Barcino

Els romans van arribar a l'actual zona on trobem Barcino vers el 218 aC, després de
desembarcar a Ibèria (com era coneguda pels grecs) per enfrontar-se amb les tropes
cartagineses. La fundació de Barcino, tot i que en algunes llegendes es menciona a
Hèrcules o als cartaginesos, es va produir com una colònia de dret romà, tal com indiquen
les fonts clàssiques i l'arqueologia: oficialment batejada com a Colonia Iulia Augusta
Paterna Faventia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap al 14 aC, un cop
acabades les guerres càntabres.

Situació i estructura
La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber (zona de
l'actual barri gòtic). La colònia tenia unes deu hectàrees i era delimitada per unes muralles
amb torres i quatre portes. Barcino seguia l'estructura habitual de les fundacions romanes:
de forma rectangular, tenia els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos
carrers principals, el Decumanus Maximus i el Cardo Maximus, partien de les quatre portes
formant una creu. El Decumanus ara és ocupat pels carrers del Bisbe, de la Ciutat i del
Regomir, mentre que el Cardo correspon als actuals carrers de la Llibreteria i del Call. Els
carrers eren amples, amb clavegueres i formaven una quadrícula.

Els primers habitants van ser colons d'origen itàlic, i es creu que tenia uns 2.000 habitants.
Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat respecte d'altres
fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Aquest fet
s'explica perquè des d'un bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i
religiós d'una àrea més àmplia, que acabaria aglutinant altres nuclis preexistents de la zona
(vil·les de la Laietana). El fòrum de la ciutat estava situat en la intersecció entre el
Decumanus Maximus i el Cardo Maximus (actualment, correspondria a la plaça Sant Jaume
i els seus entorns), on s'alçava un temple probablement dedicat al culte imperial. Era de
planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter; actualment es conserven quatre
columnes i una part del podium en la seu del Centre Excursionista de Catalunya (al número
10 del carrer del Paradís).

Sota la plaça de Sant Miquel s'han trobat restes arqueològiques d'unes termes públiques
donades a la ciutat el 125 dC per una de les famílies notables de Barcino i pròxima a
l'emperador. Hi ha constància que un dels seus membres, Luci Minici Natal, va participar
amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129 dC. S'han trobat restes de diversos
habitatges (domus) sota la Plaça del Rei i els seus voltants. D'altres cases privades es van
localitzar mosaics. En canvi no s'han trobat insulae. Dos aqüeductes subministraven aigua a
la ciutat: confluïen a la muralla, al costat de la porta de l'actual Plaça Nova, on se n'han
conservat restes. El record dels aqüeductes ha perdurat en el nom d'alguns carrers (Arcs,
Voltes...). Es creu que l'aigua dels aqüeductes provenia l'un de Collserola i l'altre del Besòs.
A l'actual plaça Vila de Madrid es conserven restes d'una necròpolis que consta d'uns 85
elements funeraris, d'entre el segle II i III dC. Els vestigis més ben conservats de la ciutat
són les muralles. L'edificació fundacional va ser reforçada al segle IV dC, en un moment
d'esplendor econòmic per la ciutat (però d'inestabilitat per a l'imperi). Es va mantenir el
perímetre de la primera muralla però es va augmentar fins als 9 metres, se'n va doblar
l'amplada fins als 4 metres i s'hi van afegir torres fins a arribar a les 78. En diversos llocs de
la ciutat es poden veure restes de la muralla romana com a la plaça Nova, a la plaça de
Ramon Berenguer, al carrer de la Tapineria, a la plaça dels Traginers, al carrer d'Avinyó, etc.

Economía
La ciutat es trobava en una zona fèrtil enmig del Llobregat i el Besòs, entre Collserola i el
mar, parcel·lada entre els colons i amb un gran nombre d'explotacions agrícoles (villae).
Sobretot s'hi van conrear vinyes i cereals. En el territori també s'extreia ferro de les mines
de Gavà i gres de Montjuïc, material usat sobretot en les edificacions de Barcino. A més a
més, es practicava la pesca i el comerç, motor econòmic de la ciutat. De fet, el Llobregat va
ser una via de comunicació molt important.

Pervivencia
La nova fortificació i la situació estratègica de la ciutat va donar a Barcino un paper
important en el període final de l'antiguitat. Va passar per davant de la capital romana
tradicional, Tarraco, i després de la caiguda de Roma va convertir-se en la capital del regne
visigot fins a l'actualitat.
A la ciutat, amb una forta presència del cristianisme, es va construir la primera basílica
cristiana coneguda, al segle V dC, de la qual es poden veure restes (tres naus i el baptisteri)
sota la catedral i el Palau Reial.

