Els Goigs a la Verge de Pardines

RESUM

Fins ben entrat el segle XX al poble de Pardines es cantava, en el marc de la festa de Caramelles, el
dissabte i el diumenge sants, una cançó que correspon al gènere poèticomusical d’origen medieval
dels goigs. Aquests goigs també eren coneguts a altres pobles de la comarca del Ripollès i a les
comarques veïnes d’Osona, la Garrotxa, l’Empordà, el Conflent, el Vallespir i el Rosselló.
Els goigs de Pardines són una eina molt útil per estudiar l'origen i la transmissió d’aquest tipus de
composicions. Un manuscrit de Sant Bartomeu de Grau de l’any 1500 els posa en relació amb la
tradició poètica culta medieval. La doble transmissió, per via oral en el marc de les Caramelles i per
via escrita en el marc d'un santuari, ens mostra els dos àmbits en què han estat presents els goigs, si
més no a una part de la Catalunya Vella. El cas de Pardines dibuixa una situació que caldria
comprovar si és general o és particular d'aquest poble: els goigs perduren en l'àmbit devocional,
vinculats a un santuari, però han desaparegut quasi totalment de l'àmbit de la festa de Caramelles.
En efecte, a Pardines els goigs a santa Magdalena es canten cada any després de la missa que se
celebra a l'ermita de Santa Magdalena en el marc de l'aplec de Pasqüetes; per contra, els goigs de
Caramelles es van deixar de cantar, amb tota probabilitat, durant els anys 50 del segle XX.

PARAULES CLAU: goigs, Caramelles, Pardines, Mare de Déu del Mont

LA FESTA DE CARAMELLES

Les entrevistes amb Jaume Morera de l'any 1981

Els primers dies de la Setmana Santa de l'any 1981 Jaume Morera i Batlle (1906-1995), veí de
Pardines (Vall de Ribes, Ripollès), va concedir una sèrie d'entrevistes a dos folkloristes amateurs.
En el transcurs d'aquestes entrevistes Jaume Morera -en Jaumet de cal Peró- va interpretar unes
cançons que formaven part del repertori que es cantava a Pardines durant el Dissabte Sant i/o el
Diumenge de Resurrecció en el marc de la festa popular de les Caramelles. La demanda dels
entrevistadors a Jaume Morera va ser que els interpretés les cançons que es cantaven per Caramelles
quan aquesta festa es desenvolupava d'acord amb els esquemes tradicionals locals.

Les entrevistes es van fer mentre en Jaumet engegava les vaques més avall de pla Martí, al terme
municipal de Pardines. No admetia interrupcions mentre cantava i no era capaç d'aclarir el sentit
dels mots i passatges que els entrevistadors no entenien. Les versions que reproduirem tot seguit
responen literalment a les transcripcions que van dur a terme aquells dies de 1981 els dos
entrevistadors, Ramon Serratosa i Albert Berrio.

El repertori està format per quatre cançons: uns Goigs a la Verge, una cançó sense nom que
comença dient “La lluna i les estrelles”, unes corrandes i una mena de fórmules màgiques de
benedicció i de maledicció.

Goigs a la Verge

Lo primer sous verge i pura Sous de Déu la més honrada,

en lo grau que posseïu, en restant sous i sereu.
més que tota criatura, Sigueu la nostra advocada,
puix tanta glòria teniu. regina i Mare de Déu

Lo segon, verge i benigna,
Déu ensenya un vòstron fill,
però en voler de Déu que ensigna
llum de l'arbre senestil,
senestil justificada,
en los plers que Vos li'n feu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo tercer sous verge i santa
i en lo cel celestial
claredat llanceu Vos tanta
tot lo món il·luminau,
tot lo món il·luminàreu
fins al sol de l'Orient.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo quart és que us obeeixen
sants i santes fent honor
per a aquells que us coneixen
mare sous d'un Salvador,
coregina i coronada
cap i peus d'un regne seu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo quint és que es remordira
d'un senyor vòstron sirvent
i aquell dot que sous d'espera
i aquell dot tindreu present.
Mai se perd vostra soldada
quin servei mai satisfeu.
Sigueu la nostra advocada,
Cançó sense títol
I la lluna i les estrelles
ja lo brou se n'ha sortit.
Recordeu lindes donzelles
que és la Pasqua aquesta nit
i aixequeu's del llit alegres,
dirigiu-se al balcó.
I vosaltres, nines, plenes de virtut,
sigueu generoses, dignes i amb bon cor.
Mireu los joves com canten,
dignes de glòria i amor
en mirar vostres belleses,
contemplar vostres candors.
regina i Mare de Déu.
Lo sisè, que en sou vestida
d'un tan goig glorificat,
per estar-ne ben unida
prop la santa Trinitat.
Trinitat n'és prim posada
i alcanceu lo que voleu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo setè, que en sou ben certa,
d'un tan goig glorificat,
per estar-ne ben deserta,
ans per tot temps durarà.
Alegreu-vos dolça Mare
bon Jesús confessa en Déu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo vuitè és cambra sagrada,
mare d'un Déu eternal,
bon Jesús prengui posada
la nit blanca de Nadal.
Bon Jesús urgint al ventre
bon Jesús li'n féu capçal.
Flor de lliri i lliri pura,
l'àngel guarda saludau,
saludau la més honrada
i de llums i claredats
i d'estrelles abrigada
prop la santa Trinitat.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Deú.
Lo dia s'acosta i ens hem de marxar,
per vostres defectes no ens hem de guardar.

Passeu felices Pasqües,

hi ha ditxa en el cor,
que són dies dignes de glòria i amor.

Corrandes

De corrandes n'hem cantades,

n'hem cantades més de mil,
en tinc les butxaques plenes,
estacades i amb un fil.

Als voltants d'aquesta casa

hi ha un pedra-picat
per seure-hi la mestressa
i el galant al seu costat.

Fórmules de benedicció i maledicció

La cloc cloc, la cloc cloc

tot sigui mort

La piu piu, la piu piu

tot sigui viu

La festa de Caramelles

Les cançons transcrites a l'apartat anterior les hem batejat amb el nom genèric de “cançons de
Caramelles”, tot i que són ben diferents les unes de les altres tant pel contingut com per la mètrica.
El que tenen en comú és que, segons l’informant local, totes elles es cantaven durant la festa de
Caramelles al poble de Pardines.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix la festa amb aquestes paraules:

Festa pasqual que té lloc tradicionalment a la Catalunya Vella i al nord de la Nova: una colla
de cantaires visiten cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons
anomenades també caramelles.

Tot seguit l'article de la GEC continua amb una descripció de com eren aquestes festes:

Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de

Pasqua. Un de la colla que, per tal d’arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb
una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació; sovint
anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. Amb el resultat
de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. El costum, esmentat per
primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en
 determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven
entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D’altra banda, el cant
ha estat acompanyat sempre d’alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa,
gralla, violí).

A la part final, el text fa una breu digressió de tipus històric sobre l'arribada dels goigs a ciutat i
acaba amb uns apunts de tipus lingüístic:

A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts
dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué
així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça
de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles,
camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un
costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades.

