MONTSERRAT

ROCK CLIMBS
1. El Cavall Bernat

ROCKTOPO TM

MONTSERRAT ROCK CLIMBS

Montserrat Rock Climbs
1. El Cavall Bernat

Publicat per
Rocktopo TM 2008

Foto de portada: L. Pérez per damunt de l’ombra del Cavall

Queda prohibida la reproducció d’aquest llibre o arxiu de qualsevol forma o per qualsevol
mitjà, ja sigui electrònic, mecànic o de qualsevol altre tipus, sense l’autorització prèvia i
per escrit per part dels autors. S’autoritza únicament la impressió destinada a l’ús
personal.

© Ressenyes, text, fotografies i mapes per J.E. Castellnou i X. Riera

© Rocktopo TM 2008
Dipòsit legal: T-0066-08

Si reps una còpia pirata d’aquest llibre, si us plau visita la nostra web i compra’n la versió
original: www.rocktopo.com
Som una empresa fràgil i la teva honestedat farà que puguem continuar creant més
Montserrat rocktopos per a tu i per als teus amics.

Totes les indicacions, consells i graduacions donats en aquest llibre poden ser errònies i
confiar-hi cegament et pot matar.
L’escalada en roca és mortalment perillosa i et pot matar. Es cosa teva seguir les
indicacions i recomanacions d’aquest llibre. Probablement estaries més segur en
qualsevol altre lloc.
 4
L’Escalada a Montserrat 7
La Graduació 10
Logística 11
Mapa general de Montserrat 13

14
Mapa general d’El Cavall Bernat 16

La Festa del Paca 17

Punsola-Reniu 20
Gran Il·lusió 23
Puigmal 25
Desirée 28
Pérez-Vergés 30
Costa-Boix-Balaguer (Normal) 32
Sant Antoni i el Dimoni 35

