Català

Full de sala
Passant pàgina
El llibre com a territori d’art

Llibre il·lustrat contemporani

Perejaume, Pascal Comelade i
Enric Casasses, 2009
És la base de l’actual bibliofília. També se’l denomina llibre de pintor o carpeta d’estampes.
No és un llibre amb il·lustracions, sinó una edició on l’obra visual és la protagonista del llibre.
Podríem assegurar que la diferència fonamental entre el llibre d’artista pròpiament dit i la
bibliofília contemporània és precisament, al marge de l’acurada selecció dels materials i
la seva edició limitada, la figura de l’editor, tot i que és un rol que tendeix a desaparèixer.
A Catalunya, durant els primers anys del segle XX, van destacar els editors Ramon Miquel
i Planas i Gustavo Gili Roig, de qui seguirien els passos Ramon de Campmany i Joaquim
Horta. Ja a la dècada dels seixanta cal remarcar les edicions de Gustavo Gili, Polígrafa i la
Sala Gaspar, present a la mostra amb el llibre El pa a la barca d’Antoni Tàpies i Joan Brossa.

Dau al Set, 1952
Col·leccions / Recol·leccions
A la segona meitat del segle XX hi haurà molts artistes que adoptaran el paper d’editors
en tota mena de publicacions, d’entre les quals destaquen les revistes d’artista, que sovint
es convertiran en “atípics contenidors d’art experimental, equivalents a museus portàtils
o galeries deslocalitzades” i que aniran constituint al llarg dels seus números atractives
“col·leccions” de continguts de formats molt poc convencionals i força heterogenis. Es
tracta sovint de publicacions d’autoria col·lectiva, o bé d’un sol autor que recull material
sobre un tema concret sota un format de publicació periòdica, revista, diaris, etc.
En un context proper, concretament a Barcelona, el primer projecte de publicació periòdica
impulsat per artistes que assolirà una veritable rellevància és la revista Dau al Set, que va
ser fundada el 1948 simultàniament al col·lectiu del mateix nom.
Una altra estimulant faceta la constitueixen aquells artistes que construeixen les seves
publicacions d’artista sobre la base del concepte d’“arxiu” –entès com a col·lecció de
documents–, sigui del seu propi arxiu de treball, sigui d’un arxiu aliè o simplement d’una
ficció.

Quadern d’artista
Aquest tipus de llibres es caracteritzen per ser exemplars únics, és a dir incunables. L’artista
treballa sobre el propi quadern. Tenen una connexió directa amb els quaderns de viatge.
Algunes vegades es complementen amb edicions facsímils.
Les necessitats d’expressió del dibuix, de l’escriptura, de la cal·ligrafia, del joc, del collage,
de la compilació de documentació, de la memòria, de la ficció, de la narració, del diari, del
Evru, 2011 viatge o de la neurosi, són alguns dels molt àmbits temàtics que han impulsat la realització
dels quaderns d’artista com a lloc d’intimitat i preservació temporal. Aquestes produccions
eminentment autogràfiques que sorgeixen com a testimonis artístics unívocs ens inviten a
pensar en el seu discurs, així com en el valor i el significat dels seus continguts, fruit d’una
activitat d’observació tan especulativa com emocional.
 El llibre d’artista
A vegades es confon i es posa aquest nom a tot un ventall ampli de maneres de treballar.
No es tracta d’un llibre de bibliòfil, d’una producció d’alt cost i petites tirades. Els artistes
s’autoediten i, fins hi tot, es converteixen en editors d’altres artistes. Sovint tenen formats
de llibre convencional, amb tiratges estàndards.
Moeglin-Delcroix identifica tres aspectes que defineixen el llibre d’artista, enfront de les
categories tradicionals del llibre il·lustrat i del llibre de bibliòfil: primer, allà on l’autor de
llibres il·lustrats o de llibres de bibliòfil hauria buscat la qualitat tècnica, l’artista hi busca
una forma d’expressió; en segon lloc, el llibre de bibliòfil busca un públic exclusiu. El llibre
il·lustrat amb bons gravats és car de produir i no està a l’abast de qualsevol butxaca. Se’n
Edward Ruscha, 1963 fan pocs, per a la gent que els pot pagar, i el seu canal de difusió habitual són els marxants
i les galeries especialitzades. Contràriament, el llibre d’artista s’adreça a un públic diferent
del que podria veure la seva obra a les galeries, no és gens sofisticat ni exclusiu: no va
signat, ni numerat, no és una edició limitada i, així que pot, el reimprimeix o el reedita.
El tercer aspecte té a veure amb el procés de treball. Molts dels artistes han treballat en el
món de l’edició o en el món de la publicitat, s’han interessat per les tècniques d’impressió
i enquadernació i, sovint, a més d’autors, són editors de les seves obres.

Poetes / Artistes
Pertanyen al territori de la poesia visual. El llibre és un referent, però no el suport literal. Se
situen més a prop de l’objecte que del llibre. La legibilitat no és imprescindible. Solen tenir
un component artesanal.
Amb el llibre d’artista s’obre un territori fèrtil per a l’experimentació en què molts creadors
han treballat. Amb aquesta experimentació, el poeta aborda una escriptura que ja no és
pròpiament o solament literària o poètica (estricto sensu), sinó que tot sovint és plàstica.
Hi ha interès per nous suports, formats i materials i un interès diferent pel suport llibre i es
comença a utilitzar aquest mitjà, tradicional vehicle de textos literaris, per a un altre ús:
el de l’experimentació plàstica. El llibre esdevé un mitjà autònom d’expressió plàstica, al
marge de la tradició literària o poètica o de l’art convencional. Forma i contingut, narrativa
i plàstica, lletra impresa i formats. Les eines del poeta s’amplien més enllà de l’ús de la
Pep Duran, 1978 paraula.

Fora de pàgina
Els llibres són referents iconogràfics, però no el desenllaç final. S’exploren formats com el
video, la instal·lació, etc.
Existeix una tendència a expandir els conceptes tradicionals de llibres d’artista i edicions
especials, i no només per la seva formalització i pel fet de considerar una edició tot allò que
aparentment no ho sembla, sinó que també cal parlar d’una expansió en els sistemes de
presentació i de difusió de les publicacions.
Es conforma un panorama molt ric en l’àmbit de les edicions especials, gràcies al fet que les
iniciatives no només se cenyeixen estrictament a l’edició en paper, sinó que la diversitat de
Antoni Abad, 2004 mitjans és una riquesa i alhora una complexitat afegida. Publicacions expandides en elles
mateixes, però també en la manera de presentar-se, d’exhibir-se i de difondre’s, segons
les vies que en l’actualitat permet la xarxa. Les facilitats de l’autoedició, la relació estreta
entre art contemporani i disseny gràfic i les estratègies comunicatives de les xarxes socials
han donat una nova empenta a aquest àmbit.