Literatura romana de la época imperial

La historiografia: orígens i època republicana

Els annals
La historiografia va aparèixer durant la segona guerra púnica, moment en què els escriptors
van començar a utilitzar la prosa per explicar amb criteris cronològics esdeveniments
històrics viscuts.
Aquests autors imitaven el format que havien utilitzat els pontífexs màxims per recollir els
fets més destacats de cada any i que es coneixien amb el nom d'Annales Maximi.
Els pioners d'aquest gènere, que s'acabaria anomenat historiogràfic, van obligar a desplaçar
l'espai que aleshores ocupava la poesia èpica.

Primers autors i fixació del gènere

El prosista més cèlebre va ser Marc Porci Cató. Fou el cap visible del moviment
tradicionalista romà, enfrontat a les tenèdncies hel·lenitzants de l'època. Cató es considera
el creador de la prosa historiogràfica; va ser l'iniciador d'aquest gènere i va deixar fixada les
característiques bàsiques:
- Va identificar la historiografia amb la prosa.
- Va transformar la història en matèria literària. No hi va haver en cap moment la
intenció de donar una voluntat de ficció en la literatura, sinó que tingués una mínima
qualitat literària.
- Va adoptar de manera definitiva la seva llengua pròpia, el llatí.

Fins al segle I aC l'annalística va continuar sent la modalitat habitual de fer narració

històrica. Amb el temps es passa a escriure obres amb la intenció que servissin de model
(d'alliçonament) per a tot un poble.

L. Celi Antípater, Semproni Asel·lió i L. Corneli Sisenna es van iniciar en noves formes
de narrativa històrica, deixant de banda el registre dels fets i optant per tractar amb
profunditat un període concret del passat, o per narrar fets contemporanis viscuts pel mateix
autor.
Paral·lelament a principi del segle I aC van aparèixer polítics (Escaure o Sul·la) que van
escriure obres històriques, unes memòries personals que volien ser unes autobiografies.

Tant Gai Sal·lusti Crisp com Gai Juli Cèsar van ser hereus d'aquests nous estils
historiogràfics.

Biografía de Juli Cesar

Cayo o Gayo Julio César (en latín: Gaius Iulius Caesar;a​12 o 13 de julio de 100 a. C.-15 de
marzo de 44 a. C.) fue un político y militar romano del siglo I a. C. miembro de los patricios
Julios Césares que alcanzó las más altas magistraturas del Estado romano y dominó la
política de la República tras vencer en la guerra civil que le enfrentó al sector más
conservador del Senado.
Nacido en el seno de la gens Julia, una familia patricia de escasa fortuna, estuvo
emparentado con algunos de los hombres más influyentes de su época, como su tío Cayo
Mario, quien influiría de manera determinante en su carrera política. En 84 a. C., a los 16
años, el popular Lucio Cornelio Cinna lo nombró flamen Dialis, cargo religioso del que fue
relevado por Sila, con quien tuvo conflictos a causa de su matrimonio con la hija de Cinna.
Tras escapar de morir a manos de los sicarios del dictador Sila, fue perdonado gracias a la
intercesión de los parientes de su madre. Trasladado a la provincia de Asia, combatió en
Mitilene como legado de Marco Minucio Termo. Volvió a Roma a la muerte de Sila en 78 a.
C., y ejerció por un tiempo la abogacía. En 73 a. C. sucedió a Cayo Aurelio Cota como
pontífice, y pronto entró en relación con los cónsules Pompeyo y Craso, cuya amistad le
permitiría lanzar su propia carrera política.b​ En 70 a. C. César sirvió como cuestor en la
provincia de la Hispania Ulterior y como edil curul en Roma. Durante el desempeño de esa
magistratura ofreció unos espectáculos que fueron recordados durante mucho tiempo por el
pueblo.

La poesía lírica y elegiaca

L’últim gènere que va desenvolupar-se en la literatura romana va ser la poesia dels
seniments i la seva eclosió es va produir gràcies a la imitació d’un model grec, la poesia
alexandrina, conreat per autors com Filitas de Cos, Cal·límac o Teòcrit. La lírica i l’elegia
eren dos tipus de composicions poètiques conegudes com a poesia personal o subjectiva.
Es diferenciaven així d’altres tipus de composicions poètiques, com l’èpica o la poesia
didàctica, però també pel tipus de vers o metre que s’usava per compondre-les.

