Compromís de Confidencialitat Amb Infants I Adolescents: Joan Canimas Brugué

Compromís de
confidencialitat
amb infants i
adolescents
PID_00290035
Joan Canimas Brugué
Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores

CC-BY-NC-ND • PID_00290035 Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents
Joan Canimas Brugué
Doctor en Filosofia (Universitat de

Girona). És màster en Bioètica i Dret
(Universitat de Barcelona); investiga-
dor, formador i assessor autònom;
professor associat de la Universitat
de Girona, professor col·laborador
de la Universitat Oberta de Cata-
lunya; membre del Comitè d’Ètica
dels Serveis Socials de Catalunya
i del Comitè d’Ètica de la Recer-
ca i la Bioseguretat de la Universi-
tat de Girona; codirector del curs
d’Expert universitari en ètica apli-
cada a l’acció social i psicoeducati-
va de l’Institut Borja de Bioètica i la
Universitat Ramon Llull.
L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

pel professor: Jordi Solé Blanch
Com�citar�aquest�recurs�d’aprenentatge�amb�l’estil�APA:
Canimas Brugué, J. [Joan]. (2023) Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents (1a. ed.) [recurs
d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
Primera edició: febrer 2023

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Joan Canimas Brugué
Producció: FUOC
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència Creative Commons
de tipus Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls
públicament sempre que en citeu l'autor i la font (Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i
no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca
CC-BY-NC-ND • PID_00290035 Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
1. Identificació de la problemàtica o problemàtiques ètiques... 7
2. Qüestions a tenir en compte........................................................... 8

2.1. Ètiques ......................................................................................... 8
2.1.1. Valors i drets prima facie................................................. 8
2.1.2. Ètiques principialistes i ètiques conseqüencialistes ....... 8
2.1.3. La diferència entre informació o dades anònimes i
informació o dades personals ........................................ 9
2.1.4. Dues condicions per al traspàs de dades personals:
(i) necessitat, eficàcia, eficiència, proporcionalitat i
respecte i (ii) consentiment lliure ................................. 9
2.1.5. Secret professional i treball en equip i en xarxa ............ 11
2.1.6. Excepcions a la condició de consentiment: les
accions coercitives ......................................................... 12
2.1.7. Els codis ètics i deontològics ......................................... 14
2.2. Jurídiques ..................................................................................... 16
2.2.1. Els drets dels infants i el dret al seu interès superior ..... 16
2.2.2. Consentiment jurídic .................................................... 16
2.2.3. Secret professional ......................................................... 19
2.3. Psicosocioeducatives i sociosanitàries ......................................... 25
2.3.1. Confidencialitat, competència tecnocientífica i
vincle afectiu: tres factors que fonamenten la
confiança de la persona atesa amb el professional ........ 25
2.3.2. Paternalisme i abandonament ....................................... 26
3. Conclusions.......................................................................................... 27
Bibliografia................................................................................................. 33
CC-BY-NC-ND • PID_00290035 5 Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents
Introducció
Aquest informe vol donar resposta a dues problemàtiques ètiques que es plan-
tegen quan un infant o adolescent atès per professionals de l’àmbit psicosoci-
oeducatiu o sociosanitari els demana un compromís de confidencialitat abans
d’explicar-los una cosa: cal comprometre-s’hi? I si s’hi comprometen, estaria
èticament justificat trencar el compromís en algunes situacions? En quines?
S’estructura en diferents apartats i subapartats, cada un dels quals tracta una

qüestió. El motiu d’aquest ordenament és facilitar l’anàlisi, les correccions i
l’aplicació d’alguns d’aquests apartats a altres problemàtiques.
L’ètica aplicada, com tot coneixement, està sotmès a la revisió i millora contí-
nua a través d’una acció dialògica que parteix de tres creences bàsiques: el res-
pecte a les persones, l’argumentació i, quan cal, l’evidència científica. Qualse-
vol crítica o proposta de modificació o ampliació d’aquest document serà molt
ben rebuda i permetrà ampliar el nombre de persones que hi han col·laborat.
Podeu dirigir-vos a jcanimasb@uoc.edu. En aquest sentit, agraeixo molt les
aportacions que en Guillem Martí Soler, en Jordi Solé Blanch i la Jordina Meya
Pons, professors de la UOC, han fet a aquest document.
1. Identificació de la problemàtica o problemàtiques

ètiques
Els professionals de l’àmbit dels serveis socials i educatius de vegades es troben

que alguns infants o adolescents els volen explicar una cosa, però abans els
demanen que es comprometin a no explicar-ho a ningú.
Hi ha professionals que consideren que aquest compromís no es pot prendre

i altres que sí. Els que consideren que no es pot prendre al·leguen, entre altres
raons, que les relacions educatives s’han de caracteritzar per dir sempre la veri-
tat i complir sempre els compromisos, i pot passar que el noi expliqui una cosa
que potser després serà necessari compartir amb altres persones (professionals,
familiars, fiscalia, etc.), ja sigui per protegir el mateix noi o a altres persones o
perquè la llei o els protocols obliguen a fer-ho. Altres professionals, en canvi,
no hi estan d’acord i consideren que cal prendre aquest compromís perquè,
de vegades, no comprometre’s és abandonar, que l’infant o adolescent no ho
expliqui i, per tant, deixar-lo sol amb la seva problemàtica i no protegir-lo a
ell o a altres persones si allò que volia explicar el o els posa en perill.
Èticament, quines d’aquestes posicions és la més correcta?:
(1) ¿No comprometre’s al secret, per exemple, dient-li que no podem prendre
aquest compromís perquè després potser ens veurem obligats a trencar-lo o
a complir-lo passi el que passi, encara que dir-li això comporti que no ens
expliqui allò que el preocupa?
(2) Comprometre’s a no explicar-ho a ningú? Aquest supòsit pot tenir dos

cursos d’acció possibles:
(2.1) Mantenir aquest compromís, expliqui el que expliqui l’infant o adoles-

cent i siguin quines siguin les conseqüències.
(2.2) No complir aquest compromís si és necessari.

2. Qüestions a tenir en compte
2.1. Ètiques
2.1.1. Valors i drets prima facie
A excepció de la dignitat de les persones, se sol considerar que no hi ha valors

ni drets absoluts, és a dir, que s’hagin de complir sempre i en qualsevol cir-
cumstància. Tots els valors i drets fonamentals són importants i s’ha de pro-
curar respectar-los tots perquè no tenen una jerarquia preestablerta. Però de
vegades passa que dos o més d’aquests valors i drets entren en conflicte i ales-
hores cal decidir quin preval en aquella situació concreta.
En la problemàtica que ens ocupa, els valors que entren o poden entrar en
conflicte són els següents: dir la veritat, complir els compromisos (coherència)
i respectar la intimitat de l’infant o adolescent (deure de confidencialitat) ver-
sus protegir o ajudar l’infant o adolescent o altres persones.
Els posicionaments (1) i (2.1) assenyalats anteriorment consideren que dir la

veritat, complir els compromisos o mantenir la confidencialitat estan sempre
per sobre de l’ajuda i la protecció. El posicionament (2.2), en canvi, considera
que, d’antuvi, no es pot establir la prioritat de cap d’aquests valors.
2.1.2. Ètiques principialistes i ètiques conseqüencialistes
Les ètiques principialistes, deontològiques, axiològiques o de la convicció con-

sideren que la correcció o incorrecció moral d’una acció ve determinada per
si coincideix o no amb uns valors o principis. Contràriament, les ètiques con-
seqüencialistes, utilitaristes, teleològiques o de la responsabilitat consideren
que la correcció o incorrecció moral de les accions no ve determinada per uns
principis que cal complir, sinó pels resultats que s’obtenen, per la utilitat o
benefici que s’aconsegueix.
Ser dogmàticament principialista, complir sempre els principis sense tenir en

compte les conseqüències és una posició èticament impossible per, almenys,
dues raons:
(1) Perquè no es poden establir valors i principis sense tenir en compte

l’impacte que tenen o que pretenen tenir en la realitat. Per exemple, la veritat i
la vida són valors morals perquè són importants en el dia a dia de les persones.
(2) Perquè no disposem d’una jerarquia de valors i principis aplicable d’antuvi

i per sempre que no provoqui contradiccions i fins i tot horrors en algunes
situacions. Per exemple, dir la veritat en algunes situacions pot contradir el
principi de no fer mal als altres i portar a situacions horribles.
Tanmateix, ser dogmàticament conseqüencialista també és una posició ètica-

ment impossible: sense cap mena de valor o principi moral (felicitat, benestar,
justícia, etc.) no és possible valorar les conseqüències d’una acció i, per tant, la
seva correcció o incorrecció morals. Com orientar l’acció sense disposar d’uns
valors i principis que ens permetin valorar-ne les conseqüències?
En la problemàtica que ens ocupa, dir la veritat, complir els compromisos,

respectar la intimitat i ajudar o protegir les persones són valors i principis que
s’ha de procurar complir, però que entren o poden entrar en conflicte entre
ells i, per tant, cal decidir quin preval i, per fer-ho, cal tenir en compte les
conseqüències.
Si no s’és dogmàtic, les ètiques principialistes i conseqüencialistes es necessi-

ten mútuament i formen part d’un entramat que, juntament amb les ètiques
dialògiques, de les virtuts i de la compassió, ens possibiliten problematitzar
algunes situacions i resoldre-les (Canimas, 2016).
2.1.3. La diferència entre informació o dades anònimes i

informació o dades personals
Compartir informació o dades anònimes no és el mateix que compartir infor-