L'article de la Gran Enciclopèdia Catalana no aborda la qüestió de l'origen de la festa. Diu, això sí,
que el costum està documentat per primera vegada a finals del segle XVI. Es refereix, sens dubte,
a un document de 1591 pel qual l'església autoritza la creació d'una Confraria del Roser a Súria.
Aquest document ha estat publicat per primera vegada dins del llibre de Núria Balaguer i Riera Les
Caramelles de Súria, editat per l'Ajuntament d’aquesta vila del Bages l'any 2016.

L’origen de la festa de Caramelles

Sobre l'origen de la festa de les Caramelles no hi ha cap font documental que permeti resoldre la
qüestió d'una manera concloent. Les diferents teories formulades pels estudiosos es poden agrupar
en dos blocs: les que apunten cap a un origen profà i les que vinculen les Caramelles a pràctiques
religioses cristianes. Tanmateix, molts estudiosos, tant d'una tendència com de l'altra, donen per
bona una teoria segons la qual l'origen de la festa cal cercar-lo en les cerimònies precristianes que se
celebraven en l'àmbit rural per celebrar l'arribada de la primavera, en el marc del culte a alguna
divinitat vinculada al cicle de la natura, la floració i la fructificació. Per a alguns, aquesta divinitat
podria ser la dea romana Ceres o alguna advocació local associada a ella. Arribats a aquest punt, uns
creuen que les cançons de Caramelles tenen el seu origen en el cant dels goigs de la Mare de Déu
que es feia després de la missa de dissabte sant. A partir d'aquest origen inequívocament religiós, el
repertori de cançons que constitueix el nucli de la festa es va obrir a composicions de caràcter profà
-corrandes i gloses- que tracten temes relacionats amb la vida quotidiana dels pagesos, com el
festeig, el vi, la collita, el poble i la contrada etc. Uns altres, per contra, consideren que les primeres
cançons de les Caramelles eren de caràcter profà –satíriques, a les viles, i de celebració per la
renovació de la vida, al camp–, i que arran de la cristianització de la festa s'hi van introduir les
cançons de tema marià anomenades goigs1.

Sigui quin sigui el seu origen, el que és clar és que durant els segles XIX i XX a la festa de
Caramelles els cantaires interpretaven cançons profanes i cançons religioses. Les cançons de tema
religiós s'anomenen goigs o cobles i són dedicades a la Mare de Déu, mentre que les cançons
profanes adopten la forma de corrandes o gloses. Explica Joan Amades que a determinats llocs del
Rosselló durant el primer terç del segle XX totes les cançons de Caramelles eren goigs, i
concretament uns mateixos goigs adreçats a la Mare de Déu del Mont, que eren també coneguts
1
?En aquesta línia és interessant l’aportació de Charles Lapetre, qui, a l’opuscle intitulat Les goigs dels ous, publicat
a Perpinyà l’any 1876, explica que en els goigs dels ous del Vallespir i el Rosselló -els mateixos que es canten a
Pardines- la finalitat principal és el desig de felicitat i prosperitat, i recorda que el fet que es cantin la vigília de
Pasqua pot tenir a veure amb el fet que fins a la meitat del segle XIV el cap d’any se situava precisament en aquesta
data. Segons aquesta teoria els goigs són un càntic religiós que es va col·locar davant d’un cant popular profà que
tenia com a objectiu celebrar l’entrada de l’any nou.
com a goigs dels ous.2 Per contra, en molts indrets de la Catalunya Nova, els goigs marians no van
formar mai part del repertori de la festa.

La festa de Caramelles al Ripollès

El Cançoner del Ripollès, obra publicada el 1998 pel Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès,
inclou una descripció de la festa de les Caramelles tal com se celebrava a la localitat de Santa Maria
de Besora. L'informant és el senyor Pere Soler, del Mas Clarella, i l'entrevista es va fer l'any 1919.
D'entrada cal fer notar que la festa, en aquesta part del Baix Ripollès i el nord d'Osona es coneixia
amb el nom de Camilleres. Reproduïm el relat de Pere Soler tal com apareix al Cançoner del
Ripollès:

Es reunien almenys sis per cantar, i el músic que tocava el grall.

Abans d'arribar a la casa feien la “descoberta”, o sia, una tocada de grall amb la tonada sense
lletra.
En arribar a l'era cantaven a cor la “introducció” o “saludo”.
En una rectoria o casa sense noies es cantava la primera variant, i en les cases on hi havia
noies, una de les altres dues. Immediatament, i en totes les cases sense excepció, venien les
“camilleres” o sia els “goigs”, que cantaven a dos cors, dos versos cada un, i entre posada i
posada, una tocada de grall, d'igual motiu.
Acabat venien les “corrandes”, a cor, de les quals se'n cantaven més o menys segons les
cases; a l'últim la “despedida”, que es cantava a cor.
La tocada de grall té tonada pròpia, la introducció i les camilleres, una mateixa tonada, i la
corranda i “despedida”, una altra tonada. En fi, tres tonades.
En algunes cases els convidaven a pujar-hi i els donaven beure. Si hi havia noies, hi solia
haver una mica de ball. Per això el músic portava, a més del grall, el flubiol o el violí, ja que
el grall és molt cansat de tocar. En aquesta casa ja hi passaven una hora i mitja o dues.
Sortien l'una de la tarda del dissabte i durava fins a l'endemà al dematí.
Els solien donar: en la “casa grossa”, una dotzena d'ous, una llangonissa o bé un tall de
cansalada, i una coca. En les altres cases, vi, nous, dotze ous o una pesseta.

Les dades que proporciona aquest text són molt clares i reveladores:

1. La cantada començava el dissabte sant a la una del migdia i s'allargava fins al matí de
l'endemà. La durada, és clar, devia variar de poble a poble, en funció del nombre de masos
on calia anar i de la distància que havien de recórrer les colles.
2. La colla de Caramelles estava formada per un mínim de sis cantaires i un músic. Aquest
músic tocava un instrument anomenat grall i un segon, que podia ser el flabiol o el violí.
Sembla clar, tot i que no es diu explícitament, que els cantaires i els músics eren homes.
3. Tota cantada tenia una estructura típica i fixa: una introducció musical anomenada
descoberta i quatre peces cantades: la introducció o “saludo”, les camilleres o goigs, les
corrandes i la “despedida”.
4. La introducció o “saludo” tenia dues versions, una per a les rectories i per a les cases i
masos on no hi havia noies, i una altra per als llocs on sí que n'hi havia. Suposem que quan
diu “noies” es refereix a dones joves sense casar.
2
?Charles Lapetre a l’opuscle esmentat dóna credibilitat a la teoria segons la qual els goigs dels ous que es cantaven
-i es canten- al Vallespir, al Conflent i al Rosselló provenien del santuari de la Mare de Déu del Mont. Lapetre es
pregunta fins i tot si el nom de «goigs dels ous» no és una derivació de «goigs de Sous», el poble en el terme
municipal del qual estava situat, en aquell moment, el santuari de la Mare de Déu del Mont.
 5. Totes quatre peces es cantaven a cor, però les camilleres es cantaven a dos cors. Cada
semicor cantava dos versos i entre estrofa i estrofa intervenia el graller.
6. En total hi havia tres temes musicals diferents: el de la tocada de grall inicial, un segon per
al “saludo” i les camilleres, i un tercer per les corrandes i la “despedida”.
7. A algunes cases feien pujar els cantaires i el músic i els convidaven a beure. Si hi havia
noies, el músic tocava el flabiol o el violí i els caramellaires ballaven amb elles. Sembla que
la dansa només apareixia en aquest moment, desvinculada, per tant, del que constituïa el cos
central de la cantada.
8. Pel que fa a la recompensa per la cantada, cal destacar que sempre hi havia ous, tant si la
casa era forta com si no ho era tant. Potser aquesta és la raó que explica que en alguns
indrets els goigs de camilleres s’anomenessin també “goigs dels ous”. El que marcava la
diferència entre una “casa grossa” i una de petita era la presència o no de carn (llonganissa o
cansalada) en la recompensa.

