8:2021 Infància

Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i
l'adolescència davant la violència
BOE núm. 134, 05/06/2021
TEXT PUBLICAT
Vigència 25/06/2021 -
Preàmbul
La lluita contra la violència en la infància és un imperatiu de drets humans. Per promoure els drets dels
infants i adolescents consagrats en la Convenció sobre els drets de l’infant, és essencial assegurar i
promoure el respecte de la seva dignitat humana i integritat física i psicològica, mitjançant la prevenció
de qualsevol forma de violència.
La protecció de les persones menors d’edat és una obligació prioritària dels poders públics, reconeguda
a l’article 39 de la Constitució espanyola i en diversos tractats internacionals, entre els quals destaca
l’esmentada Convenció sobre els drets de l’infant, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions
Unides el 20 de novembre de 1989 i ratificada per Espanya el 1990.
Els principals referents normatius de protecció infantil circumscrits a l’àmbit de les Nacions Unides són
els tres protocols facultatius de la Convenció esmentada i les Observacions generals del Comitè dels
Drets de l’Infant, que s’encarreguen de connectar aquest marc de dret internacional amb realitats
educatives, sanitàries, jurídiques i socials que concerneixen infants i adolescents. En el cas d’aquesta Llei
orgànica, són especialment rellevants l’Observació general número 12, de 2009, sobre el dret a ser oït,
l’Observació general número 13, de 2011, sobre el dret de l’infant a no ser objecte de cap forma de
violència, i l’Observació general número 14, de 2014, sobre el fet que l’interès superior de l’infant sigui
considerat primordialment.
La Unió Europea, per la seva banda, expressa la «protecció dels drets de l’infant» a través de l’article 3
del Tractat de Lisboa i és un objectiu general de la política comuna, tant en l’espai intern com en les
relacions exteriors.
1
Portal Jurídic de Catalunya
El Consell d’Europa, així mateix, disposa d’estàndards internacionals per garantir la protecció dels drets
de les persones menors d’edat, com són el Conveni per a la protecció dels infants contra l’explotació i
l’abús sexual (Conveni de Lanzarote), el Conveni sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona
i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul), el Conveni sobre la lluita contra el tràfic d’éssers humans o
el Conveni sobre la ciberdelinqüència; a més d’incloure en l’Estratègia del Consell d’Europa per als drets
de l’infant (2016-2021) una crida a tots els estats membres per erradicar qualsevol forma de càstig físic
sobre la infància.
Aquesta Llei orgànica es relaciona també amb els compromisos i metes del Pacte d’Estat contra la
violència de gènere, així com de l’Agenda 2030 en diversos àmbits, i de manera molt específica amb la
meta 16.2: «Posar fi al maltractament, l’explotació, el tràfic i totes les formes de violència i tortura contra
els infants» dins de l’Objectiu 16 de promoure societats justes, pacífiques i inclusives. Les nenes, per la
seva edat i sexe, moltes vegades són doblement discriminades o agredides. Per això aquesta Llei ha de
tenir en compte les formes de violència que les nenes pateixen específicament pel fet de ser nenes i així
abordar-les i prevenir-les a la vegada que s’incideix en el fet que només una societat que educa en el
respecte i la igualtat serà capaç d’erradicar la violència cap a les nenes.
D’acord amb la Convenció sobre els drets de l’infant i els altres referents esmentats, Espanya ha de
fomentar totes les mesures legislatives, administratives, socials i educatives necessàries per garantir el
dret de l’infant o adolescent a desenvolupar-se lliure de qualsevol forma de violència, perjudici, abús físic
o mental, descuit o negligència, maltractaments o explotació.
El cos normatiu espanyol ha incorporat importants avenços en la defensa dels drets de les persones
menors d’edat, així com en la seva protecció davant la violència. En aquesta evolució encaixa la reforma
duta a terme a la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació
parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil, per la Llei orgànica 8/2015, de 22 de juliol, i la Llei
26/2015, de 28 de juliol, totes dues de modificació del sistema de protecció de la infància i l’adolescència,
que introdueix com a principi rector de l’actuació administrativa l’empara de les persones menors d’edat
contra totes les formes de violència, incloses les produïdes en el seu entorn familiar, de gènere i el tràfic
d’éssers humans i la mutilació genital femenina, entre d’altres. D’acord amb la Llei, els poders públics
tenen l’obligació de desenvolupar actuacions de sensibilització, prevenció, assistència i protecció davant
de qualsevol forma de maltractament infantil, així com d’establir els procediments necessaris per
assegurar la coordinació entre les administracions públiques competents i, en aquest ordre, revisar amb
deteniment el funcionament de les institucions del sistema de protecció a les persones menors d’edat i
constituir així una protecció efectiva davant les situacions de risc i desemparament.
En aquest context, el Ple del Congrés dels Diputats, a la sessió del 26 de juny de 2014, va acordar la
creació d’una subcomissió d’estudi per abordar el problema de la violència sobre els infants. Aquesta
subcomissió va adoptar cent quaranta conclusions i propostes que van donar lloc, el 2017, a l’aprovació
de la Proposició no de llei per la qual s’instava el Govern, en l’àmbit de les seves competències i en
2
col·laboració amb les comunitats autònomes, a iniciar els treballs per aprovar una llei orgànica per
erradicar la violència sobre la infància.
Tanmateix, malgrat els avenços esmentats, el Comitè de Drets de l’Infant, en ocasió de l’examen de la
situació dels drets de la infància a Espanya el 2018, va reiterar al nostre país la necessitat d’aprovar una
llei integral sobre la violència contra els infants, que havia de resultar anàloga en el seu abast normatiu a
l’aprovada en el marc de la violència de gènere.
Per descomptat, l’aprovació d’una llei integral sobre la violència contra els infants i adolescents no
només respon a la necessitat d’introduir en el nostre ordenament jurídic els compromisos internacionals
assumits per Espanya en la protecció integral de les persones menors d’edat, sinó a la rellevància d’una
matèria que connecta de manera directa amb el desenvolupament sa de la nostra societat.
Com indica el Comitè dels Drets de l’Infant en l’esmentada Observació general número 13, les greus
repercussions de la violència i els maltractaments soferts pels infants i adolescents són àmpliament
conegudes. Aquests actes, entre altres moltes conseqüències, poden causar lesions que poden provocar
discapacitat; problemes de salut física, com el retard en el desenvolupament físic i l’aparició posterior de
malalties; dificultats d’aprenentatge, inclosos problemes de rendiment a l’escola i a la feina;
conseqüències psicològiques i emocionals, com ara trastorns afectius, trauma, ansietat, inseguretat i
destrucció de l’autoestima; problemes de salut mental, com ansietat i trastorns depressius o intents de
suïcidi, i comportaments perjudicials per a la salut com l’abús de substàncies addictives o la iniciació
precoç en l’activitat sexual.
La violència sobre persones menors d’edat és una realitat execrable i estesa a pluralitat de fronts. Pot
passar desapercebuda en nombroses ocasions per la intimitat dels àmbits en els quals té lloc; aquest és
el cas de les esferes familiar i escolar, entorns en els quals succeeixen la major part dels incidents i que,
en tot cas, haurien de ser marcs de seguretat i desenvolupament personal per a infants i adolescents. A
més, és freqüent que en aquests escenaris de violència conflueixin variables sociològiques, educatives,
culturals, sanitàries, econòmiques, administratives i jurídiques, fet que obliga que qualsevol aproximació
legislativa sobre la qüestió requereixi un ampli enfocament multidisciplinari.
Cal destacar que els infants i adolescents amb discapacitat són subjectes especialment sensibles i
vulnerables a aquesta tipologia de violència, exposats de forma agreujada als seus efectes i amb més
dificultats per a l’accés, en igualtat d’oportunitats, a l’exercici dels seus drets.
Aquesta Llei combat la violència sobre la infància i l’adolescència des d’una aproximació integral, en una
resposta extensa a la naturalesa multidimensional dels seus factors de risc i conseqüències. La Llei va
més enllà dels marcs administratius i penetra en nombrosos ordres jurisdiccionals per afirmar la seva
voluntat holística. Des d’una perspectiva didàctica, atorga una prioritat essencial a la prevenció, la
socialització i l’educació, tant entre les persones menors d’edat com entre les famílies i la mateixa
3
societat civil. La norma estableix mesures de protecció, detecció precoç, assistència, reintegració de
drets vulnerats i recuperació de la víctima, que troben la seva inspiració en els models integrals d’atenció
identificats com a bones pràctiques a l’hora d’evitar la victimització secundària.
Aquesta Llei és propícia a la col·laboració amb les comunitats autònomes i evita el fraccionament
operatiu que existia en una matèria tan important. Obre pas a un nou paradigma de prevenció i
protecció comuna en tot el territori de l’Estat davant la vulneració de drets de les persones menors
d’edat i afavoreix que el conjunt de les administracions públiques, en el marc de les seves competències
respectives, reforcin la seva implicació en un objectiu d’abast general com és la lluita contra la violència
sobre els infants i adolescents, del tot conseqüent amb els compromisos internacionals de l’Estat.
La Llei, en definitiva, atén el dret dels infants i adolescents de no ser objecte de cap forma de violència,
assumeix amb rigor els tractats internacionals ratificats per Espanya i va un pas més enllà amb el seu
caràcter integral en les matèries que associa al seu marc d’efectivitat, ja sigui en la seva realitat
estrictament substantiva com en la seva voluntat didàctica, divulgativa i cohesionadora.
II
La Llei s’estructura en 60 articles, distribuïts en un títol preliminar i cinc títols, nou disposicions
addicionals, una disposició derogatòria i vint-i-cinc disposicions finals.
El títol preliminar aborda l’àmbit objectiu i subjectiu de la Llei, recull la definició del concepte de violència
sobre la infància i l’adolescència, així com el bon tracte, i estableix els fins i criteris generals de la Llei. Així
mateix, regula la formació especialitzada, inicial i contínua, dels i les professionals que tinguin un
contacte habitual amb persones menors d’edat, i recull la cooperació i col·laboració necessàries entre les
administracions públiques; a aquest efecte s’estableix la creació de la Conferència Sectorial de la Infància
i l’Adolescència, i la col·laboració publicoprivada.
El títol I recull els drets dels infants i adolescents davant la violència, entre els quals es troben el dret a la
informació i l’assessorament, a ser escoltats i escoltades, a l’atenció integral, a intervenir en el
procediment judicial o a l’assistència jurídica gratuïta.
El títol II està dedicat a regular el deure de comunicació de les situacions de violència. En aquest sentit,
s’estableix un deure genèric, que afecta tota la ciutadania, de comunicar de manera immediata a
l’autoritat competent l’existència d’indicis de violència exercida sobre infants o adolescents. Aquest
deure de comunicació es configura d’una manera més exigent per a aquells col·lectius que, per raó del
seu càrrec, professió, ofici o activitat, tenen encomanada l’assistència, la cura, l’ensenyament o la
protecció de persones menors d’edat: personal qualificat dels centres sanitaris, centres escolars, centres
d’esport i oci, centres de protecció a la infància i de responsabilitat penal de menors, centres d’acollida,
d’asil i atenció humanitària i establiments en els quals resideixin habitualment infants o adolescents. En
4
aquests supòsits, s’estableix l’obligació de les administracions públiques competents de facilitar

mecanismes adequats de comunicació i intercanvi d’informació.
D’altra banda, es preveu la dotació per part de les administracions públiques competents dels mitjans
necessaris i accessibles perquè siguin els mateixos infants i adolescents víctimes de violència, o que
hagin presenciat una situació de violència, els que puguin comunicar-ho de manera segura i fàcil. En
relació amb això, es reconeix legalment la importància dels mitjans electrònics de comunicació, com ara
línies telefòniques d’ajuda a infants i adolescents, que han de ser gratuïtes i que les administracions han
de promoure i divulgar i a les quals han de donar suport.
A més, es regula de manera específica el deure de comunicació de l’existència de continguts a Internet

que constitueixin una forma de violència o abús sobre els infants o adolescents, siguin o no constitutius
de delicte, mentre que l’àmbit d’Internet i xarxes socials és especialment sensible a aquests efectes.
En tot cas, la Llei garanteix la protecció i seguretat de les persones que compleixin amb el seu deure de
comunicació de situacions de violència, amb l’objectiu d’incentivar el compliment d’aquest deure.
El títol III, que regula la sensibilització, prevenció i detecció precoç, recull al capítol I l’obligació per part
de l’Administració General de l’Estat de disposar d’una estratègia d’erradicació de la violència sobre la
infància i l’adolescència, amb especial incidència en els àmbits familiar, educatiu, sanitari, dels serveis
socials, de les noves tecnologies, de l’esport i l’oci i de les forces i cossos de seguretat.
El capítol II recull els diferents nivells d’actuació, i incideix en la sensibilització, la prevenció i la detecció
precoç. En concret, aprofundeix en la necessitat que les administracions públiques estableixin plans i
programes específics de prevenció de la violència sobre la infància i l’adolescència, identificant grups de
risc i especificant els recursos pressupostaris per portar-los a terme. També s’apunta la necessitat
d’establir mesures de sensibilització, prevenció i detecció precoç davant dels processos de radicalització i
adoctrinament que condueixen a la violència. Quant a detecció precoç, s’incideix en l’adopció de
mesures que garanteixin la comunicació de les situacions de violència que hagin estat detectades.
El capítol III, dedicat a l’àmbit familiar, parteix de la idea de la família, en les seves formes múltiples, com
a unitat bàsica de la societat i el medi natural per al desenvolupament dels infants i adolescents, ha de
ser objectiu prioritari de totes les administracions públiques, atès que és el primer esglaó de la
prevenció de la violència sobre la infància, i ha d’afavorir la cultura del bon tracte, fins i tot des del
moment de la gestació.
Per a això, la Llei reforça els recursos d’assistència, assessorament i atenció a les famílies per evitar els
factors de risc i augmentar els factors de prevenció, la qual cosa exigeix una anàlisi de riscos en les
famílies que permeti definir els objectius i les mesures a aplicar. Tots els progenitors requereixen
suports per desenvolupar adequadament les seves responsabilitats parentals, i una de les seves
5
implicacions és la necessitat de procurar-se aquests suports per exercir adequadament el seu rol. Per
això, abans que els suports amb finalitat reparadora o terapèutica, s’han de prestar els que tinguin una
finalitat preventiva i de promoció del desenvolupament de la família. Totes les polítiques en l’àmbit
familiar han d’adoptar un enfocament positiu de la intervenció familiar per reforçar l’autonomia i la
capacitat de les famílies i desterrar la idea de considerar les famílies més vulnerables com les úniques
que necessiten suports quan no funcionen adequadament.
A la Llei destaca la referència a l’exercici positiu de la responsabilitat parental, com un concepte

integrador que permet reflexionar sobre el paper de la família en la societat actual i al mateix temps
desenvolupar orientacions i recomanacions pràctiques sobre com articular els seus suports des de
l’àmbit de les polítiques públiques de família.
Per això, la Llei estableix mesures destinades a afavorir i adquirir aquestes habilitats, sempre des del
punt de vista de la individualització de les necessitats de cada família i dedicant una atenció especial a la
protecció de l’interès superior de la persona menor d’edat en els casos de ruptura familiar i de violència
de gènere en l’àmbit familiar.
El capítol IV desenvolupa diverses mesures de prevenció i detecció precoç de la violència en els centres
educatius que es consideren imprescindibles si es té en compte que es tracta d’un entorn de
socialització central en la vida dels infants i adolescents. La regulació proposada aprofundeix i completa
el marc establert a l’article 124 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, atès que estableix
juntament amb el pla de convivència que recull l’article esmentat la necessitat de protocols d’actuació
davant d’indicis d’abús i maltractament, assetjament escolar, ciberassetjament, assetjament sexual,
violència de gènere, violència domèstica, suïcidi, autolesió i qualsevol altra forma de violència. Per al
funcionament correcte d’aquests protocols es constitueix un coordinador o coordinadora de benestar i
protecció en tots els centres educatius. També es reflecteix la capacitació necessària de les persones
menors d’edat en matèria de seguretat digital.
El capítol V regula la implicació de l’educació superior i del Consell d’Universitats en la lluita contra la
violència sobre la infància i l’adolescència.
Les mesures contingudes en el capítol VI respecte a l’àmbit sanitari s’orienten des de la necessària
col·laboració de les administracions sanitàries en el si del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de
Salut. En aquest marc, s’estableix el compromís de crear una nova comissió davant la violència en els
infants i adolescents amb el mandat d’elaborar un protocol comú d’actuació sanitària per a l’erradicació
de la violència sobre la infància i l’adolescència. A més, en el marc de l’atenció universal a totes les
persones menors d’edat en situació de violència, es garanteix una atenció a la salut mental integral i
adequada a la seva edat.
El capítol VII reforça l’exercici de les funcions de protecció dels infants i adolescents per part dels
6
funcionaris que desenvolupen la seva activitat professional en els serveis socials. En aquest sentit, se’ls
atribueix la condició d’agents de l’autoritat, per tal de poder desenvolupar eficaçment les seves funcions
en matèria de protecció de persones menors d’edat, a causa de la possibilitat de veure’s exposats a
actes de violència o possibles situacions d’alta conflictivitat, com les relacionades amb la possible
retirada del menor de la seva família en casos de desemparament.
A més, s’estableix la necessitat de dissenyar un pla d’intervenció familiar individualitzat, amb la

participació de la resta d’administracions, judicatura i agents socials implicats, així com un sistema de
seguiment i registre de casos que permeti avaluar l’eficàcia de les diferents mesures posades en marxa.
El capítol VIII regula les actuacions que han de dur a terme i promoure les administracions públiques per
garantir l’ús segur i responsable d’Internet per part dels infants i adolescents, famílies, personal
educador i professionals que treballin amb persones menors d’edat.
El capítol IX, dedicat a l’àmbit de l’esport i l’oci, estableix la necessitat de comptar amb protocols
d’actuació davant la violència en aquest àmbit i estableix determinades obligacions a les entitats que
duen a terme activitats esportives o d’oci amb persones menors d’edat de manera habitual, i entre les
quals destaca l’establiment de la figura del delegat o delegada de protecció.
El capítol X se centra en l’àmbit de les forces i cossos de seguretat i consta de dos articles. El primer
assegura que totes les forces i cossos de seguretat, en tots els seus nivells (estatal, autonòmic, local),
disposin d’unitats especialitzades en la investigació i prevenció, detecció i actuació de situacions de
violència sobre persones menors d’edat i preparades per a una actuació correcta i adequada davant
d’aquests casos, així com que tots els integrants dels cossos policials rebin formació específica per al
tractament d’aquest tipus de situacions.
El segon article estableix quins han de ser els criteris d’actuació policial en casos de violència sobre la
infància i l’adolescència, la qual ha d’estar presidida pel respecte als drets dels infants i adolescents i per
la consideració del seu interès superior. Sense perjudici dels protocols d’actuació a què estan subjectes
els membres de les forces i cossos de seguretat, la Llei recull una relació de criteris d’actuació
obligatoris, la finalitat principal dels quals és aconseguir el bon tracte a l’infant o adolescent víctima de
violència i evitar la victimització secundària.
Entre aquests criteris d’actuació obligatoris, és especialment rellevant l’obligació d’evitar, amb caràcter
general, la presa de declaració a la persona menor d’edat, excepte en els supòsits en què sigui
absolutament necessària. Això és coherent amb la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada
pel Reial decret de 14 de setembre de 1882, per la qual es pauta com a obligatòria la pràctica de prova
preconstituïda per l’òrgan instructor. L’objectiu d’aquesta Llei és que la persona menor d’edat faci una
única narració dels fets, davant el jutjat d’instrucció, sense que sigui necessari que ho faci ni abans ni
després d’aquest moment.
7
El capítol XI regula les competències de l’Administració General de l’Estat a l’exterior en relació amb la
protecció dels interessos dels menors de nacionalitat espanyola que estiguin a l’estranger.
Finalment, el capítol XII recull el paper de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades en la protecció de
dades personals, i garanteix els drets digitals de les persones menors d’edat atès que estableix un canal
accessible i la retirada immediata dels continguts il·lícits.
El títol IV, sobre actuacions en centres de protecció de persones menors d’edat, estableix l’obligatorietat
dels centres de protecció d’aplicar protocols d’actuació, l’eficàcia dels quals s’ha de sotmetre a avaluació,
i que han de recollir les actuacions a seguir per tal de prevenir, detectar precoçment i actuar davant
possibles situacions de violència. Així mateix, s’estableix una atenció reforçada, en el marc dels protocols
esmentats abans, a les actuacions específiques de prevenció, detecció precoç i intervenció en possibles
casos d’abús, explotació sexual i tràfic d’éssers humans que tinguin com a víctimes persones menors
d’edat subjectes a una mesura protectora i que resideixin en centres residencials.
A més, s’estableix la supervisió oportuna per part del Ministeri Fiscal dels centres de protecció de
menors i es preveu la connexió informàtica necessària amb les entitats públiques de protecció a la
infància, així com la comunicació permanent d’aquestes amb el Ministeri Fiscal i, si s’escau, amb
l’autoritat judicial que en va acordar l’ingrés.
El títol V, dedicat a l’organització administrativa, recull al capítol I el compromís per crear un registre
central d’informació sobre la violència contra la infància i l’adolescència, al qual han de remetre
informació les administracions públiques, el Consell General del Poder Judicial i les forces i cossos de
seguretat.
El capítol II, per la seva banda, introdueix una regulació específica en relació amb la certificació negativa
del Registre central de delinqüents sexuals, que passa a denominar-se Registre central de delinqüents
sexuals i de tràfic d’éssers humans, que desenvolupa i amplia la protecció de les persones menors
d’edat a través del perfeccionament del sistema d’exigència del requisit de no haver comès delictes
contra la llibertat o indemnitat sexuals o de tràfic d’éssers humans per desenvolupar activitats que
suposin un contacte habitual amb persones menors d’edat.
S’introdueix una definició sobre què s’ha d’entendre, als efectes de la Llei, per professions, oficis i
activitats que impliquen contacte habitual amb persones menors d’edat, i els limita a aquells que per la
seva pròpia essència comporten un tracte repetit, directe i regular, i no merament ocasional, amb
infants i adolescents; queden en tot cas incloses les activitats o els serveis que s’hi dirigeixin
específicament.
A fi d’ampliar la protecció, s’estén l’obligació d’acreditar el requisit de no haver comès delictes contra la
8
llibertat i indemnitat sexuals a tots els treballadors i treballadores, per compte propi o d’altri, tant del
sector públic com del privat, així com a les persones voluntàries.
A més, s’estableix el sentit negatiu del silenci administratiu en els procediments de cancel·lació
d’antecedents per delictes de naturalesa sexual iniciats a sol·licitud de la persona interessada.
Pel que fa a les disposicions addicionals, s’hi estableix la dotació pressupostària necessària en l’àmbit de
l’Administració de justícia i els serveis socials per lluitar contra la victimització secundària i complir les
noves obligacions encomanades per la Llei, respectivament, el mandat a les administracions públiques,
en l’àmbit de les seves competències, per prioritzar les solucions habitacionals davant els desnonaments
de famílies en què algun dels seus integrants sigui una persona menor d’edat, el seguiment de les dades
d’opinió pública sobre la violència cap a la infància i adolescència, a través de la realització d’enquestes
periòdiques, el compliment de la normativa vigent en matèria de despeses de personal, l’actualització de
les referències al Registre central de delinqüents sexuals i al Registre unificat de maltractament infantil.
Així mateix, la disposició addicional sisena encomana al Govern, en el termini d’un any, establir els
mecanismes necessaris per fer la comprovació automatitzada de l’existència d’antecedents per les
administracions, empreses o altres entitats. Per la seva banda, la disposició addicional setena recull el
compromís per crear una comissió de seguiment encarregada d’analitzar la posada en marxa de la Llei,
les seves repercussions jurídiques i econòmiques i l’avaluació del seu impacte. La disposició addicional
vuitena garanteix als infants en necessitat de protecció internacional l’accés al territori i a un
procediment d’asil independentment de la seva nacionalitat i de la seva forma d’entrada a Espanya, en
els termes que estableix la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de protecció
subsidiària. Finalment, la disposició addicional novena mana al Govern que reguli el règim de Seguretat
Social de les persones acollidores especialitzades de dedicació exclusiva.
Finalment, cal destacar la modificació portada a terme de diferents cossos normatius a través de les
disposicions finals de la Llei.
La disposició final primera està dedicada a la modificació de la Llei d’enjudiciament criminal.
En els apartats primer i segon s’atorga més seguretat jurídica tant a les víctimes com a les persones
perjudicades per un delicte. Així, es modifiquen els articles 109 bis i 110 per reflectir la jurisprudència
actual, que permet que es personin, una vegada hagi transcorregut el termini per formular l’escrit
d’acusació, sempre que s’adhereixin a l’escrit d’acusació formulat pel Ministeri Fiscal o per la resta de les
acusacions que s’han personat. D’aquesta manera, es garanteix el dret a la tutela judicial efectiva de les
víctimes del delicte a la vegada que es respecta el dret de defensa de les persones investigades.
En el tercer apartat es modifica l’article 261 i s’estableix una excepció al règim general de dispensa de
l’obligació de denunciar, atès que determina l’obligació de denunciar del cònjuge i familiars pròxims de
la persona que hagi comès un fet delictiu quan es tracti d’un delicte greu comès contra una persona
9
menor d’edat o amb discapacitat necessitada de protecció especial, adaptant la nostra legislació a les
exigències del Conveni de Lanzarote. Igualment, a l’apartat quatre es modifica l’article 416, de manera
que s’estableixen una sèrie d’excepcions a la dispensa de l’obligació de declarar, amb la finalitat de
protegir en el procés penal les persones menors d’edat o amb discapacitat necessitades de protecció
especial.
Els apartats cinquè a catorzè regulen de manera completa i sistemàtica la prova preconstituïda, i es fixen
els requisits necessaris per a la seva validesa. A més, es modifica la regulació de les mesures cautelars
amb caràcter penal i de naturalesa civil, que es poden adoptar durant el procés penal i que puguin
afectar de qualsevol manera persones menors d’edat o amb discapacitat necessitades de protecció
especial.
En relació amb la prova preconstituïda, és un instrument adequat per evitar la victimització secundària,
particularment eficaç quan les víctimes són persones menors d’edat o persones amb discapacitat
necessitades de protecció especial. Atenent la seva vulnerabilitat especial, se n’estableix l’obligatorietat
quan el testimoni sigui una persona menor de catorze anys o una persona amb discapacitat necessitada
de protecció especial. En aquests supòsits l’autoritat judicial, practicada la prova preconstituïda, només
pot acordar motivadament la seva declaració a l’acte del judici oral, quan, interessada per una de les
parts, es consideri necessari.
Per tant, es converteix en excepcional la declaració en judici dels menors de catorze anys o de les
persones amb discapacitat necessitades de protecció especial, i s’estableix com a norma general la
pràctica de la prova preconstituïda en fase d’instrucció i la seva reproducció a l’acte del judici evitant que
el lapse temporal entre la primera declaració i la data de judici oral afectin la qualitat del relat, així com
la victimització secundària de víctimes especialment vulnerables.
La disposició final segona modifica l’article 92 del Codi civil per reforçar l’interès superior del menor en
els processos de separació, nul·litat i divorci, així com per assegurar que hi hagi les cauteles necessàries
per al compliment dels règims de guarda i custòdia.
Així mateix, es modifica l’article 154 del Codi civil, a fi d’establir amb claredat que la facultat de decidir el
lloc de residència dels fills i filles menors d’edat forma part del contingut de la potestat que, per regla
general, correspon a tots dos progenitors. Això implica que, llevat de suspensió, privació de la potestat o
atribució exclusiva d’aquesta facultat a un dels progenitors, es requereix el consentiment de tots dos o,
si no, autorització judicial per traslladar la persona menor d’edat, independentment de la mesura que
s’hagi adoptat en relació amb la seva guarda o custòdia, com així han fixat ja explícitament algunes
comunitats autònomes. Així, s’aclareixen els possibles dubtes interpretatius amb els conceptes
autònoms de la normativa internacional, concretament, el Reglament 2201/2003 del Consell, de 27 de
novembre de 2003, relatiu a la competència, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en
matèria matrimonial i de responsabilitat parental, pel qual es deroga el Reglament (CE) núm. 1347/2000,
10
i el Conveni relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement, l’execució i la cooperació en

matèria de responsabilitat parental i de mesures de protecció dels infants, fet a la Haia el 19 d’octubre
de 1996, als articles 2, 9 i 3, respectivament, ja que a la normativa internacional la custòdia i la guarda
comprenen el dret de decidir sobre el lloc de residència de la persona menor d’edat, que és un concepte
autònom que no coincideix ni s’ha de confondre amb el contingut del que s’entén per guarda i custòdia
en les nostres lleis internes. Aquest canvi completa la redacció vigent de l’article 158 del Codi civil, que
preveu com a mesures de protecció «les mesures necessàries per evitar la sostracció dels fills menors
per algun dels progenitors o per terceres persones i, en particular, la submissió a autorització judicial
prèvia de qualsevol canvi de domicili del menor».
Es modifica l’article 158 del Codi civil, amb la finalitat que el jutge pugui acordar la suspensió cautelar en
l’exercici de la pàtria potestat i/o l’exercici de la guarda i custòdia, la suspensió cautelar del règim de
visites i comunicacions establert en una resolució judicial o conveni judicialment aprovat i, en general,
les altres disposicions que consideri oportunes, a fi d’apartar el menor d’un perill o d’evitar-li perjudicis
en el seu entorn familiar o davant de terceres persones, amb la garantia de l’audiència de la persona
menor d’edat.
Finalment, es modifica l’article 172.5 del Codi civil, que regula els supòsits de cessació de la tutela i de la
guarda provisional de les entitats públiques de protecció, que amplia de 6 a 12 mesos el termini des que
el menor va abandonar voluntàriament el centre.
La disposició final tercera, corresponent a la modificació de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre,

