència i el lloc de treball (falansteris i
colònies obreres del s. XIX, ghettos, etc.) i la xarxa de carreteres/rodalies/serveis busos que serveixen entre
els uncles urbans i la perifèria. L’altre factor és la “democratització” de l’oci i del turisme.

b) Satisfer les necessitats de la producció econòmica: els transports basteixen ponts entre els obrers i llurs
llocs de treball i garanteixen la distribució/comercialització i venda dels béns que s’elaboren o es produeixen.
El desenvolupament econòmic del s. XIX va transcórrer paral·lelament al progrés dels transports, en
particular, a l’aplicació del vapor al ferrocarril22 i als vaixells. El volum de trànsit23 és un indicador important
i significatiu a l’hora de mesurar el desenvolupament econòmic d’una regió. En aquest sentit, les zones més
ben comunicades gaudeixen d’avantatges evidents respecte a aquelles de difícil accès, atraient total mena
d’activitats. La manca de transport força la població a l’autoconsum i es veu privada dels beneficis del
comerç. En aquest sentit Catalunya participa d’una xarxa de comunicaciones densa (model centralitzat -
equilibrat) i variada, típica de les regions i dels països desenvolupats. Les regions pobres o en vies de
desenvolupament es limiten a connectar les zones productores de primeres matèries amb els ports
d’embarcament o les zones d’exportació (com passava amb les primeres comunicacions ferroviàries) deixant
la resta del territori aïllada o molt mal comunicada.24 Ample de via espanyol és diferent al de la resta
d’Europa/del món (1.435mm), cosa que va en detriment de la velocitat de transport de les mercaderies
i, a més, n’encareix el preu.

Al marge d’això, hi ha altres desavantatges: els nuclis d’atracció industrial, turística o habitacional
comporten greus problemes de congestió i contaminació que, al seu torn, demanen més i més comunicació i
diversificació en els accessos. (Aparcament, catastre, itv, indústria especialitzada, tecnologia aplicada,
regulacions, assegurances, pòlisses, incidència demogràfica25, rebuig i tipus de rebuig, pressió sobre els
recursos, contaminació, impacte ambiental)

c) Els transports ajuden a integrar els diversos grupos socials (encara que sia a fortiori), contribueixen a la
difusió d’idees, tècniques i cultures. Els camins i les vies han estat sempre eixos de prosperitat i d’obertura.
(Qüestió dels vincles entre comunicació i globalització)

El motor econòmic de Catalunya des del 1977 fins al 2016 va ser la indústria, però el percentatge ha anat
disminuint progressivament durant aquests anys (). Es pot dir que, definitivament, des del 2016 el ha
suplantat el lloc que la indústria tenia en la transformació estructural i econòmica d’Espanya des de després
de la instauració del franquisme. Catalunya va rebre més de 19 milions de turistes procedents de l’estranger,
el 22% dels arribats Espanya. TEMA 10 PUNT 7 (pp. 220 - 223)

Participa activament en la política europea d’Espanya (adhesió a la UE es va donar el 1986). Des d’aquell
moment

Catalunya fa sentir la seva veu a través d’organismes que defensen els interessos de les regions europees i
coopera amb altres territoris d’arreu del món.

22 Primer viatge interurbà en ferrocarril de la història va ser entre Liverpool i Manchester; el mateix any una
línia fèrria uní Baltimore i Ohio, als EE.UU.A. A la península ibèrica, el tram Barcelona - Mataró s’inaugurà
el 28. 10. 1848, arran dels avantatges que un indiano de Mataró — Miquel Biada — havia vist a Cuba.
23Per a fer-se una idea de l’increment del parc automovilísticf d’Espanya: https://www.dgt.es/es/seguridad-
vial/estadisticas-e-indicadores/parque-vehiculos/
24 Comparar les xarxes ferroviàries de França amb la de Ghana, per exemple.
25Gràfica comparativa en ‰ de les morts per accident de cotxe a la UE: https://ec.europa.eu/transport/
road_safety/specialist/statistics/map-viewer/
 TEMA 14 ESPANYA A EUROPA I AL MÓN

La globalització: tensió globalització —- identitat i especificitat cultural (TEMA 14 pp. 306-9)

En oposició a l’autarquisme, la globalització és un procés d’integració en el món que influeix en àmbits

diversos i que, en conjunt, donen lloc a un món més interconnectat, d’aquí que es parli d’aldea global.

Globalització econòmica (expansió de fluxos comercials)

L’aplicació de les noves tecnologies de la comunicació ha possibilitat la globalització econòmica en

tant que faciliten els contactes i els intercanvis dins de les empreses d’una manera instantània i
simultània. A escala mundial la globalització econòmica ha provocat la deslocalització i la
desestructuració industrial, l’augment dels serveis d’informació i de cultura, la mobilitat geogràfica
i la lliure circulació de capitals.

Informacionalisme: eix material de la nova societat. La riquesa, el poder i la creació de codis

culturals depenen de la capacitat tecnològica de les societats i de les persones, la tecnologia de la
informació s’ha convertit en el nucli d’aquesta capacitat. Tot aquest procés va menar a l’emergència
del Quart Món, una sèrie de països, sectors de la societat, regions o àrees urbanes excloses o
irrellevants des del punt de vista econòmic. Les societats estatistes, al manifestar-se o ser reluctants
a ser assimilades per l’informacionalisme van anar estancant-se i debilitant-se paulatinament fins a
l’esfondrament del comunisme soviètic, un dels fets més extraordinaris de la història política,
l’experiment revolucionari del s. XX, que havia dividit i dominat les vides dels ciutadans de tot el
món.

Pel que fa a les relacions de producció, cal dir que s’han transformat tant des del punt de
vista social com tècnic. La productivitat (innovació) i la competitivitat (flexibilitat) són els
processos essencials de l’economia informacional/global. Castells fa distinció entre el treballador
genèric (reemplaçable) i el treballador autoprogramable (informacional) en base a la seva
educació (que no és una qualificació, sino un procés) o a la seva capacitat d’accedir a nivells
superiors d’educació. Aquests dos tipus de treballador poden, en alguns casos, ser substituïts per
màquines o per altres persones de qualsevol lloc del món a mercè de criteris empresarials.26 Al parer
de Castells, la divisió treballador genèric/treballador autoprogramable és la distinció realment
fonamental que opera a l’era de la informació27. La pèrdua d’una relació estable amb la feina i el
poder feble de negociació per part dels treballadors genèrics tendeixen a derivar en la participació
en els nivells més baixos de l’economia delictiva, atur temporal i/o perllongat i dificultat per trobar-

26 Castells (2003c), pp. 417-8.

27 Castells (2003c), p. 423.
ne d’altres, crisis personals, malalties, dependència de l’alcohol i tabac, pèrdua d’actius i de
crèdit…28

Una de les ironies de l’època és que els exclosos del consum també són una mena
d’hiperconsumidors. La civilització del benestar de masses ha fet desaparèixer la pobresa absoluta,
però ha augmentat la pobresa interior, la sensació de subsistir, de sub-existir, entre els qui no
participen de la “festa” consumista promesa a tots. L’enorme increment demogràfic que caracteritza
la modernitat es deu sobretot a què la humanitat disposa de més mitjans que mai per a fer front als
perills, a les malalties i a la fam; tot i que també és cert que el nombre de persones que passen fam
avui en dia és si fa no fa el mateix que existia al 1900. El món disposa de la tecnologia necessària
per a produir 20 vegades més aliments que al 1900; d’aquí que sigui lícit pensar que si el problema
subsisteix això es degui a una manca deliberada de voluntat, de solidaritat (paraula postmodern que
ha substitute la nosy cristiana de caritas o la ili.lustrada de filantropia) i/o d’organització que no pas
a la manca de mitjans.29

Els més desposseïts, els més necessitats, són potser els qui han perdut la lluita simbòlica per a ser
reconeguts, per a ésser acceptats com a part d’una entitat social reconeixible, en una paraula, com a
part de la humanitat.30

Globalització social

Canvis profunds en la societat, models de família, interculturalitat, mobilizar laboral, migracions,

qualificació de la feina. Castells creu que la reconstrucció de la família amb formes igualitàries és la base
necessària per a reconstruir la societat des de la seves bases. Les famílies són les proveidores de seguretat
psicològica i benestar material en un món, avui més que mai, caracteritzat per la individualització del treball,
la desestructuració de la societat civil i la desconfiança en les institucions / deligitimització de l’Estat.31

Globalització cultural

Afecta el món de la cultura en àmbits com la ciència. Les empreses i els països inverteixen cada cop més en
recursos I + D . Destaquen els EEUUA, la UE i el Japó; Corea del Sud i el Canadà.

S’igualen també els gustos artístics i els esportius. L’accés fàcil i ràpid a la informació a través dels midjans
de comunicació permeten que es puguin seguir gairebé a tot el món els mateixos esdeveniments artístics,
esportius i culturals., com també la seva promoció.

Globalització política

28 Castells (2003c), p. 421.

29 Comellas (2000), p. 392.
30 Bordieu, P. , Meditacions pascalianes
31 Castells (2003c), p. 426.
Ha modificat la relació entre els països i entre les diverses organitzacions internacionals. Sense que els
problemes de l’antic estil de guerra s’hagin resolt, car segueixen havent-hi vora de 20.000 armes nuclears als
EUA, Rússia, França, RU, Xina, Israel, Paquistán, Índia i Corea del Nord, ens encaminem indefectiblement
cap a un nou estil de fer la guerra.32 La difusió d’abellots (drons), és a dir, d’aparells aeris sense tripulació
controlats a distància — com ara els Predator o Sentinel que poden fer trajectes de gairebé 2000km, realitzar
el que se’ls encomana i tornar — s’ha convertit en un element essencial en la transformació de la guerra. Un
dels problemes que planteja aquest nou model de guerra és que pot ser usat per l’enemic. Ja no es tracta de la
construcció de submarins o de portavions nuclears que comporta despeses que només uns pocs països poden
assumir.33
El desplegament de masses de soldats en bases militars es minimitza, i es
tendeix vers un nou model d’instal·lacions de tamany reduit destinades a allotjar un
nombre limitat de tropes especials just amb equips de drons. Washington està
augmentant la seva presència militar arreu del món amb aquest nou sistema de bases
que instauren un nou model de guerra pels inicis del s. XXI.34 Amb un dron es pot
atacar a qualsevol que es cregui que representa una amenaça directa per a la seguretat
nacional dels EUA (o de qualssevol altre país) en qualsevol lloc del món.35
Originalment creat com un instrument de vigilància sota el mandat Bush, el Predator
va ser usat per primera vegada l’any 2000, a l’Afganistan. L’any 2002, i sense
consulta prèvia sobre la seva legalitat, la CIA i el Pentàgon deueren a terme una
operació militar amb drons al Iemen que costà la vida del ciutadà nord-americà
Kemal Darwish,. L’any 2011 el dron Reaper va ser armat amb míssils, bombes i
sensors. Des de llavors el nombre de víctimes per dron ha augmentat
considerablement, en particular a l’Afganistan i al Paquistan.

B. Obama, premi Nobel de la Pau, va ser un dels principals responsables impulsat el

desenvolupament i la fabricació de drons, amb una flota que excedeix els 7.000, a través de dos
programes; un assignat al Pentagon i l’altre a la CIA. El mateix B. Obama ha controlat les llistes
dels objectius humans a atacar amb drons.

« Armies are no longer based on recruiting millions of soldiers, but rather on small numbers of
experts and cutting-edge technologies such as pilotless drones. In the economic sphere, algorithms are
replacing humans not only in simple manual jobs, but also in those demanding higher cognitive abilities,
such as driving taxis, trading on the stock exchange or diagnosing diseases.
As the twenty-first century unfolds, normal humans are in danger of losing their economic value
because intelligence is decoupling from consciousness. Until today, high intelligence always went hand-in-
hand with a developed consciousness. Only conscious beings could drive taxis or diagnose diseases.
Therefore every conscious human was potentially an economic asset.
However, today we are developing new types of non-conscious intelligence that can perform these
tasks far better than humans. This raises a novel question: which of the two is really important —
intelligence or consciousness? From an economic perspective, the answer is clear: intelligence is mandatory
but consciousness has little value ».36

Globalització tecnològica / revolució tecnològica ( Tema 10 pp. 224-5)

32 Fontana (2013), p. 123.

33 Fontana (2013), p. 128.
34 Fontana (2013), p. 127.
35 Fontana (2013), pp. 125 - 6.
36Harari, Y. N. ‘Upgrading Inequality: Will Rich People Become a Superior Biological Caste?’, https://
www.huffpost.com/entry/inequality-rich-superior-biological_b_5846794. html. (18.11.2019)
Les galàxies culturals: Alfabet — Guttenberg — Internet

La modernitat segons F. Bacon (1620) va ser propiciada per 3 causes: la pòlvora, la circumnavegació del
planeta, i la impremta. Cap d’aquestes tres causes o avenços que propulsaren Europa cap a la Modernitat va
néixer a Europa.

