Cendres al mar

En Pere

Va mirar el cel des de la finestra: s’estava ennuvolant. Tot i així,

continuava fent xafogor. Sospirà. Es va despullar i es ficà sota la dutxa.
El raig d’aigua tèbia li regalimà pel cap i la cara, i li relliscà, amb
suavitat, per tot el cos. El refrescà. Anhelà profundament que també li
netegés l’ànima o, almenys, li aclarís la boira dels seus pensaments:
encara no feia un mes que el seu fill havia mort. Un infart se’l va
emportar quan estava a punt de fer cinquanta-cinc anys. Va caure
desplomat quan jugava a pàdel, a casa d’un amic, a Calella de
Palafrugell. Havia estat una imprudència fer un partit a les cinc de la
tarda a ple mes d’agost. Ja l’havia advertit moltes vegades; no tenia
edat per temptar a la sort. S’havia engreixat notablement i no parava
de fumar. Però era inútil; en Lluís no escoltava ningú, sempre havia
anat a la seva.
La porta es va obrir de sobte. Una dona alta i prima, de cabells foscos
i ben pentinats, amb un vestit de color cru sense mànigues, que
ressaltava la pell morena, se li adreçà quan sortia de la dutxa embolicat
amb una tovallola.
--Pere! Encara no t’has vestit?
Ell no contestà. La dona despenjà una camisa blau cel de dins l’armari
i la va deixar damunt del llit.
--Posa’t aquesta. I els pantalons beix. Vinga! Que encara farem tard.
--Anna Maria! No m’atabalis. Tenim temps de sobres.
Ella es contemplà davant del mirall, obrí un calaixet del tocador i es
col·locà unes arracades de perla i brillant i un collaret també de perles
al voltant del coll.

1
--T’espero al jardí. La Joana i el nen no crec que triguin.
En Pere va dibuixar un somriure sorneguer. El nen! El seu net estava
a punt de fer trenta anys i encara li deia el nen. És clar, com que era
l’únic! Es cordà la camisa amb parsimònia. Va seure damunt del llit per
posar-se els mitjons. En Lluís també havia estat fill únic. Quantes
esperances li havia dipositat! Tanmateix, només va rebre desenganys.
No va voler saber res de l’empresa. “Jo vull estudiar Filosofia”, li
anuncià un dia, quan cursava el darrer curs de batxillerat. “Filosofia?
Estàs boig!”, li va etzibar en Pere. “Ja t’ho pots treure del cap”, afegí
enfurismat. Però ell va fer el que va voler; com sempre. Es va pentinar
els quatre cabells que li quedaven a la closca i es ruixà amb aigua de
colònia el coll.
Al jardí ja l’esperaven. La seva dona asseguda en una cadira bellugant
un ventall amb ímpetu; la Joana, la seva jove, a peu dret, amb les dues
mans embolcallant l’urna que contenia les cendres del difunt. Al costat,
en David, el seu net, tibant la corda que lligava un gos llop que es
movia inquiet, amb la llengua fora i remenant la cua amb energia.
--En Tsar també ha de venir? --va exclamar en Pere arrufant les celles.
--I tant, avi! –contestà en David--. També vol acomiadar-se del papa.
En Pere va brandar el cap.

A les set en punt arribaren a la platja. En Pep, el pescador, engegà el

motor quan tots s’havien enfilat i acomodat a la barca. A l’horitzó es
divisava la immensitat del mar d’un blau intens, gairebé fosc. El vent
bufava i els núvols havien desaparegut. El sol començava a declinar.
Van fer el trajecte en silenci. Tan sols se sentia el brunzit del motor i
el clapoteig de les aigües que dibuixaven un solc a mesura que la barca
s’obria pas amb determinació. En Tsar contemplava el paisatge amb
els ulls ben oberts. En David li acariciava el llom per tranquil·litzar-lo.
Quan ja eren a l’alta mar, en Pere demanà al pescador que s’aturés.
La Joana li allargà l’urna i ell mateix va llançar les cendres. Es va
produir un silenci. A en Pere se li humitejaren els ulls. L’Anna Maria va

2
resar un parenostre. En Tsar s’aixecà encuriosit fent trontollar
l’embarcació. En David el va fer seure amb delicadesa i l’animal obeí.
En baixar de la barca, s’acomiadaren d’en Pep i li van donar les gràcies.
Travessaren la platja a poc a poc. Estava buida. A en Pere se li van
omplir les sabates de sorra i va renegar. La resta no va obrir boca. En
arribar al passeig, l’Anna Maria va insistir que anessin tots a sopar a
casa seva. La Joana va dubtar; en realitat no li venia gens de gust.
Al·legà que no volia molestar.
--Només faltaria! --va exclamar l’Anna Maria amb vehemència--.
M’enfadaré molt si no veniu.
La Joana i el seu fill s’allotjaven a l’apartament que havien comprat
amb en Lluís, feia gairebé vint anys, al mateix poble de Calella de
Palafrugell.

