ntroducció[Els objectes tous]

Salvador Dalí va ser un personatge multidisciplinari i polièdric, que va trencar el motlle

de l'artista tradicional que practicava una única modalitat artística: dibuix, pintura,
escultura... per demostrar que amb enginy i voluntat es pot arribar a ser un artista
complert com algunes grans figures del Renaixement.

Es considera que la seva fase més creativa i productiva es va desenvolupar entre els
anys 1929 i 1936. Durant aquest període va formar part del grup surrealista, va anar
desenvolupant el seu anomenat mètode: paranoic-crític i també es va deixar seduir per
les innovadores teories de Sigmund Freud, en relació a la complexa interpretació dels
somnis i les obscures relacions que amaga el món del subconscient.

Així Salvador Dalí es va convertir en l'artista plàstic que millor va saber expressar sobre
una tela, i a través de formes i colors, els enigmes de les teories freudianes i el seu propi
món interior: ple de dubtes, complexos però amb una gran força creativa.

Ell sovint justificava a partir del seu mètode paranoic-crític, la creació de les seves
imatges oníriques (insòlites irreals i fantàstiques) farcides d'imatges ocultes i de formes
toves, que venien a representar els seus propis fantasmes carregats de pors, angoixes i
desitjos. Molts d'aquests espectres tenien el seu origen en els conflictes de la infància o
amb les seves dificultats primerenques de relació, a causa de l'extremada timidesa de
l'artista en el període de l'adolescència i joventut.

Una de les estratègies més utilitzades per Salvador Dalí, i fonamentada segons ell en
aquest mètode paranoic-crític, es basa en el fet d'atribuir als espais i a les imatges
quotidianes, tot un seguit de propietats i característiques que es contradiuen, no es
corresponen a les que tenen a la realitat diària i produeixen un efecte impactant a l'ull de
l'espectador que les contempla.

En aquesta línia està la seva curiosa estètica dels objectes que es desfan, i la
classificació dels elements de les seves obres en tous o durs, basant-se no només amb
les seves qualitats tàctils i visuals (que ens suggereixen una sensació de duresa o de
flonjor) si no també amb les seves possibilitats de fusió, deformació i canvis d'estat,
sense oblidar el caràcter simbòlic i particular amb la qual els envolta.

Per a Salvador Dalí els elements tous signifiquen tot allò que és bàsic, digerible,
substancial però que no dura sempre i, per tant, té un valor efímer; en contraposició amb
els elements durs, que representen tot allò sòlid, impenetrable, etern i perdurable com
el veritable coneixement.

Aquesta propietat de flonjor, a partir de la qual sembla aconseguir que sòlids rellotges
es desfacin com el formatge, ajuda a crear una sensació d'irrealitat, d'un món de
fantasies surrealistes o rastres conscients del món dels somnis.

I és molt utilitzada per Salvador Dalí que no dubta en aplicar-la a tot un seguit
d'objectes quotidians, instruments musicals, elements alimentaris.... per fer ressaltar el
seu caràcter passatger, efímer i la seva petitesa en comparació amb el caràcter etern i de
persistència que atorga al paisatge de fons (el mar, les roques, els penya-segats del Cap
de Creus, la plana de l'Empordà, les runes o els vestigis arquitectònics...).
És curiós observar com allarga i doblega el mànec d'una cullereta com si es tractés d'un
truc de màgia en l'obra:

Com converteix un violí o un piano en una imatge tova, fantasmagòrica i deformada en

relació del que serien els objectes reals en les obres:
Instrument masoquista (1933-1934)

Dones amb el cap ple de flors trobant la pell d'un piano de cua a la platja (1936)
I com es manifesta la seva fal·lera pels ous fregits: elements comestibles, tous i
deliciosos que per a l'artista empordanès simbolitzaven els seus records de vida
intrauterina.

Com ell mateix es representa com una massa de pell tova, superficial sense ànima, tant
insignificant com el tall de cansalada fregida que ja ha iniciat el seu procés de
putrefacció i que només s'aguanta gràcies a les crosses i a la duresa del pedestal en el
seu:

Autoretrat tou amb cansalada fregida (1941)

Oli sobre tela, 61,3 x 50,8 cm
Figueres. Fundació Gala-Dalí

Però la icona més famosa i que millor representa el delirant món dalinià dels objectes
que es consumeixen i es desfan és la dels rellotges tous, que apareixen per primera
vegada en la seva obra pictòrica al 1930 i que han arribat a constituir una al·legoria dels
objectes efímers i el pas del temps.
L'ossificació prematura d'una estació (1930)
Private Collection

encara que es considera que l'obra que millor els representa i a partir de la qual es
generalitzen és:
 Una de les obres més conegudes de l'artista i que li va donar una gran popularitat
sobretot entre el públic americà.

Llengua. Relacionem art i llengua[Proposta didàctica]

 Llegeix les següents endevinalles i intenta esbrinar a quins elements tous o durs
de l'obra La persistència de la memòria de Salvador Dalí fan referència.

Coll de carabassa,
Boca de serpent
Qui no ho endevina
No té enteniment.

Bramo sovint i no sóc ase,

Bramo sovint i no sóc lleó
I guardo moltes més riqueses
que cap rei ni emperador.

Una cosa
que per tot es posa
i a la mar no gosa.

Passo la vida fent voltes,

caminant a poc a poc,
però per més que camino
sempre estic al mateix lloc.

Un llençol apedaçat
Que punta d'agulla
No hi ha tocat.

Som de família robusta

i pel fred no ens espantem,
ja que a l'estiu ens vestim
i a l'hivern ens despullem.

FORMIGA
MAR
MOSCA
RELLOTGE
CEL
ARBRE