general penitenciària, estableix programes específics per a les persones internes condemnades per
delictes relacionats amb la violència sobre la infància i adolescència a fi d’evitar la reincidència, així com
el seguiment d’aquestes per a la concessió de permisos i la llibertat condicional.
La disposició final quarta es destina a la modificació de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder
judicial. Mitjançant aquesta modificació es regula la necessitat de formació especialitzada en les carreres
judicial i fiscal, al cos de lletrats i a la resta de personal al servei de l’Administració de justícia, exigida per
tota la normativa internacional, en la mesura que les matèries relatives a la infància i a persones amb
discapacitat es refereixen a col·lectius vulnerables. Així mateix, s’estableix la possibilitat que, en les
unitats administratives, entre les quals es troben els Instituts de Medicina Legal i Ciències Forenses i les
Oficines d’Assistència a les Víctimes, dependents del Ministeri de Justícia, s’incorporin com a funcionaris
altres professionals especialitzats en les diferents àrees d’actuació d’aquestes unitats, i es reforci així el
caràcter multidisciplinari de l’assistència que es prestarà a les víctimes.
La disposició final cinquena modifica la Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat, amb
l’objecte de declarar il·lícita tant la publicitat que inciti a qualsevol forma de violència o discriminació
sobre les persones menors d’edat com aquella que fomenti estereotips de caràcter sexista, racista,
estètic, homofòbic o transfòbic o per raons de discapacitat.
11
La disposició final sisena, relativa a la modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del
Codi penal, incorpora diferents modificacions d’important calat.
Es fa una nova regulació dels delictes d’odi, compresos en els articles 22.4, 314, 511, 512 i 515.4 del Codi
penal. Per a això, l’edat ha estat incorporada com una causa de discriminació, en un vessant dual, ja que
no només és aplicable als infants i adolescents, sinó a un altre col·lectiu sensible que requereix empara,
com són les persones d’edat avançada. Així mateix, dins de l’esperit de protecció que impulsa aquest
text legislatiu, s’ha aprofitat la reforma per incloure l’aporofòbia i l’exclusió social dins d’aquests tipus
penals, que respon a un fenomen social en què en l’actuació delictiva hi ha subjacent el rebuig, l’aversió
o el menyspreu a les persones pobres, que és un motiu expressament esmentat a l’article 21 de la Carta
de drets fonamentals de la Unió Europea.
S’estén el temps de prescripció dels delictes més greus comesos contra les persones menors d’edat, i es
modifica el dia de començament de còmput del termini: el termini de prescripció es compta a partir que
la víctima hagi complert els trenta-cinc anys d’edat. Amb això s’evita l’existència d’espais d’impunitat en
delictes que estadísticament s’ha demostrat que són d’assimilació lenta en les víctimes en el pla
psicològic i, moltes vegades, de detecció tardana.
S’elimina el perdó de la persona ofesa com a causa d’extinció de la responsabilitat criminal, quan la
víctima del delicte sigui una persona menor de divuit anys, i es completa d’aquesta manera la protecció
dels infants i adolescents davant delictes perseguibles a instància de part.
Es configura com a obligatòria la imposició de la pena de privació de la pàtria potestat als penats per
homicidi o per assassinat en dues situacions: quan l’autor i la víctima tinguin en comú un fill o una filla i
quan la víctima sigui fill o filla de l’autor.
S’incrementa l’edat a partir de la qual s’aplica el subtipus agreujat del delicte de lesions de l’article 148.3,
dels dotze als catorze anys, atès que resulta una esfera de protecció més apropiada atenent la
vulnerabilitat que es manifesta en la franja vital assenyalada.
Es modifica la redacció del tipus agreujat d’agressió sexual, del tipus d’abusos i agressions sexuals a
menors de setze anys i dels tipus de prostitució i explotació sexual i corrupció de menors (articles 180,
183, 188 i 189) amb la finalitat d’adequar-ne la redacció a la realitat actual i a les previsions d’aquesta
Llei. A més, es modifica l’article 183 quater, per limitar l’efecte d’extinció de la responsabilitat criminal pel
consentiment lliure del menor de setze anys, únicament als delictes previstos en els articles 183, apartat
1, i 183 bis, paràgraf primer, incís segon, quan l’autor sigui una persona propera a la persona menor per
edat i grau de desenvolupament o maduresa física i psicològica, sempre que els actes no constitueixin
un atemptat contra la llibertat sexual de la persona menor d’edat.
12
Es modifica el tipus penal de sostracció de persones menors d’edat de l’article 225 bis, i es permet que
en puguin ser subjecte actiu tant el progenitor que convisqui habitualment amb la persona menor d’edat
com el progenitor que únicament el tingui en companyia en un règim d’estades.
Finalment, es creen nous tipus delictius per evitar la impunitat de conductes realitzades a través de
mitjans tecnològics i de la comunicació, que produeixen greus riscos per a la vida i la integritat de les
persones menors edat, així com una gran alarma social. Es castiga els qui, a través d’aquests mitjans,
promoguin el suïcidi, l’autolesió o els trastorns alimentaris entre persones menors d’edat, així com la
comissió de delictes de naturalesa sexual contra aquestes. A més, es preveu expressament que les
autoritats judicials retirin aquests continguts de la xarxa per evitar la persistència delictiva.
La disposició final setena modifica la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta, i reconeix
el dret a l’assistència jurídica gratuïta a les persones menors d’edat i les persones amb discapacitat
necessitades de protecció especial quan siguin víctimes de delictes violents greus independentment dels
seus recursos per litigar.
La disposició final vuitena, corresponent a la modificació de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de

protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil,
completa la revisió del sistema de protecció de la infància i l’adolescència portada a terme l’any 2015
amb la descripció dels indicadors de risc per a la valoració de la situació de risc. Així mateix, s’introdueix
un nou article 14 bis per facilitar la labor dels serveis socials en casos d’urgència. Finalment, s’estableix
un sistema de garanties en els sistemes de protecció a la infància, de les quals han de cuidar les entitats
públiques de protecció, en especial respecte d’infants i adolescents en situació de vulnerabilitat, com és
el cas dels infants que arriben sols a Espanya o dels infants i adolescents privats de cura parental.
La reforma operada en l’esmentada Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, es completa amb la

introducció dels articles 20 ter a 20 quinquies a fi de regular les condicions i el procediment aplicable a
les sol·licituds d’acolliment transfronterer de menors procedents d’un Estat membre de la Unió Europea
o d’un Estat part del Conveni de la Haia de 1996. L’Autoritat Central Espanyola ha de garantir el
compliment en aquests casos dels drets de l’infant i assegurar-se que la mesura de protecció que es
pretén executar a Espanya protegeixi el seu interès superior. També es regula el procediment per a la
transmissió de les sol·licituds d’acolliment transfronterer des d’Espanya a un altre Estat membre de la
Unió Europea, d’acord amb els reglaments (CE) núm. 2201/2003 del Consell, de 27 de novembre de
2003, relatiu a la competència, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria
matrimonial i de responsabilitat parental, pel qual es deroga el Reglament (CE) núm. 1347/2000, i (UE)
2019/1111 del Consell, de 25 de juny de 2019, relatiu a la competència, el reconeixement i l’execució de
resolucions en matèria matrimonial i de responsabilitat parental, i sobre la sostracció internacional de
menors, o a un Estat part de l’esmentat Conveni de la Haia de 1996.
D’aquesta manera, es dona compliment no només a les obligacions derivades de convenis
13
internacionals, sinó que s’adequa la nova redacció als últims criteris jurisprudencials tant del Tribunal
Constitucional en la sentència del Ple 64/2019, de 9 de maig de 2019, com del Tribunal Europeu de Drets
Humans en la sentència de l’11 d’octubre de 2016.
La disposició final novena modifica els articles 779 i 780 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament
civil, per fixar un termini màxim de tres mesos, des de la seva iniciació, en els procediments en què se
substanciï l’oposició a les resolucions administratives en matèria de protecció de menors. A més, es
preveu que les persones menors d’edat podran elegir, elles mateixes, els seus defensors, es redueixen
els terminis del procediment, i es preveu la possibilitat que s’adoptin mesures cautelars.
La disposició final desena modifica l’article 1 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures
de protecció integral contra la violència de gènere, per fer constar que la violència de gènere a què es
refereix la Llei esmentada també comprèn la violència que amb l’objectiu de causar perjudici o dany a
les dones s’exerceixi sobre els seus familiars o propparents menors d’edat.
La disposició final onzena modifica l’article 4 de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la
responsabilitat penal dels menors, referit als drets de les víctimes dels delictes comesos per persones
menors d’edat, a fi de configurar nous drets de les víctimes de delictes de violència de gènere quan
l’autor dels fets sigui una persona menor de divuit anys, adaptant el que preveu l’article a l’article 7.3 de
la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte.
La disposició final dotzena modifica el text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social,
aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, i introdueix una nova infracció en l’ordre social
pel fet de donar ocupació a persones amb antecedents de naturalesa sexual en activitats relacionades
amb persones menors d’edat.
La disposició final tretzena, per la qual es modifica la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora
de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica,
estableix que els registres relatius a l’atenció de les persones menors d’edat víctimes de violència han de
constar en la història clínica. Això ha de permetre fer un millor seguiment dels casos, així com estimar la
magnitud d’aquest problema de salut pública i facilitar-ne la vigilància.
La disposició final catorzena modifica la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professions
sanitàries, en relació amb l’expedició dels títols d’especialista en Ciències de la Salut.
La disposició final quinzena modifica la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària, amb la
finalitat d’assegurar el dret de l’infant i adolescent a ser escoltat en els expedients del seu interès,
salvaguardant el seu dret de defensa, a expressar-se lliurement i garantint la seva intimitat.
La disposició final setzena modifica la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol, per la qual es modifica la Llei
14
orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, per actualitzar la denominació de l’especialitat en
Medicina Legal i Forense.
La disposició final dissetena mana al Govern que, en el termini de sis mesos des de l’aprovació d’aquesta
Llei, procedeixi a la creació del Consell Estatal de Participació de la Infància i de l’Adolescència.
La disposició final divuitena estableix el títol competencial, i indica que aquesta Llei es dicta a l’empara
del que preveu l’article 149.1, 1a, 2a, 5a, 6a, 7a, 8a, 16a, 18a, 27a, 29a i 30a de la Constitució espanyola.
La disposició final dinovena estableix el caràcter ordinari de determinades disposicions.
La disposició final vintena preveu un mandat al Govern per a l’elaboració de dos projectes de llei amb la
finalitat d’establir l’especialització de la jurisdicció penal i civil, així com del Ministeri Fiscal. Igualment,
s’estableix que les administracions competents han de regular en el mateix termini la composició i el
funcionament dels equips tècnics que prestin assistència especialitzada als òrgans judicials especialitzats
en infància i adolescència per a la consecució de la millora en la resposta judicial, des d’un enfocament
multidisciplinari, i la protecció igualitària, adequada i uniforme dels drets de la infància i de les persones
amb discapacitat.
La disposició final vint-i-unena regula l’autorització al Consell de Ministres i als titulars de Drets Socials i
Agenda 2030, Justícia i Interior a dictar totes les normes que siguin necessàries per al seu desplegament,
amb especial referència al règim aplicable a les mesures de contenció i seguretat en els centres de
protecció i reforma de menors.
Les disposicions finals vint-i-dosena i vint-i-tresena regulen la necessària adaptació de la normativa

incompatible amb el que aquesta preveu i la incorporació del dret de la Unió Europea, respectivament.
La disposició final vint-i-quatrena mana al Govern, en el termini de dotze mesos des de l’aprovació
d’aquesta Llei, que procedeixi desplegar normativament el procediment per determinar l’edat dels
menors.
Finalment, la disposició final vint-i-cinquena regula l’entrada en vigor d’aquesta Llei.
III
Durant la tramitació de la Llei s’ha obtingut l’informe del Consell Econòmic i Social, el Consell Fiscal,
l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, el Consell Nacional de la Discapacitat, el Consell Estatal
d’Organitzacions no Governamentals d’Acció Social i la Comissió per al Diàleg Civil amb la Plataforma del
Tercer Sector. Així mateix, s’han consultat les comunitats autònomes, així com les entitats locals a través
de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Finalment, la Llei ha rebut l’informe pel Consell
15
Territorial de Serveis Socials i Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, així com per la seva
Comissió Delegada, i pel Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i el seu Comitè Consultiu.
Aquesta Llei és coherent amb els principis de bona regulació que estableix l’article 129 de la Llei
39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques. Del que
s’exposa en els paràgrafs anteriors es posa de manifest el compliment dels principis de necessitat i
eficàcia, atès que mitjançant aquesta Llei es dona resposta a la necessitat de comptar amb un marc
normatiu que reguli un sistema de protecció integral i uniforme en tot el territori de l’Estat davant la
vulneració de drets que significa la violència sobre la infància i l’adolescència, davant la fragmentació del
model actual, i es garanteix d’aquesta manera una protecció més gran de les persones menors d’edat.
Així mateix, la Llei és concorde amb el principi de proporcionalitat, atès que conté la regulació
imprescindible per a la consecució dels objectius prèviament esmentats, i igualment s’ajusta al principi
de seguretat jurídica, mentre que la Llei és coherent amb l’ordenament jurídic nacional, i internacional, i
compleix el que estableix l’article 19 de la Convenció sobre els drets de l’infant, que assenyala l’obligació
dels estats part de protegir els infants i adolescents contra qualsevol forma de maltractament i amb les
recomanacions fetes pel Comitè dels Drets de l’Infant a Espanya el 2010 i 2018. Quant al principi de
transparència, durant la tramitació de la norma s’ha fet el tràmit de consulta pública prèvia, així com el
tràmit d’informació pública de conformitat amb el que preveu l’article 26, apartats 2 i 6, de la Llei
50/1997, de 27 de novembre, del Govern. Finalment, respecte al principi d’eficiència, si bé suposa un
augment de les càrregues administratives, aquestes són les mínimes imprescindibles per a la consecució
dels objectius de la Llei i en cap cas innecessàries.
Com s’esmenta, la reforma completa la incorporació al dret espanyol dels articles 3, apartats 2 a 4, 6 i 9,
lletres a, b i g de la Directiva 2011/93/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de
2011, relativa a la lluita contra els abusos sexuals i l’explotació sexual dels menors i la pornografia
infantil i per la qual se substitueix la Decisió marc 2004/68/JAI del Consell.
Títol preliminar
Disposicions generals
Article 1
Objecte
1. La Llei té per objecte garantir els drets fonamentals dels infants i adolescents a la seva integritat física,
psíquica, psicològica i moral davant de qualsevol forma de violència, assegurant el lliure
desenvolupament de la seva personalitat i establint mesures de protecció integral, que incloguin la
sensibilització, la prevenció, la detecció precoç, la protecció i la reparació del dany en tots els àmbits en
què es desenvolupa la seva vida.
2. Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per violència qualsevol acció, omissió o tracte negligent que priva les
persones menors d’edat dels seus drets i benestar, que amenaça o interfereix el seu ordenat
16
desenvolupament físic, psíquic o social, independentment de la seva forma i mitjà de comissió, inclosa la
realitzada a través de les tecnologies de la informació i la comunicació, especialment la violència digital.
En qualsevol cas, s’entén per violència el maltractament físic, psicològic o emocional, els càstigs físics,
humiliants o denigrants, el descuit o tracte negligent, les amenaces, injúries i calúmnies, l’explotació,
incloent-hi la violència sexual, la corrupció, la pornografia infantil, la prostitució, l’assetjament escolar,
l’assetjament sexual, el ciberassetjament, la violència de gènere, la mutilació genital, el tràfic d’éssers
humans amb qualsevol fi, el matrimoni forçat, el matrimoni infantil, l’accés no sol·licitat a pornografia,
l’extorsió sexual, la difusió pública de dades privades així com la presència de qualsevol comportament
violent en el seu àmbit familiar.
3. S’entén per bon tracte als efectes d’aquesta Llei aquell que, respectant els drets fonamentals dels
infants i adolescents, promou activament els principis de respecte mutu, dignitat de l’ésser humà,
convivència democràtica, solució pacífica de conflictes, dret a igual protecció de la Llei, igualtat
d’oportunitats i prohibició de discriminació dels infants i adolescents.
Article 2
Àmbit d'aplicació
1. Aquesta Llei és aplicable a les persones menors d’edat que estiguin en territori espanyol,
independentment de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa de residència, i als menors
de nacionalitat espanyola a l’exterior en els termes que estableix l’article 51.
2. Les obligacions que estableix aquesta Llei són exigibles a totes les persones físiques o jurídiques,
públiques o privades, que actuïn o estiguin en territori espanyol. A aquest efecte, s’entén que una
persona jurídica està en territori espanyol quan tingui el domicili social, la seu d’adreça efectiva, una
sucursal, una delegació o un establiment de qualsevol naturalesa en territori espanyol.
Article 3
Finalitats
Les disposicions d’aquesta Llei persegueixen els fins següents:
a) Garantir la implementació de mesures de sensibilització per al rebuig i l’eliminació de qualsevol tipus

de violència sobre la infància i l’adolescència, dotant els poders públics, els infants i adolescents i les
famílies, d’instruments eficaços en tots els àmbits, de les xarxes socials i Internet, especialment en el
familiar, l’educatiu, el sanitari, dels serveis socials, de l’àmbit judicial, de les noves tecnologies, de l’esport
i l’oci, de l’Administració de justícia i de les forces i cossos de seguretat.
b) Establir mesures de prevenció efectives davant la violència sobre la infància i l’adolescència,

mitjançant una informació adequada als infants i adolescents, l’especialització i la millora de la pràctica
17
professional en els diferents àmbits d’intervenció, l’acompanyament de les famílies, dotant-les d’eines de
parentalitat positiva, i el reforç de la participació de les persones menors d’edat.
c) Impulsar la detecció precoç de la violència sobre la infància i l’adolescència mitjançant la formació

interdisciplinària, inicial i contínua dels i les professionals que tenen contacte habitual amb els infants i
adolescents.
d) Reforçar els coneixements i les habilitats dels infants i adolescents perquè siguin part activa en la
promoció del bon tracte i puguin reconèixer la violència i reaccionar davant d’aquesta.
e) Reforçar l’exercici del dret dels infants i adolescents a ser sentits, escoltats i que les seves opinions
siguin tingudes en compte degudament en contextos de violència contra ells, assegurant-ne la protecció
i evitant-ne la victimització secundària.
f) Enfortir el marc civil, penal i processal per assegurar la tutela judicial efectiva dels infants i adolescents
víctimes de violència.
g) Enfortir el marc administratiu per garantir una millor tutela administrativa dels infants i adolescents
víctimes de violència.
h) Garantir la reparació i restauració dels drets de les víctimes menors d’edat.
i) Garantir l’atenció especial als infants i adolescents que estiguin en situació de vulnerabilitat especial.
j) Garantir l’erradicació i la protecció davant de qualsevol tipus de discriminació i la superació dels

estereotips de caràcter sexista, racista, homofòbic, bifòbic, transfòbic o per raons estètiques, de
discapacitat, de malaltia, d’aporofòbia o exclusió social o per qualsevol altra circumstància o condició
personal, familiar, social o cultural.
k) Garantir una actuació coordinada i col·laboració constant entre les diferents administracions
públiques i els i les professionals dels diferents sectors implicats en la sensibilització, prevenció, detecció
precoç, protecció i reparació.
l) Abordar i erradicar, des d’una visió global, les causes estructurals que provoquen que la violència
contra la infància tingui cabuda en la nostra societat.
m) Establir els protocols, mecanismes i qualsevol altra mesura necessària per a la creació d’entorns
segurs, de bon tracte i inclusius per a tota la infància en tots els àmbits desenvolupats en aquesta Llei en
què la persona menor d’edat desenvolupa la seva vida. S’entén com a entorn segur el que respecti els
drets de la infància i promogui un ambient protector físic, psicològic i social, inclòs l’entorn digital.
18
n) Protegir la imatge del menor des del seu naixement fins a després de la seva mort.
Article 4
Criteris generals
1. Són aplicables els principis i criteris generals d’interpretació de l’interès superior del menor, que recull
l’article 2 de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació
parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil, així com els següents:
a) Prohibició de qualsevol forma de violència sobre els infants i adolescents.
b) Prioritat de les actuacions de caràcter preventiu.
c) Promoció del bon tracte a l’infant i adolescent com a element central de totes les actuacions.
d) Promoure la integralitat de les actuacions, des de la coordinació i cooperació interadministrativa i

intraadministrativa, així com de la cooperació internacional.
e) Protecció dels infants i adolescents davant la victimització secundària.
f) Especialització i capacitació dels i les professionals que tenen contacte habitual amb els infants i
adolescents per a la detecció precoç de possibles situacions de violència.
g) Reforçar l’autonomia i capacitació de les persones menors d’edat per a la detecció precoç i adequada
reacció davant possibles situacions de violència exercida sobre ells o sobre tercers.
h) Individualització de les mesures tenint en compte les necessitats específiques de cada infant o
adolescent víctima de violència.
i) Incorporació de la perspectiva de gènere en el disseny i la implementació de qualsevol mesura

relacionada amb la violència sobre la infància i l’adolescència.
j) Incorporació de l’enfocament transversal de la discapacitat al disseny i implementació de qualsevol

mesura relacionada amb la violència sobre la infància i l’adolescència.
k) Promoció de la igualtat de tracte d’infants mitjançant la coeducació i el foment de l’ensenyament en

equitat, i la desconstrucció dels rols i estereotips de gènere.
l) Avaluació i determinació formal de l’interès superior del menor en totes les decisions que afectin una
19
persona menor d’edat.
m) Assegurar la supervivència i el ple desenvolupament de les persones menors d’edat.
n) Assegurar l’exercici del dret a la participació dels infants i adolescents en qualsevol presa de decisions
que els afecti.
ñ) Accessibilitat universal, com a mesura imprescindible, per fer efectius els mandats d’aquesta Llei a
tots els infants i adolescents, sense excepcions.
2. Adoptar totes les mesures necessàries per promoure la recuperació física, psíquica, psicològica i
emocional i la inclusió social dels infants i adolescents víctimes de violència, així com la seva inclusió
social.
3. Les persones menors d’edat que hagin comès actes de violència han de rebre suport especialitzat,
especialment educatiu, orientat a la promoció del bon tracte i la prevenció de conductes violentes amb
la finalitat d’evitar la reincidència.
Article 5
Formació
1. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències respectives, han de promoure i
garantir una formació especialitzada, inicial i contínua en matèria de drets fonamentals de la infància i
l’adolescència als i les professionals que tinguin un contacte habitual amb les persones menors d’edat.
Aquesta formació ha de comprendre com a mínim:
a) L’educació en la prevenció i detecció precoç de qualsevol forma de violència a què es refereix aquesta
Llei.
b) Les actuacions a portar a terme una vegada que s’han detectat indicis de violència.
c) La formació específica en seguretat i ús segur i responsable d’Internet, incloent-hi qüestions relatives

a l’ús intensiu i la generació de trastorns conductuals.
d) El bon tracte als infants i adolescents.
e) La identificació dels factors de risc i d’una exposició i vulnerabilitat més grans davant la violència.
f) Els mecanismes per evitar la victimització secundària.
g) L’impacte dels rols i estereotips de gènere en la violència que pateixen els infants i adolescents.
20
2. A més del que disposa l’apartat anterior, les administracions públiques, en l’àmbit de les seves
competències, han de garantir que el personal docent i educador rep formació específica en matèria
d’educació inclusiva.
3. Els col·legis d’advocats i procuradors han de facilitar als seus membres l’accés a formació específica
sobre els aspectes materials i processals de la violència sobre la infància i l’adolescència, tant des de la
perspectiva del dret intern com del dret de la Unió Europea i dret internacional, així com a programes de
formació contínua en matèria de lluita contra la violència sobre la infància i l’adolescència.
4. El disseny de les actuacions formatives a què es refereix aquest article han de tenir especialment en
compte la perspectiva de gènere, així com les necessitats específiques de les persones menors d’edat
amb discapacitat, amb un origen racial, ètnic o nacional divers, en situació de desavantatge econòmic,
persones menors d’edat pertanyents al col·lectiu LGTBI o amb qualsevol altra opció o orientació sexual
i/o identitat de gènere i persones menors d’edat no acompanyades.
Article 6
Col·laboració i cooperació entre les administracions públiques
1. Les diferents administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències respectives, han de
col·laborar entre si, en els termes que estableix l’article 141 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim
jurídic del sector públic, per tal d’aconseguir una actuació eficaç en els àmbits de la prevenció, detecció
precoç, protecció i reparació davant de la violència sobre els infants i adolescents.
2. Les administracions públiques han de promoure la col·laboració institucional en l’àmbit nacional i

internacional mitjançant accions d’intercanvi d’informació, coneixements, experiències i bones
pràctiques.
3. Per garantir la cooperació necessària entre totes les administracions públiques, els assumptes
relacionats amb l’aplicació d’aquesta Llei s’han d’abordar en el si de la Conferència Sectorial d’Infància i
Adolescència.
Article 7
Conferència Sectorial d’Infància i Adolescència
1. La Conferència Sectorial d’Infància i Adolescència és l’òrgan de cooperació entre les administracions

públiques en matèria de protecció i desenvolupament de la infància i l’adolescència.
2. Les funcions d’aquesta Conferència s’han d’adreçar a aconseguir els objectius següents:
a) La coherència i complementarietat de les activitats que duguin a terme les administracions públiques
21
en l’àmbit de la protecció i el desenvolupament dels drets de la infància i l’adolescència, i especialment

en la lluita davant la violència sobre aquests col·lectius.
b) El màxim grau d’eficàcia i eficiència en la identificació, formulació i execució de les polítiques, els
programes i els projectes impulsats per les diferents administracions públiques en aplicació del que
preveu aquesta Llei.
c) La participació de les administracions públiques en la formació i avaluació de l’Estratègia d’erradicació

de la violència sobre la infància i l’adolescència.
3. La Conferència Sectorial ha d’aprovar el seu reglament d’organització i funcionament intern d’acord

amb el que estableix l’article 147.3 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, i s’ha de garantir la presència i la
intervenció de les comunitats autònomes, entitats locals i de l’Alt Comissionat per a la Lluita contra la
Pobresa Infantil.
Article 8
Col·laboració publicoprivada
1. Les administracions públiques han de promoure la col·laboració publicoprivada amb la finalitat de

facilitar la prevenció, detecció precoç i intervenció en les situacions de violència sobre la infància i
l’adolescència, fomentant la subscripció de convenis amb els mitjans de comunicació, els agents socials,
els col·legis professionals, les confessions religioses, i altres entitats privades que desenvolupin la seva
activitat en contacte habitual amb infants i adolescents o en el seu àmbit material de relació.
2. Així mateix, les administracions públiques competents han d’adoptar les mesures necessàries amb la
finalitat d’assegurar el desenvolupament adequat de les accions de col·laboració amb el sector de les
noves tecnologies que preveu el capítol VIII del títol III.
En especial, s’ha de fomentar la col·laboració de les empreses de tecnologies de la informació i

comunicació, les Agències de Protecció de Dades de les diferents administracions públiques, les forces i
cossos de seguretat i l’Administració de justícia amb la finalitat de detectar i retirar, tan aviat com sigui
possible, els continguts il·legals a les xarxes que suposin una forma de violència sobre els infants i
adolescents.
3. Les administracions públiques han de fomentar l’intercanvi d’informació, els coneixements, les
experiències i les bones pràctiques amb la societat civil relacionades amb la protecció de les persones
menors d’edat a Internet, sota un enfocament multidisciplinari i inclusiu.
4. En els casos de violència sobre la infància, la col·laboració entre les administracions públiques i els
mitjans de comunicació ha de posar especial èmfasi en el respecte a l’honor, a la intimitat i a la pròpia
imatge de la víctima i els seus familiars, fins i tot en cas de mort del menor. En aquesta situació, la
22
difusió de qualsevol tipus d’imatge ha de comptar amb l’autorització expressa d’hereus o progenitors.
Títol I
Drets dels infants i adolescents davant la violència
Article 9
Garantia dels drets dels infants i adolescents víctimes de violència
1. Es garanteix a tots els infants i adolescents víctimes de violència els drets reconeguts en aquesta Llei.
2. Les administracions públiques han de posar a disposició dels infants i adolescents víctimes de
violència, així com dels seus representants legals, els mitjans necessaris per garantir l’exercici efectiu
dels drets previstos en aquesta Llei, tenint en consideració les circumstàncies personals, familiars i
socials dels que puguin tenir més dificultat per accedir-hi. En tot cas, s’han de tenir en consideració les
necessitats de les persones menors d’edat amb discapacitat, o que estiguin en situació d’especial
vulnerabilitat.
3. Els infants i adolescents tenen dret que la seva orientació sexual i identitat de gènere, sentida o
expressada, sigui respectada en tots els entorns de vida, així com a rebre el suport i assistència
necessaris quan siguin víctimes de discriminació o violència per aquests motius.
4. Amb la finalitat de garantir l’exercici adequat dels drets que preveu aquesta Llei, els infants i
adolescents víctimes de violència disposen de l’assistència i el suport de les Oficines d’Assistència a les
Víctimes, que actuen com a mecanisme de coordinació de la resta de recursos i serveis de protecció de
les persones menors d’edat.
A aquests efectes, el Ministeri de Justícia i les comunitats autònomes amb competències transferides
han de promoure l’adopció de convenis amb altres administracions públiques i amb les entitats del
tercer sector, per a la coordinació eficaç de l’ajuda a les víctimes.
Article 10
Dret d’informació i assessorament
1. Les administracions públiques han de proporcionar als infants i adolescents víctimes de violència
d’acord amb la seva situació personal i grau de maduresa, i, si s’escau, als seus representants legals, i a
la persona de la seva confiança designada per aquest mateix, informació sobre les mesures previstes en
aquesta Llei que els siguin directament aplicables, així com sobre els mecanismes o canals d’informació
o denúncia existents.
2. Els infants i adolescents víctimes de violència s’han de derivar a l’Oficina d’Assistència a les Víctimes
corresponent, on reben la informació, l’assessorament i el suport que sigui necessari en cada cas, de
conformitat amb el que preveu la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte.
23
3. La informació i l’assessorament a què es refereixen els apartats anteriors s’ha de proporcionar en un