En Pere continuava al jardí, estirat damunt d’una gandula. Ja era de

nit. L’Anna Maria se n’havia anat a dormir. Li anuncià que estava molt
cansada; tantes emocions l’havien esgotat. En Pere, en canvi, no tenia
gens de son; s’havia desvetllat completament. Havia agafat un llibre
per distreure’s però no el va arribar a obrir. Estava trist. No es podia
treure del cap la imatge del seu fill: els ulls vius i foscos, el somriure
cordial, la corba de la panxa... Aquell estiu havia estat el pitjor de la
seva vida. Trigaria a digerir aquella sotragada; potser no la pairia mai.
Havia estimat tant en Lluís! Però no li va saber demostrar: va ser un
pare més aviat autoritari i rígid. Ara s’adonava que hauria d’haver estat
més afectuós. Però així havia estat educat i així era com ell creia que
ho havia de fer. Ja tenia la seva dona per malcriar-lo. Malgrat tot, allò
que no li perdonava, era que no l’hagués succeït a l’empresa. Va ser
una decepció colossal.
--A mi tot això de les dents no m’interessa gens ni mica... --li va
disparar un dia a l’hora de dinar amb el posat altiu. Tenia disset o divuit
anys. En Pere gairebé s’ennuega amb la sopa. Va començar a
estossegar.

3
--No parlis així al teu pare! –el va renyar l’Anna Maria.
Quan en Pere es va asserenar li va etzibar:
--Doncs, gràcies a les dents, pots viure com un rei. --En Lluïs va
brandar el cap i va fer una ganyota. En Pere va afegir--: El meu pare
va començar en un taller ben modest i fixa’t ara: tenim dos locals on
treballen deu persones.
En Lluís no va contestar; continuà menjant impassible. En Pere
prosseguí:
--És un negoci segur: tothom necessita un dia o altre un pont o una
dentadura...
--No pots entendre que a mi no m’agradi? –El va fulminar amb la
mirada.
--Prou! –va cridar l’Anna Maria--. No discutiu. Que faci el que vulgui...
Per què es torturava? El seu fill havia estat molt feliç fent de professor.
Es va aixecar i va encendre el llum. Parpellejà: la claror l’enlluernà de
ple. Aquell focus era massa potent, però l’Anna Maria se n’havia
encapritxat. Va tornar a seure a la gandula. Obrí el llibre. De sobte, va
somriure. No es podia queixar: en David era el seu successor. Ell sí que
valia un imperi. Des de ben petit, li va inculcar que algun dia seria
l’amo del negoci. El noi no era gaire bon estudiant, però havia
d’admetre que era força llest. En acabar el batxillerat, seguint els
consells del seu avi, es va preparar per obtenir el títol de mecànic
dentista. En Lluís no s’hi va oposar, la Joana tampoc.
Comprovà l’hora amb el seu rellotge de polsera: dos quarts d’una. Es
va aixecar. Es trobava encarcarat. El genoll dret no li responia. Va fer
tentines. Apagà l’interruptor i el jardí quedà a les fosques. Observà el
cel entre les cabelleres dels pins. Quina claredat! Els estels
espurnejaven i la lluna somreia plena, lluminosa, esplèndida; com una
reina. La va contemplar bocabadat. Quina nit més serena. Tan sols se
sentien els grills amb el seu cant compassat.
Entrà a la casa. Va tancar la porta que donava al jardí donant una volta
a la clau. Travessà el menjador i engegà el televisor. Va fer una estona