Els ordinadors havien de parlar entre ells i d’aquí la creació de xarxes d’àrea local (LAN) i el
protocol IP (Internet Protocol). El 1980 el protocol TCP/IP resultant s’havia convertit en l’estàndard de
comunicació entre ordinadors als EUA. El TCP/IP va aconseguir ser acceptat com a estàndard comú per als
protocols de comunicació entre ordinadors. A partir d’aquell moment, els ordinadors van poder codificar i
descodificar entre si paquets de dades transmesos a alta velocitat a la xarxa d’Internet. Darrere del
desenvolupament d’Internet hi havia les xarxes científiques, institucionals i personals en què van participar el
Departament de Defense, la National Science Foundation, algunes de les universitats principals de l’àmbit de
la investigació (en especial el MIT, UCLA, Stanford, la Universitat de California del Sud, Harvard, la
Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara i la Universitat de Califòrnia a Berkeley) i equips d’especialistes
(think-tanks) tecnològics com el Laboratory Lincoln del MIT, l’SRI, la Palo Alto Research Corporation
(fundada per Xerox), els Laboratoris Bell d’ATT, la Rend Corporation i BNN.Van ser els croats de la
tecnologia, convençuts de què estaven transformant el món, cosa que van fer.37 A ells devem la comunicació
per correu electrònic entre els participants de la xarxa, una aplicació creada per Ray Tomlinson a BBN i que
continua essent l’ús més popular de la comunicació per Internet en el món actual.38 En paral·lel amb els
esforços del Pentàgon i d’importants projectes científics per a establir una xarxa universal d’ordinadors amb
accés públic dintre d’unes normes d’ús acceptable, als EUA es va estendre una contracultura informàtica,
moltes vegades associada intel·lectualment a les seqüeles dels moviments dels anys 60 en la seva versió més
llibertària utòpica. El mòdem per a ordinador personal va ser inventat el 1978 per dos estudiants de Chicago,
Ward Christensen i Randy Suess, mentre intentaven descobrir un sistema per a transferir-se programes de
microordinador per telèfon per a estalviar-se el viatge, durant l’hivern de Chicago, entre els sets domicilis.
El 1979 van difondre el protocol Xmodem, que permitia als ordinadors de transferir arxius
informàtics directament sense passar per un ordinador central.39

L’any 1990, però, Internet encara era molt difícil de fer servir per al no iniciat. Tenia una capacitat
molt limitada de transmissió de gràfics i era summament difícil localitzar i recuperar la informació. Un nou
salt tecnològic va permetre la difusió d’Internet en la societat en general: el dissent d’una nova aplicació, la
world wide web, que va organitzar els llocs d’Internet per la informació que contenien i no per la ubicació,
cosa que va proporcionar als ususaris un sistema senzill per a buscar la informació desitjada. La invenció de
la WWW va tenir lloc a Europa el 1990, el Centre Européen pour la Recherche Nuclear (CERN) de
Ginebra, un dels centres mundials de recerca en el camp de la física. Va ser inventada per un grup
d’investigadors del CERN encapçalats per Tim Berners-Lee i Robert Cailliau. Van desenvolupar la seva
investigació no a partir de la tradició d’ARPANET sinó de les aportacions de la cultura dels hackers dels
70’s. En particular es van basar en l’obra de Ted Nelson, que el 1974, en el fullet Computer Lib, reclamava
que la gent s'apoderés del poder informtic i l'utilitzés en benefici propi. Nelson va imaginar un nou mode
d’organitzar la informació que va anomenar hipertext basat en vincles horitzontals d’informació. L’ equip
del CERN va crear un format per a documents d’hipertext que va denominar hypertext markup language
(HTML) dissenyat seguint la tradició de flexibilitat d’internet, de manera que els ordinadors poguessin
adaptar els seus llenguatges específics dintre d'aquest format compartit, afegint aquesta formattació a l’inici
del protocol TCP/IP. També van establir un protocol de transferència d’hipertext (HTTP hypertext transfer
protocol) per a guiar les communications entre els navegants de la xarxa i els servidors, i van clear un format
de direcció estàndard, el localitzador uniforme de recursos (URL, uniform resource locator) que combina la
informació sobre el protocol de l’aplicació i sobre la direcció de l’ordinador que conté la informació
sol·licitada. També en aquest cas la URL podia gestionar diferents protocols de transferència, no solament
HTTP, i facilitar així la interfície general. El CERN va distribuir gratuitament el programari WWW per mitjà

37 Castells (2003a), p. 83.

38 Castells (2003a), p. 84.
39 Castells (2003a), p. 84.
d’Internet i els primers a establir llocs web a la xarxa van ser els grans centres d’investigació científica de tot
el món. 40

Al final dels anys 90, el poder de comunicació d’Internet, juntament amb nous desenvolupaments en
telecomunicacions i informàtica, van induir un altre canvi tecnològic de primer ordre: el pas dels
microordinadors i els superordinadors descentralitzats i independents a un sistema informàtic ubic per mitjà
de despotism interconnectats de processament d’informació en difference formats: dos tipus de
megaordinadors, servidors de bases de dades i servidors d’aplicacions. Els usuaris accedeixen a la xarxa des
de diferents dispositius especialitzats distribuïts en totes les esferes de la vida i en quasevulla activitat: a la
llar, a la feina, als centres commercials o d’oci, als mitjans de transport i, filament, a tot arreu. Aquests
dispositius, molts d’ells portàtils, es pod commencer entre si sense necessitat d’un sistema operatiu propi. Per
tant , la potència informàtica, les aplicacions i les dades s’emmagatzemen en els servidors de la xarxa i la
intel·ligència informàtica se situa a la xarxa mateixa: els llocs web es comuniquen entre si i disposen del
programari necessari per a connectar qualsevol dispositiu a una xarxa informàtica universal. L’ascens de la
telefonia mòbil, encapçalada per Nokia — finlandesa — Ericsson — sueca — i Motorola — nord-americana
— va fer possible accedir a Internet des de dispositius mòbils.41

Castells es demana per què els descobriments sobre les moves tecnologies de la informació es van
concentrar en la dècada dels anys setanta i principalment als EUA; i quines són les conseqüències d’aquesta
concentració de temps / lloc per al desenvolupament futur i per a la seva interacció amb les societats. Això
desmenteix la idea que en l'era de la informació la innovació no està ubicada en cap lloc geogràfic
determinat.42 Castells descarta que estigui directament vinculat amb la crisi del petroli dels anys 1973-4 o
amb l’escalada tecnològica que suscità la guerra freda, poden ser factors implicats però no els fonamentals ni
decisius,43 sinó que més aviat respon a la dinàmica autònoma del descobriment tecnològic i la seva difusió,
inclosos els efectes sinergètics entre diferents tecnologies clau. L’aparició de la societal xarxa no es pot
entendre sense la interacció d’aquestes dues tendències relativament autònomes: el desenvolupament de les
noves tecnologies de la informació i l’intent de l’antiga societat de reequipar-se mitjançant l’ús del poder de
la tecnologia per a servir a la tecnologia del poder. 44

Si la primera revolució industrial va ser britànica, la primera revolució de la tecnologia de la

informació va ser nord-americana, amb una inclinació californiana. La revolució de la technologia de la
informació als EUA va tenit i té el seu focus a Silicon Valley.45 Allí és on es van desenvolupar i es continuen
desenvolupant les tecnologies clau de l’innovació tecnològica gràcies a l’esforç de gairebé un quart de milió
de treballadors de la tecnologia de la informació. La zona de la Badia de San Francisco en conjunt (que
inclou altres centres d’innovació com Berkeley, Emeryville, Marin County, i el mateix San Francisco) també
es va trobar en els orígens de l’enginyeria genètica i al començament del s. XXI, és un dels principals centres
del món en programari avançat, enginyeria genètica, disseny i desenvolupament d’Internet i dissent
informàtic multimèdia. Els orígens de la ubicació poc probable de la indústria electrònica en una agradable
zona semirural de Califòrnia del Nord es poden remuntar a l’establiment del 1951 del Parc Industrial
d’Stanford, pel visionari degà d’enginyeria i vice-rector de la Universitat Frederick Terman, que havia donat
suport personalment a dos dels seus estudiants doctorals, William Hewlett i David Packard, per a la creació
d’una empresa electrònica el 1938. La WWII va suposar una època de bonança per Hewlett-Packard i altres
start-ups dedicades a l’electrònica. L’esdeveniment decisiu va ser el trasllat a Palo Alto el 1955 de William
Shockley, l’inventor del transistor. Can algunes empreses de la Costa Est negaren el suport del seu
descobriment Shockley va acceptar una feina a Silicon Valley, en una empresa filial de Beckman
Instruments, sobretot perquè la seva mare hi vivia. Amb el suport de Beckman Instruments va decidir crear-
hi la seva pròpia companyia, Shockley Transistors, el 1956.46 Allí va contractar 8 joves enginyers amb
talent, els Vuit de Fairchild, que ben aviat el deixaren degut a la seva estretor de mires, i a la seva negative a

40 Castells (2003a), pp. 85 - 6.

41 Castells (2003a), p. 87.
42 Castells (2003a), p. 103. Christian Jacobs i el seus treballs sobre lieux du savoir
43 Castells (2003a), pp. 95 - 101.
44 Castells (2003a), p. 96.
45 Castells (2003a), pp. 97 - 8.
46 Castells (2003a), pp. 98-9.
treballar amb el silici. Aquests 8, amb l’ajut de Fairchild Cameras van clear fairchild Semiconductors on va
tenir lloc la invenció del procés planar i del circuit integrat. Shockley es va refugiar en una càtedra a
Stanford, i els Vuit de Fairchild van abandonar Fairchild per a constituir cadascú la seva pròpia spin-off
derivada a partir de Fairchild. Va ser aquesta transferència de tecnologia de Shockley a Fairchild i
després a una xarxa d’empreses escindides el que va constituir la font inicial d’innovació sobre la qual
es va aixecar Silicon Valley i la revolució microelectrònica.47

Un altre factor sens dubte a tenir en compte a l’hora de valorar la formació de Silicon Valley, la
nova Meca tecnològica, és l’existència des del principi d’una xarxa d’empreses de capital risc. Molts
dels primers inversors procedien de la indústria electrònica i per tant entenien els projectes
tecnològics i comercials pels quals apostaven. Durant els 70’s els centenars de milers de ments brillants de
tot el món que es reunien a Silicon Valley es reunien en clubs oberts en els que s’intecanviaven ideas,
projectes, infos sobre els últims avenços. Així, el Home Brew Computer Club, freqüentat per B. Gates, Steve
Wozniak, Steve Jobs, seria el lloc on van néixer 22 empreses, entre d’altres Microsoft, Apple, Comeco o
North Star. Va ser de fet la lectura d’un article aparegut a Popular Electronics que informava sobre la
màquina Altair d’Ed Roberts el que va inspirar Wosniak a dissenyar un microordinador, Apple I, al seu
garage de Menlo Park l’estiu de 1976.48

Una conclusió fonamental que es pot extreure d’aquestes històries és doble: en primer lloc,
el desenvolupament de la revolució tecnològica va contribuir a la formació d’un entorn innovador
en el qual descobriments i aplicacions interactuaven i eren posats a prova en un procés recurrent
d’assaig i error; aquests entorns requerien (i encara requereixen) la concentració espacial de centres
d’investigació, institucions d’educació superior, empreses tecnològiques avançades, una xarxa de
providers auxiliars de béns i serveis, i xarxes empresarials de capitals risk per a finançar les start-
up. En segon lloc, un cop es consolida aquest entorn, com va passar amb Silicon Valley durant els
setanta, tender a generar la seva pròpia dinàmica i a atraure els coneixements, la inversió i el talent
d’arreu del món.49

