MISTERI

AL
CONVENT
VELL

Fernando Renau Faubell

1
 I

Si he de dir la veritat, la meua existència

transcorria plàcida i tranquil.la. Trenta i pocs anys,
casat, amb dos fills i funcionari autonòmic, els dies
passaven per a mi l’un darrere l’altre, assossegats, sense
sorpreses, gairebé monòtons i avorrits. És cert que des
de xicotet havia sigut lector assidu de novel—les de
misteri i d’acció; però ni de bon tros mai hagués pogut
sospitar que pogués ser protagonista d’una història tan
extraordinària com la que ara em dispose a contar.
Tot començà a finals de l’any 1994, a les festes
de Nadal. El meu sogre, que treballava com a comissari
de policia a Algesires, havia vingut a Castelló per passar
uns dies amb la filla i els dos néts.
Aquell dia, ho tinc ben present a la memòria,
Anna, la meua dona, havia preparat un dinar especial,
amb llagostins, clòtxines i un excepcional salmó amb
verdures. En acabant de dinar, tots tres ens asseguérem
al sofà per fer la sobretaula. Mentre jugava amb els
néts, el sogre, assaborint el café, em contà un curiós
relat.
-- Xavier -- començà -- no t’he contat el que ens
ocorregué fa unes setmanes a la comissaria.
Vaig engolir el tros de pastís que tenia a la boca i
vaig parar atenció, com correspon a un bon gendre.
-- Un pescador ens avisà que havia vist en un lloc
concret de la platja d’Algesires una xicoteta embarcació
2
que presentava l’aspecte d’haver sotsobrat. Una de les
nostres patrulles s’acostà al lloc que el pescador ens
havia assenyalat i, efectivament, trobà una barca
abandonada que havia sotsobrat, la qual era com
aquelles que fan servir els marroquins que volen entrar
il—legalment a Espanya. Al costat de la barca, damunt
l’arena, hi havia una bossa de viatge. Dins la bossa, a
banda d’uns pantalons, una camisa i poc més, els
policies trobaren un mapa de la província de Castelló:
una edició de butxaca editada per la Diputació
Provincial, a escala 1:200.000.
Em vaig quedar, certament, sorprés d’allò que em
contava el sogre. Però, ben pensat, tampoc es tractava
de res tan estrany. Tothom sap que la destinació de
molts dels immigrants marroquins, tan legals com
il—legals, són les terres castellonenques. Per tant, la
presència d’un mapa de la província podria tindre la
seua explicació. Tanmateix allò no era més que el
començament.
-- En realitat -- continuà el sogre -- l’interés de la
història es troba en unes paraules que estaven
gargotejades a mà en el plànol.
-- ¿Què hi havia escrit al mapa? -- vaig demanar,
ara sí, picat per la curiositat.
-- Es tractava d’unes paraules escrites en àrab. Un
dels policies de la comissaria havia estat destinat molts
anys a Melilla i coneixia la llengua àrab. Li vaig
ensenyar el mapa i em traduí aquells signes per a mi
totalment incomprensibles. El seu significat era el
següent: "Sota la garrofera, al vell monestir, trobaràs el
que busques".
3
 Allò ja era una altra cosa. El meu sogre tenia raó:
darrere d’aquella trobada s’endevinava un interessant
misteri.
-- No hem pogut esbrinar -- afegí -- qui és el
propietari de la barca, ni tampoc quina ha sigut la sort
dels seus ocupants; en conseqüència, hem arxivat el cas:
u més dins la llarga llista dels accidents originats pels
marroquins que volen entrar clandestinament a la
península.
Estiguérem enraonant una bona estona. Realment,
la història era ben estranya. Llevat que es tractara d’una
broma o d’unes notes fora de context, aquelles paraules
escrites precisament en aquell mapa devien fer
referència a un monestir emplaçat en alguns dels
municipis de la província de Castelló. I, pel que
semblava, sota una garrofera que devia enlairar-se a
l’entorn d’aquest desconegut monestir, devia estar
amagada alguna cosa suficientment valuosa com perquè
algú estigués disposat a arriscar la vida creuant l’Estret
amb una desballestada barca. Però, ¿de quin monestir es
tractava? I, tot i que arribàssem a saber-ho, ¿on es
trobaria aquella garrofera?
Passades les festes, el sogre se n'anà a Algesires, i
jo vaig tornar a les meues ocupacions. Als pocs dies, ja
gairebé havia oblidat completament aquell assumpte.

4
 II

Havien passat ja uns mesos de la visita del meu

sogre. De bell nou, els dies s’escolaven plàcids i
tranquils. Res de misteriós o excepcional interrompia la
quotidiana normalitat quan, de sobte, em vaig veure
immers dins la més inversemblant aventura.
Era, ho recorde bé, el primer diumenge del mes de
març. El sol lluïa amb força, sense que cap núvol
amenaçàs d'ocultar-lo. L’intens blau del cel i l’oratge
bonançós anunciaven gojosament l’imminent arribada
de la primavera. Tot convidava al passeig i a l’excursió.
Aquell dia havíem quedat amb els amics per a
dinar al restaurant que hi ha al Desert de les Palmes, a
pocs quilòmetres de Castelló. Hi aniríem amb les dones
i els xiquets. Tan sols faltaven dues setmanes per la
Magdalena -- la romeria queia aquell any el dia de Sant
Josep-- i havíem de preparar les coses per a la festa.
A mitjan matí ens reunírem a l'Avinguda del Mar,
al lloc convingut. A la voravia un jove de nas aguilenc,
cabells curts i negres, frondoses celles i un acurat bigot
ens saludà.
-- Heu sigut puntuals -- ens digué.
Es tractava de l'Andreu, un dels amics amb els que
havíem quedat per a dinar.
Mentre esperàvem que arribassen els altres,
Andreu em digué que havia parlat amb un vell frare del
monestir que els carmelites tenen al Desert de les
Palmes, el qual era amic de son pare, i que, en acabant
5
de dinar, ens ensenyaria el convent. Andreu era
arquitecte de professió i, a més, aficionat als convents i
a les esglésies antigues; per això aquella entrevista amb
el frare el tenia emocionat.
Mercé, la dona de l’Andreu, ens interrompé per
comunicar-nos que ja estàvem tots i que havíem d'eixir.
No serà necessari que detalle on es troba el Desert
de les Palmes. Tothom sap al país que, a poca distància
de Castelló, a través d’una serpentejant carretera, ja dins
el terme de Benicàssim, s’arriba al conegut convent dels
carmelites, emplaçat al bell mig del Paratge del Desert,
lloc d’interés paisatgístic i mediambiental, malgrat les
destrosses produïdes pels incendis. Al costat del
convent, un modern restaurant ens permet gaudir alhora
del plaer culinari de menjar una gustosa paella i de fruir
una magnífica perspectiva de tota la Plana.
Dinàrem tots junts al restaurant i, en acabant de
menjar, mentre els altres passejaven al voltant del
convent, Andreu i jo anàrem al monestir perquè fra
Vicent ens l'ensenyàs.
Devallàrem per les escales que conduïen a
l’entrada del museu i de l’església del Convent. La porta
estava oberta i hi entràrem. Segut en una cadira ens
esperava un religiós d'uns setanta anys, alt i capblanc,
que tenia l'aparença de fortalesa i de gaudir una bona
salut.
-- Bon dia, Fra Vicent -- saludà Andreu.
-- Benvinguts -- contestà el frare amb veu potent --
¿Com està ton pare? -- digué, mentre encaixava amb
l’Andreu.

6
 -- No tan bé com vosté -- li respongué el meu
amic.
Fra Vicent ens mostrà el museu, que estava format
per tres sales repletes de pintures de tema religiós,
d’objectes de culte, de valuosos llibres antics i de
manuscrits relatius a la fundació del Convent. El sòl,
que era de fusta, grinyolava sota les nostres petjades,
mentre el monjo ens explicava el significat dels
nombrosos objectes de tot tipus que es conservaven al
museu. Després, ens ensenyà amb gentilesa l’església i
les altres dependències de l’edifici.
-- Aquest edifici és relativament modern: la seua
construcció finalitzà l'any 1788. Abans, els carmelites
vivíem al vell monestir, ara mig enderrocat, que es pot
veure allà avall -- ens digué ensenyant-nos-el des d'una
finestra.
Esguardant per una de les finestres del monestir
vam veure, no gaire lluny, unes edificacions
enderrocades, entre les quals ressaltava el que semblava
ser les ruïnes de la torre d’una església.
Andreu no pogué resistir i li demanà al religiós
que ens acompanyàs a veure el vell monestir en ruïnes.
El carmelita acceptà de grat i, dirigint-nos-hi, començà a
contar-nos la història del convent vell:
-- Els orígens de la fundació del convent es poden
situar cap a l'any 1680. Els carmelites anomenem
Desert el lloc aïllat i retirat, apte per a l’oració i el
recolliment místic; normalment cadascuna de les
províncies carmelites té el seu Desert. Doncs bé, aquell
any es féu palés que la província carmelita d'Aragó,
Catalunya i València necessitava un Desert per a les
7
terres aragoneses, ja que l'únic que existia per a tota la
circumscripció es trobava a Tarragona, molt lluny de la
zona de l'interior. L'any 1685 el Capítol General de
l'Orde celebrat al convent de Pastrana decidí dividir la
província en dues parts, Catalunya per una banda i
Aragó i València per l'altra, amb la qual cosa la segona
província es quedava sense Desert, cosa que incrementà
els esforços per aconseguir la fundació. L'any 1686 els
carmelites decidiren buscar el lloc escaient en terres
valencianes. Fou fra Joan de la Verge la persona
encarregada de la recerca. I aquest frare, que més tard
seria el primer prior del convent, elegí aquest paratge. A
causa de l’abundància de les palmes dels margallons,
ben aviat fou conegut per tothom com el Desert de les
Palmes.
Mentre baixàvem per una senda tortuosa, camps a
través, el frare ens continuà parlant:
-- Les visites de fra Joan de la Verge se succeïren
des de l’any 1688 fins a l’any 1691 i, per fi, aquest darrer
any fou autoritzat per a preparar la compra de la masia
Gavarrell. La fundació del convent tingué des del
primer moment una forta oposició, tant per part del
baró de Benicàssim, com per part dels franciscans.
Després de guanyar els plets contra el baró i contra els
franciscans es pogué aprovar la fundació, la qual
obtingué la llicència reial l'any 1693.
Andreu i jo no déiem ni piu. El religiós, que
semblava que sabia la lliçó de memòria, continuà la
seua explicació.
-- La comunitat religiosa s'allotjà primer a la masia
Gavarrell. Però la insalubritat d'aquell immoble
8
determinà els carmelites a construir un edifici nou: el
convent vell les ruïnes del qual anem a visitar. Fou
també fra Joan de la Verge, que aleshores era ja el prior
del convent, qui elegí l'emplaçament exacte de l'edifici.
Les obres començaren l'any 1697 i no estigueren
concloses del tot fins a l'any 1733. Durant la construcció
tingueren lloc diversos fets miraculosos: un ase que
transportava pedres caigué al barranc arrossegant l’obrer
que el conduïa, però ni l’home ni l’animal sofriren cap
mal; i un altre dia una espurna saltà des del carbó del
ferrer a la malesa i produí un incendi, del qual isqueren
tots, en particular el ferrer, miraculosament sans i
estalvis.
-- ¿Per què fou abandonat aquest convent? --
demanà Andreu.
-- Pel que sembla, l'any 1782 hi hagué un gran
incendi. El convent quedà rodejat per les flames, les
quals es podien veure des de Nules, i estigué a punt de
cremar-se. Però la gran tragèdia ocorregué l'any
següent. Al setembre de 1783 hi hagué unes pluges
torrencials que duraren deu dies i que produïren
nombroses escletxes per tot arreu de l'edifici. Després, la
tempesta produí alguns moviments de terres que obriren
nombrosos avencs que afectaren de ple l'edifici. Arran
de tots aquests esdeveniments l'estat del monestir era de
ruïna gairebé completa. Al mes de desembre hi hagué
unes noves pluges que feren insostenible la situació de
l'edifici. Per fi, el dia dels Sants Innocents de l'any 1783
s’hagué d'abandonar totalment el convent.

9
 Arribàrem a l'arc d'accés. Hi entràrem i a mà dreta
vérem la muralla que encerclava l'hort del convent. Més
endavant estaven les ruïnes del monestir.
-- Tot açò, fins al gran incendi que ocorregué
prompte farà deu anys, estava atapeït per tot arreu d’un
bosc de pins i de garroferes. L'incendi cremà gairebé tots
aquests arbres i ara només hi ha brossa.
Caminàvem per una senda estreta, rodejada de
matoll. A mà dreta, véiem la deteriorada paret, de més
de dos metres d’alçària, que encerclava l’hort del
convent. El frare ens assenyalà la porta d’accés a l’hort,
que estava totalment destruïda.
-- Veniu. Us mostraré l’hort del convent, el
corredor rodejat de columnes i les dos grutes o capelles.
Travessàrem la porta, no sense dificultat. El frare
caminava amb sorprenent lleugeresa. Seguírem un
caminet estret que ens conduí fins a una xicoteta capella
que encara conservava restes de pintures de tema
religiós a les parets i al sostre.
-- Nosaltres les anomenem grutes. Cadascuna
d’elles estava dedicada a la veneració d’un Sant.
Un passadís recte, entre dos xicotetes parets de
menys de mig metre d’alçària, conduïa fins a una altra
gruta o capella, situada a l’angle de l’hort del convent.
L’estret corredor estava vorejat ençà i enllà per una sèrie
de columnes trencades. Alguna d’aquestes columnes
estava caiguda, interrompent el pas. Pujant damunt de
la paret, poguérem superar l’obstacle i aconseguírem
arribar a la segona gruta, que era més petita que la
primera, i que no tenia pintures ni a les parets ni al
sostre.
10
 Tot seguit, desférem camí i isquérem per la porta
de l’hort, aquella mateixa per la qual havíem entrat. Fet
i fet, continuàrem per la senda principal, que conduïa a
l’església i al poc que quedava de l’antic convent.
En arribar a l'edifici del monestir abandonat, el
religiós ens assenyalà un munt de pedres:
-- Això era el claustre.
Al davant hi havia quatre parets mig
enderrocades:
-- I això d'allà eren les cel.les. A l'altre costat se
situava l'estable.
Per fi, arribàrem al lloc on estava l'antiga església
del convent. Hi penetràrem. El religiós assenyalà un
punt:
- Ací, al bell mig de l'altar de l'església, una vegada
abandonat el convent, nasqué una garrofera que, en
passar els anys, es féu molt gran: feia goig veure-la.
Tanmateix, la garrofera es cremà a causa del gran
incendi de fa uns anys. Encara se'n pot veure la soca.
En escoltar el religiós, com un llamp, em vingué a
la memòria la història que mesos darrere m’havia contat
el sogre. “Sota la garrofera, al vell monestir, trobaràs el
que busques”, eren les paraules escrites que havia trobat
la policia. Un calfred em recorregué per tot el cos. El cor
em bategava amb tanta força que temí que esclatàs: allí,
davant els ulls, tenia, sens dubte, el que quedava de la
garrofera a què es referia el misteriós missatge trobat al
costat de la barca que anà a pic en una platja
d'Algesires.

11
 III

L’extraordinari succés del qual havia sigut

testimoni fou el factor determinant que em va impel—lir
a actuar, abandonant aquella còmoda passivitat que,
fins aquell moment, m’havia caracteritzat.
Tan prompte abandonàrem fra Vicent, li vaig
contar a Andreu tot el que sabia sobre l’assumpte. I el
meu amic se sumà ardorosament i entusiasta a
l’aventura d’esbrinar què hi havia darrere d’aquell
misteri. Els dos tinguérem alhora el mateix pensament:
necessitàvem l’ajuda d’algú molt especial.
Les instal—lacions de l'edifici provisional de la
Universitat Jaume Primer a la carretera de Borriol
presentaven un aspecte funcional i modern. Prop de
l’edifici es veien les obres de construcció del nou
campus universitari.
Dilluns a la vesprada hi anàrem Andreu i jo per
parlar amb el nostre amic Miquel Llovet, que treballava
com a professor al Departament d'Història. Miquel
havia estudiat amb mi a l'Escola Pia, i havia sigut, de
xicotet, veí i company de jocs de l’Andreu.
Miquel em tenia un afecte especial des que, feia ja
la tira d'anys, el vaig ajudar a aprovar un examen de
llatí, l'últim curs del batxillerat. Era el mes de juny i
l'examen de recuperació d'aquesta assignatura era el
darrer tràmit que li faltava a Miquel per a poder passar a
la Universitat. Jo ja la tenia aprovada, per la qual cosa
12
estava exempt de fer aquella prova. Començat l'examen,
Miquel copià en un full el text en llatí que havia de
traduir, el doblegà i, al—legant davant la professora que
feia calor, li demanà que el deixàs obrir la porta, cosa
que aprofità per a llançar el full al passadís, on jo el vaig
agafar. Entre tres amics, a la taula d'un bar, férem la
traducció, la qual amagàrem després en un lloc
convingut de l'excusat de l'institut. Miquel, amb una
fulla d'afaitar, es féu sang al dit i, ficant-se'l al nas, li
digué a la professora que el deixàs anar a l'excusat. Una
vegada allí, agafà el full amb el text traduït. Gràcies a
aquella estratagema el meu amic aconsegüí aprovar el
llatí; tanmateix, ara Miquel s'havia convertit en un
setciències i dominava a la perfecció el llatí, mentre que
jo ja me n'havia oblidat per complet.
El passadís del Departament d'Història estava
concorregut per joves estudiants carregats de llibres. En
arribar davant la porta del despatx de Miquel, vérem
amb sorpresa que n'hi eixien tres joves àrabs.
Miquel, en veure'ns, isqué a la porta i ens saludà
afectuosament, fent-nos passar. El meu amic tenia uns
trenta-cinc anys més o menys, com Andreu i jo mateix.
Era alt i ben trempat: ros, ulls blaus, dents relluents, fort
i musculós, però no gras; i a més a més, intel—ligent. En
conclusió, un atractiu professor universitari que duia de
cap a més de la meitat de les seues alumnes.
Ens ensenyà el despatx, atapeït de llibres i papers,
i ens digué que estava molt afeinat perquè dirigia un
seminari sobre l'expulsió dels moriscs, en el qual
participaven també un grup d'estudiants àrabs,