4
de zàping i tot seguit el va apagar. Es va servir una copa de conyac.
Mentre l’assaboria li va venir a la ment la darrera conversa que va
mantenir amb el seu fill. Devia ser uns quinze dies abans de morir, a
finals de juliol. En Lluís es presentà a la casa de Calella de Palafrugell
sense avisar. En Pere i la seva dona hi eren des de Sant Joan;
acostumaven a pujar-hi quan començava l’estiu. Li va dir, sense
preàmbuls, que necessitava parlar-li d’un assumpte molt important. En
Pere li anuncià que l’Anna Maria havia anat a la perruqueria i trigaria
una estona. Ell ho va preferir. Li va demanar diners.
--Quants?
--Quinze mil euros. --Estava nerviós. Tenia la cara desencaixada.
--Per què els vols? –preguntà en Pere estranyat.
--Ja t’ho explicaré; ara no tinc gaire temps. He de fer un pagament
demà mateix.
--A qui?
--Al banc.
--Però... de què es tracta?
--Me’ls deixes o no? –Les mans li tremolaven.
En Pere es va espantar. Li va prometre que li faria una transferència
l’endemà.
Quan marxava es va girar i li va indicar amb determinació:
--Ah! I ni una paraula a la mama ni a la Joana.
En Pere es va quedar blanc. Aquell no semblava el seu fill. En quin
embolic s’havia ficat?

La Joana

Va obrir els ulls. Els raigs de llum es filtraven entre les cortines i
dibuixaven solcs juganers damunt dels llençols. S’havia oblidat de
tancar els porticons. Va fer una ullada al despertador: dos quarts de
nou. Es girà i va intentar dormir una mica més. Un dia que no havia

5
d’anar a la feina s’havia d’aprofitar. Els sogres havien decidit que el
dimecres, quatre de setembre, llançarien les cendres d’en Lluís al mar.
Més ben dit, ho va disposar la sogra.
--Ha de ser aquest dia --va insistir l’Anna Maria--. Era el dia del seu
aniversari: hauria fet cinquanta-cinc anys.
La Joana no hi estava d’acord.
--És un dia laborable; per a mi és molt mala data. Després de gairebé
un mes de vacances, la consulta s’omple de gom a gom. A més, anar
a Calella, significa perdre gairebé tot el dia...
L’Anna Maria no va voler rectificar. Parlaria amb en Pep, el pescador,
que coneixien des de feia anys. “Ell ho farà encantat”, va sostenir. “I
tu, maca, segur que t’ho pots arreglar”, afegí amb el somriure pintat
de carmí encès. Les paraules de la sogra eren ordres; ningú va tenir
esma de contradir-la.
La Joana desconeixia que en Lluís volgués que les seves cendres es
llancessin al mar. No n’havien parlat mai. Tampoc sabia que volgués
ser incinerat. De fet, feia molt de temps que no parlaven de gairebé
res.
S’aixecà. Es va posar una bata prima damunt de la camisa de dormir i
s’adreçà cap a la cuina. Preparà la cafetera. Quan li va comentar a en
Jordi Solé, el seu col·lega del Centre d’Atenció Primària, que s’hauria
d’absentar la tarda del dimecres, quatre de setembre, per anar a
Calella de Palafrugell a llançar les cendres del seu marit, ell li va dir
que s’agafés tot el dia lliure i que no patís; ja s’organitzarien les visites
entre la resta de metges del centre.
La cafetera ja estava a punt. Es va omplir la tassa. La fragància del
cafè la reconfortà.
A quarts de dotze, decidí anar fins a la platja a prendre un bany. Feia
humitat. L’aire tebi se li enganxava a la pell. El cel continuava tapat.
Els raigs del sol que s’entossudien en travessar la capa blanca i
espessa, amb intermitència, l’enlluernaven. Va fer una ganyota i es
posà les ulleres de sol. Caminà lentament, com si les cames li