La poesia elegíaca
La poesia elegíaca era originàriament una composició en dístics elegíacs d’un tema
qualsevol. L’elegia llatina és una poesia de naturalesa senimental, passional i molt
subjectiva, que gairebé sempre tracta temes sobre l’amor.
Els poemes elegíacs es caracteritzen per utilitzar sempre el dístic elegíac (estrofa composta
de la combinació de dos versos de ritme dactílic, un hexàmetre i un pentàmetre).
Autors elegíacs
L’esplendor d’aquesta poesia arribà amb els poetes Tibul, Properci i Ovidi.

a) Tibul.
Va conrear una elegia de to personal i va utlitzar poc el recurs de la mitologia, sinó que
preferia articular els seus pensaments o sentiments en forma de quadres, amb el predomini
de l’ambient i els tons bucòlics. La seva obra s’agrupa en dos llibres d’elegies.

b) Properci.
Després de Tibul, va ser el segon gran poeta elegíac de l’època d’August, i va publicar
quatre llibres d’elegies. En els tres primers llibres predomina la temàtica amorosa (centrada
en la figura de Cíntia, amant del poeta), i s’hi recorden totes les fases de la passió amorosa.
En l’últim llibre, Cíntia, ja morta, és objecte d’idealització literària.

c) Ovidi
Publi Ovidi Nasó (43 aC Sulmona - 18 dC Tomis) fou un poeta i escriptor d’època imperial.
És l’autor de l’antiguitat de qui tenim més informació biogràfica a través de les seves pròpies
composicions, com l’elegia X del llibre quart de Les tristes (cf. Ovidi: 2017, pàg. 7-12). Fill
d’un equites, va ser educat en retòrica juntament amb el seu germà. Va ocupar càrrecs
públics menors, però els va rebutjar perquè volia ser poeta. Per ordre del seu pare, sembla
que es va casar dues vegades i es va divorciar els dos cops. Va tenir una amant, la qual es
creia que pertanyia a la família reial (es creu, tot i que per dates és improbable que fos Júlia,
la filla d’August). Al cap d’un temps es va casar amb una dona de la família Flàvia que ell
mateix havia escollit. Es va veure exiliat a Tomis per ordre de l’emperador August sense cap
intervenció del Senat ni de cap jutge, on va acabar morint. Sobre les raons del seu exili, les
causes no estan prou clarificades: segons ell mateix confessa a Les tristes, va ser desterrat
per un carmen et error: alguns teòrics creuen que el carmen podria ser l’Ars amandis,
poema que entrava en contradicció amb el procés de regeneració i moralització dut a terme
per August. Tanmateix, fou una obra coneguda durant la seva època i sembla més aviat que
August va tenir altres motius personals per obligar-lo a exiliar-se.
Sobre l’error, Ovidi a Les tristes diu haver vist alguna cosa que no havia de veure: “Perquè
els meus ulls, sense voler-ho van veure un crim, soc castigat, i el meu pecat ha estat tenir
ulls”. Tot i això, avui dia es desconeix si el que ell explica va ser realment així.

Obra
Els seus primers anys els va dedicar a escriure poesia elegíaca de temes amorosos. Entre
altres obres, en aquesta època hauria escrit les Heroides, els tres primers llibres dels
Amores, l’Ars amandi, una paròdia de la poesia didàctica i un manual de tres llibres sobre la
seducció, i el Remedia Amoris. Les dates d’aquestes obres són incertes. Pels volts de l’any
8 es creu que hauria acabat la seva obra més ambiciosa, Les metamorfosis, poema
hexamètric en què cataloga les transformacions dels personatges de la mitologia grega i
culmina amb la deïficació de Juli Cèsar. Durant el moment en què va ser desterrat de Roma,
estava escrivint els Fasti, composició sobre el calendari romà que va haver d’abandonar
perquè tenia accés a la biblioteca de Roma. Durant el seu exili a Tomis va escriure les
Tristia i les Epistulae ex Ponto, cartes que adreçava als seus amics, al mateix August i a la
seva dona, a qui semblava que va trobar molt a faltar en els seus últims anys.

L’oratoria
L’art de parlar en públic es denomina oratòria, i el que l’exerceix és l’orator. El bon domini
d’aquest art s’anomenava eloqüència (eloquentia).
En llatí, discurs rep el nom d’oratio.En un principi, l’oratòria tenia com a característica
principal la improvisació, però amb el temps es va acabar fixant per escrit i convertint-se en
gènere.
Els principis bàsica per a l’elaboració d’un bon discurs provenien de la retòrica (art teòrica
procedent de Grècia que englobava les tècniques i procediments expositius necessaris per
a l’orador), i convenia conèixer-ne les fases:
○ Inventio: investigació sobre fets, proves o arguments.
○ Dispositio: disposició i ordenació de les idees del discurs.
○ Elocutio: redacció del discurs (efectes estilístics, cerca de paraules adequades, ús de
figures retòriques…)
○ Memoria: tècnica de retener en la memòria els arguments i la seva formulació. Les notes
manuscrites són un suport.
○ Actio: actuació, posada en escena del discurs. S’ha d’acompanyar la paraula amb gestos
i mímiques que el reforcin.