La festa de Caramelles al poble de Pardines

En relació amb el poble de Pardines, no disposem d'informacions tan antigues com les recollides al
Cançoner del Ripollès, atès que els més vells dels nostres informants són nascuts entre l'any 1928 i
l'any 19373. Tenint en compte que els records de totes aquestes persones remunten als seus anys
d'infantesa, cal situar les notícies més antigues de què disposem al final de la dècada dels 30, durant
tota la dècada dels 40 i els primers anys dels 50.

La festa s'iniciava el dissabte sant amb el repic de campanes a les 10.00h. Els dies previs s'havien
fet assajos en cases particulars, després de sopar. Es formaven tres colles, una de petits, una de
mitjans i una de grans, que era coneguda com el “cor”. Aquest cor el formaven mossos joves (al
voltant dels vint anys), si bé a partir d'un moment determinat s'hi van incorporar noies de la mateixa
edat. Els cors infantils sempre van ser mixtos. Els petits i els mitjans sortien al matí, mentre que el
cor ho feia a la tarda. El dissabte recorrien els masos del terme i el diumenge feien la cantada al
poble. A cada casa on s'aturaven, feien la cantada i a canvi rebien ous, llonganissa o diners. En
algunes cases els convidaven a pujar a fer un glop de vi. El dilluns de Pasqua feien un dinar
col·lectiu, bé a la plaça del poble, bé a l'ermita de Santa Magdalena. Tant la festa com les cançons
eren conegudes amb el nom de “cambieres”.

Les cançons de Caramelles a la comarca del Ripollès

En el magnífic relat sobre les Caramelles de Santa Maria de Besora, l'informant, el senyor Pere
Soler, no diu res sobre el contingut de les diferents cançons que formaven el repertori de les
cantades, en especial de la que duu el nom de la festa, és a dir, les camilleres o goigs. Aquesta
informació, però, la proporciona el mateix Cançoner del Ripollès en altres parts de l'obra, ja que
inclou exemples de les diferents cançons que formaven les Caramelles.

Introducció o «saludo», Ripoll 1918-1919

Oh! senyors d’aquesta casa n’és joia que no té preu,

se despertin sens temor, i assistiu-vos gloriosa,
per oir les alabances Vós que sou Mare de Déu.
del Divino Salvador.
Esta nit fem la passada
Oh! també la dolça Mare davant la porta cantant,
3
?Es tracta dels veïns de Pardines Teresa Desel, «Teresita», (1928) i Jaume Perpinyà (1937).
per l’amor de vós minyona, en esta pedra d’aurència
tots aquests passos se fan. per a cantar i sonar
bon amor si em deu llicència.
Amostreu la cara vostra
molt content quedaré jo, Llicència no m’haureu dada
solament la puga veure, pensem si us agradarà,
donzella, la vostra amor. amb tot honra i cortesia
ens posarem a cantar.
En esta pedra m’assento,

Goigs de camilleres o camilleres, Ripoll 1918-1919

Lo primer: sou Verge pura el cel és el regne seu.

en lo grau que posseïu,
més que tota criatura Lo quint és que remunera
puix tanta glòria teniu. Déu beneït vostre sirvent,
De Déu sou la més honrada per aquell do que se us espera
i al restant sou i sereu,. i aquell do tan excel·lent.
Siau la nostra advocada. Mai de Vós se perd soldada
Reina sou, Mare de Déu. qui us serveix bé el satisfeu.

El segon: Verge benigna, El sisè: que esteu ben certa

Déu ensems a vòstron fill, vòstron cos mai finarà,
per un voler de Déu consigna mai en Vós sereu deserta
llum de gràcia i sol d’estiu. a tot temps deureu usar.
Bé en sereu nostra advocada Alegrem-nos dolça mare
en los plers que vós li’n feu. bon Jesús com fer soleu.

El tercer: clara i molt santa El set: que en sou vestida

en la cort celestial, bé en sereu per ben unida
claredat llençau vós tanta, prop la Santa Trinitat.
tot lo món il·luminau. Bé en sereu per ben posada
Tot lo món il·luminàreu alcanceu lo que voleu.
més que el sol de l’Orient.
Lo vuitè: cambra sagrada,
El quart: que us obeeixen Mare d’un Déu eternal,
sants i santes fent honor, bon Jesús prengué
per aquells que vos serveixen la nit santa de Nadal.
Mare sou del Salvador. De vostre virginal ventre.
Oh! Regina coronada Bon Jesús consol en feu.

Corrandes de camilleres, Ripoll 1918-1919

El que porta la cistella

n'és un galant hereu,
s'estima més la minyona
que els ous que li donareu.

 
 “Despido” de camilleres, Sovelles, Les Llosses, 1921
De cantar en aquesta casa
no ens en cansaríem mai,
però veig que el temps s'escurça
bona gent: adéu siau.

El repertori de cançons de Caramelles de Pardines segons Jaume Morera

Aquest treball, com hem dit al principi, té la seva gènesi en els relats i les cançons del senyor Jaume
Morera i Batlle, veí de cal Peró, del poble de Pardines. En Jaumet va interpretar les quatre cançons
que hem reproduït a l’apartat inicial d’aquest treball: una cançó sense títol, un goig, unes corrandes i
una fórmula màgica. La confrontació d’aquestes cançons amb les que apareixen al Cançoner del
Ripollès revela de manera inqüestionable que el senyor Jaume Morera, tal com se li va demanar, va
interpretar algunes de les cançons que formaven el repertori de les colles de Caramelles de Pardines
fins la meitat del segle XX. Si l’esquema habitual d’una cantada de caramelles al Ripollès era la
seqüència “saludo”, goigs, corrandes i “despedida”, les cançons interpretades per Jaume Morera hi
encaixen perfectament, tot i que en falta una. Tenim, parlant de Pardines, uns goigs i unes
corrandes. De la a tercera cançó no ens n’ha arribat el títol. Sembla clar que ha de ser un “saludo” o
una “despedida”. Confrontem-la primer amb el “saludo” procedent del Cançoner del Ripollès que
hem reproduït més amunt:

Cançó sense títol de Pardines Introducció o “saludo” de Ripoll

I la lluna i les estrelles Oh! senyors d’aquesta casa

ja lo brou se n'ha sortit, se despertin sens temor,
recordeu lindes donzelles per oir les alabances
que és la Pasqua aquesta nit del Divino Salvador.
i aixequeu's del llit alegres
dirigiu-se al balcó. Oh! també la dolça Mare
n’és joia que no té preu,
I vosaltres, nines, plenes de virtut, i assistiu-vos gloriosa,
sigueu generoses, dignes i amb bon cor. Vós que sou Mare de Déu.