6
pesesssin. El mar restava en calma. Les onades trencaven silencioses,
compassades, allargant-se damunt de la sorra fins a morir amb una
escuma arrissada. Unes gavines volaren molt a la vora xisclant. Es
respirava quietud, serenor. Quina diferència amb el mes passat! Al
setembre la majoria d’estiuejants havien tornat a Barcelona. Es va
treure les sandàlies i enfonsà els peus a la sorra. Caminà maldestra i a
poc a poc fins a tocar l’aigua. Va estendre la tovallola i va seure. Se
sentia buida, estranya. No s’acabava de creure que en Lluís hagués
mort i menys d’aquella forma: tan sobtada. El portaren de seguida a
l’Hospital Doctor Trueta de Girona amb ambulància, però va morir pel
camí. De tan espantada que estava, no va poder vessar ni una sola
llàgrima. Tenia el cor encongit i un nus que l’estrenyia l’estómac.
L’Anna Maria plorava per tots: semblava embogida. Mai l’havia vist
d’aquella manera: els cabells embullats, els ulls esparverats, les mans
nervioses... en Pere la intentava consolar. En David, en canvi, estava
desconegut, massa callat, com si fos absent.
La Joana no va plorar fins que va acabar el funeral. En arribar a casa,
a Barcelona. Quan va traspassar el llindar de la porta i s’adreçà al
menjador, la buidor i el silenci li van fer esclatar un devessall de
llàgrimes, espesses i amargues que no tenien aturador.
S’aixecà i es ficà dins les aigües netes, blaves, transparents. Es
capbussà i nedà unes quantes braçades. Quan ja era prou lluny es va
aturar. Fixà la vista en direcció a la platja: les casetes baixes oferien
un paisatge de postal. Els núvols grisos destacaven la lluïssor de les
parets i façanes blanques esquitxades per les taques verdes i grogues
dels tendals. A continuació, adreçà la mirada al fons d’aquell mar color
maragda que engoliria en unes hores les restes de qui va ser el seu
marit. Una esgarrifança la sacsejà. Va nedar, a poc a poc, però amb
determinació, fins a la vora. S’estirà cara avall damunt la tovallola i
aclucà els ulls. Es trobava força desorientada. Li sabia greu la seva
pèrdua perquè havia estat el seu company durant trenta anys, però no
sentia desesperació ni amargor. Potser perquè ja no n’estava

7
enamorada. Ni tan sols creia que l’estimés. La envaïa una barreja de
decepció, melangia i fatiga. També un cert alliberament. Feia temps
que vivien sota el mateix sostre, no obstant, s’havien convertit en dos
estranys. S’havien distanciat. Primer va desaparèixer la passió,
després, la tendresa i, finalment, l’amistat i la confiança. En Lluís mai
li explicava res. Si ella li preguntava, responia: “Tot bé, com sempre”.
Des que el van nomenar director de l’institut, gairebé no li veia el pèl.
Reunions, claustres, revisar notes... Ella també anava cansada amb la
consulta i quan arribava a casa, sopava una mica i se n’anava aviat al
llit. Des que en David s’havia independitzat, es va acostumar a estar
sola i s’hi trobava bé.
Tanmateix, aquesta tranquil·litat es va esquerdar a la primavera.
Havien anat a dinar amb uns amics a Sant Cugat. Tornaven en cotxe
en silenci. La Joana va sintonitzar la ràdio, cercà una emissora de
música. Va sonar la cançó del grup REM, Losing my religion. En Lluís,
de sobte, li anuncià:
--Joana, necessitaria treure uns deu mil euros del compte conjunt.
--Deu mil euros? –Va quedar atònita.
Ell no es va girar: tenia la mirada fixa a la carretera.
--Per què?
--Els he de deixar a un amic. Me’ls tornarà; no pateixis.
--Qui és? – va preguntar-li ella al cap d’una estona.
--No el coneixes. Però és de confiança.
La va sobresaltar el telèfon mòbil. Era un missatge del seu fill: “Mama,
vinc a dinar. Arribo en una hora”. No hi havia pensat en el dinar. En
David sempre tan intempestiu. No tenia res a la nevera. Decidí que
anirien a menjar alguna cosa a fora. Es va aixecar, va espolsar la
tovallola, es posà un vestit sense mànigues al damunt, agafà les
sabates i caminà tranquil·lament fins a l’apartament arrossegant els
peus. Sentia el cap espès. La humitat del mar li amarava la pell.
Esguardà el cel darrere les ulleres: seguia ennuvolat, però ara
desprenia un blanc més lluminós.

