© dels textos:

Maria Àngels Farrero Biel

© Il·lustracions
Alba Falcó Vila

Coordinadora del projecte Implica’t

Maria del Mar Lluelles Perera

Dissenyadora del logotip i del distintiu Implica’t

Cristina Mayench Cirera

© Text de les traduccions:

Occità: Rosa Mari Salgueiro Pujòs
Castellà: Maria Àngels Farrero Biel
Anglès: Mònica Berenguer Sans
Francès: Ana Maria Castro Regol
Italià: Raül Vallès Pardell

© Edita
Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI)
Fundació Pública de la Diputació de Lleida
Pl. Catedral, s/n. 25002 Lleida
Tel. 973 271 500
fpiei@diputaciolleida.cat
www.fpiei.cat

Disseny i maquetació
Servei de Publicacions de l’IEI

Impressió
Arts Gràfiques Bobalà

Dipòsit legal
L-756/2021
LA REINA
DE LES

BÈSTIES
LA RE
DE LES
REINA
Les històries ens aj
És per això que só
lectora i que, en al

Per ai

aque
xò,

st
a

a
tra

co m
vé
més efectiva la visió
se de l’a
l’éss er hu
nt
m
ro
à
po
s’h
fi de procurar-se co

La visió de la Ca
d’interdependènc
un
la Carta: “Per conti
cultures i formes de
destí comú.”

La Ca rt a de
pensar que som re
del benestar de la
aquelles persones
s

ce

la

nosaltres, els pobl

gran co m un
a
uden a connectar
n eines poderoses
gun sentit,

d’

nt
co

ita

ita

Són molts els miss

Te

t
hi

ris

de
te

rr a
m

nfort.
tra nsfo

stòries i contes co
ètica que s’express
amb valors i pr
per transm
rm

e que ha prevalgu
nsiderat superior a

rta de la Terra pr
ia amb els altres
rrestre on vivim. Ai
nuar avançant he
vida, som una sola

també expandeix
sponsables no nom
gran comunitat de
que no han nascut
es de la Terra, decla
vi da
i la

m La
se

xò

i vers les generacio

atges que ens prop

va

Re

es
et

t i s’h

oposa que el
éssers vius,
in
a a la Carta

m de reconèixe
família

el no
re

ve

st

vida i de
. En el
re m
pr
la
a

eà
en
altres éssers vius

qu
u

hu

re
és del nostre be

no
m
in
un

de

st
fo

e
ex

m
cip

de

se

ns futures.”

orciona la Ca
altar un , qu
s

de
bu
ra

rt
m

la

r
an
s

rti

ad
pr

nti

a
e
l
is
iss
forma de veure el

la

re
t

hu
Be

op
es
qu
a

ne
t

le
di

de
es
èti

s
at

Te
en
am

u:
te
sa
e,
un

de
st

tà
cs
ge

ar
ge

la
le
b

an
m

“A
en
a

la
o
ne

Te
co
d’

dr

s
un

m
so

rr
nn
un

món.

et

en

ra
ig
a forma vivencial
que capti l’atenció

stias es pot promou

rr a. Aq ue
s últimes quatre dè
a

s
do

d’
m

una magnífica dive

la comunitat de la

responsabilitat en
de l de la
cions futures, és
mb aquest objecti
sponsabilitat els un

a qu
i integral.
de la persona

re d’una manera
sta visió intenta al
llunyar-
cades, en què
inar-los i explotar-lo

concebem en un
a actitud de més
t en la següent fra
a relació
humilitat en
se del preàmbul de
sa

rsitat de
Terra amb un

convidar-nos a
nostra família, sinó

u, és imperatiu qu
s vers els altres, ve

e poden informar i
ectat amb la històr
també
a dir, de totes

rs

transformar
ia del llibre que
e
la

niment,
st ra vi sió de l m ón. En voldria ress ra de la co m un ita t de vida amb ente
la no rta: “Tenir cu de les nostres
al principi 2 de la Ca la cura com a guia
teniu a les mans. És i recone ixe m el va lo r de
a través
Amb aquest princip m oferir no només
compassió i amor.” vi da qu e po de
ra vers tota la co
munitat de , sinó també a
accions. És una cu en t lò gi c i ra ci onal (enteniment)
en el nostre pens
am amb els altres
d’accions basades t de fo rm a co m passiva i amorosa
an
res emocions, actu
través de les nost s.
rs vi us i am b no saltres, els human sobre els
és se
s Be sti as i qu e, alhora, reflexioneu
la
llegint La Reina de
Espero que gaudiu rta de la Terra.
ci pi s i el s va lo rs proposats per la Ca
prin
ndo
Alicia Jiménez Elizo es upament Sosten ible
Dire ctora de Program nt re CT d’Ed ucac ió per al Desenvol
ternac ional i Ce
Carta de la Terra In
 LA REINA
DE LES

BÈSTIES
“El día que desaparezcan los árboles altos que sujetan la bóveda celeste, todo el cielo, con las estrellas
y el Sol, caerán sobre todas las tribus de la tierra.”
Mite amazònic

El parell d’ulls brillants sotjaven la presa en la foscor i repetien el seu nom.

L’esguard no era ferotge, però tampoc humà. Maia? Era ella? Impossible! Les
pupil·les ambarines li retornaven la seva imatge. L’Àlex va intentar cridar
amb totes les seves forces, però estava tan cansat de tantes
emocions que només va preferir un esbufec sord. Fugir
tampoc li serviria. Es debatia entre morir a queixalades d’una pantera, a
mans d’una banda de mafiosos o qui sap si aquells indis també el jutjarien com
un enemic. Sobre el mur selvàtic emergiren més cares cobertes amb plomalls
perlats de falcons. Una canya de bambú els perforava el nas i unes plomes de
cotinga turquesa les orelles. Això inquietava els explotadors, que no eren tants.
El que l’apuntava amb l’escopeta, però, no s’havia mogut ni un pam. I la pantera
entremig, barrant-li el pas. I ell, ben cagat. La por li feia venir arcades i les
contenia clavant-se les ungles al palmell de la mà. Li va semblar que
sonava una melodia de flauta llunyana i que unes llums
titil·lants com centelles descendien dels angelims1. Això
o és que començava a marejar-se. Una sensació de pau l’envaí per
complet i comprengué que no hi havia res a témer. Aprofitant la confusió que
generava el felí, s’abraonà damunt del seu captor per arrabassar-li l’arma i els dos
rodolaren per terra. L’Àlex ja no dubtava d’ell mateix. Havia entès que tot havia
estat disposat per arribar fins allí, des del dia que havia ensopegat amb aquella
sequoia, o potser abans, quan li van explicar per què les plomes del colibrí són
tornassolades de color topazi i maragda. I va voler tirar enrere, molt enrere, abans
de conèixer la Maia, abans fins i tot que en Bernat li contés allò del projecte
internacional, abans que ell i en Bernat descobrissin les xefleres des del pont de

1. És un terme usat al Brasil i significa invasor, usurpador de terres. Persona que s’apodera indegudament d’un terreny
 o c o n f e r è n c i a
vide
 LA REINA
DE LES

BÈSTIES
l’Afrau. Després d’aquell dia, tot s’havia precipitat, descabdellant-se com una madeixa de fil
embullada.

Les golfes romanien silencioses, un lleuger brunzit de fons

intermitent trencava l’aparent calma. Venia de la pantalla de
l’ordinador que pampalluguejava. La llum febril caldejava l’ambient i quan
aquelles dues figures entraren, l’una, alta i espigada i l’altra, més baixa i ferma, ja feia estona
que el dispositiu vibrava. L’Àlex, amb una cua mal feta, es tragué les ulleres que li donaven
aquell etern aire d’intel·lectual apàtic, de la vida, del món, de tot, com qualsevol altre
adolescent. I en Bernat, d’ulls vius, ulls de gat, dirigí ràpid la mirada múrria cap al monitor i
exclamà:
—Ostres tu! Que ens han trucat!
—Com dius?
—La Wendy o com es digui. És la xinesa, o japonesa, ara no ho sé —medità per uns instants—.
Avui, havíem quedat per fer una videotrucada, per això t’he invitat a sopar.
—I no podies avisar abans?
—Tranquil, que ja vas guapo —somrigué amb picardia i clicà damunt l’avatar que mostrava una
noia de serrell atzabeja i dos grans cèrcols a les orelles. Després barbotejà unes paraules en
anglès i presentà l’Àlex davant de la resta.
La Wendy aviat va protestar sorollosament; era sud-coreana, i ja havia parlat amb en Bernat
un parell de cops, però no el suficient perquè ell recordés el seu país. No li va costar gaire
identificar en Daniel, que era un canadenc xerraire. A la seva dreta una noia de melena fosca
i expressió més tímida el va saludar amb molta cortesia: era la Leila. L’Àlex encara
intentava endevinar-ne la nacionalitat, quan aleshores va
començar a parlar en Christo amb un accent molt marcat, un
adolescent negre que de seguida li va dir que era de Blantyre,
Malawi, i no volia deixar la feina pel final perquè li coincidiria
amb el campionat de futbol. La Wendy replicava a tothom amb
gràcia i el va tranquil·litzar a la seva manera.
—A tu et nomenarem delegat, d’acord? A més, juguem amb avantatge —s’enretirà,
coqueta, per emportar-se un grapat de cereals a la boca—. Tenim una brasilera al
grup, la Maia, de Recife.
—Us portaré sort, ja ho veureu —la noia va treure la llengua i va aixecar la mà
amb un gest de victòria. Duia diverses cintes de colors lligades al canell i una
ploma groga li travessava el lòbul dret; l’esquerre estava tan carregat d’arracades
que a l’Àlex li va fer l’efecte que podia sentir com dringuejaven.
—Ara que ja hi som tots, alguna idea de per on començar? —en Daniel llençà la
pregunta a l’aire.
—El nostre professor ens va recomanar que busquéssim
alguna acció realista —s’avançà la Wendy encara
mastegant—. Res de contactar amb grans empreses,
perquè rarament funciona.
—Fa uns anys al llac de Malaui van engegar una campanya per recollir els plàstics
que acaben a les platges —feu en Christo—. Tothom s’hi va implicar i van quedar
netes. Avui en dia encara hi ha col·lectius que s’organitzen perquè arriba molta
brutícia en algunes costes.
—Valdria més que deixessin de fabricar bosses de plàstics —rebufà en Bernat,
lacònic.
—El govern aconsella no utilitzar-les, però no té poder per enfrontar-se a la
indústria, almenys al meu país.
—Ni al teu país ni enlloc! Això és el que ens va advertir el nostre profe, veieu? No,
punt mort —insistí la Wendy—. Som nosaltres, els consumidors, qui hem de fer
pressió. Si no, no funciona.
—A l’Índia tenim un problema de contaminació molt greu. L’aire a Agra és net,
normalment, però a Delhi no, sobretot durant l’estació seca. Els principals
emissors són les fàbriques i els cotxes —comentà la Leila amb tristesa.
—Si toquem el cotxes tampoc anirem bé... —se sentí la Wendy de nou.
—A Brasil molta gent utilitza l’etanol com a combustible
i es veu que també contamina —assenyalà la Maia—.
Destrueix la capa d’ozó.
LA REINA
DE LES

BÈSTIES
—Els cotxes són el pitjor sí, ens queda clar a tots, però les petrolieres no tancaran
la paradeta. Vinga, més imaginació —animà en Bernat complaent una Wendy que
començava a neguitejar-se.
—I si provem de potabilitzar l’aigua d’alguna regió desèrtica o molt pobra? —
aventurà en Daniel.
—Això també s’ha fet abans.
—Tot s’ha inventat! Que hem d’innovar nosaltres ara? Si de solucions n’hi ha, el
que passa és que als de dalt no els interessa i no afluixen —en Bernat va tòrcer la
boca en senyal de fàstic.
—Quant costa construir una potabilitzadora d’aigua? —sondejà en Christo.
—Pot ser és més barat del que ens pensem. A la piscina de la nostra ciutat filtren
l’aigua amb un altre procés que no té clor.
—Leila... —interrompé l’Àlex que fins aleshores s’havia mantingut en segon pla—
Saps si a la teva zona s’aprofita d’alguna manera l’aigua dels monsons? —i agregà
—És l’osmosi, el procés de depuració, tot i que amb el clor també funcionaria;
serveix com a desinfectant.
La Leila es quedà pensativa i confessà que no ho sabia,
però que ho podria esbrinar fàcilment. Tots van admetre
que podria ser un bon inici i van seguir debatent i
divagant una mica més sobre el tema. Però aviat es van repartir
els rols perquè la Wendy havia de marxar a l’institut. La Leila tenia molta son,
com la majoria, llevat d’en Daniel, que a Toronto era mitja tarda. A Solsona eren
quarts d’una de la nit quan l’Àlex s’encaminava cap a casa seva. No estava segur
d’adormir-se, s’havia desvetllat i el seu cap rumiava saltant d’un pensament a un
altre, de l’aigua dels núvols a l’Índia, i d’aquella ploma groga a Brasil.

La primera vegada que l’Àlex va veure un colibrí tenia 8 anys. Li van explicar que
són un senyal de bona sort, una gràcil reverència que la mare Natura li oferia.
No havia d’intentar caçar-los perquè eren criatures delicades que la còsmica
 COLIBRÍ

362 likes
 LA REINA
DE LES

BÈSTIES

Pachamama havia escopit del seu ventre calent després de forjar els metalls de
la terra. I quan les aigües els van refredar, aquelles pedres precioses van prendre
vida i es van transformar en ànimes etèries fins emprendre el vol.
No havia oblidat aquesta història, com tampoc el fet que solament habitaven
a Amèrica. Per això quan en va veure un suspès en l’aire a la ribera del riu
Negre s’hi va haver de fixar dues vegades abans de convèncer-se que sí, que
efectivament, que allò que veia era un colibrí i no un borinot. D’on havia sortit?
I com havia arribat fins allí? Potser s’havia escapat de casa d’algun amant dels
animals exòtics? Pobra bèstia!
Feia setmanes que ell, com la resta del grup, treballaven
en el disseny d’una planta potabilitzadora que depurés
l’aigua de les pluges per abastir diversos nuclis i que
també pogués emmagatzemar les reserves pels mesos
més secs. Les seves reunions en línia eren gairebé
setmanals. No els quedava temps; la data d’entrega del
projecte era a finals de juny. El comitè internacional estava format
per una vintena d’estats membres i fundacions minoritàries que decidirien qui
proposava la millor solució global. Es tractava d’una organització que vetllava
per la protecció del planeta i el clima. Sobre això últimament les notícies se’n
feien molt ressò, més del que era habitual. No era únicament que la temperatura
augmentés, o que els pols es desfessin, els incendis que duraven mesos o
l’extinció d’algunes espècies, sinó que estava desapareixent molta flora autòctona,
boscos sencers s’evaporaven per art de màgia, i s’havien detectat mutacions que
ningú sabia explicar. Els experts alertaven del risc que suposava per a la població
i es recomanava no acostar-se a les àrees més frondoses, com allunyar-se de
qualsevol animal salvatge.
LA REINA
DE LES

BÈSTIES
Els darrers dies l’Àlex i en Bernat havien estat massa enfeinats per fer cas a la
televisió. Sempre s’escapaven cap a les muntanyes i mai havien vist ni sentit res
estrany, tan sols que cada any feia més calor, pel canvi climàtic creien, i això
ja es notava en la flora de la zona, com el dia que van veure un bosc de xefleres
des del pont de l’Afrau. El que no sabia en Bernat és que l’Àlex havia continuat
les excursions malgrat les prohibicions i havia seguit més enllà de l’ermita de
Sant Martí. Va ser el dia en què va descobrir el colibrí. Havia fet i desfet aquella
ruta tants cops que coneixia a ulls clucs cada pedra, cada viarany, cada mata
de timó nova. Al fons s’endevinava la silueta de la roca Canalda, o era el que
volia pensar, perquè allà dalt tot seguia igual de feréstec: els pins, els roures, els
ramats de bestiar... les muntanyes compactes romanien immutables als canvis
de la civilització, i la broma que s’arremolinava als cims baixava convertida en
un oratge humit. Som formigues entre gegants, pensava l’Àlex mentre pujava pit
amunt. En un trencall es devia confondre i va fer cap a una pista que s’estretia
fins al punt que va haver de baixar de la bicicleta i continuar a peu. Creia que
havia pujat massa, però la vegetació era densa i ombrívola. Volia girar cua, però la
inèrcia i la curiositat l’empenyien a continuar. Estava tan concentrat en mirar on
trepitjava que no se’n va adonar i quasi topà amb un tronc de grans proporcions.
Va sentir un gemec. S’enretirà sorprès i envoltà la brillant escorça ginjolada
lentament. Alçà la vista al cel i el coronava una copa ridícula que brandava les
branques per tocar les dels seus veïns també gegantins, movent-se sense que
bufés un bri de vent. Li va fer l’efecte que parlaven entre ells, xiuxiuejant sobre la
seva presència, fregant-se les fulles en una tremolor gairebé imperceptible, però
tan real que podia sentir la saba lliscant i el cruixit de les seves arrels removent
la terra tendra. Era un exemplar de sequoia jove, d’uns 500 d’anys, és clar que
ell això en aquells moments no ho sabia. Ho va saber al vespre a casa després de
l’ensurt que es va emportar. No ho va comentar a ningú. Només a la Maia perquè
la va trobar connectada en aquelles hores, i perquè li va semblar menys vergonyós
confiar-ho a algú que es trobava a milers de quilòmetres de distància.
—És clar que els arbres parlen, es comuniquen per
alertar-se de possibles amenaces, per compartir la llum
del sol... —li digué sense immutar-se la noia a través de
la pantalla.
—Com? Com? —l’aturà l’Àlex— Però què hi fan aquestes sequoies al mig de la
muntanya? No entenc com encara ningú les ha vistes.
—Les seves arrels formen una extensa xarxa —relatava ella —, com la wifi, però
amb fils, molts, milions de fils. Segurament s’han sentit tan intimidades al seu
hàbitat que han vingut fins a la teva regió.
—Però com han vingut? Com han pogut creuar un oceà? —tornà a demanar l’Àlex
incrèdul— Volant com el colibrí?
—La Natura sempre troba maneres d’obrir-se camí. És la força més poderosa
d’aquest planeta, és clar que és possible.
—Seria el primer cas... —sospirà ell sense creure’s la meitat del que deia.
—En absolut, els esperits del bosc són savis. Als voltants de la meva ciutat han
aparegut baobabs. Venen de Madagascar.
—I només tu els veus i pots parlar amb ells, oi? —l’Àlex va pensar que aquella
conversa resultava absurda i que la Maia clarament venia d’una altra cultura, però
no va gosar dir res per educació. Ella li devia haver llegit el pensament perquè es
va limitar a somriure des de la llunyania. La imatge va quedar-se congelada una
fracció de segon i l’ordinador es va apagar a l’acte. El tall elèctric va ser general a
tota la casa i l’Àlex va exhalar, un nou dubte arrelava al seu interior.

Manaos era una moderna ciutat de gratacels, extenses

àrees boscades i un tràfec incessant de comerciants,
turistes i camperols que feien port en aquest punt on el
riu Negro s’uneix a l’Amazones. Una taca grisa enmig
del marró cafè, el verd més intens i el blau de les aigües
que solcaven serpentejant aquest paradís. El que no
ensenyaven les postals, però, eren el comerç il·legal
d’armes, de drogues, la desforestació, l’extracció de
minerals i la pobresa extrema dels barris de barraques
que s’inundaven quan plovia massa.
En un racó de l’aeroport set adolescents es veien per primera vegada cara a
cara entre crits i empentes, i celebraven que el seu projecte fos l’escollit per
 LA REINA
Manaos DE LES

BÈSTIES
desenvolupar-lo en un futur. Una delegació els va rebre i els va assignar una
guia, Luciana, una atractiva mulata que els acompanyaria durant totes les visites,
juntament amb el xofer del mini bus. La humitat se’ls va enganxar al cos com
una segona pell i tothom va agrair l’aire condicionat del que seria el seu mitjà de
transport.
—Pensava que em moria de calor! —la Wendy es desplomava enganxifosa al seient
sempre que pujava a l’autobús— No se suposa que aquí fa la mateixa temperatura
tot l’any?
—No exactament... —rigué la Leila per sota el nas.
—Ja t’acostumaràs al tròpic... —la Maia dibuixava ocells imaginaris sobre el vidre
de la finestra. Més apartats a les fileres de darrere, en Bernat i en Christo es
menjaven la Luciana amb els ulls, i els seus comentaris es confonien amb els d’en
Daniel i l’Àlex que discutien sobre la seva propera parada.
—Eh! Sabeu on anem ara? —els demanà en Daniel que sostenia un mapa.
—Ni idea, hem estat al mercat municipal, ahir vam visitar el teatre... —respongué
un Christo pensarós.
—Per mi com si ens quedem aquí i expulsem el conductor —reflexionava en veu
alta en Bernat, que encara fantasiejava extasiat amb la guia— No heu vist com la
repassa també?
—Ni cas —advertí en Christo a la resta—. L’hi ha agafat fort.
—Crec que anem a una reserva natural —contestà Maia
d’imprevist girant-se cap a ells. Somreia, i per enèsim
cop aquell dia, les seves ninetes negres es creuaren amb
les de l’Àlex que es delia per parlar més amb ella. Les seves
converses privades per xat havien estat tan freqüents que ara li provocaven atacs
de vergonya. Li hagués agradat aixecar-se i asseure’s a la seva vora, però li faltava
valor, i enlloc d’això, repenjà el cap sobre el vidre fred i s’abandonà a la letargia
fins que la selva els engolí.
La carretera s’extingia enmig d’una boscúria de troncs inacabables, palmeres,
lianes i tota mena de plantes enfiladisses que alguns no havien vist mai. Segons
 LA REINA
DE LES

la Luciana havien de seguir el camí a peu fins al riu Uatumã on podrien veure BÈSTIES
algun manatí si tenien sort. La Wendy hagués preferit fotografiar els famosos
dofins rosa, però se’n va oblidar en clissar una colla de peresosos. El conductor
els acomiadà amb cara de pomes agres després de discutir amb la guia i mirar
repetidament al cel. Estaven tan embadalits amb aquells animalons que ningú
ho notà i van emprendre la marxa, en fila índia. Al cap d’una estona va esclatar
una tempesta de llamps i una pluja torrencial els sobrevingué d’improvís.
La cortina d’aigua era tan densa que formava una calima calenta i vaporosa.
El terra no va trigar a convertir-se en una bassa perillosa on els seus peus
xapotejaven a les palpentes, ja que amb prou feines afiguraven el company
arraulit de davant.
—Seguiu caminant! Una mica més enllà hi ha un arbre prou gran per refugiar-
nos! —emergí la veu poderosa d’en Christo.
—Què dius? No sento res! —gemegava la Leila apartant les fulles que li
fuetejaven la cara.
—Agafa el meu braç i no et deixis anar! —es girà en
Daniel que la precedia. L’Àlex era el penúltim i la Luciana tancava
la comitiva, però quan ell va voltejar-se, no hi havia ni rastre de la guia. No
va aturar-se per por de relliscar i va continuar fins a l’arbre que els servia
d’aixopluc: un ficus amb l’escorça clivellada i un espai prou ampli on es va
entaforar com va poder.
—Eh! La Luciana... algú l’ha vista? —demanà sacsejant el cap de la caputxa
xopa.
—Ni la Luciana ni la Maia —asseverà un Berni amb posat greu.
—Com? —la Wendy somiquejava—. No pot ser! Si anaven darrere teu, Àlex!
—No! La Luciana potser sí, però la Maia la tenia davant! —ho recordava
perfectament, perquè ell mateix s’havia assegurat una bona posició per
observar-la.
—Era jo qui anava davant teu —mormolà la Leila afectada. L’Àlex va empal·lidir
quan va notar el pes gèlid que el corglaçava, les cames no l’aguantaven i va
seure desinflat per la culpa.
—Esperem que amaini una mica i les busquem. No
 Amagats al tronc del ficus

