Tema 2: Práctica de las oraciones de infinitivo

1. Recorda la teoria. L'oració d'infinitiu.

Les oracions d'infinitiu són oracions subordinades a altres oracions

(oracions principals). L'infinitiu és un substantiu verbal, per tant, les oracions
d’infinitiu, són oracions subordinades substantives i exerceixen en l'oració
principal la funció pròpia dels substantius o dels sintagmes nominals, això és, de
subjecte o de complement directe:

• Pisces possunt aliquid. (Els peixos poden alguna cosa: ací, el pronom
“alguna cosa”, que és com un substantiu, fa la funció sintàctica de
complement directe del verb).
• Pisces possunt in mari natare (Els peixos poden nadar en la mar: ací
tenim l'oració d'infinitiu fent aqueixa mateixa funció de complement
directe que en l'oració de dalt fa el pronom).
• Amicitia est bona (L'amistat és bona: ací tenim un substantiu fent la
funció de subjecte de la frase).
• Amicos habere est bonum. (Tindre amics és bo: ací l'oració d'infinitiu fa
de subjecte de la frase, la mateixa funció sintàctica que el substantiu fa en
la frase de dalt).

Com estem veient, l'infinitiu funciona com un substantiu verbal. Per

exemple, en les frases anteriors tenim que natare té un complement
circumstancial de lloc (in mari) i habere té un complement directe (amicos)
perquè és un verb transitiu i el necessita per a completar el seu significat.
Hi ha dos tipus d'oracions d'infinitiu: les oracions d'infinitiu concertat i les
d'infinitiu no concertat. Es diferencien en que les oracions d'infinitiu no
concertat porten el seu propi subjecte gramatical en acusatiu i les d'infinitiu
concertat no porten subjecte gramatical propi.
Exemples d'oració d'infinitiu concertat els tenim en les frases anteriors. Per
això veurem ara l'oració d'infinitiu no concertat. La seua funció és la de subjecte
o complement directe, que és la funció pròpia de les oracions d'infinitiu. Per
exemple:
• Caesar dixit aliquid. (César va dir alguna cosa: ací hem del verb dir, que
és transitiu, necessita un complement directe, en aquest cas el pronom en
acusatiu singular neutre aliquid. El mateix que tenim en Pisces possunt
aliquid).
 • Caesar dixit es esse ducem romanum. (César va dir que ell era un
general romà: ací l'infinitiu esse té el seu subjecte propi es, que és
l'acusatiu singular del pronom personal de tercera persona).
En les oracions d'infinitiu el valor temporal del verb subordinat és relatiu, és
a dir, guarda relació amb el valor temporal del verb de l'oració principal.
En relació amb el verb principal, l'infinitiu de present indica simultaneïtat
(les dues accions succeeixen al mateix temps); el de perfecte indica anterioritat
(l'acció de l'infinitiu succeeix abans de l'acció del verb principal) i el de futur,
posterioritat (l'acció de l'infinitiu succeeix després de l'acció del verb principal).

• Tipus d'infinitiu:
◦ l'infinitiu de present actiu (amare, vinere, legere, capere, audire),
◦ l'infinitiu de present passiu (amari, vineri, legi, capi, audiri),
◦ l'infinitiu de perfecte actiu (amavisse, vinisse, legisse, cepisse,
audivisse)
◦ l'infinitiu de perfecte passiu (amatum, -am, -um esse; visum, -am, -um
esse; lectum, -am, - um esse; captum, -am, -um esse; auditum, -am, -
um esse).

1. Pràctica. Oracions d’infinitiu:

• Galli flumen transire et iniquo loco committere proelium non dubitant.

• Druides a bello abesse consueverunt.

• Errare humanum est.

• Hispanis vivere est bibere.