8
Quan arribà a l’apartament, es va dutxar. Mentre l’aigua li relliscava
pel cos amarat de sal, va recordar que el dissabte passat es despertà
amb ganes d’endreçar la casa. Obrí l’armari del seu dormitori i va
decidir desfer-se de les coses d’en Lluís; necessitava fer-ho.
Començaria per la roba: camises, pantalons, sabates... Potser el seu
sogre podria aprofitar alguna cosa. Eren de la mateixa alçada, encara
que en Lluís estava més gras. Les sabatilles d’esport potser per a en
David... Va deixar uns pantalons damunt del llit. Un clauer va caure a
terra. S’ajupí, se’l va mirar amb deteniment: no l’havia vist mai. Era
platejat, hi havia gravades dues lletres: la ela i la o. La clau era gran.
No podia ser de la casa dels sogres. Potser era de l’institut. Però, per
què aquelles inicials?
A quarts de tres, en David va aparèixer amb en Tsar.
--No el podia deixar sol tota la nit –al·legà en veure la cara de sorpresa
de la Joana. El gos se li va llançar al damunt fent-li festes. A continuació
afegí--: Ens quedarem a dormir, no?
--Sí. Però jo demà a les sis he de sortir; he de ser a la consulta a les
vuit.

En David

Havia anat al despatx a primera hora. Va repassar unes factures i els

encàrrecs que arribaven de les diferents consultes odontològiques. Al
mes de setembre tot es posava en marxa. Al voltant de les dotze
s’adreçà cap al seu pis a recollir el gos. Enfilà l’autopista en direcció a
Girona. En Tsar jeia al seient del darrere. Va obrir la guantera i posà
un CD de Leonard Cohen. La veu greu i melòdica va inundar el vehicle.
Mentre sonava A thousand kisses deep, se li eriçà la pell. El seu pare
deia que en Cohen no cantava, recitava. L’havia rescatat entre una pila
d’objectes que la seva mare havia anat col·locant en caixes. Va decidir
que no els volia. La Joana tenia pressa per desfer-se de les coses del

9
pare. La veia inquieta, nerviosa, més lúcida i determinada. Ell, en
canvi, anava més lent; amb el cap enterbolit.

El dia de la mort d’en Lluís va ser diumenge, onze d’agost. En David

era a Barcelona. L’endemà marxava amb un amic a Londres. Estava
fent la maleta quan la Joana el va trucar. Es va quedar blanc, li va
relliscar el mòbil a terra. Sense perdre temps va conduir com un
esperitat travessant la ciutat. Després, va agafar aire i enfilà l’autopista
amb més calma. La mare li havia comunicat que havia arribat cadàver
a l’hospital de Girona; va ponderar que no calia córrer, ja no es podria
acomiadar d’ell. Tenia el cap sumit en una boira espessa; les mans li
suaven i li relliscaven pel volant.
A la sala d’espera trobà la mare i els avis. L’Anna Maria estava
desconeguda: com si s’hagués trastocat. No parava quieta, es
retorçava les mans, tenia les temples lluents. En Pere intentava
controlar-la. La Joana, asseguda, pàl·lida i callada, no va voler entrar
a veure el cos quan l’Anna Maria li va preguntar. A en David no li venia
gaire de gust, però acompanyà els avis. Es va impressionar al
contemplar el seu rostre blanc com la cera, els ulls clucs, el cos tapat
fins al coll. Aleshores, l’Anna Maria es va desbocar en un plor
desesperat.

Quan arribà a Calella de Palafrugell, en Leonard Cohen continuava

sonant. Ara era el torn de In my secret life. Buscà aparcament. Va
trobar un forat, apagà la música, taral·lejà en el seu pensament la lletra
de la cançó. Tenia una vida secreta el pare? Va posar la corretja al gos
i caminà fins a l’apartament. Li va venir a la memòria l’episodi que
presencià unes dues setmanes abans de la mort d’en Lluís. Era
dissabte. Havia trucat a la seva mare per anunciar-li que pujaria a
Calella. Eren més de les dotze i el sol estava en el seu punt més àlgid.
Es va acostar fins a la casa dels avis per deixar en Tsar. Ells gaudien
d’un ample jardí on l’animal corria i es trobava a gust. “Vindré a buscar-

10
lo a la tarda”, els va precisar. Sabia que a la seva mare l’atabalava el
moviment constant del gos en un pis més aviat petit. Va introduir la
clau a l’apartament i penetrà decidit amb la bossa a la mà. Uns crits
inusuals el van desconcertar: era la veu del seu pare; enraonava
enfurismat. Es va acostar cap al menjador sigil·losament. El va veure
d’esquena, assegut en una butaca, amb el telèfon mòbil a l’orella:
--Com t’he de dir que no tinc els diners? Ja te n’he avançat uns
quants... No puc donar-te’n més... Jo no tinc la culpa que t’hagis
quedat sense feina!... Doncs, l’hauràs de posar a la venda. Parla amb
el banc....
En David es quedà immòbil darrere la porta. Tot seguit, en Lluís
prosseguí:
--Jo també t’estimo. No té res a veure una cosa amb l’altra... Tot
s’arreglarà... A la tarda, vinc. Un petó.