mació o dades personals. La informació anònima no permet identificar la per-
sona o persones i, per tant, no està subjecta al secret professional. La informa-
ció personal, en canvi, sí. Això permet que els professionals puguin compar-
tir informació anònima amb altres persones per tal que els ajudin en l’anàlisi
sense necessitat de trencar el secret (Canimas, 2020, p. 9).
En les situacions que aquí són objecte d’estudi, pot passar que el professional
o l’equip de professionals necessitin el suport d’altres persones per prendre la
decisió de si cal o no trencar el secret professional, amb qui i de quina manera
fer-ho i que l’anonimització de la situació els permeti fer-ho sense trencar el
secret professional.
2.1.4. Dues condicions per al traspàs de dades personals: (i)

necessitat, eficàcia, eficiència, proporcionalitat i respecte i
(ii) consentiment lliure
Quan es té el deure de secret professional cap a la persona atesa, el traspàs de

les seves dades personals a altres persones (professionals, familiars, persones
properes, etc.) o institucions, s’ha de regir per aquestes dues condicions:
(1) Necessitat, eficàcia, eficiència, proporcionalitat i respecte. El traspàs de da-

des personals ha de ser necessari per protegir o augmentar un bé (necessitat),
hi ha motius objectius i raonables per considerar que ho aconseguirà (eficàcia),
no hi ha una manera menys dolosa o costosa per aconseguir-ho (eficiència),
en el supòsit que aquest traspàs pugui provocar danys o molèsties, aquests
són significativament inferiors als beneficis que generarà (proporcionalitat) i
el traspàs no atempta contra la dignitat de la persona, es fa amb consideració
i afecte i les persones a qui es traspassen les dades personals en faran un bon
ús i guarda (respecte). Aquesta primera condició no té excepcions.
(2) Consentiment lliure de la persona afectada. En un consentiment (o nega-

tiva) lliure, cal tenir en compte quatre variables (Canimas, 2020, p. 14-18):
(2.1) Tipologia i magnitud de les conseqüències possibles de la decisió. Aquesta

variable determina el grau d’exigència de les altres tres.
(2.2) Informació i temps necessaris per prendre la decisió.
(2.3) Absència de coercions indegudes.
(2.4) Capacitat cognitiva necessària per prendre la decisió.
Aquesta segona condició sí que pot tenir excepcions. Si després d’explicar a

la persona o al seu representant legal perquè és necessari compartir les dades
personals, es nega a autoritzar-ho, cal interessar-se per les raons que la porten
a aquesta decisió i donar-hi respostes adequades. Si persisteix en la negativa,
hi ha diferents cursos d’acció possibles:
• Advertir-los que persistir en la seva negativa pot motivar no iniciar

l’atenció professional, o interrompre-la, o trencar el secret professional
sense el seu consentiment. Aquesta acció és compatible amb les dues que
s’exposen a continuació, que s’exclouen entre elles.
• Atendre la negativa de la persona, perquè el dany que provocarà compartir

les dades personals sense el seu consentiment serà significativament supe-
rior que no fer-ho.
• No atendre la negativa de la persona –que es pot anunciar o no– i compartir

les dades personals. Aquesta possibilitat és l’excepció a la segona condició
pel traspàs de dades personals i, per tal que estigui èticament justificada,
ha de complir les condicions assenyalades a l’apartat 1.6 sobre les accions
coercitives.
En la problemàtica que ens ocupa, el professional ha de considerar:

(i) Si és necessari explicar el que l’infant o adolescent li ha confiat i si serà

eficaç, eficient, proporcionat i respectuós fer-ho. Això requereix identificar a
qui és necessari explicar-ho, la qual cosa es tracta a l’apartat següent, el 2.1.5.
(ii) Si està èticament justificat explicar-ho sense el consentiment o coneixe-

ment de l’infant o adolescent. Aquesta qüestió es tracta a l’apartat 2.1.6.
2.1.5. Secret professional i treball en equip i en xarxa
En algunes professions i àmbits, com els que aquí ens ocupen, el treball en
equip i en xarxa és necessari per a la bona praxi, la qual cosa requereix compar-
tir dades personals de les persones ateses amb professionals del mateix equip
(secret professional compartit) o d’altres (secret professional derivat).
Simplificant molt, hi ha dos grans models comunicatius de dades personals,

que es poden combinar: el d’esferes concèntriques i el d’esferes comunicades.
En ambdós models, el nucli primari de confiança està format per la persona o
persones ateses i el professional o professionals als quals es confia directament
la informació personal. En el model d’esferes concèntriques, propi del treball
en equip, aquesta esfera nuclear es pot anar ampliant a través de la fusió amb
les esferes que l’embolcallen (direcció, equip directiu, equip tècnic, equip psi-
cosocioeducatiu o sociosanitari del centre, responsables de l’entitat, etc.), en
una jerarquia procedimental que cada situació i organització estableixen, de
tal manera que l’esfera nuclear passa a formar part d’una esfera més àmplia
(equip) en la qual es comparteix tota la informació personal rellevant de la
persona o persones ateses i el secret professional, que se sol anomenar compar-
tit, afecta totes les persones que en formen part. En el sistema d’esferes comu-
nicades, el traspàs i anàlisi de la informació i l’actuació es realitza entre esferes
professionals o institucionals autònomes, amb fluxos que poden ser horitzon-
tals i multidireccionals (aleshores es parla de treball en xarxa) o jeràrquics i
unidireccionals. En aquest model, el secret professional, que se sol anomenar
derivat, també afecta totes les persones que tenen accés a la informació perso-
nal de les persones ateses.
La diferenciació entre secret professional compartit i derivat no afecta la inten-

sitat o exigència del secret de les dades personals de les quals es disposa, que
és la mateixa per a tothom, sinó a la intensitat o exigència de la responsabili-
tat ètica i a la fluïdesa de la comunicació de les dades personals de les quals
es disposa. Si entenem per responsabilitat l’acte de respondre adequadament
a la pregunta «per què em fas això?» (i a les possibilitats de formulació que
l’envolten: «per què em vas fer això?», «per què li fas això?, «per què fas això?»,
etc.), el professional al qual la persona confia les seves dades personals és qui
estableix el compromís directe, el lligam, l’obligació d’emprar correctament i
vetllar per allò que se li confia i, per tant, qui haurà de respondre a la pregunta.
L’expressió «donar la cara» ho resumiria molt bé si no fos pel seu to cantellut.
Doncs bé, en el secret professional compartit, el professional o professionals
que reben la informació personal responen per ells i per l’equip del qual for-
men part, en el qual impera la corresponsabilitat, la confiança, la compene-

tració, la complementarietat i la comunicació fluida. En canvi, la informació
que surt d’aquesta esfera (secret derivat) escapa al control del professional o
professionals que l’han obtinguda, la qual cosa sol motivar una actitud pre-
ventiva o fins i tot de recel que disminueix la fluïdesa comunicativa, i en el
supòsit que es faci un mal ús i guarda de les dades, que l’esfera nuclear no hi
pugui donar respostes, o totes les respostes, o les respostes adequades o que
la persona reclami.
Quan es treballa en equip (secret compartit) i diferents professionals atenen

una mateixa persona, com passa en la problemàtica que ens ocupa, hi ha tres
raons que fan necessari compartir la informació personal rellevant amb el ma-
teix equip o amb les esferes immediates que l’envolten i que en passen a for-
mar part:
(i) Pel correcte exercici de les funcions professionals encomanades, en tant que
és imprescindible compartir informació i coordinar les accions.
(ii) Perquè la qualitat de l’anàlisi augmenta significativament quan es fa

amb altres persones, en un procés dialògic en el qual imperi el respecte,
l’argumentació crítica i l’evidència científica (Canimas, 2016, p. 21 i seg.).
(iii) Perquè els professionals no han d’assumir ni suportar en solitud anàlisis,

decisions i responsabilitats que poden tenir conseqüències rellevants.
2.1.6. Excepcions a la condició de consentiment: les accions

coercitives
En la problemàtica que ens ocupa, hi poden haver quatre situacions en les

quals, si compleixen unes condicions (Canimas, 2022), és un deure moral i
professional compartir la informació personal que ha donat l’infant o adoles-
cent sense el seu consentiment o coneixement:
(i)�Per�protegir�l’infant�o�adolescent�(ACP-1)
Trencar el secret professional i el compromís adquirit amb l’infant o adolescent

per aquest motiu, seria una acció coercitiva (limita la intimitat de l’infant o
adolescent) protectora de primer nivell (persegueix protegir o proveir béns
bàsics a l’infant o adolescent).
Per tal que aquesta acció estigui èticament justificada i sigui una obligació
moral, s’han de complir aquestes cinc condicions: (1) que compartir aquesta
informació personal sigui necessari, eficaç i eficient per protegir béns bàsics
de l’infant o adolescent, sigui proporcionat i es faci de la forma més respectu-
osa possible; (2) que la negativa de l’infant o adolescent a compartir aquesta
informació amb altres persones no sigui lliure, (3) que és raonable considerar
que si tingués les condicions per donar un consentiment lliure, estaria d’acord
amb el fet que el professional comparteixi aquesta informació personal, (4)

que explicar-ho no vulnera drets d’altres persones, llevat que aquests ho con-
sentin de forma informada, lliure i raonable i (5) que explicar-ho provoca o
provocarà un malestar raonable en el professional que, si és necessari, caldrà
manifestar a l’infant o adolescent.
(ii)�Per�perfeccionar�l’infant�o�adolescent�(ACperf-1)