13
subvencionats per la Conselleria. Els tres àrabs que
havíem vist eixir eren alumnes del seminari.
-- Vosaltres direu allò que voleu de mi -- ens
digué.
Jo li vaig explicar fil per randa la història del
mapa trobat dins la bossa al costat de la barca
sotsobrada i el seu missatge, i també la coincidència
amb allò que ens havia contat el frare del convent.
-- Vegem què és el que tenim -- resumí el jove
professor --. Un desconegut, segurament un àrab, pretén
entrar clandestinament a Espanya per a buscar alguna
cosa amagada sota una garrofera emplaçada al voltant
d’un vell convent. El convent deu estar en algun poble
de Castelló, ja que el missatge escrit en àrab estava en
un mapa de la província. I, d’altra banda, vosaltres
descobriu que al convent vell del Desert de Les Palmes
una garrofera naixia al bell mig de l’altar de
l’església¡Interessant!
- En efecte -- li vaig dir --. Per això nosaltres volem
ara la teua col—laboració. Volem que ens ajudes a
descobrir si hi ha alguna cosa amagada.
Miquel no pogué ocultar la seua satisfacció. El
somni de qualsevol professor d'història és la trobada de
manuscrits antics amagats sota les pedres de les ruïnes
d'un castell o d'una abandonada i mig enderrocada
església. La possibilitat que sota la garrofera pogués
aparéixer un document amb interés històric produïa en
el meu amic una emoció pregona que se li manifestà en
la dèria per passar a l'acció.
-- Posem mà a l'obra. Hem d'anar per comprovar
què hi ha sota la garrofera -- digué.
14
 El carrer de la Lluna estava emplaçat a l'anomenat
PERI 18 de Castelló, una zona privilegiada de la ciutat
que s'havia desenvolupat de conformitat amb les
exigències de la normativa urbanística, per la qual cosa
contava amb àmplies zones verdes i modernes
dotacions.
Dilluns a la nit, després de sopar, Andreu i jo anàrem
a buscar Miquel a sa casa, al carrer de la Lluna, i
pujàrem al pis de solter del nostre amic.
-- Ho tinc tot preparat -- ens digué assenyalant-nos
una bossa plena d'eines -- Anirem amb el meu cotxe,
perquè ja hi he ficat la resta de coses que necessitem.
El Golf GTI de Miquel s'endinsà pel carrer Ferran el
Catòlic i, després d'arribar a l'Avinguda de Lledó i
agafar el camí de la Plana, isquérem de Castelló per la
Carretera Nacional 340, des d'on agafàrem la carretera
que, passant per l'ermita de la Magdalena, puja al
Desert de les Palmes.
-- Aparcarem el cotxe a la vora de la carretera, a la
zona habilitada per l'Ajuntament per a la pràctica de
l'ala delta -- digué Miquel mentre conduïa-- Des d'allí
baixarem al convent vell.
Deixàrem el cotxe i, carregats amb les bosses,
començàrem a baixar pel camí que conduïa a les ruïnes
del monestir, il—luminant-nos amb llanternes.
15
 -- Aneu amb compte, no siga que caiguem i ens
trenquem el crani -- advertí Andreu.
Disminuírem la marxa, caminant amb precaució.
Quan arribàrem a l'església enderrocada el silenci i la
foscor ho envaïen tot. Miquel tragué d'una de les bosses
un pic i una pala i començà a excavar el sòl,
amuntegant la terra que treia. Andreu i jo l'ajudàvem,
substituint-lo quan es cansava.
Després d'una bona estona havíem aconseguit fer un
forat bastant profund sota el lloc on, feia uns anys,
creixia la garrofera. Treballàrem de valent més d’una
hora. De sobte, el pic ensopegà amb alguna cosa dura,
produint un fort estrèpit.
-- ¿Què és açò? -- exclamà Andreu.
Jo vaig il—luminar amb la llanterna el forat que
havíem excavat.
-- ¡És un objecte metàl—lic! -- digué Miquel tot
sorprés.
Amb molta cura llevàrem la terra i descobrírem un
rovellat bagul.
-- ¿Què tindrà dins? -- vaig dir als meus desconcertats
amics.
El bagul estava tancat i no el poguérem obrir; per
això decidírem pujar-lo on havíem deixat el cotxe i
intentar obrir-lo més tard, a casa de Miquel. El
traguérem del forat i després omplírem el clot amb la
terra que havíem amuntegat al costat
Tot i que el bagul no era gaire gran, pesava prou, per
la qual cosa el pujàrem entre els tres, amb prou faenes.
Quan arribàrem on estava el Golf GTI de Miquel,
dipositàrem el bagul al portaequipatge, pujàrem al
16
cotxe i començàrem a baixar del Desert, dirigint-nos a
Castelló.
Els tres romaníem callats. El vehicle agafava una
darrere de l'altra les nombroses revoltes de la carretera,
tan sols il—luminada pels fars del cotxe. De sobte, alguna
cosa colpejà amb un ensordidor soroll darrere del cotxe,
que trontollà i estigué prop d'eixir de la carretera.
-- ¿Què ha sigut això? -- vaig cridar espaordit.
Quan reaccionàrem ens adonàrem que un cotxe ens
seguia i pretenia fer-nos eixir de la carretera. Miquel
petjà l'accelerador i amb gran velocitat iniciàrem la
fuga. El cotxe que ens perseguia ens tornà a colpejar,
però Miquel, fent ús de la caixa del canvi, controlà el
vehicle i accelerà. Esglaiats vérem que ens endinsàvem
en una revolta molt tancada; el cotxe derrapà, però
aconseguírem eixir-ne. Tanmateix, els perseguidors
pergueren el control del cotxe i isqueren de la carretera.
-- Per fi ens hem desfet d'ells-- digué Miquel, que no
disminuí la velocitat del cotxe.
-- Però, ¿què dimonis volia aquest vehicle? -- vaig
quequejar, tot acovardit.
Miquel, que conservava la sang freda, extragué les
lògiques conseqüències.
-- El que volia estava clar: traure’ns de la carretera. I
el mòbil d’aquesta actitud és també palés: posseir el
bagul que acabem de trobar.
Quan arribàrem al carrer de la Lluna encara estàvem
tots esglaiats. Però les sorpreses no havien acabat:
mentre esperàvem que la porta del garatge s'obrís,
vérem que un jove eixia del portal de Miquel. El nostre
amic el reconegué:
17
 -- És Ahmet, un dels estudiants àrabs del seminari de
la Universitat-- digué.-- No sé que pot fer ací.
En pujar al pis i obrir la porta ens adonàrem que algú
havia escorcollat l'habitatge: els calaixos estaven oberts i
el seu contingut, amb un gran enrenou, estava estés per
terra. Sense cap mena de dubte havien estat buscant
alguna cosa.
-- Ací no estem segurs-- digué Andreu -- Anem-nos al
meu apartament de Benicàssim. Allí ningú no ens
seguirà.
Baixàrem de nou al garatge i muntàrem al cotxe. Ja
al carrer, després d'assegurar-nos que cap vehicle no ens
seguia, agafàrem l’Avinguda del Mar i, vint minuts
després, arribàrem a l'apartament que Andreu posseïa a
la platja de Benicàssim.
El bloc romania fosc i solitari, ja que durant el mes
de març, llevat els caps de setmana, no hi vivia cap
persona. Traguérem el bagul del portaequipatge,
l’arrossegàrem fins a l'ascensor i pujàrem al sisé pis.
-- Ara provarem de rebentar el pany del bagul --
digué Andreu, agafant una caixa de ferramentes.
Tragué un martell i un descargolador i començà a
colpejar el pany.
-- ¡Maleït bagul! -- esbufegà Andreu.
El procediment no era, és cert, gaire acadèmic, però
sí fou eficaç. El pany s’espatllà i per fi poguérem obrir
el bagul.
Amb una infinita curiositat els tres aguaitàrem
nerviosos el seu contingut. Dins la pesada caixa només
hi havia dos vells pergamins doblegats i lacrats. Andreu

18
els agafà i, tot decidit, trencà els lacres, que no
presentaven cap senyal.
El primer pergamí estava gairebé buit: tan sols tenia
dibuixades tres xicotetes creuetes, dues de color blau i la
tercera de color roig.

El segon pergamí contenia un text escrit en llatí.

Amb un esguard de súplica vaig demanar Miquel
que traduís en veu alta el contingut d’aquell manuscrit.

19
 IV

" El dia d’avui, agraït per tots els grans doncs que el Senyor
m’ha atorgat, i desitjós de servir millor la Seua Voluntat, he
decidit amagar dins aquest bagul les pistes que permetran, a
qui el trobe i demostre la suficient perseverança, descobrir el
meu gran secret, del qual gaudesc des de ja fa temps.
El vaig trobar sent jo encara jove. Quan tenia tan sols
quinze anys vaig haver de viatjar de Vinaròs a Castelló. Poc
abans d'arribar a Benicarló em vaig trobar amb un viatger, un
estranger amb l’aparença de rodamón, amb el qual vaig
continuar el camí.
Mentre descansàvem en una taverna d'Alcalà de Xivert ens
assabentàrem que els pirates turcs s'acostaven a la platja. Tots
els que hi estàvem acudírem a la defensa de la plaça. Lluitàrem
de valent durant hores. Finalment els pirates es retiraren, però
el camp de batalla quedà sembrat de morts i de ferits. Vaig
buscar el meu company de viatge i el vaig trobar greument
ferit. El vaig agafar en braços i el vaig portar a l'hospital que
s'havia improvisat a l'església. El meu amic agonitzava. Obrí
els ulls i, agafant-me la mà, em digué que volia donar-me una
cosa. S’escorcollà el vestit, tragué un pergamí doblegat i em
mussità a cau d'orella que en aquell pergamí estava senyalat el
lloc on es trobava un tresor que ell havia estat buscant per
darrere de tot el món. Em donà les instruccions necessàries
perquè pogués localitzar-lo i, tot seguit, morí als meus braços.
Vaig desdoblegar el pergamí i vaig comprovar amb sorpresa
que es tractava d'un mapa en el qual hi havia un senyal.
20
 Dies més tard, amb el mapa i les instruccions, no vaig
tindre problemes per a localitzar el lloc a què es referia el
viatger. I, com em digué aquell home, vaig trobar un gran
tresor.
He gaudit durant molts anys del poder del meu secret. Però
tem dels perills que produiria si caigués a mans de qualsevol. I,
no obstant això, tampoc vull que es perda si jo muir.
Per això, segur que d’aquesta manera he acomplert la
Voluntat del Senyor, he pres aquesta determinació. He decidit
destruir el plànol que em donà aquell pobre home. Però, abans
de destruir-lo, he copiat el seu contingut en dos fulls. Al primer
he copiat tot el plànol que em donà l'home, llevat del senyal
que indicava el lloc on es troba el tresor; a més, he ficat dues
creuetes blaves com a referència. Al segon pergamí només he
dibuixat tres creuetes: dues blaves i una roja. Si se sobreposen
els dos pergamins i fem coincidir les creuetes blaves de cadascun
d’ells, la creueta roja del segon us assenyalarà el lloc on es troba
el tresor.
El primer pergamí li l'he donat al morisc Toni Sans, amic
meu, perquè se l'emportàs a l'exili, quan fou expulsat del
Regne. El segon, amb les tres creuetes, l’he amagat dins el
bagul. Tan sols qui posseïsca els dos pergamins podrà descobrir
el meu secret.
A qui puga trobar el contingut del bagul li dic que si
busque diners no en trobarà. Però si el que vol és trobar
quelcom encara més valuós, aleshores haurà de continuar
buscant. Si ho fa amb prou interés, amb l’ajut del Senyor i per
a la Seua major glòria, el sabrà descobrir".

21
 Vaig restar en silenci uns instants. Allò que es
contava al manuscrit -- vaig pensar -- semblava
increïble. Tanmateix, tot el que ens havia ocorregut fins
aquell moment pareixia també inversemblant, tot i que
era ben real. En qualsevol cas, el manuscrit contenia
determinada informació que ens podia facilitar alguna
pista amb la qual prosseguir la investigació. Si Andreu i
jo havíem buscat l’ajuda de Miquel era perquè ell era, a
més d’amic, un expert en excavacions arqueològiques i
en la història de Castelló i les seues comarques. Ara era
el moment de demostrar-ho.
-- ¿Què penses de tot això, Miquel? -- vaig preguntar.
-- No ho sé. L'escrit sembla antic. A més, el
document conté una sèrie de dades que ens poden
ajudar a determinar quan degué ser escrit. L’autor diu
que un dels pergamins, el que conté el mapa, li’l lliurà a
un morisc quan aquest fou expulsat d’Espanya. I, com
tots sabem, els moriscs foren expulsats l’any 1609. Per
tant, aquest manuscrit degué ser redactat a
començaments del segle XVII.
Miquel féu una pausa i continuà la seua anàlisi.
-- D’altra banda, l’autor diu que, quan tenia quinze
anys i estava a Alcalà de Xivert, el poble sofrí l'atac dels
turcs. Doncs bé, Alcalà de Xivert durant el segle XVI
només sofrí un atac important dels turcs, l'any 1547. Per
tant, l'autor del manuscrit degué nàixer si fa no fa l'any
1532. Si l'autor del manuscrit nasqué al 1532, l’any
1609, quan el degué escriure tindria setanta-set anys.
-- Molt bé -- vaig dir --. Però sabem també que el
convent vell on hem trobat el bagul es començà a
22
construir l'any 1697. Per tant, l'autor del manuscrit no
pogué soterrar-lo sota l'altar de l'església: per aquell any
devia estar ben mort.
-- Tens raó. A més, damunt del lloc on es trobava
soterrat el bagul havia crescut una gran garrofera, la
qual, segons us digué fra Vicent, era molt vella quan es
cremà, a l'incendi de fa uns anys. En conseqüència, el
bagul degué ser enterrat bé al principi de la construcció
del convent, poc després de 1697, o bé no molt més tard
de ser abandonat l'any 1783.
-- Tot això ens obliga a pensar en una tercera persona
-- vaig afegir.
-- Cert. Com a primera hipòtesi, haurem de pensar
que, poc després del 1609, en acabant de morir l’autor
del manuscrit, el bagul degué passar a unes altres mans.
Potser abans de morir li’l lliurà a un amic, o al seu
confessor, ves tu a saber. D’aquesta manera, el bagul
degué passar d’uns a uns altres fins que algú relacionat
amb el convent decidí d’amagar-lo sota l’altar de
l’església.
-- En realitat, són moltes encara les preguntes sense
resposta -- digué Andreu --. ¿On es troba el tresor del
qual parla el manuscrit? Si no es tracta de diners, ¿quin
tipus de tresor és aquest que encara resulta més valuós?
¿Qui i per què amagà el bagul sota el terra de l'església
del monestir?
-- Hem de pensar què cal fer -- conclogué Miquel-- .
El manuscrit que hem trobat fa referència a un tresor.
Per esbrinar de què es tracta cal trobar el mapa que,
segons el seu autor, s'endugué el morisc Toni Sans a
l'exili.
23
 -- Sí -- vaig afegir--. Però nosaltres no som els únics
que anem darrere d'aquest tresor. Els ocupants de la
barca que féu aigües a Algesires, els que conduïen el
cotxe que gairebé ens trau de la carretera i Ahmet,
l'estudiant àrab, també s'hi interessen.
-- Si volem resoldre aquest trencaclosques -- replicà
Miquel -- cal seguir les dues úniques pistes de què
disposem. D'una banda, hem de comprovar als arxius
les dades existents en relació a l'expulsió d’un tal Toni
Sans, el morisc que s’emportà el mapa. D'altra banda,
cal parlar urgentment amb Ahmet, l'estudiant àrab.

Després de les emocions viscudes, dormírem unes

hores al mateix apartament de l’Andreu. L’endemà,
dimarts, ens llevàrem ben de matí per iniciar la
investigació. Segons havíem acordat, en primer lloc
Miquel es disposà a ensumar el rastre de Toni Sans.
Els prestatges de l'arxiu històric provincial estaven
farcits de llibres de fulls grocs pel pas del temps, escrits
en lletres no gens fàcils de comprendre. Carme,
l'arxivera, era una dona que, tot i que havia superat amb
escreix els quaranta anys, encara deixava bocabadats els
que la veien passar.
Miquel i Anna eren bons amics, i no hi hagué
problemes perquè el jove i atractiu professor pogués
accedir als documents que necessitava per a esbrinar si
entre els moriscs expulsats l'any 1609 es trobava algú
anomenat Toni Sans.
24
 Com a persona avesada, Miquel no tardà a
localitzar tots els vells papers que es conservaven en
relació a l’expulsió. El Decret d’expulsió dels moriscs,
subscrit pel Rei Felip II, fou publicat solemnement a
València el 22 de setembre de 1609. Segons els
documents que examinà Miquel, fent complir aquest
Decret, els soldats reials custodiaren els moriscs fins als
ports des d'on els vaixells els havien de conduir al nord
d'Àfrica. Els moriscs de Castelló foren traslladats als
ports de Vinaròs i de Moncofa. Miquel començà a
examinar els noms de la llarga llista de moriscs que
partiren des del port de Moncofa. Hi havia més de
quatre mil. Després d'una hora de treball, Miquel trobà
allò que buscava. El 19 d'octubre de 1609 un vaixell
salpà de Moncofa carregat amb un nombrós grup de
moriscs. Normalment, la destinació d'aquells vaixells
que salpaven de Moncofa era el port africà d'Orà;
tanmateix, aquell vaixell es dirigí al port de Bejaïa, una
important població nord-africana que formà part de
l'imperi espanyol l'any 1510. El funcionari reial
encarregat d'organitzar l'expulsió enregistrà el nom i el
cognom de tots els que foren obligats a partir dins
d'aquell vaixell. Segons es podia llegir en el document,
uns dels moriscs que hi viatjava s'anomenava Toni
Sans, el qual, segons l’escrit, havia nascut al poble de
Benicàssim.
-- Ja tinc el que buscava -- digué Miquel a l'arxivera
exultant de satisfacció.
Fet aquest descobriment, que confirmava la versió
del manuscrit que havíem trobat, Miquel es dirigí a les
oficines de la Universitat, a la carretera de Borriol. Calia
25
aconseguir informació sobre aquell alumne àrab que
havia “visitat” la casa del nostre amic.

Una xica rossa, amb minifaldilla, mitges negres i

sostenidors marca "Wondebra" treballava acuradament
davant un ordinador de l'última generació. De sobte,
deixà la seua faena, s'aixecà i, bellugant el cos de forma
seductora, es dirigí a la porta del seu despatx, on es
trobà amb un nouvingut. La jove l'abraçà i, després de
donar-li un bes, exclamà:
-- ¡Miquel! ¡Quant de bo tornar a veure't!. Mira que
em tens abandonada.
Miquel, durant uns segons, es deixà abraçar. Feia
unes setmanes havia tingut una aventura amb Tere, una
de les secretàries de la Universitat, però ell ja donava
per finalitzada aquella curta relació. Tanmateix, estava
clar que la xica no n'havia tingut prou.
-- Però ¡què bona estàs! -- digué, recordant les hores
passades en companyia de la jove al carrer de la Lluna.
Després de tot allò que ens havia succeït la nit
anterior, i per a saber on vivia Ahmet, l’estudiant àrab
que havíem vist eixir de la casa de Miquel, el meu amic
decidí utilitzar les seues influències dins l'entramat
burocràtic de la Universitat.
-- Necessite que em faces un xicotet favor. He de
ficar-me en contacte amb un alumne àrab del seminari
que dirigesc. Tots dos estem fent un treball
d'investigació i tinc que parlar amb ell urgentment. Vull

26
que tu em busques a l'ordinador la seua adreça a
Castelló.
Tere, que encara semblava enamorada de Miquel, no
posà cap problema.
-- Veiem -- digué mentre teclejava l'ordinador -- Ací
està. Ahmet Ben Alí, nascut a Alger. Està allotjat a
l'Hostal Amat, al carrer Governador.
-- Gràcies Tere. Per cert, dissabte a la nit, ¿estàs
lliure?- s’insinuà Miquel fent-li l'ullet.