362 likes
 MÀSCÀRES

362 likes
 LA REINA
DE LES

BÈSTIES
poden ser lluny —resolgué en Christo.
—Hem de demanar ajuda —el tallà la Wendy
exasperada—. Estem perduts en una selva!
—Crec que jo tinc cobertura... —en Daniel remenava el seu mòbil. A la seva
vora l’Àlex seguia somort, ofegant-se en les seves cavil·lacions. Quan era
l’últim cop que hi havia parlat? Havia estat en veure aquella gran papallona
blava. Sí, n’estava segur, havien xerrat i després què? S’havia endarrerit per
preguntar-li alguna cosa a la guia. Si no fos tan tímid, l’hauria esperada,
però no ho havia fet. Cony d’hormones! Un alarit va frenar el seu torrent
de pensaments. Era la Leila, que contemplava aterrida
un punt perdut d’entre l’espessa boscana, on una
màscara s’alçava bressolada pel vent. El cor de l’Àlex
es desbocà en distingir més màscares plomades que
flotaven entre els arbres en una mena de dansa com
titelles moguts per fils invisibles. El grup restava immòbil,
amatent al ball hipnòtic, fins que en Bernat es va incorporar. Abans que
els altres poguessin actuar, una mà li va tapar la boca i l’altra el va aclofar
contra la pell rugosa del seu protector. Era el xofer que els demanava silenci;
amb moviments lents els indicava que no hi havia cap perill i que podien
sortir del seu cau. La pluja havia parat i una dotzena d’indis els escrutaven
de prop. Els van conduir al seu poblat desplaçant-se per la malesa amb una
agilitat sorprenent tot i anar descalços i quasi nus. Allí els van oferir aliment
i aigua, i unes hamaques on descansar. Lima, així es deia aquell home de
rostre amarg, havia retornat perquè no es fiava de la Luciana, que era un
nom fals. Els havia explicat que la tribu d’indígenes als quals sovint feia
d’intermediari havia sortit a caçar quan havien sentit un soroll de motor. Per
això s’havien acostat als límits de la reserva. El seu relat era interromput
constantment per l’ancià de la tribu, que descrivia en una altra llengua, el
que havien vist els seus caçadors: un comboi de 4x4 havia estat rondant per
la zona minuts abans del xàfec i quan el diluvi s’acostava, un dels cotxes
 LA REINA
DE LES

havia recollit dues dones, una de més jove empesa per una altra de corbes BÈSTIES
generoses. El grup de joves contenia la respiració davant d’aquell home de cara
pintada de negre i un borrissol gebrat que li cobria els cabells. Estava clar que
es referia a la Maia i la Luciana, però per què les havien raptades? I qui?
—Pot tractar-se d’un segrest per motius econòmics —
va especular Lima, i els va prometre que passarien
per una comissària abans de deixar-los a l’hotel. En
aquell moment, es van adonar que cap d’ells coneixia realment els orígens de
la Maia, perquè mai els havia parlat de la seva família. La Wendy es va treure
una corda nuada del canell que la seva amiga li havia donat.
—Ens va dir que era de Recife —murmurà amb un fil de veu sostenint la
polsera. L’ancià va allargar el braç amb interès, atrapà el cordill i entrà en un
estat meditatiu agitat, proferint càntics i balancejant-se endavant i endarrere.
La resta de membres del clan el van imitar i la cabana es va inundar de sons
guturals i una música dolça. L’Àlex es mantenia alerta, però s’acabà rendint
a una sensació plàcida que l’embriagava. Només al final, quan aquell bruixot
pronunciava les darreres frases i li clavava aquelles pupil·les com puntes de
llança roents al fons de l’ànima, allí on s’amagaven els seus fantasmes, tingué
la certesa que li parlava entre pensaments.
—Què ha dit? —interrogà a Lima en acabar el ritual.
—La vostra amiga és un esperit noble, la seva missió
aquí s’acaba. No heu de témer per ella —el seu to era
reposat, però això no el va tranquil·litzar gens. No era
el missatge que ell havia intuït.
Després d’una nit lenta i pesada com la pluja que els havia sobtat, el dia no
va millorar gaire. Les visites constants d’agents de policia, del personal de
l’organització i les trucades de familiars eren un recordatori del malaurat
episodi. Encara estaven tan commocionats que ningú va pensar en el projecte
que es mantenia i que haurien de presentar l’endemà, malgrat tot. Els ànims
estaven per terra.
—No aguanto més aquí tancat. Vaig a fer un tomb —anuncià en Bernat,
neguitós.
—Ni tu ni ningú, però hem de practicar la defensa per demà —el deturà en
Daniel.
Es trobaven reunits a l’habitació de les noies, que era la més gran, però el llit
buit del costat de la finestra els pesava a tots.
—Jo m’hi nego —escopí la Wendy desafiant—. No tenen sentiments...
—L’organització només fa la seva feina, Wendy; ja han denunciat la seva
desaparició —la intentà convèncer en Christo sense èxit.
—Parles de la mateixa gent que van contractar una criminal com a guia
turística?
Abans que en Christo pogués improvisar una resposta, l’Àlex es va avançar:
—No, té raó. A la merda el projecte! L’hauríem d’anar a buscar com ens va
mostrar el xamà —els fità seriós esperant les reaccions—. Ho sabeu tan bé
com jo.
—Tu estàs grillat! —saltà en Daniel al mateix temps que en Bernat bufava i
remugava en veu baixa “ostres, ostres, que ha perdut el cap”.
—No, jo també ho vaig veure —la Leila s’hi afegia, no estava sol.
—Jo no sé que vau veure la resta, m’és igual. Però proposo que ho decidim
com ho hem fet sempre, votant —la Wendy s’havia aixecat i es passejava
amunt i avall—. Qui vota seguir amb el projecte?
Tan sols el braç d’en Daniel s’havia alçat a mitges.
—I qui vota anar a buscar la Maia?
Els cinc braços restants no van vacil·lar. Al cap d’un
parell d’hores dos tot terrenys s’enfilaven per una
polsegosa carretera secundària als afores de Manaos.
Rumb al nord-oest, evitaven les vies principals per precaució, i es deixaven
guiar per la intuïció de l’Àlex que de tant en tant, els obligava a parar el
cotxe. No feien comentaris mentre ell tancava els ulls i escoltava aquell
xiuxiueig que ja havia sentit abans, però que no havia sabut desxifrar.
Quan una acàcia se sent amenaçada, allibera un gas per dissuadir els seus
depredadors, li havia dit la Maia; de la mateixa manera que quan es tala
LA REINA
DE LES
Tot terrenys per
carretera secundÀria
BÈSTIES

362 likes
qualsevol arbre, aquest emet un senyal elèctric, com un teixit danyat, que
alerta els seus veïns del que està passant. La intricada trama vegetal els
donava pistes que anaven recollint com engrunes de pa. Així és com es van
orientar durant tot el dia per les laberíntiques rutes, fent torns al volant, fins
arribar al vespre al que semblava una explotació agrícola abandonada. La
nau era una serradora; allotjava diverses màquines i una pila de troncs, més
d’una vintena, que encara gotejaven desprenent un aroma melós i penetrant.
LA REINA DE LES
Era una fusta valuosa, amb matisos rojos i grocs, probablement il·legal,
procedent de les terres indígenes.
BÈSTIES
Aparcaren en un revolt, camuflats pel sotabosc i
recelosos d’haver cridat massa l’atenció. Regnava un
silenci inquietant fins que dos homes sorgits de la foscúria irromperen
al magatzem i entraren al cobert. Un d’ells engegà una moto-serra i
traspassaren de nou les muralles de la jungla. En Bernat mirà l’Àlex,
que serrava fort les dents i s’empassava la por com podia lliscant en
direcció els dos llenyataires, i feu un senyal als altres. Arrecerat
en la penombra, li arribaven uns crits esmorteïts i
s’imaginava el pitjor. En una clariana, il·luminats
per les brases d’una foguera, una colla d’homes
armats s’enfrontaven a uns pocs indis d’aspecte similar als que havien
conegut. Un dels esbirros subjectava una noia que no oferia resistència, ni
tan sols davant l’esmolada cadena dentada de la serra que giravoltava a pocs
centímetres del seu cos. La volien mutilar i l’Àlex per poc que no es desmaia
en advertir que era la Maia. No va poder reaccionar quan uns poderosos
braços l’alçaren del seu amagatall i l’espetegaren contra l’argila dura.
—Mireu què he trobat furgant per aquí! —informà una veu
de tro. Era un grileiro2. La resta es mofaren de l’ocurrència i un altre acabà
de doblegar el noi amb un cop de puny. Però les rialles emmudiren en sec per
la presència d’un enorme felí negre. L’Àlex no ho veia, estava bocaterrosa

2. Nom amb què es designa l’individu que, per mitjà de falses escriptures, envaeix i s’apropia de terrenys públics per treure’n un guany econòmic.
Maia es
convert
eix en p
antera
HDR
Serps, micos i ocells atacant
 cargolat de dolor; però en Christo, la Wendy i en Bernat s’havien apropat
el suficient per contemplar aquella aparició inesperada, mentre la Leila i
en Daniel s’havien allunyat per trucar a en Lima i demanar ajuda. El que va
venir després li havia hagut de repetir en Bernat més de deu vegades perquè
encara avui li costava de creure. L’únic que l’Àlex recordava eren les cuques
de llum que es van multiplicar fins al punt que la nit es tornà dia.
—Que et dic que sí, que ella estava allí i de sobte, ja
no. Hauries d’haver vist la cara d’idiota del paio amb
les mans buides —narrava en Bernat encantat—. I
aleshores va aparèixer aquella pantera del no res,
i tots van començar a disparar-li com bojos, però
les bales no la tocaven. Aleshores tu vas apoderar-
te d’un fusell i et vas encarar amb un dels sicaris!
Brutal!
I com que l’Àlex seguia buscant per tots els racons de la seva memòria on era
aquell rampell de coratge momentani, ell continuava.
—Vas estar genial, tio! Però el teu protagonisme es va acabar ràpid, perquè
aquella bèstia, la pantera, es va començar a carregar la gent, els mafiosos vull
dir. I s’hi van afegir més bèsties: van sortir una munió de serps, ocells i uns
micos amb molta mala llet. Els indis també ho van aprofitar per atacar, i a tu
no et van tocar ni un pèl. Però de debò que no recordes res?
—No, ja t’ho he dit —contestava ell una mica molest.
—Es veu que volien fer fora els aborígens pel seu negoci, per la fusta. És
el que ens va dir en Lima. Si no, calen foc per apropiar-se de les àrees
protegides. Una merda de persones —rematà en Bernat.
—Sí, em sona d’haver-ho llegit en algun reportatge, com desforesten
l’Amazònia.
—Van ser ells qui van pagar la Luciana per raptar la Maia, per pressionar-los
per les terres, perquè és la filla d’un dels caps d’aquella tribu, els que duen
LA REINA
DE LES
el nas perforat, ja saps. Però els indis no van cedir, tenen poders, tio, són
xungos, com el xamà —s’enfilava en Bernat impressionat.
BÈSTIES —Què vols dir amb poders?
 LA REINA
DE LES

BÈSTIES
—Que no ho entens encara? La pantera era la Maia! O el seu esperit, o què sé
jo, una ratllada sobrenatural molt forta, com la teva història amb els arbres
—en Bernat l’observà llargament intentant escodrinyar en què pensava el seu
company mentre remuntaven barranc amunt. L’estiu s’acabava i, de volta a
Solsona, no havien parat de fer excursions intentant tornar a la normalitat
després de la seva aventura.
—Saps? A mi ja em va estranyar que guanyéssim el concurs.
—Ah ja, uns desgraciats, part de l’organització hi estava ficada. Ho van muntar
per encobrir el segrest. Un escàndol de corrupció que durarà dies —assentí
en Bernat—. El que no entenc és per què la Maia no va venir a acomiadar-se
de nosaltres —comentà pensatiu alhora que s’aturava per contemplar la vista
des de dalt de l’Afrau. Però no la veia realment, revivia el comiat amb els seus
companys a l’aeroport; ell, que anava de dur, li havien saltat les llàgrimes en
abraçar-los i prometre’ls que es tornarien a veure.
—Perquè segueix aquí —contestà l’Àlex recordant
una conversa amb la Maia amb un deix de nostàlgia,
quan ella li explicava que les dones reben la seva força
dels arbres, de la terra, perquè eren naturalesa. En
Bernat va mirar el semblant trist del seu company i,
per primera vegada, va intuir que era preferible no
trencar aquell silenci que compartien. Recolzant-se al
manillar de la bicicleta, li va assenyalar la catifa verda
de pins que ascendia fins al cel, allà on la constel·lació
d’Orió empaita les Plèiades. Des de la seva posició s’albirava un
altre rogle d’arbres mil·lenaris, de fulla lobulada com un ventall, creixent
darrere d’un turó, alçant els braços, pregant al seu Déu, i exhibint els seus fruits
ginkgo, els petits albercocs de plata, com a ofrena de gratitud.
 TRONCS DE SEQU
ALÇANT-SE OIA

362 lik
es
 NEXT

Musi

Flip

OFF

Beauty

Filters

Trim

0,2X 0,5X2 1X
X

Hold
EffectsU
pload
10s
30s
60s
Photo Temp
lates
Traduc
cions
CASTELLÀ
 LA REINA DE LAS BESTIAS

“El día que desaparezcan los árboles altos que sujetan la bóveda celeste, todo el cielo, con las estrellas y el Sol,
caerán sobre todas las tribus de la tierra.”
Mito amazónico

Un par de ojos brillantes acechaban la presa en la oscuridad y repetían su nombre. Su aspecto no era feroz, aunque
tampoco humano. ¿Maia?¿Era ella?¡Imposible! Las pupilas ambarinas le devolvían su imagen. Álex intentó gritar con
todas sus fuerzas, pero estaba tan cansado de tantas emociones que solo pudo soltar un sordo bufido. Huir no le
serviría de nada. Se debatía entre morir en las fauces de una pantera, a manos de una banda de mafiosos o quién sabe
si aquellos indios no lo juzgarían también como enemigo. Sobre el muro selvático emergieron más rostros con plumeros
perlados de halcón. Una caña de bambú les perforaba la nariz y de las orejas colgaban unas plumas de cotinga
turquesa. Aquello inquietaba a los exploradores, que no eran tan numerosos. Sin embargo, el tipo que lo apuntaba con
la escopeta no se había movido ni un centímetro. La pantera le cerraba el camino. Y él se mantenía, cagado, justo en
el medio. El pánico le producía náuseas y las contenía clavándose las uñas en la palma de la mano. Le pareció oír una
melodía de flauta lejana y unas luces titilantes como centellas descendieron de los angelims1. Tenía que ser eso o es
que empezaba a marearse. Una sensación de paz lo invadió por completo y comprendió que no había nada que temer.
Aprovechando la confusión causada por el felino, se abalanzó sobre su captor para robarle el arma y los dos rodaron
por el suelo. Álex ya no dudaba de sí mismo. Había comprendido que todo había sido dispuesto para llegar hasta allí,
des del día que había tropezado con la secuoya, o incluso antes, cuando le explicaron por qué las plumas del colibrí
cambian tornasoladas del color topacio al esmeralda más brillante. Y quiso retroceder muy atrás en el tiempo, antes de
conocer a Maia, antes siquiera de participar en ese proyecto internacional, antes de que él y Bernat descubriesen las
chefleras desde lo alto del puente Afrau. Después de ese día, todo se había precipitado, desenredándose igual que una
madeja de hilo enmarañada.

En el desván se adormecían silenciosas las horas, un ligero zumbido intermitente rompía la aparente calma. Procedía
de la pantalla refulgente del ordenador. Su luz febril caldeaba el ambiente y cuando las dos figuras irrumpieron de golpe;
la una, alta y estirada y la otra, más baja y firme, hacía rato que el dispositivo vibraba. Álex, con una coleta desecha,
se quitó las gafas que le daban ese eterno aire de intelectual apático, de la vida, del mundo, de todo, como cualquier
otro adolescente. Y Bernat, de ojos vivos, ojos ladinos, dirigió rápido una mirada burlona hacia el monitor y exclamó:
—¡Ostras tú! ¡Que nos han llamado!
—¿Cómo dices?
—Wendy o como se llame. Es la china, o japonesa, ahora no lo sé —meditó por unos instantes—. Hoy, quedamos para
hacer una videollamada, por eso te he invitado a cenar.
—¿Y no podías avisar antes?
—Tranquilo, que te ves guapo —sonrió con picardía y clicó encima del avatar que mostraba una chica de flequillo oscuro
y dos grandes aros en las orejas. Después farfulló algunas palabras en inglés e introdujo a Álex al resto del grupo.
Wendy no tardó en protestar; era surcoreana, y ya había hablado con Bernat un par de veces, pero no lo suficiente

1. Arbre comú de la selva amazònica que es caracteritza per la seva elevada altura i el color roig de la seva fusta que és molt apreciada.
para que él se acordase de su país. No le costó mucho identificar a Daniel, que era un canadiense muy parlanchín. A
su derecha, una chica de melena parda y expresión más tímida lo saludó con cortesía: era Leila. Álex aún intentaba
adivinar su nacionalidad cuando un adolescente negro empezó a hablar con un acento muy marcado; era Christo, que
enseguida le dijo que era de Blantyre, Malawi, y que no quería dejar el trabajo para el último momento por si le coincidía
con el campeonato de fútbol. Wendy replicaba a todo el mundo con una gracia natural y lo tranquilizó a su manera.
—A ti te vamos a nombrar delegado, ¿de acuerdo? Además, jugamos con ventaja— se retiró, coqueta, para llevarse un
puñado de cereales a la boca—. Tenemos una brasilera en el grupo, Maia, de Recife.
—Os voy a traer suerte, ya veréis —la chica sacó la lengua y levantó los dos dedos de la mano en un gesto de victoria.
Llevaba varias cintas de colores atadas en la muñeca y una pluma amarilla le atravesaba el lóbulo derecho; el izquierdo
estaba tan cargado de pendientes que Álex creyó poder oír como tintineaban.
—Ara que estamos todos, ¿alguna idea para empezar? —Daniel lanzó la pregunta al aire.
—Nuestro profesor nos recomendó que buscásemos alguna acción realista —se adelantó Wendy todavía comiendo—.
Nada de contactar con grandes empresas, porque raramente funciona.
—Hace unos años en el lago de Malaui pusieron en marcha una campaña para recoger los plásticos que ensucian las
playas —comentó Christo—. Muchos vecinos se implicaron y quedaron libres de basura. Hoy en día aún hay colectivos
que se organizan para mantenerlas limpias.
—Más les valdría dejar de fabricar bolsas de plástico —resopló Bernat, lacónico.
—El gobierno aconseja no utilizarlas, pero no tiene poder para enfrentarse a la industria, al menos no en mi país.
—¡Ni en tu país ni en ninguno! Eso es lo que nos advirtió nuestro profesor, ¿veis? No, punto muerto —insistió Wendy—.
Somos nosotros, los consumidores, quienes tenemos que ejercer presión. Si no, no funciona.
—En la India tenemos un problema de contaminación muy grave. El aire en Agra es decente, normalmente, pero en
Delhi no, sobre todo durante la estación seca. Los principales emisores de humos son las fábricas y los coches —
declaró Leila con tristeza.
—Si tocamos los coches vamos por el mal camino... —se oyó a Wendy de nuevo.
—En Brasil mucha gente utiliza el etanol como combustible y parece ser que también contamina —señaló Maia—.
Destruye la capa de ozono.
—Los coches son lo peor sí, nos queda claro a todos, pero las petroleras no van a cerrar su chiringuito. Echadle más
imaginación —animó Bernat complaciendo a una Wendy que comenzaba a ponerse nerviosa.
—¿Y si probamos a potabilizar el agua de alguna región desértica o muy pobre? —se aventuró Daniel.
—Eso también se ha hecho.
—¡Todo está inventado! ¿Cómo vamos a innovar nosotros? Si soluciones hay, lo que pasa es que a los de arriba no les
interesan —Bernat torció la boca en una mueca de asco.
—¿Cuánto cuesta construir una potabilizadora de agua? —sondeó Christo.
—Quizás es más barato de los que pensamos. En la piscina de nuestra ciudad filtran el agua mediante un proceso que
no tiene cloro.
—Leila... —interrumpió Álex que hasta entonces había permanecido en un discreto segundo plano— ¿Sabes si en
tu zona se aprovecha de alguna manera el agua de los monzones? —y agregó —Se llama ósmosis, el proceso de
depuración. Aunque con cloro también funcionaría, sirve a modo de desinfectante para todo.
Leila se quedó pensativa y confesó que no lo sabía, pero que lo podía averiguar fácilmente. Todos admitieron que
se trataba de un buen inicio y siguieron debatiendo y divagando un poco más sobre el tema. Sin embargo, pronto se
repartieron los roles porque Wendy tuvo que marcharse al instituto. Leila tenía mucho sueño, como la mayoría, salvo
Daniel, que en Toronto era media tarde. En Solsona pasaba de la una de la madrugada cuando Álex se encaminó hacia
su casa. No estaba seguro de dormirse, se había desvelado y por su cabeza discurrían los pensamientos, saltando de
uno al otro, del agua de las nubes a la India, y de aquella pluma amarilla a Brasil.