La majoria de les start-up d’Internet que van introduir el comerç electrònic i van
revolucionar el comerç (com Ebay) també es van agrupar a Silicon Valley, així com els estudis
productors d’imatge de Hollywood, que es va anomenar immediatament Siliwood. Els medis
d’innovació han jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la revolució de la tecnologia
de la informació: concentracions de coneixement cientificotècnic, institucions, empreses i treball
qualificat constitueixen la forja de la innovació en l’era de la informació. Tot això ha estat
magistralment exposat per Castells i Hall en un llibre titulat Technopoles of the World: the Making
of 21st Century Industrial Complexes, London, Routledge (1994). En aquest llibre, després d’
haver estudiat i visitant durant anys els principals centres cientificotecnològics del planeta , es pos
de manifest que les velles grans àrees metropolitanes del món industrialitzat són els principals
centres d’innovació i producció de tecnologia de la informació fora dels EUA. A Europa París - Sud
és la màxima concentració de producció i investigació d’alta tecnologia, i el corredor M-4 de
Londres continua essent la ubicació preeminent per a l’electrònica britànica, en continuïtat històrica
amb les fàbriques d’armament que treballaven per a la Corona des del s. XIX. El desplaçament de
Berlín per Munic està òbviament relacionat amb la derrota alemanya de la WWII que va comportar
el trasllat deliberat de Siemens de Berlín a Baviera en previsisó de l’ocupació nord-americana
d’aquella zona. Tòquio-Yokohama continua essent el nucli tecnològic de la indústria de la
tecnologia de la informació japonesa, malgrat la descentralització de les plantes sucursals operada
sota el programa Tecnòpolis. Moscou-Zelenograd i Sant Petersburg van ser i són els centres del

47 Castells (2003a), p. 99.

48 Castells (2003a), p. 100.
49 Castells (2003a), p. 101.
coneixement i la producció de la tecnologia soviètica i russa, després del fracàs del someone siberià
de Khrusxov. Hsinchu, un satèl·lit de Taipei; Daeduck no va tenir am un per signification entrant de
Seul-Inchon; i Beijing i Xangai són el nucli del desenvolupament tecnològic xinès. El caràcter
metropolità de la majoria dels emplaçaments de la revolució de la tecnologia de la informació a tot
el man sembla indicar que l’ingredient principal d'aquest desenvolupament no és que l’entorn
cultural i institucional sigui nou, sing la seva capacitat per a generar sinergia basant-se en el
coneixement i la informació, directament relacionats amb la produce industrial i les aplicacions
comercials.50

A començaments dels 1970’s l’evolució de la TV cap a la globalització i la descentralització va ser predita

per McLuhan, el gran visionari que va revolucionar el pensament en les comunicacions. Castells analitza la
formació dels mitjans de comunicació de masses i la seva interacció amb la cultura i la conducta social.
Després en valora la transformació durant la dècada del 1980, amb l’aparició dels nous mitjans de
comunicació descentralitzats i diversificats que van preparar la formació d’un sistema multimèdia durant els
anys 90. Més andavant Castells centra l’atenció cap a un sistema de comunicació diferent, organitzat a
l’entorn de les xarxes informàtiques, amb l’aparició d’Internet i el desenvolupament soprenent i espontani de
nous tipus de comunitats virtuals. Encara que es tracta d’un fenomen relativament nou, hi ha observacions
empíriques suficients a França i als EEUUA per a formular algunes hipòtesis a partir de bases raonables.
Finalment Castells resumeix el que se sap sobre els dos sistemes per afirmar que per mitjà de la poderosa
influència del nou sistema de comunicació, i amb la mediació dels interessos socials, les polítiques
governamentals i les estratègies comercials, està apareixent una nova cultura: la cultura de la virtualitat
real.51

La difusió de la TV en les tres dècades posteriors a la WWII va clear una nova ‘galàxia de
comunicació’. La resta de mitjans no va desaparèixer però van ser reestructurats i reorganitzats en un sistema
que tenia un nucli format per vàlvules i una pantalla de TV. Els diaris i les revistes es van especialitzar
mitjançant l’aprofundiment del contingut o la selecció del públic a qui s’adreçaven, mentre que seguien
atents a proporcionar la ionformació estratègica sobre el mitjà de comunicació dominant, la TV. El motiu que
va propiciar que la TV s’erigís com a mode de comunicació prevalent és objecte de debat entre els
estudiosos. D’un costat W. Russell Neuman avançà la “hipòtesi de l’espectador gandul”: la gent se sent
atreta pel camí més fàcil (optio facilior). Neiman basa la seva hipòtesi en teories psicològiques de Herbert
Simon i Anthony Downs, estudiosos del desgast o del cost psicològic que representa aconseguir i processar
la informació. Més que la pròpia natura humana, qüestió més que discutible, segurament en aquesta teoria hi
tenen més a veure les condicions de la vida a la llar després de llargues jornades de feina i en la manca de
d’alternatives per a una participació personal/cultural. 57 seven channels and nothin' on…es tracta de veure
la TV, no de veure això o allò a la TV.

El sistema dominat per la TV es podia caracteritzar com a mitjà de comunicació de masses. En el cas
de la TV privada, predominant en el seu país d’origen, els EEUUA, era el mínim denominador comú del
públic valorat pels experts en màrqueting. Per a la major part del món, dominada per la TV governamental
fins com a mínim els 80’s, la norma era el mínim denominator comú de la ment dels buròcrates que
controlaven la radiodifusió, encara que els índexs d’audiència cada cop van tenir més importància.

La noció de cultura de masses, que va aparèixer de la societat de masses, va ser l’expressió directa
del sistema de mitjans de comunicació que va resultar del control exercit pels governs i els oligopolis
empresarials sobre la nova tecnologia electrònica de la comunicació.52

https://online.seterra.com/ca

50 Castells (2003a), pp. 102-3.

51 Castells (2003a), pp. 415 - 6.
52 Castells (2003a), pp. 416 - 7.
www.youtube.com/watch?v=-ugJZhL-cbc

3r TRIMESTRE

Sessió 17. 3. 2021 (OTAN, Comitè de les regions, p. 321 ex. 1, 2, 5, 6)

Tutotial per fer una piràmide amb excel: www.youtube.com/watch?v=DlQA6bqvl9k

https://www.ine.es/censos2011_datos/cen11_datos_inicio.htm

El dret d’asil i la política de la Unió Europea en temes d’immigració (TEMA 7 p. 149)

En el cas de les migracions forçades, l’ONU va reconèixer el dret d’asil53 dels refugiats en dos documents i
en dos moments diferents: a la Convenció de Ginebra sobre l’estatut dels refugiats (1951) i al Protocol de
Nova York (1967); ambdós documents obliguen a admetre aquelles persones que sol·liciten asil per raons de
persecució, guerra, corrupció política, etc. Una de les causes principals per desestimar l’asil es basa en el fet
d’encobrir immigració per treball.

A partir del Programa d’Estocolm i l’aprovació del Pacte Europeu d’Immigració (2008) la UE
planteja una immigració legal i ordenada, cosa que entre altres mesures, passa per el control d’accés
d’immigrants, la regulació de l’estada dels estrangers en territori comunitari, la lluita contra les condicions
laborals irregulars que se’n podrían desprendre, per exemple, amb règims de contractació en origen, i el
desenvolupament de polítiques d’acollida i d’integració.

Per la seva situació geofísica, determinades zones del sòl comunitari (incloent-hi els 9 RUUE/RUP,
en el cas d’Espanya les Canàries) són especialment susceptibles de rebre immigrants i han esdevingut punts
d’entrada massius que, en l’última dècada, especialment des del 2015 en el cas de l’Orient Mitjà, han donat
lloc a diferents tipus de tensions (Ceuta, Melilla). El Pacte Europeu d’Immigració preveu el reassentament
d’una quota anual de refugiats en països veïns al seu pel fet de no tenir garantida la seva integritat en la seva
pàtria. Tot i això, la creació d’agències com Frontex o Eurosur, especialment dedicades a vetllar pels
processos migratoris, posa de manifest el fracàs de la UE a l’hora de gestionar aquest assumpte.

LA UNIÓ EUROPEA (T. 14 pp. 312 - 315)

OBJECTIUS DE LA UE

Unificació econòmica i monetària i política i social. Supressió gradual d’aduanes entre els països membres i
les barreres a la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. L’euro (nom d’un vent) sorgeix
de la iniciativa de voler crear un mercat comú que facilités l’intercanvi de productes. El primer dels objectius
es va assolir definitivament el 1999 amb la creació del Banc Central Europeu. Entre el 2000 - 2002 es va
introduint progressivament l’euro a Espanya i abandonnant la pesseta, la divisa nacional: el mateix va passar
a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i
Portugal. Després s’hi afegirien altres països, també alguns microestats com Andorra, San Marino i Mònaco.

53Segons art. 149 disposició 2a de la Constitució espanyola, l’Estat té competencia exclusiva en matèries de
nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i asil.
Pel que fa a la unificació social i política, hi ha dues dates importants a reternir: el 1992, en què es va
institucionalizar la UE al Tractat de Maastricht (passa de denominar-se CEE a UE), es van crear les bases de
la ciutadania europea, i el 1995, any en què es signa l’acord Schengen amb què es posa fi el final dels
controls fronterers interns entre els estats signants. Per contra d’aquesta unificació fronterera, s’han impulsat
les fronteres exteriors de l’espai Schengen amb la finalitat d’obstaculitzar l’entrada d’immigració
considerada il·legal.

La Unió Europea (UE a partir d’ara) és una organització internacional i supranacional que des
d’enguany, arran del Brexit, està integrada per 27 estats. D’aquests 27 estats, n’hi ha 8 (Suècia,
Dinamarca, Polònia, la República Txeca, Hongria, Croàcia, Romania i Bulgària) que no pertanyen
a la denominada Eurozona.

Cal esmentar algunes fites importants en la història de la construcció de la UE:

⦁ Tractat de Roma (25.3.1957): República Federal Alemanya (la part democràtica s’hi adherirà el
1990, després de la caiguda del mur), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos
acorden la creació de la Comunitat Econòmica europea (CEE). Aquest projecte feia al bloc europeu
molt més competitiu davant de potències com EEUUA i el Japó. El Tractat de Roma disposa que la
CEE té com a objectiu la promoció d’un mercat comú, l’acostament progressiu de les polítiques
econòmiques dels estats membres, l’elevació del nivell de vida dels seus ciutadans dels països
membres i la relació més estreta dels Estats integrants :

a) eliminació d’aranzels entre els estats membres, competència lleial dins del Mercat Comú
(precedents Zollverein a Alemanya sota O. Von Bismarck, i el Benelux): carn, productes làctics,
oli i vi. Aquest objectiu s’implementa definitivament amb l’acord Schengen de 1995.

b) tarifa aranzelària i d’una política comercial comú davant de tercers estats

c) supressió entre els països de la Comunitat dels obstacles per a la lliure circulació de persones,
serveis i capitals. Segons s’establí al Tractat de Roma, i des del 1993, hi ha lliure circulació de
treballadors i de capital en tot l’àmbit del Mercat Comú (futura EU): qualsevulla persona de
qualsevol dels països de la CEE (UE) podrà invertir diners en un país membre o anar-hi a treballar

d) la instauració d’una política comú en l’àmbit de l’agricultura (protestes frontera francesa, crisi
dels camions durant els anys 80-90’s, productes hortofrutícoles) i dels transports. L’agricultura en el
Marc europeu és una realitat diversa i desigual com a resultat del desenvolupament històric de cada
país. El Mercat comú afavoreix l’especialització agrícola en funció de bioclima (nord, centre i sud),
la mecanització i la implantació de tecnologia agrícola. La CEE/UE és excedentària en determinats
productes però deficitària en altres, com el blat de moro o l’arròs, que ha d’importar. En el marc de
la CEE/UE l’agricultura representa un sector desafavorit en comparació amb el de la indústria o el
dels serveis, aquest problema es deu, en part, a les dimensió mitjana de les explotacions,
tradicionalment petita sobretot si se la compara amb la de països com els EEUUA. Les dimensions
reduïdes de l’explotació agrària van renyides amb la tecnificació i la posterior comercialització dels
productes. D’aquí els ajuts que la UE proporciona a l’hora d’ampliar explotaciones o vendre les
excessivament petites, assegurar als pagesos dels països membres un nivell de renda equiparable al
d’altres sectors fixant el preu dels productes i comprant els excedents a un preu mínim. Això
afavoreix als països europeus de base agrícola però va en detriment dels països més industrialitzats
(com Alemanya o UK fins fa poc) que han de pagar aquests productes més cars.
e) l’associació dels països i territoris d’ultramar.

⦁ Incorporació de Dinamarca, el Regne Unit i Irlanda (1973), Grècia s’hi incorpora el 1981

⦁ 12.6.1985 Espanya i Portugal signen el Tractat d’Adhesió a les Comunitats Europees i passen a
formar membres de ple dret a partir de l’1 de gener de 1986 (donaat lloc a “l’Europa dels 12”). El
març del 1986 hi ha un referèndum a Espanya sobre la permanència a la OTAN (1982).

