CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

NOM I COGNOMS : GUILLERMO GIMÉNEZ, CLAUDIA DÍAZ

DATA:

PRÀCTICA : DETERMINACIÓ DE LA DURESA DE L’AIGUA

OBJECTIUS : Determinar la duresa total i específica de les diferents mostres d’aigua
estudiades

BASE TEÒRICA :
Les aigües tenen diferents procedències i aquest fet té influència en la seva composició.
Això es pot observar en el cas de la duresa de l’aigua, que és la concentració de
carbonat càlcic que es troba a l’aigua. Quan l’aigua prové de sols calcaris, l’aigua
tendeix a ser més dura que l’aigua provinent de sols més silícics.
Tot i que l’excés de duresa de l’aigua no és considerat per la OMS que tingui un efecte
negatiu sobre la salut, si que té impacte en el seu gust i es poden observar diferents
comportaments físico-químics que es poden fer visible a llarg plaç. Per exemple,
l’aigua dura tarda més en arribar a l’ebullició que l’aigua tova si s’escalfen a iguals
temperatures. Això a la llarga és una despesa més d’energia. Per altra banda, l’aigua
dura interfereix més en l’acció dels detergents a l’hora de dissoldre greixos i brutícia ja
que el calci i el magnesi formen agregats amb les molècules de detergents i sabons, fent
necessari la utilització de més quantitat de sabó per fer el mateix efecte que faria amb
aigua tova.
Un altra fenomen diferencial que es pot observar és que l’aigua dura té més tendència a
formar precipitats càlcics que es poden acumular en forma de calç als electrodomèstics
que utilitzen aigua per funcionar (com rentadora, rentaplats, etc.) deteriorant-los.
A part d’aquests fenòmens, una aigua excessivament tova no tindrà un gust apetecible i
un excés de duresa tampoc.
Encara que la duresa no estigui relacionada amb la toxicitat, aquesta pràctica queda
enmarcada al tema de contaminació abiòtica perquè té impacte en les propietats
organolèptiques de l’aigua (utilitzada per tractar els aliments) i sobretot degut a la
importància de l’aigua tot el procés de traçabilitat dels aliments i el paper fonamental
que juga en la fisiologia dels éssers vius.
MATERIAL I INSTRUMENTS:
Bureta amb peu i pinces
Encenedor bunsen
Vasos de precipitats
Pipetes
Balança analítica
Matraç Erlenmeyer
Probeta de 100ml
pH-metre
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

REACTIUS :
Àcid etilen-diamino-tetraacètic (EDTA)
Oxalat sòdic
Clorur amònic
Negre eritrocrom T
Hidròxid sòdic 0,1M
Àcid clorhídric 0,1 M
Amoníac concentrat
Roig de metil

MOSTRES:
Aigües de diferents procedències

PROCEDIMENT EXPERIMENTAL

Preparació de la dissolució de EDTA

Preparar cada parella 250 ml de dissolució aproximadament 0,01M de EDTA en forma
de sal dissòdica hidratada (Na2H2Y). Fer els càlculs per trobar la quantitat de EDTA
dissòdica necessària per arribar a la concentració desitjada (Vol desitjat·0,01M· massa
molar)

Preparació de tampó pH 10
Dissoldre 0,68g de clorur d’amoni en 30 ml d’aigua destil·lada. A continuació, en la
campana extractora, afegir 6 ml d’amoníac concentrat i enrasar finalment al volum
final de 50 ml. Comprobar el pH amb el pH-metre. El recipient amb l’amoníac a de
restar a la campana estractora perquè pot generar olors desagradables degut a
l’amoníac

Determinació de la duresa total de l’aigua

CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

- Muntar la bureta i carregar-la amb la dissolució de EDTA 0,01M preparada

prèviament. Enrasar la bureta obrint la clau de pas assegurant-se de que no hi
haurà bombolles d’aire.