Mireu los joves com canten, Esta nit fem la passada

dignes de glòria i amor davant la porta cantant,
en mirar vostres belleses, per l’amor de vós minyona,
contemplar vostres candors. tots aquests passos se fan.

Lo dia s'acosta i ens hem de marxar, Amostreu la cara vostra

per vostres defectes no ens hem de guardar. molt content quedaré jo,
solament la puga veure,
Passeu felices Pasqües, donzella, la vostra amor.
hi ha ditxa en el cor,
que són dies dignes de glòria i amor. En esta pedra m’assento,
en esta pedra d’aurència
per a cantar i sonar
bon amor si em deu llicència.

Llicència no m’haureu dada

pensem si us agradarà,
amb tot honra i cortesia
 ens posarem a cantar.

Aquestes dues cançons tenen alguns trets compartits:

 Les referències religioses, a la Pasqua, a Jesucrist i a la Mare de Déu

 La presència d’un destinatari femení format per una o diverses dones joves:

Pardines
recordeu lindes donzelles
que és la Pasqua aquesta nit
i aixequeu's del llit alegres
dirigiu-se al balcó.
[...]
I vosaltres, nines, plenes de virtut,
sigueu generoses, dignes i amb bon cor.
Ripoll
per l’amor de vós minyona,
tots aquests passos se fan.
[…]
Amostreu la cara vostra
molt content quedaré jo,
solament la puga veure,
donzella, la vostra amor.

 Les referències a la nit

Pardines
I la lluna i les estrelles
ja lo brou se n'ha sortit
recordeu lindes donzelles
que és la Pasqua aquesta nit
Ripoll
Esta nit fem la passada
davant la porta cantant,

 El caràcter exhortatiu

Pardines
recordeu lindes donzelles
que és la Pasqua aquesta nit
i aixequeu's del llit alegres
dirigiu-se al balcó.
[...]
sigueu generoses, dignes i amb bon cor.
[...]
Mireu los joves com canten,
Ripoll
Oh! senyors d’aquesta casa
se despertin sens temor,
[...]
Amostreu la cara vostra
molt content quedaré jo,
solament la puga veure,
donzella, la vostra amor.

 El to galant

Pardines
I vosaltres, nines, plenes de virtut,
sigueu generoses, dignes i amb bon cor. davant la porta cantant,
Mireu los joves com canten,
dignes de glòria i amor
en mirar vostres belleses,
contemplar vostres candors.
Ripoll
Esta nit fem la passada
per l’amor de vós minyona,
tots aquests passos se fan.
Amostreu la cara vostra
molt content quedaré jo,
solament la puga veure,
donzella, la vostra amor.
Les dues cançons, però, també presenten diferències remarcables:

 A la cançó de Pardines les referències religioses són genèricament a la Pasqua, mentre que a
la de Ripoll les referències ho són a Jesucrist i a la Mare de Déu:

Pardines
recordeu lindes donzelles
que és la Pasqua aquesta nit
[...]
Passeu felices Pasqües,
hi ha ditxa en el cor,
que són dies dignes de glòria i amor.
Ripoll
Oh! senyors d’aquesta casa
se despertin sens temor,
per oir les alabances
del Divino Salvador.
Oh! també la dolça Mare
n’és joia que no té preu,
i assistiu-vos gloriosa,
Vós que sou Mare de Déu.

 La cançó de Ripoll té un caràcter d’exordi que no té la de Pardines:

En esta pedra m’assento,

en esta pedra d’aurència
per a cantar i sonar
bon amor si em deu llicència.

Llicència no m’haureu dada

pensem si us agradarà,
amb tot honra i cortesia
ens posarem a cantar.

 La cançó de Pardines té uns versos que fan referència al moment inicial de la cantada (i
aixequeu's del llit alegres / dirigiu-se al balcó.), però també en té un altre que remet al final
de la cantada:

Lo dia s'acosta i ens hem de marxar,

Per l’elevat nombre de coincidències que es donen entre totes dues cançons sembla més raonable
dir que la cançó sense nom de Pardines és un “saludo”, però no ens atrevim a descartar de manera
concloent que es tracti d’un “despido” per les dues raons que acabem de presentar: la cançó de
Pardines no té res que faci pensar que es tracta d’un exordi, mentre que sí que té un vers que situa la
cançó al final de la cantada.

Des de l'època d'infantesa de Jaume Morera (la dècada de 1910 a 1920) fins a principis dels anys 50
el repertori que es cantava durant la festa de Caramelles a Pardines devia mantenir-se força estable.
En efecte, de les tres cançons pròpiament dites que va cantar Jaume Morera -la que comença dient
“I la lluna i les estrelles”, els goigs i les corrandes- únicament les corrandes no eren recordades per
cap dels informadors de la generació posterior. Va ser a la segona meitat dels 50 quan aquest
repertori tradicional es va abandonar i va ser substituït per un de nou, format, principalment, per
sardanes. Aquest canvi també va suposar la substitució del terme tradicional “cambieres” pel de
“caramelles”.
ELS GOIGS DE CARAMELLES

Definició, classificació i origen dels goigs

Tant l’informador de Ripoll-Santa Maria de Besora de 1919, com el de Pardines de 1981 expliquen
que dins del repertori de cançons que es cantaven a la festa de Caramelles hi havia unes
composicions conegudes amb el nom de «goigs». En Jaume Morera de Pardines les anomena “goigs
de la Verge”, mentre que el senyor Pere Soler de Ripoll les anomena, simplement, “goigs” o
“camilleres”.

Per evitar confusions cal iniciar aquest apartat del treball explicant que el terme “goigs” es fa servir
de dues maneres diferents: una fa referència al suport imprès on es presenta el text de la composició
i l’estampa de l’advocació a qui va adreçada; l’altra fa referència a la composició poètica que
apareix en aquest full. Algunes d’aquestes composicions, conegudes com a “goigs", són les que es
canten a les Caramelles amb diversos noms.

Els goigs, doncs, són, a més d’un full amb un text i una estampa, una composició poètica que relata
les virtuts i la vida de la Verge Maria, de Jesucrist i dels sants i les santes. Ara bé, els goigs són
també una cançó, és a dir, no tan sols tenen lletra sinó que també tenen música. La seva
interpretació és sempre col·lectiva i es duu a terme en el marc d’un ritual religiós o en el d’una festa
profana, com és la festa de Caramelles.