Assabentats de l’èxit de les perquisicions de Miquel,

ens disposàrem tots tres a donar el següent pas.
Al carrer Governador un trànsit intens i els cotxes
aparcats en doble fila produïen un embús que la policia
municipal s'entossudia a desfer. Andreu i jo ens
reunírem amb Miquel en un bar atapeït d'homes que
gaudien del seu esmorzar. Després de devorar sengles
entrepans, el meu de calamars amb maonesa, tots tres
ens disposàrem a personar-nos a l'Hostal Amat per a
buscar Ahmet i aclarir amb ell algunes coses. ¿Què feia
dilluns a la nit eixint del portal de Miquel? ¿Què hi
havia estat buscant? ¿Per què havia forçat la porta i
escorcollat la vivenda del meu amic? ¿Tenia res a veure
amb el conductor d’aquell vehicle que gairebé acaba
amb nosaltres quan baixàvem del Desert de les Palmes?
Aquestes eren algunes de les preguntes que calia fer-li.

27
 A la recepció del modest Hostal trobàrem
l'encarregat, el qual ens informà que l’estudiant àrab
romania a la seua habitació, la número 314. Ens
convidà que pujàrem, ja que, com les habitacions no
posseïen telèfon, no podia avisar-lo de la nostra
arribada.
-- Podeu pujar i buscar l’habitació -- ens digué, sense
alçar la vista de la pàgina d’esport del periòdic.
Començàrem a pujar per les escales, ja que la pensió
tampoc tenia ascensor. No teníem traçat cap pla concret
per a fer parlar Ahmet, però ja era massa tard per a
pensar-ne un. En arribar al tercer pis buscàrem el
número d'habitació 314.
Per fi trobàrem la porta. Quan ens disposàvem a
trucar ens adonàrem tot sorpresos que la porta no estava
tancada. No obstant això, abans d'entrar la colpejàrem.
Ningú no respongué.
-- ¿Què fem? -- vaig preguntar-- El recepcionista ens
ha dit que Ahmet estava a l'habitació. ¿Hi entrem?
Miquel no contestà. Empentà la porta, que s'obrí de
bat a bat. A l'habitació no hi havia cap persona.
Tanmateix, la porta de la cambra de bany romania
tancada en clau.
-- Hauríem de baixar per contar-li-ho a l'encarregat
de l'Hostal -- vaig dir --. Tot açò sembla estrany.
Els meus amics em feren cas. Als pocs minuts
estàvem una altra vegada dins l'habitació d'Ahmet,
acompanyats de Joan, l'encarregat de l'Hostal, el qual
duia la clau per obrir la cambra de bany. L'home estava
preocupat perquè estava segur que Ahmet no havia eixit
de l'hotel.
28
 -- No fa ni mitja hora que he parlat amb ell. M'havia
donat un número de telèfon d'Algèria perquè li
aconseguís la trucada a cobrament revertit -- confessà.
Joan introduí la clau mestra al pany i la porta de la
cambra de bany s'obrí. El llum estava encés. L’espill
estava entelat pel baf.
-- Passem -- ordenà Miquel.
Ell fou el primer a entrar. Darrere el seguí
l’encarregat i Andreu. Jo, que no em considere cap
heroi, vaig ser l’últim.
-- ¡¡Mireu!! -- xisclà Miquel, assenyalant la banyera.
Tot esglaiat vaig mirar allà on assenyalava el meu
amic. Dins la banyera jeia de bocaterrosa un cos nu i
inert. L'encarregat de l'hostal s'acostà i l'examinà,
girant-li el cap. Es tractava d'Ahmet: algú l'havia
assassinat d'un tir a la nuca.

29
 V

Quan l'inspector de policia acabà els interrogatoris

poguérem per fi abandonar l'Hostal Amat. Joan,
l'encarregat, acompanyat del policia, del jutge i del
metge forense, romangué a l'habitació en què havia
ocorregut l'assassinat, mentre nosaltres tres baixàvem
per l'escala a la recepció. Al costat del telèfon que hi
havia damunt el taulell de la recepció vaig veure un full
amb uns números gargotejats. No m’ho vaig pensar,
m'hi vaig acostar i vaig copiar el seu contingut: un
número de deu xifres. Amb tota seguretat es tractava del
número del telèfon al qual havia volgut trucar Ahmet
minuts abans de ser assassinat.
Ja al carrer, Andreu fou el primer a parlar.
-- Ara he d'anar al despatx un moment. Per si de cas,
aprofitaré per a fer unes còpies del pergamí que hem
trobat amb els tres senyals.
-- Molt bé. Ens veurem més tard -- li vaig contestar.
Miquel em proposà d'anar a sa casa. No hi havia
estat des de la nit anterior i caldria canviar el pany de la
porta i ordenar tota l'escampadissa. A més a més,
havíem d’ordenar les idees i decidir els passos que
anàvem a donar.
Agarràrem el cotxe del meu amic, que estava aparcat
davant la piscina provincial, i ens dirigírem al carrer de
la Lluna. Eren ja més de les quatre de la vesprada i el
trànsit era escàs.

30
 Miquel, amb el comandament a distància, obrí la
porta del garatge i entràrem a l'aparcament subterrani.
Els llums s'encengueren i aparcàrem el vehicle a la plaça
propietat del meu amic. Poc abans de baixar del cotxe,
oírem el soroll de la porta metàl—lica que es tancava.
A partir d'aquest moment tot succeí molt ràpid. De
darrere d'un dels cotxes aparcats isqué un home que
xisclà i ens encanonà amb una pistola.
-- Esteu-vos quiets -- ens cridà amb accent estranger.
L'obeírem i alçàrem les mans.
-- ¿Vols diners? -- demanà Miquel.
-- Vosaltres ja sabeu què és el que busque -- fou la
seua resposta.
Miquel arronsà els muscles:
-- No sé de què parles.
-- I tant que ho saps.
L'home que ens amenaçava vestia un xandall blau i
sabatilles esportives, era de raça àrab i una espessa
barba li cobria la cara.
-- Si no em doneu ara mateix el que heu trobat i que
ens pertany us mataré -- amenaçà l'àrab, tot enfurismat.
De sobte, els llums del garatge, com que ja havien
transcorregut uns minuts des que hi entràrem,
s’apagaren i es quedà tot a fosques. Miquel i jo
aprofitàrem aquest esdeveniment per a llançar-nos a
terra. L'àrab disparà la pistola, però errà el tir.
-- Vine, buscarem la porta d'eixida -- em xiuxiuejà a
l'oïda Miquel -- Com més prompte isquem d'ací millor.
Des de l'improvisat amagatall que, rere d'un cotxe,
havíem trobat poguérem oir les petjades de l'àrab que
s'hi acostava. Sense pensar-s'ho Miquel es llançà
31
damunt seu. Aquell atac a la impensada el sorprengué,
la pistola saltà per l'aire, fora de control, i l’atacant
caigué de tos, cosa que aprofitàrem per a aconseguir
arribar a la porta de l'ascensor, el qual només es podia
utilitzar fent servir una clau que tragué Miquel de la
butxaca.
Muntàrem a l'ascensor, el qual engegà segons abans
que el nostre perseguidor intentàs obrir la porta.
L'ascensor s'aturà a la planta baixa i des del portal
isquérem al carrer.
-- ¿Què fem ara? -- vaig preguntar.
-- Primer de tot fugir corrents -- xisclà Miquel --. Tan
prompte com l'àrab puga eixir del garatge de segur que
vindrà de bell nou a per nosaltres.
-- Jo tinc el cotxe aparcat al carrer de la Comanda
Fadrell -- vaig dir mentre corríem --. Anem-hi.
Als pocs minuts arribàrem on estava aparcat el cotxe.
Hi muntàrem a corre-cuita i fugírem.
-- ¿On anem? -- vaig preguntar.
-- Tinc la clau de l'apartament de l’Andreu a
Benicàssim. Assegurem-nos que ningú no ens segueix i
després anem-hi.
Vaig agafar l'Avinguda del Mar en direcció al Grau.
Els dos restàvem muts, afectats encara pel que ens havia
succeït.
-- Tot açò sembla molt estrany -- fou la veu de
Miquel la que trencà el silenci--. Ens han intentat traure
de la carretera, han escorcollat ma casa, han assassinat
Ahmet i ara un altre àrab ens apunta amb una pistola i
amenaça de matar-nos si no li donem el contingut del

32
bagul. Però, ¿què passa?, ¿qui és aquesta gent que
s'interessa tant per la història del mapa i del tresor?
-- No ho sé. Però és clar que correm un greu perill.
-- Sí: algú està disposat fins i tot a matar per posseir
aquests pergamins. Tindrem que fer alguna cosa. Hem
de prendre la iniciativa.
Quan arribàrem a l'apartament, primer de tot vaig
telefonar Andreu per comprovar que estava bé, ja que
temia que no hagués rebut també la visita d'algun
malfactor.
En acabant de parlar amb l’Andreu, vaig recordar
que a la butxaca del pantaló tenia el full en el qual havia
copiat el número que es trobava al costat del telèfon de
la recepció de l'Hostal Amat.
-- Busca la guia telefònica, Miquel. Hem de
comprovar una cosa.
Miquel em lliurà la guia i vaig buscar l'apartat de
comunicacions internacionals de les pàgines
informatives. El número que havia copiat començava
per 2135. Segons vaig comprovar a la guia, el codi 213
era el d'Algèria.
-- Mira. Ahmet intentà trucar per telèfon a Algèria...
Espera un moment. La quarta xifra del número
correspon a un dels vuit districtes telefònics en què es
divideix l'Estat algerià.
Tot nerviós vaig buscar a la guia la província
algeriana a la qual corresponia aquella xifra. No sense
certa dificultat, vaig trobar el que buscava.
-- ¡Açò sí que és interessant!
-- ¿Què és? -- exclamà Miquel.

33
 -- ¡La població a la qual correspon el quart número
és Bejaïa! El mateix poble algerià al qual fou expulsat el
morisc Toni Sans l'any 1609.
-- ¡Dimonis! ¡No pot ser tan sols una coincidència!
En efecte. Pel que sabíem, el mapa que, superposat
al pergamí que havíem trobat dins el bagul, assenyalava
el lloc on es localitzava el tresor se l’havia endut el
morisc Toni Sans al poble algerià de Bejaïa. I ara
resultava que Ahmet, l’estudiant algerià que havia
assaltat el pis de Miquel, poc abans de ser assassinat
havia intentat telefonar a algú que vivia també al poble
de Bejaïa. No podia ser només una casualitat. La clau
per a resoldre el misteri estava en aquest municipi
algerià. Arribat a aquest punt, calia pendre una decisió.
-- Hem d’anar a Bejaïa -- vaig dir --. I per a fer
aquest viatge necessitem l'ajuda del meu amic Joaquim
Roig. Ningú podrà fer-ho millor que ell.

34
 VI

Hi ha certs moments a la vida en els quals, davant

determinats esdeveniments, es produís una
transformació que permet el reeiximent de facetes de la
nostra personalitat que gairebé ningú havia pogut
besllumar. És això, segurament, el que explica el canvi
que vaig experimentar, gràcies al qual vaig abandonar
definitivament la tranquil—litat de la llar i em vaig
llançar plenament i irreversible a l’aventura.
El cap d'estació féu el senyal i l'Interciutat es posà
lentament en marxa. Des de la finestreta del
compartiment vaig veure l'andana que s'allunyava, el
pas a nivell amb la caseta del guardabarrera i, després,
els afores de la ciutat.
Havien transcorregut uns dies des que trobàrem el
cadàver del malaguanyat Ahmet. Mercé, Anna i els
xiquets estaven sans i estalvis a Algesires, sota la
protecció del meu sogre. Andreu i Miquel s'havien
refugiat a la casa d'un amic en un poble de la muntanya.
I jo, mentrestant, anticipant les vacances, havia agafat
aquell tren amb destinació Madrid per parlar amb
Joaquim Roig.

L'andana de l'estació de Chamartí, a Madrid, estava

de gom a gom. L'Interciutat havia arribat amb un
35
lleuger retard, però encara faltaven dues hores fins a les
vuit i mitja, hora en què havia quedat amb Joaquim
Roig per a sopar.
Carregat amb l'equipatge, vaig agafar un taxi que em
conduí a l'hotel en què m'allotjaria, el qual s'emplaçava
al centre de Madrid, prop del restaurant on soparíem.
A les vuit i mitja en punt vaig entrar al restaurant. En
una taula vaig veure el meu amic: un individu encara
jove, baixet, gras, que calbejava ja al front, proveït
d’unes ulleres fosques que dissimulaven una severa
miopia.
Joaquim Roig havia sigut company meu de pis a
València, quan estudiàvem a la Universitat. Joaquim
ara era físic i treballava en una empresa de l'INI. Però
aquell treball oficial no era més que una tapadora, ja
que la vertadera professió de Joaquim, malgrat la seua
aparença, era la d’agent del CESID, el servei secret
espanyol. Poques persones ho sabien, però jo n'era una.
Joaquim havia sigut reclutat com a agent del CESID
feia deu anys. Els serveis d'intel—ligència i espionatge
espanyols, creats per Carrero Blanco durant el
franquisme, havien sofert una reestructuració en arribar
la democràcia. Però, en realitat, foren els socialistes els
qui volgueren potenciar-los, segurament per aconseguir
així igualar-se a les altres potències internacionals. El
meu amic, recent acabada la carrera, pogué ingressar-hi.
-- ¿Què és de la teua vida, Joaquim?.
-- Bé. No puc queixar-me.
Fetes les salutacions, i després que el cambrer ens
prengués nota del que menjaríem, comencí a plantejar-
li l'assumpte pel qual havia anat a veure'l.
36
 Li vaig contar tot el que ens havia ocorregut, des de
la trobada del bagul fins a l'assassinat d'Ahmet i la
coincidència entre el nom del poble algerià al qual fou
expulsat el morisc Toni Sans i el districte telefònic que
corresponia al número al qual havia volgut cridar abans
de morir.
-- Des de fa uns mesos -- em digué -- estem
assabentats que un grup de terroristes algerians,
integrants d'una organització integrista islàmica, ha
entrat a Espanya, desconeixem encara per a què. Fa
unes setmanes un d'ells fou localitzat a València. Es
tracta de gent molt perillosa. Potser la mort d'Ahmet hi
estiga relacionada.
El cambrer ens serví l'ensalada i els entremesos.
Aleshores, li vaig dir que havíem decidit de viatjar a
Algèria per visitar el poble de Bejaïa i buscar el mapa
que s'endugué Toni Sans.
-- Necessite que la teua organització em localitze les
dades i l'adreça del titular del telèfon amb el qual volgué
parlar Ahmet el dia que fou assassinat. No crec que això
supose gran dificultat per a vosaltres.
-- És clar que no -- em respongué -- El CESID
col.labora amb altres serveis d'intel—ligència europeus
per apaivagar la situació política algeriana. Com tu
saps, els grups integristes intenten enderrocar l'actual
govern moderat i prooccidental. Gairebé tots els dies es
produeixen avalots i atemptats. La caiguda d'Algèria a
mans dels integristes seria funesta per a la seguretat
europea, en especial per a la d'Espanya. Per tot això, el
CESID té una bona xarxa d'agents a Algèria i serà molt
fàcil esbrinar l'adreça que busqueu.
37
 -- És molt important per a nosaltres localitzar aquesta
persona. És l’única pista que tenim.
-- No et preocupes. Parlaré amb el meu cap
d’operacions i demà et donaré la resposta.

L'endemà, ben de matí, em despertà el servei

d'habitacions de l'hotel en què m'allotjava. Després de
desdejunar-me, em dirigí a peu al carrer Sagasta, a
l'immoble en què té les oficines l'Institut Nacional de la
Dona. A la porta de l'edifici oficial, un guarda jurat em
demanà el nom i els cognoms, i també el número del
document nacional d'identitat. Fetes les comprovacions
escaients, el guarda em deixà passar. Al final del
passadís es trobava el despatx del Cap del Servei
d'Atenció a la Dona Maltractada. Vaig colpejar la porta.
Una jove amb aspecte seriós em féu entrar i
m'acompanyà fins a una altra porta, darrere de la qual
hi havia un ascensor. Hi muntàrem i l'ascensor es posà
en marxa. Després d'una estona, la jove obrí la porta de
l'ascensor i entràrem en una habitació gran, sense
finestres. Ens trobàvem a la seu central del CESID a
Madrid.
Joaquim isqué a rebre'm acompanyat d'un home alt,
prim i calb, que devia tindre ja els seixanta anys. Vestia
de paisà, però debia ser militar.
-- Et presente Ismael Marote. És el cap d’operacions
especials. Ja li he contat la nostra entrevista d'ahir al
restaurant.
38
 -- Hem estudiat el vostre cas -- començà a parlar
aquell home --. Créiem que podem ajudar-vos. Ara bé, a
canvi vosaltres haureu de fer-nos un xicotet favor. Es
tracta d'un treball fàcil i gens perillós. Si accepteu,
l'organització es farà càrrec de totes les despeses del
vostre viatge a Bejaïa.
-- El CESID -- continuà Joaquim -- necessita passar
uns documents de vital importància a un dels seus
agents, que s'ha tingut que amagar en un poble que es
troba prop de Bejaïa. Tots els nostres agents són molt
coneguts pels integristes musulmans. En canvi, a
vosaltres no us coneixen. Per tant, podeu aprofitar el
vostre viatge per a posar-vos en contacte, sense que
ningú no sospite, amb el nostre agent. A més, us
proporcionarem tot allò que us puga fer falta.
Ismael Marote em donà un sobre:
-- En la situació actual no és fàcil accedir a Algèria.
Ahí dins -- em digué -- tens tres bitllets d'avió de
València a Madrid i de Madrid a Alger; a més, hi ha
també els tres passaports i els tres visats oficials del
govern algerià necessaris, amb unes noves identitats
que, per a la vostra major seguretat, us hem preparat.
-- Us fareu passar per tres capellans espanyols -- fou
Joaquim qui continuà parlant -- que van a Algèria per
organitzar la repatriació dels últims religiosos que
encara queden en aquell país.
Feia pocs mesos unes religioses espanyoles havien
sigut assassinades a Alger per un grup integrista. Per
tant, no semblava gaire raonable que per a garantir la
nostra seguretat el CESID volgués fer-nos passar per
capellans. Vaig protestar:
39
 -- ¿No correrem encara més perill amb aquestes
noves identitats? Els religiosos estrangers són objectiu
prioritari dels atemptats dels terroristes algerians.
-- Per descomptat -- em tranquil—litzà el meu amic-
- nosaltres estem ben assabentats de la situació dels
religiosos espanyols a Algèria. Però, segons la
documentació que us hem lliurat, la vostra missió és
preparar la tornada al territori espanyol de les
comunitats religioses que hi queden. Un dels objectius
dels integristes és aconseguir que aquestes comunitats
abandonen el país. En conseqüència, si caeu a les seues
mans, només tindreu que ensenyar-los els documents i
de segur que us alliberaran de seguida. A més a més,
tampoc farà falta que us disfresseu amb sotanes i
alçacolls. Anireu vestits de paisà, amb pantaló vaquer i
roba esportiva, com fan els capellans moderns.
-- ¿Tot açò no serà perillós? -- vaig objectar.
-- No estareu més segurs si feu el viatge a Bejaïa pel
vostre compte -- em contestà el cap de Joaquim.
-- Bé. I ¿què passa amb el número de telèfon que et
vaig donar?, ¿haveu localitzat el propietari?
-- Quan agafeu l'avió a l'aeroport de Barajas et
donaré el nom i l’adreça i també les últimes
instruccions. D’altra banda, al Banc Nacional d'Algèria
disposareu d'un compte corrent al vostre nom per les
despeses que pugueu tindre.
Vaig preguntar si la utilització d'aquells diners que
em donaven no seria il—legal. Em digueren que no havia
de preocupar-me: es tractava de fons reservats del
Ministeri d'Assumptes Exteriors que no estaven
sotmesos a cap tipus de control.
40
 -- Al compte corrent només tindreu un milió de
pessetes. Això no és res; nosaltres estem acostumats a
xifres molt més grosses -- em digué Marote amb un
somriure.
No vaig voler fer més objeccions. Al cap i a la fi, ells
devien saber el que feien. Jo, per si de cas, pensava
demanar factures de totes les despeses.
-- Confia en mi -- digué Miquel --. Gràcies al CESID
no només podreu localitzar fàcilment la persona que
busqueu, sinó que també us assegureu la nostra
protecció durant el viatge. I, per què no dir-ho, a més a
més prestareu, sense cap risc, un gran servei al nostre
país.
L’apel—lació al sentiment patriòtic no aconseguí per
callar els meus temors. No obstant això, i considerant el
punt al qual havíem arribat, vaig decidir acceptar i
continuar endavant. Si, a més, ens guanyàvem una
condecoració, millor que millor.
L’entrevista havia conclòs. Em vaig acomiadar de
Marote, i Joaquim m’acompanyà a la porta de l’edifici.
-- Que tingues bon viatge, Xavier. Ens veurem a
l’aeroport de Barajas.
-- D’acord Joaquim. I gràcies per tot.
Aquell mateix dia, després d'arreplegar l'equipatge de
l'hotel, el compte del qual vaig pagar de la meua
butxaca, em vaig tornar a Castelló amb l'Interciutat de
les quatre de la vesprada.