per aquest motiu, seria una acció coercitiva (limita la intimitat de l’infant o
adolescent) perfectora de primer nivell (persegueix mantenir o proveir a l’infant
o adolescent de béns superiors als bàsics).
Per tal que aquest tipus d’accions estiguin èticament justificades i siguin una
obligació moral, han de complir aquestes cinc condicions: (1) compartir aques-
ta informació personal és recomanable, eficaç i eficient per proveir béns supe-
riors als bàsics a l’infant o adolescent, és proporcionada i s’aplica o aplicarà
de la forma més respectuosa possible. Així mateix, el disgust que pot provocar
a l’infant o adolescent és de baixa intensitat i de temporalitat reduïda; (2) la
negativa de l’infant o adolescent al fet que el professional comparteixi aquesta
informació no és lliure; (3) és raonable considerar que si tingués les condicions
per donar un consentiment lliure, estaria d’acord amb el fet que el professional
comparteixi aquest secret; (4) fer-ho no vulnera drets d’altres persones, llevat
que aquestes acceptin, de forma lliure i raonable, aquesta limitació de drets
i (5) provoca o provocarà un malestar raonable en el professional que, si és
necessari, caldrà que ho manifesti a l’infant o adolescent.
(iii)�Per�protegir�altres�persones�o�éssers�(ACP-2�i�ACP-3)

per aquest motiu, seria una acció coercitiva (limita la seva intimitat) protectora
de segon nivell (si persegueix protegir béns del professional o d’altres persones
que tenen deures legals de cura cap a l’infant o adolescent i no és possible
considerar que els danys, riscos o molèsties formen part raonable de les seves
responsabilitats) o de tercer nivell (si persegueix protegir béns de persones que
no tenen aquests deures o a altres éssers).
Per tal que les ACP-2 estiguin èticament justificades han de complir aquestes
tres condicions: (1) compartir aquesta informació personal és necessari, eficaç
i eficient per protegir béns (bàsics o superiors als bàsics) de persones que tenen
deures professionals o legals de cura respecte a l’infant o adolescent i no és
possible considerar que aquests danys, riscos o molèsties formin part raonable
de la seva tasca. Així mateix, l’acció coercitiva és proporcionada i s’aplica de
forma respectuosa; (2) compartir aquesta informació personal no vulnera drets
d’altres persones i (3) compartir la informació personal provoca o provocarà

un malestar moral raonable en el professional que, si és necessari, caldrà ma-
nifestar-lo a l’infant o adolescent.
Per tal que les ACP-3 estiguin èticament justificades han de complir aquestes
tres condicions: (1) compartir la informació personal és necessari eficaç i efi-
cient per protegir béns (bàsics o superiors als bàsics) d’altres persones o éssers
als quals l’infant o adolescent hagi o lesioni de forma injusta i, si es tracta
de persones, aquestes no consentin de forma lliure i raonable aquests danys,
riscos o molèsties. Així mateix, l’acció coercitiva s’aplica o aplicarà de la for-
ma més respectuosa possible; (2) compartir la informació personal no vulnera
drets d’altres persones, llevat que aquestes acceptin, de forma lliure i raonable,
aquesta limitació de drets i (3), compartir la informació personal provoca o
provocarà un malestar moral raonable en el professional que, si és necessari,
caldrà manifestar-lo a l’infant o adolescent.
2.1.7. Els codis ètics i deontològics
Dels codis deontològics consultats (Educació Social, Treball Social, Pedagogia,

Psicologia, doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències, Medicina i Infer-
meria), només el del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, a l’apartat de
“Principis generals”, fa referència al fet que els professionals s’han d’abstenir
de pràctiques que suposin un engany voluntari, sense cap referència a possi-
bles excepcions:
«La integritat.
[...]
[Es professionals] S’han d’abstenir de pràctiques que suposin falsedat, l’engany voluntari,
el frau, els subterfugis, les omissions intencionades, les afirmacions no fonamentades així
com també qualsevol pràctica no prudent ni íntegra.»
Tots els codis deontològics consultats recullen la importància de la confiden-

cialitat i la necessitat de tenir el consentiment de la persona afectada per tras-
passar informació personal, però només tres (Treball Social, Medicina i Infer-
meria) tenen en compte situacions en les quals estaria justificat compartir in-
formació personal sense el consentiment de la persona afectada i ho fan en els
termes que a continuació es reprodueixen:
Codi Deontològic del Col·legi de Treball Social de Catalunya (2000):

«Article 7.6 [...]
Casos en què no es viola el secret professional:
a) Per realitzar l’activitat professional en equip interdisciplinari sempre que el que es

reveli sigui necessari per a la intervenció professional.
b) Si mantenir el secret professional perjudica terceres persones.
c) Per evitar una lesió injusta i greu que el fet de guardar el secret professional podria
causar al professional, o a una tercera persona.
d) Quan el professional en sigui rellevat pel mateix usuari i client, o pels seus hereus.
Aquest acte ha de constar per escrit.
En els casos previstos en els apartats b) i c) el treballador social ha de ser rellevat de la

guarda del secret professional per la Junta de Govern del Col·legi, previ assessorament
del Consell Assessor d’Ètica.
El treballador social perjudicat pel fet de mantenir el secret professional ha de comuni-

car-ho per escrit a la Junta de Govern del Col·legi per tal d’obtenir la defensa i la protecció
col·legials en la seva actuació.»
Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (2022):
«Norma 43
El metge pot revelar el secret amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els
justos límits necessaris, en els casos següents i en cap altre:
a) Quan de la revelació se’n presumeixi un molt probable bé per al pacient.
[...]
d) Si amb el silenci es presumís un molt probable perjudici per al pacient o per a altres
persones, o un perill col·lectiu (declaració de malalties contagioses, certes malalties men-
tals, estat de salut de persones a càrrec de la res publica, etc.).
e) Quan es tracti de malalties professionals, accidents de treball o altres sinistres, si amb

la declaració es pressuposa que se n’evitaran de semblants.
[...]
g) Quan, per manament legal, s’hagi de comunicar la comissió d’un fet delictiu.
h) Quan el metge es vegi injustament perjudicat per causa del manteniment del secret
d’un pacient, i aquest sigui autor voluntari del perjudici, a condició, però, que de la
revelació del fet no en resultin altres perjudicats.»
«Norma 48
Cadascun dels metges que participen en un equip mèdic té el deure de preservar la confi-
dencialitat de les dades del pacient, però en benefici d’aquest i de la bona atenció mèdica,
pot, en els justos límits necessaris, compartir el secret.»
Codi d’Ètica de les infermeres i infermers de Catalunya (2013):

«56. La infermera valora fins on manté la confidencialitat quan:
a) Complimenta impresos, certificats o comunicacions que corresponen a una obligació

legal.
b) Revela informació per evitar un perill o perjudici important per a altres persones o
per a la col·lectivitat.
c) El manteniment de la confidencialitat posa en perill la vida de la persona atesa.
d) La persona atesa autoritza i consent de forma expressa la revelació d’informació.
e) Respon a requeriments del Síndic de Greuges, Ministeri Fiscal, jutges, tribunals o altres
institucions que la llei determina, en l’exercici de les funcions que tenen atribuïdes, fent
esment de la seva obligació de confidencialitat.»
2.2. Jurídiques
2.2.1. Els drets dels infants i el dret al seu interès superior
Els infants són subjectes de drets com qualsevol altra persona i, a més a més,
tenen el dret al seu interès superior (Nacions Unides, 1989, art. 3 i 8; 2013).
Aquest dret exclusiu els atorga una protecció especial derivada de la respon-
sabilitat dels adults cap a ells i es concreta en tres àmbits: una cura superior
en tots els àmbits, prioritzar els seus drets en aquelles situacions en les quals
xoquen amb drets d’igual magnitud de persones adultes (per exemple, la prio-
ritat dels infants de pujar en un bot salvavides durant un naufragi) i limitar la
seva llibertat o intimitat en aquelles situacions en les quals exercir-los posa en
perill drets d’ells mateixos que es consideren superiors (per exemple, obligar
els infants a anar a l’escola o, en la problemàtica que ens ocupa, trencar el
secret professional per protegir-los).
2.2.2. Consentiment jurídic
2.2.2.1.�Diferència�entre�consentiment�i�consentiment�jurídic
En l’àmbit de l’ètica aplicada, «consentiment» ha acabat tenint un significat

gairebé exclusivament jurídic. Això fa que en alguns contextos lingüístics sigui
necessari distingir entre consentiment i consentiment jurídic, el primer per refe-
rir-se a una obligació ètica i tecnocientífica, sigui quina sigui l’edat i la condi-
ció de la persona, i el segon a un deure jurídic en aquelles situacions que la llei
així ho estableix. No fer aquesta distinció pot portar malentesos i, sobretot,
a la mala praxi de considerar que el consentiment només és necessari quan
la llei ho exigeix i, per exemple, no demanar-lo als infants menors de catorze
anys o a persones amb una mesura de suport judicial que així ho estableixi.
La llei es fa ressò d’aquesta qüestió concedint a aquelles persones de les quals

no requereix el consentiment jurídic «ser escoltades», «tenir en compte la seva
opinió», «que participin en la mesura del possible en la presa de decisions»,
«buscar el seu assentiment», etc. Tanmateix, aquestes fórmules no assoleixen