Les principals institucions polítiques de la UE són :

⦁El Parlament Europeu: sorgeix el 1952 com a Assemblea Comú de la Comunitat Europea del Carbò i de
l’Acer. S’escull per sufragi universal des de 1979 quinquenalment, és el representant de la UE. Els escons
estan repartits en proporció a la població dels països membres, encara que aquesta proporció té unes
restriccions — cap país pot tenir menys de 6 ni més de 96 representants — i que, a més, els/les
parlamentaris/àries acaben agrupant-se per afinitat ideològica més que per pertinença a un país o un altre.En
l’actualitat compta amb 705 eurodiputats (704 més el/la president/a)54. Les reunions del Parlament Europeu
tenen lloc a Estrasburg i a Brussel·les. Entre les competències del Parlament Europeu hi ha l’aprovació dels
pressupostos comunitaris, l’elaboració d’informes i dictàmens, escollir el president de la Comissió Europea,
i donar el vistiplau d’integració als nous països que sol·liciten fer-ne part. És un òrgan de la UE i que té
funcions o competències legislatives, de supervisió i pressupostàries.

⦁El Consell Europeu és una de les institucions més importants de la Unió Europea, consisteix en la reunió
dels caps d’Estat dels països membres (on defensen els seus propis interessos) amb el president de la
Comissió Europea; aquesta cimera té lloc dos cops l’any en seus diferents, en funció del país que en tingui la
presidència (que s’alterna cada 6 mesos). Màxim poder executiu i legislatiu. Escull els membres del Comitè
de les Regions d’Europa.

⦁El Consell (de Ministres) de la Unió Europea es tracta de la reunió dels ministres d’Afers Estrangers /
Exteriors de cada país membre, té la seu a Brussel·les i la presidència és compartida, com la del Consell.
Algunes matèries cal que s’aprovin per unanimitat, altres però només exigeixen una majoria qualificada.

⦁La Comissió Europea amb seu a Brussel·les, està formada per representants dels països membres — dos
pels països més grans i un pels més petits. El president de la Comissió (U. von der Leyen des del 2019) és
escollit pel Parlament Europeu i és el màxim càrrec de l’executiu europeu i ha de respondre davant del
Parlament.

⦁ El Tribunal Europeu de Justícia interpreta en cas de conflicte els tractats i la normativa comunitaris a fi
d’evitar que els països membres puguin aprofitar-se de determinades situacions en base a llurs interessos. Té
la seu a Luxemburg. Representa el poder judicial.

⦁ El Banc Europeu d’Inversions fundat el 1958, té per objectiu finançar els projectes i les polítiques
comunitàries. L’Institut Monetari Europeu/Banc Central Europeu regulen les qüestions pertinents a la
moneda única i tenen la seu a Frankfurt.

⦁ El Comitè de les Regions d’Europa, creat el 1992 a Maastricht, representants de les regions i de les
principals ciutats europees. Es tracta en general d’un òrgan consultat en matèries de desenvolupament,
cultura, educació, salut pública, cohesió social i econòmica, xarxes transeuropees, etc.

La política regional europea

La UE és globalment una de les regions més riques del món, però en el seu si hi ha diferències notables. A fi
de minimitzar les diferències la UE manté una política d’ajudes (aproximadament un terç del pressupost

54 https://europa.eu/european-union/about-eu/institutions-bodies/european-parliament_es
anual total de la UE) adreçades a les regions menys desenvolupades o més desafavorides (mapa p. 316).
Aquestes ajudes en forma de fons que se centren bàsicament en aquests àmbits:

⦁ Investigació i innovació per a un creixement econòmic sostenible

⦁ Tecnologies de la informació i de la comunicació a fi d’augmentar la competitivitat

⦁ Competitivitat de les PIME ja que un altíssim percentatge de les empreses europees correspon a aquest
model

⦁ Transició energètica

A efectes pràctics, aquestes polítiques en forma d’ajut s’articulen com a Fons Estructurals i d’Inversió
Europeus i Fons de Cohesió, i els òrgans encarregats de dur-les a terme són els Estate membres i la Comissió
Europea:

Fons Estructurals i d’Inversió Europeus

Fons Europeu de Desenvolupament Regional

Fons Social Europeu

Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural. Cal destacar-hi la iniciativa LEADER

Fons Europeu Marítim i de Pesca

Fons de Cohesió

Es destinen o en són beneficiaris aquells països que presenten una Renda Nacional Bruta (RNB) per habitant
inferior al 90% de la mitjana comunitària: Bulgària, República Txeca, Estònia, Grècia, Xipre, Letònia,
Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Portugal, Romania, Eslovenia i Eslovàquia.

Europeisme vs euroescepticisme

Entre els valors fonamentals de la Unió europea hi ha el de respectar les identitats nacionals dels Estats
membres. Tot i així, el grau d’adhesió o de rebuig vers el fet de fer part de la UE està en funció dels països,
Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos (i recentment Irlanda) es mostren clarament partidaris de la UE en
un eurobaròmetre, mentre que països com Àustria, Xipre i Grècia tenen una imatge més negativa de la UE.
En el cas del Regne Unit, l’adhesió a la UE sempre ha estat una qüestió controvertida, sobretot arran del
referèndum del 23. 6. 2016 on es va consultar a la ciutadania sobre la permanència a la UE. Tot i el resultat
renyit, against 51,9 % vs for 48,1 %. Després de gairebé 5 anys de debat el Regne Unit va abandonar
definitivament la UE el passat 1.2.2021 (Gibraltar, i fronteres amb la República d’Irlanda). Pel que fa a
Espanya, els valors europeistes han anat minvant notablement, del 62% l’any 2008 al 46% l’any 2013.

Brexit /Bremain

www.youtube.com/watch?v=QiF9TqMgGag

https://www.europarl.europa.eu/about-parliament/es

https://www.europarl.europa.eu/spain/es/eurodiputados/lista_alfabetica.HTML

Integració d’Espanya a la UE (Llibre Text pp. 318-21)

Espanya fa part de la UE des de l’1.1.1986, la tardança de l’ingrès a l’estructura comunitària bàsicament es

va deure a què el franquisme suposà un entrebanc a què en fes part durant els primers estadis de construcció
de la CEE, el seu nivell d’endarreriment la situada molt lluny de la mitjana dels països de la futura UE. A
partir de la transició democràtica, especialment problemàtica va ser l’adaptació de l’economia espanyola als
criteris de la UE en matèria de producció agrària i pesquera. Un cop Espanya començà a formar part de la
UE va començar a ser objecte d’una gran quantitat d’ajudes de cohesió, especialment les províncies i regions
econòmicament més deprimides (exemple línia alta velocitat Madrid - Galícia55, resta l’adaptació de l’ample
de via peninsular als estandards europeus).

Des del 1987 Espanya ha rebut cada any fons substancials de la UE, en particular 0.8 % del seu PIB,
i abans del 2008, les ajudes de la UE van facilitar la creació de vora 10.000 llocs de treball. Una de les
cosneqüències més notables de l’adhesió d’Espanya a la UE fou la inflació que patiren els preus dels béns de
consum; el canvi de pessetes a euros comportà que alguns productes doblessin els seu preu.

Catalunya a la UE

Catalunya disposa de tres vies principals de participació a la UE:

⦁ A través de la política comunitària que duu a terme Espanya.

⦁ Participant com a regió al Comitè de les Regions, en funcionament des del 1994 gràcies al tractat de
Maastricht. Catalunya va tenir un rol molt destacable en la creació d’aquest organisme.

⦁ Promovent activament el moviment regional europeu en el marc de diverses associacions i moviments

com ara l’Assemblea de Regions d’Europa, la Comunitat de Treball dels Pirineus, els Quatre motors per a
Europa, l’Euroregió Pirineus - Mediterrània que tenen per objectiu fomentar la integració europea mitjançant
l’enfortiment d’una Europa de les regions propera als ciutadans.

Al marge de les relacions de Catalunya amb altres regions europees, Catalunya intenta projectar-se
internacionalment també a través de l’Institut Ramon Llull, de l’Agència Catalana de Cooperació al
Desenvolupament (Amèrica Llatina, Àfrica Subsahariana) i les diverses delegacions de la Generalitat a
diferents llocs del món.

55 Llibre Text p.
 TEMA 13

Les societats humanes més simples només tenen dues formes d’organització, la social (parentiu)56 i la local
(veïnatge). En alguns països subsaharians l’Estat pren connotacions ètniques i/o de parentiu. Les monarquies
serien un remanent d’aquest tret dins dels règims democràtics. A les societats més nombroses i complexes es
dona un salt qualitatiu: amb la creació de l’Estat hi ha un pas d’allò familiar a una entitat suprafamiliar.
L’Estat és la principal organització política que regula les relacions dins el territori entre els individus i els
diferents grups i també amb l’exterior: l’Estat ostenta la sobirania. La noció d’un Estat democràtic que
garanteix els drets dels individus és un producte occidental i relativament recent, que es dona després de
processos revolucionaris i guerres. Algunes concepcions de l’Estat al món contemporani són (o han estat)

L’Estat liberal econòmic: A. Smith. No intervenció de l’Estat en l’economia, o el mínim possible. Les
funcions de l’Estat quedarien reduïdes a 1) defensar la libertat de mercat dels enemics exteriors; preservar
l’ordre intern; aplicar el principi de subsidiarietat (l’Estat ha d’emprendre les iniciatives econòmiques a
large plaç que no pot sufragar l’economia privada, mesures que afecten al bé comú o general). Abolició de
l’esclavitud.

L’Estat socialista comunista: K. Marx. En aquest model l’Estat controla l’economia per complet a fi, en
principi, a una distribució equitativa de la riquesa. Supressió de la propietat privada dels mitjans de
producció i dels béns. Apareix com a alternativa a l’Estat liberal, però ha tingut conseqüències nefastes
també en diversos nivells.(ecológico, eliminació de llibertats, d’oposició, burocratització, etc.)

L’Estat social de mercat: John M. Keynes. Suposa una forma intermitja entre els dos models anteriors:
llibertat de mercat que resta subordinada a les finalitats socials. Aquesta és la fórmula que s’estableix a la
Constitució espanyola de 1978: l’Estat pot intervenir en l’economia amb la finalitat de salvaguardar els
interessos de la comunitat, els serveis mínims que recauen sobre la ciudadania i els seus drets: l’Estat
s’ocupa d’evitar extralimitacions dels més poderosos i vetllar pels drets dels més desprotegits. L’Estat ha de
ser el principal promotor econòmic i es pot endeutar raonablement (dèficit) en moments de crisi promovent,
el consum i el treball. (augment del conjunt de preus, inflació). Entre les aconsecucions de l’Estat social de
mercat, i.e. les deliberacions entre patronal i els sindicats, hi trobem:

Sistema d’ensenyament públic, gratuit i obligatori fins als 16 anys

Sistema sanitari de qualitat i per a tothom

Sistema general d’assegurances i de pensions

Establiment, per llei, d’un salari mínim interprofessional (que ha de cobrir les necessitats vitals bàsiques i
per calcular les quotes socials )

Quin tipus d’Estat és el “millor o el més eficient”? No hi ha resposta per a això, hi ha un esviaix ideològic,
h t t p s : / / w w w . g o o g l e . c o m / i m g r e s ?
imgurl=https%3A%2F%2Fupload.wikimedia.org%2Fwikipedia%2Fcommons%2Fthumb%2F2%2F27%2FC
ountries_by_Human_Development_Index_%25282020%2529.png%2F400px-
Countries_by_Human_Development_Index_%25282020%2529.png&imgrefurl=https%3A%2F%2Fes.wikip
edia.org%2Fwiki%2F%25C3%258Dndice_de_desarrollo_humano&tbnid=tB4VP_wAUjoOGM&vet=12ahU
KEwjH8u6WpZrwAhVKlBoKHUzfBYkQMygAegUIARCiAQ..i&docid=wSSUB6Yl4eoT7M&w=400&h=
178&q=IDH&hl=ca&ved=2ahUKEwjH8u6WpZrwAhVKlBoKHUzfBYkQMygAegUIARCiAQ no obstant
hi ha una sèrie d’indicadors sòcioeconòmics —en el millor dels casos vàlids, fiables, disponibles, plausibles
— sobre els habitants d’una àrea determinada: població urbana, per edats, natalitat, mortalitat, fecunditat,
habitants per metge, mortalitat infantil menors de 5 anys, esperança de vida, inflació, deute extern, poder
adquisitiu, PIB, consum diari de calories, alfabetisme, escolarització, automòbils. Un indicador del grau de
benestar és IDH o índex de desenvolupament humà calculat des del 1990 pel Programa de les Nacions

56 Clan (conjunt de famílies amb un avantpassat comú), tribu (filiació ritual).

Unides per al Desenvolupament.57 L’IDH té en compte tres paràmetres: 1) el nivell de salut, a partir de
l’esperança de vida al néixer; 2) l’índex d’alfabetisme dels adults i el nombre mitjà d’anys d’estudis
realitzats i 3) el nivell de renda comparant el PIB ajustat a paritats de poder adquisitiu.