41
 VII

Els sis-cents habitants d'aquell poble dormien

tranquils i confiats mentre, a trenc d'alba, un home gras
caminava cap a una construcció aïllada, emplaçada als
afores del municipi, en la qual es trobava el dipòsit
general que proveïa d'aigua a la població. Com tots els
dies, Lluís es disposava a complir les seues obligacions.
En arribar al dipòsit, engegà el motor de l'aigua.
Després, esbufegant per l'esforç que acabava de fer,
s'endinsà per un camí que conduïa a un mas abandonat.
Lluís era l'agutzil de l'Ajuntament d'aquell poble. El
seu treball l'obligava a matinar. A més d'engegar els
motors del dipòsit municipal de l'aigua, havia d'ocupar-
se del manteniment de la depuradora, de recollir les
escombraries, de la neteja dels carrers, del cobrament de
les taxes i d'un munt de coses més. Però, ara encara en
tenia una altra, d'obligació: havia de tindre cura de
l’Andreu i de Miquel, a qui tenia amagats dins el mas.
Jo, abans de treballar per a la Comunitat Autònoma,
havia sigut durant uns anys secretari de l'Ajuntament
d'aquell poble. Quan, després de la mort d'Ahmet,
tinguérem que buscar un amagatall segur per als meus
amics, mentre jo me n'anava a Madrid, vaig pensar en
42
Lluís, el qual disposà tot allò que era necessari per
allotjar-los.
Lluís, a més d'agutzil municipal, era també el
curandero del poble. A les cinc de la vesprada, quan el
metge acabava la seua jornada laboral, ell es feia càrrec
de les urgències sanitàries. Si bé la seua especialitat eren
els ossos trencats i les luxacions, també sabia ficar remei
a qualsevol tipus de dolor, i només en casos greus
aconsellava d'anar al Servei d'Urgències de l'Hospital de
Castelló. Ningú no li havia ensenyat aquella faena.
Segons ell, es tractava d'un do natural que havia
adquirit a causa d'haver nascut una nit de lluna plena i
d'haver tingut un germanet bessó, que morí a les poques
hores de nàixer. El fet és que Lluís encertava la malaltia
tan sols prenent el pols del malalt.
Aquella nit havia assistit una vella que s'havia luxat
el turmell. Després de dormir poc més de dues hores,
l'agutzil havia agafat uns queviures, els havia introduït
en una bossa i se n'havia anat cap al dipòsit de l'aigua i,
més tard, cap al mas.
Des de la nit passada jo em trobava també al mas. A
les deu de la nit vaig arribar a l'estació de tren a
Castelló, des d' on vaig agafar un taxi que em conduí a
la casa de Lluís. A les dotze de la nit ja m'havia reunit
amb els meus companys.
Aquell matí, quan Lluís arribà entre dues clarors al
mas amb els queviures, tots quatre ens desdejunàrem
menjant la carn freda que ens dugué en el portaviandes i
bevent el café que portava en el termos. Jo ja els havia
contat les meues aventures a la capital del Regne, i tant
Andreu com Miquel estigueren d'acord d'acceptar
43
l'ajuda que Joaquim ens facilitava: tindríem les despeses
cobertes i, a canvi, només hauríem de lliurar uns
documents a un agent del CESID a Algèria.
La veritat és que els meus coneixements sobre la
situació política d'Algèria eren escassos. Miquel, la
saviesa del qual era enciclopèdica, ens il—lustrà sobre la
història del jove Estat àrab.
Des de la segona meitat del segle XIX Algèria era
una colònia francesa. El règim de colonització dels
francesos establí una forta segregació entre els colons i
els nadius, cosa que produí por a poc un moviment de
resistència entre la població àrab. Cap a l'any 1930
sorgiren els primers grups nacionalistes, els quals es
radicalitzaren en acabar la II Guerra Mundial. Totes
aquestes organitzacions nacionalistes s’uniren l'any
1954 dins el Front d'Alliberament Nacional.
El Front d'Alliberament Nacional encapçalà la lluita
contra els francesos i, finalment, després de diversos
avatars, el 3 de juliol de 1961 Algèria aconseguí la seua
independència. En realitat, la independència no
suposà per al nou Estat àrab l’establiment d’una
vertadera democràcia ja que s’instaurà un sistema
autoritari de partit únic.
Però, a finals de la dècada dels vuitanta la societat
algeriana, impregnada de les idees de llibertat pròpies
dels països occidentals, exigí la reforma del règim. Sota
la Presidència del coronel Chadli, Algèria inicià la seua
particular transició política d’un sistema autoritari a un
règim democràtic.
L'any 1990 se celebraren les primeres eleccions
municipals multipartidistes i, contra tot pronòstic, el
44
triomf fou del Front Islàmic de Salvació, el partit dels
fundamentalistes islàmics, que pretenia la transformació
d'Algèria en un Estat teocràtic. Per fi, al desembre de
1991 s’efectuà la primera volta de les eleccions per a
elegir democràticament el Parlament Nacional, i el
triomf del Front Islàmic de Salvació fou espectacular.
Al gener de 1992 s'havia de celebrar la segona volta,
però per a evitar la victòria dels fundamentalistes, el
President de la República dimití i quedà suspés el procés
electoral, prenent el poder un comité militar, que
il.legalitzà el Front Islàmic de Salvació.
Des d'aquell moment Algèria vivia una guerra civil
no declarada entre l'exèrcit i els integristes islàmics, els
quals s'havien agrupat en l'organització terrorista Grup
Islàmic Armat. Els tres últims anys el nombre de morts
arribava ja a més de trenta mil. Ningú no havia escapat
d'aquesta violència, i fins i tot el mateix Bufiat, el
President de la República que havia substituït Chadli,
fou assassinat el mes de juny de 1992. I ara, des de feia
uns mesos, el Grup Islàmic Armat duia a terme una
acarnissada campanya d'atemptats contra els
periodistes, contra els estrangers i contra les dones que
no se sometien a les estrictes lleis de l'Islam.
Aquell era el país al qual nosaltres tres viatjaríem per
buscar un mapa que, feia ja més de tres-cents vuitanta
anys, s'emportà Toni Sans, el morisc que també fou
víctima d'un altre tipus d'intolerància religiosa.

45
 VIII

A les cinc i mitja del matí del dilluns tretze de març,

un cotxe enfilà la carretera comarcal C-232 en direcció a
Castelló. Després de passar l'Alcora, el vehicle agafà les
quatre rotondes que hi ha abans d'arribar al pantà de
Maria Cristina i, vint minuts més tard, passades unes
altres cinc rotondes, s'endinsà en l'autopista per l'accés
Castelló Sud. Mentre Andreu agafava el tiquet de
l’autopista, jo, marejat de tanta rotonda, em vaig
prendre una “Biodramina”. A les set del matí
l'automòbil s'aturava als aparcaments de l'aeroport de
Manises.
El fill major de Lluís ens havia portat a l'aeroport.
Miquel, Andreu i jo ens n'acomiadàrem i pujàrem a
l'avió que ens conduiria a Madrid.
A l'aeroport de Barajas ens esperava Joaquim. L'avió
amb destinació Alger eixia a les quatre de la vesprada, i
no eren més que les deu del matí. Joaquim ens donà les
últimes instruccions.
-- Ací, dins d'aquest maletí, trobareu la
documentació que haureu de lliurar al nostre agent a
Algèria. Dins el maletí teniu diners; a més, disposeu
d'un compte corrent al vostre nom al Banc Nacional
d'Alger, que té sucursals en gairebé totes les poblacions
importants. Quan arribeu a Alger haureu de llogar un
cotxe. Al mateix aeroport ho podeu fer. Passareu la nit a
46
la capital, a l'Hotel Djazair, en el qual disposeu ja
d'unes habitacions reservades. Demà de matí us
dirigireu amb el cotxe llogat al poble de Ben-Musà, que
està a uns cinquanta quilòmetres de Bejaïa. A Ben-
Musà trobareu Fàtima, el nostre agent. Haureu de
buscar un àrab borni que sempre està a la taverna del
poble, el qual us conduirà fins a Fàtima. La vida de
Fàtima corre un greu perill, ja que és objectiu dels grups
terroristes. Li haureu de lliurar la documentació que li
hem preparat, amb la qual podrà abandonar el país. Fet
això, podeu continuar cap a Bejaïa per buscar el vostre
mapa del tresor -- Joaquim somrigué-- . El número del
telèfon que em vau donar correspon a Mustafà Al-Calí,
domiciliat al carrer Ahmed Ougana número 12 de
Bejaïa. I no us oblideu que, en arribar a Alger, us heu de
comportar com si fóreu religiosos.
Prenguérem bona nota de tot allò que Joaquim ens
digué i, assumint el nostre nou paper, ens dirigírem al
pavelló d'eixides de vols internacionals.
Joaquim, que ens acompanyà fins a l'últim moment,
ens acomiadà.
-- Que tingueu molta sort.
-- La necessitarem -- li vaig contestar.
L'avió enfilà la pista d'envol de l’aeroport de Barajas.
No hi havia gaires passatgers: les notícies d'Algèria no
eren com per a animar a ningú a visitar aquell país.
L'hostessa, una jove pèl-roja de cames llargues, distribuí
la premsa entre els viatgers. Les novetats algerianes eren
esgarrifadores: els integristes havien fet esclatar una
bomba a la capital, amb nombrosos ferits i, en pobles de

47
l'interior, havien assassinat de manera esglaiadora dues
xiquetes.
Aterràrem amb plena normalitat i a l'hora prevista a
l'aeroport Houari Boumedian d'Alger. Agafàrem
l'equipatge, maletí inclòs, i ens acostàrem a l'oficina de
la Duana. El funcionari examinà els passaports, que els
trobà en regla, i ens deixà passar. Al mateix aeroport
buscàrem l'Oficina en què havíem de llogar un cotxe.
-- Volem un cotxe de lloguer -- digué Andreu en
francés.
-- Ara no en tenim cap disponible -- contestà
l'encarregat --. En tindré un per a demà de matí.
-- D'acord. Nosaltres ens allotjarem a l'Hotel Djazair.
-- Molt bé. Demà a primera hora tindran el cotxe
preparat a la porta de l'hotel.
L'aeroport Houari Boumedian es troba a dinou
quilòmetres d'Alger. A l'eixida agafàrem un taxi perquè
ens conduís a l'hotel en què passaríem la nit.

La xerrameca dels taxistes devia ser un tret distintiu

del col.lectiu, més enllà de nacions i de fronteres. El
taxista, tan sols comprovà que Andreu parlava bastant
bé el francés, començà la seua xarrada.
-- Des de fa uns mesos és un perill estar al carrer. La
meua dona gairebé ja no sorteix de casa des de fa unes
setmanes. L'única excepció era la d'anar al mercat. Però
el dijous passat ho tinguérem que deixar perquè hagué
una amenaça de bomba i s’estengué el pànic. Això
48
ocorregué al Mercat de Mesoniers. Ara ho comprem tot
al barri. Als meus fills els tinc prohibit que vagen a certs
llocs i que isquen a determinades hores.
Nosaltres tres no badàvem boca.
-- A més, els preus estan pels núvols. Un quilo de
carn val dos-cents noranta dinars. Un quilo de taronges
-- aquell home ja s'havia assabentat que erem valencians
-- està a seixanta o setanta dinars. Les pomes a dos-cents
dinars el quilo. ¡I això que el salari mig d'un treballador
és de quatre mil cinc-cents dinars!
Finalment, arrribàrem a l'hotel. L'establiment, que
abans s'anomenava Saint Georges, era l'hotel més
agradable i luxós de la ciutat, ben conservat i ben regit.
Sopàrem al restaurant de l'hotel i després ens retiràrem a
les habitacions. Dins el maletí Joaquim ens havia
col—locat un mapa de carreteres Michelín, en el qual
estudiàrem l'itinerari que calia fer. El poble de Ben-
Musà es trobava a uns cent cinquanta quilòmetres
d'Alger.
L'endemà, de bon mati, un cotxe marca Peugeot ens
esperava a la porta de l'hotel. En acabant de desdejunar-
nos, pagàrem el compte i ens posàrem en marxa.
Tan sols eixir d'Alger la carretera quedà gairebé
buida de trànsit. Andreu conduïa i jo m’ocupava a mirar
el paisatge. Les carreteres algerianes eren més estretes i
considerablement pitjors que les valencianes. Però no
tot eren desavantatges: de rotondes no hi havia ni una.
A la ràdio escoltàvem l’edició àrab dels “Quaranta
Principals”, entre els quals nosaltres no trobàvem cap
diferència significativa.

49
 -- En quatre hores com a màxim arribarem a Ben-
Musà -- digué Andreu, interrompent la cançó d’un grup
de rock algerià. -- Tenim el dipòsit de la gasolina ple,
per la qual cosa no caldrà parar a repostar-ne.
Tinguérem sort i no trobàrem cap entrebanc en tot el
trajecte. Pel que pareixia, i malgrat les notícies que ens
havien arribat, el Govern algerià controlava les
principals carreteres, i cap grup subversiu ens molestà.
A la una del migdia arribàrem a Ben-Musà. Es
tractava d'un típic poble algerià menut, de cases
blanques i rabassudes. Buscàrem la taverna del poble
per trobar-hi l'home borni del qual ens havia parlat
Joaquim.
L'aspecte de l’única taverna de Ben-Musà era
desastrat. Obrírem la porta i hi entràrem. Asseguts en
unes taules desgavellades hi havia tres àrabs d'aparença
feroç. A un d'ells, rodanxó i barbaclòs, li mancava un
ull: era el nostre home.
Andreu es dirigí a l'home borni en francés i li digué
que volíem parlar-hi. No respongué, però s'aixecà i sortí
de la taverna. Nosaltres el seguírem. Les meues cames
tremolaven.
Ja fora, l'àrab continuà caminant carrer amunt;
després girà a l'esquerra. Ens conduí per carrerons
isolats, estrets i tortuosos. Per fi, arribàrem a un atzucac.
L'àrab ens assenyalà una porta i, dient unes paraules en
la seua llengua, fugí corrents.
-- ¿On vas? -- li vaig cridar, inútilment, perquè, a més
que ja estava molt lluny, li ho vaig dir en valencià,
llengua que aquell maleducat segurament ignorava.

50
 -- Deixa’l -- ordenà Miquel --. L’àrab ja ha complert
el seu treball.
Empentàrem la porta, que s'obrí, i entràrem. Quan
els ulls s'acostumaren a l'obscuritat de la cambra ens
adonàrem que algú ens apuntava amb una metralleta.
Es tractava d'una jove àrab, bruna, de cabells llargs i
llisos, vestida amb una túnica blanca que li cobria fins
els turmells, però que deixava endevinar, sota la tela, les
formes sinuoses d'un cos pletòric de bellesa, amb uns
malucs ben contornejats i uns pits enlairats i generosos.
Uns grans ulls d’atzabeja, uns carnosos llavis de
maduixa que encerclaven unes dents de vori, i un esvelt
coll de cigne completaven el seu retrat. Tots tres
quedàrem bocabadats, no solament per la bellesa de la
dona, sinó també per l'efecte de la metralleta que ens
apuntava.
-- Som amics -- digué Andreu --. Busquem Fàtima.
Venim per ajudar-la.
-- Jo sóc Fàtima -- contestà la xica en espanyol, sense
deixar d'apuntar-nos -- . ¿Què voleu de mi?
-- Venim de part de Joaquim Roig i portem uns
documents que el CESID ha preparat per a tu.
La jove examinà els documents que portàvem dins el
maletí i es convencé que havíem anat per ajudar-la.
Guardà l'arma i ens convidà a passar.
-- Entreu. Us puc preparar un café. ¿O potser preferiu
una til—la? -- digué amb un somriure --. Em sembla que
us he esglaiat.
En acabant de beure la til—la que ens preparà, la jove
àrab se'ns confià plenament i ens contà la seua història.

