Professional Documents
Culture Documents
Els Sistemes de Comunicacio Sense Ajuda
Els Sistemes de Comunicacio Sense Ajuda
Institut Montsià
Departament de serveis socioculturals i a la comunitat
ELS SISTEMES DE
COMUNICACIÓ SENSE
AJUDA
L’ús eficient dels SAAC precedeix a un procés d’aprenentatge per part de l’usuari i
d’un assessorament per part de docents, acompanyants o cuidadors, fins que aquest
SAAC esdevé un sistema àgil, fluid, funcional i natural.
3
1.3 Els diferents SAAC sense ajuda
Destaquen entre d’altres:
- Gestos d’us comú. Formes naturals de
comunicació que tenen un gran valor en etapes
inicials de la intervenció: assenyalar coses i
persones de l’entorn amb finalitats comunicatives,
afirmació o negació amb moviments del cap; gestos
convencionals pertanyents a la cultura pròpia –dir
hola o adéu amb la ma...- son exemples de gestos
d’us comú que poden utilitzar-se i que han de ser
potenciats en persones sense parla a causa d’una
discapacitat.
- Codis gestuals. Sistemes molt elemental i limitats amb la diferencia respecte als
anteriors que han estat creats específicament amb finalitat educativa o terapèutica. Tenen
bastant correspondència amb la realitat tangible –Codi de picades d’ullet, Codi gestual
Amer-ind (Skelly, 1979).
- La llengua de signes. En aquest sistema es fan servir els gestos, signes manuals,
signes gràfics (fotografies, dibuixos, pictogrames, etc.).
4
- La paraula complementada. És un sistema que possibilita la comunicació amb
persones sordes o amb discapacitat auditiva mitjançant l'ús simultani de la lectura dels
llavis que es correspon amb la paraula, i una sèrie de complements manuals, que
manquen de significat lingüístic i que complementen a la paraula.
- El programa de Benson-Schaeffer, o Sistema de Comunicació Total. Un dels
sistemes de comunicació alternatius més emprats al nostre país, sobretot amb persones
amb un trastorn de l'aspecte austista (TEA), o amb altres trastorns del desenvolupament o
retard mental, és el Programa de Comunicació Total -Parla Signada- de B. Schaeffer i
col·laboradors (Schaeffer, Musil i Kollinzas, 1980).
El concepte de Comunicació Total és un sistema bimodal en que s'utilitzen
simultàniament el llenguatge oral i signat. Al sistema de Comunicació Total es dona gran
importància a que la persona no verbal entengui de manera clara l'efecte de la producció
dels signes; a través de la parla signada el subjecte pot obtenir els objectes o coses
desitjades. El sistema d'aprenentatge es basarà en l'encadenament cap enrere i
l'aprenentatge sense error. Un dels seus objectius és promoure la producció espontània
per part del nen, així que en aquest sistema es ressalten fonamentalment els elements
expressius de llenguatge enfront d'altres sistemes que donen una major rellevància als
elements comprensius.
Quan s'escull entre signes manuals i signes gràfics, s'ha de tenir en consideració:
- La força física dels braços i l'habilitat d'utilitzar les mans. Una diferencia fonamental
entre els signes manuals i els signes gràfics és que els primers es produeixen i els segons
es seleccionen. Per tant, sembla ser que els signes manuals són més exigents en quant a
la capacitat de memòria que requereixen i en quant als moviments que s'han de
configurar amb les mans. L'acte motor que implica la configuració d'un signe manual és
més fi i precís, que el que es requereix per la senyalització d'un signe gràfic.
- La permanència. El fet que el suport sigui quelcom material permet que sigui major el
temps de permanència d'un codi, davant dels signes manuals o la parla, que són efímers.
Això facilita el processament de la informació oferta. Algunes persones amb discapacitat
5
poden tenir dificultats en recordar els signes manuals, ja que aquests es produeixen,
mentre que els signes gràfics es seleccionen, per tant, requereixen menys capacitat de
memòria.
Un cop determinat quin sistema de signes es prendrà com a punt de partida, signes
manuals o signes gràfics, serà necessari decidir quin sistema concret s'utilitzarà. Per això
s'hauran de tenir en compte:
2 L'ALFABET DACTILOLÒGIC
La paraula dactilologia ve del grec daktilos (dits) i logia (discurs); així podríem
definir-la com «parlar amb els dits». La dactilologia és la producció ràpida d'una
seqüència de configuracions de la mà, cadascuna de les quals representa una lletra
de l'alfabet oral.
De tota manera, en general a les persones sordes no els agrada l'ús excessiu de
dactilologia, ja que es tracta de una llengua que no és la pròpia: igual que la escriptura, la
dactilologia és la representació d'un altre sistema, en aquest cas és la representació de
l'ortografia de la llengua oral de l'entorn.
6
La dactilologia (que abreviem amb les sigles DC) s'utilitza quan no existeix signe
per a un concepte de la llengua oral, o aquest es desconeix. S'usa per a representar
noms propis de persones, llocs, entitats... i altres paraules que no tenen signe. També
s'utilitza per crear noves paraules que no existien o no existeixen en LS (per exemple
Cruyff: FF, Coca-Cola: CC o Seguretat Social i San Sebastián: SS), i per representar
manualment entitats, col·lectius, etc. que en la llengua oral es representen amb sigles o
acrònims (com ara ONU o RENFE). Per últim la dactilologia s'utilitza per restringir
significats, per exemple, diferenciar entre grams, kilograms o tones, o entre metres i
kilòmetres.
7
3 LA LLENGUA DE SIGNES
El reconeixement oficial de la LSC ha esta una fita després d'una llarga trajectòria,
que s'inicia l'any 1994, quan el Parlament de Catalunya aprova una proposició no de llei
sobre la promoció i difusió del coneixement de la LSC.