Des del punt de vista estrictament formal, els goigs estan formats per diverses estrofes de vers
generalment heptasil·làbic. La primera estrofa s’anomena entrada, respost o tornada inicial i està
formada per quatre versos de rima creuada (abab) o encadenada (abba). Les altres estrofes
s’anomenen cobles i sol haver-n’hi set o vuit. Cada estrofa o cobla està formada per sis o set versos
i un o dos versos més corresponents a la retronxa o rescobla, que és la repetició de l’últim o els dos
últims versos de la tornada inicial. La rima de les cobles és la mateixa que la de la tornada inicial i
és gairebé sempre consonant, creuada (abab cdcd) o encadenada (abba cddc). Alguns goigs
finalitzen amb una tornada final de quatre o més versos. Aquesta quarteta rima amb la tornada
inicial i conté els versos del refrany. Aquesta forma poètica és una derivació de la dansa
trobadoresca., un gènere poètic que tenia com a principals subgèneres la glossa, les lletres satíriques
i el virolai.

Aquestes composicions, pel que fa al tema, es poden classificar en goigs de tema religiós i goigs
profans. Tanmateix, alguns estudiosos consideren que és inapropiat anomenar goigs les
composicions poètiques que utilitzen el mateix estrofisme que els goigs però que no tenen temàtica
religiosa. Si deixem de banda, doncs, els profans, que són pocs i moderns, els goigs es classifiquen
en goigs a Crist, goigs a la Mare de Déu i goigs a sants i santes. La temàtica originària d’aquestes
composicions sembla indubtable que és la mariana. El nom d’aquestes composicions, goigs, i el
nombre d’estrofes de què consten habitualment, set, ha portat els estudiosos a cercar el seu origen
en els Septem gaudia, els set goigs de la Mare de Déu, medievals. Explica Joan Carles Gomis
Corell4 que des de finals del segle XI i durant tot el XII, hi va haver un gran esclat de devoció
mariana per tota l’Europa occidental. La poesia, explica Gomis Corell, va prendre la Verge com a
tema: es convocaven certàmens poètics amb aquest tema i es componien himnes i altres cants per a
les múltiples festivitats dedicades a la Verge. Entre aquests càntics hi havia el Salve regina, on cada
vers començava amb l’exclamació Salve, i els Septem gaudia, on cada vers començava amb la
imprecació Gaude; aquests darrers càntics estaven dedicats a lloar els set moments feliços de la vida

4
Joan Carles GOMIS CORELL «Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició
cultural valenciana» Scripta. Revista internacional de Literatura i Cultura medieval i moderna. Núm. 1, 2013, p. 212-
239.
de la Mare de Déu, és a dir, l’Anunciació, el Naixement, l’Adoració, la Resurrecció, la Pentecosta i
l’Assumpció. La versió més antiga de què tenim notícia és l’himne anomenat “Gaude, Virgo mater
Christi” atribuït a sant Thomas Becket (1118-1170), arquebisbe de Canterbury.

En aquest ambient de fervor marià no és estrany que els trobadors creessin, a partir dels Gaudia
llatins, els gautz o gaugs, que són cançons líriques en llengua provençal amb diverses formes
estròfiques, entre les quals predomina la dansa i la ballada o balada. Així doncs, la poesia de tema
marià traspassa els murs de l’església i arriba fins als àmbits literaris cultes.

És prou sabut que els trobadors van assolir un prestigi tan gran a l’occident europeu que la seva
lírica es va estendre més enllà de la Provença, cap a la península Ibèrica, cap a Itàlia i cap al nord,
cap a França i Alemanya, de manera que els seus gautz o gaugs van servir de model per a altres
composicions, també en lloança dels goigs terrenals de la Verge Maria, escrites en altres llengües
vulgars com el galaicoportuguès (Cantigas de Santa Maria d’Alfons el Savi) i el castellà (Laores de
Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo). Ara bé, tal com diu Gomis Corell, “només en la tradició
literària catalana (els gautz provençals) donaran lloc a un gènere poèticomusical nou i específic,
clarament definit i ininterromput en el temps”. Es refereix, és clar, als goigs.

Segons el folklorista i investigador Amadeu Pagès, els goigs catalans provenen del poema del
trobador provençal del segle XIII Guy Folqueys, després Papa Climent IV, que duu el títol de “Los
VII gautz de nostra Dona”. Aquesta és, però, una hipòtesi de molt difícil confirmació. El que és un
fet és que els goigs més antics conservats en llengua catalana són els coneguts com “Ballada dels
goytx de Nostra Dona en vulgar cathalan a ball redon”. Aquest poema està recollit al Llibre Vermell
de Montserrat i, per tant, data dels últims anys del segle XIV. És significatiu que la composició
formi part d’un cançoner, ja que això indica, diu Gomis Corell, que “cantar ballades i danses de
contingut religiós en actes de devoció popular era costum ja al segle XIV”. Ara bé, aquest poema,
per molt que dugui en el títol la paraula “goytx”, i tot i celebrar els goigs de la Verge Maria, no és
encara una mostra de les composicions poèticomusicals conegudes més tard com a goigs, perquè la
forma estròfica i mètrica és completament diferent. En efecte, amb el pas dels anys el nou gènere
poètic conegut com a goigs es caracteritza per adoptar l’estrofisme de la dansa i la balada
trobadoresca. Aquesta identificació del gènere amb una forma concreta va possibilitar que la
temàtica s’ampliés cap a altres personatges de la tradició cristiana diferents de la Mare de Déu. En
aquest procés hi jugà un paper decisiu, segons explica Dominique de Courcelles 5, l’obra del
dominic italià Iacopo da Varazze coneguda com “Llegenda àuria” o “Llegenda dels sants”. La
“Llegenda àuria” és un recull de vides de sants en llengua llatina, ordenades d’acord amb l’any
litúrgic. L’obra va ser redactada cap a 1260 amb l’objectiu de facilitar als predicadors una font
segura per explicar la vida dels sants i les santes als fidels. En els segles posteriors, i fins ben
entrada l’època moderna, apareixen unes obres conegudes com a Flos Sanctorum, que no són més
que versions parcials o ampliades de la “Llegenda àuria” de Varazze.

Relació dels goigs amb les caramelles

D’acord amb tot el que hem explicat fins ara, és inevitable concloure que els goigs tenen un origen
culte. Tanmateix, la seva transmissió, execució i recepció se situa fora dels canals utilitzats per la
poesia culta. En efecte, els goigs apareixen en dues situacions diferents: la festa de Caramelles i
l’església, l’ermita o el santuari. Tant en un cas com en l’altre, l’execució i la recepció són orals. A
més, en un i altre cas en la interpretació hi intervé la música. Quant a la transmissió, en el cas de les
Caramelles és oral, mentre que en de l’església, l’ermita o el santuari, la transmissió és escrita. Ara
bé, el suport utilitzat per als goigs no és el mateix que el que s’utilitza per als altres gèneres poètics,
és a dir, el llibre imprès, Per als goigs, el suport és el full volander, que conté la cançó i l’estampa de
5
?Dominique DE COURCELLES La paraula de l’àngel (2008), Barcelona, Fragmenta editorial, p. 78-79
l’advocació a la qual s’adreça.