La primera vez que Álex vio un colibrí tenía 8 años. Le explicaron que era una señal de buena suerte, una grácil
reverencia que la madre Naturaleza le ofrecía. No tenía que intentar cazarlos porque eran criaturas delicadas que la
cósmica Pachamama había escupido de su vientre aún caliente después de forjar los metales de la tierra. Y cuando las
aguas se enfriaron, aquellas piedras preciosas tomaron vida y se transformaron en almas etéreas hasta emprender el
vuelo.
No había olvidado esa historia, ni tampoco el hecho que solamente habitaban en América. Por eso cuando se percató
de que había uno suspendido en el aire a la orilla del rio Negre, tuvo que fijarse dos veces para convencerse que sí,
que efectivamente, aquello que veían sus ojos era un colibrí y no una polilla. ¿De dónde había salido? ¿Y cómo había
llegado hasta allí? ¿Acaso se había escapado de la jaula de algún amante de animales exóticos? ¡Pobre criatura!
Hacía semanas que tanto él como el resto del grupo trabajaban sin descanso en el diseño de una planta potabilizadora
que depurase el agua de las lluvias para abastecer diversos núcleos de población. Del mismo modo, tendría que
almacenar las reservas para los meses más secos. Las reuniones en línea eran casi semanales. No les quedaba mucho
tiempo, la fecha de entrega del proyecto se acercaba. El comité internacional estaba compuesto por una veintena de
estados miembros y fundaciones minoritarias que decidirían los candidatos a la mejor solución global. La organización
velaba por la protección del planeta y el clima. Sobre esto se hablaba mucho en las noticias últimamente, más de lo
habitual. No se trataba únicamente de la temperatura, que aumentaba, o de los polos, que se derretían a marchas
forzadas, los incendios que duraban meses o la extinción de algunas especies, sino que también desaparecía mucha
flora autóctona, bosques enteros se evaporaban por arte de magia, y se habían detectado mutaciones que nadie sabía
explicar. Los expertos alertaban del riesgo que suponía para la población y se recomendaba evitar las áreas forestales,
así como cualquier animal salvaje.
En los últimos días Álex y Bernat habían estado demasiado ocupados para hacer caso al televisor. Siempre se escabullían
al monte y nunca habían visto ni oído nada extraño, solo el calor que empeoraba cada año, por el cambio climático les
decían, y eso ya se notaba en la flora de la zona, como aquel día que divisaron un bosque de chefleras desde el puente
Afrau. Lo que no sabía Bernat es que Álex había continuado sus excursiones a pesar de las prohibiciones y había
seguido más allá de la ermita de San Martí. Fue el día en que descubrió el colibrí. Había hecho y deshecho esa ruta
en tantas ocasiones que reconocía cada piedra, cada atajo, cada mata de tomillo nueva, incluso con los ojos cerrados.
Al fondo se insinuaba la silueta de la roca Canalda, o era lo que quería pensar, porque allí arriba todo seguía igual de
indómito: los pinos, los robles, los rebaños de ganado… las montañas compactas se erigían inmutables a los cambios
de la civilización, y la bruma que se arremolinaba en las cumbres descendía convertida en una brisa húmeda. Somos
hormigas entre gigantes, pensaba Álex mientras subía sendero arriba. En un cruce se debió confundir y acabó en una
pista tan estrecha que tuvo que bajar de la bicicleta y continuar a pie. Creía que había ascendido demasiado, pero la
vegetación era densa y sombría. Quería largarse de ahí, mas la curiosidad lo frenaba. Estaba tan concentrado en mirar
donde pisaban sus pies que no se dio cuenta y casi chocó contra un tronco de grandes proporciones. Escuchó un débil
gemido. Se retiró sorprendido y volteó la brillante corteza rojiza lentamente. Alzó la vista al cielo y lo coronaba una copa
ridícula que batía sus ramas para tocar las de sus vecinos también gigantescos sin que soplara un ápice de viento.
Le dio la sensación que hablaban entre ellos, susurrando sobre su presencia, rozando las hojas en un temblor apenas
imperceptible, pero tan real que podía oír la savia deslizándose y el crujido de las raíces removiendo la tierra fresca. Era
un ejemplar de secuoya joven, de unos 500 años, claro que eso en aquellos momentos él aún no lo sabía. Fue luego,
cuando llegó a casa por la noche, después del susto que se llevó. No se lo comentó a nadie. Solo a Maia, porque la
encontró conectada a esas horas, y porque le pareció menos vergonzoso sincerarse con alguien que vivía a miles de
quilómetros de distancia.
—Pues claro que los árboles hablan, se comunican para alertarse de posibles amenazas, para compartir la luz del sol...
—le dijo la chica a través de la pantalla sin mudar la expresión.
—¿Cómo? ¿Cómo? —la paró Álex— ¿Pero qué hacen estas secuoyas en el medio del monte? No entiendo como nadie
no las ha visto todavía.
—Sus raíces forman una extensa red —relataba ella —, igual que la wifi, pero con montones de hilos, muchísimos,
millones de hilos. Seguro que se han sentido intimidadas en su hábitat y han venido hasta tu región.
—¿Pero cómo han venido? ¿Cómo han podido cruzar un océano? —volvió a pedirle Álex incrédulo— ¿Volando como
el colibrí?
—La Naturaleza siempre encuentra maneras de abrirse camino. Es la fuerza más poderosa de este planeta, claro que
es posible.
—Sería el primer caso... —suspiró él sin creerse la mitad de lo que decía.
—En absoluto, los espíritus del bosque son sabios. En los alrededores de mi ciudad han aparecido baobabs. Vienen
de Madagascar.
—Y solo tú los ves y puedes hablar con ellos, ¿verdad? —Álex pensó que aquella conversación resultaba un tanto
absurda y que Maia claramente procedía de otra cultura, pero no se atrevió a contradecirla por educación. Ella debió
haberle leído el pensamiento porque se limitó a sonreír desde la lejanía. La imagen quedó congelada una fracción de
segundo y el ordenador se apagó al acto. El corte de luz fue general en toda la casa y Álex exhaló, una nueva duda
anidaba en su interior.

Manaos era una moderna ciudad de rascacielos, vastas áreas boscosas y un tráfico incesante de comerciantes, turistas
y campesinos que hacían puerto en este punto donde el rio Negro se une al Amazonas. Una mancha gris en medio
del marrón café, el verde más intenso y el azul de las aguas que surcaban serpenteantes este paraíso. Lo que no
enseñaban las postales eran el comercio ilegal de armas, de drogas, la deforestación, la extracción de minerales y la
pobreza extrema de las favelas que se inundaban en época de lluvias.
En un rincón del aeropuerto, siete adolescentes se veían por primera vez las caras entre gritos y empujones, y
celebraban así que su proyecto fuera el escogido para desarrollarlo en un futuro. Una delegación los recibió y les asignó
una guía, Luciana, una atractiva mulata que los acompañaría durante todas las visitas, junto con el chófer del minibús.
La humedad se pegó a sus cuerpos como una segunda piel y todo el mundo agradeció el aire condicionado del que
sería su medio de transporte.
—¡Pensaba que iba a morir de calor! —Wendy se desplomaba pegajosa en el asiento siempre que subía en el autobús—
¿No se supone que aquí hay la misma temperatura todo el año?
—No exactamente... —se rio Leila por debajo de la nariz.
—Ya te acostumbrarás al trópico... —Maia dibujaba pájaros imaginarios sobre el cristal de la ventana. Más apartados,
en las hileras de detrás, Bernat y Christo se comían a Luciana con los ojos, y sus comentarios se confundían con los de
Daniel y Álex, que discutían sobre la próxima parada.
—¡Eh! ¿Sabéis hacia dónde vamos ahora? —les pidió Daniel que sostenía un mapa.
—Ni idea, hemos estado en el mercado municipal, ayer visitamos el teatro... —respondió un Christo pensativo.
—Por mi como si nos quedamos aquí y echamos al conductor —reflexionaba en voz alta Bernat, que aún fantaseaba
extasiado con la guía— ¿No os habéis dado cuenta de cómo la acecha?
—Ni caso —advirtió Christo al resto—. Le ha dado fuerte.
—Creo que vamos a una reserva natural —contestó Maia de improvisto girándose hacia ellos. Sonreía, y por enésima
vez aquel día, sus pupilas se cruzaron con las de Álex que se moría por hablar más con ella. Sus conversaciones
privadas por el chat habían sido tan frecuentes que ahora le provocaban ataques de rubor repentinos. Le hubiera
gustado levantarse y sentarse a su lado, pero le faltaba valor, y en lugar de eso, inclinó su cabeza contra el frío cristal y
se abandonó al sopor hasta que la selva los engulló.
La carretera se extinguía en mitad de una arboleda de troncos inacabables, palmeras, lianas y todo tipo de plantas
enredaderas que algunos no habían visto jamás. Según Luciana, tenían que seguir a pie hasta el rio Uatumã, donde
podrían avistar, con suerte, algún manatí. Wendy hubiera preferido fotografiar los famosos delfines rosa, pero se olvidó
en cuanto descubrió una panda de perezosos. El chófer se despidió de ellos con mala cara después de reñir con la guía
y mirar al cielo en repetidas ocasiones. Estaban tan embelesados con aquellos animalitos que nadie lo notó y todos
emprendieron la marcha en fila india. Al cabo de un rato estalló una tormenta de rayos y truenos, y una lluvia torrencial
los alcanzó de súbito. La cortina de agua era tan densa que formaba una calima cálida y vaporosa. El suelo no tardó
en convertirse en un lodazal peligroso donde sus pies chapoteaban a tientas, ya que apenas distinguían al compañero
que iba delante encogido.
—¡Seguid andando! ¡Un poco más allá hay un árbol lo bastante grande para cobijarnos a todos! —emergió la voz
poderosa de Christo.
—¿Qué dices? ¡No entiendo nada! —gimoteaba Leila apartando las hojas que le abofeteaban la cara.
—¡Agarra mi brazo y no te sueltes! —se giró Daniel que la precedía. Álex era el penúltimo y Luciana cerraba la comitiva,
pero cuando él se volvió, no había ni rastro de la guía. No se detuvo por miedo a resbalar y continuó hasta el árbol que
les servía de refugio: un ficus con la corteza agrietada y un espacio suficientemente amplio para resguardarse dentro.
—¡Eh! ¿Luciana... alguien la ha visto? —preguntó agitando su cabeza para despegarla de la capucha mojada.
—Ni Luciana ni Maia —repuso un Berni con posado grave.
—¿Como? —Wendy lloriqueaba—. ¡No puede ser! Si iban detrás de ti, ¡Álex!
—¡No! ¡Luciana quizás sí, pero Maia iba delante! —lo recordaba perfectamente porque él mismo se había asegurado
una buena posición para observarla.
—Era yo quién iba delante tuyo —masculló una Leila mortificada. Álex palideció en notar el peso gélido de la culpa que
lo inmovilizaba, las piernas no lo soportaban y se agazapó deshinchado.
—Esperemos que amaine un poco y las buscamos. No pueden andar lejos —resolvió Christo.
—Tenemos que pedir ayuda —lo cortó Wendy exasperada—. ¡Estamos perdidos en una selva!
—Creo que yo tengo cobertura... —Daniel se afanaba a encender el móvil con el cejo fruncido. A su lado, Álex parecía
indiferente; realmente estaba sumido en la desesperación, ahogándose en sus propias cavilaciones. ¿Cuál fue la última
vez que hablaron? Fue cuando vieron esa gran mariposa azul. Sí, estaba seguro, habían charlado, y ¿luego qué?
Ella se había retrasado para preguntarle alguna cosa a la guía. Si no fuera tan tímido, la habría esperado, pero no lo
había hecho. ¡Malditas hormonas! Un alarido frenó su torrente de pensamientos. Era Leila, que contemplaba aterrada
un punto perdido entre el espeso follaje, donde una máscara se elevaba acunada por el viento. El corazón de Álex se
desbocó en vislumbrar más máscaras plumadas que flotaban entre los árboles danzando como marionetas movidas
por hilos invisibles. El grupo restaba inmóvil, expectante ante la danza hipnótica, hasta que Bernat hizo ademán de
incorporarse. Antes que los otros pudiesen actuar, una mano le tapó la boca y otra lo hundió contra la piel rugosa de su
protector natural. Era el chófer que les hacía señas para que se mantuvieran en silencio; con movimientos lentos les
indicaba que no corrían peligro alguno y que podían salir de su escondite. La lluvia había cesado y una docena de indios
los escrutaban de cerca. Los condujeron a su poblado desplazándose por la maleza con una agilidad sorprendente pese
a ir descalzos y casi desnudos. Allí les ofrecieron alimento y agua, y unas hamacas donde descansar. Lima, así se hacía
llamar el hombre de rostro amargo, había regresado porque no se fiaba de Luciana, que era un nombre falso. Les contó
que la tribu de indígenas a los que a menudo ayudaba en calidad de intermediario había salido a cazar cuando oyeron
un ruido de motor. Por eso se habían aproximado a los límites de la reserva. Su relato era interrumpido constantemente
por el anciano de la tribu, que describía en otra lengua, lo que sus cazadores habían visto: un convoy de 4x4 había
estado rondando por la zona minutos antes del aguacero y cuando el diluvio era inminente, uno de los coches había
recogido a dos mujeres, una de más joven arrastrada por otra de curvas generosas. La pandilla de adolescentes
contenía la respiración delante de ese hombre de cara pintada de negro y una pelusa blanca de gavilán que le cubría
los cabellos. Estaba claro que se refería a Maia y a Luciana, pero ¿por qué las habían raptado? ¿Y quién?
—Puede tratarse de un secuestro por motivos económicos —especuló Lima, y les prometió que pasarían por una
comisaría primero y luego los dejaría en el hotel. En ese momento se dieron cuenta que ninguno conocía realmente
los orígenes de Maia, porque nunca les había hablado de su familia. Wendy se desanudó la cinta de la muñeca que su
amiga le había dado.
—Nos dijo que era de Recife —musitó con un hilo de voz sujetando la pulsera. El anciano alargó el brazo con interés,
cogió el cordel y entró en un estado meditativo agitado, profiriendo cánticos y balanceándose como un títere del viento.
Los otros miembros del clan lo imitaron y la cabaña se inundó de sonidos guturales y una música dulce. Álex permanecía
vigilante, aunque se acabó rindiendo a la plácida letargia que lo embriagaba. Tan solo al final, cuando aquel brujo
pronunciaba las últimas frases y le clavaba sus pupilas como puntas de lanza ardientes al fondo del alma, allí donde se
esconden los fantasmas, tuvo la certeza que le hablaba entre murmullos.
—¿Qué ha dicho? —susurró a Lima al concluir el ritual.
—Vuestra amiga es un espíritu noble, su misión aquí termina. No debéis temer por ella —su tono era reposado, aun así,
eso no lo tranquilizó nada. No era el mensaje que él había intuido.
Después de una noche lenta y pesada como la lluvia que los había sobrecogido, el día no mejoró mucho. Las visitas
constantes de los agentes de policía, del personal de la organización y las llamadas de sus familiares eran un recordatorio
del desgraciado episodio. Todavía estaban tan conmocionados que nadie pensó en el proyecto que debían presentar a
la siguiente mañana pese a todo. Los ánimos estaban por el suelo.
—No aguanto más aquí encerrado. Me voy a dar una vuelta —anunció Bernat dando tumbos por la habitación.
—Ni tu ni nadie, pero tenemos que practicar la defensa para mañana —lo refrenó Daniel.
Se encontraban reunidos en la habitación de las chicas, que era la más grande, pero la cama vacía debajo de la ventana
les pesaba a todos.
—Yo me niego en redondo —escupió Wendy desafiante—. No tienen sentimientos...
—La organización solo cumple con su papel, Wendy; ya han denunciado su desaparición —la intentó convencer Christo
sin demasiado éxito.
—¿Hablas de la misma gente que contrató una criminal como guía turística?
Antes de que Christo pudiese improvisar una respuesta, Álex se avanzó:
—No, tiene razón. ¡A la mierda el proyecto! Deberíamos ir a buscarla, tal y como el chamán nos mostró—los examinó
serio esperando sus reacciones—. Lo sabéis tan bien como yo.
—¡Tú estás loco! —saltó Daniel al mismo tiempo que Bernat resollaba y murmuraba en voz baja “ostras, ostras, que se
le ha ido la olla”.
—No, yo también lo vi —Leila lo apoyaba, ya no estaba solo.
—Yo no sé qué visteis vosotros, me da igual. Pero propongo que lo decidamos como siempre hemos hecho, votando
—Wendy se había plantado en el centro—. ¿Quién vota seguir con el proyecto?
Solamente el brazo de Daniel se había levantado a medias.
—¿Y quién vota salir a buscar a Maia?
Los cinco brazos restantes no vacilaron. Al cabo de un par de horas dos todoterrenos partían por una polvorienta carretera
secundaria a las afueras de Manaos rumbo al noroeste. Evitaban las vías principales por precaución y se dejaban guiar
por la intuición de Álex que a ratos les obligaba a parar el coche. No hacían comentarios mientras él cerraba los ojos y
prestaba atención a aquel cuchicheo que ya había oído antes, pero que no había sabido descifrar. Cuando una acacia
se siente amenazada, libera un gas para disuadir a sus depredadores, eso le había contado Maia; del mismo modo,
cuando se tala un árbol, éste emite una señal eléctrica, como un tejido dañado, que advierte a sus vecinos de lo que
está pasando. La intrincada trama vegetal les daba pistas que iban recogiendo como miguitas de pan. Así fue como se
orientaron durante todo el día por las laberínticas rutas, haciendo turnos al volante, hasta llegado el anochecer, cuando
se detuvieron frente a una explotación agrícola abandonada. La nave era un aserradero; alojaba varias máquinas de
fresado y una pila de troncos, más de una veintena, que todavía goteaban en sus extremos, exudando un aroma meloso
y penetrante. Se trataba de una madera valiosa, con matices rojos y amarillos, probablemente ilegal, procedente de
tierras indígenas.
Aparcaron al borde del astillero, camuflados por la espesura y recelosos por haber llamado demasiado la atención.
Reinaba un silencio inquietante hasta que dos hombres salidos de la verde fronda irrumpieron en el almacén y penetraron
en el cobertizo. Uno de ellos encendió una motosierra y traspasaron de nuevo las altas murallas de la jungla. Bernat
echó un vistazo a Álex, que apretaba fuerte los dientes y se tragaba el miedo como podía, reptando en dirección a los
dos leñadores, y avisó a los otros. Oculto en la penumbra, unos gritos amortiguados llegaban a sus oídos y se imaginó lo
peor. En un claro, iluminados por una hoguera, una cuadrilla de hombres armados se enfrentaba a unos pocos indios de
aspecto similar a los que habían conocido. Uno de los matones agarraba a una chica que no ofrecía resistencia alguna,
ni tan siquiera ante la afilada cadena dentada de la sierra que giraba a pocos centímetros de su cuerpo. La querían
mutilar y Álex por poco no se desmaya en percatarse que la chica era Maia. No pudo reaccionar cuando unos poderosos
brazos lo levantaron de su escondrijo y lo arrojaron contra la arcilla dura.
—¡Mirad qué he encontrado hurgando por aquí! —informó una voz de trueno. Era un grileiro2. El resto se mofaron de su
ocurrencia y otro secuaz terminó de rematar el chico con un puñetazo. Las risas enmudecieron en seco por la presencia
de un enorme felino negro. Álex no lo veía, estaba boca abajo, doblegado de dolor; pero Christo, Wendy y Bernat sí
que se habían acercado lo suficiente para contemplar aquella aparición inesperada, mientras Leila y Daniel se habían
alejado para llamar a Lima y pedirle auxilio. Lo que vino después se lo había tenido que repetir Bernat más de diez veces

2. Es un término usado en Brasil y significa invasor, usurpador de tierras. Persona que se adueña indebidamente de un terreno
porque todavía hoy le costaba creérselo. Lo único que Álex recordaba eran las luciérnagas de luz que se multiplicaron
hasta tal punto que la noche se transformó en día.
—Que te digo que sí, que estaba allí y de repente, ya no. Tendrías que haber visto la cara de idiota del tío con las manos
vacías —narraba Bernat encantado—. Y entonces apareció esa pantera de la nada, y todos empezaron a dispararla
como locos, pero las balas ni la rozaban. ¡Y luego tú te hiciste con un fusil y te peleaste con uno de los sicarios! ¡Brutal!
Y, como Álex seguía buscando por todos los rincones de su memoria dónde guardaba ese arranque de coraje
momentáneo, él continuaba.
—¡Estuviste genial, tío! Pero tu protagonismo se acabó rápido, porque aquella bestia, la pantera, comenzó a cargarse la
gente, los mafiosos quiero decir. Y de pronto surgieron más bestias: un enjambre de serpientes, pájaros y unos monos
con muy mala leche. Los indios también aprovecharon para atacar, y a ti no te tocaron ni un pelo. ¿Pero en serio que
no te acuerdas de nada?
—No, ya te lo he dicho —contestaba él un poco molesto.
—Se ve que querían echar a los aborígenes para acaparar sus tierras, que son reservas protegidas, por la madera. Eso
nos dijo Lima. Si no, les prenden fuego. Una mierda de personas —concluyó Bernat.
—Sí, me suena de haberlo leído en algún reportaje, sobre la explotación forestal ilegal en la Amazonia.
—Fueron ellos quienes pagaron a Luciana para secuestrar a Maia, porque es hija de uno de los cabecillas de la tribu,
los que llevan plumas en la nariz, ya sabes. Pero esos indios no cedieron, tienen poderes, tío, son chungos, como el
chamán —decía Bernat, impresionado otra vez.
—¿Qué quieres decir con poderes?
—¿Es que aún no lo entiendes? ¡La pantera era Maia! O su espíritu, o qué sé yo, una rallada sobrenatural muy
fuerte, como tu rollo con los árboles —Bernat lo observó largamente tratando de descubrir qué misterio envolvía a su
compañero mientras remontaban el barranco. El verano llegaba a su fin y, de vuelta en Solsona, no habían dejado de
hacer excursiones intentando regresar a la normalidad después de su aventura.
—¿Sabes? A mí ya me extrañó que ganásemos el concurso.
—Ah ya, unos desgraciados, parte de la organización andaba metida en el asunto. Lo prepararon para encubrir el
secuestro. Un escándalo de corrupción que va a durar días —asintió Bernat—. Lo que no entiendo es por qué Maia no
se despidió de nosotros —comentó absorto por el paisaje que se apreciaba desde lo alto del puente Afrau. Realmente
no lo veía, revivía la despedida con sus compañeros en el aeropuerto; él, que iba de duro, le habían saltado las lágrimas
en abrazarlos y hacerles prometer que se volverían a ver.
—Porque sigue aquí —contestó Álex algo nostálgico, acordándose de una conversación con Maia, cuando ella le contaba
que las mujeres recibían su fuerza de los árboles, de la tierra, porque son naturaleza. Bernat miró el semblante triste
de su compañero y, por primera vez, intuyó que era preferible no mancillar ese silencio casi sagrado que compartían.
Apoyándose en el manillar de la bicicleta, le señaló la alfombra de pinos que ascendía hasta el cielo, allá donde la
constelación de Orión persigue las Pléyades. Desde su posición, una talaya perfecta, atisbó otra franja de árboles
milenarios, de hoja lobulada como un abanico, creciendo detrás de una colina, alzando sus brazos, rezando a su Dios y
exhibiendo sus frutos ginkgo, los pequeños albaricoques de plata, como ofrenda de agradecimiento.
ARANÈS
 ERA REINA DES BÈSTIES

“El día que desaparezcan los árboles altos que sujetan la bóveda celeste, todo el cielo, con las estrellas y el Sol,
caerán sobre todas las tribus de la tierra.”
Mite amazonic

Eth parelh de uelhs brillants espiauen era presa ena foscor e repetien eth sòn nòm. Era guardada non ère herotge,
mès tanpòc umana. Maia? Ère era? Impossible! Es pupilles ambrenques li retornauen era sua imatge. Àlex sagèc de
cridar tamb totes es sues fòrces, mès ère tan cansat de tantes emocions que sonque lancèc un pantèish sord. Húger
tanpòc li servirie. Se debatie entre morir a caishalades d’ua pantèra, a mans d’ua banda de mafiosi o qui sap s’ aqueri
indians tanben lo jutjarien coma un enemic. Sus eth mur silvestre emergiren mès cares cubèrtes tamb plumets perlats
de faucons. Ua tija de bambó les perforaue eth nas e ues plumes de cotinga turquesa es aurelhes. Açò inquietaue
as explotadors, que non èren tanti. Eth que l’apuntaue tamb era escopeta, mès, non s’auie botjat ne un pam. E era
pantèra entremiei, barrant-li eth pas. E eth, ben cagat. Era pòur li hège vier arcades e les contiege clauant-se es
ungles ena pauma dera man. Li semblèc que sonaue ua melodia de flaüta de luenh e qu’ues lums plan ludentes coma
centelhes baishauen des angelims1. Açò o ei que començaue a marejar-se. Ua sensacion de patz l’ocupèc per complèt
e entenec que non i auie arren a témer. Aprofitant era confusion que generaue eth felin, se lancèc dessús deth sòn
captiu tà arrincar-li era arma e es dus rodèren per tèrra. Àlex ja non dobtaue d’eth madeish. Auie entenut que tot auie
estat disposat tà arribar enquia aquiu, des deth dia qu’auie estrapussat tamb aquera sequòia, o dilhèu abans, quan li
expliquèren perqué es plumes deth colibrí son mirgalhades de color topazi e esmerauda. E volec tirar entà darrèr, plan
tà darrèr, abans de conéisher a Maia, ath delà abans de que Bernat li condèsse aquerò deth projècte internacionau,
abans qu’eth e Bernat descobrissen es xefleres des deth pònt d’Afrau. Despús d’aqueth dia, tot s’auie precipitat, des.
hènt-se coma ua madeisha de hiu liada.