51
 L'encisadora jove havia fet els seus estudis
universitaris a Madrid, on fou reclutada pels serveis
secrets espanyols, els quals saberen aprofitar el seu
excel—lent do de comandament i li buscaren una
destinació molt especial. La missió per a la qual fou
preparada consistí a ingressar com a agent infiltrat dins
la principal i més perillosa organització integrista
algeriana. Feia un any que en formava part i ja estava
fitxada per la policia algeriana, que desconeixia que
realment treballava per al Govern espanyol.
L'interés del CESID pels moviments integristes
algerians no era una qüestió gratuïta. Algèria era el
nostre principal subministrador de gas natural, i la
inestabilitat política del país produiria greus problemes
d’abastiment a la indústria espanyola. A més a més, a
finals de l'any 1991 els serveis secrets espanyols s'havien
assabentat que els integristes pretenien, si arribaven al
poder, la reconquesta d'allò que ells anomenaven Al-
Andalus. L’atac, segons els plans dels integristes
interceptats pel CESID, començaria a Alacant, des d’on
la invasió s’estendria a la resta de la península. Aquesta
informació determinà que el Govern espanyol, amb el
vist i plau de l’OTAN, organitzàs la infiltració de
Fàtima dins el grup terrorista.
Durant el temps que la jove havia treballat per al
Govern espanyol havia pogut passar informació de gran
importància. Però la seua vida com a espia havia de
finalitzar: l'organització integrista, que feia mesos que
en sospitava, acabà per descobrir-la. Fàtima pogué
escapar, però ara era buscada tant per la policia com

52
pels terroristes. Per ajudar-la, el CESID li havia preparat
una nova identitat.
-- Gràcies als documents que m’haveu lliurat podré
eixir d’Algèria i tornar a Espanya -- ens agraí la jove.
Al crepuscle eixíem de l'amagatall per buscar el cotxe
i fugir d'aquell poble. Els carrerons romanien solitaris i
foscos. Tots quatre caminàvem silenciosos i previnguts
cap a on havíem deixat el vehicle. Quan hi arribàrem
pujàrem al cotxe, engegàrem el motor i abandonàrem el
poble.

53
 IX

Eren més de les onze de la nit quan arribàvem a

Bejaïa. L’enllumenat públic il—luminava l’accés
principal d’aquell important municipi algerià d’uns
seixanta mil habitants. Fundada pels fenicis, Bejaïa es
convertí en una gran metròpoli comercial al segle XI i,
fins i tot, formà part de l’Imperi espanyol durant
cinquanta anys sota el Regnat del rei Carles I. En
l’actualitat el municipi gaudia d’una intensa activitat
comercial al voltant del seu port, que exportava sobretot
petroli: l'or negre arribava des de Hassi Massaoud
gràcies a un oleoducte de sis-cents seixanta quilòmetres.
-- Haurem de buscar un allotjament -- exclamà
Miquel que, des que havia vist Fàtima, no li llevava els
ulls de damunt i era tot amabilitat.
-- Jo conec un hotel que podria servir-nos -- contestà
Fàtima, que pareixia també especialment amable amb
Miquel.
Fàtima ens conduí a l'Hotel d'Orient. Ens
enregistràrem fent ús dels documents d'identificació que
el CESID ens havia preparat i l'empleat no en sospità.
Mentre Miquel i Fàtima es feien l'ullet l'un a l'altre,
Andreu i jo pujàrem les maletes a les habitacions. Mitja
hora després estàvem tots quatre sopant al restaurant de
l'hotel. La jove havia abandonat la indumentària
musulmana i anava vestida segons el costum occidental,
amb la qual cosa la seua bellesa augmentava si cap.

54
 Nosaltres li havíem contat la nostra història i la xica
estava disposada a ajudar-nos.
-- Conec bastant bé els carrers de Bejaïa i us podré
ajudar.
-- ¿És que havies estat ací abans? -- li vaig dir.
-- Sí: quan formava part del grup integrista venie
sovint a Bejaïa. És clar que aleshores no sopava en bons
restaurants, però conec el poble i la rodalia prou bé.
-- ¿Quin tipus de faena feies en l'organització? --
preguntà Miquel, encuriosit.
-- No sigues ximple, Miquel -- contestà la jove -- . Hi
ha coses que una espia no pot contar a ningú. Formen
part del secret professional. Ja us he contat prou coses.
M’he limitat a complir el paper que el CESID m'havia
preparat.
-- I, ¿com és que començaren a sospitar? -- preguntà
Andreu.
-- Fou fa uns mesos, quan el grup integrista començà
a assassinar dones i periodistes. M’ordenaren que
assassinara una xiqueta de dotze anys i jo em vaig
negar. Al poc de temps hagué de fugir.
Continuàrem xarrant durant tot el sopar. Miquel i
Fàtima no cessaven d'intercanviar-se miradetes i
somriures. En acabar les postres, després de prendre
café, Andreu i jo anàrem a les habitacions per cridar per
telèfon a les nostres dones. Miquel i Fàtima seguiren la
sobretaula.
L'endemà Miquel, Andreu i jo ens reunírem a la
cafeteria de l'hotel per desdejunar-nos. Fàtima estava
encara a l'habitació, acabant-se d'arreglar.

55
 -- Què, ¿com has passat la nit? -- li vaig dir amb sorna
a Miquel.
-- ¡Bé! ¿Per què m'ho preguntes? -- respongué
l'interpel—lat, fent el desentés.
-- ¿És que t'han donat carabassa? -- insistí Andreu.
-- ¡Prou broma! -- cridà Miquel tot empipat.
-- No t'ho prengues malament, home -- vaig dir --
t’ho dic de per riure.
Aleshores entrà a la cafeteria Fàtima que, acostant-se
a Miquel, i mirant-li els ulls, li xiuxiuejà:
-- Bon dia, Miquel.
El centelleig dels ulls de la jove permetia albirar que
ella tampoc no era aliena al sentiment que començava a
brollar en el nostre amic. Després, l'embadalidora jove
es dirigí a Andreu i a mi:
-- Bon dia a vosaltres dos també.
El rostre de Miquel estava encés. El nostre amic
estava acostumat a tindre èxit amb les dones. El seu
atractiu físic, unit a la seua intel—ligència, el convertien
en un ser privilegiat en allò que feia referència a la
relació amb l'altre sexe. Miquel no es podia considerar
un femeller, però sí era cert que moltes xiques havien
passat per la seua vida. Tanmateix, fins ara, no havia
perdut els sentits de debò per cap. Però, pel que
semblava, ara sí que la fletxa de Cupido l'havia ferit
mortalment.
En acabant de desdejunar-nos agafàrem el cotxe que
teníem llogat i ens dirigírem al carrer Ahmed Ougana,
on vivia Mustafà Al-Calí, la persona amb qui volgué
parlar Ahmet el dia que l’assassinaren. L'activitat del

56
port generava un trànsit constant de vehicles pels
principals carrers.
A les deu del matí arribàrem al carrer Ahmed
Ougana. El número 12 corresponia a un bloc
d'habitatges de quatre pisos d'alçària. En passar el
llindar de la casa ensopegàrem amb una dona vella,
vestida segons el costum tradicional musulmà. Fàtima,
en àrab, li preguntà per la porta de l'habitatge de
Mustafà Al-Calí, però la vella fugí espaordida.
Decidírem de mirar les bústies que hi havia al portal, i
així poguérem esbrinar que Mustafà vivia al tercer pis,
porta C.
Pujàrem i trucàrem el timbre, però ningú no
respongué. Un xiquet d'uns dotze anys isqué d'una altra
de les portes del replanell i se'ns acostà.
-- ¿Busquen el professor? -- ens digué en àrab --. Ell
no hi és.
-- ¿Saps on el podem trobar? -- preguntà Fàtima.
-- ¿És que no us haveu assabentat?. Ahir vingueren
uns homes i se l’emportaren a la força. Jo estava a casa,
vaig sentir un fort soroll al replanell i ho vaig veure tot
des de l'espiell de la porta. Més tard la policia digué que
l'havia segrestat un grup terrorista.
La mare del xiquet isqué a l'escala i, renyant-lo, el
féu entrar a casa. Quan quedàrem sols, Fàtima suggerí
d'entrar a la casa de Mustafà per escorcollar-la: potser hi
podríem trobar alguna cosa d'interés. La nostra amiga
havia sigut ben assinistrada pels serveis d'intel—ligència
espanyols, i allò d'obrir la porta estigué fet en un tres i
no res.

57
 La cambra estava en complet desordre: els mobles
per terra, els calaixos oberts i amb el seu contingut
llançat per tot arreu i els llibres dels prestatges
escampats pel sòl. Estava clar que els que havien
segrestat Mustafà havien estat buscant-hi alguna cosa.
Vaig agafar un dels llibres tirats a terra i vaig
comprovar amb sorpresa que es tractava d'una història
de Castelló editada feia uns anys per la Caixa d'Estalvis.
Vaig mirar tots els altres llibres i vaig descobrir cinc o sis
més, gairebé tots editats per la Caixa o per la Diputació,
relacionats amb la província de Castelló. A més, hi
havia altres llibres en espanyol sobre l'expulsió dels
moriscs.
¿Per què Mustafà, el professor, segons l'havia
anomenat el xiquet veí seu, tenia aquella col—lecció de
llibres en espanyol relacionats amb Castelló i amb els
moriscs? ¿Seria Toni Sans un avantpassat seu? ¿Tindria,
per tant, el mapa que nosaltres buscàvem? I, ¿per quin
motiu els integristes s'interessaven en aquell assumpte?
¿Buscarien també el mapa i el secret del convent? ¿I
quin paper feia Ahmet en tot açò? ¿Amb qui estaria
relacionat l’ocupant de la barca que sotsobrà a
Algesires, amb aquell missatge en què es parlava d'un
vell monestir i d'alguna cosa que es trobava sota una
garrofera? Massa preguntes que encara no tenien
resposta.
Fou Fàtima, que per això era la professional, qui
prengué la iniciativa.
-- Si Mustafà ha sigut segrestat pels integristes el
tindran a l'amagatall que l'organització té als afores de
Bejaïa. Tindrem que anar-hi.
58
 Tornàrem al cotxe. Fàtima ens exposà el pla que
calia seguir:
-- El lloc on deuen tindre segrestat l'home que
busquem és el quarter general de l'organització en
aquesta zona. Hi haurà gent armada. Per a alliberar-lo
caldrà emprar la força i serà una operació arriscada.
Esteu encara a temps d'oblidar-vos del mapa i de tornar
a Espanya sans i estalvis.
-- No som uns covards -- contestà Miquel --. Farem
tot el necessari per alliberar Mustafà. Estem a les teues
ordres.
-- Bé -- continuà la nostra amiga -- . Aleshores, ens
faran falta més armes. Jo dispose d'una metralleta i
d'una pistola. En necessitarem alguna de més. ¿Sabeu
utilitzar un arma de foc?.
Miquel i Andreu havien fet el servei militar i, a més,
eren caçadors. Jo, en canvi, em vaig lliurar de la "mili"
per la miopia i no mai havia agafat cap arma de foc. No
obstant això, Miquel, que s'havia convertit en un
milhòmens, no dubtà ni un moment:
-- És clar que sí. Tu aconsegueix-les que nosaltres en
sabrem fer bon ús.
-- Molt bé. En aquest cas, necessitem diners.
Ens dirigírem a una sucursal del Banc Nacional
d'Alger. Andreu lliurà al dependent el número del
compte corrent que Joaquim ens havia facilitat i
traguérem tots els diners que Fàtima necessitava.
De bell nou al cotxe, engegàrem el motor i ens
dirigírem cap al port. Dins el recinte portuari, buscàrem
el magatzem de l'empresa d'exportació de ciment "Al-
Bejà".
59
 -- Espereu-me dins el cotxe -- digué Fàtima.
-- Jo t'acompanyaré -- contestà Miquel amb aires de
suficiència.
Fàtima i Miquel, amb els diners, s'endinsaren en el
magatzem. A la mitja hora isqueren carregats d'un sac
de ciment.
-- Anem-nos-en -- ordenà Miquel a Andreu, que
ocupava el seient del conductor.
Quan el vehicle isqué del port, i sense aturar-nos,
Miquel obrí el sac i, desembolcallant el paquet que hi
havia a l'interior, tragué una metralleta, una pistola i
uns explosius.
-- ¿No seria millor cridar a la policia i que ella
s'encarregara de l'alliberació del segrestat? -- vaig dir, en
veure tot aquell arsenal.
Miquel em llançà un esguard de menyspreu. Però
fou Fàtima qui contestà.
-- No serviria de res. La policia de Bejaïa no mai
s'enfrontaria amb els terroristes. Només l'exèrcit ho
faria, i quan arribàs ja seria tard. Haurem de fer-ho
nosaltres.
La veritat, jo tenia els meus dubtes. Segons els
documents d'identificació, nosaltres érem tres pacífics
religiosos espanyols. Si algú ens descobria carregats amb
aquell armament i fent-ne ús contra un grup d'integristes
musulmans de debò que esclataria una nova guerra
santa.
-- Ara anirem a l'hotel per dinar i descansar.
Alliberarem el segrestat aquesta nit -- digué Fàtima.

60
 A poqueta nit, quan l'obscuritat començava a envair-
ho tot, deixàrem els afores de Bejaïa i ens endinsàrem
dins d’un camí estret que es dirigia a la muntanya.
-- Apaga els llums del cotxe -- ordenà Fàtima.
El cotxe circulava a les fosques i a poca velocitat.
-- Deixarem l'automòbil ací -- digué la xica
assenyalant un entrador en el qual es podia aparcar el
cotxe sense que es veiés des del camí.
Baixàrem del cotxe i ens ficàrem damunt la roba
unes granotes de color negre. A més, també ens
cobrírem la cara amb uns passamuntanyes del mateix
color.
-- La casa en què deu estar segrestat Mustafà està
endavant, a uns cinc-cents metres.
El silenci i la foscor eren aclaparadors. Agafàrem les
nostres armes i els explosius i continuàrem a peu.
Ben prompte arribàrem prop d'una construcció que
en un altre temps degué ser la casa d'un llaurador, però
que ara semblava abandonada. Buscàrem un amagatall
segur des d'on poder observar sense que ens poguessen
veure. A contracor vaig agafar l’arma que Fàtima havia
comprat.
Després d'una hora de vigilància vérem que un home
armat amb una metralleta arribava i era rebut per uns
altres tres, també armats. Els quatre terroristes
estigueren xarrant, mentre fumaven uns cigarrets, i
després entraren a la casa.
-- Esperarem una estona perquè se'n vagen a dormir -
- digué Fàtima.
61
 Quan ja devien ser més de la una de la nit, Miquel i
Fàtima, arrossegant-se per terra, s'acostaren a la casa i
col—locaren un explosiu adossat a la porta. Fet això, ens
refugiàrem de nou darrere l’amagatall.
-- ¡Atenció! -- xiuxiuejà la jove.
Fàtima féu detonar l'explosiu, que destrossà per
complet la porta. L'explosió sorprengué els terroristes
que, esglaiats i mig nuets, isqueren fora de l'edifici
disparant les metralletes a la destra i a la sinistra.
Nosaltres, des de l'amagatalll, disparàrem també. Dos
dels quatre terroristes caigueren ferits a terra, mentre
que els altres dos fugien.
Ens acostàrem als ferits per comprovar que la seua
vida no corria perill. Després d’emmanillar-los els
deixàrem dins la casa: més tard cridaríem la policia
perquè se'n fes càrrec.
Amb precaució escorcollàrem la casa. A un racó de
la cambra vérem un home vell cobert d'un vestit
esquinçat que sanglotava.
-- ¿És vosté Mustafà Al-Calí? -- preguntà Fàtima.
-- Sí, jo sóc -- contestà l'home.

62
 X

Quan, ja dins del cotxe, ens llevàrem els

passamuntanyes, Mustafà es convencé que havíem anat
per alliberar-lo. El vell deixà de sanglotar i, en adonar-se
que érem espanyols, digué en castellà:
-- ¿Què voleu de mi?
Miquel li explicà a la clara l'assumpte.
-- Venim d'Espanya i busquem un mapa que un
morisc s'emportà quan fou expulsat al segle XVII. Fa
uns dies Ahmet, un jove àrab que estudiava a la
Universitat de Castelló i que també buscava el mapa,
intentà parlar amb vosté. Poc després fou assassinat.
En oir el nom d'Ahmet, els ulls del vell s’ameraren
de llàgrimes.
-- ¿Ahmet ha mort? -- preguntà.
-- Sí. I potser que els seus assassins siguen també qui
l'han segrestat a vosté.
Mentre Andreu conduïa el cotxe cap al centre de
Bejaïa, Miquel li resumí tot el que ens havia ocorregut
fins aquell moment.
Mustafà, que parlava l'espanyol amb molta
desimboltura, per fi, es decidí a contar-ho tot.
-- Segles darrere, els meus avantpassats vivien a
Espanya, en concret al poble de Beni-Cassim. Quan el
rei Felip, l'any 1609, ordenà l'expulsió dels moriscs,
tingueren que abandonar-ho tot i partir a l'exili. El
Decret d'expulsió només atorgava tres dies per eixir i els
moriscs partiren sense poder endur-se les seues
63
pertinències. Qui pogué, amagà en un lloc secret els
diners que durant tota una vida de treball i estalvi
havien pogut aconseguir, amb l'esperança que algun dia
podrien tornar-hi.
Mustafà féu una pausa. Després, sense parpallejar,
continuà.
-- La meua família s'instal—là a Bejaïa, on han viscut
fins un total d'onze generacions. Durant totes aquestes
generacions, de pares a fills, hem anat transmetent-nos
la memòria d'aquell temps passat. I també, de pares a
fills, s'ha tramés la llegenda del tresor i de les riqueses
que deixàrem amagades a la pàtria enyorada. En la
meua família, aquesta llegenda anava acompanyada
d'un mapa.
Les darreres paraules de l'àrab ens deixaren
atabalats. Per fi semblava que havíem trobat el que
buscàvem. El vell continuà parlant.
-- Però el mapa estava incomplet, ja que no s'hi
assenyalava l'indret on se suposava que es trobava el
tresor.
Tot allò quadrava amb el que s’extreia del manuscrit
que havíem trobat al convent.
-- Segons em digué mon pare, el seu avi li contà que
feia molts anys un cristià anà a veure'l i, assabentat de la
història del mapa i del tresor, li digué unes estranyes
paraules: "sota la garrofera, al vell monestir, trobaràs
allò que busqueu". Aquell estranger desaparegué i mai
no poguérem saber qui era ni d’on venia.
Quan vaig sentir aquelles paraules, el meu cor quedà
paralitzat: aquelles eren precisament les paraules
escrites al plànol trobat a la platja d’Algesires.
64
 -- Jo no mai havia donat gaire importància a aquelles
velles històries de riqueses perdudes i de tresors
amagats. Fins a la meua jubilació, ara farà uns tres
anys, he sigut professor de literatura i d'espanyol a la
Universitat d'Alger, i les meues nombroses ocupacions
feien que no me n'ocupara per a res. Però, en jubilar-me
he tingut molt de temps per a pensar i he pogut adonar-
me que, ja que no tinc fills ni més família, aquella
tradició que passava de generació a generació es perdria
tard o d’hora quan jo morís. Per això vaig decidir de
contar-la als meus dos alumnes predilectes, que ja
havien acabat els seus estudis: Ahmet i Karim.
Andreu aturà el cotxe davant l'hotel. Tanmateix,
Mustafà li ordenà continuar.
-- Vull ensenyar-vos una cosa -- digué mentre
assenyalava per on calia anar.
El cotxe, de conformitat amb les instruccions de
l'àrab, s'endinsà per uns carrers que ens conduïren al
barri antic de Bejaïa. El vell continuà parlant:
- Karim quedà enlluernat per la història del mapa i
del tresor. Al poc de temps, fanatitzat per les idees dels
integristes, ingressà dins d'un grup terrorista. La policia
el descobrí i hagué d'escapolir-se. La darrera vegada que
el vaig veure em digué que fugiria a Marroc, des d'on
intentaria entrar il—legalment a Espanya per localitzar el
tresor amagat.
-- Segurament la barca que sotsobrà a la platja
d'Algesires pertanyia a Karim -- digué Miquel.
-- Potser -- contestà el vell --. Segurament Karim
volgué entrar a Espanya en una barca i morí en intentar-
ho. O potser que fos mort per la policia algeriana abans
65
d'abandonar el país i l'home de la barca fora un
company del grup integrista a qui li havia contat tot
aquell assumpte.
Hi hagué una estona de silenci. Després, el vell
professor prosseguí.
--Fa uns mesos Ahmet aconseguí ser admés com a
alumne en un seminari per a postgraduats sobre
l'expulsió dels moriscs organitzat per la Universitat
Jaume Primer de Castelló. Abans d'anar-se'n em digué
que aprofitaria el viatge per a esbrinar què hi havia de
veritat darrere d'aquella història del mapa.
Mustafà féu un senyal a Andreu, que aturà el vehicle
davant d'una casa del barri antic. Sense baixar del cotxe,
l'àrab continuà.
-- Pel que sembla, el grup terrorista al qual pertanyia
Karim pretenia també trobar el tresor. Karim els degué
dir que jo posseïa el mapa i que Ahmet també estava
assabentat de la història. Per això degueren matar
Ahmet. I per això també, fa uns dies, entraren a ma
casa i em segrestaren: volien que els digués on es
trobava aquell tresor. Jo em vaig negar a donar-los el
mapa que ja fa anys mon pare em lliurà. Si no és gràcies
a vosaltres quatre m'haurien assassinat.
El vell féu una altra pausa.
-- Veniu, us ensenyaré el mapa.
Finalment, anàvem a aconseguir allò que buscàvem.
Isquérem del cotxe. Amagada sota una rajola es
trobava la clau de la casa. Mustafà girà la clau dins el
pany de la porta i l’obrí. Els pocs mobles que es veien
estaven coberts de pols. El vell escorcollà un calaix i
tragué un pergamí.
66
 -- Ací teniu el mapa -- ens digué, donant-nos-el -- No
tinc fills ni altres parents. Vosaltres m'haveu salvat la
vida i, a més, haveu aconseguit el mapa gràcies a la
vostra tenacitat i de segur sabreu fer-ne un bon ús. El
mapa, a bon dret, us pertany.
-- ¿No vol vindre amb nosaltres a Espanya? -- digué
Andreu, ensabonant Mustafà --. Així podrà ajudar-nos a
esbrinar tot aquest misteri.
-- No, el meu lloc es troba ací, a Algèria.
El duguérem a casa i, agraïts, ens acomiadàrem
d'aquell home bo. Després ens dirigírem a l’hotel.
Quan hi arribàrem eren ja les quatre de la matinada.