La principal font d’ingrés de l’Estat són els impostos, diners que obligatòriament ha de pagar tot ciutadà a
l’Estat o als seus organismes. La Llei de Pressupostos es vota cada any en la qual es fixen les quantitats que
caldrà pagar en concepte d’impostos i preveu quins seran els ingressos de l’Estat. Els pressupostos regulen
els ingressos i despeses de l’Estat, cada organisme públic elabora el seu pressupost el qual serà sotmès a
votació als parlaments. L’Estat, les autonomies i els ajuntaments són els organismes més importants o que
tenen el dret a posar impostos i taxes — molts països europeus tendeixen a repartir / aplicar impostos en
l’ordre de 50% 25% i 25%.

Els pressupostos es poden organitzar i/o presentar en forma de conceptes/polítiques ( quant

correspon a cada conselleria o ministeri), això permet veure i comparar les partides que es designen a cada
àmbit; distribució social de la riquesa entre els diferents grups socials; % a inversió, consum, distribució
territorial de la riquesa d’un cap a l’altre del territori. Aquest últim aspecte ha de tenir en compte:

Indicadors de la renda d’un territori: mitjançant comparacions de les quantitats mitjanes per càpita d’alguna
dada macro com el PIB, PNB o la renda nacional.58

El que es paga a l’Estat central quotes de la Seguretat Social, matriculación, circulació, aigües

El que es rep de l’Estat central part més o menys exempta de problemàtica que correspon a transferències a
entitats regionals i locals, partida destinada a funcionariat.

Distribució territorial de la renda té una desequilibris crònics que es redueixen lentament. Les activitats més
productives són indústria, turisme i horticultura intensiva. Les zones on es donen aquestes activitats també
compten amb una població més alta. En els últims 30 anys el PIB per habitant a Espanya tendeix a
concentrar-se territorialment.

La solidaritat interregional

Impostos indirectes: els paga el consumidor, com més consumeix més pagues. Graven els productes, com ara
l’IVA (4 - 21%), aranzels a les duanes, carburants, etc.

Impostos directes: graven les propietats i els guanys o rendes. IRPF (Impost rendiment persones físiques),
patrimoni, successions. “Qui té més paga més”, principi que permeté el desenvolupament de la societat del
benestar als països escandinaus.

EL SISTEMA DEMOCRÀTIC ESPANYOL (pp. 282 - 284)

57 0,800 és el límit d’allò que es considera un índex acceptable o bo de desenvolupament. Els extrems se
situen entre Noruega i Sierra Leona.
58PIB: valor de la producció total que en un any es fa a l’interior d’ un país, prescindió de si les empreses
són nacional o estrangeres. PNB: total d’ingressos obtinguts per la població resident d’un país en un any,
tant els produïts dins del país com a l’estranger.
Espanya és un estat democràtic fonamentat en el constitucionalisme i en el parlamentarisme.
Aquests principis orgànics queden recollits en la llei fonamental de l’Estat: Constitució espanyola
(1978, promulgada tres anys després de la mort de F. Franco el 1975) a la qual sovint s’al·ludeix
com a Carta Magna. Hi podem distingir:

Propòsits valors superiors i principis fonamentals

Dogmàtica: en què s’estableixen els drets i deures dels ciutadans

Orgànica: en què s’estableixen els poders, la seva organització, competències i relació

Organització territorial de l’Estat en Comunitats autònomes, províncies i municipis

Sistema de Defensa Constitucional: Tribunal Constitucional

Regida pels principis de llibertat i d’igualtat (Const. esp. Art. 2, 1 - 29), Espanya s’organitza com
una monarquia parlamentària ( Const. Esp. Preliminar Art. I, 3) — per tant, el cap d’Estat és el
rei, però no governa —. La Constitució reconeix la participació ciutadana (sufragi universal)59 que
es representa indirectament (a diferència de Suïssa, Const. esp. Art. 23) a través del vot en els
comicis. Democràcia indirecta:

Els parlamentaris escollits en candidatures (partits polítics o coalicions) formen les Corts Generals.
Des d’aquesta perspectiva, per tant, la sobirania nacional resideix en el poble (sobirania popular), és
a dir, en els ciutadans i ciutadanes majors d’edat de nacionalitat espanyola (indepentdentment d’on
visquin) que poden escollir i ser escollits (Const. esp. X, 1 - 2). En general els comicis per escollir
representants en les diverses institucions de l’administració pública tenen lloc cada 4 anys i poden
ser a nivell general / estatal / Corts generals; autonòmic (Parlament de Catalunya) i municipal (les
elecciones europees se celebren, com sabem, cada 5 anys). A quin propòsit serveixen les
eleccions? En principi, i com a mínim, a 4 finalitats60:

⦁ Generar participació (en democràcia, es pot fer res que reduir el rol de la ciutadania a la mera
participación mitjançant el vot?) moviments socials, grups d’interes.

59 Un dels primers països a admetre el sufragi femení fou Nova Zelanda. A Espanya s’instaurà el vot el 1868
i el 1931 es reconegué a les dones, però queda interromput amb la Guerra Civil i el franquisme. En l’àmbit
europeu, a Suïssa — on el vot masculí s’instaura el 1848 — i a Portugal les dones pogueren votar
relativament, tard el l971 i el 1974 respectivament. López Trigal L. ; Benito del Pozo, P. (1999), Geografía
política, Madrid, Cátedra, p. 184.
60 López Trigal L. ; Benito del Pozo, P. (1999), Geografía política, Madrid, Cátedra pp. 182 - 4.
⦁ Produir representativitat: liberalisme i representativitat. Tipus de representativitat61:

- Partit únic, sistema polític on només existeix un partit que acapara tot el poder i no permet que
n’existeixin d’altres. Típic de sistemes no democràtics més o menys repressius.

- Partit hegemònic, un partit però que n’admet altres que, tot i això, no l’assoliran mai . Pluralisme
ficitci, no hi ha alternança de poder. Cas paradigmàtic és el el PRI de Mèxic, al poder des del
1929 fins al 1997.

- Partit predominant obté el suport de la gran majoria de la població, cosa que li permite governar
en majoria absoluta.

- sistemes bipartidistes (EEUUA 58%, NZ 90%, UK 78%) dos partits predominants que
aconsegueixen la pràctica totalitat dels escons entre els dos sovint per una diferència ajustada, el
partit que rep més vota governa sense coalició. Afavoreix l’lternança política? La reelecció queda
restringida a un periode d’anys, i sovint està en funció de com cada partit capti els interessos de
l’electorat fluctuant. Els sistemes bipartidistes són proclius a sistemes electorals majoritaris (de
representants, no d’electors), en els que la governabilitat es considera més valuable que el
pluralisme de partits (i.e. evita fragmentación i deixa més clar qui ha de governar).

- 2 1/2 (Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Irlanda)

- multipartidistes amb partit dominant (Dinamarca, Suecia, Noruega, Holanda)

- multipartidistes sense partit dominant (França) Els sistemes multipartidistes sense/amb partit
dominant són proclius a sistemes electorals proporcionals, on la proporció d’escons s’assembla
més a la proporció de vots. Més equitat i pluralisme de signes polítics, respectant les minorités i
posibilitan consensos, coalicions i aliances entre formacions polítiques. Els seus detractors en
senyalen la inestabiitat, la fragmentació ideològica i, en conseqüència, la ingovernabilitat.

⦁ Proporcionar govern (i oposició)

⦁ Oferir legitimació tipus de legitimació del poder segons M. Weber.

Vist això, només caldrien enumerar les diferents modalitats de llistes tancades, semiobertes , obertes

61 López Trigal L. ; Benito del Pozo, P. (1999), Geografía política, Madrid, Cátedra pp. 204 - 207.
La democràcia espanyola, com totes les democràcies, es basa per definició en la divisió de poders;
aquest principi tripartit hauria de garantir que cap poder pugui abusar de les seves competències.
(Montesquieu, L’Esperit de les lleis, on es fa la distinció entre govern despòtic, monàrquic,
aristocràtic, republicà)

⦁ Poder Legislatiu62

El Congrés dels Diputats / Cambra Baixa (Const. esp. Art. 66, 68) té el poder de discutir,
aprovar i derogar lleis (funció nomotètica) i de discutir i aprovar els pressupostos generals de
l’Estat. Està conformat per un hemicicle de 350 membres / escons, per a què una formació política
tingui la majoria absoluta ha d’haver obtingut, com a mínim, la meitat més del escons més un (176).

Pel que fa al Senat / Cambra Alta (Const. esp. Art. 69) òrgan que revisa, modifica i veta les
propostes legislatives del Congrés, tot i que no les pot aprovar de manera definitiva. Pel que fa a la
política internacional, pot autoritzar i denegar tractats internacionals. El sistema d’elecció senatorial
és sensiblement diferent al sistema tancat del Congrés, cada elector pot escollir fins a 3 candidats
(de formacions diferents): cada província escull 4 senadors, a les comunitats insulars, les illes grans
3 senadors i les illes petites 1. Ceuta i Melilla escullen 2 senadors. A més a més, acda parlament
autonómico aporta 1 senador.

⦁ Poder Executiu

El Govern està format pel president (vicepresidents), els ministres (ministeris segons el Real
Decret 12 Gener 2/2020)63 i el(s) secretari(s) d’Estat. Dirigeix la política de l’Estat, n’administra
els recursos, estableix les estratègies de defensa nacional, la política internacional, executa lleis i
promulga decrets. Normalment el poder executiu es reuneix els divendres al Palau de la Moncloa
L’òrgan encarregat d’avaluar l’actuació del govern I/o de demanar-li explicacions és el Congrés dels
Diputats, que fins i tot pot proposer mocions de censura.

⦁ Poder Judicial
La tercera forma de poder de la democràcia espanyola compta amb un òrgan màxim de govern de
jutges i magistrats que és el Consell General del Poder Judicial: es troba constituir pel
president, que també presideix el tribunal suprem, nomenat pel Rei a proposta del CGPJ i 20
vocals designats per les Corts per un quinqueni. Vetlla per la independència dels jutges en l’exercici
de llurs funcions. El Ministeri de Justícia gestiona els recursos materials i personals d’aquest 3r
poder

El Consell General del Poder Judicial que compta amb un Ple i quatre comissions legals:

Comissió Permanent

Comissió d’Igualtat

62 Als EEUU hi ha els matrixes organs, Cambra de Representants i Senat (435 i 100)
63 https://administracion.gob.es/pagFront/espanaAdmon/directorioOrganigramas/gobiernoEstado/
gobiernoEstado.htm?idioma=ca#.YG7XBUgzZQI
Comissió Disciplinària

Comissió d’ Assumptes Econòmics

⦁ Defensor del Poble ( Const. Esp. Art. IX, 1)

Institució designada per les Corts que té per funció garantir els drets de la ciudadanía davant dels
possibles abusos de l’Administració Pública.

Taller de Geografia (p. 302 per dijous 15)

Llei o sistema D’Hondt:

Correspon a una de les possibles formes/fórmules de la mitja més elevada

Seterra Espanya política

L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT ESPANYOL (pp. 285 - 287)

Organización centralista vs organització federal

Representa dos extrems de la gestió dels recursos socials, però no existeixen models purs. En un
estat federal els territoris que el conformen tenen competències i poders exclusius en matèries com
l’educació, sanitat, justícia, ordre, assistència social, cultura, etc., cal doncs algú que coordini.
L’Estat centralista tendeix a concentrar tots els ingressos i a distribuir-los segons polítiques
concretes.

La Constitució espanyola fa referència en dos articles del Títol Preliminar a la forma territorial de
l’Estat i n'ubica la capitalitat a la vila de Madrid. Al Títol VIII s’hi desenvolupa l’organització
territorial i els seus ens territorials inferiors. En canvi, i a diferència d’altres constitucions europees,
no s’esmenta la delimitació territorial de l’Estat (potser a causa del conflicte amb altres països en
relació al mar d’Alboran i a Gibraltar).64

Les comunitats autònomes (mapa p. 286)

La Constitució de 1978 reconeix que Espanya és un Estat unitari no centralista i contempla que les
nacionalitats i les regions històriques espanyoles disposin de principis d’autonomia (Const. esp.
Art. 137). Les comunitats autònomes estan formades per les províncies limít rofs que pinguïn
característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars o per províncies
amb una entitat històrica.65 Aquestes disparitat fa que les 17 comunitats autònomes d’Espanya
tinguin una extensió i un volum de població molt divers. Logronyo, la capital de La Rioja, era una
província de Castella abans de l’aprovació de la Constitució del 1978.

El 1979 s’aproven les primeres fórmules d’Estatut d’Autonomia per al País Basc i Catalunya, i el
1983 es constitueixen les Comunitats Autònomes. Transferència de competències de l’Estat a les
comunitats: algunes d’aquestes competències són transferides plenament mentre que d’altres es
troben compartides amb l’Estat.