Els tres tipus d’eloqüència

Segons la finalitat del discurs, existien tres tipus d’eloqüència:

● Genus laudativum: utilitzat en els discursos pronunciats en cerimònies

relacionades amb la religió.
● Genus deliberativum: usat per persuadir o dissuadir a un auditori sobre una
qüestió política, propi de l’oratòria política.
● Genus iudiciale: s’emprava en els discursos d’acusació i defensa davant dels
tribunals.

L’estil i el to dels discursos

L’estil o el to dels discursos s’havia d’adequar als diferents gèneres d’eloqüència. Per
això se’n distingeixen tres tipos:
● Genus grande: estil elevat
● Genus medius: estil mitjà
● Genus tenue: estil elegant.
Tots tres estils estaven destinats a convèncer, agradar i impressionar.

Les parts del discurs

Segons Ciceró en els seus tractats de retòrica, els discursos han de tenir les següents parts:

○ Exordi: és la introducció. Ha de ser ràpida i estar centrada sobre el tema de què es parla.
○ Narració: és l’exposició detallada de la causa. Ha de ser clara i senzilla.
○ Confirmació: part en què es rebutgen els arguments del contrari. Els arguments s’han de
presentar en gradació, de menys a més. També han d’estar ordenats per les seves
característiques (és a dir, no es poden mesclar arguments judicials amb psicològics, per
exemple).
○ Peroració: part final o conclusió, que tracta de guanyar el favor dels jutges i de l’auditori
en la causa.

Marc Tul·li Ciceró

Marc Tul·li Ciceró (Marcus Tulius Cicero) va néixer a Arpino. Fill d’una família de classe
mitjana, va rebre una primera formació del seu pare, que més tard va completar a Roma
amb estudis de filosofia i eloqüència. A més a més, va vitajar a Grècia, on va estudiar amb
els millors mestres de filosofia i retòrica. Tornat a Roma, va exercir d’advocat i va triomfar.

Entre altres causes, destaquen els discursos pronunciats contra Verres (Verrines), un
governador provincial corrupte, que el van fer famós. Va ocupar càrrecs polítics a diferents
punts d’Itàlia: va ser qüestor, edil i pretor. Va ocupar el càrrec de cònsol el 63 aC. Mentre era
al càrrec, va descobrir l’intent de cop d’estat de Catilina en un dels seus discursos cèlebres,
les Catilinàries, i el va sufocar. Aquest moment va marcar el principi del final de la seva
carrera política, ja que els seus enemics van aprofitar que havia actuat de forma
anticonstitucional per atacar-lo. Per aquest motiu, tot i comptar amb el suport d’una bona
part de la població (de fet, alguns el van anomenar pater patriae per haver salvat la
república de Catilina), es va haver d’exiliar durant un temps. Va tornar a Roma el 51 aC i va
donar suport a Pompeu quan es va proclamar cònsol (trencant el pacte del triumvirat amb
Juli Cèsar).
Tanmateix, la victòria de Cèsar en la guerra contra Pompeu el va tornar a expulsar de
l’àmbit polític. Ciceró va morir assassinat el 43 aC per soldats d’Octavi. Obra La seva obra
és molt vasta i inclou discursos, tractats de retòrica, epístoles i obra filosòfica. S’ha
conservat pràcticament completa. Del seu estil, en destaca l’ús de la llengua, d’una gran
puresa, i un estil variat i harmònic en la construcció d’oracions.

Obres de retòrica: destaquen títols com De oratore (Sobre l’orador), un tractat sobre la
completa educació de l’home públic, Brutus, Orator, entre d’altres. Discursos: ens han
arribat 58 discursos, però se sap que en va escriure uns 87, entre els quals destaquen In C.
Verrem, In L. Catilinam i In M. Antonium Orationes Philippicae. Obra filosòfica: De re
publica, De legibus, De finibus bonorum et malorum, De natura deorum, De officiis, etc.
Epístoles: correspondència escrita a amics i familiars, com Epistulae ad Atticum, Epistulae
ad familiares, Epistulae ad Quintum fratrem o Epistulae ad Marcum Brutum.