el significat del consentiment. «Assentiment», per exemple, significa admetre
com a cert o convenient allò que una altra persona ha afirmat o proposat.
En la problemàtica que ens ocupa, pot passar que la tutela de l’infant la tin-
gui l’Administració pública, la qual cosa no anul·la el deure ètic i pedagògic
de demanar-los consentiment encara que la llei no ho estableixi i, per tant,
que trencar el compromís de secret també sigui un problema ètic encara que
l’infant tingui menys de catorze anys.
2.2.2.2.�Prima�facie,�cal�obtenir�el�consentiment�jurídic�dels�majors�de�14
anys
L’article 8.1 del Reglament (UE) 2016/679 diu que el consentiment jurídic per
al tractament de les dades personals (la llei entén per tractament l’obtenció,
traspàs i guarda) és lícit a partir dels 16 anys, però obre la possibilitat que els
estats membres estableixin per llei una edat inferior, que no pot baixar dels 13
anys. Espanya ha situat als 14 anys l’edat a partir de la qual el consentiment
jurídic per al tractament de les dades personals és lícit i considera una infracció
greu tractar les seves dades personals sense el seu consentiment o el del seu
responsable legal si és menor de catorze anys.
Llei orgànica 3/2018 de protecció de dades personals i garantia dels drets di-
gitals:
«1. El tractament de les dades personals d’un menor d’edat únicament es pot fonamentar
en el seu consentiment quan sigui més gran de catorze anys.
S’exceptuen els supòsits en què la llei exigeixi l’assistència dels titulars de la pàtria potes-
tat o tutela per dur a terme l’acte o el negoci jurídic en el context del qual se sol·licita el
consentiment per al tractament.» (art. 7.1).
«[Es consideren infraccions greus] el tractament de dades personals d’un menor d’edat
sense obtenir-ne el consentiment, quan tingui capacitat per a això, o el del titular
de la seva pàtria potestat o tutela, de conformitat amb l’article 8 del Reglament (UE)
2016/679» (art. 73.a).
2.2.2.3.�Excepcions�al�deure�de�disposar�del�consentiment�jurídic�dels�me-
nors�o�dels�seus�tutors�legals�per�al�tractament�de�les�dades�personals
El consentiment jurídic de l’adolescent major de catorze anys o, si és menor

d’aquesta edat, dels tutors legals, és un requisit important per al tractament de
les seves dades personals però no sempre és imprescindible. Les lleis preveuen
tres situacions en les quals no és necessari el coneixement o consentiment de
l’adolescent o dels seus tutors legals pel tractament de dades personals seves:
(i) Quan sigui necessari per a la prevenció, detecció o reparació de situacions

de risc o desemparament d’un menor d’edat.
(ii) Per protegir interessos vitals de l’interessat o d’altres persones físiques o

per denunciar un delicte.
(iii) Per complir una missió realitzada en interès públic o en l’exercici de poders
públics conferits al responsable del tractament de les dades personals.
Vegem-ho amb detall:
Reglament (UE) 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, relatiu a la

protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals
i la lliure circulació d’aquestes dades (RGPD):
«Els infants mereixen una protecció específica de les seves dades personals, ja que poden
ser menys conscients dels riscos, les conseqüències, les garanties i els drets relacionats
amb el tractament de dades personals. Aquesta protecció específica s’ha d’aplicar, en
particular, a la utilització de dades personals de nens amb finalitats de màrqueting o a
l’elaboració de perfils de personalitat o d’usuari, així com a l’obtenció de dades personals
relatives a nens, quan s’utilitzen serveis oferts directament a un nen. El consentiment del
titular de la pàtria potestat o de la tutela no ha de ser necessari en el context dels serveis
preventius o d’assessorament oferts directament als infants.» (Consideració 38)
«El tractament només és lícit si es compleix, almenys, una de les condicions següents:
a) L’interessat ha donat el consentiment per al tractament de les seves dades personals,

per a una o diverses finalitats específiques.
b) El tractament és necessari per executar un contracte en el qual l’interessat és part o bé

per aplicar mesures precontractuals a petició seva.
c) El tractament és necessari per complir una obligació legal aplicable al responsable del
tractament.
d) El tractament és necessari per protegir interessos vitals de l’interessat o d’una altra

persona física.
e) El tractament és necessari per complir una missió realitzada en interès públic o en

l’exercici de poders públics conferits al responsable del tractament.
f) El tractament és necessari per satisfer interessos legítims perseguits pel responsable del
tractament o per un tercer, sempre que no hi prevalguin els interessos o els drets i les
llibertats fonamentals de l’interessat que requereixen la protecció de dades personals,
especialment si l’interessat és un nen.
El que es disposa a la lletra f) del primer paràgraf no s’aplica al tractament efectuat per
les autoritats públiques en l’exercici de les seves funcions.» (art. 6.1)
Llei Orgànica 1/1996 de Protecció Jurídica del Menor, de modificació parcial

del Codi Civil i de la Llei d’Enjudiciament Civil:
«Article 22 quater. Tractament de dades de caràcter personal
1. Per al compliment de les finalitats que preveu el capítol I del títol II d’aquesta Llei,
les administracions públiques competents poden procedir sense el consentiment de
l’interessat a la recollida i el tractament de les dades que siguin necessàries per valorar la
situació del menor, incloses tant les relatives al menor com les relacionades amb el seu
entorn familiar o social.
Els professionals, les entitats públiques i privades i, en general, qualsevol persona han de
facilitar a les administracions públiques els informes i antecedents sobre els menors, els
seus progenitors, tutors, guardadors o acollidors que se’ls requereixin perquè són neces-
saris per a aquesta finalitat; no es necessita el consentiment de l’afectat.
2. Les entitats a què es refereix l’article 13 poden tractar sense consentiment de l’interessat
la informació que sigui imprescindible per al compliment de les obligacions establertes
al precepte esmentat amb l’única finalitat de posar les dades en coneixement de les ad-
ministracions públiques competents o del Ministeri Fiscal.
3. Les dades sol·licitades per les administracions públiques es poden utilitzar únicament
i exclusivament per a l’adopció de les mesures de protecció que estableix aquesta Llei,
atenent en tot cas la garantia de l’interès superior del menor, i només es poden comunicar
a les administracions públiques que hagin d’adoptar les resolucions corresponents, al
Ministeri Fiscal i als òrgans judicials.
4. Les dades també es poden cedir al Ministeri Fiscal sense consentiment de l’interessat,
que les ha de tractar per a l’exercici de les funcions que estableixen aquesta Llei i la
normativa que li és aplicable.
5. En tot cas, el tractament d’aquestes dades queda sotmès al que disposa la Llei orgàni-
ca 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, i les seves
disposicions de desplegament, i és exigible la implantació de les mesures de seguretat de
nivell alt que preveu la normativa esmentada.»
Llei catalana 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i

l’adolescència:
«Les administracions implicades han de col·laborar i actuar coordinadament. Especial-

ment en matèria de protecció dels infants i els adolescents, els serveis públics estan
obligats a facilitar la informació requerida pel departament competent en matèria de
protecció dels infants i els adolescents a fi de valorar quina és la situació de l’infant o
l’adolescent, i a portar a terme les actuacions de col·laboració necessàries per protegir-los.
Les dades que es poden cedir entre administracions sense consentiment de la persona
afectada són les econòmiques, laborals, socials, educatives, de salut, policials i penals dels
menors i de llurs progenitors, tutors o guardadors.» (art. 24.2).
2.2.3. Secret professional
2.2.3.1.�El�deure�legal�de�secret�professional
El deure legal de secret professional està regulat en els diferents sectors de

l’ordenament jurídic intern (administratiu, civil, laboral, processal i penal),
comunitari i internacional. Aquí ens referirem només a les lleis i articles més
destacables que afecten la problemàtica estudiada, que obliga als professionals
a vetllar pel dret a la intimitat dels infants i adolescents i a no divulgar els
seus secrets:
Codi Penal:
«1. El qui reveli secrets aliens, dels quals tingui esment per raó del seu ofici o les seves
relacions laborals, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys i multa de
sis a dotze mesos.
2. El professional que, amb incompliment de la seva obligació de sigil o reserva, divulgui

els secrets d’una altra persona, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a quatre anys,
multa de dotze a vint-i-quatre mesos i inhabilitació especial per a l’esmentada professió
per un termini de dos a sis anys.» (art. 199).
Llei catalana 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència:

«Article 36. Dret a la protecció de l’honor, la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge
1. L’infant o l’adolescent té dret a la protecció de l’honor, la dignitat, la intimitat i la

pròpia imatge.
[...]
3. Els poders públics han de vetllar, amb un interès especial, pel dret a la intimitat i a
l’honor dels infants i adolescents, especialment dels que han estat objecte d’agressions
sexuals, maltractaments o qualsevol altra experiència traumàtica.»
«Article 158. Infraccions greus
h) Incomplir el deure de confidencialitat respecte de les dades dels infants i els ado-
lescents, i vulnerar el caràcter reservat de les actuacions en matèria d’acolliment i
d’adopció.»
2.2.3.2.�Delictes�públics,�semipúblics�i�privats
Si l’infant o adolescent ens explica quelcom que té a veure amb un delicte, és

útil conèixer la diferenciació entre delictes públics, semipúblics i privats.
«Els delictes públics són aquells en els quals el poder de l’Estat actua d’ofici, és a dir, sense
que ningú li ho demani i que les persones, si en tenen coneixement, estan obligades a
comunicar-ho a l’autoritat i no fer-ho comporta sancions. En els delictes semipúblics, en
canvi, la denúncia és una facultat, no un deure. Perquè siguin perseguits per la justícia
cal la denúncia de la persona agreujada o del seu representant legal i si les víctimes són
menors d’edat o persones incapaces, la denúncia la pot fer el Ministeri Fiscal. En aquest
tipus de delictes, una vegada iniciat el procés judicial, la víctima pot perdonar el pre-
sumpte agressor, però el Ministeri Fiscal es reserva la possibilitat de continuar el procés.
Finalment, els delictes privats només poden perseguir-se si la persona agreujada o el seu
representant legal presenten una querella, i el perdó de la víctima desactiva el procés i el
Ministeri Fiscal no ho pot continuar.» (Canimas, 2014, p. 104-105).
2.2.3.3.�Els�deures�d’intervenir,�denunciar�i�declarar
Els professionals tenen els deures jurídics d’intervenir quan tinguin coneixe-
ment d’una situació de risc o desemparament d’un infant, de denunciar qual-
sevol delicte públic i de declarar com a testimonis en un procés judicial quan
coneguin els fets sobre els quals són preguntats:
Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim):