llenguatge clar i comprensible, en un idioma que puguin entendre, i mitjançant formats accessibles en
termes sensorials i cognitius i adaptats a les circumstàncies personals dels seus destinataris, garantint-
ne l’accés universal. Quan es tracti de territoris amb llengües cooficials, l’infant o adolescent pot rebre la
informació esmentada en la llengua cooficial que esculli.
Article 11
Dret de les víctimes a ser escoltades
1. Els poders públics han de garantir que els infants i adolescents siguin sentits i escoltats amb totes les
garanties i sense límit d’edat, assegurant, en qualsevol cas, que aquest procés sigui universalment
accessible en tots els procediments administratius, judicials o d’una altra índole relacionats amb
l’acreditació de la violència i la reparació de les víctimes. El dret a ser sentits dels infants i adolescents
només es pot restringir, de manera motivada, quan sigui contrari al seu interès superior.
2. S’ha d’assegurar la preparació i l’especialització adequades de professionals, metodologies i espais per

garantir que l’obtenció del testimoni de les víctimes menors d’edat es faci amb rigor, tacte i respecte.
S’ha de prestar especial atenció a la formació professional, les metodologies i l’adaptació de l’entorn per
a l’escolta a les víctimes de poca edat.
3. Els poders públics han de prendre les mesures necessàries per impedir que plantejaments teòrics o
criteris sense aval científic que presumeixin interferència o manipulació adulta, com l’anomenada
síndrome d’alienació parental, puguin ser tinguts en compte.
Article 12
Dret a l’atenció integral
1. Els poders públics han de proporcionar als infants i adolescents víctimes de violència una atenció
integral, que ha de comprendre mesures de protecció, suport, acollida i recuperació.
2. Entre altres aspectes, l’atenció integral, en nom de l’interès superior de la persona menor, ha de
comprendre especialment mesures de:
a) Informació i acompanyament psicosocial, social i educatiu a les víctimes.
b) Seguiment de les denúncies o reclamacions.
c) Atenció terapèutica de caràcter sanitari, psiquiàtric i psicològic per a la víctima i, si s’escau, la unitat
familiar.
24
d) Suport formatiu, especialment en matèria d’igualtat, solidaritat i diversitat.
e) Informació i suport a les famílies i, si és necessari i la seva necessitat està objectivament fundada,
seguiment psicosocial, social i educatiu de la unitat familiar.
f) Facilitació d’accés a xarxes i serveis públics.
g) Suport a l’educació i inserció laboral.
h) Acompanyament i assessorament en els procediments judicials en què hagi d’intervenir, si és

necessari.
i) Totes aquestes mesures han de tenir un enfocament inclusiu i accessible perquè puguin atendre tots
els infants i adolescents sense excepció.
3. Les administracions públiques han d’adoptar les mesures de coordinació necessàries entre tots els
agents implicats amb l’objectiu d’evitar la victimització secundària dels infants i adolescents amb els
quals, en cada cas, hagin d’intervenir.
4. Les administracions públiques han de procurar que l’atenció a les persones menors víctimes de
violència es faci en espais que comptin amb un entorn amigable adaptat a l’infant o adolescent.
5. Les administracions sanitàries, educatives i els serveis socials competents han de garantir de manera
universal i amb caràcter integral l’atenció precoç des del naixement fins als sis anys d’edat de qualsevol
infant amb alteracions o trastorns en el desenvolupament o risc de patir-los en l’àmbit de cobertura de
la Llei, així com el suport al desenvolupament infantil.
Article 13
Legitimació per a la defensa de drets i interessos en els procediments judicials que portin causa d’una situació
de violència
1. Els infants i adolescents víctimes de violència estan legitimats per defensar els seus drets i interessos
en tots els procediments judicials que portin causa d’una situació de violència.
Aquesta defensa s’ha de fer, amb caràcter general, a través dels seus representants legals en els termes
de l’article 162 del Codi civil. També es pot fer a través del defensor judicial designat pel jutjat o tribunal,
d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal, en els supòsits previstos a l’article 26.2 de la Llei 4/2015, de 27
d’abril.
En el cas dels infants o adolescents sota la guarda i/o tutela d’una entitat pública de protecció que
denuncien aquesta o el personal al seu servei per haver exercit violència contra ells, s’entén, en
25
qualsevol cas, que existeix un conflicte d’interessos entre l’infant i el seu tutor o guardador.
2. Incoat un procediment penal com a conseqüència d’una situació de violència sobre un infant o
adolescent, el lletrat de l’Administració de justícia ha de derivar la persona menor d’edat víctima de
violència a l’Oficina d’Atenció a la Víctima competent, quan això sigui necessari atenent la gravetat del
delicte, la vulnerabilitat de la víctima o, en els casos en què la víctima ho sol·liciti, en compliment del que
disposa l’article 10 de la Llei 4/2015, de 27 d’abril.
Article 14
Dret a l’assistència jurídica gratuïta
1. Les persones menors d’edat víctimes de violència tenen dret a la defensa i representació gratuïtes per
un advocat i procurador de conformitat amb el que disposa la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència
jurídica gratuïta.
2. Els col·legis d’advocats, quan exigeixin per a l’exercici del torn d’ofici cursos d’especialització, han
d’assegurar una formació específica en matèria dels drets de la infància i l’adolescència, amb especial
atenció a la Convenció sobre els drets de l’Infant i les seves observacions generals, i han de rebre, en
qualsevol cas, formació especialitzada en matèria de violència sobre la infància i adolescència.
3. Igualment, els col·legis d’advocats han d’adoptar les mesures necessàries per a la designació urgent de
lletrat o lletrada d’ofici en els procediments que se segueixin per violència contra menors d’edat i per
assegurar la seva presència i assistència immediates a les víctimes.
4. Els col·legis de procuradors han d’adoptar les mesures necessàries per a la designació urgent de
procurador o procuradora en els procediments que se segueixin per violència contra menors d’edat
quan la víctima es vulgui personar com a acusació particular.
5. L’advocat o advocada designat per a la víctima també ha de tenir l’habilitació legal per a la
representació processal d’aquella fins a la designació del procurador o procuradora, mentre la víctima
no s’hagi personat com a acusació d’acord amb el que disposa l’apartat següent. Fins a llavors, l’advocat
o l’advocada ha de complir el deure d’assenyalament de domicili als efectes de notificacions i trasllats de
documents.
6. Les persones menors d’edat víctimes de violència es poden personar com a acusació particular en
qualsevol moment del procediment si bé això no permet retrotreure ni reiterar les actuacions ja
practicades abans de la seva personació, ni pot suposar una minva del dret de defensa de l’acusat.
Títol II
Deure de comunicació de situacions de violència
26
Article 15
Deure de comunicació de la ciutadania
Qualsevol persona que adverteixi indicis d’una situació de violència exercida sobre una persona menor
d’edat està obligada a comunicar-ho de manera immediata a l’autoritat competent i, si els fets poguessin
ser constitutius de delicte, a les forces i cossos de seguretat, al Ministeri Fiscal o a l’autoritat judicial,
sense perjudici de prestar l’atenció immediata que la víctima requereixi.
Article 16
Deure de comunicació qualificat
1. El deure de comunicació previst a l’article anterior és especialment exigible a les persones que per raó
del seu càrrec, professió, ofici o activitat, tinguin encomanada l’assistència, la cura, l’ensenyament o la
protecció d’infants o adolescents i, en l’exercici d’aquestes, hagin tingut coneixement d’una situació de
violència exercida sobre aquests.
En qualsevol cas, es consideren inclosos en aquest supòsit el personal qualificat dels centres sanitaris,
dels centres escolars, dels centres d’esport i oci, dels centres de protecció a la infància i de
responsabilitat penal de menors, centres d’acollida d’asil i atenció humanitària dels establiments en què
resideixin habitualment o temporalment persones menors d’edat i dels serveis socials.
2. Quan les persones a les quals es refereix l’apartat anterior tinguin coneixement o adverteixin indicis
de l’existència d’una possible situació de violència d’una persona menor d’edat, ho han de comunicar de
manera immediata als serveis socials competents.
A més, quan d’aquesta violència pugui resultar que la salut o la seguretat de l’infant o adolescent es trobi
amenaçada, ho han de comunicar de manera immediata a les forces i cossos de seguretat i/o al
Ministeri Fiscal.
3. Quan les persones a què es refereix l’apartat 1 adverteixin una possible infracció de la normativa
sobre protecció de dades personals d’una persona menor d’edat, ho han de comunicar de manera
immediata a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.
4. En qualsevol cas, les persones a què es refereix l’apartat 1 han de prestar a la víctima l’atenció
immediata que requereixi, facilitar tota la informació de què disposin, així com prestar la seva màxima
col·laboració a les autoritats competents.
A aquests efectes, les administracions públiques competents han d’establir mecanismes adequats per a
la comunicació de sospita de casos de persones menors d’edat víctimes de violència.
Article 17
Comunicació de situacions de violència per part d’infants i adolescents
27
1. Els infants i adolescents que siguin víctimes de violència o presenciïn alguna situació de violència
sobre una altra persona menor d’edat, ho poden comunicar, personalment, o a través dels seus
representants legals, als serveis socials, a les forces i cossos de seguretat, al Ministeri Fiscal o a l’autoritat
judicial i, si s’escau, a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.
2. Les administracions públiques han d’establir mecanismes de comunicació segurs, confidencials,

eficaços, adaptats i accessibles, en un llenguatge que puguin comprendre, per als infants i adolescents,
que poden estar acompanyats d’una persona de la seva confiança que ells mateixos designin.
3. Les administracions públiques han de garantir l’existència i el suport als mitjans electrònics de
comunicació, com ara línies telefòniques gratuïtes d’ajuda a infants i adolescents, així com el seu
coneixement per part de la societat civil, com a eina essencial a disposició de totes les persones per a la
prevenció i detecció precoç de situacions de violència sobre els infants i adolescents.
Article 18
Deures d’informació dels centres educatius i establiments residencials
1. Tots els centres educatius a l’inici de cada curs escolar, així com tots els establiments en què
habitualment resideixin persones menors d’edat, en el moment del seu ingrés, han de facilitar als
infants i adolescents tota la informació, que, en qualsevol cas, ha d’estar disponible en formats
accessibles, referent als procediments de comunicació de situacions de violència regulats per les
administracions públiques i aplicats al centre o establiment, així com de les persones responsables en
aquest àmbit. Igualment, han de facilitar des del primer moment informació sobre els mitjans
electrònics de comunicació, com ara les línies telefòniques d’ajuda als infants i adolescents.
2. Aquests centres i establiments han de mantenir permanentment actualitzada aquesta informació en

un lloc visible i accessible, han d’adoptar les mesures necessàries per assegurar que els infants i
adolescents la puguin consultar lliurement en qualsevol moment, i han de permetre i facilitar l’accés a
aquests procediments de comunicació i a les línies d’ajuda existents.
Article 19
Deure de comunicació de continguts il·lícits a Internet
1. Qualsevol persona, física o jurídica, que adverteixi l’existència de continguts disponibles a Internet que
constitueixin una forma de violència contra qualsevol infant o adolescent està obligada a comunicar-ho
a l’autoritat competent i, si els fets poden ser constitutius de delicte, a les forces i cossos de seguretat, al
Ministeri Fiscal o a l’autoritat judicial.
2. Les administracions públiques han de garantir la disponibilitat de canals accessibles i segurs de

denúncia de l’existència d’aquests continguts. Aquests canals poden ser gestionats per línies de
denúncia nacionals homologades per xarxes internacionals, sempre en col·laboració amb les forces i
28
cossos de seguretat.
Article 20
Protecció i seguretat
1. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han d’establir els mecanismes
oportuns per garantir la confidencialitat, protecció i seguretat de les persones que hagin assabentat les
autoritats de situacions de violència sobre infants i adolescents.
2. Els centres educatius i d’oci i temps lliure, així com els establiments en què habitualment resideixin
persones menors d’edat, han d’adoptar totes les mesures necessàries per garantir la protecció i
seguretat dels infants i adolescents que comuniquin una situació de violència.
3. L’autoritat judicial, d’ofici o a instància de part, pot acordar les mesures de protecció previstes en la
normativa específica aplicable en matèria de protecció a testimonis, quan ho consideri necessari atenent
el risc o perill que derivi de la formulació de denúncia d’acord amb els articles anteriors.
Títol III
Sensibilització, prevenció i detecció precoç
Capítol I
Estratègia per a l’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència
Article 21
Estratègia d’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència
1. L’Administració General de l’Estat, en col·laboració amb les comunitats autònomes, les ciutats de
Ceuta i Melilla, i les entitats locals ha d’elaborar una Estratègia nacional, de caràcter plurianual, amb
l’objectiu d’erradicar la violència sobre la infància i l’adolescència, amb especial incidència en els àmbits
familiar, educatiu, sanitari, dels serveis socials, de les noves tecnologies, de l’esport i l’oci i de les forces i
cossos de seguretat. Aquesta Estratègia l’ha d’aprovar el Govern a proposta de la Conferència Sectorial
d’Infància i Adolescència i s’ha d’acompanyar d’una memòria econòmica en la qual els centres
competents han d’identificar les aplicacions pressupostàries amb càrrec a les quals s’ha de finançar.
Aquesta Estratègia s’ha d’elaborar de conformitat amb l’Estratègia Nacional d’Infància i Adolescència, i ha
de comptar amb la participació de l’Observatori de la Infància, les entitats del tercer sector, la societat
civil, i, de manera molt especial, amb els infants i adolescents.
El seu impuls correspon al departament ministerial que tingui atribuïdes les competències en polítiques
d’infància.
En l’elaboració de l’Estratègia s’ha de comptar amb la participació d’infants i adolescents a través del
Consell Estatal de Participació de la Infància i de l’Adolescència.
29
2. Anualment, l’òrgan al qual correspongui l’impuls de l’Estratègia ha d’elaborar un informe d’avaluació

sobre el grau de compliment i l’eficàcia de l’Estratègia d’erradicació de la violència sobre la infància i
l’adolescència. Aquest informe, que ha de ser elevat al Consell de Ministres, s’ha de fer en col·laboració
amb els Ministeris de Justícia, Interior, Sanitat, Educació i Formació Professional i l’Alt Comissionat per a
la Lluita contra la Pobresa Infantil.
Els resultats de l’informe anual d’avaluació, que ha de contenir les dades estadístiques disponibles sobre
violència cap a la infància i l’adolescència, s’han de fer públics per a coneixement general, i s’han de tenir
en compte per a l’elaboració de les polítiques públiques corresponents.
Capítol II
Nivells d’actuació
Article 22
De la sensibilització
1. Les administracions públiques han de promoure, en l’àmbit de les seves competències, campanyes i
accions concretes d’informació avaluables i basades en l’evidència, destinades a conscienciar la societat
sobre el dret dels infants i adolescents a rebre un bon tracte. Aquestes campanyes han d’incloure
mesures contra les conductes, els discursos i els actes que afavoreixen la violència sobre la infància i
l’adolescència en els seves diferents manifestacions, inclosa la discriminació, la criminalització i l’odi,
amb l’objectiu de promoure el canvi d’actituds en el context social.
Així mateix, les administracions públiques han d’impulsar campanyes específiques de sensibilització per
promoure un ús segur i responsable d’Internet, des d’un enfocament d’aprofitament de les oportunitats
i el seu ús en positiu, incorporant la perspectiva i les opinions dels mateixos infants i adolescents.
2. Aquestes campanyes s’han de fer de manera accessible, diferenciant per trams d’edat, de manera que
se’n garanteixi l’accés a totes les persones menors d’edat i especialment a aquelles que per raó de la
seva discapacitat necessitin suports específics.
Article 23
De la prevenció
1. Les administracions públiques competents han d’establir plans i programes de prevenció per
erradicar la violència sobre la infància i l’adolescència.
Aquests plans i programes han de comprendre mesures específiques en els àmbits familiar, educatiu,
sanitari, dels serveis socials, de les noves tecnologies, de l’esport i l’oci i de les forces i cossos de
seguretat, en el marc de l’estratègia d’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència, i han
de ser avaluats en els termes que estableixin les administracions públiques competents.
30
2. Els plans i programes de prevenció per erradicar la violència sobre la infància i l’adolescència han
d’identificar, d’acord amb els factors de risc, els infants i adolescents en situació d’especial vulnerabilitat,
així com els grups específics d’alt risc, amb l’objectiu de prioritzar les mesures i els recursos destinats a
aquests col·lectius.
3. En tot cas, tenen la consideració d’actuacions en matèria de prevenció les següents:
a) Les dirigides a promoure el bon tracte en tots els àmbits de la vida dels infants i adolescents, així com
totes les orientades a la formació en parentalitat positiva.
b) Les dirigides a detectar, reduir o evitar les situacions que provoquen els processos d’exclusió o
inadaptació social, que dificulten el benestar i ple desenvolupament dels infants i adolescents.
c) Les que tenen per objecte mitigar o compensar els factors que afavoreixen el deteriorament de
l’entorn familiar i social de les persones menors d’edat.
d) Les que persegueixen reduir o eliminar les situacions de desprotecció degudes a qualsevol forma de
violència sobre la infància i l’adolescència.
e) Les que promoguin la informació dirigida als infants i adolescents, la participació infantil i juvenil, així
com la implicació de les persones menors d’edat en els processos mateixos de sensibilització i prevenció.
f) Les que fomentin la conciliació familiar i laboral, així com la corresponsabilitat parental.
g) Les enfocades a fomentar tant en les persones adultes com en les menors d’edat el coneixement dels
principis i les disposicions de la Convenció sobre els drets de l’infant.
h) Les dirigides a conscienciar la societat de totes les barreres que situen els infants i adolescents en
situacions de desavantatge social i risc de patir violència, així com les dirigides a reduir o eliminar
aquestes barreres.
i) Les destinades a fomentar la seguretat en tots els àmbits de la infància i l’adolescència.
j) Les dirigides a fomentar les relacions igualitàries entre els infants, en les quals s’identifiquin les
diferents formes de violència contra nenes, adolescents i dones.
k) Les dirigides a formar de manera contínua i especialitzada els professionals que intervenen
habitualment amb infants i adolescents, en qüestions relacionades amb l’atenció a la infància i
l’adolescència, amb particular atenció als col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat.
31
l) Les encaminades a evitar que infants i adolescents abandonin els estudis per assumir compromisos
laborals i familiars, no concordes amb la seva edat, amb especial atenció al matrimoni infantil, que
afecta les nenes per raó de sexe.
m) Qualsevol altra que es reculli en relació amb els diferents àmbits d’actuació regulats en aquesta Llei.
4. Les actuacions de prevenció contra la violència en infants i adolescents tenen una consideració
prioritària. Amb aquesta finalitat, els pressupostos generals de l’Estat s’han d’acompanyar de
documentació associada a l’informe d’impacte en la infància, en l’adolescència i en la família en la qual
els diferents centres gestors del pressupost han d’individualitzar les partides pressupostàries
consignades per portar-les a terme.
Article 24
Prevenció de la radicalització en els infants i adolescents
Les administracions públiques competents han d’adoptar les mesures de sensibilització, prevenció i
detecció precoç necessàries per protegir les persones menors d’edat davant dels processos en els quals
prevalgui l’aprenentatge de models de conductes violentes o de conductes delictives que condueixen a
la violència en qualsevol àmbit en què es manifestin, així com per al seu tractament i assistència en els
casos en què aquesta s’arribi a produir. En tot cas, s’ha de proporcionar un tractament preventiu que
incorpori les dimensions de gènere i d’edat.
Article 25
De la detecció precoç
1. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de desenvolupar anualment
programes de formació inicial i contínua destinada als professionals l’activitat dels quals requereixi estar
en contacte habitual amb infants i adolescents amb l’objectiu de detectar precoçment la violència
exercida contra aquests i que aquesta violència pugui ser comunicada d’acord amb el que preveuen els
articles 15 i 16.
2. En els casos en què s’hagi detectat precoçment alguna situació de violència sobre una persona menor
d’edat, aquesta situació ha de ser immediatament comunicada pel o la professional que l’hagi detectat
als progenitors, o qui exerceixi funcions de tutela, guarda o acolliment, llevat que hi hagi indicis que
aquesta violència hagi estat exercida per aquests.
3. Les administracions públiques competents han de promoure la capacitació de persones menors

d’edat perquè comptin amb eines per detectar situacions de violència.
Capítol III
De l’àmbit familiar
32
Article 26
Prevenció en l’àmbit familiar
1. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències respectives, han de proporcionar
a les famílies en les seves múltiples formes, i a les persones que convisquin habitualment amb infants i
adolescents, per crear un entorn segur, el suport necessari per prevenir des de la primera infància
factors de risc i enfortir els factors de protecció, així com donar suport a la labor educativa i protectora
dels progenitors, o dels qui exerceixin funcions de tutela, guarda o acolliment, perquè puguin
desenvolupar adequadament el seu rol parental o tutelar.
2. Amb aquesta finalitat, dins dels plans i programes de prevenció previstos a l’article 23, les
administracions públiques competents han d’incloure, com a mínim, una anàlisi de la situació de la
família en el territori de la seva competència, que permeti identificar les seves necessitats i fixar els
objectius i les mesures a aplicar.
3. Les mesures a què es refereix l’apartat anterior han d’estar enfocades a:
a) Promoure el bon tracte, la corresponsabilitat i l’exercici de la parentalitat positiva. Als efectes

d’aquesta Llei, s’entén per parentalitat positiva el comportament dels progenitors, o dels qui exerceixin
funcions de tutela, guarda o acolliment, fonamentat en l’interès superior de l’infant o adolescent i
orientat al fet que la persona menor d’edat creixi en un entorn afectiu i sense violència que inclogui el
dret a expressar la seva opinió, a participar i ser tingut en compte en tots els assumptes que l’afectin,
l’educació en drets i obligacions, afavoreixi el desenvolupament de les seves capacitats, ofereixi
reconeixement i orientació, i permeti el seu ple desenvolupament en tots els ordres.
En cap cas les actuacions per promoure la parentalitat positiva s’han d’utilitzar amb altres objectius en
cas de conflicte entre progenitors, separacions o divorcis, ni per a la imposició de la custòdia compartida
no acordada. Tampoc s’ha de relacionar amb situacions sense aval científic, com la síndrome d’alienació
parental.
b) Promoure l’educació i el desenvolupament d’estratègies bàsiques i fonamentals per a l’adquisició de

valors i competències emocionals, tant en els progenitors, o en els qui exerceixin funcions de tutela,
guarda o acolliment, com en els infants d’acord amb el grau de maduresa d’aquests. En particular, s’ha
de promoure la corresponsabilitat i el rebuig de la violència contra les dones i nenes, l’educació amb
enfocament inclusiu i el desenvolupament d’estratègies durant la primera infància destinades a
l’adquisició d’habilitats per a una criança que permeti establir llaç afectiu fort, recíproc i segur amb els
seus progenitors, o amb qui exerceixi funcions de tutela, guarda o acolliment.
c) Promoure l’atenció a les dones durant el període de gestació i facilitar el bon tracte prenatal. Aquesta
atenció ha d’incidir en la identificació de les circumstàncies que puguin influir negativament en la
33
gestació i en el benestar de la dona, així com en el desenvolupament d’estratègies per a la detecció

precoç de situacions de risc durant l’embaràs i de preparació i suport.
d) Proporcionar un entorn obstètric i perinatal segur per a la mare i el nounat i incorporar els protocols,
amb evidència científica demostrada, per a la detecció de malalties o alteracions genètiques, destinats al
diagnòstic precoç i, si s’escau, al tractament i l’atenció sanitària precoces del nounat o la nounada.
e) Desenvolupar programes de formació a adults i a infants i adolescents en habilitats per a la negociació

i resolució de conflictes intrafamiliars.
f) Adoptar programes dirigits a la promoció de formes positives d’aprenentatge, així com a erradicar el
càstig amb violència física o psicològica en l’àmbit familiar.
g) Crear els serveis necessaris d’informació i suport professional als infants i adolescents a fi que tinguin
la capacitat necessària per detectar precoçment i rebutjar qualsevol forma de violència, amb especial
atenció als problemes de les nenes i adolescents que per gènere i edat siguin víctimes de qualsevol tipus
de discriminació directa o indirecta.
h) Proporcionar l’orientació, la formació i els suports que requereixin les famílies dels infants i
adolescents amb discapacitat, a fi de permetre una atenció adequada d’aquests en el seu entorn
familiar, alhora que se’n fomenta el grau d’autonomia, la participació activa en la família i la inclusió
social en la comunitat.
i) Desenvolupar programes de formació i sensibilització a adults i a infants i adolescents, encaminats a