- Medir 100 ml de la mostra d’aigua i pesar-los en un matraç Erlenmeyer

- Afegir unes gotes de roig de metil. La mostra agafarà un color groc. A
continuació, acidificar la dissolució amb unes gotes d’àcid clorhídric 1M. La
dissolució agafarà un color vermell
- Bullir (amb el Bunsen) suaument la mostra per eliminar els carbonats en forma
de CO2. El color vermell ha de perdurar durant tot el procés. Si l’indicador vira
a groc, afegir un parell de gotes d’àcid clorhídric.
- Apagar el bunsen quan comenci l’ebullició. Deixar refredar la dissolució bé en
repòs o bé refredant l’Erlenmeyer a l’aixeta.
- Neutralitzar (pH aprox 7) la dissolució, addicionant gota a gota hidròxid sòdic
fins a un viratge a groc.
- Afegir 2 ml de tampó i unes 4 gotes de l’indicador negre eriocrom T.
- Realitzar una volumetria valorant amb EDTA fins arribar a un viratge de la
dissolució de marró fins a verd fosc.
- Repetir el procés novament per descartar errors
Nota: el viratge real del negre d’eriocrom T hauria de ser de vermell vi a blau, però
la presència de roig de metil altera els colors.

Determinació de la duresa específica magnèsica i càlcica

- Posar 100 ml de la mostra d’aigua en un matraç Erlenmeyer

- Afegir unes gotes de roig de metil i acidificar amb unes gotes d’àcid clorhídric
1M fins que s’observi un viratge a vermell.
- Afegir una punta d’espàtula d’oxalat sòdic.
- Escalfar la dissolució amb el Bunsen fins l’ebullició per eliminar els carbonats.
Vigilar que no hi ha un viratge a groc. Si això passa, afegir més àcid clorhídric.
- Refredar i neutralitzar la mostra, afegint unes gotes d’amoníac1M fins el viratge
a groc de l’indicador
- Deixar la mostra en repòs uns 10 min i a continuació filtrar la dissolució amb
paper de filtre i embut per retirar l’oxalat càlcic precipitat.
- Per evitar que es quedi magnesi retingut, afegir petites porcions d’aigua
destil·lada sobre el filtre precipitat i recollir el líquid junt el filtrat principal
- Addicionar 5 ml del tampó pH 10 y unes gotes de negre eriocrom T.
- Valorar la dissolució amb EDTA com en l’apartat anterior.
- Repetir el procediment per descartar errors

DADES I OBSERVACIONS:

Tant l’EDTA com el negre d’eriocrom T tenen capacitat per segrestar ions inorgànics
molt eficaçment en pHs alcalins. En aquest cas competiran per segrestar ions de
magnesi i calci. L’EDTA té més afinitat pels ions que el negre d’eriocrom T i en això es
basarà aquesta pràctica.
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

El negre d’eriocrom T té un color diferent quan està associat al magnesi de quan no ho

està. Aquesta característica serà d’utilitat per la determinació de la duresa de l’aigua ja
que permet detectar els ions magnesi.

CÀLCULS I RESULTATS:
La duresa de l’aigua s’expresa generalment pel nombre d’equivalents de CaCO3
(carbonat càlcic) per litre, que produeixen el mateix nombre de cations totals trobats a
la mostra. Així si [Ca2+] + [Mg2+] = 1mmol/l (1M) direm que la duresa és 100 mg/l de
CaCO3 (1mmol/l de CaCO3, ja que la massa molar del CaCO3 és de 100 g/mol).
Una duresa inferior a 60 mg/l es considera aigua tova
Si la duresa és superior a 270 mg/l es considera dura.

Determinar la duresa total de les diferents mostres estudiades

Mesura de la mostra: Prendre una mostra de l'aigua que es vol analitzar. La quantitat de
mostra dependrà del mètode específic que s'utilitzi i de les necessitats de l'anàlisi.