Índex de vies 37

A cavall entre el Penedès, país del vi, i la
depressió central catalana, la inconfusible
silueta de Montserrat atrau la mirada
d’escaladors però també dels que toquen
de peus a terra. Situada al bell mig de
Catalunya, aquesta muntanya màgica
hostatja el principal centre de pelegrinatge
catòlic del país, el parc natural més visitat i
un veritable paradís per als escaladors. El
paisatge és impressionant i es podria
descriure com un immens laberint de
canals arbrades i de roques altives que
s’alcen 800m per damunt de les planes
llaurades que l’envolten. Pel fet de ser una
destacada atracció turística, tenim a la
nostra disposició un ampli ventall de bones
carreteres i línies de ferrocarril, botigues i
altres serveis que ningú esperaria trobar en
el marc d’una serralada tan salvatge. I
malgrat que les gentades són una mica
molestes, rarament s’aventuren més enllà
de la plaça del Monestir i de les seves
botigues i cafeteries, deixant-nos les
roques i el boscos per a nosaltres, els
escaladors.
Aquest lloc té màgia en ell mateix. Bressol
del muntanyisme català, el seu
especialíssim tipus de roca –un
conglomerat a prova de bomba- ha forjat un
estil d’escalada valent, i les seves
desafiadores formacions rocoses han
generat una rica història d’escalada,
juntament amb el desenvolupament de
tècniques específiques per escalar les
impressionants parets verticals i les agulles
que miraculosament s’aguanten dretes. Els
centenars de formacions rocoses ens
proveeixen de milers de vies de tot tipus,
des de problemes esportius radicals d’un
sol llarg fins a grans vies d’artificial tècnic
mundialment famoses; de vies creades
durant l’època daurada de les agulles fins a
les llargues clàssiques immortals. Des de
les vies horriblement exposades que fins no
fa pas gaire temps regnaven en aquest lloc
fins a algunes de vergonyosament sobre-
equipades. I per damunt de tot això,
l’abundància de roca verge que encara ens
permet somniar en el futur. Per tot això i
per més coses que descobriràs per tu
mateix, Montserrat és una destinació de
categoria mundial, un univers de roca en si
mateixa, i un dels escenaris verticals més
excitants del planeta.
Montserrat Rock Climbs de ROCKTOPO ha
triat algunes de les que ben segur estaran
entre les millors vies que mai haureu
escalat arreu, d’entre 4b i 6b per a les vies
en lliure de més d’un llarg, i d’A1 a A3 per
les d’artificial clàssic, proporcionant-vos la
millor informació disponible sobre
l’escalada, l’aproximació i el descens. I
completament actualitzada. Nosaltres hem
escalat totes aquestes vies, enfrontant-nos
als trams exposats i comprovat tots els
ancoratges per tal d’oferir-vos la informació
més acurada per poder resoldre situacions
de risc potencial i consells per evitar-les
quan sigui possible. Per a les vies més
llargues, posem també a la vostra
disposició informació sobre què cal fer en
cas d’abandonament.
No cal dir que nosaltres continuarem
explorant i ressenyant més rutes per anar-
les afegint periòdicament al llistat de vies
seleccionades: no oblideu fer un cop d’ull al
nostre web abans del vostre proper viatge a
aquesta muntanya màgica.
Aquesta és una selecció de vies d’escalada
de tots els estils i longituds. Ens hem
centrat bàsicament en vies moderades de
més d’un llarg (de 4b a 6b, i d’A0 a A3)
encara que també en trobareu algunes de
més fàcils i d’altres de més difícils, així com
les millors vies esportives d’un sol llarg.
Les escalades estan agrupades en llibrets,
que corresponen a sectors amb la mateixa
aproximació. Les formacions rocoses dins
d’un mateix grup estan classificades d’est a
oest quan estan orientades al sud, i d’oest
a est quan ho estan al nord. Després de la
informació general sobre Montserrat (si us
plau, llegiu-la!), cada llibret comença amb
una secció de “Com arribar-hi”, que
proporciona informació per accedir a l’àrea.
Les aproximacions específiques i la
informació sobre roques concretes seran
descrites quan correspongui. A continuació
trobareu la descripció de la via i us
aconsellarem el material que cal prendre
així com l’estat general de l’equipament de
cada escalada.
Montserrat és una destinació d’escalada
coneguda mundialment i compta amb
milers de vies obertes damunt de centenars
de formacions rocoses. La seva quantitat
4
ens supera, no només als qui visiten
Montserrat per primer cop, també a gairebé
tots els escaladors, inclosos els locals.
Tenint aquesta riquesa de vies, és obvi que
de la mateixa manera que hi ha centenars
de vies de categoria mundial esperant als
escaladors afamats, també en podem
trobar fàcilment algunes d’horroroses. Una
bona selecció de vies d’escalada és per
tant, una eina útil per a tothom. Això no vol
dir de cap manera que qualsevol via que no
estigui a la nostra selecció no valgui la
pena de ser escalada; pensem per això,
que començant amb el millor, podreu
enamorar-vos d’aquesta muntanya
magnífica, descobrir el seus camins i
secrets, les seves estretes valls, i llavors
continuar per trobar la vostra pròpia
selecció. Dit això, aquí està el nostre criteri
de selecció (de major a menor
importància):
1-
Les ressenyes són
acurades i basades en informació
de primera mà.
2- La bellesa de la via (vegeu el “codi
de les estrelles”).
3- Que la qualitat de la roca sigui –al
menys- acceptable, en molts casos
de bona a excel·lent.
4- Que els ancoratges de les reunions
i dels ràpels segurs i
dignes de confiança (precaució:
això és una apreciació subjectiva.
NO HI CONFIEU CEGAMENT,
JUTGEU PER VOSALTRES
MATEIXOS).
5- Que les proteccions fixes
(expansions) en un
estat acceptable, en molts casos
de bo a excel·lent. (precaució: això
és una apreciació subjectiva. NO
HI CONFIEU CEGAMENT,
JUTGEU PER VOSALTRES
MATEIXOS).
6- Que ascendeixi una formació
rocosa clàssica.
El nivell de recomanació de cada via
escollida està graduat mitjançant el símbol
d’una estrella . És una graduació
subjectiva que segueix únicament la nostra
pròpia lògica. Qualsevol via que no
aparegui en aquest llibre pot ser, com a
mínim, tan recomanable –si no més- que
les que hi són. De totes formes, donat que
havíem d’escollir, ho hem fet, i hem triat les
nostres “millors”.
: via normal i corrent, però útil com a
complement d’un sector i/o per oferir més
opcions.
: bastant bonica, però amb, com a
mínim, algun tram lleig o amb roca dolenta.
: bonica sota qualsevol paràmetre.
