UNIVERSITAT DE LLEIDA

PRÀCTICA VIROLAY
PRÀCTICA FORMALISME

Júlia Martín Vilà

30/10/2023

Grau en Filologia Catalana i Estudis Occitans

Assignatura: Crítica Literària

Professor: Núria Perpinyà

ÍNDEX

1. VIROLAY...................................................................................................... 2

2. MÈTRICA I RIMA..........................................................................................3

3. COMENTARI................................................................................................ 4

4. ANALISI........................................................................................................6

5. REFERÈNCIES............................................................................................7

1
 1. VIROLAY

1 Rosa d'abril, Morena de la serra, Mística Font de l'aygua de la vida,

de Montserrat Estel, rajàu del cel al cor de mon país;
Iluminàu la catalana terra; dons i virtuts dexàuli per florida;
guiàunos cap al cel. fèune, si us plau, lo vostre paradís.

5 Ab serra d'or los Angelets serraren 25 ¡Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
exos turons per fervos un palau; ¡ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Reyna del cel que’ls Serafins baxaren, Rosa del cel que’ls Serafins voltegen,
dáunos abrich dins vostre mantell blau. a ma oració donàu vostre perfum.

Alba naxent d'estrelles coronada, Cedre gentil del Líbano corona,

10 Ciutat de Deu que somnià Davit, 30 Arbre d'encens, Palmera de Sion,
a vostres peus la lluna s'es posada, lo fruyt sagrat que vostra amor nos dona
lo sol sos raigs vos dona per vestit. es Jesucrist, lo Redemptor del món.

Dels catalans sempre serèu Princesa, Ab vostre nom comença nostra historia,
dels Espanyols Estrella d'Orient; y es Montserrat lo nostre Sinaí:
15 siàu pels bons pilar de fortalesa, 35 síen per tots l'escala de la Gloria
pels pecadors lo port de salvament. exos penyals coberts de romaní.

Donàu consol a qui la patria anyora Rosa d'abril, Morena de la serra,

sens veure may los cims de Montserrat; de Montserrat Estel,
en terra y mar oíu a qui us implora, Iluminàu la catalana terra;
20 tornàu a Déu los cors que l'han deixat. 40 guiàunos cap al cel.

2
 2. MÈTRICA I RIMA

La primera estrofa és la tornada, que es repeteix també al final del poema.

Aquesta està formada per quatre versos; el primer i el tercer són decasíl·labs
amb cesura després de la quarta síl·laba, i el segon i el quart són hexasíl·labs.
Aquesta alternança entre decasíl·labs i hexasíl·labs es deu a la cesura, que
separa el vers en dos hemistiquis, un de quatre síl·labes i un altre de sis.
Aleshores trobem un vers que consta dels dos hemistiquis alternats amb un
altre que és només un. La resta d’estrofes estan formades per quatre versos
decasíl·labs amb cesura després de la quarta síl·laba.

Tots els versos són decasíl·labs a l’estil d’Ausiàs March; els accents màxims
sempre recauen a la quarta síl·laba i a la sisena o la vuitena. No obstant això,
en el vuitè vers «dáunos abrich dins vostre mantell blau» l’accent recau a la
novena síl·laba. Aquesta ostranènia rítmica trenca el ritme del poema i fa
ressaltar el vers, que és rellevant, ja que és el que demana al llarg de tot el
poema, que empari Catalunya. El mateix passa en el vers tretze «Dels catalans
sempre serèu Princesa» en què l’accent recau a quarta i tot seguit a la
cinquena. Aquest estranyament en el ritme fa ressaltar la paraula «sempre»,
remarcant que la seva importància perdurarà al llarg dels anys.

La rima és encadenada i canvia a cada estrofa. A la tornada hi ha rima

semàntica, ja que «serra» i «terra» està relacionat, perquè una serra és una
muntanya i està feta de terra i, a més, s’està referint a la serra de Montserrat,
que és un dels emblemes de la catalana terra. «Estel» i «cel» també formen
una rima semàntica, ja que els estels es troben al cel.

La resta de rimes són casuals. En general la rima és agramatical, però en

alguns casos és gramatical, com: «serraren» i «baxaren» (versos 5 i 7),
«coronada» i «posada» (versos 9 i 11), «anyora» i «implora» (versos 17 i 19),
«vegen» i «voltegen» (versos 25 i 27). A més, en els versos 33 i 35 fa rimar
glòria amb història, que tot i ser una rima semàntica es considera que està
desgastada, ja que és molt típica.

3
 3. COMENTARI

A la primera estrofa, que fa de tornada, en els primers dos versos es refereix a

la Mare de Déu de Montserrat de dues maneres diferents mitjançant epítets. La
primera és «Rosa d’abril»; que remet a les flors de la primavera, en concret la
rosa, que sovint és tractada en literatura com la flor més bella. A més, fa al·lusió
a la tradició catalana de regalar una rosa el dia 23 d’abril, per la celebració de
Sant Jordi. «Morena de la serra» és el que ens confirma que s’està referint a la
Mare de Déu de Montserrat, també coneguda com a Moreneta, i amb «serra»
es refereix a la muntanya catalana.