El recepcionista de l'hotel, que seia tot arrepapat a la

cadira, darrere del taulell, isqué del seu ensopiment i
ens lliurà les claus de les habitacions, alhora que ens
mirava amb curiositat, arrufant les celles: les quatre de
la matinada no era una hora massa normal perquè tres
capellans de l'església catòlica arribassen a l'hotel amb
l'aparença de vindre d'una disbauxa i, a més,
acompanyats d'una atractiva jove.
Tots quatre entràrem a la mateixa cambra. Andreu
estengué damunt una tauleta el pergamí que Mustafà
ens havia donat. Allí, davant nosaltres, aparegué un
mapa, en el qual estaven dibuixades dues línies que
s’ajuntaven més avall formant només una. Al costat de
les línies es podia llegir la paraula “barranc” escrita en
llatí. A la part de dalt estaven les dues creuetes blaves.

67
 Andreu tragué de la seua maleta la còpia que,
utilitzant una transparència, havíem fet del full amb les
tres creuetes que aparegué dins el bagul trobat al vell
monestir. Les mans del nostre amic, tot i que
acostumades a l'ús de plànols, tremolaven quan
superposà la transparència damunt del mapa del
pergamí i féu coincidir les creuetes de color blau: la
creueta roja senyalà un punt situat entre els dos
barrancs.
-- Ara tan sols necessitem localitzar aquests barrancs
-- fou la conclusió de l’Andreu.
Jo no vaig poder ocultar la meua desil—lusió:
-- Això serà com buscar una agulla en un pallar.
Però Miquel fou més optimista.
-- No serà tan difícil. Tenim algunes pistes. Sabem
que Toni Sans, l’avantpassat de Mustafà que rebé el
mapa, vivia a Benicàssim abans de ser expulsat
d’Espanya l’any 1609. D’altra banda, nosaltres hem
trobat el pergamí i el full amb les tres creus a l’església
de l’antic Convent del Desert de les Palmes. Els
barrancs dibuixats en aquest mapa que hem trobat no
poden estar molt lluny. Quan arribem a Castelló
començarem la recerca.

En acabant de dormir unes poques hores,

abandonàrem l'hotel i, amb el cotxe llogat, ens dirigírem

68
a Alger. La nostra recerca per Algèria havia acabat i
calia tornar a casa. Fàtima vindria amb nosaltres.
A l'aeroport d'Alger compràrem els passatges per al
vol de Madrid. Mentre esperàvem l'hora de la partida,
Fàtima comprà la premsa local.
-- Mireu -- ens digué --. Ací hi ha una notícia que ens
interessa. Segons el periòdic, ahir hi hagué un
afrontament entre la policia i un grup de terroristes als
afores de Bejaïa i dos terroristes resultaren ferits.
Pel que semblava, les autoritats locals havien volgut
atribuir-se l'èxit de la nostra actuació de la nit anterior.
-- També hi ha notícies d'Espanya -- continuà Fàtima
--. El periòdic diu que la policia espanyola ha detingut a
Alacant i a Barcelona uns algerians acusats de pertànyer
a un grup terrorista. A més, els detinguts han sigut
també acusats d'assassinar un compatriota a Castelló.
En escoltar tot allò que Fàtima ens contava, vaig
decidir de trucar per telèfon a Joaquim. A més de
comunicar-li el nostre èxit, potser ell també tindria coses
a contar-nos.
Vaig marcar el número de telèfon que m'havia donat
i, als pocs segons, vaig oir la veu del meu amic.
-- ¿Diga?
-- Sóc jo, Xavier, et cride des de l'aeroport d'Alger.
-- ¡Xavier! -- xisclà Joaquim --. ¿Esteu bé?
-- Sí, estem tots sans i estalvis. Amb nosaltres està
Fàtima.
-- Meravellós -- cridà --. ¿Quan arribeu a Madrid?
-- Aquesta nit, cap a les deu.

69
 -- Molt bé, estaré a Barajas esperant-vos. Tinc coses
per a contar-vos. Però és millor no parlar d'això per
telèfon. No t'amoïnes, són bones notícies.
Ens acomiadàrem fins a la nit. Els meus amics
estaven d'un excel—lent humor i tot pareixia rutllar
meravellosament bé.
L'avió s'envolà a l'hora prevista. Jo estava segut en
companyia de l’Andreu, mentre Miquel i Fàtima, rere
nostra, continuaven la xerrameca que havien començat
a l'aeroport, entre rialles i bromes. Pel que semblava, el
meu amic tenia la xica al punt de caramel.
A Barajas ens esperava una sorpresa: en companyia
de Joaquim estaven Anna i Mercé.
-- Benvinguts -- ens digueren els tres alhora.
-- En assabentar-me que veníeu ho he preparat tot
perquè les vostres dones poguessen estar ací -- digué
Joaquim després de les salutacions --. D'ací a mitja hora
ix l'avió cap a València. Després un taxi us durà a
Castelló. Heu donat proves del vostre valor i tot és poc
per als nostres herois. Fàtima, si vol, pot anar amb
vosaltres: s'ha guanyat unes vacances.
Joaquim estava exultant de satisfacció.
-- Gràcies a la informació que, durant els últims
mesos, ens proporcionà Fàtima, hem pogut desarticular
completament la xarxa que el grup integrista algerià
tenia organitzada a Espanya. A Barcelona i a Alacant
hem detingut un total de deu integristes algerians
integrants d'un grup terrorista, els quals tenien al seu
poder un vertader arsenal. Hem detingut també sis
espanyols que es dedicaven a assortir d'armes els
terroristes. Dos dels àrabs detinguts han confessat haver
70
assassinat Ahmet. Segons han contat, un membre del
grup integrista els havia dit que en algun lloc de les
muntanyes de la rodalia de Castelló hi havia amagat un
tresor que pertanyia al poble àrab. Per això aprofitaren
l'estada per terres mediterrànies per a buscar aquest
tresor. Jo mateix he interrogat els dos algerians. Un
d'ells fou qui us intentà traure de la carretera quan
baixàveu del Desert, mentre que l'altre fou qui
escorcollà la casa de Miquel. Un d'aquests dos àrabs era
alumne del seminari de la Universitat. Escoltà les
paraules que vau intercanviar amb Miquel el dia que
anàreu a veure'l al despatx, i per això decidiren seguir-
vos. Ahmet els descobrí i intentà avisar Miquel, però els
terroristes, abans que ho aconseguís, l’assassinaren.
-- ¡Pobre Ahmet! -- vaig lamentar --. Nosaltres créiem
que era ell qui havia forçat la vivenda de Miquel i, en
realitat, tan sols havia volgut avisar-lo.
-- Sí -- afegí Joaquim --. Ahmet ha sigut una víctima
innocent en tot aquest assumpte. Però els autors de la
seua mort estan detinguts i hauran de respondre davant
de la Llei.
Assabentats de totes aquestes novetats que
Joaquim ens havia contat, muntàrem a l’avió que ens
traslladaria a València. Ja era de nit quan, contents
d’estar una altra volta a casa, arribàvem a Castelló. Era
el divendres 17 de març, vespra del començament de les
Festes de la Magdalena.

71
 XI

Un fort soroll, com un tro, retrunyí per l’aire,

sotragant el cel net i blau, mentre una multitud que
omplia el carrer Governador corria cap a la plaça Maria
Agustina. Un minut més tard s’oí una altra explosió. La
gent accelerà el pas. Tot seguit, una tercera explosió. I,
a continuació, l’ensordidor soroll de centenars de coets i
de carcasses.
Aquell dia, dissabte divuit de març, havia dormit fins
a les deu del matí. Era el primer dia des que havíem
tornat d’Algèria i el cansament del viatge i les emocions
del reencontre amb la família convidaven a continuar
unes hores més al llit.
Ara, quan el rellotge assenyalava ja les dotze del
matí, vestit amb una brusa negra, jo formava part
d’aquella multitud que corria carrer amunt per arribar a
temps de presenciar el començament de la festa.
-- Dóna’t pressa -- li vaig dir a Anna, mentre jo
accelerava el pas, agafant del meu fill, de dos anys.
-- Ja vaig, ja vaig -- em contestà la meua dona, tirant
de la nostra filla, de quatre anys.
Amb el llançament de la Gran Mascletà havien
començat les Festes de la Magdalena de Castelló, que
aquell any commemoraven el cinquanté aniversari.
Atordits pel soroll de les carcasses, arribàrem al lloc
en el qual ens havíem citat amb Miquel i Fàtima. La
jove àrab, que s’havia allotjat a casa de Miquel, duia
72
també la tradicional brusa negra; pel que semblava, el
meu amic li n’havia aconseguit una.
-- Feu cara de són -- els vaig dir als dos amics -- ¿És
que no haveu dormit bé?
-- No comencem, Xavier -- em contestà Miquel,
frunzint el gest.
Acabada la mascletà, com era costum, caminàrem
cap al Mesó del Vi, a la plaça Hort dels Corders, on
havíem quedat amb l’Andreu i Mercé. Els carrers
estaven de gom a gom i encara era prompte, per la qual
cosa decidírem entrar en una cafeteria i fer temps. A la
televisió totes les emissores transmetien des de Sevilla el
casament de la Infanta Reial. Fàtima, que al cap i a la fi
era agent del Govern de Sa Majestat, afalagà el Rei i
tota la Família Reial. En aquell moment Miquel es
convertí en monàrquic de tota la vida.
Una altra volta al carrer, férem cap al Mesó del Vi.
Als pocs minuts arribaren Andreu i Mercé. El nostre
amic pareixia eufòric.
-- ¿És que ja li has donat al vi, que estàs tan content?
-- li vaig preguntar.
-- No, Xavier -- contestà -- El que passa és que crec
que ja sé on es troba el lloc que busquem.
Miquel i jo cessàrem a l’instant de menjar cacauets i
tramussos i paràrem atenció. Andreu continuà parlant:
-- Com vosaltres deveu saber, la zona del convent
vell del Desert de les Palmes està travessada per un
barranc, que avui coneixem amb el nom del Barranc del
Desert. Aquest barranc s’ajunta en un punt situat més
avall amb un altre barranc que s’inicia prop del nou
monestir. Doncs bé, la forma d’aquests dos barrancs és
73
la mateixa a la dels dibuixats en el mapa que trobàrem a
Algèria.
Andreu féu una pausa. Nosaltres el miràrem amb
expectació.
-- Però encara falta la cosa més extraordinària.
Una altra pausa. El meu cor se n’eixia del pit.
-- He traslladat el punt senyalat amb la creueta roja a
un plànol actual de la zona, en el qual apareixen el nou
monestir i el convent vell. ¡La creueta assenyala amb
tota claredat la gruta o capella emplaçada a l’angle del
corredor de l’hort del convent vell!

74
75
76
 -- Però no és possible -- objectà Miquel --. El plànol
que hem trobat a Algèria es dibuixà, com a molt tard,
l’any 1609. I la construcció del convent vell començà
l’any 1697.
-- Pel que sembla -- vaig dir -- la persona que construí
el convent devia saber alguna cosa en relació a tot
aquest misteri. Potser es tractàs del mateix que amagà el
bagul amb el pergamí dins.
-- Tot açò és molt estrany. Demà anirem al Desert i
tractarem de buscar alguna resposta -- sentencià Miquel.
77
 Dinàrem amb la dificultat pròpia del dia, en un bar
ple de gent sorollosa i en acabant Miquel ens convidà a
fer la sobretaula a sa casa i preparar l’excursió de
diumenge. Els principals carrers de la ciutat estaven
tancats al trànsit a causa de la processó del Pregó, i
haguérem de fer un rodeig per arribar al carrer de la
Lluna. No cabíem tots dins l’ascensor i Miquel i jo ens
avançàrem pujant les escales a peu. Tot i que el meu
amic vivia al tercer pis, arribàrem els primers. El pany
de la porta era nou. Miquel tragué la clau, que era de
seguretat, i obrí la porta.
-- Passa -- em digué.
Tan sols entrar al menjador tot dos quedàrem
espantats: els coixins del sofà estaven escampats pel sòl,
destrossats; el contingut dels calaixos del moble
disseminat per l’habitació; els llibres del prestatge tirats
per terra, fins i tot els quadres arrancats de la paret. I
l’espectacle de les altres habitacions de la casa no era
gaire diferent.
-- No és possible -- vaig dir sense poder-ho creure.
Miquel restà mut. Nosaltres créiem que, amb la
detenció dels integristes, estàvem ja sans i estalvis, però
estava clar que encara hi havia algú altre que
s’interessava en aquesta història del pergamí i del mapa
secret.
Quan arribaren els altres l’estupor fou generalitzat.
78
 -- ¿Qui haurà fet açò? -- exclamà Fàtima,
enfurismada.-- Els àrabs que escorcollaren l’altra vegada
la vivenda estan a la presó.
Ningú no tenia la resposta. Només podíem continuar
endavant la nostra recerca, sobre tot ara, quan tan prop
estàvem de la meta.

79
 XII

Aquell diumenge Castelló celebrava el dia gros de

les seues Festes: la romeria a la Magdalena. Segons els
llibres d’història, l’any 1251 el Rei En Jaume autoritzà
els pobladors de Castelló, que aleshores vivien on ara es
troba l’ermita de la Magdalena, perquè es poguessen
traslladar a qualsevol lloc que volguessen dins del
terme. Segons la tradició, uns anys més tard, un tercer
diumenge de Quaresma, s’efectuà el trasllat de la
població a l’actual emplaçament. El diumenge de la
Magdalena es commemorava aquest esdeveniment
mitjançant la multitudinària romeria a l’antic
emplaçament de la ciutat.
Tanmateix, aquell any nosaltres no pensàvem
participar en la tradicional romeria, ja que teníem uns
altres plans: localitzar l’indret a què es feia referència en
els plànols del misteriós autor del manuscrit que havíem
trobat dins un bagul sota la soca d’una garrofera
cremada a l’església del convent vell del Desert de les
Palmes.
En realitat no sabíem què buscàvem. Però, aquell
matí, teníem molt clar que, d’una manera o d’una altra,
esbrinaríem què hi havia darrere d’aquell misteri.
Aquella estranya història que començà cap a l’any 1547,
quan un viatger ferit a Alcalà de Xivert a conseqüència
de l’atac dels turcs comunicà a un altre personatge, la
identitat del qual encara desconeixíem, l’emplaçament
80
exacte d’un misteriós tresor, acabaria aquell diumenge
de l’any 1995.
Tot aquell assumpte encara estava rodejat de
preguntes sense resposta. Pel que sabíem, el nostre
desconegut personatge decidí l’any 1609 amagar un
manuscrit en el qual parlava del seu secret, i donà a un
morisc condemnat a l’exili un mapa que, amb l’ajuda
d’un full amagat també amb el manuscrit, permetria
localitzar l’emplaçament exacte del lloc en què es
trobava el misteriós tresor. Passats més de tres segles,
nosaltres descobrim el bagul soterrat dins l’església
d’un vell convent construït entre 1697 i 1733. I quan, al
cap i a la fi, podem recuperar a Algèria el mapa i ens
assabentem del lloc on es troba el pretés tresor,
descobrim que es tracta de la gruta o capelleta situada a
l’angle del corredor de l’hort del Convent Vell. Per tant,
tan sols cabien dues possibilitats: o era només una molt
improbable casualitat, o el constructor d’aquell monestir
estava plenament assabentat de l’existència d’aquest
secret i del seu contingut.
D’altra banda, desconeixíem també la naturalesa
d’allò que buscàvem. Segons el manuscrit, no eren
diners. Aleshores, ¿què seria? ¿Quin tipus d’objecte o de
substància era aquella que donava tan gran poder al seu
posseïdor?
I, a més a més, nosaltres no érem els únics a
interessar-nos en la recerca d’aquell tresor. Els
integristes islàmics havien estat també darrere. I ara, ja
detinguts els terroristes, un altre desconegut havia violat
el domicili de Miquel.