El Regne d’Espanya consta de 17 comunitats autònomes (de les quals una, Navarra, és pròpiament
una comunitat foral) i dues ciutats autònomes (que no tenen poder legislatiu). D’aquestes 17
comunitats n’hi ha 7 que són uniprovincials: Astúries, Balears, Cantàbria, La Rioja, Madrid,
Múrcia, “Navarra”. Entre les diferents comunitats autònomes podem distingir comunitats
històriques amb una gran tradició autonòmica (Catalunya66, País Basc, Navarra, Galícia);
comunistas històriques de tradició autonòmica recent (Andalusia, Aragó, Balears, Canàries i
Comunitat Valenciana); comunitats històriques sense tradició autonòmica (Astúries, Castella i Lleó,
Extremadura, Múrcia) i comunitats amb problemes de definició (La Rioja, Cantàbria, Madrid,
Castella La Manxa).67

64 López Trigal L. ; Benito del Pozo, P. (1999), Geografía política, Madrid, Cátedra p. 239.
65 Les regioni a Itàlia estan corresponen als mateixos criteris: regioni italiane
66 web.gencat.cat/ca/generalitat/estatut/
67 López Trigal L. ; Benito del Pozo, P. (1999), Geografía política, Madrid, Cátedra p. 240.
Províncies (mapa p. 286)

Les províncies són una creació de l’administració centralista, a imitació de les divisions
territorials franceses68. La divisió provincial espanyola actual té l’origen en la Constitució del 1812,
on es definida la província com una entitat essencialment política, que havia de ser l’àmbit
d’actuació de les diputacions i del cap polític, així com la circumscripció electoral a Corts. Entre
l’any 1812 i 1833 es van anar produint tota una sèrie de propostes i estudis sobre la divisió
territorial de l’Estat, la principal de les quals va ser el 1822, moment en què el govern liberal aprovà
provisionalment dividir Espanya en 52 províncies, divisió que quedà abolida el 1823. Les
províncies espanyoles daten del 30 de Novembre de 1833, quan el ministre de Foment Javier de
Burgos fa un decret pel qual el territori espanyol queda dividit en 49 províncies. A cada província se
li assignà un governador civil, i.e. delegat del govern central i suprema autoritat dins el territori
provincial, i una diputació provincial com a òrgan representatiu dels municipis de la província. El
decret de de Burgos de només ha sofert dues modificacions des del 1833:

1) 1857 moment en què les ciutats de Requena i Utiel i les seves comarques passaren de formar
part de Conca a fer part de la província de València.

2) 1927 moment en què la província de les Illes Canàries quedà dividida en 2 províncies, les
actuals Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. Amb això les 49 províncies originals esdevingueren les
50 províncies que conformen encara avui en dia l’Estat espanyol.

A la Constitució espanyola de 1978 la província queda definida com una entitat local amb
personalitat jurídica pròpia, formada per una agrupació de municipis. L’Estat utilitza la província
com el seu òrgan d’administració territorial i per tant les actuacions de l’Estat es fan a nivell
provincial (catàstrofes naturals per exemple els ajuts es donen a la Diputació corresponen)

A nivell polític, les 50 províncies són circumscripcions electorals que donen un mínim inicial de 2
escons/diputats al Congrés, i els altres que resten en funció de llur població (raó i problemàtiques).
Ceuta i Melilla, degut a llur condició particular, des del 1995 només en donen 1 cadascuna.
Catalunya aporta 47 diputats al parlament (BCN 31, Girona 6, Tarragona 6, Lleida 4).

Existeixen fortes tensions entre els diferents territoris pel que fa a la participació en ingressos i
despreses de l’Estat.

68Una de les herències més arrelades de la Revolució de 1789 és la divisió territorial en departaments, una
de les primeres creacions de l’Assemblea constituent. El 26 de Febrer de 1790 es creen a França 83
demarcacions dotades dels mateixos serveis en base a un criteri de deplaçament: arribar a la capital i tornar-
ne en 2 dies a cavall. Un criteri semblant s’aplicà en el cas de la divisió de Catalunya en comarques. La
major part adoptaren noms d’accidents geogràfics, de vegades però sense respectar els contrastos lingüístics i
culturals, cosa que en alguns casos — a França i a altres llocs del món, com el Tibet dins la Xina — ha dut a
fenòmens de minorització.
Municipis

Unitat territorial i administrativa més elemental i també més antiga, até que la delimitació del seu
territori de vegades es retrotrau a l’Edat Mitjana. A l’Estat espanyol hi ha 8111 municipis amb una
extensió molt variada: hi ha municipis que amb prou feines superen 1km2 mentre que n’hi ha 8 que
superen els 1000km2 (Càceres, Badajoz, Albacete, Lorca… )

El poder local, l’Ajuntament, s’escull democràticament i el conformen els regidors, que a llur torn
escullen un alcalde/dessa. Els municipis tenen competències específiques pel que fa a la prestació
de serveis i a la dotació d’equipaments, aquestes competències es recullen en la Llei de bases de
règim local (1985).

Municipis de -5000 hab.

Han de prestar serveis bàsics a la població com ara: enllumenat públic, cementiri, recollida de residu, neteja
de carrers i manteniment d’instal·lacions públiques, aigua potable, clavegueram, accessos als nuclis habitats,
pavimentació, control d’aliments i de begudes.

Municipis de més de 5.000 hab.

A més dels serveis bàsics han de disposar de parc píblic, biblioteca pública, mercat i tractament del
residus.

Municipis de més de 20.000 hab.

Els serveis anteriorment esmentats i protecció civil, prestació de serveis socials, prevenció i extinció
d’incendis, instal·lacions esportives públiques i escorxador.

Municipis de més de 50.000 hab.

A més d’inclure tots els anteriors, les agrupacions municipals de més de 50.000 habitants han
d’oferir servei de transport urbà, transport adaptat i protecció del medi ambient.

Altres entitats territorials

Els municipis es poden agrupar en mancomunitats i/o corporacions metropolitanes.

A les províncies insulars, cada illa compta amb una administració pròpia anomenada Cabildo (a les
Canàries) o Consell insular (a les Balears).69

A Catalunya (1987), Aragó (1993) i Galícia (1996) hi ha una divisió territorial intermèdia
entre les província i el municipi que és la comarca. A les àrees rurals de Galícia i Astúties els
caserius i aldees s’agrupen en parròquies, unitats organitzatives/administratives inferiors al
municipi.

69 Const. esp. Art. 141.

Organització política i territorial de Catalunya (Llibre de pp. 288 - 289)

L’any 1834 trobem una primera divisió territorial de Catalunya en partits judicials, en base a què
en un dia es pogués anar de qualsevol poble al cap del partit judicial i tornar. A les Bases de
Manresa (1892) ja es proclama que la comarca havia de constituir la base de la divisió territorial de
Catalunya. L’any 1931, moment en què Catalunya reobté un cert grau d’autonomia, la Generalitat
decideix crear la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya la qual, després de
diferents treballs en base a criteris econòmics i socials i algunes enquestes a nivell municipal, va
decidir dividir el territori català en 38 comarques i 9 regions, divisió que s’aprovà el 1936 i que
només tingué vigència durant els anys de la Guerra Civil. La divisió comarcal de Catalunya
s’explica per diverses raons:

Consciència/Sentiment per part de la població catalana de pertànyer a petites unitats territorials amb
una certa unitat física o amb una complementàrietat econòmica.

El nacionalisme català considera la divisió territorial per províncies com una divisió impostada i
estranya a Catalunya

La Constitució espanyola del 1978 rconeix a les comunitats autònomes el dret de crear una
organització territorial pròpia per a la seva administració. D’acord amb aquesta competència, la
Generalitat de Catalunya va estructurar una divisió territorial en comarques. L’actual divisió en
comarques de Catalunya es basa en la Llei de divisió i l’organització comarcals de Catalunya,
aprovada pel Parlament l’any 1987, que respectà i recollí la divisió del 1936 tret del fet de modificar
alguns limits comarcals i d’incloure 3 noves comarques: Pla de l’Estany, Pla d’Urgell i l’Alta
Ribagorça. La comarca es defineix com una entitat local de caràcter territorial, formada per
l’agrupació de municipis contigus amb una personalitat jurídica pròpia. S’estableix també que
cada comarca tindrà un Consell comarcal formats per consellers/es comarcals escollits/des entre els
regidors/es dels diversos municipis de la comarca i amb competències en temes com ara l’ordenació
del territori, els serveis socials, la sanitet, la cultura, l’esport, el medi ambient i l’ensenyament. Una
particularitat important en aquest sentit va ser el reconeixement i la creació del Conselh Generau
d’Aran com a organisme autònom de la Vall d’Aran, una comarca amb particularitats ben
diferenciades (com ara la llengua pròpia, el dialecte aranès de l’Occità)
 TEMA 11

LA CIUTAT, ESTRUCTURA I MORFOLOGIA

Què és una ciutat? Els trets que diferencien una ciutat d’un assentament rural són:

La grandària, és difícil determinar quin és el nombre mínim d’habitants d’un lloc per a què se’l consideri
que constitueix una ciutat, la xifra varia segons els països: 2000 (França); 2.500 (EEUUA); 10.000
(Espanya); 20.000 (Països Baixos)

La fisonomia amb avingudes amples, edificis alts i un aspecte exterior dels carrers diferent als dels
assentaments rurals a causa de l’activitat comercial i de la circulació de persones i mitjans de transport.

La densitat i la concentració de l’habitat més habitants per km2 que en un assentament rural.

Les activitats econòmiques i professionals la població es dedica majoritàriament a la indústria i al sector

serveis. A la ciutat s’organitzen i es dirigeixen les activitats econòmiques de la regió que la circumda i
aquesta depèn de manera rellevant de la ciutat.

Les formes de vida són clarament diferenciables de la forma de vida rural, sobretot pel que fa als tipus de
feines, l’accés als espais i als serveis, l’ús del temps lliure, etc.

Urbanisme, plans urbanístics i classificació del sòl (Tema 11, 4)

Per urbanisme ens referim a l’ordenació del territori urbà, necessitat que sorgeix com a conseqüència de
l’explosió urbana des de l’època de la Revolució Industrial. Es tracta per tant d’un conjunt de procediments
tècnics i polítics que cerquen ordenar l’espai i les activitats humanes, i planificar-lo en vistes a una
optimització en el futur. Aquesta organització i/o planificació pren dues formes principals:

Pla territorial: tenen un abast ampli i afecten comarques, regions o països sencers.70

Pla urbanístic: a Espanya prenen un sentit i un caire tècnic, són documents específics que contenen totes les
disposicions i propostes relacionades amb el creixement i l’evolució d’una ciutat. Els ajuntaments són els
responsables últims d’elaborar un pla urbanístic.71 Segons el que proposi un pla urbanístic pot ser:

Pla urbanístic condicionat: en el que allò que es proposa parteix d’una base o fase previa que no pot obviar-
se

Pla urbanístic correctiu: en el que es busca de corregir algunes deficiències o minimizar mancances

Pla urbanístic prospectiu: planificació/previsió d’inversions i actuacions que es preveuen en relació ab una
problemàtica o necessitat concreta.

Pla urbanístic normatiu: tothom ha de complir obligatòriament una determinada llei o ordenança.

A l’hora d’elaborar un pla urbanístic, els ajuntaments tenen sobretot en compte el model de
mobilitat (transport públic o privat) i per tant cal planificar la circulació dels vehicles, les
dimensions dels carrers i pensar en les necessitats futures; els serveis i els equipaments (escoles,
aparcaments, zones verdes, subministrament d’aigua, gas, electricitat, recollida de residus urbans)

70https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/05_plans/01_planificacio_territorial/plans_territorials_nou/;
https://www.dgt.es/es/seguridad-vial/estrategias_y_planes/planes-territoriales/
71 http://poum.laselvadelcamp.cat/ (vídeos?)
així com les normes i ordenances sobre edificabilitat, estàndards d’habitatge, alçada i tipologia dels
edificis, separació d’usos, funcions.
A Espanya la Llei del sòl del 2008 regula el dret a edificar i el valor del sòl, aquesta competència
està traspassada a les CC.AA. (Catalunya Text Refós de la Llei d’Urbanisme - 2010) i d’aquestes es
traspassen les atribucions als Plans d’Ordenació Urbanística Municipals (POUMs). Per tant, els
Ajuntaments són els responsables de l’elaboració dels plans urbanístics i desenvolupen plans
parcials que afecten zones concretes del municipi. Segons aquesta legislació, el sòl pot classificar-
se en quatre grans categories:

Sòl urbà: sòl construït, urbanitzat i amb el traçat dels carrers, que disposa de subministrament
d’aigua, electricitat, clavegueres.

Sòl urbanitzable: aquella part del sòl que a partir dels plans urbanístics podrà ser construït per tal
de garantir el creixement de la població i de l’activitat econòmica.