Preparació de la mostra: En un matràs Erlenmeyer o en un recipient adequat, mesurar la

quantitat de mostra requerida. Això es pot fer mitjançant una proveta graduada o altres
instruments de mesura adequats.

Acidificació de la mostra: Afegir unes gotes d'àcid clorhídric (HCl) a la mostra per
acidificar-la. Això ajudarà a eliminar els carbonats presents i permetrà una valoració
precisa.
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

Indicador colorimètric: Afegir un indicador colorimètric a la mostra acidificada. Els

indicadors comuns utilitzats per a aquest propòsit són el roig de metil o el negre
eriocrom T. Aquests indicadors canviaran de color en funció de la presència de ions de
calci i magnesi.

Valoració amb EDTA: Preparar una dissolució d'EDTA (àcid etilendiaminotetracètic)

de concentració coneguda. Utilitzant una bureta, afegir l'EDTA lentament a la mostra
mentre es remena. L'EDTA formarà complexes amb els ions de calci i magnesi presents
a l'aigua.

Punt final de la valoració: Continuar afegint l'EDTA fins que es produeixi un canvi de
color permanent en la mostra. Aquest canvi de color indica que tots els ions de calci i
magnesi han reaccionat amb l'EDTA.

Càlcul de la duresa total: Utilitzant el volum d'EDTA gastat i la concentració coneguda

d'EDTA, es pot calcular la quantitat de calci i magnesi presents a la mostra d'aigua.
Això proporcionarà la duresa total de l'aigua en unitats com ppm (parts per milió) o
mg/L.

CÀLCULS I RESULTATS:

250 mol EDTA . 0,1 mol EDTA/1000 ml . 372,24 g EDTA/1 mol EDTA=0,94 g EDTA

23,5 ml · 0,1 mol EDTA/1000 ml · 1 mol Mg/ Ca/1 mol EDTA · 1 mol CaCO3/
1 mol Mg/Ca · 100,08 g CaCO3/ 1 mol Mg/Ca = 0,23

Determinar la duresa específica del Mg2+ i Ca2+

RESULTATS

Al analizar la dureza del agua, hemos podido determinar la cantidad de minerales

como el calcio y el magnesio presentes en el agua. Estos minerales pueden tener
efectos negativos en la calidad del agua y en nuestras actividades diarias.

Los resultados de la prueba indican que el agua puede clasificarse en diferentes niveles
de dureza, desde agua blanda hasta agua muy dura, dependiendo de la concentración de
carbonato de calcio (CaCO3) presente.
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

Es importante tener en cuenta que niveles altos de dureza pueden llevar a la

acumulación de depósitos minerales en las tuberías y los electrodomésticos, lo que
puede afectar su rendimiento. Además, el uso de productos desincrustantes puede ser
necesario para prevenir problemas asociados con la dureza del agua.

En el caso de las muestras de agua potable, se ha observado que el promedio de dureza

es de alrededor de 250 mg/L, y niveles superiores a 500 mg/L son considerados
indeseables para uso doméstico.

En base a estos resultados, es importante considerar medidas adecuadas de tratamiento

del agua para garantizar su calidad y prevenir problemas relacionados con la dureza.

El análisis de la dureza del agua nos permite clasificarla en diferentes categorías

en función de la concentración de minerales como el calcio y el magnesio presentes
en ella. Estas categorías son:

Agua blanda: Este tipo de agua tiene una concentración de minerales inferior a 60
mg/L (ppm). Se considera que el agua blanda no suele causar problemas
significativos de acumulación de depósitos minerales.

Agua moderadamente dura: En esta categoría, el agua tiene una concentración de

minerales que se encuentra entre 60 y 120 mg/L. Aunque puede haber cierta
acumulación de depósitos minerales, los niveles son moderados y no suelen causar
problemas graves.