Hem d’aclarir que hi ha goigs de Caramelles que també es transmeten mitjançant fulls volanders. Al
Ripollès i comarques veïnes aquesta coincidència es produeix amb uns goigs, que són precisament
els goigs que es cantaven a les Caramelles de Pardines i que hem reproduït al principi d’aquest
treball transcrivint la interpretació de Jaume Morera de l’any 1981. En efecte, tenim notícies que
aquests goigs eren presents a les Caramelles de molts pobles i viles d’aquesta part de la Catalunya
Vella. De fet, Joan Amades afirma que en diversos llocs del Rosselló els caramellaires no cantaven,
durant el primer terç del segle XX, cap més cançó que no fossin els goigs de la Mare de Déu del
Mont, anomenats allà goigs del ous. Aquests goigs són els mateixos que es cantaven a Pardines i a
altres indrets del Ripollès, l’Empordà i Osona.

Els goigs de les Caramelles de Pardines

Els goigs que es cantaven a Pardines per Caramelles, i que el senyor Jaume Morera i Batlle
anomena “Goigs de la Verge”, estan documentats des de molt antic. Apareixen per primera vegada
al manuscrit 1494 de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. El manuscrit procedeix de Sant
Bartomeu del Grau (Osona) i va ser copiat cap al 1500 o poc entrat el segle XVI:

En lo món, pus fos dotade Lo quart és que us beneexen

de set goygs, Mare de Déu,
d'altros VII sou aretade
en los cels, com meraxeu.
Lo primer: verge e pura
en lo grau que possahiu.
Més que tota creatura
tal glòria sostaniu.
Aprés Déu, la pus honrade
del restant sou e sereu,
pus dels set goygs sou dotade
en los cels, com meraxeu.
Lo segon, Verge benigna:
vós, ensemps ab vostre fill,
un voler en dos consigna,
un de l'altre sou spill,
e vós sou glorificade
per los plers que vós li feu.
No us és cosa denegade
en los cels, com meraxeu.
Lo ters és verya e santa
en la cort celestial.
Claredat pren en vós tanta,
aprés de Déu, no n'i à tal,
car vós sou il·luminada
més que'l jorn lo sol no pren,
e de tots los sants honrade
en los cels, com meraxeu.
sants i santes faent honor
com aquella que conexen;
mare sou del Salvador.
O regina coronade,
cap e peu del regne seu
e de nosaltres advocada
en los cels, com meraxeu.
Lo cinquè és que us remunera
lo Senyor, vòstron servent.
Ab grat vostro sens spera
qui us serveix ab cor fervent.
En vós no's perd soldada;
sent per I donau de preu.
Tant sou molt agrasiada.
en los cels, com meraxeu.
Lo sisè és que sou vestida
de cors glorificat,
e sou vós aproïsmade
a la santa Trinitat,
als serafins proposade,
empetrant lo que voleu,
e regina coronade
en los cels, com meraxeu.
Lo setè és que sou serta
que tals goygs mai finaran,
ni jamés sereu deserta,
ans tostemps vos duraran.
Alegrau-vos, doncs, amade,
ab Jesús, com fer-se deu, en los cels, com meraxeu.
pus dels set goygs sou dotade
en los cels, com meraxeu.

Les diferències principals entre aquest text de la darreria del segle XV i la cançó que es cantava a
les Caramelles de Pardines fins ben entrat el segle XX són aquestes:

1. En els goigs cantats per Caramelles a Pardines hi manca la tornada inicial.

2. Els goigs de Pardines tenen una vuitena estrofa. Aquesta darrera estrofa comença amb la
fórmula “Lo vuitè”, en correspondència amb les estrofes anteriors, de manera que no la
podem considerar la tornada final sinó una vuitena cobla. És cert, però, que l’estructura
mètrica d’aquesta estrofa és diferent de la de les estrofes anteriors.
3. Als goigs de Pardines la retronxa o bescobla està formada per dos versos (Sigueu la nostra
advocada / regina i Mare de Déu), mentre que al poema del segle XV la retronxa és un sol
vers (en los cels com mereixeu).

Aquests mateixos goigs es cantaven a diversos indrets de la comarca del Ripollès: el Cançoner del
Ripollès en recull dues versions, una de Queralbs de l’any 1903 i una altra de Ripoll del 1918-1919.
Les folkloristes i musicòlogues Palmira Jaquetti i Mercè Porta van sentir i van transcriure la
mateixa cançó l’any 1934 a Pardines i a Prats de Molló (Vallespir). Finalment, Artur Blasco al
volum III, dedicat al Ripollès i la Garrotxa, de la seva obra magna A peu pels camins del cançoner,
reprodueix sengles versions d’aquesta cançó procedents d’Espinavell (1984) i Vallfogona de
Ripollès (1988). Totes elles formaven part del repertori de Caramelles de les seves respectives
poblacions, com revelen els noms que els atribueixen els que les cantaven: a Queralbs, “goigs dels
ous”; a Ripoll, “Goigs de Camilleres” o “camilleres”; a Pardines (1934), “cambieres” 6 o
“camarelles”; a Prats de Molló, “goigs de la Verge Maria (de Pasqües); a Espinavell, “goigs de
Pasqua”; a Vallfogona de Ripollès, “goigs de Pasqües”. Valeri Serra i Boldú, a l’obra Llibre popular
del Rosari: folklore del Roser, publicat l’any 1917 i reeditat per Biblioteca Serra d’Or el 1988,
afirma que els noms amb què es coneix aquesta cançó en els diferents indrets on es canta en el marc
de la festa de Caramelles són els següents: goigs dels Roser, camilleres, goigs de Pasqua, set goigs
de les Caramelles i goigs dels ous.

Totes les versions dels goigs de Pasqua de què acabem de fer esment comparteixen amb la versió de
Pardines l’absència d’entrada o tornada inicial i la presència de la bescobla de dos versos Sigueu (o
siau) nostra advocada / regina i Mare de Déu. Tan sols la versió de Prats de Molló ofereix una
variant: en comptes de regina i Mare de Déu diu original Mare de Déu. La resta de diferències
existents entre les distintes versions locals dels goigs de Pasqua no són de tipus estructural sinó que
són variants textuals atribuïbles a la transmissió oral: versos que canvien de posició dins de la
cançó, mots que es corrompen perquè la persona receptora no ha entès algun dels mots emprats per
l’emissor i es limita a dir alguna cosa que sona semblant, encara que no tingui sentit; paraules que
es canvien per una altra que s’hi assembla.

Tornant al poble de Pardines, Vall de Ribes, el cant dels goigs de la Verge, també coneguts en aquest
indret com a “cambieres”, s’ha interromput: en efecte, el repertori tradicional de Caramelles (o
Cambieres) es va deixar de cantar amb tota certesa durant els anys 50 dels segle XX. L’any 1981 hi
va haver un intent de restituir-lo a partir de les entrevistes amb el senyor Jaume Morera, però no va
tenir continuïtat.