Clàssica dins del seu estil i/o en l’àrea en la
que es troba.
: via particularment bonica i elegant
sobre roca impecable.
: escalada obligatòria, de
categoria mundial. . Via destacada per
bellesa i història.
Com passa sovint, hi ha amors que maten.
Comparada amb l’àrea fortament
humanitzada que l’envolta, Montserrat és
un tros de terra feréstec, encara que petit i
delicat, que atrau milers de visitants
precisament a causa de la seva natura i
salvatgia. Els mateixos milers de visitants
que –sense la cura apropiada- poden matar
la muntanya.
L’erosió és la major ferida que causem a la
terra. Montserrat és un lloc abrupte, els
camins segueixen llomes i canals arbrades
increïblement costerudes. Les arrels dels
arbres fixen el sòl que d’altra manera aniria
desapareixent muntanya avall per efecte de
les pluges. Però fins i tot amb els arbres
treballant, el terreny és tan abrupte que els
camins han de fer constants giragonses per
evitar l’erosió. Si sortim del camí a la
mínima oportunitat per rebaixar el temps
d’aproximació, dibuixem dreceres directes
que s’erosionen en poques setmanes; els
arbres que hi creixen es desarrelen i no
poden sostenir les restes del camí. En
menys d’un any creem una altra drecera
només uns quants metres a dreta o
esquerra de la primera. I la història torna a
començar. Siguem honestos: aquestes
dreceres estan provocades quasi al 100%
per escaladors. Nosaltres estimem la
muntanya i no volem destrossar-la, però ho
fem. Hem de tenir cura de no matar el
arbres que fixen el terreny de la nostra
Montserrat per tal de mantenir-la viva.
. Intenteu minimitzar el
vostre impacte, especialment en períodes
5
secs, trepitjant les parts sòlides del camí
per evitar provocar “mini-esllavissades”.
Dues-centes persones utilitzaran el camí
cada cap de setmana. Si cadascú evita
desplaçar 1kg de terra, n’estalviarem
200kg, al voltant de 5.5 tones cada any en
un únic punt d’un únic camí de la
muntanya.
Alguns ocells crien en les parets de roca, i
tenen tot el dret de fer-ho. Algunes són
espècies protegides, encara que això no
hauria de caler per a que nosaltres
actuéssim de forma civilitzada envers ells.
De totes formes, algunes zones estan
temporalment tancades a l’escalada
(normalment de gener a juny), i algunes
permanentment. Estan degudament
senyalitzades i no hi valen excuses. De
nou, no permetem que el nostre amor per
ells els mati; que nosaltres no puguem
volar no ens dóna dret a enterrar-los per
sempre.
Introduïda a Montserrat amb el nou segle,
és el major mamífer que podem trobar a la
muntanya juntament amb el porc senglar.
Mentre que el senglar és normalment tímid
i prefereix mantenir una activitat baixa
durant el dia, és fàcil veure alguna cabra
retallada al cel, damunt de qualsevol aresta
o jaient damunt de qualsevol lloma.
Aquests animal són bons escaladors, se
senten segurs en el cim dels penya-segats i
no fugen preses del pànic a no ser que algú
les espanti. Si us en trobeu alguna no la
foragiteu; gaudiu del moment, feu-li
fotografies, però no intenteu apropar-vos: si
les feu córrer, podeu provocar que en la
fugida facin caure algun còdol cingle avall, i
que aquest acabi aterrant en el cap d’algú.
Al menys un escalador ha mort a causa de
pedres llençades muntanya avall per una
cabra. Nosaltres, com a escaladors, tenim
més possibilitats de trobar-nos cara a cara
amb una cabra que una persona “normal”, i
hauríem de saber com tractar la fauna
salvatge. Per tant, si us plau, mantingueu
un comportament discret.
Montserrat va se declarada Parc Natural
pel Govern català el 29 de gener de 1987.
Des d’aleshores la zona gaudeix d’una
merescuda protecció legal i, donat el seu
ràpid accés des de l’àrea metropolitana de
Barcelona, una massiva afluència de
visitants de tot tipus. Els guardes del Parc
estan incrementant la monitorització de
l’accés i de l’ús, i és possible que –amb el
temps- la normativa s’apliqui més
estrictament. Les autoritats del Parc
semblen estar particularment motivades en
mantenir sota vigilància l’activitat de
l’escalada i els escaladors, sigueu llestos i
no els oferiu cap motiu extra de queixa en
relació a la nostra manera de viure. Això
pot semblar un desafiament a la nostra
llibertat, però aquí hi ha una qüestió: els
escaladors no posseïm la muntanya més
que els excursionistes o que els turistes
6
comuns. És per això que creiem que som
nosaltres, els escaladors, els primers
interessats en mantenir-nos dins de la
legislació vigent, ja que d’altra manera algú
podria adonar-se’n que restringir l’escalada
en roca pot ser molt més senzill que
desafiar qualsevol altre tipus de col·lectiu,
com per exemple els turistes.
Per conèixer que es fa al Parc Natural,
quines són les activitats programades,
l’estat de les carreteres i molt més, poseu-
vos en contacte amb l’oficina del Parc a:
Telèfon:
www.muntanyamontserrat.net
www.parcsdecatalunya.net/mts/cpmontserr
at00.htm
Cada projecte, cada moment, cada cosa
senzilla que experimentem, vivim o duem a
terme involucra altra gent a més de
nosaltres mateixos; aquest llibre i tot el que
l’ha fet possible no són excepcions.
Feliçment, aquestes persones en són
moltes. M’han empès cap a les roques i
també cap els meus somnis cada dia de la
meva vida.
El perquè ens dediquem a això de
l’escalada és una pregunta interessant amb
tantes respostes com escaladors;
particularment jo mai he trobat la meva
resposta, o al menys una de precisa. Sé
que em sento bé amb mi mateix quan
escalo. Satisfà el meu instint d’exploració,
em retorna al mètode d’aprenentatge
d’assaig-error que utilitzaren els nostres
ancestres per a evolucionar i sobreviure
com a espècie, en contacte amb les coses
salvatges de les que procedim.
Probablement és només que, estar en
contacte amb la natura a on les nostres
habilitats –ni els diners ni la gent que
puguis conèixer- et faran sobreviure. És
simplement jugar net.
Però si per un costat continuem dirigint-nos
cap a les roques, atrets per la seva
salvatgia i pels reptes que ens plantegen,
per l’altre fem el possible per, en certa
manera, domesticar-les. Col·loquem
expansions i claus per minimitzar les
possibilitats de caigudes llargues i incertes.
Obrim camins per acostar-nos a les parets
més confortablement. Usem potents
màquines perforadores que foraden més en
menys temps per tal d’aprofitar tant com
ens sigui possible el nostre escàs temps
lliure. Aquestes són pràctiques comunes i