Es humaraus demorauen silenciosi, un leugèr bronit de hons intermitent trincaue era aparent calma. Venguie dera
pantalha der ordenador que parpalhejaue. Era lum febril cauhaue er ambient e quan aqueres dues figures entrèren,
era ua, nauta e espigada e era auta, mès baisha e fèrma, ja hège estona qu’eth dispositiu vibraue. Àlex, tamb ua coa
mau hèta, se treiguec es lunetes que li dauen aqueth etèrn aire d’intellectuau apatic, dera vida, deth mon, de tot, coma
quinsevolh aute adolescent. E Bernat, de uelhs viui, uelhs de gat, dirigic rapid era guardada astuta entath monitor e
exclamèc:
—Macarèu! que mos an trucat!
—Coma dides?
—Wendy o coma se digue. Ei era chinesa, o japonesa, ara non ac sai —pensèc per un instant—. Aué, auíem quedat tà
hèr un Skype, per açò t’è convidat a sopar.
—E non ac podies díder abans?
—Tranquil, que ja vas polit —arric tamb sagacitat e cliquèc dessús der avatar que mostraue ua gojata de sarrelh jaiet e
dus grani cercles enes aurelhes. Despús farfalhèc ues paraules en inglés e presentèc a Àlex deuant dera rèsta.
Wendy lèu protestèc; ère sud-coreana, e ja auie parlat tamb Bernat un parelh de còps, mès non suficentament entà

1. Arbe comun dera sèuva amazonica que se caracterize pera sua nautada e eth color ròi dera sua husta qu’ei plan apreciada.
qu’eth rebrembèsse eth sòn país. Non li costèc pas guaire identificar a Daniel, qu’ère un canadenc charraire. Ara sua
dreta ua gojata de melena fosca e expression mès timida lo saludèc tamb fòrça cortesia: ère Leila. Àlex encara intentaue
d’endonviar era nacionalitat, quan alavetz comencèc a parlar Christo tamb un accent molt marcat, un adolescent nere
que de seguida li didec qu’ère de Blantyre, Malawi, e non volie deishar eth trabalh tath finau perqué li coïncidirie tamb
eth campionat de fotbòl. Wendy replicaue a toti tamb gràcia e li tranquillizèc ara sua manèra.
—A tu te nomentaram delegat, d’acòrd? Ath delà, jogam tamb auantatge —se retirèc, eleganta, tà emportar-se un grapat
de cereaus tara boca—. Auem ua brasiliana en grop, Maia, de Recife.
—Vos portarè sòrt, ja ac veiratz —era gojata treiguec era lengua e lheuèc era man tamb un gèst de victòria. Portaue
diuèrses cintes de colors estacades en canèth e ua pluma auriòla li trauessaue eth lobul dret; eth quèr ère tan cargat de
plendengues qu’a Àlex li hec er efècte que podie sénter com tintinejauen.
—Ara que ja i èm toti, bèra idèa de per a on començar? —Daniel lancèc era pregunta ar aire.
—Eth nòstre professor mos recomanèc que cerquèssem bèra accion realista —s’auancèc Wendy encara mastegant—.
Arren de contactar tamb granes empreses, perqué rarament foncione.
—Hè uns ans en lac de Malaui comencèren ua campanha tà recuélher es plastics qu’acaben enes plages —didec
Christo—. Toti s’impliquèren e quedèren netes. Aué en dia encara i a grops que s’organizen perqué arribe molta lordèra
en bères còstes.
—Valerie mès que deishèssen de fabricar bosses de plastics —bohèc Bernat, laconic.
—Eth govèrn aconselhe non utilizar-les, mès non a poder tà enfrontar-se ara indústria, aumens en mèn país.
—Ne en tòn país ne enlòc! Açò ei lo que mos avertic eth nòstre pròfe, vedetz? Non, punt mòrt —insistic Wendy—. Èm
nosati, es consumidors, qu’auem de hèr pression. Se non, non foncione.
—Ena India auem un problèma de contaminacion plan grèu. Er aire en Agra ei límpio, normaument, mès en Delhi non,
sustot durant era sason seca. Es principaus emissors son es fabriques e es coches —comente Leila tamb tristesa.
—Se tocam es coches tanpòc anaram ben... —se sentec a Wendy un aute còp.
—En Brasil molta gent gaste er etanòl coma combustible e se ve que tanben contamine —senhale Maia—. Destruís
era capa d’ozon.
—Es coches son eth pitjor òc, mos quede clar a toti, mès es petrolières non tancaràn era paradeta. Venga, mès
imaginacion —anime Bernat complasent a ua Wendy que començaue a èster preocupada.
—E se provam de potabilizar era aigua de bèra region desertica o molt prauba? —aventure Daniel.
—Açò tanben s’a hèt abans.
—Tot s’a inventat! Qué auem d’innovar nosati ara? Se de solucions n’i a, lo que passe ei qu’as de naut non les interèsse
e non ahloishen — Bernat torcec era boca en senhau de hastic.
—Guaire còste bastir ua potabilizadora d’aigua? —sondege Christo.
—Dilhèu ei mès barat de lo que mos pensam. Ena piscina dera nòsta ciutat filtren era aigua tamb un aute procès que
non a clòr.
—Leila... —interromp Àlex qu’enquia ara s’auie mantengut en segon pla— Sabes s’ena tua zòna s’aprofite de bèra
manèra era aigua des monsons? —e hig —Ei era osmòsi, eth procès de depuracion.
Leila demore pensatiua e coheisse que non ac sabie, mès qu’ac podie saber facilament. Toti admeteren que podie
èster un bon inici e seguiren debatent e divagant un shinhau mès sus eth tèma. Mès lèu se repartiren es papèrs perqué
Wendy auie de marchar tar institut. Leila auie fòrça sòn, coma era majoria, ath delà de Daniel, qu’en Toronto ère mieja
tarde. En Solsona ère lèu era ua dera net quan Àlex s’encaminaue tà casa sua. Non ère segur d’adormir-se, s’auie
desvelhat e eth sòn cap romiaue sautant d’un pensament a un aute, dera aigua des bromes ena India, e d’aquera pluma
auriòla en Brasil.
Eth prumèr còp qu’Àlex vedec un colibrí auie 8 ans. Li expliquèren que son un senhau de bona sòrt, ua gracil reveréncia
qu’era mair Natura li aufrie. Non auie d’intentar caçar-les perqué èren criatures delicades qu’era cosmica Pachamama
auie escopit deth sòn ventre caud despús de hargar es metaus dera tèrra. E quan es aigües les heiredèren, aqueres
pèires precioses preneren vida e se transformèren en animes etèries enquia empréner eth vòl.
Non auie desbrembat aguesta istòria, coma tanpòc eth hèt que sonque abitauen en America. Per aquerò quan ne vedec
un suspès en aire ena ribèra deth riu Nere s’i auec de fixar dus còps abans de convencer-se que òc, qu’efectivament,
que aquerò que vedie ère un colibrí e non un tavan. D’a on auie gessut? E com auie arribat enquia aquiu? Dilhèu s’auie
escapat de casa de bèth amant des animaus exotics? Prauba bèstia!
Hège setmanes qu’eth, coma era rèsta deth grop, trabalhauen en dessenh d’ua planta potabilizadora que depurèsse era
aigua des ploges tà abastir diuèrsi nuclèus e que tanben podesse emmagazemar es resèrves tàs mesi mès secs. Es
sues amassades en linha èren lèu lèu setmanaus. Non les quedaue temps; era data de liurament deth projècte ère ara
fin de junh. Eth comitat internacionau ère format per ua vintia d’estats membres e fondacions minoritàries que decidirien
qui proposaue ua milhor solucion globau. Se tractaue d’ua organizacion que velhaue pera proteccion deth planeta e eth
clima. Sus açò darrèrament es notícies en hègen plan resson, mès que d’abituda. Non ère sonque qu’era temperatura
aumentèsse, o qu’es pòls se des.hessen, es huecs que durauen mesi o era extincion de bères espècies, senon que
desapareishien molta flòra autoctòna, bòsqui sancers s’evaporauen per art de magica, e s’auien detectat mutacions
qu’arrés sabia explicar. Es expèrts alertauen deth risc que suposaue entara poblacion e se recomanaue non apropar-se
as airaus mès espessi, coma aluenhar-se de quinsevolh animau sauvatge.

Es darrèrs dies Àlex e Bernat auien massa trabalh entà hèr cas ara television. Tostemp s’escapauen entàs montanhes
e jamès auien vist ne sentut arren estranh, sonque que cada an hège mès calor, peth cambi climatic credien, e açò ja
se notaue ena flòra dera zòna, coma eth dia que vederen un bòsc de xefleres des deth pònt d’Afrau. Lo que non sabie
Bernat ei qu’Àlex auie continuat es excursions ath delà des proïbicions e auie seguit mès enlà dera ermita de Sant
Martin. Siguec eth dia en qué descobric eth colibrí. Auie hèt e des.hèt aquera rota tanti viatges que coneishie a paupes
cada pèira, cada tirada, cada mata de timonet naua. Ath hons s’endonviaue era siloeta dera ròca Canalda, o ère aquerò
que volie pensar, perqué aquiu naut tot seguie igual de herotge: es pins, es casses, es ramats de bestiar... es montanhes
compactes demorauen immutables as cambis dera civilizacion, e era broma que se remolinaue enes tucs baishaue
convertida en ua ploja umida. Èm hormigues entre gigants, pensaue Àlex mentre pujaue entà naut. En un horcalh se
deuie confóner e anèc a parar en ua pista que s’estretie enquiath punt qu’auec de baishar dera bicicleta e contunhar
a pè. Credie qu’auie pujat massa, mès era vegetacion ère densa e ombriva. Volie tornar-se’n, mès era inercia e era
curiositat l’empossauen a contunhar. Ère tan concentrat en campar a on chafaue que non se n’encuedaue e lèu chòque
tamb un tronc de granes proporcions. Sentec un gemèc. Dèc un pas endarrèr surprenut e entornegèc era brillant crospa
ginjorlada lentament. Lheuèc era vista tath cèu e lo coronaue ua copa ridicula que brandie es branques tà tocar es des
sòns vesins tanben gigantesques, botjant-se sense que i auesse bric de vent. Li hec er efècte que parlauen entre eri,
shebitejant sus era sua preséncia, heiregant-se es huelhes en ua tremolor lèu imperceptible, mès tan reiau que podie
sénter era saba esguitlant-se e eth croishit des sues arraïcs botjant era tèrra trenda. Ère un exemplar de sequòia joena,
d’uns 500 ans, ei clar qu’eth açò en aqueri moments, non ac sabie. Ac sabec ena vesprada en casa despús der espant
que se n’emportèc. Non ac comentèc ad arrés. Sonque a Maia perqué la trapèc connectada en aqueres ores, e perqué
li semblèc mens vergonhós confiar-lo a bèth un que se trapaue a milèrs de quilomètres de distància.
—Ei clar qu’es arbes parlen, se comuniquen tà alertar-se de possibles amenaces, tà compartir era lum deth solei... —li
didec sense immutar-se era gojata a trauès dera pantalha.
—Com? Com? —la parèc Àlex— Mès qué i hèn aguestes sequòies en miei dera montanha? Non enteni com encara
arrés les a vistes.
—Es sues arraïcs formen un extens hilat —relataue era—, coma era wifi, mès tamb hius, fòrça, milions de hius.
Segurament s’an sentut tan intimidades en sòn abitat qu’an vengut enquiara tua region.
—Mès coma an vengut? Coma an podut crotzar un ocean? —tornèc a demanar Àlex incredul— Volant coma eth colibrí?
—Era Natura tostemp trape manères de daurir-se camin. Ei era fòrça mès poderosa d’aguest planeta, ei clar qu’ei
possible.
—Serie eth prumèr cas... —alendèc eth sense creder-se era meitat de çò que didie.
—En absolut, es esperits deth bòsc son savis. Enes entorns dera mia ciutat an apareishut baobabs. Vien de Madagascar.
—E sonque les ves tu e parles tamb eri, non? —Àlex pensèc qu’aquera convèrsa resultaue absurda e que Maia
clarament venguie d’ua auta cultura, mès non gosèc díder arren per educacion. Era li deuie d’auer liejut eth pensament
perqué se limitèc a arrir des de luenh. Era imatge quedèc congelada ua fraccion de segon e er ordenador s’amortèc ath
moment. Eth talh electric siguec generau en tota era casa e Àlex exalèc, un nau dobte creishie en sòn interior.

Manaos ère ua modèrna ciutat de gratacèus, extensi airaus de bòsc e un anar e vier incessant de comerciants, toristes e
campanhards que hègen pòrt en aguest punt a on eth riu Negro se junh ar Amazònes. Ua taca grisa en miei deth marron
café, eth verd mès intens e eth blu des aigües qu’auançauen serpentejant aguest paradís. Aquerò que non ensenhauen
es postaus, mès, èren eth comèrç ilegau d’armes, de drògues, era desforestacion, era espleita de mineraus e era
praubesa extrema des barris de barraques que s’anegauen quan ploiguie massa.
En un cornèr der aeropòrt sèt adolescents se vedien per prumèr còp cara a cara entre crits e empossades, e celebrauen
qu’eth sòn projècte siguesse escuelhut tà desvolopar-lo en un futur. Ua delegacion les recebec e les assignèc ua guida,
Luciana, ua atractiua mulata que les acompanharie durant totes es visites, amassa tamb eth chofèr deth mini bus. Era
umitat se les enganchèc en còs coma ua segona pèth e toti arregraïren er aire condicionat deth que serie eth sòn miei
de transpòrt.
—Pensaua que me moria de calor! — Wendy se desplomaue pegosa en sèti tostemp que pujaue en autobús— Non se
supause qu’aciu hè era madeisha temperatura tot er an?
—Non exactament... —arric Leila per dejós deth nas.
—Ja t’acostumaràs ath tròpic... — Maia diboishaue audèths imaginaris sus eth veire dera hièstra. Mès apartats enes
hilères de darrèr, Bernat e Christo se minjauen a Luciana tamb es uelhs, e es sòns comentaris se confonien tamb es de
Daniel e Àlex que discutien sus era sua pròplèu parada.
—Eh! Sabetz a on vam ara? —les demanèc Daniel que tiege ua mapa.
—Ne idèa, auem estat en mercat municipau, ager visitèrem eth teatre... —responec Christo tot pensatiu.
—Per jo coma se mos quedam aciu e expulsam ath conductor —reflexionaue en votz nauta Bernat, qu’encara somiaue
extasiat tamb era guida— Non auetz vist coma la repasse tanben?
—Ne cas —avertic Christo ara rèsta—. Li a cuelhut fòrt.
—Creigui que vam tà ua resèrva naturau —contestèc Maia d’imprevist en tot revirar-se entada eri. Se n’arrie, e per
enesim còp aqueth dia, es sues ninetes neres se crotzèren tamb es d’Àlex que se delie per parlar mès tamb era. Es
sues convèrses privades per chat auien estat tan freqüents qu’ara li provocauen atacs de vergonha. Li auesse agradat
lheuar-se e seir-se ath sòn cant, mès li mancaue valor, e en lòc d’açò, repengèc eth cap sus eth veire heired e se deishèc
anar ena letargia enquia qu’era sèuva les engolic.
Era carretèra s’estrenhie en miei d’un bòsc de troncs inacabables, palmères, lianes e tota sòrta de plantes qu’escalen,
que bèri uns non auien vist jamès. Segontes Luciana auien de seguir eth camin a pè enquiath riu Uatumã a on poderien
veir bèth manatin s’auien sòrt. Wendy s’auesse estimat mès fotografiar es famosi daufins ròsa, mès se’n desbrembèc en
veir ua còlha de mandrèngs. Eth conductor les despedic tamb cara de pòmes agres despús de discutir tamb era guida e
campar repetidament eth cèu. Èren tan embadalits tamb aqueri animalons qu’arrés ac notèc e empreneren era marcha,
un ath darrèr der aute. En ua estona esclatèc ua tempèsta de relampits e ua ploja torrenciau les arribèc d’improvís. Eth
ridèu d’aigua ère tan dens que formaue ua cauma cauda e vaporosa. Eth tèrra non tardèc en convertir-se en ua bassa
perilhosa a on es sòns pès chipotejauen a paupes, ja que tamb pro trabalh vedien eth companh abatut de deuant.
—Seguitz caminant! Un shinhau mès enlà i a un arbe pro gran entà refugiar-mos! —gessec era votz poderosa de
Christo.
—Qué dides? Non senti arren! —gemegaue Leila apartant es huelhes que li foetejauen era cara.
—Agarrar-te en mèn braç e non te dèishes anar! —se revirèc Daniel qu’anaue deuant. Àlex ère er avantdarrèr e Luciana
tancaue eth cortèg, mès quan eth se revirèc, non i ère era guida. Non s’arturèc per pòur de esgitlar-se e contunhèc
enquiar arbe que les servie de refugi: un ficus tamb era crospa tamb henerecles e un espaci pro ample a on s’i calèc
coma podec.
—Eh! Luciana... quauquarrés l’a vista? —demanèc secodint eth cap tamb era capucha mòja.
—Ne Luciana ne Maia —assegurèc un Bernat tamb cara seria.
—Com? —Wendy miei plorant—. Non pòt èster! S’anauen darrèr tòn, Àlex!
—Non! Luciana dilhèu òc, mès a Maia l’auíem deuant! —ac rebrembaue perfèctament, perqué eth madeish s’auie
assegurat ua bona posicion tà observar-la.
—Èra jo qui anaue deuant tòn —mormolhèc Leila afectada. Àlex se tornèc blanc quan notèc eth pes heired que
l’espaventaue, es cames non li tiegen e se seiguec des.holat pera culpa.
—Demoram que passe era tempèsta un shinhau e les cercam. Non pòden èster luenh —didec Christo.
—Auem de demanar ajuda —lo talhèc Wendy exasperada—. Èm perduts en ua sèuva!
—Creigui que jo è cobertura... —Daniel hodegaue en sòn mòbil. En sòn costat Àlex seguie feble, estofant-se enes sues
cavillacions. Quan ère eth darrèr còp que i auie parlat? Auie estat quan vedec aquera grana parpalhòla blua. Òc, n’ère
segur, auien parlat e despús qué? S’auie quedat endarrèr tà preguntar-li bèra causa ara guida. Se non siguesse tan
timid, l’aurie demorat, mès non ac auie hèt. Diable d’ormones! Un crit frenèc eth sòn torrent de pensaments. Ère Leila,
que contemplaue espantada un punt perdut d’entre era espessor deth bòsc, a on ua mascara se lheuaue ondejada
peth vent. Eth còr d’Àlex se desboquèc en distingir mès mascares plomades que flotauen entre es arbes en ua sòrta
de dança coma de monaquetes botjades per hius invisibles. Eth grop demoraue immòbil, diligent, enquia que Bernat
s’incorporèc. Abans qu’es auti podessen actuar, ua man li tapèc era boca e era auta li acorropèc contra era pèth rugosa
deth sòn protector. Ère eth chofèr que les demanaue silenci; tamb moviments lents les indicaue que non i auie cap perilh
e que podien gésser dera sua tuta. Era ploja auie parat e ua dotzea d’indis les escrutauen d’apròp. Les condusiren
tath sòn poblat desplaçant-se pera espessor tamb ua agilitat sorprenenta tot e anar descauci e lèu despolhats. Aquiu
les aufriren aliment e aigua, e ues amaques a on descansar. Lima, atau se didie aqueth òme de cara amarganta, auie
retornat perqué non se fiaue de Luciana, qu’ère un nòm faus. Les auie explicat qu’era tribu d’indigènes que soent
hège d’intermediari, auie gessut a caçar quan auien sentut un tapatge de motor. Per açò s’auien apropat as límits dera
resèrva. Eth sòn relat ère interromput constantament peth vielh dera tribu, que descriuie en ua auta lengua, lo qu’auien
vist es sòns caçadors: un combòi de 4x4 auie estat rondant pera zòna minuts abans deth plojat e quan eth diluvi
s’apropaue, un des coches auie recuelhut dues hemnes, ua de mès joena apresta per ua auta de corbes generoses. Eth
grop de joenes contiege era respiracion deuant d’aqueth òme de cara pintada de nere e ua borra gibrada que li corbie
es peus. Ère clar que se referie a Maia e a Luciana, mès perqué les auien raptades? E qui?
—Pòt tractar-se d’ua seqüestracion per motius economics —especulèc Lima, e les prometec que passarien per un
comissariat abans de deishar-les en otèl. En aqueth moment, se n’encuedec que cap d’eri coneishie reaument es
origines de Maia, perqué jamès les auie parlat dera sua familha. Wendy se treiguec ua còrda estacada en canèth qu’era
sua amiga li auie dat.
—Les auie dit qu’ère de Recife —mormolhèc tamb un hiu de votz sostenguent eth bracelet. Eth vielh alonguèc eth braç
tamb interès, cuelhec eth cordilh e entrèc en un estat meditatiu agitat, prononciant cants e balancejant-se endauant e
endarrèr. Era rèsta de membres deth clan lo imitèc e era cabana s’aumplic de sons guturaus e ua musica doça. Àlex se
mantiege alèrta, mès s’acabèc rendent a ua sensacion placida que l’embriagaue. Sonque ara fin, quan aqueth bruishòt
prononciaue es darreres frases e li clauaue aqueres pupilles com puntes de lança roents en hons dera anma, aquiu a
on s’amagauen es sòns hantaumes, auec era certesa que li parlaue entre pensaments.
—Qué a dit? —interroguèc a Lima en acabar eth rituau.
—Era vòsta amiga ei un esperit nòble, era sua mission aciu s’acabe. Non auetz de patir per era —eth sòn ton ère
reposat, mès açò non lo tranquillizèc bric. Non ère eth missatge qu’eth auie intuït.
Despús d’ua net lenta e pesada com era ploja que les auie susprenut, eth dia non milhorèc guaire. Es visites constantes
d’agents de policia, deth personau d’organizacion e es trucades de familiars èren un rebrembe deth malerós episòdi.
Encara èren tan commocionats qu’arrés pensèc en projècte que se mantenguie e qu’aurien de presentar a londeman,
maugrat tot. Es anims èren per tèrra.
—Non auanti mès aciu tancat. Vau a hèr un torn —anoncièc Bernat, inquiet.
—Ne tu ne arrés, mès auem de practicar era defensa tà deman —lo parèc Daniel.
Se trapauen amassats ena cramba des gojates, qu’ère era mès grana, mès eth lhet vuet deth costat dera hièstra les
acuelhie a toti.
—Jo non voi —didec Wendy desafianta—. Non an sentiments...
—Era organizacion sonque hè eth sòn trabalh, Wendy; ja an denonciat era sua desaparicion —sagèc de convéncer
Christo sense èxit.
—Parles dera madeisha gent que contractèc ua criminau coma guida toristica?
Abans que Christo podesse improvisar ua responsa, Àlex s’auancèc:
—Non, as rason. Ara mèrda eth projècte! L’auríem d’anar a cercar coma mos mostrèc eth xaman —les campèc seriós
demorant es reaccions—. Ac sabetz tan ben coma jo.
—Tu ès lhòco! —sautèc Daniel ath madeish temps que Bernat bohaue e rondinaue en votz baisha òsca, òsca, qu’a
perdut eth cap.
—Non, jo tanben ac vedí —Leila s’i hig, non ère solet.
—Jo non sai que vedec era rèsta, m’ei igual. Mès prepausi qu’ac decidim coma ac auem hèt tostemp, votant —Wendy
s’auie lheuat e se passejaue tà naut e tà baish—. Qui vòte seguir tamb eth projècte?
Sonque eth braç de Daniel s’auie lheuat a mieges.
—E qui vòte anar a cercar a Maia?
Es cinc braci restants non dobtèren. Despús d’un parelh d’ores dus tot terrens s’enfilauen per ua carretèra segondària
plia de povàs enes afòres de Manaos. Direccion tath nòrd-oèst, esvitauen es vies principaus per precaucion, e se
deishauen guidar pera intuïcion d’Àlex que de tant en tant, les obligaue a parar eth coche. Non hègen comentaris mentre
eth tancaue es uelhs e escotaue aqueth mormolh que ja auie sentut abans, mès que non auie podut deschifrar. Quan
ua càcia se sent amenaçada, dèishe anar un gas tà dissuadir es sòns depredadors, li auie dit Maia; dera madeisha
manèra que quan se tale quinsevolh arbe, aguest emet ua senhau electrica, coma un teishut maumetut, qu’alèrte es
sòns vesins de çò que passe. Era intriganta trama vegetau les daue pistes qu’anauen recuelhent coma mores de pan.
Atau ei coma s’orientèc durant tot eth dia pes laberintiques rotes, hènt torns ar entorn, enquia arribar ath vèspe en lo que
semblaue ua explotacion agricòla abandonada. Era nau ère un ressèc; i auie diuèrses maquines e un pilèr de troncs,
mès d’ua vintea, qu’encara gotejauen desprenent un aròma melós e penetrant. Ère ua husta valuosa, tamb matisi
vermelhs e auriòs, probablament illegau, procedent des tèrres indigènes. Aparquèren en un marrèc, camoflats peth
sotabòsc e mesfisants d’auer cridat massa era atencion. I auie un silenci inquietant enquia que dus òmes gessuts dera
foscor entrèren subtament en magazèm e en cobèrt. Un d’eri metec en marcha ua moto-sèrra e traspassèren de nau es
muralhes dera jungla. Bernat campe a Àlex, que sarraue fòrt es dents e s’empassaue era pòur coma podie arrossegant-
se en direccion es dus lenhataires, e hec ua senhau as auti. Arrecessat ena penombra, li arribauen uns crits amortats e
s’imaginaue lo pitjor. En ua clarulha, illuminats pes brases d’un huec, ua còlha d’òmes armats s’enfrontauen a uns pògui
indis d’aspècte similar as qu’auien coneishut. Un des sicaris subjectaue ua gojata que non aufrie resisténcia, ne tanpòc
dauant era esmolada cadia dentada dera sèrra que viraue a pògui centimètres deth sòn còs. La volien mutilar e Àlex per
pòc que li da ua mala gana en avertir qu’ère Maia. Non podec reaccionar quan uns poderosi braci lo treigueren dera sua
amagadera e lo estampèren contra era argèla dura.
—Guardatz qué è trapat hurgant per aciu! —informèc ua votz de tron. Ère un grileiro2. Era rèsta se burlèren dera
ocurréncia e un aute l’acabèc de doblar tamb un còp de punh. Mès es arris emmudiren en sec pera preséncia d’un
enorme felin nere. Àlex non ac vedie, ère de bocadents cargolat de dolor; mès Christo, Wendy e Bernat s’auien apropat
plan entà contemplar aquera aparicion non demorada, mentre Leila e Daniel s’auien aluenhat tà trucar a Lima e demanar
ajuda. Lo que venguec despús li auie agut de repetir Bernat mès de dètz còps perqué encara aué li costaue de creir.
Sonque aquerò que rebrembaue Àlex èren es lutz-en-cramba que se multipliquèren enquiath punt qu’era net se tornèc
dia.
—Que te digui que òc, qu’era ère aquiu e de patac, ja non. Auries d’auer vist era cara de pèc deth tipe tamb es mans
vuedes —narraue Bernat encantat—. E alavetz apareishec aquera pantèra deth non sai a on, e toti comencèrem a
disparar-li coma lhòcos, mès es bales non la tocauen. Alavetz tu t’apodères d’un fusilh e t’ encares tamb un d’aqueri
sicaris! Brutau!
E com Àlex seguie cercant per toti es cornèrs dera sua memòria a on ère aqueth rambalh de coratge momentani, eth
continuaue.
—Siguís geniau, gojat! Mès eth tòn protagonisme s’acabèc rapid, perqué aquera bèstia, era pantèra, comencèc a cargar
era gent, es mafiosi voi díder. E s’i higeren mès bèsties: gesseren un nhòc de sèrps, audèths e uns monards tamb fòrça
mala idia. Es indis tanben ac aprofitèren entà atacar, e a tu non te toquèren ne un peu. Mès de vertat que non rebrembes

