Joan Heras: "El llibre és un llegat familiar i un

exemple de resistència cultural en el franquisme"

Joan Heras Costa, filòsof, professor, autor del llibre "Teixint Ciutat
Cantant" i fundador de l'Associació Catalana per a la Inclusió de les
persones Cegues.

Són les cinc de la tarda mentre passo per la Sagrada Família, envoltat de gent de tot el
món descobrint i aprenent part de la cultura catalana. Com faria jo poc després. Passada
la Catedral, arribo al carrer de València on m'esperava en Joan Heras al seu pis.
En pujar les escales me'l trobo a la porta, esperant per saludar-me i oferir-me alguna
cosa per prendre. Entro al seu apartament i observo un lloc petit, amb una il·luminació
freda i una mica desendreçat. Llibres i manuals en braille ocupen el petit sofà del
menjador. Just al davant, una taula, no massa gran, on passaríem les següents dues hores
parlant. Assegut a la cadira, observo un petit moble ple de discs i una rosa, segurament
de Sant Jordi. Després de parlar una estona, comença l'entrevista.

P: Qui ets?

R: Una bona pregunta. Sembla fàcil de respondre, però no ho és. Em dic Joan Heras,
tinc 56 anys, vaig néixer a Terrassa i soc professor de filosofia a l'institut Galileo Galilei
de Nou Barris.

P: Volia començar l'entrevista per aquí, per on va començar la teva vida, a

Terrassa. El 2021 vas publicar un llibre, "Teixint Ciutat Cantant. Una biografia de
la Coral Egara de Ràdio Terrassa (1956-1983)". Com va néixer aquest projecte?

R: Ha estat una cosa molt interessant i molt important per mi. És un projecte vinculat a
la vivència familiar, i a la consciència de recuperar la memòria històrica de la gent que
ha vetllat per teixir una ciutat i un país amb gran nivell cultural. Aquesta coral estava
molt vinculada a la meva família, ja que la van fundar el meu oncle i el meu padrí, i on
cantaven ells, els meus pares i jo a la coral infantil durant uns anys. Per tant, el projecte
neix en part per llegat i memòria familiar, però també ser un exemple del que era la
resistència cultural en el franquisme.

P: Per què el títol del llibre?

R: Terrassa va ser una gran ciutat gràcies a la indústria tèxtil, i la idea de la coral i del
llibre és unir a la gent i la cultura. "Teixir Ciutat Cantant" era una manera de fer honor i
lligar aquests conceptes. Ens va semblar un títol bonic.

P: El llibre el signes tu, però és un treball coral, mai millor dit. Com es va vincular
la gent?

R: La majoria de les persones que van cantar a la coral van continuar mantenint relació
entre elles, i fa uns anys es va fer una trobada d'antics cantaires. Hi havia tot un
moviment de gent que tenia ganes de fer coses amb aquells que la van viure. D'aquesta
manera, trobar la gent va estar una feina fàcil. Això no treu la complexitat de la feina.
Vam estar quatre anys treballant-hi. A més, en aquest llibre va haver-hi un afegit. Com a
persona cega vaig voler que tingués recursos d'accessibilitat essencials. El llibre consta
de 3 parts: la biografia, un USB amb les cançons la coral i audiollibre, i un petit sumari
en braille. Ha estat molta feina, però és un plaer haver-ho fet perquè és un deute familiar
i perquè és interessant a nivell històric i cultural.

P: Has comentat que aquesta coral tenia un compromís amb la llengua i la cultura.
Com valores la memòria de la coral?

R: Una coral té diverses dimensions. La primera, l'artística, gent que els hi agrada cantar
i ho fan. Podria quedar-se aquí, però ells creien que la coral havia de servir per a altres
coses. Van fer que el cor arribés a molts llocs a través de Ràdio Terrassa, és a dir, fer
arribar la llengua a tot arreu durant el franquisme. D'aquesta manera, no només
cantaven, sinó que utilitzaven el cor com un element de transmissió cultural. Per
exemple, cantant poetes catalans. A més, la Coral Egara també tenia una altra dimensió,
una més reivindicadora. Feien campanyes per retornar el català a les escoles.

P: Comentaves que com a persona cega, era important per tu treballar en recursos
d'accessibilitat per a invidents. Tu vas néixer cec o ha estat cosa de l'edat?

R: Tinc retinosi pigmentària, una malaltia hereditària que fa que el camp de vista es
redueixi fins a la ceguera. Me la van detectar deu anys. En acabar la carrera
pràcticament no hi veia. Poc després vaig ingressar en un centre de l'ONCE on
ensenyaven a llegir i escriure en braille i a moure's amb el bastó.

P: Ets fundador l'Associació Catalana per a la Inclusió de les Persones Cegues.

Com va néixer l'ACIC?

R: Al centre de l'ONCE vaig conèixer a un noi ficat en política i vam pensar de fer una
associació. Vam formar l'ACIC, una associació petita que no presta serveis, però
plantegem propostes i reivindicacions als ajuntaments. Tot des del voluntariat. Tenim
70 socis, tot i que treballem uns 15. És bonic, però és desagraït perquè poques vegades
veus resultats.

P: Heu aconseguit cap resultat com a organització?

R: Sí, a les targetes del metro de Barcelona. Gràcies a l'ACIC hi ha un relleu a un dels
costats perquè els cecs puguem saber per on agafar la targeta. Una cosa senzilla, però
van ser mesos de lluita, i ho vam aconseguir.

P: Com és que això no ho fa l'ONCE?

R: Tenen altres prioritats, com la venda de cupons. Això implica complicitat amb les
administracions per tenir on col·locar els quioscs. Han de fer acords i això tristament els
fa ser poc reivindicatius.

P: Com s'arriba a ser professor sent cec?

R: Tot a la vida depèn de les teves ganes. Des de jove veia que aquest era el meu camí.
Vaig fer la carrera, i en fer pràctiques vaig tenir clar que era el que volia fer.
Paral·lelament, vaig haver d'adaptar-me als nous instruments de treball. Ja no era un
boli, era un punxó. Per sort la carrera de filosofia tenia la majoria dels materials en
braille.

No tot va ser fàcil; mentre preparava les oposicions, venia cupons de l'ONCE per
subsistir. També vaig topar amb un problema: a Catalunya hi havia un decret que no
deixava als invidents ser funcionaris. Per sort, el conseller de benestar social de l'època
ens va signar un paper autoritzant que uns companys i jo poguéssim fer les oposicions.
El 1996 vaig començar a fer substitucions per Catalunya. El 2001 vaig marxar a
València, on vaig estar uns cinc anys. Vaig tornar a Catalunya, i poc temps després vaig
començar al Galileo Galilei, on treballo des de fa deu anys i estic molt còmode.