Sòl no urbanitzable: sòl sota un règim especial de protecció que mai podrà ser urbanitzat donats
els seus valors ambientals, paisatgístics, històrics, culturals …, o bé perquè està situat en àrees amb
importants riscos naturals o per altres raons de benefici col·lectiu.

Sistemes generals: terrenys destinats al funcionament del municipi (xarxa viària, zones verdes,
equipaments, serveis urbans, infraestructures públiques, etc.).

Quant a les funcions72 que una ciutat acull i fomenta poden ser múltiples i poden anar variant amb el temps,
però bàsicament determinen l’emplaçament d'una ciutat. Les principals funcions urbanes són: defensiva i/
o repobladora agromilitar; industrial (Hospitalet de Llobregat, Detroit, Avilés, Puerto Llano, Martorell
Ciudad Guayana a Veneçuela), minero-industrial, comercial (Reus), transport / comunicació marítima i/o
fluvial (Tortosa, Narbona), turística (Lloret de Mar, Marbella, Montecarlo), dormitori (Cerdanyola del Vallès,
Santa Coloma de Gramanet, el barri de Ciutat Meridiana), serveis , administrativa (capitals administratives
com Brasília, Canberra, Madrid, Roma fins als anys 50), religiosa (La Meca, Jerusalem, Santiago de
Compostel.la ), cultural / universitàries (Oxford, Salamanca). El rànquing de les ciutats a nivell mundial està
supeditat no només al seu volum de població73 sinó també a llur rellevància com a centres de decisió política,
econòmica, o de vies i mitjans de transport.

Pel que fa a la morfologia, hi ha com a mínim 3 elements comuns a la majoria de ciutats: un nucli o centre;
una zona residencial, i una perifèria. El nucli correspon a la zona més coneguda i visitada d’una ciutat, és la
seu de l’activitat econòmica de la ciutat i/o de la zona i també el centre administratiu i comercial,
normalment el centres de les ciutats estan saturats pel transport privat i són accesibles també per una xarxa
diversa de transports públics. Aquesta concentració de recursos i serveis en un espai tan reduït repercuteix en
l’alça del preu de l’habitatge i l’especulació del sòl urbà fins al punt que només hi tenen accés les empreses i
oficines. Les zones residencials proporcionen allotjament als habitants de la ciutat, tot i que les zones
residencials d’una mateixa ciutat no són iguals, de fet poden variar ostensiblement segons l’origen dels seus
habitants, el seu nivell sòcio-econòmic, el seu estat civil, etc. Pel que fa al tercer dels elements comuns
distingibles en una ciutat, la perifèria acostuma a allotjar i a concentrar aquellas activitats econòmiques que
per l’espai que necessiten i/o els residus que generen no poden ubicar-se en el centre.

72 Llibre Text Tema 11 6.1, pp.

73 https://www.visualcapitalist.com/most-populous-cities-in-the-world/; https://www.aldia.cat/catalunya/noticia-
megaurbs-quines-son-les-ciutats-amb-mes-persones-mon-20150204171319.html; https://ca.wikipedia.org/wiki
Llista_de_ciutats_del_m%C3%B3n_per_poblaci%C3%B3.
Pel que fa a la seva forma, el pla d’una ciutats pot presentar tres formes bàsiques (TEMA 11, 5.2):

1. Pla irregular, amb carrers estrets i tortuosos, cosa que normalment apunta a un origen medieval, com a la
ciutat de Toledo.

2. Pla radiocèntric, París o Vitoria. Comença a imposar-se al s. XVIII (Versalles). Els carrers s’inicien al
centre i es perllonguen en sentit radial. Comparint-se els plans de Brasília i Washington. Aquest model
respondrà a la Teoria dels Anells Concèntrics de Burgess (1927)74, el qual observà que les ciutats creixien a
partir d’un centre formant una estructura d’anells concèntrics que adoptaven les segments característiques
(des del centre cap a la perifèria):

2.1 Una àrea central de negocis (CBD) on l’ús residencial és gairebé nul. Fàcilment accessible en transport
públic però de difícil accès en transport privat.

2.2 Zona de transició en què les residències són envaïdes per empreses i indústries procedents de (CBD)

2.3 Zona residencial obrera. Les classes menys adinerades viuran més a prop del centre o al centre. Les
famílies o persones amb un nivell baix d’ingressos només poden permetre’s vivendes antigues o de mala
qualitat en les immediacions dels centres urbans.

2.4 Zona residencial de famílies i estrats socials més acomodats. A mesura que ens allunyem del centre, les
construccions són més recents (és un model antigeològic) i les persones que les ocupen tendeixen a tenir més
ingressos.

2.5 Zona de commuting suburbana, que possibilita la satel.lització fora del casc urbà.

3. Pla en escaquer / quadrícula / ortogonal (Xina s. XII a.C.; Hipòdam de Milet; Amèrica precolombina)
Francesc Eiximenis Lo Cristià. l’Eixample de BCN, carrers rectilinis tallats en angle recte. Compareu, per
exemple, els plans de Buenos Aires i de Nova York.

L’explosió urbana

Fenomen consistent en l’acumulació d’activitats i població en una àrea acotada i en un curt espai de temps.
Les ciutats com a tals van aparèixer ara fa uns 10.000 anys al Pròxim Orient. Els poblats ibèrics es construïen
sobre turons, però les ciutats a la plana. Però la urbanització tal i com avui en dia la coneixem és un fenomen
recent. Durant l’Edat Mitjana la major part de la població vivia en àmbit rural. Així, si cap a l’any 1800 un
3% de la població vivia en concentracions urbanes, avui ho fa més del 50 %. Evidentment aquest increment
sobtat està vinculat a la Revolució Industrial del s. XIX: la ciutat apareix com a focus d’atracció de la
població. Tot i això, mentre que el moviment d’urbanització està experimentant un cert declivi en els països
desenvolupats, és una tendència en augment en els països en vies de desenvolupament. L’any 1900 hi havia
només 16 ciutats al món que superaren el midió d’habitants. L’any 1995 eren ja 350, moltes d’elles en països
subdesenvolupats. A dia d’avui, una trentena de ciutats en el món superen els 10 milions d’habitants.

En els països desenvolupats, les ciutats s’han extès donant lloc a allò que es coneix com a àrea
metropolitana: una zona especialitzada dependent del focus urbà que centraliza l’espai i que acapara una
bona part dels centres d’ocupació i serveis. Una metròpolis és el nom que els antics grecs donaven a la polis
que fundava o tenia diverses factories, colònies o ciutats dependents. Avui en dia s’anomena a la capital dels
imperis colonials. S’anomena Hinterland a l’àrea d’influència que una ciutat exerceix sobre el seu entorn.
De vegades les àrees metropolitanes s’extenen i arriben als límits d’una altra, creant així una xarxa que

74 Wilson, A. G. , Geografía y planteamiento urbano y regional, Barcelona, Oikos Tau (1980), pp. 18 - 20.
connecta cuitants important a partir o a través de llurs àrees metropolitanes conformant allò que es coneix
com a conurbació. La conurbació és una àrea urbana contínua formada per la unió de dos o més centres
metropolitans, és una fusió de dues entitats similars. Algunes de les conurbacions més importants són les de
Chicago-Milwaukee (EEUUA) ; Rotterdam-Amsterdam (Països Baixos); Frankfurt - Mannheim (Alemanya).
Al seu torn, la connexió/enllaç que es dona entre diferents conurbacions dona lloc a megalòpolis. Les
megalòpolis són el cas més extrem de complexos metropolitans, és el fruit del creixement de ciutats, àrees
metropolitanes i conurbacions de primer rang mundial que constitueixen un sistema urbà complex, com a la
costa est dels EEUUA:

⦁ Boston - Washington, Chicago - Pittsburg (EEUUA)

⦁ Tòquio - Fukuoka (Japó)
⦁ La megalòpolis europea (Stuttgart, Frankfurt, Düsseldorf)
⦁ La megalòpolis londinenca (Londres, Birmingham, Liverpool, Leeds)

Actualment assistim al creixement espectacular del nombre de ciutats gegants: Tòquio, Nova York -
Filadèlfia, Sâo Paulo, Mèxic; el fenomen del gegantisme urbà s’extèn també en els països subdesenvolupats
o en vies de desenvolupament: Calcuta, Bombai.

Les ciutats dels països desenvolupats

A Europa, el centre era també residencial, després de la WWII els extraradis es van anar poblant de barris de
pisos construïts ràpidament per poder allotjar la població desplaçada. La història que hi ha radera cada ciutat
europea n’explica soviitn el seu pla irregular o en base a afegitons.

Als EEUUA, el nucli de la ciutat és on es concentra l’activitat laboral i económica, mentre que als amplia
extraíais de la ciutat és on es localitzen les zones residéncials. Tot i així, els centres de les ciutats americanos
experimenten un procés de gentrificació pel que les classes adinerades ocupen, perquè s’ho poden permetre,
l’habitatge a alt preu del m2 del sòl, i també, per contrapart, sectors marginats de la població formen guetos.
La major part de països neoeuropeus, al ser recents o tenir poca història, tenen ciutats amb un traçat diàfan i
lineal.

Problemes associats a la ciutat

El problema és la ciutat, o una part de la ciutat? La major part de persones que viuen en una zona urbana:

1. resideix en alguna mena d’allotjament cosa que provoca o comporta escassetat de vivenda o preus de la
vivenda

2. treballa en una activitat remunerada→ oferta laboral

3. viatja o es desplaça per raons laborals o altres→ col.lapse de mitjans de transport públics i privats a
determinades hores del dia.

4. consumeix béns i serveis → massificació i qualitat de certes escoles en detriment d’altres

5. participa en activitats socials i recreatives → massificació de l’oci i el turisme

Totes i cadascuna d’aquestes facetes estan interconnectades, són interdependents.

Gairebé totes les ciutats dels països desenvolupats comparteixen una sèrie de problemàtiques:

Els problemes financers dels ajuntaments per gestionar les múltiples despeses que genera una ciutat

Problemes de control de creixement tant en àrea com en població.

El problema de la gestió de la circulació, col.lapse circulatori (saturació, contaminació)

Desbordament dels transports públics

Aïllament o atomització de les persones és un fenomen recent que afecta a la vida urbana

Les ciutats al Tercer Món

Per contra, en els ciutats dels països que foren objecte de dominació colonial, sobretot a l’Àfrica
subsahariana, acostuma a haver-hi un barri colonial habitat per persones majoritàriament d’origen europeu
que exerceixen tasques diplomàtiques / de funcionariat.

Especulació financera sobre el sòl urbà que crea profundes diferències entre barris i els seus residents: en una
mateixa ciutat, hom pot trobar suburbis miserables de favel.les o barraques autoconstruïdes en les zones més
infectes dels cinturons urbans i zones residencials benestants (Sao Paulo, Calcuta).
Un dels problemes que comparteixen girebé totes les ciutats dels països del Tercer Món és la mancança de
serveis mínims: barris sense xarxa d’aigua, clavegueram, ingents quantitats d’escombraries, caos
circulatori… ; condicions insalubres en general.

Marginalitat i delinqüència urbana

Totes les ciutats del món compten amb una sèrie de xacres més o menys greus:

El consum i el tràfic de drogues. Les activitats delictives relacionades amb la producció i la distribució de la
droga proporcionen uns 500.000 milions de dòlars en guanys que, invertits en activitats il.lícites, confereixen
a les màfies un important poder polític i econòmic.

Conductes violentes en el si de la família. Mals tractes en el si de la parella, violència familiar durant la

infància (en totes les seves modalitats imaginables) malauradament constitueixen situacions comunes en els
diversos contextos urbans. A Espanya el 4,8% dels pares recorren al càstig físic sever, i un 8,75% apliqueb
mals tractes psicològics.

Delinqüència juvenil. Grups de joves amb alguna afinitat en comú, les baneds són sovint un niu d’activitats
delicitives i / o violentes.

Els delictes de “coll blanc”. Els cometen les classes benestants o amb càrrecs rellevants: gerents d’empreses,
jutges i advocats, polítics, metges … i.e. estafa , frau fiscal, falsificació de documents, etc.

L’ espai urbà a Catalunya

La regió metropolitana de Barcelona75 , amb més de 5 milions d’habitants, encapçala, juntament amb
Madrid, el sistema urbà espanyol i és la 6a regió metropolitana d’Europa. A més de Barcelona i la seva
conurbació immediata, el territori metropolità inclou ciutats d’entre 50000 i 250000 habitants com
Granollers, Mataró, Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès… ) que teixeixen una
important xarxa de relacions. Des de 1979, Barcelona ha esdevingut un model de transformació urbana.