2. Nòm tamb qué se designe er individú que, per miei de fauses escriptures, s’apròprie de tèrres alienes tà treir-ne profit.
arren?
—Non, ja t’ac è dit —contestaue eth un shinhau molèst.
—Semble que volien hèr dehòra es aborigèns peth sòn negòci, tà hèr husta. Ei lo que mos didec Lima. Se non, calen
huec tà apropiar-se des airaus protegits. Ua mèrda de persones —didec Bernat.
—Òc, me sòne d’auer-ho liegut en bèth reportatge, com desbosquèren era Amazonia.
—Sigueren eri qui pagèren a Luciana tà raptar a Maia, tà pressionar-les pes tèrres, perqué ei era hilha d’un des caps
d’aquera tribu, es qu’an eth nas horadat, ja sabes. Mès es indis non cediren, an poders, gojat!, son malaisits, coma eth
xaman —s’enfilaue Bernat impressionat.
—Qué vòs díder tamb poders?
—Que non ac entenes encara? Era pantèra ère Maia! O eth sòn esperit, o qué sai jo, ua raiada sobrenaturau plan fòrta,
coma era tua istòria tamb es arbes —Bernat l’observèc longament sajant d’endonviar en qué pensaue eth sòn companh
mentre pujauen barranc ensús. Er estiu s’acabaue e, de tornada tà Solsona, non auien parat de hèr excursions sajant
de tornar ara normalitat despús dera sua aventura.
—Sabes? A jo ja m’estranhèc que guanhèssem eth concors.
—Ah ja, uns desgraciats, part dera organizacion i ère calada. Ac premaniren entà encobrir era seqüestracion. Un
escandal de corrupcion que durarà dies —assentic Bernat—. Lo que non enteni ei perqué Maia non venguec a despedir-
se de nosati —comentèc pensatiu mentre que s’arturaue entà contemplar era vista des de naut d’Afrau. Mès non la
vedie reaument, reviviue er adiu tamb es sòns companhs en aeropòrt; eth, qu’anaue de dur, li auien sautat es lèrmes en
abraçar-les e prometre-les que se tornarien a veir.
—Perqué seguís aciu —contestèc Àlex rebrembant ua convèrsa tamb Maia tamb un punt de nostàlgia, quan era li
explicaue qu’es hemnes receben era sua fòrça des arbes, dera tèrra, perqué èren naturalesa. Bernat vedec eth semblant
trist deth sòn companh e, per prumèr còp, intuïc qu’ère milhor non trincar aqueth silenci que compartien. Pausant-se
en manilhar dera bicicleta, li assenhalèc eth tapís verd de pins qu’ascendien enquiath cèu, aquiu a on era constellacion
d’Orion agarre es Plèiades. Des dera sua posicion se vedie ua auta linha d’arbes millenaris, de huelha lobulada coma un
ventalh, creishent darrèr d’un tuc, lheuant es braci, pregant ath sòn Diu, e exibint es sòns fruts ginkgo, es petits albricòts
de plata, coma ofrenda.
ANGLÈS
 THE QUEEN OF THE BEASTS

“The day the tall trees that hold the celestial vault disappear, the whole sky, along with the stars and the sun, will fall upon
all the tribes of the earth.”
Amazonian myth

The pair of bright eyes held the prey in the dark and repeated his name. The look was not fierce, but neither was human.
Maya? Was she? Impossible! The amber pupils returned his image. Alex tried to scream with all his strength, but he
was so tired of so many emotions that he just gasped. Fleeing would not help him either. He was about to die, bitten by
a panther, at the hands of a gang of mobsters or who knows if those Indians would also judge him as an enemy. More
faces covered with pearly falcon feathers emerged on the jungle wall. A bamboo cane pierced their noses and turquoise
chestnut—capped piha feathers their ears. This worried the exploiters, who were not so many. The one with the shotgun,
however, hadn’t moved at all. And the panther in between, blocking his way. And he was scared.
Fear made him retch, but contained it by digging his nails into the palm of his hand. It seemed to him that a distant flute
melody was sounding, and that twinkling lights like sparks descended from the angelims1. It was that or he was starting to
get dizzy. A feeling of peace overcame him completely and he realized that there was nothing to fear. Taking advantage
of the confusion caused by the feline, he leaped on top of his captor to snatch his weapon and they both rolled on the
ground. Alex no longer doubted himself. He had understood that everything had been arranged to get there, from the day
he had stumbled upon that redwood, or perhaps before, when he was told why the hummingbird’s feathers were topaz
and emerald iridescent. And he wanted to go back, far back, before he met Maia, before even Bernat told him about that
thing of the international project, before he and Bernat discovered the schefflera tree from the Afrau bridge. After that day,
everything was rushed, unraveling like a tangled skein of yarn.
The attic remained silent, a slight intermittent background buzzing was breaking the apparent calm. It came from the
flickering computer screen. The feverish light warmed the atmosphere, and when those two figures entered, one, tall and
pointed, and the other, lower and firmer, it was time ago that the device had been vibrating.
Alex, with a badly made tail, took off his glasses that gave him that eternal air of an apathetic intellectual, of life, of the
world, of everything, like any other teenager. And Bernat, with keen eyes, cat eyes, quickly turned his mischievous gaze
to the monitor and exclaimed:

— Oh my gosh! They have called us!

— What you say?
— Wendy or whatever her name. The Chinese, or Japanese, I don’t know now — he thought for a moment. — Today, we
had arranged a Skype meeting, so I invited you to dinner.
— And couldn’t you warn before?
— Don’t worry, you look handsome
— he smiled mischievously and clicked on the avatar showing a jet—fringed girl and two large hoops in her ears. He then
muttered a few words in English and introduced Alex to the rest.

1. Common amazon tree.

Wendy soon protested noisily; she was South Korean, and had already spoken to Bernat a couple of times, but not
enough for him to remember her country. It didn’t take long for her to identify Daniel, who was a Canadian chatterbox.
To his right a girl with dark hair and a more timid expression greeted him very politely: she was Leila. Alex was still trying
to guess her nationality, when then Christo started to talk with a very strong accent, a black teenager who immediately
told him he was from Blantyre, Malawi, and he didn’t want to leave the job for the end because it would coincide with the
football championship. Wendy replied gracefully to everyone and reassured him in her own way.
— We’ll appoint you the delegate, okay? In addition, we play to our advantage — she retired, flirtatious, to take a handful
of cereals in her mouth—. We have a Brazilian in the group, Maia, from Recife.
—I’ll bring you luck, you’ll see. —The girl stuck out her tongue and raised her hand in victory. She wore several colored
ribbons tied around her wrist and a yellow feather pierced her right lobe; the left was so laden with earrings that it seemed
to Alex that he could feel them dripping.
—Now that we’re all there, any idea where to start? — Daniel tossed the question in the air.

—Our teacher advised us to look for some realistic action, —Wendy said, still chewing. — Nothing to contact large
companies, because it rarely works.
—A few years ago on Malawis lake, they launched a campaign to collect plastics that end up on beaches, — says
Christo—. Everyone got involved and they got clean. Nowadays, there are still groups that organize in this way because
there arrives a lot of garbage on some coasts.
— They’d better stop making plastic bags,— snapped Bernat, laconic.
— The government advises not to use them, but it has no power to confront the industry, at least in my country.
— Neither in your country nor anywhere! This is what our teacher warned us, you see? No, deadlock,— Wendy insisted.
— We, the consumers, are the ones who have to put pressure. Otherwise, it doesn’t work.
—In India we have a very serious pollution problem. The air in Agra is usually clean, but not in Delhi, especially during
the dry season. The main emitters are factories and cars, — Leila sadly commented.
— If we touch cars, we won’t go well either …— Wendy said again.
— In Brazil, a lot of people use ethanol as fuel and one can see that it is also polluting,— said Maia—. Destroys the
ozone layer.
—Cars are the worst, yeah, it is clear to us all, but oil companies will not close the business. Come on, more imagination,—
Bernat encouraged, pleasing a Wendy who was beginning to worry.
—What if we try to make the water of a desert or a very poor region safe for drinking? — Daniel ventured.
—This also has been done before.
— Everything has been invented! What do we need to innovate now? Solutions already exist, the problem is that the
ones above us are not interested in them and do not slow down — Bernat twisted his mouth in disgust.
— How much does it cost to build a water treatment plant? — Christo probed.
— It may be cheaper than we think. In our city’s pool, water is filtered by another process which is chlorine—free.
—Leila …— interrupted Alex, who had been in the background until then. — Do you know if the monsoon water is used
in your area in any way?— and added — It’s osmosis, the process of purification.—
Leila remained pensive for a moment and confessed that she did not know, but that she could easily find out. They all
admitted it could be a good beginning and continued to debate and ramble a little further on the subject. But soon the
roles were divided because Wendy had to leave to attend the high school. Leila was very sleepy, like most, except for
Daniel, who was in Toronto in the middle of the afternoon. In Solsona it was a quarter to one in the evening when Alex
was on his way home. He wasn’t sure whether he would fall asleep, he had woken up and his head was ruminating
jumping from one thought to another, to the water of the clouds in India, and to that yellow feather in Brazil.
The first time Alex saw a hummingbird he was 8 years old. He had been told that they are a sign of good luck, a graceful
reverence that Mother Nature offered to him. He should not try to hunt them down because they were delicate creatures
that the cosmic Pachamama had spat out of his hot belly after forging the metals of the Earth. And when waters cooled
them down, those precious gems came to life and were transformed into ethereal souls until they began to fly.
He had not forgotten this story, nor the fact that they only lived in America. That’s why when he saw one suspended in
the air on the banks of the Black River, he had to look at it twice before convincing himself that yes, indeed, what he saw
was a hummingbird and not a bumblebee. Where did it come from? And how had it gotten there? Maybe it escaped from
an exotic animal lover’s house? Poor beast!
For weeks, he, like the rest of the group, had been working on the design of a water treatment plant that would purify
rainwater to supply various population nuclei and could also store reserves for the drier months. Their online meetings
were almost weekly. They had no time left; the project delivery date was at the end of June. The international committee
was made up of about twenty member states and minority foundations that would decide who proposed the best global
solution. It was an organization that looked after the planet and climate protection. There had been a lot of news about
this lately, more than usual. It was not only that the temperature was rising, or the poles were melting, or fires were
lasting months, or the extinction of some species, but a lot of native flora was disappearing, whole forests were magically
evaporating, and they had detected mutations that no one knew how to explain. Experts warned of the risk it posed to
the population and it was recommended not to approach the leafiest areas, as well as moving away from any wild animal.
The last few days, Àlex and Bernat had been too busy to pay attention on television. They always escaped to the
mountains and had never seen or heard anything strange, only that every year it was hotter, because of the climate
change they believed, and this was already noticeable in the flora of the area, as the day they saw a forest of schefflera
trees from the Afrau bridge. What Bernat did not know was that Alex had continued the excursions despite the prohibitions
and had continued beyond the hermitage of Sant Martí. It was the day he discovered the hummingbird. He had done
and undone that route so many times that he would know, even with his eyes closed, every stone, every road, every new
rudder bush. In the background you could guess the silhouette of the Canalda rock, or so I wanted to think, because
up there everything was remaining wild as always: the pines, the oaks, the herds of cattle ... the compact mountains
remained immutable to the changes of the civilization, and the cloud swirling on the peaks descended into a damp storm.
We are ants among giants, Alex thought as he raised up his chest. In a detour, he might have been confused and headed
for a narrow track to the point that he had to get off his bike and continue on foot. He thought it had climbed too high, but
the vegetation was dense and shady. He wanted to turn back and return, but inertia and curiosity pushed him to continue.
He was so focused on looking where he was stepping that he didn’t notice and almost stumbled a large trunk. He heard
a moan. He retreated in surprise and slowly surrounded the shiny, crumpled bark. He looked up at the sky and he found
himself crowned by a ridiculous tree top that waved its branches to touch those of its gigantic neighbors, moving without
any wind blowing. It made him feel like they were talking to each other, whispering about his presence, rubbing his leaves
in an almost imperceptible tremor, but so real that he could feel the sap slipping and the crunch of his roots stirring the
tender earth. It was a specimen of young redwood, about 500 years old, of course he didn’t know that at the time. He
found it out in the evening, at home, after the fright he took. He did not comment to anyone. Only to Maia because
she found her connected in those hours, and because he found it less embarrassing to entrust it to someone who was
thousands of miles away.
—Of course trees talk, they communicate to warn each other of possible threats, to share the sunlight …— the girl said
with complete calm through the screen.
—What? What? — stopped Alex — But what are these redwoods doing in the middle of the mountain? I don’t understand
how anyone has seen them yet.
—Their roots form an extensive network — she said, —like a WiFi, but with wires, many, many millions of wires.— They
have probably felt so intimidated in their habitat that they have come to your area.

—But how did they come? — How have they been able to cross an ocean? Asked again Alex, in disbelief, —Flying like
a hummingbird?
—Nature always finds ways to make its way. It is the most powerful force on the planet, of course it is possible.
—It would be the first case …— he sighed without believing half of what he was saying.
—Absolutely not, spirits of the forest are wise. Around my city Baobabs have appeared. They come from Madagascar.
—And you are the only one who sees them and you also talk to them, aren’t you?— Alex thought that the conversation
was becoming absurd and that Maya clearly came from another culture, but he did not dare to say anything by politeness.
She must have read his mind because she just smiled from a distance. The image froze for a fraction of a second and
the computer shut down immediately. The power outage was general throughout the house and Alex exhaled, a new
doubt was taking root inside him.

Manaus was a modern city of skyscrapers, vast wooded areas and a relentless traffic of traders, tourists and peasants
who made stop at this point where the Negro River joins the Amazon. A gray spot in the middle of the brown coffee, the
most intense green and the blue of the waters that snaked meandering this paradise. What the postcards did not teach,
however, were the illegal trade of weapons, drugs, deforestation, mineral extraction, and the extreme poverty of the
slums that flooded when it rained too much.
In one corner of the airport, seven teenagers saw each other face to face for the first time, shouting and pushing,
celebrating that their project was the one chosen to be developed in the future. A delegation received them and assigned
them a guide, Luciana, an attractive mulatto who would accompany them on all visits, along with the mini bus driver.
Moisture clung to their bodies like a second skin and everyone appreciated the air conditioning of what would be their
means of transportation.
—I thought I was dying of heat!— Wendy collapsed sticky in her seat every time she got on the bus. Isn’t it supposed to
be the same temperature here all year?
—Not exactly ...” Leila laughed under her nose.
—You’ll get used to the tropics …— Maia was drawing imaginary birds on the window glass. Further away, in the back
rows, Bernat and Christo were eating Luciana with their eyes, and their comments were getting confused with those of
Daniel and Àlex who were discussing their next stop.

—Hey! Do you know where we are going now?— Daniel asked while holding a map.
—No idea, we’ve been at the municipal market, we visited the theater yesterday… — replied a thoughtful Christo.
—For me, as if we stay here and kick the driver out,— Bernat thought aloud, still captivated fantasizing about the guide
— Haven’t you seen how he looks also at her?
—Ignore him,— Christo warned the rest.— It has caught him intensely.
—I think we’re going to a nature reserve,— Maia said unexpectedly, turning to them. She was smiling, and for the
umpteenth time that day, her black pupils crossed with those of Alex, who was eager to talk to her more. Their private
chat conversations had been so frequent that they now embarrassed him. He would have liked to get up and sit by her
side, but he lacked the courage, and instead he rested his head on the cold glass and indulged himself in lethargy until
the jungle swallowed them.
The road ended in a thicket of endless logs, palm trees, vines, and all sorts of climbing plants that some of them had
never seen before. According to Luciana, they had to follow the path by foot until the Uatumã River where they would be
able to see some manatees if they were lucky. Wendy would have preferred to photograph the famous pink dolphins, but
she forgot this when able to shoot a bunch of sloths. The driver dismissed them reluctantly after arguing with the guide
and repeatedly looking at the sky. They were so enamored with those animals that no one noticed and they set off, in
a straight line. After a while, a thunderstorm broke out and a torrential rain suddenly hit them. The curtain of water was
so dense that it formed a hot, steamy haze. It didn’t take long for the ground to become a dangerous raft where his feet
splashed while groping, as they could barely figure out the curled up companion in front.
—Keep walking! A little further on there is a tree big enough to shelter us! —Christo’s powerful voice emerged.
—What do you say? I hear nothing! — Leila moaned, pulling away the leaves that whipped her face.
—Take my arm and don’t let it go!— Daniel turned, who was preceding her.
Alex was the penultimate and Luciana closed the procession, but when he turned back, there was no sign of the guide.
He did not stop by the fear of slipping and continued to the tree that served them as shelter: a ficus with its bark cracked
and a space large enough where he stuck himself as best he could.
—Hey! Luciana ... has anyone seen her? — He asked while shaking the head with a soaked hood.
—Neither Luciana nor Maia,’’ said Berni with a serious expression.
—How? Wendy was somber. It can not be! If they went after you, Alex!
—No! Luciana may be, but Maia was in front of me! He remembered it perfectly, because he himself had secured a good
position to observe her.
—It was me who was in front of you,— muttered the affected Leila. Alex turned pale when he noticed the icy weight that
flowed through him, his legs could not hold him and he sat deflated by guilt.
—We wait for it to subside a little and then we look for them. They can’t be far,— Christo said.
—We have to ask for help,— Wendy cut him in exasperation.— We are lost in a jungle!
—I think I have signal coverage …— Daniel shook his cell phone. Beside him, Alex was still subdued, drowning in his
thoughts.
When was the last time they had spoken? had it been when seeing that big blue butterfly. Yeah, he was sure about
that, they had spoken at that time and then what? She had lagged behind him to ask the guide something. Hadn’t I
been so shy, I would have waited for her, but I hadn’t. Hormone pussy! A scream slowed his torrent of thoughts. It was
Leila, terrified to see a lost spot in the thick woods, where a mask was raised swayed by the wind. Alex’s heart pounded
as he saw more feathered masks floating among the trees in a kind of dance, like puppets moved by invisible wires.
The group remained motionless, attentive, until Bernat reincorporated. Before the others could act, one hand covered
his mouth and the other pressed against the rough skin of his protector. It was the driver asking them for silence; with
slow movements he indicated to them that there was no danger and that they could get out of their lair. The rain had
stopped and a dozen Indians were watching them closely. They led them to their village moving through the weeds with
astonishing agility despite going barefoot and almost naked.
There they were offered food and water, and hammocks to rest on. Lima, as the bitter—faced man was called, had
returned because he did not trust Luciana, who was a false name. He had told them that the tribe of natives whom
he often acted as an intermediary had gone out hunting when they had heard an engine noise. That’s why they had
approached the limits of the reservation. His story was constantly interrupted by the eldest of the tribe, who described
in another language what his hunters had seen: a convoy of 4x4s had been roaming the area minutes before the rain
and when the flood was approaching, one of the cars had picked up two women, one younger pushed by another with
generous curves. The group of young people held their breath in front of the man with his face black painted and a frosted
fuzz covering his hair. It was clear that he was referring to Maia and Luciana, but why had they been kidnapped? And
by who?
—It could be a kidnapping for financial reasons,— Lima speculated, then he promised to take them to a police station
before dropping them off at the hotel. At that moment, they realized that none of them really knew the origins of Maya,
because she had never told them about her family. Wendy pulled a knotted rope from her wrist her friend had given to
her.
—She told us she was from Recife,— she murmured in a low voice while holding the bracelet. The old man stretched out
his arm with interest, grabbed the string, and entered a restless meditative state, chanting and swinging back and forth.
The rest of the clan members imitated him and the hut was flooded with guttural sounds and sweet music. Alex remained
in alert, but ended up surrendering to a placid feeling that intoxicated him. Only at the end, when that wizard uttered the
last sentences and stabbed those pupils like red spearheads into the depths of his soul, where his ghosts hid, was he
sure that he was speaking to her in his thoughts.
—What did she say?— He asked Lima at the end of the ritual.
—Your friend is a noble spirit, her mission ends here. You don’t have to be afraid for her — his tone was calm, but that
didn’t reassure him at all. It was not the message he had intuited.
After a night as slow and heavy as the rain that had suddenly hit them, the day did not improve much. The constant visits
of police officers, the staff of the organization and the calls of relatives were a reminder of the unfortunate episode. They
were still so shocked that no one thought about the project that was going on and that they would have to present it the
next day, though. Their spirits were on the ground.
— I can’t stand locked up here anymore.— I’m going for a walk,— Bernat announced anxiously.
—Neither you nor anyone else, but we have to practice defense for tomorrow,— Daniel stopped him.
They were gathered in the girls’ room, which was the largest, but the empty bed by the window weighed them all down.
—I refuse,—Wendy spat defiantly. —They have no feelings ...
—The organization only does its job, Wendy; they have already denounced her disappearance — Christo tried to
convince her without success.
—Are you talking about the same people who hired a criminal as a tour guide?
Before Christo could improvise an answer, Alex stepped forward:
—No, you’re right. —Fuck the project! We should go and find her as the shaman showed us. — He looked at them
seriously, waiting for their reactions. — You know it as well as I do.
—You’re crazy! — Daniel jumped at the same time as Bernat was blowing and muttering my goodness, my goodness,
he had lost his mind.
—No, I saw it too,— Leila added, he was not alone.
—I don’t know what you the rest saw, I don’t care. —But I suggest we decide as we always do, by voting. —Wendy had
gotten up and was walking up and down. — Who votes to continue with the project?
Only Daniel’s arm was halfway up.
—And who votes to go find Maya?
The remaining five arms did not hesitate. After a couple of hours, two SUVs climbed a dusty secondary roadway on the
outskirts of Manaus. Heading northwest, they avoided the main roads as a precaution, and let themselves be guided
by Alex’s intuition, which occasionally forced them to stop the car. They made no comments as he closed his eyes and
listened to that whisper he had heard before, but which he had not been able to decipher.
When an acacia feels threatened, it releases a gas to dissuade its predators, Maia had told him; just as when any tree
is cut down, it emits an electrical signal, like a damaged tissue, alerting its neighbors of what is happening. The intricate
vegetable weave gave them clues that they were collecting like bread crumbs. This is how they got oriented all the day
by the labyrinthine routes, taking turns around, until they reached in the evening what looked like an abandoned farm.
The facility was a sawmill; it housed several machines and a pile of logs, more than twenty, which were still dripping,
emitting a mellow and penetrating aroma. It was a valuable wood, with shades of red and yellow, probably illegal, from
indigenous lands.
They parked in a bend, camouflaged in the undergrowth and wary of having drawn too much attention. An unsettling
silence reigned until two men emerged from the darkness and burst into the warehouse and entered the shed. One of
them started up a chainsaw and they both crossed the jungle walls again. Bernat looked at Alex, who was clenching his
teeth and swallowing his fear as he could, sliding in the direction of the two lumberjacks, and then he drew a signal to
the others.
Sheltered in the dim light, he received some muffled cries and imagined the worst. In a clearing, lit by the embers of a
bonfire, a gang of gunmen confronted a few Indians who looked similar to those they had met. One of the minions was
holding a girl who offered no resistance, not even to the sharp serrated chain of the saw that spun a few inches from her
body. They wanted to mutilate her and Alex almost fainted when he noticed that she was Maya. He could not react when
those powerful arms lifted him from his hiding place and slammed him against the hard clay.
—Look what I found rummaging around! — A thunderous voice reported. He was a grileiro2. The rest mocked the
incident and another one just punched him. But the laughter was silenced by the presence of a huge black feline. Alex
didn’t see it, he was in the ground, his mouth twisted in pain; but Christo, Wendy, and Bernat had come close enough
to contemplate that unexpected apparition, while Leila and Daniel had moved away to call Lima and ask for help. What
came next had to be repeated to Bernat more than ten times because he still finds it hard to believe today. The only thing
Alex remembered was the light worms that multiplied to the point that night became day.