evitar la promoció intrafamiliar del matrimoni infantil, l’abandonament dels estudis i l’assumpció de
compromisos laborals i familiars no concordes amb l’edat.
Article 27
Actuacions específiques en l’àmbit familiar
1. Les administracions públiques han d’impulsar mesures de política familiar encaminades a donar
suport als aspectes qualitatius de la parentalitat positiva en progenitors o els qui exerceixin funcions de
tutela, guarda o acolliment. En particular, les destinades a prevenir la pobresa i les causes d’exclusió
social, així com la conciliació de la vida familiar i laboral en el marc del diàleg social, a través d’horaris i
condicions de treball que permetin atendre adequadament les responsabilitats derivades de la criança, i
l’exercici igualitari d’aquestes responsabilitats per homes i dones.
Les mesures esmentades s’han d’individualitzar en funció de les diferents necessitats de suport específic
que presenti cada unitat familiar, amb especial atenció a les famílies amb infants o adolescents amb
discapacitat, o en situació d’especial vulnerabilitat. I les dirigides a prevenir la separació de l’entorn
familiar.
34
2. Les administracions públiques han d’elaborar i/o difondre materials formatius, en format i llenguatge
accessibles en termes sensorials i cognitius, dirigits a l’exercici positiu de les responsabilitats parentals o
tutelars. Aquests materials han de contenir formació en matèria de drets i deures dels infants i
adolescents, i han d’incloure continguts específics referits a combatre rols i estereotips de gènere que
situen les nenes en pla de desigualtat, continguts sobre la diversitat sexual i de gènere, com a mesura de
prevenció de conductes discriminatòries i violentes cap als infants i adolescents.
Article 28
Situació de ruptura familiar
Les administracions públiques han de prestar especial atenció a la protecció de l’interès superior dels
infants i adolescents en els casos de ruptura familiar, i han d’adoptar, en l’àmbit de les seves
competències, mesures especialment dirigides a les famílies en aquesta situació amb fills i/o filles
menors d’edat, a fi de garantir que la ruptura dels progenitors no impliqui conseqüències perjudicials
per al seu benestar i ple desenvolupament.
Entre d’altres, s’han d’adoptar les mesures següents:
a) Impuls dels serveis de suport a les famílies, els punts de trobada familiar i altres recursos o serveis
especialitzats de titularitat pública que permetin una atenció i protecció a la infància i adolescència
adequades davant de la violència.
b) Impuls dels gabinets psicosocials dels jutjats així com de serveis de mediació i conciliació, amb ple
respecte a l’autonomia dels progenitors i dels infants i adolescents implicats.
Article 29
Situació de violència de gènere en l’àmbit familiar
1. Les administracions públiques han de prestar especial atenció a la protecció de l’interès superior dels
infants i adolescents que conviuen en entorns familiars marcats per la violència de gènere, i han de
garantir la detecció d’aquests casos i la seva resposta específica, que garanteixi la plena protecció dels
seus drets.
2. Les actuacions de les administracions públiques s’han de produir d’una manera integral, i han de
preveure conjuntament la recuperació de la persona menor d’edat i de la mare, totes dues víctimes de la
violència de gènere. Concretament, s’ha de garantir el suport necessari perquè els infants i adolescents,
amb vista a la seva protecció, atenció especialitzada i recuperació, romanguin amb la dona, excepte si
això és contrari al seu interès superior.
Per a això, els serveis socials i de protecció de la infància i adolescència han d’assegurar:
35
a) La detecció i la resposta específica a les situacions de violència de gènere.
b) La derivació i la coordinació amb els serveis d’atenció especialitzada a menors d’edat víctimes de
violència de gènere.
Així mateix, s’han de seguir les pautes d’actuació establertes en els protocols que tenen els diferents
organismes sanitaris, policials, educatius, judicials i d’igualtat en matèria de violència de gènere.
Capítol IV
De l’àmbit educatiu
Article 30
Principis
El sistema educatiu s’ha de regir pel respecte mutu de tots els membres de la comunitat educativa i ha
de fomentar una educació accessible, igualitària, inclusiva i de qualitat que permeti el desenvolupament
ple dels infants i adolescents i la seva participació en una escola segura i lliure de violència, en la qual es
garanteixi el respecte, la igualtat i la promoció de tots els seus drets fonamentals i llibertats públiques,
utilitzant mètodes pacífics de comunicació, negociació i resolució de conflictes.
Els infants i adolescents en totes les etapes educatives i independentment de la titularitat del centre han
de rebre, de manera transversal, una educació que inclogui la seva participació, el respecte als altres, a
la seva dignitat i els seus drets, especialment dels menors que pateixin especial vulnerabilitat per la seva
condició de discapacitat o d’algun trastorn del neurodesenvolupament, la igualtat de gènere, la diversitat
familiar, l’adquisició d’habilitats per a l’elecció d’estils de vida saludables, incloent-hi l’educació
alimentària i nutricional, i una educació afectivosexual, adaptada al seu nivell maduratiu i, si s’escau,
discapacitat, orientada a l’aprenentatge de la prevenció i evitació de qualsevol forma de violència i
discriminació, amb la finalitat d’ajudar-los a reconèixer-la i reaccionar-hi.
Article 31
De l’organització educativa
1. Tots els centres educatius han d’elaborar un pla de convivència, de conformitat amb l’article 124 de la
Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, entre les activitats del qual s’ha d’incloure l’adquisició
d’habilitats, sensibilització i formació de la comunitat educativa, promoció del bon tracte i resolució
pacífica de conflictes pel personal del centre, l’alumnat i la comunitat educativa sobre la resolució
pacífica de conflictes.
2. Així mateix, aquest pla ha de recollir els codis de conducta consensuats entre el professorat que
exerceix funcions de tutor/a, els equips docents i l’alumnat davant situacions d’assetjament escolar o
davant de qualsevol altra situació que afecti la convivència al centre educatiu, independentment de si
aquestes es produeixen en el mateix centre educatiu o si es produeixen, o continuen, a través de les
36
tecnologies de la informació i de la comunicació.
El claustre del professorat i el consell escolar tenen entre les seves competències l’impuls de l’adopció i
el seguiment de mesures educatives que fomentin el reconeixement i la protecció dels drets de les
persones menors d’edat davant qualsevol forma de violència.
3. Les administracions educatives han de vetllar pel compliment i l’aplicació dels principis recollits en
aquest capítol. Així mateix, han d’establir les pautes i mesures necessàries per a l’establiment dels
centres com a entorns segurs i han de supervisar que tots els centres, independentment de la seva
titularitat, apliquin els protocols preceptius d’actuació en casos de violència.
Article 32
Supervisió de la contractació dels centres educatius
Les administracions educatives i les persones que ocupin la direcció i titularitat de tots els centres
educatius han de supervisar la seguretat en la contractació de personal i han de controlar l’aportació
dels certificats obligatoris, com són els que recull el capítol II del títol V, tant del personal docent com del
personal auxiliar, contracte de servei, o altres professionals que treballin o col·laborin habitualment al
centre escolar de manera retribuïda o no.
Article 33
Formació en matèria de drets, seguretat i responsabilitat digital
Les administracions públiques han de garantir la plena inserció de l’alumnat en la societat digital i
l’aprenentatge d’un ús dels mitjans digitals que sigui segur i respectuós amb la dignitat humana, els
valors constitucionals, els drets fonamentals i, particularment amb el respecte i la garantia de la intimitat
personal i familiar i la protecció de dades personals, d’acord amb el que preveu l’article 83 de la Llei
orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.
Específicament, les administracions públiques han de promoure dins de totes les etapes formatives l’ús
adequat d’Internet.
Article 34
Protocols d’actuació
1. Les administracions educatives han de regular els protocols d’actuació contra l’abús i el
maltractament, l’assetjament escolar, ciberassetjament, assetjament sexual, violència de gènere,
violència domèstica, suïcidi i autolesió, així com qualsevol altra manifestació de violència compresa en
l’àmbit d’aplicació d’aquesta Llei. Per a la redacció d’aquests protocols s’ha de comptar amb la
participació d’infants i adolescents, altres administracions públiques, institucions i professionals dels
diferents sectors implicats en la prevenció, detecció precoç, protecció i reparació de la violència sobre
infants i adolescents.
37
Aquests protocols han de ser aplicats en tots els centres educatius, independentment de la seva
titularitat i avaluar-se periòdicament amb la finalitat de valorar-ne l’eficàcia. S’han d’iniciar quan el
personal docent o educador dels centres educatius, pares o mares de l’alumnat o qualsevol membre de
la comunitat educativa, detectin indicis de violència o per la mera comunicació dels fets per part dels
infants o adolescents.
2. Entre altres aspectes, els protocols han de determinar les actuacions a desenvolupar, els sistemes de
comunicació i la coordinació dels i les professionals responsables de cada actuació. Aquesta coordinació
també s’ha d’establir amb els àmbits sanitari, de les forces i cossos de seguretat de l’Estat i judicial.
Així mateix, han de preveure actuacions específiques quan l’assetjament tingui com a motivació la
discapacitat, problemes greus del neurodesenvolupament, problemes de salut mental, l’edat, prejudicis
racistes o per lloc d’origen, l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere. De la mateixa manera,
aquests protocols han de preveure actuacions específiques quan l’assetjament es porti a terme a través
de les noves tecnologies o dispositius mòbils i s’hagi menyscabat la intimitat, la reputació o el dret a la
protecció de dades personals de les persones menors d’edat.
3. Les persones que ocupin la direcció o titularitat dels centres educatius s’han de responsabilitzar que la
comunitat educativa estigui informada dels protocols d’actuació existents així com de l’execució i el
seguiment de les actuacions que s’hi preveuen.
4. S’han de portar a terme actuacions de difusió dels protocols elaborats i formació especialitzada dels
professionals que hi intervinguin, a fi que disposin de la formació adequada per detectar situacions
d’aquesta naturalesa.
Article 35
Coordinador o coordinadora de benestar i protecció
1. Tots els centres educatius on cursin estudis persones menors d’edat, independentment de la seva
titularitat, han de tenir un coordinador o coordinadora de benestar i protecció de l’alumnat, que actuï
sota la supervisió de la persona que ocupi la direcció o titularitat del centre.
2. Les administracions educatives competents han de determinar els requisits i les funcions que ha
d’exercir el coordinador o coordinadora de benestar i protecció. Així mateix, han de determinar si
aquestes funcions les ha de dur a terme personal ja existent al centre escolar o nou personal.
Les funcions encomanades al coordinador o coordinadora de benestar i protecció han de ser almenys
les següents:
a) Promoure plans de formació sobre prevenció, detecció precoç i protecció dels infants i adolescents,
38
dirigits tant al personal que treballa en els centres com a l’alumnat. S’han de prioritzar els plans de
formació dirigits al personal del centre que exerceixen de tutors, així com els dirigits a l’alumnat
destinats a l’adquisició per aquests d’habilitats per detectar i respondre a situacions de violència.
Així mateix, en coordinació amb les associacions de mares i pares d’alumnes, ha de promoure aquesta
formació entre els progenitors, i els qui exerceixin funcions de tutela, guarda o acolliment.
b) Coordinar, d’acord amb els protocols que aprovin les administracions educatives, els casos que
requereixin la intervenció per part dels serveis socials competents, i han d’informar les autoritats
corresponents, si es valora necessari, i sense perjudici del deure de comunicació en els casos legalment
previstos.
c) Identificar-se davant els i les alumnes, davant el personal del centre educatiu i, en general, davant la
comunitat educativa, com a referent principal per a les comunicacions relacionades amb possibles casos
de violència en el mateix centre o en el seu entorn.
d) Promoure mesures que assegurin el màxim benestar per als infants i adolescents, així com la cultura
del bon tracte a aquests.
e) Fomentar entre el personal del centre i l’alumnat la utilització de mètodes alternatius de resolució
pacífica de conflictes.
f) Informar el personal del centre sobre els protocols en matèria de prevenció i protecció de qualsevol
forma de violència existents en la seva localitat o comunitat autònoma.
g) Fomentar el respecte als i les alumnes amb discapacitat o qualsevol altra circumstància d’especial
vulnerabilitat o diversitat.
h) Coordinar amb la direcció del centre educatiu el pla de convivència a què es refereix l’article 31.
i) Promoure, en les situacions que suposin un risc per a la seguretat de les persones menors d’edat, la
comunicació immediata per part del centre educatiu a les forces i cossos de seguretat de l’Estat.
j) Promoure, en les situacions que puguin implicar un tractament il·lícit de dades de caràcter personal de
les persones menors d’edat, la comunicació immediata per part del centre educatiu a les agències de
protecció de dades.
k) Fomentar que al centre educatiu es porta a terme una alimentació saludable i nutritiva que permeti
als infants i adolescents, en especial als més vulnerables, portar una dieta equilibrada.
39
3. El coordinador o coordinadora de benestar i protecció ha d’actuar, en tot cas, amb respecte al que
estableix la normativa vigent en matèria de protecció de dades.
Capítol V
De l’educació superior
Article 36
Implicació de l’educació superior en l’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència
1. Els centres d’educació superior han de promoure en tots els àmbits acadèmics la formació, docència i
recerca en drets de la infància i adolescència en general i en la lluita contra la violència exercida sobre
aquests en particular.
2. En concret, els cicles formatius de grau superior, de grau i postgrau i els programes d’especialització
de les professions sanitàries, de l’àmbit social, de l’àmbit educatiu, de periodisme i ciències de la
informació, del dret, i de les altres titulacions conduents a l’exercici de professions en contacte habitual
amb persones menors d’edat, han de promoure la incorporació en els seus plans d’estudis de continguts
específics dirigits a la prevenció, detecció precoç i intervenció dels casos de violència sobre la infància i
l’adolescència tenint en compte la perspectiva de gènere.
Article 37
Actuacions del Consell d’Universitats en la lluita contra la violència sobre la infància i l’adolescència
Entre les activitats i publicacions anuals del Consell d’Universitats s’ha de promoure la inclusió al món
acadèmic de l’estudi i la recerca dels drets de la infància i l’adolescència en general i de la violència sobre
aquests en particular, i més específicament en els estudis orientats a l’exercici de professions que
impliquin el contacte habitual amb persones menors d’edat.
Capítol VI
De l'àmbit sanitari
Article 38
Actuacions en l’àmbit sanitari
1. Les administracions sanitàries, en el si del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, han
de promoure i impulsar actuacions per a la promoció del bon tracte a la infància i l’adolescència, així
com per a la prevenció i detecció precoç de la violència sobre els infants i adolescents, i dels seus factors
de risc, en el marc del protocol comú d’actuació sanitària que preveu l’article 39.2.
2. Sense perjudici del que disposa l’apartat anterior, les administracions sanitàries competents han de
promoure l’elaboració de protocols específics d’actuació en l’àmbit de les seves competències, que
facilitin la promoció del bon tracte, la identificació de factors de risc i la prevenció i detecció precoç de la
violència sobre infants i adolescents, així com les mesures a adoptar per a l’assistència i recuperació
40
adequades de les víctimes, i que han de tenir en compte les especificitats de les actuacions a
desenvolupar quan la víctima de violència sigui una persona amb discapacitat, problemes greus del
neurodesenvolupament, problemes de salut mental o en la qual concorri qualsevol altra situació
d’especial vulnerabilitat. S’ha de promoure, així mateix, la coordinació amb tots els agents implicats.
3. Les administracions sanitàries competents han de facilitar l’accés dels infants i adolescents a la
informació, als serveis de tractament i recuperació, i han de garantir l’atenció universal i accessible a tots
aquells que es trobin en les situacions de desprotecció, risc i violència a les quals es refereix aquesta
Llei. Especialment, s’ha de garantir una atenció a la salut mental integral reparadora i adequada a la seva
edat.
Article 39
Comissió davant la violència en els infants i adolescents
1. D’acord amb el que preveu l’article 74 de la Llei 16/2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del
Sistema Nacional de Salut, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut ha d’acordar en el
termini d’un any a comptar de l’entrada en vigor d’aquesta Llei la creació d’una comissió davant la
violència en els infants i adolescents. Aquesta comissió ha de comptar amb experts dels Instituts de
Medicina Legal i Ciències Forenses designats pel Ministeri de Justícia, juntament amb experts de les
professions sanitàries implicades en la prevenció, valoració i tractament de les víctimes de violència
contra els infants i adolescents.
2. La comissió davant la violència en els infants i adolescents ha de donar suport i orientar la planificació
de les mesures amb incidència sanitària que preveu la Llei, i ha d’elaborar en el termini de sis mesos des
de la seva constitució un protocol comú d’actuació sanitària, que avaluï i proposi les mesures
necessàries per a l’aplicació correcta de la Llei i qualssevol altres mesures que es considerin necessàries
perquè el sector sanitari contribueixi a l’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència.
Aquest protocol ha d’establir els procediments de comunicació de les sospites o evidències de casos de
violència sobre la infància i l’adolescència als serveis socials corresponents, així com la col·laboració amb
el jutjat de guàrdia, les forces i cossos de seguretat, l’entitat pública de protecció a la infància i el
Ministeri Fiscal. Per a la redacció d’aquest protocol s’ha de procurar comptar amb la participació d’altres
administracions públiques, institucions i professionals dels diferents sectors implicats en la prevenció,
detecció precoç, protecció i reparació de la violència sobre la infància i l’adolescència.
3. Així mateix, aquesta comissió ha d’emetre un informe anual, que ha d’incloure les dades disponibles
sobre l’atenció sanitària de les persones menors d’edat víctimes de violència, desagregades per sexe i
edat, així com informació sobre la implementació de les mesures amb incidència sanitària previstes a la
Llei. Aquest informe s’ha de remetre al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i a
l’Observatori Estatal de la Infància, i els seus resultats s’han d’incloure a l’informe anual d’avaluació de
l’Estratègia d’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència que preveu l’article 21.2.
41
Article 40
Actuacions dels centres i serveis sanitaris davant possibles situacions de violència
1. Tots els centres i serveis sanitaris en què es presti assistència sanitària a una persona menor d’edat
com a conseqüència de qualsevol tipus de violència han d’aplicar el protocol comú d’actuació sanitària
previst a l’article 39.2, inclòs a l’alta hospitalària.
2. Els registres relatius a l’atenció de les persones menors d’edat víctimes de violència queden
incorporats en la seva història clínica i la seva protecció s’ha d’atenir al que disposa l’article 16.3
d’aquesta Llei.
Capítol VII
De l’àmbit dels serveis socials
Article 41
Actuacions per part dels serveis socials
1. El personal funcionari que desenvolupi la seva activitat professional en els serveis socials, en l’exercici
de les seves funcions relatives a la protecció dels infants i adolescents té la condició d’agent de l’autoritat
i pot sol·licitar en el seu àmbit geogràfic corresponent la col·laboració de les forces i cossos de seguretat,
dels serveis sanitaris i de qualsevol servei públic que sigui necessari per a la seva intervenció.
2. Amb la finalitat de respondre de manera adequada a les situacions d’urgència que es puguin
presentar i mentre no es pugui derivar el cas a l’Entitat Pública de Protecció a la Infància, cada comunitat
autònoma ha de determinar el procediment perquè els funcionaris que desenvolupen la seva activitat
professional en els serveis socials d’atenció primària puguin adoptar les mesures oportunes de
coordinació per garantir la millor protecció de les persones menors d’edat víctimes de violència.
Sense perjudici d’això i del deure de comunicació qualificat previst a l’article 16, quan els serveis socials
d’atenció primària tinguin coneixement d’un cas de violència en el qual la persona menor d’edat estigui a
més en situació de desprotecció, ho han de comunicar immediatament a l’Entitat Pública de Protecció a
la Infància.
3. Quan la gravetat ho requereixi, els i les professionals dels serveis socials o les forces i cossos de
seguretat poden acompanyar la persona menor d’edat a un centre sanitari perquè rebi l’atenció que
necessiti, i n’han d’informar els progenitors o qui exerceixi funcions de tutela, guarda o acolliment, llevat
que se sospiti que aquesta violència hagi estat exercida per aquests, cas en què se n’ha d’assabentar el
Ministeri Fiscal.
Article 42
Dels equips d’intervenció
42
1. Les administracions públiques competents han de dotar els serveis socials d’atenció primària i
especialitzada de professionals i equips d’intervenció familiar i amb la infància i l’adolescència,
especialment entrenats en la detecció precoç, valoració i intervenció davant la violència exercida sobre
les persones menors d’edat.
2. Els equips d’intervenció dels serveis socials que treballin en l’àmbit de la violència sobre les persones
menors d’edat han d’estar constituïts, preferentment, per professionals de l’educació social, de la
psicologia i del treball social, i quan sigui necessari de l’advocacia, especialitzats en casos de violència
sobre la infància i l’adolescència.
Article 43
Pla d’intervenció
1. En tots els casos en què hi hagi risc o sospita de violència sobre els infants o adolescents, els serveis
socials d’atenció primària han d’establir, de manera coordinada amb l’entitat pública de protecció a la
infància, les vies per donar suport a la família en l’exercici positiu de les seves funcions parentals de
protecció. En cas necessari, els serveis socials han de dissenyar i portar a terme un pla d’intervenció
familiar individualitzat de manera coordinada i amb la participació de la resta d’àmbits implicats.
2. La valoració per part dels serveis socials d’atenció primària dels casos de violència sobre la infància i
l’adolescència s’ha de fer, sempre que sigui possible, de manera interdisciplinària i coordinada amb
l’entitat pública de protecció a la infància i amb els equips i professionals dels àmbits de la salut,
l’educació, la judicatura, o la seguretat existents en el territori que puguin aportar informació sobre la
situació de la persona menor d’edat i el seu entorn familiar i social.
En les situacions que es considerin d’especial gravetat per la tipologia de l’acte violent, especialment en
els casos de delictes de naturalesa sexual, es requereix la intervenció d’un professional especialitzat des
de la comunicació o detecció del cas.
3. Correspon als serveis socials d’atenció primària recollir la informació sobre els possibles casos de
violència, i concretar, amb la participació dels i les professionals corresponents, l’anàlisi interdisciplinari
del cas, obtenint sempre que sigui necessari, el suport o la intervenció de l’entitat pública de protecció a
la infància, així com, si s’escau, dels serveis d’atenció a dones víctimes de violència de gènere de la
comunitat autònoma corresponent. Les actuacions desenvolupades pels serveis socials d’atenció
primària en el marc del pla d’intervenció sobre casos de risc o sospita de maltractament infantil s’han de
notificar als serveis socials especialitzats de protecció de menors.
4. Els poders públics han de garantir als infants i adolescents víctimes de delictes violents i, en tot cas, de
delictes de naturalesa sexual, de tràfic o de violència de gènere una atenció integral per a la seva
recuperació a través de serveis especialitzats.
43
Article 44
Seguiment i registre dels casos de violència sobre les persones menors d’edat
1. Els serveis socials d’atenció primària han d’establir, de conformitat amb el procediment que es reguli
en cada comunitat autònoma, un sistema de seguiment i registre dels casos de violència sobre la
infància i l’adolescència en què constin les notificacions i comunicacions rebudes, els casos confirmats i
les diferents mesures posades en marxa en relació amb la intervenció dels esmentats serveis socials.
2. La informació estadística de casos de violència sobre la infància i l’adolescència procedent dels serveis
socials d’atenció primària, juntament amb la procedent de l’entitat pública de protecció a la infància, s’ha
d’incorporar, amb la desagregació establerta, en el Registre unificat de maltractament infantil a què es
refereix l’article 22 ter de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, i que passa a denominar-se Registre
unificat de serveis socials sobre violència contra la infància (d’ara endavant RUSSVI).
Capítol VIII
De les noves tecnologies
Article 45
Ús segur i responsable d’Internet
1. Les administracions públiques han de dur a terme campanyes d’educació, sensibilització i difusió
dirigides als infants i adolescents, famílies, educadors i altres professionals que treballin habitualment
amb persones menors d’edat sobre l’ús segur i responsable d’Internet i les tecnologies de la informació i
la comunicació, així com sobre els riscos derivats d’un ús inadequat que puguin generar fenòmens de
violència sexual contra els infants i adolescents com el ciberassetjament escolar, la ciberseducció de
menors (grooming), la ciberviolència de gènere o el sèxting, així com l’accés i el consum de pornografia
entre la població menor d’edat.
Així mateix, han de fomentar mesures d’acompanyament a les famílies, i han de reforçar i donar suport
al rol dels progenitors a través del desenvolupament de competències i habilitats que afavoreixin el
compliment de les seves obligacions legals i, en particular, les que estableix l’article 84.1 de la Llei
orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.
2. Les administracions públiques han de posar a disposició dels infants i adolescents, famílies, personal
educador i altres professionals que treballin habitualment amb persones menors d’edat un servei
específic de línia d’ajuda sobre l’ús segur i responsable d’Internet, que ofereixi als usuaris assistència i
assessorament davant situacions potencials de risc i emergència de les persones menors d’edat a
Internet.
3. Les administracions públiques han d’adoptar mesures per incentivar la responsabilitat social de les
empreses en matèria d’ús segur i responsable d’Internet per la infància i l’adolescència.
44
Així mateix, han de fomentar en col·laboració amb el sector privat que l’inici i el desenvolupament
d’aplicacions i serveis digitals tingui en compte la protecció a la infància i l’adolescència.
4. Les campanyes institucionals de prevenció i informació han d’incloure entre els seus objectius la
prevenció sobre continguts digitals sexuals i/o violents que poden influir i ser perjudicials per a la
infància i adolescència.
Article 46
Diagnòstic i control de continguts
1. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de fer periòdicament
diagnòstics, tenint en compte criteris d’edat i gènere, sobre l’ús segur d’Internet entre els infants i
adolescents i les problemàtiques de risc associades, així com de les noves tendències.
2. Les administracions públiques han de fomentar la col·laboració amb el sector privat, per a la creació
d’entorns digitals segurs, una estandardització més gran en l’ús de la classificació per edats i
l’etiquetatge intel·ligent de continguts digitals, per a coneixement dels infants i adolescents i suport dels
progenitors, o dels qui exerceixin funcions de tutela, guarda o acolliment, en l’avaluació i la selecció de
tipus de continguts, serveis i dispositius.
A més, les administracions públiques han de fomentar la implementació i l’ús de mecanismes de control
parental que ajudin a protegir les persones menors d’edat del risc d’exposició a continguts i contactes
nocius, així com dels mecanismes de denúncia i bloqueig.
3. Les administracions públiques, en col·laboració amb el sector privat i el tercer sector, han de fomentar
els continguts positius en línia i el desenvolupament de continguts adaptats a les necessitats dels
diferents grups d’edat, i han d’impulsar entre la indústria codis d’autoregulació i corregulació per a l’ús
segur i responsable en el desenvolupament de productes i serveis destinats al públic infantil i
adolescent, així com fomentar i reforçar la incorporació per part de la indústria de mecanismes de
control parental dels continguts oferts o mitjançant la posada en marxa de protocols de verificació
d’edat, en aplicacions i serveis disponibles a Internet per impedir l’accés als reservats a adults.
4. Les administracions públiques han de treballar per aconseguir que en els envasos dels instruments de
les noves tecnologies hi hagi de figurar un avís mitjançant el qual s’adverteixi de la necessitat d’un ús
responsable d’aquestes tecnologies per prevenir conductes addictives específiques. Així mateix, es
recomana a les persones adultes responsables de l’educació de la infància i l’adolescència la vigilància i
responsabilitat en l’ús adequat d’aquestes tecnologies.
Capítol IX
De l’àmbit de l’esport i l’oci
45
Article 47
Protocols d’actuació davant la violència en l’àmbit esportiu i d’oci
Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de regular protocols d’actuació
que han de recollir les actuacions per construir un entorn segur en l’àmbit esportiu i d’oci i que s’han de
seguir per a la prevenció, detecció precoç i intervenció, davant de les possibles situacions de violència
sobre la infància i l’adolescència compreses en l’àmbit esportiu i d’oci.
Aquests protocols s’han d’aplicar en tots els centres que facin activitats esportives i d’oci,
independentment de la seva titularitat i, en tot cas, a la Xarxa de centres d’alt rendiment i tecnificació
esportiva, federacions esportives i escoles municipals.
Article 48
Entitats que fan activitats esportives o d’oci amb persones menors d’edat de manera habitual
1. Les entitats que fan de manera habitual activitats esportives o d’oci amb persones menors d’edat
estan obligades a:
a) Aplicar els protocols d’actuació a què es refereix l’article anterior que adoptin les administracions
públiques en l’àmbit esportiu i d’oci.
b) Implantar un sistema de monitorització per assegurar el compliment dels protocols anteriors en

relació amb la protecció de les persones menors d’edat.
c) Designar la figura del delegat o delegada de protecció al qual les persones menors d’edat puguin
acudir per expressar les seves inquietuds i qui s’ha d’encarregar de la difusió i el compliment dels
protocols establerts, així com d’iniciar les comunicacions pertinents en els casos en què s’hagi detectat
una situació de violència sobre la infància o l’adolescència.
d) Adoptar les mesures necessàries perquè la pràctica de l’esport, de l’activitat física, de la cultura i de
l’oci no sigui un escenari de discriminació per edat, raça, discapacitat, orientació sexual, identitat sexual
o expressió de gènere, o qualsevol altra circumstància personal o social, treballant amb els mateixos
infants i adolescents, així com amb les seves famílies i professionals, en el rebuig a l’ús d’insults i
expressions degradants i discriminatòries.
e) Fomentar la participació activa dels infants i adolescents en tots els aspectes de la seva formació i
desenvolupament integral.
f) Fomentar i reforçar les relacions i la comunicació entre les organitzacions esportives i els progenitors o
els qui exerceixin funcions de tutela, guarda o acolliment.
46
2. Així mateix, a més de la formació a la qual es refereix l’article 5, els qui treballin en les aquestes
entitats han de rebre formació específica per atendre adequadament les diferents aptituds i capacitats
dels infants i adolescents amb discapacitat per fomentar i desenvolupar l’esport inclusiu d’aquests.
Capítol X
De les forces i cossos de seguretat
Article 49
Unitats especialitzades
1. Les forces i cossos de seguretat de l’Estat, de les comunitats autònomes i de les entitats locals han
d’actuar com a entorns segurs per a la infància i l’adolescència. Amb aquesta finalitat, han de disposar
d’unitats especialitzades en la investigació i prevenció, detecció i actuació de situacions de violència
sobre la infància i l’adolescència i preparades per a una intervenció correcta i adequada davant aquests
casos.
Les administracions competents han d’adoptar les mesures necessàries per garantir que en els
processos d’ingrés, formació i actualització del personal de les forces i cossos de seguretat s’incloguin
continguts específics sobre el tractament de situacions de violència sobre la infància i l’adolescència des
d’una perspectiva policial.
2. Les diferents forces i cossos de seguretat que actuïn en un mateix territori han de col·laborar, dins del
seu àmbit competencial, per aconseguir un desenvolupament eficaç de les seves funcions en l’àmbit de
la lluita contra la violència exercida sobre la infància i l’adolescència, en els termes que preveu la Llei
orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat.
3. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de potenciar la labor de les
forces i cossos de seguretat mitjançant el desenvolupament d’eines tecnològiques interoperables que
facilitin la investigació dels delictes.
Article 50
Criteris d’actuació
1. L’actuació dels membres de les forces i cossos de seguretat en els casos de violència sobre la infància i
l’adolescència es regeix pel respecte als drets dels infants i adolescents i la consideració del seu interès
superior.
2. Els membres de les forces i cossos de seguretat han d’actuar de conformitat amb els protocols
d’actuació policial amb persones menors d’edat, així com qualssevol altres protocols aplicables. En
aquest sentit, les forces i cossos de seguretat estatals, autonòmics i locals han de disposar dels
protocols necessaris per a la prevenció, sensibilització, detecció precoç, investigació i intervenció en
situacions de violència sobre la infància i l’adolescència, a fi de procurar una intervenció correcta i
47
adequada davant d’aquests casos.
En qualsevol cas, han de procedir de conformitat amb els criteris següents:
a) S’han d’adoptar de manera immediata totes les mesures provisionals de protecció que siguin
adequades a la situació de la persona menor d’edat.
b) Només s’han de practicar diligències amb intervenció de la persona menor d’edat que siguin
estrictament necessàries. Per regla general la declaració del menor s’ha de fer en una sola ocasió i,
sempre, a través de professionals específicament formats.
c) S’han de practicar sense dilació totes les diligències imprescindibles que impliquin la intervenció de la
persona menor d’edat, una vegada comprovat que està en disposició de sotmetre’s a les intervencions
esmentades.
d) S’ha d’impedir qualsevol tipus de contacte directe o indirecte en dependències policials entre la
persona investigada i l’infant o adolescent.
e) S’ha de permetre a les persones menors d’edat que així ho sol·licitin formular la denúncia per si
mateixes i sense necessitat d’estar acompanyades d’una persona adulta.
f) S’ha d’informar sense demora l’infant o adolescent del seu dret a l’assistència jurídica gratuïta i, si així
ho desitja, s’ha de requerir al Col·legi d’Advocats competent la designació immediata d’un advocat o
advocada del torn d’ofici específic perquè es personi en dependències policials.
g) S’ha de dispensar un bon tracte a l’infant o adolescent, amb adaptació del llenguatge i les formes a la
seva edat, grau de maduresa i resta de circumstàncies personals.
h) S’ha de procurar que l’infant o adolescent estigui en tot moment en companyia d’una persona de la
seva confiança designada lliurement per ell o ella mateixa en un entorn segur, llevat que s’observi el risc
que aquesta persona podria actuar en contra del seu interès superior, del qual se n’ha de deixar
constància mitjançant declaració oficial.
Capítol XI
De l’Administració General de l’Estat a l’exterior
Article 51
Ambaixades i consolats
1. Correspon a les ambaixades i a les oficines consulars d’Espanya a l’exterior, d’acord amb el que
estableix l’article 5.h del Conveni de relacions consulars de Viena i altra normativa internacional en
48
aquest àmbit, la protecció dels interessos dels menors de nacionalitat espanyola que estiguin a
l’estranger. Aquesta protecció s’ha de guiar pels principis generals que s’hi recullen.
2. El Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, a través de la Direcció General d’Afers
Consulars i Espanyols a l’Exterior, ha de coordinar amb la Direcció General de Drets de la Infància i de
l’Adolescència del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 o amb la Unitat que es determini les
actuacions dels menors espanyols a l’exterior, especialment en els casos en què se’n prevegi el retorn a
Espanya.
Capítol XII
De l’Agència Espanyola de Protecció de Dades
Article 52
De l’Agència Espanyola de Protecció de Dades
1. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades ha d’exercir les funcions i potestats que li corresponen
d’acord amb el que preveu l’article 47 de la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de
dades de caràcter personal, amb la finalitat de garantir una protecció específica de les dades personals
de les persones menors d’edat en els casos de violència exercida sobre la infància i l’adolescència,
especialment quan es faci a través de les tecnologies de la informació i la comunicació.
2. L’Agència ha de garantir la disponibilitat d’un canal accessible i segur de denúncia de l’existència de