perfectament acceptades com a bones... si
les duem a terme apropiadament. Si
abusem d’aquests avantatges de la societat
moderna tot això esdevindrà un joc buit:
salvatgia sense res salvatge, exploració
impossible, el mètode d’aprenentatge
d’assaig-error esdevé només un mètode
d’assaig-sempre-i-quan-sigui-segur-i-tingui-
l’èxit-garantit. Si no t’equivoques no
n’aprendràs. La divisòria entre l’ús i l’abús,
entre el joc net i el joc buit, és una línia fina
i imprecisa. Hi ha tantes línies diferents
com respostes a la pregunta “Per què
escalem?”.
Ara ja fa dècades que escalo, i desitjo
continuar fent-ho 100 anys més. Quan el
dia que jo ja no existeixi, algú vingui a
escalar les “meves” vies, espero que trobi
l’aventura, l’exploració i els reptes que jo
mateix vaig trobar. Espero sincerament que
se sorprenguin pel poc efecte que el temps
ha deixat sobre les roques perpètues, de
l’enorme vàlua de la natura que ha permès
que valgui la pena escalar tant les roques
com la vida mateixa. En definitiva, jo només
deixaria l’escalada en el cas de que el joc
es desenvolupés sempre en murs interiors
de plàstic.
Montserrat és encara un paradís salvatge:
dediqueu-li el seu temps i, si us plau,
tingueu-ne cura.
Gràcies.
Montserrat es caracteritza per posseir un
tipus únic de conglomerat de molt bona
qualitat que ha estat treballat pel temps per
esculpir màgicament roques i parets. El
Cavall Bernat és el símbol de la muntanya i
podria considerar-se perfectament el
símbol mundial de les agulles, aixecant-se
gairebé 300m per damunt del terra i
aguantant-se allà, esvelt, com un dit prim
que apunta al cel, materialitzant la paraula
“vertigen”. Centenars de roques menys
conegudes desafien la gravetat com ho fa
el valent Cavall. Les parets de conglomerat
7
son sorprenents i boniques, generalment
escarpades i verticals, sempre netes i
aèries.
La roca presenta menys fissures, llastres o
diedres que el granit o el calcari, i també
menys punts febles per assegurar-se. De
totes formes, quan apareix algun tipus de
fissura és sorprenentment neta, els diedres
rectilinis i les llastres esdevenen bavareses
increïbles. Malgrat això, escalada en placa
és el nom d’aquest joc. Escalar el
conglomerat montserratí és un exercici
mental: llegir la roca per treure un llarg “a
vista” és difícil, ja que tindrem centenars de
còdols diferents per metre quadrat. Aquesta
varietat amaga les formes obvies i dificulta
l’elecció d’aquella presa o d’aquell forat. El
còdols arrodonits ofereixen preses
arrodonides, que són bones pels peus,
mentre que les mans lluiten per trobar
alguna cosa decent. Aquesta varietat de
còdols proporciona diferents tipus de presa.
Els blancs que semblen marbre, acostumen
a ser cantelluts i per tant bons per les
mans, però en canvi, fins i tot la goma més
adherent hi relliscarà. Els negres que són
força escassos, són sempre molt cantelluts
i sòlids, però també una mica relliscosos.
Els de color sorra proporcionen preses
arrodonides però bones, tant per les mans
com per als peus, són rugosos i molt
adherents. Els brillants de color marró fosc
poden ser decebedors, rarament són
cantelluts i sempre relliscosos. Els que
semblen torró són el somni dels escaladors
fet realitat (adherents, cantelluts, sòlids).
N’hi ha molts més, i amb el temps
aprendreu a endevinar que us poden oferir.
Per aquells que no estan acostumats,
escalar sobre plaques nues pot ser
aterrador, perquè has de confiar en
mantenir l’equilibri damunt de còdols
arrodonits en comptes de fer-ho en segurs
encastament de mans o en bons forats de
calcari. Es llavors que notes l’exposició:
estàs escalant amb el cul a l’aire i a
vegades fins i tot respirar pot semblar
difícil. Però les possibilitats són enormes i
l’escalada sempre intrigant. Més que sovint,
el primer de cordada se sent com si hagués
de trobar el camí correcte en un mar
uniforme de roca. Quan la paret es fa més
vertical, la força entra en joc, però tot i així
el llegir la roca encara suposa un 75% de
l’esforç. Com se sol dir, qui escala bé a
Montserrat, pot escalar en qualsevol lloc.
La protecció està sempre condicionada per
aquest especial tipus de roca, i la roca
sense fissures només es pot protegir amb
expansions o amb valentia; les expansions
són les reines, i gairebé el 100%
d’instal·lacions de ràpel i de reunió n’estan
constituïdes per dues, tres o més. No cal
dir, que les vies esportives estan equipades
generosament, normalment amb les
assegurances separades a la distància del
cos. Les vies clàssiques són sovint una
mica exposades i l’única protecció
disponible són les expansions col·locades
pels primers ascensionstes (o en rares
ocasions, un útil arbre o arbust). No obstant
això, en alguns casos, es poden posar
“friends” en forats aïllats (les mides petites
són molt útils), i escanyant alguns bons
merlets podem aconseguir també una
protecció a prova de bombes. En aquestes
situacions, estar familiaritzat amb el lloc és
crucial. Fins a finals dels 70, qualsevol
placa més difícil de 5b s’escalava sovint en
artificial, però en canvi, qualsevol cosa per
sota de 4c es deixava neta, horriblement
exposada. Les escalades dels 80 són
valentes, i algunes plaques de 6a i fins i tot
6b es van obrir arriscant-se a patir grans
caigudes, donat que els escaladors només
tenien dues opcions: o bé trobaven algun
còdol gros que els oferís una bona estança
per deixar-se anar de totes dues mans i
poder fer un forat per a col·locar una
expansió, o l’intrèpid escalador havia de
tirar amunt sense clemència fins a ves a
saber on. Els 90’ van ser testimonis d’un
notable increment en el nivell de terror,
quan els escaladors de Sant Benet van
començar a obrir 7a, 7b, 7c “a vista” i sense
pràcticament cap opció d’assegurar-se.
Això vol dir que moltes vies estan només
mitjanament ben equipades, i que per tant,
en qualsevol escalada ens podem trobar
ocasionalment amb algun tram
moderadament exposat, que rarament
suposarà per això, res més que un
sorprenent repte per resoldre.
8
9
La graduació que s’usa per a l’escalada lliure és la francesa. Els graus van de l’1 al 9, dividits
en a, a+, b, b+, c i c+. Per graduar l’escalada artificial es fa servir la clàssica de l’A0 fins l’A5,
amb el símbol Ae per designar l’artificial d’expansió. No oblideu per això, que les equivalències
de grau no són una ciència exacta: agafeu-vos-ho com una mera orientació.