81
 A les sis del matí Andreu i jo ens trobàvem al carrer
de la Lluna i pujàvem a casa de Miquel, que ja ens
esperava, acompanyat sempre per Fàtima, aquella
encisadora jove que s’havia convertit en un membre
més del nostre grup. Al carrer hi havia prou animació i
eren ja molts els que es preparaven per a la romeria.
-- ¿Esteu amanits? -- vaig preguntar-
-- Sí -- fou Miquel qui contestà--. Anirem en el meu
cotxe. Pujarem al Desert des de Benicàssim i així no
trobarem tanta gent.
Pocs cotxes transitaven a aquelles hores per
l’Avinguda del Mar en direcció al Grau. Anàrem per la
carretera de la costa i, en arribar al poble de Benicàssim,
agafàrem la carretera que puja al Desert, després de
comprovar que ningú no ens seguia.
Faltaven encara vint minuts per a les set del matí
quan aparcàrem el cotxe prop del restaurant del Desert.
Des d’allí, carregats d’unes bosses en les quals havíem
ficat alguns utensilis que podrien ser-nos útils,
caminàrem a peu per la carretera fins a la zona
habilitada per a aparcaments, als voltants de l’ermita de
Sant Joan, des d’on enfilàrem el camí pedregós que es
dirigeix cap al Convent vell.
-- Entrarem per la porta de l’hort i després
penetrarem pel corredor que hi ha adossat al mur que
envolta l’hort del convent -- ordenà Miquel.
Miquel encapçalava el grup, seguit de Fàtima i
Andreu. Jo tancava la fila.
82
 Travessàrem l’arc i caminàrem per una senda estreta,
entre el matoll i la paret que encerclava l’hort del
convent, fins a arribar a la porta d’accés. Un altre
caminet estret ens conduí a la primera gruta, on
començava el corredor vorejat de columnes trencades.
Al final del corredor estava la gruta de l’angle de la
muralla, el lloc en el qual, segons els pergamins, es
trobava el tresor. L’alçària de la capelleta era de poc
més de dos metres i les parets i el sostre estaven
construïts amb pedres que mostraven els efectes
devastadors del pas dels segles. No hi havia cap cavitat
o forat, cap obertura que permetés el pas d’un home o,
si més no, introduir una mà en recerca d’algun
mecanisme amagat que obrís un passadís secret. El sòl
estava cobert de terra.
-- ¿Serà tota aquesta història del pergamí i dels mapes
mentida, una broma que algú, un avantpassat, ordí com
a passatemps? -- les paraules de l’Andreu ressonaren
dins la gruta.
-- Tin un poc de paciència -- contestà Miquel. --
Encara temin que escorcollar amb més deteniment
aquesta capella.
Miquel tragué d’una de les bosses una escombreta i
començà a netejar el sòl de la terra que el cobria.
Després continuà la neteja amb un pic. Passats uns
minuts, el pic entropessà amb una llosa de pedra. Quan
llevà tota la terra, comprovàrem que hi havia quatre o
cinc lloses més.
-- Ara tenim que esbrinar si hi ha alguna cosa sota
aquestes pedres -- digué Miquel, després de cerciorar-se
que entre les lloses no hi havia cap badall o escletxa.
83
 Traguérem de la bossa un martell gegant i
colpejàrem una vegada i una altra les lloses que cobrien
el sòl de la capella. Jo vaig resar perquè trobàrem allò
que buscàvem: si allí no hi havia res tindríem que donar
moltes explicacions a la Conselleria de Cultura sobre la
destrossa que estàvem produint en unes ruïnes
d’indubtable interés històric.
-- Dóna’m el martell. Ho intentaré ara jo -- demanà
Andreu.
El meu amic agafà el martell amb les dos mans,
l’enlairà i, fent ús de totes les seues forces, colpejà
violentament una de les lloses. Per fi, la llosa cedí i es
trencà en dos.
Entre Miquel, Andreu i jo retiràrem la llosa trencada.
Davant nosaltres poguérem veure un forat. Aguaitàrem
i, il.luminant-lo amb les llanternes, vérem uns escalons
que baixaven.

Cadascú de nosaltres agafà una potent llanterna i tots

quatre començàrem a baixar aquells escalons de pedra
que ens introduïen en el negre abisme del subsòl. Ens
haguérem d’acatxar per no colpejar-nos els caps i
penetràrem per un estret passadís. Després de baixar sis
escalons, la galeria subterrània avançava recta, sense
desnivells perceptibles, uns vint-i-cinc metres. L’alçària
de la gruta era de poc més de metre i mig, cosa que ens
obligava a caminar lentament i encorbats.

84
 De sobte s’oí un crit: Miquel, que marxava el primer,
havia ensopegat en una tela invisible i s’havia aturat.
-- Mireu -- digué, ja més tranquil, assenyalant una
gran teranyina que tancava el pas. -- Aquest passadís no
deu haver estat molt concorregut darrerament.
Amb la llanterna llevà la teranyina i continuàrem
endinsant-nos per aquella cova. Uns metres endavant la
galeria començà a descendir suaument i el sostre es féu
encara més baix, de manera que haguérem de caminar
de quatre grapes. Per fi arribàrem a un punt en el qual el
passadís s’eixamplava, tant pels costats com per dalt, i
poguérem adreçar-nos.
-- Açò ja és una altra cosa -- sospirà Fàtima.-- Ja em
feia mal el coll.
Miquel mirà amb tendresa la xica, que somrigué.
Seguírem caminant uns cinquanta metres. Aleshores,
la gran galeria s’estrenyí i de bell nou haguérem de fer-
ho a gatameus. Endavant, vérem de sobte uns altres
escalons que baixaven.
-- ¿No ens pedrem? -- vaig objectar.
-- No et preocupes -- em tranquil—litzà Fàtima -- tinc
un sisé sentit per a orientar-me en l’obscuritat.
Devallàrem pels graons i ens trobàrem en una
xicoteta sala quadrada, sense eixida. Al bell mig de la
sala s’aixecava una tosca creu de pedra.
-- I ara, ¿què fem? -- preguntà Andreu.
Ningú no respongué. Ens miràvem els uns als altres,
decebuts, ja que allí no es trobava cap tresor ni res de
res.
Jo estava prou cansat i vaig voler asseure’m. Com
que no trobava un lloc millor em vaig recolzar damunt
85
la creu. Aleshores sentírem un fort soroll i jo vaig caure
estrepitosament a terra.
Quan cessà el soroll comprovàrem amb sorpresa que
la creu havia desaparegut i que un forat rectangular
s’havia obert al lloc en el qual, només feia un moment,
s’alçava una impenetrable paret.
-- En recolzar-te damunt la creu s’ha hagut d’activar
algun mecanisme que ha obert aquesta entrada -- fou
Miquel qui extragué la conclusió escaient.
Vaig mirar pel forat i vaig veure una sala
estranyament il—luminada.

Entràrem a la sala. Al fons un objecte emplaçat

damunt d’un pedestal adossat a la paret resplendia,
emanant una llum de color verd que il—luminava
l’habitació. De la paret sortia un raig d’aigua que,
després de passar damunt l’objecte lluminós,
desapareixia per una bretxa que s’obria a terra, davant
del pedestal.
M’hi vaig acostar. Miquel, Andreu i Fàtima, muts i
esbalaïts per allò que estàvem veien, em seguiren.
La forta lluminositat que irradiava l’objecte no
permetia esbrinar la seua forma i naturalesa. Arrossegat
per un poderós impuls, m’ajupí i, amb les dues mans,
vaig beure d’aquella aigua freda i cristal.lina que
brollava de la paret. Els meus amics m’imitaren, i
begueren també de l’aigua.
86
 En aquell moment, una veu s’oí darrere de nosaltres
quatre.
-- !Benvinguts! !Feia molt de temps que us esperava!
Esglaiat, vaig girar el cap. A l’entrada d’aquella sala,
fra Vicent, el frare que feia unes setmanes ens havia
ensenyat el convent a Andreu i a mi, ens observava.

87
 XIII

La inesperada presència de fra Vicent dins la galeria

subterrània ens deixà sorpresos i sense saber què dir. El
religiós s’acostà a la font d’aigua, omplí les mans del
líquid i begué en silenci. Després d’una pausa que em
semblà interminable, la veu del frare ressonà a la gruta:
-- ¿Haveu begut de l’aigua?
No li contestàrem. Andreu, per fi, es decidí a parlar.
-- ¿Què és aquest objecte lluminós? ¿D’on procedeix
aquesta aigua que naix en un lloc tan amagat? ¿Què fa
vosté ací?
-- Bé, supose que hauré de donar-vos una explicació.
Fra Vicent sospirà; semblava cansat.
-- Tot començà ja fa molt de temps. Si haveu arribat
ací, això vol dir que vosaltres ja sabeu part de la
història.
Dins la gruta feia fred. Miquel s’acostà a Fàtima i la
rodejà amb els braços. La claredat que procedia de
l’objecte lluminós de damunt del pedestal feia
innecessària la utilització de les llanternes.
-- Supose que vosaltres ja sabeu que, fa uns segles, un
jove, a qui anomenarem Joan, s’assabentà de
l’existència d’un tresor.
El religiós féu una pausa, abans de continuar.
-- Aquell jove trobà l’entrada a un passadís subterrani
i, al final de la galeria va veure per primera vegada la
pedra lluminosa que tenim davant de nosaltres i el raig
d’aigua que brolla estranyament de la paret.
88
 -- Això degué ocórrer a la meitat del segle XVI --
digué Miquel --. Segons resulta del manuscrit que
nosaltres hem descobert i de les nostres investigacions,
el jove del qual vosté parla rebé les instruccions sobre
l’existència del tresor l’any 1547 a Alcalà de Xivert. Qui
li ho contà morí a conseqüència de l’atac dels turcs.
-- ¡Correcte! -- exclamà fra Vicent --. Esteu ben
assabentats de la història. Però segurament ignoreu que
Joan, el nostre jove personatge, ingressà al poc de temps
dins l’Orde religiós dels carmelites.
La cara de Miquel expressà la seua sorpresa.
-- Joan visitava amb freqüència la gruta i sempre que
hi entrava bevia de l’aigua d’aquesta font. Passaren els
anys i Joan s’adonà per fi de quina era la naturalesa
d’aquell secret que se li havia revelat: aquesta lluminosa
pedra convertia l’aigua en una font de vida. Des que en
bevia, Joan no envellia.
-- ¿No envellia ? ¿Què vol dir? -- exclamà Andreu --
¿És que aquesta aigua dóna la immortalitat?
-- “No hi ha cap home -- començà a recitar el vell
amb els ulls tancats -- prou malalt com perquè, en
presència d’aquesta pedra, no tinga segur escapar de la
mort. Qui veu la pedra cessa d’envellir. A partir del dia
en el qual la pedra se’ls apareix, totes les dones i tots els
homes recuperen l’aparença que tenien quan estaven en
la plenitud de la vida. Si estiguessen en presència de la
pedra durant dos-cents anys, no canviarien; tan sols els
cabells es tornarien canosos. Aquesta pedra li dóna a
l’home tal vigor que els ossos i la carn recuperen a
l’instant la joventut”.

89
 Mentre escoltava aquelles paraules, Miquel, que
estava segur d’haver-les llegides en algun lloc,
s’esforçava a recordar el seu origen. Per fi, se li féu la
llum.
-- “... També porta el nom de Greal” -- exclamà --.
Les paraules que vosté ha recitat es corresponen a la
descripció del Sant Greal del poema “Parcival”, escrit
per l’alemany Wolfram Von Eschenbach a principis del
segle XIII.
-- ¡Molt bé! ¡El felicite! Realment, és vosté un
setciències.
Miquel no es mostrà content per l’observació de fra
Vicent i atacà.
-- ¿Insinua que aquesta pedra és el Sant Greal?
El “Sant Greal”, vaig pensar. Durant segles aquell
havia sigut una de les llegendes més importants de la
cristiandat. Segons la tradició més ortodoxa, el Sant
Greal era el recipient que utilitzà Jesucrist el dia de
l’Últim Sopar amb els seus deixebles; després de la
crucifixió, Josep d’Arimatea hauria vessat la sang del
Nostre Senyor dins d’aquest recipient. Tanmateix,
segons una opinió més heterodoxa, que es remuntava al
segle XIII, la naturalesa del Sant Greal seria ben
diferent: es tractaria d’una pedra de poders especials,
gairebé divins. En qualsevol cas, tant els uns com els
altres estaven d’acord en una cosa: el Sant Greal
atorgava l’eterna joventut.
-- ¿Estem davant el Sant Greal? -- vaig demanar jo
també.
-- Jo no he dit això -- el frare somrigué --. Jo tan sols
he dit que Joan, convertit ja en religiós, s’adonà que,
90
des que bevia l’aigua que havia estat en contacte amb la
pedra lluminosa no envellia.
-- Continue, per favor -- digué Fàtima, que no
pareixia d’acord amb les nostres interrupcions.
-- Passaren els anys. Joan tenia ja més de setanta
anys, però la seua aparença era la d’un home de trenta.
Arribà a la conclusió que Déu l’havia elegit com a
dipositari i guardià d’aquell tresor, l'origen del qual no
podia ser sinó celestial. Aquell era el seu secret i no
l’havia compartit amb ningú. L’aigua miraculosa el
protegia contra la vellesa, però ignorava si podria
alliberar-lo també d’una mort violenta. Joan tingué por
que un accident pogués acabar amb la seua vida i que,
com a conseqüència, aquell tresor tornàs a perdre’s. Per
això se li ocorregué dibuixar l’emplaçament de l’entrada
de la gruta subterrània en dos fulls, però de manera que
el punt exacte només pogués saber-se si se superposaven
un damunt de l’altre. I decidí conservar un dins d’un
bagul i lliurar l’altre a un morisc que havia d’abandonar
Espanya en compliment del Decret d’expulsió de l’any
1609.
-- El morisc Toni Sans, nascut al poble de
Benicàssim, i que salpà de Moncofa amb destinació al
poble algerià de Bejaïa -- completà Miquel.
-- En efecte. Els anys passaven -- continuà el vell el
seu relat -- i Joan seguia dividint el temps entre les
obligacions com a carmelita i les esporàdiques visites a
la gruta subterrània. L’any 1686 els carmelites decidiren
crear un Desert per a la província carmelitana d’Aragó i
de València. Joan, que era conegut dins l’Orde com a

91
Joan de la Verge, aconseguí que fos elegit el paratge que
avui anomenem Desert de les Palmes.
-- ¡Fra Joan de la Verge! -- exclamà Andreu -- ¡El
primer prior del Convent del Desert!
-- Sí. Fra Joan de la Verge convencé l’Orde que
aquest era el millor lloc per a la fundació del Desert.
D’aquesta manera aconseguia tindre a un tir de pedra el
seu tresor.
-- Per tant -- digué Miquel, que encara feia cara de
sorpresa -- l’autor del manuscrit que nosaltres hem
trobat al bagul és fra Joan de la Verge, el carmelita
protagonista de la fundació i autor del “Breu tractat i
memòria de la Fundació del Desert de les Palmes”, que
es conserva a la biblioteca del Convent.
-- En efecte -- contestà el frare --. Fra Joan fou també
qui elegí personalment l’emplaçament exacte del
convent. L’elecció de fra Joan fou molt discutida, ja que
altres frares creien que el lloc no era gens bo: la
proximitat del barranc i el sòl compost d’arena i de terra
solta desaconsellaven construir allí un edifici tan gran i
pesat com seria el convent. Però, finalment, fra Joan
imposà el seu criteri i es començà la construcció de
l’edifici. I no només decidí l’emplaçament, sinó també
intervingué en la distribució arquitectònica de la
construcció. I decidí que una gruta o xicoteta capella,
situada a l’angle del passadís que encerclava l’hort del
convent, es construís damunt del lloc d’entrada a la
galeria subterrània en la qual es trobava la pedra verda i
la font de l’aigua de la vida. Ell mateix construí
personalment un mecanisme secret per a penetrar des de
la gruta a la galeria, i d’aquesta manera ja no
92
necessitava eixir del convent per a gaudir del poder
miraculós del seu tresor.
Jo no vaig poder evitar pensar que si hi havia encara
algun mecanisme secret d’entrada a la galeria des de la
capelleta, nosaltres quatre, amb el pic i el martell, ens
l’hauríem carregat.
-- Durant la construcció del convent vell es
produïren alguns accidents que feriren greument
diversos obrers. Fra Joan, sense que ningú no el veiés,
anà a la galeria i omplí un got de l’aigua que brollava de
la paret. Ja fora, curà els ferits utilitzant l’aigua i
comprovà que les ferides desapareixien
miraculosament.
Les paraules del vell religiós eren l’únic so que, a
més del produït per l’aigua, es podia oir dins la cova.
-- La construcció del convent finalitzà l’any 1733.
Durant uns anys tot anà bé. Però prompte estigué clar
que els que s’havien oposat a l’emplaçament del
convent tenien raó. El lloc no era adequat i les pluges
deterioraven ràpidament l’edifici. Finalment, l’incendi
de 1782 i les pluges torrencials de 1783 obligaren els
carmelites a abandonar el convent, que havia quedat en
un estat ruïnós.
-- Fou aleshores quan fra Joan soterrà el bagul sota
l’altar de l’església abandonada, ¿no? -- preguntà
Andreu.
-- Quan la congregació es traslladà al nou convent,
fra Joan de la Verge decidí fer un viatge. Abans de partir
soterrà el bagul amb el manuscrit i el full que havia
escrit l’any 1609. Ell mateix plantà damunt una
garrofera.
93
 -- ¿On se n’anà? -- demanà Fàtima.
-- Joan inicià un llarg viatge. En realitat, tenia ja més
de cent seixanta anys, tot i que ningú no li hagués posat
més de quaranta. Decidí viatjar i envellir.
-- ¿I morir? -- fou una altra vegada la xica que
preguntà.
-- Potser en aquell moment Joan decidí també morir.
En qualsevol cas, el que ens interessa és que, encuriosit,
volgué saber què havia ocorregut amb els descendents
de Toni Sans, el morisc. Com sabia que el vaixell en
què fou expulsat salpà cap a Bejaïa, Joan viatjà a
Algèria. Hi buscà els hereus del seu amic i, amb alegria,
constatà que encara conservaven el mapa que ell li
havia lliurat a Toni Sans.
-- ¿I Joan els digué qui era ell? -- s’interessà Andreu.
-- És clar que no. Tanmateix, sí els donà un missatge.
Joan els digué que “sota la garrofera, al vell monestir,
trobareu allò que busqueu”. Si no ho hagués dit, ara
vosaltres no estaríeu ací.
Fra Vicent tenia raó: foren aquelles paraules les que
iniciaren la nostra aventura.
-- I ¿què fou de Joan? ¿Tornà a Espanya? -- vaig
preguntar.
-- Passats uns anys, com que podia percebre en el seu
cos que tornava a envellir, decidí tornar al Desert de les
Palmes. Canvià de nom i ningú no el reconegué.
Ingressat de bell nou al convent, torná a beure de l’aigua
i el procés d’envelliment s’aturà. Només els cabells, que
se li feren blancs, donaven testimoni de la seua vellesa.
Cada període de vint o trenta anys Joan abandonava per
un temps el convent, i hi regressava uns anys més tard,
94
amb un nou nom. Mai ningú no sospità la seua
vertadera identitat.
Jo vaig tornar a mirar fra Vicent, el vell religiós que
ens parlava. Els meus ulls es fixaren en els seus cabells
blancs. Semblava molt vell, tot i que l’aparença era
també la d’un home sa. Havia arribat el moment de
preguntar-ho.
-- ¿On és ara fra Joan de la Verge?
Fra Vicent em mirà. Els ulls del religiós pareixien
fatigats.
-- Jo sóc fra Joan de la Verge.