Lleis
Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana. La Llei regula els
aspectes principals per al desenvolupament de la LSC, com a sistema lingüístic propi de
les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya.
Llei 27/2007, del 23 d'octubre, per la qual es reconeixen les llengües de signes
espanyoles. La Llei estatal reconeix a l'article 1 la llengua de signes catalana com a
llengua pròpia de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues de
Catalunya.
Les unitats lèxiques d'aquest llenguatge no es corresponen amb les paraules, tal
com succeeix en el llenguatge oral, sinó que cada signe inclou diferents ordres: hi ha
gestos que designen frases completes, altres són representatius d'accions o situacions,
altres són específics... hi ha tres tipus principals de signes:
Signes representatius, que utilitzen la mímica natural . Per exemple una salutació
(hola, adéu, ens anem, etc.)
8
Signes arbitraris, que són signes símbòlics, és a dir que la seva representació no
te relació directa amb el que signifiquen. En actuar com a símbols arbitraris s’han
d’aprendre formalment.
1. La forma de les mans. Fa referència a les múltiples configuracions que pot assumir
la mà.
2. El lloc on s’articula el signe. Es tracta de l’espai precís on s’articula el signe.
Generalment va des de la part alta del cap fins a la cintura, passant per l’amplitud
dels braços.
3. El moviment, orientació i direcció de la mà. A més d’adoptar diferents
configuracions, les mans poden moure i orientar-se de múltiples formes en l’espai;
cap amunt, cap avall, cap a la dreta, l’esquerra, etc., adquirint el signe un significat
diferent.
4. L’expressió de la cara. És també un dels elements que inclou el llenguatge de
signes, i que propicia que en determinades ocasions puguin afegir un significat nou
al manual. Dins d’aquest paràmetre s’inclouen els moviments de la boca.
El llenguatge inclou una sèrie de regles necessàries que indiquen l’ordre dels
diferents elements el gènere, el nombre i les formes verbals.
En la llengua oral l’ordre de les frases és lineal i temporal, això suposa que les
frases s’expressen en determinat ordre. Per exemple “Anna juga a la pilota”, és la única
seqüència vàlida, no ho seria “pilota a Anna la juga”.
9
3.3 Vocabulari bàsic de la llengua de signes
http://llengua.gencat.cat/ca/llengua_signes_catalana/recursos-i-activitats/vocabulari/
-La gestió del torn en la conversa. En una conversa, la participació dels diferents
interlocutors s’estructura en torns. Els usuaris de les llengües de signes disposen de
diferents estratègies per gestionar el torn per tal d’expressar que l’iniciem (o que el volen
iniciar), que el continuem, que l’hem finalitzat o que el cedim a un altre interlocutor.
-Altres senyals d’inici de torn poden ser: deixar la postura de repòs i inclinar el tors
cap endavant; situar les mans en l’espai sígnic i començar a signar; indicar a l’interlocutor
amb la mà o mans.
4 MÈTODES ORALISTES
Aquests mètodes tenen com a objectiu que la persona utilitzi la llengua oral:
aquests mètodes són el mètodes auditiu pur, la lectura labiofacial i la paraula
complementada.
10
4.2 La lectura labiofacial
Es capta la informació d’una altra persona a través de la vista interpretant la lectura
dels llavis i la cara. L’articulació ha de ser clara, correcta, la velocitat moderada, i la
il·luminació adequada. S’ha de parlar a prop (1-4 m) amb frases senzilles però correctes, i
no allargar-se més de 40 minuts.
5 EL MÈTODE BIMODAL
És un sistema augmentatiu oral. En el qual s’utilitzen dos codis de forma simultània:
la paraula, i els signes normals.
Mètode bimodal = paraula articulada + signe manual + estructura gramatical del llenguatge oral
La paraula complementada
Les persones sordes necessiten informació visual que els ajudi a comprendre als
seus interlocutors. Un dels mitjans visuals més comunament emprats per les persones
sordes en els seus intercanvis comunicatius és la lectura labial o llavi-facial.
Tots aquests sistemes tenen en comú l’ús de les dues modalitats, tots ells són,
doncs, bimodals. No obstant això trobem importants diferències entre ells basades en: les
característiques dels signes que empren, i el grau d’ajust existent entre la parla i els
signes que l’acompanyen.
11
5.2 Usos del llenguatge bimodal
De manera general diem que una comunicació és bimodal quan es dóna una
ocupació simultània de la parla costat de signes; és a dir, d’una modalitat oral-auditiva
costat d’una modalitat visual-gestual. El missatge s’expressa en dues modalitats al mateix
temps, però la llengua base, la que marca l’ordre de la frase i que determina la sintaxi de
les produccions, és la llengua oral.
12
9 CONCLUSIÓ
La principal conclusió que hem tret de la recerca i l’elaboració d’aquest treball sobre
els sistemes de comunicació sense ajuda és que el fet de no poder comunicar-se és un
impediment molt gran per a la socialització de les persones.
Per exemple, gràcies a la llengua de signes catalana moltes persones han arribat a
poder comunicar-se amb la resta de la gent. Aquest sistema de comunicació, no és gens
fàcil d’aprendre, però, avui en dia, gràcies a les noves tecnologies es pot detectar
precoçment si una persona és sorda; la qual cosa facilita el seu aprenentatge.
13
10 WEBGRAFIA
https://sites.google.com/site/tecnologiamotriu/saac/comunicadors-sense-ajuda
https://www.wikipedia.org
https://www.google.com
http://hablasignada.divertic.org/index.php
http://www.asociacionalanda.org/
https://www.uv.es/bellochc/logopedia/NRTLogo8.wiki?12
11 ANNEX
14