—I’m telling you, yes, she was there and suddenly she wasn’t. You should have seen the idiot’s face of the guy with the
empty hands,— Bernat said delightedly. —And then, suddenly, that panther appeared from nowhere, and they all started
shooting at him like crazy, but the bullets didn’t touch her. Then you grabbed a rifle and faced one of those assassins!
Brutal! And as Alex continued to search every corner of his memory for that momentary ramp of courage, he continued.
—You were great, bro!
But your prominence ended quickly, because that beast, the panther, began to kill people, the mobsters I mean. And
more beasts were added: a crowd of snakes, birds and monkeys came out with a lot of bad blood. The Indians also took

2. Someone who steals public lands to win money.

advantage of it to attack, and they did not touch a hair of you. But really, don’t you remember anything?
—No, I already told you, — he replied, a little annoyed.
—You see, they wanted to take out aborigines for their business, to obtain wood.— That’s what Lima told us. If they don’t,
they set the protected areas on fire. — Shitty people,— Bernat finished.
—Yes, it sounds to me like I read it in a report, how they deforest the Amazon region.
—They were the ones who paid Luciana to kidnap Maya, to put pressure on them for the lands, because she’s the
daughter of one of the chiefs of that tribe, the ones with the pierced nose, you know. —But the Indians did not give in,
they have powers, dude, they are dodgy, like the shaman, —Bernat climbed impressed.
—What do you mean by powers?—
— Don’t you understand yet? The panther was Maya! Either her spirit, or I don’t know, a very strong supernatural stuff,
like your story with the trees — Bernat watched him for a long time trying to figure out what his companion was thinking
as they climbed up the cliff.
Summer was coming to its end and, back in Solsona, they had not stopped going on excursions trying to return to normal
life after their adventure.
—You know? I was already surprised that we won the contest.
—Oh, miserable ones, part of the organization was involved. They staged it to cover up the kidnapping. A corruption
scandal that will last for days,— Bernat agreed. — What I don’t understand is why Maya didn’t come to say goodbye
to us, — he commented thoughtfully as he stopped to look down and see the view of the landscape from the top of the
Afrau. But he didn’t really see it, he relived the farewell with his teammates at the airport; he, who was supposed to be a
tough guy, had shed tears as he hugged them and promised to see them again.
—Because she’s still here, —Alex replied, recalling a conversation with Maya with a hint of nostalgia, when she told him
that women get their strength from trees, from the earth, because they were nature. Bernat looked at his partner’s sad
face and, for the first time, sensed that it was better not to break the silence they shared. Leaning on the handlebars of
the bicycle, he pointed to the green carpet of pine trees that ascended to the sky, where the constellation of Orion chases
the Pleiades. From its position another glimpse of ancient trees could be seen, of fan—like lobed leaves, growing behind
a hill, raising its arms, praying to its God, and exhibiting its ginkgo fruits, little silver apricots, as an offering.
FRANCÈS
 LA REINE DES BÊTES

“Le jour où les grands arbres qui soutiennent la voûte céleste disparaissent, le ciel entier, avec les étoiles et le
Soleil, vont tomber sur toutes les tribus de la terre.”
Mythe amazonien

La paire d’yeux brillants guettaient la proie dans l’obscurité et répétaient son nom. Son aspect n’était pas féroce,
mais non plus humain. Maia? C’était elle? Impossible! Les pupilles ambrées lui rendaient son image. Àlex essaya
de crier avec toutes ses forces, mais il était si fatigué de tellement d’émotions qu’il ne put qu’émettre un soufflement
sourd. Fuir ne lui servirait à rien. Il se débattait entre mourir dans la gueule d’une panthère, aux mains d’une bande
de maffieux ou qui sait si ces indiens allaient aussi le juger comme un ennemi. Sur le mur de Sylvestre émergèrent
d’autres visages couverts de plumets perlés de faucons. Un roseau de bambou leur perforait le nez et des plumes
de continga turquoise, les oreilles. Cela inquiétait les explorateurs, qui n’étaient pas si nombreux. Cependant, celui
qui pointait le fusil sur lui n’avait pas bougé d’un pouce. La panthère au milieu, lui bloquait son chemin. Et lui était
mort de peur. La peur lui faisait venir des haut-le-cœur et il les contint en enfonçant ses ongles dans la paume de sa
main. Il lui sembla qu’une mélodie de flûte lointaine sonnait, et que des lumières scintillantes comme des étincelles
descendaient des angelims1.
Peut être que cela avait commencé à lui faire tourner la tête. Un sentiment de paix le submergea complètement et
il comprit qu’il n’y avait rien à craindre. Profitant de la confusion provoquée par le félin, il se jeta sur son ravisseur
pour lui voler l’arme et tous deux roulèrent à terre. Àlex ne doutait plus de lui-même. Il avait compris que tout avait
été arrangé pour y arriver, depuis le jour où il était tombé sur ce séquoia, ou peut-être avant, quand on lui avait
dit pourquoi les plumes du colibri étaient irisées en topaze et émeraude. Et il voulu remonter le temps, avant de
rencontrer Maia, avant même de participer à ce projet international, avant que lui et Bernat ne découvrirent les
schefflera du haut du pont Afrau. Après ce jour-là, tout s’était précipité, se défaisant comme un écheveau de fil
emmêlé.
Le grenier resta silencieux, un léger bourdonnement intermittent brisait le calme apparent. Cela provenait de l’écran
scintillant de l’ordinateur. La lumière fébrile réchauffait l’atmosphère et quand ces deux silhouettes entrèrent, l’une,
grande et mince, l’autre plus petite et forte, l’appareil vibrait déjà depuis longtemps. Àlex, avec une queue de cheval
défaite, enleva ses lunettes qui lui donnaient cet air éternel d’intellectuel apathique, de la vie, du monde, de tout,
comme n’importe quel autre adolescent. Et Bernat, les yeux vifs et sournois, tourna rapidement son regard moqueur
vers le moniteur et s’exclama:
—Mince! Ils nous ont appelés!
—Comment?
— Wendy ou quel que soit son nom. C’est la chinoise ou japonaise, je ne sais pas maintenant —il réfléchit un
moment—. Aujourd’hui, nous avions rendez-vous pour un appel vidéo, c’est pourquoi je t’ai invité à dîner.

—Et tu ne pouvais pas prévenir avant?

1.Arbre commun de la forêt amazonienne qui se caractérise par sa grande hauteur et la couleur rouge de son bois très appréciée.
—Calme-toi, tu es beau —sourit-il malicieusement et cliqua sur le symbole qui montrait une fille avec une frange de
couleur jais et deux grandes boucles d’oreille. Il marmonna ensuite quelques mots en anglais et présenta Alex aux
autres.
Wendy ne tarda pas à protester bruyamment ; elle était sud-coréenne et avait déjà parlé à Bernat à plusieurs reprises,
mais pas assez pour qu’il se souvienne de son pays. Il ne mit pas longtemps pour identifier Daniel, un canadien
très bavard. À sa droite une fille aux cheveux bruns et à l’ expression plus timide le salua très poliment c’était Leila.
Àlex essayait toujours de deviner sa nationalité. Quand il a commencé à parler Christo avec un très fort accent , un
adolescent noir lui a immédiatement dit qu’il était de Blantyre, au Malawi, et qu’il ne voulait pas garder le travail pour
la fin de l’entretien parce que cela coïnciderait avec le championnat de football. Wendy répliqua à tout le monde
gracieusement et le rassura à sa manière.
— Toi, on va te nommer notre représentant, d’accord? En plus, nous avons l’avantage —elle se retira, coquette, pour
mettre une poignée de céréales dans sa bouche—. Nous avons une brésilienne dans le groupe, Maia, de Recife.
—Je vais vous porter chance, vous verrez —la fille tira la langue et leva la main en signe de victoire. Elle portait
plusieurs rubans de couleur noués autour du poignet et une plume jaune lui transperçait le lobe de l’oreille droite; le
lobe gauche était tellement chargé de boucles d’oreille qu’Àlex crût pouvoir les entendre tinter.
—Maintenant que nous sommes tous ici, avez vous des idées pour commencer? — Daniel proposa.
—Notre professeur nous a recommandé de chercher une action réaliste — Wendy avança tout en mâchant—. Il ne
faut pas contacter les grandes entreprises, car cela fonctionne rarement.
—Il y a quelques années, sur le lac Malawi, on avait lancé une campagne pour ramasser les plastiques qui se
retrouvent sur les plages — explique Christo—. Tout le monde s’y est impliqué et les plages sont restées propres.
Aujourd’hui, il y a encore des groupes qui s’organisent car il y a beaucoup de saleté sur certaines côtes.
—Ils feraient mieux d’arrêter de fabriquer des sacs en plastique — Bernat renifla, laconique.
—Le gouvernement conseille de ne pas les utiliser, mais n’a pas le pouvoir de faire face à l’industrie, du moins
dans mon pays.
—Ni dans votre pays ni ailleurs! C’est cela que notre prof nous a dit, voyez- vous? Non, impasse —Wendy insista—.
C’est nous, les consommateurs, qui devons faire pression. Sinon, ça ne marche pas.
—En Inde nous avons un problème de pollution très grave. L’air à Agra est généralement sain, mais pas à Delhi,
surtout pendant la saison sèche. Les principaux émetteurs sont les usines et les voitures —dit tristement Leila.
—Si nous touchons les voitures nous n’irons pas sans problèmes... —répliqua Wendy à nouveau.
—Au Brésil, beaucoup de gens utilisent l’éthanol comme carburant et on ditr qu’il pollue également —déclara Maia—.
et détruit la couche d’ozone.
—Les voitures sont les pires, oui, c’est clair pour nous tous, mais les compagnies pétrolières ne fermeront pas les
raffineries. Allez, plus d’imagination —encouragea Bernat, en essayant de faire plaisir à Wendy qui commençait à
s’inquiéter.
—Et si nous essayons de rendre potable l’eau d’une région désertique ou d’une région très pauvre? — suggéra
Daniel .
—Cela a également été fait auparavant.

—Tout a été inventé! Comment allons-nous innover? Il y a des solutions déjà, ce qui arrive c’est que ceux qui sont au
sommet ne s’y intéressent pas —la bouche de Bernat se tordit en une grimace de dégoût.
—Combien coûte la construction d’une station de production d’eau potable? — sonda Christo.
—C’est peut-être moins cher qu’on ne le pense. Dans la piscine de notre ville, l’eau est filtrée par un autre procédé,
sans chlore.
—Leila ...— interrompit Alex, qui était resté au second plan jusque-là— Sais tu si l’eau de la mousson est utilisée
d’une manière ou d’une autre dans votre région? —et il ajouta —Ce s’appelle l’osmose, le processus de purification,
bien qu’avec le chlore cela fonctionnerait aussi; cela sert de désinfectant pour tout.
Leila resta pensive et avoua qu’elle ne savait pas, mais qu’elle pouvait facilement le découvrir. Tous admirent que
cela pouvait être un bon début et ils continuèrent à débattre et à divaguer un peu plus loin sur le sujet. Mais bientôt
les rôles furent distribués parce que Wendy devait partir au lycée. Leila avait beaucoup sommeil, comme la plupart
d’entre eux, à l’exception de Daniel, dont c’ était le milieu de l’après-midi à Toronto.+

À Solsona, il était une heure et quart du soir quand Àlex rentrait chez lui. Il n’était pas sûr de s’être endormi, il s’était
réveillé et sa tête ruminait en sautant d’une pensée à l’autre, de l’eau des nuages ​​en Inde, et de cette plume jaune
au Brésil.
La première fois qu’Àlex a vu un colibri, il avait 8 ans. On lui avait expliqué que c’était un signe de chance, une
gracieuse apparition que Dame Nature lui offrait. Il n’avait pas besoin d’essayer de les chasser car c’étaient des
créatures délicates que le Pachamama cosmique avait craché de son ventre encore chaud après avoir forgé les
métaux de la terre. Et lorsque les eaux se refroidirent, ces pierres précieuses prirent vie et se transformèrent en
âmes éthérées jusqu’à ce qu’elles prirent leur envol.
Il n’avait pas oublié cette histoire, ni le fait qu’ils ne vivaient qu’en Amérique. C’est pourquoi, quand il en vit un
suspendu dans l’air sur les rives de la Rivière Noire, il dut le regarder deux fois avant d’être convaincu que oui, en
effet, ce qu’il voyait était un colibri et pas un bourdon. D’où est-ce qu’il venait? Et comment était-il arrivé? Peut-être
qu’il s’était échappé de la maison d’un amoureux des animaux exotiques? Pauvre bête!
Pendant des semaines, lui et le reste du groupe travaillèrent sans relâche à la conception d’une station de traitement
des eaux qui purifierait l’eau de pluie pour alimenter divers groupes de populations et pourrait également stocker
des réserves pour les mois les plus secs. Leurs réunions en ligne étaient presque hebdomadaires. Ils n’avaient
plus de temps; la date de livraison du projet était fin juin. Le comité international était composé d’une vingtaine
d’États membres et de fondations minoritaires qui décideraient qui proposait la meilleure solution mondiale. C’était
une organisation qui veillait à la protection de la planète et du climat. Il y avait beaucoup de nouvelles à ce sujet
ces derniers temps, plus que d’habitude. Il ne s’agissait pas seulement de la température, qui augmentait, ou des
pôles dont les glaces fondaient à marches forcées, des incendies qui duraient des mois ou l’extinction de certaines
espèces, mais aussi il y avait beaucoup de flore indigène qui disparaissait, des forêts entières s’évaporaient par l’art
de la magie, et on avait détecté des mutations que personne ne pouvait expliquer. Les experts avaient été mis en
garde contre le risque que cela représentait pour la population et il avait été recommandé de ne pas s’approcher
des zones forestières, comme de s’éloigner de tout animal sauvage.
Ces derniers jours, Àlex et Bernat avaient été trop occupés pour faire attention à la télévision. Ils s’échappaient
toujours dans les montagnes et ils n’avaient jamais vu ni entendu rien de bizarre, seulement que chaque année il
faisait plus chaud et qu’ils croyaient que c’était à cause du changement climatique, et cela était déjà perceptible
dans la flore de la région, comme le jour où ils virent une forêt de schefleres du pont de l’Afrau.
Ce que Bernat ne savait pas, c’était qu’Alex avait continué ses excursions malgré les interdictions et il avait continué
au-delà de l’ermitage de Sant Martí. C’était le jour où il avait découvert le colibri. Il avait marché et refait cette route
tant de fois qu’il reconnaissait chaque pierre, chaque raccourci, chaque nouveau buisson de thym, même les yeux
fermés. En arrière-plan, on devinait la silhouette du rocher de Canalda, du moins c’est ce qu’il pensait, car là-haut,
tout était aussi sauvage: les pins, les chênes, les troupeaux de bétail ...
les montagnes compactes restaient immuables face aux changements de civilisation, et la brume qui tourbillonnait
sur les sommets descendait dans une brise humide. Nous sommes des fourmis parmi des géants, pensa Àlex en
gravissant le chemin. À un croisement, il a dû confondre et se retrouva sur une piste si étroite qu›il a dû descendre
de son vélo et continuer à pied. Il croyait qu’il avait grimpé trop haut, mais la végétation était dense et sombre. Il
voulait sortir de là, mais la curiosité et l’inertie le retint. Il était tellement concentré à regarder où il marchait qu’il ne
la remarqua pas et heurta presque une grosse bûche. Il entendit un gémissement. Il se retira surpris et contourna
lentement la croûte rougeâtre brillante. Il leva les yeux vers le ciel, il était couronné par une cime d’arbre minuscule
qui brandissait ses branches pour toucher celles de ses gigantesques voisins, se déplaçant sans un brin de vent.
Cela lui donnait l’impression qu’ils se parlaient, murmurant sa présence, frottant ses feuilles dans un tremblement
presque imperceptible, mais si réel qu’il pouvait sentir la sève glisser et le craquement de ses racines remuer la terre
tendre. C’était un spécimen de jeune séquoia, âgé d’environ 500 ans, bien sûr mais il ne le savait pas encore à ce
moment-là. Il le sut chez lui le soir après la peur qu’il avait eue. Il ne fit de commentaire à personne. Seulement à
Maia parce qu’il la trouva branchée à cette heure-là, et parce qu’il semblait moins gênant de se confier à quelqu’un
qui vivait à des milliers de kilomètres de là.
—Bien sûr les arbres parlent, ils communiquent pour avertir d’éventuelles menaces, pour partager la lumière du
soleil … —dit la jeune fille à travers l’écran sans changer d’expression.
—Comment? Comment?—Àlex l’arrêta — Mais que font ces séquoias au milieu de la montagne? Je ne comprends
pas encore comment il n’y ait pas quelqu’un qui les ait vus.
—Ses racines forment un vaste réseau —elle racontait —, comme le wifi, mais avec des fils, des millions de fils.
Elles ont dû se sentir intimidées dans leur habitat et sont venues dans ta région.
—Mais comment sont-elles venues? Comment ont-elles pu traverser un océan? —demanda Àlex, incrédule— en
volant comme le colibri ?
—La nature trouve toujours des moyens pour faire son chemin. C’est la force la plus puissante de la planète, bien
sûr que c’est possible.
—Ce serait le premier cas ...—soupira-t-il sans croire la moitié de ce qu’il disait.
—Pas du tout, les esprits de la forêt sont sages. Des baobabs sont apparus dans ma ville. Ils viennent de Madagascar.
—Et c’est vous seulement qui les voyez et vous pouvez leur parler, n’est-ce pas? —Àlex pensa que la conversation
était absurde et que Maia venait clairement d’une autre culture, mais il n’osait rien dire par politesse. Elle dut lire
dans ses pensées parce qu’elle souriait de loin. L’image resta figée une fraction de seconde et l’ordinateur s’arrêta
immédiatement. La panne de courant était générale dans toute la maison et Àlex exhala, un nouveau doute prenait
racine en lui.
Manaus était une ville moderne de gratte-ciels, de vastes zones boisées et d’un trafic incessant de marchands,
de touristes et de paysans qui en ont fait un port à ce point où le Rio Negro rejoint l’Amazonie. Une tache grise
au milieu du café brun, le vert le plus intense et le bleu des eaux qui serpentaient à travers ce paradis. Ce que les
cartes postales ne montraient pas, c’était le commerce illégal d’armes et de drogues, la déforestation, l’extraction
de minéraux et l’extrême pauvreté des favelas inondées pendant la saison des pluies.
Dans un coin de l’aéroport, sept adolescents se sont trouvés face à face pour la première fois au milieu des cris et
des bousculades, et ils ont célébré leur projet qui était celui qui avait été choisi pour se développer dans le futur.
Une délégation les reçut et leur assigna un guide, Luciana, une mulâtre séduisante qui les accompagnerait lors de
toutes les visites, avec le chauffeur du minibus. L’humidité collait à leur corps comme une seconde peau et tout le
monde appréciait la climatisation de ce qui serait leur moyen de transport.
—Je pensais que je mourais de chaleur! —Wendy s’effondrait collante dans son siège à chaque fois qu’elle montait
dans le bus— N’est-ce pas censé être la même température ici toute l’année?
—Pas exactement... —Leila rigola sous son nez.
—Vous vous habituerez aux tropiques... — Maia dessina des oiseaux imaginaires sur la vitre. Plus loin, dans
les rangées des sièges arrières, Bernat et Christo mangeaient Luciana des yeux, et leurs commentaires étaient
confondus avec ceux de Daniel et Àlex, qui se disputaient sur le prochain arrêt.
—Eh! Savez-vous où nous allons maintenant? —leur demanda Daniel qui tenait une carte.
—Aucune idée, nous avons été au marché municipal, hier nous avons visité le théâtre ... —répondit un Christo
pensif.
—Pour moi, c’est comme si nous restions ici et expulsions le chauffeur —réfléchissait à haute voix Bernat, qui
rêvassait encore séduit pas la guide— N’avez-vous pas remarqué à quel point il la guette?
—Ne faites pas attention —avertit Christo aux autres—. Il y va fort.
—Je pense que nous allons dans une réserve naturelle —répondit Maia de façon inattendue, se tournant vers eux.
Elle souriait, et pour la énième fois de la journée, ses pupilles noires se croisèrent avec celles d’Àlex, qui avait
hâte de lui parler. Leurs conversations privées avaient été si fréquentes qu’elles lui provoquaient maintenant des
moments de honte soudaines. Il aurait aimé se lever et s’asseoir à ses côtés, mais il manquait de courage, et à la
place, il appuya sa tête contre la vitre froide et se laissa aller à une certaine léthargie jusqu’au moment où la jungle
les engloutit.
La route se terminait au milieu d’un bosquet de rondins sans fin, de palmiers, de lianes et de toutes sortes de plantes
grimpantes que certains d’entre eux n’avaient jamais vues auparavant.