4a 5.4 S 4a 16 III
4b 5.5 S 4a 16 IV
4c 5.6 S 4a 17 V
5a 5.7 VS 4b 17 V+
5b 5.8 VS 4c 18 VI-
5c 5.9 HVS 5a 19 VI
6a 5.10a E1 5b 20 VI+
6a+ 5.10b E1 5b 20 VII-
6b 5.10c E2 5c 21 VII
6b+ 5.10d E2 5c 21 VII
6c 5.11a E3 5c 22 VII+
6c+ 5.11b E3 5c 22 VII+
7a 5.11c E4 6a 23 VIII-
7a+ 5.11d E4 6a 24 VIII
7b 5.12a E5 6a 25 VIII+
7b+ 5.12b E5 6a 26 VIII+
7c 5.12c E6 6b 27 IX-
7c+ 5.12d E6 6b 27 IX
8a 5.13a E6 6b 28 IX+
8a+ 5.13b E7 6c 29 IX+
8b 5.13c E7 6c 30 X-
8b+ 5.13d E8 7a 31 X
8c 5.14a E8 7a 32 X+

10

Situada a només 60km a l’est de
Barcelona, Montserrat pot ben bé ser una
de les majors zones d’escalada properes a
una gran ciutat. Arribar-hi requereix menys
d’una hora tant des de l’aeroport com des
del centre de BCN, i els accessos per
carretera són bons i confortables. L’AP-7 i
l’A-II són dues de les principals artèries
viàries de la zona, i les vies que has de
buscar per arribar a Montserrat. L’autopista
de peatge AP-7 discorre des de la frontera
francesa (N) fins passat el riu Ebre (S), mai
gaire lluny de la costa, i passant (de N a S)
per Girona, Barcelona i Tarragona-Reus.
L’autovia A-II va des de Lleida (W) fins a
Barcelona (E), i voreja el vessant sud
montserratí enllaçant amb l’AP-7 a l’alçada
de Martorell (de l’AP-7 cap a l’A-II: sortida
25; de l’A-II a l’AP-7: sortida 582). Els
temps de conducció són de 35min. des de
Barcelona, 1:15h des de Girona i
Tarragona-Reus, i 1:30h des de Lleida.
Un cop en l’autovia A-II, ja vas pel bon
camí per accedir a Montserrat. El Circuit
Montserratí és un sistema de carreteres
que permet circular al voltant de Montserrat
en menys d’una hora, oferint accés a totes i
cadascunes de les diferents zones
d’escalada de la muntanya, la qual cobreix
aproximadament una àrea el·líptica de 10 x
2.5km. Per moure’s per Montserrat, és
millor seguir el circuit en el sentit de les
agulles del rellotge i així evitar el trànsit
dens del sinuós sector est.
Sortiu a Collbató (sortida 576a) pels sectors
de Collbató i seguiu els indicadors cap a les
Coves del Salnitre.
Sortiu al Bruc (sortida 572) pels sectors del
Torrent del Migdia i els de Montserrat Sud
amb accés diferents al de Collbató. Agafeu
un revolt tancat a la dreta cap El Bruc
Residencial per anar als sectors de La
Vinya Nova, Can Jorba, Torrent del Migdia,
El Clot de la Mònica i La Plantació.
Conduïu en pujada pel carrer principal d’El
Bruc i gireu a la dreta a l’alçada de l’escola
per anar al Vermell del Xincarró, La Proa,
El Castell, Els Naps de Baix i El Faraó.
Sortiu a Montserrat – Manresa (Sortida
570) i seguiu els indicadors cap a
Montserrat (carretera B-111 i després B-
1101) per tota la resta de sectors. Per anar
a Agulles i Frares, estacioneu a
l’aparcament de Can Massana, a mà dreta
just abans de l’encreuament a la dreta
Montserrat i a l’esquerra Manresa (al
voltant de 3.5km des de la sortida 570). Per
anar a Parets Nord, gireu a la dreta en
direcció Montserrat (carretera B-1103) i
deixeu el cotxe a l’aparcament del refugi de
Sta. Cecília, a mà esquerra
aproximadament a 6km de Can Massana.
Pels sectors del Monestir (Gorros i Sant
Benet) aneu fins el mateix Monestir (a uns
2km del refugi de Sta. Cecília. Tarifa de
l’aparcament: 4€, sense límit de temps).
Per completar el circuit, aneu fins a
Monistrol (en la base de la muntanya,
carretera BP-1121 a 9km del Monestir) i
agafeu la C-55 en direcció Barcelona.
Aquesta enllaça amb l’A-II en l’accés 582a.
En aquest circuit hi ha una drecera: podeu
agafar una carretera secundària (indicació
Collbató) deixant la C-55 poc després de
deixar Monistrol.
Normalment és una molèstia. La millor
opció és el desplaçament d’1h en tren des
de Barcelona, estació de Plaça d’Espanya
fins a Monistrol de Montserrat. Un cop allà,
un altre tren funicular que surt cada 20min
ens deixarà al Monestir (compreu el bitllet
combinat a Barcelona). Des d’aquí
caminant cap a la vostre destinació: 1h al
refugi de St. Benet (sense serveis), 1h al de
Sta. Cecília (menjar, allotjament) i res als
apartament i l’hotel de la zona del Monestir.
Si voleu escalar a Montserrat sud, Collbató,
Frares i Agulles, llogueu un cotxe.
Hi ha diverses opcions d’allotjament a
diferents preus. Només comentarem les
que hi ha dins de Montserrat, però penseu
que qualsevol poble o ciutat a una distància
de cotxe raonable (inclosa Barcelona), pot
ser una bona opció.
En tant que escaladors, el refugi Bartomeu
Puiggròs, més conegut com a refugi de Sta.
Cecília, constitueix el lloc més adequat per
a dormir. Té servei de menjador, lloc per a
dormir (lliteres), i centenars de ressenyes i
informació actualitzada. Està obert de març
a octubre, i és el punt de partida per anar a
les vies de Parets Nord, Ecos i el Torrent
del Migdia. Està situat a la carretera de
Manresa a Montserrat (Monestir), just a la
base del Serrat del Moro, a només 3km de
la zona del Monestir (punt de partida per
als sectors de Gorros i Sant Benet), i a 6km
de Can Massana, aparcament per aquells
que vulguin anar als sectors d’Agulles i
11
Frares. Normalment no cal reserva prèvia,
però només està obert en cap de setmana.
Si voleu estar-vos-hi entre setmana truqueu
al 93 835 0566.
A la muntanya hi ha altres refugis sense
serveis i sense accés en cotxe. Tots es
troben al voltant de 35min. de caminada. El
refugi de Sant Benet és una antiga ermita
situada enmig de la zona de Sant Benet.
Ofereix un sostre sota el que dormir i servei
de cafeteria, així com gran quantitat
d’informació sobre aquesta zona. No s’ha
de reservar. Si hi aneu entre setmana i no
està guardat, podeu dormir-hi de franc.
Aproximació des del Monestir: agafeu el
camí amb escales que surt del fons de
l’àrea del Monestir, un cop creuat el pont.
Després de 20min. de pujar costerudes
escales, gireu a la dreta en el primer
trencall, i novament a la dreta en qualsevol
dels que trobareu a continuació. Conteu 10
o 15 minuts més.
El refugi d’Agulles està amagat al cor
d’aquesta bonica i més tranquil·la regió, i és
una base formidable per escalar als sectors
d’Agulles i de Frares, especialment els
seus vessants sud. Dormitoris, i en cap de
setmana cafès i entrepans. Si no el trobeu
guardat (entre setmana), podeu dormir-hi
de franc. Per arribar-hi, aparqueu a Can
Massana (en el trajecte entre l’A-II –sortida
570- i el refugi de Sta. Cecília, just abans
de la bifurcació Monestir (dreta)-Manresa
(esquerra), i seguiu el costerut camí
principal uns 15min. Un cop aquest camí
s’ajeu, tombeu a la dreta en una cruïlla per
agafar un corriol estret. Heu de continuar
pujant i travessar el Coll de les Portelles
(molt estret) al cap d’uns 10min. més. Si no
el trobeu és que heu errat el trencall.
En la zona del Monestir hi ha un càmping
(obert de març a octubre), apartaments de
lloguer, i un bon hotel. Recomanem
reservar si voleu quedar-vos als
apartaments o al hotel: 93 877 7701 (parlen
anglès, francès i alemany). També podeu
contactar amb la central de reserves de
Montserrat a www.montserratvisita.com .
En el refugi de Sta. Cecília hi ha servei
d’entrepans i fan bons àpats per dinar i
sopar. D’altra banda podeu anar a la zona
del Monestir i escollir restaurants o
botigues de queviures. En els pobles
propers d’El Bruc, Monistrol i Collbató
també hi trobareu un bon grapat de llocs
per a menjar. Agafeu l’A-II en direcció est i
sortiu a “Ca n’Amat” (20min. en cotxe des
del refugi de S.C.) si voleu anar al
Montserrat Center: pizzes, menjar ràpid,
cinemes, etc.)
Montserrat és una destinació per a tot l’any.
Com ja hem dit, els hiverns no són gaire
suaus i els estius poden ser molt calorosos.
Com a regla general, deixeu la zona de
Parets Nord, la cara nord de Frares i les
parets NW d’Agulles com a destinació entre
abril i mitjans d’octubre; Montserrat Sud, el
vessant sud de Frares i Agulles i el Torrent
del Migdia per octubre-maig; Gorros i Sant
Benet, en qualsevol època excepte juliol i
agost. Descarteu absolutament l’escalada
al sector de Parets Nord durant l’hivern, així
com l’escalada al Torrent del Migdia,
Montserrat Sud i vessant sud d’Agulles i
Frares durant l’estiu.
La pluja normalment no és cap problema.
Evidentment plou, però quasi mai més de
dos dies seguits. En cas de fer-ho, serà
probablement durant l’octube-novembre o a
l’abril-maig.
Gairebé cada any cau alguna nevada, però
la neu es desfà al cap d’un parell de dies.
Quan neva en aquest país és una gran
notícia, per tant bastant poc freqüent.
Recordeu, donat que estem parlant d’una
de les principals atraccions turístiques de
Catalunya, el Monestir de Montserrat
ofereix tot tipus de serveis per als visitants,
incloent una útil oficina d’informació a on
consultar les previsions meteorològiques,
les condicions de la xarxa viària, la
programació d’esdeveniments especials, la
disponibilitat d’allotjament, etc. Poseu-vos-
hi en contacte a:
Oficina d’Informació de Montserrat
Telèfon: 93 877 7701 (de 09:00 a 19:00
Dilluns a Divendres, 09:00 a 19:45 Dissabte
i Diumenge)
www.montserratvisita.com
informacio@larsa-montserrat.com
12
13