«Article 262.
Els qui per raó del seu càrrec, professió o ofici tinguin notícia d’algun delicte públic estan
obligats a denunciar-lo immediatament al Ministeri Fiscal, al tribunal competent, al jutge
d’instrucció i, si no n’hi ha, al municipal o al funcionari de policia més pròxim al lloc,
si es tracta d’un delicte flagrant.
Els qui no compleixin aquesta obligació incorren en la multa que assenyala l’article 259,
la qual s’ha d’imposar disciplinàriament.
Si l’omissió d’informar-ne és d’un professor de medicina, cirurgia o farmàcia i té relació

amb l’exercici de les seves activitats professionals, la multa no pot ser inferior a 125 pes-
setes ni superior a 250.
Si el qui hagi incorregut en l’omissió és empleat públic, n’ha d’assabentar a més el seu
superior immediat per als efectes que siguin procedents en l’ordre administratiu.
El que disposa aquest article s’entén quan l’omissió no produeixi responsabilitat d’acord
amb les lleis.»
«Article 410
Tots els qui resideixin en territori espanyol, nacionals o estrangers, que no estiguin im-
pedits, tenen l’obligació d’acudir a la crida judicial per declarar tot el que sàpiguen sobre
el que els sigui preguntat, si per fer-ho se’ls cita amb les formalitats que prescriu la llei.»
Codi Penal:
«Capítol II. De l’omissió dels deures d’impedir delictes o de promoure’n la persecució.
Article 450
1. El qui, tot i poder-ho fer amb la seva intervenció immediata i sense risc propi o aliè,
no impedeixi la comissió d’un delicte que afecti les persones en la seva vida, integritat
o salut, llibertat o llibertat sexual, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos
a dos anys si el delicte és contra la vida, i la de multa de sis a vint-i-quatre mesos en els
altres casos, llevat que al delicte no impedit li correspongui una penal igual o menor, cas
en què s’ha d’imposar la pena inferior en grau a la d’aquell.
2. En les mateixes penes incorre qui, tot i poder-ho fer, no acudeixi a l’autoritat o als seus
agents perquè impedeixin un delicte dels que preveu l’apartat anterior i de la comissió
pròxima o actual del qual tingui notícia.»
Llei catalana 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i

l’adolescència:
«Article 100. Deure de comunicació, intervenció i denúncia.
1. Els ciutadans que tenen coneixement de la situació de risc o desemparament en què

es troba un infant o adolescent tenen el deure de comunicar-ho als serveis socials bàsics,
especialitzats o del departament competent en matèria de protecció dels infants i els
adolescents, al més aviat possible, perquè en tinguin coneixement.
2. L’Administració ha de garantir la confidencialitat de la identitat de la persona que

porta a terme la comunicació a què fa referència l’apartat 1.
3. Tots els professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de
l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement de la situació de
risc o de desemparament en què es troba un infant o adolescent, d’acord amb els proto-
cols específics i en col·laboració i coordinació amb l’òrgan de la Generalitat competent
en matèria de protecció dels infants i els adolescents. Aquesta obligació inclou la de fa-
cilitar la informació i la documentació que calgui per a valorar la situació de l’infant o
l’adolescent.
4. Els contractes que les administracions públiques catalanes subscriguin amb les per-
sones o entitats privades que presten serveis en els àmbits professionals relacionats en
l’apartat 3 han de recollir expressament les obligacions d’intervenció.
5. Les obligacions a què fa referència aquest article s’entenen sens perjudici del deure de
comunicació o denúncia dels fets als cossos i les forces de seguretat, al Ministeri Fiscal
o a l’autoritat judicial.»
2.2.3.4.� Algunes� professions� estan� exemptes� dels� deures� de� denunciar� i

declarar
La necessitat de confidencialitat per al bon exercici d’algunes professions és re-

coneguda per la llei, que les eximeix del deure de denunciar els delictes públics
dels quals tinguin coneixement en l’exercici de la seva professió o ofici (advo-
cats, procuradors i eclesiàstics, segons l’article 263 de la LECrim) i del deure de
declarar quan siguin requerits per la justícia (advocats defensors, eclesiàstics,
funcionaris públics guardadors de secrets o subjectes a una obediència deguda,
segons els articles 416 i 417 de la LECrim). Les professions de l’àmbit psico-
socioeducatiu i sociosanitari (integració social, educació social, treball social,
pedagogia, psicologia, magisteri, medicina, infermeria, etc.) no es troben entre
aquestes professions:

«Article 263
L’obligació que imposa el paràgraf primer de l’article anterior [l’obligació de denunciar

assenyalada a l’article 262 transcrit abans] no comprèn ni els advocats ni els procuradors
respecte de les instruccions o explicacions que rebin dels seus clients. Tampoc no com-
prèn els eclesiàstics i els ministres de cultes dissidents respecte de les notícies que els ha-
gin estat revelades en l’exercici de les funcions del seu ministeri.»
«Article 416
Estan dispensats de l’obligació de declarar:
[...]
2. L’advocat del processat respecte dels fets que aquest li hagi confiat en qualitat de de-
fensor seu.
Si algun dels testimonis es troba en les relacions indicades en els paràgrafs precedents
amb un o més processats, està obligat a declarar respecte dels altres, llevat que la seva
declaració pugui comprometre el seu parent o defensat.
Article 417
No poden ser obligats a declarar com a testimonis:
1r. Els eclesiàstics i els ministres dels cultes dissidents sobre els fets que els siguin revelats
en l’exercici de les funcions del seu ministeri.
2n. Els funcionaris públics, tant civils com militars, de qualsevol classe, quan no puguin
declarar sense violar el secret que estiguin obligats a guardar per raó del seu càrrec, o
quan, procedint en virtut de l’obediència deguda, no els hagi autoritzat el seu superior
jeràrquic a prestar la declaració que se’ls demani.
3r. Els incapacitats físicament o moralment.»
«Article 707
Tots els testimonis estan obligats a declarar el que saben sobre allò que se’ls pregunta,
a excepció de les persones expressades en els articles 416, 417 i 418, en els seus casos
respectius.»
2.2.3.5.�Els�familiars�més�propers�i�la�parella�estan�exempts�dels�deures�de
denunciar�i�declarar,�excepte�si�la�víctima�és�una�persona�menor�d’edat�o
una�persona�amb�discapacitat�necessitada�d’especial�protecció
Els familiars més propers de l’acusat o la persona que hi està unida per una re-
lació anàloga a la matrimonial, estan exempts de denunciar (art. 261 LECrim)
i de declarar (art. 416 LECrim), excepte si es tracta d’un delicte greu i la vícti-
ma és una persona menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada
d’especial protecció.
Aquesta dispensa és una resposta al conflicte que es pot crear entre els deures
de comunicar les conductes delictives, col·laborar amb la justícia i declarar
la veritat per requeriment judicial versus la lleialtat i estimació a la família i
el dret a la intimitat familiar, proclamat pels articles 18.1 i 24.2 in fine de la
Constitució Espanyola (1978). El Tribunal Suprem Espanyol ha considerat que
aquesta dispensa «queda plenament justificada tant pels vincles de solidaritat
entre el testimoni i l’acusat, la qual cosa està d’acord amb la protecció de les
relacions familiars que dispensa l’art. 39 de la Constitució, com en el dret a
protegir la intimitat de l’àmbit familiar» (STS 3041/2016, STS 903/2021) i que
«té per finalitat resoldre el conflicte que es pot plantejar entre el deure de dir la
veritat i el vincle de solidaritat i familiaritat que l’uneix amb el processat» (STS
1947/2007).
En filosofia moral, l’estudi d’aquestes excepcions sol rebre el nom de raons de

parcialitat. L’ètica considera que la imparcialitat és un valor, però que de vega-
des la parcialitat també ho és. Per exemple, salvar primer la nostra mare en
comptes d’una persona estranya en un edifici en flames. Les raons de parcia-
litat obren línies de reflexió molt interessants sobre un «nosaltres» que mereix
un tracte diferencial respecte uns «altres», per exemple, els familiars respecte
als que no ho són o els humans respecte dels animals, la qual cosa obre també
debats molt controvertits, per exemple sobre l’especisme, el racisme, el patri-
otisme, etc. (Scheffler, 2010 i Keller, 2013, entre moltes altres).
En el moment d’escriure això, l’exempció de denunciar i declarar no inclou les