continguts il·lícits a Internet que comportin un detriment greu del dret a la protecció de dades personals.
3. S’ha de permetre a les persones menors d’edat que així ho sol·licitin formular la denúncia per si
mateixes i sense necessitat d’estar acompanyades d’una persona adulta, sempre que el funcionari públic
encarregat consideri que tenen la maduresa suficient.
4. Les persones més grans de catorze anys poden ser sancionades per fets constitutius d’infracció
administrativa d’acord amb la normativa sobre protecció de dades personals.
5. Quan l’autoria dels fets comesos correspongui a una persona menor de divuit anys, han de respondre
solidàriament amb ella de la multa imposada els seus progenitors, tutors, acollidors i guardadors legals
o de fet, per aquest ordre, en relació amb l’incompliment del deure de cura i vigilància per prevenir la
infracció administrativa que s’imputi a les persones menors d’edat.
Títol IV
De les actuacions en centres de protecció
Article 53
Protocols d’actuació en els centres de protecció de persones menors d’edat
49
1. Tots els centres de protecció de persones menors d’edat han de ser entorns segurs i,
independentment de la seva titularitat, estan obligats a aplicar els protocols d’actuació que estableixi
l’Entitat Pública de Protecció a la Infància, i que han de contenir les actuacions que s’han de seguir per a
la prevenció, detecció precoç i intervenció davant de les possibles situacions de violència compreses en
l’àmbit d’aplicació d’aquesta Llei. Aquestes administracions han d’aprovar estàndards i indicadors que
permetin avaluar l’eficàcia d’aquests protocols en el seu àmbit d’aplicació.
Entre altres aspectes, els protocols:
a) Han de determinar la forma d’iniciar el procediment, els sistemes de comunicació i la coordinació dels
i les professionals responsables de cada actuació.
b) Han d’establir mecanismes de queixa i denúncia senzills, accessibles, segurs i confidencials per
informar, de manera que els infants i adolescents siguin tractats sense risc de patir represàlies. Les
respostes a aquestes queixes són susceptibles de ser recorregudes. En qualsevol cas les persones
menors d’edat tenen dret a remetre queixes de manera confidencial al Ministeri Fiscal, a l’autoritat
judicial competent i al Defensor del Poble o davant les institucions autonòmiques homòlogues.
c) Garantir que, en el moment de l’ingrés, el centre de protecció faciliti a la persona menor d’edat, per
escrit i en l’idioma i el format que li resulti comprensible i accessible, les normes de convivència i el
règim disciplinari que regeix al centre, així com informació sobre els mecanismes de queixa i de
comunicació existents.
d) Han de preveure actuacions específiques quan l’assetjament tingui com a motivació la discapacitat, el
racisme o el lloc d’origen, l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere. De la mateixa manera,
aquests protocols han de preveure actuacions específiques quan l’assetjament es porti a terme a través
de les noves tecnologies de les persones menors d’edat o dispositius mòbils i s’hagi menyscabat la
intimitat i reputació.
e) Han de tenir en compte les situacions en què és aconsellable el trasllat de la persona menor d’edat a
un altre centre per garantir el seu interès superior i el seu benestar.
2. El que preveu aquest article s’entén sense perjudici del que assenyala el capítol IV del títol II de la Llei
orgànica 1/1996, de 15 de gener, i a l’article 778 bis de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil,
respecte a centres específics de protecció de menors amb problemes de conducta.
Articel 54
Intervenció davant casos d’explotació sexual i tràfic de persones menors d’edat subjectes a mesures de
protecció
Els protocols als quals es refereix l’article anterior han de contenir actuacions específiques de prevenció,
50
detecció precoç i intervenció en possibles casos d’abús, explotació sexual i tràfic d’éssers humans que
tinguin com a víctimes persones menors d’edat subjectes a una mesura protectora i que resideixin en
centres residencials sota la seva responsabilitat. S’ha de tenir molt especialment en compte per a
l’elaboració d’aquestes actuacions la perspectiva de gènere, així com les mesures necessàries de
coordinació amb el Ministeri Fiscal, les forces i cossos de seguretat i la resta d’agents socials implicats.
Articel 55
Supervisió per part del Ministeri Fiscal
1. El Ministeri Fiscal ha de visitar periòdicament d’acord amb el que preveu la normativa interna dels
centres de protecció de persones menors d’edat per supervisar el compliment dels protocols d’actuació i
donar seguiment als mecanismes de comunicació de situacions de violència, així com escoltar els infants
i adolescents que així ho sol·licitin.
2. Les entitats públiques de protecció a la infància han de mantenir una comunicació de caràcter
permanent amb el Ministeri Fiscal i, si s’escau, amb l’autoritat judicial que va acordar l’ingrés, sobre les
circumstàncies rellevants que es puguin produir durant l’estada en un centre que afecti la persona
menor d’edat, així com la necessitat de mantenir-lo.
Títol V
De l’organització administrativa
Capítol I
Registre central d’informació
Article 56
Registre central d’informació sobre la violència contra la infància i l’adolescència
1. Amb la finalitat de compartir informació que permeti el coneixement uniforme de la situació de la

violència contra la infància i l’adolescència, el Govern ha d’establir, mitjançant reial decret, la creació del
Registre central d’informació sobre la violència contra la infància i l’adolescència, així com la informació
concreta i el procediment a través del qual el Consell General del Poder Judicial, les forces i cossos de
seguretat, el RUSSVI i les diferents administracions públiques han de subministrar les dades requerides
al registre.
El reial decret ha d’assenyalar la informació que s’ha de notificar anonimitzada al Registre que, com a
mínim, ha de comprendre els aspectes següents:
a) Respecte a les víctimes: edat, sexe, tipus de violència, gravetat, nacionalitat i, si s’escau, discapacitat.
b) Respecte a les persones agressores: edat, sexe i relació amb la víctima.
c) Informació policial (denúncies, victimitzacions, etc.) i judicial.
51
d) Mesures posades en marxa, davant la violència sobre la infància i adolescència.
2. El Registre central d’informació sobre la violència contra la infància i l’adolescència queda adscrit
orgànicament al departament ministerial que tingui atribuïdes les competències en polítiques d’infància.
3. Amb les dades obtingudes pel Registre s’ha de publicar anualment un informe de la situació de la
violència contra la infància i l’adolescència, al qual s’ha de donar la màxima publicitat possible.
Capítol II
De la certificació negativa del Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans
Article 57
Requisit per a l’accés a professions, oficis i activitats que impliquin contacte habitual amb persones menors
d’edat
1. És requisit per a l’accés i l’exercici de qualssevol professions, oficis i activitats que impliquin contacte
habitual amb persones menors d’edat no haver estat condemnat per sentència ferma per qualsevol
delicte contra la llibertat i indemnitat sexuals tipificats en el títol VIII de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de
novembre, del Codi penal, així com per qualsevol delicte de tràfic d’éssers humans tipificat en el títol VII
bis del Codi penal. A aquest efecte, qui pretengui l’accés a aquestes professions, oficis o activitats ha
d’acreditar aquesta circumstància mitjançant l’aportació d’una certificació negativa del Registre central
de delinqüents sexuals.
2. Als efectes d’aquesta Llei, són professions, oficis i activitats que impliquen contacte habitual amb
persones menors d’edat totes aquelles, retribuïdes o no, que per la seva pròpia naturalesa i essència
comporten el tracte repetit, directe i regular i no merament ocasional amb infants o adolescents, així
com, en tot cas, totes aquelles que tinguin com a destinatàries principals persones menors d’edat.
3. Queda prohibit que les empreses i entitats donin ocupació en qualssevol professions, oficis i activitats
que impliquin contacte habitual amb persones menors d’edat a les persones que tinguin antecedents en
el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans.
Article 58
Conseqüències de l’existència d’antecedents en cas de persones treballadores o les que duguin a terme una
pràctica no laboral que comporti l’alta a la Seguretat Social
1. L’existència d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans a

l’inici de l’activitat en els treballs o activitats que impliquin contacte habitual amb persones menors
comporta la impossibilitat legal de contractació.
2. L’existència sobrevinguda d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic

d’éssers humans comporta el cessament immediat de la relació laboral per compte d’altri o de les
52
pràctiques no laborals. No obstant això, sempre que sigui possible, atenent les circumstàncies
concurrents al centre de treball i a l’activitat que s’hi desenvolupa, l’empresa pot efectuar un canvi de lloc
de treball sempre que la nova ocupació impedeixi el contacte habitual amb persones menors d’edat.
De conformitat amb això, el treballador per compte d’altri ha de comunicar al seu ocupador qualsevol
canvi que es produeixi al Registre esmentat respecte de l’existència d’antecedents, encara que aquests
es derivin de fets anteriors a l’inici de la seva relació laboral. L’omissió d’aquesta comunicació es
considera incompliment greu i culpable als efectes del que disposa l’article 54.2.d de l’Estatut dels
treballadors.
Aquesta obligació de comunicació, així com les conseqüències del seu incompliment, també s’han
d’incloure en els acords que se subscriguin entre les empreses i els beneficiaris de les pràctiques no
laborals que es formalitzin a l’empara del Reial decret 1543/2011, de 31 de desembre, pel qual es
regulen les pràctiques no laborals en empreses.
Article 59
Conseqüències de l’incompliment del requisit en cas de persones que facin activitats en règim de voluntariat
1. L’existència d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans a

l’inici de l’activitat en les activitats de voluntariat que impliquin el contacte habitual amb persones
menors d’edat obliga l’entitat de voluntariat a prescindir de manera immediata del voluntari o
voluntària. A aquest efecte, qui pretengui l’accés a aquestes activitats ha d’acreditar aquesta
circumstància mitjançant l’aportació d’una certificació negativa del Registre central de delinqüents
sexuals.
2. L’existència sobrevinguda d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic

d’éssers humans comporta el fi immediat de la participació de la persona voluntària en les activitats que
impliquin el contacte habitual amb persones menors. No obstant això, sempre que sigui possible,
atenent les circumstàncies concurrents a l’entitat i a l’activitat que s’hi desenvolupa, l’entitat pot efectuar
un canvi d’activitat de voluntariat sempre que aquesta no suposi el contacte habitual amb persones
menors d’edat.
3. Les comunitats autònomes han d’establir mitjançant norma amb rang de llei el règim sancionador
corresponent a l’incompliment de les obligacions establertes a l’article 57.1.
Article 60
Cancel·lació d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans
1. Els antecedents que figurin com a cancel·lats en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic
d’éssers humans no s’han de prendre en consideració als efectes de limitar l’accés i l’exercici de
professions, oficis i activitats que impliquin contacte habitual amb menors d’edat.
53
2. Instada per la persona interessada la cancel·lació d’antecedents en el Registre central de delinqüents

sexuals i de tràfic d’éssers humans, i transcorregut el termini màxim de tres mesos sense que
l’Administració hagi dictat resolució, la petició s’entén desestimada per silenci administratiu, sense que
sigui aplicable a aquests supòsits el que estableix l’article 3 del Reial decret 1879/1994, de 16 de
setembre, pel qual s’aproven determinades normes procedimentals en matèria de justícia i interior.
Disposició addicional primera

Dotació pressupostària
L’Estat i les comunitats autònomes, en l’àmbit de les seves competències respectives, han de dotar els
jutjats i tribunals dels mitjans personals i materials necessaris per al compliment adequat de les noves
obligacions legals. Així mateix, s’han de dotar els Instituts de Medicina Legal, les Oficines d’Atenció a les
Víctimes, els òrgans tècnics que presten assessorament pericial o assistencial i els serveis socials dels
mitjans personals i materials necessaris per al compliment adequat dels fins i les obligacions previstes
en aquesta Llei.
Disposició addicional segona

Solucions habitacionals i de suport psicosocial
Les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de prioritzar les solucions
habitacionals davant dels desnonaments de famílies en què algun dels seus membres sigui una persona
menor d’edat, i han de promoure mesures de suport psicosocial amb la finalitat de reduir el possible
impacte emocional, sense perjudici de la consideració d’altres situacions greus de vulnerabilitat.
Disposició addicional tercera

Millora de les dades d’opinió pública
El Centre d’Investigacions Sociològiques farà anualment una enquesta sobre les opinions de la població,
tant adulta com infantil i adolescent, respecte a la violència exercida sobre els infants i adolescents i la
utilitat de les mesures establertes a la Llei, que permeti establir sèries temporals per valorar els canvis
socials més rellevants sobre la violència cap a la infància i l’adolescència.
L’enquesta ha de tenir perspectiva de discapacitat i gènere; ha de garantir que els infants i adolescents
amb discapacitat estiguin representats entre les persones enquestades.
Els resultats d’aquesta anàlisi han de ser inclosos en l’informe anual d’avaluació de l’Estratègia
d’erradicació de la violència sobre la infància i l’adolescència que preveu l’article 21.2.
Disposició addicional quarta

Despeses de personal
Les actuacions derivades de l’aplicació i el desenvolupament d’aquesta Llei que tinguin incidència sobre
el personal de les administracions públiques s’han d’ajustar a les normes bàsiques sobre despeses de
personal que siguin aplicables.
54
Disposició addicional cinquena

Referències normatives
Les referències que l’ordenament jurídic fa al Registre central de delinqüents sexuals s’han d’entendre
fetes al Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans.
Així mateix, les referències que l’ordenament jurídic fa al Registre unificat de maltractament infantil
s’han d’entendre fetes al Registre unificat de serveis socials sobre violència contra la infància.
Disposició addicional sisena

Procediment de comprovació automatitzada dels antecedents que regulen els articles 57 a 60
1. En el termini d’un any, el Govern ha d’establir els mecanismes necessaris que permetin la
comprovació automàtica de la inexistència d’antecedents, en els casos en què l’activitat comporti l’alta a
la Seguretat Social o en mutualitats de previsió social, mitjançant l’encreuament de la informació
existent a les bases de dades de treballadors per compte d’altri, per compte propi i dels qui facin una
pràctica no laboral, i la recollida en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans.
2. Així mateix, el Govern ha d’establir els mecanismes necessaris que permetin, per a les persones que
desenvolupin activitats de voluntariat, la comprovació de la inexistència d’antecedents mitjançant
l’encreuament de la informació recopilada per les associacions en les quals desenvolupin la seva activitat
voluntària i la recollida en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic d’éssers humans.
3. En el mateix sentit, el Govern ha d’establir els mecanismes necessaris que permetin la comprovació
automàtica de la inexistència d’antecedents en el Registre central de delinqüents sexuals i de tràfic
d’éssers humans de les persones que facin pràctiques no laborals que no requereixin l’alta a la Seguretat
Social.
Disposició addicional setena

Comissió de seguiment
1. Per ordre dels ministres de Justícia, Interior i de Drets Socials i Agenda 2030, a proposta de la Direcció
General dels Drets de la Infància i de l’Adolescència, s’ha de crear una comissió de seguiment en el
termini màxim d’un any a partir de l’aprovació d’aquesta Llei, amb l’objecte d’analitzar-ne la posada en
marxa, les repercussions jurídiques i econòmiques i l’avaluació del seu impacte.
La Comissió de Seguiment pot requerir la col·laboració de tots els departaments ministerials i en

especial dels ministeris de Sanitat, Consum, Educació i Formació Professional i Igualtat mitjançant la
participació en els assumptes que es considerin de la seva competència.
2. La Comissió ha d’emetre en el termini màxim de dos anys, comptats a partir de l’entrada en vigor
55
d’aquesta Llei, un informe raonat que inclogui l’anàlisi esmentada a l’apartat anterior i suggeriments per
a la millora del sistema.
3. A la llum d’aquest informe els ministres de Justícia, Interior i de Drets Socials i Agenda 2030 han de
promoure, si s’escau, les modificacions que considerin convenients.
Disposició addicional vuitena

Accés al territori als infants sol·licitants d’asil
Les autoritats competents han de garantir als infants en necessitat de protecció internacional l’accés al
territori i a un procediment d’asil independentment de la seva nacionalitat i de la seva forma d’entrada a
Espanya, en els termes que estableix la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de
protecció subsidiària.
Disposició addicional novena

Seguretat Social de les persones acollidores especialitzades de dedicació exclusiva
El Govern ha de determinar per reglament en el termini d’un any de l’entrada en vigor d’aquesta Llei
orgànica, l’abast i les condicions de la incorporació a la Seguretat Social de les persones que siguin
designades com a acollidores especialitzades de dedicació exclusiva, previstes a l’article 20.1 de la Llei
orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de
la Llei d’enjudiciament civil, en el règim que els correspongui, així com els requisits i el procediment
d’afiliació, alta i cotització.
Disposició derogatòria única

Derogació normativa
Queden derogades totes les normes del mateix rang o inferior en tot allò que contradiguin o s’oposin al
que disposa aquesta Llei.
Disposició final primera

Modificació de la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada pel Reial decret de 14 de setembre de 1882
La Llei d’enjudiciament criminal, aprovada pel Reial decret de 14 de setembre de 1882, queda
modificada en els termes següents:
U. Es modifica el primer paràgraf de l’apartat 1 de l’article 109 bis, que queda redactat de la manera
següent:
«Article 109 bis.
1. Les víctimes del delicte que no hagin renunciat al seu dret poden exercir l’acció penal en qualsevol
moment abans del tràmit de qualificació del delicte, si bé això no permet retrotreure ni reiterar les
56
actuacions ja practicades abans que es personessin. Si es personen una vegada transcorregut el termini
per formular l’escrit d’acusació, poden exercir l’acció penal fins a l’inici del judici oral adherint-se a l’escrit
d’acusació formulat pel Ministeri Fiscal o de la resta de les acusacions personades.»
Dos. Es modifica l’article 110, que queda redactat de la manera següent:
«Article 110.
Les persones perjudicades per un delicte que no hagin renunciat al seu dret es poden mostrar part en la
causa si ho fan abans del tràmit de qualificació del delicte i exercir les accions civils que escaiguin,
segons els convingui, sense que per això es retrocedeixi en el curs de les actuacions. Si es personen una
vegada transcorregut el termini per formular l’escrit d’acusació, poden exercir l’acció penal fins a l’inici
del judici oral adherint-se a l’escrit d’acusació formulat pel Ministeri Fiscal o de la resta de les acusacions
personades.
Encara que les persones perjudicades no es mostrin part en la causa, no per això s’entén que renuncien
al dret de restitució, reparació o indemnització que es pot acordar a favor seu en sentència ferma, i és
necessari que la renúncia d’aquest dret es faci, si s’escau, d’una manera clara i terminant.»
Tres. Es modifica l’article 261, que queda redactat de la manera següent:
«Article 261.
Tampoc no estan obligats a denunciar:
1r. Qui sigui cònjuge del delinqüent no separat legalment o de fet o la persona que hi convisqui en una
relació d’afectivitat anàloga.
2n. Els qui siguin ascendents i descendents del delinqüent i els seus parents col·laterals fins al segon
grau inclusivament.
Aquesta disposició no és aplicable quan es tracti d’un delicte contra la vida, d’un delicte d’homicidi, d’un
delicte de lesions dels articles 149 i 150 del Codi penal, d’un delicte de maltractament habitual previst a
l’article 173.2 del Codi penal, d’un delicte contra la llibertat o contra la llibertat i indemnitat sexual o d’un
delicte de tràfic d’éssers humans i la víctima del delicte sigui una persona menor d’edat o una persona
amb discapacitat necessitada d’especial protecció.»
Quatre. Es modifica l’apartat primer de l’article 416, que queda redactat de la manera següent:
«Estan dispensats de l’obligació de declarar:
57
1. Els parents del processat en línies directa ascendent i descendent, el seu cònjuge o persona unida per
relació de fet anàloga a la matrimonial, els seus germans consanguinis o uterins i els col·laterals
consanguinis fins al segon grau civil. El jutge instructor ha d’advertir el testimoni que estigui comprès en
el paràgraf anterior que no té l’obligació de declarar en contra del processat; però que pot fer les
manifestacions que consideri oportunes, i el lletrat de l’Administració de justícia ha de consignar la
contestació que doni a aquesta advertència.
El que disposa l’apartat anterior no és aplicable en els casos següents:
1r. Quan el testimoni tingui atribuïda la representació legal o guarda de fet de la víctima menor d’edat o
amb discapacitat necessitada d’especial protecció.
2n. Quan es tracti d’un delicte greu, el testimoni sigui major d’edat i la víctima sigui una persona menor
d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció.
3r. Quan per raó de la seva edat o discapacitat el testimoni no pugui comprendre el sentit de la
dispensa. A aquest efecte, el jutge ha d’oir prèviament la persona afectada, i pot sol·licitar l’auxili de
pèrits per resoldre.
4t. Quan el testimoni es personi o s’hagi personat en el procediment com a acusació particular.
5è. Quan el testimoni hagi acceptat declarar durant el procediment després d’haver estat degudament
informat del seu dret a no fer-ho.»
Cinc. Se suprimeix el paràgraf quart de l’article 433.
Sis. Se suprimeix el paràgraf tercer de l’article 448.
Set. S’introdueix un article 449 bis, amb el contingut següent:
«Article 449 bis.
Quan, en els casos legalment previstos, l’autoritat judicial acordi la pràctica de la declaració del testimoni
com a prova preconstituïda, aquesta s’ha de desenvolupar de conformitat amb els requisits que
estableix aquest article.
L’autoritat judicial ha de garantir el principi de contradicció en la pràctica de la declaració. L’absència de

la persona investigada degudament esmentada no impedeix la pràctica de la prova preconstituïda, si bé
la seva defensa lletrada, en tot cas, hi ha d’estar present. En cas d’incompareixença injustificada del
58
defensor de la persona investigada o quan hagi raons d’urgència per procedir immediatament, l’acte s’ha
de substanciar amb l’advocat d’ofici expressament designat a aquest efecte.
L’autoritat judicial ha d’assegurar la documentació de la declaració en suport apte per a la gravació del
so i la imatge, i el lletrat de l’Administració de justícia, de manera immediata, ha de comprovar la qualitat
de la gravació audiovisual. S’ha d’adjuntar l’acta succinta autoritzada pel lletrat de l’Administració de
justícia, que ha de contenir la identificació i signatura de totes les persones intervinents en la prova
preconstituïda.
Per valorar la prova preconstituïda obtinguda d’acord amb el que preveuen els paràgrafs anteriors, cal
atenir-se al que disposa l’article 730.2.»
Vuit. S’introdueix un article 449 ter, amb el contingut següent:
«Article 449 ter.
Quan una persona menor de catorze anys o una persona amb discapacitat necessitada d’especial
protecció hagi d’intervenir en condició de testimoni en un procediment judicial que tingui per objecte la
instrucció d’un delicte d’homicidi, lesions, contra la llibertat, contra la integritat moral, tràfic d’éssers
humans, contra la llibertat i indemnitat sexuals, contra la intimitat, contra les relacions familiars, relatius
a l’exercici de drets fonamentals i llibertats públiques, d’organitzacions i grups criminals i terroristes i de
terrorisme, l’autoritat judicial ha d’acordar, en tot cas, practicar l’audiència del menor com a prova
preconstituïda, amb totes les garanties de la pràctica de prova en el judici oral i de conformitat amb el
que estableix l’article anterior. Aquest procés s’ha de dur a terme amb totes les garanties d’accessibilitat
i suports necessaris.
L’autoritat judicial pot acordar que l’audiència del menor de catorze anys es practiqui a través d’equips
psicosocials que han de donar suport al Tribunal de manera interdisciplinària i interinstitucional,
recollint el treball dels professionals que hagin intervingut anteriorment i estudiant les circumstàncies
personals, familiars i socials de la persona menor o amb discapacitat, per millorar-ne el tractament i el
rendiment de la prova. En aquest cas, les parts han de traslladar a l’autoritat judicial les preguntes que
considerin oportunes, la qual, previ control de la seva pertinència i utilitat, les ha de facilitar a les
persones expertes. Una vegada feta l’audiència del menor, les parts poden interessar, en els mateixos
termes, aclariments al testimoni. La declaració sempre s’ha de gravar i el jutge, prèvia audiència de les
parts, pot sol·licitar al pèrit un informe donant compte del desenvolupament i el resultat de l’audiència
del menor.
En el supòsit que la persona investigada estigui present en l’audiència del menor, se n’ha d’evitar la
confrontació visual amb el testimoni, i s’ha d’utilitzar per a això, si és necessari, qualsevol mitjà tècnic.
59
Les mesures previstes en aquest article poden ser aplicables quan el delicte tingui la consideració de
lleu.»
Nou. Es modifiquen els apartats 6 i 7 de l’article 544 ter, que queden redactats de la manera següent:
«6. Les mesures cautelars de caràcter penal poden consistir en qualssevol de les que preveu la legislació
processal criminal. Els seus requisits, contingut i vigència són els que estableix amb caràcter general
aquesta Llei. El jutge d’instrucció les ha d’adoptar atenent la necessitat de protecció integral i immediata
de la víctima i, si s’escau, de les persones sotmeses a la seva pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o
acolliment.
7. Les mesures de naturalesa civil les ha de sol·licitar la víctima o el seu representant legal, o bé el
Ministeri Fiscal quan hi hagi fills menors o persones amb la capacitat judicialment modificada, i se n’ha
de determinar el règim de compliment i, si escau, les mesures complementàries que siguin necessàries,
sempre que no hagin estat prèviament acordades per un òrgan de l’ordre jurisdiccional civil, i sense
perjudici de les mesures previstes a l’article 158 del Codi civil. Quan hi hagi menors o persones amb
discapacitat necessitades d’especial protecció que convisquin amb la víctima i en depenguin, el jutge s’ha
de pronunciar en tot cas, fins i tot d’ofici, sobre la pertinença de l’adopció de les mesures esmentades.
Aquestes mesures poden consistir en la manera com s’ha d’exercir la pàtria potestat, l’acolliment, la
tutela, la curatela o la guarda de fet, l’atribució de l’ús i gaudi de l’habitatge familiar, determinar el règim
de guarda i custòdia, suspensió o manteniment del règim de visites, comunicació i estada amb els
menors o persones amb discapacitat necessitades d’especial protecció, el règim de prestació d’aliments,
així com qualsevol disposició que es consideri oportuna a fi d’apartar-los d’un perill o d’evitar-los
perjudicis.
Quan es dicti una ordre de protecció amb mesures de contingut penal i hi hagi indicis fundats que els
fills i filles menors d’edat hagin presenciat, sofert o conviscut amb la violència a la qual es refereix
l’apartat 1 d’aquest article, l’autoritat judicial, d’ofici o a instància de part, ha de suspendre el règim de
visites, estada, relació o comunicació de l’inculpat respecte dels menors que en depenguin. No obstant
això, a instància de part, l’autoritat judicial pot no acordar la suspensió mitjançant resolució motivada en
l’interès superior del menor i prèvia avaluació de la situació de la relació paternofilial.
Les mesures de caràcter civil contingudes a l’ordre de protecció tenen una vigència temporal de trenta
dies. Si dins d’aquest termini s’incoa a instància de la víctima o del seu representant legal un procés de
família davant la jurisdicció civil, les mesures adoptades segueixen en vigor durant els trenta dies
següents a la presentació de la demanda. En aquest termini les mesures les ha de ratificar, modificar o
deixar sense efecte el jutge de primera instància que sigui competent.»
Deu. S’introdueix un article 703 bis, amb el contingut següent:
60
«Article 703 bis.
Quan en fase d’instrucció, en aplicació del que disposa l’article 449 bis i següents, s’hagi practicat com a
prova preconstituïda la declaració d’un testimoni, a instància de la part interessada, s’ha de reproduir a
la vista la gravació audiovisual, de conformitat amb l’article 730.2, sense que sigui necessària la
presència del testimoni a la vista.
En els supòsits que preveu l’article 449 ter, l’autoritat judicial només pot acordar la intervenció del
testimoni a l’acte del judici, amb caràcter excepcional, quan sigui interessada per alguna de les parts i
considerada necessària en una resolució motivada, i s’ha d’assegurar que la gravació audiovisual compta
amb els suports d’accessibilitat quan el testimoni sigui una persona amb discapacitat.
En tot cas, l’autoritat judicial encarregada de l’enjudiciament, a instància de part, pot acordar la seva
intervenció a la vista quan la prova preconstituïda no reuneixi tots els requisits previstos a l’article 449
bis i causi indefensió a alguna de les parts.»
Onze. Es modifica el paràgraf segon de l’article 707, que queda redactat de la manera següent:
«Fora dels casos previstos a l’article 703 bis, quan una persona menor de divuit anys o una persona amb
discapacitat necessitada d’especial protecció hagi d’intervenir a l’acte del judici, la seva declaració s’ha de
portar a terme, quan sigui necessari per impedir o reduir els perjudicis que puguin derivar per a ella del
desenvolupament del procés o de la pràctica de la diligència, evitant la confrontació visual amb la
persona inculpada. A aquest efecte es pot utilitzar qualsevol mitjà tècnic que faci possible la pràctica
d’aquesta prova, incloent-hi la possibilitat que els testimonis puguin ser oïts sense estar presents a la
sala mitjançant la utilització de tecnologies de la comunicació accessible.»
Dotze. Es modifica l’article 730, que queda redactat de la manera següent:
«Article 730.
1. També es poden llegir o reproduir a instància de qualsevol de les parts les diligències practicades en
el sumari, que, per causes independents de la voluntat d’aquelles, no puguin ser reproduïdes en el judici
oral.
2. A instància de qualsevol de les parts, es pot reproduir la gravació audiovisual de la declaració de la

víctima o testimoni practicada com a prova preconstituïda durant la fase d’instrucció d’acord amb el que
disposa l’article 449 bis.»
Tretze. S’addiciona un apartat 3 a l’article 777, amb el contingut següent:
61
«3. Quan una persona menor de catorze anys o una persona amb discapacitat necessitada d’especial
protecció hagi d’intervenir en condició de testimoni, és aplicable el que disposa l’article 449 ter, i
l’autoritat judicial ha de practicar una prova preconstituïda, sempre que l’objecte del procediment sigui
la instrucció d’algun dels delictes esmentats en aquest article.
Als efectes de la seva valoració com a prova en sentència, la part a qui interessi ha d’instar en el judici
oral la reproducció de la gravació audiovisual, en els termes de l’article 730.2.»
Catorze. S’addiciona un apartat 2 i es renumeren els apartats del 2 al 6, que passen a ser del 3 al 7, a
l’article 788, amb el contingut següent:
«2. És aplicable el que disposa l’article 703 bis quant a la no intervenció a l’acte del judici del testimoni,
quan s’hagi practicat una prova preconstituïda de conformitat amb el que disposen els articles 449 bis i
següents.»
Disposició final segona