El Cavall Bernat defineix Montserrat de la
mateixa manera que el Half Dome defineix
Yosemite. Agulla perfecta, enorme i aïllada;
la seva presència desafiant la gravetat,
atreu la mirada d’escaladors però també de
profans, amb la mirada recorren amunt i
avall els més de 200 metres d’esperons i
murs verticals. Bocabadats, es meravellen
de com es pot sostenir dreta a despit de
vents i fora de tota lògica humana,
assenyalant desvergonyidament cap al cel.
Aquesta roca és un dels monòlits més
famosos del planeta, i alhora símbol de
l’escalada catalana. No cal dir que el seu
cim és cobejat dia rera dia i que en les vies
més populars hi ha cua els caps de
setmana.
El Cavall Bernat vist des del SE (Aproximació
1). La via recorre el diedre ocult que
forma el “nas”, mentre que la el
creua directament. La via puja pel
corprenedor perfil de la dreta.
El 27 de juliol de 1978, Josep M ª Torras,
Joan Nubiola i Josep Barberà van fundar el
, una associació
honorífica d’escaladors, la qual requereix
com a única condició per pertànyer-hi,
haver escalat el Cavall Bernat. Entre
d’altres esdeveniments socials i benèfics, el
grup es reuneix anualment a la base del
Cavall per realitzar el ritual d’admissió dels
nous membres en una atmosfera amistosa,
oferint a més l’oportunitat de saludar els
pioners montserratins. El grup també
gestiona el Museu Cavall Bernat el qual
acull una interessant exposició a voltant de
la història del Cavall i de l’escalada
catalana. El museu està obert diàriament al
carrer principal d’El Bruc al costat de la
biblioteca pública. L’entrada lliure inclou
l’accés a la projecció ininterrompuda d’un
documental sobre la via “Punsola-Reniu” al
Cavall.
Recomanem tres itineraris d’aproximació
segons la via que es desitgi escalar.
Aproximació 1. Per les vies de la cara sud
( i ) prenem com a
punt de partida l’aparcament del Monestir.
L’opció més ràpida i confortable és agafar
el funicular cap a Sant Joan (aprox. 4.5Є
per 5min. de trajecte), un cop a dalt tombar
a la dreta (N) pel camí turístic que du a
Sant Jeroni, tot resseguint la base dels
Gorros. Veurem el Cavall Bernat davant
nostre, a l’altre costat de la vall a l’est del
camí. Hem de seguir el sender fins que
haguem superat el Cavall Bernat i agafar a
mà dreta un corriol que fa baixada (el més
obvi que trobem). Travessarem la vall i
grimparem per algunes rampes rocalloses
en direcció al Cavall fins que trobem un
camí amb algunes marques grogues. El
seguirem fins al collet del Cavall i el
començament de les vies (durada total de
la caminada: 30 min.).
Aproximació 2. Aquesta és una variant per
a pobres de l’aproximació #1 evitant el
funicular (i el preu del tiquet!). A l’extrem
oest de l’àrea del Monestir comença un
camí amb escales de formigó que puja pel
marge nord d’una estreta vall. Seguiu les
escales fins al final, no tombeu a la dreta
(Sant Benet) ni a l’esquerra (Gorros), i
continuareu per un bon camí que recorre el
llit del torrent. Quan veieu el Cavall Bernat
a la vostra dreta, trobareu el mateixos
trams rocallosos que en l’aproximació #1.
Aproximació més dura i no tan plaent.
(temps total: 45min.-1h.).
Un cop al collet (dramàtiques vistes de la
paret dels Diables a la vostra esquerra)
accedireu al començament de la via
grimpant un esperó fàcil (2-3r grau) però
aeri, fins unes assegurances que hi ha
fixades al cos del Cavall (plaques
commemoratives). Per començar la
agafeu una canal arbrada molt
dreta que baixa en direcció a la base de
l’esperó sud i busqueu una línia
d’expansions més a l’esquerra.
Aproximació 3. Per les vies de les cares E,
NE i N, sortiu des del refugi d’escaladors de
Sta. Cecília (Bertomeu Puiggròs) situat a la
14
carretera entre el Monestir i Can Massana.
Travesseu la carretera i agafeu el camí
amb marques blanques i vermelles (Camí
de l’Arrel) cap a l’esquerra (SE).
Mantingueu-vos en el camí principal (dreta)
en el primer trencall, i (esquerra) en el
segon, i seguiu-lo uns 20 min. Per arribar a
a deixeu el sender i pugeu
per una canal que surt a la dreta, just
després d’un revolt tancat a l’esquerra un
cop haguem passat la paret dels Diables, i
quan tinguem la paret nord del Cavall
damunt nostre. Haurem de superar un
parell de franges rocalloses equipades amb
escales metàl·liques.
Pel camí principal trobarem poc després la
canal de drenatge de la cara NE del Cavall,
passat un revolt a la dreta del camí (la cara
NE del Cavall s’enlaira davant nostre)...
l’accés a la , ,
,i es fa mitjançant aquesta
canal principal (gran fita). La via
segueix el sistema de fissures del centre de
la cara NE, que ve a ser la perllongació
natural de la canal. A la s’hi arriba
grimpant per unes rampes llargues i aèries
situades a mà esquerra, poc després de
l’inici de la (diversos trams de
cordes fixes). Des d’aquí es pot continuar
amunt, amb l’ajut de més cordes fixes cap
el collet del Cavall. La
comença just a la dreta de l’inici de la
(ancoratges). La és tan
popular que té un corriol d’accés propi que
surt del mateix camí principal, 15m abans
de la canal del Cavall, i que us conduirà
directament a peu de via, malgrat això,
també s’hi pot arribar via la canal principal,
grimpant cap a la dreta tan aviat com es
pugui. Temps total d’aproximació: 30-45
min. Per a totes les vies.
Rapelant la via . Amb una corda
simple de 60m, rapeleu des de l’estàtua de
la Moreneta o, millor encara, des de dos
ancoratges en forma de “p” fixats a terra