95
 XIV

-- Sí, jo sóc fra Joan de la Verge -- repetí el vell. Jo

sóc aquell jove que rebé d’un viatger desconegut les
instruccions que em permeteren trobar la galeria
subterrània, la pedra i l’aigua. Jo sóc l’autor del
manuscrit i dels mapes que vosaltres heu descobert. I el
responsable també de la construcció del convent
abandonat, i de l’entrada secreta des de la gruta del
corredor de l’hort ... Ara ja ho sabeu tot.
El frare s’assegué a terra. Nosaltres intentàvem
assimilar tot allò que ens havia contat. Vaig mirar
Miquel, que feia cara d’incredulitat. Al seu costat,
Fàtima semblava sumida en profunds pensaments.
Andreu, en canvi, observava atentament la pedra
lluminosa, com volen esbrinar la seua naturalesa.
-- ¿Què és, en realitat, aquesta pedra? ¿Quin és
l’origen de la seua inesgotable lluminositat? -- preguntà.
Fra Vicent el mirà.
-- El do que atorga aquesta pedra tan sols està en les
mans de Déu.
Andreu no paregué satisfet per la resposta.
-- Però, ¿qui ha construït aquestes galeries ?, ¿qui
ideà el dispositiu de la sala del costat, pel qual, en
empentar la creu, s’obri una porta on abans havia una
paret?
-- Desconec qui haja sigut el constructor de la galeria
subterrània i de tots aquests dispositius -- admeté fra
96
Vicent.-- Quan jo hi vaig entrar per primera vegada, fa
ja més de quatre-cents anys, estava com ara ho veieu. Jo
només he construït el mecanisme d’entrada des de la
capelleta de l’hort del convent i un túnel secret d’eixida,
per si falla l’accés principal.
Estava clar que hauríem d’acceptar que l’origen de la
pedra, de l’aigua i de la construcció de la galeria
subterrània continuaria sent un misteri.
-- I ara, ¿què fem? -- vaig preguntar.
Fra Vicent s’aixecà.
-- Vosaltres quatre -- digué -- us haveu guanyat amb
el vostre esforç el dret de gaudir dels efectes de l’aigua
miraculosa. Jo estic ja cansat de viure. Ara vosaltres
tindreu el privilegi de convertir-vos en guardians
d’aquest inapreciable tresor.
El religiós s’acostà a la font.
-- Ara, en senyal del nostre pacte, beurem tots de bell
nou.
Jo dubtava encara que aquella aigua tingués un
poder extraordinari com el que li atribuïa, però, per si
de cas, vaig beure a rebentar; en el pitjor dels casos, si
l’aigua no tenia poders terapèutics, només sofriria un
dolor de panxa.
Com dic, ens fartàrem de beure i ens disposàrem per
eixir del subterrani. Estàvem ja tranquils i confiats.
Només el pas del temps ens permetria comprovar si de
debò havíem trobat el remei definitiu contra les
arrugues.
Encenguérem les llanternes, que dins la sala on
estava la pedra lluminosa teníem apagades, i ens
dirigírem cap al lloc en el qual jo havia tingut
97
l’entropessada amb la creu. Per pura casualitat, jo anava
el primer de la fila. Estava pensant de cedir a un altre
tan gran honor quan el feix de llum de la llanterna
il—luminà una pistola i, un poc darrere, una mà que la
subjectava. No cal ni dir que la pistola m’apuntava al
cap i que em vaig endur un esglai de mort.
-- ¡Alto! -- digué el nouvingut, que m’obligà a entrar
de nou, amb els meus companys, a la sala il—luminada.
Quan vaig poder girar-me vaig veure que ens
apuntava amb una pistola un home d’edat, alt, prim i
calb. El vaig reconéixer de seguida: era Ismael Marote,
el cap d’operacions especials del CESID amb qui vaig
parlar durant el viatge a Madrid.
-- Celebre tornar a veure’t -- em digué amb ironia i,
crec que també, amb mala llet.
No li vaig respondre. I no per falta d’educació, ni de
ganes d’enviar-lo a la quinta forca, sinó perquè davant
una pistola que m’encanona solc quedar mut. No
obstant això, els meus companys s’entossudien a fer-me
parlar.
-- ¿Qui és? -- em preguntà Miquel.
Però fou Fàtima qui respongué.
-- És Ismael Marote, un dels peixos grossos del
CESID.
Les paraules de la xica no agradaren al peix gros.
-- ¡Calleu! ¡Prou d’escoltetes! -- bramà.
Com era d’esperar, Miquel tampoc no mostrà molt
de plaer pel to amb el qual aquell desconegut es dirigia a
la seua amada.
-- ¿Què vol vosté? -- cridà, traent pit.

98
 Marote mirà la pedra i la intensa llum verda que hi
sobreeixia.
-- ¡Vull la pedra!
Fra Vicent, que fins aquell moment havia romàs
callat, esclatà.
-- ¡Mai, mai, mentre jo visca, la pedra serà seua!
Ismael Marote rigué. Les seues riallades ressonaven
dins la cavitat subterrània.
-- Jo sóc el vertader propietari de la pedra -- digué.
-- ¿Què diu? -- replicà fra Vicent -- ¡Vosté no està bé
del cap!
-- Espere i escolte primer el que vaig a contar.
Silenci i expectació.
-- Pocs anys després que el papa Urbà II convocà els
cristians a la Primera Croada per alliberar la Terra Santa
-- començà Marote --, els croats entraren a Jerusalem.
L’any 1120 nou cavallers fundaren a Jerusalem l’Orde
dels Pobres Cavallers de Crist i s’establiren on s’alçava
la mesquita de Al-Aksa. Aquesta mesquita havia sigut
aixecada pels àrabs damunt les ruïnes del Temple
construït pel rei Salomó al voltant de l’any 950 abans de
Jesucrist. Per això aquell Orde dels Pobres Cavallers de
Crist ben aviat fou conegut per tothom com l’Orde del
Temple.
-- ¿On vol arribar? -- interrompé de nou el frare.
-- Deixe’m contar tota la història. Conclosa la
construcció del Temple pel rei Salomó, els jueus
dipositaren dins els seus tresors més valuosos, entre els
quals es trobaven una gran quantitat de pedres precioses
d’elevat valor. Tanmateix, el tresor més valuós de tots

99
aquells que foren traslladats al Temple fou un altre:
l’Arca de l’Aliança.
¡L’Arca de l’Aliança! Aquell artefacte que atorgava
als jueus un poder sobrehumà i en la qual es guardava
gelosament les Taules de la Llei que el mateix Yahveh
lliurà a Moisés a la muntanya del Sinaí. Les paraules de
Marote havien aconseguit fer callar fins i tot fra Vicent.
-- El Temple construït per Salomó fou saquejat cap a
l’any 590 abans de Jesucrist per Nacubodonosor, rei de
Babilònia. Des d’aquell saqueig ja no mai més se sabé
res ni de l’Arca de l’Aliança ni dels altres tresors
custodiats al Temple. Segons la tradició, dies abans de
l’entrada de Nacubodonosor a Jerusalem, els
responsables del Temple amagaren totes aquelles
relíquies en llocs més segurs.
La pistola de Marote continuava apuntant-nos.
-- Quan els templers entraren a Jerusalem l’any 1120
estigueren durant set anys fent excavacions i galeries
subterrànies. L’objectiu perseguit estava clar: escorcollar
el subsòl de l’antic Temple jueu per trobar aquells
tresors amagats. I aquella recerca tingué la seua
recompensa: els templers trobaren en una de les galeries
excavades l’Arca de l’Aliança i les Taules de la Llei.
Allò era el que faltava, vaig pensar. Però no vaig dir
res. La pistola era suficient argument per a callar.
-- L’any 1127 el Mestre del Temple i cinc cavallers
més embarcaren de Jerusalem cap a França per
organitzar el reconeixement papal del nou Orde. Amb
aquest motiu salparen de Terra Santa diversos vaixells,
dins els quals estaven amagats els nombrosos tresors
trobats a les excavacions. Un d’aquells vaixells,
100
precisament el que transportava part del contingut de
l’Arca, mai no arribà a la seua destinació. Una tempesta
el desvià de la ruta i, amb seguretat, sotsobrà prop
d’aquestes terres. La pedra que tenim davant de
nosaltres formava part del tresor dels templers amagat al
vaixell desaparegut.
Allò que Marote ens contava podia tindre sentit. Si
per a alguns el Sant Greal era una pedra de poder
gairebé diví, no era descabellat que fos un tros d’una
d’aquelles Taules de la Llei tan ben guardades dins
l’Arca de l’Aliança.
-- Però -- protestà fra Vicent -- l’Orde dels Templers
fou suprimit l’any 1312. Aleshores, ¿quin és el seu títol
de propietat en relació a la pedra?
-- Sí, l’any 1312 el papa Climent V decretà la
supressió de l’Orde del Temple, amb el vist i plau del rei
francés Felip el Bell. I no només això: centenars de
cavallers templers, fins i tot el mateix Mestre del
Temple, foren cremats a la foguera. Però això no suposà
la fi dels templers, ja que l’Orde continuà existint
clandestinament. I ha continuat fins ara: jo sóc membre
del Temple. Per això reclame la propietat de la pedra.
Gràcies a vosaltres -- digué assenyalant-nos a Miquel, a
Andreu i a mi -- m’he pogut assabentar de l’existència
d’aquesta gruta, la qual degué ser construïda pels
templers. I jo ara recuperaré la pedra.
-- ¡Mai! -- protestà el frare -- ¡Mai te l’enduràs!
Pel que semblava, s’havia suscitat una qüestió de
competència: el braç religiós i el braç militar lluitaven
per la possessió de la pedra. Com a portaveu del poder
civil vaig intentar fer de mediador en el conflicte.
101
 -- ¿I per a què vol emportar-se la pedra? Si l’Orde al
qual pertany la hi diposità, ¿per què sostreure-la d’un
amagatall tan segur en el qual ha estat ben custodiada
fins ara?
Però el poder de les armes no admetia cap discussió.
Marote, sense deixar d’apuntar-nos, s’acostà a la pedra.
Aleshores, tot succeí a càmera lenta. Fra Vicent, per
a impedir que Marote agafàs la pedra, es llançà contra
ell. Esclataren dos tirs, que retrunyiren pel subterrani. El
religiós xisclà, s’endugué les mans al pit i caigué a terra;
un regall de sang brollà a borbollons del seu cos. Mentre
el frare queia a terra, Ismael Marote agafà amb la mà
esquerra la pedra. Fou en aquest moment quan s’oí el
soroll d’un mecanisme que actuava dins el pedestal en
què havia estat dipositada. Tot seguit, el sòl començà a
trontollar. Segons després, mentre el trontoll es feia més
fort, el pedestal es trencà en dos trossos, i la paret i el
sostre començaren a desfer-se. El xicotet raig d’aigua
que sorgia de la paret es convertí en una vertadera
cascada, capaç d’arrossegar una persona.
Per a protegir-se de la força de l’aigua i de les pedres
que li queien damunt, Ismael Marote tingué que deixar
d’apuntar-nos amb la pistola. Nosaltres sabérem
aprofitar el moment. Entre els quatre agafàrem el cos de
fra Vicent i isquérem de la sala. Encara poguérem veure
com Marote quedava soterrat sota tones de terra i
pedres.
Moments després arribàrem a la zona més àmplia de
la galeria subterrània. Esglaiats, ens adonàrem que el
passadís que havíem d’agafar per aconseguir eixir estava
totalment tapat pel despreniment. Estàvem atrapats.
102
 Llavors, vaig recordar que fra Vicent havia parlat
abans d’una eixida secreta que podia utilitzar-se en cas
necessari. El frare estava greument ferit, però encara
vivia. Tot i que estava mig inconscient, li vaig preguntar
per l’altra eixida. El vell obrí els ulls i, amb el cap,
m’assenyalà un punt del sostre de la sala.
-- Miquel, mira ahí dalt -- vaig ordenar.
Seguint les instruccions del ferit, descobrírem una
obertura, coberta amb una fusta, situada al sostre. Amb
prou dificultat, hi pujàrem. Darrera nostra,
l’ensorrament de la galeria continuava. Isquérem
corrents pel túnel, que s’ensorrava també, a
conseqüència de l’ensulsida de la galeria.
Per fi vérem la llum del sol, uns metres davant de
nosaltres. Isquérem. Tot seguit, el túnel s’ensulsí
definitivament.
L’alegria per no haver mort sepultats no durà molt.
Als nostres braços teníem el cos malferit de fra Vicent
que, ara ja inconscient, es dessagnava.
Entre els quatre agafàrem el ferit i, amb gran
dificultat, començàrem l’ascensió pel camí, en direcció
al cotxe. Les gotes de sang deixaven darrera nostra una
reguera roja.
Ja al cotxe, dipositàrem suaument el religiós al seient
de darrere, assistit per Fàtima i per mi, i iniciàrem a
tota velocitat el descens. La xica i jo intentàvem detenir
l’hemorràgia.
Eren les deu del matí. L’ermita de la Magdalena
devia estar de gom a gom. Impossible transitar amb el
vehicle. Per tant, decidírem baixar del Desert en
direcció a Benicàssim, i agafar des d’allí la Carretera
103
Nacional, des d’on, a tot drap, en pocs minuts,
arribaríem a l’Hospital General.
Foren uns minuts de gran tensió. El vell religiós, que
deia ser immune a la mort, es moria per moments.

Finalment arribàrem a l’Hospital General. El ferit,

que continuava inconscient, encara respirava. El
personal del Servei d’Urgències se’n féu càrrec. Vaig
reconéixer una de les infermeres d’Urgències, a la qual
li deien Imma, que era amiga de la meua dona. Gràcies
a la seua influència em deixaren passar dins, mentre els
meus companys romanien a la Sala d’Espera.
Jo estava en un passadís del Servei d’Urgències,
darrere la porta en la qual havia entrat la llitera amb fra
Vicent. Als pocs minuts, n’isqué Imma.
-- El teu amic té dues ferides de bala i el seu estat és
molt greu. Anem a operar-lo. Ara mateix el traurem al
passadís i el portarem a la Sala de Quiròfans. No puc
assegurar-te que puguem salvar-li la vida.
Quan tragueren la llitera amb fra Vicent, camí del
quiròfan, m´hi vaig acostar. El ferit estava conscient.
Em mirava: pareixia que volia dir-me alguna cosa.
M’ajupí.
-- ¡Ajuda’m! ¡Ajuda’m! -- em xiuxiuejà.
-- ¿Què puc fer per vosté? -- li vaig preguntar.
-- Busca ací, sota l’hàbit. Tinc una cosa oculta a la
butxaca.
104
 Sense que els zeladors que transportaven la llitera
poguessen evitar-ho, vaig ficar la mà sota l’hàbit del
religiós, seguint les seues indicacions. No poca fou la
meua sorpresa quan les meues mans ensopegaren amb
una botelleta de butxaca.
-- No t’amoïnes -- em digué --. No és whisky; és
aigua de la galeria. Ara has de vessar l’aigua damunt les
ferides.
Davant l’estupor dels zeladors, vaig vessar tot el
contingut de la botella a les ferides. Segons després, fra
Vicent desapareixia darrere la porta de la Sala del
Quiròfan. Ni tan sols vaig poder acomiadar-me’n.
Tot seguit, un dels zeladors, enfurismat pel meu
comportament, m’esbroncà.
-- Però, ¿què dimonis ha fet vosté? ¡Fora d’ací o
cridaré als Guardes de Seguretat!

Expulsat pel zelador, ja a la Sala d’Espera, em vaig

reunir amb l’Andreu, Miquel i Fàtima, als quals vaig
contar tot allò que m’havia passat.
Tots quatre romaníem asseguts a la Sala d’Espera del
Servei d’Urgències de l’Hospital General de Castelló.
Havia transcorregut ja gairebé una hora i ningú no
havia vingut encara a dir-nos res sobre el resultat de
l’operació.

En aquell moment, Imma, la infermera, isqué d’una

porta i es dirigí cap a nosaltres.

105
 -- Ha passat una cosa molt estranya -- ens digué --.
Mentre estàvem preparant el malalt per a l’anestèsia,
s’ha alçat de la llitera i s’ha escapat corrents. És una
cosa que no té explicació, ja que, amb les ferides que
tenia, és impossible que pogués caminar ell sol. Però ho
ha fet, i s’ha escapat de l’Hospital.
Tot i que per a la infermera tot allò era inexplicable,
per a nosaltres quatre aquella notícia tan sols
confirmava que fra Vicent no era cap mentidor.
Segurs ja de l’efecte miraculós de l’aigua que sorgia
d’aquell subterrani en el qual nosaltres havíem estat, ens
mirarem uns als altres amb un gran somriure. Ja no
teníem res a fer a l’Hospital. Agafàrem el cotxe i ens
dirigírem a la ciutat. Encara no era massa tard.
Buscàrem Anna, Mercé i els xiquets i ens anàrem tots
junts de romeria a la Magdalena.

106
 EPÍLEG

Han passat ja uns mesos des d’aquell inoblidable

diumenge.
No hem tornat a saber res més de fra Vicent, o de fra
Joan de la Verge, que pel que sembla era el seu vertader
nom. No es reincorporà al Convent, on l’han donat per
desaparegut. L’Hospital General de Castelló obrí una
investigació, que donà com a resultat que fra Vicent
abandonà voluntàriament el centre sanitari. Quant a
l’estranya curació de les ferides que, segons el Servei
d’Urgències, presentava en el moment de ser ingressat,
es conclogué que aquelles ferides no existien: es
tractaven només de xicotets esgarraps que la infermera,
que era nova, confongué amb ferides de bala.
Hem anat moltes vegades, des d’aquell dia, al Desert
de les Palmes. El passadís subterrani que s’obria al sòl
de la gruta de l’angle de l’hort del convent vell està
cobert de pedres, a conseqüència de l’ensorrament. Ni
rastre d’alguna altra entrada. La pedra lluminosa i la
font de l’aigua han quedat sepultades per sempre.
A principis del mes d’abril d’aquell any tota la
premsa nacional donà la notícia de la desaparició del
coronel Ismael Marote, cap d’operacions del CESID i la
segona persona més important d’aquest organisme. La
misteriosa desaparició es posava en relació amb els
últims escàndols que havia protagonitzat el CESID.

107
 Miquel i Fàtima es casaren. L’encisadora jove
abandonà el servei d’intel—ligència espanyol i, poc abans
de casar-se, trobà treball com a professora d’àrab a
l’Escola Oficial d’Idiomes. El dia del casament, els dos
estaven bells i joves, sobre tot, molt joves.
Pel que fa a mi, tan sols puc dir que ja no necessite
utilitzar ulleres, que m’han desaparegut unes xicotetes
arrugues que m’havien eixit a la cara i que em sent més
jove que mai.

108
 ¿Conoces nuestro catálogo de libros con letra grande?

Están editados con una letra superior a la habitual para

que todos podamos leer sin forzar ni cansar la vista.

Consulta AQUI todo el catálogo completo.

Puedes escribirnos a pedidos@edicionesletragrande.com

Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)