Modificació del Codi civil, aprovat pel Reial decret de 24 de juliol de 1889
U. Es modifica l’article 92 del Codi civil, aprovat pel Reial decret de 24 de juliol de 1889, que queda
redactat de la manera següent:
«Article 92.
1. La separació, la nul·litat i el divorci no eximeixen els pares de les seves obligacions envers els fills.
2. El jutge, quan hagi d’adoptar qualsevol mesura sobre la custòdia, la cura i l’educació dels fills menors,
ha de vetllar pel compliment del seu dret a ser oïts i ha d’emetre una resolució motivada en l’interès
superior del menor sobre aquesta qüestió.
3. En la sentència s’ha d’acordar la privació de la pàtria potestat quan en el procés es reveli causa per fer-
ho.
4. Els pares poden acordar en el conveni regulador o el jutge pot decidir, en benefici dels fills, que la
pàtria potestat sigui exercida totalment o parcialment per un dels cònjuges.
5. S’ha d’acordar l’exercici compartit de la guarda i custòdia dels fills quan així ho sol·licitin els pares a la
proposta de conveni regulador o quan tots dos arribin a aquest acord en el transcurs del procediment.
6. En tot cas, abans d’acordar el règim de guarda i custòdia, el jutge ha d’obtenir l’informe del Ministeri
62
Fiscal, oir els menors que tinguin suficient judici quan es consideri necessari d’ofici o a petició del fiscal,
les parts o membres de l’equip tècnic judicial, o del mateix menor, i valorar les al·legacions de les parts,
la prova practicada, i la relació que els pares mantinguin entre si i amb els seus fills per determinar la
seva idoneïtat amb el règim de guarda.
7. No escau la guarda conjunta quan qualsevol dels progenitors estigui incurs en un procés penal iniciat
per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat
sexual de l’altre cònjuge o dels fills que convisquin amb tots dos. Tampoc escau quan el jutge adverteixi,
de les al·legacions de les parts i les proves practicades, l’existència d’indicis fundats de violència
domèstica o de gènere.
8. Excepcionalment, encara que no es donin els supòsits de l’apartat cinc d’aquest article, el jutge, a
instància d’una de les parts, amb informe del Ministeri Fiscal, pot acordar la guarda i custòdia
compartida fonamentant-la en el fet que només d’aquesta manera es protegeix adequadament l’interès
superior del menor.
9. El jutge, abans d’adoptar alguna de les decisions a què es refereixen els apartats anteriors, d’ofici o a
instància de part, del fiscal o membres de l’equip tècnic judicial, o del mateix menor, pot sol·licitar el
dictamen d’especialistes degudament qualificats, relatiu a la idoneïtat de la modalitat d’exercici de la
pàtria potestat i del règim de custòdia de les persones menors d’edat per assegurar-ne l’interès superior.
10. El jutge ha d’adoptar, en el moment d’acordar fonamentadament el règim de guarda i custòdia, així
com el d’estada, relació i comunicació, les cauteles necessàries, procedents i adequades per al
compliment eficaç dels règims establerts, procurant no separar els germans.»
Dos. Es modifica l’article 154 del Codi civil, aprovat pel Reial decret de 24 de juliol de 1889, que queda
«Article 154.
Els fills i filles no emancipats estan sota la pàtria potestat dels progenitors.
La pàtria potestat, com a responsabilitat parental, s’ha d’exercir sempre en interès dels fills i filles,
d’acord amb la seva personalitat, i amb respecte als seus drets, la seva integritat física i mental.
Aquesta funció comprèn els següents deures i facultats:
1r. Vetllar per ells, tenir-los en companyia, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació integral.
2n. Representar-los i administrar els seus béns.
63
3r. Decidir el lloc de residència habitual de la persona menor d’edat, que només pot ser modificat amb el
consentiment de tots dos progenitors o, si no, per autorització judicial.
Si els fills o filles tenen suficient maduresa, han de ser oïts sempre abans d’adoptar decisions que els
afectin ja sigui en procediment contenciós o de mutu acord. En tot cas, s’ha de garantir que puguin ser
oïdes en condicions idònies, en termes que els siguin accessibles, comprensibles i adaptats a la seva
edat, maduresa i circumstàncies, i s’ha de demanar l’auxili d’especialistes quan sigui necessari.
Els progenitors, en l’exercici de la seva funció, poden demanar l’auxili de l’autoritat.»
Tres. Es modifica l’article 158 del Codi civil, aprovat pel Reial decret de 24 de juliol de 1889, que queda
«Article 158.
El jutge, d’ofici o a instància del fill mateix, de qualsevol parent o del Ministeri Fiscal, ha de dictar:
1r. Les mesures convenients per assegurar la prestació d’aliments i proveir les futures necessitats del fill,
en cas d’incompliment d’aquest deure per part dels seus pares.
2n. Les disposicions apropiades a fi d’evitar als fills pertorbacions nocives en els cas de canvi de titular
de la potestat de guarda.
3r. Les mesures necessàries per evitar la sostracció dels fills menors per algun dels progenitors o per
terceres persones i, en particular, les següents:
a) Prohibició de sortida del territori nacional, excepte autorització judicial prèvia.
b) Prohibició d’expedició del passaport al menor o retirada d’aquest si ja s’ha expedit.
c) Submissió a autorització judicial prèvia de qualsevol canvi de domicili del menor.
4t. La mesura de prohibició als progenitors, tutors, a altres parents o a terceres persones d’aproximar-se
al menor i acostar-se al seu domicili o centre educatiu i a altres llocs que freqüenti, respecte al principi
de proporcionalitat.
5è. La mesura de prohibició de comunicació amb el menor, que impedeix als progenitors, tutors, a altres
parents o a terceres persones establir contacte escrit, verbal o visual per qualsevol mitjà de comunicació
o mitjà informàtic o telemàtic, amb respecte al principi de proporcionalitat.
64
6è. La suspensió cautelar en l’exercici de la pàtria potestat i/o en l’exercici de la guarda i custòdia, la
suspensió cautelar del règim de visites i comunicacions establerts en una resolució judicial o conveni
judicialment aprovat i, en general, la resta de disposicions que consideri oportunes, a fi d’apartar el
menor d’un perill o d’evitar-li perjudicis en el seu entorn familiar o davant de terceres persones.
En cas de possible desemparament del menor, el jutjat ha de comunicar les mesures a l’entitat pública.
Totes aquestes mesures es poden adoptar dins de qualsevol procés judicial o penal o bé en un
expedient de jurisdicció voluntària, en què l’autoritat judicial ha de garantir l’audiència de la persona
menor d’edat, i el Tribunal pot ser auxiliat per persones externes per garantir que aquest dret el pugui
exercir ella mateixa.»
Quatre. Es modifica l’apartat 5 de l’article 172 del Codi civil, aprovat pel Reial decret de 24 de juliol de
1889, que queda redactat de la manera següent:
«5. L’entitat pública cessa en la tutela que tingui sobre els menors declarats en situació de
desemparament quan constati, mitjançant els informes corresponents, la desaparició de les causes que
en van motivar l’assumpció, per algun dels supòsits previstos en els articles 276 i 277.1, i quan comprovi
fefaentment alguna de les circumstàncies següents:
a) Que el menor s’ha traslladat voluntàriament a un altre país.
b) Que el menor es troba en el territori d’una altra comunitat autònoma, cas en què s’ha de traslladar
l’expedient de protecció, i l’entitat pública del qual hagi dictat una resolució sobre declaració de situació
de desemparament i n’hagi assumit la tutela o la mesura de protecció corresponent, o entengui que ja
no és necessari adoptar mesures de protecció segons la situació del menor.
c) Que hagin transcorregut dotze mesos des que el menor va abandonar voluntàriament el centre de
protecció, i que estigui en parador desconegut.
La guarda provisional cessa per les mateixes causes que la tutela.»
Disposició final tercera

Modificació de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària
S’introdueix un article seixanta-sis bis a la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària,
amb el contingut següent:
«Article seixanta-sis bis.
65
1. L’Administració penitenciària ha d’elaborar programes específics per a les persones internes que
hagin estat condemnades per delictes relacionats amb la violència contra la infància i adolescència, per
tal de desenvolupar-hi una actitud de respecte cap als drets d’infants i adolescents, en els termes que es
determinin reglamentàriament.
2. Les Juntes de Tractament han de valorar, en les progressions de grau, concessió de permisos i
concessió de la llibertat condicional, el seguiment i l’aprofitament d’aquests programes específics per
part de les persones internes a què es refereix l’apartat anterior.»
Disposició final quarta

Modificació de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial
La Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, queda modificada de la manera següent:
U. Es modifica l’apartat 2 de l’article 307, que queda redactat en els termes següents:
«2. El curs de selecció ha d’incloure necessàriament: un programa teòric de formació multidisciplinària,

un període de pràctiques tutelades en diferents òrgans de tots els ordres jurisdiccionals i un període en
el qual els jutges i jutgesses en pràctiques han d’exercir funcions de substitució i reforç. Només la
superació de cadascun d’aquests possibilita l’accés al següent.
En la fase teòrica de formació multidisciplinària s’ha d’incloure l’estudi amb deteniment de les matèries
que integren el principi de no discriminació i la igualtat entre homes i dones, i en particular de la
legislació especial per a la lluita contra la violència sobre la dona en totes les seves formes. Així mateix,
ha d’incloure l’estudi amb deteniment de la legislació nacional i internacional sobre els drets de la
infància i l’adolescència, amb especial atenció a la Convenció sobre els Drets de l’Infant i les seves
observacions generals.»
Dos. Es modifica l’article 310, que queda redactat en els termes següents:
«Article 310.
Totes les proves selectives per a l’ingrés i la promoció en les carreres judicial i fiscal han de preveure
l’estudi del principi d’igualtat entre dones i homes, incloent-hi les mesures contra la violència de gènere, i
la seva aplicació amb caràcter transversal en l’àmbit de la funció jurisdiccional.
El temari ha de garantir l’adquisició de coneixements sobre el principi de no discriminació i especialment

d’igualtat entre dones i homes i, en particular, de la normativa específica dictada per combatre la
violència sobre la dona, incloent-hi la de la Unió Europea i la de tractats i instruments internacionals en
matèria d’igualtat, discriminació i violència contra les dones ratificats per Espanya.
66
Així mateix, les proves selectives han de preveure l’estudi de la tutela judicial dels drets de la infància i
l’adolescència, la seva protecció i l’aplicació del principi de l’interès superior de la persona menor d’edat.
El temari ha de garantir l’adquisició de coneixements sobre normativa interna, europea i internacional,
amb especial atenció a la Convenció sobre els Drets de l’Infant i les seves observacions generals.»
Tres. Es modifica l’apartat 5 de l’article 433 bis, que queda redactat en els termes següents:
«5. El Pla de formació continuada de la carrera judicial ha de contenir cursos específics de naturalesa
multidisciplinària sobre la tutela judicial del principi d’igualtat entre dones i homes, la discriminació per
qüestió de sexe, la múltiple discriminació i la violència exercida sobre les dones, així com el tràfic en
totes les seves formes i manifestacions i la capacitació en l’aplicació de la perspectiva de gènere en la
interpretació i aplicació del dret, a més d’incloure la formació esmentada de manera transversal a la
resta de cursos.
Així mateix, el Pla de formació continuada ha de preveure cursos específics de naturalesa disciplinària
sobre la tutela judicial dels drets dels infants i adolescents. En tot cas, en els cursos de formació s’ha
d’introduir l’enfocament de la discapacitat dels infants i adolescents.»
Quatre. Es modifica l’apartat 2 de l’article 434, que queda redactat en els termes següents:
«2. Té com a funció la col·laboració amb el Ministeri de Justícia en la selecció, formació inicial i
continuada dels membres de la carrera fiscal, el cos de lletrats i altre personal al servei de
l’Administració de justícia.
El Centre d’Estudis Jurídics ha d’impartir anualment cursos de formació sobre el principi d’igualtat entre
dones i homes i la seva aplicació amb caràcter transversal als qui integrin la carrera fiscal, el cos de
lletrats i altre personal al servei de l’Administració de justícia, així com sobre la detecció precoç i el
tractament de situacions de violència de gènere.
Així mateix, el Centre d’Estudis Jurídics ha d’impartir anualment cursos específics de naturalesa
multidisciplinària sobre la tutela judicial dels drets de la infància i l’adolescència. En tot cas, en els cursos
de formació s’ha d’introduir l’enfocament de la discapacitat dels infants i adolescents.»
Cinc. Es modifiquen els apartats 3 i 4 de l’article 480, que queden redactats de la manera següent:
«Article 480.
3. Els facultatius de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses són funcionaris de carrera que
constitueixen un cos nacional de titulats superiors al servei de l’Administració de justícia. Atenent
67
l’activitat tècnica i científica de l’Institut, dins del cos esmentat es poden establir especialitats.
Són funcions del cos de facultatius de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses l’assistència
tècnica en les matèries de les seves disciplines professionals a autoritats judicials, governatives, al
Ministeri Fiscal i als metges forenses, en el curs de les actuacions judicials o en les diligències prèvies
d’investigació. A aquest efecte han de portar a terme les anàlisis i la investigació que se’ls sol·licitin, han
d’emetre els dictàmens i informes pertinents i han d’evacuar les consultes que els plantegin les
autoritats esmentades, així com els particulars en el curs de processos judicials i organismes o empreses
públiques que afectin l’interès general, i han de contribuir a la prevenció d’intoxicacions.
Han de prestar els seus serveis a l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, així com en els
Instituts de Medicina Legal i Ciències Forenses i a les unitats administratives que s’estableixin, en els
supòsits i les condicions que es determinin en les corresponents relacions de llocs de treball.
4. Els tècnics especialistes de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses són funcionaris de
carrera que constitueixen un cos nacional d’auxili especialitzat al servei de l’Administració de justícia i fan
funcions d’auxili tècnic especialitzat en les activitats científiques i d’investigació pròpies d’aquest Institut,
així com dels Instituts de Medicina Legal i Ciències Forenses.
Han de prestar servei, en els supòsits i les condicions que s’estableixin en les relacions de llocs de treball
d’aquests organismes.»
Disposició final cinquena

Modificació de la Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat
Es modifica el paràgraf a de l’article 3 de la Llei 34/1988, d’11 de novembre, general de publicitat, que
queda redactat en els termes següents:
«a) La publicitat que atempti contra la dignitat de la persona o vulneri els valors i drets reconeguts a la
Constitució espanyola, especialment aquells als quals es refereixen els articles 14, 18 i 20, apartat 4.
S’han d’entendre inclosos en la previsió anterior els anuncis que presentin les dones de manera
vexatòria o discriminatòria, bé utilitzant particularment i directament el seu cos o parts d’aquest com a
mer objecte desvinculat del producte que es pretén promocionar, bé la seva imatge associada a
comportaments estereotipats que vulnerin els fonaments del nostre ordenament coadjuvant a generar
la violència a què es refereix la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció
integral contra la violència de gènere.
Així mateix, s’ha d’entendre inclosa en la previsió anterior qualsevol forma de publicitat que coadjuvi a
generar violència o discriminació en qualsevol de les seves manifestacions sobre les persones menors
68
d’edat, o fomenti estereotips de caràcter sexista, racista, estètic o de caràcter homofòbic o transfòbic o
per raons de discapacitat.»
Disposició final sisena

Modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal
Es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, que queda redactada en els
termes següents:
U. Es modifica la circumstància 4a de l’article 22, que queda redactada de la manera següent:
«4a. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la
ideologia, religió o creences de la víctima, l’ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, edat,
orientació o identitat sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o d’exclusió social, la malaltia
que pateixi o la seva discapacitat, independentment del fet que aquestes condicions o circumstàncies
concorrin efectivament en la persona sobre la qual recaigui la conducta.»
Dos. Es modifica el paràgraf b de l’article 39, que queda redactat de la manera següent:
«b) Les d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió, ofici, indústria o comerç, o altres
activitats, siguin retribuïdes o no, o dels drets de pàtria potestat, tutela, guarda o curatela, tinença
d’animals, dret de sufragi passiu o de qualsevol altre dret.»
Tres. Es modifica l’article 45, que queda redactat en els termes següents:
«Article 45.
La inhabilitació especial per a professió, ofici, indústria o comerç o altres activitats, siguin retribuïdes o
no, o qualsevol altre dret, que s’ha de concretar expressament i motivadament en la sentència, priva la
persona penada de la facultat d’exercir-los durant el temps de la condemna. L’autoritat judicial pot
restringir la inhabilitació a determinades activitats o funcions de la professió o ofici, retribuït o no, i
permetre, si és possible, l’exercici de les funcions no directament relacionades amb el delicte comès.»
Quatre. Es modifica l’article 46, que queda redactat en els termes següents:
«Article 46.
La inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment, priva la
persona condemnada dels drets inherents a la primera, i suposa l’extinció de la resta, així com la
incapacitat per obtenir nomenament per als càrrecs esmentats durant el temps de la condemna. La
69
pena de privació de la pàtria potestat implica la pèrdua de la seva titularitat, tot i que subsisteixen els
drets dels quals sigui titular el fill o la filla respecte de la persona condemnada que es determinin
judicialment. L’autoritat judicial pot acordar aquestes penes respecte de totes o algunes de les persones
menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’especial protecció que estiguin a càrrec de la
persona condemnada.
Per concretar quins drets de les persones menors d’edat o persones amb discapacitat han de subsistir
en cas de privació de la pàtria potestat i per determinar respecte de quines persones s’acorda la pena,
l’autoritat judicial ha de valorar l’interès superior de la persona menor d’edat o amb discapacitat, en
relació amb les circumstàncies del cas concret.
Als efectes d’aquest article, la pàtria potestat comprèn tant la regulada en el Codi civil, inclosa la
prorrogada i la rehabilitada, com les institucions anàlogues previstes a la legislació civil de les comunitats
autònomes.»
Cinc. Es modifica el paràgraf introductori de l’article 49, que queda redactat en els termes següents:
«Els treballs en benefici de la comunitat, que no es poden imposar sense el consentiment de la persona
condemnada, l’obliguen a prestar la seva cooperació no retribuïda en determinades activitats d’utilitat
pública, que poden consistir, en relació amb delictes de naturalesa similar al comès per la persona
condemnada, en tasques de reparació dels danys causats o de suport o assistència a les víctimes, així
com en la participació de la persona condemnada en tallers o programes formatius de reeducació,
laborals, culturals, d’educació viari, sexual, resolució pacífica de conflictes, parentalitat positiva i altres de
similars. La seva durada diària no pot excedir les vuit hores i les seves condicions són les següents:»
Sis. Es modifica l’apartat 1 de l’article 57, que queda redactat de la manera següent:
«1. Les autoritats judicials, en els delictes d’homicidi, avortament, lesions, contra la llibertat, de tortures i
contra la integritat moral, tràfic d’éssers humans, contra la llibertat i indemnitat sexuals, la intimitat, el
dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, l’honor, el patrimoni, l’ordre socioeconòmic i les
relacions familiars, atenent la gravetat dels fets o el perill que el delinqüent representi, poden acordar
en les seves sentències la imposició d’una o diverses de les prohibicions que preveu l’article 48, per un
temps que no pot excedir els deu anys si el delicte és greu, o els cinc si és menys greu.
No obstant això, si la persona condemnada ho és a pena de presó i el jutge o tribunal acorda la

imposició d’una o diverses d’aquestes prohibicions, ho ha de fer per un temps superior entre un i deu
anys al de la durada de la pena de presó imposada a la sentència, si el delicte és greu, i entre un i cinc
anys, si és menys greu. En aquest supòsit, la persona condemnada ha de complir necessàriament de
manera simultània la pena de presó i les prohibicions esmentades abans.»
70
Set. Es modifica el paràgraf 6è de l’apartat 1 de l’article 83, que queda redactat de la manera següent:
«6a. Participar en programes formatius, laborals, culturals, d’educació viària, sexual, de defensa del medi
ambient, de protecció dels animals, d’igualtat de tracte i no discriminació, resolució pacífica de conflictes,
parentalitat positiva i altres de similars.»
Vuit. Es modifica l’article 107, que queda redactat de la manera següent:
«Article 107.
L’autoritat judicial pot decretar raonadament la mesura d’inhabilitació per a l’exercici de determinat dret,
professió, ofici, indústria o comerç, càrrec o ocupació o altres activitats, siguin retribuïdes o no, per un
temps d’un a cinc anys, quan la persona hagi comès amb abús d’aquest exercici, o en relació amb
aquest, un fet delictiu, i quan de la valoració de les circumstàncies concurrents es pugui deduir el perill
que torni a cometre el mateix delicte o altres de semblants, sempre que no sigui possible imposar-li la
pena corresponent perquè es troba en alguna de les situacions previstes en els números 1r, 2n i 3r de
l’article 20.»
Nou. Es modifica el paràgraf 5è de l’apartat 1 de l’article 130, que queda redactat de la manera següent:
«5è. Pel perdó de la persona ofesa, quan es tracti de delictes lleus perseguibles a instàncies de la
persona ofesa o la llei així ho prevegi. El perdó ha de ser atorgat de manera expressa abans que s’hagi
dictat sentència, i a aquest efecte l’autoritat judicial sentenciadora ha d’oir la persona ofesa pel delicte
abans de dictar-la.
En els delictes comesos contra persones menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades
d’especial protecció que afectin béns jurídics eminentment personals, el perdó de la persona ofesa no
extingeix la responsabilitat criminal.»
Deu. Es modifica l’apartat 1 de l’article 132, que queda redactat de la manera següent:
«1. Els terminis que preveu l’article precedent es computen des del dia en què s’hagi comès la infracció
punible. En els casos de delicte continuat, delicte permanent, així com en les infraccions que exigeixin
habitualitat, aquests terminis es computen, respectivament, des del dia en què es va fer l’última
infracció, des que es va eliminar la situació il·lícita o des que va cessar la conducta.
En els delictes d’avortament no consentit, lesions, contra la llibertat, de tortures i contra la integritat
moral, contra la intimitat, el dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, i contra les relacions
familiars, exclosos els delictes que estableix el paràgraf següent, quan la víctima sigui una persona
menor de divuit anys, els terminis es computen des del dia en què aquesta hagi assolit la majoria d’edat,
71
i si mor abans d’assolir-la, a partir de la data de la mort.
En els delictes de temptativa d’homicidi, de lesions dels articles 149 i 150, en el delicte de maltractament
habitual previst a l’article 173.2, en els delictes contra la llibertat, en els delictes contra la llibertat i
indemnitat sexual i en els delictes de tràfic d’éssers humans, quan la víctima sigui una persona menor de
divuit anys, els terminis es computen des que la víctima compleixi els trenta-cinc anys d’edat, i si mor
abans d’assolir aquesta edat, a partir de la data de la mort.»
Onze. Es modifica l’article 140 bis, que queda redactat de la manera següent:
«Article 140 bis.
1. A les persones condemnades per la comissió d’un o més delictes compresos en aquest títol se’ls pot
imposar a més una mesura de llibertat vigilada.
2. Si la víctima i qui sigui autor dels delictes previstos en els tres articles precedents tenen un fill o filla en
comú, l’autoritat judicial ha d’imposar, respecte d’aquest o aquesta, la pena de privació de la pàtria
potestat.
S’ha d’imposar la mateixa pena quan la víctima sigui fill o filla de l’autor, respecte d’altres fills i filles, si
n’hi ha.»
Dotze. S’introdueix un article 143 bis, amb el contingut següent:
«Article 143 bis.
La distribució o difusió pública a través d’Internet, del telèfon o de qualsevol altra tecnologia de la
informació o de la comunicació de continguts específicament destinats a promoure, fomentar o incitar al
suïcidi de persones menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’especial protecció es
castiga amb la pena de presó d’un a quatre anys.
Les autoritats judicials han d’ordenar l’adopció de les mesures necessàries per retirar els continguts a
què es refereix el paràgraf anterior, per interrompre els serveis que ofereixin predominantment aquests
continguts o per bloquejar uns i altres quan radiquin a l’estranger.»
Tretze. Es modifica l’apartat 3r de l’article 148, que queda redactat de la manera següent:
«3r. Si la víctima és menor de catorze anys o persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció.»
Catorze. Es modifica l’article 156 ter, que queda redactat de la manera següent:
72
«Article 156 ter.
informació o de la comunicació de continguts específicament destinats a promoure, fomentar o incitar a
l’autolesió de persones menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’especial protecció es
castiga amb la pena de presó de sis mesos a tres anys.
Quinze. S’introdueix l’article 156 quater, amb el contingut següent:
«Article 156 quater.
A les persones condemnades per la comissió d’un o més delictes compresos en aquest títol, quan la
víctima sigui alguna de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, se’ls pot imposar a més
una mesura de llibertat vigilada.»
Setze. S’introdueix l’article 156 quinquies, amb el contingut següent:
«Article 156 quinquies.
A les persones condemnades per la comissió d’algun dels delictes previstos en els articles 147.1, 148,
149, 150 i 153 en què la víctima sigui una persona menor d’edat se’ls pot imposar, a més de les penes
que siguin procedents, la pena d’inhabilitació especial per a qualsevol professió, ofici o altres activitats,
siguin retribuïts o no, que comporti contacte regular i directe amb persones menors d’edat, per un
temps superior entre tres i cinc anys al de la durada de la pena de privació de llibertat imposada en la
sentència o per un temps de dos a cinc anys quan no s’hagi imposat una pena de presó, en tots dos
casos s’ha d’atenir proporcionalment a la gravetat del delicte, el nombre dels delictes comesos i a les
circumstàncies que concorrin en la persona condemnada.»
Disset. Es modifica l’apartat 1 de l’article 177 bis, que queda redactat de la manera següent:
«1. Ha de ser castigat amb la pena de cinc a vuit anys de presó com a reu de tràfic d’éssers humans el
que, sigui en territori espanyol, sigui des d’Espanya, en trànsit o amb destinació a aquesta, utilitzant
violència, intimidació o engany, o abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o de
vulnerabilitat de la víctima nacional o estrangera, o mitjançant el lliurament o la recepció de pagaments
o beneficis per aconseguir el consentiment de la persona que tingui el control sobre la víctima, la capti,
73
transporti, traslladi, aculli, o rebi, inclòs l’intercanvi o la transferència de control sobre aquestes
persones, amb qualsevol de les finalitats següents:
a) La imposició de treball o de serveis forçats, l’esclavitud o les pràctiques similars a l’esclavitud, a la

servitud o a la mendicitat.
b) L’explotació sexual, inclosa la pornografia.
c) L’explotació per cometre activitats delictives.
d) L’extracció dels seus òrgans corporals.
e) La celebració de matrimonis forçats.
Es produeix una situació de necessitat o vulnerabilitat quan la persona en qüestió no té una altra
alternativa, real o acceptable, que sotmetre’s a l’abús.
Quan la víctima de tràfic d’éssers humans sigui una persona menor d’edat s’ha d’imposar, en tot cas, la
pena d’inhabilitació especial per a qualsevol professió, ofici o activitats, siguin retribuïts o no, que
comporti contacte regular i directe amb persones menors d’edat, per un temps superior entre sis i vint
anys al de la durada de la pena de privació de llibertat imposada.»
Divuit. Es modifiquen les circumstàncies 3a i 4a de l’apartat 1 de l’article 180, que queden redactades de
la manera següent:
«3a. Quan els fets es cometin contra una persona que es trobi en una situació d’especial vulnerabilitat
per raó de la seva edat, malaltia, discapacitat o per qualsevol altra circumstància, llevat del que disposa
l’article 183.
4a. Quan, per a l’execució del delicte, la persona responsable s’hagi prevalgut d’una situació de
convivència o d’una relació de superioritat o parentesc, perquè és ascendent, o germà, per naturalesa o
adopció, o afins, amb la víctima.»
Dinou. Es modifiquen les lletres a i d de l’apartat 4 de l’article 183, que queden redactades de la manera
següent:
«a) Quan la víctima es trobi en una situació d’especial vulnerabilitat per raó de la seva edat, malaltia,
discapacitat o per qualsevol altra circumstància, i, en tot cas, quan sigui menor de quatre anys.
d) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una situació de convivència o d’una
74
relació de superioritat o parentesc, perquè és ascendent, o germà, per naturalesa o adopció, o afins,
amb la víctima.»
Vint. Es modifica l’article 183 quater, que queda redactat de la manera següent:
«Article 183 quater.
El consentiment lliure del menor de setze anys, excepte en els casos de l’article 183.2 del Codi penal,
exclou la responsabilitat penal pels delictes previstos en aquest capítol quan l’autor sigui una persona
propera al menor per edat i grau de desenvolupament o maduresa física i psicològica.»
Vint-i-u. Es modifiquen les lletres a i b de l’apartat 3 de l’article 188, que queden redactades de la manera
següent:
«a) Quan la víctima es trobi en una situació d’especial vulnerabilitat per raó de la seva edat, malaltia,
discapacitat o per qualsevol altra circumstància.
b) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una situació de convivència o d’una
relació de superioritat o parentesc, perquè és ascendent, o germà, per naturalesa o adopció, o afins,
amb la víctima.»
Vint-i-dos. Es modifiquen les lletres b, c i g de l’apartat 2 de l’article 189, que queden redactades de la
manera següent:
«b) Quan els fets revesteixin un caràcter particularment degradant o vexatori, s’utilitzi violència física o
sexual per a l’obtenció del material pornogràfic o es representin escenes de violència física o sexual.
c) Quan s’utilitzin persones menors d’edat que es trobin en una situació d’especial vulnerabilitat per raó
de malaltia, discapacitat o per qualsevol altra circumstància.
g) Quan el responsable sigui ascendent, tutor, curador, guardador, mestre o qualsevol altra persona
encarregada, de fet, encara que sigui provisionalment, o de dret, de la persona menor d’edat o persona
amb discapacitat necessitada d’especial protecció, o es tracti de qualsevol persona que hi convisqui o
d’una altra persona que hagi actuat abusant de la seva posició reconeguda de confiança o autoritat.»
Vint-i-tres. Es modifica l’article 189 bis, que queda redactat de la manera següent:
«Article 189 bis.
75
informació o de la comunicació de continguts específicament destinats a promoure, fomentar o incitar a