5m al SE de l’estàtua. Atureu-vos en una
instal·lació de rapel que hi ha damunt d’una
lleixa 20m per sota (reunió de la via
). Des d’aquí rapeleu 30m més fins
el començament de la via (s’hi
arriba justet!), i desgrimpeu fins el collet del
Cavall (aeri), o munteu un darrer rapel des
d’una alzina batuda pel vent (l’Arbre del
Cavall). Amb dues cordes, el 2n rapel us
deixarà directament al Collet (55m). Des
del Collet, desfeu l’itinerari d’aproximació.
En qualsevol cas, i tenint en compte els
rapels, els descens pot ben bé requerir una
hora.
: el collet del Cavall és un lloc
ventós. El vent bufa al voltant de l’agulla
arrossegant les cordes (en el 2n rapel) cap
a la seva cara nord. Algunes cordades
s’han vist forçades a abandonar les cordes
davant la impossibilitat de recuperar-les. En
alguns casos, fins i tot pot ser complicat
rapelar fins a terreny segur, donat que el
fort vent t’empenta cap a la cara nord. En
dies ventosos subjecteu els extrems de les
cordes mentre rapeleu, i un cop a terra
mentre baixa el vostre company.
15
16
 6c
Superba línia que escala l’esperó nord del
Cavall, la “Punsola” és la icona de
l’escalada lliure a Montserrat, el perfil més
astorador de la muntanya. Protegida
generosament amb expansions renovades,
l’escalada és directa, neta i plaent, amb
una dificultat i una verticalitat que va
augmentant amb l’alçada, des de 4b/c als
trams inferiors fins a 6b+/c (o 5b-Ae) a la
part de dalt. Equipada totalment, la
“Punsola” ha merescut ser la via llarga més
popular de tot Montserrat. És tècnicament
dura i bastant més mantinguda que la
, però el fet de posseir gran
quantitat d’assegurances fa que sigui
l’aventura més “fàcil” de la zona de Parets
Nord.
Aquesta via marca el final de l’època
daurada de Montserrat, entre el
començament dels 50 i el dels 70, durant la
que es van conquerir tots el cims i es van
escalar totes les parets i esperons.
L’esperó nord del Cavall Bernat (més
exactament NE) va ser un dels darrers en
caure. Essent tan atractiu com és, sembla
estrany que la seva hora no arribés fins el
1971, però en aquella època l’escalda
catalana no havia patit encara la revolució
de l’escalada lliure, iniciada 10 anys abans
a Europa i sobretot a Nord Amèrica. La
primera meitat de l’esperó és inclinada i
semblava per tant, escalable, però no hi
havia ni fissures ni diedres obvis que
poguessin oferir protecció: es preveia
doncs una escalada en placa exposada, i
l’única possibilitat de protecció era perforar
els emplaçaments per als burins aguantant-
se en equilibri precari sobre còdols
arrodonits.
Només que hagués estat prou desplomada
per descartar completament l’escalda lliure,
aquesta via hagués estat probablement
oberta uns quants anys abans, prenent en
consideració l’artificial d’expansió com a
mètode acceptable, com de fet va ser obert
el mortalment desplomat darrer terç de la
via. En Punsola i en Reniu van ser els
primers en reunir el coratge per afrontar
l’escalada lliure obligada que requerien els
llarg inclinats. No tenien l’habilitat dels
escaladors en roca purs de la dècada
vinent, atletes especialitzats que abordarien
sense immutar-se las línies més
esparverants, aèries i dramàtiques de
l’univers montserratí: Els Pirates.
Una dotzena d’anys després de la primera
ascensió, la via es va escalar en lliure, es
van canviar les expansions (el primer cop
que es feia una cosa així al país) i els
materials i la mentalitat de l’escalada
moderna va fer canviar per sempre la forma
en la que els escaladors es miraven les
grans roques.
Com ja hem dit, és una via popular i molt
freqüentada en cap de setmana. Per evitar
els embussos, o bé comenceu aviat, abans
de les 9:00 a.m., o bé més tard de la 1:00
p.m. quan la via està a l’ombra. Tingueu en
consideració començar cap al tard si sou
una cordada ràpida i si desitgeu escapar de
la calor de l’estiu. La línia segueix el perfil
de l’esperó i gaudeix d’una brisa gentil fins i
tot els dies més somorts de l’estiu. Aquesta
brisa per això, pot esdevenir un vent
ferotge del NW qualsevol dia entre l’octubre
i el març. La temporada d’escalada va de
l’abril fins a final d’octubre. Eviteu també la
temporada freda d’hivern.
17
El llarg 1 és el més fàcil i està sobre equipat. Del 2n al 4rt la dificultat es va incrementant. El
pas del sostre del 3r llarg pot intimidar però es pot fer en A0. En tot el curt 4rt llarg trobarem
alguns passos obligats de 5b. Des del llarg 5è fins al cim la via es va desplomant i esdevé aèria
i acrobàtica, però es pot fer gairebé totalment en artificial fins a dalt, exceptuant alguns passos
curts de 5b entre assegurances i els darrers 15m (4c) de la via. El 5è llarg surt en lliure de 6b+,
és llarg, mantingut i malauradament desgastat degut a la freqüentació. Aquest és el llarg més
famós del Cavall i l’estrena en l’escalada de grans parets per a moltes persones. Si no teniu
previst fer-lo en lliure, i malgrat no ser estrictament necessari, pot ser útil dur un estrep. El lliure
obligat per arribar a la reunió és mentalment el tram clau de la via (5b ben protegit).
L’aparentment inofensiu 6è llarg és curt però el més difícil d’alliberar (6c); novament, fer-lo en
artificial és fàcil i aquesta és l’elecció de molts escaladors. El darrer llarg flanqueja cap a la cara
nord (6a o 3 passos d’A0) deixant-nos en una posició esparverant camí del cim a través d’una
placa cantelluda de 4c. Els llargs 6 i 7 es poden ajuntar en un de 35m.