Agua dura: El agua dura tiene una concentración de minerales entre 120 y 180
mg/L. En esta categoría, puede haber una acumulación significativa de depósitos
minerales, lo que puede requerir el uso de productos desincrustantes para
prevenir problemas.
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

INTERPRETACIÓ DE RESULTATS I CONCLUSIONS :

La dureza del agua la determino mediante el contenido de carbonatos, bicarbonatos,

cloruros, sulfatos y, ocasionalmente, nitratos de calcio y magnesio. Para expresar la
dureza, utilizo el número de equivalentes de CaCO3 por litro, que produce el mismo
número total de cationes presentes en mi muestra. Si la suma de los cationes de calcio y
magnesio es igual a 1 mol/l (1M), se considera que la dureza es de 100 mg/l de CaCO3
(1 mmol/l de CaCO3).

Es importante tener en cuenta que la presencia de carbonato puede interferir en el

análisis, ya que el calcio puede precipitar. Por eso, neutralizo este compuesto con una
solución ácida (pH=10). Al acidificar la solución, permito que los quelantes cumplan
su función de secuestrar iones.

Entre los diferentes métodos analíticos para determinar la dureza del agua, el más
recomendado es la valoración complexométrica con ácido etilendiaminotetraacético
(EDTA). Este método es el más preciso y exacto para determinar la dureza.

Observo los cambios de color en la solución durante el procedimiento, ya que me

ayudan a determinar la captación de iones en cada etapa. El procedimiento que he
seguido es el siguiente: 1) El eritrocom T negro secuestra todo el Mg2+ (coloración
roja). 2) El EDTA secuestra primero todo el Ca2+ (el color se mantiene sin
cambios). 3) El EDTA roba todo el Mg2+ (cambia a color azul-verde).

En mi valoración de la muestra de agua de estudio, obtengo un volumen de 23,5

ml de EDTA. este resultado final se refiere a la cantidad de magnesio y calcio
juntos, y que la dureza del agua se expresa en mg/l de CaCO3.

ELIMINACIÓ DE RESIDUS :

Para neutralizar el amoníaco y desecharlo de forma segura en el desagüe:

-Mezclar el amoníaco con abundante agua corriente del grifo para diluirlo.
-Derramar lentamente la mezcla de amoníaco y agua en el desagüe, tener cuidado de
que no haya más agua que amoníaco fluyendo.
CRÈDIT 5: MICROBIOLOGIA I HIGIENE ALIMENTÀRIA.

-No inhalar los vapores, abrir una ventana o encender la ventilación durante el proceso.
-Después de desechar el amoníaco, enjuagar el desagüe con agua para eliminar los
residuos.
-Limpiar los costados y la parte inferior del desagüe con una toalla o trapo limpios para
eliminar todos los residuos.
-Dejar correr el agua en el desagüe durante al menos 1 minuto adicional.
Seguir estos pasos, para neutralizar el amoníaco eliminarlo de manera segura en el
desagüe.

PRECAUCIONS :
Me informo sobre las medidas básicas de seguridad, como leer las etiquetas de
seguridad en las botellas de reactivos, utilizar equipo de protección como bata, guantes
y protección ocular. Trabajo de manera segura en el laboratorio siguiendo normas
higiénicas, lavándome las manos después de experimentar, evitando comer o beber en
el laboratorio y no inhalando ni probando productos químicos. Mantener el orden y
limpieza en el área de trabajo y actúo de manera responsable. Con respecto al ácido
etilendiaminotetraacético (EDTA), etiqueto los recipientes, proporciono información y
capacitación sobre los riesgos, controlando las concentraciones en el aire y
proporcionando lavado de ojos y duchas de emergencia. Evito el contacto de la piel con
el ácido EDTA y utilizo equipos de protección individual adecuados. Almaceno el
EDTA en recipientes cerrados, en un lugar fresco y bien ventilado, y no lo vierto por el
desagüe. En el caso del cloruro de amonio, no se requieren medidas especiales, lo
almaceno en un lugar seco y presto atención a los requisitos de ventilación. Utilizo
ventilación local y general y utilizo medidas de protección personal, como protección
de los ojos y la piel.