En aquest mateix poble, el diumenge següent a la Setmana Santa se celebra la festa de Pasqüetes.

6
?Palmira Jaquetti, en el dietari de la missió que va dur a terme amb Mercè Porta l'any 1934 a Pardines i altres
pobles del Ripollès i a Prats de Molló, anomena aquesta cançó “candieres”, però podria tractar-se d'un error, ja que
totes les persones entrevistades recorden el nom de “cambieres” i no el de “candieres”.
L’acte central d’aquesta festa és l’aplec que se celebra a l’ermita de Santa Magdalena, situada al
veïnat de Puigsac. Els veïns pugen a l’ermita des del poble, assisteixen a missa i al final canten els
goigs a santa Magdalena. En acabat es fa un àpat comunitari a la vora de l’ermita, a base de pa i
llonganissa. A Pardines, doncs, tradicionalment hi havia dos goigs diferents, uns es cantaven el
dissabte sant en el marc de la festa de Caramelles i eren coneguts amb el nom de “goigs a la Verge”
o “cambieres”; els altres es cantaven el diumenge següent a la Setmana Santa a l’ermita de Santa
Magdalena i rebien -i reben- el nom de “goigs de santa Magdalena”. Aquests darrers goigs són
únics i específics perquè estan vinculats al culte que es ret a santa Magdalena en aquesta ermita del
terme de Pardines; els altres goigs, avui desapareguts, els de Caramelles, eren cantats a molts altres
indrets de la comarca del Ripollès, la Garrotxa, el Vallespir, el Conflent, el Rosselló, l’Empordà i
Osona. −Serra i Boldú, a l’obra citada anteriorment, afirma que el cant d’aquests goigs arribava fins
a Blanes.

Els goigs del santuari de la Mare de Déu del Mont

Els goigs que, amb noms diferents, van constituir la part principal del repertori de Caramelles al
Ripollès i a altres indrets del nord de Catalunya i de la Catalunya Nord, es van transmetre durant
segles per via oral fins que diversos folkloristes (Lapêtre, Serra i Boldú, Amades, Jaquetti, Juan,
Blasco) els van transcriure i els van publicar en diversos moments del segle XIX i, sobretot, del XX.
De fet, l’existència de la versió del 1500 ens permet parlar d’una transmissió ininterrompuda de la
cançó durant més de quatre segles. Sobre la seva vida anterior a la data del manuscrit de Sant
Bartomeu del Grau, no en sabem res. No sabem si la composició va circular pels canals habituals de
la poesia culta d’aquell moment o si, per contra, ja s’havia popularitzat i s’interpretava amb música
en el marc del culte a la Mare de Déu en algun indret de la comarca d’Osona o de les comarques
veïnes.

L’únic indret on els goigs de Pasqua es van posar per escrit abans que ho fessin els folkloristes dels
segles XIX i XX fou el santuari de la Mare de Déu del Mont. En efecte, en aquest santuari, ubicat al
terme municipal d’Albanyà, just al punt on es troben les comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i
el Pla de l’Estany, l’investigador Joan Anton Abellan ha reunit una col·lecció de 116 goigs, entesos
ara com els fulls volanders que s’editen a moltes ermites i santuaris. Abellan classifica els 116 goigs
en cinc grups: un grup de 21 fulls format per unes composicions que ell anomena cobles; un segon
grup format per un sol exemplar dels goigs compostos per un estudiant de teologia; el virolai de
Jacint Verdaguer, del qual n’ha recollit 20 fulls; l’himne de Joan de Porcioles, veí de Crespià,
compost per a la romeria que els habitants d’aquest poble fan l’endemà de la Pentecosta; i finalment
els goigs que Abellan col·loca sota l’epígraf de “caramelles o goigs dels ous”. D’aquest s goigs
Abellan n’ha recollit 72 exemplars. Aquests últims són els goigs que es cantaven a Pardines i a tots
els altres indrets que hem esmentat anteriorment per Pasqua. En el cas del santuari del Mont,
aquests goigs es conserven en fulls volanders impresos durant la segona meitat del XIX i la primera
del XX a Olot i Girona, principalment, però també a Vic, La Bisbal, Figueres, Mataró i Barcelona.
De fet, al santuari del Mont hi ha dues versions de la mateixa cançó: una és la que s’anomena
“Coblas que’s cantan a la Mare de Déu del Mont (o Món) en temps de Camilleres”; l’altra és la que
duu el nom de “Goigs de llaor de Santa Maria del Mont (o de la Mare de Déu del Mont o de Nostra
Senyora del Mont)” o bé el de «Goigs en alabansa de Nostra Senyora del Mont». La primera versió
no té tornada inicial ni tornada final, té vuit estrofes o cobles i un refrany de dos versos que diu:
“Siau la nostra advocada, / regina i Mare de Déu”. A més, aquesta cançó va sempre seguida d’una
altra que remet de manera inequívoca a la festa de les Caramelles:

Deixau lo llit Noyas,

y eixiu al balcó
á escoltar los himnes
 de Resurrecció:
puig que’l bon Jesús
ha resucitat
daunos recompensa
per nostre cantar.

Y volem dir Cocas,

y alguns Ouets,
també Llangonissa
y alguns formatgets;
que á vostra salud
nos ho menjarém:
i ara bonas festas
aquí vos donem.

A donar ó no donar
assí nons fasseu estar
Camilleras van darrera
tot nos ho volen robar;
mes tenen pobre música,
nosaltres bé hu refilem:
Resurrexit, alleluya,
Resurrexit, canatarém.

Per la seva banda, la cançó que es coneix amb el nom de “goigs” presenta tornada inicial de quatre
versos:

En el Món vos sou dotada

de set goigs, Mare de Déu:
d'altres set sou heretada
en el Cel com mereixeu.

Aquesta tornada inicial coincideix paraula per paraula amb la que encapçala la composició del
manuscrit 1494 procedent de Sant Bartomeu de Grau. L’única divergència textual es troba en el
primer vers, on hi ha una fluctuació entre «vos» i «pus». L’adverbi arcaic «pus» el trobem en el
manuscrit del segle XVI i en algun del fulls volanders del santuari del Mont. La diferència més
important entre la composició del manuscrit del segle XVI i les que trobem als fulls volanders del
santuari és l’absència en la versió antiga de la tornada final que es troba sempre als fulls volanders
del santuari. Aquesta tornada final és habitualment aquesta:

Oh Reina coronada,
plena sou de humilitat,
aclariu lo meu cor ara
fora mala voluntat:
si ma llengua ha fet errada
ó hage dit lo que no deu,
suplichvos Verge lloada
y Jesús quens perdoneu.