La Joana i en David van dinar en un restaurant del passeig i després

tornaren a l’apartament. Fins a les set de la tarda no havien de ser a
la platja. “Passarem a buscar els avis, primer”, va dir ella. En David
observà l’urna que descansava damunt de la taula del menjador.
Encara no es podia creure que el seu pare fos mort. La Joana li va
indicar que anava a fer una becaina; la platja l’havia esgotat, havia
nedat molt. Aquelles paraules li ressonaren a les orelles: eren les
mateixes que havia pronunciat aquell dissabte d’agost que havia
sorprès el seu pare parlant per telèfon. Amb qui? Qui era aquella dona
que estimava? Que necessitava diners? Aquella tarda, quan la Joana
va anunciar que se n’anava a estirar al llit, en Lluís li precisà que sortiria
una estona.
--No jugaràs a pàdel amb aquesta calor? -- va preguntar la Joana.
--No. Després, potser... Ara vaig a prendre un cafè amb en Gerard.
En David, sense dir res, es va apressar a buscar el seu cotxe i el va
aparcar en doble fila a prop de l’apartament. No va haver d’esperar
gaire: el seu pare sortí i es va adreçar cap al seu vehicle. En David el

11
va seguir. Intentà mantenir una distància prudencial per no ser
descobert, però sense allunyar-se massa per no perdre’l. En Lluís va
conduir fins a Pals. Després, enfilà un camí estret de sorra envoltat de
pins. Aturà el cotxe davant d’una casa bastant gran, de pedra, antiga,
però rehabilitada; les parets grises i netes; les finestres amb porticons
pintats de verd fosc. En Lluís pujà els esglaons envoltats de geranis
d’un vermell viu. Es tragué una clau de la butxaca i entrà. En David
aparcà el vehicle una mica apartat. Caminà pel terra pedregós, amb
molta cura, per evitar el mínim soroll i s’apropa a la finestra.

A dos quarts de set eren a casa dels avis. En David s’havia posat una
camisa blanca de màniga llarga amb els punys arremangats i uns
texans clars. Les ulleres de sol ocultaven la mirada trista. La Joana
també havia optat per uns pantalons texans i una brusa amb mànigues
tres quarts de color negre. Duia l’urna com si fos un tresor. En Pere va
remugar quan va veure en Tsar; se’l veia nerviós. L’Anna Maria, en
canvi, serena i riallera, semblava que anés a una festa; pentinada de
perruqueria i empolainada.
La platja estava pràcticament buida. Tan sols uns nens corrien
empaitant-se a la vora del mar. En Pep els esperava. Va ajudar l’Anna
Maria a pujar a la barca, després en Pere. La Joana i en David es van
enfilar, els darrers, amb el gos. Ningú va dir res. En Tsar començà a
bordar; estava inquiet. En David l’obligà a seure amb suavitat i li va
acariciar el llom. El mar estava en calma, d’un blau verd intens, els
núvols havien desaparegut i el cel s’estava aclarint. El sol declinava.
En David, contemplant l’horitzó, rememorà l’escena que havia
presenciat a la casa, a la vora de Pals, el dia que havia seguit el seu
pare. Es va acostar amb precaució a la finestra: les cortines romanien
recollides. Va veure en Lluís d’esquena, dret. Després va seure en un
sofà i va perdre la visibilitat. Sentia la seva veu en un murmuri; no va
entendre el que deia. Va esperar gairebé una hora assegut al pedrís.
Quan aprecià moviments, s’amagà entre els pins. El pare va sortir a la