L’àrea Metropolitana de Barcelona va ser constituida com a organització supramunicipal l’any 1987 i
renovada pel Parlament de Catalunya el 2010. Disposa de competències a nivell territorial, habitatge,
transport i medi ambient, entre d’altres. És una de les àrees més poblades d’Europa, la seva localización
privilegiada l’ha convertida en una zona estratègica al corredor mediterrani que comunica Espanya amb la
resta del continent.

El port de Barcelona compta amb un dels ports més importants del Mediterrani, la seva ampliació
permeté acollir noves vies maritimes, oferir més serveis i consolidar-se com a porta d’entrada al sud
d’Europa de les mercaderies de l’extrem Orient. Pel que fa al transport ferroviari, l’estació de Lleida-Pirineus
és un node de comunicacions important entre l’interior de la península ibèrica ( AVE Saragossa, Madrid i

75 Tiana, seria el límit provisional de la regió metropolitana de Barcelona al Maresme.

Andalusia; Alvia País Basc i Galícia) i les grans ciutats del corredor/arc mediterrani (Barcelona i València) i
amb la frontera francesa.

L’evolució de les ciutats catalanes ha donat lloc a una xarxa urbana molt densa a les zones litoral i prelitoral,
poc densa a l’interior i gairebé inexistent a la zona pirinenca, és a raó d’aquesta distribució desigual que s’
estableix una jerarquia urbana:

A) Primera corona: Barcelona i la seva àrea metropolitana és la 2a a Espanya i la 1a de la Mediterrània

europea. L’àrea metropolitana de Barcelona s’estén cap al nord i cap al sud llarg de la costa ( Sant Adrià del
Besòs i Molins de Rei repectivament) i cap a l’interior Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès.

B) Segona corona: Ciutats més allunyades del centre barceloní, moltes de les quals, com Mollet del Vallès o
Barberà del Vallès acolliren un gran volum de població durant la onada migratòria dels 50-60, altres com
Sabadell, Terrassa o Mataró tenien ja, en canvi, una sòlida tradició històrica.

Fora de la regió metropolitana, podem distingir tres nivells jeràrquics diferents:

Capitals de província: Tarragona (amb Reus i Valls); Lleida (amb Balaguer i Tàrrega) i Girona (amb Sarrià
de Ter o Salt)

Capitals comarcals amb un pes considerable: Tortosa, Igualada, Manresa, Vic, Vilafranca del Penedès,
Vilanova i la Geltrú, Figueres, Olot.

Ciutats petites a la costa Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Amposta o a la zona pirinenca com
Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Ripoll

Problemes de les ciutats catalanes

La segregació social

Representa un dels problemes més greus de les ciutats catalanes. La forta immigració dels últims anys, de
baix nivell econòmic, s’ha concentrat sobretot als barris més pobres. Les darreres crisis econòmiques han
afavorit els processos de marginació. Un cas clar d’això és la població marroquina a Tarragona.

La mobilitat residencial

Mentre que el centre de la ciutat de Barcelona s’està poblant d’un gran volum de població immigrada, les
famílies més benestants es traslladen a viure en habitatges espaiosos i zones residéncials amb adossats de
ciutats inferiors a 100000 fora de l’àrea metropolitana. El canvi de residència no comporta no obstant que
canviïn de lloc de feina, en general disposen de més d’un vehicle privat i això fa que els seus desplaçaments
provoquin una densificació del trànsit privat amb desplaçaments ràpids entre ciutats ben comunicades.

L’impacte ambiental

Es manifesta de diverses maneres: contaminació acústica, densitat de trànsit i emissió de gasos nocius,,
generació de residus, consum energètic, consum d’aigua, etc. Pel que fa al consum d’aigua, tot i que la major
part es destina a ús agrícola, les zones urbanes són altament consumidores. L’aigua (un bé escàs) que es
consumeix a les zones urbanes ha de ser severament tractada i, en general, prové de rius com el Llobregat o
el Ter, que ha tingut prèviament altres usos i que la ciutadania en general no usa com a aigua de boca.76

La gestió dels residus urbans és un procés llarg i complexe. A més a més, la reutilització dels residus sòlids
urbans encara és escassa a Catalunya, i bona part dels residus que es generen —majoritàriament a la regió
metropolitana— són traslladats a abocadors, a incineradores que consumeixen grans quantitats de
combustibles fòssils o a ecoparcs.

76 Veure alguna gràfica per comarques de l’Agència Catalana de l’Aigua.

La urbanització difusa

L’augment constant del preu de l’habitatge, la deslocalització industrial, la crisi econòmica, la manca o
estancament d’oferta laboral han provocat que la població se’n vagi de la zona metropolitana; de manera que
la distància entre el lloc de residència i el lloc de treball incrementa cada cop més. Catalunya pateix aquest
model de dispersió de la població i de les activitats damunt un territori.
 TEMA 12

T12 .5 Evolució dels nuclis urbans

5.1 Ciutats preindustrials fins al s.XVIII

La major part de la població europea habitava al camp.

Cutat Romana a la península ibèrica, Roma crea una densa xarxa de ciutats i vies de comunicació (Emerita
Augusta, Toletum, Tarraco i Caesar Augusta). Pla ortogonal (cardum i decumanum), des de les ciutats litorals
s’exportaven productes agrícoles i esclaus.

Ciutat Medieval ss. IX-X els musulmans van fundar nombroses ciutats, o consolidaren el seu poder en
enclaus com Toledo, Almeria, Granada, Palma de Mallorca, Saragossa, Màlaga, València, Còrdova.
Amb la Reconquesta i augment de la població al nord de la península, ciutats emmurallades i amb traçat
irregular, de carrers tortuosos. Burgos, Salamanca, Valladolid, Saragossa i Barcelona esdevingueren eles
ciutats més importants, amb una població entre 7000 i 15000 habitants.

Ciutat Moderna

El 1561 Felip II (àustries), imitant el model centralista francès, situa la capital del regne a Madrid; no obstant
això, en aquesta època Andalusia serà una de les zones més urbanitzades d’Espanya, amb una 50 de ciutats
amb més de 5000 habitants. Aquesta riquesa i volum de població s’explica pel creixent intercanvi econòmic
amb Amèrica. A finals del s. XVII i inicis del s. XVIII, la dinàmica demografica variarà, el centre peninsular
començarà a buidar-se i la població s’anirà depliant progressivament a les zones litorals. (Mapa del punt
5.1)

5.2 Ciutats industrials del s. XIX

Pas del treball artesà, manufactura etc als processos industrials. Aparició del proletariat obrer i de la burgesia
industrial: apuestes dues classes no només van anar diferenciant-se socialment, sinó també espacialment
Disseny i construcción d’eixamples. Destaquen el Pla Cerdà a Barcelona (pla ortogonal sobre una immensa
superfície que en aquell temps no estava urbanizada, el pla va durar gairebé un segle i s’anà desvirtuant) i la
Ciutat Lineal a Madrid (ideada l any 1882 per Arturo Soria amb la pretensió de ruralitzar la vida urbana i
urbanitzar el camp. A diferència del pla ortogonal, una via principal serveix d’iix de comunicació, mix
comercial i residencial).

5.3 Ciutat industrial del s. XX

Expansió ininterrompuda de les ciutats degut a la inmigració i a l’augment de la natalitat. L’autarquisme de

la guerra civil suposà l’aparició de grans bosses de misèria a les zones rurals, població que es va veure
obligada a emigrar a les ciutats i capitals de província. L’onada migratòria dels anys 1950-70 va sentir-se
fer-se patent a Madrid, Bilbao i Barcelona; ciutats en les que sovint diverses famílies compartien habitatge.
Paral.lelament les perifèries d’aquestes ciutats creixien de manera descontrolada, sense els serveis mínims
garantits.77 Aquest creixement caòtic significà l’aparició d’àrees metropolitanes i conurbacions. Mica en
mica els espais s’especialitzaren per funcions: barris dormitori, zones comercials, centres d’oci i d’esbarjo,
polígons industrials.

77https://www.google.com/search
q=Perif%C3%A8ria+ciutats+espanyoles+anys+60&rlz=1C5CHFA_enES910ES910&source=lnms&tbm=isc
h&sa=X&ved=2ahUKEwjSou7NkqvwAhUSJBoKHbZQAxwQ_AUoAXoECAEQAw&biw=1440&bih=757
#imgrc=soT2hf4V-09AWM
La ciutat com a hub o node, seu on es concentren capitals, empreses i serveis per a les empreses com a
efecte de la globalització. El Global City Index elabora una llista amb les ciutat més globals (socióloga
Saskia Sassen) del món en base a diferents paràmetres, entre els que hi destaquen els següents:

• Activitat empresarial: valor del mercat de capitals, número d’empreses radicades en la ciutat
incloses al Fortune Global 500, fires, borsa, etc.

• Capital humà: tamany de la població immigrant, número de colegis internacionals, etc.

• Intercanvi d’informació: ressó de notícies internacionals en els diaris, subscriptors a serveis de

banda ampla, etc. La ciutat global, la ciutat invisible, és la xarxa urbana planetària que es
connecta per les autovies telemàtiques, via satèl.lit, sense desplaçar-se de lloc i operant a milers
de quilòmetres de distància; es tracta d’un model que ha nascut amb internet.

• Experiència cultural: número d’actes culturals, esportius, galeries d’art, festivals internacional,
organización d'esdeveniments etc.

• Compromís polític: número d’embaixades i consulats, relacions d’agermanament amb altres

ciutats, etc. (Barcelona amb Montpellier).

• Xarxa de transport i comunicació eficient sobretot aeroport.

Segons aquest rànking Madrid seria una ciutat global Beta i Barcelona una ciutat mundial
Gamma. (Mapes introducir tema 12) Madrid i Barcelona fan part de la banana horizontal que
s’estèn des de Madrid cap al Mediterrani passant pel golf de Lleó, Gènova, Torí , Venècia (Mapa
2.3 “la primera banana” eix Liverpool/Londres - Rin/Ruhr - Milà/Torí es va desenvolupar. a
l’entorn del ferro i del carbó).

Àrea de Madrid: al centre de la Meseta, és l’aglomeració més important del país, actuant coma.
centre de comunicació amb altres ciutat d’Espanya.

Eix Mediterrani: des de França fins a Cartagena, és el corredor del Mediterrani. Inclou ciutats
com Barcelona o València. Ben comunicat ferroviàriament i per transport aeri.

Eix Cantàbric: Des de la costa atlàntica francesa fins a l’aglomeració Oviedo-Gijón. Inclou
ciutats com Bilbao, és una zona altament industrialitzada.

Eix de la Vall de l’Ebre: el corredor natural de l’Ebre uneix els eixos Mediterrani i Cantàbric.
Hi trobem enclaus com Logronyo i Saragossa.

Eix atlàntic gallec: Continu urbà important.

Eix andalús: Es pot dividir en dos subeixos, un comprén la vall del Guadalquivir amb ciutats
com Sevilla i Córdova, i l’altre — de gran importància turística — transcorre pel litoral on hi
trobem ciutats com Màlaga, Granada i Almeria.

Arxipèlags balear i canari: actuen com a focus turístics.

Aquesta distribució territorial explica en base al desenvolupament econòmic recent, que

bàsicament pot resumir-se com segueix:

1960-1975: bona part de la població rural es va veure atreta cap a les capitals de província

1975-1995: augment espectacular de les àrees metropolitanes, i amb això, augment de la

urbanització difusa/dispersa: per urbanització difusa o dispersa entenem que els límits reals
d’una ciutat i la distinció entre centre / perifèria o ciutat / àrea rural queden cada cop més
difuminats pel que fa a equipaments, infraestructures i condicions de vida.

1995 fins avui en dia: millora dels eixos viaris i ferroviaris consoliden els eixos anteriorment
descrits i les ciutats que els conformen.

T12 . 3

A partir de la dècada de 1980, reforcen la seva primacia sobre el conunt del sistema urbà espanyol sis grans
àrees metropolitanes: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao i Màlaga. Aquestes àrees metropolitanes
comprenen i concentren 1/3 de la població del país en una superficie que no n’arriba ni al 2%. Les dues
primeres sumen uns 11 milions de persones, xifra que representa gairebé el 25% del total de la població
espanyola. Els nuclis metropolitans es caracteritzen per tenir una gran accessibilitat, al ser el punt de
confluència de xarxes de transport públic, i ser els llocs on s’ubica bona part d’edificis oficials, seus socials
d’empreses, institucions financeres, magatzems, comerços especialitzats i equipaments culturals.

Aquestes sis àrees metropolitanes han seguit unes pautes d’evolució similars:

1980 terciarització del nucli i disminució de la població del nucli metropolità, les classes benestants i mitja
decideixen residir a la perifèria (més qualitat de vida, habitatge més assequible)

Cap al 2000, els nuclis històrics metropolitans tornen a augmentar la seva població però aquest cop amb
població immigrada