La variant textual més important és la forma arcaica «Regina» en comptes de la forma més moderna
«Reina» al primer vers de la tornada final. Tanmateix, en algunes versions, com la de 1935, en
comptes d’aquesta tornada final trobem aquesta altra:
 Del Mont de Sous l'encontrada
vos prega amb humilitat
que a vostres plantes posada
accepteu sa voluntat:
si ma llengua ha fet errada
o hagi dit lo que no deu,
suplic-vos Verge lloada
i Jesús que ens perdoneu.

Actualment els únics goigs que es canten al santuari de la Mare de Déu del Mont són els de
Verdaguer, que es coneixen amb el nom de «Virolai». No sabem en quin moment els goigs de
Pasqua van ser substituïts pels de Verdaguer. Tanmateix, tenim notícies 7 que durant els anys 80 els
goigs tradicionals de Caramelles es cantaven a diversos pobles de l’Empordà en la versió que conté
la tornada inicial:

En lo món Vos sou dotada

de set goigs, Mare de Déu,
d'altres set sou heretada
en los Cels com mereixeu

7
?El nostre informant en aquest punt és mossèn Enric Sala i Villegas, que fou rector del santuari de la Mare de Déu
del Mont entre els anys 1997 i 2014.
BIBLIOGRAFIA

ABELLAN, Joan Anton, «Els goigs de la Mare de Déu del Mont». Butlletí dels amics dels goigs,
núm. 125, 2007.

BALAGUER I RIERA, Núria (2016). Les Caramelles de Súria. Súria: Ajuntament de Súria.

BLASCO, Artur, A peu pels camins del cançoner, Volum V. La Mare de Déu en cent cançons
tradicionals del Pirineu (2014 ). La Seu d’Urgell: Edicions Salòria.

-----, A peu pels camins del cançoner, Volum III. Cançons del Ripollès i la Garrotxa (2006 ). La Seu
d’Urgell: Edicions Salòria.

DE COURCELLES, Dominique (2008). La paraula de l’àngel. Barcelona: Fragmenta editorial.

GOMIS CORELL, Joan Carles, «Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la
tradició cultural valenciana», Scripta. Revista internacional de Literatura i Cultura medieval i
moderna, núm. 1, 2013.

JAQUETTI, Palmira, «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzades

per Palmira Jaquetti i Mercè Porta a Molló, Prats de Molló i Pardines, del 21 de juny al 18 de juliol
de 1934 per comanda de l’obra del «Cançoner popular de Catalunya». A: MASSOT I MUNTANER,
Josep, Memòries de missions de recerca (2000). Barcelona: PAM, 2016 (Obra del cançoner popular
de Catalunya; Materials, volum 16)

JUAN I NEBOT, Maria Antònia (ed.) i MASCARELLA I ROVIRA, Jordi ( revisió de textos) (1998).
Cançoner del Ripollès. Ripoll: Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès.

LAPETRE, Charles (1876), Les goigs dels ous. Perpignan: [s.n.].

MONTALBAN, Albert, Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular? (2014). Treball de final
de grau en història, tutoritzat per Genís Barnosell. Universitat de Girona, Facultat de Lletres.

ROMEU I FIGUERES, Josep, Corpus de l’antiga poesia popular (2000). Barcelona: Editorial Curial,
(Els nostres clàssics; col·lecció B, volum 18).

RUIZ SALOM, Maria, «Una aproximació a les poètiques de l’oralitat: El furgatori, de Josep
Pedrals». A: GAYÀ, Elisabet Gayà, PICORNELL, Mercè i RUIZ, Maria, Incidències. Poesia catalana i
esfera pública . Venezia: Edizioni Ca’ Foscari. 2016 (Biblioteca di Rassegna iberistica, volum 2)

SERRA I BOLDÚ, Valeri, Llibre popular del Rosari. Folklore del Roser. (1988). Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
ANNEX

Dels goigs que es van cantar a Pardines a la festa de Caramelles fins a mitjan segle XX en coneixem
diverses versions recollides pels folkloristes des de fa quasi 150 anys a diferents poblacions de la
zona nord-occidental del Principat i a bona part de la Catalunya nord: Perpinyà, Prats de Molló,
Espinavell, Queralbs, Ripoll, Vallfogona de Ripollès; a més, també disposem de la versió escrita del
manuscrit 1494 de la Biblioteca de Catalunya, procedent de Sant Bartomeu de Grau, i de les
diverses versions reproduïdes en fulls volanders al santuari de la Mare de Déu del Mont. La versió
de Pardines, com hem explicat, la coneixem gràcies a les entrevistes realitzades el 1981 a Jaume
Morera. Al principi d’aquest treball hem reproduït aquesta versió tal com la va cantar l’informador.
La versió conté nombroses corrupcions que s’han d’atribuir a la transmissió oral de la cançó: en
efecte, en Jaume Morera cantava la cançó tal com la recordava, sense preocupar-se si el que deia
tenia sentit o no. Tanmateix, alguns passatges de la versió de Jaume Morera es poden reconstruir
fàcilment a partir de la comparació amb les altres versions de què disposem. A continuació facilitem
una versió reconstruïda de la cançó. Ha de quedar clar que aquesta versió no està documentada
enlloc, sinó que és una reconstrucció feta per l’autor d’aquest treball, sense la pretensió de dur a
terme un treball amb rigor filològic. Els passatges en negreta corresponen a corrupcions evidents en
relació amb les quals les altres versions no ens permeten fer cap conjectura.

Goigs a la Verge Maria (Cambieres)

Lo primer sous verge i pura per a aquells que us coneixen

en lo grau que posseïu,
més que tota criatura,
puix tanta glòria teniu.
Sous de Déu la més honrada,
del restant sou i sereu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu
Lo segon, verge i benigna,
Vós ensems amb vostre Fill
un voler en dos consigna,
l’un de l’altre sou espill,
bé sou Vós glorificada,
per los plaers que Vós li'n feu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo tercer sous verge i santa
en la cort celestial
claredat llanceu Vós tanta
tot lo món il·luminau,
tot lo món il·luminàreu
més que el sol de l'Orient.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo quart és que us obeeixen
sants i santes fent honor
mare sou del Salvador,
oh regina coronada,
cap i peus del regne seu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo quint és que us remunera
lo Senyor vostres torments
amb grat vostro sens espera
aquells dons sempre plasents.
Mai se perd en Vós soldada
qui us serveix bé el satisfeu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo sisè és que sou vestida
d'un sant Cos glorificat,
per estar molt ben unida
a la santa Trinitat,
als Serafins primposada
impetrant lo que voleu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo setè és que sou ben certa
que tals goigs mai finiran
ni sereu ja més deserta,
ans per tot temps duraran.
Alegreu-vos, doncs, amada
amb Jesús com fer-se deu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.
Lo vuitè és cambra sagrada,
mare d'un Déu eternal,
on Jesús prengué posada
la nit santa de Nadal.
Del vostre virginal ventre
bon Jesús capçal se'n féu.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu
Flor de lliri, lliri pura,
l'àngel us ve saludar,
saludar la més honrada,
de llums i de claredats
i d'estrelles abrigada
prop la Santa Trinitat.
Sigueu la nostra advocada,
regina i Mare de Déu.