Selon Luciana, ils devaient suivre le chemin à pied jusqu’à la rivière Uatumã où ils pouvaient voir des lamantins
s’ils avaient de la chance. Wendy aurait préféré photographier les célèbres dauphins roses, mais elle l’oublia quand
elle découvrit une bande de paresseux. Le chauffeur leur dit au revoir avec un visage boudeur après s’être disputé
avec la guide et avoir regardé le ciel à plusieurs reprises. Ils étaient tellement fascinés par ces petits animaux que
personne ne le remarqua et ils se mirent tous en route en file indienne.

Au bout d’un moment, la foudre et le tonnerre éclatèrent et une pluie torrentielle les frappa soudainement. Le rideau
d’eau était si dense qu’il formait une brume chaude et vaporeuse. Le sol devint bientôt un bourbier dangereux où
leurs pieds pataugeaient à tâtons, car ils pouvaient à peine distinguer le compagnon qui était accroupi devant.
—Continuez à marcher! Un peu plus loin, il y a un arbre assez grand pour nous abriter! —la voix puissante de
Christo émergea.
—Qu’est-ce que tu dis? Je n’entends rien! —Leila gémit, retirant les feuilles qui lui fouettaient le visage.
—Prends mon bras et ne lâche pas! —Daniel qui la précédait se retourna. Àlex était l’avant-dernier et Luciana
fermait le cortège, mais quand il s’est retourné, il n’y avait aucun signe du guide. Il ne s’arrêta pas de peur de glisser
et continua jusqu’à l’arbre qui leur servait d’abri: un ficus avec l’écorce fêlée et un espace assez grand où il se
protégea du mieux qu’il put.
—Eh! Luciana ... est-ce que quelqu’un l’a vue? —demanda-t-il en secouant la tête de la capuche trempée.
—Ni Luciana ni Maia —affirma Berni avec un aspect sérieux.
—Comment? — Wendy pleurnichait—. Ce n’est pas possible! Elles marchaient derrière toi, Àlex!
—Non! Luciana peut être, mais Maia était devant! —il s’en souvenait parfaitement, car lui-même s’était assuré une
bonne position pour l’observer.
—C’était moi qui était devant toi —murmura Leila affectée. Alex pâlit en remarquant le poids glacial de la culpabilité
qui l’immobilisait, ses jambes ne pouvaient pas le supporter et il s’accroupit, fatigué.
—Espérons que la pluie s’atténue un peu et nous les cherchons. Elles ne peuvent pas être loin —résolut Christo.
—Nous devons demander de l’aide — Wendy le coupa exaspérée—. Nous sommes perdus dans une jungle!
—J’ai du réseau... —Daniel remuait son téléphone portable. A côté de lui, Alex semblait indifférent; il était vraiment
désespéré, noyé dans ses propres rêveries. Quand avaient ils parlé pour la dernière fois? C’était quand ils virent ce
gros papillon bleu. Oui, il en était sûr, ils avaient bavardé et puis quoi encore? Elle s’était attardée pour demander
quelque chose au guide. S’il n’avait pas été si timide, il l’aurait attendue, mais il ne l’avait pas fait. Putain d’hormones!
Un cri ralentit son torrent de pensées. C’était Leila, terrifiée de voir un endroit perdu dans les bois épais, où un
masque se dressait bercée par le vent. Le cœur d’Àlex s’emballa en apercevant d’autres masques à plumes flottant
parmi les arbres, dansant comme des marionnettes animées par des cordes invisibles. Le groupe restait immobile,
regardant la danse hypnotique, jusqu’à ce que Bernat le rejoignit. Avant que les autres ne puissent agir, une main
couvrit sa bouche et une autre le serra contre la peau rugueuse de son protecteur naturel. C’était le chauffeur
qui leur faisait signe de se taire; avec des mouvements lents, il leur indiquait qu’il n’y avait aucun danger et qu’ils
pouvaient sortir de leur cachette. La pluie s’était arrêtée et une dizaine d’Indiens les surveillaient de près. Ils les
conduisirent à leur village en se déplaçant à travers les mauvaises herbes avec une agilité étonnante malgré le fait
qu’ils étaient pieds nus et presque nus. Là, on leur offrit de la nourriture et de l’eau et des hamacs pour se reposer.
Lima, c’est ainsi qu’on appelait l’homme au visage amer, était revenu parce qu’il ne faisait pas confiance à Luciana,
qui était un faux nom. Il leur dit que la tribu d’Indiens qu’il aidait souvent comme intermédiaire était partie à la chasse
lorsqu’ils entendirent un bruit de moteur. C’est pourquoi ils s’étaient approchés jusqu’ aux limites de la réserve. Son
récit était constamment interrompu par l’ancien de la tribu, qui décrivait dans une autre langue ce que ses chasseurs
avaient vu: un convoi de 4x4 parcourait la zone quelques minutes avant l’averse et lorsque le déluge était imminent,
une des voitures avait pris deux femmes, une plus jeune, traînée par une autre aux courbes généreuses. La bande
d’adolescents retenait leur souffle devant cet homme au visage noir et avec des plumes blanches de faucon qui
couvrait ses cheveux.
C’était clair qu’il faisait référence à Maia et Luciana, mais pourquoi avaient-elles été enlevées ? Et qui avait fait cela?
—Cela pourrait être un enlèvement pour des raisons financières —spécula Lima, et leur promit de passer par un
poste de police avant de les laisser à l’hôtel. À ce moment-là, ils se rendirent compte qu›aucun d›entre eux ne
connaissait vraiment les origines de Maia, car elle ne leur avait jamais parlé de sa famille. Wendy dénoua de son
poignet le ruban que son amie lui avait donné.

—Elle nous dit qu’elle était de Recife —marmonna-t-elle d’une petite voix en tenant le bracelet. Le vieil homme
étendit son bras avec intérêt, attrapa le ruban et entra dans un état méditatif agité, chantant et se balançant d’avant
en arrière. Les autres membres du clan l’imitèrent et la cabane s’inonda de sons gutturaux et de musique douce.
Àlex est resté vigilant, même s’il finit par céder à un sentiment placide qui l›enivrait. Ce ne fut qu’à la fin, lorsque
ce sorcier prononça les dernières phrases et fixa ses pupilles comme des fers de lance enflammés dans les
profondeurs de son âme, il était certain qu’il lui parlait entre ses pensées.
—Qu’a-t-il dit? —chuchota-t-il à Lima à la fin du rituel.
—Votre amie est un esprit noble, sa mission se termine ici. N’ayez pas peur pour elle —son ton était calme, mais
cela ne le rassura pas du tout.Ce n’était pas le message qu’il avait pressenti.
Après une nuit aussi lente et lourde que la pluie qui les avait soudainement frappés, la journée ne s’était pas
beaucoup améliorée. Les visites constantes des policiers, du personnel de l’organisation et les appels de leurs
proches rappelaient cet épisode malheureux. Ils étaient encore tellement choqués que personne ne pensait au
projet en cours et qu’ils devraient le présenter le lendemain, malgré tout. Le moral était au plus bas.
—Je ne peux plus rester ici. Je vais me promener —annonça Bernat, anxieux.
—Ni toi ni personn d’autre, mais nous devons préparer la défense pour demain — Daniel l’arrêta.
Ils étaient rassemblés dans la chambre des filles, qui était la plus grande, mais le lit vide sous la fenêtre leur pesait .
—Je refuse —cracha Wendy avec défi—. Ils n’ont aucun sentiment...
—L’organisation fait juste son travail, Wendy; ils ont déjà dénoncé sa disparition— il essaya de la convaincre avec
Christo sans succès.
—Parles-tu des mêmes personnes qui ont embauché une criminelle comme guide touristique?
Avant que Christo ne puisse improviser une réponse, Alex s’avança:
—Non, il a raison. Qu’il aille se faire foutre le projet! On devrait aller la chercher comme le chaman nous l’a montré
—il les regarda sérieusement en attendant les réactions—. Vous le savez aussi bien que moi.
—Tu es fou! —Daniel sursauta en même temps que Bernat soufflait et marmonnait à voix basse «mince, il a perdu
la tête».
—Non, je l’ai vu aussi —Leila le soutenait, il n’était plus seul.
—Je ne sais pas ce que vous avez vu, je m’en fiche. Mais je propose que nous décidions comme nous l’avons
toujours fait, en votant —Wendy s’était levée et marchait de long en large—.Qui vote pour poursuivre le projet?
Seulement le bras de Daniel était à moitié levé .
—Et qui vote pour sortir et retrouver Maia?
Les cinq bras restants se levèrent. En quelques heures, deux SUV partaient sur une routesecondaire
poussiéreuse à l’extérieur de Manaus. Se dirigeant vers le nord-ouest, ils évitèrent les routes
principales par précaution, et furent guidés par l’intuition d’Àlex, qui parfois les obligea à arrêter la voiture.
Ils ne faisaient aucun commentaire alors qu’il fermait les yeux et écoutait ce murmure qu’il avait entendu auparavant,
mais qu’il n’avait pas été capable de d’identifier. Lorsqu’un acacia se sent menacé, il libère un gaz pour dissuader
les prédateurs, lui avait dit Maia; de la même manière que lorsqu’un arbre est abattu, il émet un signal électrique,
comme un tissu endommagé, il avertit ses voisins de ce qui se passe. Le tissu végétal complexe leur donnait des
indices qu’ils ramassaient comme des miettes de pain. C’est ainsi qu’ils s’orientèrent tout au long de la journée à
travers les itinéraires labyrinthiques, se relayant au volant, jusqu’au soir à ce qui semblait une ferme abandonnée.

2. Le nom donné à l’individu, qui falsifie des documents pour prendre illégalement possession de terres vacantes à des fins économiques.
Le bâtiment était une scierie, il abritait plusieurs machines et une pile de bûches, plus d’une vingtaine, qui coulaient
encore à leurs extrémités, exsudant un arôme mielleux et pénétrant. C’était un bois précieux, avec des nuances
rouges et jaunes, probablement illégal, venant des terres indigènes.
Ils se garèrent dans un virage, camouflés dans les sous-bois et veillant à ne pas attirer l’attention . Il y avait un
silence inquiétant jusqu’à ce que deux hommes sortant de l’obscurité entrèrent dans l’entrepôt et pénétrèrent dans
la remise. L’un d’eux déclencha une tronçonneuse et perça de nouveau les murs de la jungle. Bernat regarda Alex,
qui serrait les dents et ravalait sa peur comme il le pouvait, se glissant en direction des deux bûcherons et faisant
signe aux autres. Abrité dans la pénombre, des cris étouffés atteignirent ses oreilles et il imagina le pire. Dans une
clairière, éclairée par un feu, une bande d’hommes armés affrontait quelques Indiens d’apparence similaire à ceux
qu’ils avaient rencontrés. L’un des sbires tenait une fille qui n’offrait aucune résistance, pas même devant la chaîne
dentée acérée de la scie qui tournait à quelques centimètres de son corps. Ils voulaient la mutiler et Alex s’évanouit
presque quand il reconnut que c’était Maia. Il ne put pas réagir lorsque des bras puissants le soulevèrent de sa
cachette et le jetèrent contre l’argile dure.
—Regardez ce que j’ai trouvé en train de fouiller ici! —rugit une voix de tonnerre. C’était un grileiro2. Les autres
se moquèrent de l’occurrence et un autre plia le garçon avec un coup de poing. Mais le rire fut interrompu par la
présence d’un énorme félin noir. Àlex ne le voyait pas, il était face contre terre, plié de douleur; mais Christo, Wendy
et Bernat s’étaient suffisamment rapprochés pour contempler cette apparition inattendue, tandis que Leila et Daniel
étaient partis appeler Lima et demander de l’aide. Bernat a dû lui répéter plus de dix fois ce qui arriva ensuite car
encore aujourd’hui il lui est difficile d’y croire. La seule chose dont Àlex se souvenait était les lucioles de lumière qui
se multiplièrent à tel point que la nuit devint jour.

—Je te dis oui, elle était là puis d’un coup, plus rien. Tu aurais dû voir le visage idiot du mec les mains vides —
racontait Bernat ravi—. Et puis cette panthère est apparue de nulle part, et tout le monde a commencé à lui tirer
dessus comme des fous, mais les balles ne l’ont même pas touchée. Et puis tu as pris un fusil et tu t’es battu avec
l’un des tueurs à gages! Brutal!
Et, alors qu’Àlex continuait à fouiller chaque recoin de sa mémoire où il gardait cette explosion momentanée de
courage, il continuait.
—Tu as été génial! Mais ta proéminence s’est terminée rapidement, parce que cet animal, la panthère, a commencé
à charger les gens, je veux dire les gangsters. Et d’autres bêtes sont apparues: une foule de serpents, d’oiseaux et
de singes est sortie avec très mauvais humeur. Les Indiens ont également profité de l’occasion pour attaquer mais
ils ne t’ont pas touché un seul cheveu. Mais sérieusement tu ne te souviens de rien?
—Non je t’ai déjà dit —répondait-il un peu agacé.
—On dit qu’ils voulaient chasser les aborigènes pour leur commerce, pour le bois. C’est ce que Lima nous a dit.
Sinon, ils mettent le feu pour s’approprier les zones protégées. Une vraie merde —conclut Bernat.
—Oui, je crois que je l’ai lu dans un reportage, comment ils déboisent l’Amazonie.
—Ce sont eux qui ont payé Luciana pour kidnapper Maia, parce qu’elle est la fille d’un des chefs de la tribu, ceux qui
portent des plumes sur le nez, tu sais. Mais ces Indiens n’ont pas cédé, ils ont des pouvoirs, mec, ils sont mauvais,
comme le chaman —disait Bernat à nouveau impressionné.
—Qu’entends-tu par pouvoirs?
—Tu ne comprends pas encore? La panthère était Maia! Ou son esprit, ou je ne sais quoi, une histoire surnaturelle,
comme ton histoire avec les arbres —Bernat le regarda pendant un long moment, essayant de comprendre ce que
pensait son compagnon alors qu’ils remontaient le ravin. L’été touchait à sa fin et, de retour à Solsona, ils n’avaient
cessé de faire des excursions pour tenter de revenir à la vie normale après leur aventure.
—Tu sais? J’ai été surpris que nous ayons gagné le concours.
—Ah, des malheureux, une partie de l’organisation était impliquée dans l’affaire. Ils l’ont mis en place pour couvrir
l’enlèvement. Un scandale de corruption qui durera longtemps—Bernat hocha la tête—. Ce que je ne comprends
pas, c’est pourquoi Maia n’est pas venue nous dire au revoir —commenta-t-il pensivement en s’arrêtant pour
contempler la vue depuis le dessus de l’Afrau. Il ne la voyait pas vraiment, il revivait l’adieu avec ses compagnons à
l’aéroport; lui, qui était si dur, avait versé des larmes en les serrant dans ses bras et en leur faisant promettre qu’ils
se reverraient.
—Parce qu’elle est toujours là —Àlex répondit, se souvenant d’une conversation avec Maia avec un soupçon de
nostalgie, quand elle lui disait que les femmes tiraient leur force des arbres, de la terre, parce qu’elles sont nature.
Bernat regarda le visage triste de son compagnon et, pour la première fois, sentit qu’il valait mieux ne pas rompre
le silence qu’ils partageaient. S’appuyant sur le guidon de la bicyclette, il désigna le tapis vert de pins qui s’élevait
vers le ciel, où la constellation d’Orion sympathise avec les Pléiades. De sa position, on pouvait voir un autre groupe
d’arbres centenaires, avec des feuilles lobées comme un éventail, poussant derrière une colline, levant les bras,
priant son Dieu, et affichant ses fruits de ginkgo, les petits abricots d’argent, en offrande de gratitude.
ITALIÀ
 LA REGINA DELLE BESTIE

“Il giorno che spariscano gli alberi alti che tengono la volta celeste, tutto il cielo, con le stelle ed il Sole, cadranno
sopra tutte le tribù della terra”
Mito Amazzonico

Un paio di occhi lucenti osservavano la preda nel buio e ripetevano il suo nome. Il viso non era feroce, ma non era
umano per niente. Maia? Era lei? Impossibile! Le pupille ambrate ritornavano la sua immagine. Àlex tentò a gridare
con tutte le sue forze, era stanco invece del sacco di emozioni e soltanto fece uno sbuffo sordo. Neanche serviva
fuggire.
Era stato lacerato tra morire a morsi di una pantera, per mani di una banda di gangster o chi lo sà se quelli indiani lo
giudichino anche come un nemico. Sopra il muro della giungla emergevano più facce coperte con piume perlate dei
falchi. Una canna di bambù gli attraversava il naso ed une piume di cotinga turchese le orecchie. Questo disturbava
gli esploratori, che non erano tanti.
Quel che gli puntava contro un fucile, però, non si aveva mosso di un centimetro. La pantera tra loro, li bloccava la
strada. E lei, cagandosi adosso. La paura gli faceva venire il vomito, invece si resisteva inchiodando le unghie nel
palmo della mano. Gli sembrava che suonava una melodia d’un flauto e une luci scintillanti come stelle scendevano
dei angelin[1] amargosi. Era questo o invece che aveva la nausea.
Una sensazione di pace l’aveva invaso completamente e capì che non c’era niente di avere paura. sfruttando la
confusione che creava il felino, si lanciò addosso il suo rapitore per togliergli il fucile e tutti e due rotolarono sulla
strada. Àlex non aveva nessun dubbio de se stesso. Aveva capito che tutto era sistemato per arrivare in quel punto,
da quel giorno che aveva inciampato con quella sequoia, o forse prima, quando gli avevano spiegato perchè le
piume di colibrì sono di colore di tornasole, maragda e topazio. E voleva andare indietro, molto indietro prima, prima
di conoscere Maia, prima anzi che Bernat gli spiegasse quello del proietto internazionale, prima che lei e Bernat
scoprissero le scefflere dal ponte della Gola. Dopo quel giorno, tutto era stato affrettato, sbrogliandosi come una
palla di filo ingarbugliato.
l’attico era in silenzio, un leggero ronzio lontano e intermitente rompeva l’apparente calma. veniva dallo schermo del
computer, que scintillava. La luce febbricitante tornava l’ambiente caldo e quando le due figure entrarono, una alta e
magra, l’altra più bassa e corpulenta, faceva molto tempo già che il dispositivo vibrava. Àlex, con la coda di cavallo
fatta male, si tolse gli occhiali che gli rendevano un’aria d’intellettuale apatico, della vita, del mondo, di tutto, come
qualche altro adolescente. E Bernat di occhi vivace, occhi di gatto, fecce uno sguardo veloce verso lo schermo ed
esclamò:
— Accidenti! ci hanno chiamato!
— Cosa?
— È Wendy o qualsiasi sia il suo nome. È cinese, o giaponese, non lo so -- meditò per un momento —. Oggi,
avevamo un appuntamento per fare uno Skype, per questo ti ho invitato a cena.
-- E non avestri potuto avvisarmi prima?
-- State tranquillo, stai benissimo -- sorrise maliziosamente e fecce click su l’avatar che rappresentava una ragazza di