Totes les reunions tenen anella de ràpel. Donat que es pot abandonar des de qualsevol punt de
la via amb rapels de 30m, recomanem dur una única corda de 60m la qual cosa ens farà gaudir
molt més de l’ascensió.

Escaladors a la primera meitat de la Punsola-Reniu

18
Punsola-Reniu 6c CAVALL BERNAT

XX
25 7

X X X
X
30 2X
X X

X 4 20
X
MOLT BONIC
GRANS PATATES
X X 4c
X
X
X
X tombar per darrera
X
del cantell de l’esperó
CANTELL i escalar per la cara nord
4c X DE
X L’ESPERÓ
LLARG PER 5c 18 X
X
6a (o A0)
GAUDIR polid X X
X
X
X
X
6 AERI
X X X

X escaqueig X 5a
cap el collet “G.I.” X
X
X
(4c-A0)
hi entraria un X
tascó gros
X X X
X
3 X 6c (o A0)
P

35
X
X
4c 30 X

X
X
X
DIEDRE PAS CLAU de la
X X
X
X
X via si aneu en lliure:
1 50 X
vertical amb X

30 petits foradets X
X

0 X
X X
SOSTRE
“Acrathos” 5b
X 5b X
X

X X X X
X X
X
5 30
X
4b X
X
X
+
SOBREEQUIPADA
X X
X
6a (o A0)
X X NO! X
X X
X 5a X
X
“G.I.” X
X
VERTICAL! X
X
X X
+
X 6b (o A0)
20 X
rampa X X PAS CLAU
X X
X
4a X
2 X
30 X
X
molt
si intenteu anar X
X desgastat!
en lliure, reposeu
X
al 7è parabolt,
X poseu-vos magnesi X
30 0 X
i esprinteu fins l’11è
“Gran X
Il·lusió” rampa
2 5c/6a X

LLASTRA (o A0) X

X
X

solo
Material X
X

X
3 Equipada 20
X
4
X
(dur estreps per a la modalitat 5b/Ae)

ROCKTOPO TM

MONTSERRAT ROCK CLIMBS 19

Cavall Bernat Desiree 5 8a+ (5c-Ae)
Cavall Bernat Festa del Paca 6 6a-Ae
Cavall Bernat Gran Il.lusió 7 7a
Cavall Bernat Normal 2 5b
Cavall Bernat Pérez-Vergés 5 7b+ (5c-Ae)
Cavall Bernat Puigmal 7 7b (6a-A1+)
Cavall Bernat Punsola-Reniu 7 6c (5b-Ae)
Mir. St. Antoni S. Antoni i el D. 2 6a

A. Green assegurant a la Punsola-Reniu

20