Tot seguit es diu que és l’estel de Montserrat, evidenciant que es parla

d’aquesta muntanya. Després d’aquesta evocació a la Verge es fa un prec: que
il·lumini la terra catalana i que ens guiï al cel.

A la segona estrofa s’explica l’origen celestial de la muntanya de manera

mitològica, que tal com es mostra en el poema, va ser creada pels àngels amb
una serra d’or per fer-li un palau a la Marededeu. Es refereix a ella com «Reina
del cel» i explica que foren els serafins, els esperits més celestials i que estan
més a prop de Déu, els que la baixaren. Aquí es troba en reticència d’on la
baixen i a on la baixaren, però s’entén que es tracta del cel i de la terra. En
l’últim vers demana, mitjançant una metàfora, que ens empari.

A la tercera estrofa torna a referir-se a la Marededeu elogiant-la, dient que és

com l’alba quan encara es poden percebre les estrelles, comparant la seva
bellesa a la d’aquest moment del dia. S’explica que en ella es troba la ciutat de
Déu, el paradís en què somiava David en els Salms de la Bíblia. Tot seguit
expressa la grandesa de la Verge dient que la lluna es troba sota els seus peus
i que el sol li ofereix els seus raigs per vestir-la.

La quarta estrofa explica que per als catalans la Verge sempre serà la Princesa
i ho contraposa a la resta d’Espanya, pels quals serà estrella d’Orient. Espanya
ja té els seus respectius prínceps i princeses, però per Catalunya, la persona
més digna de qualsevol títol és la Marededeu de Montserrat. Tot i això, per
Espanya és l’estrella d’Orient, és a dir, que també reconeixen la seva

4
importància. Aleshores, mitjançant una altra contraposició, es demana que
mantingui els bons en el bon camí i que ajudi als pecadors a salvar-se.

La cinquena estrofa comença amb la petició a la Verge que consoli aquells que
són lluny de la pàtria i que no poden veure Montserrat. Demana que ajudi a tots
aquells que li demanen des d’on sigui i, com en l’estrofa anterior, demana que
retorni al bon camí, al camí de Déu, aquells que s’han desviat.

A la sisena estrofa es refereix a la Verge com «Mística Font de l’aigua de la

vida» fent referència, mitjançant un correlat, a què és la mare de Déu, la mare
de Jesús. Aleshores, continuant amb la metàfora de la font se li suplica ragi al
cor del país, és a dir, a Catalunya i que faci florir aquesta terra de dons i virtuts,
convertint Catalunya en el paradís.

La setena estrofa elogia aquells que poden veure a Maria i que els entreguen el
seu cor, afirmant que són benaventurats. Aleshores reprèn la metàfora de la
rosa dient que ella es troba al nivell dels serafins, posant-la a l’altura de Déu, i
demana el seu perfum de rosa per la seva oració, referint-se que la compleixi.

La vuitena estrofa utilitza el cedre que corona el Líban per referir-se a la

Marededeu mitjançant el correlat, ja que Jesucrist és el seu fruit. En aquesta
estrofa s’utilitza una toponímia exòtica que produeix un estranyament al lector
que la desconeix, una ostranènia. Aporta un to exòtic al poema que contrasta
amb la imatge catalana i familiar de Montserrat.

La novena estrofa explica que la Marededeu és l’origen de la història de

Catalunya i que Montserrat és el nostre Sinaí, muntanya on Déu entrega els
deu manaments a Moisès. Aleshores, explica que dalt dels penyals coberts de
romaní és on es troba la glòria. Aquests penyals són els que pugen a
Montserrat i s’hi refereix mitjançant el romaní que és típic de les muntanyes de
Catalunya.

5
 4. ANALISI

En el poema es repeteix en diverses ocasions el concepte de cel i dels estels,

per referir-se que la Verge és celestial, elevada, així com quan es parla dels
Serafins, que també s’empren per mostrar la seva elevació. A més,
constantment es presenten metàfores i correlats que enriqueixen el poema,
com el de l’arbre i el de la font.

Clarament, el poema pretén elogiar la Marededeu de Montserrat i convertir-la

en un dels símbols de la cultura catalana. El príem del poema consisteix a
alternar les lloances i els epítets de la Verge amb súpliques i peticions, resultant
d’aquesta combinació la lloança també a la terra catalana i a Montserrat.

La dominanta del poema és «Iluminàu la catalana terra; guiàunos cap al cel», ja

que mostra la petició que es fa recurrentment al llarg del poema que empari
Catalunya. També, en aquests versos, tot i no ser-hi plenament present, es
reflecteix l’elogi a la Verge, ja que és qui té capacitat de guiar-nos cap al cel i
d’il·luminar Catalunya.

En conclusió, podem considerar que el poema Virolai és un text ben elaborat

estructuralment, que segueix correctament la mètrica, el ritme i la rima. A més
està farcit de literaturnost amb les diferents metàfores i correlats que s’utilitzen,
així com els epítets per elogiar la Verge. Per tot això podem considerar que el
poema Virolai està ben escrit.

6
 5. REFERÈNCIES

La Bíblia, (1970), Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2009)

Virolai.pdf (PDF) https://cv.udl.cat/access/content/group/101458-2324/101458-

2122/FORMALISME/virolai.pdf