persones que, sense ser familiars, tenen la tutela o la guarda de fet del menor
d’edat, tot i que és obvi que per exercir correctament aquestes funcions és
imprescindible el vincle afectiu i la intimitat de la llar. Així doncs, els infants
que han estat retirats per l’Administració de la seva família per desemparament
o maltractament i són atesos per professionals de l’educació o per famílies
acollidores, no disposen, a diferència dels altres infants, d’aquesta protecció
jurídica de la lleialtat, l’estimació i la intimitat de la llar.
«Article 261
Tampoc no estan obligats a denunciar:
1r. Qui sigui cònjuge del delinqüent no separat legalment o de fet o la persona que hi
convisqui en una relació d’afectivitat anàloga.
2n. Els qui siguin ascendents i descendents del delinqüent i els seus parents col·laterals
fins al segon grau inclusivament.
Aquesta disposició no és aplicable quan es tracti d’un delicte contra la vida, d’un delicte
d’homicidi, d’un delicte de lesions dels articles 149 i 150 del Codi penal, d’un delicte
de maltractament habitual previst a l’article 173.2 del Codi penal, d’un delicte contra la
llibertat o contra la llibertat i indemnitat sexual o d’un delicte de tràfic d’éssers humans
i la víctima del delicte sigui una persona menor d’edat o una persona amb discapacitat
necessitada d’especial protecció.»
«Article 416
Estan dispensats de l’obligació de declarar:
1. Els parents del processat en línies directa ascendent i descendent, el seu cònjuge o
persona unida per relació de fet anàloga a la matrimonial, els seus germans consanguinis
o uterins i els col·laterals consanguinis fins al segon grau civil. El jutge instructor ha
d’advertir el testimoni que estigui comprès en el paràgraf anterior que no té l’obligació
de declarar en contra del processat; però que pot fer les manifestacions que consideri
oportunes, i el lletrat de l’Administració de justícia ha de consignar la contestació que
doni a aquesta advertència.
El que disposa l’apartat anterior no és aplicable en els casos següents:
1r. Quan el testimoni tingui atribuïda la representació legal o guarda de fet de la víctima
menor d’edat o amb discapacitat necessitada d’especial protecció.
2n. Quan es tracti d’un delicte greu, el testimoni sigui major d’edat i la víctima sigui una
persona menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’especial protecció.
[....]»
2.2.3.6.�Antinòmies�jurídiques�i�estat�de�necessitat
Tal com assenyalo a Qüestions de la filosofia moral que és necessari conèixer (Ca-
nimas, 2017, p. 24), en l’àmbit jurídic es coneix com a antinòmia jurídica la
situació en la qual dues o més normes d’un mateix ordenament legal es con-
tradiuen. Per exemple, situacions en les quals l’article 199 del Codi Penal ens
mana mantenir el secret professional però, al seu torn, l’article 262 de la Llei
d’enjudiciament criminal ens obliga a denunciar un delicte del qual tenim
coneixement en l’exercici de la nostra professió.
Les antinòmies jurídiques se solen resoldre per criteris a) jeràrquics (les lleis de
rang superior prevalen), b) cronològics (entre lleis del mateix rang, prevalen
les més recents), c) d’especialitat (entre lleis del mateix rang, les específiques
sobre la qüestió que es tracta prevalen sobre les generals), o d) per mitjà del
que es coneix com a estat de necessitat.
Pel que fa a l’estat de necessitat, l’article 20.5 del Codi Penal diu:
«Està exempt de responsabilitat criminal el qui, en estat de necessitat, per evitar un mal
propi o aliè lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que
concorrin els següents requisits: Primer. Que el mal causat no sigui major que el que es
tracti d’evitar. Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intenciona-
dament pel subjecte. Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació
de sacrificar-se.»
El Tribunal Suprem Espanyol ha assenyalat tres qüestions sobre l’estat de ne-

cessitat que complementen els tres requisits establerts per l’article 20.5 del CP.
La primera, que «estat de necessitat» significa que l’acció que lesiona el bé ju-
rídic o infringeix un deure ha de ser l’únic mitjà per salvar el bé jurídic, perquè
si el conflicte de béns o deures admet una altra solució ja no hi ha estat de
necessitat i, per tant, justificació o exclusió de culpabilitat. La segona, que s’ha
de ponderar en cada situació concreta i de forma objectiva els interessos en
conflicte per poder calibrar la major, menor o igual entitat dels dos mals. La
tercera, que aquest judici de valor el realitzarà, en darrera instància, els tribu-
nals de Justícia (STS 4341/2018).
2.3. Psicosocioeducatives i sociosanitàries
2.3.1. Confidencialitat, competència tecnocientífica i vincle

afectiu: tres factors que fonamenten la confiança de la
persona atesa amb el professional
La confidencialitat és una obligació moral que afecta qualsevol relació huma-

na, en l’exercici professional és un deure jurídic (secret professional) i en al-
gunes professions és, a més, una necessitat tecnocientífica imprescindible. En
la problemàtica que ens ocupa, la ruptura de la confidencialitat pot provocar

un dany moral a l’infant o adolescent, que perdi la confiança amb el o els
professionals i la regressió o ruptura de la relació d’ajuda.
Tot i això, la confidencialitat no és l’únic factor que manté la confiança de

la persona atesa amb el professional. N’hi ha dos més: que la persona confiï
en la competència tecnocientífica del professional i que hi mantingui un vin-
cle afectiu (se senti reconeguda, respectada o fins i tot estimada pel professio-
nal). Això possibilita que, en algunes ocasions, tot i que el professional es vegi
obligat a trencar el secret professional sense el consentiment de la persona, es
mantingui la confiança gràcies al reconeixement de la competència professi-
onal i al vincle afectiu (Canimas, 2020, p.11).
En les situacions que ens ocupen i en el supòsit que calgués trencar el com-
promís de confidencialitat adquirit i el noi se n’assabentés, no s’ha de produir
necessàriament la ruptura de la relació educativa o terapèutica. Aquesta es pot
mantenir i fins i tot reforçar amb el pas del temps si l’infant o adolescent reco-
neix la competència professional i, sobretot, si hi ha vincle afectiu entre amb-
dós, un factor importantíssim en totes les relacions humanes i especialment
amb els infants.
2.3.2. Paternalisme i abandonament
El paternalisme és una actitud o disposició del jo o del nosaltres davant d’un

altre o altres que s’identifiquen o estigmatitzen com a incapaços de prendre
decisions o de fer alguna cosa, malgrat poder-ho fer (amb suports o no), als
quals s’imposa, d’una manera o altra i per menyscabament o amor, proteccions
o models de vida bona. La condició «malgrat poder-ho fer (amb suports o no)»
és important, ja que prendre decisions per un nadó o per una persona en estat
de coma, no és paternalisme, sinó una acció protectora o perfectora (Canimas,
2022).
A l’altre extrem del paternalisme hi ha l’abandonament, que pot estar moti-

vat per molts factors: indiferència, menyspreu, incompetència professional,
exercici professional defensiu, dogmatisme liberal que repudia qualsevol acció
coercitiva, etc. Entre ambdós extrems, hi ha l’extensa superfície de la respon-
sabilitat, de respondre adequadament a la situació de l’altre.
En la problemàtica que ens ocupa, es pot tenir una actitud paternalista i con-
siderar que els compromisos amb els infants i adolescents no tenen cap valor i
no tenir cap problema en trencar-los; a l’altre extrem, es pot tenir una actitud
d’abandonament i considerar que ja s’espavilarà tot sol amb el seu secret; o es
pot assumir la responsabilitat d’abordar adequadament la situació, una actitud
sobre la qual aquí s’intenten donar algunes orientacions.
3. Conclusions
(1)�Trencar�el�compromís�de�confidencialitat�és�sempre�una�qüestió�ètica
que�cal�valorar,�encara�que�la�llei�ho�empari.
A l’apartat 2.2.2 s’ha fet referència a la diferència entre consentiment i consen-

timent jurídic i al fet que la llei marca que, prima facie, es necessita el consenti-
ment jurídic dels majors de 14 anys pel tractament de les seves dades personals
i que si no arriben a aquesta edat, cal escoltar-los i tenir en compte la seva
opinió, participar en la mesura del possible en la presa de decisions, buscar el
seu assentiment, etc.
Les conclusions que ara s’inicien no es limiten als infants majors de 14 anys,
sinó a tots els infants, sigui quina sigui la seva edat, perquè mantenir la con-
fidencialitat és una obligació moral i professional abans que un deure jurídic.
(2)�No�comprometre’s�a�mantenir�la�confidencialitat�o�comprometre’s�i
mantenir�aquest�pacte,�expliqui�el�que�expliqui�l’infant�o�adolescent,�són
accions�èticament�incorrectes.
Si acceptem (i) que no hi ha valors ni drets absoluts, (ii) que quan dos o més
valors o drets entren en conflicte cal decidir quin d’ells preval atenent les con-
seqüències i la pròpia responsabilitat i (iii) que en la problemàtica analitzada
entren o poden entrar en conflicte, d’una banda, els valors de la veritat, com-
plir els compromisos i respectar la intimitat i, de l’altra, l’ajuda i protecció
(vegeu apartats 2.1.1 i 2.1.2), s’arriba a la conclusió que les posicions (1) i (2.1)
identificades a l’apartat 1 (“Identificació de la problemàtica o problemàtiques
ètiques”) són èticament incorrectes: (1) no comprometre’s perquè després pot-
ser no es podrà complir aquest compromís o caldrà complir-lo siguin quines
siguin les conseqüències o (2.1) comprometre’s a no explicar-ho a ningú i des-
prés mantenir aquest compromís siguin quines siguin les conseqüències, sig-
nifica donar valor absolut a la veritat, a complir els compromisos i a la intimi-
tat, prioritzant-los sempre i en totes les situacions a l’ajuda i la protecció, la
qual cosa és pròpia del dogmatisme moral.
També podria ser que el fonamenten de les posicions (1) i (2.1) no fossin les
raons ètiques que s’han exposat i refutat, sinó un desdeny del professional, que
defuig la possibilitat d’haver d’enfrontar-se al problema deixant que l’infant
o adolescent el visqui sol, un abandonament de les responsabilitats que els
professionals tenen respecte dels infants i adolescents que atenen i respecte a
altres persones (vegeu l’apartat 2.3.2 sobre el paternalisme i l’abandonament).
(3)�D’entrada,�s’ha�d’intentar�evitar�el�compromís�de�mantenir�el�secret,
sense�que�això�posi�en�perill�la�confiança�de�l’infant�o�adolescent.�En�el
moment�que�s’intueixi�aquest�perill,�cal�prendre�el�compromís.
Els principis són importants, però també ho són les conseqüències (vegeu apar-
tat 2.1.2). La veritat, complir els compromisos i la intimitat són valors que cal
respectar i transmetre en l’acció educativa. Per això i d’entrada, davant la de-
manda del compromís de confidencialitat per part d’un infant o adolescent,
els professionals han de tenir els coneixements i l’habilitat d’intentar defugir
aquest compromís. L’escolta activa, les preguntes obertes o circulars, el vincle
afectiu, etc. poden ser molt pertinents en aquestes situacions. Ara bé, això no
ha de suposar en cap moment que l’infant o adolescent se’n malfiï i desisteixi
d’explicar allò que el preocupa. En el moment que s’intueixi aquest perill, cal
prendre el compromís.
Aquesta actitud inicial dona valor a la veritat, a no adquirir compromisos en