1. Albero della giungla Amazzonica che si caratterizza per la sua grande altezza ed il colore rosso del suo legno che è molto apprezzata.
frangia nera i due grandi cerchi negli orecchi. Dopo disse delle parole in inglese e presentò Àlex agli altri.
Wendy subito si era opposta vigorosamente; era sudcoreana, ed aveva parlato con Bernat un paio di volte, però non
abbastanza per ricordare il suo Paese. Non fu difficile riconoscere Daniel, era un canadese molto logorroico. Nella
sua destra una ragazza di capelli scuri ed espressione timida gli salutò educatamente: era Leia. Àlex cercava ancora
di indovinargli la sua nazionalità, quando improvvisamente iniziò a parlare Christo con un accento molto marcato,
uno adolescente nero che subito gli disse che era de Blantyre, Malawi, e non poteva lasciare il lavoro per l’ultimo
giorno perché si corrisponderebbe con il campionato di calcio. Wendy rispondeva a tutti con grazia e lo tranquillizzo
al suo modo.
— Tu sarai il rappresentante, d’accordo? Inoltre, giochiamo con vantaggio — se ne andò civettuola, per portare una
manciata di cereali in bocca —. Abbiamo una brasiliana nel gruppo, Maia, di Recife.
— Vi porterò fortuna, vedrete — La ragazza fece la linguaccia, ed alzò la mano con un segno di vittoria. Indossava
diversi nastri di colori legati al polso ed una piuma gialla gli attraversava il lobo dell’orecchio destro; il sinistro era
caricato di orecchini che per Àlex sembrava di sentirgli tintinnare.
— Adesso che siamo tutti, alcuna idea per iniziare? — Daniel pose la domanda ai presenti.
— Il nostro professore ci consigliò che cercassimo alcuna azione realistica — disse Wendy di subito, ancora
masticando —. Niente di contattare con grandi aziende, perché quasi mai funziona.
— Alcuni anni fa nel lago di Malaui iniziarono una campagna per raccogliere le plastiche che finivano nelle spiagge
—disse Christo —. Tutti le genti si impegnarono fino che finirono pulite. Oggi ancora ci sono gruppi che si organizzano
perchè arriva molta sporcizia in alcune coste.
— Sarebbe meglio che lasciassero di fabbricare bustine di plastica — commentò Bernat, laconico.
— Il Governo consiglia non usarli, invece non ha potere per litigare contro la industria, almeno nel mio Paese.
— Nel tuo Paese e neanche in nessun’altra parte! Questo è quello che ci avvertì il nostro professore, vedete? No,
punto morto— insisté Wendy —. Siamo noi, gli utenti, quelli che dobbiamo pressionare. Invece, non funziona.
— In India abbiamo un problema di inquinamento molto grave. L’aria di Agra è pulito, di solito, in Delhi però, no,
soprattutto nella stagione secca. I principali colpevoli sono le fabriche e le macchine— commentò Leila con tristezza.
— Se tocchiamo le macchine non andremmo bene… -—si ascoltò di nuovo.
—In Brasile molta gente usa l’etanolo come carburante e si sa anche che inquina —disse Maia—. Distrugge lo strato
di ozono.
— Le macchine sono peggiore, sì, è chiaro per tutti, ma le industrie petrolifere non chiuderanno il negozio. Dai, più
immaginazione --incoraggiò Bernat soddisfacendo Wendy che era diventata nervosa ormai.
— E se tentiamo di purificare l’acqua di alcuna regione desertica o molto povera? —Azzardò a dire Daniel.
— Questo si è già fatto.
—Tutto è inventato! Cosa abbiamo di innovare adesso noi? Soluzione, ce l’hanno, succede che ai dirigenti non
interessa e non fanno niente —Bernat fece una smorfia con la bocca in segno di schifo.
—Quanto costa costruire una pianta di trattamento dell’acqua? —domandò Christo
—Magari è più economico da quello che pensiamo. Nella piscina della nostra città si tratta l’acqua in un processo
che non ha del cloro.
—Leila… —interruppe Àlex che fino quel momento era stato in un secondo piano— Sai se nella tua zona si approfitta
in ogni modo l’acqua dei monsoni?— ed aggiunse —È l’osmosi, il processo di depurazione.
Leila restò pensativa e confessò che non lo sapeva, ma che poteva scoprirlo facilmente. Tutti avevano ammesso che
poteva essere un buon inizio e inseguirono dibattendo e divagando un po più sul tema. Presto, si distribuirono i ruoli
perchè Wendy doveva andarsene via al liceo. Leila aveva molto sonno, come quasi tutti, eccetto Daniel, dato che in
Toronto era il Pomeriggio. In Solsona era quasi mezzanotte quando Àlex se ne andava verso sua casa. Non aveva
la sicurezza di potere dormire, era svegliato e nella sua testa i pensieri ballavano senza fine, dall’acqua delle nuvole
dell’India, e di quella piuma gialla in Brasile.
La prima volta que Àlex vide un colibrì aveva otto anni. Gli spiegarono che sono un segno di buona fortuna, una
gracile riverenza che la madre natura gli offriva. Non aveva tentato di dargli cacia perchè erano creature delicate che
la cosmica Pachamama aveva scolpito dal suo ventre caldo dopo forgiare i metalli della terra. E quando le acque
furono fredde, quelle pietre preziose avevano preso vita e si trasformarono in anime etere fino ad iniziare a volare.
Non aveva dimenticato quella storia, neanche il fatto che solamente abitavano in America. Per questo quando ne vide
uno sospeso nell’aria nella riva del fiume Nero aveva messo gli occhi per due volte prima di convincersi di sì, che
effettivamente quello era un colibrì e non un calabrone. Di dove era apparso? Come era arrivato fino lì? Forse aveva
scappato di casa di qualche amante degli animali esotici? Povero animale!
Molte settimane fa, lui con il resto del gruppo, lavoravano dell dissegno d’una pianta potabilizzante che depurasse
l’acqua delle piogge per provvedere diversi paesi e anche conservare le riserve di acqua per i mesi più secchi.
Le riunioni online erano quasi ogni settimana. Non avevano tempo; la data di consegna del proietto era a la fine
del mese di giugno. Il comitato internazionale era formato per una ventina di stati membri e fondazioni minoritarie
che deciderebbero chi propose la melgiore soluzione globale. Si trattava di un’organizzazione che sorvegliava la
protezione del pianeta e del clima. Su questo ultimamente le notizie si facevano eco, più del solito. Non era solamente
che la temperatura salisse, o che i poli si sciogliessero, gli incendi durassero mesi o l’estinzione di alcune specie,
anche per la sparizione di la foresta autoctona, intere foreste sparivano magicamente, e si rilevarono mutazioni che
nessuno sapeva spiegarsi. Gli esperti avvertivano del rischio per la popolazione di quel fatto e raccomandavano non
avvicinarsi nelle aree più frondose, così come allontanarsi di qualche animale feroce.
Questi ultimi giorni Àlex e Bernat erano stato più impegnati per fare atenzione alla TV. Sempre sfuggivano verso le
montagne e mai avevano visto neanche sentito niente di strano, soltanto che ogni giorno faceva più caldo, a causa
dei cambiamenti climatici credevano, e questo si notava ormai nella foresta della zona, come quel giorno che videro
una foresta di schefflere dal ponte della Gola. quello che non sapeva Bernat era che Àlex aveva proseguito le gite
malgrado le proibizioni ed aveva andato oltre l’eremo di Sant Martí. Fu il giorno in cui scoprì il colibrì. aveva fatto quel
sentiero tante volte che conosceva ad occhi chiusi ogni pietra, ogni sentiero, ogni nuovo arbusto di timo.
Nella lontananza si indovinava la sagoma della roca Canalda, o era quello che voleva pensare, perché lì su tutto era
più selvatico: i pini, le querce, le mandrie di bestiame… le montagne compatte restavano immutabile ai mutamenti
della civilizzazione, e la nebbia che circondava le cime scendeva diventata in un tempo umido. Siamo formiche tra
giganti, pensava Alex metre saliva su. In un incrocio sbagliò il camino e continuò per un sentiero più stretto fino al
punto di avere di scendere dalla bicicletta e continuare a piedi. Credeva che aveva salito più troppo, la vegetazione
però era densa e ombreggiata. Voleva ritornare, ma l’inerzia e la curiosità lo spingevano a andare avanti. Era troppo
concentrato nel guardare dove metteva i piedi che non si accorse che aveva un grande legno in fronte e quasi si
schiantò contro. ascoltò un gemito. Restò stupito e circondò la corteccia lentamente.
Alzò lo sguardo verso il cielo e coronava l’albero una cima ridicola che litigava per toccare i rami degli alberi accanto,
anche giganti, muovendosi senza che il vento soffiasse neanche un po. Sembrava che gli alberi chiacherassino tra
di loro, sussurrando dalla sua presenza, sfiorando le foglie con un tremore impercettibile, ma tan reale che poteva
sentire la linfa scivolando e lo scricchiolio delle radici rimouvendo la terra tenera. Era un esemplare di sequoia
giovane, di 500 anni circa, ma questo in quel momento non lo sapeva. Lo seppe di notte a casa dopo lo spavento
che lo colpì. Non lo disse a nessuno. Soltanto lo spiegò a Maia perchè la incontrò online in quel momento, e perchè
li sembrò meno vergognati spiegarlo a qualcuno che si trovava a molti chilometri lontano.
—È chiaro che gli alberi parlano, si comunicano per allertarsi di possibile minacce, per condividere la luce del Sole…
—gli disse senza essere scomposta per niente dietro lo schermo.
—Come? Come? —la fermò Àlex— Ma cosa fanno queste sequoie in mezzo alla montagna? Non capisco come
nessuno le abbia visto ormai.
—Le sue radici compongono una vasta rete --commentava lei—, come la WiFi, ma con dei fili, molti fili, miliardi di fili.
Sicuramente si hanno sentito intimidite nel suo habitat e per questo se ne hanno andato fino alla tua regione.
—Ma, come ci sono andati? Come hanno potuto attraversare l’oceano? —tornò a domandare Àlex incredulamente--
Volando come il colibrì?
—La natura ha sempre il modo di farsi strada. È la forza più poderosa del planeta, è chiaro che è possibile.
—Sarebbe il primo caso… —sospirò lui senza credersi neanche la metà di quello che diceva lei.
—Assolutamente no, gli spiriti della foresta sono saggi. All’intorno della mia città sonno appariti baobab. Vengono di
Madagascar.
—E soltanto gli vedi tu e parli con loro, vero? —Àlex pensò che quella conversazione era assurda e che Maria
chiaramente apparteneva a una altra cultura, ma non disse niente per educazione. Lei gli aveva letto il pensiero
perchè soltanto fecce un sorriso dalla lontananza. La immagine restò congelata un attimo ed il computer si spinse
subitamente. l’interruzione di corrente fu generale in tutta la casa e Àlex sospirò, un nuovo dubito nacque nella sua
mente.
Manaos era una città moderna di grattacieli, vaste aree di foreste ed un traffico interessante di commercianti, turisti
e contadini che arrivavano a porto in quel punto dove il fiume Nero si unisce all’Amazzonia. Una macchia grigia in
mezzo del marrone caffè, il verde più intenso e l’azzurro dell’acqua che faceva il serpente in quel paradiso. Quello
che non mostrano le cartoline però, era i negozi illegali di arme, di droghe, la deforestazione, l’estrazione di minerali
e la poverezza estrema dei quartieri che si innondavano quando pioveva troppo.
In un angolo dell’aeroporto sette adolescenti si incontrarono per prima volta di faccia tra urla e spinte, e celebravano
che il suo progetto fosse scelto per svilupparlo in un futuro. Una delegazione gli ricevè e riceverono anche una
guida, Luciana, una bellissima mulatta che gli accompagnerebbe durante tutte le visite, insieme l’autista dell’autobus.
L’umidità si era agganciata nel suo corpo come una seconda pelle e tutti ringraziarono l’aria condizionata del che
sarebbe il suo mezzo di trasporto.
—Pensavo che morivo dal caldo! --Wendy si lasciava cadere sulla sedia appiccicosa ogni volta che saliva sull’autobus--
Non si suppone che tutto l’anno fa la stessa temperatura?
—Non esattamente… —rise Leia sotto il naso.
—Tranquillo, già ti abituerai ai tropici… —Maia disegnava uccelli immaginari sul vetro della finestra. Un po più distanti
dietro l’autobus, Bernat e Christo si mangiavano Luciana con gli occhi, e i suoi commenti si confondevano con quelli
di Daniel e Àlex, che discutevano su la sua prossima fermata.
—Eh! Sapete dove andiamo adesso? —gli domandò Daniel che sosteneva una carta stradale.
—Non ho idea, siamo andati al mercato comunale, ieri fummo andati a visitare il teatro… —rispose Christo pensativo.
—Per me possiamo restare qui e buttare fuori l’autista —rifletteva ad alta voce Bernat, che ancora fantasticava
estasiato con la guida-- Non avete visto come la guarda?
—Non fare caso —avvertì Christo agli altri—. L’ha preso di brutto.
—Credo che andiamo a una riserva naturale —rispose Maia all’improvviso girandosi verso loro. Sorrideva, e per
l’ennesima volta quel giorno, si incontrarono gli sguardi con Àlex, che desiderava parlare con lei. Le sue conversazioni
in privato nel chat erano state tan frecuente che ora li provocavano un attacco di vergogna. Gli aveva piaciuto
alzarsi e sedere accanto lei, però non aveva abbastanza valore, ed invece, riposò la testa contro il vetro freddo e si
abbandonò alla letargia finché la giungla gli inghiottì.
La strada finiva in mezzo un sacco di tronchi interminabili, palme, liane e tutti i tipi di piante rampicanti, che alcuni
non avevano visto mai. Secondo Luciana dovevano seguire il sentiero a piedi fino al fiume Uatumã, dove potrebbero
vedere alcun lamantino se avessero la fortuna. Wendy avesse preferito fotografare i famosi delfini rosa, lo dimenticò
quando visse un branco di folivori.
L’autista disse addio con una faccia di battaglia, dopo discutere con la guida e guardare diverse volte verso il cielo.
Erano tan affascinati con quelle bestioline che nessuno si rese conto e iniziarono a camminare in fila indiana. In pochi
minuti una tempesta di lampi e pioggia torrenziale gli colpì addosso all’improvviso. La cortina d’acqua era tan densa
che formava una foschia calda o vaporosa. Il terra non tardò a trasformarsi in una pozza pericolosa dove i suoi piedi
sguazzavano ad occhi chiusi, dato che appena vedevano il compagno davanti loro.
—Continuate a camminare! Un po più là c’è un albero abbastanza grande per rifugiarci! —emerse la voce potente
di Christo.
—Cosa? Non ascolto niente! —gemé Leila togliendo le foglie che le flagellavano la faccia.
—Prendi la mia braccia e non la lasci per niente! —si voltò Daniel che andava davanti. Àlex era il penultimo e Luciana
ciudeva la comitiva, ma quando lui si voltò indietro, non c’era nessuna traccia della guida. Non andarono indietro per
paura di scivolare e continuarono fino a l’albero che gli serviva di rifugio: un ficus con scorza screpolata e uno spazio
abbastanza grande dove si metterono tutti insieme.
—Eh! Luciana… qualcuno l’ha vista? —domandò girando la testa che indossava il capuccio imbevuto.
—Ne Luciana neanche Maia —confermò Berni con un viso preoccupato.
—Come?—Wendy piagnucolava—. Non e possibile! Erano dietro te, Àlex!
—No! Luciana forse, Maia invece era davanti me! —lo ricordava perfettamente, perchè lei stesso aveva preso una
buona posizione per osservarla.
—Ero io quella che andava davanti te —mormorò Leila colpita. Àlex impallidò quando si rese conto dello sbaglio che
li congelava il cuore, le gambe no sopportarono più il suo peso e si sedè sgonfiato per la colpa.
—Aspetiamo che si calmi un pò il brutto tempo e inizieremo a cercargli. Non possono essere lontano —rispose
Christo.
—Bisogna cercare aiuto --rispose subito Wendy disperata—. Siamo persi in mezzo di una giungla!
—Credo di avere campo… —Daniel mouveva il suo cellullare. Accanto lui, Àlex continuava sconfitto, soffocato dalla
sua colpa. quando era l’ultima volta che avevano parlato? Fu quando videro quella farfalla azzurra. Si, era sicuro,
avevano parlato, e dopo, chè? andò indietro per fare una domanda alla guida. Se non fosse tan timido, l’avesse
aspettato, invece non lo fece. Maledetti ormoni! Un grido soffermò i suoi pensieri. Era Leila, che guardava terrorizatta
un punto perduto tra la densa giungla, dove una maschera si alzava cullata dal vento.
Il cuore di Àlex batté con forza quando vide molte maschere tra gli alberi facendo un tipo di ballo, come se fossero
burattini muovendosi con fili invisibili. il gruppo restava immobile, attento, fino quando Bernat si alzò. Prima che gli
altri potessero attuare, una mano gli coprì la bocca e l’altra lo avvicinò contro la pelle ruvida del suo protettore.
Era l’autista che gli chiedeva di restare in silenzio; con movimenti lenti gli indicava che non c’era nessun pericolo e
che potevano uscire della sua tana. La pioggia era finita e una dozzina di indiani gli guardavano vicino. Gli portarono
dal il suo villaggio muovendosi per la giungla con un’agilità sorprendente malgrado non avere scarpe e andare
praticamente nudi. Lì gli offrirono acqua e cibo, e alcune amache per riposare. Lima, quello era il nome de l’uomo
de la faccia amara, aveva ritornato perchè non si fidava di Luciana, che era un nome falso. Gli aveva spiegato che
la tribù con la quale spesso li faceva di intermediario aveva uscito a cacciare quando avevano sentito un rumore di
motore.
È per questo che si erano avvicinati verso i limiti della riserva. La sua spiegazione era interrotta costantemente per il
vecchio della tribù, che raccontava in una altra lingua, quello che avevano visto i suoi cacciatori: un convoglio di 4x4
si stava muovendo per la zona minuti prima di cadere la pioggia e quando il diluvio si avvicinava, una delle macchine
raccogliò un paio di donne, una più giovane spinta per un’altra di corbe generose. Il gruppo di giovani trattenevano
il respiro davanti l’uomo della faccia dipinta di nero ed una peluria bianca che li copriva i capelli. Era chiaro che
riguardava Maia e Luciana, ma perchè erano state rapite? e chi?
—Può essere un rapimento per motivi economici —speculò Lima, e gli promise che se ne andrebbero in una stazione
di polizia prima di lasciargli dall’albergo. In quel momento, se ne accorsero che nessuno conosceva veramente gli
origini di Maia, dato che mai gli aveva parlato della sua famiglia. Wendy si tolse una corda annodata del polso che la
sua amica le aveva dato.
—Ci ha detto che era di Recife —mormorò con un filo di voce sostenendo il braccialetto. Il Vecchio allungò il braccio
interessato, prese la corda ed entrò in uno stato meditativo, agitato, canticchiando ed oscillando indietro ed avanti.
il resto della tribù lo imitarono e la capanna si inondò di rumore gutturali e una dolce musica. Àlex rimase vigili,
però si arrese alla sensazione placida che lo inebriò. Soltanto alla fine, quando lo stregone diceva le ultime frasi e li
inchiodava quelle pupille come se fossero punte di lancie brucianti nel fondo dell’anima, lì dove si nascondevano i
suoi fantasmi, aveva la certezza che li parlava tra i suoi pensieri.
—Cosa ha detto? —domandò a Lima quando il rituale fu finito.
—La vostra amica e uno spirito nobile, la sua missione è finita qui. Non avete paura per lei —il tono era riposato, ma
questo non gli tranquillizzò nulla. Non era il messaggio che lui aveva intuito.
Dopo una notte lenta e pesante come la pioggia che gli aveva sorpreso, il giorno dopo non fu meglio. Le visite costanti
dei poliziotti, del personale dell’organizzazione e le chiamate della famiglia erano un ricordo del maledetto episodio.
Erano ancora tan sconvolti che nessuno pensò che il progetto rimaneva e che si doveva presentare all’indomani,
nonostante tutto. Gli animi erano al livello di terra.
—Non me la faccio più fermato qui. Vado a andare in giro —annunciò Bernat, agitato.
—Anche noi non ce la facciamo più, ma bisogna allenarci per difendere il progetto domani —lo fermò Daniel.
Erano tutti insieme riuniti nella camera delle ragazze, che era la più grande, ma il letto vuoto accanto alla finestra era
pesante per tutti.
—Io mi rifiuto di farlo —gridò Wendy sfidante—. Non hanno sentimenti...
—L’organizzazione soltanto fa il suo lavoro, Wendy; hanno annunciato già la sua sparizione —tentò di convincerla
Christo senza successo.
—Parli della stessa gente che hanno ingaggiato una criminale come guida turistica?
Prima che Christo potesse improvvisare una risposta, Àlex si anticipò:
—No, ha ragione. ‘fanculo il progetto! Dovrebbero andare a cercarla come ci mostrò il sciamano —Gli guardò con
viso serio aspettando le reazioni—. Lo sapete così bene come me.
—Sei pazzo! —disse Daniel allo stesso tempo che Bernat soffiava e borbottava a bassa voce che era impazzito.
—No, anch’io l’ho visto —Leila si unì, non era da solo.
—Io non so cosa hai visto gli altri, non mi importa. Propongo che prendiamo la decisione votando, come sempre
—Wendy si era alzata e si passeggiava su e giù—. Chi vota continuare con il progetto?
Soltanto il braccio di Daniel si era alzato a metà.
—Chi vuole andare a cercare Maia?
Le altre cinque braccia non vacillarono. In un paio di ore due fuoristrada salivano per una polverosa strada secondaria
nella periferia di Manaos. Verso il Nord-Ovest, evitavano le strade principali per precauzione, e si lasciavano guidare
per l’intuizione di Àlex che ogni tanto, gli obbligava a fermare la macchina.
Non fecero comenti mentre lui chiudeva gli occhi ed ascoltava quel fruscio che aveva sentito prima, però che non
aveva potuto decifrare. Quando una acacia si sente minacciata, libera un gas per dissuadere i suoi predatori, gli
aveva detto Maia; dello stesso modo che quando si abbatte qualche albero, questo emette un segnale elettrico, come
un tessuto danneggiato, che allerta i suoi vicini di quello che succede.
La intricata trama vegetale gli offriva piste che raccoglievano come briciole di pane. Di questo modo si sono orientati
durante tutto il giorno per percorsi labirintici, facendo i turni, fino arrivare nel pomeriggio in quello che assomigliava
un’azienda agricola abbandonata.
La navata era una segheria; c’erano diverse macchine e un mucchio di legni, più d’una ventina, e che ancora
gocciolavano sprigionando un odore mieloso e penetrante. Era un tipo di legno di ottima qualità, con sfumature
gialle, probabilmente illegale, proveniente delle terre indigene. Parcheggiarono in un angolo della strada, occultati
nel sottobosco e preoccupati di non attirare l’attenzione su di loro. Regnava un silenzio inquietante quando un paio
di uomini provenienti del buio entrarono nel magazzino e se ne andarono sotto la copertura. Uno di lei, attivò una
motosega e oltrepassarono di nuovo le mure della giungla. Bernat guardò Àlex, che stringeva i denti e inghiottiva la
paura che aveva, scivolava silenzioso verso i due boscaioli, e fece un segno agli altri. Riparato nel buio, sentì urli
attutiti e immaginava il pegio.
In una radura della foresta, illuminati per i braci di un falò, un gruppo di uomini armati lottavano contro alcuni indiani
di aspetto simile a quelli che avevano conosciuti anteriormente. Uno dei tirapiedi teneva una ragazza che non offriva
resistenza, neanche davanti la affilata lama della motosega che girava veloce a pochi centimetri del suo corpo.
Volevano mutilarla e Àlex quasi si sviene quando si accorse che la ragazza era Maia. Non riuscì a reagire quando
due braccia potenti lo alzarono del suo nascondiglio e lo colpirono su l’argilla dura.
—Guardate cosa ho trobato quí! —informò una voce di tuono. Era un grileiro2. Gli altri deridevano e un’altro battì
Àlex con un grande cazzotto. D’improvviso le risate finirono davanti la presenza di un immenso felino nero. Àlex
non lo vide, era con la faccia in giù contorto dal dolore; Christo, Wendy e Bernat invece erano abbastanza vicini per
contemplare quella apparizione inaspettata, mentre Leila e Daniel si alontanarono per chiamare a Lima e cercare
aiuto. Cosa successe dopo Bernat ebbe avuto di ripeterlo più di dieci volte perchè ancora oggi li era difficile di

2. Nome dato all uomo che, grazie a documenti falsi, prende possesso di terre altrui per il suo vantaggio.
credere. Àlex soltanto ricordava le luccioline che si moltiplicarono fino al punto che la notte diventò giorno.
—Te lo giuro, che lei era lì e improvvisamente era sparita. Dovresti aver visto il viso di stronzo del tizio con le mani
vuote --spiegava Bernat felice—. Allora apparvi quella pantera nera dal nulla, e tutti iniziarono a sparare come pazzi,
ma i proiettili non la toccavano. Allora tu prese un fucile e ti scontrasti con uno dei sicari! Brutale!
Come Àlex continuava a cercare per tutti gli angoli della sua memoria dov’era quel impeto di coraggio temporale, lei
continuava.
—Agisti geniale, amico! ma il tuo protagonismo finì velocemente, perchè quella bestia, la pantera, iniziò ad attaccare
la gente, i sicari voglio dire. E si unirono più bestie: uscirono un sacco di serpenti, uccelli e scimmie molto arrabbiati .
Gli indiani approfittarono anche per attaccare, e a te non ti toccarono neanche un capello. Ma veramente non ricordi
niente?
—No, te l’ho già detto —contestò lei un po sconvolto.
—Si sa che volevano buttare fuori gli aborigeni per il suo affare, per produrre legno. Era quello che ci ha detto Lima.
Si non possono, danno fuoco per fersi con le aree protette. Sono un pezzo di merda —disse Bernat.
—Si, ricordo di averlo letto in qualche articolo, come si disbosca l’Amazzonia.
—Sono stati loro quelli che pagarono Luciana per rapire Maia, per pressionare per la terra, dato che è la figlia di un
capo della tribù, quelli che portano il naso bucato, lo sai. Invece gli indiani non hanno ceduto, hanno poteri, bro, sono
cattivi, come il sciamano —disse Bernat colpito.
—Cosa vuoi dire con poteri?
—Non hai capito ancora? La pantera era Maia! o forse il suo spirito, o chi lo sà, un fatto soprannaturale pazzesco,
come la tua storia su gli alberi —Bernat osservò lungamente tentando di capire cosa pensava il suo compagno
mentre salivano ravino su. l’estate era quasi finita, e ritornando a Solsona, non smisero a fare gite tentando di
ritornare alla normalità dopo la sua incredibile avventura.
—Sai? Mi sembrava strano che vincessimo il concorso.
—Certo, quei disgraziati, una parte dell’organizzazione erano stati coinvolti. Lo organizzarono per dare copertura
al rapimento. Uno scandalo per corruzzione che durarà per giorni —annuì Bernat—. Quello che non capisco è
perchè Maia non venne a dire addio —commentò pensativo allo stesso tempo che si fermava per contemplare il bel
panorama nella cima di la Gola. in realtà non lo vedeva, riviveva l’addio con i suoi compagni all’aeroporto; lei, che
faceva finta di essere un tipo tosto, li vennero le lacrime agli occhi quando gli abbracciò e promesse che si siano visti
di nuovo.
—Perchè è ancora qui —contestò Àlex ricordando con nostalgia una conversazione con Maia, quando lei gli spiegava
che le donne prendono la sua forza degli alberi, della terra, perchà erano natura. Bernat guardò il viso triste del suo
compagno, e per prima volta, intuì che era preferibile non rompere quel silenzio che condividevano. Appoggiato sul
manubrio della bicicletta, li indicò il tappeto verde di pini che saliva fino al cielo, lì dove la costellazione di Orione
persegue le Pleiadi. Dalla sua posizione si intravedeva un altro pezzo di alberi millenari, di foglia lobulata come un
ventaglio, crescendo dietro una collina, alzando le braccia, pregando al suo Dio, e mostrando i suoi frutti ginkgo, le
piccole albicocche d’argento, come offerta.
LA REINA
DE LES

BÈSTIES