12
porta, parlava amb un home alt i prim de cabells foscos i una barba
retallada. Duia un polo blanc que li destacava la pell bronzejada. De
sobte, es van abraçar. Se separaren uns instants i, a continuació, es
van besar llargament.
La veu del seu avi el va sobresaltar. “Pep, atura la barca!” L’home obeí.
La Joana li va lliurar l’urna com si fos un trofeu. En Pere llançà les
cendres que es van enfonsar amb rapidesa dins de la immensitat del
mar. Va sentir la seva àvia com resava. La resta fitava amb atenció les
aigües cristal·lines que semblaven un mirall de colors. En David va
acariciar l’animal que es bellugava nerviós.
Després, anaren a casa dels avis a sopar. La Joana no en tenia gaires
ganes. En David ho preferí. El cap li donava voltes, no precisament pel
sotragueig de la barca, sinó per tot allò que encara no podia assimilar.
Quan van tornar a l’apartament, en David li va comunicar a la Joana
que passejaria una estona en Tsar. Vorejaren la costa. En arribar a la
platja, li va deslligar la corretja i el deixà que corregués lliure per la
sorra. L’animal era un bell exemplar: tenia set anys, alt i esvelt, d’ulls
vius i melats i amb el pèl negre barrejat de taques rosses. En David va
contemplar orgullós la seva dansa atlètica, lleugera i elegant, acostant
amb mesura les potes on trencaven les onades com si fos un joc.
Va seure a la sorra. Evocà el dia del funeral com una pel·lícula en blanc
i negre: era tot molt confós. Va estar pràcticament absent. No podia
recordar la quantitat de persones que hi van assistir: tantes cares,
tantes encaixades de mans, tantes abraçades, tantes paraules de
condol... Només li venia a la memòria que la seva àvia havia recuperat
la serenor i la prestància que duia adherida a la pell. Es va mantenir
dreta, solemne, règia. Vestida impecablement de dol rigorós, tan sols
la lluïssor de les perles a les orelles i arran de coll li donaven un tret de
color. El desconsol i l’amarga tristesa s’amagaven darrere les ulleres
fosques. En Pere, al seu costat, anava més encorbat, més envellit, més
pansit.

13
Quan tothom va anar desfilant, va distingir a la llunyania l’home que
havia vist amb el seu pare. La figura destacava retallada per la potent
llum del migdia. Estava palplantat, amb la cara lívida i els ulls tèrbols.
Es va encendre una cigarreta i va fer una xuclada fonda com si es
volgués empassar l’atribolament.
--David! Marxem! –-va cridar la Joana.
Ell continuava observant el personatge. La Joana desvià la mirada
també en aquella direcció.
--L’Oriol!
--El coneixes, mama?
En aquell moment, l’home donà mitja volta i se’n va anar amb pas
decidit.
--Sí. És professor d’anglès. Treballa al mateix institut que el teu pare.
Feia molt de temps que no el veia. Vinga! Anem! Els avis ens esperen.

En David quan va arribar a l’apartament deslligà el gos. Aquest

s’adreçà corrent cap el seu lloc preferit per jeure, al costat del sofà. En
David va anar a la cuina, obrí la nevera i en va treure una ampolla
d’aigua. Es va omplir un got i se’l begué d’una tirada. La Joana va
entrar.
--Ai! M’has espantat! --exclamà ell.
--Posa’m un got a mi també. Aquell pernil que ens ha donat l’Anna
Maria era molt salat. –Va seure en una cadira amb el semblant
compungit--.Hauria de dormir i no puc.
--Relaxa’t, mama. Ja ha passat tot.
Ella va dibuixar un somriure trist. Es va aixecar d’una revolada i va
sortir. Tot seguit, tornà a entrar.
--Vaig trobar aquesta clau en una butxaca del teu pare.
En David l’observà: penjava d’un clauer platejat amb dues lletres
gravades.
--Només se m’acut que deu ser d’algun armari de l’institut. Potser
l’hauria de portar.

14
--Dona-me-la. Ja ho faré jo.
--Gràcies.
En David es va adreçar al menjador amb un recipient ple d’aigua. El va
acostar a en Tsar; aquest va beure amb deler. Tot seguit, va seure al
sofà i examinà el mòbil. La Joana tornà a entrar. Va seure al seu costat.
--Saps? El teu pare, fa uns mesos, va treure uns diners del nostre
compte conjunt. Em va dir que eren per a un amic.
En David va aixecar el cap de la pantalla del mòbil.
--Quin amic?
--No ho sé. No m’ho va voler dir... el cas és que em va assegurar que
me’ls tornaria. Però no ho ha fet.
--Eren molts diners?
--Deu mil euros.
Es va produir un silenci. Finalment, en David el va trencar:
--Doncs, si era un bon amic, ja te’ls tornarà. I si no, val més oblidar-
ho. Ara no cal donar-hi voltes.
--Tens raó. –Va sospirar--. Me’n vaig a dormir.
--Mama.
--Què?
--Si et fan falta, jo te’ls deixo.
Ella es va acostar i li va fer un petó.
--No cal, fill. Bona nit.
En David s’aixecà i es va adreçar cap a la finestra. El cel era un llençol
negre espurnejat de diminuts estels. La lluna, rodona com una moneda
de plata, somreia resplendent.