va i a respectar la intimitat de les persones, però no pas fins al punt de situ-
ar-los d’antuvi per sobre dels valors d’ajuda i protecció. Tanmateix, en el su-
pòsit que fos necessari trencar el compromís adquirit i l’infant o adolescent
se n’assabenti, aquesta petita resistència inicial a adquirir el compromís i el
malestar moral raonable que el professional ha de manifestar, ajudaran que
l’infant o adolescent comprengui millor la decisió que s’ha pres.
(4)�En�aquelles�situacions�en�les�quals�prendre�un�compromís�que�després
potser�no�es�podrà�complir�suposi�un�conflicte�moral�per�al�professional,
l’ètica�professional�preval�a�la�personal.
En el supòsit que per profundes conviccions morals personals el professional

no accepti prendre aquest compromís amb possibilitats de ruptura no mani-
festada i demani que se li respecti la seva posició, se l’ha de convidar a refu-
tar les raons que porten a considerar que allò èticament correcte és prendre
el compromís. En el supòsit que els arguments aportats no s’imposin (sobre
la coerció sense coercions dels arguments, vegeu Canimas, 2016, p. 30-32) i
el professional es mantingui en la seva posició, no podria exercir professions
psicoocioeducatives i sociosanitàries almenys per aquestes tres raons:
1) Perquè en l’ordenament moral i jurídic d’una societat democràtica, social

i oberta, no hi ha drets absoluts.
2) Perquè els professionals de l’àmbit psicosocioeducatiu i sociosanitari tenen

l’encàrrec i, per tant, l’obligació, d’ajudar, en la mesura de les seves possibilitats
i amb paràmetres de justícia, les persones que atenen, especialment aquelles
que es troben en situació d’especial vulnerabilitat i necessitat de suport, com
ara la infància i l’adolescència. En la problemàtica que ens ocupa, el dret a
l’interès superior de l’infant (vegeu apartat 2.2.1) motiva que quan hi ha béns
importants d’aquests en perill, les conviccions morals del professional de dir

la veritat, no trencar els compromisos adquirits i respectar la intimitat se situïn
per sota.
3) Perquè els professionals de l’àmbit psicosocioeducatiu i sociosanitari tenen

el deure de protegir, en la mesura de les seves possibilitats i amb criteris de
justícia, a terceres persones.
(5)�La�qüestió�tecnocientífica�de�si�és�necessari,�eficaç,�eficient,�proporcio-
nal�i�respectuós�compartir�unes�dades�personals,�porta�implícita�la�qüestió
de�amb�qui�s’han�de�compartir�aquestes�dades.
Tal com hem vist a l’apartat 2.1.4, l’anàlisi ètica de la problemàtica que ens
ocupa només es pot iniciar havent determinat una qüestió tecnocientífica:
que el traspàs de la informació personal que el noi ens ha confiat és necessari
per protegir o augmentar un bé (necessitat), que hi ha indicadors objectius
o raonables que ho aconseguirà (eficàcia), que no hi ha una manera menys
dolosa o costosa per aconseguir-ho (eficiència), que en el supòsit que aquest
traspàs pugui provocar danys o molèsties a l’infant o adolescent, aquests són
significativament inferiors als beneficis que generarà (proporcionalitat) i que
el traspàs no atempta contra la dignitat de la persona, es fa amb consideració
i afecte i les persones a qui es traspassen les dades personals en faran un bon
ús i guarda (respecte).
No hi ha dubte que per a aquesta anàlisi és imprescindible identificar quina

o quines persones rebran aquesta informació personal, és a dir, amb qui és
necessari, eficaç, eficient, proporcionat i respectuós compartir la informació.
Això pot fer necessari identificar-ho més d’una vegada, perquè les persones que
han de rebre la informació personal poden anar variant en un procés d’esferes
concèntriques o comunicades ascendent. En una primera fase i per les raons
exposades a l’apartat 2.1.5, és necessari que aquest traspàs es faci a través dels
canals comunicatius establerts per l’organització i a partir de l’expertesa i la
prudència del professional.
Tanmateix, i tal com hem vist a l’apartat 2.1.3, és necessari tenir en compte
que per trobar suport al problema de si cal o no compartir una informació
personal sense trencar abans el secret, disposem del recurs d’anonimitzar la
informació i compartir-la.
(6)� En� algunes� situacions� i� sempre� que� es� compleixin� unes� condicions,
és�un�deure�ètic�trencar�el�compromís�adquirit�amb�l’infant�o�adolescent
sense�el�seu�consentiment�o�coneixement.
El traspàs d’informació té dues condicions bàsiques: s’ha de compartir tota

aquella informació necessària pel correcte exercici de les funcions professio-
nals encomanades i s’ha de fer amb el consentiment de la persona afectada.
La primera condició no té exempcions; la segona sí (vegeu apartat 2.1.4).
Pot passar que allò que expliqui l’infant o adolescent sigui necessari compar-
tir-ho (i) per protegir al mateix infant o adolescent, (ii) per perfeccionar-lo,
(iii) per protegir persones que tenen deures de cura cap a ell o ella o (iv) per
protegir altres persones. Quan es doni alguna d’aquestes quatre necessitats i
no sigui possible anonimitzar la informació ni obtenir el seu consentiment per
trencar el compromís adquirit, cal aplicar a la situació concreta les condicions
assenyalades a l’apartat 2.1.6 i, si s’acompleixen, és un deure ètic fer-ho.
(7)� Cal� tenir� en� compte� la� llei,� però� cal� evitar� una� atenció� professional
pendent�de�la�llei.
La llei és important, però encara ho són més els valors que orienten les pro-
fessions, la majoria dels quals estan recollits per la legislació, sobretot per les
declaracions i cartes internacionals i pels textos constitucionals. Així doncs,
cal tenir en compte la llei però cal evitar una atenció professional pendent
de la llei. Del que han d’estar pendents les professions és de les persones que
atenen i dels valors que les fonamenten i orienten.
A l’apartat 2.2 hem vist que hi ha suficients elements jurídics per resoldre amb
relativa facilitat el conflicte entre el deure de mantenir el secret professional i
el deure de protegir l’infant o adolescent: el seu interès superior pot motivar
trencar el secret si el dany que li causarà mantenir-lo és significativament su-
perior al que li causarà trencar-lo.
En canvi, és jurídicament més complex resoldre el conflicte que es pot pro-

duir entre, d’una banda, els deures de mantenir el secret professional i protegir
l’infant o adolescent i, de l’altre, els deures de denunciar un delicte o declarar
davant un requeriment judicial, per exemple quan l’infant o adolescent con-
fessa al professional que ha comès un delicte.
En aquestes situacions cal tenir molt en compte dues de les qüestions assenya-
lades a l’apartat 2 sobre les qüestions jurídiques a tenir en compte:
(i) Que els professionals de l’educació no estan dispensats del deure de denun-
ciar els delictes públics dels quals tinguin coneixement en l’exercici de la seva
professió ni del deure de declarar quan siguin requerits per la justícia (vegeu
apartats 2.2.3.4 i 2.2.3.5).
(ii) Que no denunciar acollint-se a l’estat de necessitat (vegeu apartat 2.2.3.6)

requereix una valoració rigorosa i ponderada que cal fer en equip (vegeu apar-
tat 2.1.5) tenint en compte que pot arribar el moment que calgui justificar-ho
davant els tribunals de Justícia, que són els que en poden fer la valoració en
darrera instància.
(8)� Trencar� el� secret� professional� únicament� per� complir� la� llei� no� està
èticament�justificat.
Els deures d’intervenir, denunciar o declarar persegueixen protegir un bé, evi-

tant o disminuint un dany a la víctima, a altres persones o fins i tot a la per-
sona agressora. En aquelles situacions en les quals la intervenció, la denúncia
o la declaració no evitarà ni disminuirà cap dany a aquestes persones ni tam-
poc al professional i, en canvi, suposarà un dany a l’infant o adolescent, és
un deure ètic no fer-ho, sobretot en aquelles professions que tenen la missió
de vetllar i fomentar el bé dels infants i adolescents en un marc de justícia,
és a dir, tenint en compte els drets de les altres persones (Canimas, 2022). En
aquestes situacions, també es pot tenir en compte allò assenyalat a l’apartat
2.2.3.6 sobre l’estat de necessitat.
No denunciar no significa amagar o silenciar. A part de la llei, hi ha altres ma-

neres d’evitar o disminuir danys i les professions de l’àmbit psicosocioeduca-
tiu i sociosanitari les han de conèixer com cap altra professió (Canimas, 2016,
p. 112-114).
(9)� Si� és� necessari� trencar� el� compromís� adquirit,� se� li� ha� d’explicar� a
l’infant�o�adolescent�sempre�que�sigui�possible�i�aconsellable,�en�un�am-
bient�de�calidesa�i�mostrant�un�malestar�moral�raonable.
A l’apartat 2.3.1 hem vist que la ruptura de la confidencialitat no necessària-