• Caesar castra movere prima luce statuit

 VOCABULA
• ā, ăb, ābs, prép. + Abl.: de,
desde, a partirde(con un verbo
pasivo = por)
• ābsŭm, es, esse, afui: estar
ausente
• bēllŭm, i, n.: guerra, lucha,
combate
• bĭbo, is, ere, bibi, bibitum: beber
• Cāesăr, aris, m.: César
• cāstra, orum, n. pl.: campamento
• cōmmītto, is, ere, misi, missum:
unir, (- proelium) : emprender el
combate, arriesgarse, exponerse
(+ut +subj.)
• cōnsŭēsco, is, ere, sueui,
suetum: habituarse
• Drŭĭdēs, um, m. pl. : los druidas,
(sacerdotes galos)
• dŭbĭto, as, are: dudar
• ērro, as, are: vagar; equivocarse,
errar
• ĕt, conj. adv.: y. adv. también
• flūmĕn, inis, n. : corriente, río
• Gālli, orum, m.: galos
• Hīspānus, a, um : español, de
Hispania (Hispani, orum = los
hispanos)
• hūmānus, a, um : humano
• ĭnīquus, a, um: desigual;
desfavorable; inicuo, injusto
• lŏcus, i, m.: ubicación, lugar;
rango, posición; ocasión.
• lūx, lucis, f.: luz, día
• mŏvĕo, es, ere, moui, motum:
mover; conmover
• nōn, adv. neg.: no
• prīmus, a, um: el primero
• prōelĭŭm, ii, n.: combate
• stătŭo, is, ere, statui, statutum
: 1.. establecer, poner, situar
2. ser de la opinión, juzgar 3.
decidir
• trānsĕo, is, ire, ii, itum: pasar,
atravesar
• vīvo, is, ere, uixi, uictum: vivir
 Frases per a analitzar i traduir

• Magister dicit: tabula est rotunda.

• Magister dicit tabulam esse rotundam.

• Caesar dicit: milites mei pontem fecerunt.

• Caesar dicit milites pontem fecisse.

• Hesiodus poeta dixit: Titanes pugnant adversus deos olympicos.

• Hesiodus poeta dixit Titanes pugnare adversus deos olympicos.

• Homerus dixit: Achilles Hectorem vicit.

• Homerus dixit Achillem vicisse Hectorem.

• Pater meus dicit: Filius amatur a matre.

• Pater meus dicit filium amari a matre.

VOCABULA
• ā, ăb, ābs, prép. : + Abl. : de,
desde, a partir de(con un verbo
pasivo = por)
• Ăchīllēs, is, m. Aquiles
• ādvērsus, a, um: contrario,
opuesto (prep. + ac.. = contra) .
• advērto, is, ere, uerti, uersum
(96) : atraer sobre sí, prestar
atención ; - animum : darse
cuenta
• ămo, as, are: amar, ser cariñoso
• Cāesăr, aris, m.: César
• dĕus, i, m.: dios
• dīco, is, ere, dixi, dictum:
dedicar, consagrar
• ĕgō̆ , mei, pron. yo
• făcĭo, is, ere, feci, factum : hacer
• măgīstĕr, tri, m.: maestro
• mātĕr, tris, f.: madre
• mĕus, mea, meum: mi, mío
• mīlĕs, itis, m.: soldado
• Ŏlȳmpĭcus, a, um: olímpico
• pătĕr, tris, m.: padre, patricio
• pŏēta, ae, m.: poeta
• pōns, pontis, m. : puente
• pūgno, as, are combatir, luchar;
esforzarse por
• rŏtūndus, a, um (rut-): redondo,
perfecto, acabado; bien
equilibrado
• tăbŭla, ae, f.: mesa, tablilla,

• fīlĭus, ii, m. : hijo • Tītān, ānis (anos), m. (58) : Titan

• Hēctŏr, oris, m. : Héctor • vīnco, is, ere, uici, uictum (1102) :

vencer
• Hēsĭŏdus, i, m. : Hesiodo

• Hŏmērus, i, m.: Homero