L’endemà quan la seva mare ja era fora, es va alçar, prengué una dutxa
ràpida, es va beure una tassa de cafè fred que havia quedat de la
cafetera i telefonà al despatx. Els va avisar que arribaria més tard. Va
recollir les seves coses i les entaforà a la bossa. Agafà el clauer platejat
i se’l va posar a la butxaca. En Tsar seguia tots els seus moviments
amb la llengua afora i remenant la cua.

15
--Vinga, anem!
Va engegar el cotxe, enfilà la carretera en direcció a Pals i va trencar
el camí que conduïa a la casa. Aparcà a uns metres de distància,
arrecerat sota els pins, i va esperar. No va trigar gaire en veure sortir
l’Oriol i ficar-se dins d’un vehicle blanc. Quan s’havia allunyat, s’adreçà
cap a la casa acompanyat d’en Tsar. Les mans li tremolaven quan va
introduir la clau. Un cop a dins, li va sorprendre l’ordre que imperava
en aquell indret ample i acollidor. Pels finestrals recoberts per unes
cortines blau pastel es filtraven els raigs del sol entremaliats. Els
mobles eren rústics, però de certa qualitat. Damunt d’una taula rodona,
un gerro de cristall embolcallava un ram de flors silvestres de colors
vius. A un costat, davant d’una immensa pantalla de televisió, un sofà
de color crema amb coixins de diverses mides i tonalitats. En una
prestatgeria destacaven dos marcs. En David s’hi va acostar i els va
observar detingudament. En un hi figuraven el seu pare amb l’Oriol.
Somreien a la càmera. En Lluís estava més prim, més jove, amb més
cabell. Anaven vestits d’esport: l’Oriol, amb un polo blanc que
destacava els braços molt morenos. L’altra fotografia era de la Joana,
en Lluís i en David. Ell devia tenir sis o set anys. També somreien. El
pare rodejava la mare per la cintura i en David era al mig. Recordava
aquesta foto en algun àlbum familiar. En Tsar havia pujat les escales
que conduïen a la planta superior. En David el va seguir. La porta del
dormitori era oberta. Contemplà un llit immens recobert amb una
flassada blanca esquitxada de petits dibuixos malves que feien joc amb
les cortines. En Tsar bordava i ensumava unes sabates que estaven al
costat de la paret. En David les va reconèixer: eren del pare. Obrí
l’armari: les camises i pantalons eren penjats amb un ordre impol·lut.
El va tancar. El gos continuava donant voltes a l’habitació com un
esperitat. Una porta donava a una cambra de bany. En David no hi va
voler entrar. Quan va avisar a en Tsar que marxaven, s’adonà que
damunt del tocador hi havia una altra fotografia emmarcada: era d’en
David a setze o disset anys. La va agafar, la contemplà durant uns

16
breus instants i se li van humitejar els ulls. La va tornar a deixar al
mateix lloc.
Va conduir sense pressa fins a Calella de Palafrugell. S’estava
ennuvolant. La llum del sol, que s’entestava en travessar la densitat
del cel, li feia pampallugues als ulls. Es posà les ulleres de sol. Una
llàgrima li va relliscar. Estava confós. Mai hagués sospitat que el seu
pare tingués una doble vida. Estimava a un home, però també se’ls
estimava a ells; ara no en tenia cap mena de dubte. Aparcà el cotxe
davant de la platja, agafà la corretja i va lligar en Tsar. Caminaren per
la vorera. Es palpà la butxaca on tenia el clauer. Es va treure les
sabates i endinsà els peus a la sorra mentre el gos el tibava cap a
l’aigua. Una onada els va esquitxar. En David llançà amb força el clauer
dins del mar. Una altra onada va trencar i li va mullar els pantalons;
en Tsar estava gairebé xop. En David contemplà l’horitzó: el cel gris
s’ajuntava amb la blavor intensa del mar. Va respirar fons. Esperava
que la clau hagués arribat a la seva destinació.

17