ment comporta la pèrdua de confiança de l’infant o adolescent cap al profes-
sional, perquè es pot mantenir pels altres dos factors que fonamenten la con-
fiança: el vincle afectiu i el reconeixement de la competència professional.
El vincle afectiu i la competència professional s’han de manifestar en una es-

colta activa i afectuosa quan l’infant o adolescent explica el seu secret. Si el
professional considera que cal compartir aquesta informació, és desitjable que
li expliqui i demani el consentiment abans, llevat que hi hagi bones raons per
no fer-ho (acció coercitiva èticament justificada). Si no és possible o aconse-
llable explicar-ho abans, s’ha de procurar fer-ho després, llevat que, de nou, hi
hagi bones raons per no fer-ho (acció coercitiva èticament justificada). I si se
li explica que caldrà o que ha calgut trencar el secret, és molt important fer-
ho amb calidesa, donant explicacions sinceres i comprensibles per l’infant o
adolescent i mostrant un malestar moral raonable per haver trencat o haver
de trencar el compromís.
Bibliografia
Associació Estatal d’Educació Social (ASEDES) (2004). Codi Deontològic de l’Educador i
Educadora Social. https://educacionsocial.udl.cat/export/sites/EducacioSocial/.content/docu-
ments/etica_es.pdf.
Canimas, J. (2016). Com resoldre problemàtiques ètiques? Barcelona: Editorial UOC.
Canimas, J. (2020). Intimitat [recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Cata-

lunya.
Canimas, J. (2022). Accions protectores i perfectores [recurs d’aprenentatge]. Fundació Univer-

sitat Oberta de Catalunya.
Col·legi de Psicologia de Catalunya (2014). Codi Deontològic Col·legi de Psicologia de Catalu-

nya. https://arxiu.copc.cat/adjuntos/adjunto_188.1524062657.pdf.
Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (2021).

Codi Deontològic de la professió docent del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lle-
tres i en Ciències de Catalunya. https://www.cdl.cat/codi-deontologic-de-la-professio-docent.
Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (2013). Codi de Deontologia del Col·legi Oficial de
Pedagogia de Catalunya. https://www.pedagogs.cat/reg/ca/1759.
Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (2000). Codi Deontològic del

Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. https://www.tscat.cat/sites/default/fi-
les/TSCAT_codi_deontologic.pdf.
Col·legis de Metges de Catalunya (2022). Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges
de Catalunya. https://www.ccmc.cat/ca/ccmc/deontologia.
Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (2013). Codi d’Ètica de les

infermeres i infermers de Catalunya. https://www.consellinfermeres.cat/wp-content/uplo-
ads/2016/12/2013-Codi-dÈtica-de-les-infermeres-i-infermers-de-Catalunya..pdf.
Corts Espanyoles (1978). Constitució Espanyola. Butlletí Oficial de l’Estat núm. 311
(29.12.1978). https://www.boe.es/legislacion/documentos/ConstitucionCATALAN.pdf.
Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Llei 14/2010, del 27 de maig, dels

drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. Diari Oficial de la Generalitat de Catalu-
nya núm. 5641 (02.06.2010). https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?docu-
mentId=553898.
Keller, S. (2013). Partiality. Princeton University Press.
Ministeri de Gracia i Justícia. Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim). Gaceta de Madrid núm.
260 (17.09.1882). https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1882-6036.
Nacions Unides (1989). Convenció sobre els drets de l’Infant. https://www.boe.es/diario_boe/

txt.php?id=BOE-A-1990-31312.
Parlament Europeu i Consell de la Unió Europea. Reglament (UE) 2016/679 del Parlament
Europeu i del Consell, de 27 d’abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel
que fa al tractament de dades personals i la lliure circulació d’aquestes dades i pel qual es de-
roga la Directiva 95/46/CE (Reglament general de protecció de dades). https://www.boe.es/do-
ue/2016/119/L00001-00088.pdf.
Prefectura de l’Estat. Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor, de mo-
dificació parcial del Codi Civil i de la Llei d’Enjudiciament Civil. Bolletí Oficial de l’Estat núm. 15
(17.01.1996). https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=693348.
Prefectura de l’Estat. Llei Orgànica 3/2018 de Protecció de Dades Personals i garantia de drets
digitals. https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2018/12/06/pdfs/BOE-A-2018-16673-C.pdf.
Scheffler, S. (2010). Partiality. A Feltham B. Y Cottiingham, J. (ed.). Partiality and impartiality:

Morality, special relationships and the wider rorld. Oxford University Press.
Tribunal Suprem Espanyol (2007). STS 1947/2007, de 22 de febrer de 2007. https://

www.poderjudicial.es/search/TS/openDocument/3ec86eccc260c769/20070412.
Tribunal Suprem Espanyol (2016). STS 3041/2016, de 23 de juny de 2016. https://

www.poderjudicial.es/search/TS/openDocument/9a2dc0964d39a5b2/20160704.
Tribunal Suprem Espanyol (2021). STS 903/2021, de 25 de febrer de 2021. https://

www.poderjudicial.es/search/TS/openDocument/cfa875d0a855ebed/20210324.

Compromís de Confidencialitat Amb Infants I Adolescents: Joan Canimas Brugué

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Compromís de Confidencialitat Amb Infants I Adolescents: Joan Canimas Brugué

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Compromís de

Joan Canimas Brugué

Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores

Joan Canimas Brugué

Doctor en Filosofia (Universitat de

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat coordinats

Primera edició: febrer 2023

1. Identificació de la problemàtica o problemàtiques ètiques... 7

2. Qüestions a tenir en compte........................................................... 8

S’estructura en diferents apartats i subapartats, cada un dels quals tracta una

1. Identificació de la problemàtica o problemàtiques

Els professionals de l’àmbit dels serveis socials i educatius de vegades es troben

Hi ha professionals que consideren que aquest compromís no es pot prendre

Èticament, quines d’aquestes posicions és la més correcta?:

(2) Comprometre’s a no explicar-ho a ningú? Aquest supòsit pot tenir dos

(2.1) Mantenir aquest compromís, expliqui el que expliqui l’infant o adoles-

(2.2) No complir aquest compromís si és necessari.

2. Qüestions a tenir en compte

2.1.1. Valors i drets prima facie

A excepció de la dignitat de les persones, se sol considerar que no hi ha valors

Els posicionaments (1) i (2.1) assenyalats anteriorment consideren que dir la

2.1.2. Ètiques principialistes i ètiques conseqüencialistes

Les ètiques principialistes, deontològiques, axiològiques o de la convicció con-

Ser dogmàticament principialista, complir sempre els principis sense tenir en

(1) Perquè no es poden establir valors i principis sense tenir en compte

(2) Perquè no disposem d’una jerarquia de valors i principis aplicable d’antuvi

Tanmateix, ser dogmàticament conseqüencialista també és una posició ètica-

En la problemàtica que ens ocupa, dir la veritat, complir els compromisos,

Si no s’és dogmàtic, les ètiques principialistes i conseqüencialistes es necessi-

2.1.3. La diferència entre informació o dades anònimes i

Compartir informació o dades anònimes no és el mateix que compartir infor-

2.1.4. Dues condicions per al traspàs de dades personals: (i)

Quan es té el deure de secret professional cap a la persona atesa, el traspàs de

(1) Necessitat, eficàcia, eficiència, proporcionalitat i respecte. El traspàs de da-

(2) Consentiment lliure de la persona afectada. En un consentiment (o nega-

(2.1) Tipologia i magnitud de les conseqüències possibles de la decisió. Aquesta

(2.2) Informació i temps necessaris per prendre la decisió.

(2.3) Absència de coercions indegudes.

(2.4) Capacitat cognitiva necessària per prendre la decisió.

Aquesta segona condició sí que pot tenir excepcions. Si després d’explicar a

• Advertir-los que persistir en la seva negativa pot motivar no iniciar

• Atendre la negativa de la persona, perquè el dany que provocarà compartir

• No atendre la negativa de la persona –que es pot anunciar o no– i compartir

En la problemàtica que ens ocupa, el professional ha de considerar:

(i) Si és necessari explicar el que l’infant o adolescent li ha confiat i si serà

(ii) Si està èticament justificat explicar-ho sense el consentiment o coneixe-

2.1.5. Secret professional i treball en equip i en xarxa

Simplificant molt, hi ha dos grans models comunicatius de dades personals,

La diferenciació entre secret professional compartit i derivat no afecta la inten-

men part, en el qual impera la corresponsabilitat, la confiança, la compene-

Quan es treballa en equip (secret compartit) i diferents professionals atenen

(ii) Perquè la qualitat de l’anàlisi augmenta significativament quan es fa

(iii) Perquè els professionals no han d’assumir ni suportar en solitud anàlisis,

2.1.6. Excepcions a la condició de consentiment: les accions

En la problemàtica que ens ocupa, hi poden haver quatre situacions en les

Trencar el secret professional i el compromís adquirit amb l’infant o adolescent

amb el fet que el professional comparteixi aquesta informació personal, (4)

Trencar el secret professional i el compromís adquirit amb l’infant o adolescent

Trencar el secret professional i el compromís adquirit amb l’infant o adolescent

d’altres persones i (3) compartir la informació personal provoca o provocarà

2.1.7. Els codis ètics i deontològics

Dels codis deontològics consultats (Educació Social, Treball Social, Pedagogia,

Tots els codis deontològics consultats recullen la importància de la confiden-