la comissió dels delictes previstos en aquest capítol i en els capítols II bis i IV del present títol es castiga
amb la pena de multa de sis a dotze mesos o pena de presó d’un a tres anys.
Vint-i-quatre. S’introdueix l’article 189 ter, amb el contingut següent:
«Article 189 ter.
Quan, d’acord amb el que estableix l’article 31 bis, una persona jurídica sigui responsable dels delictes
compresos en aquest capítol, se li han d’imposar les penes següents:
a) Multa del triple al quíntuple del benefici obtingut, si el delicte comès per la persona física té prevista
una pena de presó de més de cinc anys.
b) Multa del doble al quàdruple del benefici obtingut, si el delicte comès per la persona física té prevista
una pena de presó de més de dos anys no inclosa en l’incís anterior.
c) Multa del doble al triple del benefici obtingut, en la resta dels casos.
Ateses les regles establertes a l’article 66 bis, les autoritats judicials també poden imposar les penes
recollides a les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.»
Vint-i-cinc. Es modifica l’apartat 3 de l’article 192, que queda redactat de la manera següent:
«3. L’autoritat judicial pot imposar raonadament, a més, la pena de privació de la pàtria potestat o la
pena d’inhabilitació especial per a l’exercici dels drets de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o
acolliment, pel temps de sis mesos a sis anys, i la pena d’inhabilitació per a ocupació o càrrec públic o
exercici de la professió o ofici, retribuït o no, pel temps de sis mesos a sis anys.
L’autoritat judicial ha d’imposar a les persones responsables dels delictes compresos en aquest títol,
sense perjudici de les penes que corresponguin d’acord amb els articles precedents, una pena
d’inhabilitació especial per a qualsevol professió, ofici o activitats, siguin retribuïts o no, que comporti
contacte regular i directe amb persones menors d’edat, per un temps superior entre cinc i vint anys al de
la durada de la pena de privació de llibertat imposada a la sentència si el delicte és greu, i entre dos i vint
anys si és menys greu, en tots dos casos s’ha d’atenir proporcionalment a la gravetat del delicte, el
nombre dels delictes comesos i les circumstàncies que concorrin en la persona condemnada.»
76
Vint-i-sis. Es modifica l’article 201, que queda redactat de la manera següent:
«1. Per procedir pels delictes previstos en aquest capítol és necessària la denúncia de la persona ofesa o
del seu representant legal.
2. No és necessària la denúncia exigida a l’apartat anterior per procedir pels fets descrits a l’article 198
d’aquest Codi, ni quan la comissió del delicte afecti els interessos generals, una pluralitat de persones o
si la víctima és una persona menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’especial
protecció.
3. El perdó de l’ofès o del seu representant legal, si s’escau, extingeix l’acció penal sense perjudici del que
disposa l’article 130.1.5è, paràgraf segon.»
Vint-i-set. Es modifica l’apartat 3 de l’article 215, que queda redactat de la manera següent:
«El perdó de la persona ofesa extingeix l’acció penal, sense perjudici del que disposa l’article 130.1.5è,
paràgraf segon d’aquest Codi.»
Vint-i-vuit. Es modifica l’apartat 2 de l’article 220, que queda redactat de la manera següent:
«2. La mateixa pena s’imposa a qui oculti o lliuri a tercers una persona menor de divuit anys per alterar o
modificar la seva filiació.»
Vint-i-nou. Es modifica l’apartat 2 de l’article 225 bis, que queda redactat de la manera següent:
«2. Als efectes d’aquest article, es considera sostracció:
1r. El trasllat d’una persona menor d’edat del seu lloc de residència habitual sense consentiment de
l’altre progenitor o de les persones o institucions a les quals estigui confiada la seva guarda o custòdia.
2n. La retenció d’una persona menor d’edat incomplint greument el deure establert per resolució judicial
o administrativa.»
Trenta. Es modifica el paràgraf tercer de l’article 267, que queda redactat de la manera següent:
«En aquests casos, el perdó de la persona ofesa extingeix l’acció penal.»
Trenta-u. Es modifica l’article 314, que queda redactat de la manera següent:
77
«Article 314.
Els qui produeixin una greu discriminació en l’ocupació, pública o privada, contra alguna persona per raó
de la seva ideologia, religió o creences, la seva situació familiar, la seva pertinença a una ètnia, raça o
nació, el seu origen nacional, el seu sexe, edat, orientació o identitat sexual o de gènere, raons de
gènere, d’aporofòbia o d’exclusió social, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat, perquè tenen la
representació legal o sindical dels treballadors, pel parentesc amb altres treballadors de l’empresa o per
l’ús d’alguna de les llengües oficials dins de l’Estat espanyol, i no restableixin la situació d’igualtat davant
la llei després de requeriment o sanció administrativa, amb reparació dels danys econòmics que s’hagin
derivat, es castiguen amb la pena de presó de sis mesos a dos anys o multa de dotze a vint-i-quatre
mesos.»
Trenta-dos. S’introdueix un nou article 361 bis, que queda redactat de la manera següent:
«Article 361 bis.
informació o de la comunicació de continguts específicament destinats a promoure o facilitar, entre
persones menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’especial protecció, el consum de
productes, preparats o substàncies o la utilització de tècniques d’ingestió o eliminació de productes
alimentaris l’ús dels quals sigui susceptible de generar risc per a la salut de les persones, es castiga amb
la pena de multa de sis a dotze mesos o pena de presó d’un a tres anys.
Trenta-tres. Es modifica l’article 511, que queda redactat de la manera següent:
«Article 511.
1. Incorre en la pena de presó de sis mesos a dos anys, multa de dotze a vint-i-quatre mesos i
inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per temps d’un a tres anys el particular encarregat
d’un servei públic que denegui a una persona una prestació a la qual tingui dret per raó de la seva
ideologia, religió o creences, la seva situació familiar, pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen
nacional, el seu sexe, edat, orientació o identitat sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o
d’exclusió social, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat.
2. Les mateixes penes s’apliquen quan els fets es cometin contra una associació, fundació, societat o
corporació o contra els seus membres per raó de la seva ideologia, religió o creences, la seva situació
78
familiar, la pertinença dels seus membres o d’algun d’ells a una ètnia, raça o nació, el seu origen
nacional, el seu sexe, edat, orientació o identitat sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o
d’exclusió social, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat.
3. Els funcionaris públics que cometin algun dels fets que preveu aquest article incorren en les mateixes
penes en la meitat superior i en la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de
dos a quatre anys.
4. En tots els casos s’ha d’imposar a més la pena d’inhabilitació especial per a professió o ofici educatius,
en l’àmbit docent, esportiu i de temps lliure, per un temps superior entre un i tres anys al de la durada
de la pena imposada si aquesta és de privació de llibertat, quan la pena imposada sigui de multa, la
pena d’inhabilitació especial ha de tenir una durada d’un a tres anys. En tot cas s’ha d’atendre
proporcionalment la gravetat del delicte i les circumstàncies que concorrin en el delinqüent.»
Trenta-quatre. Es modifica l’article 512, que queda redactat de la manera següent:
«Article 512.
Els qui en l’exercici de les seves activitats professionals o empresarials deneguin a una persona una
prestació a la qual tingui dret per raó de la seva ideologia, religió o creences, la seva situació familiar, la
seva pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, edat, orientació o identitat
sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o d’exclusió social, la malaltia que pateixi o la seva
discapacitat, incorren en la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de professió, ofici, indústria o
comerç i inhabilitació especial per a professió o ofici educatius, en l’àmbit docent, esportiu i de temps
lliure per un període d’un a quatre anys.»
Trenta-cinc. Es modifica l’apartat 4t de l’article 515, que queda redactat de la manera següent:
«4t. Les que fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o
violència contra persones, grups o associacions per raó de la seva ideologia, religió o creences, la
pertinença dels seus membres o d’algun d’ells a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu
sexe, edat, orientació o identitat sexual o de gènere, raons de gènere, d’aporofòbia o d’exclusió social,
situació familiar, malaltia o discapacitat.»
Disposició final setena

Modificació de la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta
Es modifica el paràgraf g de l’article 2 de la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta,

que queda redactat de la manera següent:
79
«g) Independentment de l’existència de recursos per litigar, es reconeix el dret d’assistència jurídica
gratuïta, que se’ls ha de prestar immediatament, a les víctimes de violència de gènere, de terrorisme i de
tràfic d’éssers humans en els processos que tinguin vinculació, derivin o siguin conseqüència de la seva
condició de víctimes, així com a les persones menors d’edat i les persones amb discapacitat necessitades
d’especial protecció quan siguin víctimes de delictes d’homicidi, de lesions dels articles 149 i 150, en el
delicte de maltractament habitual previst a l’article 173.2, en els delictes contra la llibertat, en els delictes
contra la llibertat i indemnitat sexual i en els delictes de tràfic d’éssers humans.
Aquest dret assisteix també els drethavents en cas de mort de la víctima, sempre que no siguin partícips
en els fets.
Als efectes de la concessió del benefici de justícia gratuïta, la condició de víctima s’adquireix quan es
formuli una denúncia o querella, o s’iniciï un procediment penal, per algun dels delictes a què es refereix
aquesta lletra, i es manté mentre es mantingui en vigor el procediment penal o quan, després de la seva
finalització, s’hagi dictat sentència condemnatòria. El benefici de justícia gratuïta es perd després de la
fermesa de la sentència absolutòria, o del sobreseïment definitiu o provisional perquè no han resultat
acreditats els fets delictius, sense l’obligació d’abonar el cost de les prestacions gaudides gratuïtament
fins a aquell moment.
En els diferents processos que es puguin iniciar com a conseqüència de la condició de víctima dels
delictes a què es refereix aquesta lletra i, en especial, en els de violència de gènere, ha de ser el mateix
advocat qui assisteixi aquella, sempre que amb això es garanteixi degudament el seu dret de defensa.»
Disposició final vuitena

Modificació de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial
del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil
La Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi
civil i de la Llei d’enjudiciament civil, queda modificada en els termes següents:
U. Es modifica el primer paràgraf i la lletra c de l’apartat 5 de l’article 2, que queden redactats de la

manera següent:
«5. Totes les resolucions de qualsevol ordre jurisdiccional i totes les mesures en l’interès superior de la
persona menor d’edat s’han d’adoptar respectant les garanties degudes del procés i, en particular:
[...]
c) La participació de progenitors, tutors o representants legals del menor o d’un defensor judicial si hi ha
conflicte d’interès o discrepància amb ells i del Ministeri Fiscal en el procés en defensa dels seus
interessos. Es presumeix que hi ha un conflicte d’interès quan l’opinió de la persona menor d’edat sigui
80
contrària a la mesura que s’adopti sobre ella o suposi una restricció dels seus drets.»
«Article 12. Actuacions de protecció.
1. La protecció dels menors pels poders públics s’ha de fer mitjançant la prevenció, detecció i reparació
de situacions de risc, amb l’establiment dels serveis i recursos adequats per a aquest fi, l’exercici de la
guarda i, en els casos de declaració de desemparament, l’assumpció de la tutela segons la llei. En les
actuacions de protecció han de prevaldre, en tot cas, les mesures familiars davant de les residencials, les
estables davant de les temporals i les consensuades davant de les imposades.
2. Els poders públics han de vetllar perquè els progenitors, tutors, guardadors o acollidors desenvolupin
adequadament les seves responsabilitats i els han de facilitar serveis accessibles de prevenció,
assessorament i acompanyament en totes les àrees que afecten el desenvolupament dels menors.
3. Quan els menors estiguin sota la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment d’una víctima de violència
de gènere o domèstica, les actuacions dels poders públics han d’estar encaminades a garantir el suport
necessari per procurar la permanència dels menors, independentment de la seva edat, amb aquella, així
com la seva protecció, atenció especialitzada i recuperació.
4. Quan no es pugui establir la majoria d’edat d’una persona, s’ha de considerar menor d’edat als efectes
del que preveu aquesta Llei, mentre no se’n determina l’edat. A aquest efecte, el fiscal ha de fer un judici
de proporcionalitat que ponderi adequadament les raons per les quals es considera que el passaport o
document equivalent d’identitat presentat, si s’escau, no és fiable. La realització de proves mèdiques per
determinar l’edat dels menors s’ha de sotmetre al principi de celeritat, exigeix el consentiment informat
previ de l’afectat i s’ha de portar a terme amb respecte a la seva dignitat i sense que suposi un risc per a
la seva salut, i no es pot aplicar indiscriminadament. No es poden fer, en cap cas, nus integrals,
exploracions genitals o altres proves mèdiques especialment invasives.
Així mateix, una vegada adoptada la mesura de guarda o tutela respecte a persones menors d’edat que
hagin arribat soles a Espanya, les entitats públiques han de comunicar l’adopció d’aquesta mesura al
Ministeri de l’Interior, als efectes d’inscripció en el registre estatal corresponent.
5. Les entitats públiques han de garantir els drets que reconeix aquesta Llei a les persones menors
d’edat des del moment que accedeixen per primer cop a un recurs de protecció i han de proporcionar
una atenció immediata integral i adequada a les seves necessitats, evitant la prolongació de les mesures
de caràcter provisional i de l’estada en els recursos de primera acollida.
6. Qualsevol mesura de protecció no permanent que s’adopti respecte de menors de tres anys s’ha de
81
revisar cada tres mesos, i respecte de més grans d’aquesta edat s’ha de revisar cada sis mesos. En els
acolliments permanents la revisió ha de tenir lloc el primer any cada sis mesos i, a partir del segon any,
cada dotze mesos.
7. A més de les diferents funcions atribuïdes per llei, l’entitat pública ha de remetre al Ministeri Fiscal un
informe justificatiu de la situació d’un determinat menor quan aquest s’hagi trobat en acolliment
residencial o acolliment familiar temporal durant un període superior a dos anys, i l’entitat pública ha de
justificar les causes per les quals no s’ha adoptat una mesura protectora de caràcter més estable en
aquest interval.
8. Els poders públics han de garantir els drets i les obligacions dels menors amb discapacitat pel que fa a
la seva custòdia, tutela, guarda, adopció o institucions similars, i han de vetllar al màxim per l’interès
superior del menor. Així mateix, han de garantir que els menors amb discapacitat tinguin els mateixos
drets respecte a la vida en família. Per fer efectius aquests drets i a fi de prevenir-ne l’ocultació,
l’abandonament, la negligència o la segregació, han de vetllar perquè es proporcioni amb anticipació
informació, serveis i suport generals als menors amb discapacitat i a les seves famílies.»
Tres. Es modifica l’apartat 1, que queda redactat com segueix, i se suprimeixen els apartats 4 i 5 de
l’article 13:
«1. Qualsevol persona o autoritat, especialment les que per la seva professió, ofici o activitat detectin
una situació de risc o possible desemparament d’una persona menor d’edat, ho han de comunicar a
l’autoritat o els seus agents més propers, sense perjudici de prestar-li l’auxili immediat que requereixi.»
Quatre. S’introdueix un article 14 bis amb el contingut següent:
«Article 14 bis. Actuacions en casos d’urgència.
1. Quan la urgència del cas ho requereixi, sense perjudici de la guarda provisional a què es refereixen
l’article anterior i l’article 172.4 del Codi civil, l’actuació dels serveis socials ha de ser immediata.
2. L’atenció en casos d’urgència a què es refereix aquest article no està subjecta a requisits
procedimentals ni de forma, i s’entén en tot cas sense perjudici del deure de prestar a les persones
menors d’edat l’auxili immediat que requereixin.»
Cinc. Es modifiquen els apartats 1 i 2 de l’article 17, que queden redactats de la manera següent:
«1. Es considera situació de risc aquella en la qual, a causa de circumstàncies, carències o conflictes
familiars, socials o educatius, la persona menor d’edat es vegi perjudicada en el seu desenvolupament
personal, familiar, social o educatiu, en el seu benestar o en els seus drets de manera que, sense assolir
82
l’entitat, la intensitat o la persistència que fonamentarien la seva declaració de situació de

desemparament i l’assumpció de la tutela segons la llei, sigui necessària la intervenció de l’Administració
pública competent, per eliminar, reduir o compensar les dificultats o inadaptació que l’afecten i evitar-ne
el desemparament i l’exclusió social, sense haver de ser separat del seu entorn familiar.
2. Es consideren indicadors de risc, entre d’altres:
a) La falta d’atenció física o psíquica de l’infant o adolescent per part dels progenitors, o per les persones
que exerceixin la tutela, la guarda, o l’acolliment, que comporti un perjudici lleu per a la salut física o
emocional de l’infant o adolescent quan es consideri, per la naturalesa o per la repetició dels episodis, la
possibilitat de la seva persistència o l’agreujament dels seus efectes.
b) La negligència en la cura de les persones menors d’edat i la falta de seguiment mèdic per part dels
progenitors, o per les persones que exerceixin la tutela, la guarda o l’acolliment.
c) L’existència d’un germà o germana declarat en situació de risc o desemparament, llevat que les
circumstàncies familiars hagin canviat de manera evident.
d) La utilització, per part dels progenitors, o dels qui exerceixin funcions de tutela, guarda o acolliment,
del càstig habitual i desproporcionat i de pautes de correcció violentes que, sense constituir un episodi
sever o un patró crònic de violència, perjudiquin el seu desenvolupament.
e) L’evolució negativa dels programes d’intervenció seguits amb la família i l’obstrucció al seu
desenvolupament o posada en marxa.
f) Les pràctiques discriminatòries, per part dels responsables parentals, contra els infants i adolescents
que comportin un perjudici per al seu benestar i la seva salut mental i física, en particular:
1r. Les actituds discriminatòries que per raó de gènere, edat o discapacitat puguin augmentar les
possibilitats de confinament en la llar, la falta d’accés a l’educació, les escasses oportunitats d’oci, la falta
d’accés a l’art i a la vida cultural, així com qualsevol altra circumstància que per raó de gènere, edat o
discapacitat els impedeixin gaudir dels seus drets en igualtat.
2n. La no acceptació de l’orientació sexual, identitat de gènere o característiques sexuals de la persona

menor d’edat.
g) El risc de patir ablació, mutilació genital femenina o qualsevol altra forma de violència en el cas de
nenes i adolescents basades en el gènere, les promeses o els acords de matrimoni forçat.
h) La identificació de les mares com a víctimes de tràfic.
83
i) Les nenes i adolescents víctimes de violència de gènere en els termes que estableix l’article 1.1 de la
Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
j) Els ingressos múltiples de persones menors d’edat en diferents hospitals amb símptomes recurrents,
inexplicables i/o que no es confirmen mitjançant diagnòstic.
k) El consum habitual de drogues tòxiques o begudes alcohòliques per les persones menors d’edat.
l) L’exposició de la persona menor d’edat a qualsevol situació de violència domèstica o de gènere.
m) Qualsevol altra circumstància que impliqui violència sobre les persones menors d’edat que, en cas de
persistir, pugui evolucionar i derivar en el desemparament de l’infant o adolescent.»
Sis. S’afegeix un nou article 17 bis amb el contingut següent:
«Article 17 bis. Persones menors de catorze anys en conflicte amb la llei.
Les persones a les quals es refereix l’article 3 de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, de
responsabilitat penal dels menors s’han d’incloure en un pla de seguiment que valori la seva situació
sociofamiliar dissenyat i realitzat pels serveis socials competents de cada comunitat autònoma.
Si l’acte violent pot ser constitutiu d’un delicte contra la llibertat o indemnitat sexual o de violència de
gènere, el pla de seguiment ha d’incloure un mòdul formatiu en igualtat de gènere.»
Set. Es modifica l’apartat 1 de l’article 20, que queda redactat de la manera següent:
«1. Quan no sigui possible la permanència en l’entorn familiar d’origen, l’acolliment familiar, d’acord amb
la seva finalitat i independentment del procediment en què s’acordi, ha de revestir les modalitats
establertes en el Codi civil i, per raó de la vinculació del menor amb la família acollidora, pot tenir lloc,
d’acord amb l’interès superior del menor, en la mateixa família extensa del menor o en una família
aliena.
L’acolliment familiar pot ser especialitzat, entenent per tal el que es desenvolupa en una família en la
qual alguna o algunes de les persones que integren la unitat familiar disposa de qualificació, experiència
o formació específica per exercir aquesta funció respecte de menors amb necessitats o circumstàncies
especials, i poden percebre una compensació per això.
L’acolliment especialitzat pot ser de dedicació exclusiva quan així ho determini l’entitat pública per raó
de les necessitats i circumstàncies especials del menor en situació de ser acollit, i en aquest cas la
84
persona o persones designades com a acollidores han de percebre una compensació atenent aquesta
dedicació.»
Vuit. S’afegeix un article 20 ter amb el contingut següent:
«Article 20 ter. Tramitació de les sol·licituds d’acolliment transfronterer de persones menors d’edat a
Espanya remeses per un Estat membre de la Unió Europea o per un Estat part del Conveni de la Haia de
1996.
1. El Ministeri de Justícia, en la seva qualitat d’autoritat central espanyola, és l’autoritat competent per
rebre les sol·licituds d’acolliment transfronterer de persones menors d’edat procedents d’un Estat
membre de la Unió Europea o d’un Estat part del Conveni de la Haia de 1996. Aquestes sol·licituds les ha
de remetre l’Autoritat Central de l’Estat requeridora per tal d’obtenir l’autorització preceptiva de les
autoritats espanyoles competents amb caràcter previ que es pugui produir l’acolliment.
2. Les sol·licituds d’acolliment s’han de fer per escrit i s’han d’acompanyar dels documents que l’autoritat
central espanyola requereixi per valorar la idoneïtat de la mesura en benefici de la persona menor
d’edat i l’aptitud de l’establiment o la família per portar a terme aquest acolliment. En tot cas, a més de la
requerida per la normativa internacional aplicable, s’ha d’aportar un informe sobre l’infant o adolescent,
els motius de la seva proposta d’acolliment, la modalitat d’acolliment, la seva durada i com es preveu fer
el seguiment de la mesura.
3. Rebuda la sol·licitud d’acolliment transfronterer, l’autoritat central espanyola ha de comprovar que la

sol·licitud reuneix el contingut i els requisits segons el que preveu l’apartat anterior i l’ha de transmetre a
l’Administració autonòmica competent per a la seva aprovació.
4. L’Administració autonòmica competent, una vegada avaluada la sol·licitud, ha de remetre la seva

decisió a l’autoritat central espanyola, que l’ha de fer arribar a l’autoritat central de l’Estat requeridor.
Únicament en cas que sigui favorable, les autoritats competents de l’Estat esmentat han de dictar una
resolució que ordeni l’acolliment a Espanya, han de notificar a totes les parts interessades i han de
sol·licitar el seu reconeixement i execució a Espanya directament davant el jutjat o tribunal espanyol
territorialment competent.
5. El termini màxim per a la tramitació i resposta de la sol·licitud és de tres mesos.
6. Les sol·licituds d’acolliment i els seus documents adjunts s’han d’acompanyar d’una traducció
legalitzada en espanyol.»
Nou. S’afegeix un article 20 quater amb el contingut següent:
85
«Article 20 quater. Motius de denegació de les sol·licituds d’acolliment transfronterer de persones

menors d’edat a Espanya.
1. L’autoritat central espanyola rebutjarà les sol·licituds d’acolliment transfronterer quan:
a) L’objecte o la finalitat de la sol·licitud d’acolliment no garanteixi l’interès superior de la persona menor

d’edat, per a la qual cosa s’ha de tenir especialment en compte l’existència de vincles amb Espanya.
b) La sol·licitud no reuneixi els requisits exigits per a la seva tramitació. En aquest cas, s’ha de retornar a
l’autoritat central requeridora indicant els motius concrets de la devolució amb la finalitat que pugui
esmenar-los.
c) Se sol·liciti el desplaçament d’una persona menor d’edat incursa en un procediment penal o

sancionador o que hagi estat condemnada o sancionada per la comissió de qualsevol il·lícit penal o
administratiu.
d) No s’hagi respectat el dret fonamental de la persona menor d’edat a ser oïda i escoltada, així com a
mantenir contactes amb els seus progenitors o representants legals, excepte si això és contrari al seu
interès superior.»
Deu. S’afegeix un nou article 20 quinquies amb el contingut següent:
«Article 20 quinquies. Del procediment per a la transmissió de les sol·licituds d’acolliment transfronterer
de persones menors d’edat des d’Espanya a un altre Estat membre de la Unió Europea o a un Estat part
del Conveni de la Haia de 1996.
1. Les sol·licituds d’acolliment transfronterer que sol·licitin les autoritats competents en matèria de
protecció de persones menors d’edat s’han de remetre per escrit a l’autoritat central espanyola, que les
ha de transmetre a les autoritats competents de l’Estat membre requerit per a la seva tramitació.
2. La tramitació i l’aprovació d’aquestes sol·licituds es regeix pel dret nacional de l’Estat membre
requerit.
3. L’autoritat central espanyola ha de remetre la decisió de l’acolliment requerit a l’autoritat sol·licitant.
4. Les sol·licituds d’acolliment i els documents adjunts que es dirigeixin a una autoritat estrangera s’han
d’acompanyar d’una traducció a una llengua oficial de l’Estat requerit o acceptada per aquest.»
Onze. S’afegeix un nou article 21 ter amb el contingut següent:
86
«Article 21 ter. Mesures per garantir la convivència i la seguretat en els centres de protecció a la infància
i l’adolescència.
1. Les mesures adoptades per garantir la convivència i la seguretat en els centres de protecció a la
infància i l’adolescència han de consistir en mesures de caràcter preventiu i de desescalada, i també es
poden adoptar excepcionalment, i com a últim recurs, mesures de contenció física del menor.
Es prohibeix la contenció mecànica, consistent en la subjecció d’una persona menor d’edat a un llit
articulat o a un objecte fix o ancorat a les instal·lacions o a objectes mobles.
2. Qualsevol mesura que s’apliqui en un centre de protecció a la infància i l’adolescència per garantir la
convivència i la seguretat s’ha de regir pels principis de legalitat, necessitat, individualització,
proporcionalitat, idoneïtat, graduació, transparència i bon govern.
Així mateix, l’execució de les mesures de contenció s’ha de regir pels principis rectors d’excepcionalitat,
mínima intensitat possible i temps estrictament necessari, i s’han de portar a terme amb el respecte
degut a la dignitat, a la privacitat i als drets de la persona menor d’edat.
3. Les mesures de desescalada i de contenció les ha d’aplicar personal especialitzat amb formació en
matèria de drets de la infància i l’adolescència, així com en resolució de conflictes i tècniques de
subjecció personal.
4. Les mesures de desescalada consisteixen en totes les tècniques verbals de gestió emocional
conduents a la reducció de la tensió o hostilitat del menor que es trobi en estat d’alteració i/o agitació
amb perill imminent i greu per a la seva vida i integritat o per a la d’altres persones.
5. Les mesures de contenció física poden consistir en la interposició entre el menor i la persona o
l’objecte que es troba en perill, la restricció física d’espais o moviments i, en darrera instància, sota un
estricte protocol, la immobilització física del menor per personal especialitzat del centre.
Com a mesura excepcional i únicament aplicable en centres de protecció de menors amb trastorns de
conducta, la mesura de contenció física pot consistir en la subjecció dels canells del menor amb equips
homologats, que s’ha d’aplicar amb les garanties que preveu l’article 28 d’aquesta Llei.
6. Les mesures de contenció aplicades en els centres de protecció a la infància i l’adolescència s’han de
comunicar amb caràcter immediat a l’entitat pública i al Ministeri Fiscal. Així mateix, s’han d’anotar en el
Llibre registre d’Incidències, que ha de ser supervisat per la direcció del centre i en l’expedient
individualitzat del menor, que s’ha de mantenir actualitzat.
L’aplicació de mesures de contenció requereix, en tots els casos en què es faci ús de la força, l’exploració
87
física del menor per un facultatiu mèdic en el termini màxim de 48 hores, i se n’ha d’estendre l’informe
mèdic corresponent.
7. Les mesures de contenció no es poden aplicar a persones menors de catorze anys, a les menors
gestants, a les menors fins a sis mesos després de la terminació de l’embaràs, a les mares lactants, a les
persones que tinguin fills i filles amb elles, ni als qui estiguin convalescents per malaltia greu, llevat que
de l’actuació d’aquells se’n pugui derivar un perill imminent i greu per a la seva vida i integritat o per a la
d’altres persones.
Correspon al director del centre o persona en la qual aquest hagi delegat l’adopció de decisions sobre
les mesures de contenció física consistents en la restricció d’espais i moviments o la immobilització del
menor, que han de ser motivades i s’han de notificar amb caràcter immediat a l’entitat pública i al
Ministeri Fiscal.»
Dotze. Es modifica l’article 27, que queda redactat de la manera següent:
«Article 27. Mesures de seguretat.
1. Les mesures de seguretat poden consistir en la contenció del menor, en el seu aïllament provisional o
en registres personals i materials. Les mesures de seguretat només es poden utilitzar després de
fracassades les mesures preventives i de desescalada, que tenen caràcter prioritari.
2. Les mesures de seguretat s’han d’aplicar per personal especialitzat i amb formació en matèria de
drets de la infància i l’adolescència, resolució de conflictes i tècniques de subjecció. Aquest personal
només pot utilitzar mesures de seguretat amb els menors com a últim recurs, en casos d’intents de fuga,
resistència activa que suposi una alteració greu de la convivència o una vulneració greu als drets d’altres
menors o risc directe d’autolesió, de lesions a altres o danys greus a les instal·lacions.
3. Correspon al director del centre o persona en la qual aquest hagi delegat l’adopció de decisions sobre
les mesures de seguretat, que han de ser motivades i s’han de notificar amb caràcter immediat a l’entitat
pública i al Ministeri Fiscal i les poden recórrer el menor, el Ministeri Fiscal i l’entitat pública, davant
l’òrgan judicial que estigui coneixent de l’ingrés, el qual ha de resoldre després d’obtenir l’informe del
centre i prèvia audiència del menor i del Ministeri Fiscal.
4. Les mesures de seguretat aplicades s’han de registrar en el Llibre registre d’incidències, que ha de ser
supervisat per la direcció del centre.»
Tretze. Es modifica l’article 28, que queda redactat de la manera següent:
«Article 28. Mesures de contenció.
88
1. Les mesures de contenció s’han d’adoptar atenent les circumstàncies en presència i de la manera que
s’estableix en els apartats següents d’aquest article.
2. El personal dels centres únicament pot utilitzar mesures de contenció previ intent de restauració de la
convivència i de la seguretat a través de mesures de desescalada.
3. La contenció física només pot consistir en la interposició entre el menor i la persona o l’objecte que
està en perill, la restricció física d’espais i moviments i, en darrera instància, sota un estricte protocol, la
immobilització física per personal especialitzat del centre.
En els centres de protecció específics de menors amb problemes de conducta, és admissible únicament i
amb caràcter excepcional la subjecció dels canells del menor amb equips homologats, sempre que es
faci sota un estricte protocol i no sigui possible evitar per altres mitjans la posada en greu risc de la vida
o la integritat física del menor o de tercers. Aquesta mesura excepcional només es pot aplicar pel temps
mínim imprescindible, que no pot ser superior a una hora. Durant aquest temps, la persona menor
d’edat ha d’estar acompanyada presencialment i de manera contínua, o supervisada de manera
permanent, per un educador o un altre professional de l’equip educatiu o tècnic del centre.
L’aplicació d’aquesta mesura s’ha de comunicar de manera immediata a l’entitat pública, al Ministeri
Fiscal i a l’òrgan judicial que estigui coneixent de l’ingrés.
4. La contenció mecànica està prohibida en els termes que estableix l’article 21 ter d’aquesta Llei.»
Catorze. Es modifica l’article 29, que queda redactat de la manera següent:
«Article 29. Aïllament del menor.
1. L’aïllament provisional d’un menor mitjançant la seva permanència en un espai adequat del qual se
n’impedeixi la sortida només es pot utilitzar en prevenció d’actes violents, autolesions, lesions a altres
menors residents al centre, al personal d’aquest o a tercers, així com de danys greus a les seves
instal·lacions. S’ha d’aplicar puntualment en el moment en què sigui necessari i en cap cas com a mesura
disciplinària.
2. L’aïllament no pot excedir les tres hores consecutives sense perjudici del dret al descans del menor.
Durant el període de temps en què el menor romangui en aïllament ha d’estar acompanyat
presencialment i de manera contínua o supervisat de manera permanent per un educador o un altre
professional de l’equip educatiu o tècnic del centre.»
Quinze. Es modifica l’article 30, que queda redactat de la manera següent:
89
«Article 30. Registres personals i materials.
1. Els registres personals i materials s’han de portar a terme amb el respecte degut a la dignitat,
privacitat i als drets fonamentals de la persona, amb la finalitat d’evitar situacions de risc produïdes per
la introducció o sortida del centre d’objectes, instruments o substàncies que per si mateixos o pel seu ús
inadequat poden resultar perillosos o perjudicials.
S’han d’utilitzar preferentment mitjans electrònics.
2. El registre personal i l’escorcoll del menor l’ha d’efectuar el personal indispensable, que requereix,
almenys, dos professionals del centre del mateix sexe que el menor. Quan impliqui alguna exposició
corporal, aquesta ha de ser parcial, s’ha de fer en un lloc adequat, sense la presència d’altres menors i
preservant tant com sigui possible la intimitat del menor.
3. El personal del centre pot dur a terme el registre de les pertinences del menor, i li pot retirar els
objectes que estiguin en la seva possessió que puguin ser de procedència il·lícita, resultar perjudicials
per a si mateix, per a altres o per a les instal·lacions del centre o que no estiguin autoritzats per a
menors d’edat. Els registres materials s’han de comunicar prèviament al menor sempre que no es
puguin efectuar en la seva presència.»
Disposició final novena

Modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil
Es modifiquen els articles 779 i 780 amb la redacció següent:
«Article 779. Caràcter preferent del procediment. Competència.
Els procediments en què se substanciï l’oposició a les resolucions administratives en matèria de

protecció de menors tenen caràcter preferent i s’han de fer en el termini de tres mesos des de la data en
què s’hagin iniciat. L’acumulació de procediments no suspèn el termini màxim.
És competent per conèixer d’aquests el jutjat de primera instància del domicili de l’entitat pública i, si no,
o en els supòsits dels articles 179 i 180 del Codi civil, el Tribunal del domicili de l’adoptant.
Article 780. Oposició a les resolucions administratives en matèria de protecció de menors.
1. No és necessària reclamació prèvia en via administrativa per formular oposició, davant els tribunals
civils, a les resolucions administratives en matèria de protecció de menors. L’oposició a aquestes es pot
formular en el termini de dos mesos des de la seva notificació.
90
Estan legitimats per formular oposició a les resolucions administratives en matèria de protecció de
menors, sempre que tinguin interès legítim i directe en aquesta resolució, els menors afectats per la
resolució, els progenitors, tutors, acollidors, guardadors, el Ministeri Fiscal i les persones a les quals la
llei els reconegui expressament aquesta legitimació. Encara que no en siguin actors, es poden personar
en qualsevol moment en el procediment, sense que es retrotreguin les actuacions.
Els menors tenen dret a ser part i a ser oïts i escoltats en el procés d’acord amb el que estableix la Llei
orgànica de protecció jurídica del menor. Han d’exercir les seves pretensions en relació amb les
resolucions administratives que els afectin a través dels seus representants legals sempre que no
tinguin interessos contraposats als seus, o a través de la persona que es designi o que ells mateixos
designin com el seu defensor perquè els representi.
2. El procés d’oposició a una resolució administrativa en matèria de protecció de menors s’inicia

mitjançant la presentació d’un escrit inicial en què l’actor succintament ha d’expressar la pretensió i la
resolució a què s’oposa.
En l’escrit ha de consignar expressament la data de notificació de la resolució administrativa i ha de

manifestar si hi ha procediments relatius a aquest menor.
3. El lletrat de l’Administració de justícia ha de reclamar a l’entitat administrativa un testimoni complet de

l’expedient, que ha de ser aportat en el termini de deu dies.
L’entitat administrativa pot ser requerida per aportar al Tribunal abans de la vista les actualitzacions que
s’hagin produït en l’expedient del menor.
4. Rebut el testimoni de l’expedient administratiu, el lletrat de l’Administració de justícia, en el termini

màxim de cinc dies, ha de citar a termini l’actor per deu dies perquè presenti la demanda, que s’ha de
tramitar d’acord amb el que preveu l’article 753.
El Tribunal ha de dictar sentència dins dels deu dies següents a la terminació del judici.
5. Se suprimeix.
6. Si el Ministeri Fiscal, les parts o el jutge competent tenen coneixement de l’existència de més d’un
procediment d’oposició a resolucions administratives relatives a la protecció d’un mateix menor, els
primers han de demanar i el segon ha de disposar, fins i tot d’ofici, l’acumulació davant el jutjat que
estigui coneixent del procediment més antic.
Acordada l’acumulació, s’ha de procedir segons disposa l’article 84, amb l’especialitat que no s’ha de
91
suspendre la vista que ja estigui assenyalada si és possible tramitar la resta de processos acumulats dins
del termini determinat per l’assenyalament. En cas contrari, el lletrat de l’Administració de justícia ha
d’acordar la suspensió del que ja tingui la vista fixada, fins que els altres estiguin en el mateix estat, i ha
d’efectuar el nou assenyalament per a tots amb caràcter preferent i, en tot cas, dins dels deu dies
següents.
Contra la interlocutòria que denegui l’acumulació es poden interposar els recursos de reposició i
apel·lació sense efectes suspensius. Contra la interlocutòria que acordi l’acumulació no es pot donar cap
recurs.»
Disposició final desena

Modificació de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la
violència de gènere
La Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de

gènere queda modificada en els termes següents:
S’afegeix un apartat nou 4 a l’article 1, amb la redacció següent:
«4. La violència de gènere a què es refereix aquesta Llei també comprèn la violència que, amb l’objectiu
de causar perjudici o dany a les dones, s’exerceixi sobre els seus familiars o propparents menors d’edat
per part de les persones indicades a l’apartat primer.»
Disposició final onzena

Modificació de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors
Es modifica la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors,
que queda redactada en els termes següents:
U. Es modifica l’article 4, que queda redactat de la manera següent:
«Article 4. Drets de les víctimes i de les persones perjudicades.
El Ministeri Fiscal i el jutge de Menors han de vetllar en tot moment per la protecció dels drets de les
víctimes i de les persones perjudicades per les infraccions comeses per les persones menors d’edat.
De manera immediata se’ls ha d’instruir de les mesures d’assistència a les víctimes que preveu la
legislació vigent, i el lletrat de l’Administració de justícia ha de derivar la víctima de violència a l’Oficina
d’Atenció a la Víctima competent.
Les víctimes i les persones perjudicades tenen dret a personar-se i ser part en l’expedient que s’incoï a
92
aquest efecte, per a la qual cosa el lletrat de l’Administració de justícia els ha d’informar en els termes
previstos en els articles 109 i 110 de la Llei d’enjudiciament criminal, i els ha d’instruir del seu dret a
nomenar direcció lletrada o instar el seu nomenament d’ofici en cas de ser titulars del dret a l’assistència
jurídica gratuïta. Així mateix, els ha d’informar que, si no es personen en l’expedient i no fan renúncia ni
reserva d’accions civils, el Ministeri Fiscal les exercirà si correspon.
Els qui es personin poden des de llavors prendre coneixement del que s’ha actuat i instar la pràctica de
diligències i tot allò que convingui al seu dret. Sense perjudici de tot això, el lletrat de l’Administració de
justícia ha de comunicar a les víctimes i a les persones perjudicades, tant si s’han personat com si no,
totes les resolucions que adoptin tant el Ministeri Fiscal com el jutge de Menors, que puguin afectar els
seus interessos.
En especial, quan el Ministeri Fiscal, en aplicació del que disposa l’article 18 d’aquesta Llei, desisteixi de
la incoació de l’expedient, ho ha de posar en coneixement de les víctimes i les persones perjudicades
immediatament i els ha de fer saber el seu dret a exercir les accions civils que els assisteixen davant la
jurisdicció civil.
De la mateixa manera, el lletrat de l’Administració de Justícia ha de notificar per escrit la sentència que
es dicti a les víctimes i les persones perjudicades per la infracció penal, encara que no s’hagin mostrat
part en l’expedient.
Quan la víctima ho sigui d’un delicte de violència de gènere, té dret que se li notifiquin per escrit,
mitjançant testimoni íntegre, les mesures cautelars de protecció adoptades. Així mateix, aquestes
mesures cautelars s’han de comunicar a les administracions públiques competents per a l’adopció de
mesures de protecció, siguin aquestes de seguretat o d’assistència social, jurídica, sanitària, psicològica o
de qualsevol altra índole.
La víctima d’un delicte violent té dret a ser informada permanentment de la situació processal del
presumpte agressor. En particular, en el cas d’una mesura, cautelar o definitiva, d’internament, la
víctima ha de ser informada en tot moment dels permisos i les sortides del centre del presumpte
agressor, excepte en els casos en què manifesti el seu desig de no rebre notificacions.»
«Article 59. Mesures de vigilància i seguretat.
1. Les actuacions de vigilància i seguretat interior en els centres poden suposar, en la forma i amb la
periodicitat que s’estableixi reglamentàriament, inspeccions dels locals i les dependències, així com
registres de persones, robes i béns dels menors internats.
93
2. Es poden utilitzar exclusivament els mitjans de contenció que s’estableixin reglamentàriament per
evitar actes de violència o lesions de les persones que compleixen les mesures previstes en aquesta llei,
a si mateixos o a altres persones, per impedir actes de fuga i danys en les instal·lacions del centre o
davant la resistència activa a les instruccions del personal d’aquest en l’exercici legítim del seu càrrec.
Només és admissible, amb caràcter excepcional, la subjecció dels canells de la persona que compleix
una mesura d’internament amb equips homologats, sempre que es faci sota un estricte protocol i no
sigui possible aplicar mesures menys lesives.
3. Es prohibeix la contenció mecànica consistent en la subjecció d’una persona a un llit articulat o a un

objecte fix o ancorat a les instal·lacions o a objectes mobles.
4. L’aplicació de mesures de contenció requereix en tots els casos en què es faci ús de la força
l’exploració física de l’intern per un facultatiu mèdic en el termini màxim de 48 hores, i s’ha d’estendre
l’informe mèdic corresponent.
5. Les mesures de contenció aplicades en els centres s’han de comunicar amb caràcter immediat al Jutjat
de Menors i al Ministeri Fiscal. Així mateix, s’han d’anotar en el Llibre registre d’incidències, que ha de ser
supervisat pe la direcció del centre, i en l’expedient individualitzat del menor, que s’ha de mantenir
actualitzat.»
Disposició final dotzena

Modificació del Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre
infraccions i sancions en l’ordre social
S’afegeix un apartat 19 a l’article 8 del text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social,
aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, amb la redacció següent:
«19. Incomplir les obligacions que estableix l’article 57.3 de la Llei orgànica de protecció integral de la
infància i l’adolescència davant de la violència.»
Disposició final tretzena

Modificació de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i
obligacions en matèria d’informació i documentació clínica
S’afegeix un nou apartat 5 a l’article 15 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de

l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, en els
termes següents:
«5. Quan l’atenció sanitària prestada ho sigui a conseqüència de violència exercida contra persones
menors d’edat, la història clínica ha d’especificar aquesta circumstància, a més de la informació a què fa
94
referència aquest apartat.»
Disposició final catorzena

Modificació de la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professions sanitàries
La Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professions sanitàries, queda modificada en els
termes següents:
U. Es modifica l’apartat 1 de l’article 17, que queda redactat de la manera següent:
«1. Els títols d’especialista en Ciències de la Salut els expedeix el Ministeri de Sanitat.»
Dos. S’afegeix una nova disposició transitòria setena amb la redacció següent:
«Disposició transitòria setena. Expedició de títols d’especialista en Ciències de la Salut.
Els procediments d’expedició de títols iniciats abans de l’1 de gener de 2022 i encara en curs segueixen
sent tramitats pel Ministeri d’Universitats i, per tant, els títols els expedeix aquest últim.»
Disposició final quinzena

Modificació de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària
Es modifica l’especialitat 4a de l’apartat 2 de l’article 18 de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció

voluntària, que queda redactada de la manera següent:
«4a. Quan l’expedient afecti els interessos d’una persona menor d’edat o persona amb discapacitat,
també s’han de practicar en el mateix acte o, si no és possible, en els deu dies següents, les diligències
relatives als interessos esmentats que es recordin d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal.
L’autoritat judicial o el lletrat de l’Administració de justícia poden acordar que l’audiència de la persona
menor d’edat o persona amb discapacitat es practiqui en un acte separat, sense interferències d’altres
persones, i hi ha d’assistir el Ministeri Fiscal. En tot cas, s’ha de garantir que puguin ser oïdes en
condicions idònies, en termes que els siguin accessibles, comprensibles i adaptats a la seva edat,
maduresa i circumstàncies, i s’ha de demanar l’auxili d’especialistes quan sigui necessari.
Del resultat de l’exploració n’ha d’aixecar en tot cas acta el lletrat de l’Administració de justícia,
expressant les dades objectives del desenvolupament de l’audiència, en la qual ha de reflectir les
manifestacions de l’infant o adolescent imprescindibles per significatives, i per això estrictament
rellevants, per a la decisió de l’expedient, mirant de preservar-ne la intimitat. Si això té lloc després de la
compareixença, s’ha de donar trasllat de l’acta corresponent a les persones interessades perquè puguin
efectuar al·legacions en el termini de cinc dies.
95
Tant el Ministeri Fiscal en el seu informe com l’autoritat judicial en la resolució que posi fi al procediment
han de valorar motivadament l’exploració practicada.
En tot el que no preveu aquest precepte, s’aplica el que disposa la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener,
de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil.»
Disposició final setzena

Modificació de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol, per la qual es modifica la Llei orgànica 6/1985, d’1 de
juliol, del poder judicial
Es modifica la disposició transitòria setena de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol, per la qual es
modifica la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, que queda redactada de la manera
següent:
«Disposició transitòria setena. Dilació del requisit d’especialitat en Medicina Legal i Forense per a l’accés
al cos de metges forenses.
L’especialitat en Medicina Legal i Forense, exigida a l’article 475 de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol,
del poder judicial, per accedir al cos de metges forenses, no és requisit obligatori fins que així ho
determini el Ministeri de Justícia, una vegada concloguin la seva formació pel sistema de residència
almenys la primera promoció d’aquests especialistes i s’hagi desenvolupat la via extraordinària d’accés a
aquest títol segons el procediment que reguli el reial decret que desenvolupi l’accés a aquesta
especialitat pel sistema de residència.»
Disposició final dissetena

Creació del Consell Estatal de Participació de la Infància i de l’Adolescència
El Govern, en el termini de sis mesos des de l’aprovació d’aquesta Llei, ha de crear el Consell Estatal de
Participació de la Infància i de l’Adolescència, de manera que es garanteixi l’exercici efectiu del dret de
participació en la formulació, l’aplicació i l’avaluació de plans, programes i polítiques nacionals que
afecten els infants i adolescents.
Disposició final divuitena

Títol competencial
Aquesta Llei orgànica es dicta a l’empara del que preveu l’article 149.1, 1a, 2a i 18a de la Constitució
espanyola (d’ara endavant CE), que atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de regulació
de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el
compliment dels deures constitucionals, nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil, i
bases del règim jurídic de les administracions públiques, respectivament, i sense perjudici de les
competències que puguin tenir les comunitats autònomes, en virtut dels estatuts d’autonomia que
formen part del cos constitucional, que s’han de respectar en qualsevol cas. De manera particular, els
96
capítols II, III, VII i IX del títol III d’aquesta Llei orgànica s’han d’entendre sense perjudici de la legislació
que dictin les comunitats autònomes en virtut de les seves competències en matèria de política familiar,
assistència social i esport i oci.
No obstant això, els articles 13 i 14 i la disposició final setena es dicten a l’empara de les competències
que corresponen a l’Estat en matèria d’administració de justícia i legislació processal, sense perjudici de
les especialitats necessàries que en aquest ordre es derivin de les particularitats del dret substantiu de
les comunitats autònomes, de conformitat amb el que preveuen els apartats 5a i 6a de l’article 149.1 CE.
Les disposicions finals primera i quinzena es dicten a l’empara de les competències de l’Estat sobre
legislació processal, sense perjudici de les especialitats necessàries que en aquest ordre es derivin de les
particularitats del dret substantiu de les comunitats autònomes, de conformitat amb el que preveu
l’article 149.1.6a CE.
La disposició final tercera es dicta a l’empara de la competència que l’article 149.1.6a CE atribueix a
l’Estat sobre legislació penitenciària.
La disposició final sisena es dicta a l’empara de la competència que l’article 149.1.6a CE atribueix a l’Estat
sobre legislació penal.
La disposició final onzena es dicta a l’empara de les competències que l’article 149.1.6a CE atribueix a
l’Estat sobre legislació penal, processal i penitenciària.
La disposició addicional sisena es dicta a l’empara de les competències estatals que l’article 149.1.5a CE
atribueix a l’Estat sobre administració de justícia.
La disposició addicional novena es dicta a l’empara de l’article 149.1.17a del CE.
Els capítols IV i V del títol III es dicten a l’empara de l’article 149.1.30a CE, que atribueix a l’Estat la
competència exclusiva sobre normes bàsiques per al desplegament de l’article 27 CE.
El capítol VI del títol III i les disposicions finals tretzena i catorzena es dicten a l’empara de l’article
149.1.16a CE, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre bases i coordinació general de la
sanitat, respectant, en tot cas, les competències atribuïdes a les comunitats autònomes en aquest àmbit
pels seus estatuts d’autonomia respectius.
El capítol X del títol III es dicta a l’empara de l’article 149.1.29a CE, que atribueix a l’Estat la competència
exclusiva sobre seguretat pública, sense perjudici de la possibilitat de creació de policies per les
comunitats autònomes en la forma que s’estableixi en els estatuts respectiu en el marc del que disposi
una llei orgànica.
97
L’article 55, així com les disposicions finals quarta, setzena i vintena es dicten a l’empara de l’article
149.1.5a CE, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre Administració de justícia.
El capítol II del títol V i la disposició final dotzena es dicten a l’empara de l’article 149.1.7a CE, que
atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre legislació laboral, sense perjudici de la seva execució
pels òrgans de les comunitats autònomes.
La disposició final segona es dicta a l’empara de l’article 149.1.8a CE, que atribueix a l’Estat la
competència exclusiva sobre legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i
desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allà on n’hi hagi.
La disposició final cinquena es dicta a l’empara de l’article 149.1.27a CE, que atribueix a l’Estat la
competència exclusiva sobre les normes bàsiques del règim de premsa, ràdio i televisió i, en general, de
tots els mitjans de comunicació social, sense perjudici de les facultats que corresponguin a les
comunitats autònomes en el seu desplegament i execució.
Disposició final dinovena

Caràcter ordinari de determinades disposicions
Aquesta Llei té el caràcter de llei orgànica, a excepció dels articles 5, 6, 7 i 8 del títol preliminar; dels
articles 10, 11, 12, 13 i 14 del títol I; dels títols II, III i IV; dels articles 57 a 60 del títol V; així com de les
disposicions addicionals primera, segona, tercera, quarta, cinquena, sisena i novena i de les disposicions
finals primera, segona, cinquena, setena, novena, dotzena, tretzena, catorzena, quinzena i dinovena.
Disposició final vintena

Especialització dels òrgans judicials, de la fiscalia i dels equips tècnics que prestin assistència especialitzada
als jutjats i tribunals
1. En el termini d’un any a comptar de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, el Govern ha de remetre a les
Corts Generals els següents projectes de llei:
a) Un projecte de modificació de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, dirigit a establir,
a través de les vies que preveu la norma esmentada, l’especialització tant dels òrgans judicials com dels
seus titulars per a la instrucció i l’enjudiciament de les causes penals per delictes comesos contra
persones menors d’edat. Aquesta especialització s’ha de fer amb respecte als principis i les mesures
establerts en aquesta Llei. Amb aquest propòsit s’ha de plantejar la inclusió de jutjats de Violència contra
la Infància i l’Adolescència, així com l’especialització dels jutjats penals i les audiències provincials. També
han de ser objecte d’adaptació, en el mateix sentit, les proves selectives que permetin accedir a la
titularitat dels òrgans especialitzats, sense perjudici del que disposa l’article 312.4 de l’esmentada Llei
orgànica 6/1985, d’1 de juliol.
98
De la mateixa manera, l’esmentat projecte de llei orgànica ha de disposar les modificacions necessàries
per garantir l’especialització dins de l’ordre jurisdiccional civil en infància, família i capacitat.
b) Un projecte de llei de modificació de la Llei 50/1981, de 30 de desembre, reguladora de l’Estatut

orgànic del Ministeri Fiscal, als efectes d’establir l’especialització de fiscals en l’àmbit de la violència sobre
la infància i l’adolescència, d’acord amb el seu règim estatutari.
2. Les administracions competents han de regular en idèntic termini la composició i el funcionament

dels equips tècnics que prestin assistència especialitzada als òrgans judicials especialitzats en infància i
adolescència, i la forma d’accés a aquests d’acord amb els criteris d’especialització i formació que recull
aquesta Llei.
Disposició final vint-i-unena

Desplegament normatiu i execució de la Llei
S’autoritza el Consell de Ministres i els titulars dels ministeris de Drets Socials i Agenda 2030, Justícia i
Interior, en l’àmbit de les seves competències, per dictar totes les disposicions reglamentàries que siguin
necessàries per al desplegament d’aquesta Llei, així com per acordar les mesures necessàries per
garantir-ne l’execució i implantació efectives.
Disposició final vint-i-dosena

Adaptació normativa
En el termini d’un any a partir de l’entrada en vigor de la Llei, s’hi han d’adequar les normes reguladores
estatals, autonòmiques i locals que siguin incompatibles amb el que aquesta preveu.
Disposició final vint-i-tresena

Incorporació de dret de la Unió Europea
Mitjançant aquesta Llei es completa la incorporació al dret espanyol dels articles 3, apartats 2 a 4, 6 i 9,
paràgrafs a, b i g de la Directiva 2011/93/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de
2011, relativa a la lluita contra els abusos sexuals i l’explotació sexual dels menors i la pornografia
infantil i per la qual se substitueix la Decisió marc 2004/68/JAI del Consell.
Disposició final vint-i-quatrena

Procediment per determinar l’edat
El Govern, en el termini de dotze mesos des de l’aprovació d’aquesta Llei, ha de procedir al

desplegament normatiu del procediment per determinar l’edat dels menors, de manera que es
garanteixi el compliment de les obligacions internacionals contretes per Espanya, així com la prevalença
de l’interès superior del menor, els seus drets i la seva dignitat.
Disposició final vint-i-cinquena

Entrada en vigor
99
Aquesta Llei entra en vigor al cap de vint dies de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.
No obstant això, el que preveuen els articles 5.3, 14.2, 14.3, 18, 35 i 48.1.b i c produeix efectes al cap de
sis mesos de l’entrada en vigor de la Llei.
El que preveu la disposició final catorzena produeix efectes a partir de l’1 de gener de 2022.
Consideracions legals
Els textos consolidats (o versions actualitzades) de les normes que ofereix el Portal Jurídic de Catalunya
no tenen caràcter oficial.
Enllaç a aquesta versió

https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-
pjur/?documentId=965293&language=ca&validity=1985367&traceability=03
100

8:2021 Infància

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

8:2021 Infància

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i

l'adolescència davant la violència

BOE núm. 134, 05/06/2021

aquests supòsits, s’estableix l’obligació de les administracions públiques competents de facilitar

A més, es regula de manera específica el deure de comunicació de l’existència de continguts a Internet

A la Llei destaca la referència a l’exercici positiu de la responsabilitat parental, com un concepte

A més, s’estableix la necessitat de dissenyar un pla d’intervenció familiar individualitzat, amb la

La disposició final primera està dedicada a la modificació de la Llei d’enjudiciament criminal.

i el Conveni relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement, l’execució i la cooperació en

La disposició final tercera, corresponent a la modificació de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre,

La disposició final vuitena, corresponent a la modificació de la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de

La reforma operada en l’esmentada Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, es completa amb la

D’aquesta manera, es dona compliment no només a les obligacions derivades de convenis

La disposició final dinovena estableix el caràcter ordinari de determinades disposicions.

Les disposicions finals vint-i-dosena i vint-i-tresena regulen la necessària adaptació de la normativa

Finalment, la disposició final vint-i-cinquena regula l’entrada en vigor d’aquesta Llei.

Les disposicions d’aquesta Llei persegueixen els fins següents:

a) Garantir la implementació de mesures de sensibilització per al rebuig i l’eliminació de qualsevol tipus

b) Establir mesures de prevenció efectives davant la violència sobre la infància i l’adolescència,

c) Impulsar la detecció precoç de la violència sobre la infància i l’adolescència mitjançant la formació

h) Garantir la reparació i restauració dels drets de les víctimes menors d’edat.

j) Garantir l’erradicació i la protecció davant de qualsevol tipus de discriminació i la superació dels

a) Prohibició de qualsevol forma de violència sobre els infants i adolescents.

b) Prioritat de les actuacions de caràcter preventiu.

d) Promoure la integralitat de les actuacions, des de la coordinació i cooperació interadministrativa i

e) Protecció dels infants i adolescents davant la victimització secundària.

i) Incorporació de la perspectiva de gènere en el disseny i la implementació de qualsevol mesura

j) Incorporació de l’enfocament transversal de la discapacitat al disseny i implementació de qualsevol

k) Promoció de la igualtat de tracte d’infants mitjançant la coeducació i el foment de l’ensenyament en

persona menor d’edat.

m) Assegurar la supervivència i el ple desenvolupament de les persones menors d’edat.

c) La formació específica en seguretat i ús segur i responsable d’Internet, incloent-hi qüestions relatives

d) El bon tracte als infants i adolescents.

f) Els mecanismes per evitar la victimització secundària.

2. Les administracions públiques han de promoure la col·laboració institucional en l’àmbit nacional i

1. La Conferència Sectorial d’Infància i Adolescència és l’òrgan de cooperació entre les administracions

en l’àmbit de la protecció i el desenvolupament dels drets de la infància i l’adolescència, i especialment

c) La participació de les administracions públiques en la formació i avaluació de l’Estratègia d’erradicació

3. La Conferència Sectorial ha d’aprovar el seu reglament d’organització i funcionament intern d’acord

1. Les administracions públiques han de promoure la col·laboració publicoprivada amb la finalitat de

En especial, s’ha de fomentar la col·laboració de les empreses de tecnologies de la informació i

3. La informació i l’assessorament a què es refereixen els apartats anteriors s’ha de proporcionar en un

2. S’ha d’assegurar la preparació i l’especialització adequades de professionals, metodologies i espais per

a) Informació i acompanyament psicosocial, social i educatiu a les víctimes.

b) Seguiment de les denúncies o reclamacions.

d) Suport formatiu, especialment en matèria d’igualtat, solidaritat i diversitat.

f) Facilitació d’accés a xarxes i serveis públics.

g) Suport a l’educació i inserció laboral.

h) Acompanyament i assessorament en els procediments judicials en què hagi d’intervenir, si és

2. Les administracions públiques han d’establir mecanismes de comunicació segurs, confidencials,

2. Aquests centres i establiments han de mantenir permanentment actualitzada aquesta informació en

2. Les administracions públiques han de garantir la disponibilitat de canals accessibles i segurs de

2. Anualment, l’òrgan al qual correspongui l’impuls de l’Estratègia ha d’elaborar un informe d’avaluació

3. En tot cas, tenen la consideració d’actuacions en matèria de prevenció les següents:

i) Les destinades a fomentar la seguretat en tots els àmbits de la infància i l’adolescència.

3. Les administracions públiques competents han de promoure la capacitació de persones menors

3. Les mesures a què es refereix l’apartat anterior han d’estar enfocades a:

a) Promoure el bon tracte, la corresponsabilitat i l’exercici de la parentalitat positiva. Als efectes

b) Promoure l’educació i el desenvolupament d’estratègies bàsiques i fonamentals per a l’adquisició de

gestació i en el benestar de la dona, així com en el desenvolupament d’estratègies per a la detecció

e) Desenvolupar programes de formació a adults i a infants i adolescents en habilitats per a la negociació

i) Desenvolupar programes de formació i sensibilització a adults i a infants i adolescents, encaminats a

Entre d’altres, s’han d’adoptar les mesures següents:

a) La detecció i la resposta